Els nostres veïns col ·laboren

ELS NOSTRES VEÏNS I VEÏNES COL ·LABOREN

De Benifaió a Santiago de Compostella por el Camino de Levante

Jean-Luc Wauquier

En Benifaió somos muchos los que hemos ‘’hecho el Camino de Santiago’’, pero muy pocos lo hemos hecho desde casa por el Camino de Santiago de Levante. De hecho pocos conocen su existencia, y sin embargo es mundialmente conocido. Sí, digo bien mundialmente, ya que el ochenta por ciento de los que lo recorren son extranjeros, no solamente europeos, sino tambien de Alaska, California, Japón, Australia, Rusia, Nueva Zelanda...por citar solo peregrinos con los cuales he coincidido. Este Camino que se inicia en la puerta de los Apóstoles de la catedral de Valencia entra en Benifaió por la Calle Almussafes, sigue por la calle Mayor hasta la Plaza, donde gira a la izquierda por la Callle Sta Barbara. Luego gira a la derecha por la Gran Vía Germanies, hasta la plaza América donde se desvía por la calle Pintor Segrelles, y sigue por el camino de la Mocarra en dirección a Algemesi. En todo el tramo urbano va señalado por vieiras en las paredes y las características flechas amarillas por los suelos y en los postes. De Algemesi se dirige a Alzira, Carcaixent, La Pobla Llarga y Manuel para llegar a Xativa. De allí recorre la Costera para ir a La Font de la Figuera, y por Almansa y Chinchilla a Albacete. Continua cruzando las tierras del Quijote para ir a Toledo, atravesa el Sur de la Comunidad de Madrid, y luego la Sierra de Gredos para meterse en Ávila. Ya en tierras teresianas va a Arevalo y Medina del Campo, y, pasando por Toro, llega a Zamora dónde se junta con la Vía de la Plata. Allí caben varias opciones, nosotros preferimos ir por la Puebla de Sanabria y Orense, para acabar a Santiago (y, por qué no, prolongar a Finisterre y Muxia). Cruzamos 5 comunidades, y las cuencas del Jucar, del Guadiana, del Tajo, del Duero y del Miño y superamos altitudes de mil trescientos metros.

Bien cierto es que estos 1180 km suponen unos 42 días a pie, o tres semanas en bicicleta, por esto la mayoria de los españoles lo hacemos en varias veces. Los extranjeros, especialmente los que vienen de otro continente, suelen hacerlo de un tirón.

Entre los más de cuarenta caminos balizados y documentados que partiendo de diversos puntos de España van a Santiago, nuestro Camino de Levante es uno de los llamados “históricos”. Hace ya 33 años que un equipo de mujeres de Valencia empezó a investigarlo, trabajando con archivos de municipios y hospitales, todos ellos manuscritos en valenciano y castellano antiguo, con el fin de conocer la ruta que seguían los peregrinos autóctonos y los que venidos del área mediterránea desembarcaban en el puerto de Valencia, ya muy importante entonces. Este camino es especialmente apreciado hoy por peregrinos veteranos que huyen de la masificación de los caminos clásicos. Los aproximadamente 700 peregrinos que cada año lo hacen van generalmente en solitario, tanto mujeres como hombres, o en pareja, rara vez en grupos más importantes. A veces caminas todo un día sin ver nadie, y otros días disfrutas de una tertulia multilingüe en el albergue. El camino está perfectamente balizado por las Asociaciones de Amigos del Camino que cubren su ruta. Desde la Asociación de Valencia dedicamos un día de cada dos semanas a repintar las flechas de la parte que nos corresponde. Existe una guía en castellano, aparte de la información disponible en la web de la Asociación y en la de la Federación de Asociaciones. Además está homologado por la Federación Española de Montaña como sendero de Gran Recorrido: GR-239. En muchos tramos otros caminos aprovechan nuestra ruta, por ejem-

plo la Vía Augusta hasta Moixent, el Camino del Cid hasta Xativa, las Rutas del Quijote en la Mancha, así como otros caminos jacobeos venidos de nuestro Sur (Alicante, Cartagena etc..). En Ávila una etapa es común con el Camino de Santa Teresa. Desde Benifaió, gracias al cercanias con 10 estaciones de Benifaió a Moixent, es posible hacer los 70 primeros kilometros en días sueltos, volviendo a dormir a casa. Por supuesto esto no nos dará a conocer todo el ambiente del camino, y solo nos mostrará paísajes de la Ribera y de la Costera, pero al menos veremos como nos va el andar. Después, por ejemplo en un fin de semana, podemos ir de Moixent a Almansa, donde otro tren nos traerá a casa, haciendo noche en la Font de la Figuera. Este tramo nos ofrece ya otros paísajes y otro ambiente. Con esto ya habremos hecho una décima parte del camino y estaremos en disposición de emprender el resto sabiendo de que va. ¿Lo pruebas?, …..Buen Camino

Más información en : Asociación de Amigos del Camino de Santiago de la Comunidad Valenciana www.vieriagrino.com

