8 minute read
Francesc Galobardes
GALOBARDES: Francesc
Advertisement
Fill de la Garrotxa, però ben acollit per Andorra, el Francesc Galobardes (1930) va aconseguir dibuixar a pols el seu camí com a artista, fins a convertir-se en tot un referent de la pintura neoimpressionista pirenaica amb els paisatges nevats del Principat com a musa. Més de 3.000 pintures porten la seva signatura i bona part de la seva obra ha recorregut els racons més recòndits del món, però una de les proeses de les quals presumeix amb més orgull és la recent obertura de l’Espai Galobardes, el desembre passat.
Com és que va passar de ser alumne de l’Escola d’Arts i Oficis d’Olot a ser el pintor de la neu d’Andorra? L’any 1961, vaig venir a Andorra i vaig començar a treballar en la banca, al Crèdit Andorrà. Aleshores, el seu director, el senyor Rosanas, era una persona a la qual li agradava molt l’art i veia que jo feia pintura. Ell i els directors de Madrid em van donar tot el suport i, des d’aquell moment, vaig començar a fer petites exposicions a Girona, Vic i altres llocs. Però els directors em van continuar impulsant per arribar a les grans capitals, com ara Madrid, València, Saragossa, Barcelona… En aquell moment, no hi havia cap pintor a Andorra. En vaig ser el primer del país en portar quadres i pintures arreu del món. A Àsia, fins i tot. Fins i tot a un museu de Corea del Nord, sí! Els coreans van venir per cercar quatre pintors catalans que posessin en relleu les quatre estacions. Aleshores, a la galeria a la qual van acudir, els hi van dir: “Galobardes, Galobardes!”. I es van emportar un quadre d’un paisatge de neu d’Andorra. Al museu de la Diputació de Barcelona, també n’hi ha un altre. lliure, no et pots quedar ensenyant”. En aquella època, els crítics, malgrat que influenciats per la pintura clàssica, apreciaven molt la meva pintura neoimpressionista.
Les seves obres es compten per milers, però continua pintant-ne? Sí, estic a tocar dels 92 i encara treballo. Passa que ara he de posar una voluntat tremenda per fer aquesta feina, ja que vaig patir un virus que em va causar pèrdua de visió. Així i tot, amb el mal de cap que a vegades també pateixo, continuo pintant aquarel·les. El Josep Maria Ubach, un gran coneixedor de l’art i molt amic meu, em diu que poques persones a Europa són capaces de dominar les tècniques de pintura a l’oli, d’aquarel·la i de tinta xinesa amb una canya d’escombra amb l’edat que tinc. De tants anys que he pintat a fora, ara tot el que pinto és allò que tinc al cap. Pinto de memòria. Com ho aconsegueixo? No ho sé! (riu).
Durant aquella dècada, a banda de continuar pintant, va decidir crear un col·lectiu d’artistes. Ens vam ajuntar uns cinc amics que ens vam plantejar crear una associació de l’art a Andorra. Era una època en què no hi havia res, només cabres i vaques (riu), així que el problema era la falta de cèntims. Aleshores, tothom havia de pagar una quota –jo en pagava dues, la meva i la de la meva dona– per poder anar fent. Així, de forma humil, és que es va fundar el Cercle de les Arts i de les Lletres, el 1967, del qual vaig ser soci fundador. Però allò ha canviat molt. Quin és el millor paisatge que ha pintat? Hi ha quadres que, quan els hi veig exposats, em sorprenen i dic: “això ho he pintat jo?”. Un dels meus favorits pertany a un privat i és una pintura de Me-
“Han estat més de 60 ritxell quan aquell paisatge era verge. El tinc apuntat al meu arxiu, anys pintant i portant el nom del meu país arreu però crec que la data és del 1973 i, malgrat que la Vall d’Incles és el paratge que més he pintat, aquest del món” quadre de Meritxell em va agradar molt, tot i que encara no dominava ben bé l’espàtula. També té una col·lecció privada. Quantes pintures hi ha? Potser unes quaranta. La majoria són paisatges d’Andorra que ja no existeixen, quan només hi havia camps.
Es considera un pioner de l’art del nostre país? De la pintura, en soc un pioner perquè vaig ser el primer a viatjar i exposar en nom d’Andorra. També es parla del Sergi Mas, un amic molt estimat, que és un pioner de l’escultura.
També va ser mestre del copríncep episcopal Joan Martí. Sí, li vaig fer de professor, però, quan vaig començar a ensenyar-li els detalls de la tècnica, el pobre es va posar malalt i va morir posteriorment. Però aquest home va gaudir-ne molt, molt. Recordo que altres capellans xafardejaven allò que pintàvem al seu pis, així com aquelles sortides cap al Cadí. Eren èpoques molt bones. Érem bons amics.
I era bon alumne? Sí, sí. Sens dubte. Recordo que ell dibuixava i agafava uns tons que jo després l’ajudava a rectificar fins que va anar fent. Jo gaudia molt com a professor, però el senyor Rosanas, que era com si fos un pare per mi, em deia: “si vols sortir i ser Si bé ha pintat durant tota la seva vida, segurament hi haurà alguna cosa que li hagués agradat recrear i que encara no ha pogut fer, no? Home, m’hauria agradat pintar els Alps! Però no a partir d’una foto, sinó al natural.
Ha canviat l’ofici de l’artista? I tant! Per pintar el que jo pintava, necessitaves tota la vida; ara no, ara qualsevol cosa que fotin és art. Ara és normal veure un vàter esquitxat de pintura a la biennal!
Llavors és millor l’art d’ara o el d’abans? El d’abans! L’art requeria coneixements i tècniques que aprenies durant la vida, però sembla que, amb enganxar papers i esquitxar-los de pintura, ja està. Aquest és el cas del Barceló, èxit del qual és conseqüència de les galeries i els comerciants. Allò que va fer a la cúpula de la UNESCO, escolta... El Dalí, el Picasso, aquests senyors eren pintors!
Com creu que serà el futur de l’art? Home, si continuem així, tornarem a les pintures que es feien a les coves (riu). L’Antonio Cobos, un artista molt bo, deia que hi arribarà el moment en què el classicisme tornarà a sorgir. Ja que continua pintant, potser valorarà la idea de ferhi una exposició d’obra nova pròximament. No, però estem valorant amb el Josep Maria Ubach la possibilitat de traslladar les obres de l’Espai Galobardes a un altre lloc, perquè la gent conegui els espais de l’Andorra d’abans.
Anteriorment, em comentava que és amic del Sergi Mas. El considera un bon artista? Sí! El Sergi Mas és un referent de l’escultura. També té una gran imaginació per fer contes. Recordo que, quan estàvem pintant, ell em deia: “jo no puc fer això teu!” (riu).
És notable que, al llarg de la seva vida, ha estat partícip de diferents fites relacionades amb l’art, essent la més recent d’elles l’obertura de l’Espai Galobardes. Com ho va viure? Què va significar per a vostè?
Me’n va satisfer molt, perquè ja havia intentat dues vegades crear un espai així i no havia estat
L’obra “Vall possible fins ara. Afortunadament, a Canillo, van tenir molt seny i ens van d’Incles. donar totes les facilitats per traslladar més de mig miler d’obres. M’honora
Andorra”, de Francesc i em satisfà saber que, quan jo mori, el meu nom hi perdurarà en el temps. Galobardes, va ser donada Hi ha qui diu que l’Espai Galobardes és una mena d’homenatge que s’havia de fer per reconèixer el vosel 1994 al tre llegat. Ho veu així? Jo crec que sí, perquè han estat més de Consell 60 anys pintant i portant el nom del d’Europa meu país arreu del món. A tot arreu jo deia amb orgull que soc andorrà i això em fa recordar que, al sud d’Espanya, em deien que jo no ho era, que els andorrans són contrabandistes. Aquest prejudici me l’he trobat als Pirineus i a tot arreu, però sempre els responia amb fermesa: “no, jo soc andorrà. Aquí, a Andorra, també hi ha cultura”.
Però abans, el 2009, ja li havien conferit el Premi Àgora. És veritat. Recordo que va ser molt emocionant, tota una sorpresa perquè ningú em va dir res. Em vaig emocionar tant que el Sergi Mas va haver de pujar a l’escenari i parlar per mi (riu).
Cal fer menció del llibre ‘Francesc Galobardes o la poesia del color’, editat el 1996 pel Govern d’Andorra. Tenint en compte això, la inauguració de l’Espai Galobardes i el Premi Àgora, quin ha estat per vostè el reconeixement més especial? Home, l’Espai Galobardes, malgrat que el Premi Àgora també va ser molt especial, ja que no se’l donen a tothom! El museu encara té algunes coses per acabar, però ha quedat molt bé. Preveieu també variar els quadres que hi teniu exposats actualment? Sí, això ho estem acabant de definir. En el meu arxiu, tinc els noms de les persones que em van comprar els quadres fa 40 o 50 anys, així que ens agradaria demanar que ens cedeixin temporalment aquestes pintures per fer una exposició de l’Andorra vella, perquè el jovent i la gent apreciïn com era el país als anys 70.
Hi ha alguna data prevista? De moment no, però serà pròximament. Ara mateix, hi ha una exposició dedicada als paisatges de Canillo que encara es podrà visitar. La idea és que les mostres es vagin refrescant cada sis o set mesos i fer de l’Espai Galobardes un punt dinàmic.
Mentrestant, quina altra utilitat tindrà l’Espai Galobardes? Hi ha una part de la sala que està destinada a exposar obres d’artistes novells de diferents disciplines. De moment, les negociacions amb el Comú de Canillo s’han d’acabar de polir, però segurament aniran pel bon camí i amb bones sorpreses.•
Anell KLAR One of a Kind dissenyat per ESTELA GUITART
Av. Meritxell, 50 · Andorra la Vella
Barcelona / Madrid / Trento Bolzano / Konstanz / New York Tokyo / Shanghai / Brisbane Sydney / Melbourne / Perth Gold Coast
misui.es
