Història de l’art batxillerat
Història de l’art Proposta didàctica Conté els objectius d’etapa, la programació de curs, la programació d’aula, la contribució de la matèria a l’adquisició de les competències bàsiques, models d’avaluació i el solucionari de les activitats del llibre de l’alumne.
Llibre de l’alumne La història de l’art presentada cronològicament en unitats temàtiques que ofereixen a l’alumnat una visió àmplia de l’evolució de l’art a Occident, des de la Grècia clàssica fins als nostre dies, centrant l’atenció en l’estudi de les obres d’art i dels artistes més rellevants de cada època. El plantejament, visual i sintètic, especialment en les fitxes d’obres, en facilita l’estudi i permet que l’alumne pugui reforçar la comprensió de la matèria amb repassos ràpids, exercitant el reconeixement i la memòria visual, tan útil en l’estudi de l’art.
DVD Conté les imatges d’art del llibre de l’alumne, amb la corresponent fitxa tècnica, un glossari de termes artístics, un desenvolupament dels temes iconogràfics més tractats de la història de l’art, una proposta d’avaluació, activitats TIC i vídeos d’obres comentades.
2
batxillerat 4 >> CONFIGURACIÓ I DESENVOLUPAMENT DE L’ART ROMÁNIC
TEMA
4 TEMA
CONFIGURACIÓ I DESENVOLUPAMENT DE l’ ART ROMÀNIC
ELS PRECEDENTS: L’ART PREROMÀNIC > L’ART VISIGÒTIC L’ART VISIGÒTIC (SEGLES V-VIII) L’ART ASTURIÀ (SEGLES VIII-Ix) L’ART DE REPOBLACIÓ O MOSSÀRAB (SEGLE x)
L’ENSENYAMENT DEL MISSATGE DE DÉU
> EL PRERROMÀNIC DE LES RENOVACIONS IMPERIALS
L’ART CAROLINGI (SEGLE Ix) L’ART OTÒNIC (SEGLE x)
L’ART ROMÀNIC > ART, CULTURA I SOCIETAT CONTExT HISTÒRIC EL CAMÍ DE SANT JAUME CARACTERÍSTIQUES GENERALS DE L’ART ROMÀNIC ELS ARTISTES Y ELS CLIENTS
> L’ARQUITECTURA
En realitat, les manifestacions tan dispars de l’art preromànic només tenien en comú un entorn de dificultats econòmiques i d’estancament cultural, perquè els seus trets distintius autèntics venien definits per les circumstàncies específiques de cada territori i les tradicions pròpies dels pobles que, amb les seves invasions, havien provocat la caiguda de l’Imperi Romà. Però des del segle xi, una nova conjuntura va afavorir el sorgiment i difusió de l’art romànic, que va reunificar el dispers panorama europeu. En aquest estil es van construir per tot arreu monestirs i temples monumentals, revestits d’escultures i pintures, que com si fossin llibres de pedra ensenyaven les veritats religioses, mitjançant símbols i imatges, a una població analfabeta.
LES ESGLÉSIES ELS MONASTIRS L’ARQUITECTURA ROMÀNICA A FRANÇA L’ARQUITECTURA ROMÀNICA A ITÀLIA L’ARQUITECTURA ROMÀNICA A ESPANYA
Cada unitat està estructurada de la manera següent:
> L’ESCULTURA CARACTERÍSTIQUES GENERALS L’ESCULTURA ROMÀNICA A ESPANYA
> LA PINTURA CARACTERÍSTIQUES GENERALS LA PINTURA ROMÀNICA A ESPANYA
COMENTARI D’ESCULTURA: TIMPÀ DEL JUDICI FINAL, DE SANTA FE DE CONQUES ACTIVITATS
Un projecte que... Presenta cronològicament la història de l’art occidental en unitats monotemàtiques d’una manera molt visual, amb introduccions sintètiques de cada apartat i fitxes de les obres d’art més importants.
Entre els segles v i x, mentre l’Imperi Bizantí mantenia la seva unitat política i tractava de configurar un art propi, un Occident fragmentat en un mosaic de regnes independents evolucionava en diferents direccions artístiques que, en un afany de simplificació, es tendeixen a englobar en el concepte genèric d’art preromànic.
Frontal de Santa Margarida de Sescorts, s.xii. Detall
• I ntroduccions, breus i molt il·lustrades amb fotografies i dibuixos. • F itxes amb un resum concís de cada una de les obres d’art fonamentals, acompanyades de la reproducció de la imatge, que es pot veure amb més detall en el DVD que duu el llibre de l’alumne. • C omentaris d’obres d’art, un per unitat, que permetran que l’alumne adquireixi els criteris i les tècniques d’anàlisi necessàries per valorar, classificar i comprendre qualsevol obra d’art. •A ctivitats que reforcen la comprensió dels continguts.
www.ecasals.net pàgina web per a professors i alumnes
Amb el projecte curricular de les diferents comunitats autònomes, el solucionari del llibre, programacions de curs i d’aula, i la reproducció del material del DVD que acompanya el llibre: imatges d’art, glossari de termes artístics, iconografia, autoavaluació i obres comentades.
3
batxillerat
Continguts 1 Grècia, creadora de l’art clàssic
Els inicis de l’art en el món hel·lènic. L’art cretenc o minoic. L’art micènic. L’art grec. Art, cultura i societat: Context històric. L’home com a mesura de totes les coses. La concepció grega de l’art. Els classicisme. Els artistes i els clients en la societat grega. La periodització de l’art grec. Arquitectura i urbanisme: Característiques generals de l’arquitectura grega. Els ordes arquitectònics: dòric, jònic i corinti. Els temples. L’arquitectura dels períodes arcaic i
clàssic. L’arquitectura hel·lenística. Hipòdam de Milet i el naixement de l’urbanisme. Escultura: Característiques generals. L’escultura arcaica (700500 aC). La transició al classicisme (500-450 aC). El període clàssic ple (450-400 aC). El període clàssic tardà (400-323 aC). L’escultura hel·lenística (323-31 aC). Ceràmica i pintura: Els estils de la ceràmica grega. La pintura mural i de cavallet. Comentari d’arquitectura: El Partenó.
Un precedent: l’art etrusc. L’arquitectura. L’escultura. La pintura. L’art romà. Art, cultura i societat: Context històric. Característiques generals de l’art romà. Els artistes i els clients. La periodització de l’art romà. Arquitectura i urbanisme: Característiques generals de l’arquitectura romana. Els temples. Els edificis públics.
Les obres d’enginyeria. L’arquitectura commemorativa. L’urbanisme. Escultura: Característiques generals. L’admiració per la cultura grega. El retrat realista. El relleu històric. Pintura: Els quatre estils pompeians. Mosaic. L’art en la Hispània romana. Comentari d’escultura: August de Prima Porta.
L’art paleocristià. Art, cultura i societat: Context històric. La periodització de l’art paleocristià. Característiques generals de l’art paleocristià. Els artistes i els clients. Arquitectura: Els llocs de la clandestinitat. La basílica. Baptisteris, mausoleus i martyria. Arts figuratives: La iconografia. La pintura i el mosaic. L’escultura.
L’art bizantí. Art, cultura i societat: Context històric.
2 La visió del classicisme a Roma
3 L’aportació del cristianisme en l’art
Característiques generals de l’art bizantí. Els artistes i els clients. La periodització de l’art bizantí. Arquitectura: L’arquitectura paleobizantina (segles v-vii). L’arquitectura posticonoclasta (segles ix-xv). Arts figuratives: El mosaic. L’escultura i la pintura Comentari d’un mosaic: El mosaic de Teodora.
4 Configuració i desenvolupa ment de l’art romànic
Els precedents: l’art preromànic. El preromànic espanyol: L’art visigòtic (segles v-vii). L’art asturià (segles viii-ix). L’art de repoblació o mossàrab (segle x). El preromànic de les renovacions imperials: L’art carolingi (segle ix). L’art otonià (segle x). L’art romànic. Art, cultura i societat: Context històric. El Camí de Santiago. Característiques generals de l’art romànic. Els artistes i els clients. Arquitectura: Les esglésies. Els monestirs. L’arquitectura
romànica a França. L’arquitectura romànica a Itàlia. L’arquitectura romànica a Espanya. Escultura: Característiques generals. L’escultura romànica a Espanya. Pintura: Característiques generals. La pintura romànica a Espanya. Comentari d’escultura: Timpà del Judici final de Santa Fe de Conques.
