Contes per menjar-se'ls (Bullabessa)

CONTES, O NO?

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser efectuada amb l’autorització dels titulars, amb excepció prevista per la llei. Dirigeixis a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessita fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra www.conlicencia.com http://www.conlicencia.com; 91702 19 70 / 93 272 04 47 Primera edició: gener de 2015 és marca registrada d’Edicions i produccions multimèdia Els Llums SL. © és propietat dels autors.

Els Setze Petges són: Jordi Bordas i Coca, Hilari García Rodríguez, Josep Maria Ricart i Puigneró, Antoni Cardona i Torras, Ferran d’Armengol i Galceran, Oriol Solé i Granier, Anna Masip i Argilaga, Montserrat Escartín i Gual, Mercè Bagaria i Mellado i Mariàngels Calaf i Masachs © d’aquesta edició: Edicions i produccions multimèdia Els Llums SL Edicions Els Llums Urgell 52 entresol 1a 08011 Barcelona www.edicionselsllums.com edicionselsllums@edicionselsllums.com Coordinació i direcció editorial: Joan R. Riera Maquetació i edició: Moisès Dolz Correcció: Jordi Lacruz Amb el suport de:

ISBN: 978-84-15526-57-5 Dipòsit Legal: DL B 27830-2014 Printed by DC Plus, Serveis Editorials, scp

Els Setze Petges

Contes per menjar-se’ls

MENÚ

ELS XEFS (Els Setze Petges) .............................................. 9

ENTRANTS I AMANIDES ...................................... 11 Delícies de llamàntol .................................................... 13 Tapes .......................................................................... 39

PRIMERS PLATS .................................................... 47 Bullabessa.................................................................... 49 Escudella barrejada ...................................................... 69 Paella .......................................................................... 87

SEGONS PLATS ...................................................... 91 Estofat de vedella ......................................................... 93 Milfulles amb aromes de mar........................................ 97 Peus de porc .............................................................. 127

-7-

POSTRES................................................................ 143 Carquinyolis amb ratafia ............................................. 145 Pastís de xocolata ....................................................... 167 Postres de músic ......................................................... 173

PA I VI .................................................................... 181 Pa amb tomàquet........................................................ 183 Cabernet sauvignon .................................................... 193

CAFÈS .................................................................... 203 El millor cafè del món ................................................. 205

LA NOTA ............................................................... 213 La cuina dels Setze Petges ........................................... 215

ELS XEFS (ELS SETZE PETGES)

Darrere: Jordi Bordas i Coca, Hilari García Rodríguez, Josep Maria Ricart i Puigneró, Antoni Cardona i Torras i Ferran d’Armengol i Galceran.

Asseguts en primer terme: Oriol Solé i Granier, Anna Masip i Argilaga, Montserrat Escartín i Gual, Mercè Bagaria i Mellado i Mariàngels Calaf i Masachs

-9-

PRIMERS PLATS

Bullabessa Escudella barrejada Paella

BULLABESSA

Per Anna Masip i Argilaga

Sóc l’Amanda, segurament l’única bona cuinera del món que se n’amaga, i en primer lloc he de dir que vaig néixer al camp, en un poblet amagat de França, a la regió de RhôneAlpes.

Vaig tenir una infància feliç i sense complicacions. A casa érem cinc. Els pares, el meu germà Vincent, la meva germana Julie i jo. Jo sóc la petita, i la nineta dels ulls de la mare. I com a ella, m’agrada passar temps a la cuina. La mare és una cuinera experta i vocacional. Tota la família reconeix que és qui millor fa l’ànec a la taronja, o la bullabessa. Jo he après a fer tots els plats que ella m’ha ensenyat, i alguns de nous que més tard he ensenyat a la mare.

Els pares van voler que estudiéssim, i a mi ja m’anava bé.

Mentre vaig fer els estudis obligatoris no em vaig haver de moure de casa. L’escola primària i l’institut no eren lluny. Però quan vaig arribar a la universitat, no hi va haver més remei que traslladar-me a viure a Lió.

Reconec que allunyar-me del poble només em va entristir en part. Sí que trobava a faltar els pares, sobretot la mare. Però

- 49 -

ELS SETZE PETGES

en Vincent i la Julie ja feia temps que eren fora de casa, i a mi em semblava que s’ho devien passar d’allò més bé als pisos d’estudiants on s’havien instal·lat.

