taller de nous creadors Text > Ariadna Gabarda i Mallorquí (Girona, 1981) de sempre ha estat aficionada a l’escriptura. Tot i que mai s’hi ha dedicat professionalment, sovint troba estones per escriure petits relats i contes. Actualment, està vinculada al món de la universitat i, entre classe i classe, li encanta llegir bones novel·les negres.
Herois
T
ocava posar-se al dia i fondre’s en mil secrets i confiances a plena llum d’un dia de setembre. Feia setmanes que no es veien, tenien massa trasbalsos i angoixes per trobar un moment de la setmana i quedar al bar de la plaça. Dues pintes West Coast IPA, si us plau. I s’asseurien cansats a la terrassa. Ella tornava exhausta d’Alemanya, on diu que no hi hauria d’haver anat mai. Burocràcia, ja saps com funciona tot plegat. Li demanaven certificats, títols i papers que creia que ni tenia. Havia d’aconseguir-los a contrarellotge. Només així la plaça seria seva. Si no ho feia, acabaria tornant, a casa, perduda, sense feina, sense somni europeu. Ell passava els dies entre metges i proves. Buscant el que dubtava que trobaria un dia. Massa negatius en ja no recorda quants mesos. No ho tenia fàcil. Eren temps de molts esforços i de moment res feia pensar que les coses canviarien. Es consumia a poc a poc, la seva cara el delatava, ja gairebé no tenia forces. Es sentia trist i ensorrat. I si no se’n sortien? I si tot plegat no valia la pena? I si la vida era tot allò que passava mentre restaven obsessionats amb tots aquells maldecaps? Calia aturar-se i observar-se, amb perspectiva. Dues IPA més, gràcies. La xafogor del pic de la tarda va donar pas a la caloreta agradable del vespre. Continuaven repassant tots i cadascun dels seus problemes. Els posaven sobre la taula i els desgranaven amb detall. Els analitzaven i es donaven consells, l’un a l’altre. Conversaven sincers, clars, francs. Entre frase i frase, s’hi anaven fent lloc primer els somriures, després les rialles, més tard els tips de riure. I de mica en mica, ja no sentien tanta pressió a dins. De mica
98 > revista de girona
313
en mica, s’anaven alliberant de tantes teranyines. Es refeien i rejovenien entre un glop de cervesa i un altre. De cop, se sentien decidits a continuar, a aixecar-se i seguir endavant, amb el cap ben alt. Tornaven a sentir el present, l’agafaven amb força i amb molta decisió. De cop, tornaven a viure. Aquella tarda la seva valentia i la seva empenta quedarien immortalitzades. Entre pinta i pinta, trobarien la llum que tanta falta els feia. Brindarien amb la millor cervesa que mai haurien tastat i riurien com mai ho haurien fet. Passarien un parell de mesos abans no tornarien a parlar per telèfon. Llavors les seves vides haurien fet el gir més emocionant i extraordinari de la història del cinema. I recordarien per sempre més aquelles paraules. Se les repetirien com un mantra, les abraçarien cada cop que no trobessin el motiu, cada cop que els faltés l’alè. We can be heroes. Just for one day. Però ells, tot això, encara no ho sabien.
Entre frase i frase, s'hi anaven fent lloc primer els somriures, després les rialles, més tard els tips de riure
Il·lustració > Carolina Valle (Santiago de Xile, 1977) va estudiar audiovisuals i es va diplomar en cinema. Va complementar la seva formació a Girona amb un postgrau de disseny gràfic i cursos d’art, dibuix i pintura i idiomes. De sempre ha estat aficionada al dibuix i a la il·lustració, ara com a Micarovalle.
revista de girona
313 > 99
taller de nous creadors Text > Agnès Valentí i Pou (Torroella de Montgrí, 1967) ha col·laborat en llibres, revistes i antologies de contes i poemes. El 2014 va guanyar el Premi Càlam de Narrativa, el 2015 va quedar finalista del Víctor Mora de Narrativa Breu, el 2016 va obtenir la Flor Natural Blanca als Jocs Florals de Roses, el 2017 va guanyar el Premi de Narrativa al Concurs Artístic i Literari dels Amics de la UNESCO de Girona i el 2018 va ser finalista als Premis de Narrativa de Sant Narcís. És coautora d’Els pobles perduts del Pirineu i Anar a Fires. Mirades creuades II. Aquest 2019 publicarà el primer llibre de poesia, Llum i verger.
