La Veu de Sant Martí - Juliol, agost 2020

Número 25 Juliol Agost 2020

Edita : A.VV. Sant Martí de Provençals

Quan podem veure-ho com abans ?

Sumari EDITORIAL Sant Martí de Provençals C/ Andrade, 176 A, Local 3 08020 BARCELONA (jardins d’Ana Figuera) Telèfon 93 314 17 04 Horari secretaria DM DJ de 18 a 20 h infoaavvsantmarti@gmail.com www.avsantmartiprovencals.cat/

EDITORIAL

Pag. 3

VERN

Pag. 4

CONVIVÈNCIA

Pag. 5

REDACCIÓ Antoni Santos Renom Josep Maria de la Concepción

CULTURA

Pag. 10

HISTÒRIA

Pag . 21

COL·LABORADORS Josep Maria Monferrer M. Teresa Cornadó Arantxa Morán Eduard Milan Garcia Norberto Sinatra Miquel Figueras Sagalés Merce Yuba Flotats Amadeu Carbó Ricard LLerins Domiciano Sandoval Enric H. March Roger Torrell Jordi Casas Adalberto Betancor

BENESTAR SOCIAL I SALUT

DISTRICTE

Pag. 23

Pag. 25

ACTIVITATS COMPARTIDES

Pag. 25

MAQUETACIÓ Josep Maria de la Concepción

COMENTARI

RESPONSABILITAT

EDITORIAL

Les retallades matan La situació viscuda aquests darrers tres mesos en què la pandèmia ens ha obligat a alterar completament les nostres vides, difícilment podrem oblidar-la. Les xifres són esfereïdores 28872 morts a tot Espanya, xifres oficials però difícilment verificables i alhora contradictòries amb altres fonts també oficials. Les repercussions que aquesta epidèmia tindrà sobre les nostres vides encara estem lluny de saber el seu abast.

Afortunadament la història posa cada cosa al seu lloc i temps tindrem per a poder fer una anàlisi acurat de com hem estat capaços de gestionar aquesta crisi. Els encerts i errors, les decisions prudents i les precipitacions han conviscut davant d'una opinió pública disciplinada que, en termes generals, ha seguit fil per randa les normes, molts cops contradictòries, que les diferents autoritats anaven comunicant. Al desordre del comandament hi podem afegir el desordre estadístic, els excessos comunicatius i els protagonismes innecessaris dels qui volien aprofitar aquest caos per treure pit. Ho hem patit i molt, i després d'un període molt dur, sembla que ara toca mirar endavant, ser pro positius i oblidar el que ha succeït, preparantnos per conviure amb un virus i alhora patir per si es dóna un suposat rebrot.

VERN

Les coses mai són com són per casualitat. Amb un pressupost de sanitat al voltant del 3,9% del PIB català, la capacitat de resistència del nostre sistema ha demostrat les seves febleses i l'absoluta imprevisió davant d'una situació no esperada. Les retallades van fer molt mal, hem descobert que, al marge d'uns grups de "bojos" reclamant una millor sanitat pública revertint les reduccions pressupostàries, ningú, i evidentment això inclou a tota la classe política que gestiona la sanitat, ningú va treballar per recuperar el muscle necessari per enfrontar-nos a una crisi important.

Els professionals van haver d'emigrar i no han tornat, les plantes hospitalàries no han recuperat ni de bon tros la seva operativitat, i el fantasma de la privatització ha anat ocupant tots els espais que els nostres polítics els hi facilitaven fins a arribar al 58% del sistema sanitari.

Una vergonya compartida per tots els ciutadans de Catalunya. I davant d'això què tenim? Paraules, discursos i teatralitzacions intentant fer recaure les responsabilitats sobre qui sigui, això si oblidant que els nostres dirigents cobren per gestionar correctament la nostra sanitat. Per sort, la nostra societat civil és forta. Noves veus s'alcen, com la del President del Col·legi de Metges de Catalunya, el Sr. Padrós, exigint als nostres polítics una recuperació del nivell correcte de funcionament de la sanitat catalana, i han avaluat el dèficit pressupostari actual en 5000M d'euros. Han denunciat, alhora, que la disminució de metges en l'assistència primària ha estat de 900 i avui tenim 1000 llits per aguts menys, xifrant la manca d'infermeres en unes 17.000. Tot plegat, xifres que fan avergonyir.

Són dades escandaloses que es corresponen al desgavell que aquest virus ha provocat en una sanitat feble, desorganitzada i incompetent.

Evidentment, quan ha tocat a fer l'heroica, tothom ha tret pit. Els sanitaris han fet tot allò que estava en les seves mans, s'hi han deixat la pell, i alhora els nostres responsables polítics ens ho anaven explicant. Però això no es resolt amb reconeixements, aplaudiments o pagues ridícules per compensar el sobreesforç laboral que s'han vist obligats a desenvolupar.

Pàgina 3 de 27

Això només es pot resoldre invertint les nostres prioritats com a societat, i assumint d'un cop per sempre, que les pensions, la sanitat i l'ensenyament han de ser les potes que garanteixin la justícia en la nostra societat.

Cal exigir, no n'hi ha prou amb aplaudir. Convertim aquesta energia en un fet positiu, obligant als nostres governants a responsabilitzar-se prioritàriament d'aquests temes. I si no ho fan, que pleguin.

Antoni Santos i Renom, President de l’Associació de Veïns de Sant Martí de Provençals

VERN

Aquest any, donades les circumstàncies sanitàries, la revetlla de Sant Joan i la foguera no varen tenir un desenvolupament normal.

En primer lloc, la recollida tradicional de la Flama del Canigó, a Barcelona, no es va fer a la Plaça de Sant Jaume, sinó a la Plaça del Rei, en un format més petit i complint totes les normes pactades amb l’Ajuntament. No es va poder fer la rua que tradicionalment fan Els Guspires pel carrer Guipúscoa, com tampoc el sopar de revetlla o el correfoc.

Per mantenir simbòlicament la festa, una veïns varen organitzar espontàniament un castell de focs artificials, que res va tenir a envejar els que s’havien fet els anys anteriors. La foguera es va encendre dins d’un gran test per a plantes.

Gràcies a la constància i imaginació d’un grup de persones del barri es va poder mantenir l’esperit de la Festa de Sant Joan sense transgredir les estrictes normatives que ens toca viure.

Esperem que el proper any aquesta festa ja es pugui desenvolupar amb normalitat.

Veure enllaç al castell de focs

CONVIVENCIA

https://drive.google.com/file/d/13vOpOJlGmZyxMJi_lk6q5VNR5CX G6gku/view?usp=sharing Josep M.de la Concepción Junta de VERN Pàgina 4 de 27

CONIVENCIA

4º ANIVERSARIO CONVIVIM Sant Martí esta de la plaça de la infància Como se inicia CONVIVIM

Breve Memoria Histórica Preámbulo En octubre del año 2015 la Asociación Uruguayo Catalana Los Botijas ingresa en su nueva Sede de la calle Andrade 176, y forman parte de la Junta de la Asociación de Vecinos de Sant Martí de Provençals.

Los Botijas es una organización sin fines de lucro nacida en el año 2001, que desarrolla Proyectos, Iniciativas y Actividades en pro de la Convivencia Intercultural e Integración, Difusión de la Cultura de Origen e Inmigración entre otros objetivos.

Su meta fundamental es participar activamente en la red asociativa del lugar de residencia e Influencia.

Es así que participa activamente de varias actividades del Barrio: Fiesta Mayor, Primavern, Coordinadora de Entidades, además de desarrollar talleres culturales y distintas actividades propias, Mateadas, Encuentros de Convivencia, Charlas Informativas y de Sensibilización, etc.

En los primeros meses del año 2016 Los Botijas plantean a la Asociación de Vecinos y Coordinadora de Entidades, distintas Ideas e Iniciativas para desarrollar en el ámbito de la Cultura y Convivencia en la Diversidad: Trobada de Convivencia Intercultural (en el marco del Primavern), Vocalía de Convivencia Ciudadana e Inmigración, etc.

