"Cerdanyola, el poble del Ví" (Albert Lázaro Arqueros) by Edicions Cerdanyola

Cerdanyola, El poble del ví

Albert Lázaro 1

Cerdanyola, el poble del ví Albert Lázaro Arqueros

“Cerdanyola, el poble del ví” © Albert Lázaro Arqueros Primera edició: Abril de 2018 Editor: Juan Antonio Hidalgo Recopilació dels articles publicats a “El Diari de Cerdanyola” entre els mesos de març i juny de 1999 TOTES LES FOTOGRAFIES: ARXIU ALBERT LÁZARO

Articles sobre l’autor publicats a “El Diari de Cerdanyola”

Humanots

Albert Lázaro, el paleta i les històries Lluny del que se suposa que ha de ser un “historiador”, en Lázaro s’arromanga els pantalons i s’esquitxa fins les celles per rebolcar-se entre papers polsosos. És la manera que té ell d’investigar en el passat: furgant tot allò que té pinta d’antic, vingui d’on vingui. De vegades troba materials preciosos, documents que emmagatzema i dóna a conèixer de mica en mica des de les pàgines locals. Qui ho diu, que els paletes no són il·lustrats? Ell sempre explica -no sense orgull- que Ia fal·lera li va encomanar el seu amic i admirat Jaume Mimó pare, qui va ser alcalde de Cerdanyola tants anys enrere. D’ell ha heretat la tenacitat a l’hora d’arreplegar i arxivar papers, estris, rajoles de ceràmica catalana. Perquè a la plaça Sant Ramon hi ha dos museus: l’oficial i l’oficiós. Qui hagi tingut el privilegi de visitar Can Lázaro ja ho sap prou bé. A part de les andròmines que s’hi poden trobar, el més sorprenent és sens dubte el bany. Qui altre, si no en Lázaro, podria dedicar-se durant anys a classificar fragments de rajola extrets dels llocs més insòlits, muntar-los formant mosaics i recobrir totes les parets del bany -una habitació tan digna com qualsevol altra- amb dibuixos d’animals aquàtics? Encara que s’hagi jubilat, no pot evitar continuar exercint la professió, però a la seva manera. Tampoc no pot evitar mullar- se. En Lázaro peca d’esquerranós, ara que és moda ser centrista, i s’ha ficat en més d’una història, abans i ara. Tot torna. La política i les gitanes. Ell també va calçar-se un altre cop les espardenyes per ballar, quan va caldre homenatjar un altre dels seus mestres: Sebastià Garriga. Acosteu-vos cada primer dissabte de mes a la Plaça Abat Oliba i us el trobareu darrere una parada de la fira d’antiguitats, explicant històries amb aquella veu esgavellada que té.

Text: Montserrat Costas Il·lustracíó: Juan Alcolea Publicat a “El Diari de Cerdanyola”, num. 7 (Octubre 1999)

Cerdanyolencs de Soca-rel

Albert Lázaro, el cronita expert en centenaris És d’hora al matí. L’Albert Lázaro ens visita a la redacció. Tots sabem que amb la seva expressió d’entusiasme, en porta alguna de cap... Està preparant la documentació del centenari de l’escultor Josep Viladomat. Aquest amable cerdanyolenc de pell curtida, somriure fàcil i veu rovellada, ens engresca a regirar el passat, els nostres orígens, la història en minúscula, a partir de l’experiència, de les cròniques orals, dels testimonis i de les fotograﬁes antigues. Qualsevol historiador voldria tenir al costat un home com en Lázaro, un treballador incansable, sense pretensions, que no li fa cap mena de mandra fer el treball de camp, quan es tracta de conèixer, una mica més, la història de Cerdanyola. Les mans tacades de guix -el seu ofici és de paleta- encara el fan més senzill i proper a tothom. L’AIbert és un bon home, que s’il·lusiona amb la tasca de recollir, de primera mà, trossos de la nostra identitat. En Carles Buïgas, en Josep Garriga, en Josep Viladomat... l’Albert s’està especialitzant, en els darrers anys, a preparar la celebració del centenari de cerdanyolencs il·lustres. Col·laborador d’aquesta casa, l’Albert ja és patrimoni de la ciutat. Endavant, Albert!

