LLIBRES URGENTS
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser efectuada amb l’autorització dels titulars, amb excepció prevista per la llei. Dirigeixis a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessita fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra www.conlicencia.com http://www.conlicencia.com; 91702 19 70 / 93 272 04 47 Primera edició: maig 2015 és marca registrada d’Edicions i produccions multimèdia Els Llums SL. © Joan M. Minguet Batllori © Fotografia coberta: Sara Barragán © d’aquesta edició: Edicions i produccions multimèdia Els Llums SL Edicions Els Llums Urgell 52 entresol 1a 08011 Barcelona www.edicionselsllums.com edicionselsllums@edicionselsllums.com Coordinació i direcció editorial: Joan R. Riera Disseny de la col·lecció: Pep Rovira – Batzolades
Amb el suport de:
ISBN: 978-84-15526-60-5 Dipòsit Legal: B 11785-2015 Printed by DC Plus Serveis Editorials
Joan M. Minguet Batllori
Contra la cooltura Art i polĂtica a Catalunya
ÍNDEX
Preliminar ..................................................................... 9
La banalització de la cultura ............................................. 13 Bibiana Ballbè com a símptoma. ................................... 15 Mascarell, el destructor! ............................................... 19 El malestar creixent de la cultura .................................. 25 La cultura a TV3: pitjor que frivolitat! ........................... 37 La banalització de la cultura ......................................... 41 Audiències i cultura (televisió i museus) ........................ 47 Jo, confesso. (Ballbè, Mikimoto, Soler... i el futur de la cultura catalana) ..................................... 53 Les indústries culturals i la cultura crítica en l’era de les il·lusions................................................. 57 Ara, mirem endavant, coi! (A mode de pamflet) ............ 67
Art i política a Catalunya .................................................. 71 Crits i silencis. Art i (in)dependència ............................. 73 On és l’art català? ......................................................... 83 El MNAC: mostrar la història de l’art català ................. 91
Catalunya: Art i pensament en temps difícils ................ 109 Conversa entre Núria Güell i Joan M. Minguet sobre l’art, el pensament i el compromís....................... 113 Barcelona i la cultura. Una enquesta de La Vanguardia ................................... 117 Quina cultura promou el Parlament? ........................... 119 Sobre la cultura i els protocols de la política ................. 123 Sempre mirant enrere… .............................................. 127 L'art i la política, en rebre el Premi GAC a la Crítica .... 131
Procedències .............................................................. 135 La banalització de la cultura................................. 135 Art i política a Catalunya ..................................... 136
PRELIMINAR
«La cultura per a tothom és una cultura descafeïnada. S’ha produït una tirania dels mitjans de comunicació, de la publicitat i del disseny. La cultura es concep com a simples píndoles dedicades a l’oci de les grans majories. (...) S’ha confós la literatura dura, ambiciosa, creadora, amb la literatura industrial. Crec que això és fruit de la banalització, produïda pel predomini dels mitjans de comunicació, els quals han creat una vida pròpia. La del Toni Soler, el Buenafuente...»
Joaquim Molas (2000)
El món al revés? De la immediatesa i el vertigen de la xarxa a la pausa del llibre? D’això es tracta, justament. Aquest llibre recull un seguit de textos que vaig escriure entre juny de 2013 i gener de 2015, molts dels quals van ser publicats a la xarxa, ja fos al meu blog, Pensacions, ja fos en mitjans periodístics digitals, molt especialment Vilaweb i Núvol. També en alguns mitjans escrits, com ara Bonart o The Brooklyn Rail. L’eix vertebrador de tots ells és el debat sobre el paper que l’art i la cultura han de tenir en la Catalunya actual: les polítiques culturals de les administracions; les al·lèrgies que les televisions
9
JOAN M. MINGUET BATLLORI
públiques i privades demostren cap a la cultura transformadora; els símptomes alarmants d’una banalització creixent; la pèrdua de valor dels protagonistes reals de l’art en favor de personatges sorgits de la indústria de l’entreteniment o del funcionariat de la política; la pèrdua de pes del periodisme cultural i de la crítica en els mitjans escrits; la paradoxa d’aquells polítics que, en els seus discursos, es refocil·len en la cultura catalana del passat, però que no fan res per a projectar-la cap al futur... i tot això enmig d’un procés polític històric en què una part de catalans volen crear un Estat propi. No m’enganyo. Aquest no és un tractat filosòfic o polític. El seu to és el de l’escriptura immediata, la reflexió urgent impel·lida per l’actualitat. He incorporat alguns escrits inèdits, però he mantingut aquest to que més que proposar solucions, vol suscitar preguntes i debats. Els meus detractors diran que coixejo d’allò mateix que denuncio. És possible. Però hi ha una diferència radical amb molts dels personatges que surten en aquestes pàgines: ningú no coneix ni la seva preparació ni els seus mèrits en el camp de la cultura tot i que decideixen coses que afecten a aquells que, ingenus, havíem passat per tots els estadis de la formació i de l’aprenentatge. O que, encara més, des de la universitat seguim formant persones joves perquè puguin fer, pensar i dirigir l’art i la política del nostre país. Aquest llibre està dedicat a tota la gent que, a favor o en contra de les meves posicions, ha fet que la meva veu es difongués a les xarxes socials. Resulta estrany i fascinant per un professor universitari, acostumat al ressò lent i parsimoniós de la vida acadèmica, de la transmissió de coneixement, la vitalitat del dispositiu cibernètic, la multiplicitat d’opinions, discursos, reflexions i, també, d’insults i provocacions que un escrit pot
10
CONTRA LA COOLTURA
generar. De vegades val més cridar obvietats que sotmetre’s al silenci còmplice. Per acabar, subratllar el meu agraïment a tots els mitjans on van aparèixer originàriament alguns dels meus textos i, last but not least, a Joan Ramon Riera, que ha cregut oportú traslladar tot allò a la quietud, ni que sigui aparent, d’un llibre. JM. M. B. Abril 2015
11
LA BANALITZACIÓ DE LA CULTURA
BIBIANA BALLBÈ COM A SÍMPTOMA. LA CULTURA DE LA RIOTA?
No conec la Bibiana Ballbè. I no hi tinc res en contra. Vagin per endavant aquests aclariments. Però la prenc a ella com a símptoma d’una mena de síndrome que tal volta s’estigui apoderant en els darrers temps de l’àmbit cultural català en el seu terreny institucional: en podríem dir la cultura de la riota o, potser, la síndrome de la frivolitat. M’explico. Fa pocs dies s’acaba de confirmar que la periodista Bibiana Ballbè col·laborarà en el nou projecte de centre cultural de Santa Mònica, a Barcelona. Ara sabem que només hi col·laborarà, fa uns dies s’havia dit que havia de dirigir el centre, corre el rumor intens que ella ja ho havia anunciat als seus íntims, però que la conselleria es va fer enrere. Diuen que la seva participació en la nova trajectòria de Santa Mònica ha de consistir en «indagar en nous formats que expliquin la cultura de forma innovadora» (sic). Explicar la cultura de forma innovadora? Però, és que la cultura s’ha d’explicar? Jo pensava que més aviat es transmetia i que això és el que la humanitat ha fet des de fa segles i segles. Ara sembla que cal fer-ho d’una nova manera; segons el conseller Mascarell, el model de transmissió de la cultura que hem emprat des de Kant ja no serveix. Cal que una nova tropa de gent moderna, moderníssima i preparada ens faci veure el nou camí.
