Set reportatges per a la inlcusio

setreportatges peralainclusi贸a lacomunitat valenciana

European Anti Poverty Network

ES

Coordinació: Pepa Navarro (eapncv) http://eapncv.wordpress.com/ Disseny i coordinació editorial: Tomás Gorria (gorria@mac.com) Disseny i muntatge exposició: Kòniec, disseny i comunicació.

Correcció de textos: Marta Salvador, Agustí Peiró.

Realització documental: Samuel Sebastián.

Fotografies: Eva Mañez, Benito Pajares, Biel Aliño, Daniel GarcíaSala, Alberto Sáiz, Fernando Bustamante, Ana Yturralde.

Foto portada: Biel Aliño.

Textos: Nuria Tendeiro, Paco Simón, Anna Gimeno,Joan M. Oleaque, Héctor Gozalbo, Xavier Aliaga, Teresa Domínguez.

Coordinadores ong’s: Pilar Bemúdez (CEPAIM), Sonia Márquez (CEAR), Virginia Sánchis (ALANNA), Mª Ángeles Martínez (F. Secretariado Gitano), Rocio Peramo (Nova Feina), Sandra McClean (APIP), Marisol Castelló (Cáritas Castellón).

Impressió: Gráficas Litolema Imprés en paper offset superior 100 % reciclat.

Procés de fabricació sense clor i sense blanquejants òptics.

Andrea. 4>11

Set reportatges per a la inclusió a la Comunitat Valenciana

Un projecte de Xarxa Eapn CV. i EAPN-ES per al foment del voluntariat El voluntariat és un fenomen lligat a la participació social. Les últimes anàlisis indiquen que hi ha tendències derivades dels canvis sociodemográfics i econòmics a tenir en compte, amb reptes que afrontar si es desitja promoure un voluntariat generador de cohesió social i transformador cap a una societat més justa.

Segons les últimes dades, més de 200.000 persones, que col·laboren en un total de 1918 entitats socials a la Comunitat Valenciana, realitzen labors regulars de voluntariat, el que equival al 5.75% de valencians. Aquest voluntariat inclou el d’acció social, el mediambiental, de cooperació al desenvolupament i el cultural, entre uns altres. És de destacar que el 63.4% del col·lectiu que realitza labors de voluntariat social és femení i l’edat més activa per a la solidaritat se situa a partir dels 60 anys.

El volum de treball del voluntariat en la C.Valenciana constituïx una força productiva de serveis equivalent a un 0,25 per cent del Producte Interior Brut (PIB). És a dir, el col·lectiu de voluntaris desenvolupa una labor equivalent

Layla. 12>19

a 15.000 empleats a temps complet.

El valor afegit brut del voluntariat i de l’ocupació remunerada de les ONG ascendeix a 468 milions d’euros, segons dades oficials. Per cada euro invertit a ajudar al voluntariat, aquest col·lectiu retorna a la societat un servei de valor econòmic equivalent a set euros.

L’actual conjuntura econòmica és també difícil per al Tercer Sector d’Acció Social doncs a moltes d’aquestes entitats la crisi les va a obligar a tancar programes i línies de treball imprescindibles per a sectors de població amb dificultats.

A pesar de l’important compromís ciutadà, Espanya i la Comunitat Valenciana segueixen estant uns punts per sota de la mitjana europea en participació ciutadana. Per aquest motiu es fa necessari el compromís de tots els agents socials per a visualitzar els esforços i multiplicar el compromís social de la ciutadania per a propiciar una societat més justa i inclusiva.

María. 20>27

La Xarxa Europea de Lluita Contra la Pobresa i l’Exclusió Social a l’Estat Espanyol (EAPN-ES) és una coalició d’ONGs compromeses en la inclusió social de persones que patixen pobresa i exclusió social. Actualment està composta per díhuit xarxes autonòmiques i catorze entitats d’àmbit estatal. Entre les xarxes territorials es troba la Xarxa per la Inclusió Social de la Comunitat Valenciana, que té entre els seus objectius, com entre els objectius d’EAPN a Europa, la implantació d’un mètode de treball en xarxa per a treballar de manera conjunta i unificar esforços per a la consecució de majors i millors resultats en la lluita per l’eradicació a Espanya de la pobresa i l’exclusió social.

La Red Europea de Lucha Contra la Pobreza y la Exclusión Social en el Estado Español (EAPN-ES) es una coalición de ONGs comprometidas por la inclusión social de personas que sufren pobreza y exclusión social. Actualmente está compuesta por 18 redes autonómicas y 14 entidades de ámbito estatal. Entre las redes territoriales se encuentra la Xarxa per la Inclusió Social de la Comunitat Valenciana que tiene entre sus objetivos, al igual que entre los objetivos de EAPN en Europa, la implantación de un método de trabajo en Red para trabajar de manera conjunta y aunar esfuerzos para la consecución de mayores y mejores resultados en la lucha por la erradicación en España de la pobreza y la exclusión social.

Esta publicació és un compendi de set reportatges per a la inclusió a la Comunitat Valenciana, que descriuen i analitzen set realitats de persones en risc d’exclusió que es caracteritzen pel seu compromís per a superar la marginació i aconseguir una vida digna, ajudant al mateix temps a persones en situacions semblants. Amb els materials que s’han generat en el desenvolupament del projecte (que inclou també una exposició itinerant i un documental) es pretén sensibilitzar la societat en general per a captar voluntariat, els periodistes i mitjans de comunicació per a un tractament positiu d’estes realitats i la seua transmissió adequada a la societat, no emmascarant la realitat, sinó posant en valor la força personal i la voluntat de canvi de les persones afectades, així com el treball de les diverses entitats i institucions que ajuden en este procés.

Esta publicación es un compendio de Siete reportajes para la inclusión en la Comunidad Valenciana, que describen y analizan siete realidades de personas en riesgo de exclusión que se caracterizan por su compromiso para superar la marginación y alcanzar una vida digna, ayudando al mismo tiempo a personas en situaciones parecidas. Con los materiales que se han generado en el desarrollo del proyecto (que incluye también una exposición itinerante y un documental) se pretende sensibilizar a la sociedad en general para captar voluntariado, a los periodistas y medios de comunicación para un tratamiento positivo de estas realidades y su transmisión adecuada a la sociedad, no enmascarando la realidad, sino poniendo en valor la fuerza personal y la voluntad de cambio de las personas afectadas, así como el trabajo de las diversas entidades e instituciones que ayudan en ese proceso.

Xarxa per la Inclusió Social de la Comunitat Valenciana

Xarxa per la Inclusió Social de la Comunitat Valenciana

Melu. 28>35

Maryluz. 36>41

Domingo. 42>47

Amparo. 48>57

>4

>5

Andrea de Lourdes Andrade Uribe Edat: 43 anys Origen: Xile

Migrar en família

ANDREA Este relat que els presentem és l’aposta valenta d’una família per la millora de les seues condicions de vida; per a alguns una aposta precipitada que els ha posat a la vora del precipici. No obstant això, la capacitat de treball de Víctor, la voluntat inesgotable d’Andrea i l’adaptació ràpida de Víctor Andrés i Camila han convertit el risc d’exclusió al qual esta família xilena es va veure abocada durant els primers dies d’estada a Espanya en una oportunitat clara d’èxit en el seu particular procés migratori.

Text: Nuria Tendeiro / Fotografia: Eva Máñez

L

a decisió d’anar a Espanya la va prendre de manera consensuada amb el seu marit, Víctor Ponce, xilé de Valparaíso, pensant en el futur dels seus dos fills menuts, Víctor Andrés, que el dia 28 de juliol va complir deu anys, i Camila, de set anys. I com en la pel·lícula d’Aristarain, busquen un lloc on viure d’acord amb els seus valors, això és, en comunitat, amb certa tranquil·litat, amb xarxes de suport més properes, sense estar subjectes a jornades

laborals maratonianes, desenganxats de l’asfalt i allunyats del gris ciment de les ciutats, de l’espessor dels fums i de l’estridència dels sorolls interminables, viure amb la tranquil·litat de sentir-se propers a la naturalesa i a les gents que l’habiten: “M’agradaria que els meus fills pogueren eixir al carrer a jugar amb els seus amics sense haver de preocupar-me que per arribar fins al jardí hagen de creuar una avinguda saturada de trànsit a tota hora. Crec que és el millor per a ells”.

No obstant, a cap dels dos joves no se’ls veu entusiasmats amb la idea, potser perquè per a ells suposa una ruptura emocional amb el seu entorn i amistats més fortes, o perquè els seus valors són distints als dels seus pares. Pertanyen a la generació que passa llargues hores enganxada a les pantalles, i això de desconnectar del món digital i trotar pel camp, doncs senzillament que els sona a una altra galàxia, molt llunyana, que no apareix en cap dels videojocs de Star Wars als quals acostuma a jugar Víctor

Andrés. Però Andrea està disposada a començar de nou, una vegada més, amb la mateixa força i il·lusió que quan corria amb els seus germans pels carrers de la seua Fresia natal, ara tan lluny però sempre tan prop d’ella.

La decisió sembla ferma. Tan clara com quan la seua millor amiga li va plantejar vindre a Espanya fa cinc anys i deixar Viña del Mar on havia viscut la seua joventut i s’havia convertit en mare de tres saludables joves. El primer, Gerald, que va tindre amb vint-i-tres anys d’una anterior parella, ja ha complit els dènou. Posteriorment van nàixer Víctor Andrés i Camila, fills de Víctor, amb qui –com ella diu– “vaig agafar malària d’amor” fa ara dotze anys. Quan Andrea va comunicar la seua decisió de vindre a Espanya al seu fill major, este li va respondre: “Si me’n vaig, la meua àvia es mor”. A Andrea se li va partir el cor. Gerald es va quedar amb la seua iaia, la mare d’Andrea, qui l’havia estat cuidant mentre ella treballava sense a penes descans,

>6

De Fresia a València Andrea Andrade es va criar a Fresia, al sud de Xile, a una hora de Port Montt, un poble situat a la província de Llanquihue en el qual a penes es comptava una dotzena de xiquets, quasi la meitat d’ells els seus germans, segons recorda esta xilena de mitjana edat.

Hui Fresia, amb una població aproximada de tretze mil habitants, continua sent una terra eminentment agrícola, ramadera i forestal. Per això esta dona de quaranta-tres anys, d’enormes ulls foscos i brillants com la seua cara i la seua mitja cabellera ondejada, no oculta la seua alegria en referir-se al programa Noves Sendes de la Fundació Cepaim que la posa una vegada més a les portes d’un altre xicotet municipi, esta vegada d’Espanya, com a nova veïna d’una terra d’interior, també agrícola i ramadera, d’eixa part del país envellida però amb desig de rejovenir, despoblada i serena, amb oportunitats per a les famílies que es plantegen una altra forma de vida, allunyada del ciment de les sorolloses urbs que van absorbir antigament la saba i joventut del món rural. Una vegada aprovat el permís de conduir, un dels requisits exigits pel programa, Andrea i la seua família estaran més prop d’un d’estos xicotets nuclis urbans de l’interior on poder gaudir d’un estil de vida menys individualista, més

de dilluns a dissabte, en els grans magatzems de Falabella, el centre comercial de referència d’aquella ciutat costanera i turística, situada al litoral central de Xile i coneguda a Espanya pel seu festival internacional de la cançó que porta funcionant des de fa més de mig segle.

“Vindre a Espanya va suposar una porta d’eixida” Quan Falabella, empresa a la qual Andrea va dedicar catorze anys de la seua vida, va canviar de gerent, la vida d’esta dona, que havia estat una de les dependentes amb majors nivells de venda del centre comercial, també va fer un gir important. El nou gestor va apostar per rejovenir l’equip de treball. “Parlem d’un país on les dones amb vint-i-cinc anys ja es consideren majors, t’ho pots creure?”, emfatitza amb desconcert. “Als setze anys en el meu país ja és normal començar a tindre fills”, afirma recordant que ella va tindre Gerald amb vint-i-tres. Amb el canvi de gerent, van començar les preocupacions, el nerviosisme, les vendes van disminuir, com els ànims i també els ingressos. La maternitat li va fer reduir la seua jornada i les seues vendes, mentre les despeses augmentaven. I així Andrea, que havia estat una de les venedores més productives de Falabella, va acabar eixint del cercle pròsper de la comercial d’èxit.

“Jo era venedora integral, això significa que el venedor rep el client, l’atén, sondeja les seues necessitats, li oferix alternatives, l’informa de les ofertes, complementa la venda amb altres departaments, li cobra, empaqueta la mercaderia i al final acomiada el client. El venedor pot recórrer tota la tenda amb ell, podia vendre un vestit de dues peces o de festa, amb les sabates, la cartera, el perfum i els accessoris, i el client no anava d’un venedor a un altre. El sistema era bo perquè ens féiem amb una cartera de clients important; l’inconvenient és que no teníem salari fix, anàvem a comissió, això feia que el nostre salari fóra variable. Els dies plujosos eren dolents i no guanyàvem res, per això quan teníem un dia bo s’aprofitava, i moltes vegades ni tan sols em prenia els meus descansos”, descriu Andrea amb

>7

>8 certa enyorança la seua rutina com a comercial a Falabella.

Allí va conéixer Víctor, que va entrar a l’empresa durant un curt període de temps com a guàrdia de seguretat.

Després d’això, tampoc Víctor, que havia treballat com a policia i guàrdia de seguretat en diverses companyies, no aconseguia estabilitat laboral, i després d’anys de bonança, on esta parella va poder mantindre un acomodat nivell de vida sense massa preocupacions, van vindre els temps d’escassesa, en els quals eixien endavant només amb ajuda familiar. “Eren quatre fills i no ens arribaven els diners, i ma mare va començar a rebaixar les seues despeses i van començar els problemes.

Amb dos bebés ja no venia com abans i no treballava com totes.

Tenia un horari de maternitat i això feia que les meues vendes baixaren considerablement i guanyara molts menys diners, i els últims anys que vam estar a Xile ma mare va acabar ajudant-nos amb el menjar, bolquers i de vegades amb diners, per al lloguer. Això em molestava molt, no podia resistir-ho.

Jo sempre havia estat autosuficient, em sentia molt mal de pensar que en crear la meua família ens havíem convertit en una càrrega per a la família.

I quan vaig experimentar eixa sensació de ser una càrrega per a ma mare…, em vaig decidir”, explica. “Per això vindre a Espanya va suposar una porta d’eixida, i un deslletament de ma mare”, afegix.

Quan se’ls pregunta què sabien d’Espanya quan van prendre

MIGRACIONS

“Emigrar m’ha ajudat a millorar com a persona. He hagut de conviure, compartir amb estranys, i he aprés amb ells moltes coses”

la decisió d’emigrar, Andrea respon: “Realment res. El que primer em va vindre al cap van ser eixes processons solemnes de Setmana Santa. Sí, eixa imatge de país profundament catòlic. I res més”. Víctor deixava enrere Alexandra, la seua filla major, de dotze anys, fruit d’un matrimoni anterior. La jove no els va acompanyar en este viatge, es va quedar amb la seua mare, igual que Gerald, a Viña del Mar, la capital que ha posat nom a eixe etern festival de la cançó llatina.

D’esta manera inicien el seu viatge a Espanya, amb a penes uns quants euros en la butxaca, els quals van resultar de la resta entre la suma de la indemnització que Falabella havia pagat a Andrea pel seu acomiadament i les despeses per la compra dels quatre bitllets d’avió a Madrid. Un viatge del país amb millors índexs de desenvolupament d’Amèrica Llatina, que actualment ocupa el lloc 44 en l’índex de desenvolupament humà de Nacions Unides, a un altre país des-

envolupat, el número 15 en el mateix rànquing.

“Ens va fallar el pla A i vam vindre sense pla B” El 23 de juny del 2005 van entrar en el nostre país amb visat de turista i en març del 2009 van aconseguir regularitzar la seua situació per arrelament social. Este podria ser el resum succint de la vivència de la família Ponce Andrade si no era perquè en estos últims cinc anys els seus quatre membres han passat per situacions complicades de les quals van aconseguir eixir en part per l’expectativa de millora que genera qualsevol projecte migratori, però sobretot pels suports amb els quals van comptar durant els seus primers mesos d’estada a Espanya i per l’actitud optimista, de perseverança i esperança que els ha dut a superar les nits d’insomni i a veure la vida des d’una perspectiva més diversa, més complexa.

A València van començar de zero. I encara que ambdós gaudixen ara de permís de residència, han de realitzar un esforç suplementari per a no perdre les seues respectives ocupacions, ja que això significaria la pèrdua del permís de treball i també de residència, i col·locaria de nou els quatre a un pas de la marginalitat.

Víctor treballa des de fa quatre anys en la mateixa empresa que li va fer l’oferta per a tramitar l’arrelament social, mentre que Andrea, sense contracte ni drets socials, treballa en el servei domèstic. Fa grossos els números de l’economia sub-

Van arribar a València la vesprada de pluja i grisa del 24 de juny del 2005. Quan arribaren a l’estació d’autobusos de la ciutat les coses no van eixir segons allò previst, i l’encontre amb un amic xilé va resultar breu, el temps que va tardar a saludar-los i arreplegar algunes coses que Andrea li havia portat des de Xile. En el moment que el van veure eixir per la porta de l’estació, Andrea i Víctor, esgotats pel viatge i sense ajuda, van veure frustrat el seu pla A. “Ens quedarem freds. Estàvem al carrer amb els xiquets menuts i amb escassos recursos. Ens va fallar el pla A. I vam vindre sense pla B”, recorda amb tristesa la parella. Aquella nit van dormir en un hotel. “Ens va caure l’ànima als peus quan vaig veure Víctor recolzat en un costat del llit sense poder contindre les llàgrimes, d’esquena i intentant dissimular la seua tristesa i el seu dolor amb els ulls mig tancats. Aleshores vaig ser conscient que m’havia llançat a la piscina sense flotador”, explica Andrea. L’endemà, la parella va apostar per continuar, per no tornar enrere, i va eixir al carrer a la recerca d’ajuda. La van trobar després de caminar molt. Aquella nit dormiren a la Casa de la Caritat

DE PAÍS EN PAÍS EN EL SEU PROPI PAÍS

3,1%

Emigrants internacionals sobre la població mundial

57 %

Emigrants nacionals sobre la població mundial

214 3.934 MILIONS

Segons l'informe sobre Desenvolupament Humà 2009 de Nacions Unides, el 57 per cent de la població mundial és migrant intern.

mergida a Espanya, com la majoria de dones immigrants que treballen en el servei domèstic en el nostre país, una activitat econòmica informal que fa més difícil la integració de les immigrants atesa la seua condició d’estrangeres i treballadores precàries en una ocupació amb poc prestigi social.

Emigrants internacionals

MILIONS Emigrants nacionals anuals

>9

> 10

i a partir d’ací començarien una nova vida.

“Aquella segona nit d’estada a València vaig dormir en una habitació a la Casa de la Caritat, separat de la meua dona i els meus fills; vaig dormir amb una persona negra. Era la primera vegada que veia un negre en persona. A Xile no es veuen persones d’origen africà i la veritat és que vaig dormir amb la intranquil·litat d’estar al costat d’esta persona estranya.

Hui aquell negre és un dels meus millors amics”, recorda Víctor, que s’unix tímidament a la conversa mentre amenitza l’entrevista amb els sons entre el rock i el reggae del grup xilé Gondwana.

Van comptar amb l’ajuda del Centre de Suport a la Immigració de l’Ajuntament de València durant els seus primers mesos d’estada a València, així com de diverses ONGs que els van donar acollida,

assessorament i orientació fins que van trobar una ocupació que, encara que era irregular, els va permetre assumir les seues despeses de manutenció i allotjament.

Després de la xicoteta habitació de la Casa de la Caritat, van accedir a un pis compartit amb una altra família de romanesos; i finalment al pis en el qual actualment viuen en règim de lloguer. Víctor va aconseguir prompte un treball en una empresa de càrrega i descàrrega de camions del Port de València, on roman des d’aleshores contractat, ara com a encarregat. Però Andrea patix la precarietat laboral de les dones immigrants que es veuen abocades a treballar en el servei domèstic sense contracte, amb menor salari i major temporalitat que els homes immigrants.

Treballa a la casa familiar d’un empresari valencià que es dedica a la construcció, un enorme recinte enjardinat amb tres

habitatges i una capella al qual dóna servei tots els matins vestida amb uniforme i sabatilles netes. A pesar de comptar amb un salari baix, Andrea paga la seua Seguretat Social per a no perdre el permís de treball ni de residència en un país que ja considera seu.

En este imprecís i en molts moments advers recorregut, Andrea ha buscat el seu particular refugi en les paraules i citacions de l’Evangeli. “Déu va voler saber fins on la família anava a ser capaç d’aguantar unida, i crec que hem superat la prova amb notable”, afirma.

Ara la pràctica religiosa forma part dels seus quefers quotidians. Està convençuda que Déu l’ha ajudada a superar els moments tenebrosos i l’acompanya en la conversa, en la memòria, en l’acció i en la devoció pels seus fills i el seu marit, també en l’amor que diu sentir per este país en el qual ha aprés moltes coses.

Per a Víctor el refugi està en la xarrada amb els amics, en les reunions al voltant de la taula del menjador plena de menjar, en les músiques que el transporten a Xile per uns minuts, en l’amor d’Andrea i els seus fills, i en l’ajuda que ha rebut dels espanyols al llarg d’estos cinc últims anys.

“Li he dit al meu marit Víctor que si muir a Espanya que m’enterren en esta terra, que no se li ocórrega traslladar-me a Xile. Que ací m’he sentit bé, he aprés a superar situacions molt difícils sense el suport de la família i això m’ha donat molta força per a continuar endavant, aprenent del molt amor arreplegat pel camí”, conclou amb la claredat d’una dona que ha superat el temor a la distància. Una breu sentència que, d’altra banda, resulta xocant en una persona alegre, vital, enamorada de la seua parella, dels seus fills, i feliç per sentir-se créixer a cada pas. ■

> 11 Textos en castellano Andrea Migrar en familia ANDREA DE LOURDES ANDRADE URIBE Edad: 43 años Origen: Chilena VÍCTOR DARÍO PONCE MUÑOZ Edad: 41 años Origen: Chileno Texto: Nuria Tendeiro Fotografía: Eva Máñez Este relato que les presentamos es la apuesta valiente de una familia por la mejora de sus condiciones de vida; para algunos una apuesta precipitada que les ha puesto al borde del precipicio. Sin embargo, la capacidad de trabajo de Víctor, la voluntad inagotable de Andrea y la adaptación rápida de Víctor Andrés y Camila han convertido el riesgo de exclusión al que esta familia chilena se vio abocada durante los primeros días de estancia en España, en una oportunidad clara de éxito en su particular proceso migratorio.

L

a decisión de ir a España la tomó de forma consensuada con su marido, Víctor Ponce, chileno de Valparaíso, y pensando en el futuro de sus dos hijos pequeños, Víctor Andrés, que el día 28 de julio cumplió 10 años, y Camila, de 7. Y como en la película de Aristarain, en su rodar por el mundo, buscan un sitio en el que vivir de acuerdo a sus valores, esto es, en comunidad, con cierta serenidad, con redes de apoyo más cercanas, sin estar sujetos a jornadas laborales maratonianas, despegados del asfalto y alejados del gris cemento de las ciudades, de la espesura de los humos y de la estridencia de los ruidos interminables, vivir con la tranquilidad de sentirse cercanos a la naturaleza y a las gentes que la habitan: “Me gustaría que mis hijos pudieran salir a la calle a jugar con sus amigos sin tener que preocuparme de que para llegar hasta el jardín tengan que cruzar una avenida saturada de tráfico a todas horas. Creo que es lo mejor para ellos”.

Sin embargo, a ninguno de los dos jóvenes se les ve entusiasmados con la idea, tal vez porque para ellos supone una ruptura emocional con su entorno y amistades más fuerte, o porque sus valores son distintos a los de sus padres. Pertenecen a la generación de lo virtual que pasa largas horas enganchada a las pantallas, y lo de desconectar del mundo digital y trotar por el campo, pues sencillamente les suena a otra galaxia, muy lejana, que no aparece en ninguno de los videojuegos de Star Wars a los que acostumbra a jugar Víctor Andrés. Pero Andrea está dispuesta a empezar de nuevo, una vez más, con la misma fuerza e ilusión que cuando corría con sus hermanos por las calles de su Fresia natal, ahora tan lejos pero siempre tan cerca de ella.

La decisión parece firme. Tan clara como cuando su mejor amiga le planteó venir a España hace cinco años y dejar Viña del Mar donde había vivido su juventud y se había convertido en madre de tres saludables jóvenes. El primero, Gerald, al que tuvo con 23 años de una anterior pareja, ya ha cumplido los 19. Posteriormente, nacieron Víctor Andrés y Camila, hijos de Víctor con el que –como ella dice- “cogió malaria de amor” hace ahora 12 años. Cuando Andrea trasladó su decisión de venirse a España a su hijo mayor, éste le respondió: “Si me voy, mi abuela

se muere”. A Andrea se le partió el corazón.

Gerald se quedó con su abuela, la madre de Andrea, quien lo había estado cuidando mientras ella trabajaba sin apenas descanso, de lunes a sábado, en los grandes almacenes de Falabella, el centro comercial de referencia de aquella ciudad costera y turística, ubicada en el litoral central de Chile y reconocida en España por su festival internacional de la canción que lleva en marcha más de medio siglo.

“Venir a España supuso una puerta de escape, y un destete de mi madre” Cuando Falabella, empresa a la que Andrea dedicó 14 años de su vida, cambió de gerente, la vida de esta mujer, que había sido una de las dependientas con mayores niveles de venta del centro comercial, también dio un giro importante. El nuevo gestor apostó por rejuvenecer el equipo de trabajo. “Hablamos de un país donde las mujeres con 25 años ya se consideran mayores, ¿te lo puedes creer?”, enfatiza con desconcierto. “A los 16 años en mi país ya es normal empezar a tener hijos”, afirma recordando que ella tuvo a Gerald con 23. Con el cambio de gerente, comenzaron las preocupaciones, el nerviosismo, las ventas disminuyeron, al igual que los ánimos y también los ingresos. La maternidad le hizo reducir su jornada y sus ventas, mientras los gastos aumentaban. Y de esta forma, Andrea, que había sido una de las vendedoras más productivas de Falabella, acabó saliendo del círculo próspero de la comercial de éxito.

“Yo era vendedora integral, eso significa que el vendedor recibe al cliente, le atiende, sondea sus necesidades, le ofrece alternativas, le informa de las ofertas, complementa la venta con otros departamentos, le cobra, empaqueta la mercadería y al final despide al cliente. El vendedor puede recorrer toda la tienda con él, podía vender un traje de dos piezas o de fiesta, con los zapatos,. la cartera, el perfume y los accesorios, y el cliente no andaba de un vendedor a otro. El sistema era bueno porque nos hacíamos con una cartera de clientes importante; lo malo es que no teníamos salario fijo, íbamos a comisión, eso hacía que nuestro salario fuera variable. Los días lluviosos eran malos y no ganábamos nada, por eso cuando teníamos día bueno aprovechaba, y muchas veces ni siquiera me tomaba mis descansos”, describe Andrea con cierta añoranza su rutina como comercial en Falabella. Allí conoció a Víctor que entró en la empresa durante un corto período de tiempo como guardia de seguridad.

Después de eso, tampoco Víctor, que había trabajado como policía y guardia de seguridad en diferentes compañías, conseguía estabilidad laboral, y tras años de bonanza, donde esta pareja pudo mantener un acomodado nivel de vida sin demasiadas preocupaciones, vinieron los tiempos de escasez, en los que lograban salir adelante sólo con ayuda familiar. “Eran cuatro hijos y no nos alcanzaba el dinero, y mi madre empezó a rebajar sus gastos y empezaron los problemas. Con dos bebés ya no vendía como antes y no trabajaba como todas. Tenía un horario de maternidad y eso hacía que mis ventas bajaran considerablemente y ganara mucho menos dinero y ya no alcanzaba, y los últimos años que estuvimos en Chile mi madre terminó ayudándonos con comida, pañales y a veces dinero, para el alquiler. Eso me molestaba mucho, no podía resistirlo. Yo siempre había sido autosuficiente, me sentía muy mal de pensar que al crear mi familia nos habíamos convertido en una carga para la familia.

Y cuando experimenté esa sensación de ser una carga para mi madre…, me decidí”, explica. “Por ese motivo, venir a España supuso una puerta de escape, y un destete de mi madre”, añade.

Cuando se les pregunta qué sabían de España cuando tomaron la decisión de emi-

grar, Andrea responde: “Realmente nada. Lo que primero me vino a la cabeza fueron esas procesiones solemnes de Semana Santa. Sí, esa imagen de país profundamente católico.

Y nada más”. Víctor dejaba atrás a Alexandra, su hija mayor, de 12 años, fruto de un matrimonio anterior. La joven no les acompañó en este viaje, se quedó con su madre, al igual que Gerald, en Viña del Mar, la capital que ha puesto nombre a ese eterno festival de la canción latina.

De este modo inician su viaje a España, con apenas unos cuantos euros en el bolsillo, los que resultaron de la resta entre el monto de la indemnización que Falabella había pagado a Andrea por su despido y los gastos por la compra de los cuatro billetes de avión a Madrid. Un viaje del país con mejores índices de desarrollado de América Latina, el que actualmente ocupa el puesto 44 en el índice de desarrollo humano de Naciones Unidas, a otro país desarrollado, el número 15 en ese mismo ránquing.

“Nos falló el plan A Y vinimos sin plan B” El 23 de junio de 2005 entraron en nuestro país con visado de turista y en marzo de 2009 consiguieron regularizar su situación por arraigo social. Éste podría ser el resumen sucinto de lo acontecido a la familia Ponce Andrade si no fuera porque en estos últimos cinco años sus cuatro miembros han pasado por situaciones complicadas de las que consiguieron salir en parte por la expectativa de mejora que genera cualquier proyecto migratorio, pero sobre todo por los apoyos con los que contaron durante sus primeros meses de estancia en España y por la actitud optimista, de perseverancia y esperanza que les ha llevado a superar las noches de insomnio y a ver la vida desde una perspectiva más diversa, más compleja.

En Valencia empezaron de cero. Y aunque ambos gozan ahora de permiso de residencia tienen que realizar un sobreesfuerzo para no perder sus respectivos empleos porque ello significaría la pérdida del permiso de trabajo y también de residencia, y colocaría de nuevo a los cuatro a un paso de la marginalidad. Víctor trabaja desde hace cuatro años en la misma empresa que le hizo la oferta para tramitar el arraigo social, mientras Andrea, sin contrato ni derechos sociales, es empleada en el servicio doméstico. Engrosa los números de la economía sumergida en España como la mayor parte de mujeres inmigrantes que trabajan en el servicio doméstico en nuestro país, una actividad económica informal que hace más difícil la integración de las inmigrantes dada su condición de extranjeras y trabajadoras precarias en una ocupación con poco prestigio social.

Llegaron a Valencia la tarde tormentosa y gris del 24 de junio de 2005. Cuando se apearon en la estación de autobuses de la ciudad las cosas no salieron según lo previsto, y el encuentro con un amigo chileno que Andrea confiaba les acogería durante los primeros días resultó breve, el tiempo que tardó en saludarlos y recoger algunas cosas que Andrea le había traído desde Chile. En el momento en que lo vieron salir por la puerta de la estación, Andrea y Víctor, agotados por el viaje y sin apoyos, vieron frustrado su plan A. “Nos quedamos fríos. Estábamos en la calle con los niños pequeños y con escasos recursos.

Nos falló el plan A. Y vinimos sin plan B”, recuerda con tristeza la pareja. Aquella noche durmieron en un hotel. “Se me cayó el alma a los pies cuando vi a Víctor recostado a un lado de la cama sin poder contener las lágrimas, de espaldas e intentando disimular su tristeza y su dolor con los ojos semicerrados.

Ahí fui consciente de que me había lanzado a la piscina sin flotador”, explica Andrea. Al día siguiente, la pareja apostó por seguir, por no volver atrás y salió a la calle en busca de

ayuda. La encontraron después de caminar mucho. Aquella noche dormirían en la Casa de Caridad y a partir de ahí comenzarían una nueva vida.

“Aquella segunda noche de estancia en Valencia dormí en una habitación en la Casa de Caridad, separado de mi mujer y mis hijos; dormí con una persona negra. Era la primera vez que veía un negro en persona. En Chile no se ven personas de origen africano y lo cierto es que dormí con la intranquilidad de estar junto a esta persona extraña. Hoy ese negro es uno de mis mejores amigos”, recuerda Víctor, que se une tímidamente a la conversación mientras ameniza la entrevista con los sonidos entre el rock y el reggae del grupo chileno Gondwana.

Contaron con la ayuda del Centro de Apoyo a la Inmigración del Ayuntamiento de Valencia durante sus primeros meses de estancia en Valencia, así como de diversas ONG que les dieron acogida, asesoramiento y orientación hasta que encontraron un empleo que, aunque era irregular, les permitió poder asumir sus gastos de manutención y alojamiento.

Después de la pequeña habitación de la Casa de la Caridad, accedieron a un piso compartido con otra familia de rumanos; y finalmente al piso en el que actualmente viven en régimen de alquiler. Víctor consiguió pronto un trabajo en una empresa de carga y descarga de camiones del Puerto de Valencia donde permanece desde entonces contratado, ahora como encargado. Sin embargo, Andrea sufre la precariedad laboral de las mujeres inmigrantes que se ven abocadas a trabajar en el servicio doméstico sin contrato, con menor salario y mayor temporalidad que los hombres inmigrantes. Trabaja en la casa familiar de un empresario valenciano que se dedica a la construcción, un enorme recinto ajardinado con tres viviendas y una capilla al que da servicio todas las mañanas vestida con uniforme y zapatillas impolutas. A pesar de contar con un salario bajo, Andrea paga su Seguridad Social para no perder el permiso de trabajo ni de residencia en un país que ya considera suyo.

En este impreciso y en muchos momentos adverso recorrido Andrea ha buscado su particular refugio en las palabras y citas del Evangelio. “Dios quiso saber hasta dónde la familia iba a ser capaz de aguantar unida, y creo que hemos superado la prueba con notable”, afirma. Ahora, la práctica religiosa forma parte de sus quehaceres cotidianos. Está convencida de que Dios le ha ayudado a superar los momentos tenebrosos y le acompaña en la conversación, en la memoria, en la acción y en la devoción por sus hijos y su marido, también en el amor que dice sentir por este país en el que ha aprendido muchas cosas. Para Víctor el refugio está en la charla con los amigos, en las reuniones en torno a la mesa del comedor llena de comida, en las músicas que le transportan a Chile por unos minutos, en el amor de Andrea y sus hijos, y en la ayuda que ha recibido de los españoles a lo largo de estos cinco últimos años.

“Le he dicho a mi marido Víctor que si muero en España que me entierren en esta tierra, que no se le ocurra trasladarme a Chile.

Que aquí me he sentido bien, he aprendido a superar situaciones muy difíciles sin el apoyo de la familia y ello me ha dado mucha fuerza para seguir adelante, aprendiendo con mucho amor recogido por el camino”, concluye con la claridad de una mujer que ha superado el temor a la distancia. Una breve sentencia que, por otro lado, resulta chocante en una persona alegre, vital, enamorada de su pareja, de sus hijos y feliz por sentirse crecer a cada paso.

> 12

> 13

LAYLA DAHIR HASSAN Edat: 22 anys Origen: Mogadiscio, Somàlia

A la recerca de la vida

LAYLA

Als ulls d’una xiqueta de poca edat, la guerra forma part d’un malson. En créixer, possiblement tinga dificultats per a distingir el que va viure del que li van contar; amb tot, té clar que allò no era una vida normal. Layla va arribar a València fugint de l’horror de Somàlia i buscant la normalitat. Ací ha trobat seguretat, però li falten els seus i els recursos per a valdre’s per si mateixa.

Text: Paco Simón / Fotografías:Benito Pajares

L

ayla només conserva els records que li van ajudar a construir.

Potser per això encara se li escapa algun somriure, a pesar de la tragèdia passada i de les dificultats de la seua present. Als seus vint-idos anys ha patit la violència extrema i la ruptura que produïx l’exili forçat. La seua vida ha corregut paral·lela al desastre del seu país i ara, a milers de quilòmetres de distància dels seus, només vol “trobar la vida”.

Layla Dahir Hassan va nàixer el 26 de juny del 1988 a Mogadiscio, la capital de Somàlia.

Tres anys després va esclatar la guerra que ha sumit el país en el caos. En realitat, les i els somalis, que van aconseguir la independència el 1960, mai no han conegut una autèntica pau que garantisca unes condicions dignes d’existència. Pocs anys després de deslliurar-se del jou colonial, Somàlia va passar a ser, junt amb moltes altres nacions empobrides, part de l’escenari on la guerra freda entre les grans potències es va convertir en brutals conflictes. Magnicidis, colps d’estat, conflictes amb països veïns i enfrontaments entre els diversos clans en què es dividix la població, sovint instigats

des de l’exterior, es van succeir durant tres dècades. El pitjor encara estava per vindre. El 1991 “quan va començar la guerra, tot es va acabar”, assegura Layla que li van contar sa mare i son pare. Aquell any diversos clans, amb interessos territorials contraposats, però amb un enemic comú, van posar fi al règim de Mohamed Siad Hersi, qui va governar el país amb mà de ferro durant vint-i-dos anys.

El repartiment del poder i del territori va provocar l’actual guerra civil entre els antics aliats en la qual els clans menuts s’emporten la pitjor part.

La família de Layla pertany als asharaf, un subclan del clan

minoritari Hassan Salman; el seu pare treballava en una tenda mentre la seua mare criava els seus dotze fills, sis homes i sis dones.

“Un dia estàvem en ma casa i els xics del clan gran Darood van entrar perquè volien violar les meues germanes. Dos dels meus germans majors van tractar de defendre-les. Van matar tothom i, a més, les meues germanes les van violar.

Ma mare la van tirar en terra”.

Layla tenia tres anys i no guarda imatges d’aquell horror ni records dels set germans assassinats; només sap el que li va explicar sa mare i, si coneix més detalls del que va passar, preferix no reviure’ls. Encara que l’oblit està ple de memòria.

En aquells dies, probablement, la terrible escena de la casa de Layla es va repetir impunement. La guerra va accentuar la divisió en clans que oficialment havien deixat d’existir en el Govern socialista de Siad Barre (encara que el seu clan, els Darood, ho dominava tot). Els senyors de la guerra, pertan-

> 14

“Em tape com un pirata” La timidesa de Layla és producte de la seua tradició cultural i de la inseguretat que encara sent en esta societat. Però, a poc a poc, el seu caràcter jovial s’imposa i la seua negativa a prendre’s fotos amb la cara descoberta –“em fa vergonya que altres persones, siguen somalis o valencianes, em reconeguen”– desapareix i fins i tot bromeja sobre la seua cautela, “em tape com un pirata”. Diu que li agraden València –“té platja, encara que jo mai no em pose vestit de bany” i la societat valenciana, “encara que la gent em mira per dur el mocador en els cabells”. Es declara “musulmana practicant” i, tot i que no li crida l’atenció vestir-se a l’europea, “crec que és un problema dur els cabells coberts per a trobar treball, perquè quan vas a una oficina és el primer en què es fixen.

M’estic plantejant posar-me una gorra”. A més, també té interés a pronunciar-se sobre les males interpretacions que es fan de la seua religió: “He escrit contra la circumcisió femenina perquè a Somàlia es practica molt i a mi me la van fer als huit anys; recorde haver sentit molt de dolor. Això no ho mana l’Alcorà i ha de ser abolit”.

yents als clans majoritaris, es disputaven el control del país i d’enclavaments estratègics com ara Mogadiscio, “les violacions, com en el cas de la família de Layla, són una forma de demostrar poder davant del clan minoritari”, explica Mila Font, qui va treballar a Somàlia per a Metges sense Fronteres i la Comissió Europea en àrees de governabilitat, drets humans i gènere.

La justícia, sovint, condemna la víctima: per a evitar la deshonra, s’obliga la dona a casar-se amb el violador. “Els crims de la meua família no es van poder denunciar perquè no hi havia cap autoritat davant de qui fer-ho, no existia el Govern i el poder l’exercien els mateixos que els van matar”, es lamenta Layla.

La situació actual és similar.

L’autoritat la imposen territorialment diversos grups i els clans majoritaris continuen aplicant un sistema excloent de castes perquè “es creuen superiors i això s’està transmetent a les següents generacions que consideren éssers inferiors els dels clans minoritaris”, afirma Mila.

Però la dura intrahistòria somali a penes es veu reflectida. Els grans mitjans de comunicació se centren en els espectaculars, per sagnants, atemptats i enfrontaments armats o en els problemes que causen als nostres pesquers els pirates, que alguns somalis qualifiquen de “guardians de la nostra riquesa pesquera”.

La fam o la guerra Fugint de la barbàrie de la guerra, que era especialment virulenta a Mogadiscio, Layla, els seus pares i els quatre germans menuts que van sobreviure a la matança es van convertir en uns més dels centenars de milers de desplaçats interns i es van instal·lar a la ciutat meridional d¡Afgoye. L’Alt Comissionat de Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) calcula que hi ha 3,6 milions de somalis –més de la tercera part de la població– desplaçats al sud de Somàlia i als camps de refugiats dels països limítrofs. Malgrat l’increment de la violència en els últims mesos, alguns països, com ara Aràbia Saudita, estan deportant les refugiades i refugiats somalis després de mantindre’ls diverses setmanes “a centres de detenció sota condicions terribles”, denuncia ACNUR.

> 15

> 16 La nova vida en una ciutat estranya resultava difícil. El pare de Layla va tractar de traure avant la família, “però guanyava el just per a menjar, així que el 1993 vam tornar a Mogadiscio perquè allí hi havia més oportunitats de treball”. La família va haver d’optar entre el risc de passar fam a Afgoye o la possibilitat de trobar més mitjans de subsistència a la capital a pesar que la guerra continuava; probablement van retornar il·lusionats per la posada en marxa de l’Operació Restaurar l’Esperança. El 1992 tropes d’Estats Units, Itàlia, Bèlgica i altres països, avalades per l’ONU, van arribar a Somàlia sota el paraigua d’una “intervenció d’ajuda humanitària”.

Encara que inicialment part de la població, com la mateixa Layla, percebera que els estrangers van anar “a ajudar-nos” davant el caos que regnava al país, la invasió va empitjorar la guerra i, conseqüentment, els efectes sobre les i els civils.

Les tropes van centrar els seus esforços a combatre els diversos grups insurgents, en lloc de prioritzar l’ajuda a la població i la reconstrucció del país. A més, va haver-hi múltiples denúncies sobre brutalitats comeses per estos soldats: violacions, tortures, assassinats de persones indefenses, massacres… Molts analistes sostenen que la veritable intenció d’EUA a Somàlia va ser protegir els interessos de les seues multinacionals petrolieres que operaven a la zona i garantir la seua presència en una àrea estratègica (control del golf d’Aden, porta d’entrada al mar Roig i únic pas navegable entre

REFUGIATS

Layla va fugir de la guerra a Somàlia i dels abusos dels clans dominants. l’oceà Índic i el mar Mediterrani); les tropes nord-americanes es van retirar el 1994 després de sonats fracassos contra la resistència.

“Vivíem enmig de la guerra.

Veia els enfrontaments prop de casa. Vaig veure molts morts, vaig veure la gent morir al carrer. Jo només sabia que hi havia clans grans i que tenien problemes entre ells, però poc més”, recorda Layla. Un dia normal de la seua vida a Mogadiscio transcorria entre quatre parets: “M’alçava, desdejunava, resava i tots els germans junts estudiàvem amb la meua mare, mentre el meu pare treballava fora.

Després preparàvem menjar, menjàvem, netejàvem la casa i ja està. De vegades passàvem fam perquè mon pare no podia eixir a treballar i només ens arribava per al menjar, però no per al sopar”. En rares ocasions eixien al carrer, sempre en companyia del seu pare, i només anaven a escola quan hi havia algun període de calma en els enfrontaments, “però si hi havia guerra em quedava a casa perquè podies estar en classe i ‘Boom!’, tots morts”.

Els dies anormals eren pitjors: “Si mon pare detectava que les coses s’estaven posant malament en el nostre barri,

venia a casa, arreplegàvem el que podíem i ens n’anàvem a una altra zona. Ens vam haver de canviar de lloc moltíssimes vegades perquè els problemes entre els clans suposaven que uns bombardejaven els barris dels altres i mataven xiquets, dones, ancians”.

Els seus records d’aquells dies són vagues per la seua curta edat, però les seues seqüeles estan presents: “Quan me n’anava a dormir a la nit, em posava a pensar que l’endemà podia estar morta. Estava molt nerviosa i tenia malsons. Ara no trobe gens a faltar el meu país, excepte la meua família; ací estic sola. No sé res d’ells des que me’n vaig vindre el 2008 perquè continuen canviant-se de lloc freqüentment”.

els bàndols –tropes etíops, governamentals i milícies– van ser acusats de cometre crims de guerra contra la població civil. Mogadiscio es va convertir en una ciutat fantasma, on el clan dominant era el dels Hawiyee.

L’esclavitud o l’exili La família de Layla va preferir renunciar a ella abans que veure-la convertida en l’esclava d’un membre del clan majoritari dels Hawiyee.

El 2008 la guerra estava en ple apogeu. Després d’un curt període de relativa calma a la capital imposada –mitjançant una rígida aplicació de la llei islàmica– per la Unió de Tribunals Islàmics, els enfrontaments es van intensificar després de la invasió el 2007 de l’exèrcit d’Etiòpia –entrenat i armat per EUA– per a donar suport al Govern federal de transició reconegut per la comunitat internacional. La presència de les tropes etíops, tradicionals enemics de Somàlia, va enfortir els sectors més extremistes, les milícies islamistes del Shabaab. Tots

ESPANYA C. VALENCIANA Sol·licitants d'asil durant l'any 2009.

Les xifres de sol·licitants d'asil a Espanya han anat disminuint durant tota aquesta última dècada, a causa del progressiu tancament de fronteres en tota Europa i especialment a Espanya.

