el pèsol negre núm. 50

número

el

pèsol negre

50

Publicació Llibertària de l’Alt Llobregat i Cardener novembre - desembre · 2010 i gener · 2011

II època

6.000 exemplars

En lluita contra l’Ajuntament de Manresa Una part important de la gent que treballa a l’Ajuntament de Manresa està en lluita pels seus drets laborals.

En aquest conflicte la lluita no és només contra els polítics del consistori i les retallades en l’àmbit laboral que estan provocant sinó que també ho és contra les màfies sindicals de Comissions Obreres (CCOO) i la Unió

General de Treballadors (UGT) que a través del Comité d’Empresa han estat una eina imprescindible per a l’Ajuntament de Manresa alhora de tirar endavant les retallades. Les condicions laborals degeneren també a l’administració pública. > 3

Eleccions: rotació de partits i ascens del patriotisme i del feixisme a partir de discursos populistes Ja han passat les eleccions autonòmiques amb el ja típic torn de partits: marxa el tripartit i entra CiU. Cal destacar però, l’ascens dels «patrioteros» liberals de Solidaritat per la Independencia i dels feixistes de Plataforma per Catalunya. Tot aquest circ electoral es basa en discursos populistes, racistes, masclistes i autoritaris. > 7, 8 i 17

Abús d’autoritat dels mossos al «Toni’s» de Manresa El passat dissabte 16 d’octubre els Mossos d’Esquadra van fer una violenta batuda al «Toni’s» un cèntric i conegut bar de Manresa. Una dotzena d’antiavalots van fer fora a empentes i crits la gent de la terrassa. Van entrar al local de la mateixa manera, van registrar i identificar de manera aleatòria alguns clients. Evidentment no van trobar res. Però si es comporten així en un bar de renom, com es comportaran amb aquells sectors criminalitzats? I perquè allà? Potser de tant en tant volen deixar clar qui mana. > 10

BERGA

MANRESA

ARREU

Film sobre Ramon Vila: Caracremada o l’home que menjava patates?

«Oliva Torras» vol treure benefici de les guerres

Dos any d’existència i irregularitats a la presó del Bages

Controladors aeris: l’excusa per retallar llibertats

Una pel·lícula que amb el pretesc dels darrers anys de Ramon Vila parla d’altres coses però gens dels maquis ve com anell al dit a uns polítics locals que volen vendre la comarca al turisme, ni que sigui a partir de la vida dels anarquistes als quals detesten. Pervers oi? > 5

L’empresa manresana «Oliva Torras» ha presentat oficialment un projecte de Vehicle Blindat de Rodes (VBR) 8x8 per al Ministeri de Defensa Español. > 6

Duant aquest temps les irregularitats i les incidències s’han succeit: problemes legals durant la construcció, irregularitats a la direcció del centre, detencions de carcellers acusats de pertànyer a una xarxa de narcotràfic i extorsió, etc. > 21

Els mitjans ens han donat poca informació sobre el conflicte que ha fet possible l’estat d’alarma.

El que sí que ens han dit és que els controladors són dolentíssims. Però què significa un estat d’alarma? i per què poden fer servir aquesta situació? > 9

DOSSIER CENTRAL Militarització social

aquest pèsol 2

Editorial

No volem fer periodisme Pep i tu Berga, 21 de desembre de 2010 Aquesta és la primera editorial que volem que deixi de ser un comentari més o menys divertit, crític o explicatiu del sumari de la revista. Ara, anys després que l’Hiram Gascoigne fes la seva editorial d’autor i que aquell text acabés sent un article més de la revista ja que llavors volíem que l’editorial fos un comentari del sumari, hem decidit per fi que l’editorial sigui un text d’autor. Començo jo doncs. Tot i que aviso que parlaré del pèsol, aprofitant que aquest és el número 50 de la segona època que vam començar ara fa poc més de deu anys —durant la primera època vam treure dos números, un per any—.

Doncs bé, lluny de voler tirar floretes al pèsol, fer un discurs auto complaent prefereixo plantejar algunes

qüestions que per mi són importants en referència als mitjans de comunicació alternatius. D’entrada constatar l’escassetat de publicacions crítiques, independents,autogestionades i antiautoritàries en general i anarquistes en particular. També cal fer notar la poca incidència social que tenen aquestes publicacions. Seguint amb les coses negatives i ja típiques no podem passar per alt la manca de qualitat de molts continguts, el llenguatge volgudament poc clar per a la majoria que massa sovint s’utilitza: esotèric, o sigui per a iniciats, és a dir adreçat al ghetto de persones suposadament alternatives. És també lamentable la poca continuïtat dels mitjans sobretot si considerem que hi ha prou escletxes perquè existeixin, això posa al descobert la manca de compromís i la poques ganes de treballar de les suposades militants. També vull parlar d’una altre mal, aquest més nou: voler jugar a ser periodistes professionals sense pensar per què? Aquesta és una actitud més nova. Si fem llibres d’estil, introduïm vocabulari suposadament neutre i abracem la fe de l’objectivitat sense esbrinar a quins interessos serveix aquesta suposada professionalit-

zació, no fem res més que copiar les lògiques dels mitjans de masses, o sigui la lògica dels butlletins oficials dels diferents poders. I és que em preocupa que en els debats sobre mitjans alternatius es parli de tirades, de finançament, de periodicitat i no es parli del procés de creació de les noticies o articles i a quins impulsos i interessos serveixen. I és clar que no cal donar veu als que no tenen veu, sinó que cal, simplement, facilitar-los-hi espai als nostres mitjans perquè es puguin expressar sense intermediaris. No tinc clar si cal un gran mitjà d’informació dels moviments socials, però del que estic segur és que calen molts mitjans d’informació fets per persones crítiques, pels progatonistes d’allò que s’explica —subjectes actius, revolucionaris, digueu-loshi com vulgueu— i no pas mitjans fets per cronistes oficials que rere l’etiqueta de periodista ens parlen ocultant-nos els interessos als quals serveixen. Ale!, ja està. Editorial feta. Una cosa menys. Per Nadal que cada ovella cremi un corral. Salut i anarquia!

Sumari Pàgina 3 (anarcosindicalisme): _Ni un pas enrere contra les màfies políticosindicals de l’Ajuntament de Manresa Pàgina 4 (ateisme): _El Papa no seria benvingut a Manresa. _La Fundació Rosa Oriol demana caritat.

Pàgina 5 (ateisme): _Berga medieval o clerical. _Xerrades per un millor coneixement de les nostres vides.

Pàgina 6 (abusos de poder): _«Oliva Torras» vol treure benefici de les guerres. _Ràbia Pàgina 7 (antielectoralisme i breus): _I«Eleccions borbòniques» o el règim neocanovista. _Breus opinats.

Pàgina 8 (antielectoralisme): _Ja tenim SI al Berguedà.

Pàgina 9 (estat d’alarma i Olot): _Conflicte laboral? Solució militar? _Sobre els fets d’Olot.

Pàgina 10 (precarietat i abusos d’autoritat): _Los precarios olvidados. _Agressió al Bar Toni’s.

Directori llibertari de l’Alt Llobregat i Cardener Berga

Pàgina 10 (actualitat Bages): _La pagesia a la comarca del Bages.

Pàgines 11-14 (Dossier central): _Quan la pau és la preparació de la guerra.

Pàgina 15 (història): _Zapatero niega toda confrontación con el franquismo y con sus herederos. _Caracremada o «l’home que menjava patates»?

Manresa

ATENEU COLUMNA TERRA I LLIBERTAT: c/ del Balç 4 baixos esquerra. Apt. 16, 08600 Berga. www.berguedallibertari.org

CGT: c/Circumval·lació 77, 2n, 08240 Manresa. Tel. 938 747 260. Fax 938 747 559. flcgt@manre.e.telefonica.net

CENTRE D’ESTUDIS JOSEP ESTER BORRÀS: c/del Balç 4 baixos dreta. Apt. 16, 08600 Berga. Tel i fax: 938216747. cejeb@cejeb.org. www.cejeb.org

CNT-AIT/CSO VALLDAURA: c/ Jorbetes 15, 08241 Manresa. cnt_ait_manresa@hotmail.com www.cnt.es/manresa

CGT: c/ del Balç 4 baixos. Tel. 938 216 747. cejeb@cejeb.org. www.cejeb.org

Sallent

Pàgina 16 (antipatriarcal): _Jo també vull cremar la Hello Kitty Pàgina 17 (antipatriarcal): _«Supermans» i altres històries electorals

CSO LA TREMENDA: c/ Hospital 24-26, 08241 Manresa columnaclitoriana@hotmail.com

Pàgina 18 (ressenyes i recepta): _Vi Ranci. Un fanzine d’humor àcid navarcli. _Autobiografia de un irreductible. _La Barcelona de la dinamita, el plomo y el petróleo. _La Sopa de Col (Recepta Iaia Ramona).

ZTA BANZAI: c/ de la Mel 21, 08241 Manresa.

AMICS D’AGUSTIN RUEDA, CGT: c/ Clos 5, 1r, 08650 Sallent. Tel. 938 370 724. Fax 938 206 361. sallent@cgt.es. www.cgt.es/sallent

Pàgina 19 (autogestiona’t...): _Pràctiques per una altra cultura de l’aigua.

Pàgina 20 (preses i poesia): _Carta de Mariana, mare de Rodrigo pres pel 4F. Edita: Col·lectiu PÈSOL NEGRE. El pèsol negre no és el portaveu de cap entitat i per tant no representa a ningú més enllà de qui hi participa en cada moment. Els articles són res-

Qui som

ponsabilitat de qui els fa. A qui li piqui que es rasqui.

www.berguedallibertari.org/pesolnou On trobaràs tots els números en PDF, debats i altres informacions.

Tancament d’aquesta edició: 23 de desembre de 2010.

En aquest número hi ha participat: A, Albert, blanCalluM, Crec en tu, Columna Clitoriana, Enric Cassasses, L’espurna, Dra. Adenostalgia, Gaia Talls, Insu, Lola de Bellesguard,

Aclariments sobre el pèsol negre núm. 49: Respecte l’article «Mercenaris en vaga», hem de rectificar una informació, el sou d’un policia local a Manresa, segons ens informa un membre del cos,

Contacta amb nosaltres: pesolnegre@berguedallibertari.org

és de 1.400 euros i no 2.400, com vam afirmar en l’esmentat article. Respecte l’article sobre Mossèn

Joan Busquets, Lucy Parsons, Lluminària, “Luís”, menja olives, Mariana, Marcelina Arroyo

Armengou per error apareixia signat per Pep i tu

del Charco, Mauricio erre, Menja’t als rics, Ocells en alerta, Pep i tu, POP, PunyalPOPeta,

quan l’autora era Dolors Pérez Gutierrez.

Quetxua, Ramona, Roger, Rosseta panotxa, Tontis, Una curranta, Vi ranci, William Blake.

Pàgina 21 (preses): _Els dos anys de la presó de Lledoners plens d’irregularitats.

Pàgina 22 (agenda, humor i poesia): Pàgina 23 (entrevista): _Parlem amb... Txema Bofill

anarcosindicalisme 3

Ni un pas enrere contra les màfies político-sindicals de l’Ajuntament de Manresa Lucy Parsons Manresa, novembre de 2010 És ja ben coneguda la versió oficial que s’ha donat de la situació econòmica d’endeutament de l’Ajuntament de Manresa així com la visió esbiaixada de les crítiques i confrontacions que s’han derivat dels i les treballadores a través del vocal oficial i oficiós que n’és el Regió7. El poder dels mass media és bastament influent i tendenciós, totxs ho sabem, però quan a nivell local en veiem les tergiversacions i els llaços directes d’una manera tan familiar, la veritat és que no deixa de sorprendre. Lluny de contra argumentar punt per punt la visió que aquest diari ha estat donant sobre el conflicte i la seva manca de claredat a l’hora de destapar les caretes a totxs aquellxs que han estat malgastant el pressupost consistorial al seu benefici i interès partidista sota el guant d’incompetència i corruptela, aquest és un article que senzillament mirarà d’aportar algunes de les claus que en cap moment s’han possibilitat com a part de l’anàlisi.

Des de les primeres retallades realitzades el 21 de juny (1) fins a la negativa referendada el passat 25N vers el preacord signat el passat 18N han passat un munt de coses. Per entendre l’evolució que ha marcat aquests cinc darrers mesos caldria analitzar-la en quatre eixos diferenciats, els quals s’estructurarien en el paper del Consistori per una banda; i el de CCOO i UGT per una altra; el posicionament de la Policia Local i el que ens situa en el moment actual: el malestar dels i les treballadores sobradament evidenciat arran del paper exercit pel Consistori i el comitè d’empresa.

El paper de l’Ajuntament ha estat clar i sense esquerdes des d’un inici.

Aquest ha buscat, i ha trobat, en el comitè d’empresa una eina que fes de matalàs entre els i les treballadores i el mateix consistori. L’Ajuntament ha passat olímpicament de comunicar les decisions que afecten a les relacions laborals que regeixen directament als i les interessades fent només acte de presència i difusió davant la premsa local. Cal recordar la responsabilitat del regidor José Luís Irujo delegat de Governació (RR. HH, Organització, Secretari i Sistemes d’Informació) del PSC (2), però també la de la Núria Sensat com a exalcaldable d’ICV i la de l’actual cap d’aquest partit, Xavier Rubio, el que a part de tenir la barra d’aplicar una retallada salarial té el fetge de posicionar-se darrera una pancarta amb el lema «No a la reforma laboral. No a les retallades socials» durant la jorna-

da de vaga del 29-S, de bracet amb CCOO. A més a més, com a regidor d’Ocupació, Formació i Economia Social paradoxalment explota i nega drets laborals bàsics a algunxs de les treballadores d’aquesta àrea. Tampoc cal oblidar el paper d’ERC i del mateix Ignasi Perramon, avui a Cultura però a Habitatge i Rehabilitació en època de vaques grosses. I la llista continua amb el que poques vegades es recorda: l’alça d’un 20 % dels salaris dels polítics el juny del 2007 (a part de l’IPC anual) o l’impacte econòmic de la reestructuració de l’Ajuntament en sis gerències que conformen el comitè de direcció. Aquestes estan liderades per personatges com el Quico Mestres (cap d’àrea de territori), responsable directe del desgavell de la plaça de la Reforma i tots els diners allà cremats o Xavier Cano, entre d’altres, cap també del CIO i del qual s’hauria d’investigar seriosament com ha arribat a aquest càrrec i quina feina fa per guanyar l’abismal sou anual que rep. És ben sabut com n’està de podrida la política en la seva totalitat però cal remarcar la responsabilitat de totxs aquests personatges com a causa anterior a la que actualment donen com a justificació: la conjuntura econòmica mundial actual.

Així, la pèssima gestió local té noms i cognoms ben allunyats dels brokers financers i de la mà invisible del capitalisme.

D’altra banda, tampoc és nou dir que el model sindical imperant, el dels comitès d’empresa, ha fracassat. Ni tan sols queden ja les quatre engrunes sorgides de la claudicació dels sindicats en aquells pactes de la Moncloa del 1978, en aquells temps de transacció política. Des d’aleshores ençà CCOO i UGT no han vingut a ser res més que gestores de subvencions estatals, de la pau social i de la traïció als que representen. En el cas de l’Ajuntament de Manresa això no ha sigut diferent. Aquests han tingut un monopoli informatiu claríssim, deixant que moltes de les notícies arribessin abans pel Regió7 que per ells mateixos, han fet d’apagafocs en les mobilitzacions protagonitzades per més de la meitat de la plantilla a l’estiu, han claudicat una vegada més signant un preacord que substitueix els acords aprovats el 2008 pels quals s’acordaven els pagaments dels avançaments a compte de la valoració dels llocs de treball (VLLT), la qual cosa implica una traïció descarada que ni tan sols han encobert. Volien anul·lar, així, els seus propis acords i a pocs dies de rebre la sentència del

judici contra l’Ajuntament que interposà la CNT eviten que altres puguin fer valdre els seus propis acords, els mateixos que ara han convertit en paper mullat. Aquest tema és prou més important que pel fet de les retallades en qüestió ja que l’Ajuntament, amb el vist i plau i defensa aferrissada d’UGT i CCOO, condemnen als i les treballadores a llençar la tovallola davant les ofensives del neoliberalisme transmeses pels poders polítics.

El tercer dels eixos que ja s’ha avançat fa referència al paper de la Policia Local en tot això. Per analitzar-lo detingudament hauríem d’anar molt més enrere, cap el 2007 i les pressions que aquests van efectuar per l’aplicació de les VLLT, però fos com fos acabaríem al cap del carrer de totes totes. Ens trobaríem un cos policial corporatiu i punitiu que demostra la seva naturalesa fins i tot quan està en desacord amb el Consistori, també autoritari: trobaríem un cos que té molt clara la seva funció social i en conseqüència el seu punt de mira i actuació solament des del seu eix i interès. Darrerament han sorgit veus contràries també a la gestió d’UGT, representant dels policies majoritàriament, que s’han conformat en un altre sindicat estrictament policial.

El darrer punt a destacar seria alhora el més important: el del paper dels i les treballadores. Davant del desconeixement generalitzat sobre el funcionament de l’administració pública, aquesta i el cas concret de l’Ajuntament de Manresa també, és com una empresa que subcontracta, contracta per obra i servei, prorrateja, acomiada il·legalment i precaritza igual que una empresa privada essent així el cas del funcionariat blindat una de les moltes realitats contractuals que existeixen a dins. Aquest és un punt important perquè qui no hi treballa pugui empatitzar amb aquestxs i deixar de veure els treballadors públics com un bloc pel qual no cal evocar ni un bocí de solidaritat. De fet, de la mateixa manera que el mercat laboral privat ha canviat radicalment, el públic també, i no pas precisament cap a la millora de les condicions laborals.

Moltes han sigut les veus crítiques que han sorgit contra l’Ajuntament i el mateix comitè d’empresa, algunes d’elles s’han organitzat tot afiliant-se a la secció sindical de la CNT, i sigui com sigui ara miren totes amb expectativa el clar no al referèndum sobre el preacord organitzat pel comitè, el qual significa també un no al com aquest ha estat treballant. CCOO

ja ha fet la seva lectura del resultat i ha començat a fer campanya política proposant d’avançar les eleccions sindicals cap a finals de gener.

Així CCOO ha respost a les crítiques rebudes durant l’assemblea del 24N tot proposant que els diners que significaven moneda de canvi es destinin a mantenir els 4 llocs de treball que ja van ser moneda de canvi també durant l’estiu. Així respon doncs al fet de no haver-se mobilitzat per res per aquests llocs de treball fins a ser assenyalada públicament. Finalment però sembla que les eleccions sindicals continuaran en data pre marcada, al març. Mentrestant l’olla continuarà bullint ja sigui per les mateixes mobilitzacions com per les reaccions als 10 expedients imposats als companys de manteniment o a la persecució sindical clarament evidenciada ja amb la negació al dret a poder utilitzar els mitjans interns entre treballadorxs de l’Ajuntament per poder difondre propaganda política sent aquests titllats de difondre injúries i calúmnies. Caldrà veure com dia a dia els esdeveniments van modulant la realitat d’aquest Consistori i si aquest conflicte pot arribar a ser una esquerda per tal d’imposar la seva reestructuració interna des de la base i l’avenç d’un nou model sindical basat

en l’assemblearisme i no en els alliberats, subvencionats i intoxicats per la política de partit.

(1) A data de 21 de juny s’establiren les retallades del ZP (al voltant d’un 5 % en funció de les escales salarials) + 1 % (de prestacions socials i medicofarmacèutiques municipals, les quals es pagaven i continuen pagant del salari de cada treballador/a). Serà a data de 19 de juliol quan s’aplicaran en un ple municipal força controvertit per la negativitat expressada de totxs els treballadorxs les retallades del 9 % del salari als nivells més baixos com a retirada d’un avançament de conveni a compte d’unes valoracions de llocs de treball que feia al voltant de 4 anys que romanien en un calaix sense efectuar-se, essent la no aplicació d’aquestes en el moment pertinent un dels punts claus del perquè de l’arrencada d’aquest conflicte.

(2) Podeu comprovar altres de les seves ocupacions anant a l’edifici Catalònia al carrer Pompeu Fabra (consulta privada) i a Internet també el seu càrrec com a cap de medicina pública del Bages Sud, sense oblidar que ocupa també la regidoria de salut. En fi,…

ateisme 4

El Papa no seria benvingut a Manresa Crec en tu Manresa, novembre de 2010

La visita del papa a Barcelona el passat 7 de novembre no ha tingut poques reaccions. Ja en el dossier central de l’anterior pèsol negre es van dedicar diversos articles per parlar de com l’Església Catòlica té un paper fonamental en l’exercici del poder sobre les nostres vides i donava consells pràctics per dur a terme l’apostasia i fer d’aquesta acció simbòlica una manera de rebutjar el que se’ns ha

imposat com a valors ètics i morals i que no és res més que la repressió de les llibertats pròpies i el control dels nostres desitjos.

Doncs bé, tot i el silenci mediàtic, l’expressió contrària i de rebuig a aquest estament ha estat múltiple arreu i a Manresa també.

Aquest article no pretén ser un anàlisi de què es va debatre en aquells dies, sinó simplement mostrar el que no es va veure en cap mitjà massiu, però sí a les parets de la nostra ciutat. El dijous 4 de novembre, la Basílica de la Seu, edifici històric i emblemàtic de l’església a Manresa, va despertar-se amb missatges prou clars i significatius dirigits al poder religiós. Frases com «l’or pel vaticà i les porres per qui es busca el pa» o «traieu els rosaris dels nostres ovaris», entre altres, no són bretolades, sinó la necessitat de fer sentir el que pensa i parla la gent al carrer.

L’acció duta a terme per persones anònimes, va ser un atac simbòlic al poder eclesial i la Seu no és res més que la representació de la jerarquia eclesiàstica a la ciutat. La nit del dimecres al dijous, un grup de persones van pintar amb esprais bona part de la paret lateral que dóna al Parc i

la paret d’entrada on hi ha la porta.

Pel contingut de les frases semblava més aviat quelcom pensat per comunicar un missatge d’indignació i denúncia. El lloc escollit tampoc sembla casual. No es tractava d’atacar una creença religiosa, sinó més aviat l’aprofitament per part d’uns quants que es fa d’aquesta. Inclús per una bona part de la comunitat cristiana, la visita del papa ha estat una exageració de supèrbia, els comptes de la despesa econòmica (700.000 euros segons deien els mitjans, però segurament són molts més si es compta amb els viatges dels monarques, la seva seguretat i altres despeses) que ha suposat en un moment que tantes famílies es troben en situació econòmica molt crítica, és com a mínim una provocació. I si ens volen mostrar el seu poder i força, nosaltres els mostrarem la nostra ràbia. La nostra passió és la llibertat. La seva repressió moral que ha volgut castrar les

nostres emocions només ens dóna més ganes de seguir derrocant els pesos que ens oprimeixen i alimentar la nostra imaginació sense límits per construir-nos de nou. És just i necessari que el vaticà desaparegui de l’escenari!

