L'Orlandada, num. 5 - Quaderns Orlando Barrial by Edicions Cerdanyola

’ lOrlandada ’ lOrlandada

Orlando Barrial

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

5 1

’ lOrlandada

“L’Orlandada - Orlando Barrial” Primera edició: Abril de 2022

Coordinació: Xavi Aguado, Edu Català (Edu), Núria Ferrer, Juan Antonio Hidalgo, Gemma Moncho, Xavi Olivé, Maria Pi, Txema Romero, Joan Sánchez Braut i Albert Turon.

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

Per a la Kinga

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

Els Quaderns del MAC i la Col·lecció Orlando Barrial

L’

Orlando tenia moltes colles d’amics. Un d’aquests grups ens vam plantejar, quan ens va deixar, posar en marxa alguna iniciativa que ens permetés, un cop a l’any, recordar la seva figura i recuperar i posar en valor algunes de les seves aportacions a la ciutat i a la seva cultura. Així va sorgir la idea d’editar una col·lecció de quaderns parlant de la història i la cultura de Cerdanyola, ja fos recuperant alguns dels seus articles, o tractant alguns dels temes que l’apassionaven i dels quals hagués volgut que se’n parlés. Així neix la “Col·lecció Orlando Barrial”. Tenim ja detectats, com a mínim, el contingut dels quatre propers quaderns. I algun ja està gairebé acabat, ja que es tracta -com ara- de recuperar els seus escrits a la premsa local. Quan vam comentar la iniciativa amb els responsables del Museu d’Art de Cerdanyola (MAC), ens van explicar que els Amics del MAC estaven estudiant una iniciativa relativament semblant, que consistia precisament a editar, quan s’escaigués, algun quadern sobre les obres o iniciatives relacionades amb el Museu. Ens va semblar que era gairebé obligat que els Quaderns de l’Orlando formessin part de la mateixa col·lecció que els Quaderns dels Amics del MAC. Tot i que aquesta col·lecció encara no ha començat a caminar, hem integrat ambdues iniciatives i presentem aquest quadern, el número cinc de la col·lecció. Si coneixíeu a l’Orlando, entendreu el motiu de començar pel cinc i, esperem arrencar-vos un somriure canalla. Si això no passa, no us hi trenqueu el cap, passeu pàgina i gaudiu del seus escrits. Benvinguts/des! n

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

Orlando Barrial,

una figura clau a la vida cultural de Cerdanyola

rlando Barrial i Jové és una de les figures culturals més importants de la Cerdanyola del canvi de segle. I diem és, i no va ser, perquè encara que malauradament ell ja no sigui entre nosaltres, els fruits del seu treball són aquí i hi seran per sempre. Com recorda Toni Morral en aquest mateix quadern, la seva tasca a Cerdanyola va començar a la dècada dels anys 80 del S.XX quan, sent encara un estudiant universitari, va contribuir de forma fonamental a posar en marxa el Col·lectiu de Recerques Arqueològiques de Cerdanyola (CRAC). En aquell moment, aquesta mena d’entitats no eren una iniciativa gaire habitual. Encara feia pocs anys que la democràcia s’havia recuperat a la vida municipal i molts consistoris -entre ells, el nostre- tenien molts fronts oberts i unes altres prioritats que les investigacions arqueològiques. Afortunadament, aquella iniciativa va aconseguir el suport necessari per començar a caminar. Amb els temps, alguns dels seus impulsors -l’Orlando entre ells- es van acabar integrant a l’estructura municipal. De la seva tasca sorgirien realitats com el Museu d’Història de Ca n’Ortadó, el Museu i Poblat Ibèric de Ca n’Oliver i el Museu d’Art de Cerdanyola (MAC). Menció especial mereix aquest darrer museu. Ubicat en una de cases modernistes més espectaculars de Cerdanyola, l’Orlando va ser una peça clau per evitar la seva desaparició, en negar-se a signar els documents que haurien donat llum verda a la demolició, tal i com estava inicialment planejat. Avui, però, gràcies a ell i a d’altres, a Cerdanyola podem gaudir del MAC, un fabulós equipament cultural que s’ha convertit en tota una referència al món del modernisme de dins i fora del nostre país. Però la seva implicació amb Cerdanyola no es va limitar només a la seva faceta de treballador municipal. Durant tota la seva vida es va implicar de forma molt activa en iniciatives cíviques i culturals. Així, va ser un dels membres fundadors de Cerdanyola Debat, una entitat cívica i cultural que durant anys va posar en marxa un bon nombre d’iniciatives de tota mena que van tenir una gran repercussió al poble. Va fundar també el GESC (Grup d’Estudis Socials de Cerdanyola). I va implicar-se també en política, donant suport als seus amics, especialment amb Toni Morral.

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada Durant uns anys va deixar l’Ajuntament per fer realitat un altre dels seus somnis: posar en marxa un pub irlandès a la ciutat: naixia així The 1916 Irish Pub. Un cop més, una esplèndida realitat que aviat es faria coneguda a moltes ciutats de l’entorn i que portaria a Cerdanyola molta gent de fora, per gaudir de l’ambient, les begudes d’importació i els concerts i activitats culturals que s’hi organitzaven. La cultura. Sempre la cultura... Amb el temps, deixaria el Pub i tornaria a l’Ajuntament -en concret, al MAC-, on finalitzaria la seva vida professional. I sempre totalment compromès amb les seves passions: Irlanda, la fotografia, els activismes i la solidaritat, i sobretot, la Kinga, el seu gran amor. Va ser un gran col·laborador de la premsa local, ja fos amb articles signats amb el seu nom o sota pseudònim. Va publicar també diversos llibres i va ser un gran usuari de les xarxes socials, com a eina de difusió de pensaments i reflexions i com a altaveu de les seves passions: el país, la fotografia i Irlanda. A Twitter també hi va trobar una colla d’amics. I tot, tot el que feia a la vida, estava impregnat d’un grandíssim i especial sentit de l’humor. Fins i tot, quan estava ja molt malalt, va participar activament en algunes humorades underground, potser difícils d’entendre per a qui no el coneixia prou. Ens va deixar, malauradament, el 17 de febrer de 2020. O no. Perquè, com dèiem al començament, la seva obra ha marcat Cerdanyola de forma inesborrable. L’Orlando és aquí i hi serà per sempre. n

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

A l’amic Orlando Toni Morral

aig conèixer l’Orlando quan tot just s’havia llicenciat a la UAB. Em va citar en una de les casetes dels mestres del carrer les Vinyes, on aleshores iniciava l’activitat el CRAC (Col·lectiu de Recerques Arqueològiques de Cerdanyola). Amb entusiasme, m’explicava la importància de l’arqueologia per conèixer el patrimoni i els orígens de Cerdanyola, per construir identitat i autoestima de comunitat.

No puc recordar gaire el contingut de la conversa d’aquell dia, però en canvi no puc oblidar l’entusiasme amb què explicava els objectius de l’entitat. Cerdanyola, la seva gent, la seva història, la cultura... eren motius de passió per a l’Orlando. Aquell va ser el primer moment d’una amistat que es va fer imprescindible a la meva vida. Són infinites les trobades, sopars, cerveses, cafès, tertúlies... tot allò i molt més, va generar una relació d’amistat indescriptible, que no sé definir en paraules, ens teníem una gran estima, com germans, còmplices i aliats fidels de projectes compartits i comunitaris. L’Orlando era un home intel·ligent, lliure, sensible, treballador i amb un gran sentit de l’humor. Va passar per la vida per construir projectes que han deixat petjada i el fan present avui en la seva absència, en la Cultura, en els museus de Cerdanyola, en el Bar Irlandès 1916 -quanta gent diem anem al bar de l’Orlando-, multitud d’articles i escrits, la fotografia, els llaços amb Irlanda, els grups d’amics construïts al seu entorn, i a l’entorn d’aquests projectes... amics que seguim trobant-nos per conversar del país, de la cultura, de Cerdanyola, dels camins cap a la independència... i així l’Orlando segueix present. Molt present. Em sorprenia la seva capacitat per discernir el que era realment important del que es podia prescindir, per seguir en el camí d’allò pretès. Vull dir que combinava molt bé mantenir els ideals vius com a referències d’horitzó amb el pragmatisme de l’acció del que cal fer d’immediat. Perquè era un home positiu i d’acció. També era un imant de persones, molt atent al que passava al seu entorn, molt connectat a les xarxes socials, cercador de persones interessants que calia conèixer. Sempre em presentava gent. M’obria portes noves: “Toni has de conèixer a una persona que crec t’agradarà” i així, avui conservo amistats que em connecten amb l’Orlando, perquè sense ell no les hauria conegut. Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada Un dia, com caiguda del cel, va aparèixer l’amor de la seva vida, la Kinga, i junts han transitat un trajecte i una història d’amor envejable als ulls dels que hem tingut la sort de conèixer-los. Guardo joiosament en el record el dia entranyable del seu casament. Avui, la seva absència és colpidora, ha marxat massa aviat i en bona mesura ens ha deixat orfes de les enyorades tertúlies. I tanmateix ens ha regalat tantes coses que podem mantenir molt viva la seva presència i la seva memòria. Les darreres paraules que vaig adreçar a l’Orlando a cau d’orella, poc abans d’emprendre el seu darrer viatge van ser “Orlando, no sé on vas, però aquest fil invisible de la nostra amistat mantinguem-lo viu i no el deixem anar”. Em va respondre amb una mirada càlida, afectiva, dolorosa i de comprensió. I en el darrer moment, quan me’n anava de l’habitació, em fa fer un gest d’adeu amb la mà que mai no oblidaré. Celebro la iniciativa d’aquesta publicació, que vol tenir continuïtat, perquè és una manera més de mantenir viu aquest fil de relació entre la gran persona que l’Orlando va ser va ser, amb nosaltres, la gent de Cerdanyola a qui tant ens va aportar i enriquir amb la seva presència. Un immens agraïment. n

