ENTREVISTA
► Per Josep Segura
Catherine METAYER Descriure la persona o el personatge en el qual s’ha convertit Catherine Metayer, tant per als amants de la música com per aquells que no l’amen tant, és una tasca molt feixuga. Va arribar al nostre país, l’any 1987, amb el Cor de Nantes, i va deixar empremta amb unes excel·lents actuacions. Tal va ser l’èxit i la capacitat d’enlluernar el públic amb les seves actuacions que, també la Marta Deu i el Josep Dallerès, van quedar abduïts pels seus atributs professionals i no van ocultar el seu desig de poder comptar amb els seus serveis. El següent pas va ser convèncer-la perquè deixés un projecte exitós, en l’àmbit internacional, i s’embarqués en una aventura en la qual havia de partir des de zero. Així que, després d’un any de reflexió, la Catherine va venir a Andorra i va plantar la llavor d’un exitós i llarg projecte, com ara el Cor Nacional dels Petits Cantors del Principat d’Andorra. Però, després de 30 anys de trajectòria professional, en la qual ha pogut entusiasmar el públic de gairebé tota Europa i una part del món, amb actuacions memorables, ha arribat l’hora de fer un merescut punt i seguit (la jubilació). I per què no és un punt final? Doncs perquè la Catherine no es deslligarà del tot, fins que no trobi un relleu amb garanties però, a més a més, perquè tenim la sort que seguirà al capdavant del cor d’adults, una tasca que seguirem agraint tots els andorrans, ja que ha deixat el pavelló del cant andorrà al nivell dels millors països del món i un futur prometedor per a aquesta bella disciplina. És evident que tothom la coneix, però a nivell personal, qui és Catherine Metayer? Evidentment soc una dona (riu) que, en l’àmbit professional, he estat 30 anys al capdavant dels Petits cantors d’Andorra i vuit anys de cantoral, a França. Per tant, ja fa 38 anys que dirigeixo una coral. Quan vaig acabar els meus estudis generals, vaig començar amb els superiors, a la universitat i, contràriament al que molta gent pugui pensar, vaig escollir educació física. Però, després de tres anys de carrera, un dia em vaig llevar i vaig pensar -no és això el que jo vull ferjo em vull dedicar a la música. A banda d’això, en l’àmbit personal, crec que soc una persona fàcil, amb la qual es pot parlar, i tothom que vulgui mantenir una conversa amb mi, segur que la tindrà. En definitiva, soc una persona gens complicada. Què recordes de la teva infància, com la recordes? Vaig començar gimnàstica, a l’edat de tres anys i, amb la música, quan només tenia set anys. Però sí que recordo que tenia moltes ganes de cantar en un cor però, en tots els que volia fer-ho, eren cors de nens i no podia entrar. De tota manera, amb aquesta edat, ja vaig fer una selecció de veu, per poder cantar una cançó per a la festa de les mares ‘Maman petite maman’, i posteriorment editar un vinil de 45 r.p.m. Aquesta va ser el meu primer contacte amb la música. Però, en l’àmbit més personal, recordo la meva infància com una època molt feliç, amb uns pares i una família encantadora i que estimo molt. He tingut una vida fàcil.
Fotos: Jean-Luc Herbert
Perruqueria:
Com eren en aquella època els seus pares? Hauria de reconèixer que els meus pares van satisfer els meus desitjos i tenia tot allò que volia tenir. Això sí, els havia de demostrar que jo treballava i m’esforçava per treure bones notes. En aquella època feia gimnàstica, i li dedicava divuit hores, a banda dels meus estudis, ja que no gaudia de cap tractament especial en aquest sentit. Però, com treia molt bones notes al cole, els meus pares no em posaven cap problema. Té germans? Sí, tinc un germà més gran que jo, ens portem quatre anys. Ell viu a França, a Angers, i malauradament no el veig molt sovint, a causa de la distància, però tinc molt bona relació amb ell. Ara és divorciat i té dues filles, que ja són casades, amb les quals també tinc molt bona relació. Valorant l’època que estem vivint en l’actualitat, es podria dir que aquella època de la seva infància era molt diferent d’aquesta? No, crec que no, ja que jo faig el mateix que feia abans. Crec que, com he tingut una vida d’esportista d’alt nivell, voldria que els nens del cor tinguessin també un nivell musical molt alt. Però, per arribar a aconseguir-ho, la recepta principal és la disciplina, amb aquesta capacitat es poden fer moltes coses, sense disciplina no es pot fer res.
Maquillatge: Mònica F. de Gala Perfumeries
