el pèsol negre núm. 49

número

el

pèsol negre

49

Publicació Llibertària de l’Alt Llobregat i Cardener setembre - octubre · 2010

II època

6.000 exemplars

La Vaga General del 29-S a comarques Lluny del discurs dels polítics-sindicalistes, de passejos de màscara triomfant, una ràtzia de joves, no tant joves, aturades, precàries i demés calanya que, o bé el sistema escup o bé que escupen al sistema, van cridar, juntes, “A LA MERDA”. Ho van fer a Barcelona, però també a Manresa.

A la capital del Bages, la manifestació va evidenciar la ràbia per l’actual situació social arran de la crisi econòmica. Els objectius de les manifestants, atacats amb bombetes de pintura, ous i pintades, van ser les ETT’s, les entitats financeres, asseguradores i les cadenes multinacionals.

El seguiment de la vaga a Sallent va seguir la línia general;les empreses

grans (Stradivarius, Iberpotash, Norden, Mcbride) van secundar la vaga, algunes d’elles amb els seus foscos acords. D’altra banda les petites empreses i els botiguers van viure el 29-S com un dia feiner com qualsevol altre.

Pel que fa a la tarda i a Berga, l’Ateneu Columna Terra i Llibertat i al Sindicat d’Activitats Diverses adherit a la CGT van organitzar un míting, un concert de hip-hop amb las Hermanas Kalatraba i una actuació del Manolito amb la guitarra del Víctor a la plaça de Sant Joan de Berga, amb una participació d’una trentena de persones.> 3-4

Fundació Rosa Oriol: la netejada de cara de les èlits econòmiques La sempre protagonista i peculiar “Maria Teresa de Calcuta”manresana, Sor Lúcia Caram, s’ha apuntat un nou “tanto” al impulsar la Fundació Rosa Oriol. El passat dimarts 28 de setembre, es presentà al teatre del Kursaal de Manresa, la Fundació Rosa Oriol, la última tendència de moda “solidària” entre les classes riques. > 6-7

Berga homenatja a mòssen Armengou, fill pròdig del feixisme Aquestes últimes setmanes, algunes entitats nacionalistes de la capital berguedana estan celebrant el centenari

del naixement d’aquest personatge amb diversos actes públics.

Però, la biografia d’aquest personatge

MANRESA

BERGUEDÀ

ARREU

Mercenaris en vaga

Saldes ja no té escola

Ràtzia repressiva a Xile

L’escola de Saldes ja està tancada, tot i les protestes i accions de les mares i els pares. L’Administració no vol mantenir les despeses d’una escola rural, tot optant per la cntralització en centres escolars en nuclis més grans. > 7

El passat 14 d’agost van ser detingudes 14 anarquistes i antiautoritàries xilenes. Fóren acusades de pertànyer a una fantasmagòica i irreal organització terrorista i de manipulació i col·locació d’explosius en el marc de l’anomenat “Caso Bombas”. >16

El col·lectiu de la policia local de Manresa, tant “apreciat” pel poble, ha dut a terme diverses accions per tal d’impedir la davallada del seu sou, això sí, desmarcantse de les mobilitzacions que duen a terme la resta de treballadors de l’Ajuntament . > 5

és quelcom molt més tèrbol del que ens vol fer veure l’autocomplaença nacionalista. > 8

L’expulsió dels gitanos Les recents expulsions de gitanos de França per ordre del govern de la República Francesa i la voluntat de copiar-ho en d’altres estats posa de manifest, més enllà de la discriminació per raons ètniques i culturals i l’oportunisme electoralista d’alguns partits polítics, una vella guerra dels aparells estatals contra el nomadisme. > 17

aquest pèsol 2

Editorial

Les mobilitzacions que es visqueren arreu de l’Estat espanyol el passat 29 de setembre semblen un inici.

Barcelona fou de nou el centre neuràlgic de la protesta amb regust a revolta, on milers de persones sortiren al carrer. La combinació de l’organització barrial per a realitzar els piquets i preparar les accions i l’existència de varis grups d’afinitat, convertí la ciutat en un polvorí on els enfrontaments amb la policia estigueren a l’ordre del dia. Més que les flames i les pedres que sorgiren una vegada més, la sensació que aquesta vegada no estàvem soles és la què resulta més encoratjadora. Malgrat les ànsies de la maquinària mediàtica de tergiversar els fets sense parar-se a analitzar els motius que porten a tanta gent a demostrar la seva ràbia, la simple criminalització de la violència ha cercat de nou la repressió. Per aquesta raó, dues persones es troben empresonades i una quarantena hauran de fer front a uns judicis que els poden portar a la presó.

L’Alt Llobregat i el Cardener no foren zones alienes a les mobilitzacions. Les protestes de les treballadores de l’Ajuntament de Manresa s’encarregaren de caldejar, abans, la jornada del 29-s. Durant el dia de la vaga general es tancaren indústries, fàbriques i en menor mesura, comerços. I a la manifestació combativa al marge dels sindicats grocs que recorregué el centre de la capital del Bages, es visualitzà el descontentament generalitzat. Cinc detencions al final de la manifestació, fou el preu a pagar per haver deixat la parsimònia a una banda i optar per

assenyalar d’una vegada per totes a les responsables del domini, altrament anomenat democràcia. Durant aquella jornada, els membres de la policia local de Manresa, que porten mesos protestant per les retallades del seu sou, demostraren que no són treballadores, perquè sempre estan i estaran a la banda de les poderoses.

Amb la supèrbia característica de les classes adinerades, just el dia abans de la vaga general, es realitzà al pati del Casino de Manresa un concert per recaptar fons per a la “glamourosa” Fundació Rosa Oriol. Elements com José Bono, Artur Mas, Pilar Rahola o Eugenia Martinez de Irujo donaren suport a l’acte inaugural, deixant entreveure que amb aquests personatges aquesta fundació no pot ser solidària de cap de les maneres.

Amb els ulls posats a la visita del Papa el pròxim 7 de novembre, fem una petita aportació dedicant el dossier central del “Pèsol”a l’anti-clericalisme.

Les eleccions autonòmiques també es critiquen satíricament des d’aquesta

publicació, cansades d’una falsa participació i contentes per la previsible alta abstenció. Les expulsions de les comunitats gitanes a França i la crònica d’una visita a un Centre d’Internament per a Estrangers, visualitzen de nou les ànsies de denunciar la caça de la immigració per part dels estats.

I des d’aquest número també es reflexiona sobre la creixent militarització i la conseqüent necessitat d’autodefensa.

Per últim i per no deixar un gust amarg, dues bones notícies. La primera, el naixement de l’Ateneu Rocaus de Sallent, que pretén donar vida al poble. I la segona, que els dos berguedans encausats pel “macrobotellón” no hauran d’entrar finalment a presó.

Salut i bona lectura!

Sumari Pàgina 3 (Vaga general 29-S ): _Explosió de ràbia durant la vaga general _El 29-S a la comarca. _Reflexions entorn la vaga general a Sallent.

Pàgina 4 (Vaga general 29-S ): _La vaga general del 29 de setembre a Berga _Sobre la reforma laboral ...

Pàgina 5 (abusos de poder i laboral): _La lluita de la secció sindical de CNT contra el consistori manresà _Mercenaris en vaga Pàgina 6 (abusos de poder): _Sor Lucia amb els rics Pàgina 7 (abusos de poder): _”La vostra caritat mata” _ Saldes ja no té escola _ Els berguedans encausats pel macrobotellon no aniran a presó Pàgina 8 (actualitat): _L’Ateneu Popular Rocaus de Sallent ja és una realitat _Berga homenatja al fill pròdig del feixisme català: mossèn Armengou Pàgina 9 (preses): _On és en Miquel?

Directori llibertari de l’Alt Llobregat i Cardener

Pàgina 10 (antimilitarisme): _L’exèrcit als carrers Pàgines 11-14 (Dossier central): _Dossier anticlerical Pàgina 15 (autodefensa): _L’autodefensa no és un joc

Berga

Manresa

ATENEU COLUMNA TERRA I LLIBERTAT: c/ del Balç 4 baixos esquerra. Apt. 16, 08600 Berga. www.berguedallibertari.org CENTRE D’ESTUDIS JOSEP ESTER BORRÀS: c/del Balç 4 baixos dreta. Apt. 16, 08600 Berga. Tel i fax: 938216747. cejeb@cejeb.org. www.cejeb.org CGT: c/ del Balç 4 baixos. Tel. 938 216 747. cejeb@cejeb.org. www.cejeb.org

Sallent

Pàgina 16 (internacional): _Razzia represiva contra antiautoritarixs y anarquistas en $hile...

CGT: c/Circumval·lació 77, 2n, 08240 Manresa. Tel. 938 747 260. Fax 938 747 559. flcgt@manre.e.telefonica.net www.cgtbarcelona.org/cgtmanresa

Pàgina 17 (internacional): _L’expulsió de gitanos _”No Borders Camp” Brusel·les

CNT-AIT/CSO VALLDAURA: c/ Jorbetes 15, 08241 Manresa. cnt_ait_manresa@hotmail.com www.cnt.es/manresa

Pàgina 18 (sàtira): _Ereccions autoagòniques al burlament de Cacalunya 2010 _La repressió del desig de ballar i l’estat de submissió inconscient

CSO LA TREMENDA: c/ Hospital 24-26, 08241 Manresa columnaclitoriana@hotmail.com

Pàgina 19 (antipatriarcal): _Mujeres del sur en el norte

ZTA BANZAI: c/ de la Mel 21, 08241 Manresa.

Pàgina 20 (autogestiona’t): _RAMAS: Un exemple d’economia alternativa _La recepta de la iaia Ramona: Sopa de fredolics

AMICS D’AGUSTIN RUEDA, CGT: c/ Clos 5, 1r, 08650 Sallent. Tel. 938 370 724. Fax 938 206 361. sallent@cgt.es. www.cgt.es/sallent

Pàgina 21 (humor i agenda) Pàgina 22 (anarquismes): _Anarquisme i llengües: a propòsit d’un text de Michel Onfray

Qui som

Edita: Col·lectiu PÈSOL NEGRE. El pèsol negre no és el portaveu de cap entitat i per tant no representa a ningú més enllà de qui hi participa en cada moment. Com a col·lectiu només assumim, a grans trets, l’editorial. La resta de textos són responsabilitat de qui els fa. A qui li piqui que es rasqui.

Tancament d’aquesta edició: 21 d’octubre de 2010.

En aquest número hi ha participat: ACM Atea, Agendero, Amigues d’en Miquel, Antimilitarista, Ateneu Rocaus, Avi, Bob esponja, Bora nit, Borde, Catch ahí, Cirne, Enric Cassasses, Fabada, Gat36, Hiram Gascoigne, Iaia Ramona, Idren, La punyi, L’espurna, Osset Tous, Pep i tu, Pitufina, POP, Roger, Sorelas de la Columna Clitoriana i Unx.

www.berguedallibertari.org/pesolnou On trobaràs tots els números en PDF, debats i altres informacions.

Contacta amb nosaltres: pesolnegre@berguedallibertari.org

Pàgina 23 (ressenyes): _Anarquisme i pobles _Ejército en las calles _ Agenda Llibertària 2011 Pàgina 24 (entrevista): _Joan Busquets, exmaqui

vaga general 29-S 3

Explosió de ràbia durant la vaga general Ni sindicats ni mossos porten la iniciativa Bob Esponja (se lo bebe tó!)

Manresa, octubre de 2010 Bé és sabut que la vaga no l’hem convocada nosaltres. Que sovint anem a remolc de l’agenda de l’Estat i les seves institucions (els grans sindicats els englobo aquí). Ara bé, les portades de la premsa groga, les lletres de quantitat de columnes de diari, les imatges de televisió i les paraules vomitades per “opinòlegs” oficiosos, han estat per nosaltres. I és que, sovint, se’ls escapa de les mans. Això és el que va passar el 29-S a Barcelona i, en certa mesura, a Manresa.

Lluny del discurs dels polítics-sindicalistes, de passejos de màscara triomfant, de ..., una ràtzia de joves, no tant joves, aturades, precàries i demés calanya que, o bé el sistema escup o bé que escupen al sistema (aquells que no volen viure sota el YUGO esclavitzant del sistema capital-Estat), van cridar, juntes, “A LA

MERDA”. Ho van fer a Barcelona, però també a Manresa.

A Manresa, havíem de retrocedir molts anys enrere – masses – en la memòria col·lectiva per trobar una manifestació tant nombrosa. I no parlo de la dels sindicats fidels al sistema com CCOO i UGT, sinó que aquesta mani l’havien convocada la gent que s’està a l’altre trinxera que, per una vegada, es van posar d’acord en definir enemics: l’estat, el capital i les seves institucions, és a dir, CCOO i UGT, entre d’altres.

Sens dubte, la mani autònoma va ser la protagonista de la jornada, tant per quantitat de gent, com per nivell d’acció. I devia ser prou important aquesta mani pels qui ostenten el poder, per que el Regió7, braç comunicatiu del poder, dies després encara anava ple dels “aldarulls” provocats

pels “antisistema” que amb la cara tapada van deixar el rastre de la ràbia que fa tant de temps van sembrar l’Estat i el capital a través dels seus mitjans de comunicació, a saber, a Manresa, el Regió7.

Per cert, memorable el cotxe de la Urbana pintat o els vidres del Santander trinxats i la manifestació sencera aplaudint. Sí, miserables del Regió7, la gent aplaudia al presenciar aquests actes, ja fos davant de bancs, ETTs o de la joieria dels Tous.

El cap suprem de les forces de l’ordre i la llei a Catalunya es veia obligat, davant la “gravetat” dels fets, a oferir una roda de premsa per intentar justificar aital batalla campal. S’excusava, davant la premsa que com voltors ansiaven les respostes, del desallotjament del Banco de Crédito per què era

El 29-S a la comarca

refugi dels violents, s’excusava que els “aldarulls” haguèssin durat tantes hores per què els “antisistema” estaven molt ben organitzats i s’havien preparat el detall del 29-S. Gràcies senyor Saura pels compliments. La veritat és que portem temps practicant: som alumnes aplicades.

Si s’en parla tant és perquè les coses s’estan fent bé. Si les editorials de la premsa del poder i els columnistes fidels a qui els dóna de menjar, en par-

len tant, és que anem per bon camí.

Por? De què? De qui? PERQUÈ?

Ara bé, això no pot quedar així. La vaga general no és més que un crit de ràbia un 29 de setembre de l’any 2010, un dia, un moment concret. Els problemes segueixen, la guerra social continua i s’ha d’estendre, fins les últimes conseqüències, fins destruir el poder en totes les seves formes.

Reflexions entorn la Vaga General a Sallent Unx Sallent, setembre de 2010

L’espurna Manresa, setembre de 2010 La jornada de vaga es va iniciar a primera hora de la matinada amb la paralització dels torns de treball en els grans centres de producció de la majoria de polígons industrials de la comarca. Les plantilles d’empreses com Iberpotash, Lemmerz, Denso, Ausa, Inditex o Magneti Marelli van parar la seva activitat durant tota la jornada. Els piquets van aconseguir que el transport públic manresà no pugues funcionar des de primera hora del matí i van barrar el pas en alguns trams, com la cremada de pneumàtics a la gasolinera Petrocat.

Diversos establiments, entre ells algunes ETT’s i l’INEM, van aixecar-se amb les portes segellades. A primera hora del matí, una bona part de la plantilla de Norden (empresa que ha anunciat diversos acomiadaments) va tallar el trànsit durant una estona de l’Eix del Llobregat a l’altura de la benzinera del Lleó a Sallent.

A la manifestació comarcal convocada al marge dels sindicats grocs (CNTAIT, CGT, USTEC, USOC, Esquerra Independentista de Manresa i altres col·lectius autònoms) s’hi van aplegar unes 1000 persones, les quals es van concentrar a les 11:30h. a la Ben Plantada de Manresa. La marxa va transcórrer passeig avall, tombant cap al Carrer Guimerà i acabant a la Plaça Major. Els establiments que van obrir, van ser tancats en el pas de la manifestació.

Diverses pintades van evidenciar la ràbia de les manifestants i l’actual situació social arran de la crisi econòmica. Els objectius de les manifestants, atacats amb bombetes de pintura, ous i pintades, van ser les ETT’s, les entitats financeres, asseguradores i les cadenes multinacionals.

Un dels punts conflictius és quan les manifestants van topar-se amb la manifestació convocada per UGT i CCOO davant de l’edifici de les mateixes seus al Passeig, la qual encara no havia arrencat. Les manifestants van escridassar als sindicats grocs i van increpar a diverses representants

d’ICV, concentrades amb els sindicats majoritaris, en referència al conflicte laboral de l’Ajuntament de Manresa.

La concentració dels sindicats groc va impedir que les manifestants poguessin atacar amb pintura l’edifici dels sindicats.

A l’atura de la Plana de l’Hom les manifestants van trencar els vidres del Banc Sabadell. La marxa va continuar fins a la Plaça Major on les manifestants van intentar accedir a l’Ajuntament el qual tenia les portes tancades. Diversos objectes van ser llançats a la porta i façana amb l’objectiu de poder obrir l’Ajuntament.

En aquest moment és quan van fer acte de presència efectius antidisturbis dels Mossos d’Esquadra. La manifestació va ser desconvocada tot i la presència dels efectius policials que intentaven fer recular a un grup de manifestants. Cinc persones van ser detingudes i portades a la Comissaria dels Mossos d’Esquadra de Manresa.

Les cinc detingudes van ser posades en llibertat el divendres 1 d’octubre sota els càrrecs de desordres públics.

El 29 de setembre va ser el dia que els dos grans sindicats o millor dit empreses de gestió sindical (UGT i CCOO) van acordar com a dia de Vaga General.

El seguiment de la vaga a Sallent va seguir la línia general;les empreses grans(Stradivarius, Iberpotash, Norden, Mcbride) van secundar la vaga, algunes d’elles amb els seus foscos acords. D’altra banda les petites empreses i els botiguers van viure el 29-S com un dia feiner com qualsevol altre.

Als comerciants de Sallent els hi dic dues coses envers la seva solidaritat.

La primera és que si les treballadores que no som ni autònomes ni propietàries, perdem més drets laborals i poder adquisitiu, es produirà una reducció de les compres en les seves botigues o si més no produirà un canvi en els productes escollits (comprant els de preus més baixos). És a dir, senyors i senyores comerciants, que tindreu les botigues més buides.

La segona cosa que vull que sapigueu és la següent; moltes de les persones que hem fet vaga volem un consum de proximitat, un teixit social amb vida al poble. Estem en contra i rebutgem els models de consum de les grans superfícies comercials. Però la vostra manca de solidaritat no fa res més que obrir les portes a comportar-nos igual que vosaltres.

L’excusa que sempre utilitzeu és que com que sou autònomes ningú us defensa quan les coses van malament però, quan els diners us han entrat a cabassos, la boca l’heu mantingut ben tancada.

vaga general 29-S 4

La vaga general del 29 de setembre a Berga Pep i tu Berga, setembre de 2010 La vaga a Berga i comarca va tenir un seguiment desigual. Força empreses dels polígons van tancar o com a van treballar discretament amb els accessos tancats. De les botigues també hi va haver de tot, algunes van tancar tot el dia, d’altres com és ja tradicional, només l’estona que van passar els poc piquets informatius que van existir. Pel que fa a l’administració pública la vaga gairebé no va existir a Ajun-

taments i sanitat, a l’ensenyament la meitat aproximadament i a altres administracions ho desconeixem.

No tenim coneixement que CCOO i UGT fessin piquets. L’esquerra indepentista va fer un petit piquet, més simbòlic que efectiu, el qual va ser l’únic piquet del qual tenim coneixement a la comarca.

Pel que fa als llibertaris, l’Ateneu Columna Terra i Llibertat i al Sindicat

d’Activitats Diverses adherit a la CGT van impulsar la participació a la manifestació unitària del matí a Manresa (CNT, CGT, grups llibertàris, autònoms i EI), la qual va ser un èxit.

Pel que fa a la tarda i a Berga, l’Ateneu Columna Terra i Llibertat i al Sindicat d’Activitats Diverses adherit a la CGT van organitzar un míting, un concert de hip-hop amb las Hermanas Kala-

traba i una actuació del Manolito amb la guitarra del Víctor a la plaça de Sant Joan de Berga, amb una participació d’una trentena de persones. Aquestes organitzacions van valorar la manifestació a Manresa com a positiva i els actes de la tarda a Berga també, però van lamentar no poder donar més guerra

social en un dia tant assenyalat com és una vaga general, malgrat la convoquin els sindicats grocs.

Esperem que la propera no trigui gaire a arribar. Salut i anarquia!

Sobre la reforma laboral ...

Avi Berga, octubre de 2010 Els mitjans de comunicació del poder i de la burgesia no paren d’inculcar a l’opinió pública la falsedat que la reforma laboral és necessària. Peró no ho és, i de ser-ho hauria de tenir una orientació oposada a l’adoptada.

A continuació tenim un breu resum de les mesures que s’apliquen a partir del Real Decreto Ley de Medidas Urgentes para la Reforma del Mercado Laboral, aprovada pel govern espanyol el dia 16 de juny i aprovada per decret el dia 22 de juny: Expedients de Regulació d’Ocupació: abans calia acreditar les causes de l’acomiadament. Amb la reforma, l’empresa només haurà de manifestar una possible situació econòmica negativa, encara que sigui momentània.

Això significa que es podrà acomiadar de manera objectiva de manera gairebé discrecional, no perquè en aquell moment sigui necessari, sinó per previsions de futur.

Acomiadaments objectius: abans l’incompliment dels requisits formals de l’acomiadament objectiu (és a dir, comunicació per escrit al treballador en el qual consti la causa, i posar a la seva disposició la indemnització de 20 dies per any treballat), suposava la declaració de nul·litat de l’acomiadament.

Ara en la reforma es considera improcedent i no nul, facilitant a les empreses l’acomiadament dels treballadors de manera objectiva amb 20 dies d’indemnització.