Toni Morral, exalcalde de Cerdanyola, va ser un dels amics més íntims de l’Orlando i va compartir amb ell, durant molts anys, moltes aventures cíviques i militàncies polítiques. 12

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

La ciutat que està a vint minuts de Barcelona Joan Sánchez Braut

questa col·lecció que ara iniciem no és només un homenatge a un amic. L’Orlando era un home amb múltiples interessos i allà on va posar-se va deixar empremta. Com a arqueòleg, com a treballador municipal, com a activista cultural i cívic, com a empresari, com a barman, com a mecenes... Cerdanyola era una de les seves passions i objecte de moltes de les iniciatives que va emprendre. Per tant, no només homenatgem l’amic, sinó una persona que ha deixat marca a la nostra ciutat amb accions, però també amb opinions. I d’aquestes opinions toca parlar avui, les que va anar publicant al Diari de Cerdanyola sota l’epígraf de L’Orlandada. Mirem primer d’on veníem. Recordem que a la Cerdanyola dels anys 90 sí que hi havia gent estructurada i que escrivia amb gràcia. Però també hi havia molta ploma buida, addicta a la doctrina única i al dogma etern, a més d’una munió de veïns emprenyats, que miraven d’aprofitar totes les oportunitats per desfogar-se. Per això descobrir l’Orlando a la premsa local va ser com una mena de miracle. Li encantava escriure. Sense pretensions, anant al gra, perquè escrivia sobre allò que vivia, i hi posava sentiment. En molts casos enfadat, perquè ell solia ser dels que veuen a la primera si el rei va vestit o despullat, sense entendre que coses absolutament lògiques no fossin comunament acceptades. Ja ho veureu. A molta gent ens encantava com ho feia i, sobretot, els temes que tocava. Temes que en aquella època gairebé no eren en cap agenda: patrimoni, cultura, identitat local, Cerdanyola, Catalunya, llengua, civisme... Evidentment, ni els seus articles -ni els de ningú- no van servir per canviar res substancial, però sí que va obrir debats; sí que va donar gust a moltes persones a qui no acabava d’agradar la Cerdanyola que sortia als mitjans, i sí que va fer contactar gent que compartia la inquietud de no voler ser “la ciutat que està a vint minuts de Barcelona” o la seva màxima “aquí tothom diu que és d’esquerres i no es nota enlloc”. A l’Orlando el vaig conèixer l’any 93 en un lliurament de premis dels Jocs Florals de Cerdanyola, on tots dos havíem participat. Poc més tard ens vam retrobar Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada en una festa de la redacció de El Cerdanyola. Allà vam estar força estona parlant, bàsicament de la ciutat, i em va convidar a participar en una de les primeres reunions de Cerdanyola Debat. I ens vam fer amics, de la manera que ell feia amics, amb una facilitat i senzillesa increïbles, amb molt d’humor, ironia i sarcasme, segons el grau. Com en els seus articles. Quan l’any 2000 vaig aterrar a la redacció del TOT i del Diari de Cerdanyola, l’Orlando ja hi escrivia l’Orlandada. A banda de l’article mensual, es va deixar convèncer per fer reportatges sobre temes cerdanyolencs, vinculats amb el patrimoni. D’aquests esperem fer-ne també un llibret i segurament tocarà parlar-ne aleshores. I també participava molt activament en la secció d’humor del Diari, amb l’Edu, ninotaire i un dels dissenyadors de la casa. I de tant en tant acabàvem xocant, perquè era habitual que es passessin de frenada amb alguns acudits. Era comprensiu i cedia. Com amb els seus articles, que eren dels benvinguts. Tot i ser feina, no deixaven de ser una pausa interessant en la rutina. Els imprimia -poc ecològic- i sortia a la porta de la redacció a fumar i anar pensant si calia algun retoc. En general, eren poques les vegades que calia tocar res. I quan passava, en parlàvem i acostumava a accedir. “M’agrada quan repassem els articles perquè aprenc moltes coses”, em va dir un cop. I, és clar, guardo aquell moment com un tresor a la memòria. Fins aleshores, l’Orlando era una de les persones de qui jo aprenia. Constantment. Amb els anys s’havia convertit en un model per a mi i em sento hereu de moltes de les seves dèries. La redacció era un espai molt obert i hi havia aquell ambient de les redaccions d’abans. Constantment rebíem visites de col·laboradors que venien a lliurar feines, o senzillament “passaven per allà”, amb la casualitat de passar pel cul de sac que era la rambla de Montserrat. I amb tots la fèiem petar. I l’Orlando era un dels habituals. Per saludar, per desfogar-se, o per proposar alguna idea boja -d’aquí el nom de la seva secció, l’Orlandada. El tancament de cada edició del Diari, que era mensual, es feia en dilluns, el mateix dia que tancàvem la revista setmanal. Això vol dir que un dilluns al mes tancàvem els dos mitjans. I ens hi estàvem fins a altes hores de la matinada. De vegades molt altes, perquè algunes seccions del Diari les deixàvem realment per a l’últim moment. L’hora de la tranquil·litat, tot i la pressió, eren les 7 de la tarda. Ja havien marxat 14

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada les comercials, els caps i les picadores -que s’encarregaven de tots els continguts que no eren de caire periodístic i, a més, passaven a l’ordinador tots els articles que ens arribaven en paper. Que no eren pocs. Quedàvem els redactors, els dissenyadors, la correctora i el fotògraf, un Xavi Olivé que amb la seva feina feta encara ens feia un cop de mà, muntant la secció dels esports, que ens portava el Pepe Urbano. En aquest ambient, de vegades treia el cap l’Orlando -un dia amb pizza, un altre amb una ampolla de Cardhu- per arrodonir la festa i, tot sovint, per acabar-nos de posar dels nervis. Sempre per fer-nos riure. Quan es va tancar el Diari, amb en Xavi Botella vam voler preservar la majoria de col·laboradors que havíem anat incorporant i portar-los al TOT. Els consideràvem el major actiu del Diari i tots ja eren amics, més que col·laboradors. L’Orlando, però, no va voler continuar. Creia que la seva aportació tenia sentit en format diari i no en una revista publicitària, per bé que el TOT aleshores tenia una quantitat de contingut gens menyspreable. En realitat, s’estimava el Diari i no va pair-ne el tancament. I no el vam poder convèncer. També era així. Doncs bé, aquí teniu el recull d’Orlandades. Gaudiu-ne com en vam gaudir nosaltres. Penseu que darrera de cada idea, de cada crítica, de cada estirabot, solia haver-hi una al·lusió als poders d’aleshores. En la seva condició de treballador municipal, ho tenia complicat per parlar-ne obertament. Ell tenia l’esperança que potser algú llegiria entre línies i se sentiria interpel·lat. Vist amb perspectiva, ho trobo difícil. Però ell, com tots nosaltres, hi crèiem. En qualsevol cas, ara teniu a les mans un retrat, parcial, és clar, d’aquella Cerdanyola de fa vint anys que els de la nostra quinta encara ens resistim a encasellar com a passat o com a història, però que malauradament ja ho és. Si anem sumant i preservant aquest llegat, el de l’Orlando i el de tants altres, potser aconseguirem que els nostres fills no vegin Cerdanyola com “la ciutat que està a vint minuts de Barcelona” i que no acaba de diferenciar-se de la resta de ciutats metropolitanes. En això creia l’Orlando. En això creiem quan fem aquest recull. n

Joan Sánchez Braut va dirigir el “TOT Cerdanyola” i el “Diari de Cerdanyola”, rotatius on l’Orlando va col·laborar de forma habitual i on es van publicar originalment els articles que integren aquest quadern. Van coincidir, també, en moltes altres entitats de la ciutat. Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

“L’AVENÇ”, OCTUBRE 1993

Patrimoni i societat, avui

a uns dies. Ferran Torrent ens recordava en la premsa barcelonina una coneguda frase de Josep Pla: «On dius bon dia i et contesten bon dia, és el teu país.»

Es innegable que les persones, des que naixem, assolim un procés d’identificació amb un paisatge i que, com a resultat de l’esdevenir històric, formem part d’una comunitat amb la qual compartim una forma d’entendre’l: això és el que la frase de Pla resumeix amb un “bon dia”. Per la meva experiència, jo, que visc i treballo en una ciutat de l’entorn de Barcelona i en un barri on és impossible de sentir aquest “bon dia”, he pogut observar, a través de la meva activitat vital i professional, com no s’ha transmès a les noves generacions el sentit de pertinença a un paisatge (diguem-ne identitat). De la mateixa manera, veig com els seus elements característics -masies i camps, bàsicament- van desapareixent en silenci i en favor d’una modernitat basada en cases unifamiliars i edificis d’obra vista on hi van a viure persones de la capital i que tenen un concepte absolutament diferent del que ha de ser un paisatge. En definitiva, observo diàriament la lenta mort d’un paisatge i de la cosmovisió que li és pròpia mentre es fomenta el desarrelament progressiu de la gent que el comparteix. Si nosaltres, els components d’una comunitat, vivim en una ciutat en la qual simplement compartim un espai, vol dir que el concepte de ciutat dormitori mai no ha passat de moda. És més, aquesta idea es veu potenciada en favor del creixement desmesurat i inexorable d’una gran metròpoli: Barcelona. Si no garantim la nostra identitat, em pregunto que podrem aportar en un futur proper a aquesta metròpoli que, de forma inevitable, ens absorbirà. Impostos? Puc acceptar la idea que les ciutats han de créixer, però pretendre que el progrés ignori els elements definidors d’una comunitat és condemnar-la al desarrelament. Aquest aspecte pren encara més rellevància quan es parla de la futura societat multiètnica i pluricultural que alguns sectors propugnen. Com s’evitarà la xenofòbia i els brots racistes si la mateixa societat receptora no està cohesionada? La meva ciutat, és clar, no és sinó un exemple de tot això. Gairebé quinze anys després de la recuperació de la Generalitat i dels Ajuntaments democràtics, les polítiques desenvolupades no han tingut en compte una realitat tan simple heretada directament del sistema anterior. La meva ciutat tenia 6.000 habitants

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada l’any 1940 i el 1990 ja en tenia 56.000, però això sembla no haver tingut la més mínima importància a l’hora de planificar el desenvolupament del municipi. En aquest sentit, hauria estat primordial que els ens locals i supramunicipals haguessin dissenyat una política de patrimoni, no en nom un localisme carrincló ni d’un nacionalisme passat de voltes, sinó amb la clara voluntat d’afavorir la cohesió dels seus habitants i de millorar el seu nivell de vida. La meva ciutat, com d’altres, ha estat i és víctima d’una història propera que no s’ha volgut superar. El patrimoni -la memòria col·lectiva- entès com aquest conjunt d’elements que ens identifiquen com a part d’una comunitat (monuments, paisatges, etc...) està sent esborrat gradualment. La cultura-espectacle ha garantit vots, però el meu “bon dia” no rep ja sinó un esgarrifós silenci com a resposta, símptoma evident de l’amnèsia històrica. Una comunitat que ignora el diàleg passat-present no pot assentar les bases d’un futur harmònic i solidari però, paradoxalment, la meva ciutat perviu. n

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

’ lOrlando

Tres de les fotografies que van il·lustrar els articles de l’Orlando durant els molts anys en què va col·laborar a la premsa local.