L’art gòtic. Art, cultura i societat: Context històric. Característiques generals de l’art gòtic. Els artistes i els clients. Arquitectura: L’arquitectura cistercenca. L’església gòtica. L’arquitectura gòtica a França. L’arquitectura gòtica a Itàlia. L’arquitectura gòtica a Espanya. Escultura: Característiques generals. L’escultura gòtica a
França. L’escultura gòtica a Itàlia. L’escultura gòtica a Espanya. Pintura: Característiques generals. L’estil gòtic lineal (12001330). L’estil italogòtic o trecento italià (segle xiv). L’estil gòtic internacional (1350-1440). La pintura flamenca del segle xv. Comentari de pintura: El matrimoni Arnolfini, de Jan van Eyck.
L’art hispanomusulmà. Art, cultura i societat: Context històric. La religió islàmica. La periodització de l’art hispanomusulmà. Característiques generals de l’art hispanomusulmà. Els artistes i els clients. Arquitectura: Característiques generals. La mesquita. L’art cordovès (segles viii-x). L’art dels regnes de taifes (segle xi). L’art de les dinasties africanes (segles xii-xiii). L’art granadí o nassarita (segles xiv-xv).
Arts figuratives: La iconografia. La pintura i el mosaic. L’escultura. L’art mudèjar. Art, cultura i societat: L’art mudèjar i la reconquesta cristiana. Classificació i periodització de l’art mudèjar. Característiques generals de l’art mudèjar. El mudèjar popular. El mudèjar cortesà. Comentari d’arquitectura: Mesquita de Bab al Mardum (Toledo).
El Renaixement italià. Art, cultura i societat: Factors històrics. Una nova mentalitat i un nou concepte de l’art. Els artistes i els clients. La periodització de l’art renaixentista italià.
El Quattrocento: Arquitectura. Escultura. Pintura. El Cinquecento: Arquitectura. Escultura. Pintura. La peculiaritat de la pintura veneciana. Comentari de pintura: L’Escola d’Atenes, de Rafael.
El Renaixement espanyol del segle xvi. Art, cultura i societat: Context històric. Característiques de l’art renaixentista espanyol. La periodització del Renaixement espanyol. Els artistes i els clients. Arquitectura: Primer terç del segle. Segon terç del segle. Últim terç del segle.
Escultura: Primer terç del segle. Segon terç del segle. Últim terç del segle. Pintura: La pintura devocional. La pintura de la cort de Felip II. El Greco. Comentari de pintura: L’enterrament del senyor d’Orgaz, d’El Greco.
5
Història de l’art
L’art gòtic, expressió d’una cultura urbana
4
6 La peculiaritat espanyola: l’art islàmic
7 Els segles xv i xvi a Itàlia. El Renaixement 8 La recepció del Renaixement a Espanya
Continguts 9 El Barroc europeu del segle xvii
L’art barroc del segle xvii. Art, cultura i societat: Context històric. Característiques essencials de l’art barroc. Urbanisme i arquitectura: Característiques generals de l’urbanisme. Característiques generals de l’arquitectura. Arquitectura italiana. El classicisme francès del regnat de Lluís xiv.
Escultura: Característiques generals. Gianlorenzo Bernini. Pintura: Característiques generals. La pintura italiana: Naturalisme, Classicisme i Barroc decoratiu. La pintura flamenca: Rubens. Holanda: la pintura de la societat protestant. Comentari d’escultura: Èxtasi de santa Teresa, de Bernini.
L’art barroc espanyol del segle xvii. Art, cultura i societat: Context històric. Característiques generals del barroc espanyol. Els artistes i els clients. Urbanisme i arquitectura: Característiques generals. Primera meitat del segle: l’austeritat del barroc inicial. Segona meitat del segle: cap a la profusió decorativa.
Escultura: Característiques generals. L’escola castellana. L’escola andalusa. Pintura: Característiques generals. El primer naturalisme. L’esplendor dels anys centrals del segle. La segona meitat del segle xvii. Comentari de pintura: Els embriacs, de Velázquez.
L’art del segle xviii. Art, cultura i societat: De l’Antic Règim a la Revolució francesa. Els estils: Barroc, Rococó, Neoclassicisme i Romanticisme. Noves categories estètiques: el pintoresc i el sublim. París, nou centre de l’art europeu. Els artistes i les acadèmies. El Saló de París. Arquitectura: Els corrents tradicional i classicista del Barroc espanyol. El Barroc francès. L’arquitectura neoclàssica a Europa.
Escultura: Salzillo: el floró del Barroc espanyol. La delicadesa del rococó francès. Canova: la serena grandesa del Neoclassicisme. Pintura: L’esplendor barroca de la pintura veneciana. El rococó francès: la pintura galant. David: un neoclàssic d’esperit romàntic. Comentari d’escultura: Amor i Psique, de Canova.
Goya, un precursor de la modernitat: Etapa inicial (fins al 1792). La crisi personal (1792-1808). La Guerra de la Independència (1808-1814). La postguerra (1814-1824). Els últims anys a França (1824-1828). La revolució romàntica. Art, cultura i societat: Entre la revolució liberal i la reacció absolutista. El Romanticisme. La imatge romàntica d’Espanya. La independència dels artistes. Pintura: El romanticisme de la línia: Ingres. El romanticisme del color: Géricault i Delacroix. El paisatge romàntic a
Anglaterra: Turner i Constable. Escultura: La pervivència del Neoclassicisme: Thorvaldsen. L’actitud romàntica: Rude. Arquitectura i urbanisme: Enginyers i arquitectes. El Neoclassicisme o Classicisme romàntic. L’Historicisme. L’arquitectura del ferro. L’urbanisme utòpic. Comentari de gravat: «Desastres de la guerra», núm. 15, Y no hay remedio, de Goya.
L’art de la segona meitat del segle xix. Art, cultura i societat: Els canvis socials i culturals. Realismes, Simbolisme i Academicisme. Els artistes al marge dels salons. Pintura: El realisme. L’Impressionisme. El Neoimpressionisme. Els postimpressionistes: cap a l’art del segle xx. El Simbolisme.
Escultura. Arquitectura i urbanisme: De l’Historicisme a l’Eclecticisme. La consolidació de l’arquitectura del ferro. L’Escola de Chicago. El Modernisme. Les remodelacions urbanes. Comentari d’arquitectura: La Sagrada Família, de Gaudí.
L’art de la primera meitat del segle xx. Art, cultura i societat: Un societat en constant procés de canvi. El fenomen de les avantguardes artístiques. Pintura: El Fauvisme. El Cubisme. El Futurisme. L’Expressionisme. La pintura abstracta. La pintura metafísica. El Dadaisme. El Surrealisme.
Escultura: La influència cubista. El Futurisme. El Dadaisme. El Surrealisme. Al marge dels «ismes». Arquitectura: L’arquitectura expressionista. El Moviment Modern o l’Estil internacional. L’arquitectura orgànica. Les propostes urbanístiques. Comentari de pintura: Guernica, de Picasso.
L’art de la Segona Guerra Mundial. Art, cultura i societat: De la divisió en blocs a la globalització. El món de l’art en la societat actual. Arquitectura: La pervivència del Moviment Modern o Estil internacional. Arquitectures al marge de l’Estil internacional. High-Tech. Arquitectura postmoderna. Reconstrucció. Pintura, escultura i altres manifestacions artístiques: de les Segones Avantguardes a la Postmodernitat: L’Informalisme europeu. L’Expressionisme abstracte nord-americà. El Pop-Art. L’abstracció postpictòrica. El Minimalisme. L’Art Cinètic i el OpArt. El Performance Art i els Happenings. L’Art Conceptual. El
Body Art i el Land Art. L’Art Póvera. Francis Bacon: la distorsió de la figura humana. L’Hiperrealisme. La Postmodernitat (des del 1975 aproximadament). Nous sistemes visuals: La fotografia. El cartell. El cinema. El còmic. Les produccions televisives. El videoart. L’art per ordinador i el net art. L’art i la cultura visual de masses: Trets essencials de la cultura visual de masses. La cultura visual de masses i la difusió de l’art. L’art com a objecte de consum. La preocupació pel patrimoni artístic i la seva conservació. Comentari de pintura: Grito núm. 7, d’Antonio Saura.
10 El Barroc espanyol del segle xvii
11 El segle xviii, tradició i modernitat
12 El segle xix (I): la plenitud del Romanticisme
13 El segle xix (II): la realitat i l’àmbit simbòlic
14 El segle xx , les primeres avantguardes
15 L’art del nostre temps des del 1945
5
Estructura de la unitat L’ART GÒTIC, EXPRESSIÓ D’UNA CULTURA URBANA
Arc apuntat
> L’ARQUITECTURA
Però l’arquitectura gòtica no s’ha d’entendre com el resultat d’una mera evolució tècnica del romànic, sinó que, més aviat al contrari, va ser el nou esperit religiós i la pretensió de construir esglésies més altes i lluminoses els factors que van impulsar la recerca de noves solucions tècniques. Prova d’això n’és que tant l’arc apuntat com la volta de creueria no eren elements originals del gòtic, sinó que ja es coneixien amb anterioritat, però només es van emprar sistemàticament quan van ser necessaris per modificar l’estructura de l’església.