Entrevista a Enric Marí García, nou Cronista Oficial de Benifaió

Paco Fort

Bibliotecari Municipal

El passat 25 d’abril de 2018 l’Ajuntament de Benifaió va publicar les bases del concurs de mèrits per a la provisió de la plaça de Cronista Oficial, després de la renúncia, en abril de 2017, de l’anterior cronista, en Francesc Beltran i López. En la sessió plenària de juliol de 2018 l’Ajuntament de Benifaió nomenà, per unanimitat, a Enric Marí Garcia per al nou càrrec. Enric, nascut a Benifaió el 28 de gener de 1963, és Llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de València, amb l’especialitat en Història de l’Art, i Doctor en Història Moderna per la mateixa universitat, amb la qualificació d’Excel·lent i menció de Cum Laude. A més de publicar diversos articles a revistes especialitzades, sobre art, patrimoni i història, és autor dels llibres Documents per a la Història de Benifaió: els Falcó de Belaochaga (1612-1872), (Benifaió, 2002) i Benifaió i el ferrocarril: col·lecció documental (Benifaió, 2003). Una part de la seua recent Tesi Doctoral sobre la família dels Roig de València ha aparegut publicada per la editorial Sace Ediciones sota el títol El linaje de los Roig, Quince generaciones de una família valenciana (Castelló, 2019), llibre que va presentar el passat mes de desembre al saló d’actes del Consell Agrari Municipal de Benifaió. P.- Enhorabona pel nomenament, Enric, per començar la entrevista, voldria preguntar-te com t’assabentares que l’Ajuntament de Benifaió anava a proveir la plaça de Cronista Oficial. R.- Va succeir per l’estiu de 2017, quan preparava els tràmits de dipòsit de la meua Tesi Doctoral a la Universitat de València, on em trobí amb l’amic Aurelià Lairón, arxiver i cronista oficial d’Alzira, i me donà la notícia que Francesc Beltran havia presentat la seua renúncia i m’animava a presentar-me com a cronista de Benifaió. Jo ja havia treballat en diferents articles, llibres i conferències per al poble, tot i que els darrers anys estava centrat amb la redacció d’una feixuda tesi doctoral. Aprofitant que amb aquest estudi tancava una etapa de la meua vida acadèmica, i que havia tancat també la meua vida laboral, després de quasi quaranta anys de treballar en banca, me vaig proposar presentar-me. Assabentat que l’Ajuntament anava a proveir la plaça per concurs de mèrits, vaig preparar una memòria i un pla d’activitats, coneixent bé les meues capacitats, les circumstàncies del poble i les responsabilitats del nomenament.

P.- I quines són les directius de la memòria presentada? R.- La memòria que vaig proposar a l’Ajuntament venia titolada «Benifaió: de la necessària recuperació de la memòria a l’activació del patrimoni cultural» entenen aquest darrer en l’accepció que dóna la UNESCO, comprenent com a patrimoni cultural d’un poble “les obres dels seus artistes, arquitectes, músics, escriptors i savis, així com les creacions anònimes, sorgides de l’ànima popular, i el conjunt de valors que donen sentit a la vida, és a dir, les obres materials i no materials que expressen la creativitat d’un

poble; la llengua, els ritus, les creences, els llocs i monuments històrics, la literatura, les obres d’art i els arxius i biblioteques”. P.- I com plantejares les activitats a desenvolupar en el càrrec de cronista? R.- La proposta d’activitats, d’acord amb aquesta memòria, estava desenvolupada en huit punts: 1) la creació i consolidació d’un fons històric local, a través de l’arxiu i/o la biblioteca municipals, que assolisca la custòdia, conservació i difusió de la documentació que puga aportar-se, incloent-hi material documental i gràfic; 2) la confecció d’un diccionari biogràfic i d’una cronologia anotada, que puguen estar disponibles en xarxa per als veïns, estudiants e investigadors; 3) la coordinació d’un col·lectiu associatiu que impulse estudis locals de tota mena; 4) la promoció d’estudis sobre el senyoriu de Benifaió, i en especial sobre les famílies Jofré i Falcó, encara per estudiar en profunditat; 5) la creació de punts de divulgació en xarxa, (facebook, instagram...) per a la divulgació dels coneixements; 6) la col·laboració amb l’ACRV (Associació del Cronistes del Regne de València) d’acord amb els seus objectius i finalitats; 7) la col·laboració

lleial amb l’Ajuntament i les en-

titats associatives locals de qualsevol àmbit, per facilitar l’activació del patrimoni local i 8) el rendiment de comptes a través d’una memòria anual, amb una anàlisi quantitativa i qualitativa i una anàlisi de futur. P.- Una proposta molt ambiciosa... Has comptat amb el suport de l’Ajuntament?

R.- Ja sé que és una proposta ambiciosa que cal entendre a llarg termini, però el càrrec és vitalici i la il·lusió estic segur que ens facilitarà que anem aconseguint, a poc a poc, els objectius. Com que visc a València, només vaig demanar a l’Ajuntament l’habilitació d’un espai de treball, que me varen facilitar en els primers mesos de treball. Vull aprofitar per agrair a tos els responsables i treballadors de l’Ajuntament de Benifaió que m’han facilitat la instal·lació del despatx al poble. P.- I quin ha estat el balanç del primer any? R.- M’he centrat primerament a inventariar el fons documental que vaig rebre de mon tio, Paco Marí Piles, del que he fet donació a l’Arxiu Municipal de Benifaió, com al primer fons incorporat del nostre arxiu. Paco Marí va ser un amant del teatre i de la música, i va dirigir durant dècades el teatre aficionat de Benifaió. Es tracta d’una col·lecció excepcional de manuscrits, cartells, fullets, des dels anys 40 fins als 80 del passat segle, no només del teatre de Benifaió, sinó també de concerts (certamens i concerts organitzats per la SAM, l’Ajuntament o dels diferents cors del municipi...), activitats culturals i esportives (carreres ciclistes, tir i arrossegament, futbol...), desenvolupades a espais com la Plaça de Bous de Benifaió, el Teatre Pinyana, el Teatre Jardin o altres indrets de Benifaió. També hi ha documentació manuscrita de Paco Marí, borradors de presentacions d’obres de teatre, llistes dels actors que actuaren al llarg dels temps o altres llistes d’obres de teatre que estudià per tal de comprovar la possibilitat de representar-les. És també impressionant el dietari de les

estrenes teatrals, a través del qual trobem l’interés de Paco Marí per incorporar a les dones al teatre municipal o per representar obres en valencià, en plena postguerra. El passat mes de gener vaig presentar la instància per a la donació al poble d’este fons, que inclou també documentació personal, un bon conjunt de llibres de festes antics i una col·lecció de més de 180 obres de teatre. P.- És la primera donació que es formalitza a l’Arxiu de Benifaió? R.- És la primera donació que es materialitza, esperant que valga per a avançar en la formalització de la donació de l’arxiu fotogràfic de Maiques, una joia gràfica que caldrà inventariar per tal de formalitzar-la. També espere que valga per esperonar els veïns que tinguen fons documentals o gràfics d’interés, per tal que en facen donació a l’Ajuntament, de forma que s’incorporen al nostre patrimoni documental, amb la finalitat de la seua conservació en les condicions més favorables, la seua catalogació i la seua difusió, com a patrimoni documental, que també és patrimoni cultural del poble. P.- Sempre s’ha lamentat la pèrdua de l’arxiu històric de Benifaió, cremat durant la Guerra Civil... R.- És cert, també desaparegué una part substancial de l’Arxiu Parroquial. Ens hagués resultat de vital importància per reconstruir la Història de Benifaió, però altres arxius valencians estan replets de documentació històrica referents al nostre poble. Cal estudiar arxius com el de la Corona d’Aragó, a Barcelona, l’Arxiu de la Catedral de València, l’Arxiu del Regne de València, l’Arxiu de Protocols del Col·legi del Patriarca, l’Arxiu de la Diputació de València o l’Arxiu de la Séquia del Xúquer. De segur que en estos i en altres depòsits documentals està encara la documentació que ens pot ajudar a refer la Història (en majúscula) de Benifaió. Només cal esperonar els investigadors perquè es dediquen a la seua recuperació. Un exemple del cas és la informació extreta per l’historiador medievalista Lluís Galan sobre els Jofré, senyors de Benifaió, presentada en una comunicació de la darrera Assemblea d’Història de la Ribera.

P.- Com a cronista, la representació institucional no és una prioritat? R.- Estaré allà on l’Ajuntament em demane. Vaig tindre el plaer de ballar en la dançà de la Mare de Déu d’Agost del passat any, posant-me en contacte amb el Grupo Benifaió en Dança, que estan fent una tasca imprescindible per a la recuperació de les nostres tradicions. També vaig guiar un grup d’estudiants de l’IES Enric Soler de Benifaió en una visita als nostres principals monuments, i amb la presentació del seu projecte del “Joc de Memòria” d’interés social, educatiu i patrimonial. Va ser també un plaer acompanyar la corporació municipal durant les celebracions del passat 9 d’Octubre. A través de la regidoria de cultura, vaig presentar-me als membres de la Comissió Municipal d’Educació per tal de posar-me a la seua disposició, com voldria fer, a poc a poc, amb les diferents institucions del poble. Però els fets actuals estan molt ben documentats, fins i tot a les xarxes socials, pel dinàmic Departament de Comunicació de l’Ajuntament de Benifaió. La Biblioteca Municipal manté també un fons documental contemporani i ha iniciat un recull de fons gràfic molt interessant. Per contra, encara quedem molts reptes respecte a la història del poble. I quins són eixos reptes? Com he dit abans, cal posar en marxa iniciatives que esperonen el nostre coneixement històric, etnogràfic, social, lingüístic... Hi ha documents que cal estudiar en profunditat, com la venda a perpetuïtat del senyoriu, en 1349 a Maria Lladró de Vidaure, conéixer la forma en què el senyoriu passà a al família dels Jofré. Com a especialista en història de la noblesa, crec que cal aprofundir en la vinculació del senyoriu de Benifaió dins la família dels Falcó de Belaochaga i conéixer les estratègies de reproducció social, (polítiques, matrimonials, econòmiques...), les seures xarxes de relacions (familiars, parentelars...) i la forma en què estratègies socials i xarxes relacionals influïren en el poble. Per exemple, encara no sabem la posició dels barons de Benifaió en la Guerra de Successió. Fins i tot, crec que està per estudiar la configuració, influència i poder dels terratinents del nostre poble al segle XVIII i XIX, i la seua relació en el fenomen del caciquiste i el seu reflex en la nostra població. Són idees que abasten des del món medieval fins al contemporani. I finalment posar a l’abast del poble tot el coneixement històric que han desenvolupat historiadors de Benifaió al llarg del temps, de forma que es trobe a l’abast de les generacions futures com a fonament per a eixamplar i engrandir la nostra Història. P.- Veig que ganes i il·lusions no et falten, esperem que aviat es puguen plasmar en realitats. Gràcies i... a treballar!

