Top Secret. Cinema i espionatge

Títol original Top Secret Cinéma & Espionnage

DIRECCIÓ EDITORIAL Julie Rouart

DIRECCIÓ LITERÀRIA Gaëlle Lassée amb la col·laboració de Yaël Rusé

DIRECCIÓ ARTÍSTICA I GRAFISME Studio B49, Matéo Baronnet

DISSENY DE PORTADA Lali Almonacid Estudio

PREIMPRESSIÓ Arciel

TRADUCCIÓ Ariadna Ausió Dot

COORDINACIÓ DE L’EDICIÓ EN LLENGUA CATALANA

Cristina Rodríguez Fischer

Primera edició en llengua catalana, març de 2023

© 2023 Naturart, S. A. Editat per BLUME

Carrer de les Alberes, 52, 2.º

Vallvidrera, 08017 Barcelona

Tel. 93 205 40 00 e-mail: info@blume.net

© 2022 Flammarion, París (França)

ISBN: 978-84-19499-19-6

Dipòsit legal: B.1472-2023

Imprès a Índice (Barcelona)

Tots els drets reservats. Queda prohibida la reproducció total o parcial d’aquesta obra sense l’autorització escrita de l’editor, tant si és feta per mitjans mecànics com electrònics.

WWW.BLUME.NET

AGRAÏMENTS

Donem les gràcies als prestadors i drethavents que han posat les obres a disposició de l’exposició i que n’han autoritzat la reproducció, als equips de La Cinémathèque française i la Fundació ”la Caixa”, així com a tots aquells que han col·laborat en la realització de l’exposició i el seu llibre.

Centre National d’Études Spatiales (CNES), París

Col·lecció de cinema del Musée Cinéma et Miniature de Lió

Col·lecció Gaumont

Col·lecció Fries Museum, Leeuwarden

Col·lecció IAC, Villeurbanne, Roine-Alps

Col·lecció privada, París

Col·lecció Stephanie M., França

Combined Military Services Museum, Maldon, Essex

DGSE, Ministère des Armées, França

EON Productions

Forensic Architecture

Frac Grand Large, Alts de França

Fridman Gallery, Nova York

Galerie Suzanne Tarasieve, París

Gedenkstatte Museum in der „Runden Ecke“ mit dem Museum im Stasi-Bunker

Hélène Lacharmoise, París

Item éditions, París

Julien Prévieux, París

La contemporaine. Biblioteca i arxius, Musée des mondes contemporains

Musée de l’Armée, París

Musée des Arts décoratifs, París

Musée des Arts et Métiers, Cnam, París

Musée d’Art moderne de París

Musée du quai Branly, Jacques Chirac

Musée de l’Ordre de la Libération, París

Nemanja Nikolic i Galerie Dix9

Nina Childress, Nathalie Karg Gallery, Nova York; Art: Concept, París

Sfeir-Semler Gallery, Beirut / Hamburg

Simon Menner i BStU, Berlín

Why Not Productions, França

Judith Abensour, Hélène Agofroy, Mareike Arnold, Olivier Assayas, Dominique Barrière, Sylvie Barthet, Marc Bembekoff, Christophe Berhault, Colonel Christophe Bertrand, Jean-Luc Blanc, Odile Burluraux, Joseph Chantier, Alla Chevelkina, Nina Childress, Margherita Ciocci, Philippe Collot, Mylene Demongeot, Arnaud Desplechin, Adeline Drechou, François Duhamel, Jean Dujardin, Julien Dumont, Bernard Émié, Arnaud Esquerre, Patrice Forest, Marie Godfrain, Ghislaine Gracieux, Rodney Graham, Sébastien Grisez, Dominique Hascoet-Brunet, Fabrice Hergott, Hélène Lacharmoise, Carine Lachèvre, Christophe Lacure, Hélène Lafont-Couturier, Olivier Laurent, Yves Le Fur, André Limot, Jean-Claude Lother, David Lynch, Peter Mänz, Jonna Mendez, Simon Menner, Boris Mikhaïlov, Madeline Miller, Jean-Claude Moireau, Anne Monier, Magali Montet, Frédéric Moriette, Françoise Moulard, Ronin Novoa Wong, Dan Ohlmann, Pierre Olivier, Trevor Paglen, Laurence Pierre de Geyer, Julien Prévieux, Émilie Prud’hom, Walid Raad, Emmanuel Ranvoisy, Éric Rochant, Pascal Rousseau, Mathias Sabourdin, Raphäel Sart, Anett Sawall, Florian Schimikowski, Esther Schlicht, Jana Scholze, Matt Severson, Léa Seydoux, Meg Simmonds, Melissa i Vanessa Strizzi, Émeline Vincent, Marina Vlady, Valentina Volchkova, Eyal Weizman, Richard Wooldridge, Meira Yagid, Liam Young, Akram Zaatari, John Zeppetelli, Sylvie Zucca.