Text: Xavier Botella Il·lustracíó: M. Bayó Publicat a “El Diari de Cerdanyola”, num. 11 (Febrer 2000)

Recull d’articles “Cerdanyola, el poble del ví”

Cerdanyola, el poble del vi (I)

L’existència de vinyes a Cerdanyola es remonta, possiblement, a l’època dels ibers “El Diari de Cerdanyola”, núm. 1 (març 1999)

Amb aquest nom era coneguda la nostra població ﬁns als anys 50 quan, per l’expansió urbanística i el baix preu dels productes derivats de la vinya, els ceps van ser arrencats a poc a poc. Malgrat que la terra i el clima del nostre terme són propicis per conrear quasi tota classe de cereals, fruites, verdures i llegums, a causa de la poca quantitat de terres de regadiu l’economia principal de la pagesia era determinada al conreu quasi exclusiu de la vinya, ja que el regadiu era només aplicat a les terres a la vora del riu Sec (La Clota, Clot de Can Xarau, Fontetes) i a les vores del Riu Major i Canaletes. Quasi tots els productes es conreaven per al consum particular i poca cosa més: l’economia era d’autosuﬁciència, és a dir, per fer bullir l’olla. L’única font d‘ingressos seriosa que

“Durant molts anys, el ví va ser l’únic conreu del qual els pagesos de Cerdanyola obtenien guanys econòmics. La resta eren conreus per al consum particular”

Vinyes de Ca N’Antolí (anys 20)

tenien els nostres antics pagesos eren per la venda de la collita del vi, que servien per a les despeses pròpies de l’habitatge: les obres, vestir-se, donar estudis als fills, canviar el cavall, pagar el metge... En cas que la collita fos minsa aquell any, els cerdanyolencs havien de recórrer en el millor dels casos als seus estalvis, o bé acudir a l’usurer de torn per demanar un préstec.

Els orígens de la vinya És de ben segur que el conreu de la vinya a Cerdanyola ja existia de molt antic, potser pels ibers i més tard per la dominació romana. Les primeres vinyes cerdanyolenques apareixen documentades a partir dels anys 973-985. Estaven esteses pels termes topogràfics de Magarova i la Vall Moranta (actual castell, antics masos de Can Magrans i Can Miró, avui Universitat Autònoma, Fatjó dels Aurons i Fatjó dels Xiprers). També es reafirma l‘existència de vinyes “Les primeres vinyes a Cerdanyola, a l’acte de consagració de documentades a l’església de Sant Martí de Cerdanyola, al Cerdanyola apareixen a paratge de l’antic Mas Bramona, el 24 de febrer de 1144; en aquest document es departir de l’any 973” fineix el domini de la parròquia sobre els límits del terme on té jurisdicció. S’hi parla de la vinya de Ramon Martí de Cases Besos al paratge de la serra de Galliners. El document segueix dient: “tres quarterades de vinyes, que treballa Pero Guitart a Riusech, i al puig d’Almon, vinyes que tenen Ramon Prim i Arnau i Pons, Guillem Bofill de Santa Coloma, i en altre lloch, al puig Lèmia una peça de terra prop de la vinyola de Sant Cugat, vinyes a prop de I’església de Sant Marçal”.

Distribució de l’espai vinyeral És molt difícil saber l´espai que ocupaven les vinyes a l’antiguitat. Es pot suposar que ocupaven la major part de les terres conreades del terme, però he pogut constatar en les diferents caminades fetes als nostres boscos i també per referències de persones antigues del poble de l´existència de rebrots de ceps americans a les feixes dels boscos de can Valldaura, i l’existència de vinyes al mas Riera que fou annexionat al mas Catà el segle passat. Aquestes vinyes foren abandonades per la mort dels ceps atacats per I’insecte conegut com “la fil·loxera“ (Phillexora Vastatrix) que entrà al Vallès cap al 1883. També tenim constància gràfica de l’existència de vinyes a l’antiga granja de la cooperativa de la Flor de Maig, on als pendents de la muntanya que dóna al migjorn als anys 20 foren plantats gran quantitat de ceps. 15

