Comparsa d´Estudiants

Quan podrem tornar a celebrar les nostres estimades festes de Moros i Cristians en honor a la Divina Aurora? Aquests estan sent uns anys difícils, uns anys d’incertesa, però alhora de tendresa i melancolia. L’esperada i desitjada festivitat de Sant Joan, preludi a les festes de setembre, no la vam poder celebrar com és habitual, però després de durs mesos de confinament i distanciament social, ens va donar un raig de llum i esperança.

Aquesta no és la manera en què ens haguera agradat començar a treballar com a directiva per a la nostra comparsa, sense eixir al carrer, sense música, sense maset, sense festes… però, desgraciadament, ens ha tocat viure una situació complicada, que espere que ens ensenye a valorar i a estimar coses que sempre hem donat per fetes.

De segur que l’any que ve tornarem a estar amb els nostres amics, amb les nostres esquadres, amb la nostra comparsa; tornarem a sopar als masets per a parlar de la banda que vindrà a tocar el dia de l’entrada, de la disfressa de la nit de la retreta o del vestit del dia dels estudiants; tornarem a veure la gent pel carrer amb llandes plenes de les nostres pastes típiques casolanes, netejant i engalanant les cases, anant per la pólvora o a comprar eixes calces que se’ns havien oblidat; tornarem a penjar els rodabalcons i veurem les esquadres oficials assajant pels carrers; sentirem l’olor de pólvora després de la traca que anuncia el començament del porrat; veurem els capitans penjant els gallardets i engalanant les seues façanes; posarem les cadires per al dia de l’entrada i tornarem a cantar tots junts l’himne de l’Estudiantina, que tant ens uneix i ens identifica com a comparsa.

Elvira Martínez Gracià

Presidenta de la Comparsa d’Estudiants

Història de l’Estudiantina de Beneixama des de l’any de la seua fundació el 1924 fins l’any del pròxim Centenari el 2024

Capítol I. La «Prehistòria»: dels orígens a les bodes de plata (1924-1949).

El Centenari de la nostra benvolguda Estudiantina de Beneixama ja s’acosta. Durant quasi cent anys els estudiants hem recorregut un llarg camí. Un camí ple d’aventures i desventures. Un camí farcit de música, de diversió, de sentiments, d’alegria, de records... Un trajecte de goig per als sentits.

Ben mirat: un camí de festa. Un itinerari que van començar a recórrer entre espines seques i cards punxeguts, uns jovençols bromistes i un tant capritxosos: els nostres iaios i besiaios. Un trajecte també ple de moments difícils i desesperants, però que al final del mateix, ens ompli d’orgull a totes i a tots. Ara, quan aplega aquest important esdeveniment, ens trobem satisfets per haver fet l’esforç de compartir amb tota la ciutadania de Beneixama tots els moments de la

Festa. Instants carregats de sentiments i il·lusions que, de segur, ens ajudaran a seguir endavant caminant per la senda de l’esperança.

Encetem enguany un cicle d’articles que versaran sobre la Història de l’Estudiantina de Beneixama amb la finalitat d’evocar la història de la comparsa, davant del centenari que celebrarem a l’any 2024. Hem dividit els cent anys en quatre etapes històriques. Així, hem establert quatre grans períodes històrics, que abastaran vint-i-cinc anys cadascun, farem al·lusió a les quatre grans èpoques de la Història de la Humanitat. Així doncs, en la Revista de Festes de 2021, en un primer capítol, abordem els anys compresos entre 1924 i 1949. Aquest primer període l’hem anomenat Prehistòria de l’Estudiantina de Beneixama, tot consagrant-lo als primers anys de singladura. El temps recopilat aniria des de la fundació el 1924 fins l’any de celebració de les Bodes de Plata el 1949. Seguidament, a la Revista de Festes de 2022, tractarem de publicar el període comprés entre els anys 1949 i 1974. Recordem que aquest últim any es van commemorar les Bodes d’Or. Aquesta segona etapa (capítol II), l’hem anomenat: Època Antiga de l’Estudiantina. Posteriorment, a l’any 2023, es publicarà l’etapa que abraça els anys que van des del 1974 a l’any del 75é Aniversari el 1999 (capítol III), sota l’epígraf: Història Moderna de l’Estudiantina. Finalment, en el quart i últim capítol, que publicarem el 2024, estudiarem els últims vint-i-cinc anys, des de l’any 1999 fins el 2024. Aquesta última i definitiva etapa, l’hem anomenada: Història Contemporània de l’Estudiantina de Beneixama.

A més, en aquest relat inclourem dades de la vida social del poble, així com notícies de la seua institució més representativa: l’Ajuntament. També, aspectes de l’àmbit polític del país. Pensem que cal conèixer la situació històrica en la qual es desenvolupa aquesta comparsa, per tal d’entendre millor els fets més importants que marcaran la història de la comparsa d’estudiants de Beneixama.

Però, abans de començar, és de justícia apuntar que hem pogut relatar aquesta crònica gràcies a la informació continguda a l’esplèndid llibre que es va publicar a l’any 1999, amb motiu de la commemoració del Setanta-cinc Aniversari, titulat: La Estudiantina y Beneixama. 75 años de historia compartida. Aquest volum va ser redactat per una comissió literària que es va constituir per tal de reconstruir la nostra història, i hi va aportar, també, un bon grapat de documents gràfics (fotografies) i d’altres escrits. D’aquella llavor foren responsables, en primer lloc, l’aleshores president Cristóbal Nácher, artífex i impulsor de l’obra i, a més, el soci Antoni Valdés, redactor de la major part d’aquelles línies. Gran part de la informació que apareix en aquest article ha sigut extreta d’aquell epítom commemoratiu. Al mateix temps, ens hem valgut de les referències fetes al Llibre d’Actes de 1943-1967, redactat pel llavors secretari de la societat, Vicent Payá Mataix. Una vertadera joia, la qual destaca per la minuciosa i acurada informació que ens proporciona. Tot plegat, no volem menysprear les dades que aporten alguns articles escrits per nosaltres en l’apartat de l’Estudiantina a la Revista de Festes aquests últims anys, i dels quals hem obtingut detalls sobre els documents que van signar els estudiants en forma de contractes, i on podem trobar el nom i la signatura dels primers estudiants.