La Cinémathèque française i Alexandra Midal. Gràcies a la Schirn Kunsthalle Frankfurt i a Cristina Ricupero, comissària de l’exposició «We Never Sleep», celebrada a Frankfurt del 24 de setembre de 2020 al 10 de gener de 2021, projecte en el qual ha participat Alexandra Midal.

Direcció d'Alexandra Midal i Matthieu Orléan

Per tal d'ajudar a identificar les pel·lícules que no han estat estrenades en català, hem afegit el títol de referència en castellà.

OZLXONVODHFOZLXON5SHFX I MISSIÓ IMPOSSIBLE

Un comentari crític però simpàtic va fer veure que la «Impossible Mission Force», l’equip d’agents de la sèrie de televisió Mission: Impossible (1966-1973) creada per Bruce Geller, compartia les mateixes inicials i el mateix intervencionisme en els assumptes de tercers estats que el Fons Monetari Internacional (IMF, en anglès). És cert, però les maquinacions dels agents secrets de la sèrie tenien més gràcia: desinformar, manipular un espia enemic darrere del teló d’acer o desestabilitzar governants d’imaginaris països bananers, i tot això gràcies únicament a la minuciosa realització d’un pla, estrella absoluta a qualsevol dels episodis. Mentre que la ficció d’espionatge se sol basar en el seu protagonista, i malgrat que les sèries de televisió exigeixen bons personatges, en un episodi prototípic de Mission: Impossible només hi ha ulls per a l’estratagema, per al com d’aquesta maquinació. Com se les enginyerà el comando —que quasi s’assembla més a una troupe de teatre (el cap, la dona fatal, l’actor polimorf, el manetes de la mecànica, el fornit)— per entabanar tothom amb els seus jocs malabars, les seves màscares i els seus artefactes. L’única psicologia aquí és la conductual, la que empeny el malvat en la direcció que més convingui al guió.

Mission: Impossible sedueix. Emociona pels seus rituals (el missatge de veu que, després d’indicar quina és la nova missió —«si l’accepteu, la vostra missió és…»—, s’autodestrueix); per la seva sofisticació hitchcockniana (les mentides de Vertigo [Vertigen (D’entre els morts)] i la participació de Martin Landau, actor també a North by Northwest); per la seva energia pop (el muntatge picat a ritme amb la música trepidant de Lalo Schifrin); per l’encaix mil·limètric de les seves peces, a l’estil de Topkapi (1964), de Jules Dassin (inspiració confessa de la sèrie), i per la seva confiança en el fet que la intel·ligència de l’espectador descobrirà sobre la marxa les claus de la trama. És com el cinema d’espies, on l’acció és vertiginosa i on tot és possible: fer creure en els fantasmes o en l’existència d’un germà bessó desconegut; obtenir la confessió del malvat simulant-ne l’execució, o alterar un film o una obra de teatre de propaganda antinord-americana. Stanley Kallis, un dels productors de Mission: Impossible, considerava que la filosofia de la sèrie era «feixistoide»1 i que la «Impossible Mission Force» utilitzava mètodes tan amorals com els de la CIA, així que va treballar perquè fos el més cerebral possible (l’equip no dispara pràcticament mai, però incita els enemics a matar-se entre ells).

OZLXONODHFOHEDWIG1915X L HEDY LAMARR

Pàgina anterior:

Hedy Lamarr a Ziegfeld Girl, de Robert Z. Leonard, 1941

Inferior:

Pòster original de My Favorite Spy [Mi espía favorita], de Norman Z. McLeod, 1951