R.- Gràcies a vosaltres. Només vull aprofitar l’oportunitat d’esta publicació per tal de posar-me de nou a disposició d’institucions i veïns del poble per tal de fer-los partícips de les nostres propostes. Tal com anem avançant en el treball, anirem donant-ho a coneixer a les xarxes socials... ací teniu el contacte:

Facebook https://www.facebook. com/enric.marigarcia.79 Instagram @cronista.benifaio

El poder de la palabra

Maribel Marqués Muñoz

Un grupo de ranas viajaba por el bosque y de repente dos de ellas cayeron en un hoyo profundo. Todas las demás ranas se reunieron alrededor del hoyo. Cuando vieron lo hondo que era el agujero, empezaron a lamentarse diciendo a las dos pobres ranas que debían darse por muertas. Las dos ranas no hicieron caso a los comentarios de sus amigas y siguieron tratando de salir fuera del hoyo con todas sus fuerzas. Las ranas que estaban arriba seguían insistiendo que sus esfuerzos serían inútiles. Finalmente, una de las ranas se rindió después de oír que no habría solución. Pasó el tiempo, se desplomó y murió. La otra rana continuó saltando tan fuerte como le era posible, sin desanimarse. Una vez más la multitud de ranas le gritaba desde arriba y le hacía señas para que dejara de sufrir y que simplemente se dispusiera a morir, ya que no tenia ningún sentido seguir luchando. Pero aquella rana saltaba cada vez con más ímpetu, hasta que finalmente dio un salto enorme y logró salir del hoyo, ante la sorpresa de todas. Cuando estuvo arriba las otras ranas se sintieron muy avergonzadas e intentaron disculparse: “lo sentimos mucho, de verdad. ¿Cómo has conseguido salir, a pesar de lo que te gritábamos?”. La rana les explicó que estaba un poco sorda, y que en todo momento pensó que aquellos gritos eran de ánimo para esforzarse más y salir del hoyo. Fábula oriental, escrita por Hsien-Sheng Liang Muchas veces la palabra tiene el poder de vida o muerte. Únicamente con la palabra se puede desanimar hasta extenuar, del mismo modo que se puede alentar, confortar y apoyar. De nosotros depende elegir cómo queremos utilizarla.

Además, se puede hacer “oídos sordos” ante las críticas y sobretodo, no rendirse nunca. Desear a todos que pasen unas felices fiestas patronales en honor a Santa Bárbara y San Pedro Apóstol

ELS NOSTRES POETES LOCALS

Enrique Olmos “Baló”

RINCÓN DE LA POESIA

Quisiera ser mar -y tu te bañaras conmigo para poder acariciar tu cuerpo desnudo.

Mi amor por ti cariño no es como las olas del mar. Que empiezan grandes y fuertes y luego desaparecen sin más. mi amor por ti no es como el agua de lluvia, que cae y se va. Ni como la nieve, Que dura un poco más. Mi amor por ti cariño Es como el sol. Fuerte. Permanente. Puro y sincero. Quiero que mi grito Se lo lleven los Cuatro vientos Que navegue por todos Los mares y Que cruce el firmamento Para que sepa Todo el mundo Lo mucho que Te quiero Cariño eres para Mi Como una vela Encendida Me llenas de luz De esperanza De gozo De ganas de vivir De ilusión Por eso te entrego Mi corazón.

Eres cariño mi Fuente de amor De pasión Y ternura Por eso te quiero Con tanta Locura

ELS NOSTRES POETES LOCALS

ELS NOSTRES POETES LOCALS La pandereta de Berlioz

No serían más de las tres de una fría madrugada, la casa olía a café y en la vieja chimenea la lumbre encendida estaba.

En medio del gran salón un piano lacerado por una triste canción. Y en la antigua escribanía del olvido almacenado, hojas de papel pautado, cartas de navegación y una Hispano-Olivetti con versos de Benedetti, dos plumas y un diapasón. Estanterías de metal con libros desordenados … Obras de Enrique Granados, Plutarco, Sartre, Pascal, Tácito, Nietzsche, Bukowski, partituras de Tchaikovsky, de Shostakovich su vals. Litografías de Kandinsky Toulouse-Lautrec y Chagall. Y en silencio sepulcral la “Fantástica” de Berlioz, y una triste pandereta, humillada y sin voz. Tenía el ceño fruncido con la mirada perdida y el corazón mal herido, por las grietas de la vida. Sentado estaba Melchor con su pipa de madera, y su viejo transistor, sonaba “Hermanos Falcó”, no era una canción cualquiera, cada nota era un dolor. Y allí estaba, en su rincón conteniendo la emoción el recuerdo iba exhalando. un galgo en sus pies, roncando. Era un hombre de verdad, en un mundo de arrogancia donde abunda la ignorancia y escasea la lealtad. Era un ser bueno y extraño para aquella sociedad, que lo convirtió en huraño, displicente y espartano, y absorto en su claroscuro permaneció día tras día, cual gato de Schrödinger por no poder comprender el mundo en el que vivía. Tan bueno y benevolente Circunspecto y peculiar, con el don de la prudencia siendo justo y ejemplar, en un siglo decadente agotado de paciencia por la gente incandescente siempre a punto de estallar. Una fría madrugada justo al lado de su almohada despojado del dolor, vio muy de cerca la parca allí entonces comprendió que a Caronte con su barca, no había que guardar temor. Por sentir aquella brisa, comenzó a darse prisa y perdonó tanto error dándole voz al pandero quiso comenzar de cero reinterpretando a Berlioz El tiempo pasa deprisa, y hay que apreciarlo mejor.

