Corpus Diguem el verd, la flor damunt la pedra agresta dels dies. La paraula com un traç, i la vida com de calç, fugaç: una randa que perfili llavi i sang i aquest combat de l’amor contra l’efímer.
I serem jardins, gravetat, alhora un deu i tot el pes encarnat d’aquesta tarda que passa enllà, i ens prem per destil·lar-nos la veu d’una gemma, d’un clavell: breu paradís que esqueixi l’asfalt tan rotund del temps.
Joan Duran i Ferrer Primavera de 2019
18 →
