el pèsol negre núm. 44

número

el

pèsol negre

44

Publicació Llibertària de l’Alt Llobregat i Cardener octubre - novembre · 2009

II època

5.000 exemplars

Periodistes, veïns i polítiques de seguretat Per tal que els governs i ajuntaments puguin dur a terme polítiques de control social que impliquen retallar les llibertats de les persones cal primer que els periodistes preparin el terreny fent servir els veïns més reaccionaris i ignorants que sempre estan disposats a col·laborar amb la injustícia. És a dir, que abans que els polítics aprovin una ordenança de civisme o abans que s’ampliï la plantilla dels Mossos d’Esquadra o de la Guàrdia Urbana cal que els mitjans de comunicació «informin» de bretolades,

inseguretat, indignació dels veïns..., presentant-ho tot plegat com si fos una novetat alarmant que preocupa i afecta tothom. Per aquesta feina, els periodistes ja saben a quins «veïns» s’han d’adreçar. > 3-7

Tots corcats: bosc, boletaires i propietaris forestals Fa seixanta anys que van assassinar els companys Puertas, Bertobillo i Vilella.

Al dictat de TV3, els boscos s’han tornat a omplir de persones que volen trobar bolets. S’hauria d’anar al bosc amb respecte i no sempre passa. Tancar camins o cobrar peatges no és cap solució. Igual que pels incendis, els bolets ens mostren la mala gestió dels boscos. > 7

Volen vendre maquis Les administracions locals, el sector turístic i el Departament d’Interior de la Generalitat de Catalunya fan un

MANRESA

ARREU

Empresa assassina

Centenari de la Federació Obrera d’Igualada

United Colors of Benetton s’instal·larà al carrer Guimerà de Manresa, d’aquesta manera Regió7 feia propaganda d’aquesta empresa que és responsable directe de l’extermini del poble maputxe a Argentina i Xile. > 5

Aquest mes d’octubre s’ha celebrat amb èxit el centenari d’aquesta eina revolucionària que va ser la FOI i que encara resta viva i útil. > 17

Xarxes presents i carregades de futur Després de més de dos anys en silenci i amb diverses campanyes dutes a terme, ara la Xarxa Anarquista es presenta públicament.

D’altra banda, la Xarxa de Biblioteques Socials continua caminant poc a poc però amb fermesa per esdevenir útil i present. > 9

projecte per tal de crear un producte turístic entorn els maquis, havent-los buidat abans del seu contingut real.

Amadeu Casellas continua lluitant per la llibertat Ni l’Amadeu dins la presó ni les persones que ens solidaritzem des de fora no defallim en aquesta lluita per la dignitat i llibertat humana que posa de relleu, un cop més, la naturalesa de les institucions estatals. > 16

Una barroera presa de pèl a la memòria de les persones que van donar la vida per un món més just. > 8

DOSSIER CENTRAL deserts de sal

aquest pèsol 2

Editorial

Que el diner és l’essència de la podrida societat en la què vivim no és un secret per ningú. De quina manera es podria justificar doncs l’existència de tants titulars i entrevistes en diaris i revistes sobre la fusió d’una empresa com és Caixa de Manresa? Com si les engrunes que dóna a través de la seva “obra social” haguessin servit per alguna altra cosa que no fos l’anestesiar unes consciències massa intranquil·les dels sectors benestants gestors de l’entitat. Perquè és fa difícil veure alguna bona intenció en la reforma de Sant Benet si se sap que ha servit entre altres coses per a fer-hi una trobada amb més d’un centenar d’empresaris per parlar de quines mesures contra les explotades s’haurien d’aplicar en un context de crisi com l’actual.

El diner també és el que mou una empresa de mercenaris amb pluma del tristament enigmàtic i diari Regió7, un dels arxienemics principals de les desfavorides. És per això que dóna cobertura i publicitat a empreses multinacionals assassines com la Bennetton, exterminadora d’indígenes, pionera en l’extensió del panòptic mundial i agressora sistemàtica d’animals. I pel mateix motiu esbomba a “bombo i plataret” una desvirtuada i estigmatitzadora imatge de l’okupació a les nostres contrades.

Perquè si expliqués només una desena part dels somnis que s’amaguen rere els murs de moltes d’aquestes cases, s’extendrien convertint-se, com no, en un veritable problema per l’ordre establert. És a dir, per tots els anunciants i empresaris que en-

tre moltes altres coses permeten la viabilitat del periòdic de la Catalunya Central.

I amb tot, el civisme s’intenta apropiar de les capitals de comarca de l’Alt Llobregat i Cardener a toc de titular, augment de presència policial i col·laboracionisme encobert de veïns carques enclaustrats en estructures antany combatives com les Associacions de Veïns.

Per altra banda, l’agonitzant situació del pres anarquista Amadeu Casellas que acaba de deixar una altra vaga de fam està convertint la impotència en ràbia. Davant una violenta democràcia que pretén sepultar en vida el nostre company, les accions no només segueixen, sinó que s’estenen i, lògicament, es radicalitzen.

El cinisme del poder no té límits i no només empresona a qui es rebel·la i se solidaritza, sinó que pretén impulsar descafeïnades recuperacions de la memòria històrica a l’estil “Salvador” de persones que anteriorment havien

utilitzat les armes per combatre no només una dictadura aberrant, sinó tota democràcia injusta i capitalista. I ho fa al Bages i Berguedà mitjançant un projecte turístic denominat “territori maquis”.

Sumari Pàgina 3 (actualitat Manresa): _Les bretolades del periodisme local. _Una nova paròdia d’okupació.

Lluny d’aquesta imatge deformadora i mercantilista, alguns companys de la comarca veïna de l’Anoia, s’han organitzat per impulsar unes interessants jornades llibertàries coincidint amb el centenari de la Federació Obrera d’Igualada.

Pàgina 4 (actualitat Manresa): _Redefinint conceptes. _Associacions de veïns.

Aquest pèsol negre també celebra i impulsa el naixement de la Xarxa Anarquista, una eina que esperem sigui d’utilitat i romangui durant molt temps, per dotar a totes les antiautoritàries d’una millor capacitat d’autoorganització.

Pàgina 6 (actualitat Berga): _Western a la Guàrdia Urbana _“Veïns del barri vell”?

Salut, anarquia... i bona lectura!

Pàgina 5 (actualitat Manresa): _Una empresa assassina corre lliure. _Policia de districte. _A la recerca de nous mercats.

Pàgina 7 (actualitat Berga): _Invasió boletaire.

Pàgina 8 (actualitat Berga): _“Territori de la poca vergonya”. _A seixanta anys de tres assassinats.

Pàgina 8 (actualitat Berga): _La “setmana tràgica”.

Pàgina 9 (actualitat arreu): _La Xarxa Anarquista es presenta. _La Xarxa de Biblioteques Socials. _Berga-Leganés.

Pàgina 10 (actualitat Bages): _La pagesia a la comarca del Bages.

Directori llibertari de l’Alt Llobregat i Cardener Berga

Pàgines 11-14 (Dossier central): _Els deserts de sal de Sallent.

Pàgina 15 (presos): _Absolució Núria Pòrtulas. _D’un judici farsa. _Francesco Gioia i Daniele Casalini. _Dibuix de l’Alfo.

Manresa

Pàgina 16 (presos): _Amadeu Casellas.

ATENEU COLUMNA TERRA I LLIBERTAT: c/ del Balç 4 baixos esquerra. Apt. 16, 08600 Berga. www.berguedallibertari. org

CGT: c/Circumval·lació 77, 2n, 08240 Manresa. Tel. 938 747 260. Fax 938 747 559. flcgt@manre.e.telefonica.net www.cgtbarcelona.org/cgtmanresa

Pàgina 17 (internacional): _Hondures darrera la cortina.

CENTRE D’ESTUDIS JOSEP ESTER BORRÀS: c/del Balç 4 baixos dreta. Apt. 16, 08600 Berga. Tel i fax: 938216747. cejeb@cejeb.org. www.cejeb.org

CNT-AIT/CSO VALLDAURA: c/ Jorbetes 15, 08241 Manresa. cnt_ait_manresa@hotmail.com www.cnt.es/manresa

Pàgina 18 (història): _Guerrilleros: bandidos en el franquismo y olvidados en la democracia. _Centenari de la Federació Obrera d’Igualada.

Sallent AMICS D’AGUSTIN RUEDA, CGT: c/ Clos 5, 1r, 08650 Sallent. Tel. 938 370 724. Fax 938 206 361. sallent@cgt.es. www.cgt.es/sallent

CSO LA TREMENDA: c/ Hospital 24-26, 08241 Manresa columnaclitoriana@hotmail.com

Pàgina 20 (autogestiona’t...): _Nuclear franquista versus renovables autogestionades.

LADISTRI: c/ Puigterrà de Dalt 13, 08241 Manresa.

Pàgina 20 (agressions al territori): _Okupació forestal.

ZTA BANZAI: c/ de la Mel 21, 08241 Manresa.

Pàgina 21 (antipatriarcal): _Acerca de nosotros. _ Mujeres Preokupando.

Pàgina 22 (ressenyes): _Bienvenidos a la máquina _De memoria (I). Los comienzos de 1970 en Toulouse.

Qui som

Edita: Col·lectiu PÈSOL NEGRE. El pèsol negre no és el portaveu de cap entitat i per tant no representa a ningú més enllà de qui hi participa en cada moment. Com a col·lectiu només assumim, a grans trets, l’editorial. La resta de textos són responsabilitat de qui els fa. A qui li piqui que es rasqui.

Tancament d’aquesta edició: 4 de novembre de 2009.

En aquest número hi ha participat: Absolució Núria, Alfo, Anònims, Associacions desassocieu-vos, blanCalluM, brètol incívic lliure, Col de Bruseles, Cufoies, De qualsevol com tu, Dos, L’espurna, Incívic, Lagordi, Larage, Les millors de cada casa, Lola de Bellesguard, Juan Busquets, Francesco y Danielle, FOI, Gargamel, incivilitzat, Marichiwewi, Matxi-tos, Marc, Milicianu, “Luís”, Ona, pantera, Pere Giner, Pep i tu, Roger, salat,

Sargantanu, X piltrafilla, Xarxa Anarquista, Xarxa de Biblioteques Socials. www.berguedallibertari.org/pesolnou On trobaràs tots els números en PDF, debats i altres informacions.

Contacta amb nosaltres: pesolnegre@berguedallibertari.org

Pàgina 23 (humor, agenda i poesia): _Agenda de novembre. _L’humor del Roger. _Poesia de la Blanca Llum.

Pàgina 24 (entrevista): _Pere Giner de la CGT de Sallent.

abusos de poder 3

Les bretolades del periodisme local Brètol Incívic Lliure Manresa, octubre de 2009 Sembla que escriure bretolada o brètols en els mitjans de desinformació de masses està de moda o és d’utilització obligatòria, acompanyant el que el poder considera incívic.

En aquest sentit, al nostre àmbit local periodístic el referent és el Regió7, en endavant el “Patufet”, per la seva coneguda profunditat periodística.

Són innombrables les vegades que les persones que escriuen en aquest mitjà de comunicació del poder local utilitzen aquestes paraules, ficant al mateix sac tot tipus d’actes i accions.

A mi se’m passen pel cap un fotimer de “bretolades” com per exemple les polítiques que ens han dut al moment de problemàtica actual; el per què hi ha tanta policia armada als carrers i tantes escoles en mòduls prefabricats; el per que els bancs reben ajudes descomunals i els afectats reben ERO’s als seus llocs de treball; la situació actual de la sanitat... però mai una notícia que no vingui de fons oficials o agències sobre aquests temes han sortit al diari en qüestió. En canvi resulta que pel Patufet les bretolades

son un atac amb pintura a la COPE, unes accions de sabotatge contra màquines que ens roben els diners cada dia, uns vidres trencats d’algun dels bancs que t’han portat a la ruïna o pintades que expressen un malestar social de la gent que no té veu en els vostres mitjans de desinformació.

Un periodista molt reconegut tenia un llibre titulat “Els cínics no serveixen per aquest treball”. Al treball que es referia era al del periodisme de profunditat, independent i d’investigació (feina en alt perill d’extinció i que al Patufet ni sap que existeix) i als cínics es referia a tot el món del periodisme que despuntava llavors i que a dia d’avui es el que escriu, grava o parla sense cap esperit de recerca de la veritat i de crítica amb lo establert. Es referia al cinisme del que per un sou es canviïn i manipulin les paraules i les imatges per que el capital no sigui mai ferit. Al cinisme de crear contínuament cortines de fum amb notícies buides perquè els que paguen els sous dels diaris no es vegin mai afectats per la ira continguda de les

afectades del mon real...en definitiva, podrien ser totes les que treballen i col·laboren amb el Patufet. També sou col·laboradors de les problemàtiques en el moment que per exemple feu que els poderosos de les comarques centrals tinguin tota la cabuda possible al diari mentre que la gent de carrer no pugui ni expressar el seu desacord amb els rebuts de l’aigua o en contra de les guerres genocides que el capital provoca arreu del planeta. Sou cíniques perquè, per exemple, des de la suposada crisis general, heu ofert pàgines complertes als de les cambres de comerç, empresariat i banca per poder fer demagògia amb les seves paraules incomprensibles, i no heu fet una investigació de l’afectació real de la problemàtica al carrer, l’augment de la xenofòbia, l’estat policíac i de control que vivim...en definitiva que a part de no ser bones periodistes, sou partíceps i col·laborades de l’estat neo-feixiste que s’està creant.

En altres èpoques o a dia d’avui a altres indrets, els actes considerats bretolades per vosaltres són i han sigut sempre referent a resistències, sabotatges, accions directes reivindicatives i un llarg etcètera d’adjectius que es podrien utilitzar. Sense anar més lluny, el que per vosaltres són les bretolades de les pintades al carrer, l’Eduardo Galeano li va dedicar un llibre per considerar-les com a l’instrument de denúncia dels que res tenen. O sigui que es miri per on es miri, senyores del Patufet, si continueu fent de les vostres bretolades periodístiques no sortireu mai de la panxa del bou que ja us ha engolit. Per cert no patiu per nosaltres, els que ens gestionem des de l’autonomia fa molt que no us necessitem, es més sou considerades com a eina del poder i el capital, o sigui que continuarem amb les nostres bretolades lliures, divertides, autònomes, i si fos necessari, però cada una d’elles té un perquè.

Una nova paròdia de l’okupació

Breus manresans Atac amb pintura en solidaritat amb l’Amadeu Casellas Anònims Manresa, octubre de 2009 El passat 20 d’octubre, persones anònimes i autònomes, indignades per la situació d’Amadeu Casellas Ramón i solidàries amb la seva lluita, van decidir fer una acció nocturna a la seu del PSC de Manresa per desemmascarar la seva responsabilitat política vers l’assassinat lent que estan cometent a aquest pres anarquista que porta 23 dels seus 49 anys a la presó. Amadeu va protagonitzar alguns atracaments a bancs per financiar les lluites obreres dels anys 70 i tot i que ja ha complert la seva condemna continua a la presó. Per això, embrutar de pintura negra com la mort que genera aquest sistema que assassina qui lluita per la dignitat i deixa lliure qui es roba milions com en Millet, és una mínima acció que queda a les nostres mans.

I que continuï la imaginació perquè ja en tenim prou d’esperar i és hora d’actuar.

I love formigó Anònims Manresa, octubre de 2009

Gargamel Manresa, octubre de 2009 La ràtzia desinformativa contra la pràctica de l’okupació demostra la voluntat real dels estaments dominants d’acabar amb tota desobediència i desviació. Dos reportatges seguits que han omplert tres pàgines senceres del diari Regió7 i una editorial pretenen donar lloc a una estigmatització major de les persones que per diversos motius opten per okupar espais abandonats. Els il·lusos pensaran que la intenció del diari és simplement omplir-lo de notícies en una ciutat on poques coses interessants semblen passar. Per a nosaltres és un pas més en l’estratègia del poder per aconseguir la maleïda ciutat model (sense pobres ni rebels) en què pretenen convertir Manresa. Sens dubte que les notícies que desprestigien l’okupació sortissin un dissabte (el dia més llegit del diari) no és casualitat.

Tampoc és casualitat que les hagin fet servir en un moment en què l’onada cívica s’ha convertit en un tsunami per donar pas a base de grans titulars a una maleïda ordenança.

No fa falta entrar en petits detalls per veure que el Regió7 acaba amb tot el codi deontològic periodístic amb cada una de les paraules que escup contra l’okupació. El fet d’uniformitzar en un mateix model a persones que l’únic que tenen en comú és haver comès una acció il·legalitzada pel codi penal, té tela. Associar directament l’okupació amb caques de

gossos, drogues, personalitats delinqüencials i pixats, no té nom. Però oferir la imatge d’una desena de «veïns cívics» a primera plana i d’esquena per por a les represàlies que poden tenir per part dels okupes ja és un insult. És l’espectacle mediàtic necessari per justificar els més que previsibles desallotjaments i l’augment dels setges policials i del control monitoritzat.

No ens estranya que el Regió7 actuí contra l’okupació amb tanta celeritat ja que bona part dels seus anunciants i dels seus accionistes tenen lligams amb el negoci de l’especulació (bancs i caixes, constructores i immobiliàries, etc. No parlarà de la relació directa entre aquestes empreses i la crisi econòmica actual; ni una paraula sortirà en els seus articles de la diferència astronòmica entre els sous dels seus propietaris i la gent que se sent empesa a okupar. Enlloc de titulars com «el moviment okupa ja s’ha apoderat d’una dotzena de cases a Manresa» podria parlar dels percentatges de ciutat que tenen a les seves mans els «Cots i Claret», «Ferrovial», «Caixa de Manresa» i altres de la mateixa calanya. També podria parlar de les desenes d’activitats que s’han fet des dels centres socials okupats (CSO): xerrades, tallers, accions, etc.

Però òbviament no ho farà per què és una empresa de sicaris amb ploma al servei de l’estat i del capital.

La responsabilitat del periòdic de la Catalunya central en tot aquest xou és puntal. Però també és puntal el paper jugat pels veïns. No són més que els típics fanàtics de l’ordre, aquells que defensen la presència de més policia al barri i que el pretenen convertir en un gran centre comercial. Aquells que diuen estimar-se’l i no han denunciat mai el moobing cap a molts dels seus antics veïns que s’han vist obligats a marxar en aquest procés de transformació. Els mateixos que giren la cara als nouvinguts quan estan sent identificats indiscriminadament per la policia. Els indesitjables que es queixen de què abans vivien en un barri on es respirava bon ambient i que actualment no són ni capaços de dialogar amb el veí del costat «per por a represàlies». Òbviament que el context de crisi irrefrenable porta moltes persones a l’exclusió, que implica al mateix temps l’augment d’una mínima conflictivitat social. Són les gangues del capitalisme: tenir un model de vida, inaccessible per a molts. És impossible tenir un barri antic net i pulcre quan el 80 % de la població mundial viu en situació de pobresa i més del 20 % de la població autòctona també. Per aquesta raó es continuaran veient pintades a les parets, cases okupades a les cantonades, antisistemes amb odi visceral als poders i clar, també vidres del domini trencats. I altres realitats com treballadores sexuals als carrers, dro-

gues a l’abast de qualsevol o els furts entre iguals, característiques inalterables en zones degradades. Agradi o no això serà així per moltes presons, comissaries i seus judicials que inaugurin o per moltes ordenançes i lleis que aprovin.

Davant l’ofensiva cívica demòcrata, cridarem una i mil vegades!

Perquè ningú dels qui érem presents en aquella bonica subhasta per l’autogestió del Banzai, el passat 18 de juliol, no va donar deu cèntims per a uns pitufos de merda amb equip complert.

Contra l’ofensiva cínica del Regió7, okupació, organització i autogestió! Policies i xivatos, la vostra sola presència ja és una provocació! Fora del barri ja!

Amb aquestes paraules es va pintar l’aberració arquitectònica que és la nova edificació de la plaça de la Reforma de Manresa, així com tantes altres noves construccions a base de formigó que s’estan duent a terme a la ciutat. La regidora d’urbanisme, Àngels Mas, va dir en unes declaracions que “li encantava el formigó”, així que valia la pena continuar amb el seu cinisme i dedicar-li aquest poema.

Formigó, formigó, m’encanta el formigó.

Els arbres embruten massa i els coloms es caguen a la plaça.

Ara serem tant moderns que engabiarem també als nens.

La família Koplowitz es sentirà orgullosa d’aquesta ciutat que li omple d’or la bossa.

El formigó és tant gris que em fa sentir feliç.

Per fi la ciutat té estil, com l’Àngels Mas amb un vestit de fil.

abusos de poder 4

Redefinint conceptes

Associacions de veïns: història d’una decadència

larage

associacions desassocieu-vos!

Manresa, octubre de 2009

Civisme és fer vida al carrer, per comunicar-se i crear lligams amb el veí del tercer.

Civisme és ser lliure i rebel, actuant en conseqüència per acabar amb el sistema d’arrel.

Civisme és pintar les parets, per dotar de contra-informació a una ciutat grisa en mans del Regió7.

Civisme és ajudar a l’immigrant, que està sent aturat per el maleït omnipresent uniformat.

Civisme és prescindir de l’autoritat, per no delegar la teva vida a qui et vulgui súbdit i et mantingui explotat.

Civisme és optar per l’organització, l’acció directa, el sabotatge i la insurrecció.

Civisme és participar de l’okupació, per dotar d’èines i vida aquests habitatges abandonats a l’especulació.

Civisme és destrossar el formigó, creant horts urbans i acabant amb tot tipus d’explotació.

Civisme és atracar els rics, aquests indesitjables ostentosos que viuen refugiats en mini-Beverly Hill’s.

Civisme és cremar aquelles empreses, responsables de totes les nostres misèries.

Incívic és el maleït polític, el sustentor directa d’aquest sistema nacrofílic Incívic és el molt desgraciat, que demana més policia per a tenir-ho tot controlat.

Incívic és viure per treballar, sense comprendre el què és ser lliure ni estimar.

Incívic és veure balles publicitàries, i anuncis escarosos en cada una de les cantonades.

Incívic és ser un carceller, d’aquell que roba per sobreviure doncs no li queda res més a fer.

Incívic és el difussor del poder, aquell que es ven la pell per mentir a tord i a dret.

Incívic és el pacifista, l’inherentment privilegiat que no ha patit la violència sistèmica en tota la seva vida.

Incívic és aquell porc veí, que abans de parlar amb tu recorrerà a la Guàrdia Civil.

Incívic és el vell demòcrata, aquell que aposta per l’harakiri electoral, el què està com una xota.

Incívic és tot allò que odiem, aquesta democràcia de merda injusta que no acceptarem!

Les Associacions de Veïns de Manresa han mutat. D’actives lluitadores socials i polítiques durant els anys 70 i principis dels 80 s’han convertit en l’eina de control social i en l’instrument polític que l’Ajuntament empra per estendre els seus tentacles a la totalitat de la ciutat.

Manresa, octubre de 2009

Val la pena recordar i tenir present la historia dels inicis de moltes Associacions veïnals, les quals van protagonitzar importants lluites durant la decadència del franquisme.

L’Associació de Veïns del barri era sinònim de clandestinitat, però també de compromís i de solidaritat. Molts dels membres que formaven les entitats veïnals eren membres del PSUC, Unió Socialista, etc.; gent que, a diferencia d’avui, tot i que diferent a la nostra, tenien certa ideologia.

Algunes de les reivindicacions rellevant aconseguides durant la dècada dels 70 i inici dels 80 són: la urbanització dels carrers i l’Escola Puigberenguer (Mion-Puigberenguer), urbanització, clavegueram, i equipaments i serveis (El Xup), canvi dels noms del carrer (Sagrada Família), cooperatives d’enterraments, pavimentació de carrers, classes de català, publicacions veïnals, reivindicacions urbanístiques, ... Si bé a Manresa, les Associacions de Veïns, no van ser tant actives com a altres ciutats, van aconseguir moure un gran nombre de persones preocupades pels problemes reals del barri.

Res més lluny del que s’han convertit a dia d’avui. Ara per ara, aquells que “corrien davant dels grisos”, empasquinaven cartells de nit, es solidaritzaven amb les vagues obreres i exigien a un règim moribund – però encara assassí – tot allò que necessita-

nostres fills. Carcellers torturadors”.

L’ofensiva cívica de FAVM i Regió7 pren embranzida Per altra banda, des de la Federació de Veïns de Manresa, que aglutina a la pràctica totalitat d’Associacions de Veïns de la ciutat, s’està impulsant una ofensiva cívica que no és ha estat més que el preludi del que està per venir.

ven els barris. Aquells, avui, es dediquen a fer tallers de ioga i tai-txi per la tercera edat, s’obsessionen amb les caques de gos que no s’han recollit del ciment i clamen civisme de la mà del pseudo-periodisme local. En canvi, ni una queixa per l’avenç inexorable del ciment sobre la ciutat, ni una paraula sobre la manca d’espais verds, ni un crit per l’impressionant augment del control social, ni per les batusses indiscriminades dels mossos contra les persones migrades (migrades, com molts membres d’aquestes mateixes entitats), ni per la privatització de la sanitat, ni per totes les escoles-barracons de Manresa.

L’AV de la Balconada ha cedit un espai a l’UGT per impartir classes a futurs carcellers i Mossos.

Ara, ens assabentem que l’Associació de Veïns de La Balconada ha cedit un espai al sindicat groc de la UGT per que aquest imparteixi classes als futurs botxins dels fills i filles del barri: cursos per carcellers i per gossos d’esquadra (amb el respecte que ens deuen els gossos de quatre potes, és clar). Com era d’esperar, companyes del moviment ja han fet notar a tot el barri el què es farà dins d’un espai del seu barri. A la paret d’aquest espai s’hi pot llegir amb lletres ben grans: “Aquí formaran qui empresonarà els

Han editat un tríptic demanant civisme als ciutadans i, de retruc, mà dura a l’administració. Ara que ja tenen els carrers asfaltats, les grans preocupacions de les entitats veïnals són les caques de gos, un paper fora de la paperera o bé uns nois que fumen porros tranquil•lament a un lloc apartat. I per a que la ciutat/ciutadania fos partícep i coneixedora de les seves demandes, el passat dissabte 26 de setembre es van trobar un bon grapat d’associacions de barris a la plaça Sant Domènech ensenyant-nos què és ser cívic i què no ho és. Per si no ho teníem clar.

A aquesta “noble” tasca se l’ha unit la fabulosa premsa rosa local: Regió7.

Aquests, que ja tenien ganes, porten un grapat d’edicions dedicant, com a mínim, un article a la manca de civisme a Manresa; ja siguin els okupes que són uns marrans per que escupen al terra i tenen gossos o ja siguin els antisistema del carrer de la Mel que deuen ser molt antisocials o qui sap què, per que no paguen ni aigua ni lloguer ni res de res... Per no parlar de l’editorial de diumenge 27 de setembre, que demanava als gossos de l’ordre i la llei que fessin la seva feina: això és, mantenir el seu ordre i les seves lleis.

La Federació de barris incita a denunciar “conductes incíviques” Estan preparant el camí per una nova ordenança cívica com a Berga? O bé faran complir les que ja hi ha, però endurint les penes? A més, en el seu tríptic “cívic”, la FAVM, ens informa de com denunciar les conductes incíviques (que prèviament expliquen

al fulletó): volen convertir-nos en policies, en l’ull del poder que tot ho veu.

Els que ahir demanaven amnistia, avui col·laboren en la formació de carcellers i mossos. Els que ahir es reunien il·legalment, avui ens volen convertir-nos a totes en policies Què ha passat en els últims 25 anys per que les associacions veïnals es transformessin en el que avui són? Les AV van néixer en un context social i polític concret i amb unes demandes concretes.

Els temps han canviat; les persones que ahir estaven a les Juntes de veïns, continuen estant i la mitjana d’edat dels socis déu superar els 60 anys. Les organitzacions, com les persones, neixen, creixen i moren. A les Associacions de Veïns, els ha arribat l’hora.

Sabem contra qui lluitem, coneixem l’enemic. Hem après de les experiències de Berga i Barcelona. No ens fan por. Sigui com sigui, som conscients que venen tempestes, però no tingueu cap dubte que sabrem respondre.

abusos de poder i laboral 5

Una empresa assassina corre lliure estranya gens ni mica, doncs és la naturalesa mateixa dels mitjans de comunicació oficials. Però la paciència té un límit i fer una crònica d’una empresa multinacional assassina implica posicionar-se irremediablement en un cantó de la barricada: en la dels botxins.

Marichiwew!

Manresa, setembre de 2009 United Colors of Benetton serà el nou inquilí de l’edifici del carrer Guimerà de Manresa on fins fa unes setmanes hi havia la botiga també del sector de la moda Sfera, segons van confirmar fonts de Benetton consultades per Regió7.

D’aquesta manera tan aparentment neutral es presentava una notícia des del periòdic per “excel·lència” de les comarques centrals, exposant que la multinacional italiana obrirà una de les botigues més grans de Catalunya de 800 metres quadrats i ampliant al mateix temps el nombre d’empleats en un moment on la crisi econòmica està fent mella.

Molt possiblement, aquesta notícia no ha estat més que un altre exemple de propaganda encoberta a la què ens tenen acostumats els mitjans de comunicació del poder, parlant en format de notícia sobre unes empreses, empresaris i polítics a canvi de favors econòmics o d’altres beneficis ocults.

Aquesta pràctica fastigosa no ens

Però anem a pams... què és el què Regió7 hauria pogut explicar de la Benetton i ha preferit ocultar?

Una de les actuacions per les què se l’ha denunciat amb més força ha estat per la seva clara relació amb l’aniquilament i persecució del poble mapuche, tan a l’Argentina (on té prop de 900.000 hectàrees a la Patagònica) com a Xilè. La seva actuació en aquestes zones avarca des de la mera compra de terres per a l’especulació i la producció tèxtil, fins a la construcció d’autopistes i altres infraestructures o l’explotació minera i aqüífera. Per a fer-se amb les terres pertanyents al poble mapuche han utilitzat múltiples estratègies, pressionant a les estructures dominants per què apliquessin mà dura contra els indígenes, que davant la seva difícil situació s’han vist obligats a realitzar accions directes i recuperacions de terres. Els directius de la Benetton han estat partíceps financers de tota l’estratègia repressiva que ha implicat l’enduriment de les legislacions antiterroristes en aquests països. Una estratègia que ha acabat amb la vida durant els últims anys dels lluitadors Jorge Antonio Suárez (2002), Alex Lemun Saavedra de 17 anys (2002), Julio Alberto Huentecura (2004), Xe-

nón Alfonso Díaz (2005), Juan Lorenzo Collihuin (2006), Matías Catrileo (2008), Jhonny Cariqueo Yañez (2008) i de Jaime Mendoza Collio (2009). La lògica del desplaçament de les comunitats mapuche també s’ha implementat mitjançant l’enverinament de les aigües i els rius i pel fet que contractin sicaris a sou. És sens dubte la cara menys amable de Benetton. Per acabar-ho d’adobar, quan les veus de denúncia han trancat el mutisme característic del poder davant aquestes aberracions, Benetton contractà a l’empresa de comunicació Burson Marsteller per a tal de fer-se un lifting facial. Llàstima que aquesta corporació fou l’encarregada de realitzar entre altres la campanya propagadística del dictador Rafael Videla durant el mundial de futbol del 1978 que utilitzà el lema “los argentinos somos derechos y humanos” per defensar l’assassinat a les clavegueres de l’estat de 30.000 persones a l’Argentina.

Però no tot acaba aquí... l’any 2005 s’impulsà una campanya de boicot a Benetton des d’organitzacions de defensa del drets dels animals i d’alliberament animal per les lamentables condicions d’explotació en les què mantenia a les ovelles australianes destinades a convertir-se en meres productores de teixits.

cap d’una agulla de cosir, un cos aproximat d’un cèntim i la qualitat de que es poden incorporar en qualsevol producte. Combinen tecnologia d’identificació per radio-freqüència amb ordinadors altament miniaturitzats que permeten la identificació i el rastreig de qualsevol producte en qualsevol punt o lloc de tot el procés mercantil. Uns aparelles sorgits de les investigacions en nano-tecnologia que permetrien crear un món físicament connectat on cada objecte del planeta seria numerat, identificat, catalogat i rastrejat. En definitiva, la possibilitat directa de les grans corporacions multinacionals i òbviament de les elits governants de rebre informació sobre tots els nostres hàbits de consum, reduint en cara més la nostra privacitat per incrementar els seus beneficis.

Els altres colors de Benetton inclouen destrucció medioambiental, aniquilació de pobles indígenes, col·laboració amb empreses que promogueren dictadures, explotació animal, control social, especulació,... i mils altres secrets que de segur ens queden per discernir. A les nostres mans queda el col·laborar amb la barbàrie com ho fa el Regió7 o boicotejar i actuar contra aquesta empresa assassina que corre lliure per Manresa.

Defugint les possibles deslocalitzacions empresarials i l’alt índex d’atur de la comarca (més de 14.400 persones aturades en el mes de setembre, un 34,6% més que el setembre de 2008) la patronal continua la recerca del màxim benefici. Les propostes de reforma laboral i la inversió exte-

Les expectatives de l’empresariat català estan posades als mercats exteriors d’estats com Turquia, Rússia, Brasil o la Xina. Aquest últim Estat és el que s’ha vist amb més bons ulls per l’alt rendiment en les inversions.

Les dimensions del seu mercat, la seva posició geoestratègica, la baixa pressió fiscal i l’abaratiment dels factors productius —el salari oficial mínim interprofessional a la Xina es situa entre uns 60 i uns 90€ mensuals— són elements atractius per

Des de mig setembre les veïnes del districte de Ponent veuen passejar pels seus carrers 6 policies que eufemísticament anomenen Policia de proximitat. Aquesta situació s’anirà escampant per la resta de la ciutat paulatinament per acabar cobrint tot Manresa el 2011.

Això és fruit de l’ofensiva cívica —llegeixis cínica— que les Associacions de Veïns de Manresa estan portant a terme, de la mà de l’Ajuntament. Es tracta d’una demanda «històrica» de les entitats veïnals davant la «inseguretat» que es viu a la ciutat. El seu objectiu és «el civisme i la convivència ciutadana». La convivència ciutadana s’ha d’imposar a cops de multes? Només una dada: des del 14 de setembre ja han obert 109 expedients només al sector de Ponent, la majoria per cotxes mal aparcats, caques de gos, , etc.

No hi són per ajudar-te!

No col·laborem amb la policia, no ens convertim en còmplices de la repressió!

L’espurna Manresa, octubre de 2009 rior són els seus màxims exponents per fer front a la seva crisi endèmica.

Més de 150 empresaris es va reunir el passat 23 de setembre al complex de Sant Benet de Bages per desenvolupar estratègies d’inversió estrangera i cooperació empresarial. La jornada va ser organitzada per l’agència pública Acc1ó dins del marc “Interacc1ó” que es desenvoluparà durant tot el mes d’octubre a diverses poblacions com Reus, Girona, Tortosa o Lleida.

Incívic Manresa, octubre de 2009

El president de l’Associació de Veïns de la Mion, Juan José Porcel, assegurava a la premsa burgesa que l’objectiu d’aquesta policia «no és fer por, sinó que siguin una garantia de vigilància i seguretat». Porcel: no ens fan por però tampoc volem estar vigilades. A més, com vols que ens sentim segures si cada dia es passegen pels nostres barris els gossos del poder?

I més recentment, se l’ha denunciat per ser una de les empreses pioneres interessades a nivell mundial en la incorporació dels orwellians xips RFID en tots els seus productes. Els xips RFID (Identificadors de Radio Freqüència), tenen el tamany del

A la recerca de vells mercats L’empresariat català es reuneix a Sant Benet amb la primera sessió d’Interacc1ó.

Massa policia

l’empresariat català. Fruit d’això la Cambra de Comerç de Manresa va iniciar el dia 1 i 8 d’octubre un curs sobre “Protocol de negocis a la Xina” per tot l’empresariat bagenc interessat en invertir a aquest Estat. Aquest gest contribueix, una vegada més, a oficialitzar la globalització neoliberal a escala local.

abusos de poder 6

Western a la Guàrdia Urbana de Berga Pantera & Pep i tu Berga, octubre de 2009 En els darrers dos o tres anys la plantilla de la Guàrdia Urbana ha anat creixent de manera considerable, ara mateix hi ha dues places a concurs. Al mateix temps ha crescut l’antipatia de l’esmentat cos (fins fa poc no feien res i deixaven el paper de policia dolenta als Mossos d’Esquadra, que cal dir que ho feien de primera això de fer de dolents). Darrerament les multes inventades (veure per exemple a números anteriors el tema de la multa de trànsit inventada i aplicada a una persona que protestava el setembre del 2006 contra l’ordenança de civisme) o l’agent en pràctiques i de paisà que anava multant els veïns, tot i que les butlletes de multa les omplís ell o algú altre després a la comissaria, etc. Tots aquests abusos de poder són coneguts per la gent però si t’afecten i vols demostrar que són un abús has d’anar a judici contra l’Ajuntament i això és car. Tanmateix la paranoia de la seguretat i el civisme que fins i tot els més d’esquerres i independentistes recolzen ha portat aquesta situació: una plantilla de mossos que volen ampliar fins al centenar, augment ininterromput d’efectius de la Guàrdia Urbana en els darrers tres anys i fins i tot invents com els agents cívics o els futurs serenos.

Pel que fa a l’Ajuntament de Berga, s’ha venjat incoant un expedient informatiu i disciplinari al sindicat CSI-F, i la resposta d’aquests és que no es pot incoar un expedient a un sindicat, només a treballadors de l’Administració concreta i els repta a presentar una denúncia penal si s’atreveixen.

Policies identificant veïns que protesten contra l’Ordenança de Civisme (setembre de 2006).

Es per tot això que no es d’estranyar que darrerament hàgim pogut observar en els diferents mitjans d’informació locals de sempre (Regió7, Ràdio Berga...) i a través de les publicacions del sindicat Central Sindical Independent i de Funcionaris (CSI-F) com dos poders (repressors) locals a part de fer-nos la vida impossible (és la seva feina) s’anaven llançant els plats pel cap cada cop amb més intensitat. Ni més ni menys que l’Ajuntament de Berga i la Policia Local (o almenys una facció important) han iniciat una batalla de demandes i desconsideracions mútues.

La Policia Local acusa l’Ajuntament d’incompetència (han descobert Amèrica, consulteu números anteriors d’aquesta revista) i els han denunciat a l’Inspecció de Treball i Seguretat Social de Barcelona. Segons el CSI-F perquè les instal·lacions dels “guripes blaus” tenen greus deficiències en matèria de seguretat i en la situació de salut laboral que pateixen.

Com per exemple: les portes de sortida estan en sentit contrari a la de la possible evacuació, no tenen ventilació, a les dutxes l’aigua surt freda i manca d’espai (normal si no paren d’augmentar la plantilla). Això si, com un bon ajuntament, s’ha comprovat que les poques reformes fetes eren sense projecte ni pla de seguretat.

Pobrets els de l’Ajuntament, amb els diners que es (ens) gasten per pagar a la pobra Policia Local i veure com els tracta. Per posar diversos exemples, la sergent Josefina Vizuete Catalán se’n va als 70.000 euros anuals (uns 6.000 mensuals) amb uns emoluments per hores extra que poden arribar a 3.500 euros pels dies de Patum (per 5 dies 3.500 euros) no està mal pagat, no. Sobretot tenint en compte que la seva tasca és purament organitzativa i protocol·lària. El que sí fa més gràcia es que l’esmentada sergent Josefina Vizuete —a partir d’ara JV70.000— no té la titulació requerida per ser-ho i a més a més no ha aprovat l’oposició preceptiva d’agent de la policia que l’habilitaria per accedir, en un futur, a una escala superior com la que ocupa. Clar que la resta de “munipes” no poden queixar-se ja que la mitjana d’hores extres que cobren és de 15.000 euros al mes i que per Patum amb la senyora Vizuete (JV70.000) inclosa arriben a unes compensacions de 45.765’45 euros. Amb un afegitó i és que dis-

posen d’un petit càtering, un mínim refrigeri per fer menys feixuga la tasca que puja a 5.418’43 euros de no res. Probablement com que estaven tant entretinguts degustant el fabulós menú va caldre contractar els serveis d’una empresa de seguretat privada (GSAI) que s’ha endut 5383.56 euros.

Potser seria més senzill deixar-ho tot en mans de la seguretat privada i així ens estalviarem almenys el càtering.

Després, això sí, la biblioteca està tancada cada dos per tres perquè no hi ha diners per pagar hores extres o per trobar bibliotecaris.

No ajuda tampoc a tenir més confiança en aquesta gent els rumors no confirmats que a altes hores de la nit, agents de la Guàrdia Urbana en un conegut bar de Berga juguessin a fer de John Wayne (llegeixis Jon baine) en els seus habituals papers de xèrif.

Caldria reflexionar sobre perquè tenim un cos armat, tant car, tant perillós i sovint tant incompetent i pagat per totes. Algú es creu que sigui necessari tot això? Perquè no destinen els cales públics a tasques que puguin ser un benefici? (biblioteca, sales d’exposicions, esport, etc) o en tot cas per tasques innòcues? (fer el carejillo, que és el que fan la majoria durant la jornada laboral, però sense pistola). Estem arreglades.

“Veïns del barri vell”?

Pep i tu Berga, octubre de 2009 Per tal que les administracions, sobretot en el cas dels ajuntaments, puguin tirar endavant polítiques que en nom de la “seguretat ciutadana” retallin les llibertats individuals de les persones cal crear un estat d’opinió favorable. Per aconseguir aquest estat d’opinió favorable a les retallades de les llibertats els “mitjans d’informació” i les “associacions de veïns” hi juguen un paper essencial.

D’una banda, els Mossos d’Esquadra van aterrar a la nostra comarca de manera escandalosa pels abusos d’autoritat que van cometre i que vam denunciar abastament en aquest mitjà des de l’any 2000 (destacant els abusos de novembre de 2004 i la negació d’auxili de Patum de 2005). D’altra banda, des de l’any 2006 aprofitant els desgraciats fets de la patum de l’any anterior, els mitjans de comunicació (amb la seva tendència comercial

a la demagògia) i les associacions de veïns de Berga (majoritàriament reaccionàries) van animar l’Ajuntament a retallar llibertats. Aquesta política la van començar socialistes i republicans (PSC i ERC) i l’han continuada els nacionalistes (CiU i CUP): important i continuat augment de la plantilla de la Guàrdia Urbana i la seva intervenció en aspectes on abans no s’hi ficaven, Ordenança de Civisme, agents cívics, proposta de crear la figura de sereno i de seguir augmentant les plantilles de les diferents policies.

Així doncs, per tal que les administracions, en aquest cas l’Ajuntament de Berga, hagin pogut tirar endavant aquest tipus de polítiques han calgut uns mitjans disposats a difondre missatges de por i inseguretat de manera demagògica i irresponsable Regió7 és el més destacable però la resta no s’han quedat curts. Però els mitjans necessiten que algú doni peu a generar la notícia i aquestes han estat les associacions de veïns de Berga,

Representants veinals i polítics en un procès de participació ciutadana per aprovar la darrera Ordenança de Civisme (2008).

que a la pràctica vol dir parlar de la del Capdamunt de la Vila, que alhora vol dir parlar de la seva presidenta la Roser Farràs. És a dir quan els mitjans berguedans diuen “els veïns han manifestat” o “les associacions de veïns diuen” o “veïns del barri vell”, etcètera; estan dient: la Roser Farràs ha dit.

I de notícies com aquestes, que ha generat aquesta senyora en nom de

les associacions o fins i tot, suposadament és clar, en nom de tots els veïns n’hi ha a punta pala: només cal que poseu al cercador per exemple del web de Ràdio Berga el mot veïns.

Són notícies relatives a inseguretat, okupació, prostitució, especulació immobiliària i sempre carregades d’una doble moral destacable. La Roser funciona com un lobby o grup de

pressió. En primer lloc mira per ella mateixa i de vegades per problemàtiques veïnals —de vegades justes i de vegades simplement lligades als seus capricis morals— i sempre, utilitzant la “legitimitat” que li dona el “càrrec” de presidenta d’una associació de veïns. Tanmateix, la responsabilitat d’aquesta situació no és només d’aquesta senyora sinó i, sobretot, de la resta de veïns que deixen que parli en nom seu i la gent que tot s’ho creu (de mitjans i polítics no en cal parlar ja que en són còmplices perquè se’n beneficien de tot plegat). Per tant, si també estàs farta d’associacions de veïns fantasmes, de civisme a cop de multa i prohibició, de policies i de polítics: fes alguna cosa tu mateixa!

agressions al territori 7

Invasió boletaire Lactarius sanguifluus Berga, octubre de 2009

Ja ha començat la temporada de bolets i, amb ella, tornen les escapades de cap de setmana, de centenars de persones, als boscos i el debat de regulació d’una activitat cada cop més popular. És molt difícil condensar en una sola pregunta tots els debats que es generen sobre l’aprofitament dels bolets, en particular, i sobre l’ús del medi, en general. La realitat és molt complexa i cal plantejar diferents preguntes, com per exemple, s’ha de regular l’extracció micològica dels nostres boscos? s’ha de pagar per anar a buscar bolets? qui serà o quins seran els beneficiaris d’aquesta retribució?

Una tradició de recol·lecció socialment acceptada ha excedit les pràctiques tradicionals hi a creat un conflicte entre usuaris i propietaris forestals.

Tradicionalment «se ha permitido el uso inocuo de la propiedad ajena (...) así el ius usus inocui ha sido y todovía sigue siendo un derecho perfectamente reconocido (...) practicado en nuestro pais»(Loperena i Herreros, 1997).

Per tal de què es doni aquest ús innocu són necessaris uns requisits: _Innocuïtat econòmica: No ha de comportar un perjudici econòmic al propietari, ni costos derivats. A més, el subjecte que duu a terme l’aprofitament tampoc ha de cercar el lucre. _Innocuïtat ambiental: Qualsevol aprofitament ha de cenyir-se a les normes que tenen per objecte la protecció del recurs. _Proporcionalitat o intensitat de l’ús: L’intensitat amb què l’aprofitament es duu a terme no ha de perjudicar els drets del propietari ni el seu patrimoni. Aquesta intensitat és resultat del nombre de persones que duen a terme l’aprofitament i resta condicionada per l’espai on es duu a terme l’aprofitament i per la seva durada.

La creixent afició boletaire és responsable de què el que era un ús innocu esdevingui una càrrega major pel bosc i deixi de tenir la condició d’ocasional que tenia per convertir-se en una condició habitual. És molt difícil establir un criteri que permeti discriminar l’ús proporcional de què no ho és, i és més, quin tipus de regulació s’hauria de portar a terme que regulés la sobreexplotació micòfila en una àrea determinada de massa forestal.

En resum el ius usus inocui el que ens diu es que l’aprofitament micològic per part de tercers en una propietat privada queda legitimat sempre que el propietari l’autoritzi o bé quan no el prohibeixi mitjançant la senyalització adient i aquest es dugui a terme de manera innòcua sobre la propietat. És a dir que si un propietari forestal no vol que els boletaires entrin en la seva propietat forestal a collir bolets, només cal que posi una senyal prohibint el pas, i la gent que no ho compleixi pot ser penalitzada, i així mateix, la gent que en treu un benefici econòmic, si el propietari vol, també poden ser penalitzats.

A Catalunya la regulació dels aprofitaments forestals s’emmarca en la Llei 6/1988. L’article 49.1 preveu que «pot regular l’aprofitament de fruits, resines, plantes aromàtiques, plantes medicinals, bolets (incloses les tòfones), productes apícoles i, en general els altres productes propis dels terrenys forestals». I l’article 49.2 estableix que els aprofitaments micològics (aprofitament dels bolets) poden ser sotmesos a llicència, sota certes circumstàncies. Un article fet fa 20 anys en previsió d’una regulació encara ara inexistent i obert a qualsevol tipus de normativa feta pels polítics del moment.

Catalunya a hores d’ara no disposa de normativa micològica (exceptuant la de les tòfones), a diferència de comunitats autònomes com Aragó, Castella i Lleó, la Rioja, Navarra o Euskadi.

Aquestes normatives habitualment concreten les potestats dels propietaris forestals per decidir sobre els aprofitaments que autoritzen, els mètodes d’aprofitament i les precaucions a seguir, així com algunes limitacions quantitatives en la recol·lecció.

Hi ha exemples de gestió de boscos enfocada a la producció de bolets. En l’àmbit estatal destaca l’experiència MYAS «Micología y aprovechamiento sostenible», desenvolupada a Sòria, on es paga per anar a buscar bolets i on la gestió s’ha enfocat a la producció micològica.

En l’àmbit internacional, les experiències més destacades són la Comunità Montana Alta Agordina, a Itàlia, on es paga una mena de tiquet semblant al forfet d’esquí. Els residents de la zona no paguen res, i els boletaires que hi van d’altres zones paguen diferents quotes segons els dies que hi van.

Un altre exemple és la Villa di TiranoGrosio, que fan una regulació semblant a la Comunità Montana, amb la diferència que no fixen una quantitat màxima per cada boletaire.

Endinsem-nos més en el tema: Els bolets, el regne a part que conviu i viu gràcies als ecosistemes forestals, són un dels múltiples recursos que el bosc ens presenta. A plena tardor l’afluència de persones al bosc ha augmentat notablement (a l’estiu cap a la platja i a la tardor cap al bosc) i s’ha incrementat més encara els últims anys; s’arriben a organitzar autobusos per anar a buscar-los! (serà per Caçadors de bolets?), inclús els apar-

caments improvisats dels borals de carretera es queden sovint molt petits per engolir la quantitat de boletaires.

Però, per què es produeix aquesta migració massiva a la busca i captura del preuat bolet?

Primer, cal dir que som un país tradicionalment micòfag, que importem bolets, perquè la producció de les nostres terres és del tot insuficient per cobrir la demanda. I no només el comprem a la resta de la península, sinó que es comú trobar als mercats barcelonins bolets provinents de centreeuropa.

En segon lloc, collir bolets és una activitat lúdica relativament simple.

No calen aparells especialitzats, només un cistell i una navalla i força paciència. A més a més, és veu com una activitat saludable (es fa exercici i es respira l’aire pur de la muntanya) i és una excusa més (com si en calguessin) per deixar la contaminada i estressant ciutat.

En tercer lloc, i per mi el més rellevant, el mateix territori productor de bolets ho promociona, fent publicitat del tema tot organitzant exposicions, fires o festes del bolet i també els restaurants de la zona ofereixen a les seves cartes de temporada productes relacionats amb aquests; tot això sense tenir cura de fer paral·lelament un procés formatiu, informatiu i participatiu per sensibilitzar la ciutadania que l’ús racional i la protec-

ció del medi natural és «cosa de tots».

Ni els usuaris estan només per gaudirne; ni l’Administració està només per legislar i sancionar; i ni la resta de persones estem per plegar-nos de braços a veure com s’ho fan.

Aquesta actitud, tan poc ecològica i més aviat força irracional està malmetent els nostres boscos. Per aquells que no ho sàpiguen: els bolets no surten per tal que nosaltres ens els podem cruspir: tenen una funció ecològica de primer ordre. La major part del bolet, el miceli, és subterrània i pot abastar extensions enormes. Es tracta d’una tupida xarxa de filaments blanquinosos que xuclen l’aigua i les sals minerals del terreny i les hi donen a un arbre amb el qual viuen en simbiosi, connectats per les arrels d’aquest darrer. L’arbre, a canvi dels tan necessaris: aigua i sals minerals, li dóna els nutrients que el bolet per si sol no pot fabricar. D’aquesta manera, bolet i arbre prosperen.

Si s’arrenca malament el bolet es pot malmetre el miceli. Una collita excessiva de bolets és dolenta, perquè no permetem que el fong es pugui reproduir i tard o d’hora acabarà morint sense deixar descendència.

La pressió humana que suporten els boscos avui dia és excessiva. No es tracta només d’augmentar el risc d’incendis, sinó que es malmet la flora i els hàbitats de moltes espècies, entre elles, molts fongs i això a la llarga debilita el bosc, el fa més vulnerable davant de plagues o incendis i ens priva d’un preuat bé natural. No cal dir que si anem a la muntanya en època de recol·lecció de bolets, és fàcil veure si per un determinat lloc han passat persones: només cal veure l’escampadissa de bolets trencats que s’hi troben. Els mal anomenats «bolets dolents», s’emporten la pitjor part. No hi ha bolets bons ni bolets dolents. Que una determinada espècie sigui indigerible o mortal per l’home no vol dir que no tingui la seva important funció ecològica.

La natura ens proporciona tresors, alguns dels quals hem aprofitat des de temps immemorials, com és el cas dels bolets. Però si no respectem la natura i n’abusem, llavors cada cop serà més difícil trobar res interessant als boscos.

Per tota aquesta sobreexplotació micològica i per tota aquesta destrucció mediambiental citada anteriorment, les administracions, juntament amb els propietaris forestals (Consorci forestal de Catalunya), volen regular la pràctica boletaire fent pagar una llicència, i imposant sancions als qui no compleixin la seva normativa. I els usuaris del bosc, que no hi tenen res a dir?

No crec que la solució sigui amb imposicions, impostos i normes que alterin significativament els comportaments socials. No podem aprendre de cap altra forma? El problema fa temps que persisteix, però no crec en les solucions intervencionistes, crec més en què tot comença a l’escola. Sí, és una solució a llarg termini, però al meu entendre l’única solució possible al problema.

Cal fomentar i educar el respecte al medi natural, no només en els esglaons més elementals del sistema educatiu, sinó també en els nivells més elevats, potenciant no només els ensenyaments teòrics i descriptius, sinó amb activitats sobre el terreny.

Tampoc podem oblidar l’àmbit extraescolar, que és en què es mou la immensa majoria d’usuaris del medi natural: motoristes, boletaires, excursionistes, caçadors, etc.

També vull recordar que el 80 % dels boscos catalans són de titularitat privada. El propietari d’un bosc no rep cap retribució en el manteniment del bosc i de les pistes forestals. El manteniment de les pistes, que utilitzem la majoria de boletaires per accedir al bosc, el fan els propietaris i té un cost aproximat de 900 euros/Km. A aquest cost cal sumar-li també les estassades de matoll, les aclarides i les podes, que faciliten el transit per dins del bosc, amb un cost superior als 1.300 euros/ha.

A causa d’aquestes despeses, els propietaris forestals no volen posar diners de la seva butxaca a fer tractaments de millora dels boscos; i reclamen que d’una manera o altra els ingressos que genera la febre boletaire també arribin en part a les seves butxaques per fer aquests tractaments.

Una solució a aquesta problemàtica seria que l’administració portés a terme plans tècnics de millora forestal amb els diners públics, que tan fàcilment es gasten amb mil i una coses estúpides; i així els boscos no estarien com estan, i no caldria arribar a aquesta situació mediambiental insostenible.

Som modificadors del medi natural i n’hem de pagar les conseqüències, ens agradi o no, buscar bolets també és un impacte al bosc i per tant cal retornar al bosc allò que li hem pres.

Salut i micologia!

abusos de poder i història 8

“Territori de la poca vergonya” A seixanta anys de tres assassinats continuïtat i fora de context, “democràtic”, o fins i tot nacionalista, ves a saber...

Homenatge als tres companys

Pep i tu Berga, octubre de 2009 Aquest estiu s’ha donat a conèixer la intenció de les administracions locals junt amb el sector turístic i amb el suport del Departament d’Interior Relacions Institucionals i Participació de la Generalitat de Catalunya de tirar endavant el projecte “Territori maquis a la Catalunya central” que consisteix en passar de no parlar dels maquis a parlar-ne havent-los buidat del seu contingut i havent-los transformat en un producte de consum turístic.

El passat mes d’agost els mitjans oficials locals anunciaven el projecte “Territori maquis a la Catalunya central”. Alguns dels titulars no podien ser més fidels a la realitat: “El Berguedà estudiarà com aprofitar turísticament la figura dels maquis” —Ràdio Berga—o bé “El Berguedà estudia generar turisme sobre els maquis” —Regió7—. Rere aquest anunci es presenta la voluntat de crear “un producte cultural, pedagògic i de turisme (...), la finalitat del projecte és eminentment turística”, tal i com va explicar la tècnica de turisme del Consell Comarcal del Berguedà a Ràdio Berga.

L’esmentat projecte turístic està impulsat pel Consorci de Turisme de l’Alt Llobregat, pel del Cardener, pel Consorci del Parc Fluvial

del Llobregat i pels consells comarcals de Bages i Berguedà i amb el suport —sens dubte econòmic— del Departament d’Interior Relacions Institucionals i Participació de la Generalitat de Catalunya (ens mans de Joan Saura d’ICV). Segons els mitjans ara tot just comencen a desenvolupar el projecte a través d’un pla director.

El projecte és principalment turístic i va guarnit, a més, amb l’adjectiu cultural. En cap cas, lògicament, no és un projecte per a fer justícia històrica ni social ni per fer recerca ni per a difondre coneixements. És per fer calés.

Com sempre, a l’estil Lloret o Cerdanya però explotant en aquesta ocasió un llegat cultural i social de la resistència a la injustícia i per tant, havent-lo buidat de contingut prèviament.

En deu anys s’evoluciona de no voler parlar de maquis (estiu de 1998) a adulterar la memòria per poderne parlar amb l’objectiu d’omplir els menjadors dels restaurants d’“afartapobres” comarcals. Tranquils tothom hi guanya: tu hi pots anar a rentar els plats. La jugada de no parlar de maquis, prohibir actes, arrencar plaques és diferent a la de fer el projecte “Territori maquis a la Catalunya central”, però el resultat és exactament el mateix: l’oblit i l’exclusió de la història. O no en parlem d’ells o en parlem com quelcom mort, sense

Resumint: volen intentar avançar més pel camí del desenvolupament irresponsable que ja hem criticat abastament des d’aquest periòdic, ara però, amb l’excusa dels maquis. Que uns quants facin diners a costa del treball dels altres i dels recursos naturals i culturals que són de tots. Res de nou? Simplement que l’excusa utilitzada aquesta vegada és just la vida i la mort de les úniques persones que es van enfrontar a les injustícies del règim franquista, règim que va donar llum a l’actual injust sistema que ens governa. I encara hi ha més: la maniobra està pagada i impulsada pel Departament d’Interior —en mans dels antics comunistes—, que s’atreveix, sense cap vergonya, a parlar de memòria històrica dels maquis —que per molt greu que els sàpiga eren anarquistes— mentre empresonen la Núria Pòrtulas just per ser anarquista.

Des d’aquell any 1998 tinc el plaer d’haver participat i organitzat amb molta altra gent les successives Marxa-Homenatge als Maquis de manera autònoma, descentralitzada, honesta i sense fanatismes però alhora de manera compromesa i sí, anarquista.

Hem recordat i recordarem els maquis per la seva lluita i les seves idees que compartim, perquè volem que se sàpiga el que va passar i perquè pensem continuar la lluita contra tota autoritat i contra tota explotació. No es pot parlar de maquis si només t’interessa fer calaix, no es pot parlar de maquis i empresonar la Núria Pòrtulas.

Volem la Núria i tota la resta a casa. Salut i anarquia!

assassinats (any 2004).

Pep i tu Berga, octubre de 2009 Ara fa seixanta anys, el 14 de novembre de 1949, després de tres dies de tortures, van ser assassinats per la Guardia Civil de Berga els companys llibertaris Josep Puertas, Josep Bertobillo i Joan Vilella.

L’any 1949 és el desgraciat any de les caigudes de molts grups d’acció anarquistes, tant a Barcelona com a l’Alt Llobregat.

Molts van ser els assassinats i encara van ser més els detinguts. Són les caigudes que van anunciar el final de la efervescent lluita anarquista d’aquells anys contra el règim de Franco i que van donar pas al llarg túnel dels cinquanta. A partir de llavors només petits grups encapçalats per noms com Ramon Vila, Quico Sabaté o Facerías van ser els que mantingueren encesa la flama de la lluita armada i directa contra el règim.

Josep Puertas havia nascut a Dúrcal (Granada) el 1902, era de família anarquista i confederal (de la CNT) i el seu germà Maximilià era un dels millors amics de Ramon Vila. Ell treballava a les mines de Fígols fent el manteniment, durant el franquisme seguia cotitzant a la CNT clandestina i col·laborava activament amb el grup de Marcel·lí Massana.

El Josep Bertobillo havia nascut a l’Hospitalet del Llobregat l’any 1925, era un jove i entusiasta militant que col•laborava amb la

resistència llibertària del grup de Massana.

Treballava de miner a les mines de Fígols i va ser assassinat poc després d’haver-se casat amb Lourdes Vilella. Era el gendre de Joan Vilella.

El Joan Vilella era llenyataire, pagès i feia de masover a Santa Eugínia, masia que servia de base de recolzament als grups anarquistes que operaven per l’Alt Llobregat en la seva lluita contra la dictadura. Era el pare de la Lourdes Vilella.

Aquella trista tardor del 49 també a part dels companys assassinats, la Guardia Civil va fer moltes altres detencions. Són força conegudes les del Cosp (farmacèutic), les del Sicilia (encarregat del cementiri), la Lourdes, però hi va haver moltes més persones que van anar a petar a la presó. Alguns dels que també van ser detinguts el dia 11 encara recorden els crits que feien durant les tortures, els tres que, finalment, van ser assassinats.

Des de 1998 alguns berguedans recordem aquests companys, la seva lluita i les seves idees i ho fem amb l’oposició de polítics i institucions. Hem demanat que es posin els seus noms a carrers de la ciutat i ni socialistes ni republicans ni convergents s’hi han avingut. Hem posat els noms als carrers sense permís i hem recordat la infàmia del seu assassinat també per les parets i en plaques. I així serà mentre quedi un sol llibertari en aquesta ciutat podrida que és Berga.

La “setmana tràgica”i les pedagogies llibertàries

Lagordi

de les persones vers l’autoritat i la submissió.

Durant la setmana del 28 de setembre al 3 d’octubre, la biblioteca de Berga va acollir l’exposició sobre Pedagogia llibertària, realitzada des de la Confederació General del Treball (CGT) de Burgos.

L’exposició mostra l’esforç i compromís social del moviment llibertari amb la formació i l’educació

En uns moments en què l’educació no era obligatòria, l’anarquisme va ser capaç de fomentar l’educació dels fills de la classe treballadora, els exclosos. El treball d’ateneus, centres educatius, escoles racionalistes i centres socials està ben plasmat a l’exposició.

Berga, octubre de 2009

El dissabte 3 d’octubre per cloure l’exposició, Dolors Marín, va pujar per presentar-nos La Semana Trágica: Barcelona en llamas, la revuelta popular y la Escuela Moderna, el seu últim llibre. Dolors Marín està especialitzada en la formació de la cultura llibertària catalana i l’organització de grups d’afinitat anarquista. La semana trágica ha estat editat aquest 2009 per La Esfera de los Libros.

Presentant el llibre, la Dolors ens va situar al juliol de 1909 a Barcelona, però també a d’altres pobles, on va esclatar la revolta popular que va tenir el seu focus més mediàtic en la crema d’esglésies i convents com a símbols de l’ordre i el poder més despòtic.

La Dolors ens explicà per exemple, l’anècdota d’un nen que al mig de la

crema d’una església volia emportarse un acordió, però el compromís amb la flama es va imposar per sobre el saqueig i el benefici individual.

Un cop es va apagar la revolta, l’estat de bracet amb l’església van encapçalar una repressió molt forta cap al moviment llibertari. Va ser enmig d’aquesta dinàmica que Ferrer i Guàrdia va ser condemnat a mort i afusellat, tot i que el seu paper durant els dies de conflicte es va limitar a un intent fracassat de mediació amb l’administració i a participacions molt secundàries en la crema d’iconografia religiosa fora de Barcelona.

D’altra banda, els grans instigadors de l’aixecament contra l’església, els polítics de Lerroux, van sobreviure

sense problemes a una repressió aliena. Malgrat tot, després de la Setmana Tràgica, el Partit Radical va perdre molts militants que passarien a afiliarse a l’anarcosindicalisme. La CNT naixeria pocs mesos després, però aquesta ja és una altra història.

Després de l’amena xerrada, on van assistir més d’una vintena de persones, la jornada va acabar amb un sopar, deliciós, tot s’ha de dir, a l’Ateneu Columna Terra i Llibertat deixant un molt bon gust de boca.

Els actes van ser organitzats pel Centre d’Estudis Josep Ester Borràs.

Gràcies a totes! Salut!

xarxa anarquita 9

BergaLeganés

La Xarxa Anarquista es presenta

Pep i tu

Pep i tu Berga, octubre de 2009

El passat dissabte 17 d’octubre al Centre Social La Gotera de Leganés a Madrid una quinzena de persones autoanomenades comunistes van agredir a les persones que distribuïen i pretenien presentar el llibre La traición de la oz y el martillo d’Erick Benítez Martínez. Els agressors, que van actuar com a feixistes, van fer mal a vuit persones. Els agressors sembla ser que eren d’un grup d’hooligans anomenat Bukaneros integrat a la Coordinadora Antifascista de Madrid. A partir d’aquí hi ha hagut, entre altres coses, un important «debat» a Internet que, com no, s’ha centrat més a parlar del llibre i oblida l’agressió i cau en l’antagonisme anarquisme versus comunisme més enllà dels fets ocorreguts.

Els esforços organitzatius dels anarquistes han estat sempre d’una banda una necessitat i de l’altra un històric tema de debat.

Berga, octubre de 2009

Conec el CSO La Gotera ja que fa un any ens van acollir i vam passar la nit abans d’assistir a l’Encuentro del Libro Anarquista (no vam poder dormir on era previst a causa de baralles teòriques i absurdes entre anarquistes). També conec molt bé les agressions dins els malanomenats moviments socials i les patètiques respostes que genera.

Salvant les distàncies (600 km), el procés és el mateix que es va donar a Berga quan per criticar el fet que la CUP aprovés una ordenança de civisme se’ns va fer fora d’una ràdio que havíem fet entre totes i es van rebentar rodes de vehicles i es va atacar la vivenda okupada d’un company i es va intentar cremar l’Ateneu Columna Terra i Llibertat.

Leganés i Berga, però també agressions de gènere que han passat a la Torna de Gràcia, Lleida o Barcelona, ens fan veure que les dinàmiques dins els moviments crítics amb els sistema són igual de lamentables que a la resta de la societat. Aquest tipus de fets ens mostren no només la misèria de l’autoritarisme dins els moviments socials (cosa prou normal si anem amb segons quins companys de viatge) sinó que també ens mostren les grans mancances del moviment llibertari. Ens falta compromís, organització i acció directa. Ens sobra estètica, hedonisme consumista, egoisme i liberalisme disfressat d’individualisme. Per sort, crec que la cosa està tot just començant a canviar. Tant de bo. Salut i anarquia!

Més enllà de les organitzacions sindicals i altres organitzacions clàssiques, l’anarquisme ha restat aïllat en petits grups sovint ignorantse mútuament. Els intents de coordinació o organització dels darrers trenta anys han estat poc afortunats. Sovint viciats per debats irreals, no creats pels protagonistes del moment i embrutits per múltiples vicis.

Moltes veiem doncs la necessitat constant i urgent d’estar organitzades, d’estar conectades en xarxa, tant els col·lectius com les individualitats. Per tal d’ajudar-nos, de difondre idees i pràctiques i de plantejar alternatives reals al sistema que ens sotmet. Tanmateix, tal i com he dit això no ha estat mai fàcil i en aquest

cas, està clar que no ho serà. La diferència: som moltes les que apostem amb compromís per organitzar-nos.

Ens respectem massa per dedicar-nos a debats estèrils. Som anarquistes.

Que no vol dir que siguem ni millor ni pitjor que les altres. Simplement vol dir això, que som anarquistes. I, això, està lluny de voler dir que siguem una tribu urbana o una identitat o un producte de consum. El món està podrit i tenim molta feina a fer. Apostem per l’anarquisme sense adjectius, per la critica, el compromís i la lluita. Em disculpareu, però estic convençut que l’anarquisme és ple de futur.

Salut i anarquia!

Text de presentació de la Xarxa L’estiu de 2007 diversos grups i individualitats anarquistes vam trobar-nos a Berga per intentar fer possible algun tipus de coordinació. Durant aquests dos anys ens hem anat trobant amb regularitat sense fer-ho públic. També durant aquest temps s’hi ha anat

afegint gent i hem coordinat diverses campanyes. Però, aquests dos anys, han servit sobretot per enfortir els llaços de confiança i solidaritat que tenim entre nosaltres. Ara, volem que la Xarxa Anarquista passi a ser una eina pública de coordinació de col·lectius i individualitats antiautoritàries amb l’objectiu de difondre els pensaments anarquistes des de diferents vessants, experiències i pràctiques.. És per tot això que ens presentem:

cada col·lectiu i individualitat que la formen, amb l’objectiu d’exercir la solidaritat i la difusió de les idees i pràctiques anarquistes. Un anarquisme sense complexes i sense adjectius, que des del reconeixement del que ens uneix accepta la diferència, amb flexibilitat però amb compromís.

Setembre de 2009 www.xarxanarquista.org info@xarxanarquista.org

La Xarxa Anarquista parteix del reconeixement mutu del que ens uneix i accepta la diferencia i autonomia de

La Xarxa de Biblioteques Socials segueix treballant

Pep i tu Berga, octubre de 2009 La Xarxa de Biblioteques Socials agrupa biblioteques i col·lectius amb biblioteques de l’àmbit antiautoritari amb la finalitat de cooperar i establir llaços permanents i puntuals de treball. La Xarxa pot fer qualsevol cosa en l’àmbit de la cultura, la solidaritat i el llibre anarquista que acordin fer els seus membres en un moment donat. Això està clar, però que hem fet fins ara? Doncs des de presentacions de llibres, exposicions, edicions i sí, el més important està per fer.

Una altra funció de la Xarxa és la creació d’un catàleg col·lectiu consultable per internet. La feina està començada i tot i que resta molt temps de treball el resultat és i, sobretot serà, un catàleg únic pel seu fons, per la manera de ser gestionat i per la seva utilitat.

Però quin tipus de col·lectiu forma part de la Xarxa? Des de la biblioteca Mateu Morral de l’Ateneu Llibertari de Sants, a l’Espontània que espontaniàment canvia de lloc, la de la Hoguera de Gramanet, la del Telèfon Roig, la de la CNT de Cornellà la del Centre d’Estudis Josep Ester Borràs de Berga, etc.

Text de presentació de la Xarxa de Biblioteques Socials La societat és insuportable per qui la comprèn i qui la suporta és perquè no la comprèn. Per tal de fer incomprensible aquesta societat el poder utilitza diferents mitjans de control: treball, mitjans de comunicació, drogues, educació, tecnologia, falsos mites...; tots col·laboren en aquest espectacle de la dominació.

Els llibres ens ofereixen reflexió i crítica lliure del temps i l’espai, lluny de les lògiques del poder, i ens apropen a la comprensió de la societat. Els llibres poden ser un mitjà per la construcció de noves pràctiques revolucionàries, però mai un fi. Les biblioteques són part de l’antic projecte d’assaltar els cels, com ho són tantes altres realitats insurrectes. http://xarxabibliosocials.org info@xarxabibliosocials.org

agressions al territori 10

La pagesia a la comarca del Bages ha de produir cada zona i en quina quantitat. En el moment que ja no interessa la producció de segons què en una determinada zona, es tallen les subvencions, i el que es queda amb l’aigua al coll, és el pagès.

col de brusel·les!

Bages, octubre de 2009 El Bages és una comarca molt agrícola encara, tot i els intents d’omplir de polígons qualsevol superfície plana de la zona, encara hi ha una bona colla de persones que viuen de la pagesia... tot i no tenir les coses gaire fàcils.

No sé si ens hem parat mai a pensar en quina importància té la feina del pagès. Pels que sempre hem tingut la panxa plena sembla que és difícil de valorar... Actualment vivim, tot i la crisi, en un món on el menjar és molt abundant, a tots els negocis d’alimentació (supermercats, fruiteries, forns, restaurants, mercats...) es tira una quantitat de menjar al dia que fa por. A més trobem els productes més diversos d’alimentació d’arreu del món i a qualsevol època de l’any.

Mai ens ha faltat el plat a taula...

Ens arriben taronges de la Xina, pomes de Xile, mandarines d’Argentina...

I els pagesos de la zona, com sobreviuen?

Com poden...

A la comarca del Bages, tradicionalment, s’ha cultivat cereal (blat, ordi, civada, sègol), els ametllers, les oliveres i la vinya, tot i que en moltes zones podem veure camps d’oliveres i ametllers abandonats, i de vinya, ja quan hi va haver la filoxera, es van abandonar molts camps. De secà es cultiven cigrons i altres llegums (guixes). En les zones de regadiu, es cultiven hortalisses, també. Fa uns anys, sobretot es cultivaven mongetes i algun tomàquet a l’estiu (els pebrots i alberginies són més recents), i a l’hivern tot tipus de cols, bròquils i coliflors, cebes i alls, i faves i pèsols.

Al voltant dels nuclis més grans de població, trobem, també, moltes zones de regadiu abandonades.

Els pocs pagesos i pageses que queden a la comarca, acostumen a ser ja d’edat avançada, perquè els joves ja no volen seguir l’ofici. Aquestes persones tenen uns coneixements molt valuosos acumulats al llarg de tota una vida i fins i tot de generacions.

Tenen al darrere tota una vida de treball de sol a sol, sense gaires vacances, perquè la terra no s’espera.

I unes mans que parlen per si soles, curtides i plenes de solcs, mans d’una vida de fatigues.

Els pocs que queden resisteixen com poden a les embestides del món de la velocitat, el formigó, l’agroindústria, els cacics locals,... Un món on la petita pagesia no hi té cabuda, perquè el camp ha de funcionar al màxim rendiment, i per extreure el màxim rendiment d’un cultiu n’hem de fer extensions molt grans i mecanitzar tant com poguem el procés, això ens porta a grans hectarees de monocultiu, a grans maquinàries inaccessibles per un petit treballador, i a molta dependència.

I tots els pagesos que tenen una activitat diversificada, que coneixen el seu medi, i el repecten perquè viuen d’ell, ... tots aquest aniran desapareixent, perquè politicament, així es vol que sigui. Simplement, no interessen.

Fins ara molts han viscut i continuen vivint de les subvencions... una bona manera d’estar lligat de mans i peus... és la manera que té l’Estat i la Comunitat Europea de regular què

El cereal, fa molts anys que no puja de preu... estan pagant el blat al mateix preu que fa 30 anys... i com s’ho fan els pagesos? Doncs van tirant gràcies a les subvencions, no guanyen diners de plantar blat, sinó de la subvenció que els donen per plantar-lo, perquè del que treuen del blat amb prou feines paguen el gastos de comprar la llavor, els adobs, herbicides, gasoil pel tractor... El més curiós és que el preu del pa ha pujat en aquests 20 anys, i molt!

Les ametlles, fa uns 15 anys les pagaven a més del doble que ara als productrs. El tomàquet de Montserrat... producte local i de moda... els pagesos de sota la muntanya de Montserrat, de Marganell i rodalies, d’on és originari aquest tomàquet, en plena temporada, es veuen obligats a tirar-ne quilos i quilos o simplement a

malvendre’ls a 0,20 cts/kg, perquè ara n’arriben de tot arreu de tomàquets de Montserrat, a uns costos de producció molt més barats. Però passant per davant de qualsevol fruiteria, aquest tomàquet no baixa de 3 euros el kg. Com pot ser que qui s’eslloma cada dia per produir-los només obtingui una part tant infima del preu final? Qui s’embutxaca la diferència?

Vivim en el món dels intermediaris, no només en la pagesia, sinó en qualsevol àmbit... per qualsevol cosa que es produeix, existeixen uns quants buròcrates, oficinistes, comerciants, gestors... que s’emporten una part del benefici del què hem produit amb les nostres mans, per no parlar de la classe política! I el que es troba cada dia doblegant l’esquena, deixant-se el cos i la salut, és qui menys en rep.

Ja n’hi ha molts que han abandonat l’ofici perquè han venut les terres per tal que s’hi pugui emplaçar un polígon. I fins i tot qui no vol vendre, a vegades es troba entre l’espasa i la paret. Hi ha casos de pressions de grans empreses per aconseguir terrenys, i no sempre utilitzen mitjans

legals, però és fàcil desgastar un petit pagès si tens molts recursos econòmics. A més, la llei es posa al costat del més fort, econòmicament parlant: si els compradors d’un sòl agrícola han aconseguit obtenir més del 52% de la zona on tenen planificat edificar, poden obligar a un propietari a vendre. D’aquesta manera la legislació protegeix els grans interessos econòmics, mentre als grans discursos polítics, s’omplen la boca de sostenibilitat i ecològia... quanta hipocresia!

N’hi ha d’altres que es veuen subjectes als interessos dels grans cacics de la comarca, per exemple el Roqueta, l’imperi vinater del Bages. El Roqueta compra raïm a molts pagesos de la zona, per fer vins de tot tipus. A molts petits pagesos, ja en el seu moment els va “aconsellar” quina varietat de raïm havien de plantar per tal de poder vendre’l a l’empresa Roqueta, però després, si un any, els raïms no són prou macos, ja et pots espavilar a vendre’ls on sigui que ell no els voldrà. A més, el Sr. Roqueta, el president de la Denominació d’Origen Pla de Bages, controla, denunciant a qui

incompleix, que cap petit productor de vi posi a l’etiqueta que és del Bages (tret dels que ja pertanyen a la denominació d’origen).

I les grans infraestructures de compra-venda de verdura, com Mercabarna, les coses no són gens fàcils, una setmana volen un gènere, la setmana següent potser ja no, i te l’has de tornar a casa o bé vendre’l a un preu que no pagues ni els costos de producció.

Els pocs agricultors que no depenen d’intermediaris, poden anar a vendre a la plaça, on cada vegada els arraconen més i els posen més pegues. Però els preus de la plaça no poden competir amb els del supermercat, i els horaris tampoc. El desconeixement del consumidor també hi ajuda, comprem pels ulls, volem fruita i verdura uniforme, brillant, sense una taca, de la mateixa mida i a qualsevol època de l’any, ja no sabem quina és la verdura d’estiu o la d’hivern, ja no sabem quin gust té un bon tomàquet... ja no sabem quin gust té la fruita que no ha estat madurada en càmara, ...

La veritat és que no ho tenen gens fàcil per sobreviure. Per això, l’altre dia, al llegir una columna del Regió 7 d’un tal Xavier Domenech, se’m va posar la pell de gallina.

Aquest home, deia, comentant les imatges de la manifestació dels pagesos de Tarragona pel preu de l’avellana, deia que el què li posava la pell de gallina eren les imatges dels pagesos prenent la porra als mossos i el poc respecte a la policia autonòmica. Jo dels mossos d’esquadra, com de qualsevol altra policia, el que penso es que són el braç armat d’un sistema anomenat capitalisme, i que fan la seva funció, sobretot en moments de crisi: defensar els privilegis d’uns quants per sobre la resta del món. Per això cada vegada serà més habitual veure la policia autonòmica frenant als desesperats que es vagin quedant fora del pastís ( i espero que algun dia li toqui al Sr Domenech). La gent no s’enfronta als mossos com qui va al gimnàs, o per passar una tarda de diumenge, normalment darrere un enfrontament d’aquestes característiques hi acostuma a haver un rerefons, que va molt més enllà que respectar o no una policia autonòmica.

Segurament hi ha molta desesperació i abans d’arribar aquí s’han intentat altres vies.

No voler veure això vol dir que o és un periodista bastant curt de mires, (que és força probable) o que és un feixista recalcitrant que està enormement preocupat perquè les persones no acoten el cap davant de qualsevol situació que els porta a malviure. No crec que tot el que fan els pagesos sigui lloable, també hi ha temes que em preocupen de seu fer, pel meu gust hi ha un abús dels herbicides i pesticides, dels transgènics, que ens porta a una crisi ecològica, contaminació de les aigües, mort de molta fauna que envolta els cultius, contaminació dels sòls i múltiples efectes que pot tenir això sobre la salut del qui ho consumeix.

Però no per això deixen de ser una font d’aprenentatge que està desapareixent, i que no troba el seu lloc en aquest món on els coneixements només estan a les universitats... I només recordar que a l’any 1936, van tenir lloc moltes col·lectivitzacions rurals, pobles en els que es va proclamar el comunisme llibertari. Van fer fora als cacics locals i van començar a produir i a repartir els aliments col·lectivament.

Les decisions es prenien entre tots i cadascú rebia aliments segons les seves necessitats. I la pagesia hi va tenir un paper essencial!

deserts de sal DOSSIER 11

deserts de sal “Com un munt de terra seca i erma, sense vida, s’aixequen aquests monstres anomenats runams salins sobre els nostres caps. Com grans monuments a l’estupidesa humana, dominen, impassibles, la comarca. Són muntanyes mortes que, tot i estar a la vista de totes, resten perdudes i oblidades. Que tot i rebre aigua de la pluja, segueixen desertes i estenen la seva sequera arreu.”

deserts de sal DOSSIER 12

Deserts de sal Per salat, Sallent-Oct.09 La sal (NaCl) ha estat històricament font de riquesa, moneda de canvi i manera de conservar aliments que, d’altra manera, es feien malbé. Aquesta utilitat va tenir una gran importància en l’establiment dels primers assentaments humans. Es diu que és el condiment més antic de la història. El primer tractat conegut sobre la sal el trobem a la Xina el 2700 aC. La paraula “salari” prové dels romans quan pagaven als treballadors una quantitat de sal perquè poguessin conservar els aliments. Aquests, ja treien sal de Cardona en vetes que afloraven a la superfície directament i s’establí la ruta de la sal, utilitzada pel comerç d’aquest mineral durant anys.

Si busquem sal al Viquipèdia podem trobar-hi frases com: “És cristal·lina, blanca i soluble a l’aigua”, “Reté líquid”, “S’usa la paraula sal per a significar gràcia o agudesa”, “És necessària per a la vida, encara que en excés pot ser perjudicial” o “Encara que els aliments que consumim ja tenen de per si suficient sal, solem abusar d’ella ingerint de vegades més de 15 grams diaris.”

A la Catalunya central, aquestes dades no ens venen de nou, ni ens espanten. Coneixem bé la sal, sabem que en excés pot ser perjudicial i som conscients que solem abusar d’ella, tot i que uns més que d’altres.

Que és blanca i soluble a l’aigua de la pluja i que els d’Iberpotash han actuat, sinó amb gràcia, amb agudesa. Però tenim més coses a afegir.

La sal, quan és dipositada en muntanyes de milions de tones sense impermeabilitzar al mig del bosc, mata el que té al voltant. Destrueix qualsevol forma de vida existent al pas de l’aigua salada que baixa de dita muntanya. També salinitza les fonts i aqüífers de la zona així com torrents i el mateix riu Llobregat. Destrueix zones naturals protegides quan el col·lector que transporta salmorra fins al mar, rebenta (sense ser un fet ocasional, ha rebentat més de 300 vegades en 20 anys). Fa

deserts de sal DOSSIER 13

uns mesos, a Abrera han inaugurat una dessalinitzadora per treure aquestes sals que van a parar al Llobregat i cada dia obtenen més de 100 tones de sal gratis directament del riu Llobregat. Bé, que seria gratis si no s’haguessin pagat milions d’euros amb diner públic per a construir-la.

La sal ens és familiar. Constitueix un exòtic i estrany paisatge oblidat situat al nord del pla de Bages. Es forma en bonics cristalls i es dissol en rius d’aigua letal per

“Deserts que segueixen creixent més ràpid del que la gent som capaços de reaccionar per aturar-los”

a la vegetació de la zona. Deserts que segueixen creixent més ràpid del que la gent som capaços de reaccionar per aturar-los. Així és, es mou més la muntanya que nosaltres. 6.000 tones diàries de sal s’uneixen cada dia a l’enemic fentlo més gran, més fort i més pesat. I el que és més paradoxal, es fa més visible mentre cada vegada el veu menys gent, que el té incorporat a un paisatge mental que no sembla inquietar-los. És la força poderosa i anestesiant del costum i la rutina. El teló de fons. Una imatge

de postal, instal·lada a la retina.

Però en la cultura de la imatge i la representació de la realitat com a espectacle, la fotografia també ens pot fer mirar altra vegada a la realitat més crua i inexplorada, per a comprendre-la més a fons.

Quan la gent s’aixecarà de la butaca, deixarà de ser espectadora i passarà a actuar, eliminant el teló de fons i si cal el teatre sencer? No se sap. De moment calla i veu com creix més ràpid una muntanya que les pròpies ungles dels peus.

deserts de sal DOSSIER 14

“En la cultura de la imatge i la representació

de

la realitat com a espectacle, la fotografia

també

ens pot fer mirar altra vegada a la realitat més crua i inexplorada, per a comprendre-la més a fons”

presos 15

Absolució Núria Pòrtulas

D’un judici farsa a una condemna desmesurada

Per la fi de la criminalització de les persones i moviments combatius i la solidaritat amb les preses Ja fa més de dos anys i mig que la Núria Pórtulas va ser detinguda a Girona sota la llei antiterrorista i empresonada durant 4 mesos. Ha estat condemnada per un delicte de “temptativa de col·laboració amb organització terrorista” a dos anys i mig de presó.

Volem deixar clar que la sentència que condemna a la Núria no té cap fonament, perquè el grup anarquista italià al qual fa referència l’Audiència Nacional no ha estat processat com a tal a Itàlia i l’únic que ha estat jutjat és Juan Sorroche, que va ser absolt del delicte de pertinença a organització terrorista ara fa més d’un any.

La sentència també cita la famosa llibreta blava, que va ser intervinguda del tot irregularment pels mossos d’esquadra, i construeix els fets provats a partir dels fanzines, fulletons, cartells, cds i adhesius polítics intervinguts en el centre social en el qual vivia la Núria Pòrtulas (com ara cartells antirepressiu sobre els mossos i de solidaritat amb persones preses).

Som conscients que la detenció i empresonament de la Núria no va ser una equivocació. La repressió de les persones i moviments combatius (i especialment de les persones que són solidàries amb els presos i preses) no

El passat 14 de juliol del 2009 el jutjat d’instrucció número 5 de lo penal de Barcelona, va decretar la culpabilitat i condemnar a l’únic encausat per la manifestació en contra dels desallotjaments i a favor dels espais alliberats, realitzada al maig del 2007, a 3 anys de presó. Aquesta manifestació, que sorgí de la necessitat de recuperar el carrer com a espai de contestació, gaudí d’una repercussió social i mediàtica degut a la utilització per part dels agents anti-disturbis dels Mossos d’Esquadra, d’armes il.legals i pel pràctic segrest dels manifestants amb agressions incloses.

és un error sinó una estratègia del poder per tal de criminalitzar-nos.

Des de fa anys, els moviments socials som objecte de detencions arbitràries, identificacions, multes i empresonaments.

Actualment s’ha de presentar un cop per setmana i no pot traspassar les fronteres estatals, a l’espera de la resolució del recurs interposat, posposant pel moment el seu ingrés immediat a la presó.

Llibertat per la Núria i l’Alfonso!

Des de la campanya per l’absolució a l’Alfonso, s’ha fet una crida a intensificar els actes i les activitats per mostrar el rebuig a aquesta condemna i a tota impunitat, no tant sols del cossos repressors sinó també del sistema judicial.

Dibuix fet per l’Alfonso Martí Aracil empresonat al Centre Penitenciari Puerto 3 a El Puerto de Santa María i lector d’aquesta revista.

Francesco Gioia i Daniele Casalini Francesco y Daniele Itàlia Francesco Gioia i Daniele Casalini, dos anarquistes italians que des de fa dos anys es troben segrestats per l’estat Italia. Seran jutjats a primers d’octubre sota l’acusació de robatori amb força a una oficina de correus i d’associació subversiva sota l’article 270 bis. A continuació hi ha l’últim comunicat seu: Nos llaman terroristas porque así catalogan a los combatientes revolucionarios y a los guerreros que se oponen a la arrogancia del capitalismo o de cada uno de los estados de cual-

quier parte del mundo. Nos llaman atracadores porque así catalogan a los que, cansados de su explotación y la del prójimo, deciden tomar sin pedir una parte pequeña de las riquezas amontonadas en los bolsillos de unos pocos y de devolver paso a paso la igualdad social.

Cierto, todo esto no puede ofendernos, ya que nosotros sabemos bien en qué lado estamos. En cuanto a la imputación de haber atracado una oficina de correo, y de haberlo hecho para financiar una asociación subversiva, se trata de un asunto para nuestros abogados que nos defenderán.

Nosotros, si el primero de octubre

estaremos en la sala de la audiencia no será, por cierto, para asistir al insulso espectáculo de la justicia, sino sólo y únicamente para veros a vosotrxs, compañeros y compañeras que no vemos desde hace mas de 2 años y quién sabe hasta cuándo no volveremos a abrazarnos, ya que el éxito del juicio no se puede dar por descontado.

Pero si algo es cierto es que las investigaciones y los años de cárcel no arañan mínimamente nuestras ganas de combatir contra la explotación sobre el hombre, la naturaleza y los animales. No combatir por el miedo de la cárcel quiere decir que se está en la

Vols ser un pèsol negre? Doncs, vine amb nosaltres! Escriu o uneix-te al projecte. pesolnegre@berguedallibertari.org

cárcel aún afuera de estos muros. No combatir por el miedo de arruinarse la vida o un futuro de explotado quiere decir que ya nos estamos condenando nosotros mismos y los demás a una vida escuálida y a una muerte precoz. No podemos avaluar nuestras posibilidades razonando y calculando nuestro compromiso en la lucha con el código penal en mano. Acaso, ¡no merece la pena arriesgar la miseria que apretamos entre las manos para conquistarnos la libertad!

presos 16

Amadeu Casellas: 30 anys sense claudicar Sargantanu Vallès Oriental, octubre de 2009 “Se’m nega la llibertat perquè jo no sóc submís amb un sistema penal i penitenciari podrit i corrupte, tal com es demostra en el dia a dia, en què aquesta constitució i aquestes lleis catalanes i espanyoles de què tant parlen els polítics i els jutges no s’apliquen. Per què no em concedeixen la limitació de condemna? La resposta és molt senzilla: perquè vaig néixer pobre, com tants altres companys” Aquestes paraules d’en Amadeu Casellas encapçalen el blog que en reclama la seva llibertat (1). Nombroses col·lectius i individus porten anys duent a terme accions de denúncia i de lluita per posar fi al que molts, fins i tot la mateixa legalitat espanyola –si se cenyissin a la seva aplicació estricta-, considerem una injustícia.

El dia 23 d’octubre d’enguany l’Amadeu posava fi a una vaga de fam que havia començat el 15 de juliol per reclamar el tercer grau penitenciari. Tanmateix algunes seqüeles són irreversibles. I no només a nivell físic del company sinó en l’ànim de moltíssima gent.

Posem-nos en antecedents Segons les fonts consultades l’Amadeu es vincula des dels 13 anys a la lluita anarquista mentre treballava en una fàbrica a Balenyà.

Segons afirmava, se sentia explotat per l’expresariat i va començar a participar en reunions clandestines de la CNT (2) . L’any 1976 fa el seu primer assalt als bancs i fins el 1979 no és capturat. El destí dels diners són tant col•lectius com persones necessitades fins el punt de rebre el sobrenom, per part de la premsa, del “Robin Hood espanyol”. Les armes per als atracaments les obtenia del mercat negre per mitjà dels seus contactes amb la gent de Terra Lliure, amb qui sentia

afinitat, i del GRAPO, la lluita contra el sistema del qual també compartia.

Els botins solien rondar els 2 milions de les antigues pessetes (120.000 €).

Com a anècdota curiosa, després dels atracaments sempre en donava 5000 als guàrdies per compensar-los de l’ensurt. A presó no deixa de banda la lluita política i social (tal com ho entén l’autor d’aquestes línies, per un anarquista poca diferència hi ha) i milita activament en la “Coordinadora de Presos en Lucha”, la COPEL. Aquesta militància el porta a participar en diversos motins l’objectiu dels quals és forçar la millora de les condicions de vida de la població reclusa.

“Casellas no mató, no ha matado ni herido nunca a nadie, y sigue en prisión. Él asegura que es el preso más veterano de Catalunya. También es el más combativo. Ha denunciado repetidas veces a las autoridades por robos, estafas, abusos y falsificaciones.

Ha realizado 50 huelgas de hambre y pasado años enteros en celdas de aislamiento, sin ver a nadie, saliendo sólo dos horas al día a un patio vacío.”

L’Amadeu surt de la presó Model el 1981 i la seva reincidència l’hi porta novament el 1982. El seu convenciment respecte la utiliat de la lluita armada s’havia reforçat durant els tres anys que havia estat tancat, en contacte amb els presoners polítics d’esquerres. En aquest 1982 comença, juntament amb 2000 presoners més, la seva primera vaga de fam per reclamar un tracte més digne. La protesta té èxit però la millora de les condicions no són prous per acabar amb l’odi i la frustració que afirmava sentir. Així doncs, continua la lluita. El 1986 és detingut i li cauen 30 anys.

Segons en Mas de Xarxàs, a l’article citat afirma “Casellas no mató, no ha matado ni herido nunca a nadie, y sigue en prisión. Él asegura que es el preso más veterano de Catalunya. También es el más combativo.

Ha denunciado repetidas veces a las autoridades por robos, estafas, abusos y falsificaciones. Ha realizado 50

huelgas de hambre y pasado años enteros en celdas de aislamiento, sin ver a nadie, saliendo sólo dos horas al día a un patio vacío.” Fou a partir d’aquest darrer ingrés a presó quan va començar el període més dur.

Nombroses vagues de fam –alguna de fins a 74 dies-.

Lluita i denúncia a les persons L’Amadeu Casellas ha denunciat repetidament els abusos i les tortures que es perpetren a les presons, considerant la de Can Brians com la pitjor. En aquest sentit explica: “En los años 80 eran más salvajes. He visto a funcionarios participar en orgías sexuales en las que se violaba a los internos y palizas que los dejaban moribundos. Ahora las palizas no son tan frecuentes. Lo que es muy frecuente, sin embargo, son las torturas psicológicas. Te esconden las cartas, no te dejan llamar por teléfono, a las visitas les dicen que estás enfermo y no puedes salir, alargan la burocracia, te ponen en celdas con gente con la que saben que vas a tener problemas, te trasladan de centro y te aislan”. La seva opinió sobre el funcionariat de presons, doncs, no és gaire bona.

“Los funcionarios son unos enfermos -afirma después de haber convivido 25 años con ellos-. No todos, pero muchos sí. Si los viera un psicoanalista, seguro que no les dejaba trabajar. De estos sicarios hay en todas las cárceles. Tienen mucha fuerza y nadie los denuncian por miedo. Esta gente ayuda a crear psicópatas en las prisiones”. En Mas de Xarxàs contrasta el seu parer amb el d’un funcionari i rep la resposta que segueix: “Es cierto. Muchos compañeros no creen en el derecho de los presos a la reinserción”. “Nuestro trabajo es muy duro -explica otro - y debemos protegernos de presos seropositivos que se autolesionan para contagiarnos. Es verdad, sin embargo, que el uso de la fuerza no nos ayuda en nada. Nos hacemos respetar no cuando agredimos sino cuando respetamos al preso y dialogamos con él”.

L’Amadeu també té una opinió molt clara sobre el paper de les drogues: “Las drogas se toleran -afirma Casellas-. En los patios se fuman porros.

Los funcionarios lo permiten. Con tanto hacinamiento -faltan más de dos mil plazas- habría muchas más peleas y motines si los internos no estuvieran drogados. Los porros relajan y luego está la droga legal, la metadona, que no se utiliza para desenganchar a los heroinómanos, sino todo lo contrario. Se les aumenta la dosis hasta que son unos zombis. La dirección de las cárceles droga a los internos para que no den problemas”.

Esta opinión la corrobora un asistente social, que asegura, además, que hay centros que falsifican los análisis de los internos para ocultar que la mayo-

ría están drogados. Tanmateix en Casellas sempre s’ha negat a prendre’n.

“Amadeu resiste porque tiene una gran fortaleza.” afirmava un funcionari que el coneixia bé.

Avui en dia segueix pensant com abans: el poder que ostentava la dictadura feixista ara el tenen els partits.

I les condicions de vida del comú de la gent segueixen estant molt per sota dels mandataris. Casellas apuntava “Les necessitats de primer ordre no estan resoltes.”

Suport popular i silenci mediàtic L’empresonament de l’Amadeu ha comportat un reguitzell d’accions arreu de l’estat, des del tall de vies de tren (recordem l’acció realitzada a Guadalajara), atacs a bancs (Vigo i Valènica), a palaus de justícia (Ourense), murals a Terrassa, concentracions tant a l’Estat Espanyol com més enllà (Vilanova i la Geltrú, Sevilla, Bilbo i Londres, entre d’altres). Els darrers actes de suport –fins el moment de la redacció de l’article- han consistit en una concentració a la seu de Catalunya Ràdio a Barcelona per exigir que deixessin de silenciar la situació, una a Mataró el divendres 24 d’octubre i una manifestació a la Rambla del Raval de Barcelona el dia següent. Els fets demostren que els medis oficials han fet tot el possible per silenciar la veu tant d’en Amadeu com dels moviments de suport.

Acabarem l’article citant les paraules dels companys/es del blog llibertatamadeu.blogspot en saber-se la notícia de la fi de la seva vaga de fam: “Desde aquí queremos aprovechar la circunstancia para enviar un fuerte abrazo cómplice y solidario, a todas aquellas personas que se han volcado en el apoya a Amadeu, con los medios a su alcance. También, expresar nuestra alegría por todas aquellas accio-

nes que se han realizado en ese sentido, especialmente a lxs compañerxs solidarixs que de manera espontánea se organizaron para detener por unos instantes la ciudad, llenarla de carteles, pancartas y pintadas y ocupar una emisora para dar voz a la situación de Amadeu y romper el silencio y denunciar el abuso criminal de la institución penitenciaria catalana.”

Amb un endarreriment d’una hora sobre l’hora prevista va començar la manifestació a Barcelona per exigir la llibertat de l’amadeu Casellas. La raó del retard fou l’intervenció policial que va retenir durant llarga estona els ceneteros de Joaquim Costa. La manifestació va transcórrer pacíficament amb crits de llibertat per l’Amadeu, exigències de justícia social i alguns retrets per als individus armats que bloquejaven totes i cada una de les sortides de la rambla. La manifestació va comptar amb uns 500 participants, la majoria dels quals -segons explicava l’Avui (3)- van burlar el dispositiu policial que ha estrangulat la protesta per traslladar la marxa al carrer del Carme i anar cap a les Rambles. Finalment, però, van creuar fins al carrer Portaferrissa, perseguit per agents antidisturbis dels Mossos d’Esquadra. Finalment fou en aquest carrer comercial, ple de gent al final d’una tarda de compres, on es podruí la càrrega policial que dispesà la protesta, segons indiquen els testimonis.

Notes 1 www.llibertatamadeu.blogspot.com 2 Mas de Xarxàs “Las rejas de la democracia”, Barcelona 21/11/2004 (www.educaciofisica.com/39.rejasdemocracia.htm) 3 La segona part de la notícia està extreta de: http://www.avui.cat/cat/ notices/2009/10/els_manifestants_ burlen_els_mossos_i_refan_la_protesta_per_casellas_al_carrer_del_ carme_75857.php

internacional 17

Hondures darrera la cortina De Qualsevol com tu Manresa, octubre de 2009 Des del passat 28 de juny, dia en el que es va donar el cop d’Estat a Hondures, s’ha estat parlant d’un país petit que fins llavors molta gent potser no sabia ni que existia. Els grans mitjans de comunicació de masses tenen la capacitat de fer-nos desviar l’atenció o focalitzar-la en el moment que ells ho creuen convenient. Això mateix està passant a Hondures. Si bé és cert que aquest cop d’estat a l’estil segle XXI, com deia Bertha Càceres del COPINH (Consejo Cívico de Organizaciones Populares e Indígienas de Honduras) com el que s’ha donat és preocupant i segurament tindrà grans conseqüències, la veritat és que la zona centreamericana porta molt de temps en perpètua dictadura neoliberal, amb la misèria i desesperació que això suposa. Per tant, ara mateix és necessari parlar d’Hondures, no perquè el que està succeint sigui nou, que potser en certa manera ho és, sinó per donar a conèixer també l’enorme força organitzativa de base que s’ha estat desenvolupant en els últims anys i que ara mostra, després de quasi 100 dies de resistència, la seva gran potencialitat. De ben segur que no et quedaràs indiferent.

Una mica d’història Hondures és un d’aquells països que poca gent recorda quan es parla d’Amèrica Central. Després de les revolucions dels anys 80 a la regió, aquest país d’un territori quasi quatre vegades més gran que el de Catalunya, potser va passar massa desapercebut davant dels processos de Nicaragua o el Salvador, països veïns. En aquella època els va tocar patir la implementació dels exèrcits regulars i paramilitars que utilitzaven aquell territori com a Plataforma per sobrepassar-ne les fronteres i atacar així les guerrilles del Salvador o Nicaragua. Es així com a Honduras hi ha encara una base militar dels EUA, la de Palmerola, amb uns 500 soldats de forma permanent, tot i que s’han arribat a fer operacions, com la de Nuevo Horizontes, que va arribar a movilitzar fins a 4000 militars. En el departament d’Oloancho, també s’hi ha denunciat l’existència d’un centre d’entrenament de mercenaris llationamericans per la invasió a l’Iraq a càrrec de la Força DELTA (1). I a més d’un interès estratègic evident, Honduras sempre ha tingut una mel massa dolça per no atraure els poders econòmics.

La història d’Honduras va lligada a la regió mesoamericana, primer la colonització espanyola, després l’imperialisme ianqui i ara qui tingui l’armament més poderós. Des de la United Fruits Company fins les empreses transnacionals de l’or o els megaprojectes que es gesten des del Plan Puebla Panamà per designar a la zona centreamericana com el pati del

darrera dels Estats Units, han posat la mira en l’explotació i destrucció dels recursos de la zona.

Qui són el “Mel” Zelaya i en Micheletti?

Primer de tot, el que ens crida més l’atenció, és que tant un com l’altre són membres del Partit Liberal d’Honduras i per tant durant molt de temps han estat companys de partit.

José Manuel Zelaya Rosales prové d’una família benestant i ja va ingressar al partit al 1970. Des del 1985 va ser diputat fins que el 1998 es va convertir en assessor del president de llavors Carlos Roberto Flores Facussé, un dels empresaris més importants del país. Finalment, va arribar a la presidència al gener del 2006. Des de llavors va intentar mantenir les polítiques liberals comunes a la regió, a mercè dels interessos econòmics i dels EUA. Però la diferència va ser que en aquest petit territori centremaericà no li han posat tan fàcil i en Zelaya va haver de fer algunes concessions populistes pensant que això aturaria l’avançada de les organitzacioins populars.

En aquest moment, apareixen els empresaris pudents i l’ala conservadora de l’Opus Dei (2) que no podien permetre tals concessions i posen en Micheletti al capdavant per fer les atrocitats més grans que feia molt temps que no es veien. En Roberto Micheletti, conegut també com “Goriletti” o “Pinocheletti” (per la seva proximitat amb l’Opus Dei, com en Pinochet), va néixer el 1943 i just abans del cop d’estat era el president del Congrés Nacional. Però el que és interessant és qui rodeja aquest personatge en aquests moments, ja que ens apareix altre cop en Facussé, l’anterior president i propietari del diari “La Tribuna”, així com altres empresaris com el “rei del combustible” Freddy Nasser, entre altres. Al mateix temps, en els darrers mesos han estat vistos a Honduras personatges relacionats amb l’Opus Dei col·laboradors del règim Pinochet.

Resumint, hi ha molt més darrera de la cortina de fum d’una simple baralla entre un titella, Zelaya i un altre titella, Micheletti.

Organitzacions en recerca de noves estratègies La resistència que aviat portarà un centenar de dies al carrer no vé del no res, organitzacions com COPINH (Consejo Cívico de Organizaciones Populares e Indígenas de Honduras) a la zona oriental o OFRANEH (Organización de Fraternidades Negras de Honduras) a la zona garífuna del Carib, ja porten anys de lluita per la dignitat amb alguns fruits considerables. Des de la

formació del COPINH l’any 1993, han expulsat 36 asserradores del seu territori i han treballat per la gestió de títols comunals de la terra, la salut autogestionada i l’educació, així com han desenvolupat una lluita aferrisada contra els megaprojectes que pretenen destruïr el territori. En la zona del Carib, OFRANEH ha estat treballant contra macroprojectes turístics com el de la “Bahía de Tela”, així com han lluitat per la recuperació de territori comunitari ancestral del poble garífuna.

La línea que s’ha portat a terme en els últims temps ha estat basada en la recuperació dels valors ancestrals dels pobles originaris, bastat en la defensa dels recursos naturals i les assemblees comunitàries com a òrgans de decisió. En una d’aquestes trobades, el passat 11 de febrer de 2009, l’Assamblea de Tribu Pech, Pueblo Nuevo Subirana, Alianza Verde, Organización Fraternal Negra de Honduras, OFRANEH, Consejo Cívico de Organizaciones Populares e Indígenas de Honduras, COPINH, Asamblea de Pueblos Indígenas y Negros de Honduras, marcaven 9 punts claus en la “Declaración de Purutukwa” on rebutgen tota mena de projectes de llei que ja en el govern Zelaya pretenien la privatització de recursos,

Resistencia Popular” que mantenen aliances fortes en moments clau com l’actual, però mantenen la seves particularitats internes i autonomia en les seves respectives lluites.

Per tot això, és absolutament necessari buscar informacions alternatives que expliquen la realitat de lluita d’aquests pobles, molt més enllà d’una mera disputa entre els poders fàctics representats entre Micheletti i Zelaya (4).

Les eleccions de novembre i futurs possibles Roberto Micheletti ha estat marcant el 29 de novembre com el dia d’unes eleccions on suposadament es decidirà la continuïtat o no del govern militar instaurat a la força, amb la pretensió de “democratitzar” el procés.

Amb aquesta decisió es pretendrà suavitzar un procés que de moment ha estat criticat per molts estaments internacionals.

Per la seva pròpia forma, les eleccions no representen mai les voluntats dels pobles, aquestes eleccions tampoc.

Darrera hora Aquest article va ser escrit a inicis d’octubre, però en les últimes setmanes s’han estat donant esdeveniments que fan merèixer incloure un breu apartat d’últimes notícies que segurament ens ajudaran a clarificar una mica més el que està succeint a Hondures.

Després del retorn de Zelaya al país i guardat a l’ambaixada del Brasil, els episodis de violència han augmentat, així com les detencions arbitràries i els presxs polítics. Ara ja es comptabilitzen més de vint morts per la violència d’Estat, més de tres mil detencions il·legals i uns cent vint presxs políticxs (5) .

Part de l’elit empresarial que va donar suport al cop d’estat en un inici, ara se’n mostra contrària. És interessant el recorregut de la família Rossenthal, una de les famílies claus del país que donava suport a Micheletti però que al mateix temps ha estat qui ha fet entrar a Zelaya al país amb un dels seus helicòpters privats (6).

En les últimes accions policíaques per reprimir les concentracions i manifestacions, s’ha estat utilitzant armament no convencional com granades de so, lacrimògens, aparells d’ultrasó..., tot provinent d’Israel. Tot fa pensar que molts moviments duts a terme els últims mesos provenen de l’Estat Sionista.

Des de la setmana passada, han sigut segrestades i assassinades tres persones properes del govern Micheletti, entre elles el pare d’un dels militars d’alt rang que formen part del cop d’Estat. Amb aquests fets s’ha volgut acusar la Resistència i criminalitzar-la, però aquesta reafirma que no hi té res a veure i que continuarà utilitzant mètodes de lluita no-violenta. Bé, si més no de moment. Al mateix temps, es creu que ha estat un moviment d’algun servei secret.

la instal·lació de megaprojectes hidroelèctrics, la instal·lació de la Base Militar d’Estats Units a Karataska, l’explotació minera i finalment, amb les seves paraules, “Condenamos a los pseudo líderes que, en nombre de nuestros pueblos, avalan los planes y proyectos de muerte, contaminados por la corrupción. Desconocemos sus actuaciones por considerarlas una traición a la lucha de resistencia de nuestros pueblos” (3).

A més d’aquestes dues fortes organitzacions, també han crescut en aquests últims temps diverses ràdios lliures, algunes organitzacions de joves com “Los necios” i altres organitzacions sindicals. Moltes d’aquestes organitzacions estan dins del “Bloque Popular-Coordinadora Nacional de

Però sí són la manera de silenciar les veus dissidents i les noves propostes organitzatives. És possible que tot això acabi, com és habitual, amb la invisivilització del conflicte real, la normalització de la violència, la democratització de la repressió i la continuació de la dictadura neoliberal. De moment però, les conseqüències estan sent desastroses, més de 400 detinguts en un dia per violar el toc de queda, diversos morts i persecució de les veus alternatives. Malgrat tot, esperem que es mantingui la força i voluntat de les organitzacions populars en recerca de llibertat i dignitat. Des d’aquí una abraçada solidària a totes elles.

Finalment, tot i que des dels mitjans de comunicació s’està donant molt ressò de les eleccions que s’estan preparant i la suposada polarització del país (Micheletti-Zelaya), el moviment heterogeni en Resistència, es mostra cada vegada més llunyà dels partits polítics i busca anar més enllà.

Notes 1 Veure: “Honduras, reacciones tardías” de Stella Calloni a www.copinh.org/indice.php/32?offset=8&id=32 2 Veure: “Opus Dei en Honduras, la iglesia católica y el golpe de estado en Honduras” a www.elboby.com/2009/09/opus-dei-en-honduras-laiglesia-catolica-y-el-golpe-de-estado-en-honduras 3 Veure: www.copinh.org/leer.php/9734021 4 Veure: www.radioglobohonduras.com i www.radioeslodemenos.blogspot.com 5 Dades extretes del Segon Informe sobre les violacions als Drets Humans en el marc del cop d’Estat a Honduras realitzat pel Comité de Familiares de Detenidos Desaparecidos en Honduras).

6 Veure http://www.cervigon.eu/golpehondura60.htm

història 18

Guerrilleros: bandidos en el franquismo y olvidados en la democracia La guerrilla fue la única fuerza armada digna de la posguerra que tuvo España, defendió la legalidad y los valores democráticos, lucha que estaba más que legitimada.

Juan Busquets Bretaña, setiembre de 2009 La guerrilla empezó a organizarse en plena guerra civil en las zonas ocupadas por los insurrectos. Muchos soldados republicanos antes de rendirse prefirieron seguir luchando en el monte, para ellos la guerra no había terminado. En 1939 cuando Alicante se rindió, último bastión republicano, Franco declaró el fin de la guerra, aunque continuó manteniendo la Ley marcial hasta que la guerrilla fue totalmente exterminada en 1950.

A partir de esta fecha el régimen de cara al exterior quiso dar la impresión que España se democratizaba y se respetaban los derechos humanos. Incluso la frontera fue abierta, y el ejército accedió a la guardia civil la vigilancia de la misma, así que los centros penitenciaros, excepto los tribunales de justicia que siguieron bajo el control de los militares hasta la muerte del dictador, 1975.

Estos cambios no tuvieron ninguna trascendencia, pero estas estratagemas sirvieron para calmar y seguir temporizando las exigencias de algunos países democráticos que reclamaban el cambio. Estas concesiones del régimen le obligaban a ser más flexible, aunque sólo fuera por interés.

El turismo por ejemplo representaba una aportación de divisas importante, que empezó a desarrollarse cuando desaparecieron las guerrillas, esto explica el interés que había de acabar cuanto antes con los guerrilleros.

Para neutralizar definitivamente esta oposición armada Franco promulgó en 1947 la Ley de Bandidaje y Terrorismo, que derogaba la Ley de Segu-

ridad del Estado, creando una norma penal más dura. Con esta Ley las circunstancias atenuantes no eran tenidas en cuenta y las penas más severas eran aplicadas para castigar a estos “crímenes contra la nación”. Con esta previsión, todos los miembros de un grupo armado, realizasen o no una acción, estaban sujetos a la pena de muerte, por el procedimiento sumarísimo. El responsable del grupo o jefe de partida, con esta ley era inexorablemente condenado a muerte, y fusilado sin apelación.

Los sicarios de régimen con esta ley tenían carta blanca para torturar, y aplicar la ley de fugas con toda impunidad. “El mantenimiento de la jurisdicción militar, como máxima expresión de la represión, se mantuvo hasta 1975”.

Sólo por el hecho de proveer alimentos a los guerrilleros detuvieron en Berga, provincia de Barcelona, varias personas, que fueron salvajemente torturadas durante semanas en el cuartel de la guardia civil ubicado en la susodicha ciudad. A cinco de los detenidos les aplicaron en noviembre de 1949 la ley de fugas: Juan Vilella, José Bertobillo, José Puertas, Jaume Guitó y Miguel Guitó, la ejecución de los dos últimos la ordenó un teniente de la guardia civil de Gironella. Con esta implacable represión el régimen pudo por fin acabar con la resistencia armada que tanto quebradero de cabeza dio a Franco y sus partidarios.

En el acto de presentación del libro “Historia de la guerrilla antifranquista”, obra del leonés Secundino Serrano. Zapatero, “reconoció la escasa simpatía del PSOE de la época a este colectivo”, el cual quiso justificar

Berga, Marxa-Homenatge als Maquis 2007, al centre Joan Busquets.

la actitud de sus antecesores por no participar en la guerrilla, dando como excusa el “carácter pacifista de la izquierda”. Zapatero como es habitual en él peca de claridad, ya que pacifistas fueron todos los que defendieron la republica, tanto en el frente como en el monte. En cuanto la idea de organizar la guerrilla fructífera en España a principio de la guerra civil con el gobierno de Juan Negrín, el cual remarcaré era socialista, detalle que a Zapatero se le ha pasado por alto.

En su mandato se creó el XIV Cuerpo de Ejercito Guerrillero en 1937. Con el objetivo de sabotear las líneas enemigas y mantener en caso de derrota que esta fuerza continuase siendo operativo.

Sólo por el hecho de proveer alimentos a los guerrilleros detuvieron en Berga, provincia de Barcelona, varias personas, que fueron salvajemente torturadas durante semanas en el cuartel de la guardia civil ubicado en la susodicha ciudad. A cinco de los detenidos les aplicaron en noviembre de 1949 la ley de fugas: Juan Vilella, José Bertobillo, José Puertas, Jaume Guitó y Miguel Guitó, la ejecución de los dos últimos la ordenó un teniente de la guardia civil de Gironella. Con esta implacable represión el régimen pudo por fin acabar con la resistencia armada que tanto quebradero de cabeza dio a Franco y sus partidarios.

La historia demuestra que los socialistas no quedaron al margen, como apunta Zapatero, sobre todo en lo que respecta a su militancia de base que dio la cara. En León, Galicia y Asturias hubo una notable influencia socialista, anarquista, comunista, y otros combatientes republicanos. A Zapatero da la impresión que le molesta hablar de ello, como si fuera un deshonor de reconocer que hubo socialistas en el monte.

Francia resalta en cada acto oficial la importancia que tuvo la resistencia francesa en la liberación, los maquis jugaron un papel determinante en el suceso del desembarco aliado en Normandía y en Provincia. El presidente de turno francés, Sarcozy, elogia “l’armée de l’ombre” cada vez que la ocasión se presenta. La diferencia está que en Francia la democracia ganó la guerra, y España la perdió.

Por un motivo turbio difícil de entender, Zapatero ensalza el ejército victorioso, un ejército mercenario que luchó codo a codo con el nacionalismo alemán y el fascismo italiano. Además si esto no fuera suficiente tiene aún la desfachatez de hacer desfilar un ex soldado de la división azul al lado de otro que estuvo con la división del general Lecler, que liberó Paris. ¡Qué cinismo! ¡Hasta donde va llegar!

Los maquis españoles que combatieron en Francia contra los nazis son considerados héroes, España los califica de bandoleros, calificativo que aún consta actualmente en los archivos del ejército.

El palmarés del llamado “glorioso ejército español vencedor de la Republica” es ignominioso, recordar su pasado dan nauseas. Se trata de un ejército golpista que destruyó España, tuvo el país durante 40 años bajo su bota, imponiendo leyes castrenses fuera de tiempo. Fue culpable de torturar y asesinar a miles de civiles indefensos, de provocar desapariciones forzosas, fusilamientos, persecuciones por motivos políticos, robos, etc. Estas depuraciones ponen en evidencia el principio más fundamental de los derechos humanos, que es el respeto a la vida. Derechos que fueron pisoteados por estos ilustres militares.

La guerrilla fue la única fuerza armada digna de posguerra que tuvo España, defendió la legalidad y los valores democráticos. Lucha que estaba más que legitimada, y una buena parte de los guerrilleros estuvo en el maqui francés contra el invasor nazi. Comparad los dos bandos por igual como pretende el gobierno, con el lema “ni vencedores ni vencidos”.

Estas mismas palabras fueron dichas por el Caudillo cuando inauguró el monumento del Valle de los Caídos, el 1º de abril de 1959, en el vigésimo aniversario del final de la guerra civil. “El cual pretendía glorificar todos los que dieron la vida por la patria durante la denominada cruzada.

Lugar que reposarían los restos de las victimas, que es con lo único con lo que se quería reconciliar. A los vivos, Franco seguía aplicándoles su cruel venganza”.

La democracia impuesta por los vencedores tuvo un mal principio, los responsables políticos de todo borde creyeron que con el tiempo se borrarían todas las atrocidades cometidas durante la dictadura. Ha quedado demostrado con el pacto del olvido los golpistas y sus primogénitos son los primeros de dar el mal ejemplo, pues siguen manteniendo el odio y la soberbia de antaño. Conducta que ha quedado reflejada con la manifestación del magistrado del Tribunal supremo Adolfo Prego de Oliver, de ideas ultraderechistas, el cual pretende justificar el alzamiento de julio de 1936, como la respuesta a un supuesto golpe de Estado ejecutado por los republicanos. Que según él “agrupaba marxistas radicales, anarquistas, racistas sabinianas, golpistas republicanas y nacionalistas catalanas, todas ellas ajenas a cualquier programa de libertad”.

En esta misma línea le sigue Jaime Mayor Oreja, en una de sus elocuciones, dijo: “que Franco aportó el bienestar y el progreso a España”, esta aserción revela cual es el personaje, que tanto preponderan sus amigos del PP por haber ganado las elecciones europeas. Podría numerar otros individuos que ostentan altos cargos, y que han manifestado igualmente una entusiasta lealtad al franquismo.

Está visto que los ultraderechistas se sienten fuertemente protegidos por la “Constitución”, aprobada en 1977, y que según ellos simboliza “la unidad y la concordia entre todos los españoles”...

Mientras tanto los guerrilleros o maquis son los grandes olvidados, a pesar que los diputados aprobaron en 2001 por unanimidad la rehabilitación moral, pero olvidaron añadir el reconocimiento jurídico, requisito indispensable para obtener el mismo trato que los demás combatientes.

Los militares franquistas bien cobran una pensión, me pregunto ¿por qué ellos sí y los guerrilleros no? ...

història 19

Centenari de la Federació Obrera d’Igualada

FOI Igualada, setembre de 2009 Enguany és el centenari de la Federació Obrera d’Igualada (FOI)(19092009). La FOI ha estat un referent a la comarca de l’Anoia i Igualada durant 100 anys de lluita de classe amb l’objectiu de conquerir tot allò que durant segles i segles se’ns havia negat: justícia social. Així, durant aquests dies de setembre i octubre de 2009 hem organitzat un seguit d’actes per recordar i reconèixer aquesta gran tasca per la qual centenars de companys i companyes s’hi han deixat la pell de manera solidària.

Visca l’anarquia, visca la revolució social.

Els orígens Hem de situar Igualada a mitjans de segle XIX (any 1833) per trobar la primera entitat de resistència al capital en forma de solidaritat familiar.

Anys més tard, el 1840, aparegueren l’Associació de Socors Mutus de la Indústria Cotonera i poc després la de Teixidors d’Igualada. Són les primeres mostres de rebel·lió obrera envers la nova indústria emergent que condemnava als treballadors i treballadores a unes condicions quasi d’esclavitud: baixos salaris, jornades maratonianes de treball, malalties, treball infantil, condicions precàries, etc. Anys més tard, després de la fundació de la AIT (1864) i després d’uns anys de clandestinitat en l’associacionisme obrer de la mà del General Espartero i la patronal, es fundaren les primeres Societats Obreres. A Igualada, el 1871, les seccions de Tintorers, Ferrers, Teixidors i Adobers es constitueixen en el Consell Local d’Igualada adherit a l’AIT. Moltes foren les vagues que s’organitzaren al llarg d’aquest segle, i moltes d’elles reprimides. Tot i així, la situació obrera seguia sent cada dia més precària i entre 1868 i 1880 els sous baixaren un 25% de mitjana.

La consolidació La Federació Obrera d’Igualada neix el 1909 de la culminació de tot un seguit d’anys de lluita incessant contra els abusos del capital. Hereva legítima

de les societats Obreres Mutualistes i de Resistència, el 1910 adquiria una finca on s’iniciaren els treball per construir la seva seu. El treball comunal es compartia entre qui estava de vaga i qui estava desocupat. La Federació Obrera d’Igualada prengué part activa en el naixement de la Solidaritat Obrera (1907), així com de la CNT (1910), sindicat al qual s’adherí posteriorment. Ja en plena onada del pistolerisme salvatge de la patronal, la Federació Obrera fou clausurada en dues ocasions. EL 1920 neix l’Ateneu Llibertari ‘el Pervenir’ amb un trentena de socis a resultes d’aquesta clausura sindical, on a més de la tasca de difusió cultural, s’encobria l’activitat dels nuclis sindicals de la FOI. Fou el 1930 quan es reobrí. Ja en plena guerra civil la CNT-FOI prengué un paper important en la resposta Igualadina a l’alçament feixista del 36. Formant part principal del comitè antifeixista de la ciutat, alhora que promogué col·lectivitzacions com la de la fusta, la col·lectivitat agrícola (recuperant el cultiu del cava i ocupant les grans finques abandonades), la municipalització de totes les cases, l’obertura de la casa dels Vells per persones grans soles i sense recursos, etc. Ja en el 1939, la FOI i les seves seccions són clausurades definitivament i totes les seves pertinences i bens immobles són espoliats per la ‘Comisión Calificadora de Bienes Marchistas’.

Comença un etapa convulsa d’exili i repressió a tots nivells.

El ressorgiment Comença la segona època de la FOI. Entre el juny de 1977 i el gener de 1979 es refunden els nous sindicats d’Oficis Varis, de Transports i Combustible, de la Construcció i de la Indústria de les arts Gràfiques tots ells de la CNT. El 1979 el mateixos sindicats certifiquen la seva adhesió per a la creació de la Federació Obrera d’Igualada.

Era moment de començar la tasca de recuperació del patrimoni espoliat, de somnis truncats, de la memòria històrica, d’un llegat, d’un esperit de lluita i convicció que va marcar las societat Igualadina i Catalana en aquells anys de principis de segle XX. Però no resultà tan fàcil. Una transició pactada i coartada, el descrèdit del muntatge Scala, l’ excessiu protagonisme d’algunes individualitats i una societat encara reprimida formaven el còctel que frenava l’èxit d’unes tesis i unes pràctiques que molts creien intactes i congelades i a les que només calia descongelar.

En l’actualitat la FOI està formada pel Sindicat d’Oficis Varis, l’Ateneu Llibertari, la Cooperativa de consumidors ‘Naturalment, l’Assemblea de Joves d’Igualada, el taller de serigrafia ‘Creart’ i la distribuidora de material antiautoritari ‘Traçats Lliures’.

autogestiona’t contra el poder i agressions al territori 20

Nuclear franquista versus renovables autogestionades

Okupació forestal Dos Manresa, octubre de 2009

Ona Manresa, setembre de 2009 Quin és el model energètic que tenim quin voldríem? Aquest és el tema del present “Autogestiona’t contra el poder”. Per analitzar-ho recorrerem a l’experiència de les jornades “Energiaimediambient” celebrades aquest estiu passat a Horta, Terra Alta, comarca situada en una regió molt marcada per la presència de centrals nuclears, tèrmiques i ara centrals eòliques. Allà es va qüestionar el present model energètic (inclosos els mega parcs eòlics) presentant i portant a la pràctica diferents alternarives.

L’actual model energètic estatal és el dissenyat des dels despatxos franquistes i qui en treu suculents beneficis són les empreses hereves de l’oligarquia franquista.

Durant la dècada del 1960 es varen començar a construir grans centrals hidroelèctriques (la major part construïdes per presos en forma de treballs forçosos) i grans centrals tèrmiques. Totes inaugurades amb molta pompa pel mateix Franco.

Començava un període en el qual el model energètic es definia per la centralitat, el monopoli i per la necessitat d’autopistes energètiques capaces de transportar l’electricitat a diferents punts del territori.

La dècada dels anys ‘70 comencen a construir-se les primeres centrals nuclears de l’estat (la primera Vandellòs

I). Les característiques del model són les mateixes de la dècada anterior, amb l’afegit de tots els riscos, perills, poder i amenaces que acompanyen a l’urani. Actualment el 56% de l’energia elèctrica produïda a Catalunya prové de les centrals nuclears Els perills de les centrals nuclears són ja bastant coneguts. Les centrals de Catalunya estàn periòdicament tancant-se per diferents accidents, fuites radioactives, que s’intenten silenciar, entre d’altres “efectes col•laterals”.

A part és un tipus de generació elèctrica molt cara, tot i que no ens en adonem compte directament, doncs es cobreixen quantioses parts de la gestió d’una nuclear amb diner públic. Per exemple s’han destinat ja més de 4.200 milions d’euros per la construcció de centrals, més de 600 milions per començar a desmantellar Vandellòs I, i uns 550 milions d’euros per la construcció d’un cementiri de residus radioactius. A més l’estat va donar a les empreses gestores de les centrals nuclears més de 14.000 milions d’euros per suposades pèrdues, quan facturen un benefici diari de 600 milions d’euros!!!! I després diuen que les energies renovables són cares!!!

Col·lectivitzem l’energia!

Aquest estiu (del 31 de juliol al 9 d’agost) a Horta, comarca de la Terra Alta, s’han celebrat unes jornades titulades energiaimediambient on s’han compartit i experimentat eines i idees per superar la crisi energètica i ecològica. Durant la setmana que van durar les jornades es va debatre, entre altres temes, sobre el model energètic imperant i quines alternatives es podien aplicar. A part de parlar també es van portar a la pràctica algunes propostes: Es va construir una cuina amb fang amb la qual es cuinava amb biomassa, es va presentar una estufacuina-forn (3 en 1). Durant el recurs de les jornades hi havia un parell de tallers: en un es va fabricar una placa solar tèrmica per tal de poder escalfar l’aigua d’una altra casa amb el sol; en l’altre taller es va construir un petit aerogenerador capaç de generar 400w amb un vent de 9m/s, el qual s’ubicarà en una de les cases d’horta. En una zona on està en debat l’ubicació o no d’un parc eòlic (es va celebrar un referèndum municipal on la població es va decantar pel No) s’han evidenciat les dues realitats de model energètic centralitzat versus distribuit; grans centrals monopolitzades o diversitat en petites dimensions, etc.

Com imaginar la gestió de l’energia en una societat llibertària?

D’entrada me l’imagino generant menys energia, lluny dels paràmetres actuals del “consumeix fins a rebentar”.

M’imagino que siguin les persones que viuen en un indret que decideixen com organitzar-ho i com gestionar-ho, que no sigui com ara: per interessos econòmics d’alguna empresa. I que tothom pugi accedir-hi i beneficiar-se’n del seu ús.

Me l’imagino utilitzant fonts d’energies renovables, recursos difícilment monopolitzables. Una dada per exemplificar-ho: utilitzant l’1% de la superfície de Catalunya amb plaques fotovoltaiques cobrim de llarg les seves necessitats elèctriques. Per què no n’omplim les teulades?

Que s’utilitzin tecnologies senzilles fàcils d’aplicar a qualsevol punt del món, sense necessitat de recórrer a grans inversions econòmiques.

Que les fonts de producció estiguin aprop de les fonts de consum, i així no hi hagi parts del territori desafavorides, ni autopistes energètiques. Segur que a cada indret hi ha un recurs aprofitable.

Que el sistema estigui diversificat, no podem dependre d’una sola font (fàcilment ens podríem quedar a les fosques), sistemes híbrids que pugui combinar l’eòlica, amb la fotovoltaica, o la minihidràulica, o fins i tot amb la biomassa, depenent, a cada indret segons els recursos existents.

Aixecant col·lectivament l’autosuficiència energètica

Què més t’imagines? De fet no cal esperar que les circumstàncies ens hi portin... comencem ja a posarho en pràctica!

Una de les resistències en contra les obres de destrucció realitzades pel model energètic imperant s’està produint des del passat 17 d’octubre a les Guilleries, on una cinquantena de persones ocupen indefinidament l’emplaçament de la futura torre 114 de la MAT. Els comunicats que han realitzat per a donar a conèixer l’acció són tota una declaració d’intencions: “la nostra lluita no es limita a plantar-se només en contra d’unes línees elèctriques, sinó que s’estén al model de consum i societat industrial que les fa necessàries”. “Ens establim en un lloc concret, invitant als que no toleren la progressiva destrucció d’àrees forestals, esperant a les que es cansen amb la contaminació de l’aire en les grans ciutats urbanes i les seves condemnades perifèries. Intentarem crear comunitat juntament als que pateixen per la desaparició de lo rural, juntament a les que alerten sobre la mundial difusió d’agents provinents de la indústria, al costat dels que ja estan cansats de tanta democràcia capitalista mare de deixalles industrials, residus pesticides i additius alimenticis”. “La nostra proposta es basa en resistir comunalment davant l’evident avenç de la MAT. Seguim tenint la ferma confiança de que la força dels pobles que viuen, la desobediència dels activistes que volen conviure en els boscos, i en definitiva, la convicció de totes aquelles a les que aquestes paraules els hi resulten familiars i afines, serà el què impedirà l’arribada de les deplorables màquines de la Molt Alta Tensió”.

De moment ja han rebut la visita dels Mossos (alguns d’ells encaputxats) un parell de dies seguits. Però segueixen resistint.

Si algú vol col·laborar amb l’acció pot escriure al correu desdelsboscos@ gmail.com. A nivell material fa falta: tot tipus de material d’escalada, corda de propilè de 8mm i de 12mm, bigues llargues de fusta, fustes d’encofrar, palets, roba impermeable, calçat de muntanya, mitjons i roba d’abric, plàstics grans o lones.

antipatriarcal 21

Acerca de nosotros matxi - tos Manresa, octubre de 2009 la ley del estado y sus rehenes, la vital y frustrante contradicción de vivir en un mundo inhumano y la distracción de sucios juegos bélicos diseñados para adormecer al despierto, escribo estas palabras que me salen del corazón.

Nací hombre, Ya lo ves, Hombre y sin embargo me duelen por igual las miles de injusticias que nos obligan a convivir con el miedo y el odio que tan poco deseo y que todavía están tan dentro de mi. La mayoría van dirigidas hacia vosotras.

Hombre y sin embargo solo, Hombre y sin embargo humano, Hombre y sin embargo débil, Hombre y sin embargo sensible, Después de pasar un día de mierda, Donde de nuevo encontré la competitividad del trabajo, la distancia y la incomunicación de la familia, la mentira de los medios,

Es difícil, ¿sabes?

Esperan de nosotros la dureza que tantas veces consiguen arrebatar-nos y, entre gritos, cuando nos miramos a las cosas de frente, hasta con-

seguimos aprender a sentir. Hasta conseguimos aprender a llorar. Nos reencontramos con el lloro que nos devuelve a la vida misma. Puto lloro que tanto agradezco.

Me jode haber aprendido a ser duro en éste jodido y sin embargo bonito mundo. Bonito cuando decido vivir mi masculinidad desde algo más propio, más compartido, más consensuado.

Tal vez menos estratégico.

Nací hombre y me cuesta distinguir entre lo que soy y lo que el mundo planeó por mí.

Saber si la lucha contra toda injusticia es mía o de mi masculinidad avariciosa.

Saber si miro a tus ojos para compartirme o para conquistarte.

Saberme vulnerable de una vez.

Suelo quererme mirar al espejo y reconocerme más allá de inútiles competencias que día a día nos creamos y aceptamos cuando cedemos paso a la incomunicación y las inseguridades que nos acompañan.

Hoy siento. Veo que soy poco más que alguien que en el fondo quiere compartirse tal tomo es y que, cuando lo consigue, cuando se desvanecen los muros del juicio, hasta soy feliz por ese momento.

Me permito sentir. Y, sin embargo, el resto del tiempo ando a ciegas, perdido, juzgado y juzgando, luchando contra monstruos con nombre de difícil pronunciación que parecen esconderse no mucho más allá de mi mismo o de lo que el mundo preparó por mi y otros locos soñadores inconformistas.

A veces todo se tiñe de distancia. Duras miradas de competencia y rechazo entre hombres y hombres, entre hombres y mujeres, entre mujeres y hombres, entre mujeres y mujeres.

Todo cae por su propio peso cuando, de repente, llega la mirada, llega la mano, llega el abrazo, llega la voluntad de cambiar ésta mierda y empezar a vivir y soñar, bajo un oscuro cielo de estúpidas bombas fálicas y perdidas de quién nunca se desprogramó

de su fatal masculinidad, un nuevo camino hacia la libertad personal y la igualdad.

De nuevo soy yo. De nuevo me siento bien. Volví a ser persona. Hombre y persona, y por ese instante pienso que ambas cosas pueden ser compatibles… aunque a ratos, aunque a gritos, aunque a lloros, aunque abrazos.

Hoy veo que demasiadas veces no nos permitimos o no nos permitieron sentir nuestras emociones. Creo que nos robaron parte de nuestra vida. ¿Vamos a robársela también a nuestros hijos?

Sueño vivir entre iguales y para iguales de una vez, De una vez. Y hoy lo grito en alto porque ése es mi sueño, Aunque por lo visto habrá que esperar.

Mujeres Preokupando Cufoies Manresa, setembre de 2009 Després de gairebé dos anys d’elaboració (intermitent) ha sortit el nou número de la revista feminista “Mujeres Preokupando”, realitzat des de diverses individualitats i col·lectius de dones i (lesbianes) de l’entorn anti-autoritari de Barcelona i rodalies.

El passat dissabte 17 d’Octubre es feu la presentació del 8è número al “Rock & Trini” de Barcelona. Hi assistiren a més d’un bon grapat de gent, grups de dones que havien participat de l’edició d’anteriors números vingudes d’arreu de l’Estat Espanyol.

Mujeres Preokupando sorgí ara fa uns 10 anys amb la idea de ser una revista que dotés d’una arma de contrainformació a les lluites feministes i servís de motor per aconseguir una major coordinació entre diversos grups de dones d’arreu de l’estat.

A l’actualitat s’ha convertit indubtablement en una eina consolidada generadora de debat que mostra l’evolució dels discursos i la pràctica de les lluites anti-patriarcals que trenquen amb el poder, així com les seves particularitats zonals, que doten a cada número d’una renovada visió.

A més d’oferir la possibilitat de conèixer diversos col·lectius de dones d’arreu de Catalunya, el nou número dóna espai a temàtiques com l’autogestió de la salut o la salut sexual lèsbica. Ens ofereix arguments per defensar que l’autonomia de la dona no s’aconsegueix mitjançant lleis patriarcals sobre l’avortament, en un moment en què els fastigosos col·lectius “pro-vida” han visualitzat tota la seva maquinària publicitària. Explora noves relacions com ara les existents amb les lluites per l’alliberament animal i

de la terra, i deixa espai per a la autocrítica amb articles que es pregunten sobre la visió euro-centrista, classista i racial del què estan impregnats alguns feminismes “occidentals”. I pels “militants”machitos que encara s’entestin en qüestionar la necessitat d’espais merament per dones o el significat de la paraula feminista, aquí trobarà novament argumentacions, pràcticament escopides pel cansament que produeix la constant justificació.

Però si alguna cosa reflexa el 8è número del “Mujeres”, és l’evolució de les lluites anti-patriarcals, passant a una òptica més ofensiva i abandonant en molts moments un victimisme que potser havia caracteritzat alguns articles d’exemplars predecessors. La traducció de l’imprescindible (i pràcticament inèdita) entrevista amb les “Rote Zora” o l’espai deixat al corrosiu i di-

vertit llenguatge del F.L.N.M.(Frente por la Liberación de Nosotras Mismas) en poden ser una prova evident.

Si una cosa s’agraeix també, és la atípica i amena maquetació, que dona un toc particular a la publicació.

ressenyes i agenda 22

aquest desenvolupament tecnològic dirigit cap el control està significant una pèrdua de privacitat en la vida de les persones sota la premissa de “si no tens res a amagar, no t’has de preocupar de res”. L’objectiu del control és el d’anul·lar l’autonomia i/o el dret a decidir de les persones per elles mateixes, inculcant-nos el pensament únic que sustenta al capital i on nosaltres esdevenim explotades.

Bienvenidos a la máquina Derrick Jensen i George Draffan Editorial Klinamen

X piltrafillA Manresa, octubre de 2009 La tecnologia i la ciència sempre han estat al servei de l’estat i el capital;

Alguns exemples de noves formes de control les trobem en els milions de càmeres que hi ha pels carrers, l’implantació de xips a les persones per prevenir possibles segrestos, xips als cervells de les rates per teledirigirles com a un cotxe de radiocontrol, la biometria – que és la fisonomia de cada persona, que és única – que serveix per detectar els “pecadors”, xips i numeració per a tots els productes d’ús quotidià, informació de les targetes de clients que serveixen per saber els gustos dels consumidors i estudis de mercat,... tot amb l’objectiu de garantir l’ordre i control de la població en una societat plena de contradiccions ja que la llibertat que ens venen comença assumint que estaràs controlat per algú i que davant d’això no hi ha res a fer ni dir.

Començant des de la implementació arquitectònica de panòptic a les presons fins a les últimes tecnologies ja en fase de prova o inclús implementació, passant pel joc de paraules i la utilització de les mateixes en pro d’una ciència que cada vegada més es veu com a la salvació (com a una nova religió). En poc més de 360 pàgines el llibre ens fa un acostament real i profund sobre el que ja tenim a sobre i ens deixa intuir tot allò que, tot i sembla ciència-ficció, està ja en un procés molt avançat a la realitat. Sense la intenció de crear més por i/o paranoia que ens anul·li i si la d’intentar fer entendre una lògica capitalista de control total, ens fa pensar en la recerca d’estratègies, ja siguin col·lectives o individuals, per poder superar el control total al que estem sotmeses.

AGENDA

[Manresa] CNT-AIT Manresa Carrer Jorbetes número 15 www.cnt-ait-manresa.blogspot.com bagesllibertari.entodaspartes.net

Dissabte 14 de novembre A les 18 h Xerrada informativa sobre la situació d’Amadeu Casellas.

MALA ESTRUGANÇA (Punk-Rock) Navarcles

AL FONDO A LA DERETXA (Punkrockpsicótic) St. Hipolit de Voltregà

Jean Marc Rouillan Virus editorial, 2009

Pep i tu Berga, novembre de 2009 Jean-Marc Rouillan és un revolucionari que escriu molt bé. Té moltes coses a explicar i, sens dubte, sap com fer-ho. Amb la lectura d’Odio las mañanas (Llaüt, 2004) moltes vam quedar entusiasmades no només per les interessants i variades històries viscudes que ens explica sinó també per

Dissabte 21 de novembre A les 18 h xerrada-debat “militància i control social” Vindran a xerrar sobre els mètodes de control empreats i els que es podrien fer servir en un futur cada dia més próxim.

A les 22 h Concert amb:

KARBUNKO (Punk-Rock) Almacelles

De memoria (I).

Los comienzos de 1970 en Toulouse

[Manresa] ZTA Banzai c/ de la Mel 21 bagesllibertari.entodaspartes.net

la manera tant àgil i cinematogràfica en què ho fa i per la traça en combinar ficció i realitat que demostra. La novel·la Paul de Épinettes o la mixomatosis panóptica (Pepitas de Calabaza & Llaüt, 2008) també va deixar un bon gust de boca.

se aquests moments és difícil la revolta i com sense organització no són possibles aquests moments. Trenca tòpics vaja. Moltes ja esperem la traducció dels dos volums següents.

Un cop confirmada la seva qualitat literària, no en va la seva obra ha estat traduïda a diverses llengües, vull posar l’èmfasi en les històries viscudes que ens explica. I és que De memòria (I). Los comienzos: otoño de 1970 en Toulouse (Virus, 2009) és el primer volum de les seves memòries. De molt bon llegir, com els altres i amb la banda sonora de la cantautora confederal Dominique Grange. El llibre ens explica les lluites estudiantils de Jean-Marc i el seu grup i de la resta de gent que es movia en aquells anys de revoltes juvenils i polítiques. Van acabar sent una mena d’agitadors professionals, això sí, tot barrejat amb l’hedonisme del moment històric i de la seva pròpia edat. El llibre és molt interessant perquè es veu fins a quin punt es compromet amb la lluita i el seu pas en agafar les armes. Aquest fet definitiu se’ns explica molt bé al llibre de manera que ens permet veure els dos tipus de lluita i els diferents tipus de compromís i, també, els falsos compromisos. També és interessant comparar qualsevol de les manifestacions que ens descriu i comparar-la amb la darrera a qual hàgiu participat (o dic pel control policial però sobretot pel nostre autocontrol). També destacar com ens descriu diversos «moments insurreccionals» i com veiem que sen-

Podeu trobar aquest llibre a: La Distri al carrer Puigterrà de Dalt 13 de Manresa.

El Centre d’Estudis Josep Ester Borràs al carrer del Balç 4 de Berga.

PRIMATES (Harcore-Punk) El Maresme JUANITO PIQUETE (Rock) BCN

Divendres 27 de novembre A les 22 h projecció d’una peli futurista (que ja podria estar aquí) on podrem veure i debatre posteriorment el control que el poder exerceix sobre les individualitats.

Després mentre es parla hi haurà Kafeta.

Dissabte 28 de novembre A les 18 h xerrada-debat. Es presentarà i farem debat del llibre “Bienvenidos a la màquina”.

Veure ressenya del llibre en aquest número del pèsol negre.

Entrada 3 Euros.

[Manresa] CSO La Tremenda c/ Hospital, 24-26 bagesllibertari.entodaspartes.net Divendres 13 de novembre A les 20.30 h Presentació del Mujeres Preokupando i kafeta.

[Barna] Plataforma Pedro Alvarez www.plataformapedroalvarez.com

Divendres 11 de desembre

Dijous 26 de novembre

A les 20.30 h Experiències organitzatives a Bogotà: el Centre d’Art Integral i Col·lectiu de Consum Mercando Juntos i després taller de Salsa i kafeta.

A les 19 h: Al centre cívic de Sant Martí estrena d’un documental sobre Pedro Alvarez, teatre “persona” i actuació de Flamenco. Tot gratuït.

poesia i humor 23

AMB L’ULL DE DESPRÉS D’HAVER LLEGIT, PER EXEMPLE, ‘NIT I BOIRA’ (DINS SEMBLAVA DE SEDA I ALTRES CONTES DE MERCÈ RODOREDA)

I ara digues, digue’m com collons i amb què tremolarà déu ai l’esgarrifança per abastar un poc de ploma buida i abeurar-la llengua a fora cor estès ganya dimònia en qui sap en quina deu d’on ragi el trau de mal al món sense barana i digue’m com llegit el broc el raig coent l’ànima mòlta i el turment direm la fressa que fa l’aigua i el color de mort i tot. blanca llum 23 10 09

entrevista 24

PERE GINER

PARLEM AMB…

L’ÀNIMA DE LA CGT DE SALLENT Les millors de cada casa (Berga-Sallent-Manresa)

Si penses en la CGT de Sallent et vénen al cap tres o quatre persones.

Una d’elles, en la que penses si tens un problema laboral, és el Pere. És el puntal del sindicat, al local del qual s’hi passa mitja vida. Aprofitant que no sap dir que no i que és molt responsalbe, com els d’abans, després d’anys de dir-ho, l’entrevistem.

Bon dia Pere, et volíem demanar... Tu ets nascut aquí a Sallent, oi?

Sí, sí... ja fa uns quants dies...

En faré 63 demà. O sigui que demà 63 anys enrere era l’any 1946.

Llavors la teva família era d’aquí Sallent?

No, no... el meu pare, bé els meus avis paterns, van venir de Murcia, i el meu pare va estar a Murcia només fins al cap de deu mesos, llavors ja van venir cap aquí. La meva mare sí, la meva mare era de la Colònia Soldevila.

Llavors de què treballaven?

La teva mare al tèxtil suposo...

Sí, la meva mare al tèxtil i el meu pare també; tots dos al tèxtil. Ell va començar a treballar de «pinche» quan feien el pou de la mina d’aquí Sallent.

Se li va matar un germà i un cunyat, i se’n va anar al tèxtil.

I tu vas anar a escola aquí Sallent?

Sí, a les escoles nacionals fins que vaig tenir 12 anys. I com que l’únic que havia après a les escoles nacionals era rebre castanyes i a trencar vidres jugant a pilota i com que van obrir el col•legi dels Padres, eepa! (i somriu), la meva mare va dir: Noi dos anys cap allà a veure si aprens alguna cosa!

A casa teu havien estat relacionats amb el Sindicat o l’anarquisme...?

Sí, sí..., però a veure... el meu pare era de les Joventuts Llibertàries, ell sempre em

deia —bé, quan va començar a parlar perquè va tardar a explicar res—. Jo devia tenir uns vint – i – quatre anys...

M’explicaré una mica. El meu pare sempre m’havia dit que ell estava a les Joventuts Llibertàries perquè tenia equip de futbol (somriu), i a ell el futbol el portava boig. I és clar quan va esclatar la guerra lògicament se’n va anar voluntari amb divuit anys a la Columna Terra i Llibertat. La part de la meva mare no eren tant així, sí que eren d’esquerres però no tant... I jo, realment, el primer contacte que he tingut amb el sindicalisme és l’any 1975 quan començo a treballar a la mina. Quan es comença a discutir el conveni jo feia un any que hi treballava... Va coincidir també amb què es van començar a reunir antics cenetistes i llibertaris aquí Sallent; quatre o cinc persones entre altres el meu pare.

I és que el fet, tirant una mica enredera, el fet que el meu pare callés i no digués res, és.... El què tots ja sabem, no? Ell, s’acaba la guerra, fuig cap a França, està a Argelês, allà Argelês se’ls comunica que: Todo aquel que no tenga delitos de sangre pot tornar tranquil•lament. Torna tranquil•lament, perquè s’ho creu. I un ex company jugador de futbol però a la vegada forner el denuncia; diu que ha anat voluntari a la Columna Terra i Llibertat, i el detenen i se l’emporten a Algeciras tres anys a fer carreteres, fortificacions...

Tornant a l’any 75, quan entres en contacte amb la CNT Sí, jo en principi, jo vaig entrar en novembre del 75 i a primers del 76 es comença a negociar un conveni col•lectiu.

Eren els temps en què Comissions Obreres es reunien a la muntanya, que l’UGT a penes hi havia i a més els que ho portaven d’aquí la mina eren dos fills de Guàrdia Civils, que eren exfalangistes... I bueno,

comencem a treballar i a finals del 76 és quan comencen a arribar carnets. Quatre o cinc persones d’aquí Sallent van a Manresa amb el pare dels Cayuela que porta els carnets, que li porten de Barcelona.

Organització com a tal no hi ha, al 75 organització no, com a mínim aquí Sallent. Hi ha uns carnets i és clar, darrere dels carnets es comença a parlar de si s’ha de trobar un local, etc.

Llavors l’avi de l’Anna Sabater i jo es comencem a moure’ns i aconseguim que ens lloguin el local on encara estem.

Parla’ns de l’acte d’homenatge a Ramon Vila l’any 78 Allò va ser una idea del tio de la Sabaté, del Genís Sabaté, un noi que estava posat al sindicat, a la mina d’electricista,... tenia molt bones idees i feia funcionar a tothom. Ell es va cuidar d’organitzar-ho tot, va fer una placa,... la plaça del sindicat estava plena de bat a bat, però llavors va començar a arribar molta gent, policia, hi havia els grisos. Jo era qui havia firmat la petició de fer l’acte. L’acte havia de començar a les 10 del matí i consistia en anar a posar la placa (que després la veu posar vosaltres) on estava enterrat teòricament, que després es va saber, Ramon Vila. I a la plaça havia de venir la Federica i fer una xerrada.

Quan faltava una hora per començar-ho tot, em criden del cuartel de la Guàrdia Civil.

Estava pres de gent i de policia (com el dia de l’Agustín Rueda). Entro a dintre, parlo amb el Sargent i em diu que li havien comunicat per radio que «se suspende el acto». I jo dic «com que se suspende?” Allà hi ha mil persones!

Com ho fem això! Deixa’ns deu minuts i desconvoquem.

Ell es va enrollar i els deu minuts van ser mitja hora. Ells ens deien «es que hay unos con gabardinas» i els dèiem que això no era problema

nostre, nosaltres fem un acte.

I ens van donar deu minuts, que van ser més. Però la placa no la vam poder posar, va ser un desgavell.

L’Agustín havia estat mai al sindicat?

Nosaltres vam començar a repartir carnets, molta gent demanava carnets, es van repartir carnets a dojo, ningú va cotitzar mai però... que l’Agustín tingués un carnet del sindicat d’ofici de Sallent és possible...

Però la tasca de l’Agustín va ser més aviat cultural i social que laboral?

L’Agustín va començar molt abans que tot això. L’Agustín tenia un caràcter!, jo treballava al masover que havia començat una petita empresa als baixos de casa seva i a la vaga de la mina del 72, van córrer els piquets per tot Sallent fen tancar empreses, van venir allà «conyo, que no sé que» dient garbotots i nosaltres «tranquis» i persiana avall! Va ser en aquell moment que vaig parlar amb ell. Jo no militava al sindicalisme. Jo començo a entrar en el sindicalisme a principis del 76 quan entro a treballar a la mina i ja es parlava del conveni. Allà és quan el conec jo, ell ja venia de tota la història del moviment de la colònia pel pas subterrani del 72, 73...

Aleshores, diguéssim que tu comences al 75... I t’hi agafes fort?

Sí que m’hi agafo fort, perquè jo vulguis o no conec la vida del meu pare i sóc de les persones que no he callat mai, encertar-la no, però callar no he callat i allà a la mina vam coincidir amb el Cabañas, amb el Genís a la fàbrica, amb el Pastor i anaves xerrant una mica.. i tots aquests, més que jo tenien nocions de la CNT. Jo a un lloc si m’hi poso hi sóc i sinó no hi sóc, i va anar així.

Hi va haver l’auge d’efervescència del 78 i 79, però i als anys vuitanta?

Del 77 cap als vuitanta com es va poder, fins al Vè congrés. Jo no he vist en la meva vida un congrés com el de la CNT de l’any 79 a la Casa de Campo.

Allò era una «fàbula», era un congrés organitzat «a lo grande». Quan al 79 la CNT va decidir no presentar-se a les eleccions es van obrir «fardus» de xampany a CCOO perquè contaven que obtindríem un 25 per cent del vots.

I com veus l’evolució a l’Alt Llobregat, tan de l’anarquisme com del mateix anarcosindicalisme?

Això segurament ho contestarem millor els de Berga. Jo estic molt endinsat en el tema laboral i com diu la dita castellana: els arbres no et deixen veure el bosc. Però en el tema laboral fatal. És que les tesis semiconservadores, socialdemòcrates estan, estan,... La gent vol cobrar cèntims i quants més millor, i no importa de quina manera.

I com veus per tan el futur?

Jo crec que no està malament, perquè des de què vaig conèixer la gent de la SAC, que fa molts anys van venir aquí, van venir a les mines, i ens van explicar la seva situació a Suècia, etc.

Un sindicat petit, al seu rollo. Jo també he cregut que la CGT o la CNT no podien ser gaire més que el plan de la SAC, és a dir un sindicat petit, petit però no ínfim, perquè llavors si ja no et respecten enlloc...