Nani R.H. (Mª Dolores Rosa Huertas)

Con gratitud a Papá y Mamá, por todo vuestro cariño.

I CONCURS DE CARTES D’AMOR A BENIFAIÓ

L’Ajuntament de Benifaió, a través de la regidories d’educació i joventut, va organitzar el passat mes de febrer el Concurs “Cartes d’Amor”.

Un certamen literari que en aquesta primera edició van participar més de 30 joves de 16 a 35 anys amb la intenció d escriure un carta d’amor on s’ha premiat l’originalitat i el romanticisme. La intenció és que els joves pogueren expressar-se amb bolígraf i paper a través d’una carta d’amor deixant de costat l’ús de les noves tecnologies per a expressar sentiments. Aci teniu les obres premiades.

Benvolguda, Helena:

Supose que no esperaves que et contestés per aquest mitja, pero ja em coneixes, sempre he sigut una romantica. He rebut ja els papers de la teua advocada per a fer definitiu el divorci, i he llegit quina és la seua proposta del repartiments deis béns. La veritat, no puc dir que haja sigut una experiencia bonica imaginar tota la nostra historia juntes partida perla meitat, pero imagine que, de vegades, la vida és així. 1 ja que estem obligades a entendre’ns, encara que siga per última vegada, qué et sembla si et propose un nou acord? Un més just per ambdues: . En aquest nou repartiment que et propose, jo em quede amb la primera vegada que et vaig veure somriure. Va ser a la facultat, quan les dues tíavíem assistit a un seminari sobre escriptores sud-americanes. Recorde que et vaig veure sentada quan la ponent va dir alguna cosa, que et va encendre la mirada i vas somriure. Va ser en aquell moment quan vaig saber que et volia conéixer. M’agré¡ida pensar que la nostra historia va comengar abans de que tu saberes quiera jo. També em quede, amb el primer café que ens vam fer juntes, en aquell bar tan apartat. Parlarem durémt hores sobre !libres i escriptors que ens agradaren i sempre recordaré la teua mirada al parlar de Vicent Andrés Estellés. A qui, estiga on estiga, li estaré sempre agra·ida, perqué va ter que m’enamorés de tu com mai m’havia passat. Em quede amb el moment en que vas decidir dir-li a tot el món que m’estimaves. Un dia difícil per a tu, pero tan meravellós per a mi. 1 ja de pas, em quede amb record de la nostra primera vegada, amb el sabor deis teus besos i el calor de les teus abragades, amb les rialles i els plors. Em quede amb les pel·lícules deis dissabtes i amb els viatges. Em quede amb el dia que em vares dir “si vull” amb el nostre vals nupcial, l’aroma de la nostra primera casa i totes les converses en les que pareixia que no passaren les hores mai. Em quede amb tota la nostra historia juntes, que encara que no ha sigut sempre perfecta, ha sigut molt valuosa pera mi. Promet cuidar molt d’ella. Espere que et sembl~n bé aquestes noves condicions. Pots ensenyar-li aquesta carta a la teua advocada, pero supose que no hi haura cap problema amb el que demane. Et dessitge tot el millor en la teua nova vida. Espere que trobes la felicitat, encara que no siga al meu costat, i que complisques tots els teus somnis. Saps que sempre podras comptar amb mi. Sempre teua, Eva. PD: Pots quedar-te amb el pis i el cotxe, pera mi no tenen tant de valor com la resta.

Les escenes de tu i jo

Perdona per escriure’t altra vegada, pero és que em negue a que m’oblides. O a oblidar-te jo. Tot i que la segona opció és més complicada jaque, oblidar les escenes de tui jo no és facil. Per ser sincers tampoc m’ho he proposat, pero oblidar els llargs passeigs quan s’amagava el sol a la vora de la platja de la nostra Cullera no és facil. Tampoc és facil oblidar quan els que ens amagavem érem nosaltres, com dos furtius nomades que aprofitavem cada cantonada per demostrar-Ji el nostre amor al millar complice que mai hem tingut, la lluna, i, acte seguit, acabar com gat i gos amb el ve”inat perqué no els abellia escoltar Camals Mullats amb el volum al maxim a aquelles hores, en ti, ja saps, hi ha gent pa’ tot. No, definitivament no va a ser facil oblidar-te, i molt menys quan em vinga de gust deixar.,.me caure per I’Aibufera i vega que a la barca que agafavem al Palm~r. tu ja no hi ets, ni tampoc al castell de Morella que férem nostre quan féiem una escapada allí, ni tampoc al meu llit, on destruirem tates les muralles de complexos que ens enva”ien, no, no hi ets. Trobe que no va a ser facil oblidar-te. 1 cree que ningú deis que vinguérem a acomiadar_-te fa un_temp.s ho_va a fer. Em quedaria més estona amb tu pero el nostre antic complice esta convidantme a marxar perqué creu que aquest no és bon lloc per a passar la nit. Abans d’anar-me’n et vaig a deixar aquesta carta per aquí prop. Tothom prefereix durte flors pero jo sempre he pensat que les flors es marceixen i les paraules no. Dema a l’hora de sempre tornaré. Bona nit. Descansa en pau.