También proseguir con una iniciativa que se estaba desarrollando por parte de Los Botijas y África Pasteff en el Besós, denominada "Entre Culturas" ,que tenía como unos de los objetivos, la difusión de culturas de otros orígenes, la reivindicación de espacios físicos para ensayo de grupos artísticos, etc.

Ese año iniciamos la Primera edición de la Trobada de Convivencia, mayo del 2016 y posteriormente nos abocamos a convocar Entidades, Grupos y Personas a Título Individual afines para seguir la Idea de Crear un Espacio de Convivencia Intercultural.

Es así que el 2 de AGOSTO de 2016 reunidos en nuestra Sede de la Asociación de Vecinos reiniciamos nuestro Proyecto con el nombre de Convivim Sant Martí, Espacio Asociativo Intercultural de Convivencia Ciudadana.

Pàgina 5 de 27

Sus primeros integrantes de su constitución fueron: Mario Giannattasio y Beatriz García de Grupo Taller de Danzas Tradicionales "El Ceibo", Papa Yoro Tall de Africa Pasteff Adalberto Bentancor de Asociación Uruguayo Catalana “Los Botijas”, Toni Santos de Asociación de Vecinos Sant Martí de Provençals, Romario Figueroa de Asociación de Limeños en Catalunya, Adama Seidede Mujeres de Guinea Bissau y Baio (Persona a Título Individual del Colectivo de Guinea Bissau) Posteriormente ingresaron numerosos colectivos, entidades, federaciones, grupos y vecinos a título personal.

Fedascat, Flor de mi Tierra, Asocascol, Arep (Salud Mental), Asociación de Guinea Bissau, Coordinadora de Entidades Verneda Sant Martí, Balam Kan Personas a Título Individual Román, Jacoba, Joan, Josep Maria, Grupo HAF, Bamba Fepercat, Touba Barcelona, Chalanes de Catalunya, Ballet Leguero, Grupo Musical (Hector, Pat, Ale, Rosa, Carles...) Dúo Carraro Fresco, Flipando en Colores, Marea Verde, Plataforma Milagro Sala, Manavai, Claudio Cesar, Emilio Tello, Colla Gegantera del Besós, Asoscacol….. ......

Dando lugar a la visualización una enorme Familia de Vecinos de orígenes diversos, fortaleciendo y enriqueciendo la Red Asociativa de nuestro Barrio y nuestra Asociación de Vecinos.

La Presentación Pública se realizó el 4 de Noviembre del 2016 en la Sala de Actos del Centro Cívico Sant Martí con la participación de entidades y Autoridades de la Generalitat de Catalunya y Ayuntamiento de Barcelona.

Hoy nos encontramos frente a un año especialmente contrario a nuestros intereses y objetivos mas preciados: compartir, difundir, crear , Convivir ……pero estamos retomando fuerzas y energías para cuando todo este proceso de la pandemia acabe Muchas Felicidades para TODA la FAMILIA de CONVIVIM Sant Martí....los de Ayer.....los de Hoy....los de siempre.....SALUD Por informaciones nos encontramos los martes 18 hs.

Asociación de Vecinos Sant Martí de Provençals 176 A local 3 Pagina 5 de 23 Importante Hasta nuevo aviso por razones del Covid19 te puedes contactar al 630 230 72 Asociación Uruguayo Catalana Los Botijas

Pàgina 6 de 27

Redescobrint el barri, redescobrint la ciutat esta de la plaça de la infància

A l’abril, quan el temps primaveral era esplèndid, des del Centre d’Estudis de Sant Martí de Provençals estava previst començar el primer curs de Guia Local per a dones del barri, dins del projecte “Virtualitats Rurals”, amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona i Barcelona Activa.

Però dues setmanes abans ens havíem immers en una pandèmia de conseqüències impredictibles.

Tot es va aturar. La incertesa es va instal·lar a sobre nostre com l’espasa de Damocles i pràcticament no ens atrevíem a fer cap moviment.

Van passar les setmanes, i malgrat la situació marcada per la covid, les ànimes i els cors bategaven amb força i anhel per recuperar el ritme de la vida.

Quan tens un projecte al cap, al món de les idees, i aconsegueixes fer-lo baixar al món terrenal lluites per aconseguir que no es torni a enlairar, no el vols perdre. I si hi ha un problema intentes trobar la manera de posar-hi solució. Al llarg del confinament vam valorar la possibilitat de fer el curs virtual però l’adaptació a les necessitats tecnològiques ens va agafar sense una base prou sòlida i el curs estava pensat per a trepitjar carrers i redescobrir la nostra història amagada així que ens calia fer un curs presencial.

Quan van abaixar l’estat d’alarma la por vers al coronavirus continuava omnipresent, encara hi és, però vam estudiar molt bé les mesures de prevenció que teníem al nostre abast: obligació de mascareta, control de temperatura, gel desinfectant per les mans, catifa desinfectant per les sabates, sabó especial, tovalloletes d’un sol ús, neteja amb desinfecció, grup reduït i distància entre les participants, entre d’altres mecanismes. I ens vam atrevir a tornar a convocar el curs.

Per a grata sorpresa nostra, la resposta de les dones que volien participar va ser més alta de l’esperada. Fins i tot vam haver de fer llista d’espera.

I va arribar el 15 de juny, el primer dia del curs. Les dones participants van venir una gran alegria i moltes ganes de treballar que van mantenir al llarg del curs, igual que el professorat. El comportament de tothom va ser exemplar.

Vam poder fer totes les classes previstes i fins i tot les rutes pel barri on des del SELAV ens descobrien curiositats històriques que donaven més sentit als nostres carrers.

Les sortides culturals a museus de la ciutat va ser un tema més complicat: tot i ser un grup de deu ens posaven traves a fer visites guiades per por a la covid, però ens deixaven anar per parelles. De mica en mica vam poder fer visites amb guia (Museu de la Immigració, MUHBA i Fundació Tàpies) tot i que d’altres les vam cancel·lar per precaució, com una sortida que volíem fer al Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí tot just la setmana de juliol que tornaven a recomanar no sortir de la ciutat de Barcelona. Per precaució no ens vam arriscar i vam aprofitar per a fer una sessió de tutoria on les alumnes ens van deixar ben clares les ganes amb les que s’havien dedicat a estudiar i preparar les rutes de fi de curs.

Pàgina 7 de 27

La darrera setmana de juliol vam fer una crida per convidar a alguns/es veïns/es del barri a anar de públic a les rutes que les dones havien preparat com a treball final. No vam poder invitar a molta més gent per tal de mantenir grups petits però us mantindrem avisats quan puguem tornar a fer més activitats. I agraïm de tot cor a tots/es aquells/es que vau poder venir a compartir aquest moment amb nosaltres.

Les dues rutes proposades per les alumnes recollien moltes de les ensenyances que el professorat lis va fer arribar al llar del mes i mig de curs: com preparar la veu i parlar en públic, com recopilar informació històrica, com preparar un document guia, com mantenir la seguretat davant el covid, com fer de guia de grup, etc.

Malgrat els nervis normals, totes les alumnes van esforçar-se al màxim i van aconseguir que els/les participants a les rutes s’oblidessin per un parell d’hores dels neguits i preocupacions quotidianes.

Gràcies per haver estat tan bones alumnes!

El 31 de juliol finalitzava el curs i què millor que fer una petita excursió per a celebrar-ho i continuar aprenent. Vam agafar el nostre termòmetre d’infrarojos, el gel, les mascaretes i cap al jaciment romà de Vallmora a Teià.

A Vallmora, de la mà de l’encantadora guia Paula, professorat i alumnes van poder descobrir una reconstrucció de premses romanes i conèixer el procés del vi romà a les nostres terres. Va ser una visita perfecte per entendre com podien haver estat les premses de vi de la Vil·la Romana del Pont del Treball Digne i la importància d’aquesta troballa al nostre barri.

