el pèsol negre núm. 62

número

el

pèsol negre

62

Publicació Llibertària de l’Alt Llobregat i Cardener octubre - novembre - desembre · 2013

II època

5.000 exemplars

L’Hospital Comarcal Sant Bernabé en mans privades El passat 4 de juny, el Patronat de l’Hospital Comarcal Sant Bernabé va aprovar convertir l’hospital en una fundació privada sense ànim de lucre.

Això implica cedir la gestió a patrons privats encara desconeguts.

D’aquesta manera, el govern consistorial de Berga segueix la línia de progressiva privatització de la sanitat pública ja iniciada fa uns anys per la Generalitat de Catalunya. > 3

La reforma de Manuel Soria al servei de l’oligopoli energètic La reforma del model energètic que impulsa el ministre d’Indústria José Manuel Soria demostra una vegada més l’estreta relació entre el lobby energètic i el govern. Aquesta decisió, que justifica per la baixada de la demanda, ajuda a mantenir els “ingressos” del sistema elèctric, però no plantegen una revisió en profunditat del seus “costos” mitjançant una auditoria independent. D’aquesta manera faciliten que l’oligopoli energètic existent segueixi obtenint grans beneficis. > 10

Mobilització i posicionaments a les Festes Majors de Manresa Aquest any, tot aprofitant la Festa Major Alternativa de Manresa, la Coordinadora per la Transformació Social, el Capitalisme i el Patriarcat ha recuperat un dels actes recurrents que feia temps que no es veia durant aquestes dates i ho ha fet amb una manifestació contra l’Ordenança del Civisme de Manresa.

A més, dins de la FMA hi hagut posicionament col·lectius coherents que han generat certa polémica. > 9

BAGES

BERGUEDÀ

Cinc anys de C.P. Lledoners

Nova mort en mans del Mossos

Multades per no callar a Berga

Els reptes del poble kurd

Manresa · Al novembre farà cinc anys que la presó de Lledoners va entrar en funcionament. Cinc anys d’una institució opaca a la comarca on la resta de la població resta sorda, cega i muda. > 5

Vilada · El passat mes de juliol en Youseff va ser abatut per diversos agents dels Mossos d’Esquadra.

Tot va començar quan els mossos van decidir perseguir un “sospitós”. Sembla ser que pels cossos repressius ser d’origen migrant sempre ha sigut un moti per aixecar sospites. > 6

Berga· Dos persones van ser multades a pagar 200 euros el passat Primer de Maig, acusades d’una falta de Desordre Públics malgrat no haver estat identificades oficialment pel cos dels Mossos d’Esquadra.

Aquesta pràctica s’està extenent últimament arreu de les contrades per silenciar la dissidència política. > 6

El poble kurd està sol en un territori on tots els seus veïns són enemics declarats de la seva llibertat. Malgrat tot, sembla saber nedar prou bé en aquest riu tan remogut. Una de les propostes que realitza és el Confederalisme Democràtic. > 15

ARREU

DOSSIER CENTRAL

SLa demolició íria: d’un país

aquest pèsol 2

Sumari

És el moment d’aixecar-nos Pep i tu Berga, setembre de 2013 Les circumstàncies socials objectives no poden ser més clares per a l’activació d’un anarquisme amb iniciativa, que proposa i deixa ja solament de defensar-se.

Editorial

L’estat del benestar ha arribat a la seva fi. La socialdemocràcia que l’acompanyava també està en hores baixes. A Catalunya l’engany del nacionalisme té a tota la parròquia distreta que es dedica a donar la mà al seu explotador. I el que és pitjor de tot: la via parlamentaria té a la major part de l’esquerra política i social -també a la suposadament extremamirant el Canal Parlament. Aquesta és la foto del moment. Un moment que ha estat possible gràcies a trenta anys de delegació que van venir després de quaranta de dictadura. Una dictadura que va fer un genocidi, fet que va suposar que l’experiència llibertària de lluitar contra el poder fos pràcticament esborrada, no sense lluitar. Portem més de trenta anys de fracassos llibertaris, molts per culpa dels mateixos protagonistes. Delegació, consumisme, individualisme, societat de l’espectacle, mitjans de masses al servei dels poders, xarxes socials mal païdes, nacionalisme i liberalisme en alça, pèrdua de la consciència de classe i manca de referents i manca d’experiències d’horitzontalitat i acció directa configuren la situació actual.

Pàgina 3 (actualitat): _Es regala hospital Però aquesta lamentable situació demana a crits propostes no delegatives, demana acció directa en tots els terrenys socials. Per posar un altre exemple: les manifestacions i protestes han acabat sent definitivament una desfilada domesticada i de comiat que anuncien la següent derrota. Lluites que comencen sent de base acaben sent tancades pels professionals del pacte de sempre. És per això que en realitat és un moment òptim per a les anarquistes. Per mostrar les nostres pràctiques i donar exemple.

