La concordança negativa: contribucions de Bernat Metge Paula da Costa SOUZA Mestre em Filologia e Língua Portuguesa Universidade de São Paulo, Brasil Màster en Iniciació a la Recerca en Humanitats Universitat de Girona paula.souza@usp.br
Resum En aquest estudi, es contempla la qüestió de la doble negació en alguns documents de la llengua catalana, en una línia diacrònica que abasta des del seu origen fins al segle XV. L’objectiu de la investigació és observar el comportament d’alguns termes negatius com res, jamai, ningú i d’altres, els quals, en un treball paral·lel, s’estan analitzant de forma més àmplia i en comparació amb la llengua portuguesa (en les varietats europea i brasilera). Aquesta primera anàlisi, doncs, ens permet triar i determinar quins són els elements negatius que examinarem en ambdues llengües en un corpus ampliat, que abasta des de l’origen fins a al segle XVIII. Podrem, a més, examinar el caràcter ambigu que a vegades adopten aquests, segons el context en què siguin. Per tal de dur a terme aquesta tasca, ens basarem en l’observació de l’ús de la negació en les obres d’un dels més grans prosistes de la llengua catalana arcaica: Bernat Metge. Paraules-clau: doble negació, concordança negativa, Bernat Metge, llengua catalana arcaica.
Abstract This study is focused on a diachronic line examination of the double negation in some documents written in the Catalan language that extends from its origins to the fifteenth century. The purpose of this research is to observe the behaviour of some negative forms such as anything, never, none and many more, which are being widely analyzed and compared with the Portuguese language in a parallel study (in the Brazilian and European varieties). This first analysis therefore, allows us to choose and identify the negative items that would be examined in both languages in a wider approach, which extends from the origin to the eighteenth century. We would be able to examine the ambiguous character that is sometimes adopted by these forms depending on the context in which they are used. To achieve our purpose we are going to examine the use of the double negation in the work of one of the greatest prose writers of the archaic Catalan language: Bernat Metge. Keywords: double negation, negative concordance, Bernat Metge, archaic Catalan language.
La importància de l’obra de Bernat Metge i la qüestió de la concordança negativa
B
ernat Metge és un dels autors més coneguts de l’Edat Mitjana, ja que va tenir un paper definitiu en algunes de les característiques de la llengua catalana. Com a “funcionari” de la Cancelleria, Metge era una persona de molta cultura i tenia contacte amb l’humanisme italià, fet que va incidir en la seva manera d’escriure. A més a més, tenia un excel·lent coneixement de la llengua llatina, la influència sobre de la qual és notòria en l’escripta catalana i, concretament, en la seva sintaxi. La Cancelleria va tenir un paper decisiu en la difusió de la llengua, ja que l’escriptura era majoritàriament en català. És per això que es parla del paper unificador que va tenir la Cancelleria: amb “funcionaris”que coneixien bé la llengua llatina i la literatura clàssica; així, el català es va refinar, fins arribar a constituir en un model per a altres escriptors. D’aquesta manera, al final del segle XIV, la prosa catalana assoleix una escripta consolidada: és prova d’això tant la quantitat de material escrit en aquesta llengua, com la qualitat va adquirir. Aquesta prosa serà imitada no només en institucions governamentals, sinó també en altres contextos que en tot el territoti català, a més legitimar-se com a model als escriptors posteriors. Pensant, doncs, en la importància de Metge i de tot el seu entorn, s'analitza el corpus recollit per Russell-Gebbet, els documents del qual daten des del 960 al segle XV. És a dir, aquest treball examina documents de quatre segles. El corpus ens ajudarà a descriure el funcionament de la concordança negativa: a) en els inicis de l’escriptura catalana (bloc 1); b) en els documents que corresponen als segles XIII i XIV (bloc 2); c) en els documents que formen part del Segle d'Or de la llengua catalana, el segle XV (bloc 3). El bloc 2 cobrarà força atenció en aquesta anàlisi per dos motius: 1) perquè el final del segle XIII, gràcies a l’elevació de l’escriptura en català i al desplegament de la prosa literària, marca el fi del període arcaic de la llengua; 2) l’emergència de la Cancelleria i difusió de la llengua catalana. Estem d’acord amb el mèrit concedit en l’organització dels textos de Russell-Gebbet en el sentit que donen testimoni de “l’aparició de la llengua vulgar en l’escriptura”(MoranOcerinjauregui, 1994, p.23) en una línia cronològica que ens permet “observar que l’aparició del català en la documentació és progressiva a partir de mitjan segle XI” ”(MoranOcerinjauregui, 1994, p.23). No ha estat possible de trobar casos de doble negació en tots els textos aplegats per Russell-Gebbett. S’ha de considerar que l'autor no sempre ens presenta els textos sencers; en general, els textos recollits són només extractes. D’aquesta manera, les consideracions seran preses per tot el bloc de textos que vam agrupari anirem comentant els exemples més peculiars de cadascú. Abans de començar, però, veurem, d'acord amb les notes extretes d’Anfós Par, com entenia i emprava Metge la concordança negativa. Els elements negatius que trobem en l’obra de Metge són els que buscarem en els documents que formen part d’aquest corpus.