De tornada un dinar de comiat i el desig de tornar-nos a veure al setembre per a començar nous projectes per continuar redescobrint el nostre barri i la nostra ciutat!!

Farem servir les mesures de precaució que estiguin al nostre abast i seguirem endavant... La por no ens ha d’aturar ni la cultura ni la vida als barris!!!

Arantxa Morán, presidenta del CESMP

Foto: Arantxa Morán. Juliol 2020. Celler romà i Centre Enoturístic i Arqueològic de Vallmora.

Pàgina 8 de 27

Àrea d’esbarjo per a gossos del parc de Sant Martí esta de la plaça de la infància

El districte de Sant Martí ara compta amb una de les àrees per a gossos més gran de Barcelona Pagina 8 de 2 amb una inversió de 833 000 € , aquesta àrea té moltes qualitats: - Les àrees estan separades per a mascotes grans i petites, un lloc on el propietari se sent segur que el seu animal està en un entorn protegit, net, i a més que pugui sociabilitzar en llibertat i jugar tranquil·lament.

- Obert permanentment comptant amb il·luminació les 24 hores.

- Es realitza la desinfecció periòdicament.

- Un abeurador per àrea.

- 2.150 metres quadrats que permet als animals córrer, i fer les seves necessitats sense generar molèsties a ningú, d'aquesta manera millora la bona convivència entre les persones i els animals de companyia de barri.

Algunes coses són millorables com: - Les papereres haurien de ser amb tapa i així evitem la mala olor, sobretot en estiu.

- Cubells(fet de ciment) distribuïts en la part central del parc estan sent els causants de alguns accidents dels nostres amics de quatre potes.

La Vocalia de Gossos AAVV de Sant Martí, treballem al barri des de fa més de 4 anys, amb diferents grups assentats a la zona. Promovem i millorem la convivència entre tots, dins i fora de l'esbarjo, i recomanem sempre la neteja i cura de les instal·lacions.

Rossemary Urquizo Vocalia de Gossos AAVV de Sant Martí.

Pàgina 9 de 27

CULTURA

Arbres de fulla caduca Cal pensar que un arbre te un

esta de la plaça de enlaaltura infància creixement il.limitat i en amplitud també, a diferència dels animals que creixem només els primers anys de vida.

A diferència dels arbres tropicals que creixen tot l’any perque tenen sol i aigua permanent i per això fan grans perímetres i altures en relativament pocs anys, un amic meu diu que són uns vagos, els arbres de zones no tropicals tenen una época de creixement, sobretot a la primavera i primers dies d’estiu, i perden les fulles a la tardor i hivern, període on no poden créixer. Això ho indiquen també els anells de creixement del tronc: els anells gruixuts indiquen que l’arbre ha crescut bastant i els estrets molt poc. Entre dos anells gruixuts més clars n’hi ha sempre un més fosc corresponent a l’hivern.

De fet els arbres que conserven les fulles a l’hivern en climes no tropicals tampoc creixen, donat que les hores de llum solar són poques al dia i tampoc fa calor

Però, per què perden els arbres les fulles a l’hivern? La pèrdua de les fulles dels arbres, fulles caduques, només es dona en climes freds a l’hivern. En principi és antinatural, donat que l’arbre que les perd ha de gastar bastanta energia a la primavera per tornar-les a treure. Els arbres que perden les fulles a l’hivern solen tenirles grans i viure a llocs humits: faigs, roures, pollancres o nogueres. Les fulles grans evaporen molta aigua en forma de vapor, mitjançant uns orgànuls anomenats estomes, que solen estar al revers de la fulla. Els arbres tenen la capacitat d’obrir més o menys aquests estomes, de forma que molt oberts reben molta llum del sol per fer la fotosíntesi i per exemple poder créixer, però perden bastanta aigua llavors per evaporació i quan més els tanquen menys llum els entra a les fulles i llavors creixen poc, però tampoc perden tanta aigua.

Els arbres tropicals com plou molt els és igual que la perdin continuament.

Això fa que alhora alimentin la creació de núbols tots els dies perque torni a ploure i tancar el cicle. El seu objectiu és créixer el màxim possible i fer capçades extenses que absorbeixin molta llum del sol.

Pàgina 10 de 27

Les alzines per exemple canvien les fulles poc a poc durant uns anys i no totes de cop, fulles perennes. Tenen fulles petites, de vegades amb els marges punxants i sobretot dures a les branques baixes perque no se les mengin, amb una capa interior que evita l’evaporació de l’aigua, fulles coriàcies.

Moltes plantes mediterrànies tenen adaptacions diverses per evitar aquesta pèrdua d’aigua.

Els arbusts mediterranis solen tenir tots fulla perenne amb uns limbes reduïts.

El cas és que les fulles grans dels arbres contenen en bona part aigua i encara que els arbres també fan reaccions químiques que eviten la congelació als 0ºC, la solució més fàcil és perdre les fulles per evitar-la, havent dirigit cap a les branques i arrels la major part dels nutrients perque no es perdin abans de deixarles caure.

Alhora les fulles al sòl generaran molta vida de bacteris descomponedors i fongs, que

aportaran nutrients al terra formant una capa d’humus en descomposició, evitant en part que l’aigua s’emporti la terra si prou molt de cop.

Els arbres mediterranis que no perden les fulles les solen tenir petites i molts d’ells són coníferes de fulles aciculars amb una mínima superfície. Això fa que oposin poca resistència al vent.

Perque l’altre motiu per perdre les fulles és que davant una tempesta les fulles grans oposen molta resistència al vent i això faria en molts casos que l’arbre es trenqués per la força del vent. El tronc i les blanques pelades, fan relativamente poca resistència al vent. També en llocs on neva molt les fulles farien que l’arbre hagués d’aguantar més pes si te fulles que si no en te.

Un cop més la natura es mostra diversa i els seus membres s’adapten a diferents ecosistemes de diferents formes, perque l’espècie que no ho va fer ha desaparegut

Ricard Llerins Bonet

Pàgina 11 de 27

La Flama del Canigó a Barcelona Els origens i inicis d’un nou ritual.

L’any 2015 a Barcelona es van encendre 23 fogueres autoritzades. Totes aquestes pires van ser enceses amb la Flama del Canigó. És un fet que a la ciutat si bé, les fogueres dels carrers tenen una dinàmica pròpia i que ve de molt antic, el fenomen recent però ja tradicional de la flama del Canigó a contribuït de manera decisiva a mantenir viva aquesta tradició.

En el punt més baix de fogueres a la ciutat, parlem de finals del XX i dels primers anys de segle XXI les poques fogueres que es mantenien vives en els barris estaven relacionades directament, llevat d’alguna excepció, amb entitats que exercien de dinamitzadors i portadors de la Flama del Canigó en els seus territoris, el que coneixem com equips de foc. La flama ha esdevingut un valor afegit a la tradicional foguera i a la manera de celebrar el Sant Joan a Barcelona.

Però que és exactament la flama del Canigó? existeix una definició consensuada i aceptada per tothom que hi participa? la resposta és difícil. Hi intervenen diferents factors que donarien diferents matisos a possibles definicions molts d’ells son de caire estrictament personal, tot i que aquesta manifestació és de caire col·lectiu. La caracteristica essencialment simbòlica de la flama del Canigó fa que cada persona tingui una relació vivencial única i singular amb aquest element reivindicatiu i festiu alhora. Per tant cada persona extreu un missatge diferent fins i tot emocional.

Tot i així hi ha tot un seguit de definicions o d’adjectius que tots o quasi tots estariem d’acord. Pel que fa a definicions podriem dir que és el foc baixat del cim del Canigó amb el que s’encenen moltes de les fogueres de Sant Joan. I pel que fa als adjectius els més emprats son germanor i catalanitat. La Flama del Canigó renovada cada any, com si d’un vot es tractés, vol transmetre un missatge d’unitat dels Països Catalans.

