..........
a: ~
o
a(.) LU
<: ~
Detalls en la seva construcció, en el posterior emplaçament o bé conceptes erronis de tota mena, han motivat anècdotes de tot tipus en els rellotges de sol ja des del seu començament.
.M.ARTIVS
El comediògraf Plaute manifestava, 200 anys aC, la seva protesta pel control del temps escrivint: "Que els déus destrueixin el primer que inventà l'hora, i situà el rellotge de sol que fa a trossos el meu dia. Fins ara, el meu rellotge havia estat sempre la meva panxa, el millor i més segur entre tots. Arreu em cridava per a menjar, fins i tot quan no tenia res per a portar-me a la boca. Però ara, malgrat tenir vianda, no puc menjar si al sol no li plau encara". Segons les escriptures, l'home utilitzava inicialment la seva ombra com a rellotge, i la media per peus. Això donà lloc que el vell Filoxenes hagués d'escoltar del seu metge aquesta terrible sentència: "Si encara vols arreglar algun negoci, fes-ho tot seguit, ja que dins de set peus moriràs". Una altra situació anòmala es produí, segons conta Plini el Vell, quan, l'any 263 aC, un quadrant grec agafat com a botí de guerra fou portat a Roma, on fou instat· lat per a conèixer l'hora. Canviaren els números posant-n'hi de romans i fou utilitzat durant noranta-nou anys --o almenys hi va romandre- en el mateix lloc fins que s'adonaren oficialment que, havent estat construït per a Catània, allà no es donava la mateixa latitud. Roma es troba més al nord, a més graus, motiu pel qual el rellotge no assenyalava l'hora exacta. Aquesta fou una avaria de muntatge. EI mateix Juli Cèsar, l'any 47 aC, n'havia portat un d'Alexandria. Es tractava, en realitat, d'un obelisc-gnòmon. El va fer instaHar a la plaça de Mart, i fou l'expert Maulius qui el condicionà com a rellotge de sol en aquella latitud.
L'obelisc que Roma importà d'Egipte (gravat italià del s. XVII).
L'arribada dels rellotges mecànics creà algunes situacions ambigües. Alguns, amb el seu flamant rellotge a la mà, en passar per davant d'aquell rellotge de sol que hi havia a la plaça o a l'església, no podien renunciar a la curiositat o tafaneria de mirar si coincidien. Si no concordaven plenament pensaven que el seu s'avançava o es retardava. Acudien al rellotger. Un d'ells, Peter Clarc, després de mirar-se'l deting~Jdament deia: "El rellotge que us he venut és bo. Es el sol el que falla". No els deixava molt convencuts, atès que ells seguien creient amb fermesa en el rellotge de sol, més que en les màquines, un xic diabòliques, que havien inventat. Seguien fidels a la coneguda frase de Virgili: "Qui gosa titllar el sol de mentider?"
