Yulia Kasintseva

Yulia KASINTSEVA “L'Austràlia Open ha estat un dels moments més emotius que hem viscut i compartit en família”

Va arribar a Andorra, amb 22 anys, després d'haver culminat els seus estudis en Administració d'Empreses, a Barcelona. Porta 18 anys al costat del Joan Jiménez. Té dos fills, Victoria Jiménez (Vicky Jiménez), de 14 anys i Joan Jiménez Juniors, de 10 anys. En l'actualitat exerceix com a consultora i agent immobiliària. Combina la seva vida laboral i familiar entre Andorra i Sitges. Celebra cada èxit de la seva filla i de la seva família com si fos propi, i no hi ha per menys, sobretot després de la fita que va aconseguir la Vicky Jiménez al passat Open d’Austràlia. Per Redacció Dona Secret · Fotos: César Vidal

A què et dediques en l'actualitat?

Tinc la meva empresa aquí a Andorra. Sóc consultora empresarial i fiscal i agent immobiliari, i tinc la titulació corresponent per a poder exercir. Em dedico a totes dues coses, encara que no tinc una immobiliària, però en el cas que els meus clients tinguin una necessitat relacionada amb immobles, jo els puc assessorar. Actualment, un client meu està construint a Andorra la Vella i tinc l'exclusiva per a la venda l’immoble.

Alguna vegada et vas inclinar per practicar algun esport?

No, no vinc del món de l'esport. Mai he tingut res a veure amb aquest món.

T'agrada el tennis?

Sí, m'encanta. La veritat és que jugo a un nivell molt bàsic, ja ni el meu fill petit vol jugar amb mi, però m'encanta veure els partits, gaudeixo més. Podria passar tot el dia veient partits de tennis, això sí que m'apassiona.

Estàs vivint amb la teva família a cavall entre Andorra i a Sitges?

Sí, vivim en els dos llocs. La nostra casa és aquí, però a causa dels entrenaments de la Vicky, el meu marit i ella han hagut d'instal·lar-se a Sitges. Quan puc, baixo a Sitges o ells pugen per a Andorra i així ens anem alternant. Tractem de compaginar-ho de la millor manera possible.

Com va afectar la Covid-19 la vida familiar?

Si bé sóc conscient que molta gent ho ha passat malament, a nosaltres ens ha anat bé. Estàvem cansats de tants viatges llargs i complicats, sobretot últimament, que veníem d'un viatge que ens va portar a Mèxic, als Estats Units i a Austràlia. Una aturada així, i poder estar a casa i no haver de fer res, la veritat que ens va anar molt bé. La mala sort va ser que em vaig posar molt malalta, ja que vaig agafar el virus. Això em va espantar molt, però al cap d'un mes ja em vaig recuperar. La Vicky també ho va agafar, però de manera molt lleu. Va generar molts bons anticossos i no va tenir símptomes. Ella no ho va passar malament. Però ja va passar, ara estem molt bé, curades i molt sanes. Així que, una vegada que hem passat la malaltia, aprofitem el temps per a no fer ‘res’, que és una cosa que mai havíem tingut l'oportunitat de fer. Amb la Vicky aprofitem per a tastar totes les receptes de pastissos que trobem, crec que no ha quedat cap per fer. A més, vam fer una guerra de parxís femenina i masculina que, per cert, vam guanyar la Vicky i jo, però molt bé, ho hem viscut amb molta tranquil·litat i hem pogut descansar.

Què és el que més t'agrada d'Andorra? M'agrada tot del país, encara que haig de reconèixer que quan vaig arribar aquí, amb el meu marit, amb només 22 anys i després d'haver fet la meva vida a Barcelona, va ser un canvi brusc i volia escapar d'aquí, ja que veia el país com

un poble. És més, vaig valorar l'opció de dir-li al meu marit, ho sento, t’estimo molt, però no puc més, vull tornar a Barcelona. Però, finalment, em vaig quedar embarassada de la Vicky, i això em va ancorar a Andorra. El destí em va dir: queda't aquí!, i la veritat és que estic molt agraïda d’haver pres aquesta decisió. M'encanta la tranquil·litat, la seguretat, la naturalesa, sobretot ara a l'estiu, ja que en aquesta zona hi ha poc moviment. Gaudeixo més d'Andorra a l'estiu que a l'hivern. Em fascinen els camins de muntanya, banyar-me en els llacs d'aigua gelada. A la Vicky també li agrada molt, és igual que jo. Dormir a la nit amb la finestra oberta i una manta. Són petits plaers que realment s'agraeixen molt.

Per què es diuen així els teus dos fills?

Vam acordar amb el meu marit que el nom de la nostra primera filla el triaria jo. El nom del meu pare era Víctor, llavors em feia molta il·lusió posar-li a la meva filla, Victòria, en record al meu pare, que va morir quan era molt petita. El nom del meu segon fill, el va triar el meu marit, i es va decidir per Joan, en honor al seu avi. Ara, a casa, quan dic Joan, ningú no respon, cadascú diu, aquesta crida no és per a mi. (Riu).

Si haguessis d'esmentar un moment difícil en la teva vida i algun dels més feliços quins serien?

El moment més difícil i complicat de la meva vida va ser la pèrdua del meu pare quan només tenia 14 anys. Quant als moments més feliços, aquí no acabaria. Els més recents han estat els moments que hem pogut gaudir amb la Vicky, els seus èxits impressionen moltíssim. Crec que els èxits dels meus fills els visc de manera més intensa que els propis. La Vicky ens ha donat grans moments. El que més destacaria és el torneig de “Roland Garros” perquè era una nena, tenia només 12 anys. Un altre moment important pot ser l'any passat, quan va guanyar un torneig a Mèrida, a Mèxic. Va ser un torneig impressionant, la Vicky en ser la més petita del quadre i una nena hispanoparlant, el públic la va acollir com si fos una més d'ells. Tothom ens abrigallava, com si fos una mexicana més. L'Austràlia Open, ni cal parlar, ha estat un dels moments més emotius que hem viscut i compartit com a família. És difícil d'explicar i de descriure les sensacions i alegria que vam viure i vam sentir.

Creus que ‘Joanet’ seguirà els passos de la Vicky?

No, no crec. Ell és el totalment diferent. Crec que l'esport no és una cosa que es pugui triar. Nosaltres mai li vam imposar a la nostra filla que jugués al tennis. Només hem seguit els seus passos. Li vam donar l'opció de triar, perquè fes el que més li agradava i l’hem secundat en tot.

Com vius el fet de tenir un marit tenista, en l'actualitat entrenador, i una filla que es dedica al tennis?

Es viu molt bé. Estic agraïda de tenir aquesta oportunitat. Gràcies a la nostra filla podem viure noves experiències, emocions i viatges. Som molt actius, ens encanta viatjar d'aquí cap allà. No em queixo i ho vivim amb molta il·lusió i ganes. Al principi va ser complicat per a nosaltres, sobretot, en el moment en el qual havíem de separar la nostra família, a causa dels viatges i els entrenaments. Han estat molts dies sense veure'ns, i separats per molts quilòmetres, i això sempre em va generar dubtes. Moltes vegades he pensat, si valia la pena el sacrifici, la distància, si estem perdent els nostres anys de família, de compartir temps amb els nostres fills; però la Vicky ens ha sorprès, sempre ha anat superant les categories abans d'hora. Si arribarà o no arribarà, això mai se sap. Sóc molt crítica i realista en aquest sentit. És clar que nosaltres com a família, seguirem els seus passos i la continuarem secundant, així i tot, això no garanteix cap camí segur.

Alguna vegada has hagut de renunciar o posposar algun pla, projecte o carrera, per a acompanyar, primer al teu espòs, i ara a la teva filla?

No, no he hagut de renunciar a res. Sempre, tot el que he fet, ho he fet perquè volia fer-ho. Vaig estar un temps sense treballar, quan tenia als meus dos fills petits, i vaig acompanyar el seu creixement durant els seus primers anys, però ho vaig fer perquè volia. Crec que el més important en aquell moment de la vida era ser mamà. No considero que he renunciat a res, perquè tot el que vaig fer, ho vaig fer plenament conscient que és el que volia.

Quins plans tens a futur?

No ho sé, ja veurem. Realment ara no podem fer plans, s'anirà veient sobre la marxa. Crec que ens anirem adaptant i ajustant a les competicions que tindrà la Vicky.

Quin somni et queda per complir?

De moment estic bé així. No sóc una persona molt ambiciosa. Gaudeixo molt del que tinc en l'actualitat i del moment que estic vivint. No necessito res més. La veritat que estic molt bé així.•