El naixement d’aquesta tradició és el fruit d’un moment concret i de la confluència de diversos factors i voluntats de persones compromeses amb els valors de la llibertat i la catalanitat. L’embrió i gestació de tot plegat el trobem a la Catalunya Nord. Diversos fets aparentment que res tenen a veure els uns amb els altres, conduiran a la creació de la flama del Canigó Poc després de finalitzar la II Guerra mundial, l’any 1947 va fundar-se el Cercle de Joves de Perpinyà que entre altres coses reemprendà el costum de fer fogueres per Sant Joan ja que en la Catalunya Nord havia desaparegut en el període d’entre guerres. El 1949 es celebra la primera revetlla liderada per Joan Iglesis a la Mare de Déu de la Salut prop de Perpinyà Anys després, l’any 1955 Francesc Pujade encén un foc dalt de la pica del Canigó. Pujade home de muntanya, de fet és el president del centre Excursionista d’Arles, i de conviccions profundament cristianes va inspirar-se amb el poema èpic de Mossèn Cinto Verdaguer Canigó per lligar la tradició dels focs i el cim del Canigó. Al mateix temps Pujade esdevenia el nexe de continuïtat d’altres iniciatives anteriors que reivindicaven aquesta catalanitat que defugia de les partions administratives dels estats espanyol i francès insensibles a aquesta realitat nacional. Per exemple les impulsades pel Bisbe Juli Carsalade du Pont a principis del segle XX. L’any 1907 amb motiu de les Foguerades Patriòtiques, tema que tocarem més endavant, Carsalade junt amb la Secció del Canigó del Club Alpí Francès va encendre una foguerada al Puig Barbet, al cim del Canigó, tal i com hem pogut llegir a El Poble Català del 17 de juny de 1907 Pàgina 12 de 27

El mateix Pujade junt amb Albert Llech i seguint l’estela que deixà Carsalade impulsa l’any 1959 la Romeria o Pelegrinatge dels Cims consistent en portar una flama d’un lloc significatiu com ara d’un santuari, monestir, esglesia o abadia a Sant Martí del Canigó fent-la passar en el seu itinerari per la pica. L’arribada d’aquesta flama era celebrada amb l’Aplec de Sant Martí del Canigó el 16 d’agost de marcat signe catalanista a l’estil del que Carsalade organitza l’11 de Novembre de 1902 i que aplegà una bona munior de catalans dels dos cantons de Pirineus.

La quarta edició de la Romeria dels Cims te unes connotacions especials que generaran una concatenació d’esdeveniments que propiciaran que la Flama del Canigó que recordem encara no existeix, agafi volada i s’acabi implantant als dos costats dels Pirineus. Fins l’any 1962 la flama de la Romeria dels Cims s’encenia en indrets emblemàtics del Roselló però per aquesta edició la flama arribarà del Santuari del Tura d’Olot. Per l’ocasió Francesc Pujade es posa en contacte amb Martí Cassany, president de la Unió Excursionista de Vic, per tal de que aquest pugui facilitar una branca del llorer que Mossen Cinto verdaguer va plantar a Vinyoles d’Oris. Aquesta acció va plantar la llavor del que vindrà.

Continuem descobrint fets que seran importants pel naixement de la flama del Canigó. En aquest cas el 1963 conflueixen dues voluntats, la de Pujade que segueix encenent la foguera a la pica i la de Joan Iglesis que continua esperonant la tradició de les fogueres a la Catalunya Nord. Ambdos tenen la pensada de baixar el foc del cim i encendre les fogueres del Roselló, la Vall del Tet i el Vallespir. L’excusa és la dificultat d’alguns indrets en veure la pica i també que moltes vegades la climatologia no permet veure la foguera que s’hi encen. Així neix, ara si, la Flama del Canigó. Per aquella primera edició la flama es va portar al Palau dels Reis de Mallorca .

La Flama del Canigó de seguida agafa embranzida per l’entusiasme popular. L’edició de 1964, la flama encén segons el dr. Antoni Pladevall prop de cinc mil fogueres. Gilbert Maury és qui lidera des del Cercle de Joves de Perpinyà l’organització de la distribució. Un altre dels punts destacables és que ja no serà rebuda al Palau dels reis de Mallorca sinó al Castellet de Perpinyà, una antiga presó símbol de la repressió de l’estat francès. El Castellet havia estat reconvertit en la Casa Pairal o Museu de la Pairalia Catalana dirigit per Josep Deloncle. És en aquest moment que la Flama del Canigó que de la má de Deloncle acaba d’omplir-se de contingut simbòlic i es defineix una ritualitat Paral·lelament es continuen celebrant les Romeries o Pelegrinatges dels Cims on la presència de catalans del sud, és ja un fet consolidat. Aquest contacte continuat fructifica en diverses trobades tant a un cantó o l’altre dels Pirineus del 1964 al 1966. La darrera el 2 d’Abril de 1966 es decideix encendre una gran foguera al Coll d’Ares am el nom de “Foc de Germanor del Coll d’Ares”. La iniciativa no estava mancada de dificultat ja que es pretenia aixecar-la just en on Catalunya pateix la partició administrativa entre l’estat francès i l’espanyol.

Cal destacar el paper de Léon Fabre, Gilbert Grau en aquesta iniciativa. La coordinació dels assistents va a càrrec de la Unió Excursionista de Vic. La convocatoria va superar totes les expectatives. El foc va ser encès per la flama del Canigó i va ser la primera vegada que va travessar la frontera.

Pàgina 13 de 27

A partir d’aquesta data el creixement d’aquesta expressió popular és un fet i s’escampa poc a poc però sense aturador. El 1967 l’eix Ripollès / Osona / Barcelona és una realitat de la mà Martí Cassany i Ramon Torra de Manlleu. És en aquesta data que la Flama del Canigó arriba de manera significativa a la Plaça Major de Vic. També aprofitant aquest eix arriba a l’Ajuntament de Barcelona i que per les seva significació tractarem més endavant de manera més extensa.

La xarxa de distribució es va estenent i es va fent gran el 1972 a Reus, el 1973 les hemeroteques ens informen que “la llama del Canigó descenderà hasta tierras de Valencia” el 1976 a Alacant. Els territoris de parla catalana s’interconencten amb una xarxa d’itineraris cada cop més dens que fa arribar la Flama del Canigó a tots els racons del País.

Un ritual que es repeteix i es consolida any rera any Ja hem comentat la forta càrrega simbòlica de la flama del Canigó. Però aquest simbolisme, es conrea any rere any. El foc s’encén litúrgicament en una cerimònia col·lectiva. El cap de setmana abans de Sant Joan una munior d’homes i dones vinculats majoritariament al món excursionista fan l’ascenció a la pica amb feixines de llenya que porten dels seus pobles, viles i ciutats. Aquest combustible normalment lligat amb cintes on hi ha escrit el seu lloc d’origen s’apila dalt del pic tot esperant l’arribada de la nit del 22 al 23 de juny que s’encendrà per renovar el foc de la flama del Canigó.

El dia 22 juny tres membres del Cercle de Joves de Perpinyà recullen el foc que ha estat reservat al Castellet d’un any per l’altre i enfilen muntanya amunt fins el cim. Allí acompanyats per molts membres dels equips de foc es celebra la renovació de la flama. El foc vell encén el foc nou. Es llegeix el missatge i amb la negror de la nit comencen a davallar del cim amb fanals, torxes etc i comença la distribució per tots els racons dels Països Catalans.

Després la flama anirà arribant als diferents pobles, viles i ciutats. On també si s’escau es distribuirà per els barris, veïnats etc. Quan cau el sol es llegeix el missatge, del que en parlem més endavant, un cop llegit s’encen la foguera amb el foc sagrat baixat del cim. Actualment uns 400 municipis del principat encenen el seus focs d’aquesta manera.

A Perpinyà el foc renovat de la flama del Canigó tornarà a ser dipositat al Castellet per tal de custodiar-lo fins l’any següent que tornarà a començar la roda.

