Carles Algué

ALGUÉ:Carles

“Vull transmetre les ganes de viure i de ser prou valent per descobrir el propi camí”

Carles Algué debuta en el món de les lletres amb el llançament del seu primer llibre ‘Cap a la fi del món’, una novel·la basada en fets reals, que parla de la vida, del creixement personal, de la mort i de noves oportunitats. Una història que presentarà, de manera oficial en el país, aquest estiu.

‘Cap a la fi del món’ neix a partir d’un viatge que vas fer a l’Argentina l’any 2012. Com va sorgir l’oportunitat d’anar-hi? Va sorgir per una casualitat, i en una de les millors èpoques de la meva vida. Jo estava estudiant teatre i el meu primer professor va ser Javier Daulte. En aquell moment, els argentins venien a fer teatre i estàvem tots fascinats pel teatre que es feia al país. I vaig marxar a l’Argentina a continuar allà els meus estudis. Quan vaig arribar, la inflació era tan gran que se’m feia impossible viure un any amb els meus estalvis. A més a més, vaig arribar al gener, que és com l’agost aquí, i estava tot tancat, i entre una cosa i l’altra vaig fer uns dies de ruta amb la motxilla i vaig agafar-li el gust. Quan va arribar el febrer, en comptes de tornar a Buenos Aires a estudiar teatre, vaig seguir viatjant. En principi no tenia l’objectiu d’arribar fins a Ushuaia, va anar sortint sense planificar-ho. Quant de temps t’hi vas quedar? Vaig estar quatre mesos a l’Argentina. Portava un diari on anava apuntant tot el que vivia, la gent que coneixia, les històries que em passaven i el que sentia. Aquest diari va ser l’origen del llibre. Quan vaig tornar cap aquí, vaig anar revivint tots aquells moments i, a poc a poc, vaig transformar el diari en una novel·la. Aquell diari de viatge es va acabar convertint, per tant, en la base del teu llibre? Es va anar transformant. La novel·la té el format d’un diari, com l’original, i l’esquema inicial era a partir d’allò que vaig escriure durant el viatge però, de mica en mica, vaig anar modificant coses, vaig canviar els personatges,

vaig reordenar la ruta perquè acabés a Ushuaia i vaig afegir el tema del virus. Jo treballava d’actor, el meu món eren les arts escèniques i per aquella època també començava a treballar com a director. De fet, el títol de novel·lista encara em fa molt de respecte, se’m fa molt gran. En principi no tenia cap intenció que el diari acabés sent un llibre. Vaig pensar fer-ho en teatre, però la història era massa complexa i, de mica en mica, va anar agafant el format de novel·la. Si bé el llibre els vas concebre abans de la pandèmia, en aquest cas la ficció s’assembla molt a la nostra realitat actual. Parla d’un “‘Cap a la fi del món’ és el viatge geogràfic cap a personatge que s’infecta amb un virus mortal, però no té res a veure amb la Covid-19. Ushuaia, que es coneix com la ciutat de la fi Vaig crear aquest virus per donar a la novel·la una mica de força. Vaig parlar amb perdel món, però també sones que tenen el VIH, per perquè és un viatge cap saber què se sent quan tens un virus i l’estigma que suposa a la mort o contra la ser seropositiu. Parlar d’aquest mort”. estigma em va portar a buscar d’altres que hi ha a la nostra societat i per saber com se sent una persona marginal. També vaig parlar amb persones que han patit un càncer, per saber què se sent quan estàs tan a prop de la mort. Amb aquestes entrevistes vaig crear una mica de ficció amb els personatges, per donar més cos a la novel·la. Després va arribar el coronavirus i em vaig adonar que moltes de les coses que jo explicava de la pandèmia estaven passant en la realitat, però en diferents intensitats. Però algunes coses, com ara el confinament o un certificat de mobilitat, sortien a la novel·la. Em vaig trobar amb un dilema. Primer vaig pensar de canviar-ho tot i ferla sobre la temàtica del coronavirus, però no tenia cap

sentit perquè no volia fer una novel·la d’això. El que vaig fer és adaptar una mica el llenguatge, perquè no és el mateix parlar d’una pandèmia a gent que no se’n fa una idea, que fer-ho ara, que ho vivim cada dia.

El títol de la novel·la, “Cap a la fi del món”, va més enllà de la referència a la ciutat austral d’Ushuaia? “Cap a la fi del món” és el viatge geogràfic cap a Ushuaia, que es coneix com la ciutat de la fi del món, però també perquè és un viatge cap a la mort o contra la mort. D’altra banda, és cap a la fi del món d’abans de la pandèmia, perquè hi ha un món que s’acaba i canvien tots els esquemes, com també sembla que ens està passant ara amb el món que coneixíem. El Pau, que és el protagonista, s’enfronta, primer a una mort física, que després es transformarà en la mort del seu jo anterior i que acaba donant pas a una nova persona. Al llibre hi ha un capítol que es diu “Identitat”, que parla d’això, deixar enrere qui eres abans i començar a construir una identitat que no tens ni idea de com serà.

Et consideres una mica visionari, per haver-te avançat, amb el teu argument, a una realitat que, en certa manera, s’ha acabat produint després? Ha estat molta casualitat, no crec que sigui cap visionari, però ja m’han dit que la següent novel·la que escrigui sigui una comèdia on tothom sigui feliç i no hi hagi conflictes, per si s’acaba complint (Riu). Encara no m’ho crec, cada cop que hi penso em sembla molt fort que hagin passat algunes coses tan concretament com el que vaig escriure. De fet, si hagués publicat la novel·la un any abans m’hauria fet ric (Riu). Jo vaig tancar el contracte amb l’editorial el mes d’abril, quan estàvem confinats, poques setmanes després de l’inici de la pandèmia, però s’ha acabat publicant un any després perquè els ritmes de les editorials són lents. Jo esperava que, quan es publiqués el llibre, això que ens està passant ja seria un record del passat, tot i que no ha estat així.

Creus que és necessari fugir cap a la fi del món o senzillament sortir de la nostra zona de confort per descobrir-nos? Jo sí que ho necessito, en el meu cas la natura és la meva medicina i això també ho vaig descobrir en el viatge a l’Argentina. Per tornar-me a connectar necessito fugir del bullici de la ciutat. Des de fa uns anys, m’escapo sol amb la meva furgoneta, cap a la muntanya, i és quan em sento més autèntic i revisc coses que van passar en el viatge, com trobar-te en un lloc de tanta bellesa que et fa saltar les llàgrimes per l’emoció i et fa redescobrir la màgia del món.

Què esperes transmetre als lectors amb la teva novel·la? En el fons vull transmetre les ganes de viure i de ser prou valent per descobrir el propi camí, que és una mica el descobriment que fa el Pau en la novel·la i que jo vaig fer en el meu viatge a l’Argentina. Aquesta experiència va fer que m’adonés que tenim més poder que no pas ens pensem. Hi ha un punt d’empoderament i de ganes de viure, sobretot de ganes de viure, i de com volem viure. És una mica obrir els ulls i connectar-se amb un mateix, ser valents i fer el que realment volem fer. Reivindica el fet de fer allò que vols i no tenir por de les conseqüències.

Has pensat a escriure una segona part? Tinc moltes idees al cap per a futures novel·les, però de moment cap projecte ferm. Escriure una segona part, ara com ara, no m’ho plantejo, primer perquè hauria de ser un autèntic best-seller i també s’ha de valorar fins a quin punt estem tots una mica cansats de pandèmies, encara que a la novel·la sigui molt més important el viatge que la resta. •