Anem endavant...

Encara que hi ha testimoni escrit que a l’any 1887 un grup d’estudiants va participar en la processó que acompanyaria la imatge il·lustrada del Cardenal Payá per tot el carrer dels Molins de Beneixama (junt amb altres comparses), durant la celebració de les Bodes d’Or com a prelat, l’Estudiantina de Beneixama es va fundar oficialment el 1924.

Diversos són els condicionants que es donarien perquè sorgira una comparsa

incorporar-se a la vida social dels pobles, tot interactuant entre ells per tal d’aconseguir integrar-se en la vida de la comunitat.

Així, hem de creure, també, que les circumstàncies socioeconòmiques de l’Espanya de començaments del segle XX, influirien en el sorgiment de l’entitat. Els primers estudiants de 1924 eren xicons joves que procedien de famílies que començaven a llaurar-se un bon avenir dins del món agrícola, i inclús industrial. Fills tots d’una emergent burgesia agrícola. Aquelles famílies no és que nadaren en l’abundància però sí que comptaven amb recursos suficients com per a esbargir-se uns dies a l’any.

d’estudiants a Beneixama. Les causes que propiciarien la irrupció d’una nova societat en el món de la Festa podrien obeir a una sèrie de factors. Tal vegada va poder influir que les societats festeres fins aleshores existents, com eren les filades de Moros i de Cristians, estaven integrades per famílies de forts llinatges, molt hermètiques i poc inclinades a la incorporació d’altres membres que no pertanyeren al seu clan familiar, la qual cosa tancava les expectatives de certs elements de la joventut beneixamina, desitjosa de participar en les Festes. No oblidem que en els anys 20 a Espanya es patien les circumstàncies d’un caciquisme en el món polític i, a més a més, la societat estava fortament polaritzada entre dos grups: els proletaris desarrelats i els senyorets burgesos. En matèria econòmica, va suposar la fi del sistema tradicional per a donar pas a la modernitat en un intent d’aconseguir el progrés a partir de la producció. Després de les commocions de finals del segle XIX, Espanya experimenta una sèrie de canvis. La població passa de 18’5 milions el 1900 a 21’3 milions el 1920, i 23’5 el 1930. Aleshores, una nova classe social emergeix amb força i, en aquest cas, vol

No obstant això, les causes Transcripció d’un fragment pertanyent al Butlletí de l’Arquebisbat de Toledo del sorgiment de la nostra de 6 d’octubre de 1887, on es relata la celebració a Beneixama de les Bodes d’Or sacerdotals del Cardenal Payá. Primera referència escrita sobre l’existència d’una primera comparsa d’estudiants a Beneixama. societat a Beneixama les podem trobar també en un poema que va escriure José Maria Milán en el llibret commemoratiu de les Bodes de Plata el 1949. El poema ens pot donar alguna clau que ens ajude a desvetlar l’enigma de l’aparició de l’Estudiantina a Beneixama: «Hasta entonces nuestras fiestas (con sus moros y cristianos) deslizábase entre hermanos de alto empaque y seriedad, sin un grito por las calles, sin jolgorios ni carreras, ¡y sin «ni una borrachera» que les diese amenidad! Parecían los «festeros» (por lo serios y engolados) como reyes destronados de una legendaria edad, pero vino en buena hora la riente ESTUDIANTINA y dio al traste, cantarina, con aquella seriedad». En veritat, una vesprada d’estiu de l’any 1924, es van reunir a l’assegador del poble, un grupet de jovençols que decideixen participar en les properes festes de setembre. A ells se’ls hi van anar sumant altres persones que, encara que majors en edat, no defalleixen a l’hora de col·laborar en el projecte. És el cas de Vicent Valdés Molina, el qual comptava aleshores amb 43 anys. Bé és cert que les festes de Beneixama no vivien els seus millors moments a l’any 1923, atés que l’Ajuntament del poble ha de concedir una subvenció de 250 pessetes a cada comparsa, sembla ser, per falta de liquiditat:

«hallarse las Comparsas de Cristianos y Moros desorganizadas, en particular esta última (...) ayudándoles en parte para reintegrárseles los gastos extraordinarios que aquellas obtuvieran por el alquiler de trajes, arcabuces y demás enseres necesarios».

Recordem també que la situació política nacional tampoc ajudaria massa ja que el 13 de setembre d’eixe mateix any es produeix el colp d’estat de Primo de Rivera. A l’àmbit local, la situació política tampoc travessava pels seus millors moments. L’alcalde, des de juny, era el liberal José Silvestre. Els conservadors decideixen no participar en les festes amb la finalitat de boicotejar la seua gestió municipal. Un dels festers que va contribuir a normalitzar les relacions fou En Francesc Valdés, de malnom «el Senyor», el qual pertanyia a la comparsa de cristians i que, a pesar que era políticament afí als conservadors, manifesta que la festa no ha de mesclar-se amb la política i que s’ha de seguir honorant a la Divina Aurora per damunt de tot.

Així i tot, apleguem a l’any 1924 i, per primera vegada, en un registre oficial apareix el nom de la nova comparsa. Es tracta d’un document en què se sol·licita al governador civil per part de l’Ajuntament l’autorització per a celebrar les festes:

«que a de consistir únicamente aparte de los actos religiosos de costumbre, en los tradicionales simulacros, embajadas y misas de campaña que verificarán las tres comparsas de moros, cristianos y estudiantes existentes en esta, además del castillo y cuerda de fuegos artificiales con las consiguientes dianas y retretas que ejecutan las respectivas bandas de música...».

Finalment, una vintena de beneixamins seran els qui al llarg dels següents dos o

Fragment manuscrit original de l’Ambaixada dels Estudiants escrita per José María Milán en 1926. Començament de l’Ambaixada dels Estudiants. Any 1926.

tres anys, participaran de forma ininterrompuda en les festes de Moros i Cristians de Beneixama. Encara que manquem d’un llistat oficial amb els noms dels fundadors, s’ha pogut elaborar per mitjà de la tradició oral, una llista amb els primers estudiants que haurien eixit de festers els primers anys. A continuació, reproduïm el nom dels mateixos, els quals apareixen al llibre La Estudiantina y Beneixama. 75 años de historia compartida:

• José María Silvestre Molina; • José Sanchis Payá; • Cristóbal Sirera Pérez; • Rosendo Amorós Silvestre; • Vicent Sanchis Payá; • Daniel Sarrió Barceló; • Vicent Valdés Molina; • Francesc Silvestre Conca; • José María Pérez Bellod; • José Reig Ferrero; • Miquel Pérez Mollá; • Ricardo Navarro Calatayud; • Daniel Amorós Quiles; • Antoni Sirera Ferrero; • Vicent Sanz Sirera; • Francesc Payá Molina; • Jaume Juan Asensi; • Daniel Amorós Amorós; • Desideri Sanjuán Ibáñez; • José María Graciá Conejero;

Tampoc no hem de desestimar l’important paper que van jugar les dones en els primers anys. Mares, esposes, germanes, ties o simplement amigues d’aquells jóvens i aventurers festers. Ens recordem de Maria Sirera Francés, Magdalena Amorós Amorós, Tereseta la Piula, o les primeres cantineres: Carme Campanes, Fina la Carrasquenya, Trini la filla del tio Pintat, Mariana Valdés, Pura Sanchis, Dolors Pérez, etc. També destacaria l’aportació de Rogelio Pastor Alcaraz, un entusiasta de l’ Estudiantina que va col·laborar activament amb els protagonistes sense ser soci fundador. Igualment destacaria la llavor de Pere Joan Soler, com un dels primers ambaixadors.

A tots aquests, hi haurà que afegir Enrique Juan Navarro, president de la filà dels Cristians de Beneixama, el qual els va avalar perquè constituïren la societat durant el primer any. Sembla que va figurar com a president de l’Estudiantina, i els va acompanyar inclús a altres poblacions com Bocairent o Ontinyent per a llogar-hi els primers vestits. L’any següent, el que va exercir la presidència va ser Vicent Valdés Molina, qui desenvoluparia el càrrec fins el 1930, i seria substituït, al seu torn, per José María Pérez Bellod, un dels primers fundadors de la comparsa.

Sembla ser que el primer any van llogar els vestits de la població valenciana d’Ontinyent. Els estudiants d’eixa ciutat s’havien fundat en el segle XIX, per tant, hem de suposar que tindrien suficients recursos per poder realitzar el préstec als nous estudiants. Les peces de tela eren de «coco», un teixit elaborat a base de les escorces del fruit del mateix nom. L’uniforme era completament negre. Les mànegues acabaven en unes senzilles puntes blanques. La capa no passava dels genolls i les sabatilles anaven adornades amb un llaç blanc. El barret era molt semblant a l’actual amb una cullera i un tenedor creuats, i es portava creuat, com un capell a l’estil «napoleó». Les dones

Part final de l’Ambaixada manuscrita amb la signatura de l’autor.

anaven vestides de cantineres. Duien una camisa blanca i damunt un cosset negre. En la part de sota, una falda blanca i negra, calces negres i sabatilles blanques o negres. En algunes ocasions, i a causa de les penúries econòmiques de l’època, alguns vestits, propietat de la comparsa, seran subhastats, atés que els afiliats no podien costejar-se la indumentària.

Aquests primers anys els estudiants no disposaven d’una seu pròpia. Aleshores, les reunions s’efectuaven a la porta de la pastisseria de Vicent Valdés. Com eren pocs socis es congregaven allí, s’asseien en cadires a l’exterior per parlar i concretar aspectes per a les festes futures.

Durant aquells primers anys, els estudiants no eixiran en la majoria d’actes ofi-

Grup d’estudiants i xiques abillades amb alguns atifells d’estudiant. Any 1934.

cials ja que encara no s’havia establert una normativa que regulara la seua participació. Per tal que tingueren un poquet més de protagonisme, s’acorda concedir-los un dia més de festa. Naix així el dia dels estudiants. Se celebra per primera vegada a l’any 1926, i ja apareix la figura de la «Grotesca», ninot amb una estructura interior de ferro o de fusta, la qual vestiran d’estudiant, amb un cap diferent cada any. També es representarà per primera vegada el text escrit per l’insigne José María Milán Álvarez, i compost per a l’ocasió: l’Ambaixada dels estudiants. Amb l’ambaixada començarà una llarga sèrie de col·laboracions literàries de Milán amb la jove entitat festera. Posteriorment, escriurà el Boceto de las Fiestas de Benejama, que eixirà a la llum el 1928. Es tracta d’un cant poètic que tindrà com a protagonistes a les festes de Moros i Cristians i a l’Estudiantina de Beneixama. Tanmateix, destacaria la composició Estudiantina que, amb el pas del temps es convertirà en l’himne oficial de la comparsa.

Durant aquells primers anys, la comparsa d’estudiants no pot sufragar les despeses que ocasionen l’acompanyament als actes amb banda de música, aleshores, serà l’ajuntament del poble el que cedisca els serveis de la pròpia banda municipal de Beneixama i assumirà, també, la seua subvenció. Així consta en l’acta d’un ple de l’Ajuntament amb data d’un de maig del 1930. La banda del poble amenitzarà les vetlades d’estiu tots els anys, amb concerts que oferirien en el templet ubicat a la Plaça del Mercat, anomenada a partir de 1931, Plaça de la República. Actualment s’anomena Plaça de l’Ajuntament. Amb tot i això, la comparsa anava creixent a poc a poc. Això va fer que necessitaren un maset per a reunir-se i guardar tots els estris que s’havien adquirit. Atés que hi havia socis que tenien alguns béns immobles en propietat, com cases i alguna que d’altra bodega, no va passar molt de temps en què un d’ells oferira el seu local. Així, Vicent Valdés, cedeix un, al qual anomenaran la Panerola. Aquest estava ubicat al carrer Ramón y Cajal. Posteriorment, es traslladaran al primer maset oficial de la comparsa, conegut com el forn d’Emilio o forn de les brometes; aquest últim estava situat a la confluència entre els carrers de José María Milán i Sant Ramon. Allí van romandre fins a l’any 1936.