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

GENER 2000

Cremar un Picasso

remaríem un Picasso pel sol fet de ser de la nostra propietat? Encara que al·leguéssim ignorància (no saber pintura), estaria justificat? Si algú ens digués “sí, ja sé que és un Picasso, i què?”, abans de destruir-lo, seria lícit? Tenim dret a maltractar, destruir, malmetre i fer el que ens doni la gana amb les obres d’art de la nostra propietat? La gent del carrer segurament entén poc de pintura, potser la majoria de persones ens podrien dir un parell de pintors coneguts de tota la història de la humanitat. Això es fa palès també en l’arquitectura. De ben segur que, a part de Gaudí, la resta d’arquitectes són poc coneguts, tot i que no per això menys importants. El fet que la gent no conegui Gaietà Buïgas, Eduard Maria Balcells, Josep Maria Pujol... fa que les seves obres tinguin menys dret a sobreviure? Aquests dies tenim l’oportunitat de veure al Parc Tecnològic del Vallès una exposició molt interessant sobre Cèsar Martinell, autor del desaparegut Celler Cooperatiu de Cerdanyola i Ripollet, destruït el 1973 amb motiu de la construcció de l’autopista A-18. Una obra pública d’aquella envergadura... justificava el seu enderroc? Val la pena acostar-se al Parc Tecnològic per conèixer més de prop la seva obra arreu del país. “Jo a casa meva faig el que vull”, és una opinió generalitzada que em sembla molt lícita, però m’agradaria recordar les paraules d’un arquitecte (lamento no recordar-ne el nom) que, en un article a la premsa, deia fa uns anys alguna cosa com “la gent hauria de ser conscient que amb la nostra casa fem el poble”. És a dir, és el conjunt d’actituds individuals vers l’arquitectura (façanes netes, equilibri de colors i elements, respecte vers el patrimoni històric,...) el que determina bona part del paisatge urbà. Per tant, si tots fem el que ens dona la gana a casa nostra, ni que sigui un nyap, tindrem un nyap de poble. Si algú cremés un Picasso a canvi de diners, segurament diríem que està boig. Per què? Perquè l’obra dels artistes és, d’alguna manera, patrimoni de tothom. L’art i la seva història són un reflex viu de la nostra cultura. Si no cremaríem un Picasso, per què, doncs, enderroquem les joies arquitectòniques de Cerdanyola sense cap complex? Per què renunciem d’aquesta manera al nostre paisatge, a la nostra cultura? n

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

JUNY 2000

Desconnectem!

esconnectar/connectar són mots que estan de moda. Ens connectem a la xarxa, coneixem algú amb qui tenim “molt bona connexió”, ens n’anem de vacances amb la finalitat de “desconnectar”... Ara som a les portes de l’estiu, una estació que tot ho trastoca: desapareix la roba, ens inflem de begudes fresques, cerquem desesperadament un ventilador... i ens n’anem de vacances. Les d’estiu són les vacances per excel·lència, de fet el nom d’agost és gairebé un sinònim de vacances. Qui es quedaria a Cerdanyola en ple agost? Si queden quatre gats, gairebé tot està tancat i fa una calda insuportable! La majoria marxarem de vacances, canviarem de marc durant una temporada: cercarem la platja que aquí no tenim, explorarem altres cultures, compartirem estones amb la parella i els amics, visitarem la família al país veí... en definitiva, desconnectarem! Per uns dies ens farem la il·lusió que hi ha altres maneres de viure, més relaxades, aprofitarem per fer allò que en la nostra quotidianitat ens resulta impossible, fins i tot lligarem més i millor. L’agost ens permet tocar una mica el paradís perdut, perquè si féssim de la nostra vida real un món més agradable, si apreciéssim més la natura que tenim a l’abast, que tolerem que ens la destrossin amb autopistes i túnels, si valoréssim el patrimoni cultural de la nostra ciutat... segurament no necessitaríem desconnectar; no hi hauria res de què desconnectar perquè la nostra vida seria més rica i simplement marxaríem de vacances. n

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

JULIOL 2000

Qui ens Guia?

arrerament hem viscut una proliferació de guies de Cerdanyola, bàsicament comercials, però que inclouen també informació diversa de serveis, entitats i institucions. Si alguna cosa destaca en totes, tot i la diferència de formats, dissenys i estructura, és la poca professionalitat amb què estan fetes. Potser algú ha pensat que fer una guia no deu ser tan difícil, però segurament no ha pensat que una guia ha de ser, per sobre de tot, útil. Així, fa uns dies vaig consultar la “Guia activa d’imatges” per localitzar una acadèmia d’anglès, però en trucar al telèfon indicat em van respondre en castellà barroer: “Ni sé inglés ni tengo ganas de aprenderlo”. I van penjar. Vaig deduir que el número estaria malament, és clar, però en consultar la “Guia groga” vaig comprovar que hi constava el mateix número erroni. En un altre lloc em van dir que feia dos anys que tenien el mateix número i que no eren cap acadèmia d’anglès. Anem bé. I si parlem de continguts, n’hi ha de tot, des de qui situa el Servei Local de Català dins de l’apartat “Ajuntment” (quan pertany a la Generalitat), a qui ha rebatejat la “Colla de Gitanes” com a “Colla de Gigantes” i l’Esbart Dansaire Sant Marçal com a “Esbart Dansa Marçal”. Tot sigui per facilitar-nos les coses. Ara bé, el millor, amb diferència, és el “Planol de Cerdanyola del Vallès” editat per Publicidad y Reclamo COPYD. N’hi ha per sucar-hi pa, perquè el joc consisteix a descobrir on no hi ha cap errada. D’ortografia millor no parlar-ne, perquè accentuar “Pietát” té tela (de fet, aquest plànol parteix d’un concepte innovador respecte a l’accentuació: “fot els accents com vulguis i on et roti”). També ens regala carrers nous, com el de Josep Panre i el de la Guinesta, o castiga els progenitors de personatges famosos com Benito Pérez Galdós, ometent, en aquest cas, el cognom del pare, resultant així la plaça de Benito Galdós; o Francesc Layret, a qui, familiarment, anomena “Francesc” i punt (per un altre cantó esmenta el carrer Layret). Aquesta empresa és, també, una fidel defensora del Catanyol, com podem comprovar en casos com el de “Avda. Espanya” o del “Carrer de Sant Ramón” (bé, abans ja hem parlat dels accents). Un cas curiós és el d’Adam i Eva, que separa en dos carrers: el carrer d’Adam, per una banda, i el carrer d’Eva, per una altra. En definitiva, un batibull! Sembla fruit d’una juguesca: “A que no tens pebrots de fer una guia de Cerdanyola?”, “Que no? Ara veuràs!”. Un altre aspecte que em preocupa és que les paguen comerciants i empreses, als quals, francament, inversions com aquestes no donen gaire bona imatge. Potser seria una bona idea editar una guia que ens guiï per les guies. O millor encara, que els qui les paguen exigeixin més professionalitat als editors. I encara millor: qui no sàpiga fer una guia com Déu mana, que es dediqui a altres menesters. n

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

SETEMBRE 2000

Puja la benzina...

tothom acollonit. No entenc per què, exactament, quan després de l’experiència de la crisi del petroli de 1973 els ciutadans no hem exigit una alternativa al motor d’explosió, ni cap govern s’ha molestat a escoltar els quatre ecologistes “pollosos” que fa anys que demanen un canvi radical en l’ús de les energies. No ho entenc, si entre tots hem fet del vehicle privat una raó de vida, que l’agafem fins i tot per anar al vàter, enlloc d’exigir transport públic millor. Quan hem estat encantats que la Generalitat ens faci més i més carreteres perquè la gent de la capital pugui anar a esquiar sense fer cues. Si encara no ens hem adonat que el progrés no es mesura pel nombre de cotxes per habitant, sinó per la capacitat de produir i consumir de manera racional (això sí que seria revolucionari). No ho entenc, no quan la proesa ecològica nostra de cada dia es basa, com a molt, a acostar-se a un contenidor de paper o de vidre i, mínimament, separar els residus. Tenim un sistema econòmic que fomenta la desigualtat i hem desistit de transformar-lo, vençuts per la comoditat del consum (fins i tot a costa de perdre antics guanys socials). El petroli és en mans de quatre i no ens preocupa fins que no apugen la benzina. I la culpa... és del govern! Per a mi, francament, que l’apugin (després ja parlarem d’on van aquests diners). Potser serà l’única manera que comprendrem com funciona la gestió dels recursos naturals i que el cotxe és un luxe car i perniciós. Per cert... l’aigua i l’electricitat ja s’han privatitzat. Estem tan malalts que, fins i tot, ens sembla normal. n

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

OCTUBRE 2000

Relativitzant...

vegades ho fem tot tan relatiu que al final les coses perden sentit. Pensava això l’altre dia veient unes fotografies antigues de Cerdanyola. S’hi veia una imatge inèdita: la fam de la postguerra en les cares d’uns infants camuflada per un entrepà franquista. Pensava que oblidem massa de pressa. Oblidem cares i noms, o bé els relativitzem. “És el passat” i cas tancat. Arribem a relativitzar tant que fins i tot un alcalde socialista de Barcelona va lloar la figura de l’exalcalde franquista Porcioles quan aquest va morir. Home... entre poc i massa, no? Encara podem passejar per Barcelona i espantar-nos amb la ciutat que aquell home ens va deixar, un prohom del règim feixista que ara resulta ser un demòcrata de tota la vida. Més relativa encara és la figura de Juan Antonio Samaranch, actual president del COI. Un altre col·laboracionista que va ocupar càrrecs de responsabilitat al règim franquista, durant el qual va fer sucosos negocis (mireu la Ciutat Meridiana, per exemple), i no passa res. Em pregunto què passaria si el president del COI fos un exnazi... Europa es quedaria tan tranquil·la? Un cas que semblava de manual. Fins i tot els no tan grans recordem les imatges bestials que ens arribaven de Xile als anys de la dictadura de Pinochet. Però ara resulta que... tot és relatiu! I aquest senyor campa (amb relativa tranquil·litat això sí) pel seu país. Fins i tot el president de l’Estat espanyol i la seva camarilla semblaven posar traves a la seva extradició... els mateixos que s’estiren els cabells davant dels atemptats d’ETA, els mateixos que remenen la merda ben remenada d’Euskal Herria, els mateixos que s’abracen a Arafat (que no era un terrorista???) i li diuen que seran els primers a reconèixer l’Estat palestí. Algú ho entén? I la senyora Tatcher, tan demòcrata ella que fins i tot va ser repetidament escollida democràticament com a primera ministra d’un estat molt democràtic. La “Dama de Ferro” que deixava morir presos de l’IRA en vaga de fam abans que reconèixer el seu estatus de presos polítics, que es va passar pel folre tots els miners de Gran Bretanya i els va plantar cara suportant més d’un any de vagues. Tan demòcrata ella, que defensava Pinochet, que resultarà ser tan demòcrata com ella. I és tot tan, tan, però tan relatiu, que al final ja no sabem què vol dir ser demòcrata, ni ser d’esquerres, ni ser tolerant... i és que relativitzant es va a Roma. n

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

NOVEMBRE 2000

La Merda com a Signe d’Identitat?

m preocupa tornar de vacances, bàsicament perquè implica retrobar allò que no tinc ganes de veure i les actituds que em molesten. Sobretot després de les vacances, perquè vens d’un altre indret culturalment molt diferent i notes el contrast amb tota la seva força. Tornar a un lloc on conviure amb la porqueria és normal, i encara has de sentir bajanades racistes com que “els moros són uns porcs”. On la gent és incapaç d’utilitzar altres mitjans per posar un anunci que no sigui una façana del carrer. On les flors no poden donar color a la ciutat, perquè algun ciutadà o ciutadana més “espavilat” que els altres ha arribat abans i se les ha endut a casa. On la gent es cansa d’arreglar les façanes, víctimes constants de pintades idiotes i papers enganxats i els carrers fan pena. On a la societat civil no se li acut altra proposta millor que tapar el riu que travessa la vila... per què renunciar a un riu si no ho han fet Londres, Dublín, Paris... i tantes altres, per no dir Amsterdam als seus canals? On es llencen els papers al terra perquè “el carrer és de tots”, en lloc d’utilitzar el mateix criteri per mantenir-los nets. On algun element motoritzat no troba altre canal per mostrar la seva virilitat que fent soroll, i com més millor. On el criteri “a casa meva faig el que vull” justifica els més diversos atemptats contra el bon gust, perdent de vista aquella màxima que diu que “fent la casa fem el poble”. On, malgrat haver-hi un servei municipal gratuït de recollida de mobles i trastos vells, algunes persones prefereixen mantenir la tradició d’abocar-los en llocs no autoritzats o, per què no, al mateix riu. On passejar pren una dimensió kafkiana i es converteix en una gimcana d’esquivar caques de gos. En definitiva, un lloc on ha arrelat la propietat privada mal entesa i on el respecte a la comunitat i l’estimació pel lloc on es viu s’han perdut de vista. Tot plegat, ens fa sentir perplexos a tots els que un dia vam creure que l’invent del sabó i l’arribada de l’aigua corrent als habitatges faria de les ciutats uns llocs més habitables. Eppur... si muove! n

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

DESEMBRE 2000

Amb Franco vivíem millor i la Terra és plana

odria semblar un acudit si algú ens intentés convèncer que la Terra és plana. Però podria passar perfectament. No sé si recordeu unes imatges dignes d’emetre’s en un capítol de Mr. Bean, on es veia l’expresident dels EUA, Ronald Reagan, dient en una roda de premsa que la teoria de l’evolució era mentida, que l’home (i la dona, s’entén) l’havia creat Déu. És a dir, que un senyor amb poder per prèmer un botó i destruir el planeta, no havia trobat cap altra manera de conjugar ciència i religió que negar la primera. Les nostres creences religioses són actes de fe i, per tant, no necessiten ser demostrats ni justificats. Però el cas és que diàriament es fan actes de fe que no tenen res a veure amb la religió. Per exemple, fa uns dies un company em deia que el català és una llengua que ha «sortit» en els darrers anys, i quan li vaig respondre que el català és tan antic com el castellà, etc, etc i que hi havia documents molt antics escrits en aquesta llengua, em va preguntar: “¿Pero tú los has visto?” Sí, però tant se val. Ell segueix pensant igual i jo dec ser un mentider. I és que diàriament ens nodrim d’informació a través d’uns mitjancers, anomenats media (precisament ara en teniu un a les mans), que són claus en la formació d’opinió. Per tenir criteri, cal primer està informat, i ben informat, i saber discriminar, amb consciència que no fem actes de fe. L’opinió és una cosa tan important com per decidir els governants d’un país, per exemple. Quan sento frases com “els immigrants ens prenen la feina”, el primer que penso és que aquesta persona està fent un acte de fe, perquè està mal informada i situa l’opinió en un pla que no té res a veure amb l’economia. Però si els empresaris estan important mà d’obra! El mateix em passa amb frases com “con Franco se vivía mejor”, “el castellano peligra en Cataluña”, “el túnel d’Horta no afectarà Collserola”, “el problema d’ETA s’acabaria amb la pena de mort” o “Cerdanyola no té història”. Quan sento això, experimento el mateix que si em diguessin que la Terra és plana. Si no garantim l’accés a una informació de qualitat el que fem és fomentar els actes de fe; substituïm el que avalen estudis tècnics i treballs de recerca per converses de bar i per allò que la gent prefereix creure encara que sigui la bestiesa més gran del món. I és això el que fa que una persona que no sap per on cau Polònia, que “zyklon B” li sona a nom de refresc i que “solució final” li recorda una cançó de moda, pugui afirmar amb tranquil·litat i convenciment absolut que els nazis no van practicar cap mena d’extermini. Amb quina mena de criteri exercirà el seu dret a vot? Potser valdria la pena que algú es plantegés seriosament la possibilitat que les escoles ensenyessin a llegir... la informació. Personalment em fa una mica de por imaginar on pot arribar una societat mal informada. Fins i tot a estar convençuda que la Terra és plana. I d’aquí a votar un feixista hi ha un pas. n

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

GENER 2001

Innocentades

uè en queda de l’esperit del 28 de desembre? On han quedat les típiques “llufes”?

Segurament aquesta data tan assenyalada passaria desapercebuda si no fos per les “mentides” que solen incloure els mitjans de comunicació barrejades entre les notícies reals. I hom ho agraeix. Perquè si alguna cosa estem perdent és el sentit de l’humor. Sembla que estigui renyit amb la seriositat, però “en broma” es poden dir moltes coses que “en serio” seria impossible. Incloure l’humor quan parlem de coses serioses proporciona distensió entre qui parla i qui escolta. Per què no fem més broma? No deixo de preguntar-m’ho. Heu anat a algun Ple municipal? Jo mai no he entès per què ningú no hi fa broma, per què es fan discursos tan solemnes i avorrits, tan burocràtics... i en canvi a ningú no se li acudeix de fer intervencions amb sentit de l’humor. Afavorir el bon rotllo, vaja, que de restrets ja hi anem massa temps. No costaria tant. És aquesta falsa idea -i no em refereixo només als Plens- que per ser seriós cal semblar-ho, i així es poden dir -a vegades- autèntiques bajanades sense sentit que, amb una cara seriosa i un posat decidit, sembla que s’hagi dit alguna cosa important: aquella cara que posa el metge quan t’ha de notificar un diagnòstic desfavorable o la del jutge a l’hora d’emetre un veredicte. Aquell posat del notari, quan t’ha de passar la factura. Si ja en tenim prou amb les males cares que ens fa posar la vida per obligació, a vegades no caldrien aquests posats de “treballador el dilluns al matí” o de “presentador dels ‘telediarios’ del franquisme”. Molts cops les formes ens ofeguen quan, la majoria, preferiríem veure un somriure o rebre per resposta una petita broma. A vegades penso que els serveis d’urgència haurien d’incloure intervencions de bon humor (només és una idea, Eva), que quan algú et mirés amb cara de mala llet poguessis trucar a un telèfon i es presentés una ambulància amb pallassos (o alguna cosa similar) que fes descollonar-se de riure al provocador/a. Si més no en defensa pròpia. No estaria malament que cada dia de l’any fos una mica 28 de desembre. L’humor no sempre ha de ser negre ni les bromes de mal gust i, en alguna ocasió, un acudit a temps pot salvar-nos de la mediocritat. n

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

FEBRER 2001

Gent normal

ent normal que treballa o no. Que no viu a Cerdanyola sinó a 20 minuts de Barcelona. Gent normal de pisos d’«alt standing» o cases adossades. Gent normal de Cerdanyola de tota la vida. Hi ha de tot, entre la gent normal.

La gent normal rep el Riu Sec cada mes, puntual a la bústia, i directament el llença a la paperera. Per això la gent normal no té ni idea del que passa a Cerdanyola. Perquè la gent normal compra diaris esportius que reflecteixen millor la realitat del món, o bé altres diaris -si en compra algun- en altres idiomes més universals. O no. A la gent normal no li interessa l’activitat cultural que es fa a Cerdanyola perquè està molt ocupada seguint el futbol o quina és la darrera xicota del futur Felipe VI. La gent normal ben poca cosa sap de Cerdanyola, i no ho troba a faltar. La gent normal té uns altres problemes més importants; té uns fills - que van pelats i no els controlen, perquè fa temps que la gent normal ha renunciat a l’educació i, fins i tot, a l’autoritat. La gent normal procura no pagar impostos i per queixar-se ja té l’Ajuntament, que sempre té la culpa de tot (fins i tot de la crisi de les vaques boges). La gent normal no està per punyetes, té moltes factures per pagar i moltes coses per comprar. Només demana poder anar en cotxe a tot arreu i aparcar davant la porta, sobre la vorera si cal. La gent normal pensa que les coses són com són i que no es poden canviar, perquè «ells» sempre faran el que vulguin i no paga la pena rebel·lar-s’hi. La gent normal a vegades vota, a vegades no, perquè -creu- no li reporta res i tot seguirà igual. Pensa que si al Tercer Món passen gana és el seu problema i que no en tenen la culpa. Per això a la gent normal no li importa comprar productes fabricats amb mans esclaves si són més barats, perquè té un apartament a la platja i ha de pagar la hipoteca cada mes. Per a la gent normal el respecte al medi ambient es basa a anar en cotxe a la muntanya, perquè a la gent normal li agrada molt la natura, per això demana carreteres i túnels d’Horta. Però és que la gent normal està tan tancada en ella mateixa i en un radi de 5 metres al seu voltant, que viu de la immediatesa i s’alimenta de missatges fàcils. Perquè la gent normal ja fa temps que ha renunciat a pensar i -bàsicament- li preocupa consumir. La gent normal «a casa seva fa el que vol». I així ens va, gràcies sobretot a l’aportació a la humanitat de la gent normal de l’occident blanc i cristià. Que Déu ens guardi de la gent normal! n

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

MARÇ 2001

Noblesa obliga

a gent que em coneix sap ben bé fins a quin punt sanament malaltís arriba la meva passió per Irlanda i la cultura irlandesa. Doncs bé, passió per passió, mai no he amagat el meu interès per Cerdanyola, la ciutat on un dia el destí em va fer caure. Podria resultar grotesc intentar conjugar uns interessos tan diferents geogràficament i culturalment, fins al nivell de trobar-hi punts en comú. Doncs bé, hi són, i és aquí on radica el centre d’interès d’aquesta Orlandada. Tothom coneix (espero!) el castell de Sant Marçal, però poques persones podrien dir-nos alguna cosa més enllà de la seva existència. I no entraré en aspectes històrics, que repetidament han aparegut en publicacions d’història local. Aquí vaig en una altra direcció. Una de les característiques del castell ha estat el canvi de nom de la família propietària, a causa de la transmissió patrimonial per via materna. Així, de Plegamans a Marimon, de Marimon a Arróspide i d’Arróspide a Trenor, sense deixar de pertànyer a la mateixa línia dinàstica. Bé, el cas és que els Trenor provenen d’Irlanda. Thomas Trenor va néixer a Dublín a la darreria del s. XVIII i va arribar a Espanya com a oficial de l’exèrcit britànic que lluitava contra les tropes napoleòniques durant la guerra del francès. Acabada la guerra, es va establir al País Valencià, i va iniciar una carrera de comerciant molt profitosa, en fer-se amb la propietat de la Reial Fàbrica de Sedes de Vinalesa i amb la creació de l’empresa Trenor i Cia., fins a la seva mort el 1859. La riquesa dels Trenor els va convertir en una de les famílies més importants de la burgesia valenciana i aquesta situació preeminent va afavorir que tendissin a emparentar amb la noblesa. Així, un net de Thomas, Vicens Trenor i Palavicino, va casar-se a final s.XIX amb Maria del Carme de Arróspide, marquesa de Cerdanyola. Aquest va ser el primer Trenor vinculat a la nostra ciutat, i l’actual carrer de Lluís Companys va dur el seu nom fins a l’arribada de la democràcia (amb un parèntesi durant la II República). El 1911 ell i la seva muller van ser nomenats per l’Ajuntament fills adoptius de Cerdanyola i van fer diverses aportacions econòmiques per a la construcció de la nova església parroquial i les primeres escoles públiques. Josep Maria Trenor de Arróspide, fill de Vicens i Maria del Carme i hereu del marquesat de Cerdanyola, va morir ara fa pocs mesos a la ciutat de València, on han residit els Trenor des de principis del s. XIX. De fet, Trenor és un cognom irlandès molt antic (prové del clan MacTréinfir) que en la seva traducció a l’anglès va patir diverses variacions de grafia, com Treanor, Trainor o Traynor. L’única referència als Trenor en la simbologia local és el lema “Facta, non verba” que l’alcalde Francesc Codoñés va fer incloure a l’escut de Cerdanyola als anys 20 i que sembla relativament modern. Em pregunto si es podria incloure Sant Patrici en el calendari de festes locals i fer honor als nostres vincles amb Irlanda. Potser -per raons òbvies- deixaríem de parlar de la Cerdanyola del vi, però sempre ens quedaria la Cerdanyola de la Guinness o del pure pot still. Feliç 17 de març! n

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

ABRIL 2001

Qüestió de memòria

e vegades penso que maltractem tant algunes paraules que, de tant sentir-les, perden sentit. Si més no, acabem banalitzant-les i no en copsem el sentit últim. Em passa, per exemple, amb el mot “memòria”. Parlem de la mala memòria, de la memòria històrica, de la memòria col·lectiva, de la memòria de l’ordinador... ufff! Pensava en això un dia que mirava fotografies antigues de Cerdanyola, perquè darrerament ens han bombardejat amb fotografies antigues i de no tenir-ne cap hem passat a no saber on posar-les. Apareixen al Tot Cerdanyola, al Diari, en llibres que han proliferat, en unes postals i un àlbum de cromos que va fer l’àrea de Comerç de l’Ajuntament... fins a la sopa! Però, en aquest empatx de tanta foto romàntica, a vegades crec captar una dimensió especial. Generalment, la gent de Cerdanyola hi reconeix, amb nostàlgia, indrets desapareguts i els nouvinguts no donen crèdit al fet que allò que veuen un dia -no gaire llunyà- havia estat Cerdanyola. Però hi ha alguna cosa més enllà de tot això, i és aquí on vull incidir en la qüestió de la memòria. Jo soc de Barcelona, ho confesso (ningú no és perfecte, com sempre diu el company Albert Sabadell). No tinc massa referents personals d’aquella Cerdanyola de fa trenta anys, especialment perquè jo llavors era un marrec que estiuejava a Montflorit, des de la nostra vivència un “poble” a part de Cerdanyola envoltat per Collserola. Però amb Barcelona em passa una cosa semblant; els canvis tan brutals que està patint en els darrers anys fan que no la reconegui. Sento que m’estan fent “una altra Barcelona” diferent de la que jo vaig viure, i no sóc tan gran! De vegades no identifico els racons d’on explicaria mil anècdotes, el carrer on passejava amb una noia de la que estava molt penjat, o la cantonada on la meva mare i jo ens vam assabentar que Franco havia mort. De vegades, vaja, tinc la sensació que m’estan esborrant la memòria, els referents de la meva vida. Per tant, quan veig les imatges antigues d’aquella Cerdanyola amb pícnic a les Fontetes, excursions a la font d’Adam i Eva, banys a Las Vegas, vinyes al Banús i carrers sense asfaltar, em sento molt a prop d’aquells que, avui, deuen sentir-se mig perduts entre cotxes sobre la vorera, blocs prefabricats i garrulos pelats amb la ràdio a tope que parlen una sola llengua i malament. Fa anys, em preguntava com la gent havia tolerat que li robessin d’aquesta manera el seu paisatge i en tan poc temps. Avui, malauradament, ho entenc perfectament. I em planyo en veure que poc han canviat les coses que realment havien de canviar. Allà cadascú amb la seva responsabilitat. n

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

MAIG 2001

El més difícil...

l més fàcil és tancar-se entre quatre parets perquè veure el món, tot sencer, ric en tonalitats, llengües, climes, cultures i maneres de viure, ens obligaria a pensar. El més fàcil és fotre fora els immigrants, que “ens prenen el que és nostre”, sense que ens plantegem per què i com tenim el que tenim i ells no tenen res. El més fàcil és fer-se fort en la pròpia misèria cerebral i castigar durament, mostrant sempre qui mana, als qui no pensen igual, fins i tot en allò que es diu defensar, fins i tot en nom de la llibertat, emparats en els vots de la comoditat que els justifiquen i sustenten. El més fàcil és deixar-se endur per baixos instints, deixar-se corrompre per diners, per poder, perquè sí... i després criticar els qui fan el mateix. No és més demòcrata qui més crida contra ETA, només fa més soroll. Ja deia un filòsof de la Grècia clàssica que l’home és com un ruc amb dues alforges: una la du al davant, carregada amb els defectes dels altres, i l’altra la du al darrera, carregada amb els propis defectes; per això veiem sempre només els defectes dels altres i mai els nostres. El més difícil... el més difícil és sempre esforçar-se a acceptar la diferència i integrar-la en la nostra vida. La diferència de criteri, la diferència cultural, la diferència religiosa, la diferència política, la diferència sexual... perquè la diversitat és un reflex del món (afortunadament, la Coca-Cola encara no ha arribat a tot arreu). El més difícil és esforçar-se a dur a la pràctica allò que se suposa que es defensa. El més difícil, ara i abans, és ser demòcrata i acceptar que la societat respiri democràcia de dalt a baix. I no és més demòcrata qui té un càrrec polític ni qui jura més vegades la Constitució. I tots aquells que viuen de la democràcia però que l’han convertit en el que és, hauran de veure okupes, nazis, bombes terroristes i gent sense sostre a dojo, perquè són els seus fills polítics, els fills d’una societat inflexible davant del capital, que posa una línia molt clara entre els que tenen i els que no tindran mai res. I els diran “radicals”, quan avui el més radical és ser demòcrata, és apostar pel diàleg i el respecte a la vida, és ser capaç de no creure’s superior a ningú per tenir un zero més en un sou de merda. Ser demòcrata és prendre partit per la justícia sense cognoms, igual per a tothom, aquí i a Belfast, a Washington i a Sud-àfrica. Ser demòcrata no és només estar dins de la llei. Si la democràcia fos persona, ja hauria presentat una denúncia per maltractaments. Qui no ho veu és cec i qui no ho vol veure és un irresponsable. Els fruits del que estem sembrant els recollirem tots, i la culpa, com sempre, la tindran els més febles. n

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

JUNY 2001

Un altre món és possible

a injustícia sempre provoca indignació, però més encara si aquesta prové d’estaments oficials, d’organismes democràtics i, per tant, del poder escollit pel i per al poble. Contra els tòpics que malparlen d’aquells que sempre critiquen la policia, n’hem tingut un bon argument durant la diada de Sant Joan a la veïna Barcelona. Però el realment preocupant és que, sense l’excusa de viure sota el règim de Franco, algunes coses segueixin funcionant com sempre. Potser hauríem d’estar acostumats que aquest país doni lliçons de patetisme a la resta del món, perquè de democràcia, pel que es veu, encara ens queda molt per aprendre abans de voler ensenyar res. Però no, no ens acostumarem mai a la injustícia i a la violència, sobretot si prové d’un estat democràtic amb uns governants que presumeixen de viure entortolligats en els drets constitucionals. Després d’intentar boicotejar els actes contra la globalització sense èxit, la llei va prendre la forma de porra i el diàleg es va disfressar de violència policial contra la gent allí congregada. I ja estem habituats als constants intents de criminalització de qualsevol moviment ciutadà, amb la connivència d’alguns mitjans de comunicació. Però és responsabilitat de tothom qui va veure el que va passar el diumenge 24 de juny d’explicar la veritat dels fets. La manifestació havia acabat, alguns elements provocadors eren davant la policia a la porta de El Corte Inglés... Qui va ordenar la càrrega sobre la plaça de Catalunya, on tot transcorria amb normalitat? Per què es va carregar sobre la gent que, pacíficament, dissolia la manifestació? Per què sobre els organitzadors mentre demanaven calma i cridaven a la no-violència amb l’ajuda d’un megàfon? Per què sobre els periodistes que cobrien la notícia? Qui tenia interès a convertir en violenta una manifestació que havia transcorregut pacífica durant hores? Què hi feien policies disfressats d’agitadors amb la cara tapada amb mocadors i la porra a la mà? Tot plegat va enterbolir un dia fantàstic i va obligar a suspendre diversos actes, la feina desinteressada de molta gent, el treball desenvolupat durant mesos, l’esforç de moltes entitats per arribar al consens... Això ens fa preguntar-nos sobre els autèntics enemics de la democràcia. Qui no tolera la idea de construir un món més just? Qui no accepta el dret a la discrepància amb el poder? Qui prefereix una joventut domada per la droga i el consumisme? Els mateixos que controlen la policia... i el món. De tant no voler oblidar, ja no ens caben més noms a la llista. n

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

JULIOL 2001

El món per una finestra

a cinc anys la paraula internet ens podia sonar a nom de un bar de moda amb pretensions de disseny innovador; avui, per al 20% de la població espanyola, ja forma part de la vida quotidiana. Per a mi internet sempre ha estat com tenir, a casa, una finestra oberta al món. Amb la meva capacitat d’homo sapiens format al s.XX, de vegades entenc internet fent paral·lelismes amb la màgia negra: fent un clic i donant pas a l’espera compasada d’un horrible soroll (el mòdem), em puc traslladar als racons més inimaginables i contactar amb la gent més diversa. Mai no he entès aquells que diuen que internet afavoreix la incomunicació... quan la TV és present a gairebé totes les llars. El cas és que puc explicar les troballes més insòlites. Fa anys vaig conèixer en un xat a la Maika, una noia madrilenya que... parla català, i que va trobar en mi un mitjà per practicar l’idioma, ja que allà només el parla el president Aznar en la intimitat. Avui la tinc entre una de les meves millors amistats, i li reservo la plaça d’ambaixadora a Espanya el dia que Catalunya sigui independent i jo en sigui president. Fa uns dies vaig contactar amb un capità de la Navy americana... nascut a Madrid! Amb un castellà perfecte, tenia molt d’interès a intercanviar opinions amb un independentista català. Tota una experiència humanament enriquidora! Imagino que la mateixa sorpresa devia sentir en Jim, un senyor dels USA que em va escriure preguntant per què la meva pàgina web sobre Irlanda és en català, ja que una adreça com www.global-ireland.com esperava trobar-la en anglès o gaèlic. O el cas de la Montse, una noia d’Argentona que vivia Suècia i que ara, reubicada a Catalunya, ha passat de ser una amistat virtual a una amiga real. I, ja per insòlit, esmentaré, finalment, el cas de la Kinga. Un dia, a Napster, vaig veure que algú amb el nick “Kinga_Montsolis” es baixava una cançó de Lluís Llach del meu arxiu. Vaig adreçar-me a ella en català (qui, sinó un català, es baixaria un tema d’en Llach?) i vam iniciar una conversa, i em va dir que era hongaresa i que estudiava català a la universitat. Des d’aquell dia, la Kinga i jo intercanviem fotografies, arxius, missatges, idees i una bona amistat virtual, en espera del moment que el destí ens situï cara a cara. Aquesta noia, que estudia química a Budapest i que en menys d’un any parla un català molt acceptable, va conèixer Catalunya a partir del “culebró” Nissaga de poder, que la TV hongaresa retransmet... en hongarès, naturalment. I, des de llavors, el seu interès ha anat estenent-se al teatre (és una admiradora de l’Emma Vilarassau), a la literatura (quants catalans han llegit en Jaume Cabré?) i a les persones del país on ella -diu- espera venir a viure algun dia. La darrera notícia que m’arriba és que ha guanyat una beca per anar a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent. n

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

SETEMBRE 2001

Víctimes i botxins (històries de la globalització)

l matrimoni X va comprar un pis fa sis anys. Els va costar 13 milions. Ara en val 22 i consideren que han fet una bona inversió i un gran negoci. El posen en venda i aviat troben comprador. Creuen que és un privilegi haver adquirit una caseta unifamiliar per 40 milions que els permetrà millorar la qualitat de vida. No pensen, però, que han de demanar una hipoteca de 15 milions (en tenien 3 estalviats), la qual cosa implica invertir tot els estalvis i dedicar un dels dos sous a pagar, només, la maleïda hipoteca durant -almenys20 anys. Alhora, el seu fill, que té 29 anys, està buscant el primer habitatge, però té un sou de 100.000 ptes. que guanya treballant per a una multinacional de productes alimentaris on compren els seus pares (la mateixa que va provocar el tancament de diversos petits negocis familiars del barri, per no poder competir amb els preus). El seu sou no només no ha augmentat en els darrers sis anys, sinó que ni tan sols té feina fixa. Amb aquesta inestabilitat laboral, li resulta impossible accedir a un primer habitatge, també perquè la seva parella es troba en una situació pitjor. Resulta que els pares d’ella (matrimoni Y) han invertit els estalvis en una multinacional petrolera que els prometia unes rendes superiors a les que els donava la caixa d’estalvis. Aquesta multinacional va absorbir un seguit de petites empreses, entre elles la propietària de la benzinera on treballava la filla del matrimoni Y. La multinacional ha fet regulació de personal, perquè ha vist que era més rendible obrir benzineres a un país del tercer món on la mà d’obra és més barata perquè treballa en condicions esclaves. Així que, entre d’altres persones, l’han acomiadat i ara és a l’atur. Amb l’agravant que no havia treballat el temps suficient per gaudir d’una prestació econòmica. D’altra banda, el matrimoni Y havia adoptat un infant oriental a través d’una ONG, el mateix que treballa 12 hores al dia sense contracte fabricant sabatilles esportives per a una altra multinacional; casualment, la mateixa marca de sabatilles que compren per als seus fills els matrimonis X i Y. Aquest retrat, inventat però gens fantasiós, genera un seguit de preguntes. On és el negoci que et donin tants diners pel teu habitatge si tots han pujat de preu de manera similar? Més encara, si aquesta pujada de preu és desproporcionada respecte a l’augment dels salaris i t’obliga a veure com el teu propi fill/a no pot accedir a un habitatge. Qui és, doncs, el beneficiari d’això? Comprar en grans superfícies representa un estalvi? Si resulta que el poc que estalvies en la compra és a costa de pagar un sou fastigós al teu propi fill/a (o veí). On és el negoci d’invertir en grans multinacionals que garanteixen beneficis ràpids però a costa del benestar de les persones? I, és clar, cap de les tres parelles van anar a manifestar-se el dia en què els sindicats protestaven per la retallada de les prestacions d’atur, fins i tot havien votat al partit que les va decidir. Perquè, de fet, a ells la política no els interessa. Sempre hi ha qui juga amb el petit especulador que -semblagairebé tothom porta dins. I això ens fa, alhora, víctimes i botxins. n

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

OCTUBRE 2001

El negoci de la por

stic cansat de veure cada dia el mateix a la TV i a la premsa, però, sobretot, em fa por. No val la pena insistir en la condemna dels fets de Nova York de l’11 de setembre... no val la pena perquè és d’una obvietat espaterrant. És de tot el procés desencadenat des de llavors que tinc un conjunt de sensacions, barreja d’indignació, perplexitat i lucidesa. Veig tothom abocat a la guerra, estats defensant el dret de venjança i gent donant suport a la violència d’estat. És per tenir por, oi? Han hagut d’atacar els USA perquè tothom estigui contra el terrorisme? I ara... la gran croada, amb la gent resant i demanant venjança, que m’acolloneixen tant com els integristes islàmics. En mans de qui estic? El germà americà, gran aparador del terrorisme internacional, es llença a la gran croada contra el terrorisme internacional (el dels altres, és clar), amb el suport de tots els demòcrates (acollonits també?) i no demòcrates. Perquè fa riure una guerra contra el terror promoguda pels mateixos que van crear Saddam Hussein a Iraq, Somoza a Nicaragua, Pinochet a Xile, Batista a Cuba... i tants d’altres, els mateixos de Vietnam (algú ho recorda?) i d’Hiroshima i Nagasaki. Cada cop que els USA volen tapar un forat creen un monstre nou. Però el meu rictus augmenta quan veig el suport generós d’estats gens sospitosos de respecte als drets humans com Xina, Israel, Pakistan o Rússia, per no esmentar els mateixos USA, on encara es manté la pena de mort i que es nega a pagar el deute que té amb l’ONU mentre el Tribunal Penal Internacional pugui jutjar un ciutadà seu. Francament.... que algú m’expliqui el sentit del mot terrorista! I la pau... a qui li interessa? Quina lliçó! Algú es preguntava com comença una guerra? (Perquè el final és del tot previsible). I així, mentre es generen més Rambo-notícies cada dia per al nostre gaudi morbós, el 80% de la humanitat segueix cedint la seva salut, la seva llibertat i la seva vida als índexs borsaris d’occident on s’enriqueixen els que ens volen defensar, sense que això hagi generat cap reacció internacional. Això sí, a l’ONU ballen la Macarena mentre alguns esperem delerosos la intervenció en català d’Andorra. I el més important, si el president dels USA pot decidir sobre la meva vida, exigeixo el dret de poder votar en les eleccions americanes. n

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

NOVEMBRE 2001

Sobre la pau

(i altres històries de por)

arrerament sentim parlar molt de guerra, perquè gairebé sense adonar-nos-en el govern de l’Estat ens hi ha fotut «de peus» (perquè si fos «de cap», segurament no hi seríem). Per contraposició, s’alcen les veus de la discòrdia a favor de la pau.

A Cerdanyola també hi ha hagut una resposta en aquest sentit, en crear-se la coordinadora Cerdanyola per la Pau. Aquest grup de persones i entitats organitza concentracions silencioses davant de l’Ajuntament cada dimecres, demana que la ciutadania pengi llençols blancs dels balcons amb la paraula Pau i prepara diversos actes per a l’1 de desembre. Però la pau té moltes cares, igual que la guerra, i sobre la pau s’ha dit i escrit molt. Un personatge brillant i, sovint, oblidat, Mahatma Ghandi, ens deia que «no hi ha camí per a la pau, la pau és el camí», una frase per reflexionar davant dels qui veuen la guerra com un suposat mitjà per a la pau, fent més cas a aquell «si vis pacem, para bellum» (si vols pau prepara’t per a la guerra) dels romans. Però la pau pot ser una gran trampa, i molta gent encara recorda aquells «25 años de paz» que celebrava el franquisme i als quals Raimon responia cantant que «de vegades la pau no és més que por». En altres latituds, Bob Dylan picava a les portes del Cel i ens demanava buscar la resposta en el vent, mentre John Lennon proposava unir-se als que podien imaginar un món diferent i en pau. Durant els anys durs de conflicte a Irlanda del Nord (els «troubles»), mentre els sectors unionistes demanaven la pau (simplificant el problema al desarmament de l’IRA), els sectors republicans responien amb el lema «Pau, però amb justícia». És molt cínic que demanin la pau els que basen el seu poder en la injustícia i la violència d’Estat. Per la seva banda, quan la part lliure d’Irlanda va aconseguir la independència, va anomenar la seva nova policia «Garda síochana», és a dir, vigilant de la pau. Una gran paradoxa, al menys per a mi, sempre ha estat això dels soldats en missió de pau. Enviar professionals de la guerra a pacificar! Em recorda aquell poema de Benedetti, «Oda a la pacificación», quan diu «Cuando los pacificadores apuntan, por supuesto/tiran a pacificar/y a veces hasta pacifican dos pájaros de un tiro». Jo vaig ser militaritzat a la força fa gairebé 20 anys, en nom d’una pàtria que no és la meva, i vaig ser forçat a relacionar-me amb professionals de la guerra, entre ells legionaris; bastants anys més tard, l’Estat Espanyol va enviar legionaris «pacificadors» a Bòsnia, i jo només pensava «Pobres bosnians!», perquè en el meu pas forçat per la policia militar (doble bonus!) vaig patir de tot amb legionaris i els coneixia de prop. És clar que els temps han canviat des de llavors, fins i tot l’exèrcit, fins i tot l’enemic. Només que.. ostres... de vegades l’enemic el tenim a casa mateix! I davant de tant d’afany per matar-se i esquarterar-se, la pau de Ghandi no és tan sols el camí, sinó el camí més difícil, de la mateixa manera que el blanc sempre és el color que s’embruta més de pressa. n

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

DESEMBRE 2001

L’imperi dels ignorants

i algú té l’hàbit de conduir algun vehicle per la via pública, s’haurà adonat de quanta gent egoista, maleducada i temerària circula pel món. També s’haurà adonat de quina gran veritat amaga la frase que “De porc i de senyor se’n ve de mena”. Un imbècil és un imbècil, encara que intenti amagar-se darrere d’un Mercedes. El vehicle no ens diu res de la categoria humana del conductor, només ens parla de la seva capacitat per gastar diners i poca cosa més. Si algú té el costum de llegir la premsa cada dia, s’haurà adonat de la quantitat ingent de bajanades que s’hi poden trobar en boca de personatges il·lustres. De la mateixa manera que en l’exemple anterior, el càrrec no ens parla tampoc de la capacitat intel·lectual o humana de la persona, sinó d’altres habilitats. Igualment, en diversos àmbits de la cultura circulen els habituals caçadors de premis, que són capaços de presumir en el seu currículum d’una llarga llista de nominacions; però això no vol dir que tants reconeixements siguin garantia de ser millor que altres que no tenen l’hàbit ni la tenacitat de presentar-se a mil convocatòries. Quan arribem a l’escala dels governants, podem fer apreciacions similars. Ser escollit per a un càrrec és la prova que la majoria de persones que poden votar han usat aquest dret per atorgar-li una responsabilitat; però no significa que sigui la persona més intel·ligent. D’això en tenim bons exemples, i casos com cabassos. No parlarem del Sr. Bush, que donaria per a molt, sinó d’algú més proper, agafat a l’aznar, perdó! a l’atzar. Una persona pot presidir un govern sense conèixer més llengües que l’espanyol. Incapaç com és d’entendre que a la “seva” Espanya hi ha altres idiomes, tampoc es va molestar d’incloure en la seva formació cap altra llengua, ni tan sols l’anglès. A algú li pot semblar una tonteria, però el coneixement d’idiomes dóna una altra visió del món. Però n’hi ha molts d’altres és clar, tots coneixem bons exemples de com la ignorància i no tenir una mínima base cultural sòlida semblen ser la condició bàsica per ocupar determinats càrrecs, quan hauria de ser condició sine qua non per impedir-ne l’accés. Algú votaria una persona que no fos capaç de situar Polònia en un mapa? Ben segur que si! Altres, amb bona intenció, segurament la ubicarien a Catalunya. I no passaria res (o sí?). n

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

FEBRER 2002

Revolucionaris

ls temps canvien, però no tant. El nostre imaginari ens imposa una visió lineal del temps: de pitjor a millor, és a dir, a la prehistòria érem uns arrossegats, pobrets i incultes i ara hem assolit el màxim esplendor intel·lectual i social. Som la pera, vaja. Però fent una ullada crítica a l’entorn és fàcil adonar-se que les coses no són així. La riquesa i el poder són en mans d’uns pocs (com sempre) i la marginació social és un fet estès (igual que abans). Per posar un altre exemple gràfic, si bé és cert que mai la cultura i l’ensenyament no havien estat tan a l’abast de la gent com avui (al món occidental, és clar), només cal veure les estadístiques de quins són els programes més vistos per TV per tal de desenganyar-se sobre la incidència social d’això; o bé fer una ullada de quins són els temes preferits de conversa de bona part de la gent o, simplement, fer una enquesta preguntant qui era Ghandi (per dir algú). És interessant, també, analitzar alguns dels paradigmes molt estesos i assumits, com ara la visió perogrulla del terrorisme, el simplisme amb què s’aborden els moviments mal anomenats radicals i, per què no dir-ho, la naturalitat estúpida amb què se sol tractar la dinàmica social. Sens dubte vivim un moment històric conservador i retrògrad, i dic això amb el convenciment que s’estan perdent molts dels guanys socials aconseguits a través de sang, tortures i anys de presó i sacrifici de moltes persones. Em satura la constant manipulació que es fa des dels mitjans i les idees que, moltes vegades, es transmeten de manera subliminal. Només cal repetir mil vegades cada dia per TV que nacionalista és el mateix, perquè al cap d’uns mesos la gent et miri malament si expresses determinades opinions que abans es consideraven normals. Només cal ensenyar determinades escenes de violència al carrer perquè bona part de la gent assumeixi que el moviment antiglobalitzador es basa a trencar aparadors i enfrontar-se a la policia, per posar un altre exemple. En definitiva, es tracta d’oblidar que aspectes avui tan trivials com la jornada de 8 hores, les vacances pagades, els contractes indefinits, la sanitat i l’educació públiques i gratuïtes no són dons de Déu, sinó terreny guanyat als poderosos per gent que, en el seu dia, va ser titllada de terrorista. I no oblidem que Ghandi, pare de la no-violència, també era nacionalista i avui es consideraria antisistema qualsevol persona que actués igual que ell. I amb això només vull dir una cosa: no perdem el sentit de les paraules ni la intencionalitat de qui les usa. O aviat correrem el perill de ser acusats de terroristes i antisistema si protestem per un peatge injust o portem la lluita més enllà d’un camp de futbol. n