De manera que jo vaig fer el mateix. Amb quatre companys de l’institut vam llogar un pis als afores de Lió tant a la vora de les nostres facultats com vam poder. Les primeres setmanes ens vam repartir les tasques de la casa de manera rotatòria, però un cop em va haver tocat cuinar dues vegades tots em van demanar que cuinés sempre, a canvi de no fer mai les altres tasques. No m’ho vaig haver de pensar. A mi el temps que passo cuinant no se’m fa pesat, en canvi netejar i rentar la roba ja no m’agrada tant, i ells estaven encantats de fer-ho per mi i menjar com a casa.

Un dels companys era l’Eric. Ens coneixíem des de petits, però no va ser fins que vam ser fora del poble que ens vam enamorar i aparellar, i de manera natural vam anar a viure junts en llicenciar-nos. Tots dos havíem fet estudis d’economia, i no vam trigar a trobar feina. Tot i que de moment vivíem en un piset de dues habitacions, ben justet per a tots dos, jo ens imaginava en una casa als afores, amb com a mínim tres fills i un gos, envellint amb la serena dignitat dels meus pares.

Però les coses no van anar ben bé així. De moment, però, semblava que sí. Ens vam casar i no vam començar a tenir fills, a part que érem joves i encara teníem molt temps per endavant, perquè vaig anar canviant de feina i no era qüestió de començar amb embarassos fins haver-me fet meu el lloc. O això deia l’Eric, que ara veig clar que allargava el tema, segurament perquè no estava tan interessat com jo en el projecte de futur que li pintava. De fet, l’Eric semblava menys inquiet que jo a

- 50 -

CONTES PER MENJAR-SE’LS

nivell professional. Quan jo ja portava tres llocs diferents, ell encara no s’havia mogut ni una vegada. Per això em vaig alegrar que acceptés l’oferta d’una antiga companya seva, la Nicole, per anar a treballar amb ella a l’empresa multinacional on feia uns mesos que havia trobat feina, i que presentava per a l’Eric millors perspectives de futur.

M’hauria d’haver olorat el que passava, però interpretava els seus retards i els dies de festa que havia de treballar com el dur camí cap a l’ascens, que faria realitat més aviat la caseta dels meus somnis. De manera que el dia que va fer la maleta per anar-se’n a viure amb la Nicole em va agafar totalment per sorpresa, i no ho podia pair. Què podia tenir ella que no tingués jo? En aquestes comparacions mentals jo sempre hi sortia guanyant, de manera que estava convençuda que un dia o altre ell tornaria, només havia d’esperar.

Per això no vaig acceptar mai cap proposta dels amics o companys de feina per sortir. Tot just anava al cinema o al teatre amb algunes amigues, a sopar a casa d’antics amics de tots dos, o a visitar la família per vacances. Tots m’aconsellaven que passés pàgina, però jo ho tenia molt clar, i els dos anys transcorreguts des de la separació no em van desanimar.

Al contrari, ja que un dels meus punts forts era la cuina, m’hi vaig concentrar. Els meus sopars eren llegendaris entre les nostres amistats. Lluny de deixar de fer-los, vaig procurar que cadascun superés l’anterior.

I un dia ell em va trucar i va dir que em volia veure, que havíem de parlar. Sonava com preocupat, i jo temia que fos per demanar-me el divorci. Però no m’hi vaig voler capficar. Vam quedar per sopar l’endemà mateix, a les vuit, a casa meva. Vaig

- 51 -

ELS SETZE PETGES

pensar molt en el menú, i em vaig decidir per fer una bullabessa.

En sortir de la feina vaig anar a comprar peix i alguna altra cosa que em faltava i em vaig preparar per lluir-me en l’elaboració d’aquell sopar que havia de canviar la meva vida.

Faltava més de mitja hora per les vuit quan el timbre va sonar. Vaig obrir la porta a l’Eric. Feia mala cara, com si no estigués segur de la rebuda que li faria. El vaig trobar una mica més gras, i amb menys cabell. Recordo com si fos ara que li vaig preguntar si volia esperar al menjador o a la cuina. Una mica més relaxat em va dir que a la cuina, si no em feia res.

