En memòria de Don Ricardo

Per Josep Antich Brocal

L’actual pandèmia ha posat en valor el personal sanitari dels hospitals, als quals agraïm tot el seu esforç, la professionalitat i la valentia de treballar en primera línia. Però seria injust oblidar-nos del serveis d’atenció primària que també han patit les carències d’un sistema desbordat per la quantitat de consultes i han hagut de gestionar les cites habituals més les relacionades amb el virus.

Considerem que els metges de capçalera han estat el referent més proper i, amb aquesta relació de dependència assoleixen el paper d’amic, confident i conseller, ja que coneixen les malalties de tota la família. En aquesta ocasió m’abelleix evocar la memòria d’un aquests homes carismàtics: Ricardo García Persiva.

Va nàixer a Silla l’any 1914, era fill del metge titular Ricardo García Vilaplana, casat amb Leonisa Persiva i, de la mateixa manera que el seu pare, es va convertir en una persona esclavitzada per la professió, sentint-se responsable de la salut de milers de veïns. Qualsevol avís d’urgència el feia eixir de casa de dia o de nit amb el maletí, sense vehicle, sense mitjans i sense la medicació necessària, refiant-se només de l’experiència i la intuïció, amb el risc d’una errada perillosa que li deixava la moral per terra.

Com la majoria de joves de la seua generació, la Guerra Civil li va trastocar la carrera, va estar destinat al port de Cartagena, embarcat en un destructor i després de tinent en l’escola sanitària de carrabiners que hi havia al Molí de les Xiques. Una vegada finalitzada la contesa s’estableix al carrer de València número 21 amb la intenció d’alleugerir indigestions, tosferines, febres, palloles, pigotes, colitis... en una època en què molta gent encara s’agafava als remeis tradicionals de les cataplasmes, els emplastres i la carabasseta d’esperit.

El matrimoni amb l’alcalde Francesc Baixauli i Josep Antich

En companyia de Visanteta, la comare, ajudà a vindre al món centenar de nadons (com va ser el meu cas) perquè les dones parien a casa amb total naturalitat, encara que de vegades el part es complicava i calia treballar de valent. Aquest era el seu deure, estar al servei dels conveïns, però al migdia, en acabar a l’ambulatori, creuava la plaça per distreure la ment i saludar els amics, ja que al Bar Centro l’esperaven el tio Soria i Paco Ríos per degustar la tradicional casalleta, i després, a casa a dinar i llegir el diari amb tranquil ·litat planificant les visites domiciliaries de la vesprada. Cal explicar que en la postguerra encara no hi havia Seguretat Social i el metge cobrava cada visita, excepte que el pacient tinguera contractada la iguala, una quota fixa semestral que cobria les atencions mèdiques de la família. Però moltes vegades la gent no tenia diners, i el metge, davant d’aquella situació, solia dir: «No passa res, deixa-ho estar» i s’acontentava amb el remitjó de creïlles o moniatos que l’endemà li portaven a casa en agraïment. Aquesta era la seua visió de la Medicina, curar a tothom, els rics i els pobres. Moltes anècdotes podríem relatar de la vida de Don Ricardo, però millor escoltar-ho en primera persona reproduint la entrevista que li vaig fer a l’agost de 1990, poc abans de morir. Com va ser la seua joventut? Vaig nàixer a Silla l’any 1914 en una casa del carrer de Sant Roc que era una farmàcia. Crec que avui encara hi ha un escut a la façana amb la copa i la serp. Com mon pare era metge jo em vaig criar en aquest ambient, d’ací em vingué la vocació. Ell tenia molta afició a la poesia i ho feia prou bé perquè a Alcoi, el seu poble natal, hi ha un carrer al seu nom, no per metge, sinó per poeta. Jo anava a l’escola primària de Silla i després a l’institut Lluís Vives per a traure el batxillerat. La carrera també la vaig fer a València, a la Facultat de Medicina. Recorde haver-me passat mitja joventut dalt del tren anant i venint amb els llibres davall del braç mirant el paisatge. Vivia a l’estacioneta anomenada “de Cullera”, en aquell edifici que ara han deixat l’estructura al descobert. Tenia el servei a la porta de casa, almenys d’això no em podia queixar.

Era bon estudiant? Normal… més que bo o brillant jo era regular, molt regular i constant. M’agradava la medicina i ho vaig prendre seriosament. Tant és així que als 21 anys ja tenia el títol de metge sense haver suspés mai cap assignatura.

Va home va, no siga tan modest i reconega que fou un empolló! No, no… res d’això. Ho feia el millor que podia, i prou.

I la mili? Parlem un poquet del servei militar. Imagine que tindrà molt que comptar. Efectivament, allò fou una llarga història. Per la quinta em vaig lliurar per excedent de cupo, però l’alegria va durar molt poc perquè de seguida va esclatar la Guerra Civil i em varen mobilitzar. Aní a Infanteria de Marina destinat a l’hospital naval de Cartagena amb la graduació de tinent metge… Després de mil peripècies, em trobe embarcat al destructor Ulloa a càrrec de la sanitat del vaixell i, a mesura que la guerra es perdia, hi hagué un relleu de forces al front de Madrid, deixàrem la mar i ens dugueren muntanya amunt als hospitals de campanya… En fi, un desastre que ens va marcar per a sempre en molts aspectes. M’entens, no? -Si, ja ho crec, i no anem a parlar més d’allò. Canviem de tema, com va conéixer la seua dona? Això ho contaré jo! [Intervé ràpidament la Sra. Amèlia Roig] Ricardo estava estiuejant a Torreblanca, que era el poble de sa mare Dª Leonisa, i com jo sóc de Benicarló, sempre anàvem per aquella rodolà amb la família i els amics. I fou allí on el vaig conèixer i sintonitzarem de seguida. L’any 1949 ens vàrem casar i ací estem, al llarg de tota una vida junts, amb cinc filles i nou netets dels quals estem molt orgullosos.

