Vestint la festa

Quan s’utilitza el terme joies, ens referim a tota aquesta llista d’objectes personals que han estat empleats al llarg dels temps des de l’antiguitat fins als nostres temps, en qualsevol cultura o civilització. Normalment sempre han representat una determinada posició social, o símbol de creences religioses. Podem dir que la joieria és una branca de la orfebreria que engloba objectes específics que donen culte al cos. El significat de joia també abasta tots aquells materials utilitzats per realitzar aquests objectes: or, plata, llautó, platí, coure, així com a la utilització de pedres precioses, semiprecioses, sintètiques, esmalts, entre d’altres. Aquests objectes han sigut part fonamental de la història com adorns per al cap i cara en forma de corones, diademes, tiares, plomalls, forquilles, adorns de barrets, arracades, cèrcols nasals i labials; per al coll, com collarets, collarets i penjolls; per al pit, com pectorals, fermalls i botons; per braços i cintura, com poden ser els anells, braçalets, polseres, turmelleres, cinturons o rosaris.

La joieria valenciana es caracteritza per la riquesa i varietat de peces. Juntament amb els teixits i diferents ornaments que el complementen, aconsegueix ser un dels vestits populars més elaborats i sorprenents d’Espanya (imatge 1). A continuació, explicarem breument tots aquells objectes que formen par d’un adreç valencià, centrant-me en el de la dona a causa de la varietat de peces i estils que trobem. Però abans que res hem de preguntar-nos ... Què compon un adreç de valenciana?. Doncs en primer lloc, i com a element més característic de la nostra indumentària, és la pinta. Es realitza amb una làmina de metall i la seua funció és subjectar i adornar el cabell de la dona. Les mesures d’aquesta han variat al llarg dels anys arribant a superar els 24 cm. Al voltant de l’any 1892 apareix l’ús dels tres monyos, estandarditzant en els següents anys de manera permanent. La majoria d’elles estan decorades amb motius vegetals, florals, amb la tècnica del burilat o flor d’aigua. Les agulles de cabells han sigut molt comunes en totes les cultures des de l’antiguitat. S’utilitzen com element de suport per fer el pentinat de valenciana. Al principi s’utilitzaven dues però, al segle XIX, ja hi ha constància de l’ús de quatre. Aquestes agulles estan realitzades amb la tècnica de fonació i es rematen els seus caps amb una forma esfèrica. Poden estar decorades amb pedres de colors, filigranes, calades, disseny geomètric i amb una mida d’uns 21 o 22 cm. Les agulles dels cargols apareixen durant l’última dècada del segle XIX i principis el XX. Normalment realitzats amb fil de metall fi o llautó o coure. La influència de l’art modernista va fer que es començaren a decorar més els caps d’aquests objectes amb motius vegetals, florals, etc (imatge 2). Les arracades de valenciana són la culminació de la diversitat. Trobem peces de tot tipus: grans, menudes, més amplis, més estilitzats, amb més pedres o amb menys, amb perles o sense. A continuació, anem a enumerar totes les tipologies que podem trobar a dia d’avui i les peculiaritats de cadascuna. Algunes d’elles són més comuns dins de el món de les falles i altres estan més relacionats amb el folklore valencià. En primer lloc trobem les gallegues o circells (zarzillos) (imatge 3) formats per un menut cèrcol que passa per l’òvul de l’orella i de la qual pengen una tira de perles. Eren normalment d’or utilitzant-se en dones, esclaus o llauradors valencians. Les arracades de tres o de verge es componen de tres peces principals; orellal, barqueta o llaç i els tres penjolls, coneguts també com llàgrimes, gotes o ametlles. És molt comú trobar-les decorades amb pedres d’strass verdes o transparents.

Els de barquillo són molt semblants als de tres excepte a la part inferior on trobem tres tires de perles. Normalment estan decorats amb pedres de vidre color verd maragda. Les arracades de llaç són també molt comuns en la vestimenta valenciana.

Imatge 1. Pepita Samper Bono, primera Miss Espanya 1929, amb les arracades de barquillo. Imatge 2. Detall d’una valenciana, procedent decoració de l’estació del Nord de València.

Imatge 3. Detall d’unes arracades gallegues. Imatge 4. Detall arracada de llaç.

Destaca la part central que dóna nom a aquesta tipologia de joia (imatge 4). Els d’un o xorro consten d’un cos enganxat a l’orella decorada amb diferents pedres del qual penja una fila de perles (que s’organitzen de menor a major gruix). Aquest tipus de pendent sorgirà amb força durant el segle XIX. Els de fulla reben aquest nom perquè recrea la morfologia d’aquest objecte. La peça que està més propera a l’orella sol ser més petita mentre que la suspèn una poc més gran i té més mobilitat al caminar. Es poden veure decorades amb brillants transparents o pedres verdes. Els de llum (lámpara en castellà) consten d’un cos enganxat al lòbul i una part central que penja. Les dues parts s’uneixen mitjançant cadenes. A la part inferior, trobem penjants mòbils que ens recorden a les llums d’aranya antigues. Aquestes peces tenen una clara influència de l’estil imperial francès (imatge 5).

Durant el segle XIX, València va experimentar l’arribada de nous models provinents de diferents parts d’Europa com Itàlia, França, Anglaterra, Turquia. Molts dels nostres orfebres van començar a copiar models i introduir-los en la nostra cultura. A partir d’aquest moment, és estandarditza la utilització de perles d’aljófar, cossos mòbils i articulats, entre altres característiques. Els de Balconet es realitzen en tres altures amb perles cultivades. El balcó pròpiament dit es troba a la part central. Consta d’una peça horitzontal en forma de barana de la qual pengen perles petites en una mena de balustrada. De vegades, en els laterals d’aquests balcons, s’afegeixen dos ocells simètrics, rebent el nom de balcó d’ocells. La seva grandària pot variar depenent de les tires de perles que hi haja (imatge 6). Els de raïm són els més comuns i típics dins de la joieria tradicional valenciana. Neixen en l›últim quart de segle XIX. Durant el segle XX, es van convertir en els més utilitzats per les camperoles que, amb el temps, van passar a el vestit regional valencià. Es deu el seu nom a la forma de raïm que penja baix de tot (imatge 7). Les polques són les joies més modernes dins de la tipologia tradicional de joieria. Es caracteritzen per les tres fileres de perles que es desprenen del cos central enganxat a l’orella. Són molt senzilles i és molt comú veure-les entre les xiquetes menudes. Les de filigrana o gla (bellota) són molt utilitzades en el món del folklore valencià, especialment entre els grups de balls populars. Els primers reben aquest nom a l’estar completament decorades amb aquesta tècnica. D›altra banda, els de bellota obtenen aquest nom per l’última peça que ens recorda a aquest fruit (imatge 8). Pel que fa als collars era molt comú durant el segle XVIII la utilització de perles (sobretot de aljófar). Aquestes tires s’adornaven amb altres peces com creus, plaques, reliquiaris o fermalls. Les joies, plaques o fermalls són un altre tipus de joies molt importants dins en el món de la joieria valenciana. Des del segle XVIII trobem peces formades per una llaçada i una menuda ametlla decorada amb pedres de color (majoritàriament verdes). Amb el pas el temps, trobarem nous canvis com la introducció de noves peces que allargaran les joies o canvis en la creu llatina de la part final (passant a tenir forma grega). Per tant, acabarem tenint una joia de 4 peces: llaçada, ametlla principal, llaçada menuda i creu (imatge 9).

Imatge 5. Detall arracada de llum Imatge 6. Detall arracada balconet amb perla d’aljófar.

Imatge 8. Detall arracades de gla (bellota)

Pel que fa a polseres eren molt comuns les tires de perles de dues o tres files amb un tancament bonic quallat de brillants o les conegudes com ‘’canyetes’’ d’or. Aquestes podien ser tubulades o planes amb diferents decoracions. En quant als anells, trobem una gran varietat de formes i materials; de pedres de colors, llisos, amb pedres o perles, etc. Al nostre territori tant el xic com la xica es posaven l’anell al dit anul·lar a la mà esquerra. Tot allò que hem vist fins ara, es complementava amb el que es coneix com joieria devocional, és a dir, aquella vinculada als símbols i creences religioses. De manera breu, podem trobar creus llatines. És un símbol cristià que representa la victòria de Jesús sobre la mort i el pecat. Hi han moltes tipologies, estils i materials al llarg de la història. Moltes d’elles portaven un Crist a l’anvers i Mare de Déu al revers (normalment advocacions com la Puríssima, el Pilar o la Dolorosa). Els reliquiaris cobren més importància després de Concili de Trento (1545), quan aquests objectes van començar a ser un sinònim de prestigi, importància i poder. Aquest fet va impulsar un fort mercantilisme al voltant de el tràfic de deixalles. Alguns de les més comunes són: l’agnus Dei representant l’anyell de Déu (imatge 10); Lignum Crucis: de tipus redó o ovalat vinculada a la santa creu; reliquiaris o medallons de la Santa Faç: icona bizantina que és conserva a la catedral de Jaen, Oviedo o el monestir d’Alacant, així com medallons, reliquiaris pintats, estampes, o litografies, esmalts pintats. En molts d’ells, es representen imatges de la Puríssima, Mare de Déu del Carme, Verge del Roser, Mare de Déu dels Desemparats, Vicent Ferrer, etc. També trobem medalles formades mitjançant una placa de metall amb una imatge sagrada gravada. Normalment són ovalades, poligonals, quadrades i decorades amb filigranes. Al ser de materials mes barats, la seua propagació va ser més ràpida i assequible a la gent. El Papa Pius V va potenciar-les al concedir indulgències i remissió dels pecats a aquells que els portaren penjades al coll (imatge 11). Finalment trobem els rosaris que podien ser de diferents materials com nacre, corall, atzabeja, cristall. Tots tenien la mateixa funció que a dia de avui.

D.V.G

Historiador de l’art.

Imatge 9. Detall d’una joia completa Imatge 10. Reliquiari de l’agnus Dei.

Imatge 11. Detall d’una medalla de la Mare de Déu Dels Desemparats.