IN MEMORIAM
Obituari de l’avi, amic i cap Lluís Casas Farran Borja Solans Casas, advocat
Ens vas deixar el passat 26 de desembre de 2021 i des de llavors jo i molts et trobem a faltar, però et garanteixo que et mantenim entre nosaltres parlant d’infinitat d’anècdotes i vivències viscudes al teu costat. Què us diré d’en Lluís que no sapigueu...? Modern fins al punt de tenir el primer fax a Lleida, fundador d’un Despatx laboralista amb renom que avui en dia tinc la sort de formar-ne part, creador de l’Escola Universitària de Relacions Laborals de Lleida, d’innumerables clubs i associacions, pare de tres filles i avi de 5 nets i ha ostentat la medalla al mèrit del treball amb ni més ni menys que setanta anys cotitzats, sí, setanta; justament el doble del que s’exigeix avui en dia per la jubilació. Com he dit, era diferent de la resta, no era un avi a l’ús i mentre que la gent pregunta quan queda per jubilar-se ell, als 85 anys encara recorria les sales de lo Canyeret. Admirat per molts i respectat per tots. Sempre amb un somriure i mai amb una mala paraula. Amic dels seus amics amb una generositat sense límits. Treballador incansable, però no ho negarem, amb una gran capacitat de gaudir també dels petits plaers de la vida. Gran líder de com ell li agradava referir-se, del seu equip humà, als que sempre escoltava i feia costat. La veritat és que ràpidament em vaig adonar que era una persona extraordinària que mai vaig aconseguir veure-la enfadada ni sentir cap critica ni comentari dolent de ningú. Sens dubte, ell em va transmetre la meva passió per la professió, el seu gran tarannà conciliador, el respecte pels companys i l’afecte per aquest col·legi de l’advocacia, animant-me a participar-hi de forma activa com sempre ho va fer ell. Tampoc us vull avorrir amb anècdotes infinites que recorren el meu cap mentre escric aquestes línies però, amb el
seu permís, només recordaré que difícilment algú hagi anat més cops a l’estació de tren a comprar purs que agafar trens i que pocs advocats tenen un set de minigolf al seu despatx. També m’agradaria recordar el recorregut que fèiem tants dies en acabar la jornada: Sortíem del despatx a les 13:30 i anàvem al RENO a fer dues copetes de cava; important que ens obrissin la botella, ja que si no, havia perdut el gas; mai va confiar en aquests invents pressuritzadors que intenten retenir les bombolles un cop oberta la botella, deia que no era el mateix. A mitja copa, calia canviar-la, ja que s’havia escalfat, i entre les dues ni fèiem una. A les 14 ja ens esperava el taxi que ens deixava a la porta d’un bon restaurant prop de casa, així en acabar podia fer les seves estimades migdiades amb pijama. Des d’aquí el meu petit reconeixement i agraïment públic per ser el meu referent i a tota la teva trajectòria i que des d’allí on siguis, ens donis un cop de mà que ja veus que tot s’està complicant massa...!!
LO CANYERET 25
