LIVIER TALLEC
-DAUDÉ · O AGNÈS MATHIEU
D I R F DAG A PÈL
4
Dagfrid: dues síl·labes que semblen més aviat un esternut que un nom. Val a dir que soc una nena vikinga, i els vikings vivim als llocs on fa fred. Molt de fred. Ens encanten els indrets on hi ha vent, mar furient i pluja glacial a dojo. D’aquests llocs se’n diuen penyals. De vegades tenen una mica d’herba per sobre les roques i, en els millors casos, quatre arbres per fer bonic. Des d’aquests penyals ens aventurem al
5
mar furient per anar a descobrir altres penyals on faci encara més mal temps que aquí on vivim nosaltres. Així és com un petit grup de vikings va aconseguir instal·lar-se a Groenlàndia. Groenlàndia és un penyal enorme, però està molt més lluny i sobretot és molt més fred que el nostre. Si el pare s’hagués embarcat amb aquell grup de gent, jo hauria nascut a Groenlàndia… Però no, de la família el qui se’n va anar va ser l’Èrik. L’Èrik és el meu oncle, però també el meu cosí. Ep, no vull dir que siguin la mateixa persona. De l’oncle Èrik en diem «Èrik, fill de l’Èrik», perquè el seu pare ja es deia Èrik, abans que ell.
6
El pare de l’Èrik també és el pare del meu papa, però el papa no es podia dir Èrik, perquè ja hi havia l’oncle. Del cosí Èrik en diem «Èrik, fill de l’Èrik», perquè el seu pare també es diu Èrik, que és l’oncle Èrik. Entesos, ja ho veig, no queda gaire clar, però també és una cosa típica de vikings. L’àvia Elsa, que és per tant la mare del papa i de l’Èrik, diu que l’Èrik se’n va anar a Groenlàndia perquè té bon nas per a la navegació. El papa diu que l’Èrik sobretot se’n va anar per fugir de la seva família. Si és veritat, és una poca-soltada, perquè en va acabar formant una, de família, i no pas petita: el meu cosí Èrik té tres germanes, que són, per
7
tant, cosines meves. Per sort elles no es diuen Èrik, si no la cosa ja passaria de taca d’oli. Per sort, també, no es diuen Ragnfrid, com la seva mare, sinó Hella, Helda i Helga. Ragnfrid és l’únic nom viking que és encara més espantós que Dagfrid. L’Èrik va conèixer la seva dona, la Ragnfrid, a Groenlàndia. Nosaltres no hi hem conegut ningú, perquè el pare no ha volgut mai anar-hi, a Groenlàndia. Val a dir que ell, de nas per a la navegació, ja us dic jo que no en té. Tret que tenir nas per a la navegació vulgui dir vomitar des del darrere del vaixell durant tota la travessia, però no ho crec pas. És per això que, quan aquest matí el pare m’ha fet saber que
8
la meva cosina Helda es casava i que ens havien convidat a tots al casament a Groenlàndia, he xisclat d’alegria. D’entrada, perquè coneixeré els meus cosins, i perquè els vikings tenim molta més traça muntant festes que posant noms a les criatures. Quan m’he llevat, he procurat no trepitjar el Freki —és el meu caragol de companyia, que encara dormia al seu cistellet— i he corregut a veure l’Odalrik. És el meu germà i ell no me’n fa gaire, de companyia, ni dorm en un cistell, sinó al seu llit. L’Odalrik ja s’havia llevat i semblava molt menys il·lusionat que jo. D’acord, no és fàcil il·lusionar-se per res mentre la mare et trena els cabells. Es fa etern
9
i, sincerament, el resultat no justifica tot aquest patiment. Jo hi tinc el cul pelat, però l’Odalrik, no. Feia una fila ben estranya, pentinat així. Per primera vegada se li veien els ulls i semblava a punt de posar-se a plorar. La mare li ha tustat amablement l’espatlla, com em fa a mi quan em diu que m’acabi la sopa de peix (per cert, no sé què és el que se m’entravessa més, si la sopa o el peix). —Odalrik, fill meu, als casaments s’hi ha d’anar ben guapo!
L’Odalrik no deia res, es mirava els peus. Potser era el primer cop que se’ls veia, ara que ja no tenia tots aquells cabells als ulls. La mare s’ha girat cap a mi. —La meva llagosteta bonica! Tu també estaràs espectacular… Ja veuràs el vestit que t’estic fent! —Un vestit? No gaire llarg, oi que no? —El mínim necessari! I aniràs enjoiada, no cal dir-ho. Preguntaré a la mama si ens deixa alguna peça… A més, us estic teixint uns abrics a joc, que no vull que m’agafeu una calipàndria, a Groenlàndia. Quan la mare diu «la mama», no es refereix a ella mateixa, és clar, sinó a l’àvia Edda. És la seva mare, i pel que
11
fa als noms no és tan complicat com amb els Èrik. Però no veig la relació entre l’àvia Edda i les joies que es veu que hauré de portar a aquest casament. Per començar, l’àvia té mínim cent mil anys, i a sobre jo no l’he vista mai amb cap joia, tret que la paella per fregir el peix compti com a joia, però m’estranyaria. Tampoc he sentit a dir mai que els vikings agafem cap calipàndria. L’única cosa que ha agafat l’Odalrik en aquesta vida són polls. Amb les trenes que li ha fet la mare, però, pot anar ben tranquil: cap poll no gosarà aventurar-se-li dins d’una cosa tan complicada. I jo l’única cosa que he
12
agafat mai és un caragol. Per Odin! Me n’havia oblidat, del meu Freki bonic! Què deu tenir pensat la mare per a ell? Li decorarà la closca amb pintura? Li farà unes trenes amb les antenes? Un cop pentinat, l’Odalrik se n’ha anat a estirar-se a la seva barca per practicar la navegació fins a Groenlàndia. Ell sempre navega estirat; en té prou de moure una mica les mans dins l’aigua per fer moure la barca. Val a dir que la seva embarcació és molt petita, si no la mare patiria per si s’ofega. I igualment passa gran part de la vida en horitzontal. La mare diu que és «l’adolescència», però sobretot és que ella no li deixa fer pràcticament res més per por que es faci mal.
13
La mare furgava per un cistell ple de tela. De tela malva. El malva és el color del cel al capvespre, quan el sol per fi s’ha amagat i és hora d’anar a dormir. Espantós. Per força aquella tela devia ser per cosir una vela especial de casament, perquè normalment el nostre vaixell du una vela amb ratlles blanques i vermelles. He optat per ser positiva i animar la mare, perquè no em venia gens de gust que em demanés que l’ajudés.
D I R F G DA
Als vikings no ens fa por el mar furient. En principi, vaja. Entre el pare que es mareja quan navega i el meu germà, a qui no deixen fer res, la meva família no va mai gaire lluny. Per sort, tenim l’oncle Èrik, que va anar a viure a Groenlàndia. Així que, quan vaig saber que la meva cosina Helda es casava, se’m va escapar un crit d’alegria. Un casament viking sempre és una festa, però és que si, a més, hi afegeixes una travessia a la vikinga... , Jo, el peix . f o s rir no el puc
ISBN: 978-84-19401-99-1
Projecte de sostenibilitat LLIBRES LLIURES DE CO2