La democràcia, per fer què? (Josep Pallach) by Joan Riera

LLIBRES URGENTS

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser efectuada amb l’autorització dels titulars, amb excepció prevista per la llei. Dirigeixis a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessita fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra www.conlicencia.com http://www.conlicencia.com; 91702 19 70 / 93 272 04 47 Primera edició amb editorial Nova Terra: novembre del 1975 Segona edició amb editorial Nova Terra: gener del 1976 Primera edició amb Edicions Els Llums: maig 2015 © hereus de Josep Pallach © Fotografia coberta: Manel Armengol, VEGAP, Barcelona, 2015 © d’aquesta edició: Edicions i produccions multimèdia Els Llums SL i Fundació Josep Pallach Edicions Els Llums Urgell 52 entresol 1a 08011 Barcelona www.edicionselsllums.com edicionselsllums@edicionselsllums.com Coordinació: Fundació Josep Pallach Direcció editorial: Joan R. Riera Disseny de la col·lecció: Pep Rovira – Batzolades Amb el suport de:

ISBN: 978-84-15526-61-2 Dipòsit Legal: B 11786-2015 Printed by DC Plus

Josep Pallach

La democràcia, per fer què?

ÍNDEX

Quaranta anys després Josep M. Soler i Prats ....................................................... 9 Des de l’ajuntament Juli Fernández i Iruela ................................................... 11 Pròleg de la primera edició Uns mots personals d’introducció Josep Pallach ............. 13

Primera part. Els camins ......................................... 19 La democràcia i l’evolució del règim ............................. 21 Fills del nostre temps.................................................... 35 Els canvis essencials ..................................................... 45 Les llibertats sindicals................................................... 63 Les llibertats col·lectives ............................................... 79 Les llibertats civils ........................................................ 93 El socialisme democràtic i el problema del poder ......... 101 L’experiència de la II República.................................. 113

Segona Part. Les fites ..............................................123 Construir les llibertats................................................. 125 El moviment obrer i els partits polítics......................... 137

Comunistes i socialistes, avui ...................................... 149 Socialistes i catòlics després del Concili ....................... 165 Posar a l’hora el socialisme democràtic ........................ 177 Les reformes socialistes ............................................... 191 Per arribar a les reformes............................................. 209 Una política internacional: Europa .............................. 223

Conclusió ................................................................... 233 L’oportunitat del segle XX .......................................... 235 Quatre paraules d’urgència.......................................... 245

Annexos ..................................................................... 247 Retrobar-se amb Josep Pallach Pere Baltà ...................................................................249 Pallach: professor i activista Eudald Carbonell Roura ............................................... 253 Un assaig per anar endavant Joaquim Ferrer ............................................................ 257 Dubtes, certituds, preguntes Lluís Medir... .............................................................. 259 Política vol dir pedagogia Montse Palma i Muñoz ................................................. 263 Quin bon encert! Cèlia Ros i Gasset......................................................... 267

QUARANTA ANYS DESPRÉS

Josep Pallach va acabar d’escriure La democràcia, per fer què? just ara fa quaranta anys. Molts diuen que aquesta és probablement una de les millors obres escrites per aquest gran polític i pedagog. El seu ferm compromís amb les llibertats nacionals de Catalunya, des de l’òptica socialista democràtica, fan que moltes de les seves idees siguin ara de molta actualitat. Des de la Fundació Josep Pallach, de caràcter estrictament educatiu, us posem a l’abast aquesta reedició, convençuts que la seva lectura, lluny de la lluita partidista, ens pugui fer reflexionar pausadament —i molt— sobre el present i el futur de Catalunya. Després d’aquest pròleg hi trobareu el que hi ha escrit l’Alcalde de Palafrugell, ajuntament al qual agraïm molt sincerament el seu ajut per fer possible aquesta reedició. A continuació hi ha el text íntegre escrit per Pallach el 1975; i, a l’annex final que hi hem afegit, hi trobareu opinions actuals de persones compromeses, d’una o altra manera, amb el país i que el conegueren directament a ell. Pensem que les seves complementàries visions ens poden ajudar, encara més si cal, en aquesta reflexió que pretenem. Som conscients que podríem haver recollit moltes més opinions, prou riques, qualificades i suggerents; però no es tractava tant d’això, com d’aconseguir una sintètica visió de com s’ha pogut viure el «pallaquisme» —si

