HEDY LAMARR

Pàgina anterior:

Hedy Lamarr a Ziegfeld Girl, de Robert Z. Leonard, 1941

Inferior:

Pòster original de My Favorite Spy [Mi espía favorita], de Norman Z. McLeod, 1951

Col·lecció La Cinémathèque française, París

La música pot revelar o dissimular els secrets. En la història de l’espionatge, moltes composicions musicals van fer creure a la potència enemiga que les tropes pròpies, superades en efectius, eren més nombroses i poderoses que les seves. Però no va ser cap d’aquestes partitures la que va interpretar Hedy Lamarr, el veritable nom de la qual era Hedwig Eva Maria Kiesler, l’actriu a qui es considerava la dona més bella del món, i l’impacte de la qual va ser tan enorme que la Blancaneu dels estudis Disney, que en un principi havia de ser rossa, va ser morena. Nascuda a Àustria el 1915, de pare banquer i mare pianista, la jove, formada a l’escola de Max Reinhardt a Berlín, va aparèixer a les pantalles de cinema al film txec Ekstase [Éxtasis], immediatament censurat a diversos països. La causa: el director Gustav Machatý havia filmat (en un pla tancat sobre la cara de l’actriu) el que es va convertir en el primer orgasme femení de la història del cinema. Immediatament, els seus pares, aclaparats per l’aparició, la van empènyer al matrimoni en considerar-ho la millor manera de netejar la infàmia que havia deshonrat la família; la jove actriu, de dinou anys, es casa aleshores amb un home més gran que ella, Fritz Mandl, i el matrimoni esdevé una inesperada taula de salvació. El seu recent espòs, simpatitzant dels nazis i ben relacionat amb Mussolini, era el propietari de la Hirtenberger Patronenfabrik, una de les fàbriques d’armament més importants d’Àustria. Hedy Lamarr de seguida s’interessa per la tecnologia militar. Se n’informa a través dels enginyers que treballen a l’empresa del seu marit, a qui visita amb freqüència, i dels clients que la parella rep al domicili. Però aquest matrimoni de conveniència és una presó daurada; Lamarr intenta deslliurar-se del seu gelós marit i, no sense dificultat, aconsegueix el divorci. El 1937 s’incorpora al món dels grans estudis de Hollywood per als quals interpreta papers de dona fatal i protagonitza pel·lícules tan diferents com Algiers [Alger (1938)], de John Cromwell; Experiment Perilous [Experiment perillós (1944)], de Jacques Tourneur; Samson and Delilah [Samsó i Dalila (1949)], de Cecil B. DeMille; Tortilla Flat [La vida es así (1942)], de Victor Fleming, o també Ziegfeld Girl [Las chicas de Ziegfeld (1941)], de Robert Z. Leonard, on apareix coronada amb cércols d’estrelles, mentre descendeix, imperial, els graons d’una escala de somni. Però l’actriu, el talent real de la qual està desaprofitat, disposa de temps lliure i l’utilitza per fer invents tan heterogenis com un glaçó de brou que converteix l’aigua natural en aigua amb gas, o unes ales d’avió basades en la biomimesi per a Howard Hughes. En la voràgine dels seus invents, Lamarr imagina una tècnica revolucionària. El 1940, amb motiu d’un sopar organitzat per l’actriu Janet Gaynor, coneix George Antheil, arranjador i director orquestral de la partitura del famós ballet Parade (1917). Ella el convida a treballar junts en un projecte que ha començat a imaginar: dues plaques de freqüències idèntiques que sincronitzen un transmissor amb un receptor. En revisar el tradicional mètode de targetes perforades de les pianoles, dissenyen un sistema que impossibilita la interceptació de les comunicacions sense fil, i li posen un nom: The Secret Communication System («sistema de comunicació secreta»). Gràcies als bons coneixements sobre armament que Lamarr va acumular durant la seva etapa matrimonial a Àustria i al seu enginy i a l’experiència d’Antheil en matèria de pianoles i de gravacions