Apogeu de l’extensió dels vinyals Reculant un xic en el temps, hom situa l’apogeu del territori plantat de vinyes cap a l’any 1780, època en que els pagesos es llençaren a la plantació de vinyes, arrencant les oliveres i grans extensions de vora bosc, que donaren gran impuls a la cultura del vi i per tant a una incipient economia. Però com l’alegria a casa del pobre dura poc temps, el 1808, amb la guerra del francès, totes les vinyes eren destruïdes i es va haver de començar de nou. Anys després i quan les vinyes, moltes d’aquestes noves, estaven en plena producció, entrà un petit però terrible insecte: la fil·loxera, de procedència americana, que ataca les arrels petites del cep, que es debilita i acaba morint-se davant la impossibilitat de combatre la malaltia. Es decidí finalment deixar morir els ceps vells i replantar amb ceps americans que al cap de dos anys van ser empeltats amb esqueixos sans de sarments autòctons. Solucionat el problema de la fil·loxera, l’any 1888 es produeix una nova plaga: el mildiu o “miliu” com en deia vulgarment la nostra pagesia. Aquesta malària parasitària produeix uns fongs microscòpics que es combaten amb polvoritzacions de sulfat de coure i òxid de calci, fórmula que ha perdurat fins als nostres dies. Malgrat aquestes solucions, foren moltes les vinyes afectades que no es replantaren fins anys després. A causa de les plagues i als pocs vinyars existents, la collita de l‘any 1894 fou tan minsa que el poble es trobava amb la necessitat d’haver de comprar el vi per als seu consum. A partir d’aquest any i amb l’esforç de la pagesia, es va recuperar ràpidament l’extensió del conreu de la vinya fins al punt que segons dades de l’any 1945, de les 3.000 Ha que conformen el nostre territori, les cultivades en regadiu i secà eren 565, mentre que les vinyes n’ocupaven 580.

Després del premsat (cedida per Francesc Berenguer) Nota:

En el punt del text en el qual es diu “acudir a l’usurer de torn per demanar un préstec“, el mot “usurer” es refereix a aquella persona que practica l’usura per sistema i que no té res a veure amb els comerciants vinaters. A l’època hi havia a Cerdanyola dos comerciants, Isidre Segarra, del carrer Sant Ramon, i Pere Costa, del carrer Santa Maria, Quan un pagès necessitava diners els demanava a qualsevol d’aquests comerciants a compte de la propera collita de vi, diners que els eren deixats sense interessos, amb l’única penyora que el vi de Ia següent collita havia de ser venut al deixador dels diners. 16

Cerdanyola, el poble del vi (II)

El cultiu de vinyes a Cerdanyola: de l’esplendor dels anys 40 al retrocés dels anys 60 “El Diari de Cerdanyola”, núm. 2 (abril 1999)

Recordo perfectament que l’any 1945 les vinyes tocaven la vora de les cases i torres del poble, per exemple al carrer Verge del Pilar, Anselm Clavé, Ca n‘Ortadó, Carrer Àguila, carrer Zurbano, Camp, Sant Antoni, Francolí, Bassa, i per l’altre costat, Carrer Jaume Mimó, Av. Primavera, Sant Magí, Avs. d‘Horta, al costat de l‘Inem, Fontetes i Turó de les Fontetes.

Retrocés del cultiu de les vinyes

“Al 1945 les vinyes encara tocaven vora de gran part de les cases i torres del poble”

Fou a les acaballes dels anys 50 i principi dels 60 que a Cerdanyola comença la decadència de la vinya d’una manera notable a causa de la forta expansió industrial propiciada pel capitalisme financer. Els pagesos van vendre les seves terres per fer-hi estatges, fàbriques, equipaments o vies de comunicació. Es pot dir que l’any 1970, la vinya pràcticament havia desaparegut. Del passat gloriós en que el nostre poble era conegut com el poble del vi, avui solament he pogut trobar quatre vinyes repartides pel terme.

Vinya de Can Coll, l’any 1999 (moment en el 17 qual es va publicar originalment el text)

Aquestes són: • 14.000 ceps al Centre Ambiental de Can Coll. • 350 ceps a Can Bayell, prop de la rotonda del castell, cultivats per Francesc Berenguer. • 600 ceps al paratge de Canaletes conegut com els Arcs, propietat de Joan Bayó • Una petita vinya d’uns 200 ceps al mateix indret.

Règim d’explotació i tinença de les vinyes A Cerdanyola el 80% de les terres conreades de vinya eren propietat dels amos dels masos, i el 20% restant era de petits propietaris que les conreaven ells mateixos. De les terres dels grans propietaris, un 20% les conreaven directament ells i I’altre 80% eren explotades en règim d’arrendament o parceria, o sigui que uns quants pagaven anualment amb diners i la majoria a “parts” d’aquests últims, quan venia la verema pagaven amb raïm, la proporció més corrent era de tres parts per al parcer i una per al propietari de la terra. El responsable de controlar les parts era la figura del pesador, individu al servei de l’amo de la terra que es cuidava de pesar les portadores del raïm i controlar el que pertanyia a l’un i a l’altre. En general la feina del pesador era poc agradable, ja que alguns pagesos feien les mil i una per enganyar-lo i així enganyar també l’amo en la part que li pertocava. La forma del contracte d‘explotació de les vinyes podia ser de tres modalitats: “a rabassa morta”, “a rabassa morta i segons ceps” i “a rabassa morta a pa i vi”. El contracte a rabassa morta era establert com a arrendament d’un tros de terra per conrear-hi vinya, amb la condició que el contracte restava dissolt en haver mort dos terços dels primers ceps plantats. AI segle XVIII, la millora dels mètodes agrícoles perllongava extraordinàriament la vida dels ceps, a més els pagesos eren molt murris i per tal de perpetuar la producció de la vinya van emprar el sistema dit “colgats o capficats”, que consistia a agafar el

Calderó per elaborar el ví dolç i l’arrop 18

sarment del cep vell, encorbar-lo i colgar-lo a terra, sense tallar-lo de la vella soca d’on provenia, a fi que arrelés i adquirís vida independent. Això no va agradar gens als propietaris perquè allargava molt la vida del cep i podia perpetuar-la. L’article 1.656 del Codi Civil de 1889 admetia com a vàlides les operacions de colgats i capficats, però consagrava la durada de cinquanta anys per al contracte. Els rabassaires en desacord per la durada del contracte s’uniren per a la defensa del dret de romandre a la terra que conreaven, i formaren la Unió de Rabassaires. L’alteració de les condicions de conreu en benefici dels rabassaires, per part del Parlament de Catalunya, amb la promulgació de la llei de Contractes de Conreu, l’any 1934, provocà un seriós conflicte entre rabassaires i propietaris, amb implicacions polítiques profundes. El contracte a rabassa morta a dos ceps es podia considerar de caràcter perpetu, segons el qual, un cop morts els ceps, hom els torna a plantar. El contracte a rabassa morta a pa i vi s’anomena així perquè entre l´arrencada dels ceps morts i la nova planta hom destina al terreny almenys dos anys al conreu del blat.

El conreu de la vinya Es pot dir que el treball dels vinyars durava quasi tot l’any. Entre el novembre i el febrer eren els mesos adients per llaurar les terres, esporgar i fer les rases entre les línies de ceps per colgar-hi la fullaraca dels marges i boscos, camots de blat de moro, fems i la brisa del premsat de raïm: aquesta tasca era molt convenient per retenir la saó a l’interior de la terra i així afavorir les arrels dels ceps i el seu desenvolupament en període de sequera estiuenca. Els empelts dels ceps americans es feien en dues èpoques i de dues maneres. Als mesos de febrer-març s’empeltava amb el mètode conegut com empelt de tascó, que es feia tallant la soca del cep americà i obrint despre’s una clivella de forma piramidal i ficant-hi l’agulla o tros de sarment del cep escollit, seguidament es lligava estretament amb espart i la part empeltada es cobria amb terra. L’altre sistema d’empelt es feia al mes d’agost i era conegut com empelt a ull: consistia a tallar un ull de sarment en forma de llengüeta que s’aclopa al costat de la soca de cep americà, que prèviament ha estat pelat, seguidament l’empelt es lliga i es cobreix amb ràfia i terra.

Passatge de les portadores (anys 10)

Cerdanyola, el poble del vi (III)

El raïm blanc, el més conreat a Cerdanyola, s’exportava fins i tot a Suïssa “El Diari de Cerdanyola”, núm. 3 (maig 1999)

Entre els mesos de març setembre no es parava, ja per esporgar els ceps, ja per espollar-los, ja per empolvorar-los amb sofre. Per evitar la malura, els ceps s’havien d‘empolvorar amb sofre de maig a juliol, cal recordar que aquesta operació s’havia fer cap al tard perquè el sol no cremés les fulles. L’altra feina que calia fer durant quatre o cinc vegades des de la brotada dels ceps fins a la verema era la coneguda com sulfatar la vinya que consistia a ruixar als pàmpols, amb una màquina que es portava a l‘esquena, un líquid que els mateixos pagesos s’encarregaven de preparar a la mateixa vinya, i que es preparava amb sulfat de coure, calç viva i aigua, proporció 2 kg per 100 litres d’aigua, i un xic de calç, es sulfatava per evitar el terrible insecte conegut com “míldiu”.

