JO T’HO EXPLICO 1

L’Òliba detectiva

Us imagineu quedar-vos sense gominoles, sense tebeos, sense la pizza del divendres a la nit, sense cine amb crispetes el dissabte a la tarda i sense tornar a tastar les ulleres de xocolata, els sandvitxos de xòped amb melmelada i els gelats de fabada del diumenge?

Si el senyor Heribert explicava al pare que m’havia adormit a classe, ja podia dir adeu a totes aquestes coses, perquè el càstig seria important. Me la carregaria de valent…

No podia ser! Calia evitar la tragèdia com fos! La meva vida estava en perill!

Mentre pujava les escales, no vaig tenir altre remei que admetre-ho: a part de portar-me bé, hi havia una altra cosa que em ballava pel cap. En les misterioses desaparicions de l’Edelmir, l’Aitana i en Cèsar Ulisses hi havia gat amagat. No en tenia cap dubte. Sabia perfectament que jo era l’única persona capaç de resoldre el cas. Si hi havia una banda organitzada de lladres a l’escola, jo m’encarregaria d’atrapar-la.

Vaig decidir traçar un pla per començar la meva investigació. Ho faria durant el dinar per poder seguir portant-me bé a classe. No és per presumir, però quan em poso a fer de setciències no hi ha qui m’aturi.

Vocabulari

xòped: Embotit cuit elaborat amb una pasta fina feta de carn i greix de porc, vedella, pollastre o gall dindi.

fabada: Fabada asturiana; plat típic d’Astúries elaborat amb mongetes blanques, cansalada, xoriço i botifarra. setciències: Persona que presumeix de saber molt.

Quan s’acostava l’hora de dinar, ja havia acabat les fitxes de Coneixement del medi i els exercicis de Llengua i havia sortit a la pissarra a resoldre una divisió amb dos decimals.

Estava aconseguint salvar la pell. Si a la tarda continuava així de bé, el senyor Heribert s’oblidaria de trucar al meu pare i m’estalviaria una esbroncada.

A l’hora de dinar, em vaig assegurar que l’Isidre era a l’altra punta del menjador i em vaig asseure amb la safata en una taula solitària. Vaig començar a rumiar l’estratègia que havia de seguir per solucionar el cas de les tres misterioses desaparicions.

Les meves neurones treballaven a la mateixa rapidesa que el meu aparell digestiu. Després de cruspir-me dos plats de patates amb beixamel i una costella de porc, semblava que ho veia tot més clar.

Mentre m’acabava de menjar el iogurt de maduixa, vaig dibuixar un mapa d’on vivia cada un dels alumnes desapareguts i vaig traçar un recorregut amb l’ordre de visites.

De primer aniria a veure l’Edelmir, que és el que viu més a prop de l’escola, després l’Aitana i, finalment, faria una visita a en Cèsar Ulisses, que és el que viu més a prop de casa meva.

En un altre full, vaig escriure totes les preguntes de l’exhaustiu interrogatori que faria als tres desapareguts per ser sospitosos d’organitzar una banda criminal!

Álvaro Núñez, Alberto Díaz i Miguel Can

La Narraci En Primera Persona

En el text anterior, l’Òliba, ens explica els fets dels quals és la protagonista. Es tracta d’una narració en primera persona.

Vocabulari

beixamel: Salsa feta a base de mantega, llet i farina. exhaustiu: Que està fet de manera completa i molt a fons.

La narració en primera persona és un text escrit per un narrador que relata els fets viscuts per ell mateix. És a dir, el narrador és el protagonista de les experiències que explica.

La narració en primera persona té dues característiques distintives:

1

2 Les formes verbals estan en primera persona i, habitualment, en passat:

Sabia que jo era l’única persona capaç de resoldre el cas.

El narrador, a més de descriure els fets, acostuma a explicar els sentiments i les emocions que ha experimentat:

Calia evitar la tragèdia com fos! La meva vida estava en perill!

Els ratolins

A la casa del protagonista del conte, els ratolins dels ordinadors desapareixen durant la nit, però al matí tornen a estar al seu lloc. Què deu passar? Ell i el seu pare decideixen investigar-ne les causes.

Havien tocat les dotze al campanar del poble quan vaig veure que de cop i volta el meu ratolí es començava a bellugar. I es veu que el del pare també. El meu, quan va fer el primer moviment, es va girar una mica cap a cada banda, com si ensumés la situació. I després se’n va anar cap a la pota de l’escriptori i va baixar avall, sense caure ni relliscar.

Vaig seguir-lo amb molta precaució i quan vaig sortir al replà em vaig trobar amb el pare fent-me xxxst amb el dit a la boca mentre anava caminant de puntetes darrere del seu ratolí. Els dos ratolins van baixar l’escala amb nosaltres al darrere, i quan van ser al menjador van desaparèixer darrere de la butaca que hi ha al costat de la finestra.

On s’havien ficat? Era ben bé que actuaven com dos ratolins qualssevol, o sigui que vam deduir que allà darrere de la butaca hi havien de tenir el cau. De moment ens en vam tornar a dormir. Ara que ja ho sabíem, vam decidir que ja sortirien del cau quan volguessin. Vista l’experiència anterior, vam suposar que l’endemà al matí tornarien a estar a punt al costat de l’ordinador, com si entressin a treballar.

Efectivament, l’endemà al matí quan ens vam llevar, els dos ratolins tornaven a ser-hi, cadascun al seu lloc. Com si no hagués passat res.

Vocabulari

replà: En una escala, plataforma que hi ha al cap d’una sèrie d’esglaons.

cau: Forat que certs animals caven a terra per amagar-s’hi.

He de dir que aquell dia, l’estona que vaig estar escrivint amb l’ordinador, quan posava la mà sobre el ratolí, al començament em feia una mica d’angúnia.

En tot cas, al vespre vam decidir que provaríem una altra cosa: els trauríem les piles, a veure què passava. Vam fer guàrdia una estona i vam comprovar que cap dels dos ratolins no va moure ni un bigoti, en cas que en tinguessin. Bé, ja teníem una cosa: sense piles no es movien.

L’endemà a la nit vam repetir guàrdia i, com el primer dia, quan van tocar les dotze, els ratolins, altre cop amb les piles posades, se’n van anar cap al seu cau darrere la butaca del menjador. Llavors el pare va apartar la butaca. Efectivament, hi havia un forat que semblava l’entrada d’una petita cova, com els caus dels ratolins que surten en els dibuixos animats. Em vaig ajupir per mirar pel forat a veure què s’hi veia. I si hi havia una pila de ratolins a dintre? Però no, només hi vaig veure els nostres dos ratolins al fons, rosegant uns papers. Quan el pare va mirar pel forat va identificar que els papers eren seus.

—Per sort, són fulls en brut, que no necessitava! —va dir, respirant fondo.

L’endemà vam fer assemblea familiar a la meva habitació. El pare havia anat a buscar el seu ratolí i l’havia posat al costat del meu. Els teníem allà al davant i havíem de decidir què en fèiem.

—Què podem fer? —va dir el pare—. I si un dia ens trobem la casa plena de ratolins?

—Potser a la botiga d’informàtica tindrien una mena de gat? —va dir la mare, que sempre és molt pràctica.

Vam estar una estona parlant-ne, amb els dos ratolins allà, quiets sobre l’escriptori. Llavors el pare va dir, mentre passava un dit pel llom d’un dels ratolins:

—Ai senyor, què en farem, de vosaltres?