La propaganda pel fet de nou. Les organitzacions anarcosindicalistes han demostrat la seva poca utilitat, molta organització per poca activitat i poca vida a organitzar. Podrien ser una altra cosa i és clar, però ara són el que són. La resta de l’anarquisme és molt jove i mal organitzat per disputes no pertinents i heretades. És el moment de les anarquistes, no ho dic per animar, ho penso sincerament.

Actualment tot està controlat per la política parlamentaria i partidista, els

moviments socials lluny de ser autònoms, en gran mesura estan presoners d’aquestes lògiques.

Com ha passat tants altres cops.

Com als anys vuitanta. Després del parlamentarisme no creix l’herba. Però no som poques les que seguim apostant per les lluites directes contra totes les injustícies i les autoritats que les creen i de manera directa. Al parlament els cavalls acaben fent el que han de fer: menjar de la menjadora com i amb la resta.

Insisteixo, ara és el moment òptim per començar a donar exemple i aviat, veurem els primers resultats, la situació començarà a canviar i les lluites seran autònomes, de base i ja no respondran als interessos de cap partit o objectiu aliè als de les que lluiten. Vénen temps d’autogestió i lluita, només cal que encenguem el misto.

Pàgina 4 (actualitat): _Comença a caminar la Biblioteca Social la Inquieta _Ni públics ni privats Pàgines 5 (actualitat): _Una altra presó no és possible.

Crònica de cinc anys d’extermini Pàgina 6 (abusos de poder/memòria): _Ens volen calladetes _Assassinar amb total impunitat _Crònica XVI marxa-maquis Alt Llobregat Pàgina 7 (actualitat): _La cortina de fum dels nacionalismes Pàgina 8 (anticarcerari/antirepressiu): _Joaquin Manrique, ni oblidem ni perdonem _La reforma del Codi penal... o com perpetuar la repressió Pàgina 9 (actualitat): _Coses que passen enmig de les Festes Majors de Manresa

Directori llibertari de l’Alt Llobregat i Cardener Berga

Pàgina 10 (abusos de poder) _El sol ja no és gratis!!! _El perill dels magatzems de gas Pàgines 11-14 (Dossier central): _Síria: la demolició d’un país

Manresa

Pàgina 15 (d’arreu): _El Confederalisme Democràtic del poble kurd

ATENEU COLUMNA TERRA I LLIBERTAT: c. del Balç 4 baixos esquerra. 08600 Berga. www.bllibertari.org

CENTRE D’ESTUDIS PEDRO FLORES cestudispedroflores@gmail.com centreestudispedroflores.blogspot.com

CENTRE D’ESTUDIS JOSEP ESTER BORRÀS: c.del Balç 4 baixos dreta. 08600 Berga.

Tel i fax: 938216747. cejeb@cejeb.org. www.cejeb.org

CGT: c.Circumval·lació 77, 2n, 08240 Manresa. Tel. 938 747 260. Fax 938 747 559. cgtmanresaneteja@hotmail. com

CGT: c. del Balç 4 baixos. Tel. 938 216 747. sad@cgtberga.org. www.cgtberga.org

CNT-AIT/CSO VALLDAURA: Plç. Catalunya, 9, entresol 1r 4a. 08241 Manresa. sov@manresa.cant-ait.es www.cnt. es/manresa

CNT-AIT: c. Pinsania, 7. 08600 Berga.

Sallent AMICS D’AGUSTIN RUEDA, CGT: c. Clos 5, 1r, 08650 Sallent. Tel. 938 370 724. Fax 938 206 361. sallent@cgt.es. www.cgt.es/sallent ATENEU POPULAR ROCAUS C. Santa Llúcia 1, Sallent www.ateneurocaus.cat

CSO LA TREMENDA: c. Hospital 24-26, 08241 Manresa columnaclitoriana@hotmail.com

Pàgina 16 (defensa del territori): _No a la MAT! No al sistema que la necessita!

Pàgina 17 (autogestiona’t): _Cap a unes Arts Marcials Anarquistes Pàgina 18 (antipatriarcal): _Amor lliure Pàgina 19 (ressenyes): _El riu de les dones _Anarquisme, fet diferencial català _El senzill, guerrilla i presó d’un maqui

RÀDIO BALA 106.4 FM: radiobala.radiobala@gmail.com http://radiobalamanresa.wordpress. com

Pàgina 20 (el dia que em van enredar/la recepta): _La recepta de la iaia Ramona.

LA DISTRI: c. Escodines, 11.

08241 Manresa.

Pàgina 21 (in memoriam) _El Joan (DEP) Pàgina 22 (humor i poesia)

Qui som

Edita: Col·lectiu PÈSOL NEGRE. El pèsol negre no és el portaveu de cap entitat i per tant no representa a ningú més

www.pesolnegre.info

Pàgina 23 (art)

On trobaràs tots els números en PDF, debