80 anys "fent catifes al carrer"

26

Una conversa amb tres generacions de catifaires

Tertúlia amb Rosa Peris Massó, la seva filla Jetza Muntané Peris i la neta Jetza Alcázar Muntané.

R.P.: Al llarg de la vida he fet les catifes, primer del carrer Sant Francesc i més tard del carrer Major. Vaig començar de petita quan encara no es feien amb dibuix. Dels jardins de darrera de les cases agafàvem fulles i alguna flor i al pas la Custòdia es tiraven les flors; devia tenir 6 o 7 anys. Més tard es va estendre el costum de “fer el carrer” com es deia abans. A segons qui li pot sonar malament però no se’n deia fer la catifa; en dèiem ”fer el carrer” i ja se sabia què volia dir. Les més petites, la nena de cal Candelari, la nena de l’estanc, la meva germana i jo anàvem a cada veí, a demanar diners per comprar flor i ens donaven 50 cèntims o 1 pesseta. Un dia, un veí que era cubà i vivia en una casa molt maca al davant de l’estanc, ens va donar un duro, una cosa extraordinària perquè normalment es donava molt poquet. Amb els meus pares anàvem, 3 o 4 diumenges abans de Corpus, a buscar flor de Sant Joan a la muntanya i l’esteníem sota el llit de matrimoni perquè s’assequés i la foscor conservés viu el color. També anàvem al Jardí de Terramar que era tancat però ens hi deixaven entrar per recollir verd i al pont del tren a buscar buguenvíl·lia. Amb això guarníem el carrer. Devia tenir 13 o 14 anys, després de la guerra, cap el 1940 o 1941, teníem una botiga al començament de

Sant Francesc, al costat del Xatet, davant hi havia can Candelari, la Mercè Sella, més enllà el recader, en Cosi, l’Angeleta dels ous, Can Pescaret, l’estanc... La catifa començava al Cal Xatet, sense tapar l’entrada, primer fins a la meitat del carrer i cada any, una miqueta més. Més tard, quan em vaig casar el 1951, me’n vaig anar al carrer Major i allà ajudava a la catifa tot i que seguia organitzant la de Sant Francesc.

J.M.: El carrer Major el feia en Pañella, que era molt organitzat, tu només posaves flors (rient) i als nens no ens deixava posar perquè deia que no en sabíem, que no ho fèiem bé. Només ens deixaven posar verd i desfullar flor si érem més grandets.

J.A.: Ara també passa (rient). Segons qui, si no li agrada, encara et renya.

J.M.: Aquella nit, pels nens, era una nit fantàstica perquè te n’anaves a dormir més tard, era un festa.

R.P.: Cap els 80 en Pañella ho va deixar de fer i me’n vaig encarregar jo i la primera catifa que vaig fer i que tenia al cap de feia temps, van ser el Gegant i la Geganta ben grossos, de 13 metres cadascun.

J.M.: Quan ma mare va deixar Sant Francesc me’n vaig encarregar jo, fins que el 1991 van passar el Corpus de dijous a diumenge, em vaig disgustar i ho vaig deixar. L’últim any però, no sé per quin motiu, la vaig fer a la Plaça de l’Ajuntament.

R.P.: Al carrer Major hi havia una granja que a la nit, mentre preparàvem el dibuix i la flor, ens donava cafès i alguna beguda...

J.M.:...ara hi ha una gelateria que també ens dóna gelats. La gent del carrer sempre hi ha participat molt.

J.A.: Després de l’àvia el va fer la meva mare i més endavant la tia Sandra i ella m’ho va passar a mi. Crec que la meva primera catifa va ser el 2007 més o menys, el mateix tram de sempre, 28 metres. Aquest any és el meu 10è any; faig el dibuix i miro d’organitzar la feina de tothom. Fa cinc anys que el dibuix el fem amb projector i no amb plantilla.

J.M.: Hi ha qui encara el fa directament al paviment; amb plantilla és el més corrent, tal com ho fèiem la meva germana Sandra i jo. Abans les catifes eren més ornamentades, potser es tenia més quantitat i varietat de flor.

J.A.: Em sembla que abans es feia molt sanefa amb un dibuix més petit. Ara, parlo per mi, es fa un dibuix més gran i més decoratiu.

R.P.: Una cosa que sempre hem intentat i sempre hem fracassat és aconseguir que la gent vagi per l’acera de

27

la dreta. Amb cartells, dient-ho, “¡por la derecha!”, res, no hi ha manera.

J.A.: Jo tinc els cartells plastificats per cada any però no es fa cas.

R.P.: Abans hi havia el concurs de catifes. Al carrer Major no guanyàvem mai, sempre guanyava el carrer Jesús, un carrer molt ben organitzat i en el que tots els veïns anaven molt agermanats.

J.A.: El 2011 ens van donar un 2n premi pel dibuix, un paó molt maco; era el primer any que no donaven plaques i aleshores guanyem. Doncs ens vam fer la placa nosaltres mateixos i per l’aniversari de la meva àvia li vam donar i la vam penjar al carrer. Allà està i en tenim una altra per penjar, un dibuix d’una sirena.

J.A.: El més vistós són els carrers, trobo bé els premis als balcons i als clavells però als carrers s’hauria de tornar a fer concurs: (rient) és una reivindicació.

R.P.: Abans la flor no te la donaven sinó que la pagàvem els veïns de cada carrer; sempre hi havia qui s’espavilava per a trobar-la més barata o més maca.

J.M.: Depenia dels diners recollits, s’anava veí per veí però en general, tothom sortia, tothom ajudava. Érem joves i les amigues venien a ajudar. J.A.: El meu primer record és la catifa del col·legi amb els amics i amigues de petits. Més tard la vam fer amunt del carrer Major ja que allà passa la processó. L’any 1997, vam fer una catifa amb personatges de Disney i ens van venir a filmar pel programa d’Art Attack. Avui la confecció de la catifa segueix sent un moment d’amistat, sempre convido a tothom que puc i és molt bonic.

J.M.: Ara al carrer Major hi viu poca gent i sort que venen els amics. El centre del poble es va quedant buit. Abans en feia tothom, a tots els carrers.

J.A.: Al nostre carrer, el 1er i el 3er tram som la família i els veïns però quasi tots els altres trams del carrer són escoles, associacions,... si no fos per ells no es faria. Encara que, al mateix temps, aquests darrers 5 o 6 anys, ha revifat amb força.

J.M.: Quan el van passar a diumenge va decaure molt, jo mateixa el vaig deixar de fer, trobo que va ser convertir-lo en una mena d’espectacle pels visitants. Ara al centre hi viu alguna gent de fora que no ho senten propi. S’ha de conservar perquè és una festa molt pròpia de Sitges; de vegades hi ha gent que parla molt de Sitges però viuen d’esquena al que ha fet que Sitges sigui el que és.

(Transcripció a càrrec de C. M.)

28