el pèsol negre núm. 10

REVISTA LLIBERTĂ€RIA DEL BERGUEDĂ€ INFORMACIĂ“, CRĂ?TICA, PENSAMENT, HUMOR, DENĂšNCIA, CREACIĂ“

8ZRFWN IJ YNYZQFWX Época II Núm. 10

Abril-maig de 2002

DifusiĂł gratuĂŻta

/¡ ' '( ( 0 0$,* 1 * 12 2 e6 e6 8 81$ $ ) ),5$ 5$

(O TXH KLVWzULFDPHQW KD VLJXW L KDXULD GH VHU XQD MRUQDGD GH OOXLWD DQW L FDSLWDOLVWD V¡KD FRQYHUWLW D %HUJD HQ XQ RUJDVPH GHO VLVWHPD QHROLEHUDO HQ XQD ILUD SjJ

Entrevista a un membre de l’assemblea redactora d’ “amor y rabiaâ€? (PĂ g X) Amor y Rabia ĂŠs un grup anarquista de Valladolid que elaborat la revista que porta aquest nom. L’entrevistat ens farĂ una resenya de la revista i ens parlarĂ tambĂŠ de coses molt mĂŠs generals.

/¡$&(% 028 ),/6 3(5 )(5 &$//$5 (/ 3Ë62/

Continua l’inacabable debat sobre nacionalisme. (Pà g 13-15)

7UXFDGHV D FDVD QRWtFLD DO UHJLy SjJ

Hi tenim l’article de resposta del Pingu i un manifest de l’ateneu llibertari del berguedĂ

/¡DXWRU GH O¡DUWLFOH GHQXQFLD HO WUDFWH TXH UHEp G¡D TXHVWD HPSUHVD SjJ

. & 2r8 & 2r8 poesia, articles de didactica Ă crata

-2& %587 $ %(51(7 6 $

&217,1Ă”$ /$ //8,7$ '( %(5*$ (6 028

8

7H[W GH UHLYLQGLFDFLRQV GH OD SODWDIRUPD SjJ

E l P è s o l N e g r e e s m a n if e s t a a t r a v Ê s d e l’ e d it o r i a l. L a r e s t a d ’ a r t ic l e s i o p in i o n s s ó n r e s p o n s a b ili t a t d e l s seu s a u to rs.

llibertĂ ria revisrevista ta ll ibertĂ rdel ia del berBerguedĂ guedĂ 11

*).947.&1 VISCA LA LLIBERTAT!

C

al defensar la llibertat d’expressió. Enfront dels atacs, pressions i maniobres mediàtiques i els assetjaments personals, rebuts per aquesta revista i els seus col•laboradors; cal refermar els nostres principis i el nostre compromís amb la llibertat d’expressió.

Cal recordar a l’Associació Comarcal d’Empresaris del Berguedà i a les empreses que han quedat retratades en aquesta revista, que si no volen tornar a sortir a les nostres pàgines, només han de respectar la legalitat que de fet, ells mateixos han imposat. En cap article aparegut al Pèsol s’insulta a la patronal. Simplement s’han explicat situacions d’injustícia que més enllà de la explotació legal –que tampoc compartim-, passen per sobre de la legalitat vigent. Són articles de denúncia que fan els afectats, amb un esperit de justícia digne d’admiració i que tenen un sentit pedagògic per a la resta de treballadors, que desconeixen els seus drets.

Si no voleu ser criticats, el que heu de fer és respectar la legalitat i ser honrats i no voler fer callar les veus que fan públiques les diferents injustícies provocades per vosaltres.

&(9:&1.9&9

SOLIDARITAT AMB EL PRES BERGUEDÀ ROBERTO BELARMINO CATRINO LÓPEZ

R

oberto és un pres berguedà de 31 anys que porta més de 10 anys a la presó. I sembla que li poden quedar 5 anys més.

Fou traslladat a Madrid per intentar pujar a la teulada de la presó per protestar per les condicions de les presons a l’estat espanyol i l’acusaren d’intent de motí amb l’original argument de mantenir contactes amb organitzacions “de l’entorn pro-etarra”.

Roberto participa activament en la lluita per la dignitat dels presos i va participar ara fa poc en una vaga de fam, que va haver d’abandonar per problemes de ronyó. És deure de tots els anarquistes recolzar la lluita dels presos doncs, conscients que un dia víctimes d’aquest sistema injust podem ser qualsevol els empresonats i perquè la presó és la negació total de la llibertat.

8

El Pèsol Negre seguirà cedint les seves pàgines a qui vulgui denunciar qualsevol injustícia: enfront la patronal o qualsevol empresa, enfront els abusos de poder de les forces de repressió, enfront els poders públics, etc.

Igualment el Pèsol Negre davant els atacs rebuts, demana la solidaritat i el recolzament de tots els berguedans que estimin la llibertat i la dignitat humana.

El Pèsol no està al servei de cap poder, és realment independent i autònom, a diferència d’altres mitjans com Regió7 que amb una actitud entre incompetent i servil, lluny de qualsevol esperit crític o d’investigació i lluny de ser independents; estan al servei dels diferents poders de la comarca.

D’altra banda, pel que fa a l’apartat de debat, cal reiterar que és un espai per la lliure expressió de diferents idees, i que evidentment tothom hi pot dir la seva. Volem que sigui un espai de debat lliure i no volem que es caigui en enfrontaments personals ni entre col•lectius.

També insistir en aquest editorial que l’1 de maig NO ES UNA FIRA, es dia de rebel•lió, es dia de lluita anticapitalista.

Salut i llibertat!

Demanem doncs que s'enviïn cartes per tal de demanar el seu immediat trasllat a una presó catalana.

Directora General de Serveis Penitenciaris Mercedes Sanchez C/ Aragón 332 08009 Barcelona tf.- 93 214 0100 Direcció. Gen. de Serveis Penitenciaris i Rehabilitació Sr. D. ANGEL GOMEZ MUÑOZ C/ Aragó 332 08009 Barcelona tf.- 93 214 0100 També cal enviar cartes de suport al pres: Roberto B. Catrino lópez CP Madrid III Carretera Pinto a S Martin de la Vega Km 5 28340 Valdemoro Madrid La Redacció

revista llibertària del berguedà 2

&(9:&1.9&9 L’ASSOCIACIÓ COMARCAL D’EMPRESARIS DEL BERGUEDÀ CONTRA LA LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ

A

l passat número del Pèsol Negre hi apareixen dos articles de temàtica laboral en els que dues empreses berguedanes queden simplement amb el cul enlaire, en explicar-se i demostrar-se el seu tracte als treballadors i diverses il•legalitats.

Davant l’evidència i veracitat del que s’explica als articles, als senyors empresaris només els ha quedat per fer el que probablement millor saben fer: fer ús del seu poder, per sobre de qualsevol altre consideració.

Arrel de fer-se pública la seva manera de fer empresa i fer calés, els senyors empresaris han iniciat una campanya d’instigació i amenaces. Primer: trucant a diverses persones que res no sabien de la revista ni dels articles, acusant-los de ser autors dels verídics articles i coaccionant-los (no trobareu feina al Berguedà). Segon: no contents amb les amenaces a persones que a sobre no tenien res a veure amb els articles, continuen i acceleren en la seva lluita contra aquesta revista i la llibertat d’expressió. ( A més algunes veus afirmen que el cap de la patronal berguedana envià gent a treure tots els pèsols negres de la circulació) El cap de l’Associació Comarcal d’Empresaris del Berguedà i amo d’una de les empreses descobertes en un dels articles per un extreballador, ja havia iniciat la seva croada contra la llibertat d’expressió arrel del ranking d’empreses més explotadores del Berguedà que sortia al nº8 del Pèsol Negre. Ara però, a part de les trucadetes, els senyors empresaris feien pública una amenaça a la premsa. Al Regió7 apareixia una nota de redacció que sense contrastar cap informació (com es habitual a Regió 7) acusava aquesta revista d’insultar les empreses. Res més lluny de la realitat, ja que precisament en els esmentats articles (que sempre fan els afectats) mostren i demostren aportant expe-

8

riències, dades i documentació diversa (contractes, nòmines, el conveni del sector...) les diferents situacions d’injustícia, algunes d’elles il•legals, que provoquen i duen a terme els molt respectables senyors empresaris de la nostra comarca. Als articles que ens referim no hi ha ni un sol insult, al contrari es demostra les il•legalitats i practiques d’explotació i mega-plusvàlua o robatori (llenguatge tècnic) que duen a terme els suposats emprenedors del Berguedà.

La nota a Regió7 és una mostra més de la campanya contra la llibertat d’expressió dels senyors empresaris. És de fet una rebequeria o “pataleta” enfront l’evidència. Qui no ha llegit el Pèsol Negre pot pensar (a partir del control dels mitjans no independents com Regió7 que tenen els empresaris) que efectivament insultem; tanmateix qui ha llegit els articles comprendrà que es tracta d’una maniobra per intimidar i intentar que el Pèsol Negre deixi d’existir.