—Sempre m’ha agradat veure’t cuinar —va dir mentre servia un got de vi per a cadascú.

El comentari em va semblar un bon començament, i vaig seguir preparant el sopar on ho havia deixat, mentre ell es bevia el vi i em parlava.

—Feia temps que et volia trucar, però no m’hi atrevia, tal com van anar les coses... pensava que potser no voldries ni parlar-me. I no t’ho retrauria, la veritat és que crec que seria comprensible que encara continuessis enfadada amb mi.

Vaig aprofitar la pausa per fer un glop de vi, vaig somriure i em vaig posar a la feina una altra vegada. Perquè no sabia què dir, i per no tallar-li el discurs. Volia saber on aniria a parar.

—Ja sé que ha passat molt temps, i tu hauries pogut refer la teva vida, però el cas és que sé pels amics que encara vius sola i em preguntava...

Cada vegada se’l veia més nerviós. M’agradava.

- 52 -

CONTES PER MENJAR-SE’LS

—T’he de confessar una cosa: amb la perspectiva d’ara crec que em vaig equivocar.

A mi el cor se’m va posar a cent per hora. Amb la cara dins l’olla, evitava mirar-lo per tal que no notés l’efecte que em feien les seves paraules.

—Em vaig precipitar, ves... però si tu vols, encara hi som a temps.

Jo el vaig mirar amb un somriure, per animar-lo a seguir.

Fins aquell moment, era com si recités un guió que jo li hagués escrit. En les meves fantasies de retrobament, deia coses molt semblants.

—Fa dies que penso en els nostres somnis: la casa, els nens... tres com a mínim, te’n recordes?

Me’n recordava. I bevia cada una de les seves paraules juntament amb el vi. Entre les dues coses, em notava les galtes ben vermelles.

—Podríem seure a la cuina, com ara, i tu cuinaries per a tots... no saps com he enyorat els teus plats...

Mentre ell recitava els plats que més havia enyorat, s’obria pas el pensament que allò començava a allunyar-se de la conversa ideal. I una veueta interior que no vaig poder fer callar em feia tot de preguntes incòmodes sobre la relació entre les seves ganes de tornar amb mi i la meva habilitat a la cuina.

Devia interpretar el meu silenci com assentiment, perquè es va anar animant, i ja no se’l veia preocupat com en arribar. La

- 53 -

ELS SETZE PETGES

postura del seu cos deixava clar que se sentia com a casa. I no parava de parlar.

—És que la Nicole no sap fer ni un ou ferrat... gairebé mai no mengem a casa, i quan ho fem és escalfant menjar que hem comprat preparat.

—També podries cuinar tu —vaig fer tímidament.

—De cap manera. Mai no vaig veure cuinar el meu pare, a casa. La cuina és cosa de dones, com pujar els fills...

Ara ja ens n’havíem anat molt del que havia imaginat. Tant que gairebé no el reconeixia. Segur que era amb aquest Eric antiquat i masclista amb qui m’havia casat i feia dos anys que somniava tornar?

—Bé, Eric, vols dir que les coses no han canviat una mica?

Que hem de repetir fil per randa el que van fer els nostres pares?

Va esquivar una resposta directa acostant-se’m per darrere, i dient-me a cau d’orella: —Deixem de parlar de collonades. Sopem primer, i després...

Em vaig quedar de pedra. Aquest era el qualificatiu que mereixien les meves opinions? El que vaig fer, encara ara em sorprèn a mi mateixa. No vaig pensar res. Una mena de calorada em va pujar des d’algun lloc dels intestins fins al cap, i li vaig llençar pel damunt el contingut d’una cassola que tenia a la mà. Per sort eren uns musclos oberts al vapor que tenia reservats per posar a l’olla, i estaven freds. Però l’Eric no va - 54 -

CONTES PER MENJAR-SE’LS

apreciar gens aquest detall. Em va mirar tan sorprès com jo mateixa. Jo, a més, estava espantada. No sabia què fer. El mirava fixament, el cabell i la roba mullats, les restes de menjar per terra. Tot plegat em semblava increïble.

No sé ben bé què em va fer esclatar a riure. La tensió, suposo. I aquella cara de babau que se li havia quedat a l’Eric.

Però un cop que vaig començar no podia parar. De primer em feia gràcia la situació. Desprès, quan ell va marxar cap al bany, mentre el sentia remugar tot rentant-se, reia de mi mateixa.

Com podia haver estat tant de temps pendent d’algú així? La darrera cosa que va dir, abans de sortir amb un cop de porta «t’has tornat completament boja», va ressonar a tot l’edifici.

El meu somni de la casa, els nens i el gos s’acabava d’esfumar. Si més no amb l’Eric. Però jo em sentia lleugera, com si m’hagués descarregat d’un pes que feia temps que arrossegava. Em vaig menjar aquell meravellós sopar en dos dies. I vaig quedar amb la meva millor amiga, la Sylvie, per explicar-li que, en endavant, si em proposava de conèixer algun amic d’un amic recentment separat, li diria que sí. Ella s’hi va posar immediatament, i al cap de poc sortíem a sopar amb el seu marit i un amic que acabava de divorciar-se.

Ens vam caure bé amb en Jean, i vam quedar per trobar-nos un altre dia tots dos sols. Em sentia estranya, amb un punt d’escepticisme i certa il·lusió. Sabia que per passar pàgina de debò em calia atrevir-me amb una altra relació. I no sabia si en Jean seria la persona adequada, ni quines podien ser les seves expectatives. Em calia esbrinar-ho abans de seguir endavant.

No volia que cap dels dos prenguéssim mal.

- 55 -

ELS SETZE PETGES

Divendres a la nit vam anar al cinema. Havíem triat una pel·lícula que la Sylvie havia deixat molt bé el dia que ens va presentar, Un déu salvatge. Bona per comentar, així que a la sortida vam anar a prendre una copa per parlar-ne. Una conversa que recordo interessant i divertida. En Jean m’anava agradant cada cop més. Però encara no em sentia preparada per iniciar una altra mena de relació. De manera que quan m’acompanyava a casa i em va agafar per l’espatlla no vaig fer cap moviment, ni per acostar-me ni per rebutjar-lo. A la porta, ens vam acomiadar com dos amics i vam quedar l’endemà per sopar. El restaurant el va triar ell, i no era ni bo ni dolent. Per a mi es tractava d’anar-nos coneixent, i m’era igual menjar una cosa que una altra. Però com que era un lloc que presumia de casolà, no vaig poder evitar pensar que, a casa meva, tot hauria estat molt millor. Mentre en Jean em parlava de la seva feina, jo pensava en el menú que li podria fer. Després d’haver sopat amb ell un parell de vegades ja em veia en cor d’interpretar els seus gustos.

Així que, de camí cap a casa el vaig convidar impulsivament a dinar l’endemà a casa meva, i va dir que sí. Em va estranyar una mica, dient-li amb tan poc temps, però vaig pensar que si feia poc que vivia sol, probablement no tindria una gran vida social. Com em passava a mi, que ja portava més de dos anys i encara estava com al començament.

L’endemà, quan vam acabar de dinar i ens vam asseure al sofà a prendre cafè tots dos fèiem bona cara. Jo estava contenta de com m’havia quedat tot, d’haver-li encertat els gustos i també dels seus comentaris sobre el que anava menjant. I ell acabava de menjar bé i devia esperar que la tarda encara dugués més coses bones.

- 56 -

CONTES PER MENJAR-SE’LS

—Aquí porto el cafè —vaig fer jo sortint de la cuina.

—Amanda, aquest dinar ha estat ben bé tal com es podia esperar pel que m’havien dit.

—Qui t’havia dit què?

—La Sylvie i el seu marit, quan em van parlar de tu, em van assegurar que ets la millor cuinera que mai han conegut, i em van explicar alguns dels sopars memorables que han fet a casa teva. I els he de donar la raó. Em sembla que mai no havia menjat tan bé. Ho podem repetir tantes vegades com vulguis.

—Bé jo... ara seré uns dies fora, així que no sé quan podrà ser —vaig mentir mentre pensava que mai més volia tenir dubtes sobre si algú em volia per qui sóc, o per com cuino.

Li vaig proposar que sortíssim a fer un volt i més tard vaig dir que em calia tornar a casa, que tenia feina pendent per l’endemà.