Col·lecció La Cinémathèque française, París

La música pot revelar o dissimular els secrets. En la història de l’espionatge, moltes composicions musicals van fer creure a la potència enemiga que les tropes pròpies, superades en efectius, eren més nombroses i poderoses que les seves. Però no va ser cap d’aquestes partitures la que va interpretar Hedy Lamarr, el veritable nom de la qual era Hedwig Eva Maria Kiesler, l’actriu a qui es considerava la dona més bella del món, i l’impacte de la qual va ser tan enorme que la Blancaneu dels estudis Disney, que en un principi havia de ser rossa, va ser morena. Nascuda a Àustria el 1915, de pare banquer i mare pianista, la jove, formada a l’escola de Max Reinhardt a Berlín, va aparèixer a les pantalles de cinema al film txec Ekstase [Éxtasis], immediatament censurat a diversos països. La causa: el director Gustav Machatý havia filmat (en un pla tancat sobre la cara de l’actriu) el que es va convertir en el primer orgasme femení de la història del cinema. Immediatament, els seus pares, aclaparats per l’aparició, la van empènyer al matrimoni en considerar-ho la millor manera de netejar la infàmia que havia deshonrat la família; la jove actriu, de dinou anys, es casa aleshores amb un home més gran que ella, Fritz Mandl, i el matrimoni esdevé una inesperada taula de salvació. El seu recent espòs, simpatitzant dels nazis i ben relacionat amb Mussolini, era el propietari de la Hirtenberger Patronenfabrik, una de les fàbriques d’armament més importants d’Àustria. Hedy Lamarr de seguida s’interessa per la tecnologia militar. Se n’informa a través dels enginyers que treballen a l’empresa del seu marit, a qui visita amb freqüència, i dels clients que la parella rep al domicili. Però aquest matrimoni de conveniència és una presó daurada; Lamarr intenta deslliurar-se del seu gelós marit i, no sense dificultat, aconsegueix el divorci. El 1937 s’incorpora al món dels grans estudis de Hollywood per als quals interpreta papers de dona fatal i protagonitza pel·lícules tan diferents com Algiers [Alger (1938)], de John Cromwell; Experiment Perilous [Experiment perillós (1944)], de Jacques Tourneur; Samson and Delilah [Samsó i Dalila (1949)], de Cecil B. DeMille; Tortilla Flat [La vida es así (1942)], de Victor Fleming, o també Ziegfeld Girl [Las chicas de Ziegfeld (1941)], de Robert Z. Leonard, on apareix coronada amb cércols d’estrelles, mentre descendeix, imperial, els graons d’una escala de somni. Però l’actriu, el talent real de la qual està desaprofitat, disposa de temps lliure i l’utilitza per fer invents tan heterogenis com un glaçó de brou que converteix l’aigua natural en aigua amb gas, o unes ales d’avió basades en la biomimesi per a Howard Hughes. En la voràgine dels seus invents, Lamarr imagina una tècnica revolucionària. El 1940, amb motiu d’un sopar organitzat per l’actriu Janet Gaynor, coneix George Antheil, arranjador i director orquestral de la partitura del famós ballet Parade (1917). Ella el convida a treballar junts en un projecte que ha començat a imaginar: dues plaques de freqüències idèntiques que sincronitzen un transmissor amb un receptor. En revisar el tradicional mètode de targetes perforades de les pianoles, dissenyen un sistema que impossibilita la interceptació de les comunicacions sense fil, i li posen un nom: The Secret Communication System («sistema de comunicació secreta»). Gràcies als bons coneixements sobre armament que Lamarr va acumular durant la seva etapa matrimonial a Àustria i al seu enginy i a l’experiència d’Antheil en matèria de pianoles i de gravacions

Top Secret és la primera obra consagrada a la fructífera relació entre l’espionatge i el cinema, les sèries de televisió o fins i tot els dibuixos animats, des de la pel lícula Protea, dirigida per Victorin Jasset el 1913, fins als treballs de Fritz Lang, Alfred Hitchcock, Kathryn Bigelow, Brian de Palma, John Huston o Laura Poitras. Organitzat per ordre alfabètic, aquest llibre ofereix, a més, entrevistes en exclusiva amb realitzadors com ara Olivier Assayas, Arnaud Desplechin i Éric Rochant, o amb l’actriu i noia Bond Léa Seydoux, així com textos perfectament documentats sobre la història que ha entrellaçat el cinema amb l’espionatge.

Es mostren els ressorts de la geopolítica mundial a través de James Bond, Jason Bourne, Argo, Missió: Impossible, Shiri… o de sèries com Homeland, The Spy o Le Bureau des légendes. Les dones del món de l’espionatge ocupen un lloc privilegiat en aquest llibre: les espies rebels (Mata Hari) o les que només van ser creades per a la ficció (X 27); les que van protagonitzar documentals (Chelsea Manning), i les actrius-espies, o espies-actrius, com Marlene Dietrich, Greta Garbo o Hedy Lamarr. Generosament il·lustrat amb imatges de pel·lícules, cartells, decorats dels rodatges, dibuixos i obres d’art, aquesta obra convida a descobrir el transfons d’aquest univers d’enganys, dissimulació, manipulació i secrets d’estat classificats amb un absolut Top secret.