DAGFRID
LLUNY DE CASA
Ser una nena vikinga no sempre és fàcil.
Si ets a casa teva, mira, com a mínim, vas fent.
Però jo fa quinze dies que visc amb l’oncle, la tia i les cosines. I ells viuen a Groenlàndia. Groenlàndia és una illa on fa fred.
És cert que jo, normalment, també visc en una illa on fa fred. Però vaja, no és el mateix, hi ha una gran, gran diferència.
Vam venir aquí a celebrar el casament de ma cosina Helda, i reconec que va valdre la pena. Però un casori no dura mai més de quinze dies, i a hores d’ara el convit fa temps que es va acabar. De tota manera, és com si els pares no se’n volguessin anar mai. N’estic tipa. És una sensació que tinc sovint, d’acord, però no estic acostumada a sentir-me així a Groenlàndia.
Així que vaig decidir parlar-ne amb l’àvia Elsa. Aquí ella està com peix a l’aigua. O més aviat com foca a l’aigua, perquè de peixos com l’àvia Elsa no en conec gaires. De foques sí que n’he vist pertot arreu, a les cases i fins i tot damunt dels caps de la gent. Per aquestes terres s’estimen més retallar les pells
que teixir-ne. Els entenc, així acaben abans. També he vist foques que encara no s’havien transformat en roba, i els grunys que fan s’assemblen molt als roncs de l’àvia Elsa. Fins i tot tenen una mica la mateixa forma: a l’àvia Elsa li encanta el pastís de nabius, a més del peix sec, i se li comença a notar a la silueta. Me l’he trobada algun cop esmorzant, però no he volgut fixar-me gaire en el que menjava, perquè aquí de pastís de nabius no n’hi ha, i peix sec de bon matí… doncs no, gràcies.
—Àvia!
—Ah, Dagfrid, filla de Thor i neboda d’Èrik. Com estàs?
Normalment l’àvia Elsa em diu «filla de Thor», a seques. Però a Groenlàndia
hi afegeix «neboda d’Èrik», perquè se l’estima molt, l’oncle Èrik. L’àvia
Elsa és la mare de l’Èrik i del papa. No sé què costa més d’imaginar: l’Èrik i el papa de petits, o l’àvia Elsa fent de mare. Li vaig contestar:
—Àvia, n’estic ben tipa!
—Dagfrid! T’he dit moltes vegades que una vikinga no pot dir que està tipa de res. Pot tenir ganes de sortir a lluitar, de remar, de descobrir terres desconegudes, o si de cas d’assecar peix, d’escombrar o aquestes coses que li encanten a ta mare, però no pot dir mai que està tipa.
—És que m’avorreixo…
—Una vikinga tampoc no s’avorreix. Mira, vine a fer un banyet amb
mi. Ajuda’m a treure’m l’armadura.
Des que vam arribar que l’àvia Elsa no s’ha tret la vella armadura rovellada que insisteix a dur per demostrar que ella també és una vikinga de cap a peus. Val a dir que la duia tan arrapada que, fins i tot sense menjar pastís de nabius, em va costar Déu i ajuda fer-la sortir d’allà dins. Després es va treure també tota la roba que portava a sota i se’n va anar corrents a llançar-se a l’aigua congelada.
Despullada. Jo vaig tancar els ulls: en aquell moment l’única diferència entre les foques i l’àvia Elsa era que les foques no deixen anar cap crit de guerra viking quan es llancen a l’aigua.
—Iuuuuhuuuuhuuuu! Que no vens, Dagfrid, filla de Thor, neboda d’Èrik?
Vaig obrir els ulls i vaig comprovar que hi havia una segona diferència entre les foques i l’àvia: el casc, que no s’havia tret abans de banyar-se. Vaig ficar un dit a l’aigua per veure com estava, però, per molt que sigui una vikinga, encara no he perdut la xaveta. El mar és una cosa freda i xopa.
La prova que no se m’hi ha perdut res allà és que… qui creieu que és prou curt d’enteniment per viure-hi? Justa la fusta: els peixos, aquestes criatures immundes que acostumen a envair-nos els plats després de morts!
Igualment, no em pensava treure la roba ni boja. El casc de l’àvia va
aparèixer i desaparèixer entre les onades, enmig de les foques, fins que va decidir sortir i jo vaig tornar a tancar els ulls.
Després del bany, l’àvia Elsa em va proposar que l’acompanyés a caçar un munt d’animals perquè els habitants del poblat poguessin confeccionar roba amb les pells i llums amb el greix. No em pregunteu pas com es fa per passar d’una foca a una làmpada, però fa una pudor que tomba. I jo que em pensava que els llums d’oli de peix de casa nostra eren un dels pitjors invents de la humanitat… En fi, el fet és que, des que vaig trobar el Freki, ja no m’agrada caçar. El Freki és el meu caragol de companyia. Del seu pelatge i el greix no se n’aprofita res, perquè no té ni una cosa ni l’altra, les coses com siguin. El dia que el vaig portar a casa, l’àvia Edda va
DAGFRID
No sempre és fàcil, ser una nena vikinga. Sobretot quan estàs avorrida a casa dels cosins de Groenlàndia. A mi no m’agrada gens avorrir-me i, si la cosa continua així, acabaré agafant tírria a Groenlàndia. El que tinc clar és que ara no penso començar a cosir com la mare, a fer curses d’escuts com el pare o a nedar despullada en l’aigua congelada envoltada de foques com l’àvia!
Jo, el peix, no el puc sofrir.
ISBN: 978-84-10090-18-7