Un home d’este clan, d’uns seixanta anys, va arribar un dia a la casa de Layla i li va dir al seu pare que es volia casar amb ella. El seu pare, per a guanyar temps, li va demanar que esperara que parlaria amb la seua filla. Ràpidament va organitzar l’eixida de Layla del país amb els pocs diners que tenia. Recordava el que els havia passat a les seues filles i volia que Layla tinguera una vida digna, encara que estiguera allunyada d’ells; “mon pare em va salvar perquè aquell home m’hauria matat en negar-me a anar amb ell”. Va arribar amb autobús fins a Addis Abeba, la capital etíop, després de sortejar mitjançant suborns els controls dels diversos grups armats. En esta ciutat va romandre setze dies fins que un home la va arreplegar i junts van volar al Caire. I d’ací va prendre un avió cap a Cuba. En l’escala a Madrid es va presentar davant la policia, van cridar un intèrpret “i els vaig dir que em volia quedar a viure a Espanya. Abans, jo no sabia ni on era Espanya, no sé per què em van enviar ací”.

Després de cinc dies d’estada a l’aeroport de Barajas, les autoritats van decidir donar-li certa credibilitat a la història que els contava la jove somali.

La van traslladar a un hotel a les proximitats de Madrid,

2.999

2009

València

179

Alacant

37

Castelló

3

Sol·licitants d'asil durant l'any 2010.

2.738

2010

València

140

Alacant

36

Castelló

5

219 181

6,61% Percentatge sobre les sol·licituds a Espanya (2010)

> 17

> 18

on la Creu Roja acull inicialment els sol·licitants d’asil; “em vaig trobar amb més gent del meu país i em vaig quedar més tranquil·la; havia estat molt nerviosa perquè no coneixia ningú i no sabia parlar l’idioma”.

Als vint dies, “després de fer-me moltes proves mèdiques”, la van enviar al Centre d’Acollida de Refugiats (CAR) de Mislata (València), “al CAR vaig estar bé, vaig estudiar espanyol i vaig fer diversos cursos. Però quan vaig eixir, no trobava treball, així que, junt amb uns altres somalis, ens en vam anar a Suïssa i demanàrem asil”. Mentre estudiava el seu cas, el Govern suís li va proporcionar una casa i cinc-cents dòlars al mes per a viure. Als set mesos Suïssa va ordenar la seua deportació i la dels altres compatriotes a Espanya “perquè este és el pri-

mer país on demanàrem asil.

Vaig tornar al CAR, però als nou mesos em van dir que me n’havia d’anar perquè s’havia acabat el meu temps d’estada”.

Des d’abril del 2010 compartix pis amb una marroquina, els seus dos fills i dos homes somalis. “Ara visc dels cinccents euros que em van donar en eixir del CAR perquè no trobe treball, però se m’estan acabant i no se què faré”, et conta Layla mentre u busca respostes infructuosament.

A Déu pregant Un dia normal a València.

Després de desdejunar, Layla dedica bona part de la jornada a tractar de trobar ocupació, “m’emporte el meu currículum i vaig a totes les adreces que em proporciona Visi, la del CAR. El deixe en ONGs, en agències temporals, a l’oficina d’ocupació, en qualsevol lloc on puga haver-hi possibilitats

de treball de neteja, de cura d’ancians, de xiquets, del que siga. Pregue a Déu perquè Espanya supere la crisi i així nosaltres estarem millor perquè hi haurà treball”. A pesar que fins ara no ha tingut èxit, Layla és optimista perquè té esperança en el fruit dels múltiples cursos de formació Wque ha realitzat a la Creu Roja i en la col·laboració per a buscar ocupació que li oferix la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat (CEAR), on també l’assessoren jurídicament en la seua sol·licitud d’asil.

El passat 28 de juliol li van comunicar a la Delegació del Govern que li havien concedit la “protecció subsidiària”, és a dir Espanya no la retornarà, ara com ara, a Somàlia, però als cinc anys d’estada es revisarà la seua situació de risc. Encara que la recent Llei d’Asil del 2009 ha inclòs

la concessió de l’estatut de refugiada a les víctimes de persecució per motius de gènere, el cas de Layla no ha merescut esta consideració. Tot i això, encara és afortunada ja que el 95% de les sol·licituds es deneguen sense atorgar cap tipus de protecció.

Ara Layla ja té, almenys temporalment, els papers en regla, “però en part em sent tancada en este país perquè no me’n puc anar a un altre a buscar-me la vida. Vam anar a Suïssa perquè allí teníem ajudes per a menjar i una casa, i la vida per a nosaltres era millor”, assegura mentre els seus companys de pis assentixen amb el cap. Les crisis sempre s’acarnissen amb la població més vulnerable: les ajudes per a les persones migrants i refugiades han sigut retallades dràsticament en els últims anys. ■

> 19 Textos en castellano Layla En busca de la vida LAYLA DAHIR HASSAN Edad: 22 años Origen: Mogadiscio, Somalia Texto: Paco Simón Fotografía: Benito Pajares A los ojos de una niña de corta edad, la guerra forma parte de una pesadilla. Al crecer, posiblemente tenga dificultades para distinguir lo que vivió de lo que le contaron; sin embargo, tiene claro que aquello no era una vida normal. Layla llegó a Valencia huyendo del horror de Somalia y buscando la normalidad. Aquí ha encontrado seguridad, pero le faltan los suyos y los recursos para valerse por sí misma.

L

ayla sólo conserva los recuerdos que le ayudaron a construir. Tal vez por eso aún se le escapa alguna sonrisa a pesar de la tragedia pasada y de las dificultades de su presente. A sus 22 años ha sufrido la violencia extrema y el desgarro que produce el exilio forzado. Su vida ha corrido paralela al desastre de su país y ahora, a miles de kilómetros de distancia de los suyos, sólo quiere “encontrar la vida”.

Layla Dahir Hassan nació el 26 de junio de 1988 en Mogadiscio, la capital de Somalia.

Tres años después estalló la guerra que ha sumido al país en el caos. En realidad, las y los somalís, que lograron la independencia en 1960, nunca han conocido una auténtica paz que garantice unas condiciones dignas de existencia. Pocos años después de librarse del yugo colonial, Somalia pasó a ser, junto a muchas otras naciones empobrecidas, parte del escenario donde la guerra fría entre las grandes potencias se convirtió en brutales conflictos. Magnicidios, golpes de Estado, conflictos con países vecinos y enfrentamientos entre los distintos clanes en que se divide la población, a menudo instigados desde el exterior, se sucedieron durante tres décadas. Lo peor aún estaba por venir. En 1991, “cuando empezó la guerra, todo se acabó”, asegura Layla que le contaron su madre y su padre. Ese año diferentes clanes, con intereses territoriales contrapuestos, pero con un enemigo común, pusieron fin al régimen de Mohamed Siad Barre, quien gobernó el país con mano de hierro durante 22 años. El reparto del poder y del territorio provocó la actual guerra civil entre los antiguos aliados en la que los clanes pequeños se llevan la peor parte. La familia de Layla pertenece a los asharaf, un subclan del clan minoritario Hassan Salman; su padre trabajaba en una tienda mientras su madre criaba a sus 12 hijos, 6 hombres y 6 mujeres.

“Un día, estábamos en mi casa y los chicos del clan grande Darood entraron porque querían violar a mis hermanas. Dos de mis hermanos mayores trataron de defenderlas.

Mataron a todos y, además, a mis hermanas las violaron. A mi madre, la tiraron al suelo”.

Layla tenía tres años y no guarda imágenes de aquel horror ni recuerdos de los siete hermanos asesinados; sólo sabe lo que le explicó su madre y si conoce más detalles de lo que pasó prefiere no revivirlos. Aunque el olvido está lleno de memoria.

En aquellos días, probablemente, la dantesca escena de la casa de Layla se repitió impunemente. La guerra acentuó la división en clanes que oficialmente habían dejado de existir en el Gobierno socialista de Siad

Barre (aunque su clan, los Darood, lo dominaba todo). Los señores de la guerra, pertenecientes a los clanes mayoritarios, se disputaban el control del país y de enclaves estratégicos como Mogadiscio, “las violaciones, como en el caso de la familia de Layla, son una forma de demostrar poder frente al clan minoritario”, explica Mila Font, quien trabajó en Somalia para Médicos sin Fronteras y la Comisión Europea en áreas de gobernabilidad, derechos humanos y género. La justicia, en muchas ocasiones, condena a la víctima: para evitar la deshonra se obliga a casar a la mujer con el violador.

“Los crímenes de mi familia no se pudieron denunciar porque no había ninguna autoridad ante quien hacerlo, no existía el Gobierno y el poder lo ejercían los mismos que los mataron”, se lamenta Layla. La situación actual es similar. La autoridad la imponen territorialmente diferentes grupos y los clanes mayoritarios siguen aplicando un sistema excluyente de castas porque “se creen superiores y esto se está transmitiendo a las siguientes generaciones que consideran seres inferiores a los de los clanes minoritarios”, afirma Mila. Pero la dura intrahistoria somalí apenas se ve reflejada. Los grandes medios de comunicación se centran en los espectaculares, por sangrientos, atentados y enfrentamientos armados o en los problemas que causan a nuestros pesqueros los piratas, que algunos somalís califican de “guardianes de nuestra riqueza pesquera”.

El hambre o la guerra Huyendo de la barbarie de la guerra, que era especialmente virulenta en Mogadiscio, Layla, sus padres y los cuatro hermanos pequeños que sobrevivieron a la matanza se convirtieron en unos más de los centenares de miles de desplazados internos y se instalaron en la ciudad sureña de Afgoye. El Alto Comisionado de Naciones Unidas para los Refugiados (ACNUR) calcula que existen 3,6 millones de somalís -más de la tercera parte de la población- desplazados en el sur de Somalia y en los campos de refugiados de los países limítrofes. Pese al incremento de la violencia en los últimos meses, algunos países, como Arabia Saudí, están deportando a las refugiadas y refugiados somalís después de mantenerlos varias semanas “en centros de detención bajo condiciones terribles”, denuncia ACNUR. La nueva vida en una ciudad extraña resultaba difícil. El padre de Layla trató de sacar adelante a la familia, “pero ganaba lo justo para comer, así que en 1993 volvimos a Mogadiscio porque allí había más oportunidades de trabajo”. La familia tuvo que optar entre el riesgo de pasar hambre en Afgoye o la posibilidad de encontrar más medios de subsistencia en la capital a pesar de que la guerra continuaba; probablemente retornaron ilusionados por la puesta en marcha de la Operación Restaurar la Esperanza. En 1992, tropas de Estados Unidos, Italia, Bélgica y otros países, avaladas por la ONU, llegaron a Somalia bajo el paraguas de una “intervención de ayuda humanitaria”.

Aunque inicialmente parte de la población, como la propia Layla, percibiera que los extranjeros fueron a “ayudarnos” ante el caos que reinaba en el país, la invasión recrudeció la guerra y, consecuentemente, los efectos sobre las y los civiles. Las tropas centraron sus esfuerzos en combatir a los distintos grupos insurgentes, en lugar de priorizar la ayuda a la población y la reconstrucción del país. Además, hubo múltiples denuncias sobre brutalidades cometidas por estos soldados: violaciones, torturas, asesinatos de personas indefensas, masacres… Muchos analistas sostienen que la verdadera intención de EE UU en Somalia fue proteger los intereses de sus multinacionales petroleras que operaban en la zona y garantizar

su presencia en un área estratégica (control del golfo de Aden, puerta de entrada al Mar Rojo y único paso navegable entre el océano Índico y el mar Mediterráneo); las tropas estadounidenses se retiraron en 1994 después de sonados fracasos contra la resistencia.

“Vivíamos en medio de la guerra. Veía los enfrentamientos cerca de casa. Vi muchos muertos, vi a la gente morir en la calle. Yo sólo sabía que había clanes grandes y que tenían problemas entre ellos, pero poco más”, recuerda Layla. Un día normal de su vida en Mogadiscio transcurría entre cuatro paredes: “Me levantaba, desayunaba, rezaba y todos los hermanos juntos estudiábamos con mi madre, mientras mi padre trabajaba fuera. Después preparábamos comida, comíamos, limpiábamos la casa y ya está. A veces pasábamos hambre porque mi padre no podía salir a trabajar y sólo nos alcanzaba para la comida, pero no para la cena”. En raras ocasiones salían a la calle, siempre en compañía de su padre, y sólo iban a la escuela cuando había algún periodo de calma en los enfrentamientos, “pero si había guerra me quedaba en casa porque podías estar en clase y ¡Boom! Todos muertos”.

Los días anormales eran peores: “Si mi padre detectaba que las cosas se estaban poniendo mal en nuestro barrio, venía a casa, recogíamos lo que podíamos y nos íbamos a otra zona. Nos tuvimos que cambiar de lugar muchísimas veces porque los problemas entre los clanes suponían que unos bombardeaban los barrios de los otros y mataban a niños, a mujeres, a ancianos”.

Sus recuerdos de esos días son vagos por su corta edad, pero sus secuelas están presentes: “Cuando me iba a dormir por la noche, me ponía a pensar que al día siguiente podía estar muerta. Estaba nerviosa y tenía pesadillas. Ahora no echo nada de menos de mi país, excepto a mi familia; aquí estoy sola.

No sé nada de ellos desde que me vine en 2008 porque continúan cambiándose de lugar frecuentemente”.

La esclavitud o el exilio La familia de Layla prefirió renunciar a ella antes que verla convertida en la esclava de un miembro del clan mayoritario de los Hawiyee. En 2008 la guerra estaba en pleno apogeo. Después de un corto periodo de relativa calma en la capital impuesta -mediante una rígida aplicación de la ley islámica- por la Unión de Tribunales Islámicos, los enfrentamientos se intensificaron tras la invasión en 2007 del ejército de Etiopía -entrenado y armado por EE UU- para apoyar al Gobierno Federal de Transición reconocido por la comunidad internacional. La presencia de las tropas etíopes, tradicionales enemigos de Somalia, fortaleció a los sectores más extremistas, las milicias islamistas de Al Shabaab. Todos los bandos -tropas etíopes, gubernamentales y milicias- fueron acusados de cometer crímenes de guerra contra la población civil. Mogadiscio se convirtió en una ciudad fantasma, donde el clan dominante era el de los Hawiyee.

Un hombre de este clan, de unos 60 años, llegó un día a la casa de Layla y le dijo a su padre que se quería casar con ella. Su padre, para ganar tiempo, le pidió que esperara a que hablara con su hija. Rápidamente organizó la salida de Layla del país con el poco dinero que tenía. Recordaba lo que les había pasado a sus hijas y quería que Layla tuviera una vida digna aunque estuviera alejada de ellos; “mi padre me salvó porque ese hombre me habría matado al negarme a ir con él”. Llegó en autobús hasta Addis Abeba, la capital etíope, tras sortear mediante sobornos los controles de los distintos grupos armados. En esta ciudad permaneció 16 días hasta que un hombre la recogió y juntos volaron a El Cairo. Y de ahí tomó un avión hacia

Cuba. En la escala en Madrid se presentó ante la policía, llamaron a un intérprete “y les dije que me quería quedar a vivir en España. Antes, yo no sabía ni dónde estaba España, no sé por qué me mandaron aquí”.

Tras cinco días de estancia en el aeropuerto de Barajas, las autoridades decidieron darle cierta credibilidad a la historia que les contaba la joven somalí. La trasladaron a un hotel en las cercanías de Madrid donde la Cruz Roja acoge inicialmente a los solicitantes de asilo; “me encontré con más gente de mi país y me quedé más tranquila; había estado muy nerviosa porque no conocía a nadie y no sabía hablar el idioma”.

A los 20 días, “después de hacerme muchas pruebas médicas”, la mandaron al Centro de Acogida de Refugiados (CAR) de Mislata (Valencia), “en el CAR estuve bien, estudié español e hice varios cursos. Pero cuando salí, no encontraba trabajo, así que, junto a otros somalís, nos fuimos a Suiza y pedimos asilo”. Mientras estudiaba su caso, el Gobierno suizo le proporcionó una casa y 500 dólares al mes para vivir. A los siete meses Suiza ordenó su deportación y la de los demás compatriotas a España “porque éste es el primer país donde pedimos asilo.

Volví al CAR, pero a los nueve meses me dijeron que me tenía que ir pues se había acabado mi tiempo de estancia”. Desde abril de 2010 comparte piso con una marroquí, sus dos hijos y dos hombres somalís. “Ahora vivo de los 500 euros que me dieron al salir del CAR porque no encuentro trabajo, pero se me está acabando y no sé qué voy a hacer”, te cuenta Layla mientras uno busca respuestas infructuosamente.

A Dios rogando Un día normal en Valencia. Después de desayunar, Layla dedica buena parte de la jornada a tratar de encontrar empleo, “me llevo mi currículo y voy a todas las direcciones que me proporciona Visi, la del CAR. Lo dejo en ONG, en agencias temporales, en la oficina de empleo, en cualquier parte donde pueda haber posibilidades de trabajo de limpieza, de cuidado de ancianos, de niños, de lo que sea. Rezo a Dios para que España supere la crisis y así nosotros estaremos mejor porque habrá trabajo”. A pesar de que hasta ahora no ha tenido éxito, Layla es optimista porque tiene esperanza en el fruto de los múltiples cursos de formación que ha realizado en Cruz Roja y en la colaboración para buscar empleo que le ofrece la Comisión Española de Ayuda al Refugiado (CEAR), donde también le asesoran jurídicamente en su solicitud de asilo.

El pasado 28 de julio le comunicaron en la Delegación del Gobierno que le habían concedido la “protección subsidiaria”, es decir, España no la devolverá, por ahora, a Somalia, pero a los cinco años de estancia se revisará su situación de riesgo. Aunque la reciente ley de Asilo de 2009 ha incluido la concesión del estatuto de refugiada a las víctimas de persecución por motivos de género, el caso de Layla no ha merecido esta consideración. No obstante, aún es afortunada ya que el 95% de las solicitudes se deniegan sin otorgar ningún tipo de protección.

Ahora Layla ya tiene, al menos temporalmente, los papeles en regla, “pero en parte me siento encerrada en este país porque no puedo irme a otro a buscarme la vida.

Fuimos a Suiza porque allí teníamos ayudas para comer y una casa, y la vida para nosotros era mejor”, asegura mientras sus compañeros de piso asienten con la cabeza.

Las crisis siempre se ceban con la población más vulnerable: las ayudas para las personas migrantes y refugiadas se han recortado drásticamente en los últimos años.

> 20

> 21

María Reina Amador Edat: 47 anys Origen: Galícia, Espanya

Eixir del maltractament

MARÍA

Eixir d’una situació de maltractament és possible. Moltes dones ho aconseguixen, com María, perquè acaben sent conscients que quedar-se i no denunciar significa posar de veres en risc la seua vida i el futur dels seus fills. Ella aconsella a les dones que es troben en esta situació “que demanen ajuda, que no creguen que el seu agressor canviarà i que no facen marxa enrere”.

Text: Anna Gimeno / Fotografia: Biel Aliño

M

aría va escapar de la violència de gènere amb prou faenes als vint anys, embarassada, amb dues filles, una d’elles malalta, sense treball i sense a penes saber llegir i escriure. Ho va fer quan el maltractament encara no es coneixia com a violència de gènere, la societat encara acceptava sense massa objeccions que els homes agrediren les dones, més encara en el seu entorn gitano, i les ajudes públiques començaven a desenvolupar-se. Ho va aconseguir gràcies sobretot a dos elements que van ser i continuen sent la taula de

salvació de moltes de les dones que aconseguixen eixir: una persona que li va donar confiança, li va fer veure que havia d’anar-se’n d’allí i que podia fer-ho, i la convicció de la mateixa María que cap persona no es mereix viure així.

Hui María és una dona que trau endavant ella sola la seua extensa família, viu en un pis de lloguer, ha assistit a tallers d’alfabetització i treballa a l’empresa d’inserció social de l’ONG Alanna, realitzant tasques de neteja i cura de persones majors. Tots els seus fills han pogut estudiar primària i els més majors secundària, i

sobretot viure en una casa amb la seua mare, una cosa que ella no va tindre i que desitjava més que res poder oferir a la seua descendència. Amb les seues filles es relaciona molt obertament i encara que el seu exemple segur que ja els ha deixat empremta, ella els ha inculcat que ningú no té dret a humiliar-les ni menys encara a agredir-les com a ella li va ocórrer.

Per a María els primers anys després de les seues noces van ser terribles. El seu marit, un addicte a l’heroïna i l’alcohol, li donava pallisses amb freqüència: va arribar a trencar-li les

dents, a colpejar-la amb una cadira quan estava embarassada i a trencar-li alguns dits de la mà quan intentava protegir el bebé que portava en el seu ventre.

Físicament va patir molt, però el que amb més dolor recorda és una de les seues filles agarrada a les seues faldilles aterrida i orinant-se damunt mentre escoltava com el seu pare cridava, entre altres coses, puta a la seua mare. “Que els teus fills escolten com t’insulten quan tenen ja edat per a entendre-ho és horrible i et fa enfrontar-te a ell i tindre molt de coratge”, assenyala María. La humiliació i la por viscudes deixen una empremta més profunda que el dolor físic. Però tot allò va passar perquè va ser capaç de dir prou i demanar ajuda.

María té clar que és vital per a les víctimes trobar una persona que les escolte, a la qual puguen explicar el que els succeïx i que els faça veure el que elles moltes vegades, tancades en eixe entorn de violència que les anul·la, no acaben de creure: que ell pot matar-les i que elles poden eixir d’eixa situació.

> 22

Serena i optimista María és, per damunt de tot, una dona valenta. A primera vista ningú diria que ha travessat situacions tan dures com les quals ha hagut d’afrontar, perquè destil·la vitalitat i molta força. No és una dona vençuda, al contrari, ha conquistat la dignitat que cercava i ha pogut donar als seus fills el que ella no va tenir i tant va desitjar, una família, una casa, una llar. Abans que pronuncie una sola paraula, el seu somriure i la seua mirada serena la delaten com una dona optimista i generosa que ha passat pàgina. En la seua casa ella sola trau avant a una gran família formada per quatre dels seus fills, els seus néts i el seu gendre, però no es queixa. Fins i tot de vegades no dubta a acollir també sota el seu sostre a altres dones que es troben en la mateixa situació en la qual ella va estar fa alguns anys. Ella sap molt bé que en aqueixes circumstàncies l’ajuda d’algú, encara que siga un desconegut, pot ser d’una importància vital.

> 23

Ella recorda que “al principi et trobes molt mal, estàs confosa i no saps què pensar ni on anar. Creus que això és el que t’ha tocat i el que has de viure.

Fins i tot et preguntes si deu ser veritat que no servixes per a res, com et diu ell. Però després t’adones que ningú no es mereix que l’humilien així i que eixe no és un futur per als teus fills i busques ajuda on siga”.

A ella el seu agressor la va amenaçar “amb ruixar-me de gasolina i calar-me foc” i també “em deia que em llevaria els meus fills i no els veuria mai més”.

Va romandre algun temps aguantant les agressions, entre altres raons perquè creia que si se n’anava perdria l’atenció mèdica que necessitava la seua filla major, malalta d’un renyó, però també “perquè no tenia on anar, no tenia diners, la casa era de la mare d’ell i la seua família em va amenaçar amb buscar-me pertot arreu fins trobar-me”.

Moltes víctimes de violència de gènere, la primera vegada que són agredides, pensen

que es tracta d’un fet puntual.

