MISSIÓ IMPOSSIBLE

Un comentari crític però simpàtic va fer veure que la «Impossible Mission Force», l’equip d’agents de la sèrie de televisió Mission: Impossible (1966-1973) creada per Bruce Geller, compartia les mateixes inicials i el mateix intervencionisme en els assumptes de tercers estats que el Fons Monetari Internacional (IMF, en anglès). És cert, però les maquinacions dels agents secrets de la sèrie tenien més gràcia: desinformar, manipular un espia enemic darrere del teló d’acer o desestabilitzar governants d’imaginaris països bananers, i tot això gràcies únicament a la minuciosa realització d’un pla, estrella absoluta a qualsevol dels episodis. Mentre que la ficció d’espionatge se sol basar en el seu protagonista, i malgrat que les sèries de televisió exigeixen bons personatges, en un episodi prototípic de Mission: Impossible només hi ha ulls per a l’estratagema, per al com d’aquesta maquinació. Com se les enginyerà el comando —que quasi s’assembla més a una troupe de teatre (el cap, la dona fatal, l’actor polimorf, el manetes de la mecànica, el fornit)— per entabanar tothom amb els seus jocs malabars, les seves màscares i els seus artefactes. L’única psicologia aquí és la conductual, la que empeny el malvat en la direcció que més convingui al guió.

Mission: Impossible sedueix. Emociona pels seus rituals (el missatge de veu que, després d’indicar quina és la nova missió —«si l’accepteu, la vostra missió és…»—, s’autodestrueix); per la seva sofisticació hitchcockniana (les mentides de Vertigo [Vertigen (D’entre els morts)] i la participació de Martin Landau, actor també a North by Northwest); per la seva energia pop (el muntatge picat a ritme amb la música trepidant de Lalo Schifrin); per l’encaix mil·limètric de les seves peces, a l’estil de Topkapi (1964), de Jules Dassin (inspiració confessa de la sèrie), i per la seva confiança en el fet que la intel·ligència de l’espectador descobrirà sobre la marxa les claus de la trama. És com el cinema d’espies, on l’acció és vertiginosa i on tot és possible: fer creure en els fantasmes o en l’existència d’un germà bessó desconegut; obtenir la confessió del malvat simulant-ne l’execució, o alterar un film o una obra de teatre de propaganda antinord-americana. Stanley Kallis, un dels productors de Mission: Impossible, considerava que la filosofia de la sèrie era «feixistoide»1 i que la «Impossible Mission Force» utilitzava mètodes tan amorals com els de la CIA, així que va treballar perquè fos el més cerebral possible (l’equip no dispara pràcticament mai, però incita els enemics a matar-se entre ells).