Àlex de Sàrraga, un exemple pels advocats

Joan Argilés Ciscart, advocat

Vaig conèixer l’Àlex durant els primers anys setanta mentre estudiava dret. Era encara durant el període del General Franco. Ell era un activista antifranquista. Però ho era en positiu, treballava pels obrers. Comunista convençut aleshores el PSUC era el referent de la lluita antifranquista, fins al punt que –ho vaig poder comprovar a la Universitat– els intel·lectuals eren d’esquerres, eren del PSUC i parlaven amb el seu llenguatge. Proletaris, burgesos, la dictadura del proletariat contra el capitalisme... aquest era el llenguatge.

Era l’únic advocat que coneixia que era activista. I durant tota la seva vida he pogut contemplar-lo com un activista que posava el seu ofici al servei de la seva activitat política. Sempre el veies en tots els embats polítics. Estava a totes les manifestacions, i et presentava tots els manifestos haguts o per haver-hi perquè els signessis.

Em va sorprendre la naturalitat com portava la seva activitat clandestina. Jo l’he vist igual tant en la clandestinitat com en la vida políticament normalitzada. I puc dir que no he vist realment mai un activista-advocat com ell, sinó que al llarg de la vida m’han passat pel davant advocats que s’han dedicat a la política, però difícilment es poden comparar amb la seva actitud davant dels seus conciutadans. Ell era realment un líder de la societat sense ànsies de poder, prestigi, o fatxenderia. Ho era des de la seva humilitat militant i honesta, sempre incansable.

He criticat sempre que els advocats vivim en un país diferent de la societat. No hi estem implicats. Ell era una persona autènticament immersa en la societat, amb uns ideals frescos des del primer dia per a canviar aquesta societat. La seva postura a l’hora de la desfeta del PSUC va ser totalment radical. Ell no se’n va anar on tocava el sol del poder, no va fer com en Jordi Solé Tura, tampoc com l’Àngel Ros, i tants d’altres. Es va mantenir en els seus tretze, àdhuc més radical que mai. En la partició del PSUC amb el PCC, es va veure que era un personatge que seria sempre el més radical de tots, i els del seu partit nou, el PCC el va presentar com a alcalde. S’havia quedat en un espai residual, i no va sortir ni regidor.

I tanmateix, no el podem tenir com un sectari. Molts de la seva dreta sí que han sigut sectaris en els plantejaments. El recordo unint-se amb tots els que volien lluitar. En els darrers temps, sense haver estat mai independentista, allí hi va fer cap amb totes les seves forces. La lluita era allò que el feia feliç. Com advocat era aquell que donava sentit al treball de CCOO i en la seva etapa de control del torn d’ofici vigilava sempre qui tenia dret i qui no en el dret a la declaració de pobresa per defensar els pobres sense que se te’n colin els que no ho són.

Els darrers anys l’hem pogut fruir amb les noticies sobre sentències favorables amb la seva lluita, i les que calia combatre. Ens ho enviava per WhatsApp al grup dels advocats demòcrates. Fa pocs dies que se’n va anar i ja les trobem a faltar. Era un treball de recerca per tenir-nos al dia: la seva vessant pedagògica. Ens obligava els advocats a estar al dia de la lluita política, de tots els plantejaments d’esquerra. Per ell per a exercir d‘advocat no n’hi ha prou en saber de lleis, has de conèixer les sentències adients per a defensar la gent en els seus conflictes diaris.

El seu món era saber dels conflictes polítics en el seu àmbit jurídic. Ho torno a dir: era advocat per posar el seu ofici al servei del seu ser, el d’activista. Mai l’hem valorat prou. I sobretot mai hem sabut seguir el seu exemple. Els advocats, en general, estem molt lluny d’un personatge com aquest. Pretenem ser líders de la societat sense estirar del carro com ho feia ell. I la nostra posició és precisament la ideal per estirar perquè l’estaca tombi d’una vegada. El seu record potser ens farà canviar. El seu model no ha d’haver passat en va.

Lleida, 15 de juny de 2022