Alejandro Sánchez Palomero triatleta paralímpic

MI EXPERIENCIA EN LA CURSA SOLIDÀRIA DE LA POLICÍA DE CALVIÀ

ALEJANDRO SÁNCHEZ PALOMERO, TRIATLETA PARALÍMPIC

Vivir en una sociedad más justa e igualitaria para todos depende de cada uno de nosotros. Se dice que para cambiar el mundo tienes que empezar por cambiar tu mismo y las cosas de tu alrededor. Pequeños cambios que generen más cambios en cadena. Y de verdad así lo creo. Hace tiempo, un compañero del +QTrail, un club que nace del deseo de reivindicar el papel de la mujer y de las personas con discapacidad gracias al deporte, en una discusión entre amigos sobre adaptar el deporte de competición para que cualquier persona con discapacidad tuviera la opción de practicarlo me dijo: «No hay mayor desigualdad que tratar a todos por igual». Esa frase me dejó reflexionando mucho tiempo y se ha convertido en un nuevo leitmotiv para mí. Conocer y ser consciente que hay personas con necesidades diferentes a lo establecido pero con los mismos derechos que cualquiera, debería de generar en cada uno de nosotros una responsabilidad social prioritaria en mejorar las cosas. Yo creo en ello. Lo siento así y lo practico en cada acto o evento que puedo. Y volviendo al principio, no pienso en grandes cosas inalcanzables. Me refiero a pequeñas acciones que cualquiera puede realizar.

¿CÓMO PUEDES HACERLO TÚ?

Ya que el deporte es una de las mejores herramientas de inclusión, existen multitud de carreras o eventos deportivos solidarios en los que se defiende y se reivindica esta lucha igualitaria para las personas con discapacidad. He corrido muchas carreras solidarias, simplemente por lo de colaborar, pero también con ganas de ponerme el dorsal y dar lo mejor de mí. Pero también he tenido la suerte de apadrinar en algunos casos eventos deportivos solidarios ofreciendo mi nombre en la carrera, sirviendo como reclamo para un día reivindicativo o para recaudar fondos en beneficio de una asociación. Carreras en Madrid, Cantabria, Salamanca y Mallorca. La última de ellas, en Calvià y con una asociación que significaba mucho para mí y con la que comparto muchas cosas. La Cursa Solidària de la Policia de Calvià del pasado 25 de noviembre sirvió para ayudar a ADAYO PBO (Asociación de ayuda y orientación Parálisis Braquial Obstétrica), para niños a los que al nacer les producen, por una mala praxis médica, una lesión, con su correspondiente grado de discapacidad. Alexis es un chico con PBO y desde que le conocí, he tenido la suerte de compartir algunos momentos de su vida y conocer a otros valientes en su misma situación. Valientes que como su madre Yolanda y toda su familia, les toca adaptarse a una situación que desde luego ellos no eligieron. La carrera fue un éxito, con distancia para los más pequeños y para los no tan niños, pero que en cada zancada de cada uno de los participantes, se plasmaba la ilusión de participar en una carrera con un valor especial. Cruzar la meta de una prueba, superar tus objetivos, mejorar tiempos y recompensar tu esfuerzo diario produce una sensación indescriptible. Pero luchar y esforzarse por otras personas que no disponen de las mismas oportunidades que tú..., eso no tiene precio.

Joan Munar Martínez, atleta paralímpic “A FORÇA DE MOMENTS DIFÍCILS, ANAVA APRENENT I ENTENENT”

Equip de futbol Calvià. Gaudint durant quatre temporades amb els meus amics. Un més del grup.

Tot començà a l’escola de futbol de Peguera quan tenia cinc anys. Il·lusió per fer un esport amb més infants de la meva edat. Jo sabia que la meva visió no era com la de la resta de l’equip, però no tenia cap tipus d’importància per a mi. Només volia seguir els passos del meu germà Toni. Vaig estar un lustre passant per les categories de futbol set fins que vaig fer el canvi al club de Calvià, on tenia els companys de classe de Ses Quarterades. A partir d’aquí, ja em costava seguir el ritme del futbol onze. Un camp massa gran per poder controlar totes les situacions, encara així, amb l’ajuda de l’equip i els entrenadors, podia seguir jugant els partits, sempre que fossin en horaris diürns. Jugava de lateral esquerre i només destacava per la meva velocitat. En les quatre temporades que vaig jugar a futbol onze no vaig fer ni un gol. Això sí, passava molt de gust formant part d’un equip tan unit i afable.