Salm 55 I dic: «Oh si tingués les ales del colom! D’una volada aniria a aixoplugar-me. Fugiria errant, ben lluny, i m’estaria al desert». Salm 55
A
quell vint-i-cinc de juny era el nostre debut. Els nuvis, una parella russa que es casava en un hotel de luxe de la costa, havien sol·licitat el nostre enlairament per seguir un ritual del seu país. Segons la tradició, durant la cerimònia dos coloms blancs són alliberats com a símbol de la partença dels nuvis de la llar familiar, que com dos ocells lliures inicien una nova vida. L’actuació era senzilla perquè no ens calien coreografies especials ni sincronitzacions de grup, només érem ell i jo. Havíem de sortir del cistell després que l’oficiant beneís els cònjuges i alçar el vol. Volar i tornar a casa, res més. Fa de mal dir el moment exacte, però vaig tenir una premonició estranya durant el trasllat a l’hotel. Tan bon punt hi vàrem arribar una remor d’aigua inquietant i la sensació que en algun lloc l’aire es desbordava pels penya-segats em varen confirmar aquell primer indici. Potser tot era producte de la meva imaginació de principiant, potser era l’emoció del primer viatge fora de l’àrea d’entrenaments, no podria assegurar-ho. Per això no vaig dir ni fer res que pogués alterar-nos, ni un parrup nerviós, ni un moviment involuntari d’ales, res... Vaig serrar el bec ben arraulida i em vaig concentrar. Moments abans de la cerimònia, una mà forta i cautelosa ens va treure de la gàbia i ens va dipositar dins d’un cistell tancat i guarnit de llaços i flors. No 100 > revista de girona
314
hi vèiem res, allà dins, del que s’esdevenia, però una olor finíssima de nard ho omplia tot. S’acostava l’hora i la sortida era imminent quan, tot d’una, la veu solemne de l’oficiant va callar i el batent que tancava el cistell es va obrir. Ell va sortir primer, amb l’elegància que només és donada als atletes alats. Jo, corpresa encara per aquell pessic covard i premonitori, ho vaig fer quatre segons més tard. El seguici del convit resseguia el nostre vol blanc amb ulls meravellats. Als nuvis, vaig intuir, també els envaïa l’emoció blanca. Des del meu sobrevol la blancor s’estenia arreu: el vestit de la núvia, el vel, el ram, les cintes lligades a les cadires, les banderoles, l’escuma del mar contra les roques. Tot era immaculat fins que un estol de xiscles i batecs argentats es van llençar primer sobre el meu príncep i dos segons més tard sobre mi, fins a abatre’ns. Pacients i despietats, els gavians ens havien esperat des de les altures d’un cel premonitori. Voraços, cruents i amb desmesura, van tenyir el dia més feliç amb una pluja de plomes ensangonades. El primer impacte que recordo va ser el dels meus ulls ferits per la negra sort del meu amor, desfeta com un parrac. El segon, l’esglai immens, i alhora l’enganyosa ventura, de no sentir als ossos prou dolor, perquè aquelles mans fortes que ens havien ficat dins del cistell, com un miracle, m’havien salvat de la barbàrie. Desconec la sort dels nuvis. Qui sap si el nostre sacrifici va augurar-los un futur incert, qui sap si aquell remolí esquitxat de roig no fou també un avís. Per a nosaltres, foragitats del paradís, no hi va haver vol alliberador ni retorn de dos a casa. Avui, que els anys em recorden la blancor tacada d’un vint-i-cinc de juny, visc sola en una gàbia a l’abric de les mans que em van salvar, covant ous sense pare i sense saber de què m’ha servit tenir ales.