Focs dedicats i missatges En un principi els focs de Sant Joan encesos amb la flama del Canigó eren dedicats a alguna commemoració o efemèride important per la catalanitat. Aquesta podia estar lligada a un fet històric o a un prohom etc. Probablement aquest model s’adoptés per mimetisme al que ja s’utilitzava a les romeries dels Cims abans esmentades fins i tot en algunes edicions coincidien. Per exemple la Flama del Canigó de 1971 i la dotzena romeria dels Cims del mateix any estaven dedicades a commemorar el mil·lenari de l’ Abat Oliva.

Pàgina 14 de 27

Un altre dels elements que donen personalitat al ritual de la Flama del Canigó és la lectura del missatge, que junt amb el foc baixat del cim del Canigó és l’element comú agermanant totes les enceses. Els primers missatges eren realitzats per l’organització i es presentaven de manera anònima fins el 1979 que anava signat per l’escriptor Josep Vallverdú, tot i que el costum dels missatges signats per una personalitat no tindrà encara una continuitat ja que hi hauran alternances. El 1982 el missatge anava signat pel mallorquí Josep M Llompart, el 1983 per Teresa Carreras després ja no trobem missatge d’autor fins el 1986 que el va realitzar Celdoni Fonoll, des de llavors ja ha estat sempre un missatge d’autor.

Toni Ayala afirma que aquest missatge es pot adaptar a cada lloc i pot ser llegit per qui triï cadascú: és un altre força que té la Flama, mentre a un lloc la llegia un alcalde comunista, a Solsona la llegia el bisbe.

Plomes ben diverses han redactat els missatges. Escriptors, polítics, actors, poetes, periodistes, activistes, cantants… tots han donat una visió concreta de la flama, l’han reinterpretat segons la seva experiencia amb aquest element i també l’han contextualitzat als moments posant-la en valor a cada edició. Podriem fer el llarg llistat d’autors però destacaré el missatge de Miquel Coll i Alentorn el 1988 pel fet de que era el president del Parlament de Catalunya i el darrer del 2015 de Nemesi Solà i Franquesa per la seva vinculació i trajectòria amb la flama del Canigó des dels seus inicis i amb el TIC (Tradicions i Costums).

La Flama del Canigó a Barcelona Hem vist com a la Catalunya Nord s’esmerçaven esforços per revitalitzar les fogueres de Sant Joan.

A la Catalunya peninsular o del sud el costum de fer fogueres era ben viu i no s’havia interromput.

Fins el moment les fogueres es bastien de manera quasi espontània sense cap organització formal darrera.

En el cas barceloní les fogueres es construïen a partir d’andròmines i mobles vells. La quitxalla eren els encarregats de acumular, amagar i vigilar que el valuós combustible arribés la nit del 23 a formar part de la pira que encesa dona la benvinguda a l’estiu.

Fins al moment aquestes fogueres eren poc més que de caire espontani amb un fort component lúdic i el seu contingut simbòlic es limitava a marcar l’arribada de l’estiu. Tot i que ja hi havia experiències més o menys efímeres de dotar els focs de Sant Joan de significats identitaris. Per exemple el que s’anomenà foguerades patriòtiques l’any 1906, pel que us adrecem a l’article de Xavier Cazeneuve d’aquesta publicació. Encara un altre iniciativa del 1933 lligada a l’aprovació de l’estatut de Nuria on persones principalment vinculades a l’excursionisme i d’altres ambients associatius encenen fogueres en viles i en cims amb un fort contingut comunitari.

Però l’any 1950 una iniciativa lligada a l’escoltisme pretén donar un nou horitzó a aquesta celebració donant-li un sentit més compromès on la catalanitat serà l’eix central. L’Agrupament Escolta Abat Marcet vinculat a Montserrat fundat el 1948 serà, segons declaracions de Nemesi Solà el motor de la proposta. Es tractava que la festa anés adquirint continguts a partir de lectures, cançons etc que donaven un valor afegit a la tradició ja existent. D’aquesta primera edició de 1950 es conserva una postal editada per l’ocasió. Els anys seguents van afegir-se altres agrupaments que es farien seva aquesta proposta sant joanenca.

Pàgina 15 de 27

És important constatar aquest procés de dinamització de les fogueres a ambdós cantons de frontera dotant-les de nous significats, dues realitats en paral·lel que finalment confluiran. El cas de les iniciatives escoltes a Barcelona, no cauran al buit, al contrari serviran per preparar el camí i sensibilitzar pel que encara havia de vindre. De fet algunes de les persones implicades en aquesta iniciativa seran anys més tard els artifex de la flama del Canigó a Barcelona.

Tornant a la Flama del Canigó i Barcelona podem dir amb tota seguretat que la seva arribada va ser el mateix 1967 un any després del Foc de Germanor al Coll d’Ares i que la Flama creues la frontera.

La revista d’èxcursionisme Cordada del mes de setembre de 1967 s’en va fer ressò en un article titulat “Els Focs de Sant Joan Als Cims-1967” i que hem vist oportú transcriure’l sencer per la seves aportacions i importància documental. “ Donada l’actitud contrària a l’encesa de focs per part de l’Ajuntament, vàrem descartar des d’un principi la celebració d’un foc al cim del Tibidabo. D’altra banda , els de Vic varen trobar també força dificultats per part dels organismes forestals per l’organització del foc al Matagalls, tal com s’havia pensat inicialment.

Per tant, es va creure que el millor seria fer la foguera de Vic a la Plaça Major, i a Barcelona, ja que no hi havia possibilitat de fer cap foc, donar com a final del recorregut de la flama procedent del Canigó, una plaça ben representativa de la ciutat, com és la de Sant Jaume, i fer-ne entrega a un representant de l’Ajuntament.

El divendres al vespre vàrem pujar a Vic a esperar el joves de Perpinyà que baixaven la flama a través de Coll d’Ares . Arribats a Barcelona vàrem tenir la sorpresa que es faria càrrec de la flama , el mateix alcalde de la ciutat.

Un cop a la Via Laietana, una eixerida noia rossellonenca va prendre la flama i, escoltada per dos joves, els tres vestits de blanc i amb una torxa encesa cada un, varen anar a peu fins a l’’entrada de l’Ajuntament, on els esperava el senyor Porcioles, enmig de la sorpresa de la gent que que passava , doncs no hi havia hagut temps de divulgar l’acte més enllà dels nostres cercles. Després d’unes paraules de benvinguda, l’alcalde va convidar als portadors de la flama a entrar a l’ajuntament , “a casa vostra” , va dir-los. Em cal remarcar l’interès i la bona acollida que des d’un principi va demostrar el senyor Porcioles envers els focs de Sant Joan i que va quedar tot demostrat en la conversa que va tenir amb els nostres amics del Rosselló.

La nostra il·lusió és que aquesta festa d’enguany preparada a corre-cuita, pugui ser en el pròxim organitzada bé, amb temps i amb col·laboració del nombre màxim d’excursionistes.”

El mateix Nemesi Solà ha explicat que aquesta primera rebuda a l’Ajuntament de Barcelona va ser orquestrada per l’Intel·lectual i dinamitzador cultural Esteve Albert. Albert va aprofitar les seves coneixences dins la municipalitat per convencer a les autoritats franquistes de la idonietat d’aquesta rebuda. No deixa de ser curiós que l’ajuntament franquista de la capital accedís amb aquesta facilitat a rebre un element festiu que simbolitza la catalanitat. Cal dir però que aquesta recepció hem de considerar-la un fet aïllat ja que no es repetirà, fins l’arribada dels ajuntaments democràtics.

Pàgina 16 de 27

El proper episodi de la Flama del Canigó a Barcelona succeirà entre el 1969 o 1970 quan va ser rebuda al barri del Guinardó entrant pel Forat del Vent de la Serra de Collserola. En aquest cas un grup de famílies vinculades a la Parròquia de la Mare de Déu de Montserrat encendrien, aquest cop sí, una foguera amb el foc baixat del Canigó en una esplanada, actualment desapareguda, adjacent a l’edifici parroquial. Aquest grup de persones prendrien el nom de Grup Torxa en constituir-se formalment com entitat, una clara al·lusió a aquesta relació intensa amb la flama del Canigó i que encara dura. Cal aclarir que no hem trobat encara cap rastre documental d’aquest fet llevat dels testimonis orals que hem consultat. Carme Comas membre fundador del Grup Torxa justifica la inexistència de documentació degut a la situació de semiclandestinitat en que es va realitzar aquesta rebuda.

