el pèsol negre núm. 45

número

el

pèsol negre

45

Publicació Llibertària de l’Alt Llobregat i Cardener desembre 2009 - gener 2010

La Benetton no estarà tranquil·la a Manresa

II època

5.000 exemplars

Denuncien l’Ajuntament de Berga per videovigilància il·legal

Dies després que el regidor de governació, senyor Bajona, anunciés la instal·lació de més càmeres de videovigilància a la ciutat, l’Ajuntament de Berga ha estat denunciat just per gravar il·legalment amb les esmentades càmeres. > 9

El passat dissabte 19 de desembre, diverses persones indignades per la presència de Benetton a Manresa van decidir protestar i denunciar de manera pública el què suposa aquesta empresa italina per a molts sectors de la població, ja no només aquí, sinó arreu del món. En aquest sentit, i per tal d’assenyalar les raons per les quals s’afirma que és una empresa assassina, hi ha tota una campanya de denúncia internacional. Alguns del motius principals: perquè expulsa i reprimeix les comunitats mapuche de les seves terres d’Argentina i Xile, per la implementació d’etiquetes de radiofrequència on acumula informació de la persona que compra un dels seus productes, per les condicions laborals a què sotment les seves treballadores arreu del món, etc. > 6

Ja tenim l’agenda 2010! >9

Racisme a Manresa La nit de dimecres 21 d’octubre quatre neonazis van sortir «a la caça de l’immigrant» per Manresa, armats amb una porra elèctrica. Mamadou B., un jove senegalès de 19 anys, en va ser la víctama i va rebre una pallissa. Una mostra més de la presència d’organitzacions feixistes a les nostres comarques. > 4 i 5

BAGES

ARREU

Un any de presó al Bages

Cròniques de Guinea: el país de la Bauxita

Rwanda i els interessos internacionals

Pirates versus espoliadors

Fem balanç d’un any de presó al Bages. La novetat més destacable és que tot i ser ideada per a 750 preses, actualment s’està instal·lant una segona llitera a les cel·les individuals perquè hi càpiguen més presos. > 3

Amb aquesta crònica sobre Guinea Conakry, els darrers esdeveniment sociopolítics i els interessos internacionals en aquest país, comencem una sèrie de cròniques africanes. > 19

El cas de Joan Casòliva i del suposat finançament d’una de les guerrilles presents al cor d’Àfrica posa al descobert de nou els interessos i el paper de l’ONU, de francesos i d’americans. > 20

Mentre els mitjans ens diuen que els pirates somalis segresten els pobres pescadors d’arreu del món, nosaltres volem explicar-vos com, potser, els dolents són els països que s’aprofiten de la pesca il·legal per abocar matèries perilloses en aquelles costes. > 18

DOSSIER CENTRAL rere el foc de Grècia

aquest pèsol

actualitat

2

Editorial

3 Amb aquest últim número del Pèsol Negre entrem al 2010, l’any de la Crisis Total, l’any que s’acaben les prestacions d’atur i no hi ha feina i que molta gent es quedarà sense poder pagar la hipoteca, però també pot ser l’any que deixem de ser una colla d’aborregades submises i ens decidim a sortir de nou al carrer, assaltem els hipermercats i enfonsem els bancs. No és que després de llegir el dossier central que revisa els processos donats a Grècia ens decidim a donar el pas, però segurament alguna cosa en podrem aprendre. Mentre les preocupacions per arribar a fi de mes estan donant mal de cap a més d’una, un policia de Súria s’ha estat omplint les butxaques a través de negocis fraudulents. Però per crisis, segurament també en podem aprendre molt del continent africà, que tot i està en permanent oblit dels nostres pensaments, continua donant guerra verdadera a la crisis permanent que els esclata quotidianament, sigui per l’espoli dels recursos pels governs titelles o les guerres inventades.

De les crisis se’n pot sortir de moltes maneres, esperem que el feixisme no sigui el que guanyi més simpatia, perquè agressions com la que va patir el jove senegalès al desembre, no les permetrem. Així com tampoc les diferents formes de racisme que es reprodueixen a totes les esferes, des de la porta de casa fins a les lleis

de l’Europa de l’Apartheid.

Des del poder, s’utilitza la «crisi» per potenciar el control social i dotar de més recursos als cossos repressius. Mentre a Berga col·loquen noves càmeres de videovigilància, a Manresa la policia local estrena cotxes nous. Malauradament, en una d’aquestes accions repressores es va detenir el 15 de desembre a la Tamara, una companya anarquista per solidaritzar-se amb l’Amadeu Casellas. Però ni això, ni les càmeres, no suposarà cap fre a les accions continuades en solidaritat a les preses. Així com tampoc s’aturen les lluites a dins de les presons, a Itàlia o allà on sigui, el carrer es mantindrà viu.

I més a prop, després d’un any de la inauguració del Centre Penitenciari de Lledoners, se’ns ha confirmat que es tracta d’un centre modern que ha sofisticat les mesures de control i repressió sota el model del panòptic. Felicitacions pels presos que van decidir protestar

la nit de Nadal enmig del tall elèctric, encara que fos per reivindicar el lot que aquest any se’ls ha negat.

I davant la psicosis generalitzada de l’efecte «crisi», hi ha qui prefereix anar despullada abans que vestir-se amb els colors de la vergonya.

L’empresa italiana Benetton ja no està tan tranquil·la a Manresa, on se li estan descobrint les verdaderes intencions.

I quan vagi petant tot, haurem de fer memòria de les històries que ens hagi pogut explicar qui va viure en primera persona els anhels revolucionaris. I a veure què ens trobem després de tants saquejos i compravenda de dignitat. I encara que siguin temps de rebaixes, no totes estarem disposades a vendre’ns.

Pàgina 5 (actualitat Manresa): _Quatre neo-nazis agredeixen un jove senegalès.

Pàgina 6 (actualitat): _L’imperi Benetton no es quedarà tranquil a Manresa.

Pàgina 7 (abusos de poder i laboral): _La màfia local de Súria. _L’Estafa de Lorenzo Valls Serra i Família.

Pàgina 8 (actualitat i laboral): _13 D: l’independència virtual. _El meu avi croat, el meu avi franquista i jo separatista. _Planxes.

Pàgines 11-14 (Dossier central): _Rere el foc de Grècia.

Pàgina 15 (presos): _Hacimiento y muerte a la italiana. _Vaga de fam internacional.

Manresa

ATENEU COLUMNA TERRA I LLIBERTAT: c/ del Balç 4 baixos esquerra. Apt. 16, 08600 Berga. www.berguedallibertari. org

CGT: c/Circumval·lació 77, 2n, 08240 Manresa. Tel. 938 747 260. Fax 938 747 559. flcgtmanresa@hotmail.com www.cgtbarcelona.org/cgtmanresa

CENTRE D’ESTUDIS JOSEP ESTER BORRÀS: c/del Balç 4 baixos dreta. Apt. 16, 08600 Berga. Tel i fax: 938216747. cejeb@cejeb.org. www.cejeb.org

CNT-AIT/CSO VALLDAURA: c/ Jorbetes 15, 08241 Manresa. cnt_ait_manresa@hotmail.com www.cnt.es/manresa

AMICS D’AGUSTIN RUEDA, CGT: c/ Clos 5, 1r, 08650 Sallent. Tel. 938 370 724. Fax 938 206 361. sallent@cgt.es. www.cgtsallent.org

Pàgina 16 (territori): _La territorialitat estatista: fronteres i identitat territorial.

Pàgina 17 (antipatriarcal): _Intersexualitat. Control social a cop de visturí.

Pàgina 18 (Internacional): _Pirates versus espoliadors.

CSO LA TREMENDA: c/ Hospital 24-26, 08241 Manresa columnaclitoriana@hotmail.com

Pàgina 19 (internacional): _Cròniques de Guinea: el país de la bauxista.

LADISTRI: c/ Puigterrà de Dalt 13, 08241 Manresa.

Pàgina 20-21 (internacional i breus): _La ONU, el govern rwuandès i els interessos internacionals. _Breus manresans.

ZTA BANZAI: c/ de la Mel 21, 08241 Manresa.

A internet

Pàgina 22 (ressenyes): _L’universalisme europeu-retòrica del poder de Immanuel Wallestein. _Rastros de Dixan: islamofóbia y construcción del enemigo en la era post-11S de divesos autors. _Teoria King Kong de Viginie Despentes.

http://bagesllibertari.entodaspartes.net www.berguedallibertari.org

Edita: Col·lectiu PÈSOL NEGRE. El pèsol negre no és el portaveu de cap entitat i per tant no representa a ningú més enllà de qui hi participa en cada moment. Com a col·lectiu només assumim, a grans trets, l’editorial. La resta de textos són responsabilitat de qui els fa. A qui li piqui que es rasqui.

Tancament d’aquesta edició: 6 de gener de 2010.

Pàgina 4 (actualitat): _Racisme a Manresa.

Pàgina 10 (història i reflexió): _El glorioso ejercito franquista estaba constituido por oficiales depravados. _El nostre melic.

Sallent

Qui som

Pàgina 3 (actualitat): _Un any de la presó de Lledoners.

Pàgina 9 (actualitat): _Xafarders que fan de vigilants. _Agenda Llibertària 2010. _Tamara.

Directori llibertari de l’Alt Llobregat i Cardener Berga

Sumari

En aquest número hi ha participat: Abcda, anònimes, antiautoritari, barrikada, Carlo, Columna Clitoriana, L’espurna, Lola de Bellesguard, Juan Busquets, Hiram Gascoigne, Marc, Milicianu, negritas, nua, “Luís”, Pep i tu, Qualsevol com tu, , Quetxua, Roger, Tom i gerri, tonyina radioactiva rage, txarnegos power, un pinche italiano, un de la Fai llarga, una, unes.

www.berguedallibertari.org/pesolnou On trobaràs tots els números en PDF, debats i altres informacions.

Contacta amb nosaltres: pesolnegre@berguedallibertari.org

Pàgina 23 (humor i poesia): _Catarsis. _L’humor del Roger. _L’humor d’Idren.

Pàgina 24 (entrevista): _Dolors Marín, històriadora, antropòloga i àcrata.

La presó de Lledoners podrà superar el nivell màxim d’ocupació

L’espurna Manresa, novembre de 2009 Després d’un any de funcionament, la presó de Lledoners, ideada per 750 preses, arribarà a la plena ocupació amb només sis mòduls dels vuit que té la presó. Actualment s’està instal·lant una segona llitera a les cel·les individuals, donant una cabuda de 128 persones per mòdul.

Aquesta situació farà que hi hagi un empitjorament de la qualitat de vida de les persones preses per la manca d’equipaments necessaris.

Aquesta presó venuda per tots els mitjans i per la Conselleria de Jusícia com a presó «modèlica» per les seves «bones infraestructures», es va inaugurar —i va estar uns mesos — sense serveis bàsics com cuina o departament d’infermeria. L’entorn de les persones preses no van tenir cap mena de facilitat en les comunicacions, ja que no va ser fins el vuitè mes de funcionament quan l’administració va posar un itinerari d’autobús que comuniqués la presó amb Manresa i Sant Joan de Vilatorrada els divendres, dissabtes i diumenges. La famosa piscina de la presó no va entrar en funcionament aquest estiu per manca de socorrista a més de fer sevir aquest equipament com a eina de “«correcció”» . Només es pot accedir a la piscina si el comportament de la presa és “«l’adequada”» o està en règim de semillibertat. A més, durant aquest any hi hagut incidents greus com l’hospitalització d’un pres per la ingesta de lleixiu, l’agressió i repressió de carcellers o l’últim cas en què un pres va incendiar la seva cel·la del Departament Especial de Règim Tancat (DERT).

Tot això es suma als problemes interns de la pròpia presó, ja que la direcció del centre va ser rellevada només cinc mesos després de l’obertura. El sotsdirector de Règim Interior, Carles Enric López, i la directora de la presó, Montserrat Pina, van tindre greus diferències amb el conjunt de carcellers els quals demanaven més recursos en relació aamb la seguretat com per exemple tenir presència de micros a les cabines de comunicació dels mòduls o un augment de la plantilla.

Especulació urbanística Molt abans de què la presó fos construïda, Lledoners ja va saltar a les primeres pàgines dels mitjans pels casos de corrupció i tràfic d’influències en relació al amb el seu emplaçament.

Els terrenys dels Lladoners es situen al costat de les Torres de Bages, dins del Pla de Bages, que gaudeix d’una reserva estratègica de sòl lliure d’edificació per la riquesa natural, socioambiental i paisatgística de la

zona. A banda d’això, l’adquisició per part de la Generalitat del terreny, l'’any 2003, va ser realitzada amb maniobres especulatives. Ricard Torras, director d’Activitats i Territori S. A. i llavors president de l’empresa de capital públic i privat (Ajuntament de Manresa i Caixa Manresa) Projectes Territorials del Bages, va comprar les tres finques per 1,3 milions d’euros i en poc temps les va vendre a l’Incasol per 5,2 milions d’euros. A banda d'’això, l'’emplaçament de la presó es va fer sobre terrenys qualificats com a no urbanitzables en el Pla d'’Ordenació Urbanística Municipal (POUM) de Sant Joan de Vilatorrada.

La tramitació urbanística de la presó, feta pel Departament de Política Territorial i Obres Públiques amb l’aprovació de l'’Ajuntament de Sant Joan, es va fer per via d'’un Pla Especial i no modificant el POUM. Aquest fet va fer que la Plataforma Respectem el Pla de Bages presentés un contenciós administratiu contra el text refòs del Pla Especial presentat per la Generalitat. A finals d'’abril d'’aquest any, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya emet sentència favorable a la Plataforma. Segons el TSJC, un equipament d’aquestes característiques no es pot fer amb un pla especial de menor rang que el POUM i per tant anul·la el decret de la Generalitat. L'’execució de la sentència, però (lluny de l’enderroc de la presó) només crearà jurisprudència en quant a tramitació urbanística d'’aquests tipus d'’equipaments.

Massificació La polèmica presó del Bages havia de ser un dels vuit equipaments penitenciaris recollits al Pla Director d’Equipaments Penitenciaris 20042010 per pal·liar la massificació de les presons catalanes. Les últimes dades facilitades pel Departament de Justícia, del juny d’aquest any, situen

una xifra de ’11.160 persones preses (10.407 en presons i 753 en llibertat condicional), un increment de 5,7 % respecte l'’any anterior. El gran augment de la població encarcerada està produint més massificació, ja que actualment s’estan ampliant els límits màxims d’ocupació tant de les presons que estan en funcionament com les què encara no estan construïdes. És el cas de Preventius de Barcelona, ideada per a 500 persones i que actualment s’està parlant d’un límit de ’1.200 persones. De les vuit noves presons que consten al Pla Director, encara falta la construcció de quatre (presó de Mas d'’Enric a Catllar (Tarragona), presó de Puig de les Basses a Figueres, presó de dones a Sant Llorenç d'’Hortons i presó de Preventius de Barcelona), les quals també veuran modificats els seus límits.

Les causes de l’augment de la població encarcerada cal trobar-la en l’enduriment de les penes –—en mínim i en màxims–— i tipificació de nous delictes arrel de les reformes legislatives del Codi Penal de 2003.

L’augment de duració de la pena mí-

nima (3 mesos), l’encobriment de la cadena perpètua amb l’augment de la duració fins a 40 anys o la retroactivitat de les reformes amb l’aplicació de la “«doctrina Parot”» són una de les causes de l’augment de la temporalitat de l’encarcerament. També ha augmentat el règim preventiu, actualment representa un 21,7 % del total de la població presa, ficant en relleu que no és una mesura excepcional sinó un mecanisme habitual.

Altres condicionants que allarguen l’encarcerament són les traves legislatives i funcionals del sistema penitenciari per a poder accedir a règims de llibertat. Les reformes del govern popular van establir l’accés al tercer grau amb el compliment de les tres quartes parts de la pena imposada i de formamanera quasi obligatòria sobre la totalitat de les penes imposades.

A Catalunya la xifra de concessió de la llibertat condicional s’ha reduït i durant aquest any només han pogut accedir a la llibertat condicional el 2,8 % de les persones preses.

Mà d’obra barata Des de l’entrada en funcionament de Lledoners, el Centre d’Iniciatives per la Reinserció (CIRE) s’ha ocupat de diverses gestions de la presó. El 29 d’abril de 2008 es va firmar un encàrrec de gestió entre el Departament de Justícia i el CIRE per la realització de la gestió del servei d’economat de la presó fins al setembre de 2012 amb una partida pressupostària de ’1.123.047,90 euros. CIRE també va ser qui va subministrar i instal·lar els menjadors i les lliteres de Lledoners.

CIRE gestiona les feines internes de la presó les quals són remunerades per salaris ínfims. Diverses preses s’han queixat de les condicions d’explotació que aplica CIRE. Pel que fa als tallers laborals, actualment una empresa que fabrica penjadors, la qual ja està present a diferents presons de l’estat, ocuparà els tallers 3 – 4 d’injecció de plàstics. La intenció es posaria en marxa amb treball les 24 hores del dia i descansos només durant el cap de setmana. El taller té una capacitat de 80 llocs de treball de dia i 7 llocs de nit. Segons mitjans de comunicació regionals, aquets llocs laborals tindran una remuneració equivalent al salari mínim interprofessional.

Pel que fa a les xifres globals en relació aamb presó i treball, trobem que la mitjana de preses que van treballar durant el primer semestre de 2009 a les presons catalanes ha estat de 3.725 persones, un increment de més del 15 % (més de 800 persones) respecte el primer semestre de 2008.

actualitat

actualitat

4

5

El racisme a la porta de casa

Quatre neonazis agredeixen un jove senegalès a Manresa

Qualsevol com tu Manresa, desembre de 2009 L’atac contra un jove d’origen senegalès a Manresa per part d’un grup de neonazis ha passat desapercebut per la majoria de la població, a algunes potser se’ls haurà remogut l’estómac i menys mal perquè sinó és que definitivament ens hem tornat insensibles. Però el que hem de tenir clar és que aquesta acció no és més que l’expressió de quelcom que està massa normalitzat. La violència directa és la manifestació d’un racisme que creua transversalment en moltes esferes de les nostres vides. Com ens hi posicionem al respecte serà un clar reflex de què perseguim com a model de societat.

va de no tenir el permís de residència.

Amb tot això està clar que totes les lleis d’estrangeria, ahir, avui o demà són la primera expressió de racisme.

De les lleis al racisme de l’Ajuntament L’Ajuntament de Manresa no s’aparta de la dinàmica que es desenvolupa arreu de l’Estat i contribueix explícitament en deixar a banda bona part dels i les ciutadanes d’aquesta ciutat. És comú que per tal de gaudir dels

on sigui que visquis, sigui en un pis o sota un pont, però en el cas de Manresa no és així, el propietari d’un pis o d’un contracte de lloguer és qui t’ha d’autoritzar a ser empadronat a casa seva, fet que pot ser sancionat en el cas de persones en situació irregular. Aquest tràmit suposadament tan senzill, moltes vegades es converteix en un procés de mesos, però a més, l’Ajuntament de Manresa no atendrà a ningú fins que no porti un any a

sió i l’allunyament dels i les que viuen al teu costat. Bona responsabilitat d’aquest fet la tenen els mitjans de comunicació que presenten la immigració com una amenaça, quan Espanya ha estat més un país emissor que receptor; i relacionen les notícies d’immigració amb la de delinqüència.

Però bé, res de tot això ens sorprèn quan ve dels mateixos instruments del poder, el mateix poder que tira endavant les lleis d’estrangeria que cada

La resposta antiracista Si estem indignades perquè un noi ha estat agredit, no podem deixar passar aquells comentaris que contribueixen a aquesta agressió. Cadascuna de nosaltres té prejudicis infundats que fan massa mal per no donar-hi importància. Som racistes quan no ens atrevim a parlar amb algú pel seu color de pell, però no ens tallem la llengua per criticar-ne la seva olor. Som racistes quan preferim un subsaharià per treballar a l’obra i una boliviana per cuidar l’avi, tot buscant la manera d’evitar-nos qualsevol despesa possible. Som racistes quan culpem a la immigració dels problemes d’atur, quan ha sigut gràcies a la immigració que encara aguanta la Seguretat Social. Som racistes quan ens queixem que els immigrants reben totes les ajudes socials, mentre no ens hem ni qüestionat les realitats complexes que poden viure les famílies veïnes.

El racisme institucional El racisme institucional és aquell que es practica des de les administracions dins del marc de les lleis d’estrangeria que es desenvolupen vinculades als Estats que delimiten les seves fronteres i divideixen els seus ciutadans en primera, segona o tercera classe, amb tota impunitat.

En el pèsol ncegre d’octubre-novembre de 2008 explicàvem les conseqüències de la nova «Directiva de retorn» recentment aprovada per la Unió Europea en què s’intensifiquen les mesures sancionadores contra les persones que es troben indocumentades dins de l’Europa Fortalesa. Avui hem de parlar de la reforma de Llei d’estrangeria que ha sigut aprovada el passat 29 d’octubre pel congrés dels diputats i que ara ha de passar pel Senat. En aquesta nova reforma s’aprofundeix en les mesures sancionadores, amb aspectes com l’increment de les multes a qui faciliti l’empadronament a persones en situació irregular o multes de fins a 10.000€ a qui hagi facilitat l’entrada d’una persona a través d’una carta d’invitació i aquesta s’hagi excedit en el seu temps de permanència concedit. Pel que fa als Centres d’Internament, una de les grans vergonyes de l’Europa Fortalesa, continuaran en la seva expansió i s’augmentarà el període a 60 dies de privació de llibertat per a les persones que hagin comès la falta administrati-

racisme social el practiquen des dels pares que diuen en veu alta a la fruiteria que el seu fill no ha entrat a la guarderia perquè li donen totes les places a les famílies immigrants, fins l’escola que separa per aules els estudiants segons la seva procedència.

Així doncs, no em serveix que portis una samarreta «radical» i vagis al bar del «rotllo» si em dius que «ja en tens prou de marroquins». No em serveix que em diguis «que cadascú és lliure de pensar el què vulgui i s’ha de ser tolerant...”. Seràs responsable del què suposadament critiques.

serveis de les administracions públiques s’hagi d’estar empadronat en algun lloc, però el que semblaria un simple tràmit burocràtic pot ser un calvari si vius llogant una habitació en un pis rellogat o simplement no t’ha quedat més remei que viure en alguna barraca o has sigut més agosarada i t’has decidit a okupar un habitatge abandonat; situacions molt habituals en el cas de les persones immigrades.

En alguns ajuntaments es considera la possibilitat d’empadronar-se allà

les seves llistes de padró, donant clar exemple de com es practica la discriminació sense cap mena de pudor.

El racisme social De la mateixa manera que tenim un «poli» dins nostre expressament instaurat per l’estat i estudiat per potenciar el control social, el racisme se’ns impregna per fomentar la divi-

vegada són més repressives i segregadores. El què sí és preocupant és quan donem cobertura a tots aquests arguments, ens els creiem i a sobre els fem més grans. El racisme social és la discriminació i segregació racista que té lloc a l’esfera quotidiana: al carrer, a la feina, a casa..., sigui pel color de la pell, la cultura de pertinença o l’origen de naixença. I aquestes actituds van intrínsecament relacionades amb l’atac directa, l’alimenta, el justifica i d’alguna manera el promou. El

Davant les expressions racistes que se’ns manifesten al nostre voltant no ens quedarem immòbils com si es tractés d’un comentari del partit del diumenge. Múltiples han sigut les respostes que s’han donat al racisme, des del moviment de Black Panthers als anys seixanta als EUA fins els banliuesards de París o el hip-hop contundent que es pugui cantar al carrer.

No està de més prendre exemple i deixar anar la imaginació.

Amadeu Casellas anuncia una nova vaga de fam pel 20 de gener Extret del berguedallibertari.org

Abcda Manresa, desembre de 2009 La nit del 21 d’octubre 4 neonazis van sortir «a la caça de l’immigrant» per Manresa, armats amb una porra elèctrica.

Trobaren a la Plaça d’Espanya de la ciutat, en Mamadou B., un jove senegalès de 19 anys, i li propinaren una pallissa.

Posteriorment li robaren els dvd’s i cd’s que venia en el «top manta» per tal de sobreviure. Aquesta agressió alerta una vegada més de la presència d’elements, organitzacions i partits feixistes a les nostres comarques.

Les primeres responsables directes, són sens dubte les organitzacions d’extrema dreta, moltes de les quals han optat per la mutació del feixisme nostàlgic al feixisme demòcrata, de l’estètica skin a la «causalitat». La Plataforma per Catalunya pot ser una prova evident d’aquest procés.

Com hem assenyalat anteriorment en aquesta publicació, les connexions entre aquest partit i altres organitzacions obertament feixistes són constants. Sense anar més lluny, a les llistes de PxC Manresa hi ha exmembres de Fuerza Nueva com Emili Utgés, i l’actual representant a l’ajuntament del partit conegut popularment com «animal» havia estat ara fa uns anys agressor de companys anticapitalistes. L’estratègia que segueix PxC, es veu influenciada obertament per la nova dreta de Le Pen francès: distanciant-se dialècticament del franquisme recalcitrant i evitant posicionaments sobre la relació Catalunya-Espanya; apostant per un discurs simplista i populista centrat bàsicament amb la interrelació constant d’immigració, atur i seguretat ciutadana; definint-se com un partit ni de dretes ni

d’esquerres, denunciant el monopoli exercit pels partits polítics tradicionals i optant per un victimisme constant pel suposat boicot institucional que pateix. Tot i el sorprenent regidor obtingut en les passades eleccions municipals amb els 1539 vots, a Manresa no disposa d’una militància de base ferma i consolidada, a més de tenir divergències internes evidenciades durant l’elecció de l’actual representant.

Malgrat tot, en una època de crisi com l’actual, pot disposar d’un creixement quantitatiu.

La presència de La Falange a la ciutat venia liderada per Aaron Argudo, que es convertí en el «Jefe Territorial de la Falange en Cataluña» abans d’abandonar la formació per entrar a PxC com a tercer de llista. La presència testimonial d’aquesta organització es veu reflectida amb la vintena de vots aconseguits a Manresa entre les escindides «Autèntica» i «de les JONS» en les passades eleccions Generals. Un vot que begué possiblement dels pocs vells nostàlgics del franquisme i de quatre joves influenciables. Durant una època apareixeren nombroses pintades atribuïbles a un reduït grup de membres ultrapolititzats.

L’existència de 7 vots a la capital del Bages per a la candidatura Democràcia Nacional en les passades eleccions generals, així com algunes enganxines i cartells d’aquesta formació en barris i poblacions perifèriques com La Font, la Balconada o el Xup i Sant Joan de Vilatorrada ens alerta del perill d’una de les expressions més radicalitzades de la dreta. Diferenciant-se

de la PxC de l’Anglada per considerarla amb un discurs massa feble (tot i els recents acostaments entre les dues formacions) i pel seu clar posicionament respecte a «la defensa de la sobirania española» en suposat perill davant l’enemic intern representant pel «separatisme» i davant l’enemic extern (la Unió Europea i l’OTAN). Assumeix alguns arguments tradicionalment atribuïts a l’esquerra com la defensa de l’expansió de l’Estat del Benestar o la preocupació medioambiental.

Per acabar amb el feixisme i el racisme d’arrel resulta necessari desemmascarar, apuntar i actuar contra totes aquelles estructures, persones i esquemes ideològics existents que en permeten la seva difusió.

Però la clau del seu discurs és el patriotisme escenificat novament en «l’estranger-invasor» que «fa perillar la identitat nacional».

Aquest només és un primer intent de senyalar a algunes de les organitzacions més o menys visibles que són el paraigües perfecte per promoure i estendre el feixisme i les actituds autoritàries cap a totes aquelles desafavorides de la societat capitalista. Esperem en propers números poder incidir-hi més, partint de la premissa que només l’organització horitzontal i l’autodefensa organitzada poden posar fre a les repugnants aspiracions de l’extrema dreta.

Contra l’estat i la dreta, més odi que mai!

Moltes han estat les agressions per part d’elements feixistes a les nostres contrades, algunes de les quals no han sortit a la llum pública per la por de les víctimes a possibles represàlies. Fent un ràpid repàs cronològic, trobem que a la ciutat de Sant Vicenç de Castellet, l’any 2001 caps rapats van dur a terme pallisses a un guineà i un marroquí.

El juny de 2002 deu joves (entre ells un futur militar) intentaren matar a un marroquí i incendiar la casa de la seva família. I l’any 2003, diversos indesitjables llançaren artefactes incendiaris contra un «halal» de la localitat.L’onada d’agressions produïdes ara fa uns anys arrel de l’obertura de la discoteca Scorpia a la ciutat de Manresa podria ser un antecedent a tenir en compte. O la crema de l’Ateneu Popular la Falç d’Artés el novembre del 2001.

La implicació l’any 2006 d’un manresà en la pallissa a tres antifeixistes al metro de «Camp de l’Arpa» de Barcelona tampoc es pot passar per alt.

Desde que están los socialistas, PSC, a cargo de las cárceles catalanas se han multiplicado las muertes, en especial en estos últimos tres años con Montserrat Tura al frente.

Sólo en la cárcel de Brians 2, que lleva abierta dos años, las muertes han sido más de 30. Si tenemos en cuenta que hay 11 cárceles en Catalunya, ¿cuántas son las muertes, sin contar las que se han producido en el Hospital Penitenciario de Terrassa, estas últimas por enfermedades incurables? ¿Dónde está la dignidad de estos presos enfermos que han muerto aislados en un hospital penitenciario? ¿Dónde están los motivos humanitarios?

En cuanto a las muertes por sobredosis o ahorcados, la mayoría de ellos son suicidios inducidos por los engaños, falsedades y alejamientos de presos de sus familiares como represalias encubiertas, castigos, etc. Triste récord para un gobierno que dice ser de izquierdas y socialista.

Supongo que la Consellera de Justicia, Montserrat Tura, se sentirá orgullosa de este exterminio de personas de familias obreras. Lo curioso es que entre tantos muertos no he podido saber de ninguno rico, político, policía o empresario, pero claro, cómo puedo ser tan corto; si estos no están en la cárcel, y cuando entran, el poco tiempo que están en la cárcel son tratados con algodón. ¡Faltaría más!, ¿no, Montserrat Tura? Supongo que para ti la lástima es que yo no estoy entre tantos muertos, ni lo estaré, por lo menos ni de sobredosis, ahorcado. Si muero será de una de esas largas huelgas de hambre que estoy obligado a realizar por el secuestro que estoy padeciendo tanto yo, como otros compañeros; pero ya ves, con tus mentiras no me doblegas, ni me rindo y ya sabes, el próximo día 20 de enero, empezamos de nuevo con otra larga huelga de hambre y así hasta que muera o salga en libertad. Como puedes ver, cada vez hay más gente fuera de estos muros que está conmigo.

Gente que no son anarquistas como lo soy yo, porque los anarquistas, ya nos conoces, no nos rendimos ante los fascistas autoritarios como tú. La gente a la que me refiero, es gente que va a las urnas para votar y que tendrá muy claro que votar en las próximas elecciones de Catalunya al PSC, es lo mismo que votar al P.P. y por lo tanto, espero que os manden a donde deberíais de estar, en las cloacas catalanas. La lucha sigue Montserrat Tura, no lo olvides.

A part, volem anunciar que hi ha una nova pàgina web en suport a Amadeu. Degut a l’excés d’informació, des de l’assemblea de suport d’Amadeu Casellas hem obert aquest fòrum-calendari per a tenir l’informació més accesible que no pas al blog que s’arriba a saturar una mica amb tanta informació. Per aquest motiu podeu a partir d’ara trobar i afegir informació, tant com veure el calendari www.accionsperamadeu.totalh.com

actualitat

abusos de poder i laboral

6

7

L’imperi Benetton no es queda tranquil a Manresa

La màfia local de Súria comença a destapar-se

Nua

5 punts del perquè d’un boicot a Benetton

Manresa, desembre 2009 El passat 19 de desembre, un grup heterogeni de persones indignades amb la instal·lació d’una botiga de l’empresa assassina Benetton a Manresa, va decidir fer una denúncia pública de què suposa aquesta empresa italiana per molts sectors de població arreu del món. En el número anterior del Pèsol Negre ja se’ls va dedicar un article, però no estarà de més fer-ne un nou incís, aprofundint la campanya internacional de boicot contra la mateixa que es manté ferma a pesar de la repressió.

Boicot a Benetton arreu En l’àmbit internacional hi ha una campanya molt important de Boicot a Benetton que pretén desemmascarar la imatge «multiculti» i «guai» que intenta donar una de les empreses més perilloses del món. La clau està en què no es tracta d’una simple botiga de roba, sinó d’un imperi financer que gestiona des de grans infraestructures fins a explotacions mineres. Els que s’hi van enfrontar directament i que van tenir un gran ressò va ser la família maputxe Curiñanco-Nahuelquir. El poble maputxe, poble originari dels estats actuals de Xile i Argentina, ha decidit posar fre als diversos processos d’espoliació que s’han donat a terme per empreses com la Benetton a través dels estats i governants corruptes. Atilio Curiñanco i Rosa Nahuelquir ens han mostrat el rostre de la dignitat volent recuperar les terres comunitàries ancestrals de les urpes de Benetton, qui posseeix 900.000 hectàrees de la Patagònia.

La família maputxe va ser desallotjada brutalment, però això no va espantar a ningú i al poc temps van tornar a les terres on pertanyen. La campanya internacional va ser tan intensa que el mateix Benetton es va veure obligat a convidar l’Atilio i la Rosa a Roma per «dialogar». En aquests casos, el diàleg es basa en el feix de bitllets, però el que està convençut de la defensa de la terra no entén de bitllets verds. <MAPUTXE> significa «gent de la terra», així que no van aconseguir comprar-los i continuen mantenint la resistència viva en defensa de la terra, a qui ells i elles consideren que pertanyen. S’ha demostrat que la zona concreta de conflicte estava rodejada d’almenys 15 prospeccions mineres i que possiblement l’interès per l’or estigui darrere de la usurpació contra la família d’Esquel.

El 9 de maig de 2003 Benetton va formar la Minera Sud Argentina S. A., de què en posseeix el 60 %.

La segona gran campanya internacional que s’ha dedicat al Boicot a Benetton, ha estat per la seva implicació en la investigació i desenvolupament dels xips RFID (Radio Frecuency Identification) que permeten la identificació i

rastreig del producte on són instal·lats.

Pel seu protagonisme en l’interès pel desenvolupament i perfeccionament de mesures de control social, fa pensar clarament que no es tracta d’una simple empresa de roba, sinó d’una de les famílies més influents en la dinàmica econòmica i política mundial.

La campanya «contra Benetton» a judici El passat 2 de desembre van ser jutjats a Itàlia un company i una companya anarquistes acusats d’associació subversiva amb finalitat terrorista en els tribunals de Florència per dur a terme aquesta campanya tan lícita com necessària. Els colors de la vergonya figuren com a acusació, però el que no entenen és que això no aturarà la solidaritat amb què lluiten per la llibertat i la dignitat.

Acció de denúncia pública a Manresa Amb la recent obertura d’una de les botigues més grans d’Europa d’aquesta empresa que amaga les seves intencions espoliadores darrere de la imatge «multiculti» a Manresa, un grup de persones anònimes i diverses han decidit fer ressò de la campanya

· Perquè darrere de l’imperi de la roba, s’amaga un dels grups empresarials més poderosos que monopolitza des de negocis de grans infraestructures fins a explotacions mineres. · Perquè es dedica a expulsar i reprimir comunitats mapuche de les seves terres ancestrals al sud d’Argentina i Xile. · Perquè ha estat treballant en la implementació de les etiquetes RFID (Radio Frecuency Identification) que permeten acumular dades i controlar la persona que ha comprat un producte Benetton. · Perquè les condicions laborals en què es troben bona part de les seves treballadores arreu del món són nefastes i inhumanes. · Perquè a principis de desembre ha comparegut al Tribunal de Florència per acusar d’associació subversiva a dues companyes solidàries amb el poble maputxe.

internacional de Boicot a Benetton a dins mateix de la botiga. Davant de la mirada expectant de la possible clientela que allà es trobava, es van desplegar pancartes i repartir fulletons informatius tot cridant al Boicot actiu. Les treballadores, lluny de voler entendre el que allà passava, van trucar als Mossos d’Esquadra, sense preguntar-se sobre el que hi ha darrera del seu lloc de treball. No s’esperava menys, així que tampoc serà d’estranyar que es continuarà parlant d’aquesta campanya, amb la finalitat de desemmascarar la realitat d’aquesta marca tan coneguda i estendre el boicot actiu contra ella.

No acumulis l’explotació al teu armari!

Boicot Benetton!

Antiautoritari Súria, desembre de 2009 El passat mes d’octubre, van ser notícia dos policies locals de Súria: el cap, Anastasi Montfort i un altre agent, Rafa Garcia per aprofitar-se de la seva posició de poder per rendir l’empresa de la seva propietat Serveis Mig-Món SCP, dedicada a la gestió de runes.

Quin xou. Tothom ho sabia però ningú gosava dir res. El sheriff de Súria, cap de la Policia Local, Anastasi Montfort i el seu soci, l’agent Rafa Garcia, s’han estat aprofitant de la seva posició de poder que els hi dóna la placa de munipa per fer-se d’or. Cap novetat per la gent de Súria. La novetat, en tot cas, és que, per fi, algú els hi ha donat el toc.

El detonant ha estat l’abocament de runa d’obra als terrenys propietat – no us ho perdeu – del regidor de Via Pública i Festes de l’Ajuntament de Súria, Juan José González, del Grup de Progrés de Súria (GPS), més conegut al poble com «Gilipollas pero Simpático». No està gens malament l’entramat de corrupció!

Aquest fet el va destapar l’oposició política de l’Ajuntament, que ha denunciat l’abocament il·legal a l’Agència Catalana de Residus, que va fer-hi una inspecció el passat juliol.

Aquests dos municipals, portaven divuit anys amb negocis paral·lels a la seva feina de policies. Primer, amb

el negoci de grua de transport de vehicles: primer els multaven com a policies i després, per arrodonir el negoci, se l’emportaven amb la grua privada. Que maco. Després, amb l’anomenada empresa de gestió de residus que ha actuat al més pur estil de la màfia napolitana.

Les empreses de gestió de residus del Bages han denunciat que, des de que existeix aquesta empresa, l’any 2000 o 2001, no han col·locat més contenidors de runa d’obra a Súria. Aquest servei va quedar monopolitzat per l’empresa dels dos policies.

L’alcalde, Antoni Julián, i l’equip de govern, per sortir del pas airosos, ja

que corren rumors sobre seu de corrupció des de fa ja temps, han obligat als policies implicats a decidir-se per una feina o una altra: o bé són policies o bé es dediquen a la runa.

Evidentment, els polis, que no són tontos, s’han quedat com a policies, mantenint així la seva situació privilegiada de poder. Sempre poden trobar una altra escletxa per fer uns calerons. No està de més dir que, pel moment, ni els policies ni el regidor de l’Ajuntament no han estat sancionats, ni per l’Agència Catalana de Residus, ni pel consistori. És més, el Rafa Garcia ha estat premiat per l’Ajuntament per la seva gran tasca corruptiva, sent ascendit a caporal de la Policia Local de Súria.

Montfort, és conegut al poble com a El Sheriff per la seva gran tasca d’imposar l’ordre i la llei a tothom excepte a ell mateix i el Rafa, amb diners que ningú sap ben bé d’on han sortit (o sí; és més que evident que el sou de policia local no dóna per això) van comprar dos dels antics xalets dels directius de les mines a l’entrada de Súria i van estar fent obres de reformes durant uns dos anys (si algú vol calcular el cost d’aquestes obres...). És més que evident l’abús de poder d’aquests energúmens de la policia local. Ara falta acabar de destaparlos-hi les vergonyes, tant a ells com a l’alcalde que comença a fer pudor.

L’estafa del Lorenzo Valls Serra i família Xules Súria, desembre de 2009

Ja fa uns mesos que un grup de persones que treballaven a l’empresa Pastisseria Palà, ubicada a Palà de Torroella, es van trobar que els canviaven d’empresa, i que un cop en la nova empresa, es van trobar que cada mes els faltava una part del sou, això durant 9 mesos, fins que a la majoria d’elles les van fer fora. Hem parlat amb un testimoni que ens explica com va anar tot.

Totes treballàvem a Palà de Torroella, a l’empresa Pastisseria Palà. Hi havia persones amb quasi deu anys d’antiguitat, altres que no tant, i immigrants sense papers. El gener del 2009 ens van dir que ens n’havíem d’anar totes de vacances..., vacances forçades. Quan vam tornar un dels socis de l’empresa ens va dir que canviàvem d’empresa. Que començàvem a treballar a Súria, al polígon del Jover. La nova empresa s’anomenava DOLANSI S. L. Vam demanar la baixa voluntària a l’altra empresa i sense donar els 15 dies ens en vam anar a treballar a Súria. El soci de Palà no ens va pagar el mes de gener perquè estava enfadat perquè no l’havíem avisat amb 15 dies d’antelació que plegàvem. El soci que ens va convèncer perquè anéssim a treballar a la nova empresa es diu Lorenzo Valls Serra. I sempre ens havia tractat de manera correcta, res no ens feia sospitar el que ens cauria a sobre. A la nova empresa el cap era el Lorenzo, i hi treballaven els seus dos fills, també, el Jordi Valls Cuesta de pastisser, i l’Esmeralda Valls Cuesta a l’oficina,

sense oblidar el marit d’aquesta que feia d’encarregat. Al cap de pocs dies de marxar cap a Súria, algú va destrossar la fàbrica de Palà, van arrencar quadres elèctrics i van destrossar part de la maquinària, es creu que va ser el soci que va muntar l’empresa a Súria,

Un cop a la nova empresa cada mes ens pagaven però mai tot el que ens corresponia, cada mes ens faltava una part del sou, un mes 200 euros, l’altre 100, l’altre 500. Fins a l’octubre que ja no ens van pagar. Només de sous ens deuen uns 4000 euros. A

per no haver de pagar tant d’indemnitzacions, i als treballadors sense papers. Ens van fer un acomiadament improcedent. Només s’han quedat allà les 3 treballadores que tenen més antiguitat.

Tot això ho hem portat a judici, que tindrà lloc aquest febrer. Mentrestant, durant el procés judicial el Lorenzo Valls no reconeix el deute que té amb els treballadors amb papers i diu que no coneix als treballadors sense papers que estaven a la seva empresa, diu que no treballaven per ell. Moltes de les empreses que van anar a muntar tota l’empresa abans que aquesta comences a funcionar, com ara electricistes, paletes, etc, no han cobrat. La nau de Cal Jover, que és propietat d’un constructor de Súria anomenat Serradilla, per la qual es veu ha pagat aquests últims dos mesos de lloguer (uns 12.000 euros).

perquè els dos socis s’havien discutit i per això van separar les empreses.

l’octubre ja no ens van donar res i ens van fer fora. Van fer fora la gent que duia menys temps a l’empresa

Durant aquests mesos d’estar treballant a Súria, els treballadors que tenien papers van poder comprovar com aquest empresari no pagava la seva seguretat social. Les condicions laborals eren pèssimes, havien d’aixecar molt pes i en males condicions, calderes amb líquids bullint, etc. I durant aquests mesos que no hem cobrat el que ens tocava, el Loranzo Valls Serra, venia a la feina amb el seu Toyota, cada dia anaven a esmorzar i dinar al bar, mentre els treballadors

no arribàvem a final de mes. Hi havia dies que estàvem sense feina, i ens aixecàvem a les 5h del matí per anar a seure sobre uns sacs de farina. Però si hi havia feina treballàvem perquè si no ho fèiem ens podien fer fora, això tot i no estar cobrant tot el què ens pertocava.

Ara l’empresa continua funcionant, amb les 3 empleades que tenen més antiguitat, però continuen sense cobrar bé cap dels mesos. A nosaltres ens deu, a part dels 4.000 euros de sou, la indemnització per acomiadament improcedent. Després ens hem assabentat que aquest home ja havia fet una estafa semblant amb una empresa de pastisseria al Pont de Vilomara.

Nosaltres a part de portar-los a judici, vam fer cartells amb els seus noms explicant el què ens havia passat, en vam penjar a Súria, Valls de Torroella i Manresa. A Valls, els cartells van desaparèixer, ja que aquesta família els va arrencar de seguida perquè els fills de l’Esmeralda van a l’escola allà.

actualitat i laboral

actualitat

8

9

Planxes

13-D: la independència virtual

Xafarders que fan de vigilants

Tamara

Jonovoto Berga, desembre de 2009

A Berga i d’altres poblacions catalanes hem viscut unes setmanes d’exaltació patriòtica, que han culminat amb el referèndum del passat 13 de desembre. L’amalgama de partits i entitats que s’han adherit a la convocatòria de les CUP ha estat un veritable front, nacionalista.

Les retòriques diferències ideològiques dels partits i entitats integrants de les plataformes que convidaven a participar a la jornada van quedar difuminades sota el paraigües patriòtic.

Així, s’ha pogut visualitzar aquesta comunió, on ser un ciutadà demòcrata i català, preval per sobre de d’altres criteris ideològics. D’aquesta manera no hi ha problemes perquè per exem-

ple membres del casal independentista berguedà presentin xerrades amb ponents de la solvència de l’alcalde convergent. La fi justifica els mitjans.

Unitat per sobre de compromís i és així com les prioritats polítiques de determinats grups es dibuixen nítidament. Mentrestant, el socialisme que pregonen s’aparca a Cuba cada estiu.

Primer, la independència i després ja vindrà la resta. I totes aquestes rebaixes per deixar pal·lès que aquest projecte no convenç ni tan sols a un 30 % de la Catalunya històricament més independentista.

Quina hauria estat la participació a l’àrea metropolitana, on es concentra més del 50 % de la població catalana?

Malauradament, aquest referèndum té massa connotacions de show mediàtic i molt poques que recordin veritables processos d’alliberament.

Particularment, m’ha recordat un cèlebre programa televisiu, les Mamma Chichos de Berlusconi. Un grupuscle d’hostesses televisives que després d’un soporífer programa t’ensenyaven els pits. I prou. Els pits i prou. El referèndum no ha passat d’aquí, una ofensiva mediàtica hilarant encapçalada per un conjunt de vedettes de la independència –—des del gran Laporta, fins a les bases de les Cup-— que ens han volgut vendre el show de la independència virtual i partidista. Un gegant amb els peus de fang que s’ensorra sota lluites inter-

nes, i que el mateix dilluns després de la convocatòria evidenciava les seves carències i posava de manifest la seva voluntat real: fam de poder i per tant, partidisme. Més del mateix.

De nou i per enèsima vegada s’ha intentat mobilitzar la societat civil amb finalitats purament electoralistes. Aquest cop, tot disfressat d’independentisme.

Independència?

Sí, però sense límits, ni partits.

El meu avi croat, el meu pare franquista, i jo separatista Un de la fai llarga Berga, desembre de 2009 L’altre dia mirant la tele del país vaig veure unes imatges que ens van recordar les trobades de germanor que organitzaven els nois d’Acció Catòlica al Berguedà, amb l’anunciat «Catalunya serà cristiana o no serà». Però no eren els d’Acció catòlica, eren els seus fills i els seus néts, fills de franquistes i caganers. L’acte anava de fer un referèndum demanant la independència de l’imperi català: els Països Catalans.

Aquest acte consistia en aglutinar tots els senyors i senyores disposats a treballar per la independència de Catalunyai després per la reconquesta de l’imperi català, els «Països Catalans».

Pep i tu

Un de la fai llarga

Els serveis d’informació mal anomenats «radio macuto», diuen que amb aquesta empresa separatista la feina està ja repartida: el de convergència a manar, els d’esquerra d’encarregats i els de la CUP de manobres.

Vaig notar a faltar catalans de 420 euros, els que cobren l’ajuda del paro.

Vaig notar a faltar catalans sense cartera. Vaig notar a faltar catalans sense qualificació i, sobre tot, catalans del carrer. Trobo a faltar partidaris de jutjar el franquisme, és a dir de passar comptes als croats i als franquistes.

Amb aquesta caravana que volen organitzar els separatistes han posat

com a capdavanters als pares de la pàtria com el senyor Felip Puig àlies «el marranet», separatista de tertúlia i magatzem i disposat a rebre el títol d’home honrat quan les coses es posin magres i la família li digui, «marranet que tots vivíem molt bé amb Franco». El senyor següent amb rang a la caravana és Oriol Pujol alies «el patillas», enxufat fins a les alçades pel seu pare l’honorable Jordi Pujol alies «el calleu». Expert en curses ràpides i fugides. També tenim al senyor Joan Laporta de procedència «no se sap»separatista d’última hora i representant del món de la faràndula dins la tropa separatista i el millor «ligón» de la rua.

Després d’aquests il·lustres segueixen tota la tropa de l’Esquerra Republicana, fervents partidaris del rei català Jaume I «el conqueridor». I per últim tenim als de la CUP i altres coses, destinats a ser la mà d’obra barata de la rua i els «cabos baras» dels dissidents.

Com va dir el militant anarquista Marcel·lí Massana, l’any 1947, «a més de la CNT hi ha algú a Catalunya disposat a enfrontar-se al franquisme i els seus sequaços?”. Aquesta pregunta li haurien de fer aquests separatistes als seus pares i als seus avis.

Berga, gener de 2010

Berga, desembre de 2009

Aquest darrers dies he conegut per la premsa i pell boca a boca, que l’Empresa Planxisteria Berguedana ha iniciat un ERE, amb l’objectiu de liquidar 80 llocs de treball, a causa de les pèrdues que diu pateix. Farà un temps que aquest pare de la pàtria, condecorat per les autoritats de la comarca un cop i un altre (Això ja ho fan entre ells es van condecorant, ara uns ara uns altres fins completar l’associació de pares de la pàtria.

Entre finals de novembre i principis de desembre d’enguany, abans de la campanya comercial de Nadal, els mitjans de comunicació berguedans anunciaven que l’Ajuntament de Berga volia intensificar la vigilància a la plaça de Sant Joan i que, en aquest sentit, es plantejava la instal·lació d’una nova càmera de videovigilància a la ciutat, en aquest cas, per a l’esmentada plaça. Enmig d’aquesta expansió de la videovigilància berguedana, el mateix ajuntament que vol posar més càmeres ha estat denunciat davant de l’Agència Catalana de Protecció de Dades precisament per un incompliment de la llei de videovigilància.

Aquest insigne home honrat com dirien els patriotes de l’11 de setembre, va decidir, sense contar amb la pàtria i els seus patriotes, que el seu cicle com empresari model havia finalitzat, al•legant que no hi havia continuïtat ni ganes tampoc, el millor era posar l’empresa en venta.

Sense buscar gaire li va sortir un comprador, aquest era una empresa inversora, és a dir una mena d’entramat d’empreses que compren companyies i després les venen al millor postor i si es necessari la divideixen i la venen a trossos. I això és el que va fer el nostre pare de la pàtria (l’important es omplir la panxa i les butxaques), i la qüestió de la pàtria ho deixaran per l’11 de setembre.

La patriota comarca del berguedà després d’aquest últim ERO, es troba ja com la famosa pel·lícula de Los lunes al sol, per obra i gràcia dels nostres condecorats, i dels nostres pares de la pàtria. Però ¡visca els referèndums de l’imperi català!

Jo com a català de vint duros, i sense cap condecoració, demano comprensió als catalans de 420 euros i demés, penseu que el senyor condecorat es el mitjà que ha utilitzat la pàtria per posar a prova a la majoria dels catalans davant de la crisi i l’atur. Després d’això serem més forts i el cel ens recompensarà.

Què es pot esperar del catalans que formen part d’aquest cercle de privilegiats, pares de la pàtria, homes honrats, portadors de una i mil creus, amics de las fotos, però sobretot catalans modèlics, únics, grans i lliures?

Aquest senyor model de català, no ha pogut esforçar-se una mica i buscar una solució més positiva per mantenir l’empresa al Berguedà. Sóc conscient que després d’aquests 80 acomiadaments vindran els de la resta de la plantilla i l’empresa desapareixerà.

Catalans, catalanets, tacos d’escopeta i pedres d’encenedor, hem de començar a prendre posicions, perquè entre el futbol i el pares de la pàtria, patirem molt.

Consigna: no posis mai a la teva taula un banquer, un pare de la pàtria, un empresari condecorat o un enxufat. Avanç un porc, un burro, un català nascut sense llençols, un català sense bicicleta o un poca cosa, almenys no es queixaran del menjar.

El passat 30 de novembre Ràdio Berga deia que l’ajuntament ampliaria la seguretat a la zona comercial de la ciutat amb una nova càmera de videovigilància a causa del soroll i als aldarulls què suposadament hi hauria durant les nits de cap de setmana i que han estat denunciats per portaveus veïnals presents a la Junta Local de Seguretat. Així mateix, els esmentats portaveus denunciaven venta i consum de drogues als carrers Pinsania, Pietat i capdamunt del Castell.

Dos dies després al Regió7 llegíem les

Pep i tu Berga, desembre de 2009 declaracions de Ramon Bajona —regidor de governació i esports— on afirmava que efectivament pensaven posar més càmeres, en aquest cas a la plaça de Sant Joan, per tal de completar l’espai de videovigilància amb les dues del carrer Major i la de la plaça de les Fonts i que tot plegat era una iniciativa ja prevista abans de les queixes sobre l’activitat nocturna.

A Berga poca falta fa la videovigilància, ho dic en el sentit que a pocs pobles i ciutats trobareu un control social tant fort i exercit per la mateixa població. Tanmateix, Berga mai ha volgut ser menys amb res i sobretot en bestieses inútils: monuments, esglésies, museus absurds, polítics esperpèntics, falles horribles, agents cívics, el 13D, rotondes, caps de protocol o botigues d’estampetes i sants.

Bromes a part, és ben cert que les càmeres en un poble tan tancat i controlador com Berga serveixen bàsicament per dues coses: la tranquil·litat d’esperit que suposa per als rics o els que es pensen que ho són i perquè els veïns que fan de Guàrdia Urbana puguin espiar la resta de veïns amb una tecnologia més puntera —tot i que més ineficaç— que no pas els comentaris a les botigues de la ciutat.

El passat 29 de desembre un membre de l’Ateneu Columna Terra i Llibertat va denunciar l’Ajuntament de Berga davant l’Agència Catalana de Protecció de Dades per un possible incompliment de la llei per les càmeres de videovigilància situades al carrer major d’aquesta ciutat. La denúncia motivada per l’incompliment per part de l’Ajuntament de l’actual llei de protecció de dades vol posar de manifest l’abús i l’arbitrarietat que suposen aquestes càmeres. Segons el denunciant, allò que es persegueix amb la denuncia és «generar un debat sobre la intromissió per part de l’administració i els seus funcionaris a l’intimitat de les persones i per tant sobre la vulneració de les llibertats individuals. Més enllà de les possibles repercussions legals

(amonestacions, multa i la possible adequació de les càmeres a la legalitat vigent) el què he volgut és que la gent se n’adoni de què es vigilada per un guàrdia urbà que no deixa de ser un veí més i que no ha de fer res d’allò que fan els altres veïns quan passen o passegen pel carrer major».

Esperem que la denúncia serveixi d’alguna cosa, tot i que en una societat de pensament únic on la gent només es mou pels interessos personals més bàsics —massa sovint egoïstes i estúpids— no és gaire probable que el debat entorn la llibertat individual i la inviolabilitat de la intimitat sorgeixi. Tampoc ho és que hi hagi cap acció de protesta, tot i que, cal que se sàpiga que tothom és lliure d’endur-se unes càmeres posades il·legalment al carrer.

Salut i a córrer!

Agenda Llibertària 2010 parer, és millor que la de l’any passat.

S’entén que l’agenda llibertària és un projecte autogestionari i que els beneficis econòmics van directament a finançar les entitats editorials i alhora als projectes que aquests donen suport anualment.

Una Berga, desembre de 2009

Agenda 2010 Des d’aquesta setmana que ja tenim per distribuir l’Agenda Llibertària 2010. Amb aquest ja van dos anys que el Centre d’Estudis Josep Ester Borràs i l’Ateneu Columna Terra i Llibertat de Berga (Barcelona) editem l’agenda després que l’Ateneu Llibertari d’Igualada ens passés el relleu.

L’Agenda, de la mateixa mida que l’any passat però amb una espiral forta i les tapes de cartró dur i una goma que la tanca, ve amb textos llibertaris en diferents idiomes (català, castellà i portuguès), també amb un el calendari menstrual amb les llunes, un calendari de tasques, efemèrides, cites, il·lustracions llibertàries i un directori actualitzat. El format d’aquest any és diferent de l’any anterior, amb tapes dures de cartró serigrafiades, espiral i amb gometa. El disseny també varia bastant (mireu les fotos). Al nostre

El preu de venda al públic és de 8 euros amb un 30 per cent de descompte a les distribuïdores i col·lectius que demanin 10 o més. En aquest cas les despeses d’enviament van directament a compte nostra. S’envien generalment a contrarembosament o dipòsit si la comanda és considerable.

Les comandes es poden fer per correu electrònic a agenda@berguedallibertari.org o via telèfon 938216747 (contestador). Sense més esperem rebre notícies vostres.

Presentacions L’Ateneu Columna Terra i Llibertat va acollir dissabte 19 de desembre a la tarda la presentació de l’agenda llibertària 2010. L’agenda feta des del Centre d’Estudis Josep Ester Borràs per segon any consecutiu, ha estat fruit del treball de diverses persones que han volgut col·laborar en el projecte, des del dissenyador i maqueta-

dor fins als diferents col·laboradors que han aportat textos i dibuixos que encapçalen els mesos de l’any.

Aquest any l’agenda aporta diferents novetats a nivell de disseny i qualitat.

Els textos no segueixen un fil argumental sinó que tracten diferents temàtiques i es caracteritzen per ser molt diversos sobretot a nivell d’opinions, fins al punt de ser contraris entre ells, diversitat que mostra també la naturalesa llibertària.

L’acte, seguit per una vintena de persones, va continuar amb la presentació de l’Editorial Anòmia, de Manresa.

Els companys van presentar el projecte, nascut l’any passat i els dos llibres que ja tenen editats. Encerradxs bajo llave d’Alfredo M. Bonano, una edició comentada d’un text sobre el tema de les presons, escrit als anys 90 però que reflexa també l’actualitat de les presons. Actualment, Alfredo Bonano, als seus 70 anys es troba tancat a les presons gregues per col·laborar en l’expropiació d’una entitat bancària.

Anarquistas de Bialystok. 1903-1908, és la història d’un grup anarquista a la localitat de Bialystok, pertanyent a Grodno, regió fronterera amb Polònia, i aleshores part de l’estat rus.

Els companyxs de l’Editorial presentaven també un llibre sobre la història

de l’okupació, escrit pel company Fran, llibre que encara no tenim a les mans, però que esperem, en breu, poder-ne gaudir.

Ressenyat pel propi autor, s’espera que el llibre promogui debat per la seva autocrítica a l’okupació i al moviment okupa, seguint una línia històrica des dels anys 70 fins l’actualitat.

L’objectiu de l’Editorial Anòmia és l’edició de llibres pràcticament a preu de cost, evitant al màxim els intermediaris, que són qui encareixen el procés, i utilitzar només el servei extern de la impressió digital.

Les diferents presentacions de la tarda van deixar-nos un molt bon gust de boca, a nivell d’autogestió i difusió de les idees llibertàries. Salut a totes! http://anomia.entodaspartes.net anomia@moviments.net www.berguedallibertari.org agenda@berguedallibertari.org

El dimarts 15 de desembre és detinguda a Madrid la companya anarquista Tamara. La va detenir la Guàrdia Civil a Madrid a petició de dels Mossos d’Esquadra. Se l’acusa d’haver enviat el passat 7 d’octubre una «carta bomba» a l’Albert Batlle, director d’Institucions Penitenciàries de Catalunya, a una seu de la Direcció General de Recursos i Règim Penitenciari de la Generalitat de Catalunya, en el marc de les mobilitzacions per la llibertat del pres anarquista en lluita Amadeu Casellas.

Tal com molt bé diu el comunicat distribuït durant les mobilitzacions de suport a Tamara a Barcelona: «Independentment que la nostra companya sigui o no l’autora de l’acció (això a nosaltres no ens importa), les raons per les quals algú voldria atacar al Sr Batlle són òbvies per a qualsevol que conegui les seves activitats. Com a encarregat directe de la gestió de les presons a Catalunya...”. Fer valoracions sobre l’oportunitat o utilitat de l’acció, sobre el tipus d’acció o fer qualsevol altra tipus de consideració, ara mateix, hauria de ser per les anarquistes secundari.

Ja que ara toca respondre a la realitat que se’ns imposa amb solidaritat. Amb la solidaritat que de sempre ens ha unit a totes les anarquistes en els moments de repressió. Si voleu escriure o enviar alguna cosa a la companya empresonada aquesta és la seva adreça: Tamara Hernandez Heras C.P. Brians - Dones Carretera de Martorell a Capellades, km 23 08635 Sant Esteve Sesrovires

DOSSIER

10

El glorioso ejército franquista estaba constituido por oficiales depravados Juan Busquets Bretaña, novembre de 2009

En la guerra civil española hubo atrocidades en los dos bandos, aunque en la violencia del lado republicano no hubo premeditación, al contrario de la de los golpistas que fue calculada y programada. Lo corrobora el hecho que el gobierno republicano fue él agredido por un golpe de Estado frustrado, que originó una sangrienta guerra civil. Los golpistas fueron los únicos culpables de todo lo ha acaecido, actualmente, hay algunos

General Mola julio 1936. “Hay que sembrar el terror. Yo veo a mi padre en las filas contrarias y lo fusilo”. “Hay que dar la sensación de dominio eliminando sin escrúpulos a todos los que no piensan como nosotros”.

Estos sucesos sangrientos ocurridos durante la guerra civil fueron el principio de una exterminación sistemática que prosiguió después terminada la guerra con los famosos juicios sumarísimos que perduraron hasta 1975.

El teniente general Queipo de Llano, para enardecer a los legionarios, manifestó: “Yo autorizo a matar como un perro a cualquiera que se atreva a ejercer coacción entre vosotros. Que si los hiciereis así, quedareis exentos de toda responsabilidad”.

Aún quedan militares supervivientes que ocuparon puestos de responsabilidad, y que actualmente disfrutan de un retiro feliz. Por algo ganamos la guerra, dicen, con fiereza recordando sus hazañas a base de condenar a sus rivales al paredón, sin el más mínimo escrúpulo ni arrepentimiento.

El coronel Juan Yagüe, fue responsable de las matanzas en la ciudad de Badajoz, y desde entonces le valió el sobrenombre “el carnicero de Badajoz”.

La toma de Badajoz fue un suceso que ha quedado marcado en los anales de la guerra civil como el más perverso y cobarde. políticos de extrema derecha que intentan justificar a los sediciosos, con argumentos tendenciosos para tergiversar la verdad de los hechos. Pero la premeditación de aquellos acontecimientos fue estudiada y bien calculada por los militares sublevados.

Las alocuciones a continuación expuestas, determinan las intenciones de los militares golpistas: El general rebelde Francisco Franco, el 27 de julio declaró “salvaré a España del marxismo”. “No dudaré en matar a media España si es necesario”.

Miles de civiles fueron lidiados en la plaza de toros de Badajoz, legionarios moros fueron los encargados de masacrar a golpe de bayoneta sus víctimas.

Los tendidos estaban repletos de falangistas, frailes, monjas, terratenientes, y militares que aullaban divertidos ante aquel alucinante espectáculo.

Cuerpos ensangrentados de hombres, mujeres, algunos que no habían alcanzado ni tan siquiera la pubertad yacía en la arena con horribles heridas expuestos a una muerte lenta. En total cuatro mil personas fueron asesinadas.

Personalmente me incorporé al maquis porqué no había otra alternativa para combatir aquel sistema opresor; era consciente del riesgo que corría si caía en manos de aquellos energúmenos. Pero el deseo de luchar contra aquel nefasto sistema fue más fuerte que mi aversión de empuñar las armas, y me decidí.

“Venceréis, porque tenéis sobrada fuerza bruta.

Pero no convenceréis” Miguel de Unamuno

la opinión pública. La prensa de la época hacía eco de aquellos burdos embustes de antemano preparados, creando una atmósfera hostil contra aquellos hombres que tenían una moralidad ejemplar a toda prueba.

Lo inverso del ejército franquista, que poseía una mala reputación por sus crímenes, y por haber luchado codo a codo con las potencias del Eje, la Alemania nazi de Hítler y la Italia fascista de Mussolini. En definitiva un historial indigno.

Los maquis últimos resistentes de la República, han sido ignorados por todos los gobiernos que se han ido sucediendo desde el inicio de la transición: Adolfo Suárez, Leopoldo Calvo Sotelo, Felipe González, José María Aznar y José Rodríguez Zapatero. Todos ellos son cómplices, afirman, que la memoria histórica es un problema resuelto, y que prescribió en 1977,

con la aprobación de la Ley de Amnistía. Es totalmente falso, cuando está más que comprobado que hubo torturas, violaciones, desapariciones, juicios sumarísimos... Fue una exterminación de antemano proyectada desde el principio, y que el franquismo mantuvo hasta el fin. Por tanto son crímenes de lesa humanidad, delito que no prescribe nunca, según las normas del derecho internacional de los derechos humanos. Quieran o no quieran reconocerlo, es así. Un “Estado de Derecho”, como dicen que es España, en donde no se respetan los convenios internacionales de los derechos humanos. Es un motivo para inquietarse.

Como ex maqui, reivindico con orgullo nuestra lucha, que por nuestras convicciones democráticas supimos mantener sobre el terreno unas reglas de conducta que nos valió el apoyo y simpatía del pueblo. Lo contrario de los militares franquistas que para hacerse respetar sembraban el terror, asesinando aquellos que no pensaban como ellos.

La guardia civil tampoco se quedaba atrás en estos excesos, al extremo que llegó a cometer crímenes con el único objetivo de endosarlo a los maquis; con el fin de mancillar su imagen ante

EL nostre melic que volem destruir. I llavors, és quan tanquem els ulls per seguir endavant i erigir, erigir-nos com les vedettes del rotllo, els guardians de la revolució, l’Star System de l’okupació, els superperiodistes, els polítics-activistes o qualsevol altra bestiesa orgànica, egocèntrica o perversa. Som una alternativa, sense alternativa perquè la nostra proposta és una fantasia sense paradigma.

Tom i Jerry Berga, estiu de 2009 Aquest text apareix a l’Agenda Llibertària 2010 Paraules i sentències contundents, discursos incendiaris que s’apaguen quan topen amb la ignífuga i reac-

cionària realitat. Ben mirat, no només som ridículs perquè som insignificants, ho som sobretot perquè ens creiem part imprescindible de conceptes tan fràgils, endèmics i abstractes com els anomenats moviments socials.

Volem qüestionar l’ordre establert,

rere el foc de Grècia

però moltes vegades som incapaços de qüestionar-nos a nosaltres mateixos i les praxis que exercim per inèrcia sense prèvia reflexió, ni discussió.

En el fons, intuïm que alguna cosa no rutlla, que potser reproduïm dins el nostre entorn certs models autoritaris mal disfressats. Precisament, aquells models que no ens cansem de cridar

Per sort o no, l’expressió i la imaginació sorgits bàsicament de processos col·lectius poden esdevenir eines implacables per posar en evidència els dogmes interns i les pràctiques submises que se’n deriven. Cal qüestionar-nos des de la reflexivitat, però sobretot des de la creativitat. Si ho fem, podrem ser capaços d’incitar a subvertir el nostre propi ordre esta-

blert: utilitzant la ironia de l’stencil, la subtilesa de la poesia o el teatre que va més enllà del pamflet a dalt d’un escenari; però també diluïts entre el públic i preparats per un riure ple de sentit si va lligat al compromís. Crear i riure per acceptar, que avui i encara ara, l’únic revolucionari en la majoria de les nostres vides no es res més que una dialèctica retòrica i autocomplaent.

Ha passat un any de l’assassinat estatal que va encendre la flama de la indignació i la ràbia als carrers d’Atenes i tantes altres ciutats i petites poblacions de Grècia. El 6 de desembre del 2008 la policia acabà amb la vida d’Alexis Grigoropulos, jove anarquista de 15 anys. Fóu el desencadenant de la revolta que convertí el bressol de la democràcia en un camp de batalla i en un dels referents pròxims i pal-

pables de totes aquelles persones que aspirem a destruir el poder i crear un món millor sota les cendres de l’actual.

Es poden intentar discernir quines són les possibles causes de la revolta, entenent que les condicions econòmiques són tan sols un factor més que predeterminen la intensitat de les mobilitzacions.

No amb la finalitat d’establir una ruta a seguir per a les insu-

rrectes, sinó amb la intenció de reflexionar i aprendre d’una experiència carregada de futur. I és que la dimensió que agafà la revolta grega, no era previsible però si possible. Agafà desprevingut a tothom, però el treball realitzat pels grups anarquistes i altres col•lectius al marge del poder permeteren que s’estengues durant un mes i que encara avui es mantingui amb un grau de tensió menys elevada.

11

Rere-el-foc-de-Grecia

història i reflexió

rere el foc de Grècia 12

DOSSIER

DOSSIER

Rere-el-foc-de-Grecia

Nuestra diferencia de edad y el distanciamiento general nos dificulta discutir con vosotros en las calles; esta es la razón por la que os mandamos esta carta.

La mayoría de nosotros aún no nos hemos quedado calvos ni nos ha salido barriga. Somos parte del movimiento de 1990-91. Habéis tenido que oir hablar de aquello. En aquel entonces, cuando habíamos ocupado nuestras escuelas durante 30-35 días, los fascistas mataron a un profesor porque fue más allá de su rol natural (el de ser nuestro guardián) y cruzó la línea hacia el lado opuesto: vino con nosotros, a nuestra lucha. Entonces, hasta el más duro de nosotros fue a la calle a los disturbios. Sin embargo, nosotros ni siquiera pensamos en hacer lo que tan fácilmente hacéis vosotros hoy: atacar comisarías (aunque cantábamos aquello de “quemar comisarías...”).

Así pues, habéis ido más allá que nosotros, como ocurre siempre en la historia. (...)

Habíamos aprendido que siempre debe haber límites. No temáis la destrucción de mercancías. No os asustéis ante los saqueos de tiendas. Lo hacemos porque es nuestro.

Vosotros (como nosotros en el pasado) habéis sido criados para levantaros todas las mañanas con el fin de hacer cosas que más tarde no serán vuestras. Recuperémoslas y compartámoslas. Tal y como hacemos con nuestros amigos y el amor.

Os pedimos disculpas por escribir esta carta tan rápidamente, pero lo hacemos al ritmo del trabajo, en secreto para evitar que se entere el jefe. Somos prisioneros en el trabajo, como vosotros en la escuela.

Ahora mentiremos a nuestro jefe y dejaremos el trabajo: nos reuniremos con vosotros en Syntagma con piedras en las manos.

“El asesinato de Alexandros Grigoropulos el 6 de Diciembre desata enfrentamientos generalizados. La gente reacciona de la única manera que se puede responder ante un asesinato estatal – atacando. El Lunes los estudiantes atacan masivamente al parlamento y a comisarías de policía. Cinco días después los enfrentamientos incesantes muestran que los que todavía dicen que se trata simplemente de una venganza son ingenuos. Este asesinato no fue accidental, era posible.

Ocupants de la Universitat Econòmica d’Atenes

Ni Catalunya ni Espanya són Grècia Hi ha coincidències estructurals com l’evident corrupció estatal, els continus “excessos” del poder les altes taxes d’atur, la manca de l’anomenada inversió pública,,... i més ara en situació de crisi, quan Espanya se situarà possiblement (tal i com indiquen múltiples estudis econòmics) en el darrer de la llista dels anomenats “països desenvolupats”. És veritat que aquí no hi ha una desatenció estatal tan elevada, que les infraestructures públiques s’aguanten minsament i que l’evasió fiscal no és desenvolupa de forma tan descarada. Però també és cert que a Espanya s’han destinat unes quantioses sumes de diners a la neteja d’imatge dels polítics i les institucions, a la promoció del “civisme” i a la justificació de la policia que han calat a fons en una part substancial de la població espanyola. Estem parlant, en definitiva, d’un imaginari col•lectiu diferent al de Grècia, influenciat en bona part per la herència històrica d’ambdues realitats.

Herència Històrica L’herència històrica recent de l’Estat Espanyol i Grècia divergeix visiblement en la forma que es passà de la dictadura a la democràcia. Mentre que a Espanya com ja sabem fóu mitjançant el pacte social establert per una transició pacífica (amb tots els seus costos) , a Grècia fóren les lluites socials (amb els estudiants a primera línia) les què posaren fi al règim dels coronels. A Grècia, per tan, no hi ha tanta por a la revolta, perquè aquesta fóu la causant de la fi del règim. I es veu que les lluites poden dur a bon port, per què obtingueren resultats. A l’Estat Espanyol la història oficial ens diu que si “gaudim” de democràcia és gràcies al “esforç dels polítics” i al diàleg social hereu de la transició.

“Las balas de los asesinos uniformados, las detenciones y palizas de los manifestantes,el gas químico lanzado por las fuerzas de policía, no sólo no pueden imponer el miedo y el silencio, sino que se convierten para la gente en la razón para luchar contra el terrorismo de Estado y enfrentar la lucha por la libertad, para abandonar el miedo y para encontrarnos -más y más cada día- en las calles de la revuelta.

Dejemos que fluya la rabia y les ahogue! El terrorismo de Estado no pasará!”

Comunicat des de l’Okupació de l’Institut Politècnic d’Atenes

Un rebuig generalitzat a l’autoritat encara es manté a Grècia, on alguns barris segueixen tenint molta més vida que en altres ciutats europees. Els lligams entre la gent, són un destorb per a la policia, que no es veu tan legitimida a actuar com aquí. La història, brutalitat, corrupció i barroeria

13

Les estudiants

Per gripApopoulous, desembre 09

La policia

rere el foc de Grècia

Carta als estudiants (escrita per treballadors atenenses).

A Grècia els estudiants foren durant anys de dictadura pràcticament els únics que s’atreviren a alçar la veu, influenciats pel maig del 68’.

Quan el novembre de 1973 ocuparen la Universitat Politècnica d’Atenes per protestar pel frau electoral en les eleccions estudiantils, fóren reprimits militarment i posaren fi a la vida d’almenys 24 persones. El règim estava tocat de mort, ja que la ràbia pels assassinats i per tants anys de domini absolut acabaren amb una insurrecció generalitzada.

Aquest bagatge històric fa que encara avui els estudiants i les seves lluites es vegin amb bons ulls, les Universitats siguin considerades santuaris, “asilums”on no poden entrar ni la policia ni l’exèrcit i on en principi hi ha una llibertat de culte important.

Són per tan un indret propens per l’extensió de les idees llibertàries, mitjançant les nombroses activitats que s’hi realitzen, les biblioteques socials,... i també per què s’han convertit inevitablement en un referent per a l’organització, com un punt de trobada i d’assemblea (no exclusivament estudiantil) des de la qual s’originen els projectes i les accions. I com no, en una escola política per a la pràctica de la lluita al carrer.

Les Universitats esdevenen un referent per a l’organització, com un punt de trobada i d’assemblea on s’originen els projectes i les accions.

Les persones immigrants

de la policia grega discenteixen amb la policia de proximitat que ens han volgut vendre a Catalunya amb l’entrada dels Mossos d’Esquadra. Els lligams evidents de la policia amb els grups d’extrema dreta així com la formació de grups para-policials per reprimir les manifestacions han estat una tendència que no han fet més que reforçar aquesta imatge de policia repressora.

La inexistència d’un grup armat a Grècia que actués amb la mateixa constància que ETA a l’Estat Espanyol, ha dificultat l’acceptació per part de la societat de mesures antiterroristes que facilitessin la persecució de les revoltoses, amb tot el què això implica. Fins a l’any 2004, l’any de les Olimpíades, Grècia no comptava amb cap legislació específica sobre el tema.

Grècia és una de les portes d’entrada d’Europa per a les persones immigrants a través de Turquia. Tot i tenir unes condicions econòmiques precàries, és el país balcànic amb més riquesa i a partir de la caiguda de bloc de l’est el 1989 rebé una immigració massiva de països circumdants com Albània, Bulgària o Rumania. Com a tots els països europeus, els immigrants els hi són encomanades les pitjors feines del país i molts acaben treballant en economies submergides o en el treball en negre.

El racisme institucional, unit al despreci d’un sector de la societat cap a les persones immigrants, fóren els motius principals pels quals s’uniren a les barricades quan la ràbia del desembre es convertí en foc. A més nombrosos col•lectius d’immigrants ja portaven temps realitzant algunes lluites per defensar el què els hi pertocava. Però no s’ha d’oblidar el treball realitzat per nombrosos col•lectius anarquistes, que a la pràctica eren uns dels pocs que respongueren a les agressions del poder contra les persones immigrants. Cada cop que un immigrant morí en una comisaría o en un centre d’internament, es realitzaven concentracions de solidaritat i s’atacava algun símbol del poder relacionat amb el crim. El compartir espais pròxims, com el barri d’Exarhia (on fóu assassinat Alexis) també ha facilitat les relacions. Els llaços intermitents de solidaritat sembla que donaren, almenys durant la revolta, el seu fruit.

rere el foc de Grècia 14

presos

DOSSIER

15

Hacinamiento y Muerte a la italiana Un Pinche Italiano Manresa, desembre de 2009 Describir la situación de las cárceles italianas necesitaría tiempo y investigaciones profundas además de un amplio recorrido a lo largo de la península con entrevistas, reflexiones, aspectos jurídicos etc.

Les anarquistes “Lo que no sale en television son las okupaciones de ayuntamientos barriales. Tras la furia, la organización, lo que no dirán, es la autorganización que se da en la ciudad vieja, la parte antigua de Sálonica, y donde tras una asamblea abierta, se sucedió una manifestación espontánea (...)

Luego vas paseando tranquilamente y ves un concierto organizado en una plaza pública, proyecciones de imágenes de la revuelta. Y vas por la avenida principal, y pasas frente a un teatro okupado, que ahora sirve para la organización del pueblo. Lo que no dirán los medios, es que tras la última expropiación masiva en un supermercado, y la distribución de lo alimentos en un barrio obrero de Salónica, las viejas decían que no habían llegado a tiempo, que volviéramos a entrar, y aunque por el momento ellas no entren, aunque seguro manguen a diario, saben donde está su gente.

Lo que no dirán es que mientras caminábamos por un barrio obrero, en una pequeña manifestación lejos del centro, la gente se asomaba a los balcones alzando el puño, y la manifestación multiplicó su afluencia(...). No os lo imagináis, nos os hacéis a la idea, y eso no lo dirán los medios, pero ya lo decimos nosotrxs.

Lo que no dicen los medios pero sabe la gente, es que esto ha pasado de revuelta a revolución.”

Auto-organització en barris de Grecia

Si alguna cosa hem après de lo què està passant a Grècia és que és conseqüència d’un procés col•lectiu de varis anys. Perquè és relativament fàcil sortir una nit a realitzar una acció, però mantenir un pols amb l’estat durant un mes sencer és una altra cosa. Per fer-ho es necessita organització, experiència i constància.

La capacitat de mantenir una certa continuïtat en les lluites, malgrat el relleu o fractura generacional ha estat un dels factors que sens dubte es diferencia de la realitat de les lluites de l’estat espanyol. A Grècia s’han creat ponts per aconseguir que els avenços i l’experiència que s’han aconseguit durant un període, es puguin mantenir per al següent.

La participació de grups anarquistes en qualsevol espai amb possibilitat de conflicte, sense rebaixar ni discursos ni pràctiques ha servit per visibilitzar-se independentment del suport o rebuig que han rebut de la població. Els anarquistes existeixen en l’imaginari públic, no són una realitat aïllada. El treball en les assemblees de barri o en les universitats, combinades amb la pràctica constant de l’acció directa i el debat obert han estat les fórmules principals utilitzades. Sortir al carrer sense complexos, fer-se veure en definitiva, convençuts que algo es pot canviar o si més no destruir.

Cada col•lectiu, organització, individualitat o grup d’afinitat prioritza un treball per damunt dels demès, però com a mínim no es posen (de forma genèrica) pals a les rodes entre ells.

Quan hi han hagut cops repressius s’han intentat donar respostes generalitzades malgrat les possibles diferències amb les persones represàliades.

No s’han donat amb el mateix grau que aquí debats estèrils sobre l’utilització o no de la violència com a arma de

“Lo que no dicen los medios pero sabe la gente, es que esto ha pasado de revuelta a revolución”

lluita, entenent que cadascú té la llibertat d’actuar com cregui que ha de fer. Ni s’ha fet d’aquesta eina d’acció directa un “fetiche” allunyat de la realitat.

La possibilitat de donar resposta a necessitats vitals i aconseguir resultats parcials ha servit per què nova gent s’interessés per l’anarquisme.

I la por de la possible resposta contundent de les anti-autoritàries a una ràtzia repressiva per part de l’estat ha parat de segur molts empresonaments.

En definitiva, les lluites anarquistes gregues han aconseguit esdevenir un perill veritable pel poder establert, un grup de pressió a tenir en compte a l’hora de prendre determinades decisions. Per tot això el nou govern socialista està intentant aplicar tot un seguit de mesures encaminades a l’establiment de la pau social, entre les què es troben les detencions preventives, el setge policial constant en alguns barris o el setge continu als grups contestataris.

De momento solo quiero presentarles, a través de los números, tres aspectos constante e inquietantemente en aumento: el numero de l@s pres@s y las muertes de ell@s por suicidio o en condiciones no aclaradas.

Al día de hoy l@s pres@s son más de 63.400, este numero supera de 20.000 unidades la capacidad establecida y también la «capacidad tolerable". Un tercio de los imputad@s debe su pena a la infracción de la ley 49/2006 sobre las drogas (Ley FiniGiovanardi) que condena el consumo y el tráfico de sustancias ilegales aboliendo la diferencia entre drogas blandas y duras y alejándose firmemente de los demás países europeos. Una enorme campaña represiva montada contra consumidores y pequeños pushers sin que se obtengan consecuencias o mejoras reales en la lucha al narcotráfico.

Otra culpable de semejante hacinamiento es la ley 189/2002 (Ley

Bossi-Fini) que introduce el delito de inmigración clandestina y criminaliza l@s sin papeles y l@s que no siguen la orden de expulsión emitida tras el arresto. No pudiendo permitirse abogados y no teniendo un referente al exterior de las cárceles, much@s acaban siendo discriminad@s por el mero echo de haber huido de guerras, pobreza y miseria, por hallarse sin poder adquisitivo en un estado europeo y, encima de todo, sin obtener el estatus de refugiad@. Éstas y otras medidas extraordinarias (como la «carcelación preventiva en espera de juicio» que afecta a casi mitad de la población carcelaria) hacen que el numero de pres@s esté subiendo con un promedio de 1000 personas cada mes!

En la última decada fallecieron mas de 1500 detenid@s (169 en lo que va del año) un tercio de l@s cuales por causas naturales, un tercio por suicidio y l@s restantes por razones no aclaradas.

En el 2009 la tasa de los suicidios ha subido del 50% respecto al dato del 2008, lamentablemente resulta fácil pensar que las condiciones de sobrevivencia e injusticia empujen l@s pres@s a considerar esta opción. Sin

embargo, a través de continuas huelgas de hambre, motínes y gracias a las denuncias de medios independientes, se quieren hacer presente las condiciones inhumanas que tienen que en-

tratamiento sanitario obligatorio (con consecuente paliza si se rehusa). En estos centros de exterminio el índice de los suicidios es 21 veces más alto respecto al resto del país.

frentar la mayoría de l@s detenid@s: celdas de 8 metrocuadrados con 6-7 pres@s, sin ventanas/luz natural, sin agua, ratas que se suben desde la letrina, duchas sucias, llenas de moho y sin agua caliente, salida al patio 1-2 horas al día, colchones (si hay) arrojados al suelo, enfermadades, familiares que tienen que hacer cola de hasta 10 horas, torturas de carceleros y

El numero de las muertes no aclaradas está obteniendo un subidon considerable, algun@s no dudan en comparar los acontecimientos con un entorno paragonable a un regimen (...mediatico añadiría). Personas declaradas muertas por infarto pero con la cabeza rota, "suicidios" con hemorragias internas y hematomas en diferentes puntos, cuerpos encontrados con costillas y higado destrozados, pres@s en silla de ruedas muertos ahorcados a la pared, paraplejicos a quiénes se les negó la morfina, personas declaradas incompatibles con el sistema carcelario pero igualmente muertas en prision. La lista de los horrores es tristemente larga y los casos casi siempre distintos entre si pero acomunados bajo el lema del exterminio y del silencio necesario al sistema.

Cabe destacar que en los ultimos 15 años, tanto los gobiernos progresistas como los conservadores no han titubeado un segundo en promulgar leyes que despenalizaran delitos financieros y en contra del patrimonio

(infracciones no comunes y pertenecientes únicamente a ciertas categorías burguesas) o incluso indultar dichas faltas mientras el crimen de tortura sigue siendo impunido en cuanto no está previsto como delito en el codigo penal. Haciendo esto la casta politica, maxima representante de la democracia televisiva, imita lo que ya ocurrió durante el fascismo: sacar de las carceles corruptores, especuladores y grandes ladrones para despúes llenarlas de compañer@s, jovenes, drogadict@s, pobres.

Obviamente la prensa burguesa con sus periodistas aduladores raramente menciona los acontecimientos, aún peor, si lo hace describe l@s pres@s, sus vidas y sus entornos como causas pidiendo más seguridad y controles (léase rondas ciudadanas, camaras, ejercito en las calles, etc.)

Si a todo añadimos omertá de carceleros y complicidad de directores carreristas el resultado es obvio: Lo Stato Mafioso Italiano tortura ed assassina.

Fuentes: ristretti.it associazioneantigone.it

Vaga de fam internacional Xarnegxs power Manresa, desembre de 2009

Les vagues de fam, xapeos (no sortir de la cel·la), vaga de braços creuats (no fer res), autolesionarse (cosir-se la boca, tallar-se les venes), motins... són les eines-armes que usen les/els preses per lluitar des de dins. És des de dins que ha sortit la iniciativa de fer una vaga de fam del 20 de desembre a l’1 de gener en homenatge a totes les persones que ho han donat tot per la lluita contra l’explotació, la dominació, en defensa la terra i els animals.

«Esta huelga de hambre que vamos a hacer es un gesto de amor insurrecto... amor hacia personas que han dado su vida/libertad en el combate... compañeros como «el Francés», Paco Ortiz, Xosé (y todxs lxs asesinadxs en el FIES)... compañeros como Puig Antich, Agustín Rueda... Mauricio Morales, Zoe...»

Els companys que s’han sumat a aquesta vaga de fam són: Gabriel (Alemania), Marco (Suiza), Juan Carlos, Francisco, Honorio y Alberto (España), Diego (Argentina), Sergio, Mike (arrest dimiciliari), Evelin (arrest domicilari), Luca y Pasquale (Italia).

Ningú ens ha dit que la revolucióinsurrecció serà un camí de flors i violes. Tenim compas que esperen sentències de presó, tenim com-

pas presxs, clandestins i el pitjor de tot, a algunxs mai més les podrem abraçar perquè ja no estan entre nosaltres.

No podem negar el que sentim, continuarem lluitant, des de dins i des de fora contra tota explotació i dominació en aquestes dates simbòliques, marcades per la vaga de fam i en contra d’aquests dies de consumisme i hipocresia.

«Aprovechamos esta propuesta para hacerle sentir a todxs nues-

trxs compañerxs, ya sean presxs, fallecidxs y perseguidxs que nadie está olvidadx ni solx, la guerra ya comenzó y debemos estar atentxs, que no nos tomen con la guardia baja, afilemos nuestras armas que son nuestras condiciones y proyecciones para demostrar que no sólo somos desquiciadxs sino que somos guerrerxs en búsqueda de algo más que «atención», buscamos ver destruido todo tipo de relación de poder. Por la destrucción de la sociedad carcelaria y de cual-

quier tipo de sociedad con lógicas de poder. Que la solidaridad sea efectiva, real, reproducible, contagiosa y perdurable como la peste negra. Nos vemos en las calles que serán para la insurrección...» (extret de la pàgina hommodolars. org-setmana de solidartitat internacuinalista con Gabriel Pombo da Silva i tots els segrestats per l’estat).

Una abraçada calorosa i rebel a totes les salvatges i ingovernables.

territori

antipatriarcal

16

17

La territorialitat estatista: fronteres i identitat territorial

Intersexualitat: Control social a cop de bisturí

Hiram Gascoigne Manresa, desembre de 2009

Columna Clitoriana Manresa, desembre de 2009

El següent text és el resultat de la xerrada, amb el títol de «L’arrelament al territori des d’un punt de vista anarquista», i el debat posterior, que es dugué a terme el dimarts 15 de desembre de 2009 en el marc de les «Jornades Anarquisme i pobles», organitzades per l’Assemblea Llibertària de la UAB i el Grup FEL-UAB L’article es divideix en dues parts. En primer lloc exposo l’efecte determinant i l’hegemonia de l’estatisme en la territorialitat, una conseqüència del qual és la configuració de la frontera com a element estructurant dels territoris i la identitat territorial. Tot seguit s’exposen les principals crítiques realitzades a la frontera des d’una perspectiva anarquista.

L’estatisme: a la base de la territorialitat Sense entrar en detalls teòrics, per al desenvolupament de la interrelació entre els éssers humans i l’espai ha calgut ordenar i donar significat a l’«espai» (convertint-lo de pas en «territori»). Històricament hi ha hagut arreu moltes maneres d’entendre el món, de fraccionar-lo per fer-lo més comprensible, per controlar-lo millor, per orientar-s’hi millor, etc. Malgrat el que es pretén des de l’oficialitat, l’elecció d’una estructura —«metageogràfica», per fer esment del terme acadèmic— no és en cap cas neutral, sinó que depèn sempre dels interessos d’un grup concret dominant, i imposada a la resta de la societat. La seva elecció i imposició determina quins llocs i quins fenòmens territorials es poden veure i com s’han d’entendre i, pel contrari, els que no es poden veure ni entendre. Matitzant, no es tracta només de visualitzar o invisibilitzar, sinó també —i més rellevant— de fer concebible o inconcebible.

Des del segle XVI i des d’Europa, però ja des del moment mateix que és concebuda la propietat privada, s’ha anat imposant a tot el món una forma d’entendre, ordenar i concebre el món determinada per l’estatisme i el capitalisme. La ideologia estatista presenta l’«estat» com la institució imprescindible per a l’exercici d’una sobirania única sobre un territori delimitat (cal no confondre-ho amb l’estatalisme: la voluntat de crear estats). Des de l’estatisme s’ha traslladat aquesta premissa al territori, donant a lloc a una divisió fraccionada del món en peces clarament delimitades i desconnectades, ja siguin estats, regions, llengües, cultures, ecosistemes, etc, dotades d’unes característiques úniques. Així mateix, la territorialitat estatista s’ha combinat amb altres elements com l’eurocentrisme i l’universalisme europeu, el cientifisme (domini de les ciències biològiques i físiques) o el capitalisme.

Cal destacar cinc característiques de la territorialitat estatista. Primera,

qualsevol lloc ha d’estar adscrit a una unitat territorial i, per tant, cal eliminar els espais buits (de poder estatal, de capital): tot ha d’estar assignat i controlat. En segon lloc, són una impossibilitat les dobles (i triples) adscripcions, ja que en un recinte només hi cap una sobirania territorial. Conformes amb les anteriors, es pressuposa una homogeneïtat i un essencialisme particular a cada peça territorial, que els distingeix de la resta. Per acomplir les anteriors característiques, en quart lloc, és absolutament necessari delimitar (amb fronteres) les unitats. I, la darrera, la cirereta de l’estatisme: tot això i les seves conseqüències és considerat natural —i no pas una construcció humana— i, per tant, inevitable (ja sigui creat pels déus o la Natura i demostrable científicament).

L’exemple paradigmàtic d’aquesta territorialitat és el mapa polític dels estats (i les seves subdivisions); de fet, la cartografia hi actua com a mecanisme i metàfora. Estableix que un lloc anomenat Espanya és únicament Espanya i no pas Mèxic o Itàlia, i ho és amb les essències associades al lloc Espanya, i no amb les particularitats dels llocs Marroc o Índia (i el mateix, és clar, per França, Catalunya, Argentina, el Bages o el Berguedà). Igualment per a la resta de fenòmens i successos que es poden territorialitzar (i cartografiar): Europa només és Europa i no pas Àfrica ni Aràbia; les terres cristianes només cristianes i no musulmanes; a les terres de llengua castellana només s’hi parla castellà, i no pas altres llengües; en el paisatge mediterrani occidental només s’hi valoren espècies «autòctones», com l’alzina, però es rebutgen les «al·lòctones», com el pi blanc; i així fins a la infinitat. Pel contrari, per a la territorialitat estatista resulten inconcebibles, aberracions, degradacions i desviacions a eliminar d’aquells fenòmens que no s’emmotllen a la seva realitat: els moviments migratoris, el nomadisme, les transicions, els fluxos transfronterers, les identitats múltiples, els mestissatges, etc. Existeixen els «estats nòmades»? Impossible concebre’ls! O Turquia, què és: Europa o Àsia?

En la metageografia estatista tot hi queda subjecte, limitat i determinat: la geografia, la història, la llengua, la cultura, la identitat, els discursos polítics, la cuina, els animals i les plantes, les emissions de CO2, etc.

Estem colonitzats per la territorialitat estatista, pel seu discurs i llenguatge: difícilment hem sentit a parlar mai, per exemple, dels Escartons, les Passeries o Zòmia. No perquè siguem uns igno-

rants, sinó perquè per l’estatisme no existeixen. Només existeixen les fronteres «naturals» i infranquejables que, des de la lògica estatista, representen els Alps (entre França i Itàlia), els Pirineus (entre Espanya i França) i la llarga cadena de serralades i altiplans que se succeeixen des de l’Himàlaia fins a les altes terres del Vietnam (als límits des de l’Afganistan fins a la Xina i el Vietnam).

La crítica anarquista a la frontera i a la identitat territorial

“The World Justified, Left-Aligned, Centred and Right-Aligned”, d’Angela Detanico i Rafael Lain (2008) mongols, etc a l’antiga URSS) fins a l’empresonament, repatriació i expulsió dels «immigrants il·legals».

Des de l’anarquisme s’ha criticat la frontera, si bé sovint no va més enllà de simples proclames tipus «Ni fronteres ni banderes»; igualment en prou feines s’ha fet una crítica global a la territorialitat estatista que causa la frontera, la legitima i la justifica. Una de les principals aportacions fou la del geògraf anarquista francès Élisée Reclus (1830-1905), no per casualitat: fou l’estat francès qui creà la moderna territorialitat estatista i conceptes clau com «frontera natural». En tot cas, els principals aspectes a què des de l’anarquisme es fa incidència són cinc.

Això ens porta al tercer argument, centrat en l’artificialitat i naturalitat de les fronteres. Un dels mecanismes d’acceptació de fronteres rau en la seva naturalització, deslligant-les del seu origen humà (dels col·lectius dominants) i, alhora, legitimar-ne els continguts i les relacions de poder. Justament per naturalitzar-les se les fa coincidir amb elements lineals del relleu fàcilment identificables, com els rius, les serralades o els deserts. Arribats a aquest punt, cal no caure en un fals debat entre fronteres naturals i fronteres artificials. Totes són artificials en quant que són construccions humanes: els límits no els dibuixa la «natura» sinó la mà d’un polític, d’un rei, d’un general..., o dels seus cartògrafs.

Un dels principals objectius de l’estructura estatista és la divisió territorial: la creació de parcel·les de poder i de repartiment del pastís (es reparteixen i controlen recursos naturals, poblacions, vies de comunicació, etc). Les parcel·les són dominades justament pels qui imposen la territorialitat estatista, destinades a l’obtenció de beneficis particulars, que res tenen a veure amb els interessos dels explotats. Alhora que les fronteres les delimiten, separen —metageogràficament i, finalment, físicament— abruptament les realitats associades als territoris delimitats.

En aquest sentit, cal tenir present que són els Estats els que justifiquen els seus límits en suposades «fronteres naturals», com França amb la carena dels Pirineus i dels Alps i el riu Rin. La reivindicació de la seva naturalitat s’acompanya obligatòriament de la negació i combat de les relacions existents al llarg i ample de les valls i les riberes. Als Pirineus, sense anar més lluny, França i Espanya (i la corona d’Aragó) negaren i anorrearen l’autonomia i cooperació —les Passaries— entre les valls, just en el moment que estava emergint una confederació de valls pirinenques, un contra-poder.

Paral·lelament, en segon lloc, cal esmentar la protecció per mitjà de la frontera d’aquelles parcel·les de poder, ja sigui la classe dominant com els recursos que empoderen, d’unes «amenaces» externes. La protecció justifica tots els medis, de manera que la frontera no només és una línia sinó que esdevé una muralla física, endurida lineal i verticalment: de formigó, de reixes, amb filferrades o sense filferrades, electrificades, de pedra o sorra, amb radar o sense radar, d’alçades altes, constantment vigilades i controlades (per policies, militars o milícies paramilitars), amb controls d’entrada i sortida... En són exemples les fronteres de Ceuta i Melilla o la frontera entre Estats Units i Mèxic. I aquestes són les pacífiques! En el cas de les militaritzades en zones en conflicte encara és pitjor: la frontera del Caixmir entre l’Índia i el Paquistan, Israel-Palestina, etc, i fins a 17 murs o barreres infranquejables (amb un total de 7.500 Km, si bé arribaran a ser-ne 18.000 quan estiguin completament acabades).

Es pot entrar, si es vol, a respondre si realment existeixen les «fronteres naturals», que impedeixin o dificultin la interrelació de banda i banda. En realitat: molt poques, com el tsingy, un forma de relleu que separava les poblacions sedentàries de les caçadores\ recol·lectores de Madagascar; però actualment superades totes amb la tecnologia disponible.

El darrer aspecte fa referència a la relació entre identitat i frontera\territori.

En el marc de la territorialitat estatista, els territoris delimitats creen i imposen una identitat que hi està vinculada i, alhora, es construeix en oposició a l’exterior. Són, per tant, un mecanisme d’unió col·lectiva interna i d’exclusió exterior. En aquesta direcció, la immigració és instrumentalitzada com una amenaça a la identitat. D’altra banda, les fronteres esdevenen el símbol d’aquella identitat, fins al punt que pràcticament es pot dir que els col·lectius i individus no s’identifiquen amb els territoris en si mateixos sinó amb les seves fronteres, encara que paradoxalment s’aparti la mirada de les seves conseqüències (morts, empresonats, retallada de drets, etc).

Paral·lelament, la imposició geogràfica i metageogràfica de les fronteres nega i esborra, per part dels individus, les identitats múltiples, creuades i transversals; i, per part dels territoris, la superposició i coexistència de diferents identitats en un mateix lloc.

Relacionat amb els anteriors, en quart lloc s’ha de fer referència a la restricció de moviments (des del nomadisme i la transhumància fins a les actuals migracions) volguda i materialitzada en la frontera. En la lògica de la territorialitat estatista, allò que es mou, especialment les persones (però no tant les mercaderies i els capitals, sempre hi quan s’hi guanyi), és vist com un perill i una amenaça exterior —un «enemic»– a qui cal fer front. En aquest sentit es duen a terme des de polítiques d’assentament forçós de les poblacions nòmades (beduins i tuaregs a Aràbia i al Magreb, o kazakhs, tàrtars,

En relació amb què ja s’ha dit, els Estats Units o la Unió Europea (amb el Frontex) han redimensionat i endurit encara més la frontera: ja no és només geogràficament localitzada en el límit entre estats, sinó que s’ha deslocalitzat per actuar en totes direccions, tant vers l’exterior (acords amb estats tercers per impedir la immigració o per facilitar les expulsions i repatriacions) com l’interior (política i policia contra la immigració il·legal, creació d’espais d’excepció com els Centres d’Internament d’Estrangers, vulneració de drets,etc).

Per acabar, des de l’anarquisme alhora que s’han criticat aquests aspectes s’ha reclamat la destrucció de les fronteres i la construcció de realitats noestatistes. Tanmateix, el capitalisme actual és capaç d’apropiar-se i integrar fins a la crítica més contrària. Per posar un sol exemple, la reivindicació de les identitats múltiples i de la superposició està esdevenint un mecanisme de fragmentació social i aïllament individual al servei de les empreses i les campanyes comercials (targetes de client als supermercats, la «república independent de casa meva» d’Ikea, etc).

El sistema de control social es dota de múltiples mecanismes per mantenir a ratlla tot allò que pugui sortir-se de l’ordre establert. En aquest sentit, el sistema sexe-gènere és un d’aquests grans mecanismes reguladors i l’arma de control social més important: L’obligatorietat de la definició i classificació en els paràmetres «estendards» amollats en una dicotomia normalitzadora. El tracte institucional i mèdic de la intersexualitat n’és un clar exemple.

«Anomalies», «deformacions» o «alteracions» són conceptes aplicats a diferents variacions del cos sexuat normalitzat com a femení o masculí. Aquestes variacions, qualificades com a patologies, poden manifestarse cromosòmicament, gonadalment (testicles i ovaris) o genitalment (vagina, vulva, penis i pròstata) amb diverses combinacions. Segons dades extretes de l’estudi «Cuando los cuerpos engañan» de la Universitat de Puerto Rico, 1 de cada 1.500 – 2.000 naixements als estats Units són d’infants intersexuals. Per fer-nos una idea de la magnitud, aquesta xifra dels casos d’intersex és superior que els de síndrome de Down o fibrosis quística. Altres dades, com les facilitades per la biòloga molecular Anne Fausto-Sterling de la Universitat de Browm, apunten que fins a un 1,7 % de la població presentaria en un cos algun tipus de variació del considerat totalment masculí o femení.

El protocol biomèdic, amb la complicitat d’altres institucions, assigna a aquestes persones intersexuals, a cop de bisturí, una identitat sexual situada en el binomi home/dona. Aquesta assignació es fa en funció de paràmetres androcèntrics heterosexuals com la capacitat de penetració o orinar de peu en el cas d’un home i la capacitat de ser penetrada en el cas d’una dona.

Juntament amb la cirurgia genital per a l’assignació de sexe, la generització – procés pel qual s’assigna el rol social en funció del sexe— havia de complir la funció social del cos sexuat. Aquesta assignació es realitza durant els dos primers anys de vida i aquesta «patologia» és tractada amb suma emergència mèdica encara que, en una majoria, no hi hagi cap risc per a la salut. Evidentment, tota intervenció es realitza sota «secret de família» i moltes persones no sabran mai que han estat intervingudes. Hi ha hagut molts casos de reassignació pel mal «etiquetatge» que es feia sobre la persona la qual desenvolupava rols diferents als assignats. A aquestes persones se les desposseïa de la identitat viscuda fins llavors: canvis de nom, de roba, de ciutat, documents, ocultació de fotografies... En definitiva, un intent d’esborrar la memòria d’aquestes persones.

La possibilitat de l’homosexualitat en les persones intersexuals és concebuda com a «error mèdic» derivada d’un «mal procés» de generització.

Segons Mauro Cabral la justificació de les intervencions es basa en un primer terme en la «normalització» de l’aparença dels genitals, per por a què la persona es pugui quedar «sense gènere», i en segon terme per la hipotètica discriminació que patiria la persona intersexual. Però aquesta assignació forçada, no triada per la persona, és una de les pràctiques més brutals de manipulació en pro a l’ordre social establert. El gènere com a forma d’opressió d’una variabilitat —multiplicitat de maneres d’entendre la identitat sexual— que posa en qüestió el sistema binari.

Repàs històric de la visió mèdica de la intersexualitat A partir del segle XIX es començà a abordar a Europa (concretament a Anglaterra i França) el tema de la intersexualitat a partir d’una sèrie d’esdeveniments que van tenir lloc a l’època. Des de la classe mèdica es respirava preocupació per la inestabilitat política i social del què ells anomenaven «les identitats sexuals». Els discursos feministes per la igualtat, els homosexuals reclamant els seus espais en la societat i els nous descobriments fets per estudis antropològics de les manifestacions sexuals d’altres cultures estaven a l’ordre del dia. Sumat a aquests esdeveniments s’ha d’afegir el descobriment mèdic de casos de persones intersexuals, en aquell moment conegudes com a hermafrodites. Aquests casos es van descobrir en conseqüència del desenvolupament de la Ginecologia y per l’ansietat que van generar a la classe mèdica els assumptes relacionats amb el gènere.

Així doncs l’any 1896, Backer i Lawrence van dissenyar una guia que establia que la presencia d’ovaris i testicles (gònades) determinaria el verdader sexe i consegüentment el gènere del subjecte. A mesura que va avançar la tecnologia es van poder realitzar proves, com biòpsies per descobrir i diagnosticar la intersexualitat. En base a aquests diagnòstics, els metges van qüestionar-se el que significava per l’ordre social establert etiquetar un individu com a intersexual.

Més endavant al 1915 William Blair, de la Universitat de Liverpool va plantejar que a través de l’endocrinologia es podia demostrar que els atributs físics i psíquics d’una persona no depenien necessariament de la presència d’ovaris ni testicles. Blair era partidari

d’assignar el sexe a una persona segons les seves característiques secundàries i no només per les glàndules sexuals.

Per complir aquests objectius s’havien de dur a terme procediments quirúrgics que accentuaven les característiques que més destacaven en la genitalitat de la persona.

Cap als anys cinquanta, amb els treballs del Doctor John Money es va popularitzar la intervenció quirúrgica com a mètode mèdic d’abordar la intersexualitat. Aquest autor afirmava que les persones (intersexuals o no) quan neixen són psicosocialment neutrals i per tant el metge pot efectuar una operació a l’àrea genital per facilitar la criança i el procés de socialització d’un nadó classificat com a nen o nena. Aquest és el paradigma que predomina encara avui en dia a occident.

Tot i així, existeixen altres cultures que reconeixen i legitimen el cos ambigu i la multiplicitat corporea així com diferents manifestacions del gènere i del sexe. És el cas dels berdaches de la cultura dels indis natius americans i com els hijras de l’Índia.

El moviment intersex A principis de la dècada dels noranta sorgeix a Estats Units els primers grups d’activisme intersex. Aquests grup, i en especial la Intersex Society of North America (ISNA), va configurar el primer moviment presumptament polític el qual incloïa, des de persones intervingudes (tot i que segons alguns col·lectius són molt poques les persones intersex que formaven part d’ISNA), fins a metges i psiquiatres crítics amb els protocols biomèdics. El moviment es va anar estenent, prenen força a Amèrica del Sud i, en menor proporció, a Europa.

S’ha d’especificar que els col·lectius intersex, tot i tenir unes premisses iguals, són diversos en la seves línies d’actuació i objectius (alguns col·lectius prefereixen el terme de «resistència», altres «emancipació»...).

Dins de les grans organitzacions, trobem l’Organització Internacional d’Intersexuals (OII) que difereix molt amb la ISNA, ja que l’OII rebutja la definició exacta de la intersexualitat, els tractaments individuals o l’assignació d’una identitat de gènere

segons la variació intersexual. L’OII és molt crítica amb ISNA, la qual ja no es troba en «actiu», ja que va «aconseguir» una definició acceptada per a la intersexualitat (sense consultar amb grups intersexuals): Transtorn del Desenvolupament Sexual (DSD).

Segons moviments intersexuals crítics amb aquesta definició —aconseguida per ISNA després dels seus «anys de lluita» –: «No hay ningún argumento contra la suposición de què las variaciones intersexuales necesiten una definición medica precisa cuando los dos sexos oficiales no lo necesiten. El artículo entero (article de Cheryl Chase d’ISNA) se basa en la suposición de què las variaciones sexuales són de hecho patológicas y requieren tratamientos».

En línies generals, podem dir que l’activisme intersex de base, a banda de sostenir la possibilitat de la intersexualitat com a posició identitària particular, demana la integritat corporal de la persona i la lliure disposició del cos i decisió sobre ell. Rebutja així, la patologització de les variacions sexuals, qualificades pel «Transtorn del Desenvolupament Sexual, així com les «medicacions normalitzadores».

Així doncs, el moviment intersex en si mateix, en la seva visibilització, ja és una resistència al determinisme sexual i genèric. Més enllà de la crítica a les institucions mèdico-polítiques

entorn a l’obligatorietat de modificar quirúrgicament i químicament (hormones i demés) els cossos, l’activisme polític intersex qüestiona el mateix funcionament de l’estructura sexe/ gènere en poder trencar amb les «normalitzades» correspondències entre identitat sexual, orientació sexual i gènere. Com qüestiona Mauro Cabral: «Existeix la possibilitat de ser gay sense penis?”.

Així doncs, des del feminisme radical no es pot obviar la lluita intersex la qual també lluita per acabar amb el control dels nostres cossos i assenyala l’opressió que comporta el gènere. Les formes de control del sistema patriarcal van més enllà de classificar-nos com a dones o homes, és nodreixen de mètodes repressius com l’estigmatització, l’ocultació, l’eliminació o la patologització de tot allò que produeixi qüestionament o subversió a les estructures establertes conceptualitzades des del poder com a «normals».

internacional

internacional

18

19

Pirates versus espoliadors

Cròniques de Guinea: el país de la Bauxita

Tonyina Radioactiva Rage Manresa, desembre de 2009

Berga, desembre de 2009

Mentre els mitjans de desinformació de masses ens diuen que els violents pirates somalis segresten pobres pescadors de tot el món, aquests cínics de la desinformació s’obliden d’explicar-nos que els veritables saquejadors i assassins som els països rics encobrint la pesca il·legal de gran tonatge i les descàrregues secretes de matèries perilloses a les costes d’un dels països més pobres de món on persones normals, com tu i jo, en una situació extrema prenen la difícil i arriscada decisió d’esforçar-se al màxim i fins les últimes conseqüències en defensar els seus i el que és seu. És en aquest context on sorgeixen els pirates de l’actual Somàlia.

Ara ens diuen que a Somàlia hi han pirates que segresten i roben, i potser és veritat. Fent una ínfima aproximació al terme real de pirata (i no al de ficció o el creat políticament), veiem que la paraula deriva del grec «piran» que significa «esforçar-se en». Pirates n’hi ha hagut des del segle V abans de l’era moderna, però els més actius foren des del segle XVI fins a mitjans del XIX, tot i que encara es fan accions pirates avui en dia. Un del primers pirates coneguts podria ser el descrit per Homer a l’Odissea, Ulisses amb els seus atacs tornant cap Ítaca o Jasson amb els seus Argonautes (en l’antiga Grècia); els Vikings; Barbanegra al segle XVIII; o, les pirates Anney Bonny o Mary Read que mentre a les marines de tot el món a les dones se les considerava portadores de mala sort, elles capitanejaven els seus vaixells al s. XVIII. La majoria assaltaven naus carregades amb l’espoli de les potències colonials, alguns atacaven i alliberaven les esclaves del comerç humà i a vegades creaven comunitats col·lectivitzades renunciant a nacionalitats i vivint el suport mutu en nuclis llibertaris, com foren les comunitats de Libertalia al segle XVII a Madagascar, Campeche a Mèxic, Joló a Filipinas o Borneo. En molts d’aquest casos, els i les pirates eren considerades pels habitants nadius de les zones d’acció com a defensors contra l’espoli extern i inclús a vegades com a herois.

Per a mi crec que s’haurien de separar la majoria de Corsaris dels pirates abans definits. Moltes vegades posats al mateix sac per les seves accions similars i per no anar amb la flota oficial colonial. La majoria de corsaris gaudien d’una «patente di corso»,

espècie de permís oficial, que només podia emetre França i Gran Bretanya i que els permetia actuar tenint cobertura reial. O sigui que molts dels Corsaris no eren més que mercenaris al servei de les potències colonials.

Empreses de tot el món dedicades a l’extermini marí I encaminant-nos al present, i a la problemàtica però rica i estratègica zona de la banya d’Àfrica, a Somàlia a partir de 1991, any que va col·lapsar el govern i es va perpetua una dura guerra civil, i amb la incapacitat de vigilar el seu territori, es va veure incrementar els conflictes a les seves aigües. Empreses de tot el món dedicades a l’extermini marí i de «gestió» de residus es fixaren en les costes d’un dels països més pobres del món i que s’havia quedat sense control de les seves aigües territorials. Les primeres són els armadors de grans i cars vaixells pesquers que arrasen amb àmplies zones de peixos i marisc i que anualment extreuen de les aigües somalis l’equivalent a 95 milions de dòlars en vida marina (dada només per orientar-nos en la magnitud de l’espoli, ja que per nosaltres és impossible comptabilitzar la vida i diversitat animal i vegetal en diners). Les segones són més complexes, ja que parlem de les empreses encarregades de la gestió dels residus dels nostres països rics, que actuant en completa il·legalitat i impunitat llencen la deixalla radioactiva, principalment urani, i la perillosa com la d’hospitals o metalls pesants com el cadmi o el

mercuri dins de la zona marítima pesquera de Somàlia, oblidant-se dels «problemes» burocràtics i a «costos» molt baixos.

A l’any 2005 es van comptabilitzar uns 800 vaixells dels denominats IUU (Pesca il·legal No declarada y no Reglamentada) dins d’aquestes aigües somalis de moltes banderes i procedència . En canvi el tema de les deixalles va quedar patent (tot i que està denunciat des d’inicis dels noranta), després que el gran tsunami del 2004 portés a les costes nord de Somàlia una infinitat de deixalles i contenidors radioactius oberts o malmesos per les fortes onades i que van quedar a les platges sense cap control i sense avisar a les poblacions locals de la perillositat de tot allò que la mar va fer arribar a casa seva .

Prenent la difícil i arriscada decisió d’esforçar-se al màxim En aquest context on la pesca local i tradicional res pot fer contra les arts destructives dels estrangers; on l’única font de proteïna de la població local que no té res més, marxa en grans vaixells cap a les taules de les persones que tot ho tenim; a on a una zona ja prou castigada de per si, s’ha vist incrementar moltíssim malalties i afeccions desconegudes en la població d’allà com les hemorràgies abdominals i de boca, infeccions de pell, càncers, etc. És en aquest context on les poblacions locals s’organitzen i surten a la mar a protegir el seu territori. O sigui és en aquest context

En contra d’aquest acte de resistència, lluny d’entendre la realitat de la situació i buscar possibles solucions, els països rics i armats, avalats per resolucions de la cada dia més patètica ONU, amb suport logístic de l’OTAN i altres marines de guerra del món que conjuntament tenen una flota de quasi 40 vaixells de guerra a la zona, i encoberts per la cortina de fum informativa que ens tenen acostumades els mitjans de desinformació de masses, la solució que presenten les democràcies occidentals és la de la pau romana, la militar i des de la òptica etnocentrista de què manen. A més, països com Espanya ha donat una nova «patente de corso» a empreses de mercenaris, vinculades a grups de dretes, per anar als grans pesquersespoliadors, i on l’única discussió que s’ha donat aquí es si aquest nous corsaris podien portar armes llargues o només curtes. Tot això i més, que segur no coneixem, per combatre uns pirates que defensen el seu futur a casa seva, que van en petites barques i amb armes no massa noves i que fins al moment no han fet servir mai contra cap dels pescadors que han retingut. Tot plegat, si no fos per què ja ens imaginem el desenllaç, quedaria bé en un nova saga de pelis on unes quantes valentes i poc armades persones fan front al gran i malvat exèrcit invasor. Clar, no o veurem per què les valentes, poques i mal armades resulten ser pirates i a més són negres! i clar no queda bé, que els herois blancs, rics, en vaixells de guerra amb la més moderna tecnologia militar, aniquilin a petits grups de persones sense samarreta amb un fusell dels anys noranta a sobre d’una barqueta de pesca.

allà, que pescaven prop de la seva costa i arrossegaven grans contenidors amb deixalles, cap periodista internacional va acudir a la invitació i ni tant sols va sortit una petita nota en referència enlloc. Que hi ha constància que a altres llocs d’Àfrica, com a Costa d’Ivori, també es donen descàrregues il·legals de materials perillosos que en teoria tenen prohibida fins i tot la circulació marítima, segons un d’aquells tractats que tant agraden signar als poderosos i que després ignoren el que ells mateixos dicten.

Que en tots aquest anys de resistència, els pirates somalis mai han disparat a cap dels pescadors retinguts.

Que el tonyinaire Alakrana l’any 2008 va facturar més de 30 milions d’Euros i que va fer 6 milions nets en beneficis arrasant els oceans, que un pescador somali el seu sou és de 2 o 3 dòlars al dia, etc.

Amb aquesta informació és obvi que els «bons» d’aquesta peli són els pirates de les barquetes de pesca tradicionals i no pas els saquejadors dels oceans i els seus corsaris que els protegeixen. I que li quedi clar a totes les persones embarcades en els bucs congeladors que cap govern o exèrcit us defensa a vosaltres, sinó al benefici econòmic que té l’espoli i extermini dels recursos dels pobres.

Deixant les bromes i per acabar dir que el 70 % de la població civil de Somàlia avala i respecta als pescadors locals convertits en pirates . Que els pescadors locals de diferents punts de Kenya han vist incrementar la pesca d’ençà que es veuen menys vaixells factoria internacionals, i es solidaritzen amb els pirates pescadors de Somàlia. Que quant a la ciutat de Khorey, al nord de Somàlia, es va fer una crida internacional per observar tres vaixells internacionals retinguts Fonts: Informe del Grup de Treball en Alta Mar (HTSF, High Seas Task Force).

HSTF. Entrevista al portaveu de NNUU pel Medi Ambient Nick Nutall a Al-Yazira. http://wardheernews.com. Pàgina independent d’informació de Somàlia.

Diari 5 Días.

Barrikada

Entrava a Guinea amb el regust agredolç que m’havia deixat Guinea Bissau. Guinea Bissau és un país bastant peculiar d’Àfrica occidental on havia fet molt bones coneixences i havia disfrutat de l’hospitalitat africana més sincera. Per altra banda, les seqüeles de la suposada malària encara es feien notar. Dic suposada perquè no vaig ser capaç de trobar un sol metge en tota la zona sud d’aquest minúscul país.

El país estava de potes enlaire, quan vaig entrar feia poc que havien matat al president, a un tal João «Nino» Vieira. Els militars havien entrat a casa seva i se l’havien carregat com a resposta a l’atac que havia rebut el cap de l’exèrcit dies abans, el General Tagme Na Waie. Mentrestant, la població restava insensible i indiferent als fers i desfers dels seus governants. El desig majoritari palpable arreu era que es matessin tots entre ells i els deixessin en pau. Guinea Bissau és una ex-colònia portuguesa amb uns índex de pobresa molt exagerats i l’última colònia a «independitzar-se». Una de les peculiaritats del país és que és l’escala que fa la cocaïna arribada de sud-america abans d’entrar a Europa i és pel control d’aquest mercat que es produeixen magnicidis quotidians. El serveis sanitaris no funcionaven ja que els metges portaven mesos sense cobrar els salaris i el mateix passava amb els mestres. Els únics que cobraven eren els militars i la

una maniobra dels estats units que consisteix en enviar i pagar a nordamericans joves una estada de dos any en un lloc concret dins la geografia mundial. No tenen cap programa fixat i solen ser lliures per triar el projecte que volen desenvolupar, i no n’han de passar comptes al seu govern en cap moment. Normalment es dediquen a muntar cooperatives o a la pedagogia.

Més enllà del colonialisme cultural i la implantació de dinàmiques capitalistes en regions on es mouen amb altres lògiques els Peace Corps són un contacte permanent del govern d’EUA amb els països hostes. En aquest sentit és normal que alguns d’ells acabin treballant als països on han estat durant el programa aquest cop treballant directament per multinacionals o les institucions americanes. Era el cas de l’amic del Rob (el nano que m’acollia), no m’enrecordo del seu nom però suposarem que es deia Steven. L’Steven treballava pel departament de defensa del govern dels Estats Units (es llegeix exercit dels EUA) en col·laboració directa amb l’exèrcit guineà. Les seves tasques eren de logística i coneixia a la perfecció totes les armes, tancs i maquinària de què disposava l’exèrcit de Guinea amb el qual treballava. Lògicament no em vaig sentir bé amb cap d’aquests dos personatges i vaig decidir marxar d’aquella casa.

baria amb la corrupció. Mentrestant, França i, com vaig comprovar jo mateix, els Estats Units seguien donant suport econòmicament i logísticament el seu exèrcit, França concretament amb dos milions d’euros a l’any en matèria de col·laboració militar, a més de la venta directa d’armes. Tot i així les relacions amb França després de la independència no eren bones, Guinea fou un dels països que més enèrgicament es va apartar de la seva antiga colònia a partir de l’independència.

Tot i així França no es vol quedar endarrere amb el repartiment del pastís.

I és que a Guinea hi ha molt a repartirse, sota el sòl d’aquest país hi ha el 40 per cent de les reserves mundials de bauxita (mineral de què se’n deriva l’alumini) i els països occidentals no es volien quedar endarrere. No és d’estranyar que les mines de bauxita del país són propietat de tres de les més grans companyies d’alumini del món, Alloca d’EUA, Alcen de Canadà i Rosal de Rússia. Els governs d’aquests respectius països no van dubtar en donar suport i finançar a través de la firma de contractes milionaris amb l’antic govern de Guinea, corrupte i dictatorial. Però és ara que Guinea passa a primer pla de l’actualitat internacional, a l’igual que Zimbabwe i altres països d’Àfrica i es considera al seu govern com de tirànic i salvatge.

Però perquè ara? i perquè Guinea i no Gabon, Camerun, Níger o qualsevol altre país Africà que també està en mans d’assassins?

El tema és que Guinea, comandada per Dadis va firmar amb Xina un contracte on el país asiàtic es compromet a invertir a Guinea 4,5 mil·liars d’euros en infraestructures i per l’extracció de bauxita, or, ferro, petroli… donant l’esquena a les empreses occidentals i al seu govern que fins a setembre de 2009 havien col·laborat estretament amb el dictador Dadis i els seu precursor.

policia. Però no és sobre Guinea Bissau de què vull parlar.

Seguint amb el fil de la història i després d’incontables hores dins d’un land rover atapeït de gent i mercaderies vaig creuar la frontera i vaig arribar a Guinea, més concretament a Conakry, la seva capital. Per sort o per desgràcia a la capital guineana hi tenia un contacte que havia trobat a la web www.couchsurfing.org que m’acolliria a casa seva. Era un pis luxós situat a la zona rica de Conakry i dins d’una urbanització emmurallada i vigilada les 24 hores. En Rob era un nordamericà que tenia una consultoria i vivia amb un altre nano blanc, també americà i que també treballava a la capital guineana. Els dos havien sigut Peace Corps. Fent un incís, el programa de Peace Corp (cossos de pau) és

Mentrestant la situació política de Guinea era d’allò més delicada. A finals del 2008 el president que havia governat durant dècades aquesta ex colònia francesa, Lansana Conté havia mort. Immediatament hi va haver un cop militar i el nou president va passar a ser el militar Moussa Dadis Camara.

Dadis va afirmar que el seu govern era transitori i que al 2010 convocaria eleccions i que ell no es presentaria però les seves ànsies de poder el van fer canviar d’opinió en breu, cosa que incomodà a la Unió Europea pels motius que explicaré més endavant. Els seus discursos esperpèntics i autoritaris on no deixava passar l’oportunitat d’escridassar en públic als rivals, ja es coneixien com els shows d’en Dadis es barrejaven amb els videoclips que emetia la televisió guineana ballant amb ballarines i tot cantant que aca-

el responsable de la matança del 28 de setembre, al·legant que ell no podia controlar l’exèrcit. Amb Dadis en estat greu i amb Toumba fugit, el país rau en mans ara mateix de Sékouba Konaté, el número tres de l’anterior govern i que ja ha sigut beneït per les potències occidentals.

L’ombra de França en l’assassinat no ha tardat en aparèixer i en resposta els gendarmes que custodiaven l’ambaixada francesa a Conakry van ser ferits per dispars de bala no fa massa dies.

Les relacions dels països occidentals amb les seves antigues colònies segueixen sent relacions d’explotació.

Guinea n’és un exemple però són la majoria de països africans que veuen els seus recursos espoliats per tercers

les seves matèries. Per aconseguir-ne el control es dóna suport directe a dictadors (com és el cas de Gabon, Camerun o Níger) a nivell econòmic i de subministrament d’armes i s’alimenten conflictes armats (com el cas de República Democràtica del Congo). Més enllà d’assenyalar als governs africans o europeus i a les seves empreses caldria reflexionar qui són els compradors de les mercaderies espoliades. Som nosaltres els últims beneficiaris de l’explotació, ja que amb aquesta relació d’espoli ens arriben productes manufacturats que ens faràn la vida més còmoda (que no més plena). Un cooperant que treballa per una ONG al Congo es feia la pregunta si realment nosaltres podíem reclamar el dret a tenir ordinadors portàtils, mòbils i aparells d’última tecnologia. Els ordinadors portàtils porten un mineral que

El 28 de setembre passat i davant les declaracions de Dadis afirmant que es pensava presentar a les properes eleccions els partits de l’oposició van convocar un míting a l’estadi de Conakry.

La manifestació, legalitzada pel govern es va saldar amb més de 150 morts, milers de ferits i desenes de violacions quan els soldats de Dadis van entrar salvatgement a l’estadi per avortar l’acte polític.

Immediatament em va venir al cap la imatge de l’Steven, l’americà que vaig conèixer a Conakry i que col·laborava estretament amb els botxins.

El 3 de desembre passat, m’assabento que Dadis esta hospitalitzat a Marroc després d’una temptativa d’assassinat.

El responsable és Toumba Diakité, un altre militar de la junta que governava el país i que Dadis havia acusat de ser

països en molts casos, les antigues colònies. Si bé estan entrant nous actors dins del panorama d’espoli Africà encara és França el país amb major nombre d’empreses estrangeres al continent. Dins d’aquest marc ha entrat amb força la xina, nova colonitzadora d’Àfrica i en pugna directa amb els països occidentals pel control de

prové de l‘est del Congo (el Coltan) i que és el responsable de la guerra que fa anys que dura.

Podem reclamar el dret a tenir objectes sofisticats però per a nosaltres aquest dret suposa l’empobriment i l’alimentació del conflictes armats.

Fent-nos a nosaltres també còmplices.

internacional

internacional i breus

20

21

L’ONU, el govern rwandès i els interessos internacionals

Arkansas, l’estat de Bill Clinton, i la Barrik Gold, que al seu consell d’administració disposa de George Bush pare, i Brian Mulroney (exprimer ministre canadenc).

Un cop derrocat Mobutu, puja al poder el president Kabila, que el 2001 és assassinat i deixa el lloc al seu fill, que és fidel als interessos occidentals.

Negritas Manresa,novembre de 2009 L’ONU està preparant un informe, encarregat pel Consell de Seguretat, per analitzar la situació de la guerrilla hutu, Forces Démocratiques de Libération du Rwanda (FDLR), activa en el Congo. Les filtracions d’aquest suposat informe als mitjans de comunicació, el qual no s’ha fet públic, denuncia que aquesta guerrilla està rebent armament i finançament a causa del tràfic il·legal de minerals i de les donacions d’ONG’s estrangeres. En aquest context, el suposat informe a l’Associació Inshuti de Manresa i la Fundació S’Olivar de Mallorca de finançar l’FDLR i s’assenyala a Joan Casòliva, membre d’Inshuti, de ser el portador dels diners. Les dues organitzacions han desmentit l’acusació, afirmant que els diners de les organitzacions han anat a parar als projectes de cooperació i que mai han obtingut les grans quantitats que apareix al suposat informe. Les dues organitzacions han coincidit en denunciar que «el govern de Rwanda, a través de la seva diplomàcia política vol utilitzar les Nacions Unides per desprestigiar-les», ja que «han plantat cara a la seva impunitat», entre altres coses, amb una querella que incrimina a quaranta alts càrrecs del govern rwandés, amb el seu president inclòs.

Segons les filtracions de l’informe, Joan Casòliva s’hauria entrevistat amb dues presumptes membres del FDLR i, a més, se l’acusa per un suposat testimoniatge el qual menciona a Casòliva com a «finançador».

Segons Casòliva aquestes acusacions són falses, ja que una de les persones és una dona refugiada a la qual ajuda amb els estudis de la seva filla i l’altre és un home que «sempre li demana diners» però que mai li ha fet gaire cas. Pel que fa a l’acusació de la testimoni, Casòliva recorda que «allà és molt fàcil trobar testimonis falsos» i fica com a precedent l’associació institucional IBUKA, sindicat acusat per diverses organitzacions internacionals de fabricar proves, sostenir i cobrir falsos testimonis.

L’objectiu: La querella Segons les organitzacions investigades, aquest «muntatge» correspon a l’intent del govern Rwandés i amb els seus còmplices internacionals de paralitzar la querella amb difamacions com la suposada vinculació d’aquestes organitzacions amb guerrilles considerades «terroristes» per la comunitat internacional.

Els fets de la querella es remunten l’any 1997, en el conflicte rwandès, quan van assassinar a nou persones de l’Estat espanyol (una persona més va resultar morta en un «accident», però no es va considerar assassinat

organitzacions. Inshuti, tot i donar-hi suport, mai ha participat en el procés judicial.

Però aquesta no és l’única maniobra contra la querella. Segons S’Olivar, algunes testimonis importants de la querella, refugiades a Bèlgica, han patit diversos atemptats greus en aquests darrer temps. Un dels mecanismes més utilitzats és l’enverinament.

Tot i haver un auto de processament i un ordre internacional de captura, encara no hi ha hagut cap resposta.

Es més, segons dades d’Inshuti, fa uns mesos que el Cap d’Estat Major

va ser el 26 de novembre —enmig de l’impacte mediàtic de l’informe de l’ONU— quan el ministre de justícia rwandés s’entrevistava amb el seu homòleg a Madrid.

Sense deixar el camp de la diplomàcia, no és la primera vegada que s’utilitza l’ONU com a mecanisme de control en aquest assumpte. Com denuncien diverses organitzacions, l’ONU va embargar dos informes (Gérsony i Hourigan) fruit de la investigació oficial duta a terme el febrer de 1997 per l’equip d’investigació del Tribunal Penal Internacional per a Rwanda, liderat per Michael Hourigan. Aquests va ser omessos perquè apuntaven

versos interessos a Rwanda, ja sigui com a plataforma militar, com per a l’explotació dels recursos naturals dels Estats veïns. En aquest sentit diverses organitzacions assenyalen el gran augment de societats transnacionals concentrades a les províncies de Kivu-Norte, Kivu-Sur y Alt-Congo, en la zona est del Congo, Estat amb gran potencial en recursos minerals.

Les vinculacions entre Estats Units i Rwanda no són difícils de trobar. El general Paul Kagame (predient de Rwanda) va ser entrenat per U. S. Army Comand and General Staff College de Fort Leavenworth de l’estat de Kansas. A més, segons S’Olivar, EUA i Gran Bretanya ha facilitat assistència militar i finançament a Rwanda creant-se la seva «àrea d’influència», juntament amb Uganda, a l’Àfrica de l’est. A més, segons dades del Financial Times, una de les assessories financeres més importants del govern rwandès recau en propietat del mateix Tony Blair, amb l’empresa Windrush Ventures No 3. Aquesta empresa és l’encarregada d’atreure la inversió estrangera a l’estat de Rwanda. Una de les «donacions» gestionades per aquesta empresa va ser la rebuda d’una fundació «benèfica» del laborista Lord Sainsbury de quasi 2,5 milions de dòlars.

El paper dels mitjans per manca de testimonis i proves que demostressin l’atemptat) a Rwanda i als camps rwandesos del Congo. Des del govern Rwandès, i els mitjans de comunicació internacionals, sempre es va culpabilitzar a grups rebels hutus d’aquets crims. Tot i així, algunes organitzacions van iniciar una investigació que va culminar el febrer de 2005 amb la presentació d’una querella davant l’Audiència Nacional la qual imputa aquests assassinats a quaranta alts càrrecs del grup politicomilitar Front Patriòtic de Rwanda (FPR), actual govern Rwandès. Aquesta querella va ser presentada bàsicament per l’ONG S’Olivar amb el suport d’altres

de Rwanda, James Kabarebe, un dels quaranta noms buscats, va ser detingut a Sudàfrica. La seva detenció va ser comunicada al jutge espanyol que va posar en marxa immediatament els tràmits per la seva extradició, però un cop finalitzats, Kabarebe sorprenentment havia «desaparegut». En el camp diplomàtic, el govern espanyol i rwandés han intensificat les seves relacions. Fa poc el secretari d’estat d’Exteriors, Angel Lossada, va viatjar fins a la capital de Rwanda, Kigali., per negociar entre altres coses la situació del cas Alakrana amb les suposades pressions per frenar la querella. L’últim moviment diplomàtic,

amb claredat els alts membres (inclòs el president Kagame) del FPR com autors, entre d’altres, de l’atemptat del 6 d’abril de 1994 on van morir els presidents hutus de Rwanda i Burundi i de les altres deu persones que viatjaven en aquell avió diplomàtic i que posteriorment va desencadenar el genocidi.

Qui protegeix Rwanda?

Rwanda, és un dels Estats africans més cotitzats per occident a causa de la seva posició estratègica a l’Àfrica.

EUA i altres estats europeus tenen di-

Tot i que el primer mitjà que va difondre la notícia va ser un diari rwandès, la noticia de l’informe de l’ONU va caure a l’estat espanyol a través del diari Público, un diari fidel als interessos del PSOE, o sigui que segurament les trobades diplomàtiques entre el govern espanyol i ruandès han donat els seus fruits. A ningú interessa que es destapin els assassinats i massacres comeses pels actuals dirigents de Rwanda, entre ells les de nou cooperants espanyols que havien vist massa coses i podien ser testimonis molestos. TV3, el 3/24 i Catalunya informació, van esbombar la notícia i Catalunya informació tenint la possibilitat de parlar amb Joan Casòliva,

un dels acusats de col·laborar amb la guerrilla hutu, no van deixar-lo sortir en antena, i li van donar «llargues» fins que se’l van treure del damunt.

Segons les persones implicades en l’informe, els mitjans de comunicació generalistes no les han deixat expressar com elles volien. D’això se’n diu periodisme de primer ordre! Obeir a la mà que et dóna de menjar, així de trist, així de cru.

Interessos i repàs històric Aquí no volem fer una cronologia exhaustiva de com va succeir el conflicte dels grans llacs, que va tenir lloc a Rwanda, Burundi, i al Congo (ex Zaire), sinó que intentarem resumir els interessos polítics i econòmics que van promoure aquest conflicte.

Després de l’època colonial, en què tot Àfrica estava repartida per les grans potències europees que en van treure tot el suc que en van poder, va començar una època neocolonial on de manera molt més subtil, ha continuat aquest espoli de les riqueses d’un continent sencer... en detriment de gran part de la seva població. Tots els intents que hi ha hagut de trencar les cadenes d’aquest esclavatge encobert, han estat borrades del mapa amb gran celeritat. En Sankara, que volia nacionalitzar les riqueses de Burkina Faso, va ser eliminat i el mateix

va passar amb Lumumba, l’any 61, que va ser el primer president del Congo i va proclamar la independència política i econòmica del país. Va ser eliminat pel mateix general Eisenhower del Estats Units...; massa interessos en joc.

El Congo, l’antic Zaire, és una zona molt rica en minerals. Hi ha jaciments de diversos minerals que s’utilitzen per la producció d’armament (bales, bombes de mà, acers per fabricar armament, hi ha Tori i Urani que són utilitzats en les centrals nuclears, diamants, or, Coltan que és un mineral utilitzat en la fabricació del telèfons mòbils, ordinadors portàtils, agendes electròniques, i per produir parts tecnològiques d’armament i tecnologia espacial...). Aquesta és la zona interessant en l’àmbit econòmic, on tenen l’ull ficat les grans potències.

Ruanda és un país petitó que es troba al costat del Congo. Allí sempre hi ha viscut Hutus i Tutsis, entre altres ètnies. Els Tutsis eren la minoria benestant que governava el país quan al 1959 té lloc una revolució social i els hutus fan fora a la monarquia tutsi. Molts tutsis s’exilien i altres es queden a viure al país, des de llavors hi ha diversos intents de reprendre el poder per part dels tutsis exiliats.

L’any 1990, sota el nom d’FPR, els exiliats tutsis envaeixen Ruanda amb Paul Kagame al capdavant. L’FPR

ha estat entrenat per la companyia americana Brown & Root, subdivisió d’Halliburton (presidida per Dick Cheney) i té també el seu suport logístic.

En un clima ja enrarit a causa d’assassinats de famílies hutus molt cruents i d’una llarga campanya mediàtica i política per desestabilitzar la regió, l’assassinat del president hutu de Ruanda Habyarimana per part de l’FPR, fa esclatar la guerra.

Aquí és on tenen lloc les famoses matances per part dels hutus que han estat llargament difoses... i on també tenen lloc les matances cruentes per part d’FPR (en molts casos sense uniforme), que han esta obviades per la premsa internacional i per les institucions que han de vetllar per la seguretat mundial.

Un cop controlada Ruanda per FPR, els Estats Units ja tenen un fidel aliat a la zona, i d’aquí fàcilment passen a atacar el país veí, els camps de refugiats del Congo (any 1995). D’aquí comença una guerra dirigida a enderrocar el president congolès Mobutu.

El 1997 milers de refugiats fugen dels camps altre cop cap a Ruanda i són massacrats per FPR al seu retorn. Ja abans que fos presa la capital del Congo, Kinshasa, es van fer concessions d’explotacions mineres a multinacionals nordamericanes entre elles American Mineral Fields, amb seu a

FPR supervisa l’activitat minera i els interessos dels clients occidentals a tota la zona. I els tutsis, han aconseguit aparèixer als ulls del món com les grans víctimes d’un genocidi, demonitzant les actuacions hutus i obviant totes les massacres comeses per FPR al llarg de tots aquests anys, amb la connivència dels estats occidentals i la mateixa ONU. Molts dels militars que ara formen part del govern de Ruanda van participar en autèntics banys de sang comesos durant la guerra.

Breus manresans Cotxes nous i escoles en barracons Anònimes Manresa, desembre 2009 Una nit qualsevol de l’últim mes, un grup de persones van pintar a la porta de les escoles Ítaca i Valldaura «LA POLICIA LOCAL AMB COTXES NOUS I LES TEVES FILLES EN BARRACONS». La frase és clara. Sabem que moltes mares i pares han expressat el malestar per les seves vies, i nosaltres volíem fer-ho de la nostra, però entenent que el fi ha de ser el mateix. L’Ajuntament de Manresa té diners per canviar tots els cotxes de la seva policia, però no per les classes que es fan en barracons d’obra! Cap de nosaltres té filles en aquestes escoles, però ens molesta la hipocresia i el cinisme d’aquests governants i opositors que tant parlen d’educació i demés, però que una vegada més ens demostren que prefereixen invertir en armes i en millorar els cossos repressors que en l’educació. Alguna cosa els haurà molestat quan no han trigat gaire en esborrar la pintada de davant de l’escola Valldaura, que casualment era darrera de la Florinda, on els polis municipals guarden els seus nous cotxes.

Una de cal i una d’arena Unes Manresa, desembre de 2009 La primera noticia és que ja torna a estar en llibertat en Jeffry Luers, un company nord-americà que ha passat 9 anys i mig a la presó. Ell, juntament amb altres companys han estat portant endavant la lluita en defensa de la terra i contra l’explotació de la terra. Acusat de ser membre de l’ELF (front d’alliberament de la terra) per dues accions: la crema de cotxes d’alta gamma i 4x4 (consumeixen moltíssim) i l’intent de sabotatge a una refineria petrolera als EEUU. És interessant destacar la línia ecologista i radical que han dut els companys, sent o no membres de l’elf.

L’altra notícia no és tan agradable, es tracta d’un nou empresonament. El 15 de desembre a les 6 del matí detenen a la Tamara fent-la responsable de l’enviament d’un paquet bomba a l’Albert Batlle (secretari d’institucions penitenciàries de Catalunya). Aquesta «patranya» és dels màxims responsables que l’Amadeu Casellas encara estigui pres; l’enviament del paquet ha estat un gest de solidaritat amb els què lluiten, sigui la Tamaro o no (poc m’importa) la responsable d’aquest fet, s’ha evidenciat en diverses formes i fets que no està sola, té més companyes de les que coneix, i de les es podia haver imaginat. Actualment la Tamara està a la presó Can Brians. La solidaritat com a eina i com a arma!!! Que la lluita continuï!

ressenyes

poesia i humor

22

23

Hiram Gascoigne Manresa, desembre de 2009

L’universalisme europeu. La retòrica del poder

En una anterior ressenya (Els bons salvatges, de Ferran Sáez), havia escrit sobre la necessitat de contrarestar i desmuntar els fonaments de la democràcia liberal, el sistema perfecte segons Sáez, en oposició a què ell considerava utopies impossibles i malvades (com l’anarquisme). Doncs bé, una bona opció és el llibre d’Immanuel Wallerstein L’universalisme europeu, el relligat de tres conferències motivades per la crítica al nou ordre mundial sorgit de l’11-S (guerres de l’Afganistan i l’Iraq, islamofòbia, etc). Hi fa una anàlisi dels discursos generats a Europa-Amèrica del nord encarnats en la creença de possessió d’uns valors i veritats universals (universalisme europeu) destinats a legitimar el seu domini en la resta del

món (mitjançant la violència, el colonialisme, etc. L’argumentació bàsica de l’universalisme europeu és: «a curt termini els efectes són negatius per als dominats, però a llarg termini en surten beneficiats».

L’universalisme europeu es manifesta en tres variants: la defensa dels drets humans i la democràcia; la superioritat de la civilització occidental; i les veritats científiques. La perspectiva històrica presa els dóna una dimensió temporal en els darrers cinc segles. En aquesta direcció els llibres de Wallerstein i Sáenz es complementen, en quant que ambdós situen el naixement de l’universalisme europeu i els «bons salvatges» a partir de la descoberta europea d’Amèrica, a finals del segle XV, i hegemònics de llavors ençà.

Cronològicament hi hagut tres idees

cabdals i de gran abast associades a l’universalisme europeu, que no s’han succeït, sinó que cada una s’ha afegit a l’anterior. En primer lloc, des del segle XVI, es considera que els pobles europeus, en tant que dipositaris de valors universals, tenen el dret d’intervenir contra els bàrbars i els salvatges (a Amèrica, Àfrica subsahariana, etc, o els actuals terroristes i talibans (Afganistan, Iraq), en quant que se’ls suposa incivilitzats, immorals, etc. En segon lloc es desenvolupà, a partir del contacte amb els poders de l’Àsia oriental (Xina, Japó) i meridional (Índia) i de l’Orient mitjà i Magreb (Imperi Otomà), al segle XVIII, el particularisme essencialista de l’orientalisme, pel qual tot i no ser ni bàrbars ni salvatges, les essències particulars d’aquells pobles no els permeten accedir al correcte desenvolupament i, per tant, cal corregir-

los. En darrer lloc, a partir del segle XIX, amb la institucionalització de la ciència, s’imposa l’universalisme científic, des del qual s’afirma un conjunt de normes «objectives» que governen tots els fenòmens, en qualsevol lloc i moment, en contra de què no disposen de les veritats científiques (tot el Món).

CATARSI

En contraposició a l’universalisme europeu, Wallerstein aposta per la construcció d’un d’universal: que rebutja les caracteritzacions essencialistes de la realitat social, que historitza tant allò universal com particular, que unifica les epistemologies científica i humanista, i que permet desenvolupar una visió crítica i escèptica envers a les justificacions dels poderosos contra els dominats.

AGENDA

Palabras de terapia.

Palabras como hojas para desgarrar el velo que

Immanuel WALLERSTEIN València: Publicacions de la Universitat de València (2008)

me oculta, hojas para cortar la red que encarcela mis emociones.

Hiram Gascoigne Manresa, desembre de 2009

Rastros de Dixán.

Islamofobia y construcción del enemigo en la era post 11-S

En el moment d’escriure aquesta ressenya s’ha condemnat als «11 del Raval», detinguts el 19 de gener de 2008 suposadament per un imminent atemptat al metro de Barcelona, a entre 8 i 14 anys de presó acusats de pertinença a organització terrorista. Justament aquest llibre (i el documental en DVD que l’acompanya) està motivat en l’operació políticopolicial-judicial-mediàtica contra aquells detinguts. De fet, un dels autors, el Benet Salellas, ha estat el seu advocat.

El llibre no és només un al·legat a la seva innocència, posant en evidència les febleses i contradiccions de tot el procés jurídico-policial, sinó que per sobre de tot és una anàlisi de la islamofòbia, la ignorància envers

als musulmans i a la construcció de l’enemic per part dels estats i societats «occidentals» en el context posterior a l’11-S i l’11-M. Malgrat la denúncia a la islamofòbia (la por i l’odi envers a l’islam i al conjunt de la població musulmana —sigui practicant o no— i\o procedent de països arabo-musulmans) i a la construcció per part dels aparells estatals, policials, judicials i dels mitjans de comunicació del musulmà com a enemic i terrorista, cal matitzar que els autors no neguen que un sector de l’islam sigui fonamentalista i usi la violència com a medi d’imposició; de la mateixa manera que, apunten, succeeix entre la comunitat cristiana o jueva.

El text, suma de les aportacions particulars de cada un dels autors més una introducció col·lectiva, presenta i analitza quatre grans idees. En primer lloc, l’existència d’una mentalitat

Abdenur PRADO, Albert MARTÍNEZ, Alberto LÓPEZ BARGADOS, Benet SALELLAS, David FERNÁNDEZ i Iñaki RIVERA Barcelona: Virus (2009)

i una ideologia que opera en la lògica antiterrorista i islamòfoba, segons la qual existeix una jihad global. Aquesta ideologia provoca i condueix a argumentacions i accions compartides pels agents abans apuntats, sense necessitat d’acords previs, contra la població «musulmana». La segona idea analitzada és l’acció i el domini dels mecanismes mercantils en les redaccions dels mitjans de comunicació, que operen al marge de la veracitat; en aquest sentit, informar i atemorir s’han convertit en un binomi clau en la construcció i reproducció d’imatges i discursos islamòfobs. El tercer aspecte és el rol que tenen els think tanks, els mitjans de comunicació, les fonts policials, els pretesos especialistes, etc, en la creació d’aquells discursos i imatges destinades únicament a mantenir un imaginari social adequat contrari als «musulmans», que justifiqui la repressió, la retallada

de llibertats, la vulneració de drets, etc. I en darrer lloc, es fa força èmfasi en la legitimació i aplicació d’una justícia preventiva, que anul·la els drets més bàsics i crea espais i temps d’excepció, recolzada en una pràctica policial i jurídica que no està subjecta a cap tipus de control ni responsabilitat.

O, tal vez, solo otras inútiles, vacías, palabras.

El contorno de tus labios oculta tesoros, tu sonrisa brilla como una piedra preciosa.

Cuando tu mirada desliza sobre mi

Per últim, anotar que el llibre es pot descarregar d’Internet; alhora, els autors, juntament amb els familiars i amics dels condemnats, han creat un bloc que permet seguir l’actualitat del cas dels «11 del Raval» (http://rastrosdedixan.wordpress.com).

sin pararse, el dolor de mil puñaladas estalla en mi pecho.

Grito con los labios cerrados, lloro sin lágrimas.

Reprimiendo cada sentimiento arrastro, solitario, el peso de las cadenas que me he forjado.

Quisiera apretarte a mi, percibir el latido de tu corazón, sentir el calor de tu respiración.

Pero mis brazos no se mueven y todo lo que aprieto son mis puños vacíos.

«Porque el ideal de la mujer blanca, seductora pero no puta, bien casada pero no a la sombra, que trabaja pero sin demasiado éxito para no aplastar a su hombre, delgada pero no obsesionada con la alimentación, que parece indefinidamente joven pero sin dejarse desfigurar por la cirugía estética, (…) esta mujer blanca feliz que nos ponen delante de los ojos, esa a què deberíamos hacer el esfuerzo de parecernos, a parte del hecho de què parece romperse la crisma por poca cosa, nunca me la he encontrado en ninguna parte. Es posible incluso que no exista.”

Teoría King Kong Virginie Despentes Mesulina, 2009 Les Valerianes Manresa, desembre de 2009

Virginie Despentes publica aquest llibre desprès d’haver coodirigit la polèmica pel·lícula «FOLLAME», on les dues protas es rebel·len amb extremada violència contra la societat patriarcal que calla i atorga. Tant

aquesta pel·lícula com el llibre de la teoria King Kong, lluny de palles mentals i abstraccions acadèmicouniversitàries, està escrit des de la seva pròpia vivència i posicionament polític-personal com a dona, prostituta, violada, lluitadora, punk-macarra, autònoma, lliure i directa.

Des d’un plantejament no victimista l’autora proposa un empoderament real com a dona a través de l’autogestió del propi cos i vida; no amb un discurs teòric sinó a través d’una pràctica real i quotidiana.

L’expressió del llibre és clara i directa, i no dóna peu a segones interpretacions; va dirigit tant a la veïna del tercer, com a l’adolescent quinceanyera, com la feminista radical, com a tots/ es aquelles que es qüestionen el sistema patriarcal.

Tu presencia abate el castillo de naipes de mis mentiras.

Mi mundo vacila.

Y yo me quedo, inmóvil, en la fortaleza de mis miedos … así como corona, el amor crucifica Carlo Manresa Diciembre 09

entrevista 24

PARLEM AMB…

DOLORS MARÍN

HISTORIADORA, ANTROPÒLOGA I ÀCRATA Pep i tu Berga-Hospitalet de Llobregat, desembre de 2009 La Dolors Marín és segurament una de les persones que ha fet més xerrades per centres socials, ateneu i sindicats d’arreu.

En sap una estona sobre anarquisme, feminisme, maquis..., però més enllà dels coneixements, la Dolors té la gràcia de saber explicar les coses. De manera clara i entenedora. La Dolors és des de fa més de deu anys una amiga i companya de les anarquistes de l’Alt Llobregat i el Cardener i no podia passar ni un número més sense ser entrevistada al pèsol negre.

Ets historiadora, antropòloga, escriptora i diuen que àcrata.

Però, d’on prové la teva relació amb l’anarquisme i amb la història?

Sí, sóc àcrata i no me n’amago, m’agrada, és de les poques coses autèntiques que encara queden!

Ho sóc des dels anys de la meva adolescència a l’institut. Em vaig trobar amb els anarcos i va ser un amor a primera vista. De fet eren els dels cabells llargs i els que s’ho passaven més bé, eren creatius, músics, rebels i molt bona gent. Poc a poc vaig anar descobrint el passat en els pocs llibres que tenia al meu abast, el que potser va ser més definidor va ser el del Manuel Cruells sobre els Fets de Maig, allà vaig veure que els perdedors eren amb qui jo hi tenia més afinitat. I a partir d’aquí, la militància en els grups, el desencís sindical, els ateneus i molts records, de fet l’anarquisme va lligat a la pròpia vida. A la fi de la carrera, ja fent la tesi i entrevistant un paio de Veneçuela vaig saber que la meva família havien militat dins l’anarquisme i vaig poder estirar el fil del passat local, va ser tot un regal el poder investigar sobre els carrers de l’Hospitalet i parlar amb

els veïns i veïnes. L’Antoni Castells, un bon company historiador diu sovint que si no es per passar-ho bé, no cal que fem les coses, i té raó.

Has fet i fas moltíssimes xerrades, No et canses?

Home no encara, però aviat plegaré perquè cada vegada sento que tinc més anys de diferència amb el públic i no m’agradaria semblar una versió femenina d’un capellà fent l’homilia, «parlant a la parròquia». De fet el que m’agrada és que la gent trobi pel seu compte allò que busca, que s’autogestionin inclús en la recerca sobre la pròpia història, i que naturalment no es creguin tot allò que els expliquen. És per això que sovint els provoco perquè «saltin» i s’expressin.

Prefereixo el diàleg als discursos monòtons, ja els han sofert prou a l’institut.

Si segueixo fent xerrades es perquè voldria que sorgissin grups que estudiessin la història dels seus pobles o els seus conflictes. Com deia el Raphael Samuel: «La història no és patrimoni exclusiu de la Universitat», i va participar en un moviment poc conegut el «Radical History Workshop» que ha donat treballs brillants. És sobretot quant m’emprenyo que em poso a escriure, sobretot els articles neixen d’un estat d’emprenyamenta, del sentiment de la injustícia cap els nostres companys i companyes anarquistes oblidats o menystinguts quant no insultats obertament.

Has treballat a l’ensenyament.

Les nanes i nanos de les escoles coneixen el passat de les classes treballadores d’aquest país?

El coneixen poc, penso que és més bonic treballar als instituts que a

la Universitat. L’escola pública ha de recuperar la qualitat i els nois i noies han d’apassionar-se pel que estan fent, si alguna vegada ho aconsegueixes val la pena. Sovint molts historiadors, físics o matemàtiques ho són perquè van tenir un bon professor a l’institut, i és aquí cap on hem d’anar a interrelacionar-nos amb l’alumnat. De fet en saben poc sobre la nostra història, i quant dic nostra vull dir la dels treballadors, dels anònims, no estic massa d’acord amb molts llibres de text que s’utilitzen a l’actualitat, són magatzems de dades on els nanos es perden.

Fa 50 anys que van matar al Quico Sabaté. Però qui era el Quico?

El Quico era un d’aquests anònims, un home lliure, autodidacta que no estava conforme amb el destí que li havia estat reservat com a carn de canó a les fàbriques, i va decidir actuar per ell mateix, en sintonia amb els seus veïns i companys de feina. Va actuar en els grups anarquistes abans i després del tall que significà la revolució en totes les seves vides. I que va morir defensant una idea, una manera de viure en llibertat, la idea anarquista.

Ets especialista en la història social de l’Hospitalet del Llobregat. Perquè és important la història local?

Quan vaig començar a interessar-me per la història de l’anarquisme —de fet és l’única que m’interessava de jove— vaig preguntar primer als avis dels sindicats. A banda de la visita setmanal a casa de la Lola Iturbe i el Juanel, vaig freqüentar a la família Canela de Sants que havien viscut a l’Hospitalet i per ells vaig entrar en contacte amb en Peirats i amb molts d’altres avis del meu poble però que ha-

vien fugit al 1939. Em vaig quedar d’una peça perquè ignorava tot allò, tota la misèria, la fam, l’exili, les presons. I vaig començar a refer una història de què havien desaparegut la meitat dels seus testimonis. Vaig retrobar inclús la meva pròpia família dins d’aquests carrers i ateneus que havien desaparegut.

De fet en la història local, com ho demostro al Clandestinos, es veu com hi ha una interacció entre la història local i la general que no és més que la suma de moltes històries locals. El que si que vull es mostrar com tots som partíceps i protagonistes de la història general, que ens sembla molt despersonalitzada.

Treballant en història local posem nom i cognoms als oblidats.

Què en penses del què des de fa uns anys es coneix com a «memòria històrica»?

Uff, hem passat dels anys de l’amnèsia històrica en què recuperar i anomenar rostres i testimonis era veritablement un acte valent, de militància social i intel·lectual a una veritable allau d’informació que ens fa confondre el que és important amb què no ho és. Fins al segle XXI no es parlava del concepte de memòria sinó només del d’història. Ara tot és memòria, però és una memòria de «consum» podríem dir-ne de «merchandaising» de «usar-y-tirar» amb testimonis commovedors de les víctimes, però que en absolut analitzen les causes del sofriment, del confinament o de la derrota. Es busca impactar al públic però finalment es queda amb l’anècdota i no copsa les causes de la situació d’asimetria de les víctimes, i el que és més perillós, no extrapola i pensa que allò potser també «està passant ara» en un altre lloc del planeta. Un

altre perill rau en el «tots som bons», o parlar de la «guerra incivil», on víctimes i botxins són posats en un mateix sac. S’han fet rutes on la memòria històrica s’ha convertit en un pessebre (en el doble sentit) on els habitants de les colònies tèxtils semblen personatges d’un parc temàtic, on el visitant continua copsant la jerarquia: la casa de l’amo, l’església i la fàbrica, com allò més important de la vida col·lectiva, els altres, els treballadors, segueixen en l’anonimat, no tenen importància. És a dir fem «turisme de la memòria» on tot està descafeinat, els maquis són quasi senderistes que van per la muntanya, que van amb motxiles i pistoles, històries de cançons i contes a la vora del foc, i poca cosa més, va passar, ho commemorem i ho buidem de significat polític! Voila!

Màgia i consum!

Quina és per tu l’aportació més important de l’anarquisme a la societat?

La cultura eclèctica i autodidacta que ha permès a les persones pensar que són amos del seu propi destí. L’únic que permet a l’esclau deixar de ser-ho és la seva pròpia consciència d’explotat, un cop ell mateix percep aquesta explotació es capacita i trenca amb la dominació. I d’aquí sorgeixen els diferents mitjans que pot utilitzar pacífics o no tant, això ja depèn de cada un i de la seva circumstància històrica. Com que els anys passen, també cada vegada penso més que la demostració de l’obra constructiva de la revolució espanyola és encara potser una de les coses més valuoses que ens han deixat en herència els nostres avis i àvies.