Il·lustració > Maria Rosa Sala ha fet estudis de dibuix i pintura i ha participat en exposicions individuals i col·lectives. Ha col·laborat com a il·lustradora en el llibre La mort és molt bèstia, de Miracle Sala. L’apassiona l’aquarel·la per l’espontaneïtat i la immediatesa dels efectes de l’aigua sobre els pigments, per la lluminositat dels colors i per la llibertat que ofereix.
revista de girona
314 > 101
taller de nous creadors Text > Laura Reixach (Girona,1970). Li agrada enllaçar paraules, buscar el mot precís i veure com el paper o la pantalla s’omplen d’una realitat fictícia. També dibuixa i pinta. Tan sovint com pot combina ambdues disciplines. És autora de Girona a traç de llapis i d’uns quants àlbums il·lustrats infantils.
L'anell
Q
uan alça la copa per fer un brindis, el telèfon sona de nou: l’enèsim guasap del sopar. Sense donar-li temps a badar boca, la dona diu que ha de mirar-lo, que no pot esperar perquè la negociació està essent molt difícil. Mentre abaixa la copa, l’home recorda quan es van conèixer, els ulls d’ella mirant-lo embadalida i la seva atenció sol·lícita. La dona somriu: això rutlla, la seva proposta ha agradat al client. «Amb la comissió, aquest estiu podríem anar al Canadà», gairebé crida. També comenta que, a part del dúplex amb terrassa i jacuzzi que està a punt de caramel, hi ha uns altres clients molt interessats en un loft. El darrer d’una nova promoció, molt ben situats, a tocar de la plaça de l’U d’Octubre. Ell se n’ha de recordar perquè l’hi va ensenyar quan van començar-hi les obres. L’home assenteix, s’esforça a mostrar-se interessat i a somriure. «Segur que tancaràs la venda aquest mateix vespre.» El seu to no és irònic. La dona replica: «Tant de bo! Encara tinc marge de maniobra, però sense veure’ls la cara no tinc clar si convé cedir una mica més o si ja han picat l’ham...». Beuen. El cava és fresc i afruitat. L’home ha desistit de fer el brindis i observa els plats mig buits, restes del caneló de llamàntol suren damunt una bassa semilíquida i blanquinosa. Tots dos han coincidit que la beixamel no estava ben lligada. Li mancava consistència. Fins aleshores, aquest ha estat l’únic diàleg que han mantingut. La feina, les vacances i el temps o el menjar són les crosses que sempre els acaben salvant del silenci. Ell no se n’havia adonat fins aquell vespre. Mentre ella contesta al client indecís, l’home es concentra en la carta de postres. Li fa l’efecte que amb els noms pomposos justifiquen el preu abusiu de les esquifides llepolies. Sorbet de gerds amb reducció de ratafia sobre un llit de xocolata cruixent o
98 > revista de girona
315
Ha desistit de fer el brindis i observa els plats mig buits, restes del caneló de llamàntol suren damunt una bassa semilíquida i blanquinosa
pastís de maracujà amb encenalls de marron-glacé fornejats amb xerès sec són dues de les sofisticades opcions. No li abelleixen. De fet, a ell li vindria de gust una crema catalana. És un home tradicional. Però aquesta opció no apareix a la carta. I ell no és dels que pren decisions a la babalà. Al contrari, analitza qualsevol situació amb una precisió d’orfebre, sospesant els pros i els contres fins a dirimir el més ínfim detall. Quan va iniciar la seva relació amb ella, fins i tot va contractar els serveis d’un detectiu privat per verificar que tot el que la dona li explicava era cert. Ara, però, no sap què fer. L’anell li crema a la butxaca de la jaqueta. Fa una setmana no en tenia cap dubte, però aquell sopar li ho ha capgirat tot. «I així què celebrem avui?», pregunta ella, alçant el cap del mòbil.
Analitza qualsevol situació amb una precisió d’orfebre, sospesant els pros i els contres fins a dirimir el més ínfim detall
Il·lustració > Fina Sala és llicenciada en belles arts. Combina l’activitat artística amb el disseny i la direcció d’art. És sòcia fundadora de Philinks, agència creativa. Participa en diferents projectes en l’àmbit de la creació, comunicació i esdeveniments. Treballa amb tècniques de pensament visual i col·labora amb entitats com la Fundació Joan Miró i la UPC.
revista de girona
315 > 99
taller de nous creadors Text > Teresa Bosch i Vilardell (l’Armentera, 1971) treballa com a gestora de projectes de recerca. La passió per la poesia l’ha acompanyat des de petita. El 2011 va publicar el poemari Sécs (Emboscall). També es poden trobar poemes seus a llibres col·lectius (Donzelles de l’any 2000), a la revista Reduccions i al blog Paraules i Mots.
Joc de miralls La dona que veus al mirall no és la dona que potser ingènuament volies ser ni la dona que haguessis pogut ser, si no fos per tantes coses. Saps prou bé que els tels, en els records, es fossilitzen. La dona que veus al mirall no és la dona que alguns diuen que és. De tant dir-les, espurnegen, les mentides. La dona que veus al mirall tampoc és només la dona que alguns altres, que contradiuen obertament els primers, asseguren tenir ben cartografiada des dels peus fins a la punta dels cabells. Les serps tenen tantes, tantes mudes...
98 > revista de girona
316
La dona que veus al mirall té els ulls grossos i rodons, i et convida, amatent, que la miris. No pas com si la coneguessis de tota la vida, sinó com si ara mateix us acabéssiu de conèixer. Plouen retrets al rebost calent de l’ànima. I encara cauen volves clares de desig a la pell freda que s’eriça. T’ho confesses. No en tens la més mínima idea de qui és, la dona que veus al mirall. Però amb cada pregunta que es despulla de respostes, el delit per conèixer-la creix. La dona que veus al mirall, això sí que ho saps del cert, ja no és la dona de l’inici del poema.
Il·lustració > Imma Arumí Gómez és llicenciada en filologia hispànica, professora d’ensenyament secundari a l’institut Montsoriu, d’Arbúcies, i alumna de primer curs de dibuix, amb el professor Vicente Huedo, a La Mercè de Girona, on també segueix estudis de perfeccionament de gravat, amb el professor Sebi Subirós.
revista de girona
316 > 99
taller de nous creadors Text > Jordi Font Lladó va néixer el 1980 a Sant Andreu Salou, on encara viu i treballa. El fet d’escriure té poc a veure amb la seva formació o la seva feina; és més aviat una afició, una dèria. Al capdavall, escriu qui vol escriure, però publicar ja és tota una altra cosa, i aquesta és la seva primera vegada.
La saó
L
a suor freda, el formigueig, les dents serrades i
Al passadís, de camí cap a l’habitació, mentre ens despu-
aquestes dèries tan meves tornen sempre que co-
llàvem l’un a l’altre, el jardiner va ensopegar amb el ficus,
menço a tenir la vida encarrilada. Durant el temps
i carregat de vi com anava, s’hi va disculpar educadament
que vaig estar fent teràpia, vaig desatendre la casa, el jardí,
—com si el ficus pogués entendre el que li deia—, i jo vaig
les amistats i a mi mateixa, per tal de fer-les desaparèixer.
riure tant que ell no va tenir més remei que mossegar-me
Però no n’hi ha hagut prou, quan les condicions han sigut
el llavi, i després, la galta. Al llit va ser dolç, tendre i sal-
favorables han tornant a aflorar per endur-se’m a l’abisme
vatge, i va considerar un encert els ramells de semprevives
de sempre.
que presidien les tauletes de fusta clara, que havia comprat
Em vaig refugiar en un petit poble de muntanya, lluny de
per refer-me de la davallada.
tot i de tothom, per abraçar arbres, fer mindfulness i ioga.