A la memòria de l’’any 1971 de l’Associació Excursionista d’Etnografia i Folklore del barri de Montbau podem llegir: “... Dia 23 de Junio. Hoguera de St. Juan. Unos padres simpáticos colaboradores recojieron “LA FLAMA” en Figueras llevandola hasta Sardanyola y desde allí hasta nuestro barrio fué traida por todos los jovenes grandes y pequeños de nuestra Entidad hasta el mismo lugar de la hoguera. Fué un acto muy espectacular por ser la primera vezque llegaba a Barcelona y ser nuestro barrio el primero. Teniendo que destacar este fuego a conmemorar el Milenario del Abat Oliva 971-1971. Seguidamente de encender la hoguera se bailaron unas Danzas y Sardanas a su alrededor. Vale la pena destacar el elogio del mismo acto que hizo el conocido periodista Sempronio en el diario “Telexprex”...”.

A partir d’aquestes primeres rebudes poc a poc la flama a Barcelona actua com una taca d’oli que s’escampa per els barris de la ciutat. Poble Nou, El Clot, la Sagrada Família, La Marina, Sant Andreu, La Sagrera, sant Antoni, Can Baró… etc etc.

En aquest sentit, no es pot entendre l’expansió i arrelament de la Flama del Canigó a Barcelona sense esmentar la voluntat associativa dels barris que la fa possible i el treball constant de dinamització d’aquesta manifestació per part de l’entitat de Tradicions i Costums coneguda popularment com el TIC. El TIC nascut a les darreries dels anys 60 del segle XX i ubicat al Casal Montserrat del carrer Mercaders primer i que finalment s’aixoplogaria al redós d’Omnium Cultural centra la seva activitat no només en els focs de Sant Joan sinó que la seva activitat abraça un ampli ventall d’accions per fomentar i dinamitzar les celebracions pròpies del calendari tradicional català, entès aquest com el compendi de pràctiques tradicionals i populars i que contribueixen de manera decisiva en la configuració de la identitat que ens defineix com a poble.

Segons Antoni Viñas, membre del TIC, una de les aportacions destacables d’aquesta entitat a la flama del Canigó ha estat la coordinació de les rutes que permeten distribuir-la arreu del país així com la gestió en l’obertura de nous itineraris.

En el cas barceloní el TIC és qui ha tingut cura d’organitzar any rera any la seva rebuda convertintse en el garant de que el foc encès al Canigó arribi puntualmernt per encendre les fogueres barcelonines. També ha estat decisiu pel bon funcionament dels equips de foc dels diferents barris, donant-los serveis de material, coordinació, facilitant gestions amb la municipalitat etc.

Pàgina 17 de 27

Les rebudes barcelonines El Després de les arribades en semiclandestinitat el TIC va esmerçar esforços en que la Flama del Canigó tingués a Barcelona una rebuda oficial des d’on distribuir-la als barris. En la majoria de rebudes la Flama del Canigó ha estat rebuda a la Plaça de Sant Jaume, llevat d’un curt període en que va ser rebuda al Parc de la Ciutadella davant del parlament i un intent de fer les rebudes itinerants per els diferents barris de la Ciutat. És significatiu i denota la importància que va anar adquirint la flama del Canigó i el bon fer del TIC és que l’any 1981 Heribert Barrera, president del Parlament de Catalunya, rebé la flama de manera oficial al Parlament. Aquesta rebuda institucional no s’ha deixat de fer. Actualment es fa cap al migdia, el foc baixat del Canigó entra dins l’institució de més alt rang del país per ser rebuda per el president o algun dels membres de la mesa.

També i com a fet, que ara podem considerar excepcional, la Flama del Canigó va ser rebuda a Barcelona dins el marc de l’Expocultura de l’any 1984 a l’Avinguda de Maria Cristina de Montjuïc.

Es tractava de donar continguts a aquest esdeveniment puntual que reunia una bona representació de la cultura popular del moment de tot el país en un sol espai.

Segons Llum Ferrero i Toni Ayala del TIC el fet de que l’arribada de la Flama del Canigó a Barcelona es desplacés de la plaça de Sant Jaume al Parc de la Ciutadella va ser la conseqüencia d’una visita d’Alfonso Guerra, llavors vicepresident del govern de l’estat espanyol, a Barcelona que provocar que l’ajuntament barceloní considerés que l’acte de rebuda de la Flama del Canigó no fos adient realitzar-lo a la Plaça de Sant Jaume.

Ferrero i Ayala constaten que els equips de foc eren menys permeables a les rebudes del parlament per el que es va optar per fer rebudes itinerants en els barris. La intenció era dinamitzar la flama del Canigó aprofitant la força associativa dels barris i els seus equips de foc. Així el primer barri en acollir la rebuda oficial de la Ciutat és el barri de la Sagrada Família l’any 1989, el 1990 es va rebre al barri de Port liderant aquesta rebuda els mateixos Ayala i Ferrero. El 1991 els Jardins d’Hiroshima del Guinardó esdevenien l’escenari de la rebuda oficial, Francesc Farré i Francesc Antolí del Grup Torxa van ser els encarregats d’idear i dur el projecte endavant. El 1992 la Flama arribava a Can Felipa al barri del Poble Nou per l’impuls de Robert Nebot i Isabel Soler. El relleu el prengué un altre cop el barri de la Sagrada Família que liderant l’esdeveniment Antoni Viñas va acollí la flama del 1993 al 1997.

Actualment la rebuda i la distribució es fan a la plaça de Sant Jaume i la seva ritualització està recollida en el Protocol Festiu de la Ciutat de barcelona que especifca que: … Al voltant de la rebuda de la Flama del Canigó a la ciutat es basteix un ritual protocol·lari en que participen diferents elements festius municipals: l’Àliga de la Ciutat, els Gegants de la Ciutat i la cobla que té la titularitat de Cobla Ciutat de Barcelona. el ritual és senzill. Quan els portadors arriben amb la Flama del Canigó a la plaça de Sant Jaume, l’Àliga de la Ciutat i els Gegants de la Ciutat els fan una escorta d’honor fins a un gresol situat al mig de la plaça. mentre que la cobla que t la titularitat de Cobla Ciutat de Barcelona interpreta la melodia Muntanyes del Canigó. El gresol és encès amb la Flama del Canigó. Després dels parlaments dels organitzadors i les autoritats electes presents a l’acte el foc és distribuït entre els representants dels diferents barris...

Página 18 de27

La presència de la flama del Canigó i els Focs de Sant Joan a la Ciutat Malgrat que no surt reflectit en el nomenclator de la Ciutat, la Flama del Canigó i els Focs de Sant Joan disposen d’un monòlit i una plaça dedicada. Aquesta es troba a la confluència dels carrers Varsòvia i Telègraf al barri del Guinardó. El monòlit va ser una iniciativa de Francesc Antolí i Francesc Farré del Grup Torxa. L’entitat com ja hem vist havia organitzat la rebuda oficial de la flama a la ciutat el 1991 i en record o com a conseqüencia tot aprofitant la bona entesa que hi va haver amb el Districte d’Horta Guinardó es va construïr un monòlit en pedra on hi ha unes peces de ceràmica amb un fragment de l’himne dels focs de Sant Joan de Joan Maragall, Aquest monument va ser inaugurat el 22 de desembre de 1991.

Aquest espai amb el monument va adoptar el nom de Racó de la Flama del Canigó. De fet durant molts anys ha estat el lloc on s’ha realitzat la rebuda de la Flama del Canigó al barri del Guinardó i que al seu temps era un indret hereu d’un anterior que era conegut com l’Esplanada i que ja n’hem parlat anteriorment. Aquest indret que va desapareixer en construir-se una llar d’infants municipal durant molts anys va tenir una placa que identificava l’espai com a Plaça de la Flama del Canigó i que va desapareixer amb la transformació de l’espai.

Tornant a l’espai del monòlit el 23 de Juny de l’any 2004 i amb motiu de celebrar els 30 anys de la constitució formal del Grup Torxa en entitat, va instal·lar-se una placa del ceramista Jordi Colàs on amb la seva col·locació i posterior aclamació popular es batejava l’indret definitivament amb el nom de Racó de la Flama del Canigó. Per l’ocasió van estirar de la cortineta d’inauguració persones vinculades a la fundació de l’entitat i a las primeres arribades de la flama del Canigó.

Conclusió Feta la lectura d’aquest capítol podem constatar que les fogueres de Sant Joan tenen una vida pròpia lligada a la celebració del solstici d’estiu participada per la comunitat més propera, veïns, carrers, places etc mentre que la Flama del Canigó és un ritual relativament recent, parlant des de la perspectiva de la tradició, que dona un valor afegit a la celebració Sant Joanenca.

Que el fet de voler donar uns valors identitaris concrets amb la catalanitat com a eix central, fent us dels focs de Sant Joan no és exclusiu de la Flama del Canigó i que ja hi havia hagut diversos intents des de principis del segle XX. Tot i així la Flama del Canigó és la proposta que ha reeixit i ha tingut continuitat fins a dia de avui.

Que en el cas barceloní la Flama del Canigó ha actuat d’element conservador i recuperador de l’àmbit de les fogueres ja que les que s’han conservat i les de recent aparició estan directament lligades a aquest element.

Que cal posar en valor que a Barcelona tot el que gira al voltant de la Flama del Canigó te un fort component associatiu que encara el fa més ric i interessant. Ja des de la seva coordinació, primer des del TIC ara des d’Omnium Cultural a totes les entitats que hi participen com equips de foc i que son totalment heterogenies, d’entre les entitats que hi participen podem trobar ateneus, escoltes, excursionistes, esportives, colles de diables, castellers, parròquies, etc etc.

Per acabar cal dir que la Flama del Canigó ha esdevingut institució per voluntat popular. A diferència d’altres construccions polítiques o simbòliques aquesta ha nascut i crescut des del poble i han estat les institucions que l’han ratificada acollint-la i reconeixent-la en les rebudes.

Pàgina 19 de 27

.

Agraïments Aquest capítol no hagués estat possible sense la col·laboració de les persones que ens han atès en les entrevistes, col·laborat cercant documentació etc. Volem agrair especialment la col·laboració a: Nemesi Solà, Maria Gost, Toni Ayala, Llum Ferrero, Toni Viñas, Alicia Gracia,Isabel Soler, Robert Nebot, Carme Comas, Merche Galdeano, Armand Gasulla, Marina Vovelle.

Autor: Amadeu Carbó Extensió: 27773 Font: Text publicat al llibre «La nit de sant joan a Barcelona»

REGENERACIÓ DE LA FLAMA DEL CANIGÓ 2019 Pàgina 20 de 27

HISTòRIA

L’Ajuntament de Sant Martí es fa amb la gestió dels proveïments públics, 17661767 En aquest cas sabem dels conflictes esta de la plaça de infància generats per la la carnisseria i la fleca,

En l’anterior article vam explicar que Sant Martí de Provençals disposà d’òrgan de govern municipal des de finals de segle XVII. Avui toca parlar de les actuacions del seu Ajuntament.

Sabem a través d’un text del geògraf i historiador Francesc Carreras i Candi (1916), que Joaquim Rovira, personatge que ens és desconegut, deixà escrit que l’Obra de l’església parroquial de Sant Martí de Provençals «era la verdadera administradora de la població, ja per los béns que possehia, com per les franquícies de que gosava, essent los regidors tant sols executors de sos manaments».

D’antuvi cal dir que l’Obra de l’església, que tenia cura del seu manteniment i de les obres que s’hi feien, estava composada per dos veïns i el rector de la parròquia. Els seus recursos veien d’un seguit de monopolis que normalment estaven en mans dels municipis.

però això ho tractarem en una altra ocasió.

Rovira tenia força raó, però cal matisar la seva afirmació. El conflicte que aquí esmentarem l’originà, precisament, la voluntat de l’Ajuntament de controlar el que fins aleshores havia estat en mans de l’Obra de l’església. Creiem que el conflicte estava relacionat amb la creació, uns mesos abans, exactament el 5 de maig de 1766, de la figura del Diputat del comú, el qual tenia l’encàrrec de controlar l’abastament públic.

Anem a l’afer. El 12 d’octubre de 1766 els regidors es dirigiren a la Reial Audiència per exposar-li el següent: Que los lucros ó réditos de los arriendos de todos los abastos de lo comestibles pertenecen a la obra de la Iglesia y con este motivo de algunos años á esta parte no se han subhastado, pues los regidores han disimulado [per han deixat] corriese á cargo de los obreros, y como de ello se sigue perjuicio al Pueblo por los motivos que refieren, solicitan se sirva V.E. mandar al Ayuntamiento los ponga luego al público subasto formándose tabbas á satisfacción de los suplicantes, y delegando Paginael12precio de 23 a la citada obra de la Iglesia.

Pàgina 21 de 27

En síntesi: a) els regidors no discuteixen que els diners dels arrendaments pertanyen a l’Obra de l’església parroquial; b) només pretenen elaborar les tabes a les quals s’hauran de cenyir els arrendataris i fer la subhasta; i c) això darrer per tal de controlar el subministrament de queviures bàsics (qualitats, preus, garantia d’abastament,…), que se’ns dubte constituïen «los motivos que refieren», als quals no hem tingut accés.

La Reial Audiència resolgué favorablement la petició de l’Ajuntament. El 22 de desembre de 1766 deia: «Mándese al Ayuntamiento de Sn. Martín de Provensals Ponga en público subasto el Arriendo de los abastos de aquel Lugar en la forma que se solicita en esta instancia».

L’Ajuntament, òbviament, va actuar d’acord amb aquesta autorització, com consta en l’encapçalament de la taba de l’arrendament de la venda de pa del 3 de gener de 1767: Sia notori com Andreu Sindreu Giralt, Ignasi Mariner y Francesch Cortada, Regidors en lo corrent any de la Parròquia y terme de Sant Martí de Provensals Bisbat, y territori de Barcelona, per quant ab Decret de Sa Exa. y Real Audiència de vint y dos Desembre prop passat feu manat: Que lo Ajuntament de Sant Martí de Provensals posais en públich subast lo Arrendament dels Abastos de aquell Lloch en la forma que se solicitaba, en vista del que se ha subastat lo Arrendament del abast de Pa i lliurada la hasta fiscal [sic] al infraescrit

Joan Bolet, y que en haventse en conseqüència requirit als Obrers de la Iglésia de dit Poble para que firmessin lo Arrendament, y no hagan obtemperat ans bé se deneguen; Per tant com â tals Regidors, y en nom del Comú, y Universitat en virtut del dit Decret, y per renitència de dits Obrers [...] arrendam â Joan Bolet forner ciutadà de Barcelona com â més donant en públich subast, tabba, y corredor mediant â estas cosas present y avall acceptant, y als seus, y â qui ell voldrà durant dit temps [tres anys], tot lo abast del Pa en la Parròquia y terme de Sant Martí de Provensals Bisbat de Barcelona.

Queda clar que els obrers es van oposar a l’arrendament, tot negant-se a signar l’escriptura, acte d’obligat compliment per dotar-lo de validesa.