Estimada Vicentica,

Ara que t’estic mirant de lluny, com arreplegues la taula, em ve al cap que aixó sempre ho feia jo, i se m’acudixen tants moments que hem viscut junts, en els quals em quedaria a viure si poguera, si no anaren a passar a l’oblit en el transcurs d’uns instants, i em penedisc de no haver disfrutat de la teua companyia sempre que podia fer-ho. Ara que · quan em mires no em trobes, que quan em crides no em gire, que quan em beses no m’encenc, voldria transmetre’t la plenitud que sent dins meu cada dia, quan et reconec i pense en la sort que he tingut amb tu .. Tu eres el reflex d’alló que tothom voldria al seu costat: constancia, esforg, recolzament, rebel.lia i caliu. Quan et vaig conéixer eres una xiqueta descarada i inconformista, t’agradava llegir i brodar, i somiaves amb llibertat. Sabies que només · estudiant podries ser lliure, i t’e11frontares a tots els que pensaven que les c;Jones no

podien, i ho vas fer. Has sigut la millor mestra pera molts alumnes, pero sobretot per als nostres fills, i pera mi. Aquells anys van ser durs, anar i tornar a la capital cada dia, amb la pérdua de temps que alió suposava, i quan aplegaves a casa, colzes i feina, eixe era el requisit per a que et pagaren els estudis, pero tu sabies el que volies. En canvi, jo he tingut sempre la moral més baixa, sempre dubtant, sense saber realment si el que feia era el correcte, i per les nits quan no em podia dormir, mentres tu llegies i em veies pegar voltes, aplegaven les para u les de calma ‘i suport, sempre precises i en el moment · adequat, animant-me a tot. Gracies a tu m’he cregut invencible, tot i que moltes coses no han sigut tan facils com ens hagueren agradat. No trobe a faltar el que tu i jo teníem abans que aquest malestar m’enva’ira, ni els teus abragos i mostres d’afecte, tampoc trobe a faltar cantar amb tu les velles cangons que ja ningú escolta, perqué encara que jo no puga acompanyar-te en tot aixó, tu ho seguixes fent pels dos, seguim sent un quan m’agafes les mans i meneges els meus bragos al ritme d’eixes melodies. Amb tu he sabut el vertader significat de la paraula estimar, l’esforg que suposa cuidar incondicionalment a una persona que no ets tu mateix, estar atenta contínuament per si em puc caure o em puc ferir, de manera incansable, amb la diligencia de qui _estima sense mesura. Mai t’ho podré agrair prou, cree que em sent més segur en les teues mans que en les meues pròpies. Abans, hui i sempre. I sent impotencia de mi mateix, per no poder articular tot alió que no fa tant de temps podia i que m’encantaria dir-te, pero m’agradaria que saberes que me n’adone de la llum que hi ha als teus ulls quan aconseguisc tornar al teu costat no sois en cos, també en anima, i et cride pel teu nom o et faig una besada. Cree que mai ningú sabra el que és l’orgull d’haver-nos trobat aquell dia i haver complit tot alió -que desitjavem, d’haver compartit amb tu la vida i veure que avui, tants anys després, tot i que quasi ja no parle, no camine rapid ni amb lleugeresa, i ja no et puc traure a bailar, segueixes al meu costat, intentant sempre que tot estiga en el seu lloc i que a ningú ens falte de res. Tant de bo pogueres percebre com t’estime, encara que alguns dies et pregunte: “qui eres?”. Sempre teu, Pep.

Tot el que escric, a tu et pertany.

1 a cor obert són aquestes les para u les que avui et deixe junt 1 ‘a dé u que e m fa marxar. Sera la nostra mar el testimoni, tots els capvespres que incendiarem i aquest refugi fet de sal. Jo vine a demanar-te una promesa, el primer desig de l’any. 1 unes poques línies en un full confessaran el meu comiat. Podria comengar per explicar-te per que elegisc aquest final. Per que he volgut fer un tracte amb 1’ endemá Pero no puc, el temps m ‘ha fet covard. A mi. Que he hibernat el dolor de la teua absencia tantes nits. Que vaig fer callar tantes vegades al pit perno tenir-te. Que he covat aquesta febra malaltissa de somiar-te. Ami. Que admirava secretament la llum infinita deis teus ulls. Que tornava a ser gegant al veure’t somriure. Que ens vaig creure possibles i reals. Per tu existiran ara tants records que ens guardaran sempre la magia. Ells inventaran tates les formes impensables d’estimar-te. A tu. A qui amb els anys deixaré oblidat a prop6sit. A qui fara de mi una cuirassa de silenci i de cendres escampades a la memoria. L’enyor, ens tindra reservat un espai a nosaltres. 1 el món, pie de mentides, veura ofegar-se aquesta historia desgastada. Ens veura des de lluny endinsats sota els abismes més gelids. Envoltats baix les miseries de la soledat més absoluta. 1 a la fi, serem dos personatges d’una obra sense acabar que no podran sinó mirar-se dolents pero sempre, des d’un cor que romandra buit i per tota l’eternitat, refent-se. I per això, per tot aquest amor que ja mai no sera i per tot alió que r enduras de mi al fugir, oblida’m. Perqué és així com haurem de morir. Envoltats de dubtes i procurant espentar el futur que s’imposa al abrir els ulls. Destruint a consciencia aquest verí aclaparador deis racons més interns de !’anima i esperant a la sort. La que potser en un altra vida s’encarregue de tornar-nos al mateix lloc que ara ens soterrara en la distancia. Que el destí ens guarde somnis