El que tenia pendent era reflexionar sobre el futur, i ho vaig fer fins la matinada. Aquella nit va marcar una fita, un punt d’inflexió, la línia divisòria entre l’antiga Amanda i la nova.

L’antiga tenia com a punt d’interès la cuina. Li agradava cuinar i fer-ho per als altres. I quan un possible candidat a company tastava els seus plats, ja no se sabia si el que li interessava era ella, o el menjar que li podia fer.

La nova amagaria el gust per cuinar com un vici secret, i només el mostraria quan estigués convençuda que no influiria en l’opinió que ningú s’hagués fet sobre ella. Però per això li calia un entorn nou. Ni al seu poble, ni a cap lloc on tingués vells

- 57 -

ELS SETZE PETGES

coneguts, podria amagar la seva afecció a ningú que acabés de conèixer durant gaire temps.

Vaig recordar la circular que van passar a l’empresa demanant personal per a la seu de París. Va ser el dia que l’Eric va trucar, i aleshores no em vaig ni preguntar si m’interessava. Ara n’estava del tot segura. L’endemà vaig presentar la sol·licitud.

Per sort el meu cap em va fer un informe molt favorable, i em van seleccionar.

Un mes més tard, era a París. Estrenant un nou capítol de la meva vida. Com a turista coneixia la ciutat. Hi havia estat de petita amb els pares, més tard amb l’Eric i la darrera vegada de compres amb unes amigues. Mai no havia pensat en anar-hi a viure. Però ara semblava el més natural. A la mare li va semblar una idea excel·lent, que m’allunyaria dels mals records i m’ajudaria a tirar endavant. Hi estava bastant d’acord.

Tot havia anat tan ràpid que de moment vaig anar a un hotel, pensant que ja buscaria un allotjament quan fos allà.

El primer dia de feina, una companya em va ensenyar la sala de repòs. Era un espai quadrat amb dues taules i vuit cadires, màquines de begudes calentes i fredes i una de menjar ideal per esmorzar o fer una pausa. En una paret, un suro suportava notes amb ofertes i demandes dels companys. N’hi havia una que deia «busco companya de pis, prop de l’ajuntament. Sandrine» i a la part de baix unes tires que es podien arrencar amb un número de telèfon. En vaig agafar una i me l’estava desant a la butxaca quan una veu al meu darrere va dir.

—Hola, sóc la Sandrine —era una noia morena amb un somriure que li ocupava tota la cara.

- 58 -

CONTES PER MENJAR-SE’LS

—Aquesta Sandrine? —vaig fer assenyalant l’anunci.

Ho era, i la resta va ser molt fàcil. Em va ensenyar el pis, jo vaig dir que sí a totes les condicions que em va posar, i l’endemà deixava l’hotel i m’instal·lava amb ella a la rue du Temple xamfrà amb Blancs Manteaux.

En aquesta altra etapa a la meva vida, tot era nou i diferent del que sempre havia imaginat. Vivia a París, on mai no m’havia plantejat viure, compartint pis amb una companya de feina, cosa que ni se m’havia passat pel cap que alguna vegada voldria fer, i si bé havia estat del tot sincera amb el que li havia explicat de mi mateixa, la veritat és que m’havia callat unes quantes coses. Havia esquivat els temes en què l’antiga i la nova Amanda no coincidien.

Per altra banda, la Sandrine és la companya de pis ideal.

Alegre, neta i endreçada, de fiar, comunicativa i a la vegada discreta. Amb això vull dir que a hores d’ara, conec amb pèls i senyals els seus darrers desenganys sentimentals. En canvi ella només sap que vaig estar casada, que em vaig separar fa dos anys i he començat els tràmits de divorci. Però no ha fet ni una sola pregunta per esbrinar quins han estat els motius de la separació. Com que veu que el tema m’incomoda, mai no el treu a la conversa. Deu pensar que quan em vingui de gust, ja en parlaré, i jo li ho agreixo. Em sento molt a gust amb ella, i no m’ha costat gens adaptar-me als seus hàbits.

