Una pizza per al drac (Cròniques de Pizzània #1)

Page 1


CRÒNIQUES DE

Pizzània

UNA PIZZA PER AL DRAC

A la meva Iris, que és imparable.

Martín Piñol

Per a l'Olivia i el Saulo, i per als meus dragonets, Leo i Silas.

Erica Salcedo

Text: © Joan Antoni Martín Piñol, 2024

Il·lustracions: © Erica Salcedo, 2024

Direcció editorial: Patricia Martín

Edició: Clara Jubete Baseiria

Direcció d'art: Noelia Murillo Ballesta

Assistència editorial: Aina Florit Moll

Correcció: Marta Breu

© Editorial Flamboyant, SL, 2024

Gran Via de les Corts Catalanes, 669 bis, 4t 2a, 08013 Barcelona www.editorialflamboyant.com

Tots els drets reservats.

Primera edició: setembre del 2024

ISBN: 978-84-10090-32-3

DL: B 14248-2024

Imprès a Imprenta Mundo, Cambre, A Coruña

Aquesta obra ha rebut una ajuda a la seva creació del Ministeri de Cultura a través de la Direcció General del Llibre, del Còmic i de la Lectura.

Llibre lliure d’emissions de CO2 gràcies a l’acord establert amb la Fundació Plant-for-the-Planet.

CRÒNIQUES DE

Pizzània

UNA PIZZA PER AL DRAC

· LLIBRE I ·

1

El drac vermell volia menjar pizza. Estava fart de devorar ovelles, vaques i de tant en tant cavallers que tinguessin prou valor per enfrontar-se-li. Quan s’acostava als ramats, els pastors li disparaven fletxes, li llançaven pedres i li clavaven llances. I, a més, tots els cavallers tenien complex de sant Jordi i insistien a tallar-li el cap amb l’espasa.

I així era molt difícil tenir un àpat amb calma i una bona digestió.

Per viure més tranquil, el drac havia intentat menjar fruites dels arbres, però amb les

seves urpes li eren molt difícils de collir. A més, si mossegava les capçades dels arbres directament, se li quedaven branques entre les dents i li molestaven molt. Pensa que en aquella època encara no s’havien inventat els dentistes ni el fil dental, i el drac podia passar mesos amb les branques entre les dents... També havia provat de menjar les verdures dels horts, però

estaven brutes de pols, d’insectes i de cargols, i després dedicava una bona estona a escopir-ne les restes.

Quan sobrevolava el riu i veia els peixos nedant ben tranquils, li agafaven ganes de submergir-se amb la boca ben oberta i començar una dieta aquàtica. Però l’espantaven les llegendes de dracs que es queden sense foc quan entren a l’aigua. És clar que potser és perquè es banyen sense esperar les dues hores després de l’últim àpat, que és una cosa de què sempre avisen les mares de qualsevol espècie.

El drac estava ben avorrit d’alimentar-se sempre del mateix. Va ser aleshores que va sentir a parlar de la fabulosa pizza del mestre Luigi Martinelli.

I va decidir que la tastaria fos com fos.

El mestre Luigi Martinelli havia participat en moltes guerres, però només com a ferrer.

A la seva farga havia forjat un munt d’espases, escuts i armadures, picant ferro ardent durant hores i passant-se nit i dia aguantant la calor infernal de les flames.

Per sort, el poble de Vilamocs feia anys que vivia en pau i no hi havia cap guerra a la vista. Els soldats havien acabat farts que els clavessin espases o que els volguessin tallar un braç amb una destral. En temps de pau, el mestre havia

pogut tancar el negoci i abandonar la calor sufocant de la farga. Havia viatjat per diversos indrets llunyans, on havia sentit històries trepidants, anècdotes brutals i acudits molt grollers. Però l’important per a aquesta història és que, en un dels seus viatges, va aprendre el fabulós art de la pizza dels misteriosos cuiners italians.

La va tastar per casualitat, estranyant-se de l’oloreta seductora i la forma rodoneta, i amb la primera mossegada ja va saber que la vida li canviaria per sempre.

Va renunciar a continuar el viatge i es va quedar un temps llarg amb els cuiners, per devorar tot el seu coneixement culinari.

L’aprenentatge va ser esgotador i molt complicat. Qualsevol pot posar una pizza al forn, sobretot si no li importa que acabi socarrimada, però només els mestres de veritat saben donar-li el toc exacte. · 8 ·

Amb mesos de pràctica, gairebé sense dormir ni fer res més que cuinar, el mestre Martinelli es va tornar a sentir tan còmode entre masses, ingredients i forns com ho havia estat a la farga entre armes i armadures.