Don Ricardo, com era abans l’activitat professional d’un metge de capçalera? Molt sacrificada, sobretot per l’horari, però jo mai he fugit

Any 1915. De dalt a baix: Paco Costa i Júlia, titulars de la farmàcia. Leonisa Persiva, mare de Don Ricardo. La fadrina de la casa. Assegut a l’engronsadora: Sospedra, el cap de l’estacioneta de Cullera. Ricardo García Vilaplana i sa mare, Cecília. D. Ricardo amb un any i mig d’edat.

d’un avís a mitja nit. Era la meua obligació i punt. Encara que de vegades anaves mormolant perquè hi havia gent molt exagerada que et feia alçar del llit per qualsevol mal de panxa inofensiu. Quines eren les seues aficions? M’agradava anar a l’Albufera quan es podia passejar per allí. Sempre he tingut barca i un barquet. He disfrutat moltíssim a les tirades, jo tenia un puesto fix al replaçó i tam-

Amb la seua esposa i les filles, per ordre d’edat: Amèlia, Leoni, Carmen, Asun i Isabel

El que més recorde eren els parts, perquè encara que hi havia altres metges, com jo tenia l’especialitat de Tocologia sempre em cridaven a mi a qualsevol hora… Això no es podia ajornar. He assistit malalts i parteres a les casetes del terme i motors de la marjal. Abans vivien allí moltes famílies. En una caseta del camí del Saladar vaig atendre un part de dos bessons ajudat per la claror de quatre ciris i amb l’aigua bullida del sequiol. També recorde haver operat d’apendicitis a casa ajudant Chalmeta, un col ·lega de Catarroja molt bon metge. Nosaltres dúiem l’instrumental i l’anestèsia darrere… En fi, hi hauria molt que contar, moltes victòries i algun que d’altre disgust inevitable en qualsevol professió.

I allò què era, confiança o temeritat? No, no. Allò era l’únic que podia fer-se quan les coses venien així. Simplement calia tindre sentit de la responsabilitat i assumir el risc, tot era qüestió de seguretat. Jo he assistit tots els parts de la meua dona sense cap vacil ·lació. Vols més seguretat? Quines malalties específiques recorda al poble? Mon pare va lluitar molt amb el tifus i el paludisme i altres malalties endèmiques que s’anomenaven febres. Jo encara les he conegudes als llauradors. També hi havia moltes infeccions intestinals, colitis als xiquets i d’altres tipus de dolències digestives esdevingudes segurament de l’aigua dels pous casolans i una manca d’higiene en la conservació d’aliments, carn, peix, etc. La resta reumes i artrosis, allò que era normal en la contornada. Jo coneixia quasi de memòria l’historial clínic de moltes famílies, i es pot dir que endevinava per intuïció moltes malalties hereditàries.

Sempre ha estat a Silla treballant? Tota la vida. Abans d’acabar la carrera ja anava d’ajudant amb mon pare fent pràctiques. Et parle de l’any 1933 i 1934 i fins al 1983 que em varen jubilar, sempre he procurat no perdre de vista el campanar. Vaig guanyar unes oposicions per la meua especialitat, però de seguida vaig renunciar-hi perquè el destí era molt llunyà.

bé anava a la bequeruda. Eren altres temps on a l’Albufera feia gust anar. També m’ha agradat pescar. Tot això permetia escapar-me i relaxar-me dels maldecaps de tota la setmana, i el futbol també, però el Silla CF per dalt de tot. Sempre he format part de la directiva quan era jove i no em perdia cap partit.

Es vosté conscient que és una persona molt estimada a Silla? Per un moment, l’expressió canvia del to somrient que havia esdevingut l’entrevista, i després de meditar-ho, respon seriosament: Més que creure-ho, ho intuïsc, ho endevine. Això sembla una cosa normal en una persona tan relacionada amb la gent.

Li agradaria, tanmateix, com son pare, tindre un carrer del poble dedicat al seu nom? Amb els ulls plorosos i una lleu emoció continguda que s’esforçava a dissimular, encara tingué la suficient serenitat per a llevar-se lentament les ulleres i dibuixar un somriure mentre deia: Home, seria un honor per a mi i un orgull per a la família. Vaig comprendre que havia arribat el moment de deixar-lo tranquil…

Continuàrem la conversa amb la resta de la família agraintlos les atencions rebudes i desitjant una ràpida milloria per al nostre personatge. Tot seguit tornàrem a casa amb la satisfacció de les coses ben fetes, aquella mateixa satisfacció que el metge de ben segur sentiria després de cada jornada de treball al llarg de cinquanta anys de professió. Don Ricardo, aleshores ja estava prou malalt, coneixia millor que ningú la situació i va morir poques setmanes després sense poder llegir l’article que vàrem publicar al BIM número 36, setembre 1990. En agraïment a la seua memòria, l’ambulatori porta el seu nom en la placa inaugural situada a l’interior, encara que no estaria de més oficialitzar la denominació davant de la Conselleria de Sanitat i retolar el nom a la façana amb lletres grans, d’aquesta manera l’homenatge seria més complet.