Pel que fa al tema de la cuina, a ella no li interessa gens ni mica. Les poques vegades que mengem juntes a casa ens fem amanides i alguna cosa a la planxa acabada de comprar. A la nevera hi ha just el que cal pels esmorzars. Els dies laborables

- 59 -

ELS SETZE PETGES

mengem prop de la feina, i la resta de menjades que fem juntes són a qualsevol dels molts llocs del barri. Dos nits per setmana ella va a fer esport en un altre barri de París, i hi sopa amb les seves amigues. Cosa que jo aprofito per comprar menjar i cuinar el que em ve de gust.

Amb la resta de companys, quan treuen el tema del menjar em limito a somriure i no intervinc a la conversa si no em fan cap pregunta directa, a la que responc amb sí o no en funció del que crec que allargarà menys la meva intervenció posterior. I de moment he aconseguit que cap de les noves coneixences que he fet s’imagini tan sols que sóc aficionada a la cuina.

Passat mig any del canvi de feina i de ciutat, em sentia plena de vida, lliure com mai, encuriosida amb el que el futur podia portar de nou. I estranyament no em sentia sola ni enyorada.

Estava convençuda que la proximitat de la Sandrine, amb la seva alegria contagiosa hi tenia molt a veure. Per això vaig rebre la notícia que seria fora una setmana amb una barreja de sentiments. Per una banda em sentia insegura, no sabia si quan ella no hi fos apareixerien els sentiments negatius que en algun lloc o altre devia tenir amagats. Per l’altra m’alegrava que per fi arribés la prova de foc, el moment de comprovar si aquesta sensació tan agradable de trobar-me a gust amb mi mateixa era pròpia o només un reflex de la seguretat i alegria de viure de la Sandrine.

Avui, que és dissabte, fa una setmana que va marxar. Demà a la nit torna a ser aquí, i a mi em cal posar en ordre el garbuix que em volta per dins per tot el que ha passat aquests dies.

- 60 -

CONTES PER MENJAR-SE’LS

Dissabte passat la Sandrine va sortir d’hora cap a l’aeroport.

Jo em vaig llevar i vaig esmorzar a casa, com sempre. En acabat, sense haver de pensar-m’ho em vaig dirigir al peu de la torre Eiffel, d’on surten els bateaux-mouche. En les meves visites turístiques a París mai no havia gaudit d’aquesta experiència, i em venia de gust. Diverses companyies proporcionaven un passeig molt semblant per un preu similar. Mentre anava d’una a l’altra mirant de descobrir alguna diferència que m’ajudés a triar, em vaig fixar en una barcassa fixa a la riba que funcionava com a bar. Vaig pensar: quan torni vindré aquí a prendre un vermut abans d’anar a dinar.

Finalment vaig pagar el bitllet de la companyia que donava més flexibilitat a l’hora de pujar i baixar de nou a les diferents parades, vaig pujar i vaig seure, decidida a no fer res més que mirar el paisatge.

Deixant-me portar pel corrent del riu, vaig saber la veritat.

Em sentia feliç, i aquesta felicitat em venia de dins, de sentir-me a gust amb mi mateixa. Les tries que havia anat fent m’havien dut fins aquí, i era com havia de ser. Fins i tot la mala experiència amb l’Eric la donava per bona. Formava part de mi. D’aquesta Amanda nova que encara no coneixia del tot, i que es deixava portar plàcidament pel corrent del Sena, oberta al que pogués venir.

A l’hora del vermut tornava a ser al peu de la torre. Vaig veure de nou la barcassa-bar i vaig pujar-hi a bord, encara amb aquella sensació de plenitud que el passeig pel riu m’havia provocat.

- 61 -

ELS SETZE PETGES

No hi havia molta gent. Dues parelles juntes en una taula, i unes altres dues en taules separades. La música suau i relaxant i la beguda em van seguir mantenint en aquell estat d’ànim especial que durava tot el matí. Després de pagar em vaig dirigir als lavabos, que eren al costat de la cuina. Reconec que m’hi vaig entretenir una bona estona, i que no vaig fer cas dels sorolls que venien de la sala fins que vaig sentir sirenes al moll.