L’ARQUITECTURA CISTERCENCA
L’orde del Cister es va fundar l’any 1098 a l’abadia francesa de Cîteaux (la Cistercium romana), en resposta al relaxament de l’orde cluniacenca, la qual havia abandonat l’esperit primitiu de la regla benedictina, basat en l’oració, el treball i sobretot l’austeritat. Però l’impuls veritable a aquesta nova orde el va aportar sant Bernat (1090-1153), abat del monestir cistercenc de Claravall (a la Xampanya francesa), les opinions del qual en matèria artística van tenir molta influència en l’arquitectura del seu temps. Sant Bernat justificava que a les catedrals i a les esglésies parroquials s’emprés una decoració vistosa per captar la devoció popular, però opinava que en els monestirs els excessos ornamentals del romànic estaven en contradicció amb la sobrietat que havia d’imperar en la vida dels monjos.
Abadia cistercenca de Fontenay. Església, segle s. xii.
L’arc apuntat provoca menys empentes laterals que l’arc de mig punt i fa possible, per tant, augmentar l’altura de l’edifici. Al seu torn, la volta de creueria concentra les empentes als angles i permet cobrir tota mena d’espais quadrats o rectangulars, i fins i tot corbs, com els del capçalera de l’església; a més ofereix altres possibilitats, com la de combinar dos arcs formers amb un de perpany (voltes sexpartites).
L’arquitectura cistercenca, per tant, es va caracteritzar, almenys als inicis (segles xii i xiii), per l’absència absoluta d’elements decoratius, però també per la incorporació dels avenços tècnics de l’època, especialment l’arc apuntat i la volta de creueria, elements també bàsics de l’art gòtic. Per aquest motiu durant molt temps es va considerar l’arquitectura cistercenca com un etil de transició entre el romànic i el gòtic, però aquesta teoria actualment és insostenible, principalment per dues raons:: n L’arquitectura cistercenca no és un estil independent, sinó una mera reacció enfront de l’arquitectura romànica, i, a més, limitada a l’àmbit monàstic.o. n L’arquitectura gòtica no va evolucionar a partir de la cistercenca, sinó que es va originar de manera independent i amb uns plantejaments del tot diferents..
En la catedral gòtica el sistema d’arcs i voltes descansa sobre pilars alts, amb columnes adossades que continuen en els nervis de les voltes. Es crea així un sistema de suports i cobertes que suggereix la idea d’un bosc de pedra perfectament articulat.
D’altra banda, en traslladar el pes de les voltes a uns punts concrets a través dels nervis, una part de les empentes es poden derivar, per mitjà d’arcbotants, des d’aquests punts cap a contraforts exteriors acabats per pinacles.
Refús de decoració als monestirs ««Cert és que els motius dels bisbes són uns i els dels monjos uns altres. Sabem, doncs, que aquells, encomanant-se als savis i als ignorants, exciten a la devoció del poble carnal amb guarniments materials, perquè no poden amb els de l’esperit. Però nosaltres, que ens hem separat del poble, que per Crist hem abandonat totes les coses precioses i agradables del món… ¿amb aquestes coses, pregunto, pretenem excitar la devoció? Quin fruit, em demano, exigim de les coses: l’admiració dels beneits i la satisfacció dels simples?»
D’aquesta manera la tribuna esdevé innecessària i el pes de la coberta ja no recau exclusivament sobre el mur, raó per la qual s’hi poden obrir finestrals amplis amb grans vidrieres policromes que inunden l’interior d’una llum irreal abundant.
Sant Bernat, Apologia de Guillerm de Saint Thierry (1121-1124), a J. A. Ramírez (dir.), Història de l’Art, vol. 2: L’Edat mitjana
L’alçat interior de l’església gòtica clàssica quedava, doncs, dividit en tres nivells: n
L’ESGLÉSIA GÒTICA
Com ja hem dit, la construcció més representativa de l’arquitectura gòtica va ser la catedral urbana. Als inicis i des d’un plantejament merament tècnic, no va suposar cap ruptura radical amb el temple romànic, sinó una evolució progressiva d’aquest a partir de la incorporació de dos elements: l’arc apuntat i la volta de creueria, que van modificar tot el sistema d’empentes i contrarestos de l’edifici i, a la llarga, tota l’estructura.
