Catherine Metayer

Descriure la persona o el personatge en el qual s’ha convertit Catherine Metayer, tant per als amants de la música com per aquells que no l’amen tant, és una tasca molt feixuga. Va arribar al nostre país, l’any 1987, amb el Cor de Nantes, i va deixar empremta amb unes excel·lents actuacions. Tal va ser l’èxit i la capacitat d’enlluernar el públic amb les seves actuacions que, també la Marta Deu i el Josep Dallerès, van quedar abduïts pels seus atributs professionals i no van ocultar el seu desig de poder comptar amb els seus serveis. El següent pas va ser convèncer-la perquè deixés un projecte exitós, en l’àmbit internacional, i s’embarqués en una aventura en la qual havia de partir des de zero. Així que, després d’un any de reflexió, la Catherine va venir a Andorra i va plantar la llavor d’un exitós i llarg projecte, com ara el Cor Nacional dels Petits Cantors del Principat d’Andorra. Però, després de 30 anys de trajectòria professional, en la qual ha pogut entusiasmar el públic de gairebé tota Europa i una part del món, amb actuacions memorables, ha arribat l’hora de fer un merescut punt i seguit (la jubilació). I per què no és un punt final? Doncs perquè la Catherine no es deslligarà del tot, fins que no trobi un relleu amb garanties però, a més a més, perquè tenim la sort que seguirà al capdavant del cor d’adults, una tasca que seguirem agraint tots els andorrans, ja que ha deixat el pavelló del cant andorrà al nivell dels millors països del món i un futur prometedor per a aquesta bella disciplina.

És evident que tothom la coneix, però a nivell personal, qui és Catherine Metayer? Evidentment soc una dona (riu) que, en l’àmbit professional, he estat 30 anys al capdavant dels Petits cantors d’Andorra i vuit anys de cantoral, a França. Per tant, ja fa 38 anys que dirigeixo una coral. Quan vaig acabar els meus estudis generals, vaig començar amb els superiors, a la universitat i, contràriament al que molta gent pugui pensar, vaig escollir educació física. Però, després de tres anys de carrera, un dia em vaig llevar i vaig pensar -no és això el que jo vull fer- jo em vull dedicar a la música. A banda d’això, en l’àmbit personal, crec que soc una persona fàcil, amb la qual es pot parlar, i tothom que vulgui mantenir una conversa amb mi, segur que la tindrà. En definitiva, soc una persona gens complicada.

Què recordes de la teva infància, com la recordes? Vaig començar gimnàstica, a l’edat de tres anys i, amb la música, quan només tenia set anys. Però sí que recordo que tenia moltes ganes de cantar en un cor però, en tots els que volia fer-ho, eren cors de nens i no podia entrar. De tota manera, amb aquesta edat, ja vaig fer una selecció de veu, per poder cantar una cançó per a la festa de les mares ‘Maman petite maman’, i posteriorment editar un vinil de 45 r.p.m. Aquesta va ser el meu primer contacte amb la música. Però, en l’àmbit més personal, recordo la meva infància com una època molt feliç, amb uns pares i una família encantadora i que estimo molt. He tingut una vida fàcil. Com eren en aquella època els seus pares? Hauria de reconèixer que els meus pares van satisfer els meus desitjos i tenia tot allò que volia tenir. Això sí, els havia de demostrar que jo treballava i m’esforçava per treure bones notes. En aquella època feia gimnàstica, i li dedicava divuit hores, a banda dels meus estudis, ja que no gaudia de cap tractament especial en aquest sentit. Però, com treia molt bones notes al cole, els meus pares no em posaven cap problema.

Té germans? Sí, tinc un germà més gran que jo, ens portem quatre anys. Ell viu a França, a Angers, i malauradament no el veig molt sovint, a causa de la distància, però tinc molt bona relació amb ell. Ara és divorciat i té dues filles, que ja són casades, amb les quals també tinc molt bona relació.

Valorant l’època que estem vivint en l’actualitat, es podria dir que aquella època de la seva infància era molt diferent d’aquesta? No, crec que no, ja que jo faig el mateix que feia abans. Crec que, com he tingut una vida d’esportista d’alt nivell, voldria que els nens del cor tinguessin també un nivell musical molt alt. Però, per arribar a aconseguir-ho, la recepta principal és la disciplina, amb aquesta capacitat es poden fer moltes coses, sense disciplina no es pot fer res.

Podríem dir que és vostè molt exigent? Crec que no. Sí que és cert que, al principi, quan vaig arribar a Andorra, havia de fer més de policia que dedicar-me a la música, ja que la gent no estava acostumada a tenir un cor de nivell i costava molt que ho entenguessin. Però ara, amb la gent que tinc en l’actualitat, no haig de fer mai de policia.

Quina ha estat la seva formació acadèmica? Vaig començar pel BAC, com tothom, després he fet tres anys d’educació física, a la Universitat de Rennes, però vaig observar que, tothom que feia esport, es quedaven sense veu, així que, com jo volia cantar, vaig veure que no era el més adient per als meus desitjos de futur. Finalment vaig deixar-ho i vaig començar els meus estudis universitaris, a Tours, aquesta vegada sí, va ser una llicenciatura de música.

Així que tenia molt clar quin hauria de ser el seu futur, no? Sí, malgrat que la meva mare era entrenadora de gimnàstica, a Chateaubriant, i també em va inculcar la passió per la gimnàstica. També el meu pare ha estat un gran esportista i va tenir la possibilitat d’arribar a futbolista professional, però finalment va optar per estudiar la carrera de perit automobilístic, ja que en aquella època les coses no eren fàcils i t’havies de guanyar la vida.

De la teva etapa d’estudiant què recordes, va ser una època molt esbojarrada o ja eres molt disciplinada? He tingut la gran sort de tenir una gran facilitat per als estudis i això m’ha ajudat molt. Però, també he tingut una gran sort i una gran facilitat en altres àmbits de la vida, com ara els esports, el cant o la música, entre altres.

La seva passió per la música i el cant sempre ha format part de la seva vida, però mai ha dubtat i ha pensat a enfocar el seu futur cap a una altra disciplina? No, jo tenia molt clar que volia cantar, però no volia ser la protagonista del cant, sinó fer cantar als altres. I, com en aquella època no podia entrar a cap cor, ja que hi havia només cors de nens, tampoc m’ho plantejava. De tota manera, a Angers, hi havia un cor de la catedral i, malgrat que era un cor de nens, vaig anar a parlar amb el director per si em deixava formar part. I un dia, mentre el cor assajava, em vaig posar al darrere de la porta i vaig començar a cantar, juntament amb el cor. Quan ho va sentir el director, va sortir a fora i va demanar, qui cantava. I li vaig dir, jo… Llavors em va dir: jo pensava que era un nen qui cantava. Em va fer entrar i, a partir d’aquell moment, es van incorporar més noies al cor. Però va ser complicat, pensa que una noia, per naturalesa, és més treballadora que un nen, llavors quan entrava una nena, els nens abandonaven el cor.

L’any 1987 aterra a Andorra amb el Cor de Nantes i aquí comença el seu periple al nostre país. Com va sorgir tot plegat? Sí, vaig venir l’any 1987, ja que Marta Deu m’havia preparat molts concerts amb els comuns. El primer concert va ser a Ordino i recordo que vaig pernoctar a la casa de Simó Duró, aquesta primera vegada, vaig fer un total de cinc concerts al país. Aleshores, recordo que la Marta em va dir: és increïble fer cantar els nens d’aquesta manera. Va ser el començament d’una bona relació, juntament amb el Josep Dallerès, que en aquella època era conseller de cultura d’Encamp. Després vaig marxar a fer una gira pel sud de França, Àustria, Hongria i altres països i, finalment, vaig tornar a Nantes. Però, la relació amb la Marta no va acabar en aquell moment i, amb posterioritat, es va posar en contacte amb mi, a través d’una carta, i em va demanar quines eren les necessitats per a fer un cor, com el de Nantes, a Andorra. I li vaig contestar amb totes les necessitats per a poder fer aquell cor. Aproximadament, uns deu dies després vaig rebre una carta en la qual deia: tenim tot el necessari per a muntar el cor, però volem que tu estiguis aquí amb nosaltres.

Li va costar molt acceptar? Em va costar un any fer aquesta reflexió, ja que tenia un cor internacional, que funcionava molt bé, i haver de prendre la decisió de deixar-ho tot per marxar a Andorra, sense saber què trobaré, sense conèixer la llengua i sense conèixer gairebé ningú, no va ser fàcil. Però ho vaig comentar a Nantes, ja que no volia deixar el cor sense direcció, i vaig prendre la decisió de compaginar la direcció dels dos cors. Així que, durant dos anys, vaig estar fent Viatges, entre Nantes i Andorra, dues vegades per mes. I després d’això em vaig dir: seguir així és impossible, així que vaig posar un director a Nantes i, malauradament, a partir d’aquell moment, el cor de Nantes va començar a deixar d’existir. Sens dubte, aquesta és una gran decepció, que sempre portaré al meu cor, ja que tenien un nivell molt important i, en un tres i no res, tot se’n va anar a norris. És quelcom que no vull que passi a Andorra.

Què li van demanar, quin era l’objectiu del cor andorrà en aquell moment? Tenir un cor amb nens del país i ser ambaixadors d’Andorra, quan comencéssim a viatjar a altres països, perquè tothom conegués el Principat, a qualsevol lloc del món, i gràcies al cant. Sens dubte, això era una experiència fantàstica per als nens, ja que els donava l’oportunitat de viatjar i conèixer països. Un dia podíem actuar a casa de l’am-

baixador, un altre dia a l’ONU, i això era molt important i encoratjador, també per als nens.

No tenia por de començar una altra vegada de zero? Sí, és per això que no ho vaig deixar tot al principi, sempre em quedava Nantes. Quan vaig arribar feia més de policia que cant. Recordo que l’any 1991 vam cantar la Missa del Gall, a Encamp, i tothom estava entusiasmat, encantat, però, en realitat, va ser una actuació nefasta. Així que, després de la missa, vaig reunir pares i nens i els vaig dir: n’hi ha dues solucions: la primera, o comenceu a fer música, i jo deixo de fer de policia, o me’n vaig i torno a Nantes. Això va suposar un punt d’inflexió i es podria dir que, a partir del gener del 1992, vaig començar a treballar com jo volia. Així que, a finals de juny, d’aquell mateix any, vaig prendre la decisió de fer una gira, a la Guadalupe francesa. Va ser una gran demostració que, tenir disciplina i cantar bé, també comportava una recompensa.

Si jo li dic: Marta Déu i Josep Dallerès, vostè què em contesta? Són l’origen del cor perquè, gràcies a ells i amb ells, hem pogut fer la primera funció dels Petits Cantors, a Andorra.

Alguna vegada va pensar que aquesta aventura duraria tant? Quan vaig arribar, hi havia gent que deia que aquesta activitat no duraria i, veritablement, alguna vegada havia dubtat. Però, a partir del gener del 1992, jo sabia que això duraria molts anys. Tinc el cap molt dur i em vaig plantejar que aquesta aventura duraria molt.

Quin record li ha quedat del seu primer concert amb el cor andorrà? Com he dit abans, va ser la Missa del Gall, a Encamp. Hi havia 35 nens cantant i tota la gent estava al·lucinada amb el nostre cant, exceptuant jo, que no vaig al·lucinar en absolut. Sens dubte, va ser el començament, però res a veure amb el que tenim en l’actualitat.

Va començar amb 35 nens aquesta aventura, però quants han passat per les seves mans durant tots aquests anys? Han passat nou-cents nens i nenes. Durant dos anys va compaginar la seva tasca al capdavant del Cor de Nantes i Els Petits Cantors, suposo que va ser molt dur, no? Els dos primers anys van ser els més difícils, ja que no volia deixar Nantes, davant la inseguretat del que podia passar a Andorra, però també volia donar el màxim a Andorra i, a la vegada, deixar Nantes en bones mans. Va ser una època complicada, però és la meva feina.

El 1993, els Petits Cantors esdevenen Cor Nacional. Com es va aconseguir, va costar molt? Va ser el Josep Dallerès, que en aquell moment era ministre de cultura, i això va fer possible aquesta fita.

També s’han pogut integrar dins de l’estructura de l’Institut de Música d’Andorra la Vella, què va suposar aquest pas per a la institució? Doncs va ser un pas important, ja que va permetre els nens poder tenir també una formació musical pura. Quan canta un nen, a força de llegir partitures, ja té una visió de la música molt important i pot cantar molt bé un interval, sense saber el nom de les notes. Aquesta tècnica la vaig aprendre en algunes estades que havia fet a altres països, especialment a Anglaterra. És la manera de treballar el solfeig, ja que, al principi no es fa solfeig, es fa només cant i, a força de fer cant, al final saps llegir la música. Però, si tens formació musical, aquest complement enriqueix més la qualitat del cant, és totalment necessari. que no vegi que hi ha una base sòlida de futur i que queda en bones mans.

Va tenir l’oportunitat de dirigir l’American Boychoir de Boston, per què no va acceptar aquest repte? Va ser quan portava tres o quatre anys a Andorra, era molt jove i tampoc no havia tingut temps de fer la feina que se m’havia encarregat aquí. També haig de reconèixer que, per a mi l’anglès és molt complicat i, a més a més, tenia els pares a França i volia un lloc més pròxim, Boston quedava massa lluny. Així que vaig prendre la decisió final de quedar-me a Andorra.

Quina ha estat la seva relació amb els nens i nenes del cor? Molt bona, soc la mare de tots o, més ben dit, la segona mare (riu).

Incorporar les nenes al cor ha estat una de les seves grans fites? Realment, va ser govern qui em va demanar que també era molt important la formació de les nenes, no només dels nens, així que vaig provar i, finalment, va funcionar.

El Cor dels Petits Cantors no existiria sense… Jo he tingut la sort de crear aquest cor i espero que duri molts anys, així que, faré tot el possible perquè duri i, no marxaré fins Podem dir que ara tenim un bon nivell de cant al país? Sí, el nivell de cant del cor és molt bo realment. Ho sé perquè, faig masterclass a tots

els nivells, també en l’àmbit internacional, com ara Suïssa, Alemanya, Itàlia o França i, comparant el nivell amb els altres cors, la realitat és que estem molt bé.

Hi ha alguna cosa que es podria millorar? Sí, sens dubte, podríem tenir una escola i no parlo només del cor. És un tema del qual parlo molt sovint i és una espina que tinc al meu interior, ja que em demano moltes vegades, per què no fem una escola internacional de música? Ara he vist que es prodiguen al país altres escoles internacionals, sigui de llengua, esport, etc… Crec que es podria fer classe al matí, i a la tarda música, igual que fan els altres.

Com definiria ANDCHOR? Són la gent gran del cor que he tingut de petits i, naturalment, un nen que ha cantat sol i, després es troba a dins d’un cor, no és el protagonista i això és complicat. Però hem fet un grup, de set persones, que canten un repertori molt variat, sigui música clàssica, varietats o qualsevol altra, i hem tingut molt èxit.

De quina fita se sent més orgullosa? Sens dubte, de poder fer sortir veus capacitades per a fer una carrera internacional. Tenim alguns exemples, però també tenim un gran potencial en l’actualitat, malgrat que encara són molt joves. Però estic convençuda que alguna sortirà.

Quin ha estat el seu pitjor moment al capdavant de la institució, va ser la complicada situació del 2010? Sí, reconec que em va afectar molt, ja que no estava al corrent de la situació i és quelcom que em va doldre molt, ja que entenc que va ser una decisió, més aviat política. Però no sé si hauria de parlar d’aquest tema. Estic convençuda que, el fet que Josep Dallerès hagués estat un dels artífexs de la creació del cor, va crear un cert rebuig en el govern d’aquell moment i van voler liquidar aquell projecte, creant un altre sobre les bases del que havia creat Dallarès. Però sí, ho vaig passar molt malament. Malgrat tot, també vaig tenir molta sort i vull donar les gràcies a tots els andorrans, perquè són ells que em van empènyer per quedar-me i a seguir en aquest meravellós projecte, així que, dono les gràcies a Andorra i als andorrans.

Durant tot aquest temps, el cor dels Petits Cantors ha travessat fronteres i s’ha internacionalitzat, visitant molts països. Sabria dir-me en quants països han actuat? Crec que hem fet tota Europa, Estat Units, Canadà i Guadalupe, alguns d’ells en diferents ocasions. També hem fet un creuer pel Mediterrani, on hem tingut l’oportunitat d’actuar per diferents països, en les aturades que anava fent el vaixell.

Recorda alguna d’aquestes actuacions amb especial afecte, la del Palau d’Elisi, la del Vaticà o la que van fer a l’ONU? Sí, són moments extraordinaris, però per mi el més important no és l’escenari, sinó cantar bé i, sobretot, arribar al cor de la gent. Crec que és això el més important, connectar amb la sensibilitat de la gent i de portar la música fins al més profund del cor de la gent. També compteu amb col·laboracions insignes al llarg de la vostra història, quines han estat les més importants o més destacades? Hem fet moltes, però recordo haver cantat amb la Montserrat Caballé, Jaume Aragall, amb l’ONCA, amb l’Orquestra de Narciso Yepes, amb la Capital de Tolosa, etc… En definitiva, hem cantat amb grans orquestres de cada país que hem visitat, també a Viena…

Seleccioneu les vostres actuacions o feu el que va sortint? No, jo no vull seleccionar, penso que és important cantar per a tothom i portar la música a tot arreu. Com he dit abans, el més important és portar la felicitat a tothom que ens escolta.

El Cor és una associació sense ànim de lucre, que depèn dels altres per subsistir, però també sou solidaris, no? Naturalment que som solidaris. Hem cantat molt sovint per a l’Escola de Meritxell i, cada vegada que hem pogut, hem actuat allà on ha estat necessari. El problema és que els nois han d’anar a l’escola i no sempre podem anar allà on volem. Per exemple, hem fet el concert de Nadal durant cinc anys per a l’Escola de Meritxell, també hem cantat amb els nens de l’Escola de Meritxell, que és una acció molt important per a ells, i moltes altres actuacions de tota mena.

Com ha afectat la pandèmia al Cor? He hagut de gestionar els assajos d’una altra manera. Al principi he fet tres grups, un venia el dilluns, un altre el dimecres i l’altre el divendres; sempre amb la corresponent separació, però sense la mascareta. Respectant aquesta distància prudencial i advertint que, cap nen amb símptomes o amb algun contacte positiu, vingués als assajos, finalment hem tingut la sort de no tenir cap positiu.

Quina valoració féu d’aquests 30 anys dedicats a aquesta tasca tan bella? Crec que hauria de fer una valoració positiva. Evidentment, no posaré un deu sobre deu, perquè crec que sempre ho podem fer millor.

Se sent satisfeta del seu treball o pensa que podia haver fet quelcom més? Crec que sí, penso que hem fet una tasca molt maca. Vull felicitar a tots els nens i, malgrat que ja ho he dit abans, tinc ac-

tualment un grup del qual sortiran futurs músics, ja que és un grup molt seriós i se centren totalment en la música quan treballem.

Quin ha estat el seu secret per assolir aquest èxit? És veritat que hi ha un secret però, faré com els cuiners, m’ho guardaré. Però és cert que hi ha coses que s’han de saber fer i que no tothom les sap fer.

És casualitat haver tancat el seu periple professional amb l'obra 'Jubilate Deo', de Dan Forrest, i en un escenari tan emblemàtic com ara el claustre del Santuari Nostra Senyora de Meritxell? Volia cantar al claustre, perquè tinc una decoració meva a l’interior, i em vaig adonar que hi havia una ressonància molt bona; així que, vaig pensar que era un bon lloc per cantar. I hauré de parlar amb les autoritats perquè tinc ganes de fer un festival a l’interior d’aquest claustre, crec que pot funcionar sense problemes.

No es desvincula del tot de la institució, però de quina manera seguirà vinculada a aquesta, com a presidenta d’honor o mantindrà alguna mena de càrrec executiu? Encara no ho sé, l’única cosa segura és que em quedaré al país. Naturalment, em quedaré amb els nens fins al final i fins que es trobi una persona que ocupi el meu lloc, això és molt clar per mi. Però continuaré amb el cor d’adults, no sé què pot passar a posteriori, he sentit a parlar de presidenta d’honor i de més coses, però és el futur qui dirà com serà tot plegat.

Independentment que vulgui mantenir la confidencialitat sobre el seu successor o successora, em pot avançar si ja tenen presa la decisió? De moment estic com tu, no sé com està el tema. L’única cosa que sé és que, oficialment, fins al mes de setembre em quedo al cor. Però, si no trobem la persona adient per aquestes dates, jo em quedaré fins que la trobem, però espero que la trobem aviat, perquè vull acompanyar durant un temps al nou director i no vull que s’allargui molt.

Quins seran els trets fonamentals que més valoraran en l’elecció del seu d’aquest professional? Ara existeix la titulació de director de cor, i també existeix la de director d’orquestra, així que haurà de tenir un màster, coneixements musicals i també valorarem molt el vessant humà de la candidatura, ja que, al costat de la música, hi ha moltes més coses que tenen una gran importància.

L’Escola de Cant és una espina clavada en el seu cor? Potser tens raó, però també considero que és un projecte important per als nens. De fet, en l’àmbit de l’esquí ja existeix una escola, llavors em pregunto, per què l’esquí sí i la música no? Igual podria parlar de la natació, del judo i de tot l’esport andorrà. Però no vull que sigui per a tothom, sinó per a la gent que arriba a un cert nivell. Crec que és important perquè el futur d’Andorra són els joves i, si podem trobar la solució perquè puguin progressar, també faran progressar al país.

L’ha proposat moltes vegades? Al principi, amb el Marc Forné de Cap de Govern, es va voler tirar endavant, però molta gent pensava que volíem fer-ho perquè hi era el seu fill, i la realitat és que es volia fer perquè hi havia 50 nens més que estaven al darrere d’aquest projecte, així que no va veure la llum.

De qui o de quins està agraïda especialment? Sens dubte, a tota la gent d’Andorra. Tothom m’ha ajudat i m’ha donat suport quan jo tenia dificultats i, òbviament, també voldria donar les gràcies al meu president, que és una persona encantadora, així com a tota la junta. També a tots als amics que tinc al país, tant francesos com andorrans.

En l’àmbit personal saben molt poc de la seva vida. Quina és la seva principal virtut? M’agrada molt guanyar, soc molt apassionada de tot. Per exemple, jo jugo al golf, però m’agrada jugar molt bé; també faig tir amb arc, i també vull tirar bé, com si hagués de competir. També jugo al bridge, i també vull guanyar, si no, quin interès té la vida?

És molt competitiva, no? Sí, crec que és això, soc molt competitiva (riu).

Ens pot confessar algun defecte? Tinc molts. Per exemple, no tinc paciència, quan tinc un objectiu, vull arribar ràpidament. Sovint, la gent em diu que cal pensar abans de fer. Quan jugo al bridge amb les amigues, sempre em diuen: calma ‘no pots anar a tota pastilla’, i crec que em falta això, soc de fibra ràpida.

Creu en el destí? Sí que hi crec, perquè he nascut sobre una bona estrella i és el destí qui m’ha guiat per assolir els meus objectius.

I en la sort? És molt important. Cada persona neix amb una estrella i aquesta pot brillar, més o menys, en funció de la sort que tinguis.

Però la sort ve a nosaltres o hem d’anar a buscar-la? Crec que ambdues coses. He nascut amb

Nom: Catherine Cognom: Metayer Data i lloc de naixement: 19 de gener del 1956, a Chateaubriant (França) Estat civil: Soltera Fills: No en té Formació: Va realitzar el BAC, a França, es va licenciar en educació física, a la universitat de Rennes. Llicenciatura de música, a la universitat de Tours, i Màster en direcció de cor. Trajectòria professional: Petits Cantors de la Val de Chezine (St Herblain), Petits cantors de Nantes i Petits cantors d’Andorra. Si pogués fer marxa enrere… Ho tornaria a fer tot igual.

No ha tingut fills… Sí, jo tinc 40 nens que són els meus fills (riu).

Però li hauria agradat tenir-ne? No ho sé, és una qüestió que m’he plantejat sovint, però pot ser que si hagués tingut fills, hauria estat massa dura, així que, millor per ells (riu obertament).

A banda dels esports que heu esmentat i el bridge, a què dedica el seu temps lliure, quins són els seus hobbys? M’agrada la lectura, però el que sí que seguiré practicant és el golf i el tir amb arc, i espero poder competir en un futur. També m'agradaria fer una federació andorrana de bridge, com la que n’hi ha d’escacs.

bona estrella i he trobat la gent que m’ha ajudat a fer tot el que volia fer.

Com és la relació que viu amb el seu pare actualment? El meu pare té 91 anys i ha vingut des de França per veure el concert que he fet a Meritxell, després de fer 850 quilòmetres i conduint el seu propi cotxe, així que està molt bé. Pel que fa a la nostra relació, és molt bona.

I amb els seus nebots? Vivim molt lluny i això fa que no tinguem una relació molt fluida, però aquesta és excel·lent. Ha pensat a tornar a França algun dia? De moment, no. Jo em quedaré aquí perquè, a més a més, vull continuar al cor d’adults i ajudar a la continuïtat del cor de nens.

Què preferiu mar o muntanya? M’agraden els dos. Naturalment, el mar és la meva vida i, quan vaig arribar a Andorra, el que més em va costar és no veure l’horitzó, a causa de les muntanyes que tenia al davant. Crec que això és el que més em va costar inicialment, però molt poc.

Li agrada viatjar? Sí, m’agrada molt.

Es penedeix d’alguna cosa? No, m’agrada molt la vida que he tingut, soc molt feliç i no he tingut cap problema. Exceptuant la pandèmia, però és quelcom que ha hagut de patir tothom, no només jo. grans moments. Àustria m’encanta, també Els Estats Units, el Canadà… Però, també m’agrada França, Espanya, Andalusia, jo crec que a cada país hi ha coses interessants. Però, una persona em va dir un dia que, anem a buscar lluny les coses que tenim més a prop, i aquí també tenim de tot.

I quines són les destinacions que més li agraden? És una resposta complicada, ja que hi he hagut de viatjar molt, gràcies al meu ofici, també ho he fet per plaer i sempre hi he passat En l’àmbit gastronòmic, què és el que més li agrada menjar? He descobert moltes coses aquí a Andorra. Per exemple, el pa amb tomàquet i pernil, m’encanta! Ara, a França, tothom coneix el pa amb tomàquet i pernil. A l’estiu, a les terrasses, aquesta menja és extraordinària.

A banda de menjar, és bona cuinera? No, no, no… No és el meu fort, ho faig per necessitat, però no és el meu fort. Tinc amics que cuinen molt bé i em fa vergonya quan he de cuinar, però és així i no puc fer res.

Independentment que estigui molt satisfeta de la seva vida, l’ha quedat algun somni pendent de realitzar? Que la vida em duri més, ja que, si tinc molts somnis, espero tenir molt temps per realitzar-los.

Com li agradaria que la recordessin en el futur? Desitjo que el Cor dels Petits Cantors continuï i que, durant molt temps, pugui seguir escoltant-los. Sens dubte, aquest serà el millor homenatge que em podran fer i el que més omplirà el meu cor. També, l’amistat que he tingut amb tothom, seria un bon llegat, ja que no he tingut família, tampoc he tingut fills, i estic sola en aquest sentit. Però la continuïtat del cor i gaudir dels amics que tinc, són els meus veritables desitjos.˝•

Quan era petita Un assaig amb un nen Fent tir amb arc Un passeig per la muntanya