Aquest matí, però, quan m’he llevat ja no era al llit, i quan
Passat l’hivern, quan vaig considerar que ja estava prepara-
he entrat a la cuina, me l’he trobat mirant enfora, de cara a
da, vaig tornar, vaig trucar als amics, vaig comprar mobles
la vidriera, mal il·luminat per la tèbia claror de l’alba, com
per redecorar la casa, i vaig recuperar l’afició per la jar-
un Caravaggio d’estar per casa, i bufant la tassa de te ca-
dineria, heretada de la mare. I després d’uns quants mesos
lent, que encara fumejava. I just quan he pensat que tot ple-
de feina, els rosers, lliures de pugó, tornaven a poncellar,
gat era més que adorable, per increïble que sembli, m’han
els gladiols rebentaven el terra per tornar a lluir la seva
sobrevingut les ganes de menjar-me’l.
exuberant inflorescència, i les hortènsies tornaven a gastar
Mentiria si digués que m’hi he resistit. No hauria servit de
la ufana d’abans de la meva retirada. Em mirava el jardí, i
res; conec massa bé aquesta suor freda, el formigueig i
em sentia curada.
les dents serrades. Un cop sentida la fiblada del plaer im-
Tot m’anava de cara. I per això, quan ahir el meu jardiner
minent de la sang trucant a la porta, ja tot flueix com un riu
de confiança es va oferir per portar-me els sacs de terra
de desglaç precipitant-se per una cascada imparable.
compostada a casa, li vaig contestar amb un «ai-gràcies»
He agafat el corró de cuina com si fos un bat de beisbol, i
d’aquells que mai no fallen. I és clar, un cop a casa, per
acostant-m’hi silenciosament pel darrere, li he engaltat un
agrair-li tanta amabilitat, el vaig convidar a quedar-se.
bon cop a la nuca, i després, a la templa. I quan l’he tingut
Jo rebuscava a la nevera i ell s’entretenia tafanejant la
a terra i amb el cap esberlat, li he tret el cervell a làmines.
meva col·lecció de discos; en va triar un de la Joni Mitchell, i
L’he obert en canal, li he arrencat el cor per saltejar-lo amb
el va posar. Vaig obrir un priorat, i en vaig servir dues copes.
all i julivert, i els ronyons, els he fet al xerès. He desossat
Ell va elogiar la fúcsia de l’entrada, i quan li vaig dir que
el panxell de la cama, i l’he guisat seguint fil per randa la
l’orquídia que es mirava era el cinquè any seguit que floria,
recepta de vedella amb bolets de la mare, per acabar men-
em va dir que s’havia de tenir una sensibilitat especial per
jant-m’ho tot, regat amb el priorat que, amb les presses
avivar-les.
d’ahir a la nit, ens vam deixar obert al damunt de la taula. I
La veu càlida i trasbalsada de la canadenca ens sobrevolava
quan he acabat, mentre em jurava que aquesta seria l’últi-
entre riures i mitges confidències, mentre anàvem sopant
ma vegada, he fet un farcell de les seves despulles amb les
i buidant la segona ampolla que acabàvem d’encetar. Quan
estovalles, per enterrar-les al jardí, a l’ombra de les hor-
vam haver acabat, no vam tenir temps ni de passar pel sofà.
tènsies; al costat de les del pare, i de les de tots els altres.
98 > revista de girona
317
Il·lustració > Maria Puig Parnau (Madremanya, 1989) és llicenciada en filologia catalana, treballa com a professora de català i francès, i li agrada molt escriure, llegir i també dibuixar. Actualment, els dijous a la tarda, dibuixa a la classe del professor Vicente Huedo a l’Escola Municipal d’Art (La Mercè) de Girona.
revista de girona
317 > 99
taller de nous creadors Text > Ricard Sayeras Quera (Figueres, 1961) és comerciant i va debutar als fanzines 17600 Figueres i Empordà Funeral. Ha col·laborat a la revista Empordà Federal, al periòdic Hora Nova, al diari El Punt i als suplements Presència i La Coma. El 2016 va publicar un conte dins l’antologia de gènere negre Un malson.