Alçat de la catedral de Chartres.
n
n
L’arqueria de separació de les naus laterals, suportada per pilars alts i gruixuts. El trifori, galeria estreta sobre el mur de la nau central –oberta a aquesta generalment per mitjà de trífores o finestres de tres llums. No s’ha de confondre amb la tribuna –d’amplada igual que la nau lateral sobre la qual discorre–, que en el gòtic tendeix a desaparèixer, ja que la funció que feia de contrarest ara la fan els arcbotants. El pis de finestrals.
Volta senzilla o quadripartita
Volta sexpartita Nervis
Arc perpany
Alçat interior Nervi
Clau
Pinacle
Arc perpany
Arcbotant Finestrals Contrafort
Trifori Arc apuntat
Pilar
Arc perpany Nervis Desviament d’empentes cap a l’exterior Arc former Pinacle Arcbotant
Contrafort
EL BARROC EUROPEU DEL SEGLE XVIII
9
Borromini (1599-1667)
PLAÇA DE SANT PERE DEL VATICÀ
Francesco Castelli, més conegut com a Borromini, va ser un home turmentat i relegat professionalment, que va haver de viure d’encàrrecs humils de les ordes religiosos, a diferència del seu rival Bernini, que rebia encàrrecs de papes i reis. El tret més important de la seva arquitectura és la seva concepció de l’espai, que per a ell no és divisible ni el simple resultat de la combinació dels elements plàstics de l’edifici (murs, cobertes, etc.), sinó una cosa concreta i unitària que es pot modelar com una escultura.
Entre 1656 i 1667, durant el papat d’Alexandre VII, Bernini va fer la plaça de Sant Pere. Consta de dos espais diferenciats, però units: una plaça trapezial en terrassa, el costat més ample de la qual correspon a la façana de la basílica, i una altra d’el·líptica d’eix transversal. La planta el·líptica va ser molt característica de l’arquitectura barroca pel seu caràcter dinàmic, perquè suggereix un cercle sotmès a una tensió longitudinal. La plaça està composta de quatre fileres de monumentals columnes toscanes, i la seva forma simbolitza, segons Bernini mateix, els braços estesos de l’Església per acollir tota la humanitat. El seu caràcter obert convida a entrar des de qualsevol punt i, un cop dins la plaça, es dirigeix l’atenció del visitant cap a l’obelisc central (situat allà pel papa Sixt V el 1585), que el situa davant de la façana de la basílica. És, per tant, un clar exemple d’urbanisme barroc, que atreu el transeünt i dirigeix els seus passos cap a un determinat lloc de significació especial. En definitiva, la plaça actua com a prolongació del temple, de tal forma que el que va ser concebut com a monument independent pels arquitectes renaixentistes va acabar convertit en edifici barroc integrat en un ampli escenari urbà.
SANT CARLES DE LES QUATRE FONTS (ROMA) Aquesta petita església, sota l’advocació de Sant Carles Borromeu, forma part d’un convent de l’ordre dels Trinitaris Descalços i va ser construïda entre 1638 i 1641. Les quatre fonts a què fa referència el nom són les dels xamfrans de la plaça amb què fa cantonada. La seva planta irregular reflecteix la concepció que tenia Borromini de l’espai com una cosa unitària que es pot modelar, però no descompondre en elements independents. La paret ondulant, característica de tota la seva obra, culmina en una cúpula de nova forma oval, i és el resultat d’un espai que es contreu per uns costats i s’expandeix per d’altres, creant un efecte de tensió entre forces interiors i exteriors. La façana, feta molt temps després (1662-1667), al final de la seva vida, és un organisme autònom dividit en dos pisos i tres carrers, sense correspondència amb l’ordenació interior.
SANT ANDREU DEL QUIRINAL (ROMA) Aquesta església de petites dimensions, situada al turó romà del Quirinal, va ser construïda entre 1658 i 1670, durant els mateixos anys en què es construïa la plaça de Sant Pere. De la mateixa manera, és de planta el·líptica d’eix transversal. A l’interior, totes les línies arquitectòniques convergeixen en l’escultura de sant Andreu, que puja al cel en un núvol. L’arquitectura es transforma així, com era freqüent en Bernini, en escenari de l’escultura. La façana és molt original i respon al joc de corbes, avanços i retrocessos característic del dinamisme barroc: la portada avança cap al carrer en una mena de templet semicircular clàssic; i en contraposició, als costats, dues parets còncaves de quart de cercle formen una petita plaça. L’edifici i el carrer deixen d’estar alineats i sembla que es vulguin envair l’un a l’altre: les parets còncaves interrompen la línia recta del carrer i amb això criden l’atenció del transeünt; després, la portada convexa s’interposa en el seu camí i, el convida a entrar a l’església. Aquesta obra il·lustra perfectament la relació dinàmica entre arquitectura i urbanisme, que caracteritza el barroc, i converteix la façana de l’edifici en element fonamental, perquè és la zona de contacte entre l’interior i la ciutat.
400 obres d’art comentades sintèticament, destacant-ne els aspectes substancials. Cada fitxa inclou la reproducció de l’obra, que es pot veure amb més detall en el DVD.
Sant’Ivo alla Sapienza, construïda entre 1642 i 1660, era la capella d’universitat de Roma (de finals del segle xvi). Tota l’obra és un conjunt atrevit de rectes i corbes, tant còncaves com convexes. La planta es genera a partir de la intersecció de dos triangles equilàters. El resultat és una forma estrellada amb un cos centralitzat hexagonal que suggereix la imatge d’una cel·la d’abella, potser en al·lusió a l’escut de la família Barberini, a la qual pertanyia Urbà VIII, que era papa (1623-1644) quan es va iniciar l’obra. La forma d’estrella de la planta es prolonga en un moviment ascensional continu fins al centre de la cúpula, i defineix un espai interior unitari. La façana és còncava i es presenta com un nexe d’unió entre els dos laterals del pati porticat. Per sobre s’eleva l’estructura exterior de la cúpula, amb una gran bellesa plàstica que es ressalta mitjançant el retraïment de la façana. Destaca en particular el llanternó amb dobles columnes i entrants còncaus entre si, així com el cos en espiral que la remata.
GRÈCIA, CREADORA DE L’ART CLÀSSIC
1 TEMA
GRÈCIA, CREADORA DE L’ART CLÀSSIC
>> COMENTARI
Fitxes d’obres d’art
SANT’IVO ALLA SAPIENZA (ROMA)
TEMA
1
Text breu que resumeix els aspectes essencials de cada una de les èpoques, estils, tècniques i autors que a continuació s’estudien detalladament en les fitxes. Els artistes i les obres d’art es presenten en el seu context històric i s’analitza la influència que van tenir sobre ells les conductes socials i els condicionants tècnics. El text va acompanyat de les il·lustracions i les fotografies necessàries per fer més fàcil la comprensió dels continguts.
TEMA
EL BARROC EUROPEU DEL SEGLE XVIII
Desenvolupament teòric
Arc perpany
TEMA
9
ANÀLISI DE L’OBRA
COMENTARI D’ARQUITECTURA: EL PARTENÓ Acroteri
Tipologia de l’edifici
Les obertures es reduïen a les dues portes de senzilla estructura adovellada que permetien accedir als dos sectors del naos.
El Partenó d’Atenes és un temple perípter i octàstil (vuit columnes als costats menors i disset als major.
A l’exterior, cap part destaca com a façana principal, encara que els costats menors queden ressaltats per l’existència de dos frontons amb escultures.
Teules de marbre
Antefixa
Estàtua d’Atenea N
Frontó Arquitrau
Metopa
Columna dòrica Columnata (Peristil) Naos
Estilobato
Fris Estany
Pronaos
Elements arquitectònics La seva planta presenta un pronaos i un opistòdom molt reduït. El naos té la peculiaritat que està dividida en dues parts incomunicades entre si: la gran, a la part oriental, acollia l’estàtua de la deessa Atenea; la petita, a la part occidental, era el recinte del tresor. Els seus murs estan formats per carreus col·locats en aparell regular isòdom, units sense argamassa i amb grapes internes. Les columnes que envolten el temple, així com les del pronaos i l’opistòdom, es regeixen per l’ordre dòric que defineix l’edifici en conjunt: no tenen base, els seus fusts tenen estries d’aresta viva, i els seus capitells són senzills, amb equí i àbac. Les columnes del sector oriental del naos, també dòriques, es disposen en dos pisos per disminuir el seu gruix i alleugerir així l’espai interior. Les del sector occidental, en canvi, són d’ordre jònic, més esvelt, la qual cosa permet prescindir del doble pis sense recórrer a un fust massa ample. Tant les columnes com els murs són de marbre del Pentèlic, famós per la seva qualitat i color lleugerament daurat que s’extreia de les pedreres de la muntanya d’aquest nom situat a quinze quilòmetres d’Atenes. La coberta, com és característic de l’arquitectura grega, és arquitravada. L’ordre dòric s’aprecia en tots els elements: arquitrau sense divisions, fris amb alternança rítmica de tríglifs i mètopes, i cornisa de gran sobrietat. La sostrada, avui desapareguda, era de fusta amb armadura de ganivets (triangulars); i la teulada, a dos vessants, estava coberta amb teules de marbre que finalitzaven als costats majors en antefixes decoratives (caps o palmetes), i als vèrtexs dels frontons en acroteris de motiu floral.
