JOVES ENGINYERS

SANTI RODRÍGUEZ,

Graduat de l’EPS, Primer Premi estatal del Ministerio de Universidades

g A finals de l’any passat, els mitjans de comunicació ens sorprenien amb una notícia que el món universitari gironí rebia amb alegria: l’especial reconeixement del Ministerio de Universidades cap a un dels seus antics alumnes, l’enginyer industrial Santi Rodríguez, titulat en GETI el curs 2015-2016.

El reconeixement, el primer d’aquest organisme per a un enginyer industrial gironí, li havia atorgat en el marc dels seus Premios Nacionales de Fin de Carrera de Educación Universitaria, en l’apartat d’Enginyeria. No per tardà -correspon a la promoció 2015/2016- té menys de valor, donada la singularitat de la distinció: assenyala i deixa constància dels més brillants estudiants de tot l’estat espanyol, a la vegada que comporta una assignació econòmica de 3.300 euros. Segons ens explica el mateix Santi Rodríguez, s’obté a través de dos criteris de puntuació. “El primer i que més aporta, és la nota d’expedient ponderada amb la mitjana de la resta de graduats de l’àmbit. El segon el componen totes aquelles beques, participacions, aportacions i activitats complementàries”. En la seva opinió, “la diferència i el punt extra pel qual crec que me l’han concedit, la fan aquestes últimes, com també que em dediqués a aprendre nous idiomes o les estades amb el departament de materials i estructures AMADE de la UdG, col·laborant en estudis sobre estructures de formigó”. Havia passat tant de temps des que va presentar l’aplicació, que ja gairebé no ho recordava. “En aquell moment de sorpresa vaig pensar que si més no, posava un bon punt final al meu pas per la universitat”.

Somni complert

El brillant rendiment acadèmic de l’enginyer industrial s’ha concretat en una feina en la qual es pot desenvolupar en allò que més li agrada. Sempre s’havia interessat per la mecànica de materials, sobretot per la teoria, el càlcul i la simulació de mecanismes i d’estructures, el que més el va atraure del grau. “Volia dedicar-m’hi professionalment i el meu somni s’ha complert”. Actualment treballa amb l’empresa madrilenya Carlos Fernández Casado S.L. dissenyant i calculant grans ponts que

g “Si has estudiat enginyeria industrial, amb una mica de lectura i observació, pots adaptar-te a una altra feina com un camaleó. És la idea amb la qual vaig entrar a estudiar la carrera, i per l’experiència que he viscut, m’hi reafirmo”.

s’implementen en altres països. També oferint el suport per a la seva construcció. I ara, es rumia seguir estudiant. “Tot i participar en projectes als Estats Units, Canadà, Filipines, Colòmbia, etc., ho faig teletreballant, i això em deixa temps perquè em plantegi continuar de forma parcial amb un doctorat sobre la simulació de problemes aerodinàmics amb mètodes sense malla. Principalment en els grans ponts atirantats i en fases de construcció, l’estructura parcial és una gran font d’incertesa si no es fan assajos de vent, i aquest és un cas dominant”.

Una carrera amb “molts cognoms”

Sempre ens agrada preguntar als joves enginyers per les seves motivacions quan van triar carrera. Ell ens explica que l’enginyeria era ja des de l’institut la que més li cridava l’atenció. L’únic dubte era que tingués “tants cognoms”. “No veia clar quin d’ells m’agradaria més. Em vaig decidir per la industrial perquè no té límits, és d’ampli espectre. Saber una mica de tot, personalment ho valoro molt, i professionalment facilita readaptar-se ràpidament”. Del càlcul de mecanismes i estructures en concret, el va atraure “la teoria sencera i els mètodes que hi ha al seu voltant. Tant podies fer uns números a mà com agafar un programa especialitzat, o crear-te el teu propi codi per resoldre tot un rang de problemes matemàtics que després tenien el seu ús”. També perquè se li va ficar al cap durant el grau que volia treballar en la investigació de nous materials estructurals, així com en les problemàtiques i càlcul de ponts i gratacels. “Potser sembla més un àmbit per a l’enginyeria de camins, però la gràcia d’uns estudis com els nostres és que entra dins de les possibilitats. De fet, no sent enginyer de camins, ara mateix treballo en un lloc on la resta d’enginyers sí que ho són, i tots fem el mateix”, assegura.

Els grans ponts i la moral

Per a ell segueix sent molt important que els assumptes que té sobre la taula li aportin novetats i deixin lloc per a les respostes imaginatives. “En el món professional dels grans ponts -comenta- és fàcil que molta gent tregui pit del que fa perquè les seves escales causen impressió. Tot i això, no és estrany que en les dinàmiques invisibles passin coses que no s’han d’infravalorar”. Com a jove enginyer, els objectius que es planteja en un nou projecte són, a part d’un bon resultat, que el procés no mati la creativitat, les millores en la solució, i les qüestions morals amb temes com sobrecàrregues laborals o la manca d’assertivitat dels implicats. “Pot semblar idíl.lic, però en encàrrecs amb pressupostos de molts zeros, terminis prefixats i filosofies de treball diferents, és sorprenentment fàcil veure com a vegades es cau en aquestes dinàmiques, i no és exclusiu de la construcció”.

En la pell del camaleó

Considerant el que manifesta, i després del tram recorregut, volem de saber què significa per a ell avui dia l’enginyeria industrial. “Parlo des de la posició d’un enginyer que no va continuar amb el Màster pròpiament industrial, la feina del qual es desenvolupa en una branca no reclamada pel col. lectiu. Des d’aquest punt, l’enginyeria industrial és per a mi una forma d’entendre la professió en un dels sentits més amples possible perquè et dóna la versatilitat d’expandir allò que saps a un nou àmbit, o l’opció d’acabar en un lloc nou. I amb una mica de lectura i observació, sense que els conceptes et siguin extremadament aliens, pots fer-te una nova imatge i adaptar-te com un camaleó. És la idea amb la qual vaig entrar a estudiar la carrera, i per l’experiència que he viscut, m’hi reafirmo”. Interessant...! mEIGi