Acomiadaments improcedents: minva greument la indemnització als treballadors per improcedència en els nous contractes de foment de l’ocupació en detriment del contracte indefinit ordinari; abans els pagaments d’indemnitzacions per acomiadament eren de 45 dies per any treballat en els contractes indefinits ordinaris, ara amb aquest contracte es paguen 33 dies.

A més l’Estat passa a subvencionar parcialment els acomiadaments improcedents. Utilitzant el Fons de Garantia Salarial (FOGASA) que pagarà 8 dies per any treballat, en qualsevol contracte indefinit. Per tant facilita l’acomiadament objectiu i col·lectiu.

De forma resumida: abans a l’empresari li costava 45 dies per any treballat acomiadar un treballador de manera improcedent. Ara, l’Estat li subvenciona 8 dies i així només li surt per 37 dies. Amb el contracte de foment de l’ocupació, a més, l’empresari pagaria 33 dies, però amb la subvenció estatal en pagarà només 25.

Per acabar-ho de rematar, si alega pèrdues, pot acomiadar al·legant «causes objectives» i així passa només a pagar 12 dies. Estem parlant, per tant, que per l’empresari passa a ser molt més barat acomiadar i que l’Estat pren el paper de subvencionar els acomiadaments. A més, es preveu que pròximament s’implanti el Fons de capitalització individual de la indemnització, sense incrementar les quotes empresarials, amb la qual cosa el cost de l’acomiadament el pagaran

amb el seu salari indirecte la resta de treballadors, en detriment dels recursos de la Seguretat Social.

Modificació substancial de les condicions de treball: afecta de ple a la Negociació Col·lectiva. Abans només quedaven incloses les modificacions de la jornada i de l’horari. Ara s’inclou la distribució del temps de treball, cosa que a la pràctica deixa sense efecte les dues anteriors, ja que permet la distribució del treball de

manera unilateral i redueix els terminis de negociació de manera substancial: abans era no inferior a 15 dies, i ara quedarà limitat a un màxim de 15 dies improrrogables.

Clàusules de despenjament salarial: abans per poder aplicar-les s’havien de donar les condiciones reflectides al Conveni Col·lectiu. Ara, encara que hi estiguin, no és rellevant si hi ha acord amb els representants del Co-

mitè d’empresa. En cas de desacord, es recorrerà a la mediació de la Comissió Paritària o a la possibilitat d’un arbitratge que podria ser vinculant. A partir d’ara tots els convenis hauran d’incloure els procediments per resoldre les discrepàncies sobre la no aplicació del règim salarial legal.

Contractes de formació en pràctiques: L’estat promourà estendre els contractes de formació que passa de ser legal fins als 21 anys a ser-ho fins als 25 anys. Així com el contracte de pràctiques, que passa de ser legal els 4 primers anys després d’acabada la titulació, a ser-ho fins al cap de 5 anys. A més, comptaran amb una bonificació del 100 %, això vol dir que l’empresari no pagarà ni un cèntim de Seguretat Social.

Els joves afectats podran percebre només el 60 % del salari mínim interprofessional (de 624 €) durant el primer any, per tant, estem parlant que es podria pagar 374,40 € al mes per una jornada completa de 40 hores a la setmana. El segon any de contracte es podria pagar el 75 % del salari mínim, és a dir, 468 €.

Intermediadors laborals: Aquesta reforma privatitza parcialment la intermediació laboral. En lloc de promoure un servei públic més fort, amb més recursos i més competències, assistim a la legalització de la intermediació laboral cap a les agències de col·locació privades. I a l’ampliació del marge de maniobra de les ETT’s, que a partir d’ara podran tramitar feines que pro-

vinguin de l’Administració Pública (Ex: Sanitat) i del sector de la construcció.

La reforma a més, destinarà entorn de 2.800 milions d’euros per bonificar la contractació indefinida de joves d’entre 16 i 30 anys, i majors de 45 o més, en empreses que no hagin acomiadat de manera improcedent i que mantinguin l’ocupació indefinida. Encara que la reordenació d’aquestes no és pitjor que l’anterior, seria molt més útil haver destinat aquests fons per exemple, a enfortir la Seguretat Social, o bé a generar ocupació pública directa, o bé finançar, per exemple, adaptacions de l’entorn laboral per a col·lectius amb dificultats com les persones amb discapacitat.

A més, el govern central: • ha congelat les pensions i ha retallat els drets socials i salarials.

• anuncia l’ampliació de l’edat de jubilació dels 65 als 67 anys i la retallada de la quantia de les pensions amb l’ampliació de la base de càlcul de 15 a 20 anys.

Ens enganyen fent-nos creure que aquesta reforma augmentarà la contractació, però en realitat abarateix i facilita l’acomiadament, fomentant més l’atur. Amb aquesta reforma laboral els treballadors tindrem menys defenses legals i les empreses les mans més lliures per reduir plantilles.

La crisi l’han de pagar els capitalistes i no els treballadors.

abusos de poder i laboral 5

La lluita de la secció sindical de CNT contra el consistori manresà Redacció Pèsol Manresa, setembre de 2010 [Aquest és un recull de les diverses notes de premsa que la Secció sindical de CNT-AIT de treballadores i treballadors de l’Ajuntament de Manresa ha emès durant aquest any] Després de quedar-nos perplexos de com van actuar els ‘nostres representants sindicals’ CCOO I UGT en l’ultima assemblea celebrada on un gran nombre de treballadors/es d’aquest ajuntament vam veure com aquests ‘sindicalistes’ ens IGNORAVEN I ens NEGAVEN la possibilitat de decidir com actuar davant de les amenaces del Consistori. Davant d´aquest fet, vam reunir-nos uns quanta treballadors/es d´aquest ajuntament, vam discutir i buscar una alternativa als sindicats actuals, una alternativa que ens permeti decidir per nosaltres mateixos, prendre les decisions que nosaltres com a treballadors/es d´aquest ajuntament considerem que són les millors per nosaltres, sense intervenció de sindicalistes interessats en els seus privilegis i desinteressats en el que els treballadors volem. I això es

el que hem trobat a la CNT. Ara és el moment, si vols participar, digue’nsho, vine, hem de construir a partir de nosaltres mateixos, ara és el moment de l´autogestió, l’acció directa i la secció sindical de CNT com a eina de lluita.

[Nota 18/08/2010] La Secció Sindical ha demandat a l’Ajuntament de Manresa per: - La modificació substancial de les seves condicions de treball davant la retallada.

- Denúncia ja presentada al Jutjat Social.

- Desenes de treballadors han recolzat la demanda contra el consistori.

Hi hauran una sèrie d’actes reivindicatius durant la festa major de Manresa.

- Retallen els salaris, mentre exigeixen fer hores extres.

[Nota 25/08/2010] Us volem informar de les manifestacions / concentracions previstes per els dies 28 i 29 d´agost durant els actes institucionals que es duran a terme el pròxim cap de setmana de festa major a la ciutat de Manresa. Hi han convocades dues manifestacions, la primera el dia 28 d´Agost a les 12.00h. a la Plaça Major de Manresa durant el Pregó Institucional i l´altre el dia 29 d´Agost a les 12.00h. a les portes de la Basílica de La Seu a la sortida de la missa solemne que duran a terme les autoritats de la ciutat. La convocatòria s’ha realitzat a tot el personal de l´Ajuntament de Manresa, així com s´ha convidat a tothom que vulgui dir prou amb aquest consistori.

Evidentment i tenint en compte que la ciutat celebra la seva Festa Major la convocatòria s’ha realitzat de forma que la gent protesti però de manera lúdico festiva i de forma que no s’interrompi cap acte popular previst per a aquests dies. Les nostres raons són:

1) Retallada salarial de fins el 15% als nivells més baixos. Efectiva des del 19.07.2010. 5% de Zapatero. 9% del Tripartit (PSC+ERC+ICV), retirada d´un avançament de conveni de fa dos anys. 1% de prestacions socials incloses al conveni.

2) Recuperar la dignitat com a treballadors/es després de l’aplicació de la retallada de forma AUTORITÀRIA ja que primer es va informar a la premsa abans que als treballadors, sense inicialment donar cap mena d’explicacions ni raons lògiques.

3) Mostrar el nostre total desacord amb el Consistori i amb CCOO I UGT després del menyspreu mostrat en l’últim ple i en l’ultima assemblea de treballadors, fets que ens han portat a crear la Secció Sindical de CNT-AIT dins l´Ajuntament i a aquests actes reivindicatius.

4) Mostrar la pèssima gestió de l’equip de govern d’aquest Ajuntament que ha dut a la ciutat de Manresa a un endeutament mai vist (a 31/5/2010 estem en 87.000.000€) per un pressupost anual de 96.000.000€, un en-

deutament que ha crescut més quan més diners a ingressat la ciutat (?), en el període de l’any 2000 a 2007.

(Veure pàgina 5 del diari Regió7 del 24/07/2010) 5) Que la retallada indicada per el Consistori de 5.000.000€ per pal·liar la crisi es fictícia i que realment els únics diners d’estalvi són els que afecten als treballadors (1.300.000€) i a la ciutadania (menys serveis per valor de uns 650.000€), la resta de “l’estalvi” simplement són inversions que no es faran, degut principalment a que no disposen dels diners (?) i de una manca de gestió que ara volen pal·liar, ja que preveuen que amb una millor gestió (que ara si faran) recaptaran 500.000€ més en concepte de l´IBI que han deixat de cobrar per no gestionar –ho correctament. (Veure el ple del 21 de juny del 2010).

en un sistema basat en les desigualtats, en que la riquesa dels uns es sustenta en la pobresa de la majoria, i on les lleis i la força estan al costat de qui ha aconseguit fer-se un lloc entre els que gestionen la riquesa. Els que fan i desfan necessiten un braç armat que els faci la feina bruta, que els defensi de les hordes d’exclosos que volen repartir el pastís... i és aquí on entren els cossos policials. Tot i que ens volen fer creure que entrar a formar part d’aquests cossos és quasi pertànyer a una ONG, ja que persegueixen assassins, lladres, malfactors... està clar que els assassins de masses, els lladres de milions de milions, i els més grans especuladors i explotadors d’aquest món estan emparats i protegits per aquests sicaris, i als únics que realment persegueixen són aquells exclosos d’aquest sistema que volen robar les engrunes... A aquests últims sí. A aquests sí que els espera

una suite a qualsevol dels nous centres penitenciaris que es construeixen i s’inauguren arreu.

Treballadors/es de l’Ajuntament de Manresa NI UN PAS ENRERE !!! NOSALTRES NO PAGAREM LA VOSTRA PÈSSIMA GESTIÓ!!!

Mercenaris en vaga Pitufina Manresa, setembre de 2010 La Policia Local de Manresa està protagonitzant una sèrie d’actes en contra la retallada d’un 14,5% del seu salari. Aquesta disminució salarial és deguda, en un 5% ,a la retallada aprovada pel govern d’en Zapatero a tots els funcionaris. El 9,5% restant és equivalent a l’augment pactat dos anys enrere per la revalorització de la seva categoria professional i que finalment tampoc s’aplicarà.

En total els agents veuran reduït el seu salari uns 350 euros. Si comptem que un 14,5% del sou són uns 350 euros, el sou d’un policia local és d’uns 2.400 mensuals, que no és precisament el d’un mileurista.

Els policies locals de Manresa, sí, els mateixos que ens multen, els que protegeixen a l’alcalde i els seus sequaços, els que protegeixen als poderosos i capitalistes quan venen a Manresa, els que podem veure també d’uniforme fent varies cerveses en algun bar dels diversos barris de la ciutat... Aquest col·lectiu tant apre-

ciat pel poble ha dut a terme diverses accions per tal d’impedir la davallada del seu sou, això sí, desmarcant-se de les mobilitzacions que duen a terme la resta de treballadors de l’Ajuntament de Manresa.

Els policies locals, segons la llei que els regula, no poden exercir el dret de vaga ni participar en accions substitutives d’aquesta, ni en actuacions concertades amb la finalitat d’alterar el funcionament normal dels serveis.

Doncs aquests darrers mesos n’han protagonitzat unes quantes: -Han entrat en un ple de l’Ajuntament propagant crits i insults a tort i a dret sense que ningú els ho impedís. Cosa que no és possible en el cas de cap altre col·lectiu ja que són ells mateixos que procedeixen a desallotjar a qui sigui... té gràcia la cosa ja que fa uns mesos van desallotjar els mateixos treballadors de l’Ajuntament per alterar un ple.

- Durant uns mesos han deixat de posar multes, sobretot de sancions lleus,

reduint un 80% de sancions respecte a la xifra habitual, que aquí sí que ens han fet un bon favor.

-Durant l’estiu més d’una vintena d’agents han agafat la baixa. Que sumats als que estaven de vacances feia que a moments només hi haguessin una o dues patrulles de la policia local per Manresa.

-I la última és la tancada a l’edifici de la Florinda, la seu del seu cos a Manresa, que han dut a terme des del dia de la vaga general fins al diumenge següent. Entre uns 80 i 90 agents dels 106 que té el cos, van secundar la tancada, anant a la tancada durant el seu temps lliure per no alterar el servei.

En les negociacions amb l’Ajuntament els policies són representats per la UGT, sindicat que representa el cos de policia en el conflicte.

I és bastant curiós el silenci que plana sobre l’Ajuntament davant de totes aquestes accions... És clar que en el món en que vivim, i

Doncs en els temps que vénen ens haurem d’acostumar a dir les coses pel seu nom... Cap policia és un treballador, és un mercenari, i tard o d’hora li tocarà protegir els interessos pels quals treballa. Sobretot ara, que vindran moments difícils, la policia estarà al costat de la mà que li dóna de menjar, reprimint a qualsevol dels exclosos que cada dia seran més i protegint els interessos d’uns quants.

Per tant aquestes reivindicacions de la policia local ens fan gràcia, està clar que qualsevol sicari té un preu, i de tant en tant en volen més. Però en cap cas són treballadors, en tot cas els reprimeixen.

abusos de poder 6

Sor Lucia amb els rics La Fundació Rosa Oriol, impulsada per Sor Lucia Caram del Convent de Santa Clara de Manresa, ha estat recolzada per tot un seguit d’empresaris i persones “distingides” principalment de la comarca del Bages però també de nivell estatal. Es tracta d’una

nova pantomima de les classes econòmiques benestants per rentar-se la cara, tot parlant d’una falsa solidaritat caritativa que és part implícita de l’actual sistema de domini que ha portat a tanta gent a la misèria.

Osset Tous Manresa, octubre de 2010 La sempre protagonista i peculiar “Maria Teresa de Calcuta”manresana , Sor Lúcia Caram, s’ha apuntat un nou “tanto” al impulsar la Fundació Rosa Oriol. No s’ha acontentat amb ser la creadora de la Plataforma Ciutadana de Solidaritat i el Banc d’Aliments (aquesta mesura tan criticada fins i tot per altres ONG’s per considerar-se una solució merament assistencialista i anestesiadora de males consciències).

Tot i que Sor Lucia s’auto-vanagloria constantment d’estar sempre al costat dels pobres des de programes de ràdio i entrevistes, en aquesta ocasió ha decidit rodejar-se de tot una calanya de persones amb poder adquisitiu elevat per a formar una Fundació que ho és tot menys solidària. Una fundació que segons diuen “pretén prevenir, detectar i atendre a la població en risc d’exclusió social i fomentar la sensibilització i integració d’aquests col·lectius”.

La Solidaritat no és això!

En un moment de pre-emergència en què la crisi sistèmica es fa més evident, és quan des del poder es fa més necessari que mai crear tot un seguit d’associacions i fundacions destinades a minvar la possible conflictivitat social derivada de les enormes desigualtats socials existents.

Una solidaritat vertical que a canvi de pa i aigua, espera anestesiar les ànsies de revolta d’aquelles que ho han perdut tot o que poc els queda per perdre. Una solidaritat que mitjançant educadors, treballadores socials i altres “professionals” (alguns cops ben intencionats) fa passar per un veritable periple burocràtic a qui no pot arribar a final de mes. Una solidaritat condicionada a un correcte comportament. Una solidaritat que enlloc de tractar de igual a igual, mira per sobre l’espatlla al pobret que no té recursos.

Rics solidaris? Je, je És en aquest context en el que, setmana si setmana també, escoltem en algun telediari que rics d’alguna part del món han tingut l’altruista idea de donar part dels seus diners a aquestes organitzacions assistencialistes. Òbviament aporten una ínfima part dels beneficis que han obtingut mitjançant l’explotació laboral i/o l’expoli a altres països mantenint, això sí, les seves luxoses multi-propietats. I és

que avui en dia, ser solidari és lo més “chic” i “glamourós”. A més a més, i no ho oblidem, aquest peculiar fet permet desgravar impostos i per què no, blanquejar diners.

El Bages no és una comarca aliena a aquesta estranya tendència tranquil·litza-consciències. Ja en altres números d’aquest periòdic havíem parlat de l’arma de doble fil que s’amaga rere el maquillatge del Rotary Club Manresa. En aquesta ocasió parlarem de la Fundació Rosa Oriol, que compte entre els seus gestors a persones reputades que moltes coneixem i no precisament per una tasca solidària.

Qui és qui en la Fundació Rosa Oriol Podríem començar per la seva Presidenta Honorífica i causant de què la Fundació s’anomeni així. La matriarca de la arxi-famosa família Tous, joiers manresans que han aconseguit enriquir-se venent ossets d’or per tot el món. Que la fundació “sense ànim de lucre” rebi el nom de Rosa Oriol, evidencia les ànsies de protagonisme d’aquesta persona.

La marca Tous es publicita dient que realitza tota la part del seu procés productiu a Catalunya malgrat poderlo fer amb costos més barats en altres parts del món. Sens dubte no parlen del procés d’extracció dels minerals i pedres precioses que fan servir pels seus productes, i és que tinguem clar que a Catalunya no hi ha or, ni plata ni diamants. No és cap secret que bona part d’aquests materials sorgeixen de països en guerra i eternament condemnats per tal que ben pocs puguin lluir collars ostentosos.

astorats, podem seguir parlant d’altres persones que han dut a terme una més que qüestionable tasca en l’exercici dels seus càrrecs. La vice-presidenta de la Fundació és Elena Rakosnik, més coneguda per ser l’esposa d’Artur Mas. Crec que no fa falta parlar massa de la merda que és Convergència i Unió, ni de la funció que realitza per a preservar els interessos dels rics. Però si que és important recalcar que Rakosnik forma part de l’equip directiu de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB). Una empresa que ha tingut varis conflictes amb els seus treballadors per vulnerar els drets laborals i que ha estat denunciada per tenir al seu servei a “segurates” racistes que han propinat múltiples pallisses gratuïtes.

Per altra banda la família Tous té una de les cases més luxoses de la regió rodejada de càmeres a l’elitista urbanització de Pineda de Bages. És una provocació per aquell que no té. És per això que ara ja farà uns quants anys un parell de persones intentaren recuperar part de la riquesa de la vivenda quan foren sorpresos pel gendre Lluís Corominas, en aquell moment l’encarregat de la seguretat de la casa. Sense preàmbuls assassinà a sang freda i a boca de canó a un dels dos expropiadors. I és aquí on entrem en una part àlgida de l’article. Per què aquest assassí se li concedeix ni més ni menys que el càrrec de Secretari de la Fundació.

Però si aquest fet no ens deixa prou

Rakosnik no és la única persona relacionada amb TMB que forma part de la Fundació Rosa Oriol. L’actual conseller delegat del hòlding financer “Àgora Invest”, en Constantí Serrallonga, havia exercit el mateix càrrec dins de TMB quan tingué lloc un tràgic succés. En Pablo Díez era un conductor d’autobusos contractat per aquesta empresa que “s’apropià indegudament” de “l’astronòmica” xifra d’un euro amb deu cèntims i fou acomiadat sense dilacions. Per aquest fet s’acabà suïcidant. S’apuntà en Constantí Serrallonga com a un dels principals responsables del seu acomiadament. Enlloc de destituir el responsable de Recursos Humans de l’empresa, l’ascendí.

Però si pensem que això supera el cúmul de lo permès i que cap d’aquests execrables individus mencionats podria passar un càsting per a cap ONG per reformista que sigui, encara hi ha més. Una de les vocals de la Fundació és la sionista i tertuliana Pilar Rahola. És a dir, una de les acèrrimes defensores del genocidi cap al poble palestí.

Tan és així que l’Estat d’Israel ha plantat per a commemorar la seva “lloable” tasca un bosc al desert de Neguev que rebrà el seu nom. D’aquesta demòcrata empadernida, defensora a tort i a dret de la mà dura contra la dissidència, no en direm res més, per què les seves paraules ja parlen per si soles i per desgràcia ja la tenim massa sentida.

L’ex-alcalde de Manresa i actual president de l’Autoritat Portuària de Barcelona, el senyor Jordi Valls, també exerceix com a vocal de la Fundació.

La seva “lloable” tasca en potenciar la destrucció de la ciutat amb la construcció desenfrenada, l’ha portat ha picar cap amunt després de ser un efímer conseller.

Els vocals Valentí Martínez, president de la Fundació Universitària del Bages, i Vicenç Mauri, president de PIMEC (petita i mitjana empresa de Catalunya) i membre del Ple de la Cambra de Comerç de Manresa, representen el lobby econòmic de la ciutat en aquesta maleïda Fundació.

Per últim, el també vocal Enric Torres, fundador dels absorbits Supermercats

Supeco i distingit empresari local (propietari de la coneguda torre situada a la Pujada Roja) té un lloc en aquesta fundació per haver contribuit a destruir el comerç de barri de sempre per macro-superfícies del consum.

Cap a una solidaritat verdadera En contra de les solidaritats fictícies defensades pel poder hem de contraposar solidaritats reals que ataquin l’arrel del problema. Perquè si hi ha pobres és perquè hi ha rics. Si hi ha explotats, és perquè hi ha explotadors.

Anar teixint l’autogestió per a prescindir de les molles que ens ofereixen esdevé una necessitat de primer ordre.

Construir ponts i llaços entre els que poc tenen per a recolzar-nos mutuament. Atacar als poderosos perquè estem farts de cridar i que no ens escoltin. I somniar fins al infinit perquè el futur està a les nostres mans.

abusos de poder 7

“La vostra caritat mata” Osset Tous Manresa, octubre de 2010 El passat dimarts 28 de setembre, es presentà al teatre del Kursaal de Manresa, la Fundació Rosa Oriol, la última tendència de moda “solidària” entre les classes riques. Amb el “mòdic” preu de 18 euros l’entrada, que òbviament deixava de banda a tota la gent a qui suposadament va destinada la Fundació, hi acudiren (i dit textualment pel diari Regió 7) “tot el ferro de la societat benestant manresana”.

A més a més de tota la plana major que és membre de la Fundació (veure l’article anterior), hi assistiren elements de renom estatal com José Bono, Helena García Melero, Marta Ferrussola, Pilar Calvo, Artur Mas o la filla de la Duquessa de Alba.

Aquesta àmplia participació deixa entreveure encara més les podrides entranyes que s’amaguen darrera la

bonica façana d’una fundació que simplement fa fàstic.

Amb l’assistència d’un ex-ministre de Defensa, implicat directament en les guerres fratricides impulsades pel govern espanyol; amb la presència del poder periodístic de la mà de García Melero o Pilar Calvo que sesga informacions i manipula dia sí dia també; amb Artur Mas i Marta Ferrussola, defensors a ultrança d’un model català catòlic, conservador i ranci; o amb la filla de la Duquessa de Alba, principal terratinent andalusa que explota i posa difícil les coses a la pagesia del sud de l’estat espanyol.

Amb la força de la raó i les ganes de desemmascarar tota aquesta farsa, una vintena de persones es plantarem davant el Kursaal amb pancartes, octavetes i crits diversos. Rere una pancarta que deia “La vostra caritat mata.

Guerra als Rics” i una A d’anarquia, amargaren l’existència durant una bona estona a tot el carnaval que vestia les seves millors gales. Tan fou així, que un grup de trompetistes hagué d’improvisar alguna cançó per silenciar el que és insilenciable. El punt àlgid de la nit fou l’arribada d’una de les cares que per desgràcia és més coneguda per a totes; la del senyor Artur Mas, que hagué d’aguantar, tot baixant la mirada, insults diversos durant uns minuts. També hi hagué temps per a la discussió, com la que tingué lloc amb alguns membres del “guai”però col·laboracionista grup de música Gossos, disposats tocar gratuïtament per a tota aquesta purrialla. Així es posà punt i final a una més que divertida vetllada que deixà a totes unes ganes irrefrenables de seguir donant guerra.

Saldes ja no té escola

Els berguedans encausats pel macrobotellon no aniran a presó

La punyi Saldes, setembre de 2010

Bora nit Berga, octubre de 2010

Sí, l’escola de Saldes ja està tancada, facin el que facin les mares, la decisió ja està presa; i molt abans que la informació sortís a la llum!!! I encara ens sorprèn? que el govern prengui les seves decisions sense consultarles, és molt trist però real, i fins que les coses no ens toquen de prop creiem que funcionen.

Els fets van anar més o menys així, i tot sembla ser que per mals entesos del Departament d’Educació o és el que ens fan creure. A l’escola de Saldes durant el curs 2009/20010 hi havia sis alumnes, tot i que van començar amb tres, pel Departament només n’hi ha hagut tres en tot el curs, i això els va crear una alarma!!!No poden mantenir, perdó, no volen mantenir unes despeses suposo que per a ells innecessàries, com el sou d’una mestra, les instal·lacions.... perquè què importa el benestar dels infants, què importa la seva educació, què importa que el poble pugui tenir la seva escola? Això no li importa a ningú, així que tanquem l’escola i ja està!!!

Sense fer gaire enrenou, que total son tres famílies!!! Doncs la jugada no us ha sortit bé, la gent quan li toquen la fibra de vegades respon, i un poble petit com Saldes ha sabut respondre i mobilitzar-se per tal d’evitar l’inevitable! Bé, poc a poc són més les persones que a mesura que se’ns fa mal obrim els ulls i veiem com és la realitat!

Els motius que ha donat el Departament d’Educació han estat ven diversos i poc lògics des del principi.

Els dos acusats que van ser detinguts durant el “macrobotellón” del 2006, que van patir maltractes i que van ser condemnats a tres anys de presó acusats d’atemptat contra l’autoritat (vegeu el pèsol negre número 47, pàgina 4 i 5) i que volien ser utilitzats de cap de turc, finalment, no entraran a presó.

El primer és que l’escola té informes d’inestabilitat amb moviment de matricules, és refereixen al que esmentava abans de tres o sis infants a l’escola. El segon motiu que van donar era per un tema de retall de despeses, un motiu totalment il·lògic quan la mestra seguirà treballant a l’escola de Vallcebre. Un tercer va ser que, pedagògicament parlant, era millor pel nens ja que així es relacionarien amb altres infants!! Com? A veure qui la diu més grossa!!! És increïble que fàcil és inventar excuses per a fer el que ells volen!! Fan veure que tenen raons per a fer-ho, però ja veiem quines són!! Que penós!

Bé, seguim explicant com van anar els fet. El 22 de juny, quatre persones de la Delegació Territorial van anar a Saldes a informar personalment a les famílies del cessament temporal de l’escola. Les mares davant de l’opció del tancament definitiu accepten, ja que els hi diuen que només el tancaran un curs fins que l’escola tingui un

mínim de vuit alumnes, que després diuen deu i més tard més de deu. Està clar que no s’aclareixen i que per a ells això només és un tràmit més que no els afecta, és més, al principi els hi van dir que els infants havien d’anar a Gòsol, però les famílies s’hi van oposar i finalment aniran a Vallcebre.

Així estan les coses, els infants que no tenen cap culpa de tot aquest enrenou hauran de canviar d’escola perquè algú ho ha decidit sense comptar amb ells. Segur que ningú els ha preguntat als infants que és el que volen, s’hauran de desplaçar a un altre poble i aixecar-se més d’hora. Nens, la vida és dura i ho heu de començar a viure des de petits, i sinó aneu a viure a l’àrea metropolitana de Barcelona, que aquestes coses no passen, les escoles tenen tres línees a cada curs i els nens de l’escola ni es coneixen. Ànims per seguir lluitant per allò que creiem, i no hem de parar fins aconseguir –ho.

El passat 29 de setembre l’Audiència Provincial de Barcelona va dictar la Sentència que resol els recursos interposats contra la Sentència del Jutjat Penal núm. 18 de Barcelona, que havia condemnat a dos berguedans a una pena de tres anys de presó cada un d’ells, a més d’altres accessòries com a la inhabilitació pel dret de sufragi i al pagament de diverses quantitats en concepte de responsabilitat civil.

La Sentència de l’Audiència Provincial desestima els recursos del Ministeri Fiscal i de l’Ajuntament de Barcelona, que demanaven penes de fins a set anys de presó, i estima els de les defenses. La resolució del Tribunal considera que no concorre l’agreujant d’instrument perillós en els objectes que segons la mateixa resolució els acusats van llançar als Mossos d’Esquadra i als seus vehicles i imposa una pena inferior: d’un any i sis mesos de presó.

D’aquesta manera, en no superar els dos anys, el Jutjat d’execucions podrà suspendre el compliment de la pena privativa de llibertat als dos berguedans.

Segons Isaac Soca, advocat d’un dels condemnats, “tot i que l’Audiència no ha entrat a valorar de nou les proves ni ha modificat els fets declarats provats pel Jutjat Penal, tenim la satisfacció de veure estimats parcialment els recursos. La Sentència revoca la valoració jurídica feta a la instància, i suposa una rebaixa considerable de la pena als acusats, que molt probablement no hauran d’ingressar a presó. Era el nostre objectiu”.

També el passat mes de setembre la Sala del Contenciós-Administratiu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va dictar una Sentència per la qual es desestimava un recurs interposat per l’Ajuntament de Barcelona contra un dels dos berguedans en relació a les multes de caràcter administratiu imposades pels mateixos fets en virtut de l’ordenança cívica de Barcelona.

actualitat 8

L’Ateneu Popular Rocaus de Sallent ja és una realitat

Ateneu Rocaus Sallent, setembre de 2010 Des del dia 10 de setembre, Sallent gaudeix d’un nou espai alternatiu i crític; l’Ateneu Popular Rocaus. Després d’un any de preparacions, el divendres de Festa Major es va inaugurar aquest local, amb un duet d’acordionistes, l’actuació d’una colla bastonera i un brindis per al futur de Sallent i l’Ateneu Rocaus. La inau-

guració va culminar amb una xerrada de presentació del projecte, amb convidats de l’Ateneu La Falç d’Artés i el Casal La Turba de Valls. Unes 200 persones van assistir a les activitats d’inauguració de l’Ateneu.

El projecte de l’Ateneu Rocaus sorgeix de la necessitat que té Sallent de disposar d’un espai físic aglutinador de projectes, lluites i mobilitzacions.

Sallent és un municipi amb prou vida associativa, però fragmentada,

amb dificultats internes, amb entitats immobilistes, amb poca capacitat per innovar i gens implicades políticament. Per això, l’Ateneu pretén ser un punt de trobada, que recupera l’esperit dels ateneus de principis del segle XX, de finals dels anys setanta i, sobretot, dels casals i ateneus dels últims 15 anys. L’Ateneu Rocaus fomenta la trobada i la tertúlia, l’intercanvi d’idees i d’experiències personals i col·lectives, així com també vol potenciar el compromís, l’esperit crític, la implicació amb l’entorn i l’estimació pels patrimonis propis. Per això, l’Ateneu ha de ser un focus d’iniciatives i mobilitzacions, que sigui actiu al barri. Un espai que porti el món a Sallent i i que difongui Sallent a l’exterior. El tipus d’activitats que s’hi faran seran: xerrades, exposicions, presentacions de llibres o concerts de petit format.

L’Ateneu Rocaus és plural, però no és neutre ideològicament, perquè res és neutre i perquè a més, la neutralitat, en una societat complexa i amb rep-

tes de tot tipus, no és recomanable.

Per això, s’emmarca en l’esquerra anticapitalista amb uns objectius clars: l’impuls de la llengua i la cultura catalanes, la defensa del territori, la lluita per a la igualtat social plena, el foment de la participació ciutadana, la lluita contra la globalització neoliberal i la defensa de la llibertat dels Països Catalans i els altres pobles oprimits.

Des d’aquesta òptica de treball, la premissa màxima de l’ateneu, és que d’aquí a uns anys Sallent esdevingui un poble socialment i culturalment més ric i políticament actiu.

El nom de Rocaus prové del Mas Rocaus, enderrocat amb la construcció de l’autovia C-16. Els habitants d’aquest mas van acollir i allotjar maquis i, per aquest motiu, els van executar amb la Llei de Fugues, durant la dictadura franquista. Per això l’Ateneu Rocaus ha volgut restaurar una part oblidada de la història; la dels lluitadors antifranquistes. A més, el nom també serveix per recordar el patrimoni que mica en mica anem

perdent. En definitiva, un nom que engloba història i lluita, patrimoni i antifeixisme.

L’obertura de l’Ateneu Rocaus s’esdevé en un moment clau. Un context de crisi financera, alimentària, energètica... i un moment difícil per tots els moviments socials. Alhora, un moment en què les alternatives sorgeixen arreu, en forma d’assemblees d’aturats, de moviments cooperativistes, d’ocupació de cases abandonades, creació de centres socials i de col·lectius de tot tipus: pel decreixement, contra l’especulació o per l’apagament de les centrals nuclears.

Per això, l’Ateneu Rocaus s’erigeix com un punt més de crítica, de generació d’alternatives i de lluita.

En definitiva, l’obertura de l’Ateneu Rocaus serveix per recordar la nostra història, per conèixer el nostre present i també el present d’altres lluites fora del nostre territori, per ser conscients que cada cop en som més i més actius i que la lluita, més que possible o impossible, és necessària.

Berga homenatja al fill pròdig del feixisme català: mossèn Armengou nítida: l’anarquisme. I és aquí, on el seu discurs ple d’un odi visceral pren vigència.

Pep i Tu Berga, agost de 2010 “La ciutat de Berga a Mossèn Josep Armengou (1910-1976): capellà exemplar, berguedà il·lustre i fervent patriota. Berga, 1994”.

Aquesta és la inscripció que es pot llegir a la placa d’homenatge a Mossèn Armengou ubicada a la plaça de Sant Joan de Berga. Aquestes últimes setmanes, algunes entitats nacionalistes de la capital berguedana estan celebrant el centenari del naixement d’aquest personatge amb diversos actes públics. El passat onze de setembre, Òmniun Cultural del Berguedà li va retre homenatge. L’acte pre-electoral del partit de Laporta al teatre de Berga es va obrir amb textos del capellà. Seguint en la línia, a finals d’octubre, Jordi Pujol –l’expresident de la Generalitat– li retrà homenatge en una xerrada al pavelló de Suècia organitzada per l’Ajuntament berguedà.

Armengou està considerat un dels referents intel·lectuals del nacionalisme català per sectors tan diversos com els convergents, Jordi Pujol l’avala en el pròleg del seu llibre més conegut: Justificació de Catalunya (Edicions de l’Albí, 1996), fins als feixistes d’Unitat Nacional, que fan difusió de l’obra del capellà a la seva web. També està

considerat un referent per alguns hereus de l’independentisme clandestí dels 70.

Però, la biografia d’aquest personatge és quelcom molt més tèrbol del que ens vol fer veure l’autocomplaença nacionalista. Als inicis de la Guerra Civil, Armengou va abandonar Catalunya i va passar a engreixar el bàndol nacional, on fou nomenat capellà a la ciutat de Logronyo el 1937. Primer, fou enviat a Euskal Herria, on exercí de vicari castrense al costat dels franquistes i, més endavant, ho feu al front de Terol. Armengou tornà a casa victoriós amb les tropes feixistes. I poc després, s’establí de nou a Berga, la seva ciutat natal, per seguir amb la seva tasca a l’església berguedana.

Abans de la Guerra Civil, Armengou ja havia tingut contacte amb gent d’Estat Català. I a les acaballes de la dècada dels 50, escriu la seva obra més rellevant, l’esmentada Justificació de Catalunya. Malgrat la suposada rellevància històrica d’aquest llibre, no diu res de nou. És la continuació de l’ideari esgrimit pel nacionalisme de la burgesia catalana de principis de segle... Tot amb un llenguatge simple, obviant el seu passat col·laboracionista amb el feixisme espanyol i amb una obsessió molt

L’anarquisme català contemporani i la gent que en forma part és molt sovint titllada “d’espanyola o espanyol de merda”. Hi ha múltiples variants en funció del grau de degradació mental de l’emissor. Però, aquest no és un discurs bel·ligerant exclusiu de la nostra comarca. És un discurs generalitzat entre gent que forma part d’opcions independentistes que s’autoanomenen d’esquerres. És quelcom recorrent arreu dels Països Catalans. Mai havia sabut identificar el perquè d’aquesta obsessió ridícula i paranormal. Una lectura mínimament acurada d’Armengou esvaeix un xic les ombres ideològiques que hi ha darrera d’aquestes afirmacions subdesenvolupades. Cal acceptar-ho, gran part del nacionalisme de casa nostra té un vicari de referent i aquest vicari defensava que l’anarquisme era una patologia d’orígens forans i que els seus integrants eren immigrants espanyols. Una ideologia imposada per Espanya: “l’anarquisme perifèric (...). És més aviat una desviació del nostre caràcter avui ja potser crònica, ferment polític anticatalà tolerat, quan no fomentat des de Madrid, i dirigit ací gairebé sempre per no catalans”. “l’Estat espanyol (...). Ens ha anat anarquitzant lentament i decantant les nostres simpaties més aviat pel cantó del delinqüent que no pas de l’autoritat”. “És probable que sense la interferència dels pobles centrals i sense la contaminació de llur intolerància Catalunya no hauria arribat modernament als extrems revolucionaris que ha conegut” No sé que en pensava l’homenatjat Armengou dels anarquistes de la co-

marca, maquis com el Massana, el Ramon Vila o el Busquets, que encara avui en dia segueix lluitant perquè la democràcia reconegui els vint anys de reclusió que va patir a les presons franquistes. Espanyols de merda?

Probablement, no ho sé; en tot cas, quan ell ja tornava a estar a la ciutat es van produir un gran nombre de detencions i assassinats cap a combatents llibertaris berguedans. Llegint la seva obra, cal pensar que ja li semblava correcte que és fes una mica de neteja de revolucionaris foranis.

Mentrestant, antics alumnes seus de Berga afirmen que impartia doctrina amb la mà molt “suelta” i que solia atonyinar a la canalla que utilitzava com a escolanets.

El nacionalisme d’Armengou es destapa com un nacionalisme identitari, racial; i, poc a poc, les seves crítiques cap a l’anarquisme és barregen amb un racisme explícit: “Ací desemboca, sense cap control ni previsió, el gran corrent migratori de la metròpoli destinat a ofegar tota manifestació de catalanitat, a base de prostituir, flamenquitzar i anarquitzar Catalunya”.

“Això vol dir que la solució teòrica del nostre cas és molt senzilla: cadascú a casa seva”.

Armengou, com la majoria d’opcions independentistes d’avui, ho tenia clar.

Calia fer un front patriòtic interclassista. Les reivindicacions socials quedaven relegades a un segon o tercer pla. Incís: just avui, he sabut que el partit històric de l’independentisme: el PSAN, és força probable que concorri a les properes eleccions autonòmiques sota el paraigües del neoliberal partit d’en Joan Laporta. Tanquem incís. Segons l’opinió del mossèn, a la Guerra Civil ja s’havia demostrat que el front popular –l’unitat dels explo-

tats– no era una opció vàlida.: “Un obrer espanyol primer és espanyol, després obrer. Un obrer català primer ha d’ésser català, després obrer” .

Segurament, Armengou avui estaria d’allò més satisfet, veient com a la seva ciutat natal, la dreta nacionalista governa gràcies al suport puntual d’opcions polítiques independentistes “radicals”. Però, el que probablement el faria més feliç seria la transversalitat social de projectes com les consultes sobiranistes i els partits polítics que ha parit, com ara, Solidaritat Catalana.

La paranoia d’Armengou arribava a uns extrems tan malaltissos, que fa que manifesti obertament que en plena Guerra Civil, l’enemic a batre no era el feixisme. Sinó l’anarquisme: “La tasca més urgent era de cercar per damunt de tot la unió de tots els catalans en allò que era fonamental, i cercar la desanarquització de Catalunya” Per últim, i per acabar d’adobar el llegat ideològic, el Mossèn decideix opinar sobre qüestions de gènere: “El problema actual de Catalunya és, en molts aspectes, un problema demogràfic. (...). Mentre les dones catalanes, per uns motius migrats que no van més enllà d’un egoisme eixorc, s’han dedicat a conservar la línia, les dones immigrants passegen amb orgull i ostenten amb ufana llurs ventres generosos(...)” És trist constatar que un personatge amb unes idees tan deplorables és tan venerat a casa nostre. Però, és més trist, encara, adonar-se que les seves teories fantàstiques sobre l’origen de l’anarquisme i la seva espanyolitat són vigents entre gent que s’autoanomena antiautoritària.

preses 9

On és el Miquel?

Una història sobre els CIES i les noves presons Amigues d’en Miquel Manresa, setembre de 2010 Aquesta petita història no és especial ni extraordinària, no ha estat ni la primera ni l’última vegada que passa, però intentarem relatar uns fets que s’estan assumint com a “normals” quan del què es tracta és d’una absoluta mentida que cada dia es fa més “real”.

En Miquel, diguem-li així perquè no volem utilitzar el seu nom, és un noi més aviat tímid, d’aquells que ets tu qui ha de parlar perquè els silencis no es facin eterns, d’aquells que expressen poc i que t’has d’imaginar que estan més o menys bé perquè et fan un senzill somriure, però en el seu cap li roden milers de somnis i projectes, tan desordenats com inacabables.

En Miquel va néixer al Marroc com podria haver nascut a qualsevol altre indret, però en aquest món no és igual el valor que tens si tens un passaport o un altre, de la mateixa manera que no és indiferent el color de la teva pell.

Al Marroc treballava de tant en tant com a fotògraf, alguns retrats de família i si hi havia sort alguns casaments. Li agradava la feina, però era inestable i com que tothom parlava de les meravelles del país veí va decidir-se a fer el viatge, allà hi treballaria uns anys per poder tornar a casa i engegar algun projecte que el permetés viure còmodament. Semblava fàcil.

Així que va decidir-se i va marxar sense saber quan tornaria, s’acomiadà dels seus amb la confiança que assoliria els objectius.

Un cop arribat, sempre va ser igual, un temps aquí i allà, buscar-se la vida,

conèixer una gent i després una altra, no acabes de trobar el lloc que imaginaves. Mica en mica els somnis es van esvaïnt i et vas desinflant. Ets sents poca cosa, et fan sentir poca cosa, et menyspreen, t’utilitzen, t’ignoren.

I per aquelles sorts de la vida, arriba la redada, paren al Miquel, se l’enduen al CIE. El nostre periple comença quan ens enterem que el Miquel està a Barcelona 20 dies després de la seva detenció. No li va ser fàcil comunicar-se per avisar-nos, així que ja havia passat un temps. Però estava clar que havíem d’anar a visitar-lo. La primera dificultat va ser endevinar on carai és això del CIE. Per a llocs com aquests no hi ha Google Maps que serveixi, ja que apareix com una zona emboirada, segurament pel fum de les fàbriques que el rodegen. Teníem clar que el CIE estava a la Zona Franca de Barcelona, però a on? Perquè està posat en aquell lloc tan allunyat de tot?

Volen amagar-lo? Igual que amb les noves presons, sembla que també estan instal·lant els CIEs ben lluny dels nuclis urbans. Per fi se’ns va encendre la bombeta! Hi ha una gent a la capital que fan campanya contra els Cies i les redades1 , segur que elles ens ho poden explicar. I efectivament, trucada de telèfon d’uns quants minuts i un correu electrònic amb un mapa dibuixat com a arxiu adjunt per entendre com fer-ho.

Ens han dit que les hores de visita per aquest lloc són de 5 a 7 de la tarda i amb les combinacions de transport públic que hi ha entre Manresa i Barna, calculem que hem d’agafar el tren dels Ferrocarrils cap a quarts de 3, la

Renfe no ens serveix perquè després hem d’agafar un bus a plaça Espanya.

Suposadament, arribant a Barcelona hem de saber trobar el bus nº 109 que ens portarà a Zona Franca, però a quin costat de la Plaça? Trobem la parada i comença el nou viacrucis. A quina parada de la Zona Franca hem de baixar? Ja sabem que quan baixem a ciutat no ens agrada fer massa preguntes per no quedar en ridícul, però aquesta vegada valia la pena i ens animem a parlar amb el conductor.

I era ben simpàtic! Ell sabia més o menys on quedava perquè físicament era clar, un quadrat emmurallat per un mur de ciment amb unes torres de vigilància i uns draps de bandera espanyola del tamany d’un llençol2. El conductor tenia uns amics colombians que també havien passat per allà. Tot parlant, què interessant adonar-nos que per anar a un lloc que diuen que no és una presó, tingui unes hores de visita tan restrictives, una muralla rodejant-lo i torres amb individus a dins amb cara de pocs amics.

Arribem passades les 5 i la porta de barres estava tancada. Un timbre, una càmera i una veu per un interfon: “- Sí?

- Disulpe, éste es el Centro? (Qué más podría ser. Tal vez una cárcel?)

- Si. Qué se le ofrece?

- Para una visita? (A qué otra cosa podría venir? A entregarme?)

- Siga.

Un cop obren la porta, hi ha com una sala d’espera amb altres persones amb la mateixa intenció. És un cub

Com arribar al CIE? Tren dels Ferrocarrils a Plaça Espanya BUS 109 (para a Sants i plaça espanya) Parada entre el carrer 4 i D El CIE es troba al carrer de la lletra E (entre els carrers 3 i 4) Zona Franca. BCN

tot de vidres amb algunes cadires i les cares d’avorriment de la gent que espera. Per fi ens avisen per entrar.

Aquells homenots es fan els simpàtics, no poden ser més falsos, però tu també et carregues d’hipocresia i segueixes el teatre.

- Venimos a visitar a Miquel Torres.

- No saben el número?

- Solo sabemos que se llama Miquel Torres y así se escribe.

L’uniformat treu una carpeta amb una llista molt llarga de noms.Quanta gent hi ha allà dins? Sembla que no el troba, li és molt difícil.

- Mira, aquí no aparece.

- Uy, seguro que no? Puede mirarlo otra vez, se llama Miquel Torres.

- Bueno, mírenlo, a ver si lo encuentran.

La llista era llarguíssima i no tenia cap mena d’ordre, així que tocava mirar detingudament cadascun dels noms, pepitu, ramon, josep,... Per fi el del Miquel! Ja començàvem a pensar que se l’havien endut a una altra banda. El seu número era el 4930939. I mira, resulta que aquí a dins les persones també són números, sinó no existeixes. L’uniformat l’escriu en un adhesiu, ens agafa el DNI, el controla i ens l’enganxa, no fos cas que ens perdéssim.

Després toca avisar-lo. El seu número sona pels altaveus. Allò deu ser molt gran perquè no respon a la primera i toca insistir al guàrdia perquè l’avisi repetides vegades sinó, et diuen que no vol cap visita. Com si el que està allà a dins s’ho passi tan bé que no té temps per saludar als amics.

Després del teatre, comença la pel·lícula, al millor estil d’un advocat que visita el seu client a la presó. La sala de visites està decorada amb quadres del Bob Marley i l’Audrey Hepburn. Un toc de disseny a les parets grises? Més hipocresia amable.

8 cubs separats per unes làmines de fusta cada dues cadires. Un mosaic de vidres separa el visitant del pres, perdó en diuen l’intern? Bé, el nostre amic. La possibilitat d’una abraçada, un petó o qualsevol contacte físic, millor no pensar-la. L’única manera és un entranyable telèfon i el contacte fred amb el vidre. Cada 5 minuts el telèfon es talla i has de penjar i tornar a sonar. Tot i la conversa entretallada, ens saludem. Hi havia tantes coses a explicar, a preguntar, comentar...

Però moltes de les coses era millor no parlar-les perquè tots sabíem que ens escoltaven i observaven els uniformats des del seu lloc tancat. Esperàvem poder estar una estona amb el Miquel, però al cap de 20 minuts ens comencen a dir que ens acomiadem. Intentem mirar cap a un altre costat per no creuar-nos amb la mirada del policia que ens fa callar, però

finalment arriben per fer-nos fora. No pots abraçar el teu amic, escolten el què dius i a més et fan fora al cap de poca estona. Això és una presó? Per què en diuen d’una altra manera?

En aquells minuts, en Miquel ens explica que allò és avorrit, però per sort ha conegut alguna gent amb qui xerrar.

Tot té un horari quadrat i no hi ha res a fer. A les 9 del vespre ha d’estar tothom a la seva cel·la, perdó habitació, i a les 10 tanquen el llum. Serà que estan preocupats per les seves hores de son? Els lavabos són una merda literalment, el menjar és poca cosa i de mal gust. Però hi ha una màquina de refrescos i porqueries! Això si, només pots treure alguna cosa quan ells t’ho permeten i ai del que s’atreveixi a dir res. Hi ha una habitació que quan s’enduen algú allà, torna amb la cara d’un altre color. I és clar, no pensis en comunicar-te amb l’exterior, perquè per utilitzar un telèfon has de suplicar i fer mil peripècies.

Marxem amb un regust amarg, hem parlat ben poc i encara amb la mirada inquisidora dels guàrdies. El còs se’ns omple de ràbia. Sentim impotència.

Però tenim un clar convenciment que allò ha de desaparèixer. Si per no disposar d’un simple tros de cartró tanquen a la gent allà, en qualsevol moment s’inventen una excusa per tancar a tot aquell que sobra. Què faran, ciutats-presó? Serà per això que tots els racons dels carrers tenen càmeres i ulls vigilants.

Als vint i tants dies, per fi ens enterem que han tret el Miquel. El van posar en un avió i el van portar a la frontera.

Després no n’hem sabut res més.

Aquest és un relat amb noms falsos, però està basat en un història real, qualsevol coincidència amb altres històries no és d’estranyar.

El to irònic en el que hem escrit aquest relat no ha estat res més que una manera de treure la ràbia rient-nos de la dramàtica realitat.

1. Visita: http://estamosenredadas. blogspot.com/2010/04/participa-de-lared-contra-las-redadas.html i coneix el Col·lectiu TeKedasdondeKieras.

2. Per cert, si alguna vegada heu de visitar aquest indret, compte de no baixar a la porta del darrera, perquè després et toca caminar 2 km per rodejar l’edifici.

La parada correcta és aquella on baixi la major part de persones d’un color de pell més divers. El lloc el pots identificar per totes aquelles pintades a les parets que han intentat borrar, però encara s’intueixen.

antimilitarisme 10

L’exèrcit als carrers

Una crònica de les Jornades Antimilitaristes a Barcelona Antimilitarista Barcelona, setembre de 2010 Del 24 al 26 de setembre es van dur a terme a Barcelona unes Jornades Antimilitaristes des d’una perspectiva principalment llibertària i que va reunir col·lectius i individus preocupats pel clar augment de la presència dels exèrcits als carrers arreu del món, sense caure en el pacifisme estàtic i oficialista.

Moltes de les lluites que es duen a terme a casa nostra posen de manifest l’estat de guerra en el que es troba el planeta. En un moment en el que tot està interrelacionat no podem ignorar la responsabilitat que tenim cadascuna de nosaltres en l’enriquiment i enfortiment dels senyors de la guerra. Des de la presència militar dels nostres exèricits humanitaris a les noves colonitzacions, fins les empreses multinacionals, que tot i tenir les seves seus al costat de casa nostre treuen benefici de les guerres actuals, sigui per treure recursos barats, sigui per treure profit de la posterior reconstrucció o finançant les guerres. Aquestes jornades han servit per poder relacionar moltes de les lluites contra aquest sistema podrit amb el militarisme, així com conèixer experiències de companyes que venien de diferents llocs de l’Estat espanyol, així com també d’Itàlia, Alemanya, Xile, Israel,…

El primer dia es va fer una breu reflexió de l’actual situació del militarisme i les seves diferents cares i una petita introducció de com en els pròxims dies es parlaria ampliament del tema i de quina manera es pot combatre aquest militarisme incrustat en el sistema democràtic actual. També es va fer una xerrada amb un ex membre del CAMPI (Col·lectiu Anti Militarista Pro Insbmissió), reflexionant de com de fort havia sigut el moviment antimilitarista i el tema de la insubmissió total a casa nostra i com d’una manera o un altra es va crear un fort conflicte contra la llei del servei militar obligatori i es va poder veure un video de l’any 93 fet pel col·lectiu. El vespre va acabar amb un debat sobre les possibles causes de com ara el moviment antimilitarista no té massa presència ni als carrers ni als col·lectius.

El segon dia va començar amb la presentació de companyes vingudes des d’Itàlia que van explicar com s’està duent a terme una forta campanya a Trento contra la base militar que es vol construir a Mattarello, així com la instal·lació d’un centre d’investigació de l’empresa d’armament italiana Finmeccanica a Rovereto. És evident que la guerra es fa perfectament compatible amb la democràcia i no pot ser un element aïllat de les nostres lluites. Amb l’objectiu clar d’evitar la construcció de la base i posar fre a la indústria armamentística, es du a terme el sabotatge i la movilització social des de la base. En la mateixa línia, companyes d’Alemanya van explicar com van aconseguir que l’empresa de missatgeria DHL trenqués bona part del contracte que tenia amb l’exèrcit alemany per transportar la maquinaria de guerra i soldats a l’Afghanistan, les campanyes i accions directes dutes a terme a tota Alemanya contra les oficines de reclutament i vehicles militars, així com la reiniciació amb força de les campanyes anti nuclears.

A la tarda, es va parlar de Dona i militarisme en la biopolítica del siglo XXI, a càrrec de María del Prado Esteban Diezma que explicava com després de la 1a Guerra Mundial moltes polítiques han estat orientades a la incorporació de les dones a les tropes dels exèricits així com al treball assalariat, no tant perquè això fos alliberador per a la dona, sinó perquè era necessari augmentar el nombre d’efectius.

Més tard, Nonostante Milano, va presentar l’informe del projecte de l’OTAN “Urban Operations in the year 2020” que es pot aprofundir en el llibre “Ejércitos en las calles” que analitza aquest pla i presenta com des de l’OTAN es considera que la urbanització de la pobresa (més del 50% de la població mundial viu a les ciutats) pot ser un polvorí i una situació de difícil control. El pla es formula com una estratègia perquè els exèricits puguin controlar les poblacions i així protegir la dinàmica del sistema. No es tracta d’una guerra amb final, sinó de diferents models d’intensitat segons el moment. Malgrat aquest pla es situa per desenvolupar-lo al 2020, la realitat és que ja s’experimenta en situacions d’emergència com el cas de

les deixalles a Napoli o la gestió dels refugiats del terretrèmol d’Aquila.

Finalment, va haver-hi una taula rodona sobre militarització i migració que va començar amb la presentació del “Plan África” creat pel govern de Zapatero i que pretén per un costat augmentar la presència espanyola en el control de les zones africanes de gas i petroli i per l’altra, instal·lar empreses espanyoles al continent. Per altra banda, a la taula rodona es va parlar de com les polítiques d’estrangeria basades en la repressió i explotació estan marginant a una part important de la població i al mateix temps, s’experimenta en el control de la població immigrada el que segurament més endavant serà aplicat a totes aquelles que sobrin en el pastís.

El diumenge va començar amb la militarització de les emergències i es van posar diversos casos sobre la taula de com el poder ha aprofitat situacions d’emergència per posar els exèrcits al carrer per a reprimir i defensar el capital. Experiències com a Xile en el terretrèmol, New Orleans amb l’huracà, Haití... han demostrat que l’exèrcit ha sortit amb un rostre humanitari

que en realitat ha estat el d’atacar a aquelles que es buscaven la vida.

I perquè això no sembli que només passa a fora, es va fer una explicació de la nova unitat d’Emergències de l’Exèrcit espanyol, l’UME que amb 4300 efectius i 4500 milions d’€ de pressupost en cinc anys, és un còs altament preparat per actuar en qualsevol tipus d’emergència, sigui de tipus natural com social i per ordre directa del president del govern. En el debat, es va plantejar que s’hauria de tenir un pensament estratègic per fer front a les emergències i que si el sistema s’estructura per fer-nos dependents de l’Estat, hem de continuar aprofundint en l’autogestió de les nostres vides en tots els sentits. Si estem clars que no volem un militar a prop, hem de desemmascarar el seu rostre “humanitari”.

També una compnya alemanya va compartir les experiències de resistència i lluites socials que hi ha a l’Afganistan amb organitzacions com RAWA (Revolutionary Assotiation of the Womens of Afgansitan) entre d’alters i com han de resistir contra els talibans, la invasió militar estran-

gera, governs corruptes i ONG’s que les manipulen.

Finalment a la tarda, després del testimoni d’un insummís d’Israel i de la lluita dels Refuzniks (negació del servei militar a Israel), va haver una xerrada teòrica sobre la funció de l’exèrcit a la constitució espanyola del 78 a càrrec de Fèlix Rodrigo Mora. També es va parlar sobre la situació de la militarització del territori maputxe a l’actual estat xilè i la resistència que duen a terme les comunitats allà. Al final es va debatir sobre l’antimilitarisme no pacifista i es van intentar treure conclusions de les Jornades en una taula que portava per nom “quan la pau és guerra”.

Un cap de setmana molt intens i amb molta informació i que pretenia ser un inici perquè des del moviment es tornés a parlar i a prendre consciència de la militarització que ens vé a sobre i com es pot afrontar organitzant-nos sigui a nivell local fins agermanar les lluites amb les companyes d’arreu.

Si estem d’acord que el món està en guerra, guerra social!!!

anticlerical DOSSIER 11

A pròposit de la visita del Papa, pròximament a Barcelona, hem cregut important dedicar el dossier central a l’anticlericalisme des d’una perspectiva llibertària. Fent apologia de l’ateisme i la proposta d’apostasia com a base de desenpallergar-nos d’una institució recalcitrant, conservadora i jeràrquica que porta massa segles influint sobre les nostres vides.

L’Església Catòlica i altres confessions cristianes s’aprofiten d’una tradició secular, com és la celebració dels naixements, per incrementar de forma il·legítima la seva implantació social.

El bateig no és una simple celebració, és un “sagrament” que pressuposa l’ingrés del nadó a una comunitat religiosa i això significa, l’afiliació d’un nou membre, o sigui, l’augment d’ingressos. L’absència d’alternatives laiques per a celebrar aquest tipus d’esdeveniments afavoreix la perpetuació dels ritus religiosos i fa que moltes ciutadanes, quan arriben a la majoria d’edat, es trobin formant part d’una confessió religiosa que mai han escollit i que no s’adiu amb les seves idees.

Perquè aquestes persones puguin regularitzar la seva situació i evitar que les confessions religioses treguin profit de la seva passivitat és possible exercir el legítim dret a l’apostasia, és a dir, donar-se de baixa del cens de l’església.

anticlerical DOSSIER 12

Ateisme

Ateisme: una actitud anti-autoritària i llibertària Hiram Gascoigne

Durant un temps hi havia hagut la creença (a Europa) que s’havia reduït o, inclús, eliminat la influència de les religions en els afers públics i en la llibertat individual. El mite de la laïcitat... Tanmateix, la realitat ha demostrat que a hores d’ara ens trobem amb una intrusió cada cop major de les proclames en relació a Déu i altres éssers, forces o energies supremes: des de les religions majoritàries –el cristianisme i l’islam, en les seves diverses divisions– passant per les tant de moda “religions orientals” –com el budisme i l’hinduisme–, fins a noves construccions basades en un neo-paganisme i els cultes a la Mare Terra. S’hi pot afegir, inclús, per les seves similituds, l’ampli ventall de pseudo-psicologies i mètodes d’autoajuda.

En front d’aquesta creixent presència i acceptació, a nivell col·lectiu i individual, en l’espai públic i en el privat, de les creences i fantasies teistes (i deistes i panteistes) i agnòstiques, resulta necessari reivindicar sense vergonya i visibilitzar l’ateisme. En aquesta direcció resulten encertades campanyes com la dels “autobusos ateus” de Barcelona, per tímides que hagin sigut, o les reflexions de

filòsofs ateus com Michel Onfray o Christopher Hitchens, per mediàtics que siguin.

Per ateisme s’entén, primerament, la negació de l’existència de qualsevol entitat superior (ja sigui déu o la laïcitat) als éssers humans i, per extensió, a la resta d’éssers vius i inanimats; consegüentment, també nega la seva entitat i condició sagrades (com remarcava, fins al punt de fer-se pesat, Max Stirner). Més enllà d’aquesta obvietat, l’ateisme també representa el rebuig i oposició a l’organització jeràrquica que emmascara i representa l’acceptació de l’existència d’éssers superiors i sagrats: els déus i les religions no són res més que mecanismes –megamàquines– per a justificar i perpetuar les jerarquies i les desigualtats socials i l’explotació d’uns col·lectius per uns altres. En aquesta direcció, per tant, són rebutjades també les construccions discursives i les estructures que elaboren, reprodueixen i representen el teisme (i les altres paraulotes anotades més amunt); és una actitud antireligió, en tant que institució.

Ara bé, l’ateisme (europeu) hegemònic pateix d’una gran man-

cança visible en els moments actuals. Històricament ha tendit a centrar-se únicament en les religions monoteistes abrahàmiques (el cristianisme, l’islam i el judaisme). Actualment és necessari estendre’l a la resta de religions i discursos –sens detriment de les anteriors, està clar–, posant especial atenció en les “religions orientals”, el neo-paganisme..., per quant que, malgrat rebutjar una organització i jerarquia estrictes, mantenen la fantasia de l’existència en forces superiors separades del món material. La seva crítica urgeix, a més, quan en forces sectors dels moviments socials anti-autoritaris hi tenen una bona acceptació i adopció acrítica.

Per acabar, a Giulio Cesare Vanini, i a tants d’altres, la Inquisició el feu cremar el 1619 a Tolosa per les seves idees atees i anti-cristianes. Avui ja no seria assassinat, però tanmateix pràcticament res més ha canviat des de llavors: un cristià pot acceptar que no siguis cristià; un musulmà el mateix... però el que no accepten intransigentment, i aquí rauen les seves similituds, és negar a déu i la seva pretesa voluntat.

L’Educació cristiana ACM Atea

El cristianisme és una religió monoteista que té uns símbols, creences i pràctiques concretes amb les convivim des de que naixem. Quan ets un infant els pares i mares decideixen si has de formar part de la institució cristiana, amb el que tot això implica a nivell de rituals com poden ser el bateig i la comunió, i si has de rebre una educació escolar basada en el cristianisme.

Aquesta religió, com totes les existents, transmet uns valors morals i principis considerats ètics a traves de diversos mitjans com poden ser les institucions eclesiàstiques, el sistema educatiu, les administracions públiques, mitjans de comunicació, associacions i altres.

Els pares i mares i la societat cristiana en general s’hauria de plantejar per una banda, si aquests

valors morals i principis ètics són els quins volem transmetre als nostres fills i filles, néts i netes,... i a nosaltres mateixos, i per altre banda si realment les persones que conformen la església posen en pràctica valors humans com poden ser el respecte, la igualtat, ajuda mútua, etc, amb els quals creiem ser educats.

Cal recordar algunes de les bones obres que han fet els dirigents o enviats de Déu, anomenats bisbes, capellans, mossens, etc, els quals influeixen en les persones que es consideren cristianes i en la societat en general. Per exemple l’Alemanya Nazi va tenir molt bones relacions amb el Vaticà i li varen donar suport molts dels seus membres transmeten uns valors molt humans i ètics. Un altre exemple, Franco un dels dictadors d’Espanya va tenir l’església al seu

costat la qual ajudava a educar als infants, adolescents i joves, transmeten uns valors morals també molt adequats. I encara hi ha més exemples, com el suport que el cristianisme fa a les persones homosexuals potenciant la igualtat i el respecte, o l’educació sexual que transmet dient als joves que no han de fer servir preservatius ja que si es transmeten el SIDA o es queden prenyades no passa res, això és el que vol Déu. També és molt educatiu, ja que no permet el dret a decidir de la dona, que el catolicisme estigui en contra de l’avortament. I el que més m’agrada és el discurs ètic que transmeten les persones que conformen el Vaticà i altres institucions eclesiàstiques quan diuen que s’han d’ajudar als pobres, i com posen en pràctica el seu discurs volent gastar-se 100.000 euros amb la festa d’aniversari del

germà del papa de Roma, això sí que és un bon exemple educatiu És evident que els valors que transmet el cristianisme, amb els que ens han educat i algunes persones volen educar als seus fills i filles, no són entesos ni practicables de la mateixa manera per totes les persones que es consideren cristianes. Però no cal ser cristià i súbdit de l’església, una de les institucions més poderoses econòmicament i de seguidors mundialment, per poder educar a partir del respecte, la igualtat i altres valors humans.

Una manera de fer front aquesta institució i a les persones que en viuen, és apostatar i fer ús de les escoles públiques i laiques, si és que existeix el laïcisme en aquestes. Com menys seguidors i inscrits menys poder i influència educa-

tiva tindrà.

Cal que tots els ciutadans i ciutadanes apostatem per fer menys poderosa a una institució que ha i està enganyant i manipulant a les persones mitjançant l’eina més valuosa que té l’ésser humà: l’educació.

anticlerical DOSSIER 13

Com apostatar?

COMUNICAT DE DEFECCIÓ FORMAL (APOSTASIA) I DE CANCEL·lACIÓ DE DADES PERSONALS

A ………………...….………………………………………. …....…………………………………….……………...…,

1. Omplir el document de comunicació d’apostasia (fer-ne original i còpia). http://ateus.org/docs/ImpresApostasiaReduitACCat.pdf

titular

de

la

diòcesi

de

En ………………………..…………..……………. , amb NIF núm. ………..……….…….……….. , del qual s’adjunta còpia, major d’edat, nascut el dia …..…. de ……………………….…….…… de ……............ , amb domicili a ……………….……………………..…………….………..…...., a la localitat de …………………………….. ………………………..……..………...….. , província de …………….……………………………….……..…..….. , que segons li consta va ser batejat el dia (si es coneix) .…...… de ……….……..……………………………… de ……….… a la parròquia de (si es coneix) …….…………..…………………..…………….…..….., que pertany a la diòcesi indicada, actuant en nom i interès propi, i trobant-se en ple ús de la seva lliure i espontània voluntat,

2. Adjuntar fotocòpia del DNI 3. Adjuntar la partida de baptisme (no és imprescindible).

4. Enviar el document amb la comunicació d’apostasia i la fotocòpia del DNI, grapada a darrera, dirigit al bisbe de la diòcesi que pertany l’església que et van batejar (ideal correu certificat o burofax). http://www.bisbatsolsona.cat/ Bisbe: Jaume Traserra Cunillera

MANIFESTA PRIMER.- Que al seu dia va ser batejat en la fe catòlica com a conseqüència d’una decisió aliena a la seva voluntat, sense disposar en aquell moment de la llibertat suficient ni de la capacitat necessària per discernir un judici sobre les seves conviccions personals, per la qual cosa considera nul·la de dret la seva adscripció a l’Església catòlica.

SEGON.- Que en l’exercici del seu legítim dret a la llibertat de consciència no troba cap motiu per continuar figurant com a membre de la confessió catòlica, entrant la seva voluntat en clara contradicció amb la pertinença a aquesta organització.

5. És recomanable, un mes després d’haver enviat la comunicació, acudir a la parròquia per comprovar que en les dades marginals consta la teva voluntat d’apostatar.

TERCER.- Que com a conseqüència d’haver estat batejat en el lloc i data a dalt indicats es troben recollides al fitxer denominat “Llibre de Baptismes” de la Parròquia indicada dades de caràcter especialment protegit concernents a la seva persona, d’acord amb l’establert per l’article 7 de la Llei Orgànica de Protecció de Dades de Caràcter Personal, que revelen informació sobre les seves presumptes conviccions ideològiques, religioses i de creences.

Per a més informació: www.berguedallibertari.org http://nosaltresmarxem.blogspot.com/ www.ateus.org

QUART.- Que el Bisbat/Arquebisbat indicat posseeix tanmateix un fitxer de dades anomenat “Arxiu Històric Diocesà”, que conté una còpia del fitxer denominat “Llibre de Baptismes” de la Parròquia, en la qual figuren les mateixes dades personals de caràcter especialment protegit esmentades al paràgraf anterior.

Fragmentsanticlericals...

CINQUÈ.- Que el manteniment de la inscripció d’aquestes dades personals al denominat “Llibre de Baptismes”, a l’“Arxiu Històric Diocesà”, o a qualssevol altres fitxers en poder de l’Església catòlica podria suposar, si més no en aparença, un indici de pertinença a aquesta organització.

“...els déus i les religions no són més que mecanismes – megamàquines – per a justificar i perpetuar les jerarquies i les desigualtats socials i l’explotació d’uns col·lectius per uns altres.”1

COMUNICA PRIMER.- Que és la seva voluntat deixar de pertànyer a l’Església catòlica i deixar de constar com a membre d’aquesta organització a tots els efectes.

“Algú podria pensar que al negar l’existència d’un déu transcendent i tancar la porta a un més enllà després de la mort l’ateisme aboca l’home a una espècie de carreró sense sortida, a una mena de desesperació, però res no és més lluny de la realitat; l’ateisme no és una forma de pensament negativa ni pessimista basada en l’oposició ni en la falta d’esperança, sinó tot el contrari. L’ateisme és alliberador, perquè retorna a l’home el govern i la responsabilitat dels seus actes i del seu destí.”2

SEGON.- Que sol·licita formalment l’Església catòlica que procedeixi a fer efectiva la cancel·lació de totes les seves dades personals del “Llibre de Baptismes”, de l’“Arxiu Històric Diocesà” o de qualssevol altres fitxers que poguessin trobar-se en el seu poder.

TERCER.- Que s’oposa expressament a què continuïn figurant dades referents a la seva persona al denominat “Llibre de Baptismes”, a l’“Arxiu Històric Diocesà”, o a qualssevol altres fitxers pertanyents a l’Església catòlica, incloent-hi aquells que poguessin fer referència a fets de caràcter merament estadístic, històric o científic.

QUART.- Que revoca qualsevol possible consentiment que pogués haver estat atorgat anteriorment per ell mateix, pels seus pares o pels seus tutors, als responsables del denominat “Llibre de Baptismes”, de l’“Arxiu Històric Diocesà”, o de qualssevol altres fitxers pertanyents a l’Església catòlica, per a la incorporació en els mateixos de dades referents a la seva persona.

“Siendo Dios todo, el mundo real y el hombre no son nada. Siendo Dios la verdad, la justicia, el bien, lo bello, la potencia y la vida, el hombre es la mentira, la iniquidad, el mal, la fealdad, la impotencia y la muerte. Siendo Dios el amo, el hombre es el esclavo. Incapaz de hallar por sí mismo la justicia, la verdad y la vida eterna, no puede llegar a ellas más que mediante una revelación divina. Pero quien dice revelación, dice reveladores, mesías, profetas, sacerdotes y legisladores inspirados por Dios, mismo; y una vez reconocidos aquéllos como representantes de la divinidad en la Tierra, como los santos institutores de la humanidad, elegidos por Dios mismo para dirigirla por la vía de la salvación, deben ejercer necesariamente un poder absoluto. Todos los hombres les deben una obediencia ilimitada y pasiva, porque contra la razón divina no hay razón humana y contra la justicia de Dios no hay justicia terrestre que se mantengan.

Esclavos de Dios, los hombres deben serlo también de la iglesia y del Estado, en tanto que este último es consagrado por la iglesia.”3

CINQUÈ.- Que la inscripció en el “Llibre de Baptismes”, l’“Arxiu Històric Diocesà” o qualssevol altres fitxers que poguessin trobar-se en poder de l’Església catòlica d’una nota indicant la seva defecció formal permetria a aquesta organització mantenir informació sobre les seves dades personals especialment protegides, per la qual cosa s’oposa expressament a aquesta possibilitat i sol·licita la supressió de totes les seves dades personals dels seus fitxers o registres.

SISÈ.- Que sol·licita li sigui notificat per escrit en el termini de deu dies des de la recepció d’aquest comunicat (tal com contempla l’article 16 de la Llei Orgànica de Protecció de Dades de Caràcter Personal) el resultat de la cancel·lació practicada o, en el cas que no s’accedeixi a practicar aquesta cancel·lació, se li notifiquin els motius a fi de poder sol·licitar, si ho considera oportú, la tutela de la instància pública corresponent.

Per la qual cosa signa aquest document a …………………………………………...……….… , a .....…, de ……….………...……………….. de ……...… .

Signat:



1 Hiram Gascoigne. Ateïsme: una actitud antiautoritària i llibertària. Agenda llibertària 2010.

2 Manifest per l’ ateïsme, aprovat Aprovat per l’Assemblea General d’Ateus de Catalunya al solstici d’hivern de l’any 2000.

3 M. Bakunin. Dios y el estado

bisbe/arquebisbe

anticlerical DOSSIER 14

Jo no crec en déu i tampoc el necessito Cirne

Sallent, setembre de 2010 Moltes vegades m’he plantejat apostatar. Per ignorància de com fer-ho, falta de temps o per mandra... encara no ho he fet. Així porto més de 20 anys.

La meva voluntat és ferma. Coneixo bé l’església catòlica, sobretot quan, sent jo petit – 8 anys – em van menjar el “coco” ficant-me la por al cos perquè fes la comunió, sota l’amenaça de viure en pecat. No comprenia l’emprenyament de ma mare, ella no volia que la fes. Poc temps després vaig saber els seus motius, però de totes maneres la vaig fer.

Ella sempre deia que aquells “capellanots” predicaven tot el contrari del que feien. Sempre estan al costat dels poderosos i no dels pobres. Lloen la caritat, però ells viuen com a reis – es referia sobretot a la cúria poderosa -. Demanen que posem l’altra galta i que fem nostre el nostre destí de pobres i treballadors i que no posem en dubte la voluntat de déu.

Quina hipocresia.

Ella va veure com els capellans del barri de Sants a Barcelona delataven – tot i sabent la tràgica fi que les esperava - les veïnes que havien militat a la CNT, el POUM, el PSUC, en fi, els perdedors.

Treien rendiment dels vencedors sent uns fastigosos “xivatos”. Ma mare no podia sentir odi, però diguem que els hi tenia una mania profunda.

Però una cosa em xocava, es considerava cristiana. Creia en déu i en Jesús, però no els podia veure ni en pintura.

Aquesta incongruència va ser una de les coses que em va ensenyar a pensar i a formar-me com a persona.

Actualment el meu pensament sobre aquest tema és racional i, al mateix temps, crec que lògic.

Aquí van algunes de les deduccions a les que he arribat: - No és necessari creure en déu per fer el bé i ser conseqüent amb la resta de les persones, els animals, vegetals i elements que comparteixen la nostra vida en aquest planeta.

- Normalment, i per desgràcia per tots, qui creu en déu tan sols ho pot fer per dues causes: o Per ignorància i/o por o Perquè necessita algun ésser superior que el perdoni de tot allò que sap que fa malament.

Així...

- Tenim societats “avançades” que són veritables integristes i necessiten d’un déu que els perdoni constantment. De fet, han de resar cada dia per sentir-se millor.

- Hi ha estats basats en la religió per mantenir el poder a sobre del poble.

Com es pot comprovar, les tres religions monoteistes – jueva, cristiana i musulmana – tenen la mateixa base, un llibre sagrat, és a dir, tenen el mateix déu únic: jehovà, alà i déu.

Però...

– Contínuament s’estan utilitzant les diferents interpretacions per

portar-nos a guerres, actituds racistes, i genocidis entre els pobles.

– Utilitzen la religió per dividir-nos i seguir aprofitant-se de la seva posició de poder.

– No tenen manies en invocar el nom del déu corresponent per portar endavant barbaritats econòmicament rentables pels seu interessos. Fins i tot contra el món que – segons ells – el seu déu els ha donat. Creuen que tot allò que veuen és o pot ser propietat seva.

– Els seus símbols i/o els seus discursos serveixen per posar la por al cos dels més pobres i ignorants (la creu cristiana és un símbol de tortura que recorda les conseqüències d’aixecar la mà contra el poder, per exemple).

En fi, podria seguir donant raons, però crec que bàsicament ja està tot dit.

Apa, salut, apostasia i autogestió espiritual!

Mon pare fou Mon pare fou del tot ateu.

No un ateu tou si creu no creu...

Igual que un cuc l’home és fugaç i serà suc i després gas.

Com mor el cos mor l’esperit i en el rebost de l’infinit els llucifers són electrons.

No hi ha res més.

No hi ha més mons.

Estava en contra dels més-enllans i de les ombres dels capellans.

Mon fou pare del tot ateu.

No acceptà jous posats per zeus.

Aquests mahomes, pastors, profetes, papes de romes, gurus, mongetes, tiratarots, vidents, xamans, santons, els gots giravagants, mèdiums, druides, budes, odins: síl·labes buides sense re dins.

Un dels pocs pics que féu esment del seu morir digué breument: que quan expiri

ma cendra escampin al mateix pàrquing del cementiri.

Mon pare fou del tot ateu, ni el xuclà el pou ni el xafà creu.

No sé si en veia mai de fantasmes, sé que no hi creia: guerra als miasmes.

Ara, a la feina mesurà espectres.

Importà una eina que els veu perfectes: un espectrògraf de masses, que és com si un fotògraf que s’hi endinsés fes transparents i ens els fes veure els components de la matèria, i els determina de forma exacta, precisa, fina, car d’això es tracta, que ell feia anàlisi moderna, química, sabent que l’avi en deia alquímia i remenava sofre, esperit, cervell, paraules i brins de nit.

I així i tot fou del tot ateu.

I no un ateu tou: no hi creia, en reus.

Enric Casasses - Agost 2010

autodefensa 15

L’autodefensa no és un joc!

Gat36 Manresa, setembre de 2010 El fet de considerar-nos anarquistes, ens agradi o no, representa una gran càrrega. Ningú va dir que fós fàcil, però diguem que l’entorn i la situació dels últims 25 anys no ens ha ajudat gens. L’acràcia, o sigui l’absència de poder, comporta que cadascuna de nosaltres sigui responsable del bé tan individual com col·lectiu, sense explotar ni ser explotada per ningú, deixar de delegar en els demés les coses bàsiques de la vida i fer-nos responsables de les mateixes, ser conscient que cada ésser que viu al planeta té la seva importància i per tant els seus drets, etc.

La societat del benestar i el creixement econòmic que hem viscut en els últims temps (ni que hagi sigut momentani i fictici), el pare estat que ho salva tot, l’educació programada, la hipoteca que ha encadenat, un extrany sentiment de que aquí es viu molt bé i tot s’acaba arreglant i un llarg etc., ens ha portat a viure en una societat cada vegada més dòcil i submissa portant a que nosaltres com a persones haguem deixat de banda l’autogestió de les nostres vides en benefici de la comoditat, que com a resultat ens ha fet totalment dependents. Òbviament és més còmode comprar un tomàquet, ara inclús per internet per poder veure el futbol i no pensar, que no pas plantar-lo, mimarlo, observar la vida i gaudir-lo. Aquest exemple tan típic es pot traspolar a quasi tota la nostra vida.

Però com a anarquistes, ens hem de poder qüestionar quasi tot i intentar superar el màxim possible aquesta dependència dels que sostenen el poder. En el moviment és cert que cada vegada es parla i es porta a la pràctica molts temes d’autogestió (com a exemple la valorada secció d’autogestiona’t contra el poder que el Pèsol Negre publica cada número) sigui a nivell energètic, alimentari, en temes d’autoconstrucció, etc.

Altra gent mira el tema de la salut, ja que si és cert que a vegades s’haurà d’anar a l’hospital, també és del tot real que sempre s’han curat moltes i moltes coses amb el que ens deixa la natura.

L’Estat té el monopoli de la força com a tret indispensable d’ell mateix En el tema del treball, potser ens costa encara una mica autogestionar-nos, i és normal vivint en les ciutats del sistema, però es continua depenent moltes vegades de treballs explotadors i alienadors per sous que d’una manera o altra ens lliga al consum i a

la refinanciació del sistema. I encara hi ha un punt, que és en el que ens centrarem, del qual se’n parla i es fan petits avanços, però sembla com si sigui inclús una mica tabú o sigui millor portar-ho en silenci, i és el tema de la gestió de la nostra defensa en el més ampli sentit de la paraula. L’Estat té el monopoli de la força com a tret indispensable d’ell mateix i ho veiem al carrer cada vegada més amb la policia més present i més ben equipada i amb lleis, com la recentment aprovada aquest any, que donen a l’exèrcit espanyol poders més alts, inclús al carrer de les nostres ciutats, com a agents de seguretat si calgués. Però hem de deixar una cosa tan important com la nostra defensa en mans dels mercenaris del poder que perpetuen l’explotació i estan acabant amb el planeta?

L’AUTODEFENSA és un tema complex i ampli que no s’ha de parlar a la lleugera o vanalitzar-lo com si fos un joc. A vegades és molt i molt fàcil caure en les dues típiques vessants de la discussió. Per una part i potser la majoritària és la que pensa que la violència genera violència, el tema de la cultura de pau, el pacifisme, etc. Jo no és que estigui en contra de la pau, ben al contrari, però és que vivim en una societat molt i molt violenta. Estic d’acord en què la violència és dolenta, que treu el pitjor de l’ésser viu, però obviar-la és només un reflex de que vivim en la part afortunada que pot rebutjar-la i sortir viva, per això jo no jutjaré a ningú que la utilitzi.

Amb la nostra posició política, tard o d’hora ens trobarem amb la violència de cara i cal estar preparades mental i fisicament Fa alguns anys a Amèrica Central una àvia reflexionant sobre el tema ens va dir que la pau allà només es trobava als cementiris. L’altra posició és antagònica a la primera i és el discurs preferit de certs cercles o persones els quals parlen, escriuen i promouen d’una manera gratuïta la violència.

Crec que això tampoc és bo i penso sincerament que la gent que parla així no ha viscut mai una situació real de violència extrema o de guerra, ja que ningú sanament mental pot pensar que la guerra i la violència siguin bones o èpiques.

Per tant hem de buscar un punt entremig que ens faci entendre que la violència és dolenta però s’ha de saber gestionar, i a l’igual que el treball també és dolent i es fa per assolir

diferents objectius, hem de tenir clar que amb la nostra posició política i els moments que corren tard o d’hora ens trobarem amb la violència de cara (com ha passat tantes vegades), i el millor per totes nosaltres és estar preparades mental i fisicament.

La violència generada per una ignorant xenòfoba que carrega tots els problemes a la immigració, la que et genera el teu superior a la feina, la dels policies armats als carrers, la que promouen els grans lladres banquers enriquint-se a costa de la teva vida, la ràbia que et provoca beure com els rics mai entren a la presó i els pobres mai en surten, etc. Tot aixó és violència, i combatre-la es pot fer de moltes maneres. Sabent del que parlem i defensant les nostres idees sempre i davant de tothom, ajudar sempre a les nostres quan alguna explotadora ens amenaci, recolzar-nos davant la pressió policial, donar alguna patada i cop de puny quan sigui necessari, o arribat el maleït moment, disparar si fés falta. Tot això està a les nostres mans i comença des dels nostres cercles d’afinitat i actuació.

Arribat a aquest punt és el moment d’obrir el camp de mires. Cridar i mirar desafiant. Qui més o menys ho fa, però no sempre s’utilitza en el moment oportú i això és important. Una mirada segura i unes paraules en el moment oportú farà acabar moltes coses. Una patada ben donada o un cop de puny certer ja no és tan fàcil, però si ens mirem una mica segur que tenim a la vora alguna companya disposada a fer-nos cinc cèntims dels coneixaments bàsics i algun cop que a base de repetir-lo sortirà bé en el moment adeqüat. Ara bé, amb el tema de les armes és quan arribem al punt més calent. Per què hem d’utilitzar aquesta eina maleïda que només pot portar a un lloc?. Desenganyem-nos, una arma està pensada per fer mal i matar, res més. Sóc el primer que no desitjo tenir-la a les meves mans per utilitzar-la, però no seria bo començar a debatre el tema? Perquè tampoc vull que em disparin. Mirar-nos a la realitat, veure el nostre passat i entendre què es va haver de fer per defensar els nostres ideals davant del poder i el feixisme. Maleïdes armes, però quan vinguin els dolents més dolents amb les seves, si no estem preparades només ens quedarà fugir, renunciar o morir, res més.

En aquest tema no es pot caure en demagogia ni en el discurs de l’associació del rifle americà i el seu

dret a la defensa de la propietat privada. Tampoc intento fer una apologia gratuïta, sinó més aviat voldria crear discussions i debats dins de cada grup, col·lectiu o demés. Mai són fàcils d’aconseguir estadístiques reals d’armes de foc, però és sapigut que n’hi han moltes i que l’estat espanyol és conegut per la seva facilitat per fer desaparèixer armes teòricament fora d’ús que amb petites modificacions en petits tallers poden ser utilitzades de nou, però sense números de registres. Aquest últim any el cas d’una armeria a Viladecans que venia armes d’aquestes va saltar a la llum pública i es van contabilitzar un mínim de 3.000 armes de foc venudes en no gaire temps. També sabem que molts grups d’extrema dreta tenen a les seves mans armes de foc (últimament s’han incautat armes per exemple a HammerSkins), inclús automàtiques, i que a més, les saben fer servir bé.

A part de tot això, tenim tot el submón de les clavegueres del poder que òbviament, qui té el poder té qui el defensa a tots nivells. Conegut a Manresa és el cas de l’assassinat d’un romanés d’un tret al cap a la porta de la casa dels Tous fa uns anys a mà d’un familiar Tous que feia de seguretat. Qui fa la feina bruta no té problemes en utilitzar eines brutes. I

com aquests hi han molts exemples de que a l’altra banda tenen les armes i les fan servir.

Com ens protegirem nosaltres? Si les coses van malament estarem preparades? Des del meu punt de vista s’ha de començar parlant del tema amb sinceritat. És obvi que potser no les necesitem ara, però la preparació mental és tant o més important que la del manual d’ús de l’arma. Tampoc podem pensar que tothom ha de tenir una arma a casa, perquè potser seria antagònic als nostres ideals de respecte i a més, com a eïna maeïda provoca sentiments i reaccions extranyes d’empoderament. Tothom que n’ha tingut alguna a les mans sap que et sents diferent. No tinguem pressa i fem-ho bé, però no ens quedem en el “limbo” del no passarà res.

Sabem que els altres van davant, però ho sabem. Hem de partir del coneixement i la consciència, després d’això haurem de continuar parlant i preparant-nos. I si arriba el moment de la utilització de les armes que per desgràcia és la part més fàcil, haurem de carregar amb la més difícil, que és la consciència i conseqüència d’haver-la d’utilitzar.

Salut

internacional 16

Razzia represiva contra antiautoritarixs y anarquistas en $hile...

Catch ahí Barcelona, octubre de 2010 “...Castigar a “algunxs”, a lxs que se tiene más al alcance de la mano, al precio que sea, con la vana esperanza de que quizá así el resto aprenda.

Todo esto viene a demostrar que el Estado/Capital se basa en la difusión del terror y el miedo; más allá de la monotonía cotidiana no puede existir nada, sólo el castigo para lxs que pretendan mirar más allá…”.

El 14 de agosto recién pasado, ocurrió aquello que se veía venir hace bastante tiempo. La prensa ya lo anunciaba, la cacería de brujas tomaba forma y fueron detenidxs 14 compañerxs. Fueron registrados centros sociales (CSO y Biblioteca Sacco y Vanzetti, La Crota) y casas particulares. Y acusados de pertenecer a una fantasmagórica e irreal organización ilícita terrorista y de manipulación y colocación de artefactos explosivos, en el marco del llamado “caso bombas”. Las acusaciones están basadas en pruebas que han sido creadas y manipuladas por el fiscal Alejandro Peña (llamado “Jalandro”, por su conocida adicción a la cocaína) a cargo de la investigación.

En la actualidad 10 compañerxs se encuentran en prisión y 4 con medidas cautelares. De los diez compañeros detenidos, 4 estuvieron en huelga de hambre liquida desde el 24 de septiembre hasta el 30 de Septiembre, demandando su traslado inmediato a una unidad penitenciaria, en la cual pudieran entre otras cosas “decidir” por su alimentación, ya que son vegetarianos y veganos También como respuesta y denuncia al constante hostigamiento a ellos en la prisión y a sus familias. “Separados en las separaciones, el poder desesperado busca quebrarnos con otra de sus sucias jugadas”. Respondieron con una huelga de hambre líquida abandonándola cuando consiguieron su traslado al CAS. Durante los primeros días de octubre, los sicarios del estado y enfermeros colaboradores, extrajeron por la fuerza ADN de los compañeros encarcelados. “Sistemática e individualmente se nos esposa y luego reduce ante un incontable número de gendarmes, mientras la aguja de la policía extrae la muestra pedida por el 11º Tribunal aún cuando éste ya se declaró incompetente para investigar el caso. Un último zarpazo jurídico deseoso de sangre. Los forcejeos y negativas no impidieron que los uniformes se abalanzaran con su acostumbrada violencia contra quienes nos encontramos secuestrados por el poder para fabricar pruebas, evidencias y construir culpables”.

Crónica de una razzia represiva anunciada “...Lxs compañerxs procesadxs y secuestradxs no fueron escogidxs al azar. Tal como ya lo había anunciado “Jalandro” Peña, se estaban realizando cruces de información, se intervinieron 6.000 conversaciones telefónicas (según ellos lo señalan), fotografiás y filmaciones, estudiando también “acuciosamente” carpetas que hablaban de “historiales” de las vidas de diversxs compañerxs...”

Desde el año 2004 y en creciente, se han venido desarrollando acciones de ataque a distintas instituciones/ estructuras del poder, reivindicadas por colectivos anarquistas. A raíz de ello se inician investigaciones a cargo de distintos fiscales “que dirigieron a la policias dando instrucciones para realizar, entre otras mil artimañas, constantes hostigamientos a distintxs icompañerxs y espacios en especial a quienes habitaban el Centro Social Okupado y Biblioteca Sacco y Vanzetti, ( fue registrada, desalojada, y compañeros del Centro Social se encuentran detenidos, y una compañera en busca y captura).

Teléfonos intervenidos, mails intervenidos, seguimientos, “escuchas” desde la casa de enfrente del CSO y Biblioteca Sacco y Vanzetti, arrendada por la policía para mantener constantemente vigilado el espacio; estúpidos controles de identidad en la calle, amenazas a través de la prensa de posibles detenciones, registro el 11 de diciembre del 2009.

Todo un aparataje técnico y “humano” simplemente para poder intentar probar lo peligroso que son para este asqueroso orden establecido espacios en los cuales se ha expandido el pensamiento y sentir antiautoritario”.(extracto escrito publicado en internet).

En todos estos años de investigación los gobiernos (tanto el socialista de la Bachelet, como el actual del empresario de derecha Piñera) en conjunto con la policía, y sus voceros: la prensa, han alardeado hasta rabiar de plazos para detenciones, de fiscales con exclusividad, de mayores recursos asignados a la investigación, y para felicidad de todxs los que nos declaramos en guerra contra esta sociedad, los resultados han sido infructuosos. Tuvieron entonces, que armar un show televisado y orquestado por el actual ministro del interior y el fiscal peña.

El discurso sostenido por el poder estos años fue que existían dificultades para dar con los responsables, “es muy difícil dar con los responsables,

ya que operan en la impunidad de la noche, y se organizan de manera informal, son grupos difusos, sin lideres, y las personas van cambiando”. (comentario de uno de los fiscales a cargo en estos años).

El escenario cambia en cierta forma, al asumir como presidente el empresario de derecha Piñera, designando un nuevo fsical, el Sr “Jalandro”, quien a diferencia de todos sus antecesores, y con absoluta desvergüenza, cambia el discurso y la estrategia a seguir. Sostiene la existencia de una organización jerarquizada, con lideres, ayudantes, financieros, para poder configurar el delito de asociación ilícita terrorista. ¿Pero como?, no era que no tenían lideres, y ahora los tienen. No era que eran difusos, y ahora resulta que pertenecen a una organización jerarquizada.

A los ojos y oídos de cualquier persona medianamente inteligente, resulta evidente la siniestra jugada. Cualquiera que conozca en algo el sentir y pensar antiautoritario y libertario, sabe que es imposible la existencia de una organización jerarquizada, con roles y funciones, lideres y subordinados. Es “absolutamente inviable una asociación ilícita antiautoritaria, este delirio investigativo solo evidencia la desesperación y el deseo de sepultar con años de prisión a cualquiera que presente objeciones con el mundo que han edificado a medida de los poderosxs. Así también, las pruebas presentadas por el monigote fiscal, han sacado risas a más de alguien. “Cualquier ingenua llamada telefónica, cualquier escrito o imagen bajado de internet, constituyen pruebas irrefutables”.

Como se menciona, la razzia represiva ya había sido anunciada por los

lacayos de la prensa, y de cierta forma lo ocurrido a muchxs no lxs tomó por sorpresa, tal como lo sostienen lxs compañerxs del CSO y Biblioteca Sacco y Vanzetti, en una comunicado publicado en Junio de este año: (extracto del comunicado). “..La prensa habla ahora de “Lideres anarquistas” a detener, buscando afanosamente la tan ansiada construcción del agravante de una Asociación Ilícita... este no es un juicio penal o criminal, es groseramente un juicio político, a nuestras posiciones de vida, a nuestros valores...si hoy el poder nos golpea con el arsenal legal y represivo típico de la democracia, no se debe a nuestra participación material en algún hecho emprendido en medio de la noche, con la complicidad de las sombras... Si hoy nos atacan es porque reconocen en nosotrxs y en muchxs compañerxs más, posiciones de negación a los valores fundamentales del mundo capitalista: la autoridad y el Estado...nuestras posiciones frente a la vida las hemos difundido por diversos canales....si saben lo que pensamos, defendemos o rechazamos no es por la pericia de su investigación, ni por los fondos que mendigan al ejecutivo, lo saben porque nosotrxs lo hemos dicho en cientos de oportunidades, hemos sido clarxs en lo que aspiramos y anhelamos vivir: la libertad plena...No se nos apunta en función de pruebas más o menos creíbles, se nos apunta, persigue, hostiga, allana en función de lo que pensamos, de los compañeros que defendemos, de las causas con las que solidarizamos y del silencio que no aceptamos tener ante la partida de nuestro hermano Mauricio Morales.

Ante la imposibilidad de inviabilidad de encontrar autores materiales, rellenan listas con sujetos independientes de su participación real en alguna acción. La inoperancia y la necesidad de detenciones van dictando los pasos represivos del actual contexto, somos por ello el blanco perfecto, lo tenemos claro, la construcción de los personajes ya tiene nombre y apellido. Las caras visibles recibirán la ola de represión que busca detener el avance de las posiciones de ofensiva...”

Los ricos y poderosos en $hile y en el mundo temen el “avance” de ciertas ideas y prácticas, y por eso lanzan a sus lacayos y esbirros, policias y prensa a esta caza de brujas, propias de la inquisiciones democráticas, quieren a una población domesticada, miedosa, e ignorante, que soporte cabeza agacha la esclavitud cotidiana, y que cada 4 años solo se diriga a las urnas a votar para mantenerlos en el poder, para escoger al payaso de turno, que nadie cuestione, que se conforme con las migajas que el estado entrega, que no se organize autónomamente, que repita sin pensar lo que dice la prensa, que ni siquiera ose en imaginar trasgredir alguna de las leyes que defienden sus propiedades y bienes.

No soporta que existan hombres y mujeres, que asumiendo las posibles “consecuencias represivas” se declaren “eternxs enemigxs del poder”.

Para más información sobre lxs compañerxs: www.solidaridadporlxspresxs.... http://libertadalos14a.blogspot.com/ http://www.hommodolars.org/web/

internacional 17

L’expulsió de gitanos: la vella guerra de l’Estat contra el nomadisme Les recents expulsions de gitanos de França per ordre del govern de la República Francesa i la voluntat de copiar-ho en d’altres estats posa de manifest, més enllà de la discriminació per raons ètniques i culturals i l’oportunisme electoralista d’alguns partits polítics, una vella guerra dels aparells estatals contra el nomadisme. El nomadisme atempta contra la mateixa naturalesa de l’Estat i la legitimació del seu poder.

Hiram Gascoigne Manresa, octubre de 2010 No és una novetat que per al president francès, Nicolas Sarkosy, i molts d’altres d’allà i d’aquí i d’arreu, hi ha una relació directa entre la immigració i la delinqüència (està clar que referint-se només a un sector molt específic de la població migrant i a un tipus també molt específic de delictes). Una de les solucions, per ells, passa per l’expulsió d’aquesta població. En aquest sentit, a inicis d’aquest passat estiu, arran de la mort d’un gitano romanès mentre era perseguit pels gendarmes, Sarkosy i cinc dels seus ministres elaboraren un pla per expulsar fora de les fronteres de França als gitanos que havien immigrat des de Romania i Bulgària (no ho oblidem, els països més pobres de la Unió Europea) i el desmantellament dels vora 300 campaments on estan instal·lats.

Les expulsions s’iniciaren a l’instant: segons la BBC des de juliol i fins al 15 de setembre s’han expulsat un mínim de 1.230 persones i s’han desallotjat al menys 51 campaments. Arreu d’Europa diversos governs i partits polítics s’hi han mostrat favorables i clamen per a que als seus respectius estats també es dugui a terme. Aquest és el cas d’Alemanya, on el govern preveu expulsar 12.000 gitanos de Kosovo en els propers anys; o, sense anar més lluny, del Partit Popular (PP) i de la Plataforma per Catalunya (PxC), incloent-hi una visita a un dels barris més pobres de Badalona per part de l’Alícia Sánchez Camacho, la candidata a la presidència de la Generalitat

pel PP, acompanyada per un senadora francesa (i nord-catalana) del mateix partit que Sarkozy, l’UMP. Un dels arguments que l’estat francès ha esgrimit per a justificar les expulsions és la condició de “nòmades” d’aquestes persones. Aquest és un argument que ningú ha qüestionat: els polítics i els mitjans de comunicació l’han reproduït acríticament, i els opositors a aquesta política no li han donat cap mena d’importància.

Tothom assumeix que el fet de ser “nòmada” i el nomadisme són un argument suficient, vàlid o inqüestionable.

Independentment de si tot o només una part del poble gitano és nòmada, o si una part dels gitanos malgrat ser sedentaris mantenen una forta identitat migratòria, o si, per contra, el seu nomadisme només és un dels molts estereotips existents, el cert és que l’“argument del nomadisme” constitueix una potent arma. La qüestió important no és si són nòmades o no, i debatre-ho no és res més que acceptar com a vàlid aquest argument, entrar en els termes que dicta l’Estat.

L’arrel del problema rau en haver donat per vàlid que el nomadisme constitueix una condició justificativa per si mateixa.

L’Estat –i en aquest cas no té sentit la distinció tradicional entre el modern estat-nació i l’estat pre-modern– ens ha colonitzat, ens ha programat, per rebutjar el nomadisme i les persones nòmades. Aquests conceptes i les realitats que representen són associa-

des a la delinqüència, la ganduleria, la pobresa, la ignorància, la brutícia, el desordre, la mala qualitat de vida, la inseguretat... Des d’aquest raonament sembla lògic, per tant, que cal “solucionar” el nomadisme i “curar” als nòmades. En aquest sentit, l’Estat fa un favor a les poblacions nòmades, que les allunya de la delinqüència, els hi ofereix una residència estable i permanent, una formació, un treball, una educació i un futur als seus fills...

Els nòmades haurien d’estar agraïts.

Tanmateix, la realitat és tot el contrari. Des de la construcció dels primers estats, l’Estat ha lluitat contra el nomadisme, no pas per salvar-los, sinó perquè els nòmades, les seves propietats i les seves activitats s’escapen del seu control. Així mateix, el nomadisme per definició posa en qüestió la mateixa existència de l’Estat, en tant que subverteix la seva sobirania, el seu territori, les seves fronteres. Nomadisme (i Immigració) i Estat s’oposen, donat que l’Estat i la base del seu domini es basa justament en el sedentarisme, la condició contrària al moviment. Paral·lelament, el nomadisme no només és una oposició a l’Estat, sinó que en ocasions n’és la conseqüència: una conseqüència a la persecució, al control, a la marginació que exerceix l’Estat contra certes poblacions. El nomadisme és el mecanisme per alliberar-se’n.

El poder de l’Estat radica en la seva capacitat per fixar les persones en un lloc permanent i restringir el seu moviment lliure, de manera que pu-

gui controlar-les: cobrar impostos i taxes, convertir-les en treballadores al servei del sistema econòmic, endur-se-les a l’exèrcit, educar-les en el seu sistema educatiu, aplicar les seves lleis contra elles... L’Estat no pot permetre que hi hagi poblacions nòmades (i immigrants) que creuin el seu territori i les seves fronteres, que no estiguin subjectes a les seves lleis i reglamentacions, ni que es regeixin per valors diferents que puguin posar en qüestió el seu domini. Els nòmades són, doncs, una amenaça, són els enemics.

A Europa les polítiques contra el lliure moviment del poble gitano s’iniciaren ja poc després que arribessin i s’hi establissin les primeres poblacions, al segle XV. Ja llavors, la major part dels estats i ciutats decretaren en contra seu, expulsant-los i condemnant-los al desterrament (foren expulsats, per exemple, de París el 1439). Amb anterioritat, l’imperi Romà actuà similarment contra les poblacions nòmades del centre, el nord i l’est d’Europa, els “bàrbars”: per Roma el moviment d’aquelles poblacions era un perill i fou el propi estat romà qui les obligà a assentar-se i crear “estats-tap” (tant al llarg de les seves fronteres exteriors com al seu interior). Està molt estès el “mite de les invasions bàrbares” com a causa de la caiguda de l’Imperi i la

decadència cultural de l’Edat Mitjana, però el cert és que les causes van ser d’altres i que els “regnes bàrbars” foren una operació dirigida pel mateix Imperi.

Més recentment s’han dut a terme diverses polítiques d’assentament forçós: beduins i tuaregs a Aràbia i al Magreb; kazakhs, tàrtars, mongols... a l’antiga URSS; o hmongs, karens... a l’Àsia sud-occidental. Unes polítiques que s’ha dut a terme sota programes aparentment benintencionats com la “Campanya per Sedentaritzar els Nòmades”, la “Campanya per a l’Agricultura Fixa i la Residència Fixa” a la Xina o l’“Operació Pobles Planificats” a Tanzània, o bé d’altres que no amaguen la criminalització de la són objecte els nòmades, com la “Llei de Tribus Criminals” i la “Llei de Delinqüents Habituals” de l’Índia.

L’expulsió de gitanos, per tant, no és només una qüestió de xenofòbia i racisme –lloc on s’ha centrat el debat– sinó, i també molt important, de legitimació de l’Estat. I malauradament aquest és un aspecte que ni els polítics, ni els mitjans de comunicació, ni la major part de la població no estan disposats a debatre. Ni tan sols s’han plantejat que es pugui debatre.

El dia 30, una batucada, samba i pallassos sortiren al carrer per informar de la manifestació prevista pel dissabte 2 d’octubre.

El divendres 1, es realitzaren vàries accions de sabotatge contra empreses i institucions: Llançament de deixalles a l’ambaixada italiana, llançament de pintura a l’interior del hall de Sodexo, panys segellats de les oficines de la Organització Internacional per les Migracions. Una manifestació fou il·legalitzada per la policia que detingué “preventivament” a 250 persones sota l’acusació de ser “potencials manifestants o periodistes independents”. Durant la nit, una comissaria fou atacada, es produïren nous en-

frontaments i més arrestos.

A la manifestació final del dissabte 2, convocada sota el lema “Cap ésser humà és il·legal. No Borders, no nations, stop deportations (ni fronteres, ni nacions, prou deportacions)” hi assistiren, malgrat la repressió dels dies anteriors, unes 1500 persones.

També hi hagué lloc per una acció a l’aeroport de la ciutat, amb pancartes i globus d’heli, així com una acció directa contra les oficines d’Steria.

“No Borders Camp” Brussel·les Borde Manresa, octubre de 2010 Entre el 25 de setembre i el 3 d’octubre ha tingut lloc a Brussel·les una nova trobada a nivell mundial de les lluites contra les polítiques migratòries, les fronteres i a favor de la lliure circulació de les persones. En el marc del No Border Camp i durant una setmana sencera s’han dut a terme accions, tallers i debats organitzats de forma totalment horitzontal, descentralitzada i autònoma.

El No Border començà amb una manifestació el 26 de setembre davant del Centre de Detenció 127 bis. Unes 150 persones recordaren en Semira

Amadou, jove senegalès assassinat l’any 1998 per dos dels policies encarregats de la seva deportació. El setge policial provocà els primers enfrontaments, i hi hagueren les primeres 11 deten cions.

El 27 de setembre, es realitzà una visita guiada amenitzada amb un advocat expert en casos d’estrangeria a través de llocs simbòlics pels migrants sense papers, assenyalant algunes institucions que participen activament en la persecució a la immigració.

El dimarts 28, la jornada es centrà en la temàtica de les detencions i les deportacions amb tallers sobre el Programa de Defensa Europeu i Ecofin.

Sorgí la important proposta de difon-

dre les llistes negres de les companyies que intervenen en el procés de control i extradició de les migrants.

El dia 29 fou un dels més intensos.

Un grup d’activistes aconseguiren bloquejar l’entrada de la trobada de Frontex - organisme europeu de gestió de fronteres- amb diversos grups de poder i multinacionals que es reunien per debatre sobre l’eficiència dels controls fronterers. Al mateix moment, el blog autònom de la manifestació contra les polítiques d’austeritat de la Unió Europea, fou reprimit per part de la policia. Es produïren nombrosos disturbis. Al final de la jornada es recomptà que unes 400 persones foren arrestades.

Informació extreta de: http://www. nodo50.org/No-Border-Camp-Bruselas-2010,3429/html

sàtira 18

Ereccions autoagòniques al burlament de Cacalunya 2010 POP Gironella, octubre de 2010 Ja han arribat! Ja són aquí! Per fi les tenim a prop! Les eleccions al Parlament de Catalunya, per poder decidir qui farà les noves lleis, decrets, normatives i ordenances per poder seguir gaudint dels seus privilegis i per poder seguir fer-nos patir, emprenyant-nos a més no poder i fent veure que fan coses per nosaltres. Quan en realitat només els interessa el seu melic, que per cert el deuen tenir gran i ple de propietats.

També tindrem nou President de la Generalitat. Una ànima caritativa que ens manarà pel nostre bé, ens dirà què hem de fer i com hem d’actuar per ser bones persones, cosa que ell no farà...

Però de debò ens creiem tot això? Encara no hem escarmentat?

Encara te’ls creus quan són els primers en ser corruptes, saltar-se les lleis i robar?

Encara els hi donaràs el poder quan són ells els empresaris?

Encara te’ls escoltaràs quan en comptes de parlar es dediquen a no dir res?

Encara els deixaràs cobrar un altre sou quan ja són rics?

Doncs si encara no estem ben convençuts per a deixar de seguir-los el joc, seria bo tenir en compte tota una sèrie de dades: - Les lleis emparen en l’anonimat a

tots aquells que financen els partits per aconseguir favors com licitacions, obres i altres. Això té un nom.

Vendre’s al millor postor. Així que ja sabem per qui treballen.

- El sou d’un diputat provincial és de 40 mil lerdos l’any. El d’un diputat “nazional” és de 44 mil neuros. El d’un eurodiputat és de 107 jeuros.

En Monti (lla) Paiton cobra 164 mil.

El presi de la diputació de Barna 144 mil. L’alcalde de Barna 117 mil,... (si en voleu més mireu Escandalo, és un escandalo de CNT de Korneyà). Fa pensar, eh?

- La llei que regeix com calcular els escons és una farsa que afavoreix als que més tenen. Ciudadanus necessita 30 mil vots per treure un diputat, en canvi Convergència 20 mil. Està ben pensat.

- L’abstenció mitja en les eleccions catalanes és del 39’96%. Al 2006 érem 7.083.618 habitants a Catalunya. Només podien votar 5.321.274 persones, de les quals ho van fer 2.982.108, el 42’1%. de la població.

Un 56’04% dels que podien fer-ho.

Més de 4 milions de persones no compten per l’escrutini parlamentari.

- Els qui manen sumen el 50’37% dels vots, que són menys d’un milió i mig, sobre una població de 7 milions.

Convergència té el 31,52% dels vots, i els Sociates el 26,82%. El que més,

ha tret menys d’un milió de vots. Això legitima, per a ells, que administrin el poder.

Tot això ens porta si més no a pensarhi. Sabent aquestes cosetes i moltes d’altres, un es pregunta com és que encara la gent va a votar, o fins i tot, com encara es creuen el sistema parlamentari d’aquesta monarquia representativa que no fa res per arreglar les nostres vides. Això sí, a qui li beneficia votar hi va de bon grat, ja que hi ha un gran nombre de funcionaris que voten fidelment a qui els paga. O també de no tant bon grat ja que s’ha donat el cas on els interventors han trucat als funcionaris que no havien anat a votar per a que s’afanyessin.

no pot tirar endavant. Doncs aquí ho tenim a l’espanyola. Per si fos un cas els separatistes o els d’esquerres (els que creuen en un canvi social) no puguin sortir, fent que els seus feus tinguin pocs escons. I ja està.

Hem de recordar que són ells (juntament amb jutges, policies, militars, empresaris, promotors, constructors, bancs i tota una varietat de rates) qui gestionen els diners i quines polítiques de futur tindrem. O sigui, ni un duro i sota un pont. Però no està tot perdut. Tenim una arma, l’abstenció

activa (activa vol dir que no votes però fas política, no partidista, i et mous, recoi, no com la passiva que és no votar i deixar fer).

L’abstenció activa ens ajudarà, ja que farà que els polítics i tots els seus companys passin por. Perquè no hi ha cosa que els faci tanta por com no saber el què opina la gent, no saber què faran, no saber si una decisió que han pres a la població se’ls posarà com una petada i es revoltaran. Els fa por no saber, per això: ABSTENCIÓ ACTIVA!!

També fa pensar que una persona no és un vot, ja que no té el mateix valor un vot català que murcià, cosa que ens servirà per entrar en el tema de la repartició d’escons per zones. Hi ha una curiosa repartició que afavoreix a certs sectors socialment, diguem-ne poc avesats als canvis (i no a un canvi de pantalons, si no a un canvi en els últims 50 anys...). Alguns en diuen sistema de seguretat, d’altres de control. Vindria a ser un equivalent als superdelegats del partit demòcrata yanqui, que encara que s’esculli a algú per a President, si ells no l’aproven,

La repressió del desig de ballar i l’estat de submissió inconscient POP Gironella, octubre de 2010 JÉs curiós el dia en què te n’adones d’una cosa quotidiana que sempre has tingut a la vora i que mai te n’havies adonat. Això em va passar a l’arribar al Berguedà i veure que en els concerts hi faltava alguna cosa.

No sabia què era, però no em sentia prou a gust. A veure: la gent assisteix als concerts, que no són pocs.

Molts es saben les cançons, ja que coneixen el grup i fins i tot les canten, cosa que és genial. Què millor que anar a un concert i poder cantar i cridar com un posseït el que diuen a dalt de l’escenari. Però de sobte em començo a moure i noto que sóc un estrany. Ningú ha bellugat un dit en el concert i és igual el tipus de música que sigui; punk, hard-core, rumba, rock comercial,... És tot un descobriment! Al Berguedà la gent no balla en un concert. Llavors perquè hi van?

Com es diverteixen? I el més impor-

tant, com cremen tot l’alcohol que es foten al cos? És tot un misteri que haurem d’estudiar.

Després d’indagar un parell de minuts surten vàries teories. Una és que l’església, en aquesta comarca, ha fet molt mal i ha generat una situació on les persones no saben mostrar les seves emocions i desinhibir-se, fins i tot amb alcohol. Pot ser que hagin aconseguit reprimir els desitjos o simplement que estigui mal vist moure l’esquelet com si estiguessis posseït pel dimoni.

Una altra hipòtesi és que no els han ensenyat a ballar a l’escola. Ara que tenim educació per la ciutadania, educació sexual o viària i, és clar, encara que ensenyin música, ningú ensenya

ball, si no és que t’apuntes a ballar sardanes els diumenges al passeig o a fer hip-hop per quedar molt guai amb els col·legues.

Per últim hi ha l’opció de la formalitat burgesa (barra convergent) que crea uns protocols d’actuació i formalitat.

Igual que si una noia té més d’un amic es diu que és una fresca, aquí si tens ganes de ballar s’ha de fer des del punt de vista hetereo-patriar-burges-catalanet, sinó, ets un esbiaixat, un desviat, o el que és pitjor, una persona lliure de fer el que li demana el cos.

Totes les hipòtesis poden portar problemes, ja que si beus i no et mous (i no vull dir conduir, eh?!) no pot ser gaire sa pel cos. Hem de cremar el que bevem o el nostre cos patirà.

Hem d’alliberar el nostre cos i que es mogui per tal que no es rovelli i hem

d’enviar a pastar fang a tot el que ens ha ensenyat l’església (i gran part del que ens han ensenyat a l’escola).

Tipologia de Moviments en el Ball de la Moral Burgesa (TMBMB) Analitzarem els diferents tipus de moviments en el ball i el seu significat.

Si mous la punta del peu repetidament amunt i avall, és que t’agrada la música i estàs ballant una mica.

Si el que mous és el taló, cosa que et fa moure tota la cama és que t’ho estàs passant molt bé i el grup t’encanta.

Si algun d’aquests moviments va acompanyat d’un balanceig del cos és que estàs eufòric, i si a part de tot això mous una mica els braços o és que estàs extasiat o és que ets

un boig. Millor que no parlem dels que anem movent els dos peus, cintura i braços per por que ens titllin d’apologia al terrorisme, o coses pitjors i ens tanquin per tal que no poguem moure’ns mai més.

Encara els deixaràs cobrar un altre sou quan ja són rics?

antipatriarcal 19

Mujeres del sur en el norte Sorelas de la Columna Clitoriana Manresa, octubre de 2010 Muchas veces nos hemos preguntado acerca de la posibilidad de romper en lo cotidiano con las cargas extras que a las mujeres nos han sido impuestas en el sistema capitalista patriarcal, y vemos que en ocasiones para algunas mujeres resulta posible desprenderse de las labores del cuidado y la limpieza -que parece nadie quisiera tener que hacer y solemos terminar haciendo nosotras las mujeres-... El problema es que esta posibilidad suele estar relacionada con la opción laboral precaria de una mayoría de mujeres migrantes de paises pobres, que llegan rebuscandose la vida y bajo la perspectiva de la necesidad realizan todas estas labores.

Ellas mismas se presentan como una agrupación de mujeres que trabajan de manera colectiva, solidaria, entendiendose en constante construccion y abiertas a que otras mujeres que quieran participar del proyecto, puedan incluirse activamente en nuevas propuestas o en algunas de las acciones que ya estan en marcha. El acompañamiento a mujeres latinoamericanas, brindando información sobre cómo arreglar sus papeles, cómo fortalecerse en circunstancias difíciles, y cómo generar ideas y herramientas para encontrar trabajo y buscar mayor autonomía laboral han sido los proyectos en los que se han concentrado.

Asi se hecha a andar una falsa idea de igualdad, donde se muestra a mujeres del ‘primer mundo’ dispuestas a la libre eleccion y emancipadas, que contrasta con la intensificación de la opresión hacia aquellas mujeres del resto del mundo que ocupan su tiempo en limpiar, atender y cuidar de otrxs.

De esto último, nos estuvieron contando acerca de la idea de formar una cooperativa, como respuesta a la dificultad que muchas de ellas viven para encontrar un ingreso economico, y también reconociendo que los trabajos en los que suelen ser empleadas, son de limpieza domestica y cuidado de personas, sectores en los que es comun trabajar en condiciones marcadas de inestabilidad, sin contrato, con salarios precarios e improvisación horaria constante.

En esto en concreto nos resulta evidente la suma de varias jerarquias... y si, ya esta claro que es una mierda, por eso queremos saber que alternativas se les van ocurriendo a las mujeres que van pa’l norte, pero que cuando llegan, en buena parte de lo que las delimita como mujeres en este sistema patriarcal, siguen viviendo como en el sur: Mientras esperabamos para hablar con Leticia, leimos en un afiche un fragmento de algun escrito de Virginia Woolf que decia: Como mujer no tengo patria, como mujer no quiero patria, mi patria es el mundo entero..., un poco mas arriba indicaba el nombre del colectivo del cual hace parte la persona con la que queriamos hablar: Mujeres Pa’lante decía.

Aunque ya sabiamos un poco de que iba la historia de este grupo de mujeres migrantes, queríamos que nos contaran directamente sobre su propuesta; así que nos estuvieron explicando que todo comenzo a partir del trabajo que desde hace seis años viene realizando el Colectivo Maloka, proyecto compartido entre colombianoxs y catalanxs que busca dar a conocer el conflicto social y denunciar el terrorismo de estado en Colombia, así como generar encuentro entre colombianxs que viven en Cataluña.

Según nos explicaron, en principio la intención era trabajar entre mujeres colombianas que migraban en razón a los problemas humanitarios, politicos y economicos que vivian en su país de origen, sin embargo poco a poco fueron llegando mujeres de otros lugares del planeta y se fue formando un grupo diverso del que principalmente hacen parte mujeres latinoamericanas.

La intención que tienen es crear un espacio de autogestion colectiva de su propio trabajo, partiendo de la experiencia con la que cuentan, e intentando generar un proceso de economia solidaria y apoyo mutuo, que hasta ahora esta empezando.

Hace un año ocho mujeres -de Bolivia, Mexico, Colombia y Republica Dominicana- interesadas en la historia de la cooperativa, se reunen semanalmente para ir avanzando en el proyecto, según nos explicaron han venido discutiendo acerca de temas como el cuidado, lo que entienden por trabajo precario, y las posibilidades que ven para crear formas de funcionar solidarias, avanzando también

en la formacion tecnica para la conformación de una cooperativa.

A pesar de que muchas veces se vencortas de tiempo y en ocasiones desanimadas por lo lento que parece el proceso, dicen seguir buscando el objetivo común, alrededor del cual han ido creando confianzas y se han encontrado con otras mujeres que estan buscando hacerse un espacio en un nuevo lugar, pues eso les ha permitido reconocerse como migrantes y comenzar a pensar en acciones frente a situaciones que las estan afectando directamente. Por ejemplo estan moviendo junto con otros colectivos, la campaña Enredadas, que denuncia y combate la injusticia y la indiferencia que representan las redadas basadas en criterios racistas que vienen realizando los Mossos d’Esquadra en Cataluña para detener a las personas que no cuentan con su situación de papeles regularizada Así como de cara afuera, también hacia dentro se muestran optimistas al comentarnos que han podido encontrar un espacio de apoyo y discusión frente a lo que viven como mujeres migrantes, acerca de los prejuicios y cliches que existen sobre las ‘latinas’; y respecto a las mismas confrontaciones que cada una se ha planteado en relación a las culturas marcadamente machistas de las que vienen.

Aguanta la apuesta por la autogestión de su trabajo, el encuentro, la discusión y la acción como mujeres migrantes; y especialmente la confrontación con lo que se nos demanda como mujeres y lo que se nos impone como migrantes, esto para que pronto una cooperativa de limpieza y cuidado no sea solo de imigrantes, ni solo de mujeres.

L’apunt ...

Algunes dades sobre el context de les dones migrants Del total de persones migrants que arriben a l’estat espanyol, aproximadament la meitat són dones i la gran majoria procedeixen d’Amèrica Llatina . La majoria d’aquestes ho fan per motius econòmics, i una altra bona part per reagrupació familiar.

De les que migren soles, gairebé la majoria tenen la intenció de portar les seves familiars, segons l’Enquesta Nacional en Immigració (INE 2007) . Però el procés de reagrupació familiar és molt complicat fruit de les traves legislatives dels Estats receptors. La majoria de demandes de reagrupació, estan sent denegades i les que estan acceptades han de passar un primer pas a l’Estat espanyol (requisits de solvència econòmica, estat de vivenda i llaços familiars) i el segon pas al l’Estat d’origen, on els requisits depenen molt dels criteris particulars del funcionariat (algun casos amb proves genètiques). Segons alerten algunes organitzacions, l’actual reglamentació de la Llei d’Estrangeria inclourà nous requisits i , per tant, endurirà el procés de reagrupació familiar.

El treball reproductiu i de cures (remunerat i no remunerat) pesa molt en les dones migrants, ja que moltes tenen infants a càrrec o han de mantenir la seva família en el lloc d’origen. Les dones migrants, tot i cobrar salaris inferiors en comparació als homes, envien a les familiars de l’Estat d’orígen aproximadament el 40% del seu salari, segons dades de l’enquesta de població activa en immigració de 2007. El 60% de les transferències de remesa són fetes per dones. A Perú, Equador, Colòmbia o Bolívia les remeses són el segon o tercer sector de l’economia estatal (el primer l’ocupen els sectors energètics com el petroli o el gas), superant els ingressos fets per les exportacions de primeres matèries.

A banda de les repercussions socials del sistema patriarcal i racista, les dones migrants tenen altres dificultats a les que s‘han d’enfrontar fruit de l’enduriment de les legislacions. Una d’elles és el complex procés que han de passar les dones migrants entorn a la denúncia per violència masclista, sobretot les que estan en reagrupació familiar . Una altra situació precària és la que s’enfronten les dones explotades per la violència i tràfic sexual, ja que per no ser expulsades han de col•laborar amb la justícia i el marge de reflexió per actuar, a l’Estat espanyol, és d’un mes.

autogestiona’t contra el poder 20

RAMAS: Un exemple d’economia alternativa Fabada Manresa, octubre de 2010 Treball precari, sous de misèria, horaris de mai acabar, treballa ara i cobra d’aquí 6 mesos, estigues sempre a punt i ja et trucarem quan ens sembli, per quatre duros juga’t el tipus en una feina sense cap mena de previsió de risc, tot sense contracte, ni seguretat social, ni dret sindical, ni posterior dret de prestacions econòmiques de subsidi. I tot per què? Perquè és difícil d’escapar d’aquest sistema que fa del diner la seva moneda d’intercanvi, els diners ens fan esclaves del treball assalariat. Però, existeixen altres maneres d’organitzar-se, de decidir i controlar com s’evapora la suor del nostre front.

Ha passat eufòricament el dia de la Vaga General, i es fa difícil tornar a la “normalitat”, a la feina. Després del “subidón” qui aguanta al cap explotador, o a la infelicitat i frustració que ens genera el món laboral? Existeixen maneres de treballar (entenent no el fet de generar riquesa sinó el d’anar construint el nostre entorn i destí) molt lluny del treball assalariat. Podríem començar a parlar d’economia alternativa a partir de les cooperatives de treball. Però ho deixarem per una altra edició. En aquest article donem un sentit més holísitc del treball,

no entenent-lo com les hores al dia que dediquem a una tasca remunerada (sigui en forma de cooperativa o no), sinó que l’entenem com una forma d’organitzar la nostra vida, de solucionar les tasques que s’ens van presentant de forma autogestionada i col·lectiva, sense haver de passar per la dictadura del diner. Començant pel què mengem (d’on treiem les verdures?), per com ens movem (amb quin combustible?), a com construïm (reconstruïm) els nostres habitatges.

En aquest número exposem un exemple de xarxa de suport mutu que existeix a Astúries. Situem-nos primer de tot: aquest estiu diversos motius ens han portat a Escanda, una casa ubicada en un poblet d’uns 15000 habitants d’una conca minera d’Astúries. Els orígens d’aquesta casa es remunten als fòrums socials que es celebraven per tot el món coincidint amb les cimeres de caps d’estat de països poderosos, entre d’altres esdeveniments. Dins aquestes trobades antiglobalització es va començar a trobar un grup amb ganes de trobar un lloc on viure en comunitat, tot i continuar lluitant i incidint en el seu entorn. Buscant i buscant llocs on anar a viure,van anar a parar a la conca minera asturiana. Des del 2003,

any que van entrar a la Casona, han anat creixent, aprenent, canviant, discutint, han tingut presència en l’entorn. Des d’allà ens han arribat projectes molt interessants com el Pimiento Verde dedicat al gènere. Ara fa un any les obres del TAV, que passa 34m just per sota la Casona els hi va originar unes esquerdes a l’habitatge obligant-los a abandonar l’espai, amb certa coacció per part de la fundació propietària. Amb el pas del temps i dels esdeveniments han canviat alguna gent i alguns projectes, cada vegada més dedicats a la feina rural,

La recepta de la iaia Ramona: Sopa de fredolics Aprofitant que arriba el fred i les coses calentones comencen a venir més de gust, al mateix temps comença l’època de bolets, així que us proposem una:

Ingredients: -800 gr de fredolics -3 cullerades soperes de farina -oli d’oliva -1l d’aigua -farigola Netegeu bé els fredolics i escorreu-los. Els trossegeu a trossos ben petits.

-sal i pebre Els poseu en una olla amb bastant oli i quan els fredolics estan cuits es tiren les 3 cullerades de farina i es remena ben remenat. Quan tenim una massa homogènia hi tirem l’aigua, la farigola, la sal i el pebre.

Anirem remenant i ho deixarem bullir a foc lent durant uns 30 minuts.

I ja ho tenim a punt per menjar!

que és el seu entorn. Ara i aquí volem donar veu a un dels projectes que estan vivint amb més entusiasme en l’actualitat: RAMAS Tot va començar pels volts del novembre del 2008, com ens explica la María, una de les habitants d’Escanda, quan aquest col·lectiu va organitzar una trobada sobre economies alternatives. L’objectiu de l’esdeveniment era fer un pas endavant qualitativament, es tractava no només de debatre sinó de trobar propostes reals, aplicables, que els permetés ser més lliures de les urpes de l’economia dominant. Es va posar en comú què era el què podia fer o aportar cada persona per poder crear una xarxa col·lectiva més enllà del capitalisme: uns tenien excedents d’un hort, d’altres sabien construir una placa solar, o un aerogenerador, una altra fer unes sabates, i fins i tot reconstruir una teulada. Havien de posar tot aquest bagatge en comú per poder construir alternatives reals.

En aquest context va néixer RAMAS (Red de Apoyo Mutuo de Asturias).

Com el seu nom indica es tracta d’una xarxa de persones i col·lectius, la majoria viuen en l’àmbit rural, i sorgeix de la necessitat de l’intercanvi de la pròpia collita (siguin uns tomàquets o unes sabates) i del treball col·lectiu, vital per pujar una teulada, o arreglar un mur de pedra seca o fins i tot fer llenya.

Actualment RAMAS té diversos eixos vertebradors. Per una banda trobem les Mercanias, que es celebren cada 3 mesos aproximadament. És una trobada d’uns dos dies de durada on a part de realitzar tallers, xerrades i mercat

d’intercanvi generen el marc ideal per anar-se coneixent i anar teixint la xarxa. Com ens explica la María aquesta coneixença entre les persones i la conseqüent confiança entre elles és el que permet que la xarxa funcioni, ja que no hi ha contractes ni sous entremig, sinó que està tot basat en la confiança i el suport mutu. Jo t’ajudo avui i tu m’ajudes demà. I de pas anar creant un sòl fèrtil d’on podran néixer altres projectes. D’altra banda trobem les Andechas, que són dies de treball col·lectiu sobretot físic. Cada persona, casa o col·lectiu proposa un dia i una tasca a realitzar, i la resta de gent s’apunta a aquesta tasca que tant potser: reconstruir un mur de pedra seca, collir olives o espelta, o fer una yurta (casa típica de Mongòlia que està causant furor entre el món neorural asturià). Disposen d’una llista on més o menys la gent o col·lectius escriuen els recursos o habilitats de les quals disposen per poder compartir: des de coneixements d’horta ecològica, d’energies renovables, de producció de combustible a través d’oli reciclat i molta matèria de construcció.

Un dels grups fixes i cofundadors del projecte és el Grupo Biltar de Semillas, que concretament es dedica a la reproducció, recuperació i intercanvi de llavors. La llista va creixent tant com el ritme d’intercanvis.

Si voleu saber més informació sobre Ramas, o fins i tot hi voleu col·laborar podeu entrar al fòrum que tenen al seu blog: ramitasdelcampo.blogspot. com.

humor i agenda 21

AGENDA [Berga] Casal de la Gent Gran Pl. Sant Joan de Berga Dissabte, 23 d’octubre A les 18h presentació del projecte Radio Nikosia: “Salut mental, deconstruïnt l’estigma”.

[Berga] Jornades per l’Apostasia Dissabte 30 d’octubre Al Casal de la Gent Gran a les 19 h Pl. Sant Joan de Berga

Xerrada: “motius per deixar l’església” i presentació de la campanya de benvinguda al Papa, a càrrec d’un membre d’Ateus de Catalunya.

Hi haurà un punt d’apostasia exprés a la plaça de Sant Joan.

Cconcert de hip-hop amb Hermanas Kalatraba (Berga) i Kasus Belli (Viladecans).

Diumenge 31 d’octubre A l’Ateneu Columna Terra i Llibertat a les 23h.

C. del Balç, 4 de Berga

Dissabte 13 de novembre Presentació del llibre Que pagui pujol, sobre el moviment punk al principi dels vuitanta a Barcelona.

[Berga] Ateneu Columna Terra i Llibertat C. del Balç, 4 de Berga

anarquismes 22

Anarquisme i llengües: a propòsit d’un text de Michel Onfray Hiram Gascoigne Manresa, octubre de 2010 Aquest és un vell debat dins els medis anarquistes, el de les llengües. Els arguments contra les llengües minoritzades que s’han donat m’han provocat sempre una incomprensió total, i més quan aquests justament estan basats en l’estatisme i en el darwinisme social que els àcrates combatem.

No pretenc aportar res de nou, únicament mostrar el meu astorament davant del posicionament d’algunes individualitats i ho faig a propòsit

d’un recent text publicat a Le Monde signat pel filòsof Michel Onfray (107-10).

Hereu de la tradició llibertària antiautoritària francesa de 1968, Onfray és sobretot conegut per les seves aportacions a l’ateisme i a l’hedonisme, amb obres com el Tractat d’ateologia, que va fer saltar d’espant a tota la jerarquia cristiana d’Europa (fins i tot a la molt suposadament laica França) o la Contrahistòria de la filosofia, una obra en procés d’escriptura que ressegueix les idees materialistes i hedonistes des de l’antiga Grècia fins a l’actualitat, rebutjades, menyspreades i amagades per la filosofia idealista hegemònica.

En el conjunt de la seva obra fa una atenció quasi bé exclusiva als filòsofs de llengua francesa En el conjunt de la seva obra fa una atenció quasi bé exclusiva als filòsofs de llengua francesa o que han sigut traduïts al francès. Aquesta és la xacra dels monolingüistes, que no-

més poden llegir els qui escriuen en l’única llengua que comprenen. Això ens porta a l’article referit d’Onfray, Les deux bouts de la langue (“Els dos extrems de la llengua”).

Passem primer per un dels extrems lingüístics. Davant de l’existència d’una única i universal llengua –ell diu l’esperanto, però el text està escrit a França i en francès– hi contraposa les dites “llengües regionals”, denomina-

ció amb la qual en aquell país es designen totes les llengües territorials que no siguin el francès, és a dir l’occità, el català, el basc, l’arpità, el bretó, el flamenc... Onfray assimila el concepte de “llengua regional” a “una eina de tancament sobre si mateixa, una màquina de guerra antiuniversal, altrament dit, un dispositiu tribal” i que la llengua regional “funciona com un cavall de Troia de la xenofòbia”. En aquesta direcció celebra la desaparició d’aquestes llengües; d’aquestes i de tota una multitud, ja que per ell la seva desaparició emancipa i allibera la humanitat. Argumenta a més que la seva desaparició ha sigut natural i l’assimila a un cicle biològic subjecte a una configuració temporal i geogràfica determinada (el biòtop): per Onfray, doncs, quan desapareix el biòtop, també n’ha de desaparèixer la llengua. És més, voler-la mantenir correspon a una empresa inútil, contranatura... i parlar una llengua moribunda, diu, seria com reintroduir els dinosaures.

Dos són els arguments que es repeteixen una i altra vegada en els debats. En primer lloc, considera que hi ha llengües de primera i de segona: mentre les segones les pressuposa no aptes per a la modernitat i, alhora, causants d’exclusió, discriminació

i violència, les primeres –entre les quals, és clar, el francès– representen tot el contrari (modernitat, inclusió, universalisme, solidaritat...).

Pel contrari, justament han sigut els parlants i les institucions de poder de parla francesa (i el mateix per d’altres d’anglesa o castellana) les que han fet ús de la violència, la coerció i la brutalitat contra la diversitat per imposar el seu uniformisme, modernitat i universalisme. Com pot ser que es pugui

criticar el colonialisme, l’imperialisme o l’universalisme europeu, i alhora argumentar en contra de les llengües minoritzades i els seus parlants?

En segon lloc, vol fer passar per natural el que de fet ha sigut el resultat de l’aplicació per part de l’Estat francès, l’Església catòlica i els mitjans de comunicació d’unes pràctiques autoritàries tendents a la imposició de la llengua francesa i l’anorreament de les altres llengües. La denigració de les altres llengües comença amb la seva qualificació despectiva de “patois” i continua amb càstigs, humiliacions i prohibicions aplicades als seus parlants. Aquesta violència estava recolzada per tot el sistema de domini.

Com alguns anarquistes poden lluitar contra la mecànica autoritària aplicada pels Estats, la religió, el capitalisme o el patriarcat i alhora defensar i negar una de les pràctiques que conformen aquesta mecànica? En aquesta naturalització del que en realitat és la conseqüència d’unes relacions de domini, Onfray recorre a les tesis del darwinisme social per explicar la desaparició de les llengües regionals –les febles– i la supervivència de les fortes.

Continuant amb l’article, a l’altre extrem hi situa l’esperanto, una llen-

gua “artificial” amb una destacada trajectòria històrica de confluència amb l’anarquisme, i que qualifica d’“d’obertura, global, vasta, cosmopolita, universal”, atributs completament oposats als de les “llengües regionals”. Des d’un punt de vista anarquista, estarem d’acord que l’esperanto té una vocació global i d’intercomunicació i que es presenta com una llengua d’igualtat i democràtica: en no pertànyer a cap comunitat ni institució de domini, tots els seus parlants parteixen del mateix punt (quant a coneixements previs, idees preconcebudes...), alhora que no cal emprar altres llengües (per uns materna, i per d’altres estrangera) que condueixin a l’establiment de relacions de poder desiguals. Tanmateix, aquesta voluntat no s’acompleix del tot, ja que la construcció gramatical, sintàctica i lèxica de l’esperanto es basa en gran mesura en les llengües indoeuropees d’Europa, d’aquí que algun cop se l’hagi qualificat d’eurocèntrica. Un tercer aspecte a favor de l’esperanto fa referència a la seva facilitat per aprendre’l o, més ben dit, a la no necessitat de ser ensenyada per professors, sinó que, pel contrari, afavoreix l’autodidactisme, la iniciativa individual i la interacció solidària entre els parlants i els que l’aprenen.

Hi ha un aspecte del qual Onfray se n’oblida, i en fer-ho traeix la mateixa intencionalitat de l’esperanto: la relació entre aquesta i les altres llengües.

Com que l’esperanto només és una llengua auxiliar de comunicació entre parlants de diferents comunitats lingüistes, els esperantistes són defensors ferms del poliglotisme, els drets lingüístics i la diversitat lingüística i, per tant, contraris a l’existència d’una única i uniformadora llengua i a la desaparició de qualsevol parla. Així es recollia en el Manifesto de Prago de la movado por la internacia lingvo esperanto de 1996.

I entremig dels dos extrems, què hi situa Onfray? La llengua de l’Imperi: l’anglès. Alguna més? Cap més. Ni una sola referència al francès, com si l’Estat francès no l’hagués imposat mai. Si el francès no és llengua de l’Imperi global no és pas perquè França s’oposi a l’imperialisme i al colonialisme, sinó perquè perdé la batalla.

D’acord al que considera que és inherent a les “llengües regionals”, l’anglès és igualment una llengua regional, però a una escala més planetària, raó per la qual també hauria de deixar-se de parlar i desaparèixer.

Tanmateix en no fer cap referència a

cap altra llengua de domini, com el francès, resulta clar que la seva crítica no és tant fruit de l’antiimperialisme com més aviat del nacionalisme francès. Resulten ben certes les paraules l’escriptor nord-català Joan-Lluís Lluís: “els anarquistes mai defensen França i encara menys les seves fronteres polítiques, però quan parlen de llengües es comporten si fa no fa com els gaullistes més ortodoxos” i “a França tothom pot ser jacobí, fins i tot els llibertaris” (Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos, 2002).

Per últim, voldria senyalar que el debat anarquista a l’entorn de les llengües sovint es duu a terme des de posicionaments, paradoxalment, estatistes: es confon la defensa de les llengües minoritzades amb el nacionalisme i l’estatalisme, resultat d’assumir com a vàlida l’axioma “un estat, una nació, una llengua”. Aquesta mateixa assumpció condueix a concloure que defensar una llengua minoritzada equival a voler destruir la llengua d’imposició i, per tant, que és excloent, xenòfoba... Aquestes premisses errònies parteixen en d’una confusió encara major. No són les llengües les dipositàries del poder, sinó que són els individus i les comunitats –parlants d’una o altra llengua– les que estableixen les relacions de domini.

La llengua permet vehicular i exercir el domini d’uns sobre els altres, ja sigui com a mitjà de comunicació (l’instrument per comunicar) o com a medi de comunicació (l’imaginari que s’hi transmet).

La llengua permet vehicular i exercir el domini d’uns sobre els altres Cert és que les llengües no són neutrals, però les seves característiques no es deuen a la llengua en si mateixa sinó a les comunitats que les construeixen i a la seva intencionalitat. En aquest sentit l’esperanto és una bona opció i això no és incompatible amb l’existència d’altres llengües –i dic llengües, i no nacions, estats o imperis–, com el català, l’occità, el francès o l’anglès.

ressenyes 23 Hiram Gascoigne Manresa, octubre de 2010

Anarquisme i Pobles Diversos Autors Manresa: Edicions Anomia i FEL-UAB (2010); 74 pp.

Aquest petit llibre recull algunes de les aportacions que es feren a les Jornades “Anarquisme i Pobles”, organitzades per la Federació d’Estudiants Llibertaris de la Universitat Autònoma de Barcelona (FEL-UAB) i celebrades en aquesta universitat entre el 10 i 17 d’octubre de 2009. L’objectiu de les jornades fou l’anàlisi i el debat de l’anomenada “qüestió nacional”, entesa com la pulsió dels pobles que s’identifiquen com a nació i la seva voluntat de sobirania política, des d’una perspectiva anarquista. Els ponents que invitaren –i, per tant, els textos inclosos– aborden la relació entre pobles (sense confondre ni assimilar aquest concepte al de “nació”) i anarquisme des de diferents disciplines (història, geografia, lingüística...), que aporten en conjunt una gran riquesa d’enfocaments i temàtiques:

la identitat territorial i la construcció dels territoris, la construcció dels Estats, la relació històrica entre catalanisme, independentisme i anarquisme, la història de la CNT a Catalunya o el paper del nacionalisme lingüístic, entre d’altres.

Com exposen els membres de la FELUAB dins la introducció al llibre, les jornades van interessar a molta més gent de la que esperaven, tant de l’esquerra independentista com del moviment llibertari. Aquest fet és el que els ha empès a l’edició de les comunicacions. En total en són 8, tant a càrrec d’estudiants com de professors de la Universitat Autònoma de Barcelona, composició que ja de per si és significativa quant al posicionament anarquista sobre la producció de coneixement.

Sempre és difícil transformar unes jor-

nades –siguin les que siguin–, que bàsicament han sigut orals i obertes al debat, en un llibre escrit i restringit a alguns noms. Bé es pot fer una transcripció de totes les intervencions, cosa que dificulta després la seva lectura, o bé els autors poden incorporar dins dels seus textos algunes de les idees i suggeriments que els participants als debats feren, cosa que no sempre estan disposats a fer. En aquest cas s’ha escollit la segona opció, havent inclòs només alguns dels autors part de les aportacions als debats. D’altra banda, en una obra d’aquestes característiques es troba a faltar un capítol conclusiu a càrrec dels propis organitzadors, en el que se sintetitzessin els debats i s’inclogués, en darrer lloc, unes conclusions. Llàstima que no s’hagi fet; hagués sigut molt interessant.

Independentment d’això, tant les Jornades com l’edició d’aquest llibre és una important aportació al debat a l’entorn del nacionalisme, l’opressió als pobles i l’anarquisme, un tema que, com es reconeix a l’inici del llibre, no és gaire prioritari en els medis llibertaris. Així mateix, tampoc no són gaires les aportacions serioses a aquesta qüestió, dominada per un debat sovint amb moltes mancances i confusions (com es pot veure al fòrum “Cuestión Nacional” del portal a Internet Alasbarricadas.org). D’altra banda fins ara bàsicament només es comptava amb les publicacions d’alguns col·lectius anarcoindependentistes, com “Negres Tempestes”, amb alguns llibres i la revista Rosa dels Vents.

Ejércitos en las calles

gos internos”, o sea, cualquiera de nosotrxs. El sistema y sus siervos no quieren y nunca han querido la paz.

Tienen la intención de militarizar de manera preventiva a los territorios de los países del primer mundo y así, literalmente, “traer la guerra a casa”, porque prevén que las condiciones económicas van a empeorar para cada vez más gente y que, mientras tanto, la situación demográfica va a ser cada vez más explosiva (especialmente en las zonas urbanas), creando una serie de revueltas e insurrecciones aquí en el centro del sistema, o sea, aquí en Europa y los Estados Unidos.

Sus medidas en este mismo momento van todas dirigidas hacía el desplie-

gue de los ejércitos en las calles; para ir acostumbrando a la población a su presencia, mientras los soldados van entrenándose sobre el territorio de sus futuras operaciones. Y entonces, así como más de 4.000 soldados ya están en las calles de Italia y, en julio pasado, el gobierno francés utilizó el ejército para reprimir las pequeñas revueltas de Grenoble y Saint-Aignan, en el Estado español destacan la creación, en el año 2005, de la Unidad Militar de Emergencias, soldados de élite para cualquier “emergencia”, y la aprobación, el 26 de febrero de 2010, de un real decreto que otorga a todos los militares el rango de “agentes de autoridad”, que les per-

mite legalmente llevar a cabo tareas de policía o, mejor dicho, represión interna. En eso España no es diferente a Italia o Francia y, aunque a menudo nos hipnotizan con palabras bonitas y el brillo de las luces, mercancías y numeritos, en realidad todos estos países están más cercanos de cuanto pensamos a un escenario de militarización como aquellos de Bagdad, Kabul o Gaza... quizás ni siquiera nos queda hasta el año 2020, como dice la hipótesis del informe de la OTAN. quizás ni siquiera nos queda hasta el año 2020, como dice la hipótesis del informe de la OTAN.

Pel que fa als textos d’anàlisi en l’agenda llibertària 2011 hi ha un fil conductor: la violència. La violència entesa molt ampliament és doncs el fil que uneix els textos que, com sempre, tracten des d’una perspèctiva llibertària o crítica diversos temes que ens afecten en el dia a dia. Estem força contentes del treball que hem realitzat entre totes, mai del tot però si una mica, i volem aprofitar aquest text de presentació i propaganda de l’agenda al pèsol negre per donar i donar-nos les gràcies a totes les que han participat en la seva el·laboració i, és clar, també en aquelles que sempre, o de vegades, la compreu.

El Preu de venda al públic de l’Agenda Llibertària és de 8 euros.

A partir de 10 agendes fem el 30% de descompte i nosaltres paguem les despeses d’enviament. Pagaments contra reembossament o dipòsit segons la comanda. Per menys de 10 agendes cobrem les despeses d’enviament pel que recomanem que la compreu a la distri, sindicat o ateneu que tinguis més proper.

Bardo Ediciones, 2010.

Quienes todavía consiguen tener dudas sobre si estamos o no en plena guerra (llámase guerra social o guerra civil global), harían bien en leerse este libro. Les quedarían nítidas las prácticas y las intenciones del poder, que –por boca de la OTAN– nos dice muy claramente y de manera totalmente pública que aquí, en el corazón del mundo occidental, hay y habrá cada vez más opresión contra “los enemi-

Agendero Berga, setembre de 2010 Enguany hem fet l’agenda a temps.

Sí, increible però cert, i ja podeu comprar-la o vendre-la des de la vostra distri.

Ja de tenim l’Agenda Llibertària 2011

En aquesta edició hem mantingut allò que més ens va agradar de l’anterior: els materials en que la vam fer, el calendari menstrual, els calendaris en una pàgina, etc. A més, hem afegit horaris i més fulls per les notes.

D’altra banda, hi ha més textos i es divideixen en dos tipus: textos d’anàlisi i altres de presentació de projectes llibertaris. Un text de cada per a cada mes. A part hi ha força il·lustracions i molt xules, com sempre.

Agenda Llibertària Comandes: Tel. 938 216 747

agenda@berguedallibertari.org

Participa amb el Pèsol Negre www.berguedallibertari.org/pesolnou On trobaràs tots els números en PDF, debats i altres informacions.

Contacta amb nosaltres: pesolnegre@berguedallibertari.org

entrevista 24

JOAN BUSQUETS

PARLEM AMB…

Exmaqui, llibertari i activista per la memòria històrica de les combatents Pep i tu Berga, octubre de 2010

El dia de la vaga general del 29 de setembre vaig recollir a Sants (Barcelona) el company Joan Busquets Verges “el Senzill” i vam pujar cap a Berga. Un dia extrany ja que estàvem tots pendents de la vaga. Ell arribava amb les piles carregades per tal de reivindicar el reconeixement moral, jurídic i econòmic del guerrillers.

El Joan va ser maqui durant un any, del 1948 al 1949 per les terres de l’Alt Llobregat i el Cardener (Bages i el Berguedà) amb els berguedans Marcel·lí Massana, Ramon Vila o Jaume Puig o l’hospitalenc Manuel Sabaté i tant i tants d’altres companys.

Després de les grans caigudes del 1949, va passar-ne vint a la presó després que la pena de mort a la qual va ser condemnat per un judici sumaríssim d’urgència li fos conmutada per la de vint anys.

Per saber més de la seva vida podeu llegir l’entrevista que vam publicar al pèsol negre número 39 (setembre-octubre de 2008) o bé llegir el seu llibre El Senzill.

Guerrilla i presó d’un maqui editat el 2008 pel Centre d’Estudis Josep Ester Borràs de Berga.

La trajectòria de reivindicació del reconeixement dels maquis per part del Joan es remonta vint anys enrera quan un cop jubilat va començar a treballar amb altres des d’una associació que van fundar: l’Associació de Pressos Polítics del Franquisme a França (reconeguda oficialmente el 1990). A part de la feina que van engagar llavors, la seva tasca ha continuat en forma d’articles de denúncia i d’explicació de la situació dels maquis, expressos i vícitmes del franquisme en general. L’1 d’octubre de 2009 el Joan va escriure al President de la Generalitat de Catalunya, el senyor Montilla, demanant-li que atorgués una pensió als maquis catalans que van combatre a Catalunya contra el franquisme.

La resposta va ser que derivaben el tema al Memorial Democratic i que ja el respondrien. Llavors, el

30 d’abril, el Joan com a exmaqui i com membre del Centre d’Estudis Josep Ester Borràs va fer una carta oberta on s’exigia l’immediat reconeixement moral, jurídic i econòmic dels maquis.

Van signar la carta vuit exrepresaliats més, més de trenta entitats i col·lectius i més de seixanta persones. La resposta de la Generalitat no va arribar fins al mes de juliol de la mà de Maria Jesús Bono, Directora General de Memòria Democràtica. La carta de Bono tal i com vam denúnciar al pèsol negre número 48 (junyjuliol-agost de 2010) venia a dir que: “no pensen fer res respecte les demandes dels pocs exmaquis vius que queden. No pensen fer res perquè no volen dur la contrària als feixistes de sempre i a més els maquis no són dels seus. Una resposta que a sobre té la barra de dir que la Generalitat ja fa molt per la memòria dels maquis i que, en tot cas, als exmaquis no els donarien res per dates o per ser grups armats...”.

El dia 30 començavem la gira de xerrades per Catalunya que ens ha dut a Girona, Manresa, Berga, Barcelona, Sallent, Tarragona, Balaguer i Granollers. Al llarg d’aquestes xerrades més de dues-centes persones han pogut escoltar la vida i les reivindicacions del Joan. També ha estat entrevistat per sis o set mitjans de comunicació (tot amb els ànims de difondre la lluita dels maquis i la lluita present per al seu reconeixement). Tot aquest treball es va culminar el dijous 7 d’octubre en una concentració a Urquinaona des d’on vam anar a protestar a la seu del Memòrial Democràtic de Via Laietana. Vam ser entre cinquanta i seixanta persones encapçalats pel Joan.

Parlem ara amb ell.

Joan, què t’ha animat a tirar endavant aquesta reivindicació?

i que avui segueix sense cap reconeixement.

Com va anar la protesta?

Doncs que els maquis van ser els únics que van enfrontar-se al franquisme de manera directa, pagant el tribut més alt, és a dir amb la vida i la llibertat.

Els maquis hem estat apartats de la història i això no és just.

Quin passos s’han donat per donar forma a la reivindicació?.

Primer vam escriure al president Montilla, aquest va respondre que passàven l’assumpte al Memorial Democràtic i com que no responia vaig fer la carta oberta per tal de fer públic la problemàtica i que qui volgués s’adherís a la causa. Després van respondre tirant pilotes fora i marejant la perdiu i nosaltres vam respondre, tant jo personalment com des del Centre d’Estudis Josep Ester Borràs de Berga.

Perquè aquest cicle de xerrades previ a les protestes?

Doncs això ho hem organitzat amb els de Berga per tal de donar a conèixer la lluita dels maquis i la lluita actual per al seu reconeixement. També era una manera d’animar la gent a venir a la protesta del dia 7 a Urquinaona.

Com valores les xerrades?

Aquestes xerrades han sigut per mi molt positives ja que han donat a conèxier el que va ser la lluita els maquis contra el franquisme. Una història que ha estat camuflada amb traidoria per tots els governs que s’han anat succeint des de l’inici de la transcició. Molts dels assistents a les xerrades van venir després a la manifestació a recolzar al col·lectiu que va pagar el major tribut en la lluita contra el franquisme

La concentració era prevista per a les 7 de la tarda a plaça Urquinaona, des de força estona abans es va anar concentrant gent. Quan passava un quart d’hora de les set vam començar la marxa cap al Memorial Democràtic (Via Laietana), tal i com haviem previst els organitzadors.

La directora general de Memòria Democràtica va insistir a rebre-us després de la protesta en una reunió on també hi havia el director del Memorial Democràtic. Què volien?

Els manifestants vam ser convidats, després de la manifestació, per la directora i el director del Memorial Democràtic a un canvi d’impressions amb la intenció d’apaivagar els ànims. Vam entrar jo mateix, el Txema Bofill, el Ricard de Vargas i Golarons i el Pep Cara. A continuació ens van proposar el seu programa que consistia, segons ells, el reconeixement dels maquis. Per això ens convidaven assistir a una mena de jornades sobre el maquis que se celebrarà el dia 21 i 22 de novembre de 2010 organitzat per l’Associació Catalana de Juristes Demòcrates. Aquest tipus de celebracions s’han anat multiplicant en aquests últims temps, així com inauguracions d’edificis, museus sobre la memòria històrica, etc., tot de coses que costen un dineral de mantenir mentre escatimen per remunerar a quatre víctimes, cosa que representa una misèria. Volen demostrar de cara a la galeria que han fet alguna cosa gran a favor d’aquest col.lectiu, però l’únic que han fet és culpar el govern central de ser el responsable que aquest reconeixement no

hagi estat aprovat, cosa que és veritat. Però això no treu que el tripartit porta dos legislatures governant a Catalunya, temps més que suficient per intentar fer justícia i no han fet res de res. Abans de criticar als altres seria millor facin una autocrítica, sense mirar els interessos del partit que militen. No podem acceptar un simple reconeixement moral sense veritables conseqüències socials, jurídiques i polítiques, que permeti mantenir el silenci dels que van pactar un oblit deshonrós davant els crims del franquisme. Els milers d’executats, desapareguts, torturats i empresonats, ens exigeixen reclamar un reconeixement moral, jurídic i econòmic per a tots els maquis vius o morts que van combatre la dictadura. Per això seguirem organitzant xerrades i manifestacions.

Els feixistes no cedeixen, nosaltres tampoc, encara que ells tenen la paella pel mànec, per alguna cosa vam guanyar la guerra, diuen, i ens ho fan saber a cada instant.

Vols afegir res?

Vull donar les gràcies a tots els col.lectius i persones que han donat suport al reconeixement moral, jurídic i econòmic dels maquis. En particular a la local de Berga que va organitzar un cicle de xerrades en el qual vaig tenir l’honor de prendre part. Visca la llibertat!