El document més antic data del 1930. Es tracta d’un contracte que signaven els socis on es feia constar que es comprometien a assistir als actes de la comparsa, sota pena de multa d’una pesseta, en cas de no acomplir-ho.

La bandera sempre ha sigut un símbol i un emblema per a qualsevol institució. La importància de les banderes dintre del món de la Festa de Moros i Cristians és molt especial. Doncs, a cada acte que concorre la comparsa, ho fa acompanyat per aquest estendard. Cada any es converteix en un bell ritual veure la bandera present en tots els actes oficials tot acompanyant, sempre fidel, al capità i a l’alferes. L’Estudiantina de Beneixama ha tingut, al llarg de la seua història, diverses banderes. És bastant versemblant que, durant els primers anys, ja hi haguera una bandera, la qual acompanyaria la comparsa pels carrers de la població en tots els actes de festa. Segons la tradició oral, a finals dels anys 20, o a principi dels anys 30, es va beneir la que hui es coneix com la Primera Bandera. Però, fou aquesta la més antiga? Si tenim en compte el nombre actual de banderes de la comparsa, aquesta és la més vella de totes. Encara que fóra possible que hi haguera una de més antiga, que seria la que traurien els estudiants des de l’any 1924 (o 1926?) fins a l’any 1930, instant en què s’estrena la que avui es considera la primera, i que roman exposada al saló d’actes de l’entitat, i que va ser restaurada el 1974 amb motiu de les Bodes d’Or. Les xiques que van cosir aquesta antiga ensenya foren: Ofèlia Pérez Bellod (aleshores germana del soci fundador José María Pérez Bellod), Magdalena Casanova, àlies la Tardana i Vicenteta la Corretgera.

En l’àmbit social, als anys 30 es viuran temps de molta crispació, propiciats pels diferents canvis polítics que es donaran a l’Espanya del moment. Si bé al llarg del mandat del general Primo de Rivera a penes es produiran protestes i altercats, cosa evident atés l’autoritarisme del propi sistema, el canvi de règim esdevingut per motiu de la implantació de la Segona República el 14 d’abril del 1931 fins el començament de la Guerra Civil el 1936, es caracteritzarà per una època de fortes commocions i convulsions. Eren moments de tensions que afectarien, fins i tot, a la pròpia vida política de la corporació municipal.

A Beneixama, l’Ajuntament experimentarà alguns canvis en els òrgans personals de govern. El 1923 estava dirigit pels liberals. Després de la mort de Julià Lluna Ferrer, ocupa el càrrec d’alcalde, de manera accidental, José Molina Molina. El març del 1924 es constitueix un nou ajuntament presidit per Vicent Calabuig Sanchis, el qual autoritzarà la presència dels estudiants l’any de la fundació. El 27 de febrer de 1930 assumeix l’alcaldia Manuel Puig Valdés, serà substituït a l’abril del 1931 per Romà Sanchis Silvestre, una vegada es proclama la Segona República a Espanya. Aleshores, la vida municipal tindria a Beneixama (a l’igual que a la resta de les poblacions i ciutats espanyoles), una gran activitat política, no debades, exempta de grans controvèrsies. Això farà que dimitisca Romà Sanchis el 8 d’octubre d’eixe any. El seu successor serà Vicent Conca Amorós, el qual romandrà en el càrrec fins la seua dimissió en desembre del 1932. El juliol del 1932 es va plantejar fins i tot la no-celebració de les Festes, encara que la proposta no tindria èxit. No obstant això, s’arriba a prohibir l’assistència de la banda de música a les processons, si bé aquest propòsit no es va dur a terme. Una vegada més, aquesta tibantor queda reflectida en els successius canvis polítics dels membres de les corporacions d’aquests anys. Així, després de la dimissió de Vicent Conca, els mateixos regidors escolliran José Maestre Mollá, el qual presenta també la renúncia voluntària el 24 de març del 1934. El seu substitut serà Cosme Juan Valdés, que durarà en el càrrec solament dos mesos, atés que el 2 de juny serà novament reelegit Romà Sanchis Silvestre. Tot i això, les Festes es van celebrar aquests anys amb una certa normalitat, sense grans desavinences i renyines. La vida cultural de la localitat girarà entorn a la banda de música, l’equip de futbol i un grupet de teatre local. Així mateix, la gent es distreia passejant per la Carretera (actual carrer Ramón i Cajal), tot fent el trajecte que anava des de l’Església al cantó que s’anomenava la Gasolinera. Ací estaven els bars i cafés del poble, la qual cosa feia que la gent aprofitara el descans dels caps de setmana per a prendre-hi l’aperitiu i fer-hi les tertúlies.

La situació política marcava la realitat quotidiana. Arribat l’any 1934, i en sessió extraordinària celebrada el 26 d’octubre, pren possessió de l’Ajuntament una Comissió Gestora nomenada directament pel governador civil. Aquesta comissió estarà presidida per Vicent Silvestre Payá. El govern nacional estava presidit aleshores pels radicals d’Alexandre Lerroux. Es dóna nom al carrer Nova de l’Aurora, i se seguiran celebrant totes les festivitats, tant laiques com religioses, sense cap canvi substancial. Com a mostra, a partir de 1935, l’Ajuntament aprovarà subvencionar a les comparses per a les seues despeses en bandes de música, i rebran així els moros i els cristians la quantitat de 700 pessetes; els estudiants, en canvi, van ser sufragats amb 500 pessetes.

Novament, un canvi en el governament de l’Estat desencadenaria relleus a l’ajuntament de Beneixama. A partir del 23 de febrer de 1936, serà presidit novament per Romà Sanchis Silvestre, el qual es mantindrà en el càrrec municipal fins l’esclat de la Guerra Civil Espanyola. A causa de la tràgica contesa, les Festes de Moros i Cristians es van interrompre al llarg de tres anys. Malauradament, caldria lamentar la pèrdua de dos grans estudiants, fundadors de l’Estudiantina: José

Grup de quatre persones. A la fila de davant, apareix assegut un estudiant, mentrestant un xiquet roman de peu. Darrere, les dues persones porten algunes peces d’estudiant. Anys 30 del segle XX.