La Fundació Rosa Oriol demana caritat Menja’t als rics Manresa, novembre de 2010 L’altre dia vaig entrar a un supermercat Llobet a comprar alguna cosa per menjar. La sorpresa que em vaig emportar va ser trobar-me a uns voluntaris de la Fundació Rosa Oriol demanat menjar per a un banc d’aliments. Al principi no em van dir que eren de la Fundació i jo no vaig preguntar; però una vegada que estava a la caixa a punt de pagar els vaig preguntar als dos nois voluntaris si eren d’aquesta fundació; la seva resposta va ser afirmativa. La indignació, enfado i ràbia em va venir de cop i els vaig començar a recriminar els motius pels quals no donaria res i el fàstig que hem provoca aquesta Fundació benèfica.

Com ja es deia en l’anterior pèsol, les grans persones que ara volen ser solidàries i bones en aquest món són la família Tous (joiers fastigosament rics), Vicenç Mauri (responsable de la patronal a la comarca i amo de diverses empreses del metall a la co-

marca), la dona de l’Artur Mas, la Sor Lucia (monja de clausura)..., vamos que ara la gent que és fastigosament rica, que mai ha passat gana i no sap el que és no arribar a final de mes ens vol alliçonar i fer que nostres també siguem solidaris; em tronxo de riure!

Nosaltres ja fa temps que ho som de solidaris, i que la practiquem, de mil maneres en el nostre dia a dia ajudant a la iaia a pujar la compra per l’escala, demanat explicacions als mossos quan estan humiliant un immigrant, mirades de complicitat entre les precàries al super, al carrer, al transport públic, parant a la gent que fa autostop..., i ara aquests il·luminats de torn es munten una Fundació benèfica i ens volen alliçonar o fer-nos partícipes de la seva hipocresia, pues que siguin ells els que renunciïn al seu súper patrimoni i el donin a aquesta o qualsevol altra causa justa (cases de luxe, segones residències, cotxes de luxe, milions al banc, empreses).

Imagino que serà perquè heu arribat a uns nivells tant alts de depravació mental que ara us sentiu amb la necessitat de netejar la vostra consciència podrida. Gent o famílies que no han fet res per ningú sense rebre alguna cosa a canvi o interès estratègic i ara es tornen solidaris, i de la nit al dia us preocupeu per la gent que ho està passant malament; i com tracteu a les vostres treballadores? les cuideu bé? les pagueu bé? segur que sí, segons marca un conveni de merda. M’encantaria entrar a un súper i trobar-vos demanat aliments per la Fundació, perquè us vomitaria a sobre del fàstig que em provoqueu, però com que teniu la pell tant fina i un estatus de l’hòstia això ja ho deixeu pels voluntaris, aneu als súpers (Aldi, Lidel...) a demanar menjar a les dones de casa, dones immigrants, iaietes... i veureu una altra realitat que està molt a prop vostra però que mai heu volgut veure perquè vosaltres sou rics,

rodejats de gent pobre i humil (per cada ric quants pobres hi ha?).

Pobres, els dos xavals que van haver d’aguantar el xaparrón que els vaig fotre al supermercat, vaig intentar no personalitzar el meu mosqueig amb ells dos però deixant clar quina és la

meva postura envers aquesta Fundació; i espero que els hagi arribat als nous «capos» de la solidaritat que aquesta Fundació no disposa del suport de tothom perquè per molt que diguin que han fet o faran, la seva implicació o compromís real continua sent nul (viuen cara la galeria).

ateisme 5

Medieval o clerical?

Lluminària Berga, setembre de 2010 Aquest estiu, com els passats, l’ajuntament de Berga promociona les nits d’estiu a la ciutat amb activitats turístiques com «la ruta medieval per Berga». Dissabte 14 d’agost, punt de trobada: Portal de sta. Magdalena, Roger Cortina —el nen Tenebres—

com a guia i un grup d’unes 40 persones, la majoria foranis (és curiós com els mateixos habitants de Berga som els menys interessats en conèixer la nostra pròpia història).

S’inicia la ruta a la plaça de sta. Magdalena, on hi ha l’únic portal que encara es conserva. Aquí comença l’espectacle: convents, parròquies i capelletes són la història medieval de Berga. Convent dels mercedaris, església de la pietat, església de st. Pere, st. Roc, portal de m.déu Queralt, convent de les vetlladores —convertit en asil de les carmelites— , m.déu dels Dolors, església de st. Francesc, església plaça de st. Joan…, en fi, una ruta per les icones catòliques de la ciutat. Els mateixos assistents a la ruta ens preguntàvem si ens havíem equivocat de visita guiada. Un seguit de parades i explicacions de la Berga catòlica, del gran paper exercit per

capellans i monges, dels berguedans il·lustres i de la població altament col·laboradora amb l’església. Parcialitat que continuava, quan el guia parlava de la guerra civil, esplaiant-se sobre com es van carregar tot el patrimoni eclesiàstic! i que «havia estat en l’època franquista que s’havia pogut reconstruir, en part.» Mentia en la mesura que oblidava que moltes esglésies i edificis eclesiàstics van ser utilitzats durant la guerra de magatzems i altres simplement van ser tancats.

Per exemple, —tal i com explicava Ramon Casals «Ramonet Xic»— de l’església de Sant Pere només van trinxar, durant els primers dies de la revolució del 36, les figures de guix de l’altar, res de valor, això sí, es va fer de manera el més espectacular possible, llençant-les escales avall. El mateix Massana hi va participar. Més història i menys misses…

La mare Tenebres, sempre vigilant al seu fill, tallava el trànsit just a l’inici del c.boixader perquè el guia pogués explicar-nos el perquè de la capelleta a Cal Sarraïs.

Així doncs, una sorpresa desagradable! El 90% de l’activitat va ser història catòlica de la ciutat. Una llàstima! Els moments en que se sortia d’aquesta, s’entreveia interessant, fins i tot, explicava anècdotes ben curioses i sagnants, com l’assassinat d’una fornera

on ara hi ha Cal Barons.

Així és doncs, com l’ajuntament alliçona o intenta alliçonar. Explicant o deixant explicar la història des d’una parcialitat absoluta. Així és també com s’explica la història als veïns/es i no veïns/es de la ciutat. Tranquilitat assegurada. Els que han de ser bons seguiran sent-ho si es continua explicant només el que s’explica. I és que estem a Berga, una Berga catòlica fins la medul·la.

Xerrades per a un millor coneixement de les nostres vides PunyalPOPeta Desembre de 2010 Des del Centre d’Estudis Josep Ester Borràs s’han organitzat diferents activitats durant els mesos d’octubre i novembre: Amb il·lusió i motivació s’han dut a terme tres xerrades per conèixer millor la societat que ens envolta: La primera va ser sobre Ràdio Nikosia, que es va dur a terme al casal de la gent gran, on l’assistència va ser d’unes 15 persones. La xerrada en si va estar molt bé, ens van explicar el seu projecte, on un seguit de persones amb capacitats diferents (algunes diagnosticades psiquiàtricament), fan un programa: Radio Nikosia, els dimecres de 16h a 18h a Ràdio Contrabanda, 91.4 fm. És un espai autogestionat on són ells qui decideixen

com fer-ho i quins continguts posarhi. Per acabar bé la jornada anem a l’Ateneu Columna Terra i Llibertat a fer unes birres i acabar de parlar del tema i comentar els aspectes que ens han interessat.

La segona activitat era sobre l’Apostasia, que es va convidar a un membre d’Ateus de Catalunya que va fer una xerrada. El ponent era un home molt crític, on sobretot va fer una classe d’història molt interessant, de com l’església és un òrgan repressor i amb molt de poder, i que poca gent té la valentia d’afrontar-s’hi. Es va fer també un punt d’apostasia en el moment; el diumenge, després d’un sopar a l’Ateneu Columna Terra i Llibertat, es va dur a terme un

concert, on a van tocar els Hermanas Kalatrava de Berga i Kasus Belli de Viladecans; dos grups d’hip hop ben diferents però amb una cosa en comú, les lletres molt crítiques i on es reflexa moltes de les situacions de l’actualitat.

I la tercera és la presentació del llibre Que pagui pujol. Una crònica punk de la Barcelona dels 80, on ens vam ajuntar una desena de persones perquè l’autor, Joni D., expliqués el seu primer llibre, les seves experiències i la seva vida en un moment històric de la Barcelona social i anarquista. També es va fer la Presentació de l’Agenda Llibertària 2011, els seus continguts i la temàtica que tracta enguany. Una jornada ben complerta.

Les tres xerrades són de continguts ben diferents per tal d’estar informats de tot allò que ens interessa o ens inquieta, també per tal d’arribar a col·lectius i inquietuds de la gent ben heterogenis, i alhora són temes actuals i projectes vigents.

abusos de poder 6

«Oliva Torras» vol treure benefici de les guerres menjaolives Manresa, novembre de 2010 L’empresa manresana «Oliva Torras» forma part d’un dels 7 grups empresarials que han presentat oficialment un projecte de Vehicle Blindat de Rodes (VBR) 8x8 per al Ministeri de Defensa Español. Després de produir elements pel Tren d’Alta Velocitat de l’Estat Espanyol i de Rússia, demostra novament que és una empresa sense escrúpols disposada a enriquir-se aquest cop, mitjançant el negoci de la guerra.

L’octubre de l’any passat es féu pública la llista dels 7 grups empresarials que opten per produir 300 Vehicles Blindats de Rodes (VBR) 8x8 per al Ministeri de Defensa Espanyol.

L’empresa manresana Oliva Torras aposta conjuntament amb Lockheed Martín, l’empresa finlandesa Patria, i les espanyoles Urovesa, Tecnovit, EXPAL, Gutmar i FASUR per presentar l’Armoured Modular Vehicle (AMV) com a proposta d’automòbil per a l’Exèrcit de Terra. Tot i que en teoria a finals d’aquest any ja s’hauria de saber a quin consorci se li hauria de destinar la producció d’aquest vehicle, la crisi pressupostària del govern ha posposat la decisió que es donarà a conèixer possiblement la primavera de l’any que ve. El calendari ministerial estableix que a l’any 2012 s’haurien d’entregar els primers vehicles, que per al 2014 ja n’hi hauria d’haver una quarantena, i que finalment el 2016 haurien d’estar enllestits els 300 VBR previstos.

Un vehicle únicament destinat a fer la guerra Els AMV són vehicles únicament destinats a fins militars, que han estat utilitzats de la mà de l’exèrcit polonès i finlandès en les «missions» de l’OTAN a la guerra capitalista de l’Afganistan.

A més a més, han estat provats a l’encara apartheidista Sud-àfrica i també als Emirats Àrabs.

Entre les seves «facultats», es descriu que és un vehicle amb una gran mobilitat, blindatge configurable, alta capacitat de supervivència i de carrega armamentística i que ha superat les proves antimines ARMSCOR

Oliva Torres s’associa amb l’assassina Lockheed Martín Tal com ja hem dit, un dels socis per a la producció dels VBR és Lockeed Martín. Aquesta multinacional va ser

creada al 1995 i actualment hi treballen més de 146.000 persones. Està considerada com la major empresa productora d’armament a nivell mundial. A l’any 2008 la seva facturació va ser d’uns 30.500 milions de dòlars (1), dels quals més del 75 % dels beneficis venien directament del comerç militar. Els sectors que domina són els relacionats amb els míssils, l’aeroespacial i l’electrònica. Aquesta empresa es beneficia directament dels fons extraordinaris que el govern USA dedica a l’Iraq. També de diners governamentals que s’amaguen rere el nom de desenvolupament de programes tecnològics (2).

La part més fosca d’aquest monstre de la industria militar va molt més enllà. És en els últims anys que ha ampliat i diversificat la seva oferta intervenint directament en els aspectes dels serveis militars privats, tot adquirint o fusionat-se amb altres companyies. Algunes de les que formen part d’aquest imperi són: L-3 Communications, un dels més grans fabricants d’informàtica a la defensa (seguretat, detecció i comunicació).

Sytex, més obscura, és dirigida per un ex tinent coronel i es dediquen a contractar i formar «interrogadors» amb destinació Iraq o Afganistan.

MPRI (Recursos Militars Professionals), fundada per un ex general l’any 1987 i que es dedica a l’entrenament i serveis complementaris (mercenaris).

Presumeixen de tenir més generals en plantilla per metre quadrat que el mateix pentàgon. Personal d’MPRI ha estat actuant a Croàcia, Bòsnia, Angola, Nigèria...

En definitiva la multinacional de la mort expandeix els seus tentacles destructius per tots els camps que li aportin benefici, i com no podria ser menys, també està a l’estat espanyol, amb seu central al carrer Orense número 34 de Madrid.

Per altra banda, i per divisar la interrelació constant entre indústria militar i Banca, un accionista del BBVA, a la junta d’aquest any, ha fet públic que aquest banc va concedir un crèdit a Lockheed Martin sabent que produeixen els míssils M30 GMLRS. Aquest tipus de míssil conté càrregues de «racimo». A l’estat espanyol està prohibit finançar aquest tipus d’armes (4).

Algunes dades sobre AUSA, empresa que Oliva Torras porta anys proveïnt Oliva Torras és una empresa que es l’Exèrcit Espanyol creà el 1945. Actualment ha diversificat la seva producció fabricant: suports per a vehicles refrigerats, elements per a plaques solars tèrmiques, estructures per a aparells d’aire condicionat, convertidors de corrent per al sector ferroviari, màquines escurabutxaques i recanvis per a la indústria de l’automoció. També és la productora dels parquímetres de l’àrea verda i blava de Barcelona. El 2007 obtingué una facturació aproximada de 17.500 milions d’euros.

Altres negocis nocius de l’empresa Malauradament Oliva Torras no només vol obtenir beneficis de la indústria militar. És una de les empreses encarregades de produir els convertidors dels Trens d’Alta Velocitat a l’Estat Espanyol, i d’elaborar els xasis de l’aire condicionat que s’instal·larà en els nous combois d’Alta Velocitat que circularan per Rússia. Ambdós projectes ferroviaris han estat objectes de nombroses protestes, per considerar-se models de transport elitistes, ineficients energèticament i destructius del medi natural.

El gerent una persona influent El gerent d’Oliva Torras, Sebastià Catllà, forma part de la «crème de la crème» de la comarca del Bages. El membre de la junta directiva d’Ampans: una empresa que amb l’excusa d’ajudar als disminuïts psíquics treu beneficis i acumula múltiples propietats: participant de l’Assemblea General de «Caixa de Manresa»; exvicepresident del lobby econòmic de la Cambra de Comerç de Manresa i membre del Consell assessor de la Federació Universitària del Bages (FUB).

Ha estat un dels impulsors del criticat Centre Tecnològic de Manresa. A més a més, és copropietari de l’empresa vinícola agromonistrolet.

Una altra empresa manresana que ja porta anys proveïnt a l’Exèrcit de Terra Español és AUSA, dirigida avui en dia per Juan A. Aixendri. Sense anar més lluny, el passat 22 de setembre se li adjudicà a l’empresa la producció d‘excavadores mixtes AUSA RC-5 pel valor de 333.603 euros, destinades a la Unitat d’Enginyers.

Reflexions finals No hem d’oblidar que les guerres no són merament els soldadets enviats en operacions militars. Darrere de les guerres hi ha totes aquelles empreses que es beneficien d’una manera o altra de la seva existència, perquè el negoci militar és un dels més grans del planeta. Des dels responsables polítics que dónen el vistiplau per dur-les a terme, a les grans corporacions que pressionen per intervenir militarment en diversos països per sostraure’n els seus recursos econòmics. Des dels mitjans de comunicació oficials que preparen a l’opinió pública per justificar-les fins a les múltiples ONG’s que es converteixen en l’avantguarda de neo-col·lonització subtil. Tots són còmplices de la barbàrie que en nom del progrés i la democràcia mata cada any a milers de persones.

Els dirigents d’Oliva Torras i AUSA, són persones reconegudes a la comarca, fins i tot guardonades per autoritats polítiques i empresarials. Són persones que conviuen entre nosaltres, sota una àurea innocent. Els què sostenen els assassinats en massa tenen nom i direcció. Se’ls ha de denunciar per què no quedin impunes.

(1) www.defensenews.com (2) Daniel Pereyra, Mercenarios.

Guerreros del imperio. El viejo Topo, 2007. ( 4 ) w w w. c e n t r e d e l a s . o r g / i n dex.php?option=com_conte nt&view=article&id=587%3A intervencio-junta-accionistesbbva&catid=43%3Aindustria-i-comerc-darmes&Itemid=64&lang=ca

Ràbia A Barcelona, novembre de 2010 El passat dijous 11 de novembre, un veí de l’Hospitalet de Llobregat que portava anys a l’atur, es va suïcidar en un parc públic després de rebre una ordre judicial que l’obligava a marxar del pis de protecció oficial que ocupava amb la seva dona i la seva filla. El pis ocupat era propietat de l’empresa pública Adigsa, en mans de la Conselleria de Medi Ambient i Habitatge, liderada per Francesc Baltasar i Albesa, membre de la cada cop més repugnant formació de IC-V. En plena jornada electoral, aquesta mort, com tantes altres, s’ha convertit en una noticia més de la frívola secció de successos d’alguns diaris, passant pràcticament desapercebuda…

Pel contrari, a nosaltres, la mort d’una persona que ha passat tota la seva vida exprimit en una feina mal pagada per després ser posat d’una puntada al carrer amb la seva família, no ens provoca indiferència, sinó fastic, impotència i ràbia.

Ràbia contra un sistema democràtic, tan democràtic que permet escollir a milers de persones entre la misèria o el suïcidi.

Ràbia contra un sistema progressista, tant progressista que ha evolucionat fins a convertir l’esclavitud laboral en un dret.

En el dret de tot ésser humà a entregar la seva vida sota el xantatge de caure en la pobresa, a canvi (això sí) de poder consumir tota mena de distraccions.

Ràbia contra un sistema igualitari, de ciutadans iguals amb les mateixes oportunitats. Tan iguals que mentre uns dormen al carrer entre cartrons, uns altres tenen mansions de luxe repartides arreu del món.

Ràbia contra un sistema tolerant, que ens permet protestar tant com vulguem, a condició de que mai passem de les paraules als fets, de la queixa a la lluita.

Ràbia contra els polítics que somriuen mentre la gent la palma, ràbia contra els empresaris que ens escanyen sense ni tan sols donar la cara, ràbia contra els periodistes i les seves paraules enverinades, ràbia contra els jutges que arruïnen vides amb una firma...

Ràbia, ràbia, ràbia...

antielectoralisme i breus 7

«Eleccions borbòniques» o el règim neocanovista Pep i tu Berga, desembre de 2010 «Se vogliamo che tutto rimanga come è, tutto deve cambiare». Giuseppe Tomasi di Lampedusa. Il Gattopardo.

«Tigres, tigres, leones, leones, todos quieren ser los campeones». Torrebruno.

«Don’t leave yet... there’s still more!»

Mighty Mouse.

«E la nave va». Federico Fellini.

El passat 28 de novembre es van dur a terme les desenes eleccions al Parlament de Catalunya, i ja en van nou des de la restauració Borbònica. Com sempre la majoria de la societat no va votar, concretament hi va haver un 40 % d’abstenció, més de dos milions de les persones que l’estat deixa votar, ja que els immigrants o els menors d’edat no conten en aquest tant per cent perquè aquestes persones no tenen dret a vot.

Gairebé un 60 % de la població que pot votar o va fer. D’aquests, els vots en blanc gairebé arriben al 3 % (prop de cent mil) i un 0.60 % la proposta d’escons en blanc. Les eleccions les va guanyar CiU, tal com havien previst els oracles dels mitjans de masses.

Els partits que governaven (PSC, ERC i ICV-EUiA) han baixat en vots, sobretot els socialistes i esquerra. Fins ara normal. Ja ens ho deia el poder des dels seus mitjans com si d’un parte meteorològic es tractés.

Cal destacar però alguns aspectes

El nacionalisme burgués és molt present a Berga.

significatius: l’entrada al Parlament de Solidaritat Catalana per la Independència (SI) amb l’expresident del Barça al capdavant, el manteniment de Ciutadans (C’s), el gran nombre de vots de Plataforma per Catalunya (PxC) que es van quedar per poc a les portes del Parlament. És dir l’entrada amb quatre escons (102.000 vots) de SI i el manteniment de C’s amb tres (105.000 vots), tots dos partits buits i demagògics per definició, un basat únicament en una independència indefinida i l’altre en estar en contra de la llengua catalana. Partits simples i buits per gent simple i buida... La diferència entre els dos, però, és que SI és el partit de Joan Laporta, un personatge mediàtic (fanfarró i eixelebrat per fora i liberal i injust per dins) conegut arrel de presidir, no sense polèmica i fins fa poc, el Barça (organització sens dubte més important que la Generalitat de Catalunya). Tanmateix, el resultat més notable sense cap mena de dubte és el de PxC. Ja que treu més de 75.000 vots, casi entra al parlament i tot això, sense personat-

ge mediàtic al capdavant i sense els mitjans al seu favor, simplement amb un missatge simple, clar, racista (al límit de la legalitat) i contundent. Tot plegat, un panorama desolador fruit d’un sistema que no té cap intenció d’aturar-se si no és que se’l fa parar i sinó penseu en el règim canovista del torn de partits i el caciquisme que va funcionar a Espanya durant la segona restauració borbònica, és un sistema amb una estructura sospitosament semblant a què està funcionant sota la tercera restauració borbònica, des de 1975.

El xou poble a poble El més destacable és la forta irrupció dels liberals de SI: tercera força al Berguedà i a la seva capital Berga —a sols 90 vots de diferència amb el

PSC, segona força—. A Gironella on ERC no està tant enfonsada com a Berga, SI ha quedat a 28 vots dels republicans. Al Bages i a Manresa són la cinquena força per davant d’ICV però per sota del PP al Bages i d’Esquerra a Manresa.

L’altre fet destacable com hem dit és l’aparició dels feixistes de PxC, setena força al Berguedà amb 563 vots i també a Berga seguint de molt a prop a ICV. Al Bages i a Manresa també són la setena força per darrere ICV i seguits de Ciutadans. A Navarcles amb 104 vots es queden a prop de SI. En un altre nivell d’importància val la pena destacar com Ciutadans pràcticament ha doblat el resultat del 2006 a la comarca i les seves poblacions.

Finalment una particularitat especial-

ment interessant: La possible font comú del vot de la CUP a les eleccions municipals de 2007 i de SI a les autonòmiques de 2010. Aquesta coincidència no la veiem a Sallent (la CUP al 2007: 356 vots i SI al 2009: 187 vots) però si que la veiem a Berga —històrica capital del carlisme—: la CUP al 2007: 938 vots i SI al 2009: 968 vots; trenta vots de diferència. Si el paral•lelisme es confirma, es reforçaria la idea que allò de «socialista» de la CUP és un eslògan per a determinats sectors que no estarien massa presents a Berga (tal com s’ha vist en alguna de les actuacions d’aquesta candidatura berguedana al llarg d’aquests anys, com per exemple en tot allò referent a l’Ordenança de Civisme). Caldrà veure en aquest sentit si SI presenta candidatura a Berga per les municipals de 2011 o, si com ja s’anuncia, la CUP i SI pactaran, com a mínim, no fer-se mal. El temps ho dirà.

Tot plegat, al cap i a la fi, no és res més que un munt de xafarderies o dades oficials —que pel cas és el mateix— sobre com els manaires i els seus aprenents juguen amb els nostres calés i les nostres llibertats. Res realment important. Cal saber qui són i què fan però res més. A partir d’aquí el més interessant seria actuar, fer política al marge de les institucions, perquè no ens fan falta. Perquè no necessitem i, moltes no volem, intermediaris. Salut i anarquia!

Breus opinats POP Gironella, desembre de 2010

Mossos ensenyant als Instis Els exGossos de Tura i ara exOrcos de Sauron es dediquen a fer xerrades als joves de 4t ESO i Batxillerat sobre la violència masclista. Això permet que, qui té la legitimitat d’usar la violència, expliqui el dolent que és la violència contra les dones, però no la que ells exerceixen. Sembla un acudit que siguin ells qui ho expliquen. A més, deixar entrar policies als instituts és greu. Són campanyes de rentat de cara per als joves, qui més pateixen les seves agressions no masclistes.

I no només això, també han actuat a primària i amb pares, mares i mestres, tractant temes com les drogues, In-

ternet i com denunciar. Fa por saber que poden ensenyar coses als nostres infants, adoctrinant-los perquè siguin ciutadants-policia, xivatos o encara pitjor, que de grans vulguin cobrar 2 mil euros de les nostres butxaques per portar un uniforme i ser un xuloputes.

Per més informació vegeu l’En Veu Alta número 3, març de 2010.

Mossos Joguines Els Gossos d’Escaire col·laboren amb Creu Roja Joventut (o viceversa) en la recollida de joguines de reis per a nens sense recursos. És curiós com donaran joguines als fills de qui després acabaran detenint. A més es demana que

no siguin joguines bèl·liques. Joguines que te les donarà un tio amb pistola, que cobra, a vegades, per fer mal a la gent. Més que una col·laboració és un intent d’acostament al jovent, ja que saben que més endavant aquests joves els odiaran, perquè quan creixin els detindran per ser pobres. Una nova campanya sobre la falsedat del cos de policia.

NeoNazis no van a presó Uns Nazis declarats de St. Vicenç de Castellet, després d’un any de presó preventiva són jutjats per agressió racista i robatori a un senegalès del top manta. 2 dels 3 jutges els exculpen,

encara que ha quedat demostrat que després de sortir del bar «El Coro», han robat al noi de 19 anys, l’han apallissat amb intencions racistes i anaven «armats» amb una porra elèctrica.

Aquests skins han estat condemnats a 12 dies de localització permanent, que s’ha suspès per haver complert l’any a la presó. Són absolts del robatori perquè la seva intenció era l’agressió. I es rebaixa l’agressió a lesions perquè el noi no ha acabat a l’hospital i ha trigat poc a recuperar-se. És curiós que se’n surtin, ja que com a grup nazi declarat i amb un dels quals reincident no acabin enxironats.

No crec en la presó com a solució, però és clar el doble raser que patim els anarkos o okupes, que per trencar

un vidre vas a la presó 3 anys i aquests per currar un pobre noi pel simple fet de ser negre, apa, al carrer, que ja han complert.

Abocador Okupa El Regió7 publica el 15 de desembre que en un desnonament a Manresa es troben la casa plena de «pintades amb inscripcions característiques del moviment okupa per totes les parets» i no tenen res més que anunciar-lo com abocador okupa. És clar que aquest mitjà d’incomunicació i de manipulació de l’opinió vol dir que els okupes són dolents, aplanant el futur camí per a la seva repressió.

antielectoralisme 8

Ja tenim a Solidaritat Catalana per la Independència al Berguedà POP Gironella, novembre de 2010 La lacra democràtica partidista torna amb nous independentistes que volen controlar les nostres vides des d’un punt de vista català (exactament igual que els altres, però en llengua catalana).

Com que estem a l’interior de Catalunya, hi ha d’haver una bona representació catalanista. El passat juliol es va presentar a Berga Solidaritat Catalana per la Independència (SI), una coalició de partits que volen la independència de Catalunya. A l’agost gran part de Reagrupament (Rcat) del berguedà es van passar a SI deixant de banda el seu antic projecte i deixant ben clar quins són els seus propòsits: apostar per un cavall guanyador (o almenys amb possibilitats de guanyar una mica).

Ja a l’octubre van fer un acte de campanya a Berga on aglutinaren unes 300 persones (depèn del diari són 400 o 500) i a Gironella, aglutinant no sé quanta gent, per apropar-se a la gent de Gironella i Puig-reig. Amb aquests tres pobles fem, gairebé, la meitat de la població de la comarca, tenint així cobert l’objectiu d’arribar al màxim de gent fent el mínim d’esforç.

Deixen clar què busquen, números alts, vots, representació al parlament per poder cobrar, sinó, haurien fet campanya fins a pobles de 200 habitants o menys.

No fa falta esmentar massa el tipus de persona que és en Joan Laporta, abanderat d’aquesta nova coalició. És un gran empresari (o si no què creus que fa falta per poder dirigir un Barça o un partit polític?) i tots sabem quines són les coses que els interessa a aquest tipus de gent. Pot ser que una d’elles sigui la independència, però tingues per segur que aquesta no és de les seves primeres prioritats,

tal com podrien ser acumular béns i diners o aconseguir control i poder sobre un elevat nombre de gent.

Resulta que aquesta coalició, sorgida del partit Democràcia Catalana (fet a mida per en Laporta), amb aspiracions de poder, intenta aglutinar-ne a d’altres. Amb Reagrupament no han pogut a causa de disputes de poder que tenen amb en Carretero, però amb el PSAN sí que han tingut sort, com amb el PRC i EV-AV. A més s’han associat amb el partit francès de la Catalunya nord Unió Catalana. És tot un entramat això dels independentistes de postal.

Que ja els tinguem al Berguedà, els laportes i els carreteros és motiu per preocupar-se una mica, però tampoc és per alarmar-se. Aquí hi ha una «llarga» tradició de partits anomenats indepes, tal com són ERC, ben coneguts i en constant decadència. El seu paper ara el juguen les CUP, que encara que sigui força més ciutadanista no passa de ser un partit polític, que vol aconseguir les seves quotes de poder dins els ens locals. Els que aspiraven a més dels cupaires, han intentat fer una candidatura per les eleccions autonòmiques, els Crida per la Terra. Tot un repte de noves justificacions per poder cobrar fent veure que manes.

Però en l’àmbit català, la cosa no acaba aquí. Hi ha una sèrie de desconeguts que sumen i sumen en aquestes operacions pseudopolítiques, com són el Bloc Sobiranista Català (amics amb Reagrupament), Gent Nostra des de l’Anoia o els nous Des de Baix, amb una candidatura molt de la base, amb idees i intencions molt bones, amb ganes per autodeterminar-se, però sent demòcrates. I els famosos feixistes d’UNC, o els d’Estat Català, el Partit Republicà Català, el Partit Comunista dels Països Catalans, etc. És

el conte de mai acabar (toma castellanada!) i amb tanta varietat un no sap si és que els nacionalismes i els seus conseqüents independentistes són una ideologia política com allò d’esquerra o dreta que ja no existeix, o són aquelles coses que han anat sumant que haurien de ser transversals com era l’antimilitarisme, drogues, ecologisme, feminisme, entre d’altres.

Però no en tenim prou amb partits polítics i organitzacions culturals que pretenen fer de Catalunya una nova frontera per a immigrants. Hi són els sindicats COS, la Intersindical-CSC, el SEPC, les organitzacions com Endavant, MDT, Maulets, CAJEIs, els que lluiten pels presos des d’Alerta Solidària, les associacions burgesoculturals com Acció Cultural del Pais Valencià, Òmnium Cultural, L’Obra Cultural Balear, les coordinadores com la CAL, del Dret a Decidir, Catalunya Acció, els grups empresarials com el Cercle Català de Negocis, i tota una munió d’associacions que desconec a causa de la meva poca formació i militància sobre el tema catalanista.

Puc entendre que sigui més senzill, organitzativament parlant, emmarcar el territori en Catalunya, degut al tema cultural i lingüístic, però això no ens ha de fer perdre la riquesa i la pluralitat, no dic d’una Espanya (perquè ja estic sentint a més d’un dient-me espanyolista, quan sempre he cregut que Espanya, com altres estats, és un estat de merda, amb un nacionalisme encara més ranci i excloent que el català), sinó que cultura, llengua i tradicions, cosa pròpia dels pobles, no tenen res a veure amb nacionalisme i independentisme. No podem crear encara més fronteres amb l’excusa de governar des de la proximitat o a causa de la facilitat de crear xarxes dins el territori català. Si algú vol fer

Ràdio Bronka i Ràdio Pica aixafades per Amb2 FM - MOLA FM (comercial i subvencionada) Tota la informació: www.radiobronka.info www.radiopica.net

un estat és per repetir les maneres de fer dels altres estats: que et robin a casa, que et peguin en català, que et tanquin de per vida catalanament, que t’ensenyin a ser un alumne, posteriorment, un bon treballador català, que et jutgin injustament en català o que enviem a assassins catalans a algun país en conflicte.

com poden ser la lluita amb els presos, les campanyes anticapitalistes, antifeixistes o el sistema organitzatiu assembleari i l’acció directa com a eina. Però una cosa és lluitar per un objectiu, diferent al nostre, però just, i una altra és integrar-se a un sistema corrupte amb aspiracions de ser algú.

Per ser algú, has de ser corrupte.

Amb tot això no vull despreciar tota la feina que fan certs grups i organitzacions en la lluita contra les injustícies de la vida i que empren diferents estils per arribar als seus objectius,

Per un territori sense demòcrates, siguin com siguin, d’on siguin i amb la jaqueta o corbata que duguin. Fora de les nostres vides!

estat d’alarma i Olot 9

Conflicte laboral? Solució militar?

Ocells en alerta Manresa, desembre de 2010

El passat 3 de desembre començà una vaga dels controladors aeris a l’estat espanyol que serví com a excusa al govern per declarar el primer «Estat d’Alarma» en els 35 anys de «democràcia». És una prova fefaent de les respostes que el poder podria donar d’ara endavant a qualsevol actuació que pogués alterar o danyar algun dels seus punts neuràlgics.

L’aprovació el divendres 3 de desembre el matí, per part del Consell de Ministres, d’un Decret que augmentaria els horaris laborals dels controladors aeris i en disminuiria el sou, provocà que a la mateixa tarda diversos treballadors del sector abandonessin paulatinament el seu lloc de treball. Sense un motiu aparent, AENA tancà l’espai

aeri, tot provocant la impossibilitat de viatjar a milers de persones. I dissabte el matí, emparant-se en l’Estat d’Alarma declarat pel govern, s’optà per la militarització total de l’espai aeri i el control militar d’aeroports i torres de control.

En el moment de crisi actual, i més concretament des de la reunió entre govern i empresariat i l’amenaça constant d’aplicació de plans d’ajustament estructural a l’estat espanyol per part de la Unió Europea, observem que l’executiu accentua l’aplicació de reformes i mesures en tots els sectors encaminades a reduir el dèficit públic. És en aquest context i just després de les eleccions autonòmiques, que es donà a conèixer la voluntat, per part

del govern central, de dur a terme un procés de privatització dels aeroports de Madrid i Barcelona. Aquest fet i l’aplicació del Decret abans esmentat, agreujà el conflicte laboral que enfronta des de fa temps al govern i el sector del control aeri. Un sector elitista i privilegiat que ha gaudit d’uns beneficis especials atorgats per totes les administracions anteriors. Més enllà de si són honestes i justes les reivindicacions dels controladors aeris, debat estèril que ha centrat bona part de les informacions aportades pels mitjans de comunicació oficial, creiem important recalcar l’aposta premeditada i calculada del govern de donar resposta a les crisis en sectors estratègics mitjançant la militarització, cosa que per altre banda no ha rebut un estudi i anàlisi crític seriós per part de quasi cap «professional» de la comunicació. És sabut i esbombat als quatre vents els sous i xantatges per part dels professionals del control aeri, però vivim en un sistema que està creat i sustentat en les desigualtats i els privilegis i on la justícia social és molt poc present. Per tant, i com a anarquistes, hem d’estar en contra de tot el sistema establert i sempre vigilants en les brutes i astutes maniobres del poder. Ara ens fan pensar en l’injust dels salaris d’uns, però compte no caure en la reacció visceral, perquè els bancs, polítics, grans empresaris, i per no parlar dels miserables esportistes d’elit que cobren milions i no paguen ni impostos, són igualment o més privilegiats i elitistes, però mai militaritzaran els camps de futbol per obligar a jugar al Messi (per exemple), sota perill de 8 anys de presó, si no

juga 4 partits seguits per 6000€ (je, je, je...). Si el sistema creu que li posarem fàcil, no serem crítics i espera que repetirem les seves paraules, ho tenen clar. Estem atents a les seves estratagemes, i per nosaltres, si hi ha un culpable real de què hi hagi gent que s’hagi quedat sense vacances, és un sistema productiu i alienant que et dóna 15 dies a l’any per gaudir, mentre t’esclavitzen la resta de dies en un treball i consum cada vegada més inhumà. És innegable que la decretació de «l’Estat d’Alarma» en un moment com l’actual és un cop de força del poder. No és una mesura encaminada merament a posar fi a un conflicte puntual (en aquest cas la crisi dels controladors) que s’hauria pogut prolongar durant les llamineres festes nadalenques (amb les pèrdues econòmiques que això implicaria); es tracta d’un banc de proves per veure quines repercussions podria tenir una creixent intromissió de les intervencions militars en la vida pública, en previsió a un possible augment de la contestació social.

Aquest fet resulta més que palpable si sabem que ja des del divendres 3 al matí, es va comunicar al comandament aeri de la base aèria de Torrejón de Ardoz la situació de pre alerta perquè estiguessin preparats per a una possible intervenció militar. No hi havia per tant, cap mena de voluntat de diàleg per part del govern.

militar, perquè aquesta vaga afectava a un sector totalment estratègic (i no només per les vacances de la població). Es disposava d’una legislació que facilitava la intervenció militar amb l’agreujant del poc suport social cap al sector dels controladors aeris i sobretot molt mermat en els últims 9 mesos. Aquest pont era un moment molt oportú per acostumar a les consciències a l’aparició de l’exèrcit, sabent que moltes persones recolzarien la decisió perquè podrien veure afectades les seves vacances. Així, es carregaria tota l’opinió pública contra els controladors amb el suport de l’aparell de desinformació de masses, sector demonitzat prèviament.

D’aquesta manera, no es prestaria atenció a les més que probables causes d’aquest banc de proves: militarització de la societat, privatitzacions, diners perduts en entitats públiques abans d’acabar en mans privades, males gestions de governs...

En relació amb el tema de la militarització, us remetem al dossier central d’aquest número, que en diferents articles fem un anàlisi del què pensàvem que començaria a veure’s l’any vinent, i que els fets de l’última setmana ens porta a afirmar que lluny d’hipòtesis, estem davant d’una realitat que va més ràpida de la que nosaltres podem escriure.

En aquest cas, i a diferència de molts altres, s’ha recorregut a la resposta

Una curranta Manresa, desembre de 2010 Totes ens hem assabentat del que va succeïr fa uns dies a Olot quan un treballador es va agafar la justícia pel seu compte i va matar a 4 persones; dos constructors i dos banquers. Hi ha notícies que vènen i altres que no. Aquest succés és un de què omple portades i se li dóna tot el bombo-morbo que es pot i més, de forma sensacionalista. Aquest fet (el de l’assassí) és el d’una persona que està desesperada i al límit, i el final d’aquesta situació-realitat no és el de les pel·lícules yankies amb final feliç per tothom. A l’Hospitalet, fa uns dies un home amb una situació semblant a la de l’home d’Olot, vivia un desnonament (el deixaven al carrer) a ell i a la seva família.

Aquest home es va acabar suicidant.

Els massmerda no han informat de la mateixa forma els dos casos, els polítics s’han atxantat,... I és aquí on trobem el quit de la qüestió: doncs que hi ha persones de primera, de segona, de tercera, legals, il·legals i les mateixes coses no es viuen igual

quan les qui pateixen són unes o altres. El què ha fet aquest home d’Olot és horrorós, però quasi bé diria que des de que vaig nèixer o tinc ús de la «raó» no paro de veure violència amb mil cares i situacions diferents. El què passa és que depèn de qui la duu a terme aquesta violència es criminalitza o legalitza. Em crea horror saber que cada dia estan desnonant a 20 cases (possibles famílies) per falta de recursos econòmics tenint la jeta-barra-indecència que a ningú l’importi si es queden al carrer o què els passarà. Simplement fora i ja, i la casa buida (o les 20 cases diàries es queden buides perquè són d’algú).

La veritat és que aquest succés no m’ha remogut res, a part que em fa fàstic el tracte informatiu que se li

Sob re e ls fe ts d ’Olo t

ha donat. Els demòcrates i pacifistes podreu dir que sóc un despietat, que no tinc sentiments i bla bla bla,.. que vosaltres sou bons i justos, i que sempre aneu amb bones intencions.

Doncs us respondré dient que sou uns hipòcrites i que teniu tanta sang a les mans com l’homicida d’Olot.

Perquè aquesta no la deixeu passar però quan la vostra policia assassina calleu, quan els exèrcits fan les guerres en nom de la llibertat calleu o mireu cap a una altra banda, quan cada dia tropocientas mil persones es moren de gana o viuen en l’extrema misèria continueu mirant cap a una altra banda; l’aparador, la tele nova, o us entreteniu mirant qualsevol pijada per Internet.

Doncs així està el pati, i pot ser que això nomès sigui el principi; ja no parlo només de morts sinó del desquicie de molta gent que ho està passant molt malament i que està al límit. Tres casos més com aquest i potser els empresaris es prendran més en serio als seus treballadors i no els veuran com a objectes rentables o no rentables; potser en el pròxim desnonament mor algun «esquirol» i s’ho repensen, o potser es replantegen donar més xecs sense fons a treballadors acomiadats.

I és que el què a mi em provoca dolor són les massacres de la gent civil en les guerres, els accidents laborals, el fet que hi hagi persones legals i persones il·legals, l’existència de les presons, l’explotació humana i animal, les fronteres i els estats que tantes vides s’han cobrat, els privilegis i luxes d’unes poques que fan viure en la misèria a moltes d’altres.

precarietat i abusos d’autoritat 10

Los precarios olvidados Dra. Adenostalgia Barcelona, octubre de 2010 Y yo que me pregunto con cara de imbécil «¿y que habré hecho mal?...».

Hice todo lo de «debía», fui una hija ejemplar: no me drogué (fumar es la única super maldad que me he permitido y encima ahora resulta que es de lo más hortera), me mantuve casta hasta lo imposible, obediente y estudiosa y, sobretodo, intenté «ser persona» (eso decía mi madre) y dedicarme a algo que me gustara y útil para la sociedad. Según me decían estaba poniendo en mi vida todos los ingredientes necesarios para que mi futuro fuera un gran futuro y mi vida una vida feliz. Ahora soy una científica con casi vocación y… ¡furiosa! ¡me mintieron! Estoy sentada sobre una gran calabaza podrida esperando a que mis super ingredientes den por fin su fruto. ¿Y como he llegado a este punto?

Pues… todo empezó con una maravillosa oferta de beca predoctoral de 900 euros al mes que acepté encantada ya que me había pasado los últimos 4 años de mi vida, después de licenciarme, trabajando en los peores y más mal pagados trabajos que pude encontrar. No coticé a la seguridad social hasta llevar allí 2 años, pero me seguía considerando afortunada, ya que muchos de mis compañeros ni siquiera cobraban. Pasados 5 años y después de perder unos 8 kilos y unos cuantos mechones de pelo bastante preciados para mi conseguí escribir una tesis y me consideré muy afortunada porque muchos de mis compañeros habían tenido que oír «se ha

terminado el dinero» casualmente un año antes de terminar la tesis. En estos casos algunos tuvieron que utilizar su prestación por desempleo mientras continuaban trabajando allí o bien simultanear cualquier trabajo remunerado con el trabajo NO remunerado en el laboratorio. Han pasado 2 años y me estaba considerando afortunada, aun sabiendo que en el resto de Europa mis colegas cobran unas 3 veces más que yo, porque había conseguido un contrato de 1200 euros al mes con una cosa llamada ¡pagas! «!Que fuerte!» y hasta me sentía mal por mis compañeros que no tienen esos privilegios.

Ahora, con la crisis, resulta que el gobierno ha decidido que se debe recortar los sueldos de los funcionarios un 5% y cuando vi que a mi también me habían bajado el sueldo pues me puse super contenta «¡pos debe ser que soy funcionaria, no??» A no… que lo han hecho con cualquier financiación pública. Porque resulta que trabajo en la Universidad de Barcelona hace 7 años pero con becas, contratos de obra y servicio y contratos con consorcios y entidades públicas con un nombre distinto han conseguido que continúe siendo precaria. Definitivamente, ésto, unido al hecho de que a mis 34 años NO soy capaz de llegar a fin de mes, aun habiéndome hecho una experta en páginas web de ocio gratis en Barcelona, yendo los domingos a casa de mis padres para recordar que

gusto tiene el jamón y hacer acopio de unos cuantos tuppers de comida de verdad, viviendo de alquiler en un piso de unos 100 años, ideal parejas a reformar, con muebles reciclados y una lavadora que al centrifugar asusta a los invitados porque creen que tengo un pato en casa, ha hecho que deje de sentirme afortunada POR FIN. Por lo que oigo por ahí parece que los científicos somos una especie de élite de privilegiados vendidos al poder. Lo que en realidad somos es un montón de pringados trabajando para que unos pocos puedan mantener su silla en el despacho. Somos un montón de hormigas estúpidas trabajando para alimentar a unas pocas hormigotas. Pero sabed que estas hormiguitas científicas son todavía mucho más estúpidas que otras porque ellas trabajan por comida, casa, ropa y… «vocación». Vocación es lo peor que se puede tener, porque ese es el ingrediente mágico para que las gordas y ociosas hormigotas consigan nuestro trabajo GRATIS. Y es entonces cuando, para acabar de rematar a la estúpida y soñadora hormiguita científica, aparece un imbécil muy bien informado, que acostumbra a confundir un biólogo con un jardinero, un mutante con un marciano y un clon con un… androide?, que, por lo general, no ha trabajado en su puñetera vida, pero, eso sí, te explica que tu trabajo es una mierda, que eres una

mala persona y que la investigación es algo que solo sirve para torturar a pobres animales indefensos, producir monstruos transgénicos de 7 cabezas y ayudar a multinacionales farmacéuticas a que hagan experimentos con niños africanos, mientras se toma un par de aspirinas porque todo esto le produce dolor de cabeza. Luego están los hipócritas que elogian tu esfuerzo y tu trabajo, tu solidaridad, lamentan lo poco valorado que estas en este país y te dicen lo importante que eres y lo mucho mejor que vive la humanidad gracias a ti, pero que… prefieren financiar otras cosas… y tu….lloras amargamente o te entran ganas de partirles la cara y piensas «¿y yo qué habré hecho mal?...» menos mal que se te acerca aquella ama de casa y te dice “endavant xavals!” (muchas gracias señora…pero que muchas, muchas gracias).