La segona i fins i tot la tercera vegada volen creure que el seu agressor pot canviar i que elles seran capaces d’aconseguir eixe canvi. Per a María “les dones que pensen que ell pot canviar s’equivoquen molt. Els diria que, per favor, ho pensen bé abans d’aguantar perquè jo ho vaig fer i he tirat aquells anys al fem. Me’n vaig anar uns mesos a casa d’un familiar i després vaig tornar a casa perquè ell va vindre amb bones paraules i demanant perdó, i poc després estava trencant-me les dents i les mans i tractant-me com un drap. I així haguera estat tota la vida. I això no. S’ha de començar de nou. Per això els dic que siguen valentes.

Perquè ningú no es mereix que l’humilie una altra persona”.

fins i tot a voltes et preguntes: sóc així com ell diu? Perquè et fa sentir que no servixes per a res, només per aguantar-lo a ell. M’he sentit culpable i a voltes he pensat que potser era veritat el que em deia sobre el fet que no servia per a res.

Tu mateixa et sents poca cosa i veus gent que viu bé, sense violència, i et preguntes per què tu no pots viure així. Estàs confosa”.

Sovint les víctimes han sigut anul·lades pels seus agressors, han perdut l’autoestima a força d’humiliacions i creuen veritablement que no servixen per a res i que elles són les culpables de la situació perquè no saben atendre bé el seu marit i la seua casa. Per a María, “per molt forta que sigues t’enfonses i

A més, a tot això pot unir-se una dependència econòmica del marit i la falsa creença que per una falta d’habilitats o de recursos –estudis, una professió, experiència laboral– no van a poder tirar endavant per elles mateixes. Però es pot eixir i de fet moltes dones ho aconseguixen cada any. María va acudir a

També és fàcil que estes dones s’aïllen i perden contacte amb familiars i amics que els podrien ajudar a veure la situació amb major claredat o a eixir del seu entorn. I sobretot costa molt creure de veres que la persona a la qual s’ha estimat puga realment matar-te i que, de fet, si no te’n vas de casa ho farà.

una veïna, una dona major, que la va escoltar, li va prestar diners i li va fer veure que havia de posar fi a aquella situació.

“Ella em va ajudar molt, perquè com et sents tan malament no raones com hauries de fer-ho, i és molt important que una persona de fora t’ajude a pensar quan tu estàs confosa pel que et passa. Et dóna una força molt gran que t’ajuda a eixir.

Jo vaig fer moltes coses gràcies a ella i em va animar al fet que anara a l’assistenta social quan jo no sabia on acudir”, recorda María.

“Anava a veure-la d’amagat –l’assistenta social–, perquè tenia molta por que el meu marit se n’assabentara, però anava i em sentia amb més forces. Quan vaig rebre aquella ajuda vaig començar a ser una altra dona”, explica María. “Si no tens a ningú que t’espente, la por fa que et tanques en un món del qual és difícil eixir”, afirma. En trobar suport “em vaig sentir molt forta, em creia capaç de fer el que fera falta”.

Tindre ajuda “va ser fonamental perquè jo em sentira capaç d’eixir d’allí”. Va tindre clar que “havia de fer alguna cosa

> 24 per a canviar la meua vida perquè, si no ho feia, o em matava o em tenia tota la vida apallissada”, assenyala.

En estes situacions el desig de dominació pot confondre’s amb amor. María pensa que “a mesura que et tracta malament vas perdent l’afecte cap a eixa persona fins que comences a veure’l com a un monstre”. “Eixes persones no estimen ningú.

Només volen que estigues al seu costat per a no sentir-se soles i continuar amb la violència”, diu.

Un dia el marit de María va arribar a casa armat amb una vara i ella, tement el que anava a passar, va decidir que era el moment de posar fi a aquella situació. Es va defendre amb una paella i el seu marit va haver de ser hospitalitzat. Aprofitant aquella absència, va agafar les seues filles i va abandonar la casa familiar per a sempre.

“Vaig pensar: s’ha acabat. I tot el que ell m’havia dit que vindria a buscar-me i em mataria m’era igual, ho tenia tan sentit que ja m’era igual. Vaig pensar que pitjor que estava no em podia anar. Que no em podia deixar portar per la por perquè les meues filles i jo ens mereixíem una cosa millor”.

L’assistenta social del poble va ajudar-la a pagar una pensió en la qual va estar una setmana abans que l’enviaren a una casa d’acolliment a Galícia, lluny de l’agressor. Era important, com en molts casos, que ell no poguera localitzar-la. María recorda que “tenia por que saberen on vivia i s’emportaren

MALTRACTADES

María conta amb seguretat i sense eufemismes ni omissions la seua història. No li fa vergonya, vol que se sàpia, que servisca perquè no torne a succeir.

les xiquetes”. Ell mai no va saber on estaven i fins i tot “en alguna ocasió que em vaig trobar amb gent del poble i em van preguntar on vivia, encara que no ho feren per mal, jo els mentia per por que ell o la seua família arribaren a assabentarse’n”, apunta María.

Després d’un mes en aquell centre gallec va contactar amb una dona que ha sigut per a ella quasi com una germana, que vivia a València, lluny del seu maltractador, i es va quedar en la seua casa durant nou mesos.

En esta ciutat va nàixer la seua tercera filla, de la qual estava embarassada en fugir de la casa familiar, i després del part va estar diversos mesos en una residència per a dones maltractades; va aconseguir un treball i estalviar per anar-se’n amb les seues filles a un pis. En este centre “em van ajudar molt, em van donar afecte i seguretat i em van aconsellar molt bé. A

més, no tenia despeses i vaig poder estalviar”, assegura María.

Als cinc anys de trencar amb aquella situació va trobar una nova parella, però després de tres anys de convivència es va adonar que la relació començava a deteriorar-se. Ell seguia el mateix camí que el seu marit i María va tallar en sec abans que arribara a majors. “Ho vaig veure vindre, vaig pensar que jo no tenia per què passar una altra vegada pel que havia passat i em vaig separar d’ell embarassada de cinc mesos dels bessons, que tenen els meus cognoms i ell no els ha reconegut. Li vaig advertir que si venia a fer-me mal cridaria la policia, una cosa que entre els gitanos significa una traïció, però vingué a casa un dia –els bebés tenien aleshores quatre mesos– i vaig complir la meua advertència, vaig cridar la policia i se’l van emportar. I ja no va tornar més. Per a mala companyia, millor sola”.

María pertany a una família humil d’un municipi rural i el seu marit era drogoaddicte, però la violència de gènere no coneix ni de professions ni de classe social.

A les dones que es troben en una situació de violència María els diria “que tinguen coratge, que no tinguen por perquè es tira endavant i més ara que hi ha moltes ajudes i persones preparades que els van a donar suport. I si no volen fer-ho per elles, que ho facen pels seus fills, si els tenen. Perquè no vegen el que està passant ella, perquè no és un exemple per

a les criatures veure com maltracten la seua mare. A més, si jo he eixit, fa més de vint anys, quan no hi havia tants mitjans com ara, per què no van a eixir ara que hi ha moltes més ajudes?”. “Totes tenim por”, afirma María, “però cal tirar-li coratge a la vida. I no aguantar un tipus que no es mereix res. Dir-se a una mateixa que tu vals i que pots tirar endavant. Ningú no es mereix que l’insulten ni que l’humilien d’eixa manera”.

María diu que mai no s’ha sentit més feliç com ara, “em sent persona i no em deixe humiliar per ningú per molt gran que siga. Veure una amiga i poder xarrar amb ella, prendre’t un café tranquil·la, això és una meravella”. En Alanna, una ONG valenciana dedicada a ajudar dones en risc d’exclusió social, ha trobat a més un important suport, “m’han ajudat en tots els nivells, en el personal i en el laboral”, i ha tornat a teixir una xarxa social al voltant d’ella i els seus fills perquè “encara que no tinc família, tinc bones amigues que em poden ajudar en cas de dificultat”.

Ajuda per a eixir de la violència Les víctimes, sobretot si compten amb ajuda, poden eixir d’una situació de violència de gènere, però esta xacra no és sols un problema de les dones, és una greu malaltia social per a l’eradicació de la qual és necessària una societat compromesa amb això. En este compromís han d’estar implicats també els mitjans de comunicació, en els quals encara es continuen trobant informa-

ESPANYA. ASSASSINADES PER LA SEUA PARELLA 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010 2011

108 MESOS Gener

El nombre de víctimes mortals entre l'1 de gener de 2003 i el 31 de juny de 2010 va ascendir a 579. Des de gener de 2003 a juliol de 2011, la mitjana semestral de víctimes mortals ha estat de 33,6.

579

Dones assassinades des de gener de 2003 a juliol de 2011

5,4

Terme mitjà de dones mortes al mes

Juliol

> 25

> 26

cions sobre violència de gènere en les quals es fa responsable la víctima –“li va pegar perquè ella volia divorciar-se”, en lloc de “li va pegar perquè és una persona violenta”–, en les quals s’atorga credibilitat a l’agressor –explicant que “era una persona educada, un bon veí”–, en les quals es definix el maltractament com a fruit d’un impuls passional –en lloc d’un impuls criminal, per a ser més exactes–, en les quals s’identifica l’agressor amb inicials i la víctima amb nom i cognoms, o en les quals l’única veu en la notícia és la policial.

I a banda de les informacions, encara queda molt a recórrer en publicitat, ja que s’estan realitzant molts esforços per aconseguir eradicar una violència que té la seua base en la cultura de dominació de la dona, i al mateix temps es continuen emetent nombrosos anuncis en els quals les

dones intervenen com a mers objectes.

Les dones víctimes de maltractaments poden sol·licitar ajuda cridant al número 016.

La trucada no deixa rastre en la factura del telèfon i amb ella reben ajuda i protecció integral gratuïta d’un equip multidisciplinari que pot, des de trobar-li un lloc on refugiar-se, fins a manutenció per a ella i per als seus fills, ajuda psicològica, assessorament jurídic i laboral, així com una prestació econòmica perquè puga tirar endavant, entre altres ajudes. Un recurs molt pròxim és acudir als serveis socials de l’ajuntament i, per descomptat, per a disposar de major protecció, és important denunciar l’agressor. Tant el Cos Nacional de Policia com la Guàrdia Civil tenen un servei especialitzat en atenció a la violència de gènere. ■

> 27 Textos en castellano Salir del maltrato es posible MARIA REINA AMADOR Edad, 47 años Origen: Galicia. España Texto: Anna Gimeno Fotografía: Biel Aliño Salir de una situación de maltrato es posible. Muchas mujeres lo consiguen cada año, como María, porque acaban siendo conscientes de que quedarse y no denunciar significa poner en serio riesgo su vida y el futuro de sus hijos. Ella aconseja a las mujeres que se encuentran en esta situación “que pidan ayuda, que no crean que su agresor va a cambiar y que no den marcha atrás”.

M

aría escapó de la violencia de género con apenas 20 años, embarazada, con dos hijas, una de ellas enferma, sin trabajo y sin saber apenas leer y escribir. Lo hizo cuando el maltrato aún no se conocía como violencia de género, la sociedad todavía aceptaba sin demasiados reparos que los hombres agredieran a las mujeres, más aún en su entorno gitano, y las ayudas públicas apenas comenzaban a desarrollarse. Lo consiguió gracias sobre todo a dos elementos que fueron y siguen siendo la tabla de salvación de muchas de las mujeres que logran salir: una persona que le dio confianza, le hizo ver que tenía que marcharse de allí y que podía hacerlo, y la convicción de la propia María de que ninguna persona se merece vivir así.

Hoy María es una mujer que saca adelante ella sola a su extensa familia, vive en un piso de alquiler, ha asistido a talleres de alfabetización y trabaja en la empresa de inserción social de la ONG Alanna, realizando tareas de limpieza y cuidado de personas mayores.

Todos sus hijos han podido estudiar Primaria y los más mayores Secundaria y sobre todo vivir en una casa con su madre, algo que ella no tuvo y que deseaba más que nada poder ofrecer a su prole. Con sus hijas se relaciona muy abiertamente y aunque su ejemplo seguro que ya les ha dejado huella, ella les ha inculcado que nadie tiene derecho a humillarlas ni mucho menos a agredirlas como a ella le ocurrió.

Para María los primeros años después de su boda fueron terribles. Su marido, un adicto a la heroína y el alcohol, le daba palizas con frecuencia: llegó a romperle los dientes, a golpearla con una silla estando embarazada y a romperle algunos dedos de la mano cuando intentaba proteger al bebé que llevaba en su seno. Físicamente sufrió mucho pero lo que con más dolor recuerda es a una de sus hijas agarrada a sus faldas aterrada y orinándose encima mientras escuchaba cómo su padre llamaba, entre otras cosas, puta a su madre.

“Que tus hijos escuchen cómo te insultan cuando tienen ya edad para entenderlo es horrible y te hace enfrentarte a él y tener mucho coraje”, señala María. La humillación y el miedo vivido dejan una huella más profunda que el dolor físico. Pero todo eso pasó porque fue capaz de decir basta y pedir ayuda.

María tiene claro que es vital para las víctimas encontrar a una persona que las escuche, a la que puedan contar lo que les sucede y que les haga ver lo que ellas muchas veces, encerradas en ese entorno de violencia que las anula, no acaban de creer: que él puede matarlas y que ellas pueden salir de esa situación.

Ella recuerda que “al principio te encuentras muy mal, estás confundida y no sabes qué pensar ni a dónde ir. Crees que eso es lo

que te ha tocado y lo que tienes que vivir. Incluso te preguntas si será verdad que no sirves para nada, como te dice él. Pero luego te vas dando cuenta de que nadie se merece que lo humillen así y que ese no es un futuro para tus hijos y buscas ayuda donde sea”.

A ella su agresor la amenazó “con rociarme de gasolina y prenderme fuego” y también “me decía que me quitaría a mis hijos y no los vería nunca más”. Permaneció algún tiempo aguantando las agresiones, entre otras razones, porque creía que si se marchaba perdería la atención médica que necesitaba su hija mayor, enferma de un riñón, pero también “porque no tenía a dónde ir, no tenía dinero, la casa era de la madre de él y su familia me amenazó con buscarme por todas partes hasta encontrarme”.

Muchas víctimas de violencia de género, la primera vez que son agredidas piensan que se trata de un hecho puntual. La segunda e incluso la tercera vez quieren creer que su agresor puede cambiar y que ellas van a ser capaces de conseguir ese cambio. Para María, “las mujeres que piensan que él puede cambiar se equivocan mucho. Les diría que, por favor, lo piensen bien antes de aguantar porque yo lo hice y he tirado esos años a la basura. Me marché unos meses a casa de un familiar y después volví a casa porque él vino con buenas palabras y pidiendo perdón, y poco después estaba rompiéndome los dientes y las manos y tratándome como un trapo.

Y así hubiera sido toda la vida. Y eso no. Se ha de empezar de nuevo. Por eso les digo que sean valientes. Porque nadie se merece que le machaque otra persona”.

A menudo las víctimas han sido anuladas por sus agresores, han perdido la autoestima a fuerza de humillaciones y creen verdaderamente que no sirven para nada y que ellas son las culpables de la situación porque no saben atender bien a su marido y su casa. Para María, “por muy fuerte que seas te hundes e incluso a veces te preguntas, ¿seré así como él dice? Porque te hace sentir que no sirves para nada, sólo para aguantarlo a él. Me he sentido culpable y a veces he pensado que a lo mejor era verdad lo que me decía sobre que no servía para nada. Tú misma te sientes poca cosa y ves gente que vive bien, sin violencia, y te preguntas por qué tú no puedes vivir así.

Estás confundida”.

También es fácil que estas mujeres se aíslen y pierdan contacto con familiares y amigos que les podrían ayudar a ver la situación con mayor claridad o a salir de su entorno.

Y sobre todo cuesta mucho creer de verdad que la persona a la que se ha amado puede realmente matarte y que, de hecho, si no te marchas de casa lo hará.

Además a todo ello puede unirse una dependencia económica del marido y la falsa creencia de que por una falta de habilidades o de recursos –estudios, una profesión, experiencia laboral- no van a poder salir adelante por ellas mismas. Pero se puede salir y de hecho muchas mujeres lo consiguen cada año.

María acudió a una vecina, una mujer mayor, que la escuchó, le prestó dinero y le hizo ver que tenía que poner fin a esta situación. “Ella me ayudó mucho, porque como te sientes tan mal no razonas como deberías, y es muy importante que una persona de fuera te ayude a pensar cuando tú estás confundida por lo que te sucede. Te da una fuerza muy grande que te ayuda a salir de ahí. Yo hice muchas cosas gracias a ella y me animó a que fuera a la asistenta social cuando yo no sabía dónde acudir”, recuerda María.

“Iba a verla a escondidas –a la asistenta social-, porque tenía mucho miedo de que mi marido se enterara, pero iba y me sentía con más fuerzas. Cuando recibí esa ayuda comencé a ser otra mujer”, explica María. “Si no tienes a nadie que te empuje, el miedo hace que te encierres en un mundo del que es difícil salir”, afirma. Al encontrar apoyo “me sentí

muy fuerte, me creía capaz de hacer lo que hiciera falta”. Tener ayuda “fue fundamental para que yo me sintiera capaz de salir de allí”.

Tuve claro que “tenía que hacer algo para cambiar mi vida porque, si no lo hacía, o me mataba o me tenía toda la vida acribillada”, señala.

En estas situaciones el deseo de dominación puede confundirse con amor. María piensa que “a medida que te trata mal vas perdiendo el cariño hacia esa persona hasta que comienzas a verlo como a un monstruo”.

“Esas personas no quieren a nadie. Sólo quieren que estés ahí para no sentirse solos y seguir machacando”, dice.

Un día el marido de María llego a casa armado con una vara y ella, temiendo lo que iba a suceder, decidió que era el momento de poner fin a aquella situación. Se defendió con una sartén y su marido tuvo que ser hospitalizado. Aprovechando esa ausencia, cogió a sus hijas y abandonó la casa familiar para siempre. “Pensé: se acabó. Y todo lo que él me había dicho de que vendría a buscarme y me mataría me dio igual, lo tenía tan oído que ya me daba igual. Pensé que peor que estaba no me podía ir. Que no me podía dejar llevar por el miedo porque mis hijas y yo nos merecíamos algo mejor” .

La asistenta social del pueblo le ayudó a pagar una pensión en la que estuvo una semana antes de que la enviaran a una casa de acogida en Galicia, lejos del agresor. Era importante, como en muchos casos, que él no pudiera localizarla. María recuerda que “tenía miedo de que supieran donde vivía y se llevaran a las niñas”. Él nunca supo dónde estaban e incluso “en alguna ocasión que me encontré con gente del pueblo y me preguntaron dónde vivía, aunque no lo hicieran por mal, yo les mentía por miedo a que él o su familia llegaran a enterarse”, apunta María.

Tras un mes en aquel centro gallego contactó con una mujer que ha sido para ella casi como una hermana, que vivía en Valencia, lejos de su maltratador, y se quedó en su casa durante nueve meses. En esta ciudad nació su tercera hija, de la que estaba embarazada al huir de la casa familiar, y tras el parto permaneció varios meses en una residencia para mujeres maltratadas; pudo conseguir un trabajo y ahorrar para irse con sus hijas a un piso. En este centro “me ayudaron mucho, me dieron cariño y seguridad y me aconsejaron muy bien. Además no tenía gastos y pude ahorrar”, asegura María.

A los cinco años de romper con esa situación encontró una nueva pareja pero tras tres años de convivencia se dio cuenta de que la relación comenzaba a deteriorarse. Él seguía el mismo camino que su marido y María cortó por lo sano antes de que llegara a mayores.

“Lo vi venir, pensé que yo no tenía porqué pasar otra vez por lo que había pasado y me separé de él embarazada de cinco meses de los gemelos, que tienen mis apellidos y él no los ha reconocido. Le advertí que si venía a hacerme daño llamaría a la policía, algo que entre los gitanos significa una traición, pero vino a casa un día, –los bebés tenían entonces 4 meses–, y cumplí mi advertencia, llamé a la policía y se lo llevaron. Y ya no volvió más.

Para mala compañía, mejor sola”.

María pertenece a una familia humilde de un municipio rural y su marido era drogadicto, pero la violencia de género no conoce ni de profesiones, ni de clase social.

A las mujeres que se encuentran en una situación de violencia, María les diría “que tengan coraje, que no tengan miedo porque se sale adelante y más ahora que hay muchas ayudas y personas preparadas que les van a apoyar. Y si no quieren hacerlo por ellas que lo hagan por sus hijos, si los tienen. Para que no vean lo que está pasando ella, porque no es un ejemplo para las criaturas ver cómo maltratan a su madre. Además, si yo he salido, hace más de 20 años, cuando no había tantos

medios como ahora, ¿por qué no van a salir, ahora que hay muchas más ayudas?”.

“Todas tenemos miedo” afirma María, “pero hay que echarle coraje a la vida. Y no aguantar a un tío que no se merece nada. Decirse a una misma que tú vales y que puedes echar para adelante. Nadie se merece que le insulten ni que la humillen de esa manera”.

María dice que jamás se ha sentido más feliz como ahora, “me siento persona y no me dejo machacar por nadie por muy grande que sea. Ver a una amiga y poder charlar con ella, tomarte un café tranquila, es una maravilla”.

En Alanna, una ONG valenciana dedicada a ayudar a mujeres en riesgo de exclusión social, ha encontrado además un importante apoyo, “me han ayudado en todos los niveles, en lo personal y en lo laboral”, y ha vuelto a tejer una red social en torno a ella y a sus hijos porque “aunque no tengo familia tengo buenas amigas que me pueden ayudar en caso de apuro”. ayuda para salir de la violencia Las víctimas, sobre todo si cuentan con ayuda, pueden salir de una situación de violencia de género, pero esta lacra no es únicamente un problema de las mujeres, es una grave enfermedad social para cuya erradicación es necesaria una sociedad comprometida con ello. En ese compromiso han de estar involucrados también los medios de comunicación, en los que aún se siguen encontrando informaciones sobre violencia de género en las que se corresponsabiliza a la víctima –“le pegó porque ella quería divorciarse” en lugar de “le pegó porque es una persona violenta”-, en las que se otorga credibilidad al agresor –explicando que “era una persona educada, un buen vecino”-, en las que se define el maltrato como fruto de un impulso pasional –en lugar de un impulso criminal, para ser más exactos-, en las que se identifica al agresor con iniciales y a la víctima con nombre y apellidos, o en las que la única voz en la noticia es la policial. Y al margen de las informaciones, aún queda mucho que recorrer en publicidad, ya que se están realizando muchos esfuerzos para conseguir erradicar una violencia que tiene su base en la cultura de dominación de la mujer, y al mismo tiempo se siguen emitiendo numerosos anuncios en los que las mujeres intervienen como meros objetos.

Las mujeres víctimas de malos tratos pueden solicitar ayuda llamando al número 016. La llamada no deja rastro en la factura del teléfono y con ella reciben ayuda y protección integral gratuita de un equipo multidisciplinar que puede desde encontrarle un lugar donde refugiarse, hasta manutención para ella y para sus hijos, ayuda psicológica, asesoramiento jurídico y laboral, así como una prestación económica para que pueda salir adelante, entre otros apoyos. Un recurso muy próximo es acudir a los servicios sociales del ayuntamiento y por supuesto, para contar con mayor protección, es importante denunciar al agresor. Tanto el Cuerpo Nacional de Policía como la Guardia Civil tienen un servicio especializado en atención a la violencia de género.

> 28

Ana Cano Moriano Edat: 45 anys Origen: Jaén, Espanya

Adéu a la prostitució

MELU

> 29

> 30

Melu no s’oculta Sentir-se tancada en un cos d’home, cavalcar entre l’adolescència i la joventut i viure ambdues circumstàncies a principis dels huitanta, fins i tot en una ciutat com València, és el camí més curt i veloç per acabar exercint la prostitució.

Melu, el nom que algú li va etiquetar fa ja una eternitat, o Ana, el que ella va triar per a reafirmar la seua identitat de gènere, és, segurament, un exemple comú de les complicades sendes que conduïxen a l’exercici no voluntari de l’activitat laboral pública més antiga, però menys reconeguda, del món. I precisament per això fer visibles les seues circumstàncies vitals personals té un valor extraordinari.

Melu no s’oculta, reivindica la seua existència i la de totes i tots aquells que fan del sexe el seu mitjà de vida.

> 31

Melu confessa que va arribar a la prostitució buscant la independència econòmica, i encara que defén que esta activitat hauria de normalitzar-se recorda també que moltes de les dones que l’exercixen deixarien de fer-ho si se’ls oferia una alternativa més digna, i ella treballa per a això. Des de la seua condició de transsexual, també lluita per la Llei d’Identitat de Gènere i perquè transsexualitat i prostitució no siguen termes equiparables. Text: Teresa Domínguez / Fotografies: Ana Yturralde

L

a prostitució no cal prohibir-la ni il·legalitzar-la. Cal normalitzar-la. Però de debò, seriosament. Hi ha dones que l’exercixen lliurement, i elles mereixen tot el suport i respecte, però hi ha una gran majoria que no ho desitja, i que ha acabat ací per problemes o circumstàncies personals. I són elles les que necessiten tota l’ajuda del món per abandonar la prostitució, però ajuda real. Els cursets, el

suport psicològic…, tot això està molt bé, però el que més necessiten és un treball, una alternativa per a guanyar-se la vida. El treball dignifica les persones”.

“A la prostitució vaig arribar sense voler, com supose que arriba tothom”. Melu va nàixer fa quaranta-cinc anys a Andújar, terra d’oliveres, en una família de classe mitjana.

Corrien els anys seixanta. I com tants altres andalusos,

van emigrar cap al nord a la recerca d’un futur menys dur.

Van arribar a València. Entre els seus primers records ja floria la incomoditat de sentir-se atrapada en un cos alié. “Vivia en el meu món”. I, als seus cinc, als seus set anys, ja era conscient que hi havia alguna cosa diferent. Van començar les crítiques. Els intents per “normalitzar-la”. Amb catorze anys, ja en segon de BUP, la situació es va fer més tibant.

“Em vaig pensar fins i tot si

continuava estudiant”. Un mal moment, l’adolescència. Als setze va conéixer una altra xica que estava en la seua mateixa situació. Ja havia deixat els estudis i portava “un any en blanc”. El futur dibuixava els primers núvols. Va començar a hormonar-se pel seu compte, en un desesperat intent per traure a l’exterior el que bullia per dins. Una lluita química, encara arriscant la seua salut, per aconseguir els trets sexuals externs que a les dones biològiques li havien sigut donats sense esforç.

La primera espenta cap a la prostitució va arribar de la mà d’un funcionari de l’aleshores INEM. “Vaig anar a apuntarme a l’atur per a buscar treball. La resposta va ser espectacular. Em va mirar i em va dir: ‘Quan et talles el pèl i et neteges les ungles, tornes per ací’. Rotunda, freda, cruel, determinant. A casa, els pares s’esforçaven, però no eren

> 32 bons temps per a la tolerància social, així que l’afecte no podia suplir la dificultat per a digerir el que li ocorria al seu “fill”. “Tenia dèsset anys. Mon pare em va dir que fera la mili.

Supose que pensava que allí se’m passaria…”, rememora Ana –Melu encara estava per nàixer. Van ser díhuit mesos de nou del matí a dos de la vesprada. “En ser voluntària, vaig poder triar destinació”, així que es va quedar a València.

“Vaig començar a fer els meus primers inicis com a artista, en espectacles de ball en locals”.

La prostitució estava molt a la vora. “Un amic que tenia una casa de cites de xiques em va dir: ‘Amb eixe cos, tu saps el que guanyaries com a puta?’”.

Vaig accedir. La primera vegada, la sensació va ser de sorpresa: “No m’ha fet mal, vaig pensar”. Tenia dènou anys. I este va ser el seu mitjà de vida fins els trenta-cinc. Melu ho explica sense embuts: “Als dèsset anys em van tancar totes les portes. No vaig tindre oportunitat de triar la meua vida. Vaig aguantar fins els dènou anys. Però necessitava, com tothom, una independència econòmica. Així vaig arribar a la prostitució”.

“Jo puc dir que he sigut una privilegiada, perquè sempre m’ho he pres com una professió, amb el seu horari, com en qualsevol treball, i he fet el que m’ha vingut de gust fer. Si tens el domini sobre este treball i no depens de ningú més que de tu mateixa, pots guanyar molts diners però això no és l’habitual, sobretot entre les dones biològiques que

PROSTITUTES Exerceixen obligades

“No vaig tindre oportunitat de triar la meua vida.

Però necessitava, com tothom, una independència econòmica. Així vaig arribar a la prostitució”. es prostituïxen. Si un home t’utilitza, com a macarró, són vint-i-quatre hores al dia. Esta és la gran diferència entre la prostitució femenina i la transsexual, que les transsexuals no tenim macarró. Esta, i el preu.

Una transsexual, en general, cobra més. I, d’altra banda, per a mantindre el distanciament necessari de la professió, cal saber dir que no. És l’única manera que açò no et destrosse. Però clar, si no eres independent, és impossible dir-li a un client: ‘No, en este moment no estic treballant’”.

Són moltes les que cauen pel camí. A banda de la fractura psicològica i emocional que produïx inevitablement un treball sense reconeixement laboral, amb rebuig social i perlat de submissió i submissió, hi ha altres perills reals inherents a l’exercici de la prostitució: les drogues i les malalties de transmissió sexual. “La majoria dels clients que van a buscar prostitutes consumixen drogues. Està molt lligat, per exemple, al

consum de cocaïna. Per a estar amb eixe client, has de prendre drogues tu també. Pots no fer-ho, clar, però el client se sentirà incòmode i a la mitja hora o a l’hora, com a molt, se’n va. I on realment guanyes diners és amb el temps. Nosaltres venem no sols sexe, sinó, sobretot, temps. Si consumixes amb ell, pot estar tres, quatre o cinc hores amb tu. I és ací on açò resulta rendible”.

Però hi ha un túnel més negre, el que comença amb la pèrdua de l’autoestima i conduïx a l’abisme. “Hi ha moltes dones que acaben consumint drogues, no sols cocaïna, sinó heroïna, i també alcohol com a refugi, perquè són dones que no volen exercir la prostitució però que han arribat a ella obligades i no tenen un altre mitjà de vida. Estan destrossades mentalment i poden arribar a consumir qualsevol cosa per tal d’intentar evadir-se.

Acaben enganxades i trencades, i són elles sobretot les que necessiten un suport fort per a eixir d’ací”.

L’altra bèstia negra de les i els treballadors del sexe la constituïxen les malalties de transmissió sexual, amb el VIH al capdavant. “Jo sóc seropositiva des de fa deu anys. Als trentacinc vaig saber que m’havia contagiat. En aquell moment vaig decidir deixar la professió, o intentar-ho, almenys. L’havia deixat en alguns moments, quan vaig tindre parella estable, però sempre havia tornat”. El punt d’inflexió van ser aquelles anàlisis. “Com és lògic, vaig passar una petita de-

COMUNITAT VALENCIANA 90% Estrangeres

Menys d'una de cada deu està on

vol i perquè vol. No figuren en les llistes de població activa, ni en l'atur, ni en les estadístiques de sinistralitat laboral.

14.000

pressió, com qualsevol a qui li donen una mala notícia que no vol escoltar”. Si ja reunia dues etiquetes d’exclusió social, la de la transsexualitat i la de la prostitució, acabava d’entrar en una nova llista per a proscrits: la dels infectats amb el virus del VIH. Abandonar als trentacinc anys l’únic mitjà de vida que es té des dels dènou, quan no hi ha cartes de recomanació i el currículum no gaudix precisament de veneració social, “és molt, molt difícil. Em vaig posar a fer cursets, a prepararme, a intentar fer allò que no havia fet, ni em van deixar, als dèsset anys. Per sort, la societat ha canviat molt, però encara així tens la sensació que el tren ja ha eixit i que tu arribes tard, perquè ja tens uns anys… A més, acabes un curset, tens il·lusió per aconseguir un treball reconegut, però no el trobes, i t’apuntes a un altre curs, i així fins que t’adones que la teua única eixida està en el voluntariat. Açò, o tornar a caure en la prostitució…”. En este punt, Melu porta a la memòria un projecte únic desenvolupat per l’Ajuntament de València en temps socialistes. “Va ser el 1990. Es va fer un curs per a les transsexuals que es prostituïen i pagaven cinquanta mil pessetes al mes. En acabar, de les trenta o quaranta que es van apuntar, deu van deixar açò i van canviar de vida. Era treball com a netejadores, però van tindre la seua oportunitat i la van aprofitar. Això sí que és una ajuda”.

Melu reconeix que el teixit social és hui més permeable davant d’un cas com el seu i

10% Espanyoles

> 33

> 34 que els xiquets i xiquetes amb una identitat de gènere diferent a la que marquen els seus trets sexuals no estan necessàriament abocats a la prostitució.

“Conec adolescents i joves que estan estudiant, fins i tot ja a la universitat, i que tenen perspectives d’una vida normalitzada. Acudixen al metge, reben tractament hormonal i psicològic durant el temps necessari i fins i tot passen pel quiròfan amb normalitat i amb suport familiar i social. Encara així, queda molt de camí per davant”.

El col·lectiu Lambda, del qual és coordinadora per a transsexuals des de fa anys, lluita per obtindre la Llei d’Identitat de Gènere. A començaments de l’any van presentar l’esborrany a la Generalitat. Encara no han rebut resposta. Només Andalusia i Navarra disposen de marcs legals per a este grup.

“Si no fóra per les ONGs, ningú no es mouria. L’administració no fa pràcticament res. Les associacions són les que treballen a peu de carrer. Tot i estar formades per gent aliena a la prostitució, no et critiquen. Et fan sentir persona. Es preocupen per tu i pel que et passa”. Des de la distribució de condons, fins a cursos de salut i seguiments detallats. La implicació arriba, en més d’una ocasió, a esborrar el límit que separa el món laboral del personal, tot engendrant autèntiques relacions d’amistat. No obstant, tot este esforç, esta dedicació, corre el risc de perdre’s entre les vores atrotinades dels forats que enlletgixen el fons d’un sac encara massa trencat. Melu, una vegada més, utilitza el verb amb la precisió amb què ho faria el bisturí d’un cirurgià: “Allò fonamental és educar perquè casos com el meu o com el de tantes altres persones que han arribat a la prostitució per obligació no es repetisquen. I que l’administració es prenga de veres, d’una vegada i amb eines legals concretes, este sector, que el normalitze, per a traure d’ací eixa gran majoria que no vol estar i perquè els qui sí que vulguen continuar guanyant-se la vida com a treballadores del sexe puguen fer-ho lliurement i amb totes les garanties laborals.

Si no és així, quin futur més trist ens espera!”. ■

> 35 Textos en castellano Melu Adiós a la prostitución ana cano moriano Edad: 43 años Origen: Jaén, España Texto: Teresa Domínguez Fotografías: Ana Yturralde Melu confiesa que llegó a la prostitución en busca de la independencia económica, y aunque defiende que esta actividad debería normalizarse recuerda también que muchas de las mujeres que la ejercen dejarían de hacerlo si se les ofreciera una alternativa más digna, y ella trabaja para ello. Desde su condición de transexual, también lucha por la Ley de Identidad de Género y porque transexualidad y prostitución no sean términos equiparables.

“No tuve oportunidad de elegir mi vida. Pero necesitaba, como todo el mundo, una independencia económica. Así llegué a la prostitución”

L

a prostitución no hay que prohibirla ni ilegalizarla. Hay que normalizarla. Pero de verdad, seriamente. Hay mujeres que la ejercen libremente, y ellas merecen todo el apoyo y respeto, pero hay una gran mayoría que no lo desea, y que ha terminado en esto por problemas o circunstancias personales. Y son ellas las que necesitan toda la ayuda del mundo para abandonar la prostitución, pero ayuda real.

Los cursillos, el apoyo psicológico,… todo eso está muy bien, pero lo que más necesitan es un trabajo, una alternativa para ganarse la vida. El trabajo dignifica a las personas”.

“A la prostitución llegué sin querer, como supongo que llega todo el mundo”. Melu nació hace 45 años en Andújar, tierra de aceites, en una familia de clase media. Corrían los años 60.

Y como tantos otros andaluces, emigraron hacia el norte en busca de un futuro menos duro. Llegaron a Valencia. Entre sus primeros recuerdos ya florecía la incomodidad de sentirse atrapada en un cuerpo ajeno. “Vivía en mi mundo”. Y, a sus cinco, a sus siete años, ya era consciente de que había algo diferente. Empezaron las críticas.

Los intentos por “normalizarla”. Con 14 años, ya en segundo de BUP, la situación se hizo más tensa. “Me pensé incluso si seguir estudiando”. Un mal momento, la adolescencia. A los 16 conoció a otra chica que estaba en su misma situación.

Ya había dejado los estudios y llevaba “un año en blanco”. El futuro dibujaba los primeros nubarrones. Comenzó a hormonarse por su cuenta, en un desesperado intento por sacar al exterior lo que bullía por dentro. Una lucha química, aún a riesgo de su salud, por lograr los rasgos sexuales externos que a las mujeres biológicas le habían sido dados sin esfuerzo.

El primer empujón hacia la prostitución llegó de la mano de un funcionario del entonces INEM. “Fui a apuntarme al paro en busca de trabajo. La respuesta fue espectacular. Me miró y me dijo: “Cuando te cortes el pelo y te limpies las uñas, vuelves por aquí”. Cortante, frío, cruel, determinante. En casa, los padres se esforzaban, pero no eran buenos tiempos para la tolerancia social, así que el cariño no podía suplir la dificultad para digerir lo que le ocurría a su “hijo”. “Tenía 17 años.

Mi padre me dijo que hiciese la mili. Supongo que pensaba que allí se me pasaría…”, rememora Ana –Melu aún estaba por nacer-. Fueron 18 meses de nueve de la mañana a dos de la tarde. “Al ser voluntaria, pude elegir destino”, así que se quedó en Valencia. “Empecé a hacer mis primeros pinitos como artista, en espectáculos de baile en locales”. La prostitución estaba a la vuelta de la esquina. “Un amigo que tenía una casa de citas de chicas me dijo: Con ese cuerpo, ¿tú sabes lo que ganarías como puta?”. Accedió.

La primera vez, la sensación fue de sorpresa: “No me ha hecho daño, pensé”. Tenía 19 años. Y ése fue su medio de vida hasta los 35. Melu lo explica sin tapujos: “A los 17 años me cerraron todas las puertas. No tuve oportunidad de elegir mi vida.

Aguanté hasta los 19 años. Pero necesitaba, como todo el mundo, una independencia económica. Así llegué a la prostitución”.

“Yo puedo decir que he sido una privilegiada, porque siempre me lo he tomado como una profesión, con su horario, como en cualquier trabajo y he hecho lo que me ha apetecido hacer. Si tienes el dominio sobre este trabajo y no dependes de nadie más que de ti misma, puedes ganar mucho dinero pero eso no es lo habitual, sobre todo entre las mujeres biológicas que se prostituyen. Si un hombre te utiliza, como chulo, son 24 horas al día. Ésa es la gran diferencia entre la prostitución femenina y la transexual, que las transexuales no tenemos chulo. Ésa, y el precio. Una transexual, en general, cobra más.

Y, por otro lado, para mantener ese distanciamiento necesario de la profesión, hay que saber decir que no. Es la única manera de que esto no te destroce. Pero claro, si no eres independiente, es imposible decirle a un cliente: “No, en este momento no estoy trabajando”.

Son muchas las que caen por el camino. Al margen de la fractura psicológica y emocional que produce inevitablemente un trabajo sin reconocimiento laboral, con rechazo social y perlado de sumisión y sometimiento, hay otros peligros reales inherentes al ejercicio de la prostitución: las drogas y las enfermedades de transmisión sexual. “La mayoría de los clientes que van a buscar prostitutas consumen drogas. Está muy ligado, por ejemplo, al consumo de cocaína.

Para estar con ese cliente, has de tomar drogas tú también. Puedes no hacerlo, claro, pero el cliente se sentirá incómodo y a la media hora o a la hora, como mucho, se va. Y donde realmente ganas dinero es con el tiempo. Nosotras vendemos no sólo sexo, sino, sobre todo, tiempo.

Si consumes con él, puede estar tres, cuatro o cinco horas contigo. Y es ahí donde esto resulta rentable”.

Pero hay un túnel más negro, el que comienza con la pérdida de la autoestima y conduce al abismo. “Hay muchas mujeres que acaban consumiendo drogas, no sólo cocaína, sino heroína, y también alcohol como refugio, porque son mujeres que no quieren ejercer la prostitución pero que han llegado a ella obligadas y no tienen otro medio de vida. Están destrozadas mentalmente y pueden llegar a consumir cualquier cosa con tal de intentar evadirse. Acaban enganchadas y rotas, y son ellas sobre todo quienes necesitan un apoyo fuerte para salir de ahí”.

La otra bestia negra de las y los trabajadores del sexo lo constituyen las enfermedades de transmisión sexual, con el VIH a la cabeza. “Yo soy seropositiva desde hace diez años. A los 35 supe que me había contagiado. En ese momento decidí dejar la profesión, o intentarlo, al menos.

La había dejado en algunos momentos, cuando tuve pareja estable, pero siempre había vuelto”.

El punto de inflexión fueron aquellos análisis.

“Como es lógico, pasé una pequeña depresión, como cualquiera a quien le dan una mala noticia que no quiere escuchar”. Si ya reunía dos etiquetas de exclusión social, la de la transexualidad y la de la prostitución, acababa de entrar en una nueva lista para proscritos: la de los infectados con el virus del VIH. Abandonar a los 35 años el único medio de vida que se tiene desde los 19, cuando no hay cartas de recomendación y el currículo no goza precisamente de veneración social, “es muy, muy difícil. Me puse a hacer cursillos, a prepararme, a intentar hacer aquello que no había hecho, ni me dejaron, a los 17 años.

Por fortuna, la sociedad ha cambiado mucho, pero aún así tienes la sensación de que el tren ya ha salido y de que tú llegas tarde, porque ya tienes unos años… Además, terminas un cursillo, tienes ilusión por conseguir un trabajo reconocido, pero no lo encuentras, y te apuntas a otro curso, y así, hasta que te das cuenta de que tu única salida está en el voluntariado. Eso, o volver a caer en la prostitución…”. En este punto, Melu

trae a la memoria un proyecto único desarrollado por el Ayuntamiento de Valencia en tiempos socialistas. “Fue en 1990. Se hizo un curso para las transexuales que se prostituían y pagaban 50.000 pesetas al mes. Al acabar, de las 30 ó 40 que se apuntaron, diez dejaron esto y cambiaron de vida. Era trabajo como limpiadoras, pero tuvieron su oportunidad y la aprovecharon. Eso sí es una ayuda”.

Melu reconoce que el tejido social es hoy más permeable ante un caso como el suyo y que los niños y niñas con una identidad de género distinta a la que marcan sus rasgos sexuales no están necesariamente abocados a la prostitución. “Conozco adolescentes y jóvenes que están estudiando, incluso ya en la Universidad, y que tienen perspectivas de una vida normalizada.

Acuden al médico, reciben tratamiento hormonal y psicológico durante el tiempo necesario e incluso pasan por el quirófano con normalidad y con apoyo familiar y social. Aún así, queda mucho camino por delante”. El colectivo Lambda, del que es coordinadora para transexuales desde hace años, lucha por obtener la Ley de Identidad de Género. A principios de año presentaron el borrador a la Generalitat. Aún no han recibido respuesta. Sólo Andalucía y Navarra disponen de marcos legales para este grupo.

“Si no fuera por las ONG, nada se movería. La administración no hace prácticamente nada.

Las asociaciones son las que trabajan a pie de calle. Pese a estar formadas por gente ajena a la prostitución, no te critican. Te hacen sentir persona. Se preocupan por ti y por lo que te pasa”.

Desde la distribución de condones, hasta cursos de salud y seguimientos pormenorizados. La implicación llega, en más de una ocasión, a borrar el límite que separa lo laboral de lo personal, engendrando auténticas relaciones de amistad.

Sin embargo, todo ese esfuerzo, esa dedicación corre el riesgo de perderse entre los bordes ajados de los agujeros que afean el fondo de un saco aún demasiado roto. Melu, una vez más, hiende el verbo con la precisión con que lo haría el bisturí de un cirujano: “Lo fundamental es educar para que casos como el mío o como el de tantas otras personas que han llegado a la prostitución por obligación no se repitan. Y que la administración se tome en serio, de una vez y con herramientas legales concretas, este sector, que lo normalice, para sacar de ahí a esa gran mayoría que no quiere estar y para que quienes sí quieran seguir ganándose la vida como trabajadoras del sexo puedan hacerlo libremente y con todas las garantías laborales. Si no es así, ¡qué futuro más triste nos espera!”.

> 36

> 37

Andrea de Lourdes Andrade Uribe Edat: 43 anys Origen: Xile

Gitana amb futur

MARYLUZ María Luz Silva és mare gitana de vint-i-sis anys d’edat, i monitora de l’àrea de salut en Secretariat Gitano. La seua vida mostra com s’eludix el perill de l’exclusió treballant contra la discriminació que, ancestralment, ferix el seu poble.

Text: Joan M. Oleaque / Fotografies: Daniel García-Sala

E

l l dolor latent que subjau en la història de María Luz Silva –encara que ella mai no imprimix desgrat en evocar-la, més prompte al contrari– és el que està lligat a la discriminació quotidiana, històrica i dominant. Ella és gitana, nascuda i criada en un àmbit itinerant, la qual cosa, en les últimes dècades, indefectiblement ha significat viure en barraques i, per tant, a la vora de l’abisme del sistema. De la venda d’animals i dels oficis de ferreria, el seu nucli familiar es va abocar a l’era del peonatge, als suburbis de pobles i ciutats, als barris ghetto.

L’assentament definitiu en la pràctica sedentària i l’abandó –forçat, al cap i a la fi– de la vida itinerant han incidit

definitivament sobre la història del poble de María Luz, que hui a Espanya el componen més de 650.000 ànimes (més de 50.000 a la Comunitat Valenciana). Els gitanos que, com ella, provenen de l’estrat més humil han viscut especialment el que grans analistes del discurs com Teun A. Van Dijk anomenen “nou racisme”: un racisme no físic, no de massacrar i matar, no de ser arrestats perquè sí –encara que això últim ho hagen olorat temps enrere–; un racisme que els envolta intangible, de manera consensuada i majoritària –encara que no sobre el paper, clar– i que els murmura de mil maneres que la persona gitana és inferior per diferent i, per què no, també un apropiat boc expiatori (ací queden les

repatriacions de gitanos romanesos impulsades pel president francés Sarkozy com a últim exemple).

