Sant Serni de Canillo

Sant Serni de Canillo

Plaça de Sant Serni · AD100 · Canillo

Oficina de Turisme de Canillo

Avinguda Sant Joan de Caselles, s/n · AD100 · Canillo

+376 753 600 vdc@andorra.ad www.ca.vdc.ad

L’església de Sant Serni és d’origen romànic, però s’hi van fer una sèrie d’ampliacions barroques, als segles XVII i XVIII, que li donen l’aspecte que avui dia coneixem. És també a la fase barroca quan s’hauria aixecat el seu campanar de torre, el més alt del Principat.

L’edifici original hauria estat bastit en un moment indeterminat, tot i que anterior a la segona meitat del segle XII, com denoten les restes de l’antiga construcció romànica que encara es conserven, a l’exterior del mur de llevant. L’església és de planta rectangular i té un absis quadrangular, capelles laterals i un baptisteri, actualment en desús, al peu de la nau; la pica baptismal, d’època indeterminada, que hi havia en aquest espai ha estat traslladada a la capella més propera a l’altar major, al costat meridional. La porta d’accés a l’església és d’arc de mig punt, amb dovelles i impostes, i està oberta

al mur sud. En aquest mateix parament s’observen dos contraforts i els forats de les bastides. La coberta és amb volta de canó i a l’exterior és acabada a dues aigües, amb lloses de pissarra. L’interior de l’església El campanar és una esconserva un retaule de tructura adossada, situada al costat sud. És de planta Sant Martí, que data quadrada i té tres pisos, del segle XVII amb finestres de mig punt i diverses espitlleres. Està cobert amb cabirons de fusta i lloses de pissarra, disposades a quatres aigües. La nau, amb soler de fusta modern, conserva encara una part del mobiliari i el cor de fusta, d’època barroca (segles XVII-XVIII). Una pica,

també d’època indeterminada, es troba a l’exterior de l’església, al costat de la porta, i ha estat reutilitzada com a font.

A l’interior es conserven diversos retaules d’època barroca. El més antic és el de Sant Martí, realitzat alguns anys abans del 1639, quan va ser pintat; destaquen en el mateix les tres taules pintades de la part superior, d’una qualitat innegable. Una mica més tard, però dins la primera meitat del segle XVII, va ser realitzat el retaule de l’altar major; el pagament als escultors va tenir lloc el 1651. En aquest, la talla és de més qualitat que en l’anterior, mentre que el pintor va ser segurament el mateix que el del retaule de Sant Martí, conegut com el Mestre d’Ansalonga, a manca de poder-lo identificar de forma segura.

Entre els altres objectes destacables d’aquesta església hem de mencionar una pintura sobre tela del segon quart del segle XVII, procedent de Sant Pere del Tarter i pintada pel Mestre d’Ansalonga, la cadireta de la Mare de Déu del Roser, de mitjan segle XVII, o el retaule de la Puríssima Sang, de la primera meitat del segle XVIII.