Cierto es que muchas de esas hormiguitas científicas son de lo más estúpido, cegadas por esa llamada «vocación científica» y poco se preocupan de saber a donde va a parar su trabajo y cierto es también que existen las hormiguitas resistentes, todavía más estúpidas que las anteriores, a las que se olvidaron de explicarles que en esta gran mierda en la que vivimos enterrados, tener principios, vaya…eso de «ser persona» (como decía mi madre) es incompatible con llegar a fin de mes. Se olvidaron de explicarles que esos super ingredientes eran para una

vida en el país de nunca jamás, que AQUÍ, por mucho pelo que pierdas en el intento solo se valora el dinero que generas, que a nadie le interesa la solidaridad ni el conocimiento, que hay que pelear para ser honesto y pasar hambre para mantener tus principios, pero escuchando que no los tienes o que eres imbécil por tenerlos y sobretodo, que no se puede ser tan… obediente.

Y es por eso, que, en síntesis y para finalizar esta historia, muy a mi pesar y lidiando en mi interior una batalla contra esa perversa obediencia y desmesurados modales de los que tanto me cuesta desprenderme, esta humilde, estúpida, ex-soñadora y furiosa hormiguita científica no puede más que concluir diciendo: «señores...señoras… que les den a todos ustedes por el culo».

Sobre l’agressió al «Toni’s» Tontis Manresa, desesmbre de 2010 El passat dissabte 16 d’octubre agents dels Mossos d’Esquadra dugueren a terme una batuda policial al cèntric Bar Toni’s de Manresa.

i crits feren marxar corrents a algunes de les clientes que seien a la terrassa del bar situada al costat de la porta d’entrada d’aquest.

Vora tres quarts d’1 de la matinada, una furgoneta d’antiavalots aparegué i se situà al vell mig de la plaça de l’Ajuntament. Del vehicle baixaren una dotzena de policies, equipats amb cascs, armilla protectora i amb la porra alçada a les mans, que entre empentes

Seguidament entraren al local violentament, demanant als allà presents que no es moguessin. Amb l’excusa de fer un control rutinari administratiu identificaren i escorcollaren a tort i a dret, sense trobar res substancial.

Tiraren per terra taules i cadires i pro-

tagonitzaren enfrontaments verbals i físics amb algunes clientes del bar. Durant aproximadament mitja hora retingueren aquelles persones dins el local i passat aquest temps les feren sortir d’una en una demanant aleatòriament la identificació i registrant els seus objectes personals.

Des de fora la plaça s’anava concentrant diversa gent que havia presenciat els fets o passava per allà en aquell moment i davant la prepotència policial, algunes persones reclamaren la identificació als policies i els motius que els portaven a dur a terme aquella actuació. Les negatives i les respostes evasives i violentes foren l’única contesta per part dels uniformats, que a més a més en cap moment mostraren la identificació reglamentària a la seva solapa.

Després dels fets del dissabte alguns clients presents han estat processats en judicis ràpids per desobediència a

l’autoritat havent de complir les penes multa mínimes.

Algunes reflexions necessàries...

Tot i que ens alegrem que d’una vegada per totes la gent s’indignés per l’actuació policial, ens molesta al mateix temps que no es reaccioni igual davant de qualsevol agressió duta a terme per aquest cos. Perquè no és ni molt menys la primera batuda duta a terme pels Mossos d’Esquadra ni tampoc la primera actuació violenta que duen a terme. Simplement, aquest cop s’ha generat tan batibull perquè han tocat el bar guai de moda a Manresa.

Però si es comporten així en un bar amb renom, com es comportaran amb aquells sectors criminalitzats i que no tenen un suport social elevat?

Cada dos per tres ens trobem amb redades pels carrers contra les migrants, davant la parsimònia de les vianants que giren la cara i no actuen ni diuen res. Cada tres per quatre han regirat de dalt a baix locutoris sense trobar cap substància estupefaent. Cada quatre per cinc desallotgen cases okupades i persegueixen a la dissidència local amb registres i seguiments.

Per això no direm que aquesta operació policial fos desproporcionada. És la manera habitual d’actuar dels Mossos d’Esquadra, la seva essència, la seva funció. L’altra cara que no somriu ni saluda, com intenten vendre amb la policia de proximitat. Només fa falta parlar amb algunes de les veïnes del barri antic, per entendre que no s’estan d’hòsties.

La simple presència de la policia als carrers, és una provocació que ens hauria d’indignar a tots i totes.

Quan la pau és la preparació de la guerra DOSSIER 11

«En aquesta semianarquia, els protagonistes del conflicte armat canvien i es divideixen contínuament, formant noves aliances i guanyant-se enemics nous; senzillament, no és possible declarar la pau». John Gray

Rere el miratge que vivim en pau, s’amaga la vergonyosa veritat que els Estats sempre han estat en guerra. Les incursions militars en els «Iraqs» i «Afganistans» no són més que la punta visible d’un iceberg; un banc de proves d’allò que està per venir no només a l’Iran o Veneçuela, sinó també als suburbis de París o a L’Aquila italiana. I perquè no, als carrers de la nostra ciutat.

La guerra és l’essència mateixa de l’estat. La pau, la preparació de la guerra. En un sistema en el que els diners són el més important, el negoci armamentístic, un dels més fructífers del món, necessita de noves guerres per prosperar. El concepte de «gestió d’emergències» s’ha convertit en el nou filó d’or per justificar la intervenció militar.

En una societat sutilment militaritzada com la nostra, la guerra no és només els exèrcits i les armes. La guerra total es presenta com aquella en la què qualsevol activitat social pot ser reconduïda per a ser utilitzada en la guerra.

La influència de la lògica militar a totes les facetes de la nostra vida es fa cada vegada més invasiva i més determinant. No és possible deslligar la potenciació i el desenvolupament de l’energia nuclear de l’ús d’urani empobrit i la bomba atòmica en els fronts de batalla. No hi ha possibilitat de diferenciar el desenvolupament tecnològic per a ús civil del d’ús militar. L’estudi de la nanotecnologia que podria servir per aconseguir una millora en les operacions quirúrgiques dels hospitals, serveix al mateix temps per a dur a terme operacions militars que seguen vides. L’arquitectura que reconfigura els nuclis urbans, considera la intervenció armada pels controls de la població. Les indústries que fabriquen cotxes d’ús convencional, maquinària agrícola o avions comercials, fàcilment poden estar involucrades o derivar el seu procés productiu als automòbils d’ús militar, els tancs i els avions armats.

Les xifres que destinen els Estats a la gestió de la guerra s’oculten en partides com la d’Investigació i Desenvolupament, al mateix temps que la privatització d’allò militar s’estén de forma considerable.

Aquest dossier no és un anàlisi complert del militarisme. Ofereix algunes pinzellades de la interrelació

constant de les nostres vides amb el militarisme.

Alerta sobre l’informe elaborat per l’OTAN en previsió als conflictes que sorgiran d’ara fins el 2020; sobre la privatització de la seguretat global. Ens proveeix d’alguns casos concrets ocorreguts recentment en Estats pròxims, on sota l’excusa de l’emergència s’han desenvolupat operacions avantguardistes en control de població. Ens ofereix algunes nocions sobre quins passos s’estan donant en la militarització de la societat a l’Estat Espanyol. I potser, el més important, ens parla breument de la necessària extensió d’algunes lluites que s’estan gestant per posar fi a la maquinària armamentística ostentada pel poder.

Davant un antimilitarisme passiu, institucional i pacifista, s’han de contraposar discursos i pràctiques que acabin amb el problema d’arrel.

Perquè sens dubte és evident que hi ha una guerra sense quarter. Una guerra social amb diversos graus d’intensitat. Una guerra asimètrica que enfronta als defensors de la pau dels cementiris contra les excloses d’aquest món, que no tenen altra opció que participar en una guerra permanent per la fi de la dominació.

Quan la pau és la preparació de la guerra DOSSIER 12

«nova» L’informe «Urban Operations in the year 2020» de l’OTAN (conegut també amb l’acrònim UO2020) no és un document secret, és un informe públic que fou editat a l’abril de 2003 i està disponible per descarregar-se des de la web de l’Aliança Atlàntica1 Dins l’àmbit llibertari, el document ha estat analitzat profundament pel col·lectiu italià «Nonostante Milano» al llibre «Ejércitos en las calles»2. De la lectura d’ambdós textos queda clar que els dominadors ens estan manifestant, aquesta vegada per la boca dels pensadors de l’OTAN, el seu interès de lliurar cada vegada més guerres contra nosaltres i les seves intencions de preparar-se bé per a elles, mentre ens saturen les orelles de «pau». A l’informe, la situació demogràfica i socioeconòmica passada, present i futura, és analitzada perquè el domini pugui renovar les seves pròpies estratègies i organització, principalment en termes de guerra urbana i de contrainsurgència. De pas, també se’ns posa clarament damunt la taula la que és la funció principal de qualsevol exèrcit: reprimir «a casa».

L’any 2020 és escollit com un moment hipotètic per indicar el principi d’una era plena de problemes pel poder. Aquesta elecció no és explicada (ni necessita arribar a ser explicada per nosaltres) amb alineacions d’estels i altres astres o antigues i modernes

profecies, sinó amb estadístiques a la mà, números que parlen d’un creixement demogràfic i d’una urbanització sense precedents a la història de la humanitat. Hi ha tendències en aquestes estadístiques que senyalen la cada vegada més imponent «urbanització de la pobresa», provocada també per la creixent degeneració de les condicions de vida per les oprimides, és a dir, la gran majoria de la població mundial. Actualment, quasi mil milions de persones viuen en barris de barraques (un de cada tres habitants de les ciutats) i això, a part de ser un número que es pensa que podria duplicar-se cap al 2030, és quelcom que aquests cors grisos saben que anirà explosionant amb cada vegada més freqüència dins del mateix centre de poder, aquí a les ciutats del «primer món». Sí, inclús en aquestes metròpolis dels països membres de l’OTAN. Simultàniament, els caps pensants del domini s’han anat adonant que en aquesta guerra social o guerra civil global (que en el passat es disfressava amb la cinematogràfica Guerra Freda entre Estats, o sigui, entre matisos diferents del capital), no només les pròpies ciutats occidentals seran els seus futurs camps de batalla i les poblacions que allà viuen els seus enemics «asimètrics», sinó que, en termes estratègics, l’OTAN s’havia quedat ancorada en uns conceptes i procediments

Emergencies i militars: ,

a tot arreu

En els últims anys estem experimentant —fins i tot a les nostres pells occidentals— un ràpid increment en utilitzar, per part del poder, les anomenades «emergències» amb finalitats de control social i militarització de l’àmbit civil. Quan parlem d’aquesta realitat, s’ha d’aclarir immediatament que a la boca dels dominadors, especialment durant l’última dècada, la definició «d’emergència» ha anat canviant radicalment, fins arribar a englobar actualment qualsevol esdeveniment imaginable: es passa de les urgències veritables a aquelles totalment inventades, incloent les provocades tant per la natura com pels éssers humans (moltes vegades situacions fins i tot directament i conscientment creades i empitjorades pel poder i el seu sistema tecnoindustrial). Aquest engrossiment de la definició ha estat immediatament acompanyat d’una clara militarització de les emergències1, encobrint mentrestant que l’única emergència veritable és l’anomenada capitalisme. El que segueix és un anàlisi d’alguns dels exemples més emblemàtics d’aquesta nova tendència de la militarització de l’àmbit civil (o sigui, de les nostres vides) a

aptes per a l’època de la Segona Guerra Mundial. La vella metodologia operativa ja no funciona tan bé quan l’enemic no és un Estat, quan és una resistència difusa, sense forma clara, que surt des del més profund de l’ànima i entre els que el militarisme tradicional definia com a «civils». D’això se’n van adonar els israelites, intentant i no aconseguint invaïr el Líban, al 2006. Els gringos i demés imperialistes i aspirants a imperialistes van adonar-se del mateix en algunes de les seves més recents campanyes a l’estranger, tant a Somàlia com a l’Afganistan o Iraq, a on per exemple ha quedat molt clar que encara no aconsegueixen eliminar, ni molt menys domesticar a la resistència iraquiana3. I, experimentant com serien els escenaris del demà a les seves pròpies zones urbanes quan la situació econòmica i les contradiccions del sistema comencin a empènyer cada vegada més gent cap a la revolta, els dominadors assignen progressivament més diners, temps i energies al desenvolupament de tecnologies de repressió, afilant contemporàniament les seves tècniques de prevenció i reacció.

D’aquí que a Itàlia, per exemple, des de l’estiu del 2008, hi han milers de militars patrullant els carrers de les ciutats més importants amb funcions policials, oficialment només en contra de certes «emergències» que sorgeixen

únicament des de la imaginació dels polítics, premsa i ciutadans homologats. La veritable intenció és, per un costat, militaritzar als territoris preventivament i anar acostumant així a la població de mica en mica a la presència dels soldats (perquè quan arribi una «necessitat real», el desplegament massiu de les unitats militars en contra de revoltes internes, no sigui una altre font més de sana ràbia entre la gent) i, també, fer pràctiques de contraguerrilla urbana per guerres com les d’Iraq i Afganistan i sobretot, pels futur conflictes aquí a l’Europa Fortalesa. Els soldats necessiten conèixer bé els seus pròxims camps de batalla i —encara que Itàlia sempre ha estat una mica més avantguardista en temes de contrainsurgència— es tracta de les mateixes intencions en el cas de França al juliol de 2010 quant, per acabar amb les revoltes a Grenoble i la petita localitat de Saint-Aignan que van esclatar després de les morts de dos joves per trets policials, el govern va desplegar l’exèrcit i helicòpters. Els passos següents han estat la preparació per aprofitar terratrèmols, inundacions i altres calamitats, per fer pràctiques i militaritzar els territoris i les ments de les perso-

través de les emergències. La llista està lluny de ser completa i clarament, el número de situacions que es poden incloure creix cada nou dia. Estar amb tots els sentits en alerta és el mínim, però el següent és analitzar, en termes d’autonomia i autodefensa i actuar.

Després del pas de l’huracà Katrina a finals d’agost del 2005, no obstant les «errades» i les «tardances» estatals —o, millor dit, «fallant» y «tardant» amb una perfecta aliança amb els interessos repressius i econòmics urbanístics— a Nova Orleans i rodalies va haver-hi un desplegament impressionant de forces militars2. L’ús de tants soldats en situacions d’emergència hauria d’estar molt lluny de ser vist com a quelcom «natural» (més lluny encara l’ús en si de militars armats), però potser va haver-hi una novetat força més preocupant: l’aparició de mercenaris en situacions de calamitat natural. Encara que fins i tot van haver-hi contractistes israelians, van predominar els de la Blackwater. Els mercenaris d’aquesta empresa, famosos por les seves obres del bé a les actuals guerres imperialistes, a Nova Orleans van ser desplegats amb tanta rapidesa que van arribar abans que les forces governamentals. Fou la primera vegada —però no l’última segurament— que van actuar a casa seva i en una missió que no era (oficialment) de guerra, ajudant generosament a

nes, i, en paral·lel, concretar l’última part d’un passatge històric en el qual l’ONU ja ha perdut el seu paper de diva, passant a l’OTAN la «banderola» de les decisions i accions en aquesta guerra civil global, la qual ha anat a la vegada entregat paulatinament als mercenaris els rols abans ocupats per la institució de l’exèrcit de l’Estat.

1.http://ftp.rta.nato.int/public// PubFullText/RTO/TR/RTO-TR-071///TR071-$$ALL.pdf 2. Bardo ediciones, 2010. Descarregable des de: http://bardoediciones. net/ejercitos_en_las_calles.htm 3. Això és quelcom que demostren les entrevistes del documental «Insurgentes» (disponible per descarregar des de: www.megaupload. com/?d=PPPYHKSI) i les eficaces gravacions propagandístiques de la resistència que presenten els èxits dels franctiradors iraquís. (http://video.google.com/videoplay?docid=8302187367555388286#).

ocupar la ciutat, reprimir i desarmar a la població i facilitar una veritable deportació de la població negra, una espècie de «gentrificació express» amb una completa sintonia dels projectes capitalistes de bonificació sòcioracial d’una de les poques zones dels EE.UU. que encara tenia un teixit social fort i popular.

A Europa, la primera onada massiva de la nova militarització utilitzant les emergències (i, per cert, també de la seva “solució” a través de la represió militar) ha estat el cas de les deixalles a Nàpols, al sud d’Itàlia3. A partir de l’any 2006, la població de la zona es va rebel·lar contra l’obertura de nous abocadors i incineradores i l’expansió dels enormes abocadors de deixalles tòxiques que ja existien.

Però els piquets, les barricades i els enfrontaments

Quan la pau és la preparació de la guerra DOSSIER 13

En un món dominat per un règim neoliberal i globalitzat econòmicament, on el benefici és el més important, cada vegada és més real, a nivell dels poderosos del món, una frase de la Camorra napolitana que deia «fer de cada necessitat de la població un negoci per a nosaltres». Des de fa temps, la sanitat, l’educació, serveis varis,... s’externalitzen arreu del món en un procés que era obvi que tard o d’hora arribaria al negoci més gran del món, el de la guerra i els seus derivats. La privatització de la seguretat és un discurs ampli i complex que necessitaria algunes pàgines, però com a introducció farem un resum històric, veurem la situació actual i observarem alguna de les causes i conseqüències del procés.

Des del final de la polarització de poders dels blocs (URSS-USA), s’ha vist incrementar espectacularment un negoci que semblava molt minoritari des de la 1ª Guerra Mundial. Els grans exèrcits nacionals pels conflictes externs i els diferents cossos policials per reprimir internament, eren suficients en els anys de la Guerra Freda. Observem però que des dels anys 80 fins a l’actualitat, i en especial a partir del 2001, arreu del món la utilització de personal privat no vinculat a cap bandera aporta molts més beneficis que mals de caps a qui contracta. Ja siguin empreses de transport a les ciutats (PROSEGUR a TMB), multinacionals per protegir els seus negocis espoliadors al tercer món (l’anglesa SANDLINE amb els diamants de sang de Sierra Leona) o estats per portar a terme el treball brut sigui intern o extern (la nord americana BLACKWATER a Iraq o New Orleans) (1). Només a Catalunya hi ha unes 20.000 persones treballant en empreses de seguretat privada (2). La gestió privada de les fronteres d’alguns països i la de presons per tot el món són casos gràfics i inquietants de cap a on anem. Però sense cap mena de dubte el que mou la major quantitat, tant de personal com de volum de negoci, són les actualment anomenades Companyies Militars Privades (CMP), que són ni més ni menys que el nom que se li dóna a les «ETT’s» de mercenaris, anomenats «contractistes» a dia d’avui.

Aquestes «empreses» mouen un número d’efectius i de diners que només fa uns anys sonaven a pura ciència ficció. Durant l’anomenada Guerra Freda es calculava que per cada 50 soldats hi havia 1 mercenari i que es dedicaven bàsicament a logística, «assessorament» i «formació», utilitzats sobretot durant el procés d’emancipació dels països africans per part de les colònies i les dictadures dels continents americà i asiàtic,

amb la policia eren, simplement els resultats d’un segle de verins, malalties i mort. En el seu afany per pacificar la situació, en paral·lel a la mà dura policial, el poder va utilitzar les típiques maniobres polítiques de divide et impera (intentant comprar a persones o enfrontant pobles entre ells) i els mitjans de comunicació per aïllar a la població en lluita de la resta del país (pintant la revolta de colors mafiosos, quan en realitat, Estat i Camorra són les dues cares de la mateixa moneda). Però la força de la ràbia, la solidaritat sense caps i la imaginació de les revoltoses van paralitzar els plans del poder... fins que van arribar els militars, el 10 de juliol de 2008. Tot i així, des d’aquest octubre han tornat a florir les barricades, enfrontaments i atacs incendiaris.

Com ja hem dit, les excuses principals que el govern italià es va inventar per militaritzar les ciutats del país, a l’agost de 2008, van ser les emergències de les deixalles, però també la immigració i la seva suposada microcriminalitat difosa. També va resultar com una maniobra igualment potent la «resposta» de l’Estat al terratrèmol de L’Aquila que sacsejà la regió dels Abruzos el 6 d’abril de 20094. El terratrèmol fou l’excusa per posar en marxa la minuciosa ocupació militar de la zona i el seu total aïllament, com si es tractés d’una prova precisa de militarització seguint les directrius de l’informe UO2020. Destaquen

per fer la feina bruta (tortura, desestabilització, sabotatge, etc.) sense involucrar les banderes imperialistes. A partir dels anys 90, el mercat s’expandeix i amb les guerres balcàniques s’obre un nou mode de fer i entendre la guerra. Tots els “bàndols” en guerra a l’antiga Iugoslàvia van utilitzar forces irregulars, i el número va passar a ser de que per cada 50 soldats «regulars» hi havien 25 mercenaris implicats en totes les tasques, incloent el combat. El salt dramàtic en aquest negoci es dóna a partir de la guerra global que patim des de l’any 2001 i on l’espiral de violència i barbàrie va en augment continu. A dia d’avui en guerres com Iraq i Afganistan per cada soldat regit per una bandera es calcula que hi ha un mercenari que només obeeix al sou que se li paga i a més, els seus límits estan fora de qualsevol norma de conducta, convenció o llei militar per absurda que sigui en ella mateixa. Hem de tenir en compte que un mercenari actual d’una CMP important a Iraq està cobrant uns 1.500 dòlars per dia (3) i per aquesta quantitat una màquina de matar no fa preguntes i l’importa molt poc a qui mata.

encara més vulnerables davant la creixent militarització descontrolada que estem vivint.

1. Mercenarios, guerreros del poder.

Daniel Pereyra. El Viejo Topo, 2007.

2. http://ugtsecuritascatalunya.blogspot.com/2010/02/premsa-ugt-vagatreballadors-seguretat.html 3. El otro ejército. Magazine de La Vanguardia. 5 de setembre de 2010.

Els beneficis es resumeixen en què els mercenaris estan altament qualificats i entrenats, oferint molta efectivitat amb pocs membres. No necessiten logística de l’estat amb el conseqüent estalvi en els pressupostos. Actuen al marge de qualsevol llei ja que oficialment són civils. Els estats o empreses contractants queden fora de la responsabilitat dels actes que facin. De cara a l’opinió pública, els mercenaris morts o ferits no comptabilitzen en les estadístiques ni reben compensacions estatals o indemnitzacions i un molt llarg etc. és el què ens fa pensar que cada vegada serà més freqüent veure els mercenaris pels carrers arreu del món i la impunitat serà la llei regnant. Pensem però, que els abusos i pallisses que donen els «segurates» a immigrants o a qui no pot pagar el metro a casa nostra, no té la mateixa repercussió que si ho fés la policia, però el resultat és el mateix, i quan mercenaris maten civils desarmats a Iraq sense motius, la responsabilitat no recau en el govern USA, sinó en una empresa que farà el que vulgui amb els seus «treballadors». I això ens deixa

també els papers repressius duts a terme a la zona pels organismes paramilitars denominats Protecció Civil i Creu Roja, sent aquesta última coneguda a tota Europa pel seu rol repugnant a les presons per immigrants (CIEs).

Potser seria més còmode centrar-nos, respecte a una suposada emergència de la migració (enllaçada amb aquella altra que sembla ser més omnipresent i misteriosa del déu judeocristià; el terrorisme), en la militarització de la frontera entre els EE.UU. i Mèxic. Ens estalviaria una «desagradable» percepció dels confins europeus i sobretot, de la seva externalització cap a -entre altres llocs- els deserts de Líbia5. Potser també sigui més fàcil veure i criticar a la militarització quan està molt lluny de nosaltres, geogràficament i socialment, com els casos d’Haití després del 12 de gener o Xile6 passat el 27 de febrer del 2010, igual que es podria preferir analitzar les conseqüències d’aquests terratrèmols com emergències produïdes per fenòmens naturals.

Probablement ens pertorbaria quelcom més investigar l’anomenada «crisi energètica» i els estrets lligams entre allò militar i la industria de l’energia nuclear, així com saber que a França d’aquí a no res hi hauran 10.000 soldats sempre llestos per tasques nacionals lligades a la crisi

social7, o també com escoltar alguna cosa sobre el «reclutament civil» a Grècia8 (llenguatge militar per a un curiós comodí d’uns governants que cada vegada perden més el control del país).

I a l’Estat espanyol, aquí i ara, s’haurà d’indagar sobre els rumors de paracaigudistes que s’estan entrenant específicament per enfrontar-se a les persones en atur? Hauríem de preocupar-nos després d’haver vist soldats fent maniobres als turons de la perifèria de Barcelona? I, sobretot, què hem de dir de la UME?

1. Síntesi audiovisual: www.youtube.com/watch?v=Yia2-VCFDmQ 2. Uns 15.000 soldats van ser enviats a la zona.

3. Al fanzine “Sobras de producción” (http://zinelibrary.info/ sobras-de-producci-n), una visió dels fets no manipulada pels interessos polítics i econòmics.

4. Resum detallat: http://zinelibrary.info/pr-cticas-de-militarizaci-n-el-caso-abruzzo 5. Una recollida del pacte entre Itàlia i Líbia: www.youtube. com/watch?v=kE4Euf5QOT8&feature=related 6. Amb 600 militars als carrers de la província de Concepción la primera nit, i arribant fins als 7.000 tres dies després, Xile va demostrar de nou ser un banc de proves per estratègies de dominació: http://vimeo.com/13396510 7. www.nodo50.org/tortuga/Francia-disena-un-plan-para o amb més detall i en francès (pág.46) http://fr.calameo.com read/0003316274d80a5bb0b00 8. Un resum (en anglès): www.occupiedlondon.org/ blog/2010/07/29/341-what-is-civil-conscription

Quan la pau és la preparació de la guerra DOSSIER 14

I a casa nostra que?

A través d’aquest dossier hem pogut comprovar com la militarització arreu del món està agafant un ritme i importància que poques de nosaltres sabem o ens imaginàvem fa uns anys. Veiem també que aquesta situació no es dóna només als àmbits militars sinó que cada vegada més, aquest procés toca a quasi tots els aspectes de la societat. Aquesta realitat més enllà d’espantar-nos i immobilitzar-nos ens ha de fer reflexionar i actuar, tot buscant eines per lluitar de totes les maneres possibles contra aquest espiral destructiu, que de continuar així només ens portarà cap a un futur més fosc i controlat pel poder del que va visualitzar Orwell en el seu llibre «1984».

I a casa com estem? Del règim nacional catòlic del general Franco vam «transitar» a una democràcia amb un rei que ningú tria i que és el cap dels exèrcits. La constitució de 1978 té articles clarament militars com el 117.4 que fa referència als estats d’alarma, excepció i setge, i que diu que el poble quedarà sotmès a la legislació i jurisdicció militar. Aquest punt cada vegada és més preocupant perquè com hem vist anteriorment, avui qualsevol emergència es pot convertir fàcilment en un estat d’excepció i per tant, acabar governats pels militars. Això ens facilita entendre el perquè és tan fàcil pels militars queixar-se contínuament dels seus pressupostos i veure a totes les notícies, les seves suposades

retallades anuals que amb la intenció de confondre i manipular l’opinió pública i amb la complicitat dels mitjans de comunicació ens enganyen a totes. Al contrari dels de sanitat, educació o socials que sí es retallen, el pressupost de defensa es camufla i amaga en altres despeses. Un exemple clar és el cas dels 3 «patrulleros de altura P-62 Alborán», entregats a la Marina entre el 1997 i el 2004 però que van ser finançats per ministeris civils (1). Com ja hem parlat, els conflictes nous i l’externalització de serveis de guerra i seguretat també ajuden molt a maquillar les despeses. Una dada, el pressupost de defensa per l’any 2011 serà de 7153 milions d’euros (sense comptar els indirectes d’altres ministeris), mentre que el d’educació 2976 milions. I parlant de diners, aquest mes la visita d’alts membres del govern d’Aràbia Saudita, rebuts pel rei, era per polir una venda de 200 tancs Leopard E que aniran cap al règim gens democràtic ni igualitari de la península aràbiga. I per concloure el tema, de l’any 2001 al 2009, Espanya ha multiplicat per 6 les vendes d’armes, sent actualment el sisè exportador d’armes a nivell mundial (2).

Veiem amb preocupació el manual d’actuació que l’OTAN té sobre el futur pròxim, però hem de saber que el partit socialista juntament amb la Fundación Alternativas, van elaborar l’any passat un text de 117 pàgines

«Portar la guerra a casa». Usant aquest lema operaren varis grups d’agitació armada durant la coneguda com a guerra del Vietnam, tot assenyalant la necessitat de dur a terme accions en els propis països «occidentals» per a frenar les intervencions a l’exterior i obrir un «front intern». Un concepte, que a aquestes altures ja no es pot utilitzar per què per desgràcia, la guerra ja fa massa temps que ens va trucar a la porta i els poderosos han estat els encarregats de portar-la abans que nosaltres.

Tot i això, no tot està perdut. Hi han hagut experiències de lluita recent que han guanyat petites batalletes. Exemples com el boicot a «La Caixa» que sacsejà l’estat espanyol, que combinant les campanyes de denúncia pública amb l’acció directa d’algunes desconegudes aconseguiren que aquesta empresa no formara part (almenys directament) del «Trade Bank of Iraq». Retrocedint una mica més, les pràctiques d’insubmissió al servei militar, tingueren la oportunitat de posar l’antimilitarisme com a un dels centres neuràlgics de lluita. I d’aquesta realitat, sorgí la denominada insubmissió total, fent referència a la voluntat de no participar en qualsevol projecte de la dominació.

Al Trentino, Itàlia, hi ha la voluntat de construir una nova base militar a Mattarello. Per sort algunes companyes estan duent a terme des de fa uns anys una aferrissada lluita per oposar-se a la construcció. Evidencien amb les seves campanyes i accions, la interrelació constant entre allò civil i allò militar. S’han convertit en una pedra a la sabata dels governants de la regió.

A Alemanya la campanya contra l’empresa de missatgeria DHL ha acon-

anomenat «la seguridad integral: España 2020». Informe estratègic que estudia com afrontar temes tan importants com el canvi climàtic, demografia, energia, noves malalties, etc. Però no és per la prevenció, si no que està pensat per resoldre efectivament les conseqüències que comporta el futur. Una part molt important de l’esmentat informe va destinat a la configuració i la nova perspectiva que ha de guiar a les forces de defensa i seguretat, tant interna com externa (3).

Per anar perfilant el futur des del present, un exemple de militarització de la societat és el fet de donar-li als directors dels centres educatius el rang d’agents de l’autoritat. Des d’aquest any, a Catalunya, la direcció escolar exercirà de caps de personal i gaudiran de presumpció de veracitat, detall subtil però que va encaminant des de l’educació el tema de la jerarquia autoritària.

Menys subtil i sense cap mena de ressò mediàtic va ser el Reial Decret 194/2010 del 26 de febrer, publicat al BOE del 15 de març d’aquest any, i que casualment entrà en vigor l’1 de maig. Aquest diu que els membres de les Forces Armades tindran el caràcter d’agents de l’autoritat i això ja és més preocupant perquè més endavant, el mateix article parla clarament d’ «operaciones de vigilancia y protección o como consecuencia de atentados terroristas u otros actos ilícitos y violentos»,

donat per entès que podem tenir a l’exèrcit al carrer sempre que vulguin els poderosos basant-se en la prevenció i per exemple, se’ns passa pel cap, tenir als «milicos» vigilant els projectes capitalistes com podria ser els de l’AVE. I d’això a tenir soldadets vigilant les manis o les protestes obreres hi ha un petit pas.

Potser per la història recent, les lluites antimilitaristes tan fortes als anys 80 i altres raons, han fet que aquí, els exèrcits, fins fa poc, no tinguessin tan bona imatge com a altres llocs. Una de les maneres que han trobat per netejar la cara dels militars ha estat la creació d’una unitat especial pensada per emergències, la UME (Unidad Militar de Emergencias). Pensem que a part de la nova capa de pintura, la UME va molt lligada a aquesta nova militarització de la societat civil. Aquesta unitat va ser creada el 2005 i entrà en servei l’abril de 2006 amb l’excusa de combatre els incendis forestals (potser no tenim bombers?). És de nova creació, cosa que vol dir que no han utilitzat ni mitjans ni efectius tancats a les bases. La UME respon sota l’ordre directa del president del govern. S’han gastat en crear-la 4500 milions d’€ (2006-2009), compta amb uns 4310 efectius repartits en 6 bases i tenen mitjans aeris, terrestres i aquàtics. L’àmbit d’actuació són els desastres naturals, incendis forestals, terrorisme, vandalisme i un llarg etc. però també actuarà

sempre que ho cregui oportú el president. Que sapiguem és l’únic estat que té una unitat semblant a Europa i Xile per exemple, ja s’ha interessat en el tema. Nosaltres veiem que és una manera d’anar acostumant a la gent a veure soldats als carrers per qualsevol cosa i amb varietat de motius, també veiem la pressió cap a serveis d’emergències civils (menys pressupost, si no obeeixen vindran els militars, etc.), però sobretot el fet de tenir soldats altament entrenats i qualificats sempre a punt per sortir als carrer. En realitat, la majoria de casos que poden justificar la intervenció de la UME es podrien resoldre amb prevenció i actuació local perquè, us imagineu esperar que arribin els bombers militars des de Saragossa mentre es cremen els boscos del Bages?

Per acabar, te’n refies de soldats que fan propaganda amb armes de nova generació i les baionetes posades? Això ensuma que hi ha gat amagat....

1. Revista Fuerzas de Defensa y seguridad. «La futura lista de la armada». Octubre 2010.

2. Article a Defensa.com del 8/11/2010 i amb dades de l’Institut Internacional d’Estudis per la Pau. 3. www.falternativas.org/la-fundacion/documentos/libros-e-informes/ la-seguridad-integral-espana-2020.

seguit un èxit substancial. Davant l’èxit de les mobilitzacions i sota l’excusa de «no sortir rentable econòmicament», DHL optà per no firmar un contracte amb l’exèrcit alemany de transport de logística militar. Durant els últims anys desenes de cotxes i de propietats de l’empresa han estat destrossades o cremades. S’han realitzat també diversos actes públics, incloent concentracions davant de les cases de directius. De totes maneres, DHL segueix duent el correu civil i militar de l’exèrcit, i per tan, la campanya continua endavant.

També a Alemanya, han tingut el seu impacte les lluites contra la decisió del govern d’ampliar la vida de 17 centrals nuclears. Recollint tota la tradició de lluita en aquest àmbit, s’han realitzat una multitud de protestes, algunes d’elles amb desenes de milers de persones que aconseguiren entre altres coses parar durant vàries hores un tren que transportava residus nuclears prop de la frontera germani-francesa.

Els encerts d’aquestes lluites, han estat potser la capacitat de relacionar els projectes empresarials o militars amb les guerres que es desenvolupen de forma més agressiva a l’exterior.

Tot i que s’han cenyit a objectius concrets, han format part de discursos radicals que han anat a buscar l’arrel del problema. No s’han limitat a una forma determinada d’acció o propaganda: cada grup o realitat ha optat pels medis que li han semblat apropiats d’acord a les circumstàncies. I en certa forma, han aconseguit traslladar un missatge i una presència no només als impulsors dels projectes nocius, sinó també a una part substancial de la societat al marge de si estan d’acord o no amb els fins i els mètodes utilitzats.

història 15

Zapatero niega toda confrontación con el franquismo y con sus herederos Joan Busquets Normandia, desembre de 2010 El Tripartido ha gobernado dos legislaturas, no voy a contabilizar todo lo que han podido hacer y que no han hecho, sólo retendré un hecho, que a mis ojos es importante, que se han pasado por alto el reconocimiento moral, jurídico y económico de los maquis.

Después de ocho años en el gobierno de la Generalitat, la excusa que han dado para justificar este olvido, es acusar al gobierno de la nación ser el principal culpable que dicho reconocimiento no se haya resuelto.

Al mismo tiempo el Tripartido intenta probar para quedar bien, que no tiene competencia de rectificar un decreto Ley de Estado, cosa que es verdad, pero si que tiene competencia de aprobar una nueva ley. Como ocurrió, por ejemplo, cuando el ex presidente Jordi Pujol, otorgó en el

2001 una ley a favor de las víctimas del franquismo que habían quedado, injustamente, marginadas por el presidente Felipe González. El Tripartido tuvo la posibilidad de hacer algo análogo, sin buscar pretextos ni evasivas como tiene por costumbre. Señalo que el presidente Jordi Pujol es de derechas, y por tanto ha hecho algo más por la Memoria Histórica que Montilla y sus socios de coalición que presumen ser de izquierdas. Aunque hoy en día ser de derecha o izquierda poca cosa quiere decir.

Subrayo que los ex maquis fuimos los enemigos más irrefutables que tuvo la dictadura, por ello pagamos el más alto tributo: desapariciones forzosas, ley de fugas, juicios sumarísimos, fusilamientos, años de cárcel, malos tratos, hambre y muerte. Sin olvidar los niños robados.

Las exigencias reivindicativas de los maquis han caído siempre en un saco roto, a causa que nuestra democracia tuvo un mal principio, con aquel desdichado pacto presentado por los franquistas, en 1977. A partir de entonces la izquierda no se ha recuperado, al contrario, va de mal en peor. Los socialistas hace años que han perdido pie, su único objetivo es defender con absoluta sumisión los intereses franquistas y de sus herederos, que siguen manteniendo los puestos claves del país: Economía, Magistratura, Iglesia y Ejército.

Con respecto a la magistratura ha quedado bien clara con el caso del juez Garzón, es un aviso, una advertencia para otros jueces que quieran sacar los pies de las alforjas.

En cuanto el ejército tampoco se queda atrás para recordarnos que Franco

no ha muerto, la Ministra de Defensa, Carmen Chacón, inauguró hace poco el nuevo Museo del Ejército. El cual hay una sala dedicada a la División Azul, que luchó junto con las tropas nazis alemanas en el frente ruso en la II guerra mundial. Esta fuerza fue bautizada «la Legión Azul», y condenada, seguidamente, por una resolución internacional. Nuestra ministra pasa por alto esta condena histórica de la Asamblea General de Naciones Unidas. Con su presencia a la inauguración, perpetúa y glorifica la Alemania nazi y la España franquista.

Chacón no es inocente ni mucho menos, ha mantenido siempre desde que es Ministra de Defensa un exceso de patriotismo, con la intención de ganarse la confianza del ejército, cosa que no creo haya conseguido. A pesar que en sus discursos afirma que el ejército español es portavoz de paz en el mundo. Me pregunto, ¡vaya una

manera de interpretar la paz! que ni ella misma cree. Sabemos los métodos que utilizan las fuerzas armadas en combate: detenciones forzosas, torturas para obtener confesiones, violaciones, abusos de autoridad, bombardeos contra la población civil, etc. A los socialistas esta política de sumisión y fidelidad al franquismo, les está costando caro, de momento han perdido las elecciones en Cataluña.

Información: Debido a la crisis económica se han alzado voces pidiendo un recorte radical en el ministerio que más gastos tiene, el ministerio de defensa. Este ministerio está inmerso en una serie de proyectos a nivel europeo, gasto que España no se lo puede permitir.

Para llegar a pagar todo este despilfarro inútil habrá que hacer más recortes a los obreros y pensionistas, es decir, los más pobres.

Caracremada o «l’home que menjava patates»?

Roseta panotxa Berga, desembre de 2010 Fa uns dies vaig anar al cinema.

S’anunciava una pel·lícula basada en la vida d’un personatge nascut a Peguera. L’home en qüestió li deien en Caracremada i havia estat un resistent a la dictadura del general Franco.

Jo però, no en sabia massa més detalls de la seva vida, i com la majoria, només coneixia la seva història explicada pels vencedors. Contenta i esperant conèixer una altra versió, em vaig dirigir al cinema.

La sala estava plena de gom a gom; fins i tot em va costar trobar un bon seient. La projecció de la pel·lícula era tot un esdeveniment i havia arribat l’hora de saber el què, en acabar la guerra, havia passat a les muntanyes que envolten Berga.

La cosa, però no va començar gaire bé. La puntualitat no és el punt fort

de la gent de la ciutat i va passar mitja hora abans no van començar els parlaments de presentació. La regidora de cultura de l’Ajuntament esmentà que esperava que la pel·lícula estimulés «l’interès del turisme per conèixer els bonics paratges» de la comarca del Berguedà. Res no va dir del qui semblava havia de ser el protagonista.

En el seu torn el director i guionista i el productor, van donar les gràcies a uns i altres i digueren que havien estat tres anys fent el rodatge, investigant sobre la vida d’en Caracremada i que esperaven haver-ne estat fidels. La sala quedà a les fosques i començà la projecció. Silenci aspectant.

A cinc minuts de sessió: bonica la fotografia! — vaig pensar.

Deu minuts de pel·lícula: sembla que han mort a algú! —em vaig dir.

Quinze minuts més tard: llargues esto-

nes d’una mateixa imatge. Cap diàleg.

Quiets —segur que arribarà l’acció— vaig suposar.

Mitja hora després: imatges, imatges i imatges de torres elèctriques modernes, de cases ensorrades i d’un home que, amb una petita serra a la mà no semblava tenir cap altra dèria que anar amunt i avall de la muntanya i serrar, serrar i serrar. Serrar el que no era possible de serrar amb aquella serra. —Per què vol serrar tant aquest home?— em preguntava.

Trenta cinc minuts: l’home per agafar forces per serrar, menjava patates i en plantava una en un clot. Desprès tornava a menjar patates, perquè segurament —vaig pensar— no li devia agradar res més; perquè escenes desprès hi sortien unes arengades penjant d’un fil i l’home de les patates no va fer mai cap gest per menjar-se-les.

I desprès d’una llaaaaaaarga estona va succeeir alguna cosa més: En Caracremada estava menjant patates amb companyia d’algú! Una noia que no parlava —potser era muda i sorda? —No va respondre res quan a ell li va dir que aquell any no plantarien, tot i que abans havia aclarit que l’any anterior sí que ho havien fet.

Aquest únic monòleg de la pel·lícula em va permetre entendre d’on treia aquell home les patates que menjava. Així, imatge rere imatge, em vaig adormir a la meva butaca i en adonarme’n, em vaig aixecar i vaig marxar del cinema.

Mentre anava cap a casa però vaig continuar rumiant què tenien a veure els paisatges amb «l’home que menjava patates», en Caracremada amb els turistes de la regidora, els turistes amb les arengades, la noia amb les torres

elèctriques modernes... i les cases ensorrades amb...

Paisatges, patates, torres, serres, arengades, turistes.... Ai! Em faig gran!!

Potser el cinema modern no està fet per a mi.

Definitivament prefereixo el cinema de sempre. Aquell en què hi ha acció o si més no aquell que entenc què es vol explicar i hi aprenc coses noves.

L’endemà mentre esmorzava a la cuina de casa, li vaig dir al meu marit: T’imaginaves que el fet més important de la vida d’en Caracremada fos que li agradaven molt les patates i que es passava la nit serrant torres elèctriques sense motiu aparent?!

Si més no, això és el què explica o s’entén de la pel·lícula.

antipatriarcal 16

Jo també vull cremar la Hello Kitty Educació, quotidianitat, gènere i petites coses que ens formen com a persones.

POP Berga, novembre de 2010 1a: «Una excursión al campo con las amigas, una tarde en la piscina, un dia soleado en la playa, ¡hay ropa para todas las ocasiones!». El missatge és ben clar. Comença creant grups d’amistat on totes són del mateix gènere (per dir-ne d’alguna manera) i fa que les relacions amb els que no siguin del mateix gènere siguin no d’amistat, sinó d’odi, de seducció o de submissió. I posa al centre de les seves preocupacions la roba a portar i, sobretot, a tenir un armari ben gran i ple, per poder tenir un model per a cada ocasió, que no són poques.

Si crèiem que la societat havia avançat en matèria de gènere, ens hem equivocat. No anàvem tant errats des que vam creure que la cherri coke triomfaria. Pot ser que en matèria de drets socials, laborals i d’altres tonteries haguem millorat, però en una de les coses que es pot considerar un pilar, no hem avançat gaire. L’educació.