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

MARÇ 2002

Assumir l’anormalitat

ada generació rebem dels nostres antecessors una herència que no té res a veure amb la genètica. Rebem un paisatge, un món sencer per a nosaltres, tal i com els nostres avantpassats han volgut que sigui; rebem el resultat de processos històrics complexos, de lluites pel poder, de solidaritats i d’intoleràncies... De petits l’assumim i l’entenem com a «normal», perquè és el nostre temps, el nostre paisatge. Amb el pas dels anys nosaltres anem canviant, i el nostre temps també. Però poques vegades fem projeccions amb la voluntat i la curiositat per captar aquesta dimensió històrica amb ulls intemporals. Els de la meva generació hem conegut una Cerdanyola urbana, però els de generacions anteriors van conèixer un poble ben diferent. Els qui ens han precedit han vist un riu Sec net que era una riera estacional, i una zona verda que es deia Fontetes. Ja fa anys que algú, en nom de no sé què, va decidir que les coses havien de ser diferents, i ara, que en veiem el resultat, és quan podem practicar aquest exercici d’intemporalitat, veure-ho en la seva dimensió històrica. Hi ha gent que diu que tot això és el resultat del progrés, però permeteu-me que pensi que tot això és el resultat de les coses pensades amb el cul a la recerca del benefici immediat d’uns pocs. M’explicaré amb un exemple ben clar i universal, aplicable arreu del món. Els rius són el resultat del cicle de l’aigua, i el que fan és conduir-la fins al mar. Però ara, molts rius, quan arriben al mar, ja no duen aigua, sinó un líquid que químicament és una altra cosa. Aleshores, les administracions fan grans inversions en depuradores, que converteixen aquest líquid novament en aigua i, a més, potable. Després, presumeixen d’ecologistes en funció del nombre de depuradores que han fet. Però ningú no ha pensat -vull creure que sí- que el procés normal seria que al riu hi arribés aigua. Algu ha pensat senzillament a no embrutar-los? Hem assumit una cosa que fa cent anys hauria semblat una bajanada impossible. I convivim amb els nostres rius-claveguera que serpentegen travessant autèntiques ciutats plenes de progrés i de benestar, amb els seus blocs de pisos, la seva aluminosi, els sous mal pagats de sempre i una boira a la qual -eufemísticament- anomenen aire. Però aneu amb compte, perquè si us queixeu diran que sou comunistes o, com a mínim, una colla d’exagerats alarmistes perquè, en definitiva, Espanya va de puta mare, i que és el que la gent vol. I, tranquil·lament, cada matí ens llevem com si res no passés. Amb la nostra immensa capacitat d’assimilar la merda, em pregunto què no veuran els que vindran després. En tot cas, sempre tindrà una part positiva: el racisme haurà desaparegut, perquè tots i totes serem de color verd. I serà normal! n

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

OCTUBRE 2002

A-normal

olta gent recordarà aquella famosa escena de la pel·lícula El jovencito Frankenstein on el professor Fronkonstin pregunta al seu fidel Igor quina mena de cervell ha robat per a la «criatura». La hilaritat que es desprèn de la resposta és òbvia: «normal del tipus A», en definitiva, anormal. Recordo sovint aquesta escena quan veig les opinions d’alguns polítics, i també quan penso en el meu país, on els catalans som cada cop més una excepció cultural folklòrica. Vull dir que som un país normal del tipus A? Valoreu-ho vosaltres a partir d’alguns exemples que us donaré tot seguit. Necessito un traductor per declarar davant del jutge si ho vull fer en el meu idioma. Trobar una pel·lícula en català en un videoclub és tota una aventura, fins i tot si la versió original és en català, abans trobaré la versió doblada a l’espanyol. Si vull comprar una obra de teatre de Víctor Català he d’anar a una llibreria especialitzada en llengua catalana, com si es tractés d’un idioma exòtic. Per anar al cinema a veure una pel·lícula en català, abans s’han de recollir milers de signatures per internet per adreçar una carta a la distribuïdora i fer que la Generalitat hi pari atenció. La Fundació Nous Horitzons demana una subvenció al Ministeri de Cultura i li retornen els estatuts perquè estan en català. El govern espanyol legitima el robatori de documents durant la Guerra Civil, propietat d’entitats i particulars de Catalunya, fins i tot de la mateixa Generalitat, i, en canvi, subvenciona l’arxiu de la Fundación Nacional Francisco Franco, des de la qual es justifica la rebel·lió militar de 1936 i els documents de l’esmentat arxiu ningú no planteja dur-los a Salamanca amb la resta. Posats a il·legalitzar Batasuna i les seves manifestacions, per què no fan el mateix amb fundacions d’aquesta mena i els actes del 20-N? Tot és molt normal (del tipus A), oi? N’hi hạ més. I no és una qüestió de percepció personal, sinó que s’ha dit al Congrés de Vic, que l’ús social del català retrocedeix. Suïcidi cultural, ho anomenaria jo. I no passa res, aquí som tots més espanyols que la Puerta del Sol, fins i tot ho fem saber a la matrícula del cotxe, i és d’allò més normal. Si fem el contrari, ens claven una multa per falsejar la matrícula, quan en realitat el que fem és intentar tapar una mentida. Gairebé ens fa por aixecar una senyera, no fos cas que el contuberni Aznar-Bush ens posés a la llista de «l’eix del mal», i s’escapés alguna de les bombes que aniran de camí a Iraq. Per què la llengua pròpia del meu país es considera de segona? Per què 10.000.000 de catalanoparlants no som suficients a Europa perquè la nostra llengua sigui oficial a les institucions europees? El problema és que no tenim estat? Doncs si el problema és aquest, jo vull un estat per al meu país. Si el món és divers, o millor encara, si la diversitat és el que defineix el món (diversitat cultural, religiosa, lingüística, racial, climàtica, paisatgística...), jo també vull el meu lloc entre la diversitat, no vull ser com els 200.000 darrers elefants que queden a l’Àfrica. Vull un país normal, però no del tipus A. n

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

l’Àlbum

Fotogràfic

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

El Col·lectiu de Recerques Arqueològiques (CRAC)

A dalt, una foto dels anys 80 i amb Cristina Real (en aquell moment, regidora de cultura) presentant la revista “LIMES”. A sota, una de les primeres excavacions del CRAC Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

Cerdanyola Debat

Presentació pública de Cerdanyola Debat

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

13 7

8 1

14 15

9 2

10 3

11 4

1. Miquel Rivero; 2. Ramon Company; 3.Toni Morral; 4. Jordi Miró; 5. Francesc Rodriguez; 6. Xavier Gordo; 7. Orlando Barrial; 8.Sigfredo Cabrera ; 9. Xavi Botella; 10. Marutxi Beaumont; 11. Joan Sánchez Braut; 12. Alfons Escoda; 13. Xavi Aguado; 14. Víctor Lacarta; 15. Jordi Mascarell; 16. Josep Morral; 17. Anna Bascu Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

Cerdanyola Debat

A una taula informativa de Cerdanyola Debat, amb Francesc Rodríguez. A sota, amb Heribert Barrera, Celestino Sánchez, Jaume Mimó i Sarrablo i Miquel Sánchez presentant els actes d’homenatge a Jaume Mimó i Llobet, que organitzava l’entitat.

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

Amb Jordi Miró i Joan Sánchez Braut, durant un sopar de Cerdanyola Debat

Irlanda

Amb en Gerry Adams a Athboy (Irlanda) - Març 2008

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

L’Ajuntament

A dalt, amb companys de feina de la “Casa Gran”. A sota, representant l’Ajuntament en un acte al Parc Tecnològic i amb Txema Romero, el seu company “en mil aventures”, davant de la desapareguda Casa Moruna

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

Activitat cívica i política

Banderer dels Tres tombs

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

Publicitat d’una de les candidatures d’ICV de les quals va formar part i votant a la Consulta sobre la independència de Catalunya del 9 de novembre de 2014. Al referèndum de l’1 d’octubre de 2017 també s’hi va implicar activament com a organitzador al barri de Montflorit.

Amb altres membres del GESC (Grup d’Estudis Socials de Cerdanyola), que va contribuir a fundar.

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

Sopar de col·laboradors del “Diari de Cerdanyola”

Manifestació davant de l’Ajuntament Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

The 1916, Irish Pub

Sopar d’amics amb els quals va celebrar que obria un parèntesi en la seva tasca com a treballador municipal per complir un dels seus somnis: obrir un Irish Pub

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

Al local que seria el pub, en una de les primeres visites Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

Amb alguns dels seus íntims, a la festa d’inauguració. A sota, dibuix d’Edu per commemorar l’efemèride

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

A sobre d’aquestes línies amb el seu germà David i amb Joan Pi, dues de les peces del clau del pub durant els primers anys. A sota, amb uns clients molt especials.

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

Gaudint del pub, com un client més

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

Amb Joan Pi. Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

Kinga

Amb l’amor de la seva vida

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

El MAC

Al Museu d’Art de Cerdanyola, equipament que sense ell potser mai no hauria existit

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

Qui ha fet això?

Per acabar, un parell d’imatges on sortim bastants (no tots) amics de l’Orlik que hem posat en marxa aquesta aventura dels “Quaderns de l’Orlando”. Durant els darrers anys, la major part de trobades les organitzàvem amb l’excusa de retrobar-nos amb els que, per circumstàncies diverses, ja no viuen a la nostra estimada Cerdanyola. Amb tots l’Orlando feia molts anys que mantenia diverses relacions d’amistat. Orlando, et trobem a faltar...

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

Pots llegir online, descarregar, o comprar la versió impresa d’aquest llibre a

www.cerdanyola.net/orlando

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

www.imprentamur.com

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial

’ lOrlandada

Quaderns Mac - Col·lecció Orlando Barrial