AMOR DOLÇ, AMOR AMARG

Per a tu mare, L’amor, qué és l’amor? Per a aquest terme tan abstracte hi ha milions de respostes. Si preguntem .a xiquets i xiquetes, ens contestaran que és una simple tontería, d’altra banda, la majoria d’adolescents ens diran que no hi ha paraules pera descriure aquest sentiment, que moltes vegades és curt pero intens, i ja finalment les persones més majors, ens afirmaran que és molt bonic pero de vegades pot causar un gran dolor. L’amor no entén de races, hi ha molts tipus de amor, peró quan preguntem qué es l’amor la majoria de persones responen pensant en una relació cap a altra persona i no es paren a pensar en la familia. Dones bé, jo el primer que pense quan em diuen la paraula “amor”, és amb tu mare, em ve al cap tot l’amor que em dones i m’has donat sempre. Aprofite aquesta carta per a dir-te tot el que t’estime i perdonar-te les gracies per tot el que has fet, fas i taras per mi. Amor eres tu mare, l’amor dol~ que senc dia a dia quan estic al teu costat, l’amor amarg que senc quan de vegades discutim, pero sobretot l’amor incondicional que ens demostrem una a l’altra. Si, avui em senc més orgullosa que mai, em pose a pensar i tot són records els que em venen al cap. Vull dir-te que tan tu com jo cada vegada ens fem més májors, i cada vegada m’adone que sóc tot en el que m’has convertit. Sóc una persona amb mil virtuts i mil detectes, peró amb un munt de valors que m’has inculcat. Com bé saps, tot en aquesta.yida no ha sigut facil i la vida ens ha posat obstacles bastant diffcils pel mig, quan jci\~ra mehuda no m’enterava de res i tu, tu ho pintaves tot de colors per fer que jo estaguera el millor possible i disfrutara de la vida, una vida correcta pera una xiqueta com jo era. Peró poc a poc eixa xiqueta es fa major i va sabent tot el que has tingut que lluitar, tot lo mal que ho has arribat a passar, pero mare, mira’t, la vida passa i ho posa tot en el lloc. Eixa xiqueta que t’ha costat criar tu sois avui et dona les gracies, perqué fins fa poc jo no era conscient. 1 ara sé, que no he pogut tenir sort més gran que la de tindre’t a tu coma mare, i al mateix temps coma · -pare, perqué has sigut tu sois la persona que m’has criat,si, tu sols,perqué no pots ser més .forta i valenta., per tenir també el recolzament de la iaia i ties, i per tirar totes juntes avant. Així, es que l’amor que senc per tu és i sempre ho sera incondicional, perqué pera mi tuja tens fins el cel guanyat. Ara bé, que és d’eixe any 2016 i 2017 quan tot anava bé i de repent eixa mala enfermetat va acudir a tu? Mare, jo sé que açò mai t’ho dic,pero hui tinc la necessitat, ara tot ha passat pero ha costat, milions de gracies per estar sempre, en l’estat que fora al meu costat, encara que jo no podia vore’t malalta i se’m venia tot avall, dia i nit pensant que no treballaves que com tirariem avant, dones mira mare, tot ha passat, gracies a l’amor incondicional que una a l’altra s’hem donat. Peró les dos em aprés, que després de les coses males sempre venen les bones, m’has ensenyat a traure la part bona de les coses i especialment, m’has ensenyat que he de ser jo mateixa i que he de viure cada moment, perqué el temps passa i no para. I el més important de tot, hem de disfrutar cada segon perqué com bé sabem, avui estem ací i dema mai sabrem on anem a estar. I sí, mare, ho has conseguit, has conseguit que mai em falte de res. Has sigut.també la més valenta al fer de mare i pare a la vegada i també la més forta a l’hora d’acabar amb una enfermetat. T’ho die de cor, no tinc paraules per a expressar lo orgullosa que estic de tu, mai vaig a poder donar-te les gracies per tot el que has fet per mi i per · tetes aquestes coses, quan em pregunten que és l’amor conteste el que em diu el cor: mamare.