Últimes voluntats
V
an contactar amb el servei de mediació funerària de l’ajuntament perquè estaven desesperats. Per a ells, era la darrera esperança per recuperar la tranquil·litat a la llar familiar. Aprofitant que marxaven de vacances per Setmana Santa, una tècnica municipal es va presentar a casa dels Llandrich Conesa per mirar de solucionar el tema. La Roser la va posar al corrent de la mala temporada que els estava fent passar el sogre. L’afer havia començat com una rebequeria. Trencava coses o emprenyava els veïns. Però ara ja passava de taca d’oli, perquè estava a punt d’afectar l’economia familiar. No content d’haver-los esguerrat tots els intents de vendre el pis, quan van provar el lloguer turístic es va dedicar a atemorir i fer fugir cames ajudeu-me tots els clients. La dona va trobar el senyor Llandrich a la seva habitació, mirant per la finestra com la jove i el fill carregaven l’equipatge al cotxe i marxaven carrer enllà. —Quatre dies sense la bruixa i el calçasses —va dir a tall de benvinguda—. No me’n sé avenir. I vostè, què hi pinta en aquest sainet? —Vinc a ajudar-los, a vostè i a la seva família, a trobar una sortida a aquest embolic. —Família, diu? Fa temps que no els considero pas així aquest parell de necis aprofitats. Quan va morir la Lourdes, la meva muller, que al cel sia, em van començar a fer la guitza. M’havia convertit en l’únic entrebanc entre l’herència i la seva mesquina ambició. Ara em toca a mi fer-los la punyeta, i m’ho passo molt bé. De fet, no tinc res més a fer en aquest món. —Hauria de pensar a descansar, que ja li toca. —Ja m’agradaria, però no puc. La Roser n’és la culpable. No li ho ha explicat pas, senyora? Per cert, com es diu vostè? —Matilde. Matilde Canyet. —De jove, vaig ballar molt amb una Matilde. Era modista. Doncs, com li deia, la meva missió és recordar-li a aquella cap de setrill el que va fer. Fins a l’eternitat. Miri, a les últimes voluntats, tant la Lourdes com jo vam deixar escrit que volíem ser enterrats junts. Quan vaig morir, el Nadal passat, en comptes de posar-me a la
96 > revista de girona 318
cripta familiar, la jove em va fer incinerar i després va llençar les cendres al mar. Es va empescar la falòrnia que jo li ho havia demanat al llit de mort. Mentidera! Per això m’he convertit en una ànima en pena. —Han consultat el cas amb algú abans que nosaltres? —Els dos sòmines han visitat tots els espiritistes, ocultistes, xamans i entabanadors de la comarca. Tots han coincidit a dir que, per deslliurar-se de mi, han de poder enterrar-ne una part meva. I com que em van convertir en adob per a algues, bona nit i tapa’t. La mediadora va restar en silenci, barrinant una sortida per a aquell cas. Feia molt de temps que no tenia entre mans un fantasma clàssic, i dubtava. La licantropia s’havia convertit, per reiteració de successos, en la seva especialitat. Mentre rumiava, es va quedar bocabadada amb les iridescències que es formaven en el cos esprimatxat del senyor Llandrich gràcies a la llum que entrava per la finestra. —Encara conserva objectes personals? —Als dalts d’aquest armari n’hi hauria d’haver. Amb la cura d’un arqueòleg, la dona va anar traient capses i buidant-ne el contingut al damunt del llit, fins que en una d’elles va aparèixer un potet de vidre. —Són seves aquestes dents? —I tant. Són les de llet. La meva mare les va guardar i la Lourdes ho conservava tot. No recordava que fossin aquí. —Hem trobat el desllorigador del cas. Es van dirigir amb pas viu cap al cementiri. El senyor Llandrich va indicar a la seva acompanyant on estava ubicat el sepulcre familiar. Amb l’ajut d’un operari, van retirar la làpida, van dipositar l’envàs a dins i van tornar a tancar. —Com que no puc fer-li un petó a cada galta, m’agradaria agrair-li el favor que ens ha fet, a la Lourdes i a mi, d’alguna manera. —Si a l’altre món troba el meu marit, que es deia Blai Ros, digui-li, si us plau, que ja l’he perdonat. —Ja hi pot comptar. El senyor Llandrich va picar l’ullet a la dona i es va esvair com la boira d’un matí de maig.
Dibuix > Anna Planella Vidal té divuit anys i estudia segon de batxillerat científic. Dibuixa des de sempre, quan té temps lliure per fer-ho. És estudiant de primer de dibuix a l’Escola Municipal d’Art (La Mercè) de Girona.
revista de girona 318 > 97