María Pérez Bellot i Josep Reig Ferrero. Ambdós peririen a conseqüència d’aquell maleït conflicte bèl·lic.

Una vegada conclou la guerra, a l’abril del 1939, es constitueix una nova comissió gestora al front de l’Ajuntament, el qual serà presidit successivament per: Josep Antoni Payà Conca (fins el 12 de juny de 1939), Joan Payà Molina (fins el 28 de gener del 1940), Antoni Carbonell Guillen i, finalment, per Mariano Parra Navarro, l’alcalde de Beneixama fins a l’any 1944. Per a la celebració de les Festes de 1939, l’Ajuntament tornarà a subvencionar les bandes de música, tal com ja venia realitzant-se habitualment encara que no es podrà comptar amb la presència de la imatge de la Patrona ja que havia sigut destruïda en guerra. No obstant això, un retrat de la Divina Aurora presidirà els actes religiosos en representació de la talla. El 5 de setembre de l’any 1940, una nova escultura vindria a reemplaçar l’anterior, i seria duta en processó des del Salze fins a l’Església de Beneixama.

Els beneixamins reprenen la vida social de nou, i ho faran amb l’alegria motivada per poder celebrar novament les Festes de l’Aurora. L’1 de juny del 1939 els estudiants comencen una nova singladura. Estrenaran maset, i es traslladaran a un local situat al carrer Doctor Silvestre, propietat del soci Cristóbal Sirera. Se signarà també un nou document de «contracte» que vincularà a cada estudiant a la comparsa per un període de cinc anys. No era cap broma ja que, si no s’acomplira el subscrit en el document, podrien tenir una sanció de cent pessetes. En aquesta mena d’estatuts, s’obligava els estudiants a eixir correctament uniformats en els actes, a haver d’acompanyar al capità i a l’alferes una vegada concloguera l’acte, i a vestir-se amb la indumentària oficial. La sanció per no acomplir una norma establida al tracte era d’una pesseta. Dos són els documents que es conserven al nostre arxiu d’aquest tipus. L’un es va redactar el 1930, i l’altre el 1939. Desconeixem si el 1935 se’n redactaria un de nou, atés que el termini de validesa de cinc anys hauria vençut. També són els documents més antics dels quals tenim testimoni escrit.

Tot i això, el document contractual finalitzava amb la signatura de tots els socis, i es comprometien així a complir les clàusules registrades en el text. El del 1939 comptarà amb la signatura d’un total de quaranta-dos socis, signe evident que la comparsa anava creixent a poquet a poquet. Serà també en aquest mateix any quan s’incorpore al desfile de l’Entrada la singular i característica «Intendència», origen de les tradicionals carrosses de Beneixama, i emblema de la nostra Estudiantina. El nom prové del cos de les forces armades encarregat de l’administració de cabals i avituallaments, així com del proveïment d’aliments, vestit i material a les tropes. Ací s’empra per a designar la carrossa que convidava a la gent que s’apropara a un refrigeri. De l’organització i la confecció de la Nombrós grup d’estudiants, acompanyats per alguns components de la Filà de mateixa s’encarreMoros. Any 1947. garan els estudiants Vicent Sanchis i Francesc Silvestre Conca. El càrrec de president de la comparsa serà exercit de manera continuada fins l’any 1943 per Francesc Molina.

La pròpia banda de música de Beneixama es torna a organitzar sota la batuta d’Olegàrio Pastor Alcaraz, el qual venia desenvolupant eixa llavor des dels anys 20, encara que Manuel Parra també exercia la direcció quan es desplaçava des de Madrid.

A l’any 1943 canvia l’equip directiu de la comparsa d’Estudiants de Beneixama. Així doncs, pren possessió del càrrec de president Miquel Pérez Mollà. Estarà assistit en la comesa administrativa pel secretari Vicent Payá Mataix; encara conservem el llibre d’actes escrit íntegrament per ell, que va començar a redactar a l’any 1943 i va concloure el 1967. Va desenvolupar el càrrec de secretari fins a la seua mort a l’any 1973. Trenta anys d’intens treball en la labor administrativa. La seua feina va servir per donar una nova empenta a l’Estudiantina de Beneixama. Durant molts anys va ser l’ànima de la comparsa, i va contribuir de manera magistral en funcions de gestió. A més, gràcies a la seua autoritat, va saber en moments determinats, conduir a l’entitat per la senda de la concòrdia a través de la cerca del consens; gràcies, fins i tot, als seus dots de lideratge i a la seua capacitat d’harmonitzar els interessos de totes les parts. Per mitjà del llibre d’actes del 1943-67 comencem a conéixer els noms dels capitans a partir d’aquella data. Així, són capitans el 1943: José María Silvestre Molina, Carlos Milán Vera i José Albero Pérez.

Una de les qüestions que comença a establir-se com a primordial serà la posada a punt de la figura de «la Grotesca». Ninot còmic i estrambòtic que provocarà les rialles, sobretot dels més menuts. Els encarregats de preparar-lo són nomenats en junta general: Daniel Amorós Quiles, Francesc Silvestre Conca i José Valdés Payá. Serà a la fàbrica de nines d’aquest últim on es confeccione el cap tot emprant la tècnica del cartó mullat. La despesa per a l’acte ascendeix a 117’75 pessetes, de les quals, 55, es destinen a la compra de coets.

A l’any 1926 comença a celebrar-se l’Ambaixada dels Estudiants. Aquest acte tindrà lloc el 10 de setembre. El text és obra de l’insigne poeta José María Milán Álvarez,

enormement vinculat a la nostra comparsa al llarg de la seua vida. Milán, al text, escenifica l’enfrontament verbal entre els bàndols moro i cristià però de manera còmica i amb una gran dosi d’ironia, i emprant-hi la poesia. El llenguatge utilitzat és el que el poble usa al carrer. El punt culminant de la discòrdia se centra a aconseguir els favors femenins de les dones de l’harem de l’ambaixador moro, el qual li les ha arrabassades a l’ambaixador cristià a causa de les arts «amatòries» del primer. El missatge subliminal que es destil·la al text és el de gaudir de la Festa d’una manera alegre i divertida, fugint d’altres estereotips característics més formals i una miqueta transcendents, i buscant un clima cordial i harmònic, on regne la companyonia i el bon humor. No obstant això, el text seria modificat a l’any 1945. Per junta general s’aprova «excloure les frases que estigueren en pugna amb la moral», segons versa al llibre d’actes. Aleshores, eren temps de forta rectitud i de moral estricta, aplicades també a les àrees de la producció artística. El poeta serà sempre complimentat amb innumerables mostres d’agraïment per part de la societat, sent inclús nomenat com a President d’Honor de l’Estudiantina de Beneixama.

Referent als músics, hem de dir que fins els anys seixanta el seu manteniment era sufragat de forma individual pels membres de la comparsa, sent l’Ajuntament el que es feia càrrec del pagament de les bandes com a concepte del contracte. El nombre de músics que hauria d’integrar l’agrupació venia fixat pel consistori. L’any 1943 fou de 18. Cada soci havia d’allotjar-ne un a sa casa, i correria amb les seues despeses. Ens consta documentalment que eixe mateix any els socis que no van acollir a cap músic van pagar 125 pessetes, de les quals cent eren cobrades pel soci que tenia músic i 25 s’ingressaven en els fons de la comparsa, es cobria així una part important del pressupost que anava destinat a pagar la música. Una vegada trets els comptes, aquell mateix any cada estudiant va haver de pagar 68’50 pessetes. L’any següent ascendiria a 100 pessetes per soci.

Arribem a l’any 1944. Els capitans són escollits per sorteig: Vicent Sanchis Payá per al primer dia; Vicent Garcia Such el segon dia; i José Barceló Mataix per al tercer. Cal destacar a nivell general que eixe any es va inaugurar el nou castell de fusta, dissenyat per Joan Baptiste Pas-

Primera acta oficial que es conserva de l’Estudiantina de Beneixama. Any 1943. Redactor: Vicent Payá Mataix.

tor, i se’n va encarregar la construcció als germans Conca.

També es redacta un nou contracte, en aquest cas per a una durada de deu anys. En aquest document els estudiants apareixen classificats en tres estadis: els actius; els col·laboradors, integrats pel sergent i els xicons de l’esquadra oficial; i, per últim, els passius, sense dret de vot, encara que podien assistir a les juntes generals. Referent als socis de ple dret, els qualificats d’«actius», hauran de contribuir equitativament a les despeses que haja d’afrontar l’entitat i, a més, hauran de romandre en la comparsa al llarg de la vigència del contracte. En cas de no acomplir els manaments podrien ser multats amb 500 pessetes, la qual cosa no era una ximpleria, ateses les greus circumstàncies econòmiques que afectaven la societat. Pareix ser, haurien sorgit alguns afers que incidirien en el compliment de les normes, la qual cosa seria bastant comprensible atesa la conjuntura d’aquell moment històric. L’única raó que podia eximir-te de la sanció era patir una malaltia o portar dol per la mort d’un ser estimat o d’un familiar directe. La penalització per no assistir a la processó del dia de la Verge podia costar-li a l’estudiant 50 pessetes. Això, doncs, va anar conscienciant els estudiants a l’hora d’aconseguir una assistència regular a tots els actes oficials.

Referent al càrrec tan emblemàtic de sergent, hem de dir que era escollit per la junta general. Estava sempre al servei de les ordres que li donara el president, serà també l’encarregat de vetlar pel compliment de les normes per part dels estudiants en els distints actes. En un principi no era remunerat. A partir dels anys cinquanta rebrà una gratificació de 150 pessetes a l’any. El primer sergent del qual tenim constància fou Alonso Mollá Sanz, qui desenvoluparà eixa llavor des dels anys quaranta.

L’esquadra oficial estava formada per nou membres, huit soldats i un cap. Tots aquests estaran sota el manament del sergent, el qual anirà marcant el recorregut al seu pas i la durada dels moviments marcials, així com l’horari dels actes. Els components de l’esquadra també estaran exempts del pagament de la quota. El seu uniforme també era propietat de la comparsa.

Els capitans eren socis actius. Podien ser voluntaris o per sorteig. Estaven obligats a assistir a tots els actes de festa i, fins i tot, haver de disparar l’arcabús als «actes de trons», així com a abastir d’aliments a la «tropa» i a la banda de música. Els capitans elegits mitjançant un sorteig rebran una subvenció per part de l’entitat. Referent a la junta directiva, s’estableix que haurà de renovar-se per meitat cada dos anys, encara que això no ocorreria així en la realitat. La Junta hauria de reunir-se almenys una vegada a l’any. Normalment ho feia allà pel mes de juny per a celebrar la junta ordinària

per tal de preparar les pròximes festes, que estaven a caure. Al llarg de l’any també se solien celebrar sendes juntes extraordinàries.

Els nous estatuts de la comparsa es van aprovar el dia 8 de juliol del 1945, seran signats per un total de 37 socis. Aquesta mena de constitució marcaria un abans i un després en la nostra història ja que avui en dia encara ens regim per moltes de les lleis i normes que es van aprovar en aquells moments.

El 1945 l’Ajuntament de Beneixama estava presidit per Joan Puig. A ell se li fa la petició perquè s’encarregue de la contractació de la banda de música de Genovés. Seran trenta-set músics els que vindran a tocar amb l’Estudiantina eixe any. Tal i com venia ocorrent des d’alguns anys enrere, la música del Dia dels Estudiants no se sufragarà dels diners de les arques municipals, mentre que serà la comparsa la que assumisca el seu muntant, que seria de 125 pessetes. Els capitans de l’any 1945 van ser: el primer dia, Francesc Payà Molina; el segon dia, José María Molina Gandia (a la Revista de Festes de 1945 figura Evaristo Molina Gandia); i el tercer dia, José Barceló Mataix (figura Miquel Barceló Amorós).

A l’any 1946 són capitans, tots ells per sorteig, els socis José Sanchis Payá, Francesc Sanchis Quiles (a la Revista de Festes figura Francesc Sanchis Navarro) i Francesc Molina Molina (a la Revista, Francesc Molina Amorós). També acudiria aquell any a tocar la banda de Genovés.

En un poema escrit per Josep Marco, el qual anomena una xica que va ser cortejada per un estudiant, podem deduir que la Retreta començava a celebrar-se. I. segons diu l’escrit, els estudiants tindrien una participació activa, fent gala d’un esperit trobadoresc i conqueridor que ens recordaria les estudiantines del segle XIX. Nits de taboles i xerinola, que anirien forjant el caràcter i la personalitat alegre i divertida dels estudiants de Beneixama:

«Tu et recordes / d’anit quan els estudiants / anaven fent la Retreta / doncs un que es va arrimar / quan més distreta estava / i res podia sospitar / el molt pillet (l’estudiant) / en tirà la capa al cap / i abans de que en donara conte / tres pessics em va donar...».

Grup de cantineres damunt d’una carrossa, cap a finals de la dècada dels anys 40 del segle XX.

A l’any 1947, els capitans de l’Estudiantina van ser: Joan Baptiste Pérez Colomer (a la Revista, Joan Baptiste Pérez Payá), el primer dia; José Berenguer Molina (a la Revista, Vicent Berenguer Silvestre); i José Barceló Mataix (Miquel Barceló Amorós?). La banda de música fou la de Castalla. A l’any 1947 finalitza el seu manament com a president Miquel Pérez Mollà, passaràel testimoni a José María Silvestre Molina, es nomenarà com a vicepresident Rosendo Amorós.

Encara que figurés el nom oficial qualsevol en el Llibre d’Actes de la comparsa, després aquest podia delegar en un altre familiar a l’hora d’eixir en la seua representació. Per la qual cosa, trobem a la Revista o Programa de Festes el nom i cognoms del seu substitut. El motiu no fou un altre que el de donar participació als fills del cap de família, el qual era el soci titular. Aquest delegava en un familiar més pròxim, que bé podia ser el seu fill, el germà o un nebot.

En relació a les bandes de música, cal afegir que durant tota aquesta època la seua comesa no serà solament la d’assistir en els actes a la comparsa, sinó que, a més, oferirien un concert cada nit a la Plaça, efectuant prèviament una ràpida cercavila. El Dia dels estudiants la banda de música que realitzava aquest concert era la banda de música de Beneixama, la qual també l’oferia el dia 8 de setembre.

Una de les màximes preocupacions de les directives de les comparses fou durant aquells anys la d’ampliar el nombre de socis. Aquest nombre rondava els trenta-cinc o quaranta afiliats per cada entitat. La finalitat d’incrementar

el nombre radicava en poder comptar amb un major nombre de recursos econòmics per afrontar totes les despeses que ocasionava la Festa. Així doncs, la comparsa va haver de renovar les seues banderes. El cost ascendirà a 118’50 pessetes. A més, l’Estudiantina comença a tenir una participació més activa en altres actes com la serreta i la volta als trons. Per aquest motiu, es llogaran nou arcabussos per 180 pessetes. Així mateix, es confeccionen dos vestits d’odalisques i un d’ambaixador moro per a l’Ambaixada dels Estudiants.

Una nova generació d’estudiants comença a destacar per la seua activa participació i bon fer. Ells són: Pep Berenguer, Joanot el Militaro, Pepito Balconet, Rafael el Carat, José Barceló el Papelero, Honorio Sanchis, etc. Es constitueixen en la nova joventut de l’Estudiantina.

A l’any 1948 torna a l’Estudiantina la banda de Genovés. En aquesta ocasió vindran vint-i-cinc músics. Cada estudiant haurà de pagar 150 pessetes per tal de sufragar la despesa concernent a la música. S’aconseguirà que l’Ajuntament subvencione la despesa de catorze o quinze músics que participen el Dia dels Estudiants. Els capitans per aquest any foren: Francesc Camús Sanz, Carlos Milán Vera i Rafael Pérez Valdés.

A propòsit de la importància que cada vegada més tindran les dones en l’Estudiantina de Beneixama a finals de la dècada del quaranta i principis del cinquanta, comptem amb el testimoni d’alguns documents fotogràfics. Llavors, trobem la presència de l’element femení en actes com l’Entrada, on participen damunt d’una carrossa o servint vi, absenta i mesclat durant el recorregut al públic assistent. Les carrosses eren fabricades per les mateixes xiques. La decoració era confeccionada amb motius senzills, com cistelles de vímet o guitarres de paper.

José María Milán remet el llibre de l’Ambaixada i publica una de les seues composicions més conegudes, dedicada a Beneixama: la Elegia. Aquesta composició quedarà popularitzada amb el seu primer vers: «Qué bonita es Benejama por las fiestas de la Aurora...». Així mateix, el nombre total de socis va en augment, aconseguirà arribar als quaranta-un. Els últims socis en incorporar-se seran Desideri Sanjuán Ibáñez,

Cartell original de la portada de la Revista confeccionada per a les Bodes de Plata en 1949. Aquarel·la pintada per l’arquitecte Vicent Mas Sarrió.

Joan Camús, Cristóbal Nácher, Manuel Sanz Pardines i Vicent Valdés Payà.

Aleshores, arribem a l’important any del 1949. La Comparsa completarà els primers vint-i-cinc anys d’existència. La commemoració suposarà la consagració definitiva de l’Estudiantina com a societat de les Festes de Moros i Cristians de Beneixama. Tot plegat, la persona que millor pot fer un elogi de la commemoració és José María Milán Álvarez. A ell se li encarrega un panegíric literari. La publicació es divideix en dues parts. La primera en forma poètica; la segona, el programa extraordinari d’actes per al dia 10 de setembre. Dins de l’apartat poètic, sota l’epígraf «Habla el autor», es fa un repàs dels primers anys de vida de l’Estudiantina, on tindran cabuda moltes anècdotes i peripècies com: els viatges a la recerca dels primers vestits, l’apadrinament del senyoret Enrique, l’impacte que causarà en la gent la irrupció d’una nova comparsa a Beneixama, la prova del «litre de vi» que se li feia al nou estudiant per fer-ne l’ingrés o el record cap als estudiants i els col·laboradors de l’entitat que ja havien exhalat el darrer sospir. A continuació, sota l’apartat «Hablan los Estudiantes», l’autor glosa als absents en uns termes molt commo-

vedors que mereixen ser reproduïts per la seua emotivitat i tendresa:

«De tal modo nos quisimos en la vida que la Muerte no ha podido el lazo fuerte del cariño aquel romper, y por eso al evocarles en las BODAS que glosamos, el cariño del que hablamos, hoy les hace renacer.

Y como es ley de la vida que unos marchen y otros queden, para aquellos que se fueron para nunca más tornar la riente ESTUDIANTINA (que jamás ha de olvidarles), hoy les honra al recordarles con decir: -Dormid en paz!

Como hacer más no podemos por los seres tan queridos que cambiaron nuestro nido por el de la Eternidad, prosigamos obedientes a su voz desde la Gloria, relatando a su memoria, nuestra gran festividad».

Li segueixen altres capítols com l’apartat dedicat a les dones, escrit per enaltir el paper de l’element femení en la comparsa; unes paraules d’homenatge a l’expresident Vicent Valdés Molina i a altres col·laboradors; però, entre tots, destaca l’himne de l’Estudiantina, escrit per Milán a l’any 1928. Com a salutació especial cap a l’Aurora, s’inclourà el poema «Despedida», compost per a l’instant en què la imatge de la Patrona travessa el llindar de l’Ermita el dia 9 de setembre en finalitzar la processó i que és cantada pel poble amb música del compositor Manuel Parra. La portada del Programa especial fou confeccionada per Vicent Mas, soci protector de la comparsa en el seu moment. En la pintura podem apreciar de primer la bandera de l’Estudiantina de Beneixama. Sota aquesta, el llapis, la ploma i el barret. De fons es pot apreciar un bell cel on destaca la imatge de la Divina Aurora. Al peu, apareix escrit en unes artístiques lletres, el motiu al·lusiu de la commemoració, els nombres que assenyalen l’efemèride i el nom de l’autor. El llibret es va presentar a tots els socis en la junta general del dia 19 de juny de 1949.

Els actes commemoratius del vint-icinqué aniversari es van circumscriure bàsicament al Dia dels Estudiants de 1949. Com a novetat afegida cal dir que aquest va ser el primer any en què es va nomenar un capità per a aquest dia; aquesta idea serà proposada l’any anterior pel secretari Vicent Payá. El capità serà Vicent Valdés Molina, expresident i soci fundador. Per a la resta de dies: José Pérez Valdés (el primer dia); José Sanchis Payá (el segon dia); i Joan Silvestre Mataix (el tercer dia).

I ja per concloure, ens acomiadem fent un relat un tant cronístic dels actes que es van realitzar aquell dia 10 de setembre de 1949:

«El dia havia començat amb un volteig de campanes acompanyat per una disparada de morterets. Els actes de la celebració s’iniciarien a les onze d’un matí de setembre assolellat i fresquet. Era un dia on de segur aflorarien molts sentiments, deguts fins i tot, pels estudiants que ja no estaven en vida. Així doncs, se celebrarà una missa de difunts oficiada pel rector en José Zahonero, a la qual assisteixen totes les autoritats locals. Al mig dia, com ja era tradicional, es traslladà al castell la figura de la «Grotesca», encara que eixe mateix any anirà acompanyada d’unes altres efígies més xicotetes anomenades «Grotesquetes», que seran cremades per la vesprada després de l’Ambaixada en una gran cordà. A les 11 de la nit se celebraria una retreta amb fanalets d’allò més vistosos. Una hora després, la banda de Genovés oferirà un concert a la Plaça. En el descans del mateix, i seguint els cànons que marca la moda del moment, es va fer un concurs de perruqueria per a dones, amb premis molt valuosos per a l’època. La guanyadora s’enduria 75 pessetes. I per finalitzar aquell dia tan grandiós d’un mode especial, es tirarà una traca de colors».

Les despeses per a costejar les celebracions de les Bodes de Plata foren importants. L’Ajuntament contribuirà amb 500 pessetes. També es van muntar dues representacions teatrals al teatre Cervantes (actual seu local de l’Estudiantina) per a recaptar fons. A tot aquell desemborsament hi hauria que afegir altres costos com: la renovació dels vestits de l’esquadra oficial; la confecció d’una nova bandera; el cost del lloguer d’uns uniformes especials; la construcció d’una carrossa que passarà a propietat de la Comparsa; la renovació dels barrets de tots els socis; i, fins i tot, la publicació de tres-cents llibrets del Programa especial. La seua edició suposarà una inversió propera a les dues mil pessetes de l’època. L’ocasió bé que ho mereixia.

Fi

Beneixama, juliol del 2021.

José Vicent Payà Sanchis

Arxiver de l’Estudiantina de Beneixama.

Sabies que…? Comparsa d’Estudiants

Sabies que…El primer president de la comparsa no va ser mai estudiant. Va ser Enrique Juan Navarro (el senyoret Enrique), president de la Filà de Cristians i home de trellat, que ens va avalar per a desfilar amb ells. Va exercir la seua tutoria un any, ja que tots els estudiants eren molt jóvens, excepte Vicente Valdés Molina, que era més major i assaonat i va agafar la presidència l’any següent (1925). Sense maset, es reunien a la porta de sa casa, a la carretera i, anys després, es van passar a cal “ tio Sirera”. Reunions i porrats en cercle als carrers, amb el barral de vi, cacaus i torrats al mig. Eixa era l’Aula Magna on solien fer-se els “exàmens” als nouvinguts de la comparsa, que solien acabar amb coets per davall de la taula i el secretari corrent per a salvar el llibre d’actes.