Els qui realment insulten són ells que tracten els col•laboradors del Pèsol Negre de covards, fent una mostra del cinisme d’aquests empresaris. En els temps que corren deixar que els col•laboradors signin amb pseudònim és garantia de llibertat. Com ha estat demostrat, els esmentats articles diuen absolutament la veritat, en canvi els empresaris assenyalats no poden presumir de ser francs ni sincers alhora de tractar amb els seus assalariats –als que no només exploten, sinó que també enganyen-.

Esperem que el Pèsol Negre segueixi oferint les seves pàgines –com s’ha compromès a fer- a tothom que vulgui denunciar injustícies. Sort n’hi ha que al Berguedà existeix un mitjà de comunicació realment valent, compromès i independent dels diversos poders.

AMICS DEL PÈSOL NEGRE

revista llibertària del berguedà 3

&(9:&1.9&9 “Berga es mou” Plataforma d'Associacions Culturals i Juvenils de Berga

B

erga es mou és una plataforma d’associacions juvenils i associacions culturals de Berga. Aquestes entitats són privades, sense cap ànim de lucre i duen a terme una continuada i intensa tasca cultural en benefici de totes les persones de la ciutat i comarca. L’activitat d’aquestes entitats privades, culturals i sense ànim de lucre de la ciutat de Berga és sens dubte d’interès i benefici públic.

Aquestes associacions, patint unes problemàtiques comunes vam decidir associar-nos. La problemàtica principal i inicial era que el finançament d’aquestes entitats culturals i sense ànim de lucre no és gens fàcil i té una base fonamental en les parades que la majoria d’aquestes associacions acostumem a muntar per Patum al vall.

Per poder instal•lar les esmentades parades veníem pagant a l’Ajuntament de Berga una fiança i el corresponent impost per l’ocupació de la via pública. Tenint en compte la naturalesa de les associacions i de l’activitat que realitzen, consideraven del tot injust pagar aquest impost.

Per resoldre aquest problema vam presentar l’octubre de 2001 una instància a l’Ajuntament de Berga sol•licitant l’exempció d’impostos. Havent passat més de dos mesos –i després d’insistir-, se’ns va respondre negativament a les nostres peticions.

Aleshores es va constituir la plataforma pròpiament dita per unir esforços, fer pública la situació i poder arribar a aconseguir les nostres legitimes –i d’altrabanda lògiques- demandes. La plataforma va redactar un text inicial, però desprès de dues assemblees generals i públiques, es va posar de manifest que una de les associacions deixava d’estar interessada en la plataforma i optava per insistir en algunes de les demandes per mitjà del “Consell de Joves”. Per tant, Casal Panxo –de moment i pel que sembla- ha deixat la plataforma, però la resta d’associacions veient la necessitat d’unir-nos per aconseguir el que és just, decidim tirar endavant amb “Berga es mou”.

A més ara ampliem les nostres demandes, posant sobre la taula els diversos problemes que ens afecten i que està en mans de l’Ajuntament de Berga que es puguin resoldre.

8

D’aquesta manera expliquem el perquè de “Berga es mou”, qui som i què exigim a l’Ajuntament de Berga (primer es va sol•licitar via instància, ara ho exigim públicament).

Què, exigim: 1.- L'exempció total d'impostos. En especial els aplicats a activitats precisament destinades a la gestió econòmica de les entitats, com per exemple les parades muntades per Patum o altres activitats que es puguin desenvolupar.

2.- Més suport econòmic per a les entitats culturals i juvenils que ho sol•licitin. Recordem que som entitats sense ànim de lucre i que amb molt d'esforç econòmic i

personal, som la base indiscutible de la cultura berguedana. Aquest suport econòmic no es pot desvincular de l'exempció d'impostos.

3.- Que l’assegurança municipal cobreixi les possibles assegurances que ens reclamen quan organitzem alguns actes públics.

4.- Que l’Ajuntament de Berga es responsabilitzi de muntar totalment els escenaris quan alguna entitat ho sol•liciti, i que aquests escenaris es corresponguin a les característiques de les activitats que es pensen dur a terme.

5.- La supressió de les fiances econòmiques que l’Ajuntament cobra quan realitzem activitats, ja que cada entitat ja es responsabilitza dels actes que realitza (com entitats legals que som). Actualment poden arribar a passar molts mesos abans no es retornin les esmentades fiances, quan una setmana després de l’activitat haurí-

revista llibertària del berguedà 4

&(9:&1.9&9 em d’haver pogut recuperar els diners dipositats en concepte de fiança.

6.- Agilitzar tots els processos burocràtics que estem obligats a dur a terme a l’Ajuntament de Berga, des de la resposta d’instàncies fins a qualsevol altre tràmit.

Volem que s’acabi aquest assetjament burocràtic que, en ocasions, suposa tractar amb l’Ajuntament de Berga.

7.- Que s’ampliïn els horaris de la Biblioteca Ramon Vinyes i Cluet, ja que els caps de setmana i festius quan els estudiants berguedans tornen a Berga, està la major part del temps tancada.

8.- Un espai allunyat del nucli urbà que permeti realitzar assajos dels grups musicals locals, concerts i activi-

VENUT!!

E

xactament, VENUT, tal com sona, així està el nostre poble. Vosaltres potser ja us n’havieu adonat, però jo ho vaig poder comprovar fa pocs dies, quan donant una volta en cotxe per la nova zona “urbanitzada” de Casampons, com hi diuen alguns, jo prefereixo dir-n’hi masacrada, estava veient que cada vegada hi queda menys terreny de bosc, mentre que el nombre de xalets continua augmentant. Aquesta evidencia em va començar a preocupar quan vaig començar a veure cartells de “venut”, a llocs on des de sempre i de moment encara s’hi conserva una mica de bosc. La cosa va anar agafant encara més gravetat, quan vaig veure que l’unic camí sense esfaltar que queda a Casampons, el qual condueix fins a Pedret, per on molta gent va a passejat i a descansar una mica de la monotonia de la ciutat quan té una estona lliure, està vallat, és a dir que ara ja no hi pot passar ningú tret del seu propietari.

Si continuem així, arribarem a un punt en que la gent que vulgui veure una mica de vegetació s’haurà de construir un hivernacle a casa, ja que tots els boscos estaran reconvertits en cases de rics, o tancats perquè no s’hi `pugui entrar, i tot això gràcies als nostres polík-

8

tats diverses.

9.- Canvis profunds en les actituds i les normatives municipals. No ens conformem amb solucions temporals ni actituds caciquils ni paternalistes. La solució d’aquest problemes s’ha de reflectir en les normatives municipals i en els fets.

SIGNEN: Casal Moragues, J.E.R.C., Berguedana de Jazz, Centre d’Estudis Josep Ester Borràs, Associació Columna Terra i Llibertat, Ateneu Llibertari del Berguedà i Associació de Parats. tics, que s’hauran omplert les butxaques venent-se una cosa que no els pertany, però que se la fan totalment seva. Doncs jo no hi estic d’acord! Una de les poques coses bones que tenim a Berga són els espais naturals, i i sinó pregunteu-els-hi a la gent de Barcelona; nosaltres ho tenim més fàcil que ells per veure la natura, ja que amb prou feines hem de recórrer alguns kilometres per estar tranquils enmig del bosc, però penseu com seria de molest haver d’agafar el cotxe i recórrer desenes de kilometres per veure un bosc mínimament extens, on no t’hi trobis una persona a cada arbre, i sense cap “urbanització” al costat espatllant el descans.

Penso que els nostres boscos són una comuna, és a dir, de tots i per això les persones han pogut fer-ne ús, aprofitant-se de les coses utils que ens dóna, però respectantlo en tot moment, i cuidant-lo com es mereix, tampoc és tan difícil, però en el moment en què se li posa preu s’està donant el primer pas cap a la seva desaparició. I el que més m’emprenya, és que s’utilitzi per contrui-hi xalets a l’abast de l’immensa minoria de la població, que juga a veure qui fa el xalet més gran i més maco, quan la majoria de nosaltres no en podríem pagar ni les portes. I a més, només en gaudiran una o dues persones`, o una familia com a molt, en canvi fins ara

revista llibertària del berguedà 5

&(9:&1.9&9 tothom qui ha volgut ha pogut aprofitar aquests espais.

Jo crec que privar a totes les persones d’això per el benestar propi se’n diu egoisme, o potser ambició?

Espero que aquest escrit serveixi perquè la gent de l’ajuntament faci alguna cosa al respecte (santa inocència), perquè és dificil d’entendre com en un ajuntament amb alguna gent aparentment tan d’esquerres com diuen que són, es permeti privatitzar una cosa que al meu entendre hauria de ser d’ús públic i no només d’ús per les persones amb un compte bancari amb masses numeros. I sinó espero que la gent de Berga intenti sabotejar tan com pugui aquesta necessitat dels rics de

tenir més que els altres, i amb ella la necessitat de destruir-ho tot.

Per últim, als nous propietaris d’aquests terrenys els hi voldria dir una cosa: quan l’últim arbre sigui tallat, quan l’últim riu sigui contaminat, quan l’últim animal sigui caçat, potser llavors un adonareu que els diners no es poden menjar.

L’1 DE MAIG NO ÉS CAP FIRA

plotats, del dia de la consciència de classe, de la lluita per l’alliberament de la vida; doncs han fet el dia de l’explotació de la persona per la persona, de l’especulació, del vil mercadeig, de l’autoritat i la submissió.

Hem tingut coneixement de les maniobres de coacció que algun empresari berguedà ha portat a terme. Seguim amb atenció el cas. Només recordar a qui li calgui, que nosaltres no oblidem ni perdonem. I tant sabem el que ocorre actualment com recordem el què passà el 1949, sabem qui és qui. És insultant transformar el dia dedicat a les víctimes del capitalisme en el dia dels botxins. És imperdonable organitzar aquesta farsa, participar-hi i acceptar-la. Però alguns anarquistes encara estem vius i estem aquí, com sempre donant la cara. La lluita no s’ha acabat i serà, com sempre, dura.

No oblidem qui som, cal prendre consciència de la nostra posició a la societat i actuar en conseqüència i sense por. Amb la solidaritat obrera podrem acabar amb l’explotació de la persona per la persona, amb l’obediència i amb la misèria econòmica, moral i política a la que ens condemnen els empresaris i l’especulació financera, l’estat i les religions.

VISCA L’1 DE MAIG! VISCA L’EMANCIPACIÓ DE LES EXPLOTADES! VISCA L’ANARQUIA

L

’1 de Maig és el dia internacional dels treballadors, de la classe obrera i hauria de ser un dia de lluita i reivindicació dels explotats. L’1 de Maig recorda i ret homenatge als Màrtirs de Chicago, que el 1886 van ser executats per reivindicar la jornada de vuit hores. Les coses han canviat? La resposta no permet cap vacil•lació, ja que en tot cas no ha millorat per bé. I per constatar això no cal ser massa il•lustrat, només cal tenir ulls a la cara, o recordar l’experiència vital de cadascú en l’àmbit del treball.

A Berga igual que ahir, avui les forces conservadores i les reaccionàries, mantenen la seva actitud prepotent, tirànica i desvergonyida. A Berga les forces vives, les que governen des de sempre tant des de l’Ajuntament com des de fora- un bon dia van decidir transformar l’1 de Maig en el dia per festejar el capitalisme.

Aquests il•lustres berguedans, un cop havien assassinat o fet marxar totes aquelles persones que van formar part del magnífic moviment obrer i llibertari del Berguedà –amb l’ajuda del seu estimat general Franco, tot i que ells diuen ara que són demòcrates i catalanistesnomés els hi quedava acabar també amb l’1 de Maig.

Aquests éssers despreciables, que han estat carlistes, franquistes i ara resulta que són demòcrates i summament catalans, han fet del dia de reivindicació dels ex-

8

VISCA LA TERRA LLIURE! Pepe

Grup anarquista Ramon Vila

revista llibertària del berguedà 6

&(9:&1.9&9 ESPECULACIÓ IMMOBILIARIA

E

n els darrers temps un parell d’empreses, alguna

d’elles personificada en un conegut i baixet mafiós berguedà, s’han dedicat a comprar cases velles del casc antic –utilitzant diversos mitjans alguns d’ells en contra de la moral i la llei-. A continuació procedeixen a fer algunes obres sense permisos i explotant immigrants de mala manera. A continuació fan particions il•legals dels pisos i les cases i els lloguen a preus elevadíssims sense que ni tant sols els pisos acompleixin els requisits mínims d’habitabilitat. Tot això amb el silenci còmplice dels poders públics.

Sembla ser que l’Associació de Veïns del casc antic de Berga ha denunciat la situació i al Sr. Alcalde no se li ha acudit res més que desviar l’atenció parlant de suposats i falsos conflictes culturals, ja que molts d’aquest pisos són llogats per immigrants. Aquesta actitud de tirar pilotes fora respon a no voler assumir la responsabilitat municipal respecte aquestes il•legalitats i respecte el benestar social. Tant de bo es tracti només d’inep-

DE MUJERES PARA MUJERES

A

veces me pregunto: donde están las mujeres que se apoyan unas a otras?, donde están todas esas mujeres, iguales a mi, que necesitan la compañía de sus compañeras de sufrimiento?, compañeras de sexismos intolerables y trabajos que duran más de 24 horas seguidas, aquellas mujeres que, además de cuidar hijos, nietos, sobrinos e incluso maridos, se van al campo: a trabajar y se ponen pañuelos en su cara para no “molestar” o “provocar” a los hombres que se van encontrando por el camino.

Donde están todas aquellas feministas....... de hoy y de ayer.

Cada vez que pienso todas las mujeres, luchadoras, incansables, maravillosas y sobretodo libres de pensamiento que murieron por los derechos de las nuevas generaciones de mujeres, que no son otras que sus propias hijas, nietas, sobrinas, en definitiva, nosotras. Que pensarían de nosotras si nos vieran conformándonos con esta sociedad, desigual y egoísta, que nos hace pensar que tenemos todo lo que nos merecemos, y nos hacen compararnos con otras mujeres diciéndonos: - no os quejéis, mirad a

8

titud municipal i no hi hagi res més darrera de tot plegat. El poder municipal és malauradament feble, tanmateix precisament en allò referent al sòl i els assumptes immobiliaris és fort. Per tant, què passa? són ineptes o es que de l’especulació immobiliària també ells personalment hi surten beneficiats? És hora de reclamar a l’Ajuntament de Berga que deixi d’inventar-se “conflictes culturals” que són rotundament inexistents i que assumeixi les seves obligacions pel bé comú de la ciutadania de Berga, per garantir el benestar social i evitar l’insultant especulació d’aquests feixistes berguedans. D’altra banda, cal també exigir als ciutadans i a les associacions de veïns una actitud més bel•ligerant per aconseguir fer complir la legalitat i fer prevaldre la justícia.

CONTRA L’ESPECULACIÓ I LA MENTIDA, ACCIÓ DIRECTE! Una Persona Indignada

las pobres, están peor que vosotras. Unas llevamos burka, otras llevamos el pañuelo en los ojos y nos hace no ver la realidad, a otras nos maltratan físicamente y nos hacen llorar delante de un policía que puede que no maltrate a su mujer, pero maltrata a los encarcelad@s (también queremos solidarizarnos con ell@s), otras nos consumimos psicológicamente al ver como nos insultan por ser mujeres que intentamos ayudar a otras compañeras, otras son obligadas a hacer trabajos inhumanos y vejaciones mortales.

Desde “el guisante feminista” apoyamos a todas aquellas mujeres que necesitaron, necesitan y necesitaran nuestra colaboración para poder ser plenamente libres. ¡Apoyo entre mujeres siempre! Lucharemos contra todo el patriarcado que nos obliga a no ser como somos, siguiendo unas reglas estúpidas de belleza y, lo que es peor, jugando con nuestra vida, haciéndonos prisioneras de nuestro propio cuerpo. Invitamos a todas las mujeres a que se quieran tal y como son, las invitamos a no ser engañadas y a que exijan una plena igualdad tanto en el trabajo como en casa.

La pesoleta feminista

revista llibertària del berguedà 7

1&'47&1 A BERNET HI HA JOC BRUT

C

om altres companys/es de la comarca m’he decidit a denunciar el tracte que he rebut en una empresa berguedana, tant coneguda com BERNET S.A. Aquesta empresa es dedica a fer tot tipus de neteja (ja sigui a pisos, empreses, pàrkings, neteja de vidres ...).

Tot i que per fora pot semblar que no hi ha cap tipus de

problema, no és així, ja que des de dins es pot veure com aquesta empresa és bruta i negre.

Aquesta va ser creada per l’empresari Fernando Bilbao, amo de les ceràmiques Queralt i marit de la doctora Gassó. Una família d’alt nivell econòmic en la nostra comarca, gràcies a la suor dels seus assalariats, els quals els serveixen per mantenir-se en la classe alta.

Un grup de companys/es hem viscut en aquesta empresa una sèrie de situacions que s’han de denunciar per tal que no es tornin a repetir en ella ni en altres.

A BERNET el principal problema és que hi ha

un treballador com nosaltres, el qual la seva dona té part de l’empresa, que s’aprofita de la resta de companys per explotar-los i fins i tot, de vegades, faltarlos el respecte. Ens deixa fent la feina que ens tocaria fer entre tots per anar al bar i sense poder-nos queixar, ja que al tenir part d’aquesta, és un bon amic del patró, i nosaltres, com li ha passat a la classe obrera en el llarg de la història, tenim “l’as de perdre”. A més, un cop acabada la feina, davant de l’amo es tirava “totes les floretes”, fent-lo creure que ell havia estat el capdavanter de la feina. I llavors quant les coses anaven maldades, per la queixa d’algun client, les culpes eren per nosaltres mentre ell sempre se’n sortia molt ben parat.

Alhora de realitzar feines perilloses, tot hi ser el treballador més antic i “expert” nosaltres érem qui les havíem de fer, mentre que ell feia les més segures.

Per tal de què això no es torni a repetir, ni en aquesta ni en altres empreses, ja és hora D’ACTUAR, no podem seguir callant mentre hi hagi quatre desgraciats aprofitant-se de nosaltres i explotant-nos dia a dia.

CONTRA LES EMPRESES I ELS EMPRESARIS EXPLOTADORS I AQUEST SISTEMA POLÍTIC QUE ELS DÓNA COBERTURA PER SEGUIR-HO FENT. CONTRA L’EXPLOTACIÓ LABORAL I PER L’EMANCIPACIÓ DE LA CLASSE OBRERA!!!!!

UN EX-TREBALLADOR CONSCIENT

/HV GLIHUHQWV HPSUHVHV D VRWD DQXQFLDGHV QR WHQHQ SHUTXq FRPSDUWLU OD LGHRORJLD GHOV GLIHUHQWV DUWLFOHV GH OD UHYLVWD

/$ 0$)$/'$

Diaris Llibreria

8

Papeleria

revista llibertària del berguedà 8

).) (9.(&STÒRIC UN ALTRE MÓN ÉS POSSIBLE: L'ALTERNATIVA LLIBERTÀRIA

D

arrerament, en motiu de la cimera hem sentit a dir profusament en els entorns antiglobalització que un altre món és possible. Evidentment, és cert. Però, quin és aquest món ? Aquí començarien les discrepàncies. En aquesta lluita podem veure encasellada molta gent i molt diversa, amb motivacions ben diferents -i en molts casos oposades- : anarquistes, comunistes, ONG's, capitalistes reformistes, nacionalistes independentistes, partits oportunistes, etc.

D'aquesta unió tan heterogènia n'han de sorgir alternatives, perquè sinó la oposició perd tot el seu sentit. I les alternatives, òbviament, són i han de ser diferents segons el grup d'afinitat ideològica que les plantegi. Des del moviment llibertari no ens podem quedar enrere en aquest nou món que s'està gestant. El juliol del 36 és una herència del passat que ens ha de servir d'experiència per a noves propostes, pels reptes d'avui. No hem de retre culte a les velles glòries, sinó extreure'n tot allò que ens pugui ser de profit en aquests temps tan crucials que estem vivint.

La nostra lluita no és la del Fòrum de Porto Alegre, ni la de les nacions sense Estat que volen tenir més pes a la UE... . Tenim una visió del món prou madurada i vàlida; l'hem de fer valer i acostar-la a "les masses".

Des dels temps de l' AIT, els anarquistes hem defensat l'internacionalisme (o globalització); els moviments contra la globalització neoliberal són recents, nosaltres fa anys i panys que lluitem contra això, defensant l'Ideal àcrata en oposició al capital i l'Estat.

Coordinem-nos i seguim lluitant, amb uns referents clars -no normatius, però sí una orientació, una essència...-. L'internacionalisme àcrata de tota la vida té un paper en aquest moviment, un paper que ha de ser important, com a alternativa real, com a bloc homogeni -

8

no violent- diferenciat dels polítics i reformistes. Cal reconstruir una internacional anarquista forta, una coordinació de grups autònoms amb unes bases sòlides i una important cultura i formació àcrata.

Els nostres referents necessitarien pocs fòrums de portoalegre, perquè el nostre ideari ja té un bagatge intel•lectual i històric molt remarcable. Simplement s'hauria de donar una lectura actualitzada als valors llibertaris de sempre, i adaptar-los a les noves necessitats. De fet, els principis bàsics segueixen sent els mateixos de sempre.

Contra el capitalisme, oposem la solidaritat, l'ajut mutu, la no explotació de l'home per l'home, és a dir, el comunisme llibertari o el col•lectivisme.

Contra l'autoritarisme i les jerarquies, defensem la nostra característica organització assambleària, horitzontal, on l'individu és plenament lliure.

Contra els Estats i les fronteres, propugnem la federació de comunes lliures i la lliure circulació de persones arreu del món.

Contra l'especulació i la destrucció del medi ambient, proposem un desenvolupament sostenible i una racionalització dels recursos naturals, i l'ús d'energies netes i renovables.

Contra la censura, lliurepensament i llibertat d'expressió real.

Contra l'ensenyament tutelat per l'Estat, l'Esglèsia i el Capital, recordem l'aportació de les escoles racionalistes i les prenem com a model desitjable per a una educació que no anul•li la persona ni li imposi res, sinó que l'ajudi a treure el millor de sí mateix -la qual cosa, al seu torn, reverteix en la societat-.

Contra la imposició lingüística i cultural, anhelem un món on les diferents cultures i llengües convisquin i signifiquin riquesa, i l'ús funcional de la llengua a nivell internacional es resolgui amb una llengua internacional, l'oblidat esperanto de tots i de ningú.

Esperança Etc, etc.

revista llibertària del berguedà 9

).) (9.(& ALS TREBALLADORS ASSALARIATS EN GENERAL

Q

uants cops hem pogut sentir o llegir que aquest o aquell empresari dóna feina a X obrers, que dóna formació a tants altres o que produeix tanta riquesa? I és que ens bombardegen en aquesta direcció, ens parlen d’aquests senyors com si de ONG’s es tractessin, com si fossin animes caritatives que “arrisquen” el seu capital en benefici de tots. Davant d’aquesta forma de pensar voldria fer unes quantes reflexions que no son gens noves, m'agradaria treure la pols al pensament de grans filòsofs i economistes que sembla que ja han pasta de moda o que no tenen lloc en un món on impera el pensament únic.

Entrant en matèria dir en primer lloc que els empresaris NO produeixen riquesa, els únics productors de riquesa som nosaltres: els seus assalariats son els obrers de les fabriques, dels tallers, de les empreses de serveis. Som els què fem moure les maquines, els que extraiem el mineral del cor de la terra, els que servim els plats als restaurants, els què recollim les escombraries, els què enviem les cartes…

Els empresaris són només paràsits de la classe obrera, són els que viuen a costa d’aquesta classe, són els que es queden la plusvàlua que produïm els seus assalariats.

I és el concepte de plusvàlua el que demostra l’eterna injustícia sobre la qual s’aguanta el capitalisme (i sobre la propietat privada de la qual en deriva). El fet de que a l’obrer no s’ens paga mai el valor real de que produïm, el fet que existeix un robatori permanent a cada assalariat.

I a la plusvàlua, al robatori legal, cal sumar-li les estafes a què ens sotmeten els patrons, algunes de les quals hem pogut veure demostrades en aquesta revista (veure l’anterior pèsol negre).

Davant de tot això començaria a ser hora de prendre consciència de classe, oblidat del tot actualment i reivindicar EL QUE ÉS NOSTRE, perquè no es tracta de

8

reformes ni de millores, es qüestió de reivindicar el que ens pertany i ens ha sigut robat, és a dir TOT. És qüestió d’exigir el sou integra, ser els únics beneficiaris del que produïm i tot el què ens ha sigut usurpat com a classe social.

Hem de reclamar també els mitjans de producció perquè aquests també han estat elaborats per treballadors als que no s’els ha retribuït pel valor real del que han produït. Pertanyen, doncs, també a la nostra classe social.

Hem de reivindicar el dret a ser nosaltres mateixos els únics beneficiaris de la nostra força de treball, el dret a gestionar les nostres pròpies vides i en definitiva la llibertat.

I no hem de caure en l’error de la delegació, no hem de caure en el parlamentarisme, hem de ser nosaltres mateixos els que gestionem les nostres vides i es per això que hem de refusar tota forma de govern i tota organització burocràtica, jeràrquica i per tant estatista.

Hem de reivindicar el dret a governar-nos nosaltres mateixos i apostar pel federalisme.

Totes aquestes idees –com ja eh dit- no son noves, i ja van trobar la seva màxima expressió practica en la revolució espanyola de 1936, on els obrers foragitaren als burgesos i gestionaren de manera directe i eficaçment els mitjans de producció. Col•lectivitzaren camps i fàbriques I s’alliberaren de les cadenes del capital I de l’estat., utopia que durà fins que la contrarevolució estalinista i el feixisme acabaren amb el somni fet realitat.

MÉS DE 65 ANYS DESPRÉS HEM DE CONTINUAR LLUITANT PER LA LLIBERTAT, HEM DE PRENDRE CONSCIENCIA DE CLASSE I REIVINDICAR EL QUE ÉS NOSTRE. CONTRA L’ESTAT I EL CAPITAL GUERRA SOCIAL!!!

Barrikada

revista llibertària del berguedà 10

).) (9.(& Una societat nova

V

olem realment, un món diferent? Diuen molts, que aquest actual no es pot canviar, potser tenen part de raó, però sempre queda l’opció, de crear-ne un de nou, més a la nostra mida i de les nostres idees, però, per això caldrà fer valer la frase: “voler, és poder” Tots som lliures per poder triar com volem viure i amb qui. Ja sabem que podem esperar d’aquesta societat actual, i això anant bé: una feina, amb dedicació plena, una família, (pares, germans... primer, parella i fills després) més aviat conservadora, reaccionaria i consumista, una propietat privada (lloc per viure, propietats, vehicles....etc) a pagar en mots anys; en resum: una vida programada per i per a, aquest sistema social que ens envolta, molt tancada i quasi enterrada. De poc serveix protestar, fer reunions, parlar sobre ideologies, projectes... etc si després com sempre tornem al refugi de “casa nostre” o bé “dels nostres pares”. Les nostres formes de viure són iguals de tothom, tan sols pensem diferent.

Caldria doncs passar a l’acció, portar les nostres idees llibertàries a terme, donar exemple d’autogestió, d’organització, de plena convicció, amb la creació d’una societat nova formada principalment per diferents grups de treball, comunes rurals i urbanes, col•lectius...etc tots

Contra la imbecilitat

D

e vegades es fa esgotador el grau d’idiotització de la gent. La lluita contra la imbecilització popular considero que és un dels grans reptes de tots els moviments antitotalitaris: a qualsevol col•lectiu preocupat pel bé comú li ha d’esfereir el grau al que s’ha arribat i que, dia a dia, va assolint noves cotes.

Segons el meu parer crec que hi ha diversos factors a tenir en compte i que, donat que considero que el problema és greu i és important parar-hi atenció, miraré d’analitzar breument.

Entre els factors que, matitzant-ho tant com calgui, donen peu a un cert optimisme, en primer lloc trobo que hi ha el propi caràcter dels humans que tendeix a espolsar l’opressió quan aquesta ens porta a passar necessitat així com el recurs de l’ajut mutu quan les condicions es degraden. Entenc que és lamentable que calgui recórrer a estar molt malament perquè la gent

8

ells relacionats i coordinats, per així poder assolir un funcionament i una autogestió cada vegada més eficaç.

Seran llocs per viure i treballar col•lectivament, on cadascú, podrà desenvolupar i compartir els seus coneixements i aprendre’n d’altres. Tots els esforços i dedicació tindran d’estar orientats cap a la nova comuna llibertaria, que serà, en definitiva, la casa de tots. També caldrà recordar quelcom important: anar a la feina i a la comuna àcrata ja que sense aquests ingredients no podrem assolir els nostres objectius, com ja van fer els nostres avantpassats (i encara en pitjors situacions que les d’avui). La nostra condició o finalitat podria ser aquesta: donar-ho tot. Però potser seria demanar massa per aquests anarquistes que estan tan arrelats al sistema social capitalista actual, família i propietat privada encara tenen molt poder.

Ja va sent hora de que l’anarquia no sigui tan sols sinònim d’utopia, més aviat, el nom d’un nou món mogut per la més alta expressió de l’ordre.

Serem capaços algun dia de fer història?

Salutacions @

Àngel

comenci a reaccionar però, bé, al menys les coses no es poden degradar indefinidament sense que hi hagi una reacció popular en contra. La via de deixar degradar la situació fins el límit esperant la reacció, no obstant, la considero més que imbècil, perquè quan la gent estigui realment fotuda no tindrà marge de reacció: els grillons ja seran massa forts.

També em sembla tenir clar que la majoria de la gent no puteja si pot evitar-ho i l’instint de sociabilitat, mal que en procés de putrefacció per l’individualisme imperant, segueix recordant-nos què és correcte i què no, tot i que potser sense ser-ne massa conscients. No crec que la gent hagi oblidat que el bé comú està per sobre del bé individual: és només que la societat ha estat muntada de tal manera que dóna massa excuses als qui pensen el contrari, i fa que, de fet, el més còmode immediatament sigui pensar-ho. La gent segueix considerant bona i desitjable la igualtat, la llibertat, la cooperació –tot i que amb les evidents distorsions que els medis s’encarreguen de posar- i això cal tenir-ho en comp-

revista llibertària del berguedà 11

).) (9.(& te… …però el lema “pa i circ” té avui més vigència que mai: la gent no lluita amb la panxa plena, els esports tenen entretinguda a la plebs –a mi entre ells- i l’ordre policial s’encarrega de garantir la propietat, així que la majoria de la gent té aquest pa i aquest circ relativament garantit. I no l’importa res més. És esgotador veure que els termes “llibertat”, “igualtat” i “solidaritat” entre d’altres s’utilitzin sense cap mena de respecte, que es ridicultza els/ les qui van deixar la pell per aconseguir-ho, i em treu de polleguera veure que la gent no té ni la més mínima idea del que parla quan s’omple la boca amb aquests conceptes. Sòcrates ja deia que no s’ha de fer cas a la majoria sinó als més savis.

Aquesta idea, en essència i deixant de banda l’aparença reaccionària de l’afirmació, em sembla totalment vàlida i crec que s’ha de tenir en compte. El costum de que en nom de la llibertat d’expressió tothom pugui opinar respecte qualsevol tema es menja el dret que s’hauria de

tenir de que no t’obliguessin a escoltar les bestieses de qualsevol pelacanyes. I deixem-nos de que totes les opinions són respectables: aquelles que responen a interessos particulars o aquelles que responen a una informació totalment manipulada i retallada (o a la pura ignorància) no ho són. Però me’n vaig.

La tasca d’idiotització exercida pels medis em sembla que indubtablement és massiva i eficaç, amb infinitud de medis i de sicaris, i supera aclaparadorament totes les temptatives dels moviments antitotalitaris per fer-hi front. Una de les conseqüències més greus de la qüestió, juntament amb l’oblit de la memòria històrica, és el fet que, tot i que la gran majoria de la població depèn d’algun patró per guanyar-se la vida, avui en dia ningú es considera proletari/a; s’ha perdut la consciència de classe. I això ho acabarem pagant, nosaltres o els que ens segueixin.

Un anàlisi fred considero que porta al pessimisme i, per què no, al nihilisme. Però per ser negatius més val que pleguem veles i això no em val. La única opció se m’acut per intentar viure feliç però amb coherència és, doncs, mirar de trobar grups ideològicament afins i fer el possible, en el propi àmbit, per lluitar contra la subnormalització i mantenir viva la flama del pensament antitotalitari. Tard o d’hora la gent hi haurà d’acabar recorrent. Sens dubte.

Orland "todos somos egoistas, todos buscamos la satisfacción propia. Pero el anarquista encuentra su mayor satisfacció'n en la lucha por el bien de todos, por el logro de una sociedad en la que el (sic) pueda ser un hermano entre hermanos, entre gente sana, inteligente,educada y alegre. Pero el que se adapta, el que esta satisfecho de vivir entre esclavos y obtiene ganancias de la labor de esclavos, no es, ni puede ser, anarquista" Malatesta

/HV GLIHUHQWV HPSUHVHV D VRWD DQXQFLDGHV QR WHQHQ SHUTXq FRPSDUWLU OD LGHRORJLD GHOV GLIHUHQWV DUWLFOHV GH OD UHYLVWD

8

revista llibertària del berguedà 12

).) (9.(& )JGFY XTGWJ SFHNTSFQNXRJ L ’E sp ai q ue d es d el P èso l N egre d ed iq uem al d eb at, p retén q ue p er m itjà d e la lliure ex p ressió d e d iferents p lantejam ents i p ro p o stes i p er tant q ue p er m itjà d e l’accés a d iferents o p inio ns; cad ascú p ugui fo rm ar-se d es d e la llib ertat. É s p er aix ò q ue cal q ue els articles q ue ens envieu no p retenguin enfro ntam ents p erso nals fo ra d e to ni actitud s d o gm àtiq ues i q uè, en canvi, cerq uin el p lantejam ent i la d iscussió d ’id ees. É s p er aq uesta raó q ue d es d el P èso l N egre no vo lem p o tenciar cap enfro ntam ent p erso nal ni tam p o c entre co l·lectius. R ep etim : l’esp ai d e d eb at ha d es ser aix ò , un esp ai d e d eb at q ue p erm eti la reflex ió i la lliure auto fo rm ació .

E n to t cas, reco rd em q ue el P èso l N egre no m és es resp o nsab ilitza d e l’ed ito rial i q ue la resta d ’articles só n resp o nsab ilitat d els seus auto rs, alho ra q ue co nvid em i evid enciem q ue si algú està en d esaco rd am b q ualsevo l d els articles ap areguts a la no stra p ub licació , sem p re p o t escriure un article p er co ntraargum entar-lo .

A m b la vo luntat q ue l’esp ai d e d eb at serveix i p er les finalitats q ue p lantegem , d o nem p as a la secció .

P er altre b and a anem d o nant p er ex aurit aq uest d eb at, d o ncs ja no s’ap o rten id ees no ves, es d o ncs p er aix ò q ue el d o narem p er acab at (si no arrib en m es articles am b id ees no ves) en el segü ent num ero .

L ’A ssem b lea d e red a cció

EN RESPOSTA ALS ARTICLES ANTINACIONALISTES

C

ompanys i companyes del Pèsol Negre: Després d’haver llegit les contestacions que s’han fet a l’article que us vaig enviar per al vostre número 8, i després d’agrair-vos un cop més que hagueu obert aquesta finestra a l’exterior per a que la gent de fora del vostre col•lectiu pugui expressar les seves opinions, m’agradaria fer uns quants comentaris.

En primer lloc, cal dir a «un àcrata cabrejat...» que demostra molt bé el seu universalisme al seu article. Començar argumentant que les idees anarquistes són les més lliures, etc. per, acte seguit, atacar un col•lectiu per haver posat al seu local un nom determinat, em sembla que és una clara mostra de respecte i de llibertat. Sí, senyor: a l’Ateneu llibertari, els àcrates, al Panxo els independentistes, i cadascú a casa seva i sense moure’s, «que cadascú estigui al lloc que li correspon, amb noms i cognoms propis». Així s’avançarà molt ràpidament cap a l’alliberament total que tant pregones. Que en Massana era anarcosindicalista? Això em sembla que és un fet que ningú no nega (tot i que, per sobre de tot, era un revolucionari). Ara bé, una cosa és això i l’altre haver de registrar el nom sota copyright per a fer-lo servir. Una persona tan lliure, tan universal, no s’hauria de preocupar per aquesta mena de foteses. D’altra banda, i encara en referència a aquest article, he de dir que «per dir visca la independència» cal tot el rotllo que vaig escriure per a l’article anterior, i molt més. Quan s’entra

8

en aquesta mena de desqualificacions, sense entrar a fons en el debat, acostuma a passar que la gent es fixi més en la forma que en el contingut, la qual cosa acostuma a no resoldre res (per cert, l’article no és «probasc». En què t’has basat tu per a afirmar-ho?).

D’altra banda, en resposta al Pep i tu, he de començar dient que qüestionar fets tan elementals com què és una cultura suposa partir d’un punt molt baix per al debat.

Una nació és el conjunt de característiques que fan que un grup determinat de gent sigui específicament diferenciat de la resta. Aquest conjunt de característiques fan referència tant a la llengua, com a la història particular de cada grup, la qual cosa recull des de la gastronomia fins al tipus de roba que porta cada societat (malgrat que la globalització neoliberal destrueixi totes aquestes diferenciacions cada dia). No és una qüestió de genètica, sinó de compromís. No és qüestió d’haver nascut a un lloc o un altre, sinó un sentiment. Quan una persona (ja sigui nacionalista o no) parla en català per a expressar-se amb un altre individu, denota la seva formació cultural, de la mateixa manera que ho faria si parlés en castellà. Forma part de la seva cultura pròpia, personal, que no és millor que la resta, però tampoc pitjor. Negar que les nacions existeixen és una absurditat, perquè les nacions són fets històrics, objectius (no apareix d’un dia per l’altre, com un bolet). Una nació pot existir sense un territori determinat (hi ha algú que negui que els gitanos, saharauís o palestins no són una nació?). La crítica, i l’error, que s’oposa sovint és allò que es busca tenir en una frontera per a poder imposar-la. Si

revista llibertària del berguedà 13

).) (9.(& IJGFY XTGWJ SFHNTSFQNXRJ hi ha algú que vulgui la independència per tenir una frontera, serà tan enemic vostre com meu. Allò que, segons la meva opinió, defensa el nacionalisme, com a mínim el de l’esquerra independentista, és que es doni la possibilitat a tots els pobles (que, no ho oblidem, estan formats per persones individuals) a decidir lliurement i sense cap mena d’imposició sobre la seva organització, sobre el seu futur.

O és que, en aquesta vostra futura i idíl•lica societat alliberada, si un conjunt de gent, de forma conscient o bé naturalment, decideix autoorganitzar-se de forma que la comunitat que en resulti no estigui formada només per un barri o un poble, sinó per un conjunt que abasti diversos pobles i diversos grups diferents de persones, que mantenen entre elles unes relacions més intenses (tant econòmiques com d’altres tipus) que amb la resta, se’ls negarà aquesta possibilitat? Perquè la nació no és res més que la unió voluntària de persones que tenen unes característiques comunes (el «tarannà característic»). Unió voluntària, perquè, sinó, allò que sorgeix és un estat, no pas una nació (o és que el poble kurd, que està repartit entre quatre estats i al qual se li nega fins i tot la possibilitat de pronunciar el nom de la seva comunitat a Turquia, un dels quatre estats, pronunciar la paraula Kurdistan està penat amb la presó, no és una nació?).

D’altra banda, company Pep i tu, dir que el fet cultural no és la base de la nació és negar una evidència. Dius tu que les especificitats «són comunes a la resta del món occidental». Jo encara diria més. Si te’n vas a Austràlia o a l’últim racó del món, podràs trobar-te una màquina de llaunes on et podràs comprar el teu refresc de cola preferit. Així que, culturalment, seguint aquest raonament que proposes, els belgues i els nepalís, són iguals?

I els argentins i els suecs? També? Una cosa és que el sistema capitalista exporti la seva manera d’entendre el món als quatre racons del globus, i una altra la manera com cada societat adopta aquests trets imposats. Quan

les transnacionals no existien, les societats eren molt més diferents entre elles.

Quan la gent anava en carro, les possibilitats de conèixer altra gent i cultures eren molt més reduïdes. Ha estat en els darrers 150 anys en què el procés d’homogeneïtzació s’ha accelerat, fins a tal punt que, ara per ara, tens raó, culturalment no hi ha cap gran característica que ens separi de la resta del «món occidental». Però això no vol dir res: allò que marca la diferència són les petites coses (des de les diferències lingüístiques fins als horaris o la manera d’establir les relacions econòmiques). Un incís: perquè et penses que el govern del PP, al seu projecte de construcció del TAV, hagi previst que serà més ràpid anar de València a Madrid (600 quilòmetres) que de Tarragona a Castelló de la Plana (150 quilòmetres)? Doncs perquè dins el projecte espanyolista (que pot ser el del PP, el del PSOE, el de CiU, o el de qualsevol partit espanyol «constitucionalista») de construcció nacional, i des de fa molts anys, tenen molt clar que trastocant les relacions econòmiques entre els diferents punts d’un mateix territori, es canvien també la resta de relacions. Perquè així també es construeixen nacions: el més senzill, per a comerciar (relacions econòmiques, també una de les bases de la nació), és anar a vendre o a comprar al lloc que et sigui més proper, no?

Finalment, crec que el projecte, digueu-li «nacionalista», «independentista» o com vulgueu, que defensem des de l’esquerra independentista té molts més punts en comú amb vosaltres dels que us agrada de reconèixer. I si l’únic problema que existeix és el de la construcció d’un Estat, no patiu, que aviat ens posarem d’acord. Perquè el canvi que pregonem no és de governants, sinó de mentalitat. Perquè posar tots els nacionalistes dins el mateix sac és un error.

Manifest de l’Assemblea de l’Ateneu Llibertari del Berguedà

berguedà que ajudi a redefinir postures i estratègies.

En transformar el contingut del pèsol en una plataforma de llançament d’insults i amenaces envers la resta d’organitzacions revolucionàries d’esquerres resulta que el continent, que és el pèsol en si, s’ens presenta com una trista caricatura, farcida de col•laboracions que, francament, mereixen més formar part de la secció de contactes d’alguna revista del cor per marujas que d’una pu-

E

ns temem que podem considerar el darrer núm. del pèsol negre, com a mínim, desafortunat.

Malgrat això, potser la tensió creada que de manera molt tangible bolca aquest exemplar pugui servir de punt d’inflexió per engegar un debat dins del mov. llib.

8

LLUÍS (PINGU)

revista llibertària del berguedà 14

).) (9.(& IJGFY XTGWJ SFHNTSFQNXRJ blicació de caràcter político-social seria.

Certament, resulta vergonyós l’acarnissament d’alguns articulistes amb la gent del Casal Panxo. Aquest col•lectiu està tant legitimat a seguir amb coherència el seu propi programa polític com nosaltres.

Pel que fa a les amenaces contra el Casal Panxo i els seus integrants, manifestades gens subtilment en un altre article poc afortunat del núm. 9 del pèsol negre, seria d'agrair que l’exaltat redactor del mateix procurés triar l’objecte de la seva ira amb més cura, ja que la destrucció del Casal Panxo, sens dubte, no seria un éxit revolucionari destacable, si no una garrulada imperdonable.

I encara més: Qüestionar la validesa del mot “panxo” perque presumptament no s’escau amb el tipus d’activitat que es realitza dins del local del mateix nom porta aquest poc apassionant debat a nivells de conversa banal de riques vídues burgeses de saló de té. El Casal Panxo portarà el nom que els seus integrants considerin oportú.

Tanmateix, resulta poc encertat atribuir al Casal Panxo la intenció de “rebentar la plataforma Berga es mou”, ja que és lícit retirar-se lliurement d’un projecte que pels motius que sigui no els resulti suficientment engrescador, sense que això impliqui una voluntat de rebentar res.

Acusacions de robatori, al•lusions a un suposat “immens clavegueram que us arrossega ja fa temps”, imputacions de “merder mental” i altres meravelles de

*397*;.89&

ENTREVISTA A JULIO D’ “AMOR Y RABIA”

A

mor y Rabia, és una de les revista anarquistes més famoses dins del moviment llibertari. Cada revista és monogràfica i els temes que tracta ho fa amb molta rigorositat. La podeu consultar o comprar al local del centre d’estudis Josep Ester Borràs i de l’associació columna terra i llibertat. L’equip de redacció del Pèsol Negre Ha tingut ocasió de parlar amb un dels personatges que formava part del grup i que ha seguit la seva trajectòria des dels inicis.

8

La redacció: Explícanos un poco la historia de la re-

la dialèctica fluida sembren alguns articles d’aquest exemplar.

I això no és tot: estimem molt poc ajustades a la realitat les acusacions de “empresaris de la nit” que des d’un altre article del pèsol s’els imputa. L’activitat econòmica que duu a terme el Casal Panxo hauria d’ésser motiu de satisfacció per tot l’espectre d’esquerra revolucionària de la comarca, ja que no només genera fons propis per engegar campanyes i activitats polítiques i socials en consonància amb la seva línia d’actuació, si no que també complementa un espai de lleure molt necessari que oferta al jovent berguedà l’alternativa als autèntics empresaris de la nit.

Des de l’Ateneu Llibertari, per la part que ens toca, demanem sinceres disculpes a totes les persones del Casal Panxo que, amb raó, s’han sentit atacades, elles o el seu projecte. Aprofitem també per fer una crida a la distensió entre col•lectius que ajudi a establir ponts d’unió entre nosaltres, ja que tenint en compte que el nostre enemic, el model econòmic actual, es el mateix, podem estar segurs que hi ha més coses que ens uneixen que les que ens allunyen.

Si fins i tot els nostres teòrics clàssics afirmaven, fa ja més de cent anys, que els pobles de la terra tenien el dret d’alliberar-se dels seus opressors!!

Salut i anarquia: L’assemblea de l’Ateneu Llibertari del Berguedà

vista.

Julio : el grupo comienza con un cambio de nombre al salir de la FIJL (Federación Ibérica de Juventudes libertarias). En realidad es el mismo grupo de Juventudes que se cambia el nombre por el de Grupo Anarquista Amor y Rabia.

Estamos hablando de finales del año 1995, yo acababa de entrar, en las asambleas se ve la necesidad de seguir realizando en la ciudad campañas de divulgación de las ideas anarquistas aplicadas a lo concreto: contra el nacionalismo, contra los jurados populares, contra la Iglesia... etc El caso es que esas son las campañas que me acuerdo. Al poco tiempo de entrar uno de los compañeros más activos plantea la posibilidad de editar una revista de carácter local y en la que se tratarían temas mo-

revista llibertària del berguedà 15

*397*;.89& nográficos. Surgen varios nombres: El Fuego de Prometeo, Ni Dios Ni Amo, Amor y Rabia...al final nos gustó la última opción y así quedó.

El primer número fue un trabajo sobre las minas antipersonales.

En las últimas páginas se daba cabida a noticias breves de la ciudad y alrededores.

Por lo que hace referencia a la tirada las primeras tiradas son de 25 a 50 ejemplares -más que nada tirábamos tan pocos por la falta de dinero (eterno problema)Esto continúa sobre todo con el trabajo del compañero que impulsó su creación hasta que tiene que marcharse a Alemania con su compañera y niña. Algún miembro más abandona el grupo por unos u otros motivos aunque todas las personas que estuvieron al principio siguen vinculadas al movimiento ya sea de forma más continua o más esporádica y ya sea colaborando con el grupo y la revista o en la CNT, etc.

La redacció: ¿Como es que os decidierais a hacer una revista tan exclusivamente? (esto sin dejar de hacer otras cosas claro) Julio: Pues no solo como Amor y Rabia, sino que en las experiencias asociativas anteriores, en las que se pretende hacer llegar un mensaje a la gente siempre nos dimos cuenta de la falta de conocimiento que existía y no solo de conocimiento, sino de algo mucho más grave, como es el razonamiento y la crítica. Esto es fundamental para cualquier tipo de movimiento disidente para dirigir el ataque de forma certera.

Así que además de otro tipo de actos la revista fue siempre el eje central del grupo y como abundan las publicaciones pretendimos también hacer algo que rompiera un poco la tónica general -que era el hacer revistas de artículos cortos como mucho de 2 a 4 páginas- Entendíamos que existía la posibilidad de realizar trabajos sobre muchos temas en profundidad que podí-

8

an servir además en el futuro como punto de referencia cuando alguien quería saber algo sobre un tema concreto y no quería zamparse 3 ó 4 libros.

Con el paso de los años la gente del grupo varió y se dio un enfoque distinto a la revista. Primero asegurar su supervivencia, también es algo que se tuvo claro desde el principio: Solo aquello que perdura a lo largo del tiempo tiene calado social -hablando por supuesto de publicaciones, grupos, etc...- Parece que hay una especie de idea generalizada de que solo se toma en serio lo que se está acostumbrado a ver y el generar una costumbre lleva su tiempo.

Como decía, con la salida de los veteranos militantes y con la llegada de los nuevos cambiamos la orientación organizativa, que no la idea fundamental. Se le puso precio cuando antes muchas de las revistas eran gratuitas. Sobretodo porque sino, no se podía garantizar su supervivencia y por otro lado comenzamos a establecer contactos de distribución fuera de Valladolid.

Es significativo mirar actas de las reuniones de hace 3 años en las que nos felicitamos por la venta de 50 revistas de un número de Malatesta. El número 62 ha tenido una tirada de 1200 revistas y aunque todavía no se han vendido todas (tardará) sí podemos decir que se ha multiplicado por 10 la distribución.

Bueno, no todo ha sido un camino de rosas imparable.

La redacció: ¿Como la financiáis?

Para el financiamiento pues alguna que otra vez se ponen cuotas las más de las veces son aportaciones esporádicas y se ha intentado siempre financiarse con la venta, pero es inútil porque siempre se pierde dinero.

En ocasiones puntuales hemos hecho algún tipo de acto como un concierto para reforzar el bolsillo.

La redacció: cómo ves el futuro de la revista?

Sobre lo del futuro siempre me ha preocupado (y hablo de mí porque he estado a lo largo de toda la trayectoria y ha habido momentos MUY críticos) la pervivencia

revista llibertària del berguedà 16

*397*;.89& del grupo y de la revista ha sido la bandera del mismo.

La redacció: la verdad que hoy en día es conocida por la mayoría del movimiento libertario español Julio: y parte del extranjero (riu) La distribuimos también en una librería de Amsterdam y hace poco nos escriben de Brasil (creo) diciendo que tienen algunos números de la revista pero que quieren que se les mandemos los que vayamos sacando. La verdad es que esto es responsabilidad de la gente de Sin Dios que se llevó a México y no sé cuantos países más un montón de números cuando estuvieron de gira.

La redacció: Cambiando de tema totalmente vamos a pasar a analizar la sociedad en que vivimos.

Que papel juegan los gobiernos en la actualidad? Tu crees que los gobiernos tienen mas poder que las transnacionales?

Julio: yo creo que no L.R: explícate Julio: simplemente es el brazo policial de un mismo cuerpo. Para poner un ejemplo claro tiene en España más poder el PP=Gobierno que las multinacionales? pues bien, si tenemos en cuenta que Rodolfo Martín Villa es presidente de ENDESA L.R: si, gran personaje, "el verdadero problema del Estado español no es ETA sino los libertarios....".

Julio: (riu) Rodrigo Rato liquidó la Trinaranjus y tiene otras tantas empresas, el presidente de Telefónica es también miembro del PP. Es decir que son los mismos, salvo que ponen en política a cierta gente de sus empresas normalmente a los presidentes que son los que ponen la jeta y son conocidos, pero no siempre son los accionistas mayoritarios.

L.R: i si ganara el PSOE? Julio: a ver con el PSOE pasa poco más o menos lo que con el PP, lo único que tiene es una apariencia más de progre y así lo han utilizado cuando había que meter medidas duras como las reconversiones y el desmante-

8

lamiento del tejido industrial en este país acerías, altos hornos, minería, astilleros... Si eso lo hubiese hecho un gobierno ultra conservador como el que tenemos ahora la gente se los hubiese comido por las patas.

L.R: pero si por ejemplo gana, un grupo que no tiene estos grandes "ricos"?

Julio: no puede ganar L.R: explícate Julio: eso lo comentábamos en el número de Elecciones no tiene el apoyo económico de los grandes bancos, que por cierto sí se lo prestó al PSOE para ganar las elecciones del 82 (fue el partido que más créditos recibió de todos los grandes bancos de entonces) hay un libro que se llama Los Banqueros del PSOE en el que vienen gráficos.

L.R: así no hay democracia real no? Porque los que deciden son los grandes ricos!

Julio: esa es la madre del cordero, que todo es mentira vivimos en una sociedad de la imagen lo que no se anuncia no se vende y para anunciarse hace falta dinero. Además aseguran la alternancia según el interés del momento moviendo el dinero de una cuenta a otra o sacando escándalos de unos y de otros en sus medios de formación de masas.

L.R: así es totalmente verdad la cita esa de que "no hay democracia posible en una sociedad de clases" no?

Julio: exacto, no puede haberla L.R: no se puede controlar la economía des del estado como nos dicen muchos "progre"?

Julio: no se puede llegar al estado sin estar a las órdenes de la economía, el Estado es suyo. Los Estados.

L.R: hemos desmentido pues el mito de la libertad, el de la democracia... que pasa con la libertad de expresión? Puedo decir todo esto en los periódicos?

Julio: tres cuartos de lo mismo puesto que todo se reduce al interés económico por un lado un medio "informativo" es una empresa y lo que no es rentable económicamente no lo va a asumir ninguna empresa ni

revista llibertària del berguedà 17

*397*;.89& siquiera estos "garantes de la libertad de información" por otro no dejan de ser instrumentos del gran capital que en su mayor parte tienen la mayoría de las acciones de estos medios. Por eso en contadas ocasiones podremos ver una noticia que afecte a la imagen del señor Botín o del señor Ibarra.

L.R: luego están a su único servicio! Les interesa tenernos callados, nos manipulan! Estamos engañados!

Resumiendo pues, los verdaderos gobernantes del mundo son las transnacionales no?

Julio: como ha sido siempre.

L.R: ¿el señor Aznar el señor Bush son también marionetas no? (o son empresarios también) Julio: exacto, es que en la mayoría de los casos no se puede hacer una distinción clara.

L.R: aunque lo que esta claro es que el dinero esta detrás...

Julio: defienden sus intereses porque pertenecen a la clase adinerada y está claro que aquí quien tiene dinero no lo ha ganado trabajando ni en la lotería L.R: y centrándonos a la actualidad acaba de llegar el euro la moneda única Julio: (que por cierto es una risa hablar de Europa y ver el mapa de la moneda, porque faltan 3/4 partes) L.R: (riures), si es cierto. Que representa el euro en este entramado?

Julio: la consolidación del bloque europeo y seguramente el principio de la entrada a cara descubierta en nuestra zona de influencia desde el norte de África occidental hasta Irak al igual que EEUU controla las economías de América latina y pone y quita dictadores cuando la situación lo requiere.

L.R: cambiando de tema...el estado del bienestar, es un obstáculo pues para este sistema dominado por el dinero, si estamos gobernados por multinacionales porque lo mantienen? O porque existe todavía?

Crees que va a desaparecer?

Julio: que existe todavía?

L.R: el estado de bienestar Julio: yo por lo menos no lo he visto L.R: el subsidio de paro... seguridad social etc.

Julio: si has echado un vistazo últimamente no habrás dejado de ver aperturas de Hospitales privados por todas partes (2 en Valladolid en el último año) en cuanto al caso del paro aumentaron a 12 meses de trabajo el tiempo necesario para cobrarlo y a 35 años el tiempo de cotización necesario para cobrar una pensión... a la edad que estamos empezando a trabajar y con las ga-

8

rantías que ofrece hoy día el mercado laboral es fácil darse cuenta de que para muchos se acabaron las pensiones aunque formalmente todavía existan como formalmente existe el derecho a la educación y a ir a la universidad, pero con los últimos incrementos de precios y las reformas que están haciendo ya podemos ir olvidándonos.

L.R: Que perspectivas hay para los movimientos anarquistas delante de este panorama?

Julio: estamos en un momento de cambios en el que siendo un movimiento muy minoritario (seamos realistas) se nos va a plantear la posibilidad de fortalecernos y que las ideas que defendemos se extiendan, pero todo son posibilidades, porque depende de lo que hagamos y depende de lo capaces que seamos de analizar con claridad la situación y comprender lo que está pasando para actuar y no dar palos de ciego.

L.R: a que te refieres exactamente, el movimiento antiglobalizacion?

Julio: no, me refería a analizar los pasos que está dando el gigante al que nos enfrentamos. La crítica a los diferentes enfoques que le dan las organizaciones y movimientos diversos son hechas desde nuestra propia actuación es decir, que con lo que hacemos les decimos a los demás de qué carecen lo digo así por la referencia que has hecho a la "antiglobalización" que contando con cierta simpatía nuestra, al poner de manifiesto la desigualdad es lamentable que jamás halla hecho referencia al papel que juega en el orden mundial el Vaticano... desigualdad es lamentable...y no es de extrañar cuando más del 50% de organizaciones que convocan a los actos de protesta contra las cumbres son católicas.

La gente sigue viendo en gran medida al Vaticano como al cura del barrio, que no le hacen caso, se cagan en dios dos veces al día y arreglado y no solo es una cuestión de negar a dios -algo importante desde luego- sino de poner de manifiesto el entramado políticoeconómico de la Iglesia que dice representarlo en la tierra y que de vez en cuando nos deleita con algún escándalo como el envío de 2 camiones de armas a Kosovo bajo bandera de Cáritas o la inversión de miles de millones de pesetas en una agencia de inversión en bolsa estafadora.

La redacció

revista llibertària del berguedà 18

54*8.& LA PESTA NEGRE DEL S.XXI. Soc la lacre social Del tombant de segle.

Em dedico a: Expoliar, maquinar, difamar, mentir Provocar, xulejar, vacilar, coaccionar Estafar, manipular, subornar, perseguir, Amenaçar, corrompre, interrogar, apallissar Xafardejar, cargar, intimidar, detenir, Narcotraficar, falsejar, patrullar, estafar Assasinar, lesionar, torturar i donar pel cul.

Si no t’ha quedat clar Molt aviat ho podràs comprovar.

Però no patiu, a tots els porcs els hi arriba el seu Sant Martí.

Nascuts per ser carn d’olla.

Komando Tonyina.

El sistema/1 Los políticos hablan pero no dicen.

Los votantes votan pero no eligen.

Los medios de información desinforman.

Los centros de enseñanza enseñan a ignorar.

Los jueces condenan a las víctimas.

Los militares están en guerra contra sus compatriotas.

Los policías no combaten los crímenes, porque están ocupados en cometerlos.

Las bancarrotas se socializan, las ganancias se privatizan.

Es mas libre el dinero que la gente.

La gente está al servicio de las cosas.

8

Eduardo Galeano. El libro de los abrazos. España, mayo del 2001, Siglo veintiuno de España editores

revista llibertària del berguedà 19

9 0 9 0$5;$ +20(1$7*( ( $ $/6 6 0 0$48,6

Primer CongrĂŠs d’Història de la Guerrilla “HOMENATGE A ANTONIO TÉLLEZâ€?

BERGA, 26 I 27 DE JULIOL DE 2002

L’octubre de 1978 a Sallent era prohibit un acte en homenatge al guerriller anarquista Ramon Vila Capdevila i no va ser fins el 1998 que la memòria es reprenia. L’agost de 1998 recordant el 35è aniversari de la mort de Ramon Vila Capdevila, començaven les marxes-homenatge als maquis. Durant quatre edicions s’han dut a terme caminades per diferents itineraris, múltiples xerrades a diferents pobles i ciutats, s’han col•locat plaques en record de guerrillers i víctimes de la repressió franquista, etc.

Enguany celebrem la V marxa-homenatge i volem dur a terme en el marc d’aquesta cinquena edició, el Primer CongrÊs d’Història de la Guerrilla. Aquest CongrÊs d’Història el volem dedicar a Antonio TÊllez, infatigable lluitador per la llibertat i la justícia. D’aquesta manera volem fer justícia al company Antonio TÊllez, compromès amb la recuperació de la memòria històrica dels que han volgut ser oblidats o reduïts a personatges folklòrics.

PRESENTACIĂ“ DE COMUNICACIONS: Les comunicacions que vulguin presentar-se podran tractar qualsevol aspecte relacionat amb la guerrilla.

Primer, cal fer-nos arribar un resum de la comunicació d’un mà xim de dues pà gines incloent-hi el títol i les vostres dades personals (nom, cognoms, adreça, telèfon, e-mail...)

La data límit d’admissió d’aquestes comunicacions serà el 15 de juny. Cal que ens les envieu a l’apartat de correus 16 de Berga, 08600 Barcelona.

El temps de lectura de les comunicacions serĂ aproximadament de 20 minuts (en funciĂł del nombre de comunicacions).

La selecciĂł de les comunicacions acceptades serĂ comunicada amb suficient antelaciĂł als interessats.

PER MÉS INFORMACIÓ: Apartat de Correus 16 de Berga, 08600 Barcelona (Centre d’Estudis Josep Ester Borrà s) CEJEB@hotmail.com

3(5 &217$&7$5 $0% (/ 3ĂŠ62/ 68%6&5,85(Âś7 )(5 126 $55,%$5 75(%$//6 2 3(5 48$/6(92/ &26$ 3HVROQHJUH#KRWPDLO FRP

Telf. 938221930 (Josep)