6
5 TEMA
L’ART GÒTIC, EXPRESSIÓ D’UNA CULTURA URBANA
TEMA
5
En conjunt predomina l’horitzontalitat de l’edifici, que se’ns mostra ordenat per un ritme fix de tríglifs i mètopes concordat amb la disposició de les columnes en tot el perímetre: un tríglif sobre cada columna i al centre de cada intercolumni. No obstant això, el caràcter unitari de la façana o aspecte exterior no reflecteix l’ordenació interior de l’edifi. Elements decoratius Els elements decoratius més importants del Partenó són les escultures que decoraven els frontons, les mètopes i el fris interior, la direcció i el programa iconogràfic dels quals devem a Fídies. Els dos frontons descriuen dos passatges relatius a Atenea: el seu naixement, a l’oriental; i la seva disputa amb Posidó pel patronatge d’Atenes, a l’occidental. El fris narra la processó de la Gran Panatenea. I les mètopes desenvolupen quatre cicles de lluites mítiques, un en cada costat del temple: déus contra gegants (gigantomàquia), grecs contra troians (guerra de Troia), atenesos contra amazones (amazonomàquia) i lapites contra centaures (centauromàquia). Es tracta, per tant, d’un programa iconogràfic unitari com l’edifici mateix, en el qual s’exalta la figura d’Atenea i dels atenesos, els qui com a model de civilització i amb ajuda de la seva deessa havien derrotat els perses, de la mateixa manera que els lapites van derrotar els centaures, els déus als gegants, els grecs als troians, o els atenesos mateix a les amazones: la civilització (simbolitzada per Atenea i el seu poble protegit, els atenesos) triomfa sempre sobre la barbàrie.
Comentari d’una obra d’art 15 comentaris de pintura, escultura o arquitectura, segons la tècnica usada en l’obra d’art que s’analitzi. Aquests models de comentari permetran a l’alumne adquirir els criteris i les tècniques d’anàlisi necessàries per valorar, classificar i comprendre qualsevol obra d’art.
DVD
600 imatges d’art
220 termes artístics
Reproducció de les imatges d’art que surten en el llibre de l’alumne acompanyades de la fitxa tècnica corresponent: autor, títol de l’obra, datació i tema vinculat.
Glossari del vocabulari específic de la matèria i la seva definició.
90 temes artístics (Iconografia)
Autoavaluació: activitats i tests
Descripció d’imatges, retrats, quadres, estàtues o monuments relacionats amb mites de l’Antiguitat clàssica, l’Antic Testament, la vida de la Verge i de Jesús, manifestacions i atributs de la divinitat, sants i fets històrics.
• 1 5 activitats d’aplicació TIC, corresponents a cada unitat del llibre de l’alumne. • 1 5 tests autoavaluables de resposta múltiple, corresponents a cada una de les unitats del llibre de l’alumne. Ofereix una qualificació sobre 10 i la possibilitat de veure les respostes correctes i les respostes incorrectes, amb la corresponent opció correcta.
Obres comentades Vídeo amb l’anàlisi de quinze obres de pintura, arquitectura i escultura: Guernica, de Picasso; Partenó d’Atenes; August de Prima Porta…
7
Atenció al docent Si vol fer alguna consulta o encàrrec de llibres, posi’s en contacte amb l’editorial a través de: · el telèfon d’atenció al docent: 902 107 007 · la pàgina web: www.editorialcasals.com
SHC0901
· el representant comercial de la seva zona: