Entrevista

Objectiu: modernització (i conveni)

XAVIER LLEONART MARTÍNEZ. Secretari general JORDI CRUZ LLOBET. President

Accediu a la direcció de Metges de Catalunya (MC) enmig d’una pandèmia que ho ha capgirat i condicionat tot, també el procés de renovació de càrrecs del sindicat. Preveieu que la Covid condicionarà també tot el vostre mandat?

Jordi Cruz (JC): Esperem i desitgem que no. Fins a finals d’any o l’hivern de 2022 seguirem una mica com fins ara, però, si assolim la immunitat de grup, la manera com tractem la COVID canviarà. És veritat que la pandèmia ens ha condicionat però, des del punt de vista sindical, no s’ha deixat de fer res. Xavier Lleonart (XLL): Sanitàriament esperem que sigui així, però els canvis tan profunds i dràstics en l’assistència, i la destrucció provocada per la pandèmia després d’una dècada de retallades, recordem-ho, condicionarà el moment postpandèmia. Bona part del mandat consistirà en refer o reconstruir sobre allò que la pandèmia hagi deixat.

Tot i la pandèmia, el 2020 també ha estat un any amb mobilitzacions. Venen anys de molta conflictivitat social?

JC: Sí, en tots els àmbits i en el sanitari especialment. Els professionals estan cansats, cremats, desesperats, desencisats... aquests sentiments son generalitzats i anteriors a la pandèmia, que no ha fet més que exacerbar-los. Aquesta tardor podem tornar a tenir el conflicte als carrers. Governi qui governi, tornarem a demanar el mateix i ja se sap que les coses no es donen sinó que es prenen. XLL: Em preocuparia que això no succeís. Em preocuparia que el sector no esclatés amb una revolta perquè això significaria que la gent ha marxat o ha abandonat qualsevol esperança. Si no tenim professionals perquè no hi són, la crisi serà molt pitjor que si es genera aquesta revolta. Els professionals s’han sentit molt maltractats durant la pandèmia, que ha estat la cirereta del pastís d’un malestar que feia molts anys que es covava.

Segons el programa amb què us vau presentar a les eleccions, us fixeu dos grans objectius. A nivell intern, modernitzar l’organització, i a nivell d’acció sindical, aconseguir un espai propi de negociació per als facultatius. En què consisteix la modernització què voleu dur a terme?

XLL: Modernitzar, en essència, vol dir dotar els nostres representants de les eines del segle XXI per defensar amb eficàcia els drets dels facultatius. Els Estatuts del sindicat, per exemple, no estan pensats per fer segons quins tipus de reunions o votacions, o determinada modalitat d’acció sindical. Hem de fer una lectura crítica dels Estatuts i introduir els canvis necessaris. Si això hi afegim que les noves generacions tenen altres formes de comunicar-se i interaccionar i han de veure que el sindicat és una institució dinàmica que parla el seu mateix llenguatge, ens trobem que la tasca de modernització és prioritària.

La vaga MIR de la tardor de l’any passat va ser un èxit i MC la va abanderar. El sindicat està millorant la seva imatge entre els joves facultatius? Què més cal fer per què les noves generacions sentin

que MC també és la seva organització? JC: L’èxit de la vaga es va produir perquè van veure que havien d’anar tots junts, tots els residents de qualsevol àmbit (primària i hospitals) o sector (públic i concertat), amb una plataforma de negociació comuna. A més, l’ús de les tecnologies, de les xarxes socials i del sistema de comunicació que vam utilitzar per fer assemblees o convocar mobilitzacions va possibilitar que en poques hores milers de

“Em preocuparia que el sector no esclatés amb una revolta perquè això significaria que la gent ha marxat o ha abandonat qualsevol esperança”

residents se sentissin partícips del procés. La immediatesa va ser clau i és una lliçó que els residents ens van ensenyar. Ara estem organitzant les eleccions dels comitès d’empresa dels treballadors laborals de l’ICS amb una àmplia representació de MIR. Hem posat la llavor perquè els residents tinguin recorregut en el sindicat. XLL: Pel fa a la imatge, també hi ha feina a fer. Els joves facultatius saben que som un sindicat, però no ens veuen diferents a la resta. Hem de ser capaços que ens vegin com a companys i companyes que els ajuden en la defensa dels seus drets laborals i professionals, però que també estem amb ells, colze a colze, prestant assistència. JC: Efectivament, però també s’ha de dir la imatge del sindicat en els últims 10 anys ha virat i se li ha donat la volta. D’un sindicat que podia tenir una imatge antiga i conservadora, hem passat a un altre modern, de progrés, democràtic, transparent i obert a tots els col·lectius de facultatius, no només metges. La prova d’això és que en els últims quatre anys hem incrementat l’afiliació un 16% mentre la resta de sindicats perden afiliats.

Mesa de negociació, conveni mèdic, conveni franja... diferents cares d’una mateixa moneda que va girant almenys des de l’any 2002 quan el manifest fundacional de MC ja va fixar el conveni propi com un dels grans objectius de la nova institució. No es pot negar la persistència del sindicat, però veieu opcions reals d’aconseguir-ho?

JC: No és que siguem optimistes és que no hi ha cap altra sortida. Tenim una oportunitat única en aquest mandat, ja que coincidirà la negociació del nou conveni SISCAT amb el tercer acord de l’ICS, que en un algun moment o altre s’acabarà obrint. Amb les dues negociacions sobre la taula, hem d’intentar que s’articuli el conveni mèdic per a tots els facultatius de Catalunya, treballin on treballin. Per fer-ho, hem de prescindir de les organitzacions que fan d’intermediàries, assenyalades fins i tot per la Sindicatura de Comptes. La negociació ha de ser directament amb la conselleria i el Servei Català de la Salut (CatSalut). Hi ha moltes reivindicacions que ens faran sortir al carrer però la més bàsica és aquesta. Els facultatius ja ho veuen clar i ara cal que els polítics també ho vegin. Si volen fer una nova planificació del sistema només pot passar per la interlocució directa amb els professionals mèdics. Al nou conseller o consellera li tornarem a portar la proposta de conveni mèdic. XLL: Fins ara ens han posat excuses de tota mena, entre elles que jurídicament no era viable. Aquesta excusa ha quedat en evidència amb l’acord de sortida de vaga dels MIR que ha demostrat que, amb independència de l’àmbit, el conveni o la taula salarial, es poden arribar a acords sobre les condicions laborals amb voluntat política i fent un decret. Quan hi ha voluntat d’estandarditzar i homogeneïtzar les condicions de treball és possible fer-ho per la via de la legislació.

Mentrestant es mantindrà la representació i les negociacions a la Mesa Sectorial de Negociació de Sanitat de l’ICS i a la Mesa Negociadora del Conveni SISCAT. Quines reclamacions hi portarà el sindicat?

JC: Jornada, descansos, carrera professional, DPO, formació i recerca, conciliació i igualtat de drets... XLL: Portarem tot allò que a la resta de sindicats els hi importa molt poc perquè només afecta els facultatius.

Heu afirmat que la Covid ha suposat l’estocada final per al model sanitari català, que s’haurà de reconstruir després de la pandèmia. Com ha de ser aquest nou model que MC s’ha ofert a ajudar a construir?

XLL: Basat en dos eixos. El primer, situar els pacients i els professionals en el centre del model, amb una gestió no jeràrquica. Això vol dir que no es prenguin decisions sense comptar la baula més important, que no s’imposi que es dialogui. El segon, que la sanitat sigui una estructura de país, un servei públic que no tingui la consideració ni la gestió d’una empresa del mercat. No es pot parlar de salut en termes de cost-benefici. Ningú es planteja que això pugui passar en l’educació. Un professor no pot veure condicionat el seu sou en funció del nivell d’aprovats, per exemple. En la sanitat tampoc hauria de passar. Som professionals que prestem un servei públic fonamental. JC: També s’han d’avaluar quines són les necessitats reals de salut dels ciutadans en tots els àmbits (primària, hospitalari, sociosanitari, salut mental) i, un cop definides, posar-hi el finançament adequat. Ara es fa a l’inrevés, primer el finançament i fins on arribi, i no pot seguir així.

Els estudis demogràfics certifiquen que la plantilla mèdica de la sanitat pública catalana està envellida i propera a la jubilació. Les noves generacions són bàsicament metgesses molt preparades que no tenen cap inconvenient si han de marxar a un altre país a desenvolupar la seva carrera professional. Com hauria d’afrontar aquesta situació el Departament de Salut?

JC: Ja veurem què acaba passant. La realitat és que ara mateix manquen facultatius i això és urgent. La feminització és positiva perquè promou la conciliació i normalitza la situació. XLL: Hi ha un missatge clar que ha de rebre l’Administració: o es posa al nivell del seu entorn geogràfic o tindrà un problema molt gros perquè, marxant 30 quilòmetres a l’oest o 100 quilòmetres al nord, els facultatius troben increments retributius molt significatius. Aleshores, qui es voldrà quedar? Tots tenim vocació, però també treballem per diners, i si marxant la retribució duplica o triplica la que pots rebre aquí, doncs tenim pocs motius per no fer-ho. I no és només una qüestió retributiva, també hi ha aspectes d’organització del servei, de pressió assistencial, de capacitat de gestió, etc. És la suma de tots els factors.

La consellera Alba Vergés ha finalitzat el seu mandat i es desconeix si continuarà al capdavant de Salut quan es conformi el nou Govern. Veuríeu amb bons ulls la seva continuïtat? Com valoreu el seu mandat?

JC: La dedicació no se li pot discutir. Ha treballat molt i ha viscut el tràngol de la pandèmia. Segurament li ha tocat fer més feina que a qualsevol dels seus predecessors. Però, pel que fa la relació amb nosaltres, des del primer dia va quedar clar que no tenia interès en allò que li plantejàvem -la interlocució directa i el conveni-, a diferència d’altres consellers. Hem convocat cinc vagues durant la seva gestió, això vol dir que la negociació no ha funcionat. XLL: Des de l’òptica dels facultatius, no ha estat sensible a les nostres problemàtiques i demandes. Independentment de qui estigui al capdavant de Salut a partir d’ara, sigui la consellera Vergés o algú altre, s’haurà d’entomar la reforma en profunditat del sistema, i és el repte més gran que ha tingut fins ara el Departament de Salut.