En aquesta recerca, serà essencial observar les consideracions de Par (1923), que fa un estudi detallat de l’obra de Metge. A més a més, Par analitza el conjunt de les seves obres des de la perspectiva de la sintaxi. El seu estudi Sintaxi Catalana. Segons los escrits en prosa de Bernat Metge (1398) està considerat una de les poques investigacions dedicades a l’estudi de la sintaxi. L’obra de Par és un valuós manual de sintaxi del català antic, i basa les seves descripcions en els exemples trets de l'obra de Bernat Metge. L'obra de Par ens servirà per verificar el funcionament de la negació i la doble negació en el segle XIV, o més aviat el funcionament del fenomen en la concepció i en l’ús de Bernat Metge. Així, segons Par, recollim els següents mots negatius a l’obra de Metge: Taula 1. Variacions de mots negatius en Metge Negatiu RES NINGÚ JAMAI NE NULL TEMPS TAMPOC GENS PAS TART
Variacions en Metge Cap variació Negú, negun, nagu, nanguna, persona Jamés, jamay, iames Cap variació Nulltemps Tant poch, aytant poch Cap variació Cap variació Cap variació
Els elements negatius que hem llistat, són, en la majoria dels casos, pronoms indefinits: res, negú i les seves variants. Ne es fa servir en la coordinació negativa, mentre que els mots jamay, tampoc i null temps tenen funció adverbial. A més a més, hi ha substantius utilitazts per a reforçar la negació com ara pas (de “passum”) i gens (de”genus”). Un altre cas de negació trobat, segons Par, és tart (de tardus). Vegem algunes peculiaritats de cadascún: a) RES: segons ens explica Par (1923: 45), a Metge manté el valor afirmatiu que tenia la paraula en llatí, en el mateix sentit de “cosa”. D’aquesta manera, l’autor sempre l’acompanyarà amb una negació si vol donar-li valor negatiu. b) NINGÚ: aquest terme, tal com adverteix Par (1923: 46), no és gaire emprat per Metge, qui s’estimava més d’utilitzar algú seguit de negació. Tot i això, a vegades en trobem algun exemple. c) JAMAI: en el seu sentit original, si l’analtizem morfològicament, la paraula no posseïa cap connotació negativa. Així doncs, Metge sempre procurarà que li segueixi una negació. En la llengua moderna, roman només la variant “mai”. d) NE: etimològicament, significa “et non”. Es fa servir en la concordança negativa de frases coordinades.
e) NULL TEMPS: té el mateix significat que jamai, però és un terme negatiu per si mateix, ja que no calia, en Metge, que anés amb cap altra negació. No té cap ús en llengua moderna. f)
TAMPOC: en Metge, sempre trobarem aquesta ocurrència acompanyada de negació.
g) GENS: Par classifica el terme com a substantiu que reforça la negació (1923: 282). Aquest terme s’utilitza només com a adverbi. h) PAS: igual que gens, pas també està classificat per Par com a substantiu que reforça la negació i és sovint emprat per Metge. i) TART: és un adjectiu negatiu emprat per Metge, però no posseeix la mateixa força negativa que els altres elements. A més, no va precedit de no. Dels mots que hem assenyalat, no els prendrem tots en consideració per a aquesta anàlisi. Observarem la concordança negativa, en especial, dels mots que són, en el seu origen, afirmatius/ ambigus, com ara: res, ningú, jamai. Així mateix, seran considerats en la recerca els mots gens i pas, per la seva funció primerenca de reforçament negatiu. No obstant això, hem deixat de banda les ocurrències de ne, null temps, tampoc i tart. El primer element esmentat, ne, resta fora de l’anàlisi perquè pressuposa un estudi de les oracions coordinades, mentre que, aquí, per falta d’espai, ens centrarem en oracions simples. En aquestes, l’anàlisi de ne es farà quan tingui la funció de partícula de reforçament de la negació, és a dir, quan dur a terme el mateix paper que no. També farem cas a l’advertència de Martí i Castell (2002: 152), quan diu: “El cas de ni és particular, perquè en el català antic es barreja el seu valor negatiu amb el de la conjunció copulativa afirmativa e i fins i tot amb la disjuntiva o, la qual cosa genera adesiara, segons els contextos, vacil·lacions en la interpretació com a negatiu o com a afirmatiu. Exclourem null temps perquè gaudeix de suficiència i autonomia negativa; o sia, no necessita doble negació. Com que les incidències de null i les seves variants són molt considerables, entraran el en càlcul, però no en l’anàlisi. Tampoc també queda fora per raons molt semblants a les exposades per a ne: majoritàriament, apareix a oracions coordinades. El cas de tart és un altre: no serà pres en consideració perquè no reforça la negació. Segons comprenem per l’estudi de Par, és un adjectiu adverbialitzat que podría tenir un valor negatiu, a més de tenir altres funcions. Això vol dir que cal fer una interpretació de tots els contextos. També cal dir que tart no comptava amb un reforçament negatiu, és a dir, no era un element emprat per fer la concordança negativa.
Anàlisi de Documents: la concordança negativa Trobar pocs exemples del fenomen de la negació en el Bloc 1 era un fet esperat, ja que són els documents embrionaris del català escrits en un moment en que la llengua no tenia gaire força productiva. El Bloc 1 té una delimitació temporal que comprén l’any 960 i finalitza en el segle XII, tot i que, quan la data no és prou precisa i està entre els segles XII i XIII, considerem del segle més remot. És el cas, per exemple, dels documents 19, 20 i 21. En aquest Bloc, trobem una gamma de termes negatius diferents dels de Metge. Són els casos de: nullo, nullum, nullus homo, re i ren. L’única expressió en que Metge solia emprar amb null, com hem pogut veure, era en la expressió null temps. De totes maneres, a Metge, no podem considerar aquesta expressió temporal com un cas de concordança negativa, ja que, per a l’autor, null temps era més aviat un terme negatiu en si mateix i no requeria, així, doble negació. A Metge, segons les notes de Par (1923), el lexema res no tenia cap variant gráfica. Ja en els textos del Bloc 1, però, a més de res, trobem, re i la declinació ren. Observem, ara, la ocurrència del mots negatius del Bloc 1 segons la sintaxi i la concordança en cada frase: Quadre 1. Variació Bloc 1
Quantitat
DPV 6
DPOV 8
SIMPLE 2
ALTRES 3
Subtítol: DPV: duplicació preverbal DPOV: duplicació postverbal SIMPLE: sense concordança negativa ALTRES: casos particulars Encara que reconeixem l’escassetat de documents analitzats en el Bloc 1, podríem parlar d’un cert equilibri pel que fa a la distribució sintàctica de les ocurrències de la concordança negativa en posició pre o post verbal. L’ambigüitat dels mots que avui prenem com a negatius podrà ser exemplificada amb la presència d’algunes ocurrències amb sentit positiu, en comptes de tenir un caràcter negatiu. Un cas visible en el Bloc 1 és el del document 16: “*...+ o aver per auctoritat de la scriptura de las res del defunt...”. En aquest cas, res és emprat en el seu sentit original de cosa i cobra un valor afirmatiu que no pas negatiu. El segon cas és el de ren, que té funció d’objecte en romanç i en català. Veiem en el document 15: “*...+ o de la valença de vostra onor ren vos en passava”. Aquesta variant de res no té el mateix valor de l’exemple anterior. Aquí tenim un cas d’un mot considerat negatiu, però sense la doble negació. Encara que sigui només un exemple, ens deixa veure certa inestabilitat heretada en la llengua vulgar i no pas una conservació del seu ús llatí.
Les oracions considerades com a casos particulars, són exemples de mots que en alguns documents mostren concordança negativa i en altres no. Nogensmenys, es tracta de paraules no triades en la prosa de Metge i que, per això, restaran fora d’aquesta anàlisi1. El Bloc 2 té una delimitació temporal bastant àmplia: abasta textos tant del segle XIII com del XIV, època en que la escriptura catalana es caracteritza per un gran augment de producció. En aquests documents, cal esmentar que els termes negatius fan la concordança no només amb la adverbi no, sinó també amb altres mots negatius com els que comentem a continuació: “*...+τ sens nula actoritat *...+” – document 35 “*...+ que s’atenguesen nuyla res *...+” – document 43 “*...+ james me siats en res del meu *...+” – document 59 Els documents 35 i 43 només il·lustren altres possibilitats d’aquest fenomen, però no ens hi aturarem perquè nula i les seves variants no formen part del nostre objectiu. Ara bé, l’exemple del document 59 sí que ens pot demostrar la possibilitat de la doble negació en la sintaxi de Metge, principalment perquè, segons Par, aquest autor mai es descuida de la concordança negativa amb jamai. Els mots emprats amb valor negatiu coincidents amb l’ús de Metge són: gens, res, negun (amb variacions observades també a Metge), pas, jamay (i variants). L’expressió null temps que havia restat fora de l’estudi perquè a Metge no aparexia amb una altra negació, és bastant comuna entre els autors dels segles XIII i XIV. A més a més, és una expressió que a vegades apareix amb doble negació i a vegades no. Vegem la distribució segons la següent taula: Quadre 2. Variació Bloc 2
Quantitat
DPV 21
DPOV 31
SIMPLE 6
ALTRES 42
També pel que fa al Bloc 2, tenim més dades per avaluar l’existència i l’ús de la doble negació. D’entrada, podem dir que l’equilibri verificat en el Bloc 1, pel que fa a la preferència sintàctica, es manté aquí; és a dir, la doble negació no demostra cap preferència distribucional significativa: davant o darrera el verb. Nogensmenys, trobem un important increment dels casos particulars, els quals analitzarem a continuació. Una vegada més, els exemples amb null (i variants) i, fins i tot, null temps, són la raó per la qual hi ha un elevat nombre de casos particulars. No obstant això, en aquesta categoria també tenim algunes ocurrències en que no n’hi ha doble negació. Vegem-ne:
1
Són les ocurrències ja esmentades de nullus homo, nullo, nullum.
“Que en esta obra aja neguna error *...+” – document 35 En aquest exemple, remarquem el valor ambigu d’algunes paraules estudiades, les quals, al llarg dels temps, en la seva evolució, van anar cobrant tant un valor afirmatiu com a negatiu, segons el context en què apareixen. És el que vol dir Martí i Castell (2001: 78), entre d’altres autors, quan comenta encara l’ambigüitat en llengua moderna: “És cert que moltes partícules són de negació ambigua, en el sentit que, per exemple, ningú, mai i res tenen significat afirmatiu en frases com Ha trucat ningú aquest matí?, Hi has estat mai, a casa seva?, Vols que et compri res al mercat?” Observem, ara, els següents exemples: “Nulla persona no·ls crem ni·ls destrouescha”- document 42 Havíem previst d’analitzar l’ocurrència de persona, com a variació de ningú, ja que Par ens adverteix del seu ús a Metge. Com s’observa, persona està envoltat per mots negatius: a l’esquerra, nulla, i a la dreta, no. Com es tracta d’un únic cas, no podem dir si persona va sempre amb un reforçament negatiu, tot i que una interpretació de la paraula en sí ens ho fa pensar. “Que negu hom no gaus taylar ni ramar a negu ferrament en negu loch dels dits boschs” – document 45 En el cas apuntat en el document 45 tenim tres negacions a l’hora; totes d’un mateix mot: negu. El primer negu és, clarament, un DPV, però el terme no té abast sobre tots els altres de polaritat negativa que hi ha per sota. Així, doncs, considerem que les dues ocurrències subsegüents són: el primer, un cas de DPOV, amb concordança amb ni, i l’últim, un exemple de negació simple. També trobem interessant observar la següent oració: “E puys no·n poch hom trobar neguna seyna de negunes partz” – document 46 Fins ara no havíem trobat cap manifestació de concordança pel que fa al nombre. Aquí veiem un cas de concordança gramatical entre l’indefinit negatiu i el substantiu: negunes partz. Tindrem en compte, ara, les manifestacions de la negació en el Bloc 3, el qual compren tot el segle XV. Tot i que no tenim suficient material per analitzar més a fons com va el tema de la negació en aquest segle, d’entre tots els tres grups examinats, és el que presenta més variació entre DPV i DPOV. Observem:
Quadre 3. Variació Bloc 3
Quantitat
DPV 14
DPOV 7
SIMPLE 9
ALTRES 3
D’acord amb les dades extretes del corpus, és possible veure que les incidències de manifestacions en DPV superen a les de DPOV, el que implica una diferenciació considerable en relació amb el Bloc 2. De la mateixa manera, verifiquem un constant i progressiu augment dels casos de negació simple, que culminen, en l’últim bloc d’anàlisi, en un mitjana numèrica distintiva entre les ocurrències de DPV i DPVO. Aquí també trobem testimonis d’oracions negatives amb mots emprats per Metge, com ara: negun (i variants, incloent-hi persona), james (i variants), res, gens, pas i algu no. L’única manifestació que no coincideix amb la selecció de Metge és nunca, fins i tot, en les variants nunqua i may. Comentem alguns casos que ens semblen interessants: “que, per res que ajas a ffar, no vulles Deu axoblidar”- document 69 En aquesta oració, la paraula res apareix sense doble negació. Si la prenem així, doncs, en el context en qüestió, res és equivalent a quelcom o també tot (“que , per quelcom que ajas a ffar, no vulles Deu axoblidar” o “que, per tot que ajas de ffar, no vulles Deu axoblidar”). La llengua catalana admet una interpretació afirmativa d’aquest terme en contextos modals, com es veu al document 69, on trobem el verb haver en subjunctiu. Altre cas amb res és el següent: “E res que yo diga tot m’o pren en be”- document 73 Aquí res manté el seu sentit negatiu amb abstinència de la concordança negativa. Fixem-nos en una de les poques incidències de pas que tenim en tot el corpus: “Per ço dar-te·n han? No pas, ans te metràn” – document 71 El pas és un reforçament del negatiu no, però no és tan difós com els altres elements de reforçament negatiu que trobem en la llengua catalana. En l’oració, la seva manifestació és deguda a la necessitat de remarcar la resposta negativa. El corpus també ens aporta un exemple de doble negació en que el reforçament de l’element negatiu no es fa amb l’adverbi no: “Ni james de tal cosa li parlí *...+” – document 73 Recordem que, etimològicament, el mot ni/ ne (de neque) significa et non. Així que no és estrany que també ne/ ni pugui complir algunes funcions de no.
L’exemple que trobem en el document 73 és un cas d’ambigüitat que no és possible de resoldre. Vegem-ne: “E·m volguessen dar carrech negu”- document 73 Com ja ho hem dit, els indefinits presenten una ambigüitat pel que fa al seu valor afirmatiu o negatiu en la frase. Així, podem tenir dues lectures, segons el context: 1) Pot dir “cap càrrec”, si va precedit de no; 2) Pot dir “algun càrrec”, en un context modal. Un dels exemples més interessants del corpus consultat és: “Nunca peccá, donchs may trenchá la lley aquesta” –document 75 En aquesta oració, a més de què no tenim doble negació amb cap dels dos mots que hi apareixen, es manifesten variacions d’una mateixa paraula en anàlisi: nunca i may. La situació és imprevisible, ja que sol passar en autors i textos diferents en què una ocurrència no està tan a prop de l’altra, com és el cas. Tampoc havíem previst remarcar els casos amb nunca, els quals no feia servir Metge, però, excepcionalment, els prenem en consideració per fer aquest paral·lelisme amb la variant. Tanquem l’estudi amb un exemple que, segons Par, és bastant recorrent en l’obra de Metge: “Ni algu no pot tenir hoy si primer no coneix” – document 79 Ja ens advertia Par (1923: 46): “[...] sempre hi ha algun ms. qui·ls substitueix [negú, negun] per “algu” acompanyat de negació. Aquesta és la construcció usada arreu per nostre autor”. Així, encara que també feia servir la negació amb negú i les seves variants, donava preferència a la negació amb algu no, al contrari del que hem observat en les manifestacions d’altres autors que formaven part del corpus.
Conclusió Després de prendre en consideració cadascun dels blocs i d’examinar-hi el tema de la negació en la llengua catalana, podem comparar els tres grups i confrontar l’evolució del tema. La variació negació simple i doble negació és força equilibrada en el Bloc 1 i una mica menys en el bloc 2. En el primer bloc, veiem un clar predomini de doble negació amb concordança negativa (amb equilibri d’ocurrències de DPV e DPOV), mentre que les incidències de negació simple són esporàdiques. En el Bloc 2, de fet, verifiquem un petit augment en els casos de negació simple; no obstant això, és visible el predomini de la doble negació, en especial, dels casos de DPOV. El Bloc 3, no obstant, és el més incompatible amb la coherència predominant que teníem fins ara: tot i que són hegemòniques les incidències de doble negació, ara són majoria els casos de DPV. A més a més, hi notem un cert augment de la negació simple. D’aquesta
manera, pel que fa a la qüestió de la negació, comprenem que el Bloc 2 és mantenidor d’una tradició recolzada en els orígens de la llengua catalana, mentre que el Bloc 3 arriba a representar un distanciament d’aquesta coherència anterior. En la seva majoria, l’ús a l’escriptura dels mots negatius en tot el període analitzat coincideix amb la concepció de Metge, qui, en general, feia servir la doble negació. La divergència més gran entre Metge i els altres autors està en l’ús de null temps (i totes les variacions de null), que, gairebé sempre, exigeix el reforçament negatiu. Probablement, tant Metge com la mateixa Cancelleria, poden haver col·laborat en el manteniment de la doble negació, encara que també s’incrementava l’ús de la negació simple. Després de contemplar aquest petit panorama del funcionament dels elements negatius, especialment a l'obra de Bernat Metge, la nostra proposta d’análisi serà un estudi comparatiu d'alguns elements amb la llengua portuguesa. La distància que caracteritza l’evolució d’aquestes llengües, però, exigeix un acotament dels termes que investigarem. En el grup de les llengües romàniques, les ibèriques, en especial, el portuguès dóna un tractament molt diferenciat als termes negatius: a més de no fer servir la doble negació, com el català, tampoc no legitima l’ocurrència de termes negatius en contextos modals. Dels mots negatius d'origen llatí, pocs van sobreviure a l'època romànica. Segons Pérez-Saldanya, M.;TORRENT, A. (2006:3), els elements negatius d'aquesta època són: negun, nient, res, gens, mai, pas i les seves respectives variants. L'època romànica ens interessa força perquè, sembla, la disseminació de la doble negació, com a eina de reforçament negatiu i no pas de afirmació, hi guanya molt vigor. No obstant això, segons el mateix autor, nient ja no sobreviu en aquesta fase. Pel que fa a gens i pas, no hi ha cap representació en portuguès, d'acord amb el que vam observar en els estudis i en la gramàtica de la llengua. Així que el nostre estudi es limitaria a comparar, a partir de l'òptica diacrònia, els mots res, ningú i (ja)mai, del català, amb els mots portuguesos nada, nenhum/ ninguém, nunca. Aquesta és la proposta que estem duent a terme en aquest moment.
Referencias MORAN-OCERINJAUREGUI, J. (1994) Treballs de Lingüística Històrica Catalana. Barcelona: Abadia de Montserrat. MARTÍ I CASTELL, J. (2002) Estudi lingüístic dels Usatges de Barcelona. Barcelona: Curial Edicions Catalanes Publicacions de l’Abadia de Montserrat. PAR, A. (1923) Sintaxi Catalana segons los escrits en prosa de Bernat metge (1398). Halle (Saale): Max Niemeyer. RUSSEL-GEBBET, P. (1965) Mediaeval Catalan Linguistic Texts. Oxford: The Dolphin Book Co. LTD.
BUTIÑÁ, J. En los orígenes del Humanismo: Bernat Metge. Disponible en: http://www.uned.es/031282/web_despensa/documentos_PDF/jbutinya/Metge_PDF/nouls_ libro.pdf. Consultado en 17/02/2011 PÉREZ-SALDANYA, M; TORRENT, A. (2006) La modalitat oracional (II): La Negació. Disponible en: http://webs2002.uab.es/sfi/cica/GCA/Esborranys/Textos/Capitol-40.pdf. Consultado en 27/10/2010