Vaig mirar per la finestra: dos cotxes de bombers s’havien aturat allà mateix, i uns quants homes amb uniforme corrien cap a la passarel·la. Alguna cosa estava passant. Però quan vaig voler anar cap a la porta una forta olor de cremat em va omplir el nas. Vaig sortir del lavabo de dones, però el distribuïdor des d’on s’anava al d’homes i a fora era ple de fum. Vaig tocar el pom de la porta i em vaig fer enrere: cremava. Estava espantada. Vaig tornar a la finestra i vaig provar d’obrir-la per demanar ajuda. No vaig poder i vaig picar al vidre per cridar l’atenció. La darrera cosa que recordo és que un home amb l’uniforme de bomber es girava cap a mi. Les nostres mirades es van creuar, i vaig perdre el coneixement.

Em vaig despertar a l’ambulància, al moment d’arribar a l’hospital. Encara amb els ulls tancats vaig sentir com el sanitari explicava al metge d’urgències el que havia passat, i el que m’havien fet de camí. Quan el metge es va girar cap a mi ja devia estar més espavilada, perquè vaig veure immediatament que era jove i ben plantat. A més em somreia.

—Hola noia, com et dius?

—Amanda.

—I saps on ets?

- 62 -

CONTES PER MENJAR-SE’LS

—A l’hospital, suposo, però no sé quin.

—Saps què ha passat?

—Doncs tot el que recordo és que era al lavabo i no he pogut sortir-ne perquè hi havia foc. Algú em deu haver tret. Em dec haver desmaiat, i em sento una mica estranya.

—És que has respirat bastant fum abans que et traguessin els bombers. T’hauràs de quedar en observació. Vols que avisem algú?

—No caldrà. No sóc d’aquí, i la meva companya de pis és de viatge. Ja li ho explicaré jo quan torni, i a la família també.

No cal espantar-los per res.

—Ets molt valenta, Amanda. Més tard et vindré a veure per fer-te companyia. Ara tinc feina i el teu estat no és preocupant.

Et deixo amb la infermera.

La infermera era una noia de la meva edat, molt xerraire.

Em va explicar que el doctor era solter i sense compromís, informació que vaig trobar força interessant.

A mitja tarda, el bomber sense rostre que havia vist per la finestra i em va salvar va passar vestit de carrer per veure com estava. Estava al·lucinada. Amb la fama d’antipàtics que tenen els parisencs, i a mi me n’acabaven de tocar dos de ben simpàtics. Quan em va preguntar si volia que avisés algú, ja m’havia fixat que duia un anell de casat, i li vaig dir que gràcies, però el tema ja estava resolt.

Al vespre el meu doctor va tornar. Sense presses. Ja havia acabat el torn i venia a veure com em trobava i si em calia res.

- 63 -

ELS SETZE PETGES

Vam parlar ben bé dues hores. De tot i de res. Es deia Marc i era nascut a París. Com que jo feia poc que hi vivia es va oferir a mostrar-me la ciutat que els turistes no veuen, i jo vaig acceptar encantada. Quan va marxar vaig tenir un pensament estrany després del que m’havia passat: «quina sort que he tingut».

L’endemà matí en Marc va venir a l’hospital expressament per donar-me l’alta, i es va oferir a portar-me a casa. Pel camí em va dir: —Com et trobes? Ja sé que estàs bé per sortir de l’hospital, per això t’he donat l’alta. Vull dir si et veus en cor de sortir.

—Crec que sí. Per què ho dius?

—És que aquesta tarda pensava visitar una exposició sobre Fra Angelico al Musée Jacquemart-André, un edifici construït al segle XIX com hotel particular, que l’Institut de France ha reconvertit en museu, al bulevard Haussmann, prop d’Étoile.

Si vols hi podem anar junts.

I tant que volia. No tenia absolutament res a fer, ni millor ni pitjor, la proposta em semblava interessant, i sobretot em proporcionava l’oportunitat de passar la tarda amb ell. Vaig dir que sí i vam quedar per havent dinat. Necessitava una dutxa i canviar-me de roba per tornar a ser jo.

La visita al museu no em va pas decebre. Vaig pensar que en Marc començava a fer el que m’havia dit: mostrar-me els racons de París que calia veure i jo encara no coneixia. Però reconec que les dues hores i mitja que va durar em van deixar esgotada. Ell va dir que era normal, massa bé que estava, que

- 64 -

CONTES PER MENJAR-SE’LS

potser no m’hauria d’haver portat a una activitat com aquella tan aviat. Per compensar-ho em va convidar a prendre alguna cosa mentre descansava al mateix edifici, en un saló de te decorat de manera que no hauria estat molt estrany trobar-se amb Maria Antonieta.

