6 minute read
Cent anys de Teresa Mas Francés
Retalls d’un segle intens
Cent anys de Teresa Mas Francés
Advertisement
Supose que el dia cinc de juliol de l’any 1921 faria calor a Beneixama, un dia d’eixos on el sol sec no perdona i t’allunya del carrer i et confina a casa, fins a poqueta nit, quan la calor et dona treva, esperant la nit, per a fer vida a la fresca, amb el veïnat. Eixe dia vaig nàixer jo, un dilluns, el mateix dia de la setmana que enguany, quan he complit cent anys navegant per la vida, olorant cada cantonada en la qual he anat recalant segons el moment que tocava viure. A altres llocs també varen nàixer xiquets i xiquetes, als quals els posarem noms com Nino Manfredi, Dirk Bogarde, Peter Ustinov, Luis García Berlanga i Deborah Kerr. A mi em van posar Teresa.
Els meus ulls es van obrir per primera vegada en una casa modesta, on vivien uns pares molt afectuosos i treballadors. El meu pare, Sento, tenia aleshores 26 anys, i la meua mare, Vicenta, 24. Em van criar amb molt d’amor i m’inculcaren el respecte als demés, una norma que mai he oblidat, així com la devoció a la Divina Aurora, el fanal que sempre m’ha guiat quan em fallen les forces i necessite una espenta especial. La família va anar ampliant-se amb el naixement de les meues germanes: Mariu (93 anys) i Vicentica (88 anys). Entre jo i Mariu va néixer un xic que malauradament va morir als dèsset mesos.
Vaig anar creixent sense adonar-me que el temps passa més apressa del que voldríem. Quan som xicotets volem que vole per a fer-nos majors, i ara, quan hem complit els cent anys, no sabem ben bé com ha passat. El cert és que he viscut feliç en un poble que m’estime molt i que tant l’he enyorat quan he estat fora. Sempre he volgut tornar als llocs de la meua infantesa, joventut i maduresa. Tres etapes que he viscut amb intensitat i que ara recorde amb la satisfacció d’haver aconseguit els meus propòsits. Si no tots, sí els més importants. Els primers anys de la meua vida van transcórrer entre els jocs de carrer i els pupitres de les Monges i les classes de donya Otília, fins als catorze anys, on va començar la meua vida laboral. Les faenes ja podeu imaginar-les en
Anys de joventut
En 1955, amb familia i amics
Amb la meua amiga Joaquina El dia que vaig complir els cent anys
un poble agrícola: collir olives, veremar… fins recalar en una fàbrica de nines on cosia vestits. Allí vaig fer una de les meues millors amigues, Joaquina, que enguany també ha fet un segle de vida.
Però no tot era treballar, que també hi havia temps per a la diversió, no massa però n’hi havia. A més dels diumenges de missa, passejos i cinema, teatre, sarsuela o revista – que de tot n’hi havia al poble -, estaven les festes, que no eren poques. Dies de mona als bancals, medir la llonganissa, anar a les casetes de camp a fer roses amb sucre, saltar les brases de les fogueres de Sant Joan i cantar L’Aurora a les tres de la matinada pels carrers del poble… i tampoc m’oblide d’aquells torrons que per Nadal es feien a casa, de la cavalcada i foguera de Sant Antoni, ni de les carreres i la rifa de Sant Josep, de passar el dia a Sant Isidre, de la festa dels músics a Santa Cecília i de tants i tants moments de trencar amb allò més quotidià i viure plenament l’esperit fester, sobretot els primers dies de setembre. Les festes a La Divina Aurora eren les més esperades. Tot el poble al carrer, disfrutant de festa, de tradició i religiositat. El volteig de campanes del dia sis a les dotze del migdia ens omplia d’una ansietat meravellosa i alegre. Era el principi d’uns dies plens de música, trons, misses i processons, de revetles i desfilades, d’ambaixades, novena i danses. Tot l’any esperant-les.
Els moments d’esplai les compartia amb les meues amigues de la quadrilla: María Dolores, Vicentica “la plateta”, Fausta, Leonor “la cerila”, Dora Pastor...i també amb el meu nuvi Juan. Ja m’agradava quan era escolà. Era músic, guapo, intelligent i divertit. Em feia serenates nocturnes amb altres músics. La música sempre ha estat present a la meua vida, en es-
Teresa i Joaquina. Autor: Vicente Payà Mataix. Amb les meus germanes, Vicentica i Mariu
Els protagonistes i el grup de Danses de Beneixama a l´Homenatge del 27 d´agost a la Glorieta. Autor: Vicente Payà Mataix.
Teresa Mas (100 anys), Joaquina Mollá (100 anys) i Juan Conca ( 104 anys). Autor: Vicente Payà Mataix.
pecial les sarsueles. A més de tindre un bon saxofonista a casa, em vaig aficionar a la sarsuela gràcies al grup que hi havia al poble, molt bo, per cert, on cantava la meua amiga Dora.
Però no tot ha estat un camí de roses a la meua existència. També han hagut patiments i moments de tristor, com a tantes vides paral·leles. A més de les perdudes d’éssers volguts, vaig viure la Guerra Civil amb el pare i el nuvi al front de batalla, un per la “quinta del sac”, per ser dels més majors, i l’altre per la “quinta del biberó”, per ser dels més joves, tenia 17 anys. Afortunadament, tots dos van tornar a casa en bon estat. Els anys de després ja sabeu tots com han sigut, fins que arribà la democràcia i poguérem anar a votar, un dret que he exercit sempre des d’aleshores. Em vaig casar a Sueca, el que va suposar el primer distanciament del meu poble. Uns anys més tard el meu marit se’n va anar a treballar a França i després d’uns anys de separació geogràfica ens en vam anar el meu fill i jo a reunir-nos amb ell. De nou la tristor de deixar el poble per uns anys, on Gandia va ser un altre punt de residència. I de nou a Beneixama, esta volta per a quedar-me. Els últims anys els passe entre el poble i Alacant. Als 59 anys em vaig quedar vídua. Com veieu la meu vida no és molt diferent de la vostra, almenys dels que ja teniu un grapat d’anys a l’esquena. Dels que ja passem dels cent, quedem la meua amiga Joaquina Mollá i Juan Conca. Fa poc temps ens va deixar Pepe Navarro. Ha passat un segle ple d’esdeveniments, bons i roïns, però sempre obrint pas a les noves generacions que també arribaran a superar el centenari si es cuiden un poc, deixen que cadascú vaja a la seua i oloren tots els matisos de la vida en un poble com el nostre.