La verema

“Entre els mesos de mas i

Arribant setembre, quan les vinyes setembre, l’activitat a les estaven amb els ceps plens de penvinyes era constant” jolls de raïms daurats, la gent del poble treballaven amb afany a estanyar portadores i picar els cèrcols de les botes, netejant els cups i preparant-ho tot per a començar la verema. Venien d’altres pobles veremadors i familiars que es passaven tota la temperada allotjats per les cases del poble, i la collita del raïm no admetia pèrdua de temps ja que podia venir la pluja o la pedregada i engegar-ho tot a rodar. Es treballava de valent de sol a sol. Colles d’homes i dones amb gran xerinola, a peu o a dalt dels carros, se n’anaven cap a les vinyes i, després, empunyant el falçó i les tisores, omplien coves i més coves de raïms, que els carros s‘emportaven cap els cups de les cases i al celler cooperatiu, on els trepitjadors arremangats fins a mitja cama i acompanyats per la mainada que mai no hi faltava, descalços o calçats amb unes espandenyes velles els trepitjaven. D‘aquell rítmic i cadenciós xipolleig en sortia el bon most que es convertiria més tard en un dels millors vins del Vallès. Eren moltes les masies i cases particulars que temen les seves bodegues-cellers on emmagatzemaven el vi. Els pagesos que no tenien celler el portaven al celler cooperatiu de Ripollet, situat al carrer de l’Estació, al costat, avui, de l’autopista de Barcelona-Terrassa. Als masos de Cerdanyola els cellers 21

se’ls podien trobar a la part nord de la casa, per ser aquest punt on menys hi tocava el sol i per tant el lloc més fresc i agradable per a les botes del vi. Malgrat que a les nostres Vinyes hi havia gran quantitat de varietat de raïms, les més conreades eren les de raïm blanc, de les quals trobarem per aquest ordre el pansolet o xarel·Io, el macabeu, el picapoll o pipardal, el garnatxa, el malvasia i els negres menys conreats, com eren els sumoll i el perdal. La producció i graduació del vi canviava segons el lloc on era situada la vinya, de manera que hom troba que les vinyes amb sòls de Ilicorella a Collserola, Canaletes, Can Coll, Turó de les Fontetes, com en els de “fetge de vaca” de les muntanyes de Galliners, Can Can Magrans, Can Domènech “La producció i graduació del Miró, o Castell donaven 50-66 hl/ha, amb ví canviava segons el lloc del una graduació de 11,5°-12°.

poble on era situada la vinya”

Per contra, a les terres grasses de Can Fatjó del Molí i tota la riba del Riu Major des de Can Codonyers fins a Canaletes així com al pla prop del poble Can Planes, Can Serra, La Ferreria, etc., etc., la producció era mes alta i per tant més minça en graduació; aquestes vinyes donaven 83-100 hl/ha amb una graduació de 9°-11°. Les botes de vi novell s‘encetaven a partir de Sant Martí. La major part del vi que es produïa a Cerdanyola era un vi de taula d’aspecte clar, comercialitzat al detall, encara que també s’elaboraven altres menes de vi, mistela, dolç o bullit. La mistela es produïa barrejant el most, acabat de trepitjar el raïm, amb alcohol de 90° en la proporció de 7 a 1: reposat a la bota durant un mes, seguidament es trafegava i quedava a punt. A Can Fatjó del Molí es produïa quasi tota la mistela del terme, la seva qualitat era molt apreciada i coneguda fora del poble, i una bona part es venia a Barcelona i s’arribava a exportar fins a Suïssa.

La Vinya dels Arcs al 1999 22

Cerdanyola, el poble del vi (IV)

1944, l’any de la collita més gran de la història: més de dos milions de litres “El Diari de Cerdanyola”, núm. 4 (juny 1999)

El ví dolc o bullit es preparava fent bullir en una caldera d’aram 50 litres de most fins que quedaven reduïts a 25 litres, després es barrejaven uns 25 litres de most sense bullir i el procés, a continuació, era el mateix que per a la mistela. També, i de forma casolana, s’elaborava l’arrop, un almívar obtingut concentrant, per ebullició i la conseqüent evaporació de líquid, el most no fermentat i fruites.

El celler cooperatiu

L’any 1923 comenca a funcionar el Celler Cooperatiu. La seva construcció fou promoguda pel Sindicat Agrícola de Ripollet, que a l’època comptava amb 162 socis.

La rectoria de Sant Marti i, a les bandes, les 23 vinyes (abans de 1936)

Can Fatjó: premsa elèctrica contínua (anys 40)

“Al Celler Cooperatiu hi havia socis de Ripollet, Cerdanyola, Barberà i Masrampinyo”

Aquest Celler Cooperatiu fou proveït de tots els millors avenços de l’època per a la transformació del raïm. La seva capacitat era de prop de dos milions de litres. Els socis del celler no solament eren de Ripollet. També n’hi havia de Cerdanyola, Barberà i Masrampinyo.

Segons les dades trobades en les fonts de documentació, la collita més gran del segle XX va tenir lloc l’any 1944, en què fou de 2.130.000 litres, ultrapassant la capacitat del Celler que era de 2 milions de litres. Quant al nombre màxim de socis, hom troba la llista de l’any 1953 que era de 257. L’any 1973 aquest magnífic ediﬁci fou expropiat i enderrocat per Obres Públiques pel traçat de l’Autopista Barcelona-Terrassa-Sabadell. Cal constatar, però, que tot i que el Celler representava grans avantatges, no tots els viticultors eren socis del Celler Cooperatiu, sinó que un tant per cent nombrós eren repatanis a fer-se socis d’aquell celler mecanitzat, i preferien elaborar el vi de la manera ancestral de trepitjar el raïm amb els peus, fer fermentar el most al cup i premsar amb premses a mà.

Aproﬁtament del vinyar

Tots els elements derivats de la cultura de la vinya eren reaprofitats, ja que del 24

raïm, tal com hem explicat, se’n treia el most; de la brisa premsada se’n treia un vi de baixa qualitat que era comprat i enviat a una fàbrica de Ripollet per a destil·lar alcohol; dels pans de brisa sortits de la premsa, convenientment garbellada, en treien el pinyol del raïm que era una excel·lent menja per als conills casoIans, la resta de rapes i pells eren emprats per adobar les vinyes Al mes d’octubre, després de la verema, els ramats de xais entraven a pasturar, menjaven els pàmpols encara verds. Els sarments, caps de cep i el ceps morts eren una immillorable llenya per al foc a terra, fer la carn a la brasa, la paella d’arròs i tota mena de menjar fet amb aquesta llenya tenien i tenen un gust exquisit.

Annex I

“Vinos Parellada - Terrassa” Amb aquest nom parlarem d’una ampolla de ví que, per la seva singularitat, i encara que no forma part de la història vinícola del nostre poble, hem pensat que podria resultar interessant per als seguidors de la cultura viti-vinícola del nostre país. La Masia de Can Parellada formava part del poble de Sant Pere de Terrassa, que al segle XlX es va integrar a Terrassa (gairebé tot el terme municipal) i a Sabadell (una petita part). Aquesta Masia està situada a la part sud de Terrassa, dalt un turó, vora la riera de les Arenes. Al 1883 hi vivien 15 persones dedicades al camp i sobret tot al conreu de la vinya. Pocs anys després, els treballadors eren només quatre, com a conseqüència, al maig de 1888, del primer focus de fil·loxera a aquell indret. Es van deixar morir els ceps vells i es plantaren ceps americans empeltant-los amb esqueixos de ceps autòctons. Hom no sap si les vinyes d’aquesta masia es van arribar a recuperar o no del tot, el que si és cert que fa molts anys que en aquest indret no hi ha vinyes. Centrant-nos en el tema de l’ampolla, la Masia de can Parellada de Terrassa va ser comprada, fa uns quaranta anys, per un conegut meu, de professió Brocanter. Fa uns anys l’Ajuntament de Terrassa li va adquirir la finca a tall d’expropiació. En aquell moment ell, al treure tots els estris que hi havia, va trobar un racó amb ampolles mig amagades, buides i brutes pel pas del anys, de les que jo li vaig comprar quatre. Les característiques d’aquesta ampolla m’eren desconegudes fins veure aquestes. Mai havia vist ampolles etiquetades amb caràcters de vidre esmaltats o gravats al foc amb el nom de la bodega. Tenen, a més, la singularitat de ser d’un litre 100 cl. de capacitat, quan normalment les ampolles son de 3/4 de litre.

Annex II

Els Falçonets

Aquests petits estris eren emprats per la pagesia del nostre país i tenien una multitud d’usos per a les tasques habituals dels nostres avantpassats. Hom explicarà l’ús que tenia aquesta eina al poble de Cerdanyola. Tot i així, no crec que la seva utilitat fos gaire diferent a la que podia tenir a la resta del país. A les nostres terres, l’home del camp, el boscater i el traginer portaven el falçó entre el cinturó dels pantalons i la faixa, per tal de tenir-lo a mà sempre que fos necessari. Principalment servien per a recol·lectar el raïm durant l’època de verema,com també servien per empeltar arbres .tallar el guarniments de les bèsties en cas que bolqués el carro i, com no, per a tallar el pa quan l’home menjava al camp. En definitiva, el falçó feia el mateix servei que fa la navalla al Regne d’Espanya. 28

Verema a Can Fatjó del Molí (1917)

Verema a Can Fatjó del Molí (1917). Publicada a “La Tribuna”, el 2/10/1917 30

Granja Flor de Maig, amb vinyes al davant (principis del Segle XX)

Vinyes al costat de lâ&#x20AC;&#x2122;Aquaducte de Canaletes (Gener de 1999) 31

Autorització de l’Ajuntament per recuperar estris vinícoles de les Masies

Perol d’Aram per bullir el ví i fer Mistela. Gairebé totes les Masies en tenien una (Can Coll, donació de la Diputació a l’Ajuntament de Cerdanyola, 1987)

Estris donats per la Diputació (propietària de Can Coll) a l’Ajuntament (1987)

En aquesta pàgina i les dues següents: premsa singular donada per Ca N’Altimira a l’Ajuntament (Juny de 1987) 34

A. LĂĄzaro (al centre, amb bigoti), amb altres persones, davant una premsa de vĂ al 1987 37

Albert Lázaro amb un perol d’aram a Can Fatjó del Molí (1987)

Bibliograﬁa:

• Diccionari General Pompeu Fabra. • Gran Enciclopèdia Catalana. • Miquel Sánchez: La Cerdanyola Contemporània. • Manuel Mogas: Històries de Ripollet.

Informació oral:

• Francesc Berenguer • Gabriel Castells

Eines i atuells de la cultura del vi

• Bot: cuir generalment de boc, que cosit i empegat serveix per a contenir vi, i que era emprat antigament pels comerciants vinaters, per al transport de vi amb carros. • Bota: Recipient de fusta de castanyer o roure en què la cabuda de vi més corrent és de 840 càrregues, que equivalen a 960-1200 litres de vi. • Cove de vímet: cistell gran de més fondària que amplada, més ample de la boca que del fons fet de vímet o canyes, emprat en la verema. • Ensofradora: màquina per a ensofrar els pàmpols de la vinya i evitar les plagues d‘insectes • Sulfatadora: maquina emprada per a sulfatar les vinyes amb sulfat de coure. • Falçó: Mena de falç petita emprada quasi exclusivament per a tallar raïms a la verema. • Portadora: atuell de fusta amb dues nances, per a acollir el raïm, i transportarlo als cups. • Caperó d’espart: estri que sovint cobreix el curull del raïm a les portadores. • Picó de fusta: bloc de fusta amb forma de tronc, fixat a I’extrem d’un mànec curt, emprat per a apretar el raïm a les portadores • Perol d’aram: atuell emprat per a bullir el most fent una fogaina a sota. • Lluquet: tira de fibra ensofrada que un cop encesa es posa dins de les botes de ví abans de posar-l’hi, també de tant en tant es fica dins les bótes per evitar que el vi es torni agre.

Premsa de vi de Can Fatjรณ, 42 avui a la Ronda de Canaletes

Recopilació dels articles publicats per Albert Lázaro al “Diari de Cerdanyola” durant l’any 1999, recuperant la història del ví i la cultura del ví a Cerdanyola del Vallès. Per a fer aquesta edició, Lázaro ha incorporat també algunes imatges i continguts que, degut a les limitacions d’espai, no es van poder publicar en el seu dia al diari.