“Els meus pares, durant molt de temps, mai no van voler un lloc fix: no estava d’acord amb el seu treball de comerciar amb cavalls, i menys amb el de la meua iaia, que feia canastres”, evoca. “Anaven d’un poble a un altre, buscant-se la vida, recorrent el camí com ho feien els gitanos antics”. Els seus pares són Antonio i Carmen, d’Extremadura, amb poc més de cinquanta anys. Tenien quan es van casar catorze i setze anys. Es van unir “per allí, per Extremadura”.

María Luz, no obstant això, fruit d’aquell flux itinerant, va

nàixer a València, fa ara vinti-sis anys. Ella és la cinquena de nou germans. Du, en tribut, tatuat el nom del seu germà major que va morir. Els seus trets racials són ferms, bells. És riallera, i exposa la seua vida de manera metòdica, precisa, encara que de vegades amb inquietud. “El meu pare es va acabar cansant d’assentar-se en un lloc i que la policia els tirara. La meua família vivia en barraques ací i allà, aparcant els animals i el carro, perquè sempre anàvem amb cavalls, amb gossos…”.

“Jo, tot allò, els viatges, els carros, ho conserve en la meua ment molt bonic”, diu. “Me’n recorde que, camí de Saragossa per a buscar la venda, vaig caure del cavall, recorde el meu iaio, amb la boca oberta en veure’m en terra”. El gos anava lligat, dos o tres cavalls caminant amb la carrossa i el pare de Luz –com se l’anomena en família– darrere amb el cotxe. “Una vegada, de nit, ma mare va muntar els llits en l’herba, a la serra, i la meua iaia es va posar a guisar; i va vindre la Guàrdia Civil i va llançar

> 38

l’olla d’una puntada; ens van tirar d’allí, cridaven que no pintàvem res a la zona”. “Fins es van endur [al calabós] el meu iaio, encara que la meua família s’havia endreçat la zona ella sola sense fer mal a ningú”. Hui sembla que només és als gitanos de l’Est que se’ls desallotja de qualsevol lloc i de manera aspra. Però Luz, en temps, ha conegut de prop estes tribulacions.

“Quan jo tenia cinc o sis anys,

vam tornar a València: de tots els llocs ens anaven tirant”.

“Ens vam posar al poble de Mislata, mon pare va parlar amb l’assistenta social i li va preguntar: què he de fer perquè ens deixeu estar ací?”.

“I li van dir, primer que res, empadronar-vos i dur els fills al col·legi; i ho va fer”. Així, en l’albor de la dècada dels noranta, els Silva es van quedar fixos en un lloc. “Em va agradar anar al col·legi, és una cosa

que els meus germans majors no han pogut tindre”. “El meu cosí, un germà meu i jo érem els únics gitanos a l’escola”, evoca. Però no va ser fàcil. “Jo veia que les xiquetes anaven millor vestides, que duien coses que jo no podia dur, que tenien hàbits [d’higiene i altres] estranys per a mi”.

“En eixos casos, agafes com un complex, gelosia, una cosa així”, reflexiona, en rememorar una dificultat que ha atacat – i

ho continua fent– la trajectòria escolar de legions de xiquets gitanos. “Però amb la gent”, insistix, “el tracte era normal: el director era molt bo, fins ens va fer una dutxa perquè poguérem usar-la, perquè la barraca estava prop del col·legi”.

La barraca dels Silva era de fusta, i es transformava en un riu quan plovia. “Van passar huit anys, abans que, com responíem, ens donaren [es referix a l’administració] un pis”. “Prompte vam deixar de tindre animals; aleshores va començar mon pare a treballar en la ferralla i de jardiner”.

“Els animals els va acabar venent el meu iaio”, quasi lamenta. Va ser el pas, doncs, definitiu, del camp a la ciutat, eixe que, segons l’antropòloga Teresa San Román, seria definitiu per a entendre el tram final de l’esgotador camí dels gitanos. “Hi havia una professora que es deia Mercedes, que es va bolcar molt amb mi”.

“Quan no anava a escola, ella venia i em duia: un dia estava fregant a la barraca i em gire i me la veig allí”. “Però què fas ací!, va cridar”. “Com és que no has anat a classe?, em diu.

Vinga, de seguida al col·legi!”, escenifica. “A l’escola, quan et feien classe de coneixement del medi i es parlava del cos humà [de la seua part sexual]…

En fi…, no volíem veure’l, no sabíem com reaccionar”. “Ma mare s’enfadava, deia això, allò i el de més enllà no ho dóna la xiqueta. “També hi havia conflicte amb les excursions: jo volia anar a totes, però els meus pares no em deixaven, no ho veien per a mi”. “Mercedes fins va anar a parlar amb ma mare perquè anara a un parc aquàtic de Cullera; i ma mare que no, que la xiqueta no es posa en bikini, i jo: però que em pose estos pantalons i esta samarreta i ja està; al final, Mercedes em va pagar els diners i tot”.

Va aconseguir anar. “Va ser molt bonic”, diu, com si en comptes d’aquell parc haguera viatjat a un altre univers.

“Hi havia les seues coses, també ens deien coses racistes els xiquets al col·legi, tipus no t’ajuntes amb la gitana que va bruta i té polls; però bo”, es conforta, “pesava més el bo”. Potser perquè l’escola

> 39 va ser una porta, més que un espai. “Vaig aprendre de tot, dins i fora de l’escola: una xiqueta paia em va convidar a un aniversari, i jo, que mai no havia anat a un, quan vaig arribar, vaig dir: i ara què?

Doncs cal donar-li el regal, em van dir. Quin regal? Jo no sabia res d’això”. “Ara”, riu “sóc de les que no va a cap aniversari sense regal”.

Del destí previst a l’evolució No obstant, un destí escrit durant generacions li arribà: “Els meus pares, de menuda, veien normal que estudiara; però quan tenia dotze anys, ja no: jo havia d’ajudar en la casa, n’érem nou i ells havien d’eixir a arreplegar la ferralla”.

“Em vaig quedar a la barraca cuidant dels meus germans menuts, de la roba, del menjar”.

“I em vaig casar amb catorze anys”. Com li ha passat a tantes gitanes d’experiència similar, “la cosa va anar molt malament, cadascun va acabar per la seua banda i ja està”.

“Ara tinc parella veritable”, diu, amb orgull. “Em vaig casar als dènou anys, ell es diu Toni”.

Luz viu hui amb la seua parella al barri de Barona, a la zona valenciana d’Orriols. “Ell, que no és gitano, sempre ha treballat com a repartidor de peces de cotxes, però va perdre la faena ja abans de la crisi”. “Ara”, comenta, “es queda amb els nostres fills, José i Raúl, de huit i cinc anys; s’encarrega d’ells, de la casa, i s’ha comprat una furgoneta per a fer mudances i portar diners extra”.

Perquè, certament, és María Luz qui té un treball estable.

I des de fa un temps, i sense aspecte que s’acabe. Més mèrit encara, en dies econòmics d’esglai com els actuals. “Fa uns cinc anys vaig arribar al Secretariat Gitano a València; els serveis socials, hi anava perquè em donaren llet gratis per al xiquet, em van enviar a fer un curs al taller Romí”. Es referix a una coneguda activitat per a la promoció de la dona impulsada pel Secretariat. “Em vaig trobar de colp amb un munt de dones i amb moltes eines per a la inserció laboral, i per a obrirme pas en la vida. Jo no sabia res del món paio, però em van

ensenyar a fer una entrevista de treball, a relacionar-me –no estava acostumada a estar amb xics en l’entorn del treball–, a parlar”. “Em van parlar d’alimentació, higiene, salut, de cultura gitana. I em van oferir una sèrie de destreses laborals, em van ensenyar a fer de dependenta, et donaven un poc de tot”.

“I vaig tindre sort que va agradar com parlava jo, com era, i em van preguntar des del Secretariat què em semblava treballar ací com a cuidadora de xiquets”. Tots els tallers d’esta entitat estan associats a serveis de guarderia. “I els vaig dir: que bé, i vaig acabar cuidant els xiquets de les dones del taller Romí”. Va guanyar els seus diners ella sola de manera inaugural. “Eren uns sis-cents euros, i m’apanyava bé. Més tard”, continua, “vam fer un curs de mediadors, on em van formar en temes de salut; i això és el que faig ara: quan ve al Secretariat de València una dona, i li fa vergonya parlar sobre planificació familiar, o no sap defendre’s en l’àrea de sanitat, jo l’acompanye, li dic on ho ha de fer, com, li ensenye a valdre’s”.

María Luz també envia a Metges del Món amb les peticions dels depauperats gitanos romanesos, que, sense empadronar no disposen en molts casos de targeta sanitària.

“Ara ho tinc fet, al principi em costava, sobretot per telèfon; els gitanos d’ací tenen altres problemes, clar, les dones tenen problemes de pediatria, de mediació familiar. Elles igual no ho saben explicar al paio, però jo entenc el que volen dir”, diu Luz, com a mare gitana, “i ajude que se les comprenga”.

Les gitanes que arriben per qüestions d’ocupació no solen procedir de l’exclusió, les dones que acudixen a l’àrea de salut del Secretariat sí que es mouen en eixe entorn. Luz intenta que l’agonia no les ofegue, almenys, en temes sanitaris.

“Aconseguir la teua formació et dóna seguretat, i et fa encaixar de manera diferent en la vida, en el treball. Em vaig enganxar a esta vida de treball des del primer dia, era la primera que

Patir la diferència María Luz Silva té vint-i-sis anys i és mare de dos fills. És gitana, filla de gitanos itinerants. Ha viscut en barraques, ha patit la diferència i sap el que és una societat que menysprea el que s’escapa al sistema. Semblava que no podia tindre una bona eixida. Però fa de monitora de salut a la Fundació Secretariat Gitano de València. Ha sortejat prejuís, ajuda a molts gitanos i anima altres dones a fer el mateix.

> 40

Layla va fugir de la guerra a Somàlia i dels abusos dels clans dominants.

arribava i l’última que me n’anava ja des de Romí”. “Es veuen les coses diferents quan domines una faena, quan domines un camp”, pensa en veu alta. “És una cosa que ajuda per a moltes coses: jo pensava que només valia per a la casa, fregar i tindre marit; però resulta que m’he adonat que puc fer les coses de la casa, estar amb els xiquets i saber que també servisc per a treballar en alguna cosa que m’agrada

GITANOS

i és bona”. És per això que li agradaria que els seus fills estudiaren tot el necessari per a tindre veritables possibilitats en la vida. “Van a escola, no els falten els llibres, la roba, tot el que jo no tenia; algunes vegades suspenen”, confessa, “però ací estan”.

Respecte al dia a dia de la seua ètnia, té una opinió formada, i és serena, però ferma. “La veritat és que quan entres per la porta

i veuen que eres gitana, la gent encara gira el morro i no et mira igual; no només els qui vénen de Romania tenen problemes, encara que els d’ells siguen molt seriosos”. “Però bo, jo diria a totes les mares gitanes que els xiquets han d’estudiar perquè és ací on està la informació que els farà falta per a poder viure, i els llevaria por i recels, els diria que els seus fills no van a deixar de ser gitanos”. “I per a la vida d’elles mateixes”, afegix, “els

COMUNITAT VALENCIANA

indicaria que es pot treballar fora de la venda ambulant, que una dona gitana no té per què estar sota marit, que elles poden fer marxa coneixent un treball que els òbriga portes en el món i que, amb això, tindran oportunitats de fer coses que els faran sentir millor”. Així és com pensa ella; semblant a altres tants gitanos d’ara. El tipus de gitanos que, a pesar dels problemes, acabarà marcant les pautes del demà. ■

45% Menors de 16 anys

No acaben l'ESO

65.000 Nombre de gitanos, aproximadament

El 80% dels menors que inicien l'ESO no acaba el cicle.

La població gitana espanyola és d'unes 650.000 persones aproximadament.

= 650

> 41 Textos en castellano Mariluz Gitana con futuro maría luz silva Edad: 26 años Origen: Valencia, España Texto: Joan M. Oleaque Fotografías: Daniel García-Sala María Luz Silva es madre gitana de 26 años de edad, y monitora del área de Salud en Secretariado Gitano. Su vida muestra cómo se elude el peligro de la exclusión trabajando contra la discriminación que, ancestralmente, hiere a su pueblo.

El “nuevo racismo”, más sutil pero no por ello menos doloroso, ha marcado la vida de Mari Luz

E

l dolor latente que subyace en la historia de María Luz Silva –aunque ella jamás imprime desagrado al evocarla, más bien al contrario- es el que está ligado a la discriminación cotidiana, histórica y dominante. Ella es gitana, nacida y criada en un ámbito itinerante, lo que, en las últimas décadas, indefectiblemente ha significado vivir en chabolas, y, por tanto, al borde del abismo del sistema.

De la venta de animales y de los oficios de herrería, su núcleo familiar se abocó a la era del peonaje, a los suburbios de pueblos y ciudades, a los barrios ghetto . El asentamiento definitivo en la práctica sedentaria y el abandono –forzado, al fin y al cabo- de la vida itinerante, ha incidido definitivamente sobre la historia del pueblo de María Luz, que hoy en España lo componen más de 650.000 almas (más de 50.000 en la Comunidad Valenciana). Los gitanos que, como ella, provienen del estrato más humilde han vivido especialmente lo que grandes analistas del discurso como Teun A. Van Dijk llaman “nuevo racismo”: un racismo no físico, no de masacrar y matar, no de ser arrestados porque sí –aunque esto último lo hayan olido tiempo atrás-; un racismo que les rodea intangible, de manera consensuada y mayoritaria –aunque no sobre el papel, claro-, y que les susurra de mil maneras que la persona gitana es inferior por diferente, y, por qué no, también un apropiado chivo expiatorio (ahí quedan las repatriaciones de gitanos rumanos impulsadas por el presidente francés Sarkozy como último ejemplo).

“Mis padres, durante mucho tiempo, nunca quisieron un sitio fijo: no estaba acorde con su trabajo de comerciar con caballos, y menos con el de mi abuela, que hacía canastas”, evoca. “Iban de un pueblo a otro, buscándose la vida, recorriendo el camino como lo hacían los gitanos antiguos”. Sus padres son Antonio y Carmen, de Extremadura, con poco más de 50 años.

Tenían cuando se casaron 14 y 16 años. Se unieron “por allí, por Extremadura”.

María Luz, sin embargo, fruto de ese flujo itinerante, nació en Valencia, hace ahora 26 años. Ella es la quinta de nueve hermanos.

Lleva, en tributo, tatuado el nombre de su hermano mayor que falleció. Sus rasgos raciales son firmes, hermosos. Es risueña, y expone su vida de manera metódica, precisa, aunque a veces con inquietud. “Mi padre se acabó cansando de asentarse en un sitio y de que la policía los echara. Mi familia vivía en chabolas aquí y allá, aparcando los animales y el carro, porque siempre íbamos con caballos, con perros…”

“Yo, todo aquello, lo de los viajes, lo de los carromatos, lo conservo en mi mente muy bonito”, dice. “Me acuerdo que, camino de Zaragoza a buscar la venta, me caí del caballo, recuerdo a mi abuelo, con la boca abierta al verme en el puro suelo”. El perro iba atado, dos o tres caballos andando con la carroza, y el padre de Luz –como se la llama en familia- detrás con el coche. “Una vez, de noche, mi madre montó las camas en un la hierba, en el monte, y mi abuela se puso a guisar; y vino la Guardia Civil y tiró la olla de una patada; nos echaron de allí, gritaban que no pintábamos nada en la zona”.

“Hasta se llevaron [al calabozo] a mi abuelo, aunque que mi familia se había aseado la zona ella sola sin hacer daño a nadie”. Hoy parece que sólo es a los gitanos del Este se les desaloja de cualquier parte y de modo áspero. Pero Luz, en tiempos, ha conocido de cerca estas tribulaciones.

“Cuando yo tenía 5 ó 6 años, volvimos a Valencia: de todos los sitios nos iban echando”. “Nos pusimos en el pueblo de Mislata, mi padre habló con la asistenta social y le preguntó: ¿qué tengo que hacer para que nos dejéis estar aquí?”. “Y le dijeron, primero que nada, empadronaros y llevar los hijos al colegio; y lo hizo”. Así, en el albor de la década de los 90, los Silva se quedaron fijos en un sitio. “Me gustó ir al colegio, es algo que mis hermanos mayores no han podido tener”. “Mi primo, un hermano mío y yo éramos los únicos gitanos en la escuela”, evoca. Sin embargo, no fue fácil. “Yo veía que las niñas iban mejor vestidas, que llevaban cosas que yo no podía llevar, que tenían hábitos [de higiene y otros] extraños a mí”. “En esos casos, coges como un complejo, celillos, algo así”, reflexiona, al rememorar una dificultad que ha atacado – y lo sigue haciendo- la trayectoria escolar de legiones de niños gitanos. “Pero con la gente”, insiste, “el trato era normal: el director era muy bueno, hasta nos hizo una ducha para que pudiéramos usarla, porque la chabola estaba cerca del colegio”.

La chabola de los Silva era de madera, y se transformaba en un río cuando llovía.

“Pasaron 8 años, antes de que, como respondíamos, nos dieran [se refiere a la administración] un piso”. “Pronto, dejamos de tener animales; entonces empezó mi padre a trabajar en la chatarra y de jardinero”. “Los animales los acabó vendiendo mi abuelo”, casi lamenta. Fue el paso, pues, definitivo, del campo a la ciudad, ese que, según la antropóloga Teresa San Román, sería definitivo para entender el tramo final del agotador camino de los gitanos. “Había una profesora que se llamaba Mercedes, que se volcó mucho conmigo”. “Cuando no iba a la escuela, ella venía y me llevaba: un día estaba fregando en la chabola y me giro y me la veo allí”. “¡Pero qué haces aquí!, grité”. “¿Cómo es que no has ido a clase?, me dice. ‘¡Venga enseguida al colegio!’”, escenifica. “En la escuela, cuando te daban clase de conocimiento del medio y se hablaba del cuerpo humano [de su parte sexual]… en fin… no queríamos verlo, no sabíamos cómo reaccionar…”. “Mi madre se enfadaba, decía ‘esto, aquello y lo de más allá no lo da la niña’. “También había conflicto con las excursiones: yo quería ir a todas, pero mis padres no me dejaban, no lo veían para mí”. “Mercedes hasta fue a hablar con mi madre para que fuera a un parque acuático de Cullera; mi madre que no, que la niña no se pone en bikini, y yo, ‘pero que me pongo este pantalón y esta camiseta y ya’; al final, Mercedes me pagó el dinero y todo”. Logró ir. “Fue muy bonito”, dice, como si en vez de a ese parque hubiera viajado a otro universo.

“Había sus cosas, también nos decían cosas racistas los niños en el colegio tipo no te juntes con la gitana que va sucia y tiene

piojos; pero bueno”, se conforta, “pesaba más lo bueno”. Quizá porque la escuela fue una puerta, más que un espacio. “Aprendí de todo entonces, dentro y fuera de la escuela: una niña paya me invitó a un cumpleaños, y yo, que nunca había ido a uno, cuando llegué, dije, ¿y ahora qué? Pues hay que darle el regalo, me dijeron. ¿Qué regalo?

Yo no sabía nada de eso”. “Ahora”, ríe “soy de las que no va a ningún cumpleaños sin regalo”.

Del destino previsto a la evolución.

Sin embargo, un destino escrito durante generaciones la alcanzó: “Mis padres, de pequeña, veían normal que estudiara; pero cuando tenía 12 años, ya no: yo tenía que ayudar en la casa, éramos nueve, y ellos tenían que salir a recoger la chatarra”.

“Me quedé en la chabola cuidando de mis hermanos los pequeños, de la ropa, de la comida”. “Y me casé con 14 años”. Como le ha pasado a tantas gitanas de experiencia similar, “la cosa fue muy mal, cada uno acabó por su lado y ya está”.

“Ahora tengo pareja verdadera”, dice, con orgullo. “Me casé a los 19 años, él se llama Toni”. Luz vive hoy con su pareja en el barrio de Barona, en la suburbial zona valenciana de Orriols. “Él, que no es gitano, siempre ha trabajado como repartidor de piezas de coches, pero perdió la faena ya antes de la crisis. Ahora”, comenta, “se queda con nuestros hijos, José y Raúl, de 8 y 5 años; se encarga de ellos, de la casa, y se ha comprado una furgoneta para hacer mudanzas, y traer dinero extra”.

Porque, ciertamente, es María Luz quien tiene un trabajo estable. Y desde hace un tiempo, y sin visos de que se acabe. Más mérito aún, en días económicos de espanto como los actuales. “Hace unos cinco años llegué al Secretariado Gitano en Valencia; los servicios sociales, a los iba para que me dieran leche gratis para el niño, me enviaron a hacer un curso al taller Romí”. Se refiere a una conocida actividad para la promoción de la mujer impulsada por el Secretariado.

“Me encontré de golpe con un montón de mujeres y con muchas herramientas para la inserción laboral, y para abrirme paso en la vida. Yo no sabía nada del mundo payo, pero me enseñaron a hacer una entrevista de trabajo, a relacionarme -no estaba acostumbrada a estar con chicos en el entorno del trabajo-, a hablar”. “Me hablaron de alimentación, higiene, salud, de cultura gitana. Y me ofrecieron una serie de destrezas laborales, me enseñaron a hacer de dependienta, te brindaban un poco de todo”.

“Y tuve suerte de que gustó cómo yo hablaba, cómo yo era, y me preguntaron desde el Secretariado qué me parecía lo de trabajar aquí como cuidadora de niños”. Todos los talleres de esta entidad están asociados a servicios de guardería. “Y les dije que bien, y terminé cuidando a los niños de las mujeres del taller Romí”. Ganó su dinero ella sola de manera inaugural. “Eran unos 600 euros, y me apañaba bien. Más tarde”, continúa, “hicimos un curso de mediadores, donde me formaron en temas de salud; y eso es lo que hago ahora: cuando viene al Secretariado de Valencia una mujer, y le da vergüenza hablar sobre planificación familiar, o no sabe defenderse en el área de sanidad, yo la acompaño, le digo dónde tiene que hacer, cómo hacer, le enseño a poder valerse”.

María Luz también engarza a Médicos del Mundo con las peticiones de los depauperados gitanos rumanos, que, sin empadronar, no disponen en muchos casos de tarjeta sanitaria. “Ahora lo tengo hecho, al principio me costaba, sobre todo por teléfono; los gitanos de aquí tienen otros problemas, claro, las mujeres tienen problemas de pe-

diatría, de mediación familiar. Ellas igual no lo saben explicar al payo, pero yo entiendo lo que quieren decir”, dice Luz, como madre gitana, “y ayudo a que se las comprenda”.

Las gitanas que llegan por cuestiones de empleo no suelen proceder de la exclusión, las mujeres que acuden al área de Salud del secretariado, sí se mueven en ese páramo.

Luz intenta que la agonía no las ahogue, al menos, en temas sanitarios.

“Conseguir tu formación te da seguridad, y te hace encajar de modo diferente en la vida, el trabajo. Me enganché a esta vida de trabajo desde el primer día, era la primera que llegaba y la última que me iba ya desde Romí”. “Se ven las cosas diferentes cuando dominas una faena, cuando dominas un campo”, piensa en voz alta. “Es algo que ayuda para muchas cosas: yo pensaba que sólo valía para la casa, fregar y tener marido; pero resulta que me he dado cuenta de que puedo hacer las cosas de la casa, estar con los niños y saber que también sirvo para trabajar en algo que me gusta y es bueno”.