LA DEMOCRÀCIA, PER FER QUÈ?

val l’expressió— després de Pallach i de com encara és molt viu. D’aquest reduït nombre de persones n’hi ha que militaren en el seu partit o en altres, que el conegueren directament com a polític o com a pedagog o les dues coses alhora, que pensaven més com ell o de manera diferent... Però del comú denominador s’entreveu un profund respecte cap a la persona i a les seves idees. Esperem que el lector —tot pensant en el futur— en pugui fer de tot plegat les interpretacions que consideri més útils. I, com no, permeteu-nos fer públic el més sincer agraïment a la família de Josep Pallach per no haver deixat mai d’estar al costat de tots aquells que estimen l’educació i el país. I que, en aquest cas, van ser ells qui ens proposaren i han facilitat aquesta reedició.

Josep M. Soler i Prats President de la Fundació Josep Pallach

DES DE L’AJUNTAMENT

Quan Josep Pallach escriu que els municipis han estat sempre les cèl·lules vives de la democràcia, està proposant una idea amb la qual hi estic absolutament d’acord. Entenc que és a partir dels ajuntaments que la pedagogia democràtica edifica els fonaments més forts i equilibrats de la nostra societat. El municipalisme va estar sempre a les bases ideològiques de Josep Pallach. En moments actuals com els que vivim, necessitem fars que ens facin de guies enmig del caos que ens envolta. Avui en dia el desprestigi de la política és evident. L’economicisme ha pres una inusitada rellevància, esdevenint un «valor» a seguir. L’ètica s’escola pel desguàs dels jutjats i les querelles. La regeneració de la política és imprescindible. I situar la política a la centralitat del pensament social ha de ser un dels objectius de tots els qui participem de les institucions públiques. Retornar a la política, als matisos nobles de la política. Per això la reedició del seu llibre La democràcia, per fer què? adquireix ple sentit. És més, és una reedició necessària. Pallach va ser un polític que tenia el país al cap, tal i com sovint es diu. Però no tan sols el país, sinó també les bases socials i polítiques del país. Entenia que la pedagogia era la base de tot desenvolupament raonable i democràtic. Des de la defensa insubornable de la llibertat individual aspirava a la llibertat del país.

LA DEMOCRÀCIA, PER FER QUÈ?

No es pot concebre l’una sense l’altra. Ambdues són innegociables en el seu pensament polític. Tot el text d’aquest llibre és una incommensurable lliçó política. Tot i que les circumstàncies històriques en què va ser escrit difereixen de les nostres, el text continua essent absolutament actual. Defugint la demagògia i la temptació del simplisme que tot ho redueix. Apostant per la convivència, intentant de donar-li un ordre per tal d’evitar-ne la fragilitat. Cal regenerar la política, aquesta seria la lliçó més clara que podem extreure del pensament de Pallach, perquè necessitem una política neta, noble i lliure. Regenerant els partits i les institucions, aportant propostes honestes que apostin pel país i no pel mer tacticisme partidista i de capelleta. Radicalitat democràtica de pensament i d’acció. I pedagogia, per tal d’assegurar que la ciutadania pugui exercir la llibertat, i reclamar-la si cal, i lluitar per ella. Necessitem que els valors que propugnava Pallach esdevinguin transversals en tot el nostre teixit polític i social. Necessitem que la seva honestedat sigui també l’honestedat de tots aquells que ens dediquem a la cosa pública.

Juli Fernández i Iruela Alcalde de Palafrugell

Portada de la segona edici贸 del llibre editat l'any 1976. Disseny de Jordi Fornas.

PRÒLEG DE LA PRIMERA EDICIÓ

UNS MOTS PERSONALS D’INTRODUCCIÓ

Una part de les pàgines que segueixen foren escrites ja fa força temps i, per les acostumades raons òbvies, esperaren fins ara la seva publicació. Tenien aleshores, i tenen encara, un doble objectiu: quan vaig decidir de tornar definitivament a Catalunya, ara fa uns anys, vaig sentir la necessitat de formular-me els plantejaments polítics que provaven de posar a l’hora el meu propi pensament. Havia viscut prop de vint anys gairebé ininterromputs a l’exili i, per bé que m’havia esforçat sempre a mantenir-me en contacte amb les realitats de Catalunya, em semblà sempre indiscutible que, aquestes realitats, cal viure-les autènticament al país, evolucionant en el seu ritme quotidià, per decidir sobre elles i el seu esdevenidor. En tornar, robant hores al treball diari, vaig provar de fer-ho, almenys per a mi. En sortí un llibre que intentava d’explicar —i explicar-me— l’essencial d’un pensament que, si em sembla que resta fidel a les inquietuds bàsiques, socials i polítiques, de quan, a 19 anys, vaig passar per primera vegada la frontera, l’any 1939, és indubtable que ha variat en els enfocaments i en les conclusions. Diem que en aquesta festa del retrobament que, per a l’exiliat, és sempre la tornada (per distinta que sigui de la que havia, a voltes, imaginat) convé una mena d’acte de fe, tan simbòlic com es vulgui, però que és com la capbussada en unes aigües que no han deixat mai de banyar el propi esperit i que ara inciten a una més total immersió...

LA DEMOCRÀCIA, PER FER QUÈ?

Al llarg d’aquests mesos, he intentat de retocar i de posar al dia aquestes pàgines, cada vegada que les esmentades «raons òbvies» semblaven susceptibles d’eixamplar-se. I potser cal dir, si m’és permesa aquesta petita vanitat, que els retocs sempre foren mínims i tractaven simplement d’anar seguint una actualitat política que no s’allunyava mai gaire dels perfils que m’havia semblat necessari de precisar en la primera versió. ¿Vol dir això que les meves previsions eren encertades i que els camins de la democràcia, que a mi em semblaven —i em semblen— els més dreturers i també els únics possibles en la conjuntura que vivim, eren els que calia seguir? Això ho ha de dir el lector, naturalment. Els retocs finals, que han estat fets a començaments d’aquest any 1975, que acaba el tercer quart del nostre segle, m’han portat fins a dir el que penso del nou Estatut d’Associacions Polítiques, tan restringit, que ben poques ratlles l’han definit —ai las!— suficientment... Resta, però, que els darrers esdeveniments de l’any 1974, des de les detencions del carrer Segre fins a molts diversos esforços —sovint més importants, àdhuc si la premsa n’ha parlat menys— confirmin el que vol ésser la principal lliçó d’aquestes pàgines: que el destí de Catalunya, com el de tota Espanya, el forgem nosaltres aquí, amb el nostre treball i el nostre viure, i que ningú no ens el farà per nosaltres. Lligar-lo als esdeveniments europeus i mundials, inserir el nostre esforç en el de milions d’homes i dones que tenen inquietuds semblants a les nostres i formulen idèntics ideals, és també quelcom d’essencial, i intentem fer-ho en aquest llibre. Però al final ha de quedar sempre clar que és la nostra pròpia acció la que

JOSEP PALLACH

decidirà el nostre avenir. I que un pensament clar ha de provar d’orientar-la, si volem dur-la a bon port. Contribuir a formular aquest pensament és el segon objectiu d’aquestes ratlles.

Esclanyà, gener del 1975

Primera part

Els camins

LA DEMOCRÀCIA I L’EVOLUCIÓ DEL RÈGIM

El problema de l’evolució del règim espanyol està sovint al primer pla de l’actualitat internacional. Els periòdics americans, com el New York Times, o els russos com l’Izvèstia o el Pravda coincideixen sovint a formular-se la interessant qüestió: cap a on evoluciona la situació espanyola? Quines transformacions poden preveure’s, que, després de la portuguesa, modificarien potser els perfils del sud-oest europeu? Quins canvis es preparen a Espanya? La premsa de les principals ciutats europees, cada vegada que troba una ocasió, s’interroga igualment sobre el nostre esdevenidor: cap a on anirà Espanya el dia que desapareixerà l’home que durant prop de quaranta anys ha simbolitzat el règim nascut l’any 1939? S’aconseguirà realment una evolució sense trasbals? S’organitzaran institucions democràtiques? S’evitaran els enduriments i les convulsions violentes? Aquestes i altres preguntes no ressonen únicament entre les puixances internacionals que es disputen la influència mundial i que passegen llurs vaixells per la Mediterrània; no inquieten solament els cercles governamentals europeus i els medis socials i polítics interessats en l’esdevenidor d’Europa. Durant els darrers temps, la qüestió del canvi democràtic ha anat omplint els àmbits de la vida política espanyola, abans i després de la Llei Orgànica i de la que instituïa la Successió, les quals havien

LA DEMOCRÀCIA, PER FER QUÈ?

de deixar, en principi, resolts els problemes. L’any 1974, amb la malaltia del general Franco, aquestes qüestions esdevingueren candents. I el 1975 el tema ha estat debatudíssim a la premsa, a les revistes, als llocs d’estudi, i de discussió, al carrer i tot. Provem d’explicar-nos fredament les causes d’aquestes inquietuds. Són causes institucionals i directament polítiques. En el pla institucional, i deixant de banda ara qualsevol opinió sobre la bondat de la monarquia per a resoldre avui la qüestió successòria, és evident que la immensa majoria dels homes i les dones d’Espanya no coneixen la monarquia ni en tenen cap record. Els qui saben la Història no poden oblidar que des de Carles IV fins ara, del 1808 fins al 1975, cap monarca espanyol no ha regnat sense conèixer disturbis, revolucions, canvis de règim, revoltes, pronunciaments i exilis... És natural, doncs, que existeixi preocupació institucional, sobretot si es tenen en compte uns altres elements fonamentals del problema, que veurem amb detall més endavant: les grans transformacions socioeconòmiques d’uns pobles que han canviat molt durant els darrers vint-i-cinc anys; els problemes d’una economia complexa, que reuneix zones d’alta expansió i zones de molt feble desenvolupament, i que depèn enormement del clima de confiança i d’estabilitat que pot inspirar a l’estranger. La confiança, en els trànsits successoris, s’assegura bé en les societats que tenen establerts uns mecanismes equilibrats, els quals reposen damunt dels principis democràtics, de les llibertats essencials i de les consultes regulars, amb sufragi universal, directe i secret, per a elegir els governants.

JOSEP PALLACH

Aquest és el cas, ja fa temps, dels països europeus no comunistes, amb dues excepcions que, recentment, han fet parlar i escriure molt: Grècia i Portugal. Les innegables dificultats que han hagut de vèncer els dos països esmentats (i sobretot Portugal) en el moment del canvi són distintes, per bé que una mateixa institució —l’exèrcit— hagi intervingut directament en el procés. Igualment, en ambdós i malgrat les diferències, hem de remarcar que la validació de la nova situació a Atenes i a Lisboa s’ha cercat en l’única veritable font de legitimitat que avui reconeix l’opinió pública: el sufragi universal, amb el restabliment previ de les llibertats democràtiques. El problema a Espanya és també diferent, però els objectius són els mateixos. La successió, sigui com sigui, trobarà el problema de la validació democràtica. Els primers mesos del 1975 hem anat assistint a veritables curses contra rellotge de determinats homes públics per a reconèixer aquesta gran veritat, i dir-la públicament. Però, en realitat, costa molt de guanyar el temps que s’ha perdut immobilitzat, i això no es pot suplir fàcilment amb paraules. I potser no és gens inútil d’evocar breument algunes de les dilacions que han pesat i continuen pesant damunt d’aquesta realitat política transformada durant anys en estàtua de sal, l’esguard fixat cap al passat en comptes de mirar l’esdevenidor. El que succeí ja amb la «Ley Orgánica del Estado» és un bon exemple del que, sovint, continua impedint de mirar endavant. La LOE promulgada —com diu el preàmbul— pel general Franco en virtut del poder legislatiu que li confereixen les lleis elaborades en plena guerra civil o immediatament després, fou aprovada per una gran majoria d’espanyols que votaren SÍ per diversos motius. El més important, segons la gran majoria de

LA DEMOCRÀCIA, PER FER QUÈ?

comentaristes nacionals i estrangers, fou el desig de promoure l’organització d’una successió democràtica perquè s’entenia sens dubte que aquesta successió democràtica és la que sembla assegurar millor els traspassos inevitables de poder. Diverses disposicions podien ajudar a comprendre que es tractava de formalitzar aquest objectiu. Primerament, la clara al·lusió del general Franco a la democràcia, considerada en el seu discurs de presentació de la LOE a les Corts (les quals, paradoxalment, aprovaren el text sense cap discussió i per aclamació), com «el més alt valor de la civilització occidental». Després, igualment, la separació prevista de les funcions de cap de govern i de cap de l’Estat, i la nova redacció de diversos paràgrafs del «Fuero del Trabajo» esdevinguts anacrònics, puix que foren obertament inspirats per legislacions totalitàries, feixistes o nacional-socialistes. Finalment, el principi de la llibertat religiosa fou obertament proclamat en la LOE en moments en què encara retrunyien pel món les veus conciliars favorables. Tots aquests fets constituïren progressos verbals relatius en la direcció democràtica, susceptibles d’encoratjar els partidaris d’aquesta evolució. Però aquests progressos, que ja eren molt limitats, foren retallats per les lleis d’aplicació. Pel que fa referència a la llei religiosa, el nou text aprovat no satisféu plenament ni les minories protestants ni els agnòstics. Les revisions concordatàries triguen a efectuar-se en moments en què la doctrina que finalment afirmen algunes veus a Roma i a Espanya, és precisament la vella doctrina dels demòcrates i que tantes oposicions suscità un dia: la separació de l’Església i l’Estat.

JOSEP PALLACH

Pel que fa a l’intent d’assegurar una participació directa del poble en l’elecció dels òrgans de poder polític, el pas que es donà en la LOE és petitíssim. Un centenar de procuradors podien ésser elegits per sufragi directe i secret —però no universal, puix que només podien votar els caps de casa i les dones casades. I també en aquest terreny el reglament electoral i les lleis que es dictaren posteriorment, aportaren tantes restriccions que àdhuc molts membres del Movimiento s’hi han mostrat discrepants, a les Corts i a fora. Molts medis catòlics i importants òrgans de premsa manifestaren llur disconformitat. No parlem, naturalment, de les nombroses persones que podien no combregar, enterament o en part, amb els principis del Movimiento i que restaren excloses de la contesa electoral puix que un requisit indispensable per a ésser candidat era —i és— jurar fidelitat a aquests principis. Més disposicions frenaren les minses il·lusions de molts «evolucionistes»: no podien constituir-se associacions, ni tan sols temporals, per a sostenir un o altre candidat; restava prohibit de fer subscripcions per a ajudar-los a pagar les campanyes electorals. Ara bé, aquestes campanyes —que han de realitzar-se en un temps molt curt— són caríssimes en determinades zones molt poblades, precisament en les principals ciutats industrials, és a dir, en els centres impulsors del progrés. A Barcelona, un dels candidats triomfants comptà les despeses i en resultà una xifra de dos milions de pessetes. Només els milionaris podrien ésser candidats? Per acabar —però no és pas el punt menys important— els cent procuradors de sufragi directe representen molt desigualment els electors, puix que les grans diferències de població entre les distintes províncies impliquen una situació particularment desfavorable per a les zones molt poblades. A Barce-

LA DEMOCRÀCIA, PER FER QUÈ?

lona, a Madrid, amb prop de dos milions d’inscrits a les llistes electorals, corresponen dos representants, és a dir, els mateixos que a Sòria, per exemple, que no arriba a tenir cent mil electors. La conclusió fou, sempre en les eleccions a procuradors, una xifra elevada d’abstencions, sobretot als centres industrials i comercials. Es manifestà així un evident desinterès pel que semblava una mala imitació d’eleccions democràtiques. És cert que aquestes impliquen sempre, per a ésser autèntiques, dues condicions que semblen fonamentals i que no es donen en aquest cas: una, la igualtat d’oportunitats per als distints parers que entren en competència i que han d’exposar-se clarament i lliurement; i l’altra, la representativitat al més homogènia possible, excloent qualsevol forma de sufragi censitari. Ara bé, si es mira bé, les eleccions del terç familiar equivalen a una nova forma de cens a favor de les regions menys poblades i menys industrialitzades. Els resultats de les votacions, a part poquíssimes excepcions, motivaren que la immensa majoria dels elegits fossin membres o ex-membres de l’Administració: presidents o antics presidents de les Diputacions, ex-governadors civils, delegats provincials de Sindicats, antics procuradors, alcaldes o exalcaldes de les capitals provincials, etc. Sense posar gens en dubte les capacitats d’aquests procuradors que, com digué el senyor Emilio Romero que els coneix bé, formen part d’una classe política que governa el país des de fa trenta-cinc anys, es pot dir, sense ofendre, que llur elecció no podia constituir l’obertura democràtica que alguns esperaven ja aleshores i havien pronosticat. La renovació, el canvi pausat d’equips polítics, la incorporació de nous sectors de població a les grans tasques col·lectives i a les responsabilitats ciutadanes, tot això

JOSEP PALLACH

queda en certa manera bloquejat. Ho restà també la marxa vers la democràcia, que per molts partidaris del SÍ al referèndum havia de resoldre els problemes de la successió, assegurant-la pacífica i sense cap trasbals quan desaparegués el Cap de l’Estat. El problema resta en peu, puix que segons diuen els mateixos teòrics del règim de cabdillatge, l’acumulació de poders en un sol home obeeix a una situació excepcional que no pot repetir-se. Ara bé, la separació dels poders i l’equilibri dels poders reclamen bases democràtiques. Un règim és democràtic si institucionalitza oportunitats regulars per a una competència pacífica entre els diversos parers polítics, permetent-los d’arribar al govern. Aquestes oportunitats han d’ésser ofertes lleialment a tots els sectors de la població. La lleialtat de la competició exigeix l’existència d’un conjunt de llibertats fonamentals, bàsiques, que els totalitaris anomenen desdenyosament «llibertats formals» i que són ben lluny d’ésser-ho, com veurem més endavant. Segons els tractadistes de dret polític, si aquestes llibertats manquen, no es pot parlar de règim democràtic: això, tan senzill, és el que s’ha volgut desconèixer aplicant adjectius a la democràcia. Els règims que exclouen les llibertats polítiques conegueren un evident èxit després de la primera guerra mundial; els definidors del feixisme i del nazisme, i alguns teòrics «revolucionaris» afirmaren els avantatges del totalitarisme o de l’autoritarisme i el menyspreu per les formes democràtiques de govern. Actualment, sembla passar al contrari. Els partidaris dels règims autoritaris no volen anomenar-los pel seu nom i rendeixen un interessant homenatge a la democràcia ajuntant diversos adjectius al substantiu: «popular», «bàsica», «orgànica»... No és difícil d’endevinar que les denominacions, difí-

LA DEMOCRÀCIA, PER FER QUÈ?

cils d’escatir en tots els casos, impliquen sempre, almenys, una manca de confiança en les virtuts de l’autoritarisme. Assenyalen probablement una situació de crisi més o menys profunda en uns sistemes que en tot cas semblen inadequats per a governar els països industrials europeus. Llur evolució, o llur transformació, per lenta que sigui, s’anuncia a través d’aquesta desconfiança en les ideologies de la dictadura del «partit únic», el qual —segons la teoria— recollia les voluntats col·lectives, sense necessitat de consultar-les mai amb suficients garanties. La crisi ideològica de l’autoritarisme actual, contrasta doncs vivament amb l’exaltació del totalitarisme que s’expressà sobretot durant el període d’entre les dues guerres, és a dir, en els moments de gestació i de fundació del sistema espanyol. Aquesta «desconfiança teòrica» —per dir-ho d’alguna manera— ve encara a accentuar la complexitat del canvi a casa nostra. L’interrogant suspès damunt la vida política hispànica interessa també, en realitat, tota la vida econòmica. No és ara el moment de descabdellar un altre factor importantíssim del progrés industrial, i que gravita amb força damunt el país. Les relacions amb els països del Mercat Comú plantegen i plantejaran greus problemes de reconversió, de concentració, d’orientació general econòmica, i poden entrar en vies de solució gràcies a les transformacions polítiques democràtiques susceptibles d’obrir-nos més amplament el camí de l’associació amb Europa. Més encara: les inversions de capitals estrangers —i nacionals— suposen igualment confiança en l’estabilitat política. La manca de confiança provocà una de les principals crisis econòmiques de la nostra història, en moments precisa-

JOSEP PALLACH

ment d’un altre canvi de règim: el 1931. Ningú no ignora el que en resultà. Finalment, la necessitat de trobar els camins de la democràcia, o almenys de cercar-los honestament, s’imposa també per altres motius, més importants al capdavall que els purament econòmics. Un poble que entra amb retard a formar part de les societats industrials, vinculat a Europa per tants de llaços, no pot viure sense dificultats internes, psicològiques i sociològiques, si durant anys i anys deixa d’efectuar el que és avui una característica essencial dels altres pobles de l’Europa occidental: manifestar i expressar la democràcia com a font legítima del poder. Entre aquestes dificultats, avui ja manifestes, no és difícil de trobar el desfasament d’unes minories intel·lectuals amb la resta del poble. Allunyades de les responsabilitats de direcció que a altres llocs sovint els corresponen, aquests nuclis tendeixen a posicions extremes, a voltes utòpiques, filles sovint d’un dolorós sentiment de culpabilitat social, i poden perdre de vista la real situació de les masses populars i els seus autèntics desigs. Intervé en aquesta situació la repercussió del fenomen turístic per a uns països com els nostres, allunyats durant segles del viure europeu, sobretot a nivell popular. L’arribada anual de disset o divuit milions d’estrangers, provinents en general de països que tenen distintes formes de viure i d’entendre la vida, ha remogut sens dubte, pregonament, les estructures més íntimes de la nostra existència col·lectiva. El fet turístic té ja avui conseqüències importants, bones i dolentes, en el viure ibèric, en el comportament col·lectiu dels homes

LA DEMOCRÀCIA, PER FER QUÈ?

d’aquestes terres. Insistim un moment en l’aspecte polític. Per les raons que hem assenyalat, una bona part de la població espanyola —la immensa majoria de tots els homes i les dones que no tenim encara cinquanta-cinc anys— no hem participat mai en actes d’elecció democràtica (en el sentit europeu del terme democràcia) dels propis organismes de govern. En el pla dels Ajuntaments, que regeixen tan directament la diària existència, els alcaldes que reuneixen els màxims poders han estat nomenats fins ara pel ministre de la Governació o pels Governadors Civils. En el terreny, aparentment més abstracte, del govern de l’Estat, ja hem vist la situació. Al mateix temps, però, tots els espanyols senten cantar cada dia les virtuts de la democràcia, àdhuc acompanyada d’adjectius, i el que és més important, constaten amb els milions d’estrangers que en efecte aquest règim assegura unes formes d’existència lligades a una elevació del nivell de vida que els atrau. ¿Podem comprendre ara les causes d’un sentiment de frustració que convé de remeiar? Hi ha més. És indubtable que la democràcia no és precisament un règim de facilitats. Exigeix la «virtut» deia Saint-Just en els seus discursos a la Convenció. «La virtut és el principi fonamental de la democràcia» havia assegurat Montesquieu. I, des de Tocqueville fins a R. Aron, tots els tractadistes que han estudiat els règims democràtics ens diuen que suposen un gran esforç d’educació i de preparació, que només pot efectuar-se, precisament, vivint la democràcia, practicant-la, com s’esdevé, dit sigui de passada, en tots els autèntics processos educatius. Com sortir d’aquesta contradicció? Com avançar, doncs, cada dia, pels camins de la democràcia?

JOSEP PALLACH

Aquesta és la pregunta que ens fem avui els milers i sens dubte els milions d’homes i dones que voldríem fugir de disturbis i violències perquè coneixem, per haver-les viscudes, les horrors de la guerra civil i que, massa joves per a sentir-nos responsables del passat, ens sentim però responsables del present i volem encarar-lo vers l’esdevenidor, per traspassar-lo a les generacions que ens segueixen i que, molt justament, refusen la frustració col·lectiva que les amenaça. L’argument més important que donaren sempre els partidaris del continuisme, és el següent: «l’actual situació ha assegurat trenta-cinc anys de pau i d’estabilitat.» El senyor Fernández Cuesta, per exemple, defensà amb molta claredat aquesta posició. No seria honest escamotejar una resposta. És indiscutible l’eficàcia de l’argumentació que fa estat dels anys de pau i d’ordre prop d’amples capes de la població, les quals aspiren, fonamentalment, a la pau i la millora de les condicions d’existència, com hi aspiren, en general, les modernes societats industrials. Sense discutir ara si aquests «trenta-cinc anys de pau» reclamaven inevitablement un règim autoritari, preguntem-nos només: i després dels trenta anys —que, com dieu, «reposen sobre les excepcionals dots d’un home»— què proposeu? Retornem, doncs, al primitiu interrogant, més angoixós si és veritat que els mecanismes evolutius han de funcionar —si funcionen— amb desacords i lluites entre les distintes tendències. I retrobem l’exigència democràtica com a única sortida. La sociologia política afirma que la pau i l’estabilitat social, en règim democràtic, impliquen l’acceptació general d’uns principis bàsics i el reconeixement de la necessitat d’uns desacords, d’unes opinions, d’unes competències, que assegurin el dina-

LA DEMOCRÀCIA, PER FER QUÈ?

misme del sistema i el seu constant rejoveniment. A tot Europa aquests principis bàsics —que no exclouen, repetim-ho, crítiques i parers distints i àdhuc contraris dels qui governen— diuen fonamentalment que el poder legítim emana del poble, el qual s’expressa en consultes electorals regulars i necessàries i manté l’equilibri dels seus diversos òrgans gràcies a un conjunt de llibertats que és la garantia del sistema. Una primera qüestió és: ¿posseïm nosaltres, existeix a Espanya, aquest «consensus» general que ha de fundar el règim democràtic? És la primera pregunta que ens hem de fer, per dir de seguida de quina manera podem revelar-lo, explicitar-lo, afirmar-lo ja en certa manera. Al nostre entendre la democràcia és feta, precisament, per a mostrar regularment aquest acord general, d’àmplies coincidències col·lectives per sobre de les discrepàncies, damunt del qual cal bastir la política del país. En aquest sentit, un dels esdeveniments més importants produïts darrerament a Espanya fou l’actitud global de maduresa política que s’expressà després de la mort de l’almirall Carrero Blanco. Pel que avui sabem, no foren pocs els sorpresos per aquesta manifestació d’equilibri col·lectiu, puix que alguns ja havien previst mesures per a fer front a un trasbals que suposaven segur, corrent el risc així de suscitar-lo. Dies més tard, la constitució d’un nou govern, molt distint de l’anterior, en els homes i en les perspectives, i la seva declaració del 12 de febrer de 1974, proposant amb esclat mesures que no s’havien ni suggerit durant els mesos anteriors (Llei d’Incompatibilitats, nova Llei de règim local, distints criteris sindicals, replantejament associacionista) ens oferia, almenys, dues constatacions: que era certa la pugna política interna entre distints sectors del sistema, els quals cerquen l’assentiment

JOSEP PALLACH

ciutadà proposant perspectives de democratització àdhuc si després s’allunyen a l’horitzó, i que, en parlar d’obertura, de democratització, el nou govern cridava a favor seu la gent que durant tants anys havia trobat les portes hermèticament closes. Ara, al llarg dels divuit o vint mesos transcorreguts, ens adonem de les barreres que encara existeixen i que han operat, primer de tot, barrant el pas als qui, àdhuc des del govern o des de molt a prop, procuraven de dur a la pràctica algunes de les afirmacions del programa ministerial. Els canvis de ministres (no gens explicats a la població), les frenades, les reculades i tot, es succeïren amb alguns tímids intents per a avançar de nou: tot això arribà fins a la llei d’associacions, que és una trista caricatura del que molts havien esperat, des del senyor Fraga fins al senyor Areilza... Reconeixem, però, que al mateix temps en aquesta mena de «parlament de paper» que és avui la premsa, els diaris i les revistes, alguns llibres i determinades publicacions obren possibilitats de discussió pública que abans no existien. Cal aprofitar-les. I comprovar, sense cap mena de dubtes, que avui a tot Espanya hi ha un anhel general de democràcia. Es respiren vents de llibertat. Poden impulsar el moviment necessari per a establir nous equilibris polítics, que les transformacions esdevingudes durant els quaranta anys darrers fan indispensables, preparant-nos així a fer front plegats a les grans qüestions que hem de resoldre. O bé, al revés, reprimits, ofegats, mal endegats, seran factor de noves explosions, de noves defallences col·lectives en els moments difícils, de transició i de canvi com els que indubtablement s’apropen.

LA DEMOCRÀCIA, PER FER QUÈ?

Creiem que només utilitzant la llibertat aprenen els pobles a ésser lliures i només exercint la democràcia esdevenen demòcrates els homes. Els nostres pobles han de construir ara la democràcia, és a dir, han de fer ús de les llibertats essencials de les quals depèn al capdavall el nostre esdevenidor.