Per això escric aquestes línies. No pot ser que per crear persones crítiques i compromeses, els pares i mares puguin regalar certes coses a les seves filles, creant uns rols molt ben marcats i definits; uns rols que podríem anomenar no conservadors, sinó rancis i retrògrads.

Aquest és el cas que ha arribat a les meves mans. L’àlbum de cromos de la Hello Kitty fashion. Un àlbum amb un format molt femení, rosa, amb protagonistes tant dolços com la gateta aquesta i molts dibuixets que podríem dir d’horteres i pastelosos.

Però el que més em preocupa no és el format que se li dóna a la publicació per fer-lo atractiu i adoctrinador per a les nenes, sinó les frases que t’hi pots trobar a dins, que fan i creen persones (més que superficials o tontes) subnormals (fixeu-vos, he dit creen subnormals, perdoneu els que ho sou de naixement per la comparació).

Ara mostrarem exemples d’algunes d’aquestes frases i passarem a comentar-les, no amb massa profunditat, ja que sinó em passaria 17 pàgines insultant al senyor Panini i la Kitty.

2a: «Minifaldas, sandalias, camisetas, trajes de baño, gafas de sol,¡es hora de renovar tu armario!». Aquí fa un bon compendi de complements, alguns més discutibles que d’altres, que s’han de llençar a la paperera i aconseguir-ne més. La novetat fa la felicitat i et fa més atractiva. Pot ser que la meva angoixa sigui per no renovar l’armari, i no, per no trobar feina, veure com els bancs i polítics em roben, de com la policia i l’exèrcit cobren per fer mal als altres.

3a: «Sinceramente, ¡me encanta viajar! ¡Sobre todo, me gusta visitar ciudades donde puedo ir de compras!».

Un altre cop ens posa sobre la taula l’esperit aventurer que ha de tenir una noia. Moure’s pel món amb el simple objectiu de fer el mateix que hauria de fer a la seva ciutat. Comprar, gastar, consumir. Una simplificació massa fastigosa per crear feminitats repel·lents, d’aquelles que desitjaries que caiguessin d’un tercer pis. Perdó, millor d’un setè.

4a: «Cuando nieva mi estilo destaca por encima de todo. ¡Gracias a mi atención a los pequeños detalles, siempre voy a la moda!». Entre la platja i la neu no ens queden més llocs o moments, ja que són tant bonics i bucòlics que dels altres podem oblidarnos. Hem de crear persones consentides en móns perfectes, on la nostra gran preocupació no són les llibertats de les persones, sinó quines tonteries

i pijades cares em puc posar per què semblin gent moderna i no es quedin enrere. Perquè anar a la moda no ha de ser un dret, sinó una obligació.

Anem ben servits.

5a: «Un baño de burbujas, un masaje relajante, cremas y mucho perfume, ¡esto es vida!». No hem de voler aspirar a un bon treball (per qui el vulgui), ni a ser felices, ni a res. Només importa el benestar egoïsta que ens venen a les pel·lícules de no fer res durant tot el dia més que et banyin, tenir esclaus que t’arreglin i pagar perquè matin i torturin animals per fer cremetes que es posaran al cul.

6a: «Consejo de una experta: ¡no te olvides de peinarte y de maquillarte!».

Ara ens explica un altre mite de la feminitat i d’algun que altre, anomenat metrosexual. Pintar-se, arreglar-se, maquillar-se, emmascarar-se, disfressar-se, amagar el que som. No ha de ser dolent fer-ho algun cop per sentirse a gust de tant en tant, però no pot ser una tònica dominant, sinó se sentirà despullada i malament en sortir sense retocar-se la cara, cosa sovint poc necessària, per no dir mai.

7a: «Collares, brazaletes, anillos, pendientes… ¡las joyas son una adicción!». Ja arribem al moment en què passem a ser unes malaltes i totes aquestes cosetes que anomena, per tots coneguts de baix cost, passen a ser una necessitat. Fa que per una joia, una noia faci el que faci falta, com una yonki es pugui prostituir per unes dosis. No, si tontos no són els que fan això, només els falta posar un número de compte perquè hi ingressem tots els diners, ja que s’asseguren uns ingressos futurs amb els altres negocis que tenen amb amics seus.

Per acabar posaré unes quantes frases del tirón, perquè es repeteixen una mica, per així deixar ben clar el missatge a les nostres filles i nenes i s’arreli amb més rapidesa en el seu subconscient. Tinguem clar que no he posat ni la meitat d’aquestes frases, algunes vergonyoses i d’altres més normaletes, però quina gràcia té comentar frases constructives (al menys les dos o tres que n’hi ha): «En mi armario, tengo ropa de todo el mundo. ¡De esta forma, puedo ir a la moda donde quiera que vaya!». «¡No hay nada como ir de compras con tus amigas!». «Para una adicta a la moda como yo, ¡las tiendas están repletas de tentaciones!». «A veces no puedo controlarme y regreso a casa cargada con un montón de bolsas». «Un vestido bonito y unas sandalias con pedrería. ¡seré el centro de atención!».

«A menudo es el accesorio el que te aporta ese toque especial. ¡Debo confesar que siento una gran debilidad

por los zapatos y los bolsos!». «Para una noche especial con un chico especial, ¡mi conjunto también debe se especial!».

Què. A que fot grima. Ara passem de viatjar pel món a tenir una nau industrial de roba, no sigui cas que anem a Ulan Bator i haguem d’anar a la moda d’allà. O què millor que relacionar-te amb els teus iguals gastant tot el poc que tens, ja que estàs malalta. Llàstima que ni siguem ricatxones i ens puguem polir mogollon de pasta en tonteries. Però per ser rica has d’explotar i desposseir els altres. És igual, així podré mostrar a la humanitat el meu egocentrisme, ja que es pot ser el melic del món o encara millor, el melic més bonic del món. Així que prepareu-vos nois que ja vénen les súper pijes floretes, preparades i educades especialment per poder satisfer tots els teus desitjos, ja que perden el cul per un tio amb

pasta, que els pugui comprar de tot, perquè la seva aspiració és arreplegar un bon maromo.

Fa por veure quina és la feminitat que volen crear, la més rància que et puguis tirar a la cara. Per relacionar-me amb dones i noies així, prefereixo tornar-me un ermità i fugir a la muntanya i no relacionar-me mai més amb cap subnormal de nova creació.

Així que donem gràcies als grans pensadors de Panini, una gran empresa visionària, que crea noves persones, adoctrina i manipula, i que ha destruït tota competència en el seu sector (sabíeu que en 30 anys ha fet tancar a més de 20 empreses fent-se amb el monopoli absolut?).

Doncs, jo també odio a la Hello Kitty i cremaré el seu àlbum i tots els que vegi. A patir floretes ràncies!

antipatriarcal 17

«Supermans» i altres històries electorals Les eleccions des d’una perspectiva de gènere.

Columna Clitoriana Manresa, novembre de 2010 Una vegada més, en període d’eleccions les campanyes electorals envaeixen tots els àmbits socials. Les eleccions del Parlament de la Generalitat del 28 de novembre s’han centrat en els temes estrella com la resolució de la crisis econòmica, la qüestió nacional o la immigració com a factor determinant en l’estructura econòmica. A banda d’això, preveient que l’abstenció seria molt alta, els partits polítics s’han esmerat a fer difusió de l’ús de la democràcia representativa com a única via i solució per als problemes actuals.

Nosaltres volem posar l’accent en aquestes eleccions per ser unes on més s’ha utilitzat la dona com a reclam electoralista. Aquest ús sempre ha estat recorrent, però en aquesta campanya electoral el tema gènere ha estat lligat amb tots el temes de l’agenda política; des de la inclusió del gènere en els diversos programes electorals fins a la utilització de la imatge de la dona com a reclam propagandístic. Un clar exemple d’aquesta última utilització la trobem en el fastigós anunci del partit Solidaritat Catalana per la Independència on l’actriu porno Maria Lapiedra apareixia en roba interior o seminua i una bandera estelada pels carrers de Madrid (http://www.dailymotion. com/video/xfpegs_laporta-presidentmaria-lapiedra_animals). Igualment les Joventuts del PSC van veure un alt rendiment en representar un orgasme femení per promocionar el vot.

Més enllà d’aquests reclams publicitaris superficials, el que més indignació provoca és com s’inclouen les dones en les diversos programes polítics. Si fem un repàs històric, veurem que la inclusió de les dones en el discurs polític a l’Estat espanyol vé marcada per les imposicions internacionals sobre les respectives agendes polítiques. És així com en els anys 80’, coincidint també amb l’absorció per part de l’Estat (i altres institucions) de les reivindicacions feministes, la majoria de partits polítics comencen a incloure la desigualtat de gènere com un problema i àmbit on incidir. Diversos estudis apunten que la major presència de les dones en el discurs polític sorgeix en època electoral i en els diversos programes electorals. També és ben conegut que la majoria de població és femenina i que del total del cens electoral un 52 % del vot és femení.

Surt rentable, per tant, incidir i al·ludir a l’electorat majoritari.

Fartes de supermans...

En període d’eleccions la inclusió de la dona vé marcada pel victimisme, la indefensió i la vulnerabilitat d’aquestes. És en aquesta època quan els partits polítics es posen la màscara i la capa de «supermans» sortint a la defensa i protecció de les «febles dones», amb diverses legislacions i discursos securitaris i paternalistes. Davant d’aquest circ electoral ha estat vària gent la que ha sortit als carrers denunciant la barbàrie causada per aquest sistema

democràtic, apostant per l’abstenció activa. Entre aquestes respostes n’hi hagut una que ha volgut denunciar, de manera més explícita, l’ús de la dona com a reclam electoralista.

Aquesta iniciativa s’ha plasmat en fer una contrarèplica a les propostes dels partits polítics entorn al gènere. Sota el lema «Jo m’empodero i no els dono el meu poder. I tu? Abstenció Activa», s’han enganxat cartells damunt dels diversos plafons polítics exposant l’altra cara dels respectius discursos.

Així doncs, damunt de la cara fatxenda de l’Artur Mas es podia llegir com CiU nega l’avortament lliure i gratuït o com vol incloure la religió catòlica ens les diversos àmbits socials.

Un dels punts més escandalosos de la seva política entorn el gènere és la consideració de l’homosexualitat com un factor que crea impacte social i psicològic. Com s’extreu explícitament del seu programa electoral: «Crearem punt de suport per a famílies amb necessitats especials de tipus psicològic i emocional davant l’existència d’un fet gai en la unitat familiar». Un altre partit que no es va quedar curt en aquestes eleccions és el PP amb la seva representant Alicia Camacho, com a model de dona que s’ha emmotllat a la perfecció en el sistema capitalista patriarcal. La política del PP, a banda de l’habitual discurs antiavortista i xenòfob, en aquesta campanya també ha fet èmfasis en la incorporació de les dones en el poder empresarial sense, òbviament, cap qüestionament dels rols patriarcals.

El seu discurs de victimització de les dones s’ha fet palès en proposar més polítiques securitàries, com l’augment i implementació del control policial, com a solució a la violència de gènere. Es pot ser més simplista? Sí! Aquí és quan entra en escena el partit liderat per Josep Anglada. Plataforma per Catalunya, tot i que no s’han gastat els diners en gaires plafons publicitaris, han aconseguit que el seu discurs racista calés entre la població. En qüestió de gènere, aparentment, ha sabut conduir el tema cap als terrenys populistes més interessants políticament i superficialment. El seu discurs, simplista però totalment estratègic, es basa en la criminalització de la immigració utilitzant els temes com l’ús del vel per demostrar que la cultura islàmica és la major opressora de les dones, ometent interessadament tota l’opressió de la resta de cultures basades en la religió. Els seus discursos semblen no tenir límit en la qüestió de criminalitzar la immigració i és que només cal llegir en el programa electoral la proposta d’expulsió d’immigrants violadors. Textualment: «Expulsió de tots els immigrants violadors, fins i tot si són menors. Les violacions perpetrades per joves immigrants s’estan

estenen per tot el territori i el patró es repeteix: els violadors són musulmans marroquins, africans o pakistanesos i la víctima una jove europea i blanca».

Un altre dels punts on es retracten és la negació del dret de les dones de decidir sobre els seus cossos afirmant que «no hi hagut cap persecució contra la dona» i que «no saben de cap dona que hagi estat condemnada per avortar». Segons aquest partit, «el primer dret de la dona, l’autèntic, és el dret a ser mare». Aquest repugnant partit ha tret més de 75.000 vots arreu de Catalunya i es pronostica un gran augment a les eleccions municipals. També cal considerar, tot i que han perdut uns 700 vots en comparació a les passades eleccions, els 2.000 votants de l’ultracatòlic partit Família y Vida, provinent dels sectors fanàtics de l’Opus i grup Pro-Vida. Aquest partit és un dels organitzadors de les concentracions antiavortistes del dia 25 de cada mes.

La crítica i la resposta a les propostes entorn al tema gènere també s’han centrat en els partits que «diuen ser d’esquerres o centre esquerra», com el patètic discurs del PSC. Aquest partit és el que mostrava un discurs més victmitzador de la dona, apostant per polítiques de discriminació positiva per acabar amb les desigualtats de gènere. PSC fa ús de la imatge «dona» com a acció promocional democràtica. En aquest sentit incita a les empreses a que siguin liderades per dones per així visualitzar la Responsabilitat Social Empresarial.

Altres partits alimentats i portaveus del feminisme institucional com els partits ERC o ICV, feien menció de la desigualtat de gènere com un problema estructural però no qüestionen o incideixen en l’arrel del problema. Un clar exemple és en l’àmbit laboral, on aquests partit polítics proposaven iniciatives per acabar amb la segregació ocupacional o amb la discriminació salarial, sense qüestionar les mateixes estructures i dinàmiques empresarials i econòmiques.

Intentant empoderar-nos En època d’eleccions els partits polítics busquen a la desesperada els nostres vots, inventant-se les mil i una fórmules per aclaparar-nos. Més enllà dels discursos que pugui fer cada partit polític en qüestió de gènere, tots van encaminats d’una manera o altra a victimitzar-nos i a etiquetar-nos com a vulnerables i febles.

En el seu joc democràtic a les dones se’ns segueix atorgant, com si d’un terreny propi es tractés, les parcel·les públiques com l’àmbit de societat, el cultural, el sanitari o l’educatiu. Mentre seguim amb els nostres papers de bones esposes, severes mares, obedients treballadores, millor espectadores i passives votants. Idees com que «les dones no en saben de política» o que «la política és una qüestió d’homes» segueixen fermes en el moment actual.

Cansades d’aquestes etiquetes, cansades de tanta utilització de les persones per tal que acabin sent votants i passives, cansades de tanta injustícia i tan cinisme tenim clar que el vot només fa que legitimar i perpetuar aquest sistema, el mateix que ens ofega. Davant d’això hem de retrobar allò que ens han fet creure que no tenim, el nostre poder propi per decidir i actuar, la nostra força per transformar. Cal prendre partida de la política, de les coses que ens concerneixen a diari d’una manera directa, amb consciència de gènere i amb una mirada crítica per poder identificar els múltiples interessos que s’amaguen.

Cal començar a creure en cada una de nosaltres mateixes, empoderar-nos i començar a teixir xarxes de suport mutu per transformar i crear noves formes relacionals i organitzatives.

ressenyes i recepta 18

Vi Ranci.

Un fanzine d’humor àcid navarclí Vi ranci Manresa, octubre de 2010 El passat mes de juny (i som a setembre!) va sortir per fi el primer número de Vin Ranci, un nou fanzine a Navarcles (no és que faci pas falta qualificar-lo de «nou», ja que tampoc n’hi havia cap de «vell»). Ha costat força treure’l, més d’un any de feina —ja

Autobiografía de un irreductible Clarudio Lavazza Ediciones Autónomas Insu Manresa, novembre de 2010 Memoria de un irreductible és una biografia que relata la trajectoria política del Claudio Lavazza. El Claudio va nèixer al 1954 en un poblet proper a Milan. Als 14-15 anys ja comença a tenir gran interès i simpatia pel pensament revolucionari. En plena juventut

para un recuento final de cadáveres).

La Barcelona de la dinamita, el plomo y el petróleo.

1884-1909. (apuntes

Marc Viaplana i Raj Kuter Grupo de afinidad Quico Rivas, 2010.

Lola de Bellesguard Berga, agost de 2010 «En Barcelona, la miseria no se crea ni se destruye, solo se transforma». Així s’obren les pàgines d’aquesta curiositat literària. Un llibre atípic que repassa 25 anys de propaganda pel fet a la Rosa de Foc. Un text apareix dividit en dues parts ben diferenciades.

veieu el que ens costa també anunciar-ho— per 12 pàgines en blanc i negre i tamany A5. I, a més, de qualitat pèssima! Els dibuixos i els escrits estan fets a la manera tradicional, a mà! Però això no és el pitjor: les idees estan pensades amb el cap! Som una colla d’heretges que no seguim els bons consells de la tecnologia moderna moderníssima (però teníem remordiments i ens hem fet un facebook).

El fanzine té un efecte degradant i corrupte, com el de l’alcohol (bé, ja se sap, aquesta és una d’aquelles frases que s’espera que es digui en un editorial ben super-mega-revolucionari, tampoc és que siguem tan vanitosos,

comença a militar a Proletaris Armats pel Comunisme (PAC); posteriormente ho farà a Comunistas Organitzats per l’Alliberament Proletari (COLP). És interessant destacar que durant la dècada dels setanta (a Itàlia) la van anomenar «els anys de plom» per la gran confrontació que es va donar entre grups revolucionaris i l’estat. En aquest període es compten per desenes tant les morts dels nostres companys assassinats per la policia com pels ajustciaments de policies-jutgesfeixistes… L’autor del llibre va ser un protagonista més d’aquests anys de plom fins al 1982 quan s’inicia un procés contra ell i altres companys.

En el moment de la detenció no el troben, és en aquest moment quan

Primer, ens trobem amb una cronologia dels diferents atemptats presumptament d’arrel llibertària que van convertir Barcelona —i sobretot, Ciutat Vella— en un polvorí. La història s’inicia amb la descripció de l’ocupació durant una nit del consistori de la plaça Sant Jaume per part d’una cinquantena d’anarquistes, alhora que apareixia un nou periòdic anarquista: La Solidarité Revolutionnaire.

A partir d’aquí, es succeeix la cronologia. Un fet darrere l’altre. A voltes, s’utilitza la transcripció literal extreta de la premsa burgesa de l’època —l’autor utilitza bàsicament La Vanguardia— per donar a conèixer l’acció. D’altres vegades, es barreja de forma curosa l’aportació personal

no ús pensessiu pas). Però el que és ben segur és que ens omplen cada dia la copa de vi ranci! (ús hi heu fixat? quina metàfora més xula!).

Polítics preocupats pel poble, el votant (o no tan votant) emprenyat, famílies bones, persones criticades, empresaris generosos i treballadores explotades o a l’atur... tothom en veu, però ¿qui ho fa de manera feliç i qui de manera hipòcrita? Una cosa és segura: a Navarcles, de vi ranci en consumim totxs. I molt! (i això que la major part de les vinyes ja fa anys que les van arrencar; deu ser cosa d’aquell cep bord que creix als marges).

Per descomptat, qui volgui embriagar-se amb nosaltres pot contactarnos a «virancinavarcles@gmail.com» i presentar un document que acrediti la seva més pura navarclinitat (serveixi el bitllet del bus Navarcles-Manresa o Manresa-Navarcles). S’accepten dibuixos, còmics, poemes, textos, fotografies... tot allò que pugui ser fotocopiable. Més que res és que aviat ens posarem a fer el segon número (per tenir-lo llest de cara als Jocs Olímpics d’Hivern de Barcelona i anunciar-ho al número 137 del pèsol negre). Ah, per cert, ja avisem que elxs autorxs no cobren res, que després no hi hagi mals entesos.

passa a la clandestinitat. En aquesta situació es veu obligat a marxar del país i es refugia a França i és als noranta quan arriba a Espanya. Es va fer famós a Espanya al desembre del 96 per haver matat a 2 dones policies en la fugida d’un atracament a una sucursal del Banc Santander a Córdoba.

Durant aquest període de clandestinitat i a través de les expropiacions va estar recolzant econòmicament la lluita que es continuava desenvolupant a Itàlia. També és interessant destacar que a través dels fets de Córdova arriben a la Península Ibèrica les idees i pràctiques insurreccionals (com una corrent més dins de l’anarquisme).

lat de les seves aventures en aquest temps, tant quan està clandestí com a la presó. Un dels relats més potents del llibre és quan un company seu explica com va viure el suicidi de Paco Ortiz, Una vegada estant pres, en el llibre també s’apunta sobre el suicidi de Paco Ortiz; mític pres social i polític que va estar lluitant dins de les presons tant per les millores dels presos com en contra de l’il·legal FIES (a l’igual els demòcrates ja ho han legalitzat com Guantanamo pels Yankis).

El llibre en sí, no és més que el re-

i la notícia literal. A més a més, diverses fotografies i dibuixos extrets de la premsa satírica de l’època il·lustren atemptats heterogenis: des del romàntic ram de flors de Morral, fins a la dèria d’acabar amb els urinaris de les Rambles a base de dinamita.

Sigui com sigui, els autors són capaços de fer un apunt interessant a un dels períodes de l’anarquisme menys publicitat a casa nostra. Un període històric ple de bombes rudimentàries i muntatges policials, enmig d’un anarquisme adolescent, que poc després esdevindria un moviment de masses.

La segona part del llibre es centra en la descripció de la Setmana Tràgica, la posterior repressió i solidaritat desencadenada utilitzant imatges d’aquells

La recepta d’hivern de la famosa iaia Ramona La sopa de col Ramona

1 porro camagrocs secs

Bages, desembre de 2010 Ingredients:

Com la fem?

1/4 de col de cabdell 2 pastanagues 1 xirivia 1 moniato

Tallem el porro a rodanxes i el sofregim amb una mica d’oli d’oliva.

Quan ja està una mica fet hi afegim la pastanaga i l a xirivia tallades. Al

cap de 5 minuts hi afegim el moniato tallat a trossets i seguidament la col tallada a lamines i els camagrocs. Hi tirem un grapadet de sal i deixem que les verdures treguin la seva aigua. Les deixem fer 10 minuts i seguidament hi tirem aigua cobrint bé les verdures.

Ho deixem bullir durant mitja hora. Hi podem tirar una mica de pebre, llorer, farigola, segons ens agradi.

Ideal per escalfar el cos en els freds vespres hivernals.