15
JOAN M. MINGUET BATLLORI
Una nova tropa, sí, perquè la Ballbè és un símptoma, però no és l’únic. Cal recordar que aquest país ha encomanat la celebració del tricentenari del 1714 a dues persones que també en són, de símptomes: en Mikimoto i en Toni Soler. Per a commemorar els tres-cents anys de la gran derrota no es té en compte ni a historiadors ni a pensadors ni a escriptors ni a artistes… gent mediàtica! Sí, ja sé que el Toni Soler va estudiar història i que escriu regularment a la premsa, i que el Miquel Calçada també és un home molt preparat, els seus amics ja es van encarregar d’escampar als quatre vents que ha fet dos màsters a la universitat de Siracusa. Jo no dic que tots ells no tinguin una gran preparació, com la deu tenir Jordi Sellas, nomenat per Mascarell director de Creació i Empreses Culturals, provinent també dels mass media; ell, doncs, un altre símptoma. Ells tindran una gran preparació, no en tinc cap dubte, i no ho expresso amb ironia, però en la vida cadascú és responsable de la seva trajectòria i aquest sobtat desembarcament de personatges mediàtics propensos a la barrila, al ha! ha! ha!, no és fruit de l’atzar. El govern del país no volia pensadors ni escriptors ni professors universitaris…. Dins del periodisme hi havia d’altres opcions que treballen des de fa molts anys amb rigor, amb seriositat, desplegant una raó crítica d’índole intel·lectual. La cultura institucional, però, impulsada per la Generalitat, està optant per oferir gestió i acció cultural a un periodisme en el qual l’esperit crític queda diluït entre les riotes i les frivolitats. El ha! ha! ha! En què consistirà aquesta nova manera d’entendre i d’explicar la cultura? En fer entrevistes a l’estil lleuger de la Ballbè,
16
CONTRA LA COOLTURA
en construir gags a la manera del programa Polònia, en recuperar el concurs de megapubilla que va fer popular Mikimoto? Quan veiem el Toni Soler parlant del 1714, no esperarem que el Toni Albà aparegui darrere seu fent alguna imitació? Quan la Bibiana Ballbè presenti a Santa Mònica algun creador emergent, no recordarem la seva caricatura televisiva? És això el que es busca? Hi ha algun ingenu que pensa que la cultura tindrà un major grau de socialització gràcies als personatges mediàtics? Si això fos així, per què els consellers de la Generalitat no són substituïts pels seus clons televisius? (Com deia l'humorista Cassen: «és broma»). L’últim programa sobre cultura que es va fer a TV3 i on es deixava parlar la gent amb plans sostinguts va ser L’hora del lector: allà les idees es desplegaven per mitjà dels mots en llibertat, dits sense presses. Quan van anunciar la seva cancel·lació també van adduir que farien servir nous models d’acostar la cultura a la televisió; el pas del temps, però, ens ha demostrat que això no ha estat veritat. Entre la gent de la televisió corre la idea que tot ha d’anar amb rapidesa, que algú que parla massa temps seguit en la pantalla obliga l’espectador a canviar de canal. Jo crec que és una idea borda, que ens contempla a tots en la seva mínima expressió com a éssers intel·ligents, però és el que impera. I em fa por que tots aquests personatges —o símptomes— no estiguin aquí més que per escampar en la realitat cultural aquesta pèssima hipòtesi periodística. La barrila, el riure, la frivolitat i la lleugeresa poden formar part de la cultura, és clar que sí. Però la transmissió de la cultura ja està inventada. Necessita de les paraules i de les imatges, i de molt temps per a gestionar-ne la seva creació, la seva
17
JOAN M. MINGUET BATLLORI
difusió i la seva assimilació. I en temps de crisi, encara més. Una cosa és que treballem en la fusió entre la cultura il·lustrada i la cultura de masses; una altra és que donem pas a la cultura de la levitat, a la riota i al ha! ha! ha!
18
§
Aquest llibre s’ha acabat d’imprimir als tallers de DC Plus Serveis editorials de Sant Andreu de la Barca amb paper procedent d’explotacions forestals sostenibles i certificades l’abril de 2015.
§