Estimat Benifaió,

T’escric i t’evoque com et sent i com et vise. Ens vam coneixer quotidianament als pares, places i carrers, sense cap presentació concreta, tan sois la de l’enriquidora experiencia. Des d’aquell moment vam creixer junts arrelats a un passat que ens impulsava enfront un present que desconeixia el seu rol. Em parlaves en cadascuna de les persones que et vivien, perque només així se’t pot entendre, vivint-te. Com quien arribar les -Falles obri de bat a bat portes i finestres donant pas a la llum. Una llum amb joia que de vegades es palpa incandescent i d’altres cal reanimar-la. Ara veig totes les llagrimes que omplin la Font de la Carrasca esdevindre llavors líquides d’una terra que tant ens dona i tant ens voten menysprear. Així ho comentes, i jo t’escolte, en les veus que fugen de la cooperativa. Mel·lífluament, t’has convertit en mitja de transmissió de tradicions quasi perdudes: encadenes melodies de tabal i dolc;aina als cors deis més menuts mentre aireges els vestits de valencianes. Juny es deixa tocar i arriba la nostra estació preferida: estiu, on vertaderament ens fonem. Dones ell em crida a ixir de casa i passar el dia amb tu: a la piscina, a la Plac;a Major fent-me una orxata granissada o a la fresca amb gent que et coneix millor que jo. Espere recórrer el teu llene; com un pinzell que desdibuixa noves experiencies i moments, tant bons com dolents, ja que no necessitem distingir les coses roïnes per poder apreciar les bones? No m’agrada_parlar del futur i ---- menys fer sentencies sobre aquest, malgrat aixó, aprecie parlar de tu i d’un nosaltres. Albirarem, aleshores, des de les terrasses, o des de qualsevol de les dos torres, la infantesa que jugava a les eres, la juventut que festejava a I’Aimaguer i la noble vellesa que endolceix els carrers fent bunyols de carabassa. Tu perduraras i jo em transformaré en una xicoteta part del teu mosaic, de la teua historia, d’aquells estudiosos que tant et coneixen, definitivament, en tu. Amb tota !’estima, Benifaió. PO: No hem de lamentar-nos pel que vam ser, sinó pel que podem canviar essent.

Josep Martí i Grupo Choví van rebre el Premi Ciutat de Benifaió 2018

Els Premis Ciutat de Benifaió van arribar a la seua tercera edició el mes d’octubre passat. La Comissió Informativa de Règim Interior del passat 20 setembre, atenent a les bases del reglament Especial d’honors i Distincions, va proclamar per unanimitat als guanyadors del Premi Ciutat de Benifaió 2018, distincions que van recaure en el veí de Benifaió i impulsor de la Granja La Peira i el foment de l’agricultura ecològica Josep Martí Garcia i l’empresa local Grupo Choví. Els guardonats van rebre la seua distinció, com ja és tradicional, en la jornada festiva del 9 d’octubre després de finalitzar els actes institucionals de l’homenatge a la senyera en la Plaça Major. El Premi Ciutat de Benifaió s’estableix per a distingir a persones físiques o jurídiques, entitats o col·lectius que pel seu treball i labor en activitats artístiques, culturals, esportives, cíviques, professionals o d’investigació hagen destacat d’una forma pública i notòria afavorint als interessos de Benifaió i el progrés social, cultural i econòmic en general. En el cas de Josep Martí García la comissió va valorar la seua àmplia trajectòria personal i laboral per impulsar l’agricultura ecològica. Així, Josep va posar en marxa fa anys a Benifaió la Granja La Peira on a més de dur a terme el cultiu ecològic també treball en el foment de les races autòctones. Un veí que ha lligat el nom de Benifaió al món de l’agricultura ecològica esforçant-se a través de campanyes, xerrades i iniciatives educatives per traslladar els beneficis d’aquest tipus d’agricultura per al consumidor.

L’empresa local Grupo CHOVÍ també va rebre el seu premi Ciutat de Benifaió donada la seua àmplia i reconeguda trajectòria en la producció de salses des de la seua creació l’any 1950, passant en poc més de dos dècades d’un xicotet comerç a una empresa nacional durant la dècada dels 70 i internacional amb l’arribada de la dècada dels 90. CHOVÍ ha desenvolupat un pla d’expansió que els porta a exportar els seus productes a més d’una vintena de països a tot el món de forma continuada. Actualment l’exportació representa més del 14% del seu negoci. CHOVÍ té un gran nombre de reconeixements i premis empresarials. L’alcaldessa de Benifaió Marta Ortiz va destacar en l’acte de lliurament de les distincions que amb aquests Premis “es pretén reconèixer des de l’Ajuntament el treball de col·lectius i persones que en els seus àmbits de treball exerceixen una labor molt important en benefici de la societat en general. Pensem que des del consistori s’ha de valorar i premiar aquest esforç”. De nou, el pròxim 9 d’octubre, es durà a terme una nova edició dels Premis Ciutat de Benifaió, tindrem nous guardonats que rebran de forma meritòria aquest reconeixement.

*Aprofitem per recordar en aquest article al exalcalde de Benifaió i fundador de l’empresa Choví D. Vicente Choví Añó qui ens va deixar el passat mes de març. Vicente va rebre en aquest acte dels Premis Ciutat de Benifaió la menció que l’Ajuntament atorgava a la seua empresa. Un últim acte oficial on Vicente Choví va estar acompanyat pels seus fills rebent, emocionant, un merescut reconeixement per part del seu poble.