Toni Cruz

Text i fotos: César De Pablos. ►

Toni

CRUZ:

“El concepte d’aquesta instal·lació era barrejar el món actual amb els nostres orígens”

De personalitat retreta, però gentil, el Toni Cruz és un escultor de referència del nostre país. Va començar a explorar l’art de manera íntima, però no va ser fins a l’any 2012 quan, en guanyar el primer premi d’escultura del concurs organitzat pel Comitè Olímpic Andorrà i el Ministeri de Cultura, va representar Andorra a Laussane, a la seu del Comitè Olímpic Internacional, on va exposar l’obra ‘Gènesis’. Actualment, 10 peces de l’artista andorrà donen vida a la plaça de Les Fontetes, a La Massana.

Quan vas començar a fer escultures, ho vas fer de manera íntima i introspectiva, però ara la teva obra es veu a diferents paisatges del Principat. Què ha representat per tu fer aquest pas cap endavant per poder mostrar el teu art? Sempre recordo un moment en el qual vaig arribar a l’estudi amb un amic i, en arribar al magatzem, em deia: “quina bestiesa d’obres tens guardada!”. A això jo vaig respondre que em costava ensenyar-ho, i ell em va plantejar la següent pregunta: “imagines tenir un fill tancat a casa tota la vida? Doncs això és el que tens aquí. Tens creacions que vas idear amb molt afecte, però no les gaudeix ningú... ni tu mateix”. Des d’aquell moment se’m van obrir els ulls! A través de la teva obra ens convides a reviure el passat siderúrgic d’Andorra, en utilitzar metalls per crear les teves escultures, que al mateix temps evoquen siluetes i formes molt pròpies del nostre país. Quina és la teva font d’inspiració i per què prefereixes el metall? El metall el faig servir perquè em sento molt còmode amb ell, perquè, malgrat que tot és destructible en aquesta vida, aquest material pot perdurar més en el temps. El metall té màgia; a més a més, estem en un país en què hi havia mines de ferro, així que aquesta és una manera de recuperar una mica la tradició. Si quelcom distingeix les teves escultures són, precisament, la dimensió i l’entramat de siluetes que utilitzes. Però hi ha quelcom en elles que potser no és perceptible a simple vista? Sí, però el realment important és que cadascú interpreti cada obra com pugui i com vulgui. El tipus d’obra que estem veient (assenyala a la instal·lació d’escultures de Les Fontetes) és bastant realista, però jo vaig començar amb l’abstracció, per la qual cosa tinc

“Malgrat que tot és escultures que són més difícils d’interpretar. El que tu dius és destructible en aquesta vida, el metall pot correcte; és a dir, jo sabia el que estava fent, però una altra persona podria interpretar una cosa perdurar més en el temps” completament diferent d’aquesta realitat. La instal·lació que estem veient ara viurà en el temps, canviarà de pàtina, serà afectada pel sol, la pluja i la neu... Aquests elements ens aportaran la màgia de veure com el rovell canvia de color fins que arriba a una tonalitat molt maca, de manera que, amb un producte especial, podrem fer que el rovell es mantingui tal com està. No obstant això, també crees escultures de petit format, però amb un significat magnífic, com aquell guardó amb forma de mà agafant una escala, que va rebre David Aguilar, a la 1a Gala solidària pel Dia Nacional de les Persones amb Discapacitat. La consideres una de les teves obres més especials?

Crec que sí. Quan la família Pérez em va encarregar fer una obra per a ell, de seguida em va venir al cap la dificultat que entranya superar-se dia a dia. Si, a més a més, afegim un problema o circumstància que es pot presentar a la teva vida, llavors l’esforç per superar l’adversitat és molt més gran. Hi ha un esforç físic, sí, però també n’hi ha un que és el mental, que és més important. No cal dir que aquest jove en concret és un geni, no?

Amb la instal·lació permanent de Les Fontetes, sembla que dones la benvinguda a les persones que visitaran les nostres muntanyes, ja que és notable la presència d’escultures d’esquiadors i bestiar. Era aquesta la teva intenció? Sí, aquesta era la meva intenció, espero que s’hi hagi aconseguit. El concepte era barrejar el món actual amb els nostres orígens, per recordar d’on venim. El vessant natural ho remarquem a través de les escultures del bestiar, mentre que, en un país d’esport on hi ha motos, esquí i bicicletes, vaig voler remarcar més el tema de l’esquí, perquè aquest ha estat el motor d’Andorra. Sense els pioners del món de l’esquí, Andorra no seria el que és actualment. n’he fet des de zero; al final, ha estat una feina molt intensa però agradable.

Inaugurar la mostra en el marc de l’Andoflora va ser una decisió conscient o producte d’una afortunada casualitat? Va ser una decisió humil. Quan se’m va presentar la proposta de fer aquesta instal·lació, la situació sanitària no era la millor, per tant, vaig creure més convenient que les escultures s’inauguressin en el marc d’un altre esdeveniment, quan les circumstàncies fossin més favorables.

Per què vas escollir La Massana i no una altra parròquia? En aquest cas, tot va sorgir a través d’una iniciativa del Comú de La Massana i de les senyores cònsols; tant a elles com a l’equip comunal, els hi agraeixo creure en mi. En principi, ha estat una col·laboració molt planificada, que em demanaven des de fa molt temps. Aquesta mostra combina peces que ja havia creat amb algunes que Sé que et costa “mullar-te” a l’hora de manifestar-nos què creus que et depararà el futur, però tens nous projectes a curt o mitjà termini, sigui des del vessant artístic o empresarial? Sí. Pere Moles, comissari de L’ANDART 21, ha tornat a confiar en mi, així que enguany tornaré a exposar a Engolasters. Hi mostraré dues obres, però no puc avançarne més per no perdre el factor sorpresa. •