Actualment està pres a l’estat espanyol per l’acusació de doble homicidi, aquí estarà més de 20 anys a la presó i desprès encara ha de comparèixer davant la justicía francesa i italiana.

dies convulsos. Tot i que, no és una part exempta d’originalitat —per exemple, il·lustra i justifica la revolta amb 26 declaracions incendiàries dels feixistes de l’època—, sí que és un període molt més difós i conegut, avui en dia. I, per tant, es fa més difícil mantenir la sorpresa i l’atenció aconseguida en la primera part del llibre.

Sense cap mena de dubte, ens trobem davant d’una obra peculiar dins dels àmbits editorials en què navega l’anarquisme local contemporani. Una obra senzilla, però original —sense pretensions doctrinàries—; no deixa de ser una simple cronologia, però amb una maquetació tan acurada i incisiva, que la converteix en una rara avis digne de lectura.

autogestiona’t contra el poder 19

Pràctiques per una altra cultura de l’aigua

Vista lateral en planta del wsec, des d’aquí només

Marcelina Arroyo del Charco Manresa, desembre de 2010 Les persones som l’únic animal terrestre que caguem en aigua. És una paradoxa que s’aguditza a mesura que l’aigua es va convertint cada vegada en un bé més escàs i la seva gestió, possible causa d’abusos i conflictes. Ja hem sentit a parlar de la necessitat d’una altra cultura de l’aigua, sobretot des de la campanya contra el transvasament de l’Ebre. Avui a «l’autogestiona’t» abordarem des de diferents angles la problemàtica de l’aigua i apuntarem alguna idea per portar a la pràctica una altra relació amb l’aigua.

Quan l’aigua passa de ser un dret a una mercaderia L’aigua cobreix un 78 % de la superfície de la Terra (97 % aigua de mar, 3 % aigua dolça). Aquest 3 % d’aigua dolça no és tota potable i el seu accés i distribució no són gens equitatius a nivell mundial. Com a promig, cada habitant del planeta consumeix 600 m3 l’any, dels quals 50 són potables, això equivaldria a 137 litres al dia.

Però si mirem com està repartit aquest consum el desequilibri és evident: un nord-americà consumeix 600 litres al dia, una persona a Europa entre 250 i 350, mentre que les habitants de l’Àfrica subsahariana només en consumeixen entre 10 i 20 litres al dia.

Semblaria que el cicle de l’aigua és inesgotable, plou, l’aigua baixa pels rius l’aprofitem, la depurem, la tornem als rius, arriba al mar, on s’evapora, es formen els núvols i torna a ploure.

Però hem de tenir en compte un parell de qüestions: cada vegada som més persones consumint enormes quantitats d’aigua, i aquesta l’anem contaminant amb elements cada vegada més difícils de netejar (fins i tot per l’evaporació). Mica a mica l’accés

es veu una de les dues càmeres.

a l’aigua, sobretot potable, es fa més difícil. El mal anomenat desenvolupament ens ha abocat al consum desenfrenat de l’aigua. Per posar algun exemple: cada vegada que tirem de la cadena acompanyem un pixat o un cagarro amb 6 litres d’aigua potable cap a la claveguera obtenint dos problemes, pèrdues d’un bé preciós i dificultat de netejar-lo posteriorment.

Un altre: en les pràctiques agràries intensives es pot arribar a la paradoxa que per generar un sol ou en una granja industrial facin falta 180 litres d’aigua, (Riechmann, 2003). Colpidora és la imatge, (que il·lustra aquest nociu efecte del sobre consum) de les barques que naveguen en un desert d’arena salada on abans hi havia la gran extensió del llac d’Aral (27.000 km2), mar interior situat a Karakalpakstan (Àsia Central), després que als anys ’60 l’antiga URSS (que aleshores governava el territori) desviés els dos grans rius que alimentaven el mar per poder regar conreus de cotó.

El cas del llac d’Aral ha estat per motius econòmics relacionats amb el cultiu de cotó. A altres indrets del món motivacions també monetàries s’avoquen a la gestió, si cal desviació i sobretot privatització de l’aigua. Escandalosos són els casos de la Patagònia, zona fronterera entre Xile i Argentina, originària del poble Maputxe, on estan en venda aqüífers, glaceres, llacs, i entre els seus compradors trobem Benetton i altres capitalistes europeus.

Un altre exemple escandalós de com la gestió i privatització de l’aigua pot escanyar a un poble és el cas de Palestina. Després de la guerra dels 6 dies i la posterior ocupació del territori palestí, Israel aprofita el 95 % de les fonts hidràuliques de Cisjordania i del Golàn del total de tots els territoris ocupats a més de les aigües del riu Jordan. Les autoritats israelites pro-

Vista frontal en planta del wsec, on es poden apreciar les dues càmeres.

hibeixen a les ciutadanes palestines construir o servir-se d’infraestructures hidràuliques sense autorització prèvia (limitant molt més els permisos que no pas entre els colons, per exemple en el nivell de profunditat d’un pou: un palestí com a màxim pot cavar fins a 60m, en canvi un colon fins a 500m). Mekrot (la companyia d’aigües israelita) gestiona el 70 % de l’aigua utilitzada als territoris ocupats. A les nostres comarques es consumeix aigua de l’empresa Israeliana Eden Springs, implantada als Alts de Golan. Des d’aquí animem al seu boicot en solidaritat amb el poble palestí que fins i tot té negat el lliure accés a l’aigua que circula pel seu territori.

Anant més a prop de casa, observem que una de les zones més conflictives referent a la gestió de l’aigua és el litoral mediterrani. Zona amb escassetat de l’or blau, però amb molta demanda, a causa de la massificació urbanística i turística. La gestió, moltes vegades integral de l’aigua (captació, potabilització, distribució, depuració, clavegueram), està pràcticament privatitzada i repartida en poques mans. Alguna de les empreses més presents són per ordre de més presència: L’empresa francesa Veolia (la seva filial espanyola és Aquàlia), que durant molts anys ha estat també filial de FCC-Medio Ambiente. Per tant en un sol grup es reunia la gestió de les aigües, de la construcció, de la gestió dels residus, la gestió del transport públic i d’infraestructures d’energia.

Aquesta diversificació en les matèries que controlen els dóna un poder impressionant a l’hora d’intervenir en noves adquisicions, decidir en aspectes que afecta a la vida de les persones, i els facilita total opacitat (s’han descobert vessaments tòxics a rius, no pels seus controls sinó per anàlisis externs com per exemple mercuri a l’Ebre).

Agbar seria una altra de les empreses amb molta presència en la gestió d’aigua al llarg del litoral mediterrani.

Està controlada en un 49 % per la Caixa i un 47 % per Hisusua (la qual és controlada per Suez, una poderosa empresa francesa que gestiona bona part de les aigües de Xina, Xile, Argentina, Brasil i també l’Estat Espanyol a través d’Agbar), al llarg del territori que ocupen van acumulant denúncies per aigües contaminades, (Aguas de Liemeira Sao Paolo, I Northumbrian wàter a Anglaterra). Però elles ho arreglen a cop de talonari, com per exemple quan al 1989 Suez va regalar 19 milions d’euros per la campanya del futur alcalde de Grenoble.

Per totes elles la gestió de les aigües és un negoci rodó, ja que les infraestructures inicials (on els costos són alts) van a càrrec de l’estat, i elles entren

en el moment de la gestió, manteniment, i cobrament de les factures. Evidentment els seus interessos no són els del respecte al medi ambient, ni el de donar un bon servei a les persones d’un bé vital i escàs, sinó l’enriquiment sempre creixent. Malfiem-nos-en.

Construcció d’un wàter sec Exposem a continuació com construir un wàter sec (o sanitari ecològic sec), que ens permetrà defecar sense haver de fer servir aigua, i en lloc de generar un residu molt difícil de netejar, obtindrem un ric adob. Existeixen diferents models, més senzills o més sofisticats, alguns que barregen orina i excrements i d’altres que els separen.

Us n’exposarem un i a partir d’aquí que cadascú faci ballar la imaginació.

El primer pas que hem de fer és deixar de tenir por als excrements, nosaltres els generem i en podem treure un ús. No penseu que és una espècie de latrina antiga, tampoc és un pou mort, és diferent, molt més sa i ecològic. El segon pas és decidir la ubicació i dependent de la disponibilitat de lloc anar per un model més senzill o un altre que ocupi més espai.

El més senzill de tots és un cubell amb tapa, que el podem col·locar en un banc foradat al lavabo, on cada vegada que defequem hi tirem una mica de palla, o fulla seca (carboni en definitiva que compensa els nitrats de les defecacions), i posteriorment (cada 4 dies) ho anirem incorporant a un compostador exterior. Hem de tenir en compte que el compost basat en excrements humans a part de ser molt fort, també pot portar paràsits que ens podem contagiar si els posem a l’hort, per tant aquest compost el farem servir per jardins, arbres o plantes que els fruits i les fulles comestibles no toquin al terra.

El model que exposarem pot fer servir el lavabo interior, sempre que hi hagi cert desnivell i possibilitat d’accedir-hi per l’exterior, o bé es pot fer tot íntegrament a l’exterior (amb l’evident necessitat de terreny).

Les parts més importants del wàter sec són la tassa i la càmera. El model que us proposem està format per dues tasses i dues càmeres. La càmera és on aniran caient els excrements i hi

tirarem carboni cada vegada que defequem. El volum d’aquesta ha d’estar ben calculat, hem de preveure que hi càpiga tota la defecació de la gent que circula per l’habitatge en qüestió durant 6 mesos, que és l’època que tardarà tot plegat a compostar-se. Farem servir mig any una tassa amb la seva respectiva càmera, i al cap de mig any començarem a utilitzar l’altre, deixant reposar, fermentar i compostar la primera. S’ha de tenir en compte que una persona durant 6 mesos pot omplir 60 litres de volum (això equivaldria posteriorment a un sac de compost), aneu multiplicant per la gent que sou a casa. Aquest recipient haurà de tenir una porteta amb fàcil accés per tal de poder treure el compost cada 6 mesos.

Us posem alguns exemples de dimensions de càmeres per diferents volums: Llargada Amplada Alçada 1m 0,70m 0,80m 0,90m 0,55m 0,70m 0,95m 0,60m 0,80m

Vo l u m 560litres 346litres 456litres

Per tal que el wàter no faci pudor i facilitar-ne la necessària ventilació de la càmera haurà de sortir una canonada (de plàstic o bé galvanitzat), que sobresurti dels punt on fem vida, si aquest és negre i li toca el sol al llarg del dia afavorirem el tiratge dels vapors i per tant de les possibles males olors.

Si no fem separador pels orins el muntatge és més senzill, però hem de tenir en compte que no hi podrem pixar massa, només quan anem a cagar, les altres vegades o haurem de fer en altres llocs, sinó la barreja seria massa líquida i costaria el seu compostatge.

Si voleu més informació o bé a Internet o al llibre: Lourdes Castillo: Sanitario Ecológico Seco. Manual de diseño, construcción, uso i mantenimento. Mexico 2002. Us el podeu descàrregar a www.zoomZAP.com Vista exterior del wsec.

preses i poesia 20

Carta de Mariana, mare de Rodrigo pres pel 4F Mariana Hola, les escribo con un dolor enorme, con angustia e impotencia. Ya saben que con fecha 18 de octubre de 2010, la sección 21ª de la Audiencia Provincia de Barcelona, rechazó la petición del art. 100.2 que permitiría a Rodrigo poder salir a trabajar de lunes a viernes. Lo peor y que más nos preocupa de todo esto no es solo el rechazo, sino además los argumentos que utiliza la Jueza Teresa de la Concepción Costa Vayá, para negar la petición: «… se trata de un individuo de ideología anti-sistema en general, con una total falta de asunción delictiva, que en ningún momento de su trayectoria ha reconocido su actividad delictiva…»

También en la cárcel le han inventado un «parte» que significa que no puede optar a salir, y que según «Servicios Penitenciarios» que depende del Ministerio de Justicia, es un parte que les parece totalmente sobredimensionado. Pero este domingo Rodrigo nos explicaba que, aparte de todo esto, desde que ingresó en prisión en diciembre pasado, lo han calificado con letra D, que es la más baja. Ésta es una clasificación interna en los Centros Penitenciarios, y que según me explicaron en Servicios Penitenciarios y el Gerente de la misma Cárcel, se hace en automático en los computadores, según las actividades que desarrolle.

Bueno, Rodrigo desde que ingresó a la cárcel ha hecho todo lo que le han aconsejado la «Junta de Tratamiento» compuesta de psicóloga, tutor, educadora, jurista y asistente social. Le aconsejaron que pagara una gran cantidad de dinero a la familia del policía, con la promesa de que haciéndolo salía en una semana «máximo» y se hizo; ya sabemos que no sirvió de mucho. Se le dijo que trabajara en la cárcel, y tiene uno de los mejores trabajos: es el jefe de limpieza del polideportivo, y tiene jornada completa. Tengo que decir que esto le impide estudiar, que es lo que nosotros queríamos que hiciera. También participa en el grupo de teatro, en baloncesto y en música los sábados. Cada una de las actividades

debiera darle puntaje para la calificación, que debiera ser A por el solo hecho de tener trabajo.

Rodrigo nos decía que hasta los que trabajan para él, están calificados con A y que lo peor es B. Nadie se explica que tenga una D, ni los otros presos ni tampoco su tutor ni su psicóloga, según lo que le han dicho.

También a mi me dijeron que debía haber un error en esto. Lo increíble, por decirlo suave, es que esta calificación depende de la «Junta de Tratamiento», es decir, de los mismos que «no entienden que tenga una calificación tan baja»… ¿?

Nos queda claro que no importa lo que hagamos, lo que haga o deje de hacer Rodrigo, lo que se hable o con quien se hable, en definitiva no dejarán salir nunca a Rodrigo, por uno u otro motivo, por errores de computadores o partes inventados… o hasta imagino que le pondrán droga en los bolsillos… es claro que lo quieren mantener dentro.

Todos los que asistimos al Juicio en la Audiencia Provincial, amigos, periodistas, políticos, personalidades que fueron como Observadores, la Comisión de Defensa del Colegio de Abogados de Barcelona, el Observatorio de Derecho Penal de la Universidad de Barcelona, tantos representantes de ONG y cuantos pudieron entrar, sabemos con claridad (lo vivimos) cómo los jueces protegieron a la policía, si hasta les tenían una

salita para que conversaran los testigos antes y después de atestiguar, a pesar que esto no lo pueden (o no podrían) hacer. Sabemos cómo los jueces no escucharon (todos nosotros si) nada que no fuese lo que dijeron estos policías, ni siquiera los informes médicos que descartaban la tesis de los policías. No importaba lo que se dijera, lo que no se dijera, lo que se comprobara… solo se aceptaba la historia «sincera» de la policía. Esa es la justicia, esa fue la justicia. Eso lo seguimos viendo.

Y pienso que en este momento los políticos que saben que Rodrigo es inocente: Joan Clos, Jordi Hereu, Montserrat Tura, todos ellos tuvieron en su mano el informe que hizo público Joan Clos (Alcalde en ese entones de Barcelona) que decía que un macetero había herido al policía.

Un informe hecho por los mismos policías que luego acusaron a Rodrigo de tirar una piedra. ¿Dónde está ese informe? ¿se esfumó como tantas otras pruebas exculpatorias?

Jordi Hereu es el actual Alcalde de Barcelona (que jamás tuvo el coraje de recibirme), Montserrat Tura es Consejera de Justicia, que me prometió ayuda pero no sé ahora a qué se refería.

Ellos siguen la vida tranquilos, no sé cómo lo hacen. Y ahora al abogado un juez le dice que si Rodrigo no reconoce el delito, será muy difícil que salga. Claro, pero lo que esta «gente» no sabe, es que mi hijo tiene principios, tiene fuerza y coraje, y

que sus ideales van mucho más allá de toda la corrupción que hemos visto. No va a jugar el juego podrido que quieren que juegue. El está preso y, por lo que estamos viendo, lo seguirá estando, pero todos éstos personajes públicos no le llegan ni a los tobillos ni se imaginan la belleza de una persona tan bella, tan digna y fuerte como mi hijo. Estoy orgullosa de él, pero lloro todos los días, escribiendo esto y recordando durante la semana su mirada a través de los vidrios durante las dos medias horas de los fines de semana. Lloro porque no sé que más hacer, a quien recurrir, porque, si es tan claro que es inocente, está preso. Lloro porque todo esto ocurrió cuando tenía apenas cumplidos sus 21 años, estudiaba, era feliz… y acaba de cumplir 26 y le quedan aún dos de condena. Y se le va a ir los veinte años encerrado… ¿para qué? ¿por qué?

Lloro y tengo impotencia, rabia (algo que jamás antes sentí), amargura, un dolor que me explota en el pecho.

Todo esto se debe saber. Todo esto hay que gritarlo al mundo. Les pido que le escriban, que le manden fotos, que cuenten la historia, que no se olviden de que Rodrigo está en una celda, entre rejas.

Me gustaría que recibiera mil cartas, que supieran como lo quieren. Escríbanle dos frases, una postal. Hay que poner remitente. No le manden cosas porque no se puede.

Dirección: Rodrigo Lanza Huidobro C.P. Quatre Camins (MR3) Apt. Correo 335 08400, Granollers Barcelona España Cualquier idea díganmela. Cualquier cosa que lo pueda ayudar.

Mil gracias, mil besos y un abrazo fuerte mío, con ánimo y deseos de libertad.

Y nos vienen a decir que ya no podemos soñar mauricio erre La verdad ya no aparece en sueños ahora está en el calendario — dicen mientras nosotros nosotras nos tomamos de las manos y corremos escapando de cárceles hospitales y escuelas para entrar en un túnel que nos recibe con su lengua que no es ni padre ni madre dando la espalda a las metáforas acumuladas por una civilización de cucarachas que en nombre de un sueño falseado han sabido construir puentes hacia la ninguna parte acertijos para eruditos neocapitalistas y enormes piedras con las que tropezar partirse la cara sangrar un poco y rehacerse a partir de esta herida Y entre el sueño falseado y el cambio de rostro aparece otro sueño y una tierra (que es esta) en la que nosotras peleamos y gritamos y peleamos y empuñamos nuevamente el fuego de nuestros corazones y la verdad no es renuncia sino venganza compleja y ardorosa que derriba de una vez los cimientos de este laberinto desigual y es sólo entonces cuando devenimos lobos y aullamos a la luna y no es de cartón.

Contra la valla de los realistas Entonces empuñamos el viento contra la valla Y la valla cayó desapareciendo al fin la separación de las imágenes que oímos al andar por las calles de esta ciudad: blanco-negro-azul y una mancha roja, acuosa y sobreviviente.

Entonces empuñamos el viento contra la valla y de nuestra revolución llovieron litros y litros del alegre elixir que sólo quien escupe y sigue escupiendo pudo provocar.

Porque «en tiempos difíciles, no abandoné la ciudad; en los buenos tiempos, no tuve intereses privados y en tiempos desesperados no temí nada».

preses 21

Els dos anys de la presó de Lledoners plens d’irregularitats Un carceller de Lledoners detingut per narcotràfic, juntament amb dos policies locals i un carceller més L’espurna Manresa, desembre de 2010 El novembre de 2008 entrava en funcionament la presó de Lledoners a Sant Joan de Vilatorrada (Bages).

Durant aquests dos anys la presó de Lledoners ha estat motiu de polèmica per les irregularitats, els canvis organitzatius i administratius o per altres incidents dins de la presó, entre altres factors. Cal recordar que des del seu emplaçament i construcció, la presó ja presentava greus irregularitats fins al punt de considerar-la, judicialment i urbanísticament parlant, una presó il·legal. Aquesta incongruència urbanística es va arreglar a cop de legislació, arreglant i implementant el POUM de Sant Joan de Vilatorrada. Per altra banda, cal esmentar els canvis en el seu equip directiu. Des de la seva primera Directora General, Montserrat Pina, fins a Joan Carles Soler, última persona que ha dimitit del seu càrrec de subdirector de Règim Intern aquest passat mes de febrer. Anteriorment en el mateix càrrec també va dimitir Carles Enric Lòpez. L’últim escàndol esdevingut a la presó de Lledoners és la imputació d’un carceller, cap d’unitat i comandament intermedi, en una xarxa de narcotràfic.

Xantatge i enllaç El carceller detingut és una de les set persones que el passat 26 de novembre van anar a presó sota l’auto dictat pel jutjat d’instrucció número 16 de Barcelona. Aquestes set persones, entre elles dos policies locals de Badalona i un carceller més de la presó de Quatre Camins, van ser detingudes la última setmana de novembre acusada de pertànyer a una xarxa de narcotràfic i extorsió. Segons s’ha pogut filtrar a la premsa, una de les set detingudes, excarceller també, tenia una pseudoempresa de seguretat amb la qual aconseguia informació sobre actuacions policials que poguessin afectar a la xarxa , a través de la complicitat dels dos policies municipals de Badalona. Cal esmen-

tar, que un dels policies és el marit de la cosina de Bartomeu Muñoz, ex alcalde de Santa Coloma de Gramanet i un dels màxims imputats pel cas pretòria. Aquest policia local també va ser uns dels màxims organitzadors de la col·lecta econòmica que va permetre a Muñoz pagar la fiança i sortir de la presó.

El DERT va estar inutilitzable un temps El Cap d’unitat de Lledoners, juntament amb l’altre carceller de Quatre Camins, sembla se que tindrien les funcions d’enllaç entre les persones integrants de la banda empresonades i les que estan a l’exterior. A més, els carcellers aplicaven extorsió a persones d’altres bandes rivals que estaven empresonades, com l’amenaça d’ introducció de droga a les pertinències de la presa si no es complia amb el xantatge demanat. Totes les persones imputades estan sota presó provisional a l’espera de judici.

UGT presons torna a guanyar Aquesta notícia va explotar en eleccions sindicals a Serveis Territorials de l’Administració de la Generalitat i per tant en l’àmbit penitenciari. Els dos carcellers detinguts eren delegats sindicals de la Central Sindical Independent i de Funcionaris (CSIF), a més el cap d’unitat de Lledoners tenia un càrrec de responsabilitat dins del sindicat. El seu advocat és el famós carceller M. Alluè actualment del CSIF, el qual ha estat en diverses seccions sincials des de UGT fins a CATAC. Aquesta escàndol va fer posar

en marxa les estructures sindicals de presons per tal de defensar la imatge del col·lectiu carceller, en especial el sindicat UGT presons. Els resultats de les eleccions en l’àmbit penitenciari ha estat un majoria, un 54% dels vots de totes les presons catalanes, per aquest últim sindicat. Si analitzem el resultat per a cada presó, podem veure que la majoria de presons guanya la UGT menys a la presó de Ponent que guanya CCOO i a la presó de Dones Wad-Ras on els resultats de UGT estan quasi empatats amb CSIF. Pel que fa Lledoners els resultats són els següents: 3 vots en blanc, 1 vot nul, 146 vots a UGT presons, 65 vots a CCOO, 45 vots a CSIF i 2 vots a CATAC. A més d’aquests sindicats també s’hi ha presentat els sindicats la intersindical- CSC, el sindicat d’infermeria SATSE i la CGT. Aquest darrer sindicat apareix a les candidatures perquè es presenta als Serveis Territorials de l’Administració de la Generalitat de Catalunya i no pot discriminar l’àmbit de presons i repressiu de la resta de

l’administració, ja que rebutja les afiliacions de presons i repressió en general (polícia i seguretat privada).

A terra el DERT! Com si d’un somni fet realitat es tractés, el Departament Especial de Règim Trancat (DERT, mòdul d’especial seguretat, més conegut a l’estat espanyol com a FIES) de Lledoners no existeix o no va existir durant un llarg temps.

Malauradament no és que no hi va ser, sinó que va estar inutilitzable per les reiterades fallades en el sistema de seguretat. Diverses vegades els sistemes d’obertura de cel·la han fallat, fins al punt que les mateixes persones preses han pogut obrir les cel·les elles mateixes i han pogut accedir fins al pati intern. Degut a aquest error, l’administració penitenciària ha hagut de traslladar la població presa sota aquest règim a altres DERT d’altres presons. Tot i així, actualment torna ha tornat a funcionar, ja que

hi ha hagut diverses protestes. L’últim incident de denúncia és l’incendi provocat en una cel·la del DERT,el passat 29 de setembre.

A banda d’això, la moderna presó de Lledoners també li manca infraestructura. Aquest estiu, amb dos mòduls encara per obrir, ja es va arribar al límit de la presó, 750 persones.

L’any passat, per les dates de Nadal, la població presa de Lledoners va fer un plante general per la manca de condicions de la presó. Aquest es va finalitzar, segons fonts penitenciàries, «sense cap incident». Tot apunta que molt probablement aquest any torni a haver-hi un altre plante general.

agenda, humor i poesia 22

La ROSA MALALTA Rosa estàs malalta.

El cuc invisible que vola de nit amb el grop terrible ha entrat al teu llit de joia escarlata i el seu amor fosc i secret et mata.

William Blake Traducció d’Enric Casasses El CUC PERDUT Cuc, estàs perdut.

La rosa tan guapa que brilla de nit per tu se destapa.

D’amor te la menges.

T’ha fet venir, dius.

La rosa s’esmuny.

La mates. Somrius.

Blanca llum Vidal 3-8-2010 Montpeller AGENDA Divendres 31 de desembre 11:30hs, Marxa a la presó de WadRass + Esmorzar popular [C.P. de dones Wad-Rass, c. Doctor Trueta nº 76-98, L4 Bogatell] 13:30hs, Menjador vegà i passi de vídeo sobre els CIE al CSOA La Teixidora [CSOA La Teixidora, C. Maria Aguiló nº 35, L4 Poblenou] 17hs, Concentració al CIE de Zona Franca [Bus 109, sortida a les 16hs des de pl. Espanya] 20h, Marxa de torxes a la Presó Model [C.P. d’homes La Model, C/Entença nº 155, L5 Entença] Gran festa de cap d’any a l’Ateneu Columna Terra i Llibertat (c. Balç 4 de Berga).

Vine disfressada de superheroi, no s’accepten humans sense superpoders.

>>> entrevista. Ve de la pàgina 24 23

I llavors vas tornar a Espanya quan va morir Franco?

Sí, bé, dos anys després, per si les mosques, al 1978. Jo anava i venia de França, la meva vida en part estava a París. Sí que m’agradava tornar, però llavors va arribar el desencís. Les coses aquí havien canviat molt i no era el que esperava. Jo pensava que quan això petés, seria maco.

>>> ve de la pàgina 24 Llavors quan surts, fas la tesina i segueixes estudiant?

De fet, jo seguia estudiant per tenir el carnet d’estudiant, mantenir la residència, aconseguir una beca com a refugiat polític. A la Universitat de Vincennes podies aconseguir els diplomes sense quasi anar a classe. Però després em vaig anar animant i vaig fer la tesi doctoral «El teatre de la tesi», una anti-tesis.

Explico el teatre que s’ha de fer per obtenir una tesis, és un manual de metodologia de com s’aconsegueixen les tesis.

Les tesis en general són molt pobres, molt poc creatives, pel què és va a buscar un diploma i una especialitat. I hi ha grans escriptors i investigadors amb tesis molt pobres, perquè s’ha de seguir una metodologia, llegir uns llibres i arribar a unes conclusions.

Sent poca gent es poden fer coses importants.

I mentre vas estudiar allà ja no et devien controlar més oi?

De vegades sospites que et poden vigilar. És la feina de la policia. No saps si et vigilen o no. Estem en una societat panòptica. I fins i tot, jo, un dia estant tranquil, anant a la universitat, em van venir quatre policies, i em van segrestar per saber si sabia alguna cosa del Jean Marc Rouillan, considerat en aquell temps enemic número 1. Se’m van endur sota un pont, a les afores de París, coma les pel·lícules, amenaçant-me; i jo els deia que ja feia temps que ho havia deixat i que no sabia res. I ells inisitint que havien trobat el meu nom en el seva agenda.

El dia abans havia dit als amics: «Crec que em segueixen, avui una persona davant de casa m’ha demanat l’hora. Crec que volia saber si era espanyol.

Potser és paranoia».

M’havies comentat que, abans d’estar a Barcelona, havies estat a la CNT de la Bisbal.

Bé, ells feien una revista i jo hi vaig participar. La revista, la vaig trobar fa poc a l’Ateneu Enciclopèdic, mirant el catàleg, són 2 o 3 números que representen l’energia d’un moment.

Vaig escriure allà sobre el cas Scala, un bon article sobre el moment on mostro el muntatge, com els mitjans de comunicació estaven aprofitant els fets per criminalitzar i manipular a la CNT. I els vuitanta?

Bé, entre aquí, Canàries i França; anava fent però vaig estar un any a la presó a Suècia.

I això de Suècia? Per allò dels xecs del Lucio?

Bé, ara se que eren del Lucio.

Jo estava relacionat amb el contacte del Lucio, un de Madrid, de la COPEL que ho organitzava amb uns italians que li portaven alguna cosa d’esencial per a les falsificacions. Era fàcil d’aconseguir diners a poc risc. Clar, jo me’n vaig anar a Suècia, que allà les presons estan molt bé (rialles).

Jo en dos dies em vaig fer amb 4 milions. I estàvem allà amb anarquistes espanyols. Un que em va avisar que hi havia problemes amb l’hotel. Vaig entrar jo i allà sí, ens esperava la policia. Teníem els diners a sobre, a mi només em faltava recollir el passaport. En aquell temps vivia aquí a Barcelona i parlàvem de muntar una escola llibertària. Jo era pedagog i volia formar una comunitat educativa. Creia que 3 o 4 milions era de sobres per a començar. Vaig estar un any a la presó sueca i després vaig anar a Canàries, després vaig anar voltant; quan no tenia diners, buscava feina i sempre trobava alguna cosa. Enviava currículums. I vaig treballar aquí a Barcelona, a l’Ajuntament, amb en Manuel Delgado, el Toni Puig que escrivia a Ajo Blanco, tota aquesta gent, que vam muntar els Centre Cívics i nosaltres vam formar els futurs directors. I també vaig treballar com educador de carrer a Salt.

I al 1988 te’n vas anar cap a Nicaragua?

Sí. I com a professor per lliure.

Tenia un doctorat i aquí no me’l convalidaven perquè no els agradava. I volia conèixer món. Va ser una mica de casualitat, perquè aquí va venir el rector de la universitat, de la UCA, dels Jesuïtes, i m’hi vaig presentar. I em va dir que sí, que necessitaven gent i em va fer tots els tràmits, els permisos, papers i tot. I va ser una experiència impressionant.

Allà em vaig dedicar a filmar molt, a tafanejar per tot arreu.

El temps de la revolució fou un temps especial inobliable. Fou molt trist veure’ls perdre, de baixada total. Molt trist. Es van esfondrar deu anys d’esforços, de lluites, de la gent que ho havia donat tot. I després, gent denunciant-se... jo me’n vaig anar.

Vas tornar cap aquí i...

Bé, passo primer per Canàries, París, Emporda, sempre la mateixa volta i depenet de la relacions personals.

Sí, abans em deies que als anys setanta...

Sí, segons les relacions amoroses, anava cap un cantó o un altre. Em deixava portar.

També em deies que quan deixaves una relació...

Sí, això em passava de jove, me n’anava a les manifestacions a tirar pedres, a fotre canya. D’això me’n vaig adonar que quan estava ben aparellat i ben enamorat, la política era secundària. I quan estava sol, o quan em deixaven, llavors a cremar-ho tot.

I anar voltant...

Sí, per exemple, als setanta també vaig estar a Gaza i Israel i vaig veure les injustícies que es feien allà.

Total que vas cap a Veneçuela ja als noranta, no?

Sí però vaig acabar a Colòmbia que és molt interessant en l’àmbit de música, la cultura i en l’àmbit de festes, de tot, és molt ric. I m’hi vaig estar 10 anys.

Sóc pessimista però crec que s’aprèn actuant.

I em vas comentar que les FARC allà, estaven per tot.

Especialment en aquestes zones de la selva, on jo vivia, les tenen molt controlades.

Imagina’t, allà on estava jo, a Guainia, un territori com Catalunya són 20.000 habitants.

Però a la capital, que ja són 8.000, hi ha tots els militars, els jutges, fiscals, notaris, tot el que vulguis, tot el que és del govern. Però te’n vas 20km enllà, tot per riu, perquè no hi ha carreteres, i ja és control de les FARC. I al mateix poble també. A mi em van robar un motor i vaig anar a denunciarho a la policia i em van dir que ho havia de denunciarho a les FARC, que eren més eficaços. I aleshores em van dir que aquell era un enllaç, l’altre també, i l’altre també.

I llavors vaig conèixer una mica el tema. Jo, des que vaig començar a treballar allà, fent excursions per turistes, que era una bogeria perquè allà no venia ningú perquè era zona roja... però sí que m’ho vaig muntar; i jo disfrutava buscant rutes, i camins, i fent propaganda i guies de rutes per visitar. I portava als pocs turistes a visitar els indígenes curripacos, puinaves, els miners d’or, la majoria garimpeiros, brasilenys, les maravelles de la natura, tepuis, etc. L’últim any vaig treballar de professor. I va ser quan vaig denunciar la corrupció, de com se malgastaven els diners públics. I em vaig implicar més del compte.

I em vaig posar del costat dels indígenes, a denunciar la corrupció que hi havia, que se n’enduien més del 20 % de què hi havia destinat a cultura o salut pública. I carreteres que refeien cinc vegades i no hi havia res. I aquests diners, com que no sabies els diputats per qui treballen; perquè allà tothom treballava o pels narcos, o per les FARC, les autodefenses, vés a saber contra qui et ficaves.

I llavors et vas emprenyar i vas tornar.

Vaig tornar perquè la meva mare estava molt malalta. I ja anava preparant el viatge. De totes maneres, jo ja pensava en tornar. Sinó no m’hagués implicat en política.

I ara ja fa temps que estàs aqui.

Sí, des del 2001.

I ja fa dos o tres anys que estàs a l’Ateneu Enciclopèdic i a la CGT? A la CGT vaig entrar-hi, quan vaig treballar a TV3. Vaig participar al documental de «Zona Roja», del Felip Solé; sobretot en el capítol de la Revolució, que era el que més m’interessava i insistia en les discussions. A la tele, hi havia els de CGT i jo em vaig apuntar amb ells. Vaig seguir amb la CGT a l’atur, perquè

m’interessava reagrupar-me amb els aturats; i allà em van obrir les portes per contactar amb aturats. Però després jo em vaig interessar molt per lo del 11-S, vaig estar investigant durant 3 anys com un boig i vaig parar de tot, el tema dels aturats, la CGT, tot. I fins el 2004 que amb el Joni, que el conec de l’Ateneu Enciclòpedic, ens vam ajuntar amb el Ricard Vargas i vam començar a denunciar a MediaPro (empresa on estaven tots els exdirectius de TV1, TV2, Tele5, A3, una màfia total) arrel de la pel·lícula de Salvador. I vam pensar d’aprofitar el film per denunciar la situació del JeanMarc Rouillan, que el tenen oblidat. Fins i tot podíem recolzar la pel·lícula si aquests tios firmaven i feien campanya perquè sortís el Jean-Marc Rouillan. Era això, o fer la crítica i donar a coneixer la situació del Jean-Marc Rouillan.

I ara portes un parell d’anys militant fort, com veus els moviments socials o moviments antiautoritaris?

Jo no havia militat mai. Jo havia estat amb comandos autònoms segons les circumstàncies. Fan una putada els del govern i reacciones; no era sistemàtic en el meu cas. He sigut un mal militant, a temporades. Sense continuïtat. Trobo a la gent més acomodada i més integrada que abans. Hi ha gent jove inquieta, i el moviment més interessant és l’okupa. Són gent que es mou, que fan accions i que d’alguna manera s’organitzen des d’abaix. El moviment sindical està molt fotut, desgraciadament. Ens tenen molt controlats; a través dels mitjans de comunicació; l’educació està molt pitjor; i els rics fan el que els dona la gana. Sóc pessimista però crec que s’aprèn actuant.

Moltes gràcies Txema, salut i endavant amb les lluites!

entrevista 24

PARLEM AMB…

Txema BOFILL

INVESTIGADOR, LLIBERTARI, ACTIVISTA SOCIAL I AVUI L’ENTREVISTADOR ENTREVISTAT Gaia Talls & Pep i tu & Txema (Berga-Capolat-Sants) Potser el teniu vist de diverses manifestacions o el coneixeu de l’Ateneu Enciclopèdic Popular o bé potser heu llegit algun dia el seu blog (http://blocs.mesvilaweb.cat/txemabofill) o alguna de les entrevistes que fa al Catalunya. Sí avui parlem amb el Txema Bofill, un pedagog, activista, investigador, revolucionari i, de fa un temps entrevistador.

El Txema va néixer el 2 de gener de 1953 a la Bisbal d’Empordà. Fill d’una família burgesa va anar a l’escola nacional i als deu anys al Seminari. Sí, anava per capellà, ell de fet volia ser missioner a l’Àfrica, ho tenia idealitzat. Curiosament amb aquells capellans va aprendre amb molta llibertat, aprenien en català i fins i tot van aconseguir que anar a missa no fos obligatori. Predominaven, ens diu, els educadors i professors joves i progressistes.

Era un adolescent i ja va prendre consciència política mitjantçant els escoltes, els grups de teatre independent. Als 17 anys va anar a estudiar a Barcelona, primer en la Residència Ramon Llull, desprès ja independent de la familia en pisos.

La lectura de De Proudhon a Cohn Bendit, d’Heleno Saña el va marcar, va trobar-hi el que ell pensava i feia.

A Barcelona comença a estudiar Medicina i al mateix temps a participar en una vaga contra els números claussus, que va durar unes quantes setmanes. A les cèl·lules de Bandera Roja, amb el PSUC, amb els trotskistes, una sopa de lletres considerable, anava flirtejant amb uns i altres. Deixa medicina i passa a Filosofia, un altre disgust a la família —cabells llargs, filosofia, hippies, mogudes i merders diversos—. De seguida contacta amb els anarquistes, el Bombetes i gent de l’Escala, els que seran anomenats Estudiants Llibertaris, on també hi havia en Casasses repartint un folletó amb poemes, etc. A les lluites universitàries es va especialitzar a fer de piquet i muntar manifestacions curtes i seguides a diferents punts de la ciutat. Cinquanta o cent persones, pedres, de vegades còctels i el mínim de detencions. Diu que anava sempre arreglat, sense «pintes» per no cridar l’atenció. Sent poca gent es poden fer coses importants, és un dels lemes del Txema, fruit de l’experiència, és clar.

La carrera no la devies acabar?

La carrera, què va. Nosaltres marejàvem molt els professors.

A filosofia uns quants varem cremar les unitats de valor que varen aprovar. I a mi em van expulsar per la lluita dels menjadors. Com que ens varen apujar els preus, entràvem sense pagar, i al cap d’uns dies varen fer piquets per a que ningú pagués. Quan no ens varen voler servir menjar, varem assaltar els menjadors i serviem el menjar. Això va durar dos o tres dies fins que va venir la policia. Desprès en varen detenir per fer unes pintades contra Franco a la Universitat de Girona.

I vas estar gaire temps a la presó?

Tres o quatre mesos. Clar, surto en llibertat condicional, però em demanaven 2 anys.

I vaig decidir marxar, a més la mili no la volia fer... i cap a Toulouse.

A Toulouse devies contactar...

Amb els anarquistes exiliats, que ens van acollir. Hi havia la Federica Montseny, l’Hortènsia Torres, i altres persones que no recordo. I jo em vaig quedar a la casa de qui dirigia la impremta. Després a París vam estar a casa del Miguel Moreno, que era d’un grup de la CNT de París. I vaig connectar també amb el Diego Camacho.

Però llavors encara no havies contactat amb la gent del MIL? No. Estant a París, tenen lloc les detencions del MIL. I nosaltres muntem un comitè de solidaritat amb els presos del MIL, per explicar que no eren gàngsters sinó polítics i per donar-los a conèixer.

Estàvem sobretot amb joves de l’«ORA», francesos que eren fills de refugiats anarquistes.

I en una d’aquestes reunions, el Jean-Marc, la Pilar i el Cricri del MIL, ens connecten ja que amb la Pilar ens coneixíem de la Universitat. Ella em digué que uns companys del MIL ens volien parlar i vam anar a fer un cafè amb ells; jo i

el Miguel Moreno. Així vam entrar en contacte. I vam anar a Toulouse per organitzar la campanya de solidaritat i més coses. Nosaltres estàvem en el Comitè, fent vida normal, estudiant a la Universitat, i la meva situació era la de refugiat polític.

I d’aquesta reunió amb el JeanMarc i tal, què en va sortir?

Ells s’acabaven d’autodissoldre, per tant ja no podem dir que eren el MIL. Baixem a Toulouse, participo editant els llibres del «Maig del 37», i les revistes del MIL, en una impremta a Toulouse.

Fa uns mesos acaba de morir l’ànima d’aquesta cooperativa, en Bernat Reglà, que també va participar en el GARI. En aquesta impremta s’editaven llibres de resistència, pamflets i la revista Basta! I encara continua. És una impremta canyera, combativa.

Llavors encara no havien assassinat a Puig Antich, estaven detinguts i tu amb en Jean-Marc durant aquests mesos vau anar fent coses?

Sí. Una de les primeres accions fou un intent amb el Jordi i la Pilar de passar a l’interior (Barcelona) per la muntanya.

Ens havien d’estar esperant.

Però vam veure una finca que feien senyals de llums, i els contactes que no arribaven i clar, nosaltres anàvem amb llibres del «Maig del 37» i armats i tot; i ens vam tornar a tota pastilla. En Jordi em digué : «agafa la pistola i si hi ha un control, jo no paro, dispareu» I jo li vaig respondre: «jo no sé com va això. Millor jo condueixo i vosaltres que saps com funciona...». I ens en vam tornar a Toulouse per caminets.

I vas deixar el grup de solidaritat amb el MIL? No, jo seguia. Però anàvem i veníem. Els del MIL havíen perdut pisos, armes, cotxes i estaven aillats. Calia refer una infraestructura per a poder actuar. Quan van matar

el Puig Antich, hi havia tot d’espanyols que volien fer coses.I s’havia d’organitzar, hi havia una energia de l’hòstia, estàvem tots amb ràbia, però no hi havia massa capacitat organitzativa. Nosaltres formavem part d’un grup autònom a París i ens vam ajuntar amb en Jean Marc Rouillan i companys del MIL. Llavors s’organitza el GARI? Sí, perquè en Pons Llobet, l’Oriol Solé seguien condemnats a mort. Es monta el GARI a Toulouse, amb el Jean-Marc, els de la impremta, els de París, que érem nosaltres, un grup de francesos que coneixia el Jean-Marc, i l’Alberola i Lucio del «Primer de Maig».

Ens vam ajuntar per decidir tot d’accions i havíem de trobar algú per segrestar per a poder pressionar al règim.

Parla’ns del GARI L’interés del GARI és que ja no és un grup autònom d’amics, sinó que ja és una organització, una xarxa de grups. El nom surt després del segrest del Suàrez. Feiem atemptats a tot allò que era espanyol.

Uns anarquistes vascos feien accions més situacionistes; es van carregar el Príncep d’Espanya al museu de la Cera, van tallar ponts i carreteres que anaven a Espanya, varen intervenir en el Tour de França.

Es tractava una mica d’aïllar Espanya. I clar, a França, a Bèlgica, a Holanda, a Itàlia, es feia per tot arreu, llavors sí que impressionava una mica. Això no surt als llibres d’història, aquí està el problema. Perquè ara resulta que els que van canviar el règim del franquisme van ser el Rei, el Fraga, el Suarez, tots fraquistes. I es silencia el rol de les vagues dels obrers i els estudiants, les manifestacions, i totes les protestes més o menys violentes arreu del mon. Tots nosaltres vam debilitar el règim però no se’n parla.

A França et detenen arran de què?

Em van detenir quan vam sortir del judici del Miguel Moreno. Jo vaig anar-hi perquè feia una vida normal, enténs?

I va i em detenen perquè algú m’havia denunciat per un atracament, havia donat el meu sobrenom, el Sabata. I algunes accions jo ni les coneixia, però venien policies de tot arreu, de Bèlgica, Toulouse, a tot arreu on hi havia hagut accions; i a veure on estava jo aquell dia o aquell altre.

El Sabata, dius?

Sí, algu dels estudiants llibertàris m’ho va posar, perquè en un piquet vaig perdre una sabata al donar una patada a un cotxe. I em van dir així.

Tothom es posava noms, hi havia «el barbut», «el bigotis» i altres noms així. I a França m’ho van taduir amb el nom de «Zapata».

Un cop detingut vaig fer una vaga de fam de 23 dies demanant que em traguessin de la presó per ser innocent. I en Jean Marc Rouillan i els altres també feien vaga per tenir l’estatut polític. I finalment ens van donar l’amnistia i ens van treure al rebre l’estatut polític. Estàvem dintre de la Cour de Sécurité d’État i vam ser els últims presos polítics de França. I ara ja no hi ha presos polítics a França, ara tots són comuns. Vam ser els últims presos polítics reconeguts.

I quan de temps vas estar a la presó?

Nou o deu mesos. Però clar, estaves amb la intranquil·litat que t’hi podies tirar un munt d’anys. Fou en Giscard d’Estaing, de dretes, que ens va amnistiar. Hi havia una tradició política francesa que cada cop que hi havia un president, s’amnistiaven presos. També va amnistiar a bascos, palestins, OAS d’extremea dreta, etc.

Continua a la pàgina anterior>>>