I allà, per fi, va passar: vam parlar de menjar.

Perquè, és clar, en Marc em va proposar de sopar junts i jo m’hi vaig avenir sense dubtar. Però calia decidir on anar. I ja hi vam ser. Mentre responia les seves preguntes d’on solia menjar i quins restaurants coneixia, el cap em voltava. L’antiga Amanda hauria fet una conferència sobre l’art de cuinar i acabat oferint-se per fer una demostració a casa seva. Però la nova Amanda que encara no acabo de conèixer no sabia com posar-s’hi. De cop em vaig adonar que feia una estona que m’havia preguntat quina mena de cuina m’interessava i en no obtenir cap resposta s’havia posat a recitar tota mena de possibilitats: italiana, japonesa, vegetariana, xinesa, mediterrània, tailandesa... i jo no feia més que moure el cap de banda a banda. Amanda, vaig pensar, has de dir que sí d’alguna cosa. I vaig canviar el moviment del cap de dalt a baix just quan acabava de dir «nouvelle cuisine».

Devia ser una bona resposta per a ell, perquè la cara se li va il·luminar amb un dels somriures més francs que li havia vist.

Em va confessar que tot i que fos una expressió passada de moda, ell era un enamorat del moviment que en el seu dia va revolucionar la cuina tradicional francesa. Creia en els seus principis i els aplicava a diari quan menjava a casa, que era sempre que podia. I tenia identificats uns quants restaurants que també ho feien. Aquella mateixa nit en podíem provar un.

- 65 -

ELS SETZE PETGES

A mi em va semblar una idea fantàstica i ens en hi vam anar xino-xano, que jo no estava per córrer. Tot i que el meu sí a la nouvelle cuisine havia estat a l’atzar, si m’ho penso una mica no puc dir que hagués dit cap mentida. M’interessa, sobretot perquè no en sé absolutament res. Al meu poble es considerava capricis de gent de ciutat. Havia sentit a dir als meus pares que consistia en menjar en uns plats molt grans unes racions molt petites de menges fàcils de fer i pagar com si d’una obra d’art es tractés.

Aquella nit vaig saber moltes coses que ignorava sobre el que en el seu moment es va anomenar nouvelle cuisine, per oposició a la haute cuisine tradicional francesa, la que la meva mare i jo dominem. Consisteix a elaborar receptes senzilles, amb pocs ingredients però nutritius, variats i saludables. Les racions han de ser les justes per no quedar amb gana ni atipar-se fins emmalaltir. Amb en Marc, parlar de menjar era un plaer. Es nota que li agrada cuinar i que en sap, i no espera de cap altra persona que comparteixi el seu gust per la cuina.

Només que se l’escolti ja es dóna per satisfet.

He passat les nits que en Marc no tenia guàrdia a casa seva.

Coneixent-nos. Per primera vegada he parlat amb algú del fracàs del meu matrimoni i del divorci sense aquell pes a l'estómac. M'he sorprès explicant amb il·lusió el present i parlant sense por del futur. Explicant-li a ell, i a la vegada a mi mateixa, que quan conec algú nou prenc actituds poc naturals per temor de començar amb mal peu.

Avui, que te guàrdia a l’hospital i no ens podem veure, he aprofitat per posar en ordre les idees que em volten pel cap aquests darrers dies. I m’he adonat que d’Amanda només n’hi

- 66 -

CONTES PER MENJAR-SE’LS

ha una. Més autèntica que l’antiga, que va ser, o la nova, que no ha arribat a existir mai. La d’ara, que es va formant dels bocins de la primera, i de peces noves que poc a poc vaig descobrint.

Aquesta Amanda que ja pot deixar de ser l’única bona cuinera del món que se n’amaga. De moment ja no em vull amagar més de la Sandrine. Ara mateix em poso a fer-li un bon sopar. I mentre ens el mengem, li ho explicaré tot.

De fet m’agradaria rebre-la amb una pancarta que digués «vive la nouvelle cuisine!». És clar que no entendria de què va, sobretot perquè pel primer sopar que li faig he triat quelcom més tradicional: una bullabessa.

- 67 -