Vegem l’oposició que van fer els obrers a la decisió de la Reial Audiència. El dia 5 de gener de 1767, en un memorial, es queixaven de l’escrit presentat per l’Ajuntament. Tot reconeixent que aquest l’encertava quan deia que els rèdits d’aquests arrendament eren de l’obra, afegia: [...] se quexan de que de algunos años á esta parte se hace el Arriendo de aquellos sin intervención de los Regidores para sacar más lucro; que de esto quedaría perjudicado el Común en los precios de los comestibles, y en la bondad y qualidad de los mismos, y que por fin (que) no se hallan en el término vendibles las especies de carnes, y comestibles que son necesarios; por cuyo motivo han pretendido y se ha servido V.E. Pàgina 22 de 27

. mandar al Ayuntamiento ponga en pública subasta al Arriendo de Abastos, formando las tabas á satisfacción de dichos Regidores, Diputados y Personero; y como sobre lo representado han faltado a la verdad, y callado algunas circunstancias substanciales, le hacen presente á V.E. [...] se sirva mandar a los dichos Regidores, Diputados, y Personero suspendan el hacer el arriendo de qualquier de dichos Productos, y que no molesten a los obreros, así en los subhastos que han de hacer, como ni en la percepción de los derechos que son propios de la obra Aquest escrit evidencia que els motius que havien adduït els regidors per fer-se amb es arrendaments, eren que els habitants de Sant Martí no estaven ben servits, tant en el preu com en la qualitat dels productes. Això tindria causa en el fet que no se subhastaven i, per tant, s’adjudicaven a qui els obrers els hi semblava bé, sacrificant les millores que podia comportar que diferents oferents competissin per endur-se els arrendaments.

L’afer seguí i es complica d’allò més, però els regidors aconseguiren el seu objectiu: intervenir en els arrendaments de l’abastament de queviures bàsics. Tota una altra qüestió és la gestió dels ingressos que aquests generaven, però aquesta és una altra història.a.

Jordi Casas. Historiador

BENESTAR SOCIAL I SALUT

¿Hablamos de pensiones?

Pàgina 23 de 27

Pienso que todo y que la defensa del Sistema Público de Pensiones, ha de seguir estando en la primera línea de reclamación de los movimientos sociales, y también de toda la ciudadanía, en este boletín ocupara su lugar la pandemia que ha originado el Covid-19.

Antes que nada, me gustaría agradecer a todas esas personas, que desde su responsabilidad y puestos de trabajo, han estado arriesgando su salud y la de su familia por el resto de la sociedad, hayan sido médicos, enfermeras, repartidores, panaderos y muchos más considerados trabajos esenciales.

También he de manifestar mi solidaridad con el dolor de todas esas familias directamente afectadas por esta terrible situación.

En España, esta pandemia del Covid-19 nos ha costado la friolera de casi 28.000 vidas, y podemos decir sin temor a equivocarnos, que ha sido una verdadera catástrofe, para la que nadie estaba preparado, y que se han cometido muchos errores. No estábamos preparados porque unos se han dedicado a comprar la Sanidad Pública, y las Administraciones y poderes públicos a ponerles todo tipo de facilidades para que pudieran apoderarse de ella, o cerrando los ojos para no verlo.

La mayor falta de respeto, de vergüenza he indignidad se ha cometido con nuestros mayores, aparcados en las llamadas “residencias de mayores”, cuando en realidad eran, y siguen siendo, salas de espera para entrar a los tanatorios. De esas casi 28.000 muertes, unas 18.000 han correspondido a personas mayores aparcados en esas antesalas de la muerte, que se han ido, sin poder ni tan solo ver o despedir a sus familiares. Tal ha sido el descalabro, que el coste en pensiones del mes de mayo ha disminuido de forma considerable.

Nunca jamás debimos permitir que esto llegara a pasar, y jamás debiéramos permitir que pueda pasar de nuevo, pero los pasos que se están dando desde el poder político y económico, no parecen indicar ningún cambio en la buena dirección El Covid-19 ha traído mucho sufrimiento a esta sociedad, pero también nos está brindando una oportunidad inmejorable, para que se produzca un cambio social profundo. Este virus, y los que sin duda seguirán llegando, nos ha demostrado lo poco que somos individualmente, pero lo mucho que podemos conseguir desde el trabajo, la colaboración y la solidaridad colectiva.

Los poderes económicos trataran de que nada cambie, de seguir con su control y esclavismo de la sociedad, pero tenemos la oportunidad de demostrar, que una sociedad más humana, más solidaria y más respetuosa con el medio ambiente es posible. Luchemos todas y todos de forma organizada por conseguirla.

Domiciano Sandoval Pàgina 24 de 27

DISTRICTE

Obres en el districte Ja han engegat les de la biblioteca, Passatge Antoni Gassol, han acabat la recuperació de les zones del Parc i també segueixen les obres de la pista esportiva de Prim. Anem recuperant la normalitat.

Antoni Santos i Renom, President de l’Associació de Veïns de Sant Martí de Provençals

ACTIVITATS COMPARTIDES

El local esta gestionat per • AVV. Sant Martí de Provençals LLoc: Carrer Andrade 176 Les persones o entitats que vulguin fer alguna activitat poden enviar un correu a:

infoavsantmarti@gmail.com CONVIVIM Sant Martí

Atención para Información y Asesoramiento: Cultural, Inmigración, Extranjería.

Los Martes de 18 a 20 horas 93 314 17 04 facebook.com/lconvivimsanmarti convivimsantmarti@gmail.com

Asociación Botijas”

Uruguayo

Catalana

“Los

Atención para Información y Asesoramiento: Cultural, Inmigración, Extranjería. Los Martes de 18 a 20 horas 630 230 772 93.314.17.04 facebook.com/losbotijas asoc.losbotijas@gmail.com

Pàgina 25 de 27

STOP DESAHUCIOS MARTI

SANT

Ayudar a las persones problemas en la vivienda Martes 18 a 20 horas 647 75 74 39 (cita previa)

con

Coordinadora de Salut de de Sant Martí L’objectiu és treballar per una sanitat publica de qualitat i universal.

A.V.Sant Marti de Provençals 93.314.17.04

Centre d'Estudis de SMP Té com a objectiu recollir la memòria històrica,difundre i defensar el patrimoni cultural..

Participeu! cesmp.bcn@gmail.com

93.314.17.04

PLATAFORMA ESTATAL DE SERVICIOS DE ATENCION DOMICILIARIA

Su misión consiste mejorar la calidad de los trabajadores/ trabajadoras y de los usuarios dependiengtes Martes y jueves de 18 a 20 horas 606 659 228 (cita previa) Vocalia de Sant Martí de persones amb diversitat funcional L’objectiu és treballar per fer escoltar la veu de les persones amb discapacitats i per donar a conèixer les nostres necessitats.

Dijous de 18 a 20 En la A.V.Sant Martí de Provençals 93.314.17.04 discapsm@gmail.com

SOM MEMORIA HISTORICA DE SANT MARTI Projecte de recuperació de material gràfic dels nostres barris SMP, Verneda i La Pau, La Palmera, Via Trajana, El Besòs i Maresme.

memoriadesantmarti@ gmail.com 93.314.17.04

Vocalia de Gossos La Vocalia de gossos ha estat creada per contribuir i promoure la millor convivència entre gossos i persones sent una preocupació especial el "civisme, les normes de convivència i la tinença responsable dels gossos", per a aquesta finalitat farem accions lúdiques, formatives i campanyes de conscienciació que ens ajudi en la construcció d'un barri amb una bona convivència, per fer una societat amb més consciència, empatia i respecte amb els animals.

Rosemary Urquizo Zanabria 680317909

Pàgina 26 de 27

El Racó del Paraguai-Perú és un local gestionat per • AVV. Sant Martí de Provençals • AVV. Palmera Centre • AVV. Paraguai Perú LLoc: Paraguai 11 Les persones o entitats que vulguin fe alguna activitat poden enviar un correu a:

racoparaperu@gmail.com

En aquest moment les activitats que es fan són  Gegants del Besòs  Pescadores de la Mar Bella  Martinet Solidari  Flor de mi tierra (Chile)  Classes de Guitarra  Patchwork  Ceibo  Chalanes de Catalunya  Puntaires  Manualitats  Sardanes La Palmera  Expresio Corporal  Marea Pensionista  Grup Honduras

Pàgina 27 27