Va arribar un moment que totes les pizzes ja li sortien bé i, fins i tot, era capaç de preparar-les amb els ulls tapats.

Els mestres l’entrenaven així perquè aprengués a guiar-se per l’olfacte i el tacte, i pogués cuinar en les situacions més complicades.

Finalment va arribar el dia que els cuiners italians li van dir que ja era un dels seus. Tornava a ser un mestre, però en una nova especialitat: havia aconseguit dominar l’art de la pizza.

El mestre Martinelli va decidir tornar al poble de Vilamocs per difondre la felicitat pizzera entre els seus veïns. I així va ser com va muntar la primera pizzeria del Regne Sense

Nom.

Al principi, la gent pensava que s’havia tornat boig. Si podies cuinar una bona sopa, un bon pollastre o unes bones costelles de xai, per què t’arriscaries a endrapar aquella cosa rodona i estrambòtica?

Però a poc a poc, sobretot per avorriment, ja que en aquell poble no hi havia gaires novetats, la gent va anar tastant el nou menjar.

I els va encantar.

· 10 ·

La pizza va passar de ser un caprici excèntric a l’última sensació del regne. Tothom en volia, i es formaven unes cues llarguíssimes a l’exterior de l’antiga farga, que ara s’havia convertit en la pizzeria del Luigi.

El local encara no tenia nom, perquè el regne tampoc en tenia, però els veïns del poble el sabien trobar seguint l’oloreta deliciosa.

Però, com et deus imaginar, crear un negoci nou no va ser gens fàcil, i el mestre Luigi Martinelli no ho va poder fer d'un dia per l'altre. Així va ser com l’Iris, la seva veïna, va entrar en aquesta aventura.

CAPÍTOL 3

L’Iris era la nena més llesta i decidida de tot el regne, però en aquella època això no importava. Les noies com ella només podien arribar a ser cuineres, minyones o dides que criaven els fills de les famílies riques. No les deixaven ser mestres, cavalleresses ni poetes.

Què podien fer elles per canviar-ho? L’Iris no estava disposada a passar-se la vida obeint i callant només perquè sempre s’havia fet així. Volia veure món, fer coses increïbles i sentir-se viva enfrontant-se a aventures impossibles.

I, per això, quan va saber que el mestre Martinelli havia tornat, va voler apropar-se a l'antiga farga per veure què feia. I es va trobar amb un cuiner desbordat, que s’esforçava de valent amb les primeres provatures de pizza.

El mestre Martinelli havia après totes les tècniques dels cuiners italians, però, quan va tornar a casa, amb els nervis i sense els mateixos ingredients ni els forns especials, t’asseguro que no li van sortir bé a la primera.

Al principi les pizzes se li cremaven (o es cremava ell en treure-les del forn), o les feia massa salades o avorrides perquè sempre es descuidava algun ingredient.

La seva veïna Iris es va oferir a tastar les obres que sortien del forn. Al principi, el mestre es mostrava esquerp i recelós amb ella. Però la nena es va guanyar la seva confiança després de tastar un munt d'intents

horrorosos que haurien fet vomitar un ieti. A poc a poc, l’Iris en va anar aprenent i va començar a cuinar amb el Luigi... i junts van anar millorant dia a dia.

Quan el negoci va començar a guanyar diners amb les primeres pizzes sense cremar, el Luigi va poder pagar-li un sou de cuinera.

La cua de gent cada dia era més llarga i els dos cuiners es passaven tota la jornada, des de la sortida del sol fins a la matinada, preparant els ingredients i les pizzes.

―Has vist, mestre Martinelli? Quanta gent feliç gràcies a nosaltres! ―deia la nena, somrient amb orgull.

―Doncs jo només veig gent impacient amb cara de berruga peluda. I no paren de queixar-se perquè volen menjar! ―li contestava el Luigi, que sempre veia la part negativa de qualsevol situació.

UNA

ELS PALADARS.

Fa molts segles, en un temps ple de màgia, una nena valenta i decidida ajuda el seu veí a muntar la primera pizzeria del regne.

El repartiment de les pizzes és tot un èxit... fins que apareix un drac terrible que decideix menjar-se-les totes, i posa en perill la vida dels repartidors i la gana dels clients.

Projecte de sostenibilitat LLIBRES LLIURES DE CO2

ISBN 978−84−10090−32−3

ISBN: 978-84-10090-32-3

Turn static files into dynamic content formats.

Create a flipbook
Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.