Es por eso que le gustaría que sus hijos estudiaran todo lo necesario para tener verdaderas posibilidades en la vida. “Van a la escuela, no les faltan los libros, la ropa, todo lo que yo no tenía; algunas veces suspenden”, confiesa, “pero ahí están”.

Respecto al día a día de su etnia, tiene una opinión formada, y es serena, pero firme. “La verdad es que cuando entras por la puerta y ven que eres gitana, la gente aún tuerce el morro y no te mira igual; no sólo los que vienen de Rumania tienen problemas, aunque lo de ellos sea muy serio”.

“Pero bueno, yo diría a todas las madres gitanas que los niños deben estudiar porque es ahí donde está la información que les va a hacer falta para poder vivir, y les quitaría miedo y recelos, les diría que sus hijos no van a dejar de ser gitanos”. “Y, para la vida de ellas mismas”, añade, “les indicaría que se puede trabajar fuera de la venta ambulante, que una mujer gitana no tiene por qué estar debajo del marido, que ellas pueden hacer marcha conociendo un trabajo que les abra puertas en el mundo y que, con eso, van a tener oportunidades de hacer cosas que les van a hacer sentir mejor”.

Así es como piensa ella; parecido a otros tantos gitanos de ahora. El tipo de gitanos que, pese a la infinitud de problemas, acabará marcando las pautas del mañana.

> 42

> 43

Domingo Castro Edat: 48 anys Origen: Catalunya, Espanya

On viu la dignitat

DOMINGO Una infància difícil amb maltractaments en la família i l’alcoholisme van truncar la vida de Domingo, un català de quaranta-huit anys. Durant vint-i-cinc anys va viure amb l’ombra de l’exclusió i el contrasentit. Un viatge a Vila-real a la recerca de treball va ser la millor inversió per a un bitllet que encara no té data de tornada. Cáritas diocesana li ha obert la finestra a una nova vida.

Text: Héctor Gozalbo / Fotografies: Alberto Sáiz

D

urant vint-i-cinc anys l’alcohol va ser el seu millor amic.

Una infància i adolescència marcades pel maltractament familiar van estampar esta vida, truncada per la rutina del contrasentit, que va acabar amb l’exclusió social del nostre protagonista. El seu rostre té un nom: Domingo.

Un barceloní de quaranta-huit anys que actualment residix a Vila-real i que ha vist com la seua vida ha canviat del no res al tot. La millor medecina que va trobar per al seu “estat de salut” va ser un grup de professionals que l’estan ajudant constantment i que li fan caure en el

compte de la importància de sentir-se respectat i viure una vida meravellosa. Amb el suport de Cáritas diocesana de Sogorb-Castelló, ha decidit donar-se “una altra oportunitat”, tot integrant-se en les diverses activitats que es desenvolupen per a rehabilitarse i començar de nou.

Però esta història de noves oportunitats va vindre amb un bitllet de tren. Domingo va voler desplaçar-se fins a la ciutat castellonenca de Vila-real per a treballar en la campanya de la taronja. Una d’eixes circumstàncies que succeïxen en la història personal de cadascú li

va canviar per complet la seua agenda. En aquell moment ni a ell se li havia ocorregut. Però en l’equipatge de Domingo no cabia cap altra càrrega: una vida d’alcohol i de carrer en la Barcelona moderna i consumista. El transcurs dels anys i les males condicions provocades per la seua situació familiar van arrossegar este home a una vida sense sostre, i sense valors morals. La falta de responsabilitat en el treball i les situacions d’embriaguesa eren cada vegada més constants. Així van anar passant els anys. Ni els advertiments de familiars i amics van aconseguir canviar el ritme de vida de Domingo.

Després de la seua arribada a Vila-real –amb tot aquell “pesat equipatge”– van sorgir noves possibilitats. Un camí d’esperança es va obrir. I la sort va cridar a la seua porta: va conéixer una treballadora social que el va informar de la possibilitat d’acudir a Cáritas.

D’això fa ja més de deu mesos.

“Ha sigut un canvi molt costós però gratificant. Trobe que tinc uns valors que em fan ser fort. Creure en mi mateix i en el fet que puc continuar avant amb la meua vida per a portar un ordre i ser normal, tirant cap avant. Perquè tinc motius per a tindre esperança”, així manifestava Domingo l’experiència viscuda durant estos mesos d’esforç personal.

“Abans no em plantejava molt viure la vida, el quotidià era simplement que passara el dia.

Ara crec molt en mi perquè tinc valors –que abans tenia amagats o no valorava– que he descobert. Ells em fan créixer i millorar en autoestima. I això fa que faça coses importants per a mi”, indica, tot valorant l’ajuda rebuda durant este temps.

> 44

Constància i esforç Domingo Castro García, nascut a Barcelona en desembre del 1961, solter.

Domingo acudix la primera vegada a Cáritas en setembre del 2009, per a sol·licitar ajuda per a menjar i dormir.

A partir d’aleshores s’inicia un procés de seguiment individual que consistix en entrevistes per a selecció del procés de reinserció social.

Després de dos anys vivint al carrer, Domingo expressa que vol deixar-ho.

Va acabar l’EGB i la formació professional en la branca d’hostaleria, així com la formació complementària d’un curs de sommellier, un curs d’especejament i manipulador d’aliments.

Des de l’any 1984 va treballar en el règim general de la Seguretat Social en diversos treballs relacionats amb la construcció i l’hostaleria.

Actualment es troba en cerca d’ocupació i inscrit en l’educació bàsica per a persones adultes, en tercer de l’ESO.

És el sentiment viscut per algú que va tindre un problema però que mai no va voler reconéixerho i ara sent que la vida torna a cridar a la seua porta. “Tu mateix t’enganyes perquè creus que ho podràs superar. Costa molt arribar a admetre el que no és bo. Però si no ho admets, no pots lluitar en contra. En este sentit, jo era conscient que l’alcohol m’influïa negativament i en ocasions ho deixava, pensant que ho podia controlar. Però al final… una altra vegada. Era un voler però no poder”, precisa Domingo.

En este procés d’ajuda Cáritas li “va donar la mà” i ho continua fent. Un fet que ha pogut constatar el protagonista d’estes línies, que mostra la

> 45

> 46 seua satisfacció perquè gràcies a este organisme creu en la bondat de les persones, d’unes persones que amb molt de valor es lliuren per ajudar els altres.

Domingo reconeix que no és fàcil i que no existix el món feliç.

Ell ha assaborit els problemes del desordre i la desorganització. En una vida buida i falta de jerarquies. Un buit que s’omplia de buit. Però el canvi ha sigut possible gràcies a un seguiment continuat i personalitzat, esguitat de constància i esforç. Seguir una pauta després d’una altra. Suport psiquiàtric, educatiu, sentimental… I tornar a començar.

Seguir un ordre. I ell ho té clar: “Alguna cosa dins de mi em va fer pensar que allò no podia continuar. El desordre podia més que les meues ambicions de canviar. Però les meues virtuts –les ganes i la voluntat– van guanyar esta batalla. I gràcies a la gent que he tingut al meu costat afronte la vida amb un altre prisma”.

Ara Domingo vol començar una nova etapa amb seguretat i afrontar la vida des d’un altre punt de vista. El de la inserció laboral, el treball estable i la porta de l’oportunitat. Vol que els altres vegen que “es pot eixir d’este infern”. Que no és fàcil però que s’ha d’aprendre a afrontar els problemes. Alhora, és conscient que encara li queda molt per superar i va descobrint valors que –segons ell– no desenvolupava abans.

Aquell bitllet “temporal” que va vindre de Barcelona amb direcció a Vila-real, a la recerca d’una nova oportunitat de treball, es va convertir en la

SENSE LLAR

millor inversió de la seua vida.

Des del pis on residix amb diversos companys, també amb problemes d’inserció, veu el cristall amb un altre color. Cada matí, comença un nou dia replet d’il·lusió. Desdejunar, netejar l’habitació, participar en els diversos tallers que l’ajudaran en la inserció laboral, preparar el menjar o qualsevol altre servei casolà… formen part d’eixa nova oportunitat. En definitiva, aprendre de l’ordre.

“Sempre vaig tirar les culpes als altres del que a mi m’estava passant. Però l’únic culpable era jo, perquè jo prenia la decisió de beure. Durant estos mesos a Vila-real he tingut molt de temps per a pensar i si d’alguna cosa estic convençut és que l’alcohol ha sigut per a mi com una dona a la qual he volgut molt i que m’ha fet molt de mal. Tinc clar que estic millor vivint sense ella. Ara que he pensat eixir d’este clot i portar una vida ordenada sense addiccions, el projecte de Cáritas i les meues ganes de canviar i de viure han fet possible este difícil somni que semblava no tindre vida”, afirma Domingo, qui a més té clar que durant molts anys es va sentir exclòs en el terreny personal, en el familiar i en el social. Ara té clar que hi ha solucions als problemes, fins i tot per als més difícils. Ell ha pogut canviar la seua vida, per a millorar la present i perfeccionar la futura. Les seues paraules són el millor testimoni d’este ambiciós projecte: “La meua vida és una altra. Ara sóc qui abans no era i em sent capacitat per a començar de nou”. ■

ESPANYA

66%

Dones

Amb estudis d'educació secundària

Amb estudis universitaris

Persones sense llar

Una de cada sis persones sense llar

és dona, una xifra que està sempre en augment. L'edat mitja de les persones sense llar és de 38 anys. Cada vegada hi ha més joves.

30.000

= 750

> 47 diocesana le ha abierto la ventana a una nueva vida.

D

Textos en castellano Domingo domingo castro Edad: 48 años Origen: Cataluña, España Donde vive la dignidad Texto: Héctor Gozalbo Fotografías: Alberto Sáiz Una infancia difícil con malos tratos en la familia y el alcoholismo truncaron la vida de Domingo, un catalán de 48 años. Durante 25 años vivió con la sombra de la exclusión y el sinsentido. Un viaje a Vila-real en busca de trabajo fue la mejor inversión para un billete que aún no tiene fecha de retorno. Cáritas

urante veinticincos años el alcohol fue su mejor amigo. Una infancia y adolescencia marcadas por el maltrato familiar estamparon esta vida, truncada por la rutina del sinsentido, que acabaron con la exclusión social de nuestro protagonista. Su rostro tiene un nombre: Domingo. Un barcelonés de 48 años que actualmente reside en Vila-real y que ha visto cómo su vida ha cambiado de la nada al todo.

La mejor medicina que encontró para su “estado de salud” fue tropezarse con un grupo de profesionales que le están ayudando constantemente y que le hacen caer en la cuenta de la importancia de sentirse respetado y vivir una vida maravillosa. Con el apoyo de Cáritas diocesana de Segorbe-Castellón, ha decidido darse “otra oportunidad”, integrándose en las diversas actividades que se desarrollan para rehabilitarse y comenzar de nuevo.

Pero esta historia de nuevas oportunidades vino con un billete de tren. Domingo quiso desplazarse hasta la ciudad castellonense de Vila-real para trabajar en la campaña de la naranja. Una de esas circunstancias que suceden en la historia personal de cada uno le cambió por completo su agenda. En ese momento ni a él se le había ocurrido. Pero en el equipaje de Domingo no cabía ninguna carga más: una vida de alcohol y de calle en la Barcelona moderna y consumista. El transcurso de los años y las malas condiciones provocadas por su situación familiar consiguieron arrastrar a este hombre a una vida sin techo, y sin valores morales. La falta de responsabilidad en el trabajo y las situaciones de embriaguez eran cada vez más constantes. Así fueron pasando los años. Ni las advertencias de familiares y amigos consiguieron cambiar el ritmo de vida de Domingo.

Tras su llegada a Vila-real –con todo ese “pesado equipaje”- surgieron nuevas posibilidades. Un camino de esperanza se abrió.

Y, la suerte llamó a su puerta: conoció a una trabajadora social que le informó de la posibilidad de acudir a Cáritas. De eso, hace ya más de diez meses. “Ha sido un cambio muy costoso pero gratificante. Siento que tengo unos valores que me hacen ser fuerte. Creer en mí mismo y en que puedo seguir adelante con mi vida para llevar un orden y ser normal, avanzando hacia adelante. Porque tengo motivos para tener esperanza”, así manifestaba Domingo la experiencia vivida durante estos meses de esfuerzo personal. “Antes no me planteaba mucho vivir la vida, lo cotidiano era simplemente que pasara el día. Ahora, creo mucho en mí porque tengo valores –que antes tenía escondidos o no valoraba- que he descubierto. Ellos me hacen crecer y mejorar en autoestima. Y eso hace que haga cosas importantes por mí”, indicó, valorando la ayuda recibida durante todo este tiempo.

Es el sentimiento vivido por alguien que tuvo un problema pero que nunca quiso llegar a reconocerlo y ahora siente que la vida vuelve a llamar a su puerta. “Tú mismo te engañas porque crees poder superarlo. Cuesta mucho llegar a admitir lo que no es bueno. Pero si no lo admites no puedes luchar contra él. En ese sentido, yo era consciente de que el alcohol me influía negativamente y en ocasiones lo dejaba, pensando que lo controlaba. Pero… al final… otra vez. Era un querer pero no poder”, precisa Domingo.

En este proceso de ayuda, Cáritas le “tendió la mano” y lo sigue haciendo. Un hecho que ha podido constatar el protagonista de estas líneas, que muestra su satisfacción porque gracias a este organismo cree en la bondad de las personas, de unas personas que con mucho valor se entregan para ayudar a los demás.

Domingo reconoce que no es fácil y que no existe el mundo feliz. Él ha saboreado los problemas del desorden y la desorganización. En

una vida vacía y falta de jerarquías. Un vacío que se llenaba de vacío. Pero el cambio ha sido posible gracias a un seguimiento continuado y personalizado, salpicado de constancia y esfuerzo. Seguir una pauta tras otra. Apoyo psiquiátrico, educativo, sentimental,… Y volver a empezar. Seguir un orden. Y él lo tiene claro: “Algo dentro de mí me hizo pensar que esto no podía continuar así. El desorden podía más que mis ambiciones de cambiar. Pero mis virtudes –las ganas y la voluntad- ganaron esta batalla. Y gracias a la gente que he tenido a mi lado afronto la vida con otro prisma.”.

Ahora Domingo quiere comenzar una nueva etapa con seguridad y afrontar la vida desde otro prisma. El prisma de la inserción laboral, del trabajo estable y de la puerta de la oportunidad. Quiere que los demás vean que “se puede salir de este infierno”. Que no es fácil pero que se ha de aprender a afrontar los problemas. A la vez, es consciente de que todavía le queda mucho por superar y va descubriendo valores que –según él- no desarrollaba.

Ese billete “temporal” que vino de Barcelona con dirección a Vila-real, en busca de una nueva oportunidad de trabajo se convirtió en la mejor inversión de su vida. Desde el piso donde reside con varios compañeros, también con problemas de inserción, ve el cristal con otro color. Cada mañana, comienza un nuevo día repleto de ilusión. Desayunar, limpiar la habitación, participar en los distintos talleres que le ayudarán en la inserción laboral, preparar la comida o cualquier otro servicio casero,… forman parte de esa nueva oportunidad.

En definitiva, aprender del orden.

“Siempre eché las culpas a los demás de lo que a mí me estaba sucediendo. Pero el único culpable era yo, porque yo tomaba la decisión de beber. Durante estos meses en Vila-real he tenido mucho tiempo para pensar y si de algo estoy convencido es de que el alcohol ha sido para mí como una mujer a la que he querido mucho y que me ha hecho mucho daño.

Tengo claro que estoy mejor viviendo sin ella.

Ahora que he pensado salir de este bache y llevar una vida ordenada sin adicciones, este proyecto de Cáritas y mis ganas de cambiar y de vivir han hecho posible este difícil sueño que parecía no tener vida”, afirma Domingo, quien además, tiene claro que durante muchos años se sintió excluido en lo personal, en lo familiar y en lo social. Ahora tiene claro que existen soluciones a los problemas, incluso para los más imposibles. Pero él ha podido cambiar su vida, para mejorar la presente y perfeccionar la futura. Sus palabras son el mejor testimonio de este ambicioso proyecto: “Mi vida es otra. Ahora soy quien antes no era y me siento capacitado para empezar de nuevo”.

Constancia y esfuerzo Domingo Castro García, nacido en Barcelona en diciembre del 61, soltero. Domingo acude la primera vez a Cáritas en septiembre de 2009, solicitando ayuda para comer y dormir.

A partir de este momento se inicia un proceso de seguimiento individual que consiste en entrevistas para selección de Proceso de reinserción social. Después de dos años viviendo en la calle Domingo expresa que quiere dejarlo.

Terminó la EGB y la formación profesional en la rama de Hostelería, así como la formación complementaria de un Curso de sommellier, un curso de despiece y manipulador de alimentos.

Desde el año 1984 trabajó en el régimen general de la Seguridad Social en diferentes trabajos relacionados con la construcción y la hostelería. Actualmente se encuentra en búsqueda de empleo e inscrito en la educación básica para personas adultas, en 3º de la ESO.

> 48

Amparo Concepci贸n Senis Edat: 35 anys Origen: Val猫ncia, Espanya

VIURE LA LLIBERTAT

AMPARO

PARO

> 49

> 50

La força del somriure perenne Amparo és bastant alta. I se la veu forta i animosa. També és forta de caràcter, com ella mateixa recalca. A certa distància, ningú no intuiria un passat tan dens, tan carregat per a algú que només té trenta-cinc anys. S’ha arreglat per a l’entrevista. Es nota en la roba que ha escollit o en el seu solt i bonic pèl rogenc. De prop, però, se li endevinen les marques del que ha viscut, en els seus ulls empetitits però vius, o en la boca desbaratada per les drogues però endolcida per un somriure franc i bonic, perenne, que amb prou faenes l’abandona, només quan rememora algunes de les seues vivències, les més crues. Amparo degué ser una xiqueta molt bonica, encara que només ho podem intuir.

En el seu pis, d’aparença polida, ordenada, no té fotos de la infància. Els records estan en els seus braços, amb tatuatges, i tenen nom de dona. I en el seu cap. Però mira cap avant. Apunta, amb coqueteria, quan parla dels estudis que va traure avant a la presó, que la gent que la tracta la considera molt llesta.

Ho és. Parla amb solvència i propietat i es comporta davant les càmeres i la gravadora com si concedira entrevistes diàriament. N’ha fet alguna, de fet. Amparo aprén molt ràpid. És una supervivent que ha tocat amb el tou dels dits la normalitat en un entorn on la quotidianitat és el femer. Ella ha aconseguit eixir. Però ara està massa exposada a este tsunami salvatge i sense pietat que anomenen crisi.

> 51

La vida d’Amparo mai no ha sigut fàcil. I els moments de relativa calma els pot comptar amb els dits d’una mà. Però després dels colps sempre s’ha alçat. Amb una tenacitat sorprenent. Sense perdre el somriure i sense renunciar a l’horitzó que algun dia tot puga ser normal. Simplement això. Text: Xavier Aliaga / Fotografies: Fernando Bustamante

P

arlem amb Amparo (València, 1975) en la seua casa, en una barriada obrera confrontant amb l’avinguda del Cid. Ella, els seus dos gossos i la seua gata aguanten pacientment la invasió: un periodista, un documentalista i un fotògraf ocupen el seu saló, normalment tranquil i silenciós. Perquè a Amparo li agrada la solitud.

Abans que explique la seua esfereïdora història, mentre es comprova el so de càmeres i gravadores, es produïx un silenci estrany, premonitori. Si s’ignorava que hi ha un final esperançador en tot açò, obert però esperançador, escoltar el que explica seria descoratjador.

I encara així, Amparo crida l’atenció de seguida amb un

tatuatge en el seu muscle esquerre. Una cara de dona.

Una antiga relació trencada perquè ella, Amparo, no va voler seguir-la al costat fosc, l’addicció a l’heroïna. Amparo no perd l’esperança de traure-la viva del forat. Algun dia. Ara té altres problemes.

Potser convindria anar al principi, a una infància a la qual l’adjectiu complicada li ve curt.

“Visc sola des que tenia dotze anys. Els meus pares es van divorciar quan jo en tenia huit. I arran de la mort del meu germà ma mare no ho va portar molt bé”, arranca el relat. Un sincretisme cru, sense additaments, sense laments. Però darrere d’això hi ha una història de maltractaments a la seua mare,

d’anades i vingudes de casa, ruptures i reconciliacions entre els seus pares. Un germà que va nàixer amb una deformitat en el front, a causa de les pallisses a la mare durant l’embaràs. El van operar als cinc mesos. Va haver-hi una equivocació amb l’anestèsia, una negligència mèdica. El menut va morir.

I els pares es van divorciar definitivament. Durant els anys posteriors, la seua mare treballava –“suposadament” cuidant dos malalts mentals.

Amparo la veia un parell de vegades al dia, quan tornava amb un taxi per a portar-li el menjar i el sopar. Una cria sola en un entorn complicat. “Durant tot aquell temps, com que vivia sola passava la majoria del temps al carrer, amb amics,

gent que vivia per ací. Vivíem en descampats, dormíem en algunes obres, demanàvemm per les cases, provàvem els porros, les ratlles, ens n’anàvem de festa…”. La seua relació amb les drogues dures encara és epidèrmica. “Però a partir dels díhuit o dènou anys vaig conéixer una xica, em vaig enamorar. Lloguem un pis i vivim quatre anys juntes, a la zona del Cabanyal. Allí vaig conéixer uns veïns que em van oferir un muntó de diners si portava material de fora. I ho vaig fer. Me’n vaig anar a Buenos Aires i vaig portar dos quilos i mig de coca”, relata. Mentre, la seua amiga se’n va de casa amb un firaire.

Amparo la localitza a Cadis, completament penjada de les drogues. “Allí vaig començar a enganxar-me a la coca en plata”, una addicció amb un grau de dependència brutal.

Se’n tornen les dues a València.

La parella d’Amparo comença a treballar com a prostituta al “barri xino”, la denominació popular de Velluters. Amparo prova l’anomenada coca base. S’hi acaba enganxant totalment, la qual cosa l’obliga

> 52 a prostituir-se també. “Tenia vint o vint-i-un anys. Allí em vaig passar deu anys treballant i també traficant, perquè quan estàs enganxada et busques la vida de qualsevol manera.

Fins que vaig caure presa per delicte contra la salut pública”, conta, escollint acuradament el tecnicisme que definix el tràfic de drogues. Dins de la desgràcia, tampoc no té sort. De nou, una negligència es creua en la seua vida. Amparo no hauria d’haver entrat a la presó. Sent com era el seu primer delicte, i podent acollir-se a un tractament per a deixar la droga, no havia de complir condemna.

Però a l’advocat d’ofici se li va oblidar notificar esta circumstància. “El jutge va donar per descomptat que no volia presentar cap documentació i em van posar en cerca i captura”, explica, amb certa resignació, sense rancor, com al·ludint a alguna cosa llunyana. L’advocat el van sancionar, però això no va evitar que ella ingressara a la presó de Picassent.

Una nova advocada va tractar d’aconseguir la suspensió de la condemna, però el jutge la va condicionar a la voluntat provada d’Amparo de voler tirar endavant, de desenganxar-se. És l’any 2004. Ella ja no sap res de la seua parella. Pren menys coca, la justa per a llevar-se el “mono”, conviu amb una persona que no consumix.

Amparo deduïx que l’estada a Picassent és un bon moment per a deixar la seua addicció, definitivament. Entra en el mòdul de Projecte Home del centre penitenciari. “Jo ja havia tractat de buscar ajuda, però no t’ho

PRESOS

Amparo tracta de consolidar la seua integració social i laboral després d’un passat d’addicció a les drogues, prostitució i reclusió. posen fàcil si no tens diners.

Pagant, tots els centres que tu vulgues”, es lamenta. Tot i la seua voluntat de deixar-ho, no va ser fàcil. “Els les vaig fer passar fotudes i van estar a punt de tirar-me del mòdul. Però vaig tindre una professora, una terapeuta, que es diu Amparo, que em va ajudar i em va fer canviar d’opinió. Em vaig integrar més en el grup, en les teràpies…”.

Aleshores va arribar la suspensió de la condemna, abans fins i tot que es fera efectiva la primera petició de permís. Va ser un xoc. A Amparo li va costar abandonar la presó, van haver de convéncer-la, perquè li semblava “un món” enfrontar-se de nou a l’exterior, sense ningú que la poguera ajudar, sense una casa on tornar. Comparat amb l’infern anterior, a la presó va trobar seguretat. “És que tampoc no ho vaig passar tan malament… La llibertat no sempre està al carrer, la pots trobar tancada en una habitació, la llibertat consistix a sentir-se a gust amb una mateixa. Per primera vegada em sentia bé.

En menys de sis mesos em vaig traure el graduat antic i l’ESO. Diuen que sóc molt llesta i que

m’aplique bastant. I les teràpies em servien, m’aportaven coses la gent d’allí, no sols les psicòlogues, també les internes i interns. Però fora, qui m’anava a ajudar? Jo només coneixia el ‘barri xino’. Anava a tornar una altra vegada al mateix?”.

Amparo va trobar la resposta en l’associació Àmbit, una entitat que acull en el seu alberg de Natzaret persones que ixen de la presó en llibertat, de permís o amb el tercer grau. Ja estava desenganxada. A la presó, sola, sense ajudes farmacològiques.

“Ja que m’anava a desenganxar, que fóra del tot, sense haver de dependre d’un medicament, o de la metadona”, recorda. Estem en el 2005. La seua suspensió de condemna l’obliga a no delinquir ni consumir en cinc anys. Si no, tornada a la presó, a complir els dos anys de condemna restants, en condicions psicològiques molt més difícils.

La seua addicció està superada.

No ha tornat a consumir, de fet.

Però encara quedaven passos difícils. El primer, trobar treball. Encara que la recomanació d’Àmbit és prendre’s la cerca amb paciència, per a no generar ansietat ni pors. Amb tot, encara estem en l’època en què la cua de l’atur no semblava un problema. S’integra en una empresa de neteja amb la qual contacta deixant el currículum.

La criden aquell mateix dia.

Sembla increïble. Però el nou treball ni és or ni relluu. “No era el que jo buscava, no m’omplia, no estava a gust. A més, hi havia molts problemes amb els amos, perquè ens pagaven una part en negre. Ni tan sols estàvem assegurades quatre

COMUNITAT VALENCIANA

Àmbit li recomana aleshores de posar-se en contacte amb Nova Feina, una entitat que promou la incorporació social i l’accés al mercat de treball de persones en risc i en situació d’exclusió social en diferents àmbits, inclòs el context penitenciari.

Allí li ensenyen a preparar un currículum, a concertar entrevistes. “Al final, una de tantes entrevistes va fer efecte. I vaig trobar treball en una gasolinera. Va ser una substitució. Vaig estar un mes, li va agradar a l’encarregada com treballava i em van oferir un contracte de set mesos per a cobrir vacances de treballadors”, conta. Quan acabà, Amparo demanà una ampliació de contracte per a poder completar les seues cotitzacions i tindre dret a atur. Li ho concedixen. Temps després, el 2007, li van oferir un contracte indefinit. Tot sembla que tornava al seu lloc. O per a ser més exactes, tot s’assemblava a la vida que Amparo mai no havia conegut.

Fins que van tornar els problemes. A l’empresa no coneixien els seus antecedents: com sempre en estos casos, se’ls explica des de Nova Feina que van a contractar una persona amb problemes d’exclusió social, sense entrar en més detalls.

I normalment no hi ha més, perquè la Llei de Protecció de Dades empara estes persones i l’empresa el que busca és tindre bonificació. Però Amparo, tot i el seu bon aspecte actual, conserva les marques en el seu rostre de tants anys d’addiccions i mala vida. Per davant és Am-

92,2% Homes

Menys de 40 anys Persones preses

Set de cada deu penats tenen menys de 40 anys d'edat. La població reclosa es concentra majoritàriament entre 31 i 40 anys. La població penada entre 18 i 20 anys pràcticament no existeix.

hores. Vaig decidir deixar-ho”.

8.055

Dones

7,8%

= 80

> 53

> 54

paro, li posen bona cara. Per darrere, “la Ionqui”. La sospitosa habitual. Cada vegada que hi ha un desquadrament de caixa l’assenyalen amb el dit. En una ocasió, per deu miserables euros. Una vegada darrere d’una altra. Quan als seus companys no els ixen els comptes, per quantitats bastant majors, no se’ls munta cap pollastre. Se’ls descompta de la nòmina i punt.

A ella no. A Amparo se l’acusa, se l’acorrala. I quan no es poden demostrar les acusacions, se li diu que continue igual. “Mai no he sentit una disculpa, mai, ningú deia un ‘perdona’, ni un ‘ho sent’, res”, recorda amb certa amargor. La situació li genera ansietat. L’ansietat deriva en depressió. Està tocada, però no enfonsada. Valora denunciar l’empresa per assetjament laboral, amb l’ajuda d’una representant sindical. L’amenaça fa efecte i millora una miqueta la seua situació. Li deixen tocar caixa de nou. Amb tot, un canvi en la titularitat de la gasolinera empitjora la situació. Plom en els peus. La duresa del torn de nit, la dels borratxos i la gent que torna de marxa fins a dalt. L’horari en el qual ha d’aguantar de tot, però al que s’abona per a guanyar una mica

més de diners. No es troba bé, té baixons de tensió, però a ella no li accepten excuses per a quedar-se a casa. El mal rotllo fins i tot entre companys és brutal.

Vol anar-se’n. Però abans ha de trobar una alternativa.

Ja hem arribat al 2010. Quan la situació comença a ser insostenible, Amparo negocia un acomiadament procedent, amb dret a atur. Però mentre, a través d’un amic, se li promet un contracte de treball en una empresa agrícola. Amparo vol ser legal, que no la puguen pillar per res, avisa l’empresa amb suficient antelació que se’n va. L’acomiadament es convertix en una baixa voluntària.

Se’n va amb una mà davant i una altra darrere. I per a empitjorar més la situació, es queda sense el nou contracte en una empresWa agrícola que li havien promés. No té res. Ni dret a atur. Un pal. “Era el primer treball en el qual em sentia contenta, realitzada, anava a gust a treballar. Estant allí, de fet, vaig rebutjar altres treballs. Ara mira…”. L’empresa no va voler saber res de la seua situació. No li volen fer el favor de revertir la situació i fer un acomiadament procedent.

En estes condicions, Amparo té per davant l’Everest. Va desembargar el pis de sa mare. I ha de fer front a diversos préstecs més. “El meu últim sou va ser de huit-cents euros. Vaig pagar el lloguer i part de la fiança, que encara els devia als amos, però dec la llum i l’aigua del mes passat, el telèfon…”, es lamenta.

Durant un temps, a més, la seua mare i la parella d’esta van viure en la seua casa, disparant les despeses. Este mes no ha pogut pagar els préstecs. Tampoc no ha aconseguit rellogar una habitació perquè a la zona les lloguen més barates. “El mes que ve no sé on vaig a estar…”.

Amparo s’aferra a un fil, a la possibilitat que, finalment, el seu amic li aconseguisca l’ocupació. “El que tinc clar és que no em quedaré quieta, ni tampoc vull pensar què passarà demà, perquè si ho pense ho veuria tot negre i no seria capaç de centrar-me. Anem a veure què passa…”. El que ningú no li va a llevar és el que ha fet fins ara: “Continue lluitant, no m’he extralimitat, no he tingut cap recaiguda…”.

La crisi, amb tot, els ho està posant molt car a persones com Amparo. El risc d’exclusió

social és enorme per a gent a qui ja li costa molt traure el cap del clot. Rocío Peramo, psicòloga de Nova Feina, que ens acompanya en l’entrevista, ho confirma. “Abans hi havia dos milions d’aturats a Espanya i ara n’hi ha quatre. Però aquells dos milions ja estaven en procés d’exclusió social quant tot anava aparentment bé, ens havíem oblidat d’ells amb la bonança. Si a un empresari li dónes a triar, triarà qui millor estiga, per tant estes persones tenen més dificultats per a trobar una ocupació perquè la seua qualificació és pitjor, tenen menys experiència laboral i llacunes impressionants”, explica.

Un dilema que també influïx en el treball que realitzen des de la fundació. “A vegades no saps com enfocar-ho. Amparo ha tingut la sort que des del 2006 fins el 2010 ha acumulat una experiència laboral en un sector, com el de les gasolineres, que més o menys continuarà funcionant. Però la majoria de la gent en perill d’exclusió, que era la que estava en la construcció, s’obstina a trobar treball en eixe sector perquè no saben fer una altra cosa i no es generen alternatives”, diagnostica amb preocupació.” ■

> 55 Textos en castellano Amparo Amparo Concepción Senis Edad, 35 años Origen, Valencia, España Texto: Xavier Aliaga Fotografías: Fernando Bustamante La vida de Amparo jamás ha sido fácil. Y los momentos de relativa calma los puede contar con los dedos de una mano. Pero tras los golpes siempre se ha levantado.

Con una tenacidad asombrosa. Sin perder la sonrisa y sin renunciar al horizonte de que algún día todo pueda ser normal.

Simplemente eso.

Amparo trata de consolidar su integración social y laboral tras un pasado de adicción a las drogas, prostitución y reclusión

H

ablamos con Amparo (Valencia, 1975) en su casa, en una barriada obrera colindante con la Avenida del Cid. Ella, sus dos perros y su gata aguantan pacientemente la invasión: un periodista, un documentalista y un fotógrafo ocupan su salón, normalmente tranquilo y silencioso. Porque a Amparo le gusta la soledad. Antes de que cuente su estremecedora historia, mientras se comprueba el sonido de cámaras y grabadoras, se produce un silencio extraño, premonitorio. De no saber que hay un final esperanzador en todo esto, abierto pero esperanzador, escuchar lo que cuenta sería descorazonador.

Y aún así. De Amparo llama la atención enseguida un tatuaje en su hombro izquierdo.

Una cara de mujer. Una antigua relación rota porque ella, Amparo, no quiso seguirla al lado oscuro, la adicción a la heroína. Amparo no pierde la esperanza de poder sacarla viva del agujero. Algún día. Ahora tiene otros problemas.

Quizá convendría ir al principio, a una infancia a la que al adjetivo complicada le viene estrecho. “Vivo sola desde que tenía doce años. Mis padres se divorciaron cuando yo tenía ocho. Y a raíz de la muerte de mi hermano mi madre no lo llevó muy bien”, arranca el relato. Un sincretismo crudo, sin aditamentos, sin lamentos. Pero detrás de eso hay una historia de maltratos a su madre, de idas y venidas de casa, rupturas y reconciliaciones entre sus padres.

Un hermano que nació con una deformidad en la frente, a causa de las palizas a la madre durante el embarazo. Le operaron a los cinco meses. Hubo una equivocación con la anestesia, una negligencia médica.

El pequeño murió. Y los padres se divorciaron definitivamente. Durante los años posteriores, su madre trabajaba -“supuestamente”, acota Amparo- cuidando a dos enfermos mentales. Amparo la veía un par de veces al día, cuando volvía con un taxi para traerle la comida y la cena. Una cría sola en un entorno complicado. “Durante todo ese tiempo, como vivo sola paso la mayoría del tiempo en la calle, con amigos, gente que vive por ahí. Vivimos en descampados, dormimos en obras, pedimos por las casas, pruebas los porros, las rayas, te vas de fiesta…”. Su relación con las drogas duras todavía es epidérmica. “Pero a partir de los dieciocho o diecinueve años conocí a una chica, me enamoré. Alquilamos un piso y vivimos cuatro años juntas, en la zona del Cabañal. Allí conocí unos vecinos, que me ofrecieron un montón de dinero si traía material de fuera. Y lo hice. Me fui a Buenos Aires y traje dos quilos y medio de coca”, relata. Mientras, su amiga se larga de casa

con un feriante. Amparo la localiza en Cádiz, completamente colgada de las drogas. “Allí comencé a engancharme a la coca en plata”, una adicción con un grado de dependencia brutal.

Se vuelven las dos a Valencia. La pareja de Amparo comienza a trabajar como prostituta en el “Barrio Chino”, la denominación popular de Velluters. Amparo prueba la llamada coca base. Se acaba enganchando totalmente, lo que le obliga a prostituirse también. “Tenía 20 o 21 años. Allí me pasé diez años trabajando y también traficando, porque cuando estás enganchada te buscas la vida de cualquier forma. Hasta que caí presa por delito contra la salud pública”, cuenta, escogiendo cuidadosamente el tecnicismo que define el tráfico de drogas. Dentro de la desgracia, tampoco tiene suerte. De nuevo, una negligencia se cruza en su vida. Amparo no debería haber entrado en prisión. Siendo su primer delito, y pudiendo acogerse a un tratamiento para dejar la droga, no tenía por qué cumplir condena. Pero al abogado de oficio se le olvidó notificar esta circunstancia. “El juez dio por supuesto que no quería presentar ninguna documentación y me pusieron en busca y captura”, explica, con cierta resignación, sin rencor, como aludiendo a algo lejano. Al abogado le sancionaron, pero eso no evitó que ella ingresara en la prisión de Picassent.

Una nueva abogada trató de conseguir la suspensión de la condena, pero el juez la condicionó a la voluntad probada de Amparo de querer salir adelante, de desengancharse. Es el año 2004. Ella ya no sabe nada de su pareja. Toma menos coca, la justa para quitarse el mono, convive con una persona que no consume. Amparo deduce que la estancia en Picassent es un buen momento para dejar atrás su adicción, definitivamente. Entra en el módulo de Proyecto Hombre del centro penitenciario. “Yo ya había tratado de buscar ayuda, pero no te lo ponen fácil si no tienes dinero. Pagando, todos los centros que tú quieras”, se lamenta. Pese a su voluntad de dejarlo, no fue fácil. “Se las hice pasar canutas y estuvieron a punto de echarme del módulo. Pero tuve una profesora, una terapeuta, que se llama Amparo, que me apoyó bastante y me hizo cambiar de opinión. Me integré más en el grupo, en las terapias…”. En eso llegó la suspensión de condena, antes incluso de hacerse efectiva la primera petición de permiso. Fue un shock. A Amparo le costó abandonar la cárcel, tuvieron que convencerla, porque le parecía “un mundo” enfrentarse de nuevo al exterior, sin nadie que la pudiera apoyar, sin hogar al que volver. Comparado con el infierno anterior, en la prisión encontró seguridad. “Es que tampoco lo pasé tan mal…

La libertad no siempre está en la calle, la puedes encontrar encerrada en una habitación, la libertad consiste en sentirse a gusto conmigo misma. Por primera vez me sentía bien. En menos de seis meses me saqué el graduado antiguo y la ESO. Dicen que soy muy lista y que me aplico bastante. Y las terapias me servían, me aportaban cosas la gente de allí, no solamente las psicólogas, también las internas e internos. ¿Fuera quién me iba a apoyar? Yo sólo conocía el Barrio Chino. ¿Iba a volver otra vez a lo mismo?”.

Amparo encontró la respuesta en la asociación Àmbit, una entidad que acoge en su albergue de Natzaret a personas que salen de la cárcel en libertad, de permiso o con el tercer grado. Ya estaba desenganchada. En la cárcel, sola, sin ayudas farmacológicas.

“Ya que me iba a desenganchar que fuera del todo, sin tener que depender de un medicamento, o de la metadona”, recuerda.

Estamos en 2005. Su suspensión de condena la obliga o no delinquir ni consumir en cinco años. Si no, vuelta a la prisión, a

cumplir los dos años de condena restantes, en condiciones psicológicas mucho más difíciles. Su adicción está superada. No ha vuelto a consumir, de hecho. Pero todavía quedaban pasos difíciles. El primero, encontrar trabajo. Aunque la recomendación de Àmbit es tomar la búsqueda con paciencia, para no generar ansiedad ni miedos.

Con todo, todavía estamos en la época en que la cola del paro no parecía un problema. Se integra en una empresa de limpieza con la que contacta dejando el currículum.

La llaman ese mismo día. Parece increíble.

Sin embargo, el nuevo trabajo ni es oro ni reluce. “No era lo que yo buscaba, no me llenaba, no estaba a gusto. Además había muchos problemas con los dueños, porque nos pagaban una parte en negro. Ni siquiera estábamos aseguradas cuatro horas. Decidí dejarlo”. Àmbit le recomienda entonces ponerse en contacto con Nova Feina, una entidad que promueve la incorporación social y acceso al mercado de trabajo de personas en riesgo y en situación de exclusión social en diferentes ámbitos, incluido el contexto penitenciario. Allí le enseñan a preparar un currículum, a concertar entrevistas. “Al final, una de tantas entrevistas surtió efecto.

Y encontré trabajo en una gasolinera. Fue una sustitución. Estuve un mes, le gustó a la encargada cómo trabajaba, y me ofrecieron un contrato de siete meses para cubrir vacaciones de trabajadores”, cuenta.

Cuando acaba, Amparo pide una ampliación de contrato para poder completar sus cotizaciones y tener derecho a paro. Se lo conceden. Tiempo después, en 2007, le ofrecieron un contrato indefinido. Todo parece que vuelva al sitio. O para ser más exactos, todo se parece a la vida que Amparo jamás había conocido.

Hasta que volvieron los problemas. En la empresa no conocían sus antecedentes: como siempre en estos caos, se les explica desde Nova Feina que van a contratar a una persona con problemas de exclusión social, sin entrar en más detalles. Y normalmente no hay más porque la ley de protección de datos ampara a estas personas y la empresa lo que busca es tener bonificación. Pero Amparo, pese a su buen aspecto actual, conserva las huellas en su rostro de tantos años de adicciones y mala vida. Por delante es Amparo, le ponen buena cara. Por detrás, La Yonqui. La sospechosa habitual. Cada vez que hay un descuadre de caja la señalan con el dedo. En una ocasión, por diez miserables euros. Una vez detrás de otra.

Cuando a sus compañeros no les salen las cuentas, por cantidades bastante mayores, no se les monta ningún pollo. Se les descuenta de la nómina. Y punto. A ella no. A Amparo se la acusa, se la acorrala. Y cuando no se pueden demostrar las acusaciones, se le dice que siga igual. “Jamás he oído una disculpa, nunca, nadie decía un ‘perdona’, ni un ‘lo siento’, nada”, recuerda con cierta amargura. La situación le va generando ansiedad. La ansiedad deriva en depresión.

Está tocada, pero no hundida. Valora denunciar a la empresa por acoso laboral, con la ayuda de una representante sindical. La amenaza surte efecto y mejora un tanto su situación. Le dejan tocar caja de nuevo. Sin embargo, un cambio en la titularidad de la gasolinera empeora la situación. Plomo en los pies. La dureza del turno de noche, la de los borrachos y la gente que vuelve de marcha hasta arriba. El horario en el que debe aguantar de todo pero al que se abona para ganar algo más de dinero. No se encuentra bien, tiene bajones de tensión, pero a ella no le aceptan excusas para quedarse en casa.

El mal rollo incluso entre compañeros es brutal. Quiere irse. Pero antes debe encontrar una alternativa.

Ya hemos llegado a 2010. Cuando la situación comienza a ser insostenible, Ampa-

ro negocia un despido procedente, con derecho a paro. Pero mientras, a través de un amigo se le promete un contrato de trabajo en una empresa agrícola. Amparo quiere ser legal, que no la puedan pillar por nada, avisa a la empresa con suficiente antelación de que se va. El despido se convierte en una baja voluntaria. Se va con una mano delante y otra detrás. Y para empeorar más la situación, se queda sin el nuevo contrato en una empresa agrícola que le habían prometido.

No tiene nada. Ni derecho a paro. Un palo.

“Era el primer trabajo en el que me sentía contenta, realizada, iba a gusto a trabajar.

Estando allí, de hecho, rechacé otros trabajos. Ahora mira…”. La empresa no quiso saber nada de su situación. No le quieren hacer el favor de revertir la situación y hacer un despido procedente.

En esas condiciones, Amparo tiene por delante el Everest. Desembargó el piso de su madre. Y debe hacer frente a varios préstamos más. “Mi último sueldo fue de 800 euros. Pagué el alquiler y parte de la fianza, que todavía les debía a los dueños, pero debo la luz y el agua del mes pasado, el teléfono…”, se lamenta. Durante un tiempo, además, su madre y la pareja de ésta vivieron en su casa, disparando los gastos.

Este mes no ha podido pagar los préstamos.

Tampoco ha conseguido realquilar una habitación porque en la zona las alquilan más baratas. “El mes que viene no sé dónde voy a estar…”. Amparo se aferra a un hilo, a la posibilidad de que, finalmente, su amigo le consiga el empleo. “Lo que tengo claro es que no me voy a quedar quieta, ni tampoco quiero pensar en qué va a pasar mañana, porque si lo pienso lo vería todo negro y no sería capaz de centrarme. Vamos a ver qué ocurre…”. Lo que nadie le va a quitar es lo que ha hecho hasta ahora: “Sigo luchando, no me he desmadrado, no he tenido ninguna recaída…”.

La crisis, con todo, se lo está poniendo muy caro a personas como Amparo. El riesgo de exclusión social es enorme para gente a la que ya le cuesta mucho sacar la cabeza del hoyo. Rocío Peramo, psicóloga de Nova Feina, que nos acompaña en la entrevista, lo confirma. “Antes había dos millones de parados en España y ahora hay cuatro. Pero aquellos dos millones ya estaban en proceso de exclusión social cuanto todo iba aparentemente bien, nos habíamos olvidado de ellos con la bonanza.

Si a un empresario le das a elegir, elegirá a quien mejor esté, por tanto estas personas tienen mayores dificultades para encontrar un empleo porque su cualificación es peor, tienen menos experiencia laboral y lagunas impresionantes”, explica. Un dilema que también influye en el trabajo que realizan desde la fundación. “A veces no sabes cómo enfocarlo. Amparo ha tenido la suerte de que desde 2006 hasta 2010 ha acumulado una experiencia laboral en un sector, como el de la expendeduría de combustible, que más o menos seguirá funcionando. Pero la mayoría de la gente en peligro de exclusión, que era la que estaba en la construcción, se empeña en encontrar trabajo en ese sector porque no saben hacer otra cosa y no se generan alternativas”, diagnostica con preocupación.

edita

> 56

European Anti Poverty Network

FINANÇA

ES

setreportatges perlainclusi贸ala comunitat valenciana > 57

European Anti Poverty Network

ES