ENTREVISTA A LA PRIMERA FALLERA MAJOR D’ALGEMESÍ

El passat 23 de gener ens reunírem al Despatx de la Junta Local Fallera amb Maria Milagros Portalés i Puigvert, la primera Fallera Major d’Algemesí per a conèixer de primera mà el que va sentir i com recorda aquella etapa de la seua vida. Amb una conversa amena i agradable, viatjàrem al passat, a aquella València de la transició en la que Algemesí vivia intensament la festivitat de les Falles. I entre tots aquests records, descobrim la il·lusió amb la que, aquella xiqueta de tan sols 18 anys, assumia el càrrec de màxima representant de la Ciutat d’Algemesí, per primera vegada en la història.

Estem segurs que, en aquell moment, no era conscient del que suposava aquella fita, la qual l’ha situada, per sempre, en la història fallera d’aquesta ciutat i des de la posició més elevada possible. Amb ella, recordem gustosament com es vivien les falles i com ha viscut ella el canvi que aquestes han experimentat.

En primer lloc, la pregunta més òbvia que li podem fer: d’on va sorgir la idea de presentar-se com a Fallera Major de la Ciutat? Realment no vaig ser jo la que em vaig presentar. Fou un grup de persones, totes elles falleres de les diferents comissions que hi havia en aquell moment a Algemesí i que tenien relació amb fallers de València, decidiren que Algemesí devia tindre una Fallera Major de la Ciutat, i pensaren en mi per a ostentar aquell càrrec. Així que, un dia, vingueren a ma casa i els ho proposaren als meus pares, i ells encantats, decidiren que sí. I, així, em vaig convertir en la primera Fallera Major d’Algemesí, tot i que, era una fallera sense falla, sense casal i sense res com aquell que diu.

Des d’aquells primers anys, com veu que han evolucionat les falles a Algemesí? Deurien haver evolucionat més. És una festa que encara està “pobreta” per al meu punt de vista. Està clar que no es poden comparar amb les Falles de València en quant a número de participants, però al fi i al cap, a València també són falles, com ho podrien ser ací. A València les associacions culturals falleres, no sols celebren la festa al voltant de la cremà d’un monument, també organitzen la Setmana Santa, les Creus de Maig... i el veïnat s’implica molt en la festa que promou cada associació al barri, i això és el que jo note que li falta a Algemesí.

A més, jo recorde molt la sensació de marginació que sentíem com a figura representativa quan vaig acabar. Sensació que creia que era única en mi, però vaig descobrir que totes les que em succeïren acabaren amb la mateixa sensació. I veig que eixa sensació continua un poc hui en dia, ja que utilitzen, per dir-ho d’alguna forma, la figura de la Fallera Major de la Ciutat per a ocupar el buit representatiu que hi ha en alguns actes del poble, davant l’absència de la figura de “Festera Major”¹.

Ens agradaria que ens contara, breument, com va viure el seu regnat.

El meu exercici faller va ser més llarg de l’habitual ja que, en primer lloc vaig haver d’acudir a les proclamacions i exaltacions de la resta de Falleres Majors de les diferents comissions d’aquesta ciutat i, després, com que elegiren a la meua successora més tard, vaig haver d’assistir també a les proclamacions i exaltacions de les Falleres Majors de l’any següent.

Recorde que era tot nou i, el que pitjor recorde, era la sensació de no tindre cap lloc on poder estar la Cort d’Honor i la Fallera Major, així com la Junta Local que ens acompanyava. Però, per la resta, va ser un any molt bonic, totes érem molt jovenetes i ens dúiem molt a bé. A més, va ser dins dels anys de la transició, aleshores dins del que se podia, totes anàvem molt arreglades, la gent no era com ara, ni molt menys. Es respirava molt l’ambient de necessitat de canvis i de festa. I ara és un record que tindré de per vida, per a sempre.

Com recorda el tracte amb les diferents comissions falleres d’Algemesí? Perfecte. Perquè la Cort d’Honor, a l’igual que ara, es composava de totes les Falleres Majors que havien segut l’any anterior, aleshores hi havia molta relació entre totes les falles. I era una relació molt bona. A més, hi havia més falles que ara i es vivia molt l’ambient entre tots els fallers, donava igual de quina falla foren.

En aquell moment, quina era la importància que tenia la Junta Local Fallera sobre les falles d’Algemesí? En aquells primers moments, estàvem un poc com descol·locats, perquè no teníem una seu per a la Junta Local, no teníem massa reconeixement encara. I recorde, fins i tot, que ens refugiàvem en el casal de la Falla de la Plaça Major, al carrer Muntanya, ja que molts dels membres de la Junta Local eren fallers d’aquesta comissió. Començaven a celebrar-se les primeres activitats per a tot el poble com la Inauguració de l’Exposició del Ninot, que es feia als salons de la Cooperativa. Però, en general, la sensació era d’estar un poc perduts, perquè érem encara inexperts en la matèria. Era el primer any de la Junta Local, com aquell que diu, i gràcies a que hi havia un parell de fallers que havien segut fallers de València, i controlaven un poc més la situació i l’organització dels actes i demés festejos, del contrari hagués sigut un desastre. Perquè per part de l’Ajuntament no teníem cap tipus de vinculació. Tot i que don Vicent Revert, l’últim alcalde de la transició, va recolzar molt, personalment, el naixement d’aquesta figura. Però no tant des de l’Ajuntament com a entitat. De fet, recorde que els meus pares es feren càrrec de moltes despeses, inclús l’estendard de la Junta Local el pagaren ells i, per això, es pot llegir el meu nom al seu dors.

I, per finalitzar, quin de tots els actes viscuts recorda amb més enyorança? L’exaltació, perquè va ser molt bonica. El Teatre Espanyol havia estat durant molt de temps tancat, va ser un dels primers actes en celebrar-se allí i va ser molt emotiu. I l’Ofrena a la Mare de Déu de la Salut també, que aleshores es feia en la Capella i aquell escenari resultava preciós i molt emotiu per a les falleres. Tot i que, ara al fer-se en la Plaça Major també resulta més bonica des del punt de vista que és un acte que es pot obrir més a tot el poble, perquè molta més gent pot gaudir d’aquesta celebració ja que la Capella presentava un espai molt reduït i no era, visualment, tant multitudinària.

Maria Milagros s’acomiada de nosaltres recordant amb nostàlgia com de multitudinàries eren les falles en aquells temps, lamentant que en l’actualitat haja descendit tant el nombre de veïns i veïnes que omplin els carrers durant aquesta festivitat. A més, se’ns declara com una “maredeuera fins la medul·la”, tot i que, admet que sempre que pot viatja fins València per viure de ben prop les falles i el sentiment que, encara li desperten.

Des d’aquestes línies volem agrair immensament el tracte rebut per part de Maria Milagros i el seu home, i el temps que ens han dedicat ambdós. Ha segut una autèntica experiència enriquidora poder descobrir junt amb ella aquesta vivència tan única i irrepetible.

1. Aquesta figura la desenvolupa la Fallera Major de la Ciutat, en altres localitats com Sueca o Alzira (inclús a la mateixa ciutat d’Algemesí, en anys passats, existia aquesta doble funció per a la representant dels fallers) , de forma que acudeix a tot tipus de festivitats de la localitat com a representant de la mateixa.