El setembre de 2010 començà una vida esportiva totalment nova, a la pista d’atletisme de Magaluf, al club ADA Calvià. El futbol ja quedava enrere. La meva visió necessitava un canvi. Atletisme, un esport individual, sense obstacles en el meu cas, un esport que requereix persistència i disciplina, era el que jo volia, el que s’adiu amb el meu caràcter. Només tenia catorze anys i les tres sessions setmanals estaven enfocades a aprendre totes les disciplines de l’atletisme. Des de la velocitat fins als llançaments. Era l’únic amb una discapacitat, però com sempre, em sentia un més del grup.

El gener de 2011 vaig fer la mínima per participar als 60 metres llisos del campionat d’Espanya de pista coberta de categoria sub16 sense discapacitat. La vaig fer sense preparar aquesta prova en concret. A partir d’aquest moment ja em varen donar l’opció d’entrenar exclusivament velocitat amb el que va ser el meu entrenador durant quatre

temporades, Jose Solomando, una de les persones a qui tenc més estima per la seva dedicació, aprenentatge, esforç, moments bons i complicats viscuts i aventures que hem passat dins aquest esport, entre d’altres. El campionat, al final de febrer, va ser a Oviedo. Una pista coberta on no hi veia quasi gens, però ho havia d’intentar. Les eliminatòries varen ser un èxit, marca personal i classificat per les semifinals, però quan vaig arribar a meta vaig caure. Moltes ferides i raspades que em varen impedir córrer la ronda següent. Va ser la primera i darrera vegada que he competit en una pista coberta.

Uns mesos més tard em varen obrir un nou món, el de l’esport adaptat. El juny de 2011 va ser la meva primera competició amb gent que també tenia una discapacitat visual. Va tenir lloc a Madrid, acompanyat sempre pen Jose, vàrem aconseguir l’or als 100 metres, i vàrem deixar el seleccionador nacional molt il·lusionat. Amb quinze anys tot començava a agafar forma.

La temporada 2011-2012, sense cap dubte, ha estat de les més especials fins el dia d’avui. Els entrenaments ja eren totalment específics i amb una mica de duresa. Al meu cos li costava adaptar-se als entrenaments, amb moltes molèsties, però sempre les resolíem. El juny de 2012 vaig anar al meu primer campionat d’Europa absolut d’atletisme adaptat, a Holanda. Campió d’Europa de 100 i 200 metres, i plata al relleu 4x100. No era el resultat esperat, ja que només per haver aconseguit la classificació ja era un gran repte assolit. D’Holanda als Jocs Paralímpics de Londres, això sí que era un somni.

Era el més jove de l’expedició i va ser la primera vegada que passava cinc setmanes fora de casa. Deu dies a Logronyo entrenant amb la selecció i vint dies a Londres.

Córrer en un estadi olímpic, amb vuitanta mil persones, va ser fins a aquell moment el que més m’havia impactat. He de dir que no ho vaig gaudir del tot, massa nervis, però els havia de passar, la primera vegada és així.

A la prova de relleus 4x100 vàrem guanyar la semifinal. Creuar la meta en primer lloc ja era un altre somni. Sé que els meus familiars que estaven a la grada tampoc s’ho podien creure, però aquella mateixa nit, a la final, ens varen desqualificar i les emocions varen canviar per complet. Decepció, impotència de no poder fer-hi res i llàgrimes, moltes llàgrimes. Tot l’equip desconsolat, no hi havia qui ens animàs. Aquell resultat va ser positiu després d’un curt temps, ja que vaig entendre que no sempre les coses surten

Campions de les Balears d’hivern 2013 al relleu 4x60 a la pista de Magaluf. Un grup d’entrenament amb una gran amistat i bons resultats, encapçalat pel Jose, el que va ser el meu entrenador.

Entrant en primera posició a les semifinals del relleu 4x100 als Jocs Paralímpics de Londres 2012.

Primera medalla en un campionat del món. Bronze en el relleu 4x100 a Doha l’any 2015. Una alegria dins una mala competició per part meva en altres proves. com un espera, perquè fins a aquell moment tot m’havia sortit quasi a la perfecció. Va ser un dels millors pals que m’ha donat la competició, que m’ajudà a madurar i a no donar res per fet.

La temporada següent, pel que fa als entrenaments, va ser impecable. A la pista de Magaluf no em faltava res. Bon clima, bones instal·lacions i en Jose obstinat a anar millorant a poc a poc. Marques personals, mínimes de 100 i 200 metres per al mundial, però tres setmanes abans de l’esdeveniment, una lesió greu als isquiotibials me’n deixà fora. Un cop dur, ja que tenia opcions clares d’aconseguir la meva primera medalla absoluta a uns campionats del món. A força de moments difícils, anava aprenent i entenent diverses coses. Per exemple, molts esportistes quan guanyen una medalla, sigui del material que sigui, s’emocionen. A part d’aquell moment al pòdium, les llàgrimes venen per tots els moments i esforç que hi ha durant la temporada, fins i tot durant diverses temporades. Començava a valorar els mèrits.

La temporada següent, el dia que complia devuit anys, el febrer de 2014, vàrem guanyar el campionat de les Illes Balears de clubs Absolut d’atletes sense discapacitat amb l’ADA Calvià. Havíem de guanyar la darrera prova, la de relleus, i vaig tenir l’oportunitat de formar part d’aquest equip. Sempre m’ha agradat molt córrer aquesta prova, ja que és l’única que no és individual, i de tant en tant divertir-se competint, sense gaire expectatives, és necessari.

Aquell agost tenia l’europeu a Gal·les. Això significà que en Jose i jo ens passaríem tot l’estiu a la pista i el gimnàs. La veritat és que m’agrada entrenar en aquestes dates, perquè no hi ha gent, hi ha totes les instal·lacions per a quatre persones si hi arriba. A Gal·les tot va anar com esperà-

vem. Dos bronzes i una plata, corrent similar a les meves millors marques.

Passam a l’octubre de 2015, on la temporada finalitzava a Doha amb el campionat del món. Un any ple de canvis. Dos mesos abans del mundial deixava el que havia estat fins ara la meva única seu d’entrenament. Feia un canvi radical, de Calvià al Centre d’Alt Rendiment a Sant Cugat, Barcelona. Necessitava aquest salt fora de casa, tenia l’oportunitat de fer el pas a ser atleta professional, convivint amb els millors esportistes nacionals, i entrenant amb un grup d’elit, sent l’únic d’atletisme adaptat. A Doha les coses varen anar molt pitjor del que esperàvem. Vaig arribar passat de forma, és a dir, estava per competir al setembre, i al final d’octubre ja no tenia forces. Un sisè lloc als 400, una desqualificació als 200 metres per trepitjar línia em deixaven lluny de les meves possibilitats, però el darrer dia, un bronze al relleu 4x100 em va treure un somriure. La meva primera medalla a un mundial.

L’any 2016 era especial, any Paralímpic a Rio. Em preparava per als 400 metres. M’estava costant molt adaptar-me als nous entrenaments i la mínima per anar als Jocs se’m resistia. Sincerament, tenia molta fe en mi mateix i havia d’arribar a sortir, i així va ser. A la penúltima oportunitat, a Segòvia, la vaig aconseguir, per dues dècimes. Record que estava preparat per a la sortida i em vaig dir a mi mateix «és el moment, avui sí», estava molt motivat.

Segons Jocs Paralímpics, sense cap dubte, plantejats d’una manera molt diferent als anteriors. Anava a totes, amb l’objectiu de passar a la final. Així va ser, a la final pels pèls, però dins. I a la final, una quarta posició que em deixà content, ho havia donat tot durant les eliminatòries, semifinals i final, no em podia recriminar res.

La temporada següent el MesclatSport era el meu nou club, un grup recent al municipi, on hi havia els meus amics de sempre, les persones que han estat amb mi des del primer dia.

La primera part de l’any 2017 va ser la més especial en la meva etapa com a esportista, i hi vaig aconseguir les meves dues primeres medalles individuals al mundial de Londres, un bronze als 100 metres i una plata als 200. Vaig gaudir cada ronda, tornar a competir en aquell estadi olímpic cinc anys després era molt emocionant. En canvi, la segona part d’aquell any va ser molt complicada. Una lesió interminable, que nou mesos més tard, al maig de 2018, va acabar al quiròfan. Una intervenció necessària per poder estar al màxim rendiment. Un estiu de recuperació a Sant Cugat, on només pensava a tornar a entrenar amb normalitat, sense dolor. Per octubre ja començava a fer entrenaments de pretemporada i el desembre, a entrenar amb normalitat. Ara començ a tornar a estar en forma, i esper competir a un bon nivell a partir de maig. Tenc moltes ganes de competir, i poder estrenar la pista de Magaluf, que m’ha vist créixer.

Des de la meva perspectiva he de dir que la meva carrera com a esportista m’està ajudant en quantitats infinites a ser totalment independent, cosa que per a una persona amb discapacitat és molt important. Conèixer moltes persones de cultures totalment diferents t’obre la ment. Les ganes d’entrenar cada dia per millorar. No perdre la il·lusió per aquest esport. Ajudar a fer comprendre als més petits i no tan petits, que les persones amb discapacitat ho podem fer pràcticament tot, de vegades amb una execució diferent, però arribant al mateix punt, i això ho saben molt bé els meus pares i germans Toni i Miquela, que mai s’han amagat de qui sóc i sense ells tot això no hagués pogut tenir un inici, ho tenc ben clar.

Em queden molts bons moments dins aquest esport, i Calvià és un dels responsables que avui pugui contar totes aquestes fetes, perquè tenim unes instal·lacions totalment adaptades, i el més important, persones que són capaces d’adaptar-se.

Transcripció: O. J. CRESPÍ GREEN

Treballador de l'Ajuntament de Calvià

LA PRÀCTICA DE L'ESPORT COM UN COMPLEMENT VITAL

Artem Pankeratov

Viu a Cala Vinyes, té 20 anys i ha practicat la natació professional dels 9 anys fins als 18. Va participar al campionat d’Espanya, i la natació va deixar una bona impressió a la seva vida. Ara entrena pel seu compte a les piscines municipals de Calvià, i de vegades surt a córrer.

Nátaly Dávalos

Té 19 anys. Viu a Palma, però estudia, fa feina i s’entrena a Calvià, al club de vòlei de Son Ferrer. Va començar a jugar-hi als 13-14 anys mentre residia a l’Argentina. No li agrada faltar als entrenaments i considera que a base d’esforç es pot arribar enfora. Gràcies a l’esport ha pogut fer molt bones amistats, tant aquí a Mallorca com també a l’Argentina.

Savannah González Van Loenen

Té 23 anys i viu a Santa Ponça. Juga a futbol des dels 6 anys. Ha estat al Mallorca i a la selecció balear dels 13 als 18 anys. Ha estat convocada per jugar a la península: Galícia, Cadis, València, Barcelona... El futbol és la seva vida i allò amb què més gaudeix. Tampoc li agrada faltar als entrenaments.

Javier Martínez Rodríguez ‘Javo’

Viu a Santa Ponça, expresident del Santa Ponsa Club de Fútbol. Ha jugat fins fa un parell d’anys arreu de l’illa. Es considera bastant dolent com a jugador, però ha fet molt bones amistats gràcies a l’esport. També ha participat a altres esdeveniments esportius més aviat de caire lúdic.

Quatre joves de Calvià ens expliquen la seva relació amb l’esport, què significa per a ells, i com duen el dia a dia de la seva pràctica esportiva particular. Comencen la xerrada explicant quina disciplina esportiva practiquen, i com veuen l’esport com a observadors.

Com a observadora, a na Savannah no li agrada gaire això de veure els altres jugar, «jo he de ser al camp», diu. Va jugar a tennis fins els 11 anys, però ho va deixar perquè no podia amb dos esports, ja que era una mica dur. «També he jugat a bàdminton i he fet natació, però els vaig haver de deixar també, perquè m’agradava molt més el futbol, i vaig voler seguir amb el futbol», explica. No es trobava molt a gust practicant esports individuals, i li agradava més el futbol bàsicament perquè era més d’equip i perquè «després dels partits es pot prendre alguna cosa, fer unes rialles...».

A en ‘Javo’ li agrada avui, com a ususari, fer esport, però sense estar lligat a un equip, perquè requereix molt de temps i sacrifici, i s’estima més fer coses com senzillament sortir a córrer. També va al gimnàs els dies que pot, perquè, si no, «el cos ho sap, i el metabolisme estreny». Com a seguidor actiu, no es consideraria seguidor de cap esport, perquè el futbol el veu de manera ocasional, i més que res per socialitzar-se amb els companys. Tampoc segueix massa esport a la televisió, «sobretot a xarxes, els resultats i poc més», diu.

Sobre la importància de l’esport a Calvià, n’Artem considera que al municipi hi ha una gran quantitat de centres esportius «tenim molts de camps de futbol, de piscines crec que n’hi ha unes cinc o sis, si no vaig malament, gimnàs, pista d’atletisme...». Pensa que l’existència d’aquesta àmplia oferta és una cosa important, i en destaca la facilitat que hi ha per accedir-hi, perquè l’abonament, considera, està bé de preu. També valora la quantitat de clubs esportius que hi ha a Calvià.

En ‘Javo’ comenta que creu que hi ha unes vint modalitats esportives a Calvià, «la qual cosa és una barbaritat, no ens enganyem, vint modalitats esportives amb possibilitat d’accés lliure, és un nombre bastant gros». Na Nátaly, per la seva banda, explica que es troba molt a gust a l’equip de vòlei de Son Ferrer, i que és un equip amb una bona cohesió. «Cada dia estic esperant que arribi l’hora d’entrenament, l’hora del partit, sempre estic amb aquestes ànsies», assenyala.

Na Savannah, xerrant sobre els abonaments de l’ICE, recalca que «si ets resident a Calvià, i no estàs treballant, et surt de franc». Comenta que s’ha de renovar cada sis mesos, però troba que està molt bé. També parla de com entrena un equip infantil de nins entre quatre i sis anys de Santa Ponça. Està molt contenta perquè és el primer any que han començat a jugar partits oficials, i considera que fer d’entrenadora és una tasca molt gratificant.

Quan surt el tema del Passeig Calvià, na Savannah diu que l’empra molt. En canvi, n’Artem acostuma a anar a córrer més per muntanya i camins de terra. Normalment va per la zona de Cala Vinyes, on hi ha bastants de camins, i pensa que, amb tantes opcions, qui no fa esport és perquè no ho vol. En ‘Javo’ diu que el Passeig Calvià es pot fer servir per córrer, però també per anar en bicicleta, ja que disposa d’una distància bastant llarga com per poder entrenar en condicions. Considera que està bastant bé.

Respecte de l’autodisciplina i el compromís grupal, i el fet de rendir adequadament per no fer una cosa irresponsable que afecti tot el col·lectiu, na Savanah hi està ben d’acord, i explica el seu cas: «Jo, per exemple, m’entrenava els dilluns, dimecres i divendres, i després em tocava partit dissabtes o diumenges. Llavors, potser els divendres acabava d’entrenar-me a les deu o deu i mitja de la nit, i l’únic que volia era sopar i anar-me’n a dormir per estar bé per al cap de setmana». Però, malgrat això, l’esport per a ella no és una obligació, sinó senzillament una cosa que li agrada.

Després dels partits es pot prendre alguna cosa, fer unes rialles Savannah González Van Loenen

L’esport et dona felicitat i ganes de fer de tot Nátaly Dávalos

Na Nátaly afegeix que «l’esport et dona felicitat i ganes de fer de tot, i a més, si dus una alimentació sana i un condicionament físic, és que ho notes tu mateix, tant a l’hora de jugar, com a l’hora de demostrar. En els esports de competitivitat, lluites per un lloc. Fins i tot dins un mateix equip es lluita per una titularitat. I te n’adones i es veu la diferència entre la persona que s’entrena cada dia, que duu una alimentació adequada, un condicionament físic, i una vida sana, per dir-ho d’alguna manera, amb la que no». Conclou que es nota molt la diferència a l’hora del partit. N’Artem considera que si qualque persona no s’entrena molt, o no és disciplinada, no és possible destacar: «En natació és impossible. Si no t’entrenes, no destaques». I ho explica un poc més dient que és cert que de vegades hi ha joves de 13 i 14 anys que tenen un físic més desenvolupat del que seria normal, i llavors sí, destaquen, però a mesura que passen els anys, si no s’entrenen, van quedant enrere. Conclou que hi ha moltíssims casos de joves que destaquen de petits, però que després s’estanquen. Na Nátaly hi està d’acord, i hi afegeix que hi ha molts joves que es pensen que tenen el doble d’energia, però no se n’adonen que, passats els anys, tota la mala alimentació i la manca de condicionament físic, els repercutirà a la vida. «És que es nota a la llarga», conclou na Nátaly.

«El potencial físic o el desgast que has de fer per sentir-te bé amb 20 anys no és el mateix que has de fer amb 27», diu en ‘Javo’ completant el que han dit n’Artem i na Nátaly, amb qui està completament d’acord. Acaba la seva reflexió dient: «I sí que és cert que es nota, t’has de cuidar més per obligació, no per una qüestió intranscendent com podria ser el «tinc una competició demà, idò avui toca sopar bé». No, t’has de cuidar perquè, si no, al dia següent estaràs bastant lamentable».

Quant al tema de l’esport com a eina d’integració, na Nátaly conta el seu cas personal. Explica que quan va arribar a l’Argentina, els primers sis mesos es va estancar en una situació de depressió que només volia tornar a Espanya amb la seva família i els seus amics. No s’integrava a l’escola. Fins que un dia va anar a provar un entrenament de vòlei, perquè el seu pare n’era jugador, i li va dir d’anar-hi. «I la veritat que des del minut u va canviar totalment la meva vida», diu amb satisfacció. «Em va fer integrar-me amb les nines, em va fer conèixer un grup d’amigues que consider que són amigues de veritat i per a tota la vida. Em va ajudar a integrar-me, no només en l’esport, sinó a l’escola. Em va facilitar fer amics, bàsicament».

Crec que l’esport és una forta eina d'integració, aquest sentiment d'empatia i amistat Artem Pankeratov

Llavors va tornar a Espanya, i va haver de passar una altra vegada pel mateix. Aquí va començar a entrenar i va començar a fer amics. «La veritat que em va ajudar molt, perquè era un moment complicat, per dir-ho d’alguna manera», explica. «És un moment de la vida en el qual es fan amics, es comença a sortir, etc. L’esport em va ajudar molt, i sobretot em va mostrar que m’estimava més estar entrenant quatre hores diàries que estar pel carrer sense fer res. Hi ha molts joves, que diuen «no tenim res a fer» i comencen a fumar, i a ajuntar-se només a fumar. Tot això a mi mai m’ha cridat l’atenció, perquè estava molt implicada en una altra cosa».

També en relació amb el tema de l’esport com a eina d’integració, n’Artem comenta que al seu esport, la natació, també hi ha una gran integració, però sobretot a les competicions on es veu la gent animar, però no a un equip, sinó a una persona. Es poden veure persones d’altres clubs que animen una persona que no és del seu club. És com una situació d’empatia més que una sensació d’equip, saber que l’altre s’està esforçant. A diferència d’esports com per exemple el futbol –on s’anima l’equip– a la natació és diferent (a banda de les proves de relleus), ja que s’anima la persona. «Crec que és una forta eina d’integració, aquest sentiment d’empatia i amistat», assenyala.

Na Savannah deixa caure que també motiva més entrenar amb gent que tot sol, «perquè no dones el mateix», diu. Troba que si entrena tota sola, no dona el cent per cent, però també reflexiona dient que en el futbol és una mica complicat el tema de la integració, perquè hi pot haver conflictes tipus «ell és millor que jo» i coses així. Acaba la seva intervenció explicant que «si tots estam units, tot sortirà millor».

A continuació, en ‘Javo’, arran de la reflexió de na Savannah, comenta la seva experiència personal explicant que «amb el pas dels anys és quan més es comença a veure la funció integradora dels més grans, perquè arriba un punt en què ja no estàs únicament amb la gent de la teva edat, sinó que ja passes a ser amateur, i has de competir amb i contra gent que potser té deu anys més que tu. I són ells els que t’ajuden a integrar-te bastant, a esforçar-te més, són ells també els que et requereixen que no surtis els caps de setmana». També explica que hi ha una retroalimentació i una sinergia que surt de forma natural, perquè s’ha de competir per a una mateixa finalitat.

N’Artem també rememora una història de la seva experiència personal, i conta com va viure com es batia un rècord del món. Recorda que era a un campionat d’Espanya, i que Mireia Belmonte feia una 1.500. Tota la gent animava, «tant feia l’equip, tothom [estava] aixecat cridant. Al final sí, ho va aconseguir. I va ser una experiència molt bona, la veritat».

Canviant de tema, en ‘Javo’ creu que la igualtat de gènere a l’esport és una cosa necessària. Pensa que és un tema candent i que cal parlar d’igualtat de condicions, i no únicament d’exclusió; per exemple, de per què les dones varen poder inscriure’s a maratons més tard. «Ha de ser tot el contrari, s’ha de fomentar la participació activa de la gent en general, no segregar per sexes», afirma.

N’Artem hi està d’acord, i afirma que la branca femenina de l’esport és menys vista. També troba que és important que es promocioni perquè, entre d’altres coses, per exemple, a mesura que es veu més, s’aconsegueix cada vegada més repercussió, fet que suposa més finançament, i que es pugui a la llarga viure més de l’esport, de la mateixa manera que es fa en l’esport masculí. Llavors recalca que aquí gairebé els únics esports gràcies als quals es pot viure, són futbol i bàsquet: «Als Estats Units més, però aquí a Espanya, només futbol i bàsquet. Mireia Belmonte, que és l’estrella espanyola de la natació, dubt molt que pugui, després de deixar-ho, seguir molt de temps sense fer feina».

Comparant amb el cas per de Michael Phelps, explica que als Estats Units és una altra cosa, perquè allà l’esport es duu a un altre nivell, «hi ha universitats que es dediquen professionalment a esports, a natació per exemple. Michael Phelps, crec que va arribar a tenir seixanta milions en el seu compte després de tot el que va fer», afirma. Conclou que als Estats Units es viu molt més l’esport que aquí a Espanya, on només es pot viure del futbol i del bàsquet, i del masculí.

Na Nátaly explica que per a ella, més que un ingrés, és tot el contrari, perquè ella paga per poder jugar. En el seu esport, el vòlei, les nines paguen per poder jugar una quota anual que més o manco es troba entre els quatre-cents i els vuit-cents euros. Pensa que s’hauria de promocionar l’esport, perquè hi ha gent que vol practicar-ne, però no s’ho pot permetre, «no és fàcil pagar 500 € d’una vegada», assenyala. I en relació amb la igualtat de gènere a l’esport, li sembla bé que el vòlei estigui dividit entre homes i dones, però troba que també es podria fer una lliga mixta. Explica que quan comencen, nins i nines estan tots junts, perquè per l’edat, més o menys juguen tots igual, però que, «quan creixen, els nins es desenvolupen moltíssim més que les nines. No és ni masclisme

Nátaly Dávalos, jugadora de vòlei.

Pel que fa a l'accés, al manteniment, al foment de la inclusió del gènere femení amb l’esport, és important que s’aconsegueixi una igualtat real Javier Martínez Rodríguez ‘Javo’

ni feminisme, és la realitat que vivim: els nins són més explosius, juguen molt més ràpid, i amb molta més força». Raona que a l’hora d’entrenar-se, no és el mateix un entrenament femení que un entrenament masculí, que són totalment diferents. Els entrenadors quan tenen equips femenins i masculins, no poden fer el mateix entrenament per als dos equips, sinó que han de pensar i preparar l’entrenament condicionat a l’equip que tenen. Explica que de vegades, quan ha acabat els seus entrenaments, s’ha ficat a l’entrenament masculí la darrera mitja hora, i arriba a la conclusió que és molt diferent «No crec que estigui bé mesclar-los. Jo crec que està bé separar en nins i nines, perquè és molt diferent. Els al·lots es desenvolupen d’una altra manera i juguen totalment diferent a les al·lotes. Un joc d’al·lots és més explosiu, i un d’al·lotes és més lent».

«A l’àmbit esportiu no crec que hi hagi discussió, és cert que el desenvolupament d’homes i dones és diferent», diu en ‘Javo’ , i continua dient que «pel que fa a l'accés, al manteniment, al foment de la inclusió del gènere femení amb l’esport, és important que s’aconsegueixi una igualtat real». Indica també que quan es veuen anuncis de qualsevol tipus d’esport, hi sol haver una predominança de l’home, i que, en aquest cas, troba que s’ha de discriminar en positiu una mica la dona, ja que així sí que s’aconseguiria equilibrar una mica la balança.

Na Savannah relata el seu cas particular, ja que quan va començar a jugar a futbol, als sis anys, ella era l’única nina del club, i el club de Santa Ponça tenia deu equips. De fet, dels sis als tretze anys, va haver de jugar amb nins. Detalla que possiblement hi havia unes deu nines comptades a tot Mallorca que jugaven a futbol, però que ara veu gratament que les coses estan millorant molt: «Per exemple, al Collerense hi ha tres clubs femenins; a Son Sardina, que hi he estat, hi ha quatre clubs femenins, i bé, bàsicament a cada club més o manco... També a Son Sardina hi ha un equip infantil mixt que té vuit nines». Està contenta perquè a poc a poc es va veient més el futbol femení, i considera que és una millora en general en aquest sentit. Explica que ara a la selecció balear hi ha sub-10, sub-12 i sub-13.

Una curiositat que destaca n’Artem és que, durant la seva trajectoria esportiva, ha vist que les nines destaquen bàsicament en desenvolupament i rendiment físic, mentre que els nins destaquen en general pel que fa a competitivitat i l’agressivitat a l’hora de practicar l’esport. Ho explica dient que «al meu club hi havia nines que eren molt grans físicament i destacaven molt, però que no tenien el cap competitiu; i amb els

nins passava el contrari, no destacaven molt quant a resultats, però eren molt competitius». També afegeix que la competitivitat en l’esport és una cosa positiva si es vol arribar enfora. Na Nátaly apunta que si la competitivitat és sana, llavors està bé. N’Artem hi està d’acord i afegeix que mentre la competitivitat sigui legal i sana, doncs perfecte; i que per aconseguir una igualtat més efectiva, tal vegada s ’hauria d’incitar més la competitivitat en l’àmbit femení, amb la finalitat que les allotes puguin destacar més.

Na Savanah diu que fa dos o tres anys, al canal Gol de televisió, no es podia veure cap partit de primera divisió femenina, «primera divisió!», exclama. I diu que «ara sí que se’n poden veure partits, per exemple, Sevilla contra Betis, Barça contra València; ara sí es poden gaudir al canal Gol».

Seguint amb el tema, en ‘Javo’ assenyala que hi ha una creença en la societat que el fet que els dirigents de clubs esportius no apostin per l’esport femení és perquè no veuen un resultat econòmic, però recorda que els clubs masculins no solen, per norma general, aportar tampoc un guany econòmic. Conclou que aquesta creença és «una excusa fora de lloc» i «molt acceptada», i que la gent ho entén com una cosa natural, quan no ho és. Troba que si no es vol apostar per l’esport femení, que no es digui que és perquè no genera beneficis, perquè el futbol masculí a petita escala tampoc genera cap tipus de benefici».

Sobre el futur de l’esport, n’Artem comenta que troba complicat que es facin visibles i es popularitzin més altres tipus d’esports no tan coneguts, i entén que a la gent que no practica cap esport, els atreguin més el futbol, el bàsquet, i esports més populars... «Sé que no serà molt fàcil de canviar», diu, mentre reflexiona. «M’agradaria que es poguessin promocionar els altres esports, perquè la gent en pugui viure». Explica que molts de joves arriben als 18 anys, i encara que són molt bons en l’esport que practiquen, veuen que no tenen un futur econòmic (parlant de sosteniment financer per a poder viure). Conclou que està molt bé fer esport, però clar, després malauradament s’ha de seguir amb la vida, un s’ha d’organitzar l’economia, la vida en general. Na Nátaly en aquest sentit opina que per això s’ha de combinar l’esport amb l’estudi.

Acabant la xerrada, es parla un poc dels esports més alternatius. Xerrant del patinatge sobre gel, n’Artem comenta que a Rússia està molt popularitzat, i que en els jocs olímpics, Rússia destaca bastant en aquest aspecte, com també en hoquei i altres esports sobre gel. Na Savanah recorda que la pràctica d’un esport depèn també de la zona on es viu.

Na Nátaly conta com va començar a patinar amb roller als set anys i li agradava molt, i encara li encanta a dia d’avui. Troba que és una manera d’evadir-se quant estam sobrecarregats de problemes o estrès. Explica que mai va saber on ni com podia desenvolupar-ne, i que només enguany ha conegut una botiga a Palma on se’n fan classes i que promocionen molt el patinatge. Sobre aquest descobriment, diu: «Em va encantar conèixer-los perquè fan una cosa que a mi m’hauria agradat que m’haguessin ensenyat quan era petita, perquè jo vaig aprendre a patinar al carrer tota sola».

Xerrant de canvis i possibles millores de futur, na Nátaly pensa que aquí no es dona tanta importància al vòlei, com a altres llocs. Li agradaria que als clubs, a part de dos o tres dies d’entrenament a la setmana, hi hagués també dos o tres dies a la setmana d’anar al gimnàs totes juntes, és a dir, que es promocionàs també un condicionament físic extra.

Na Savanah contesta dient que cal recordar que les noves tecnologies poden ser un problema, perquè pareix que tothom té, per exemple, la mà enganxada al mòbil. O que «potser no surts a córrer, perquè et fa peresa, i prefereixes estar a ca teva veient Netflix, per exemple». Na Nátaly pensa que depèn de com s’utilitzi, i na Savanah hi està d’acord, però afegeix que està sent un gran problema que explica per què la gent no fa esport.

Com a broma final i darrera aportació, en ‘Javo’ demana que, pensant en el futur de l’esport, «si, per favor, algun lector amb possibilitat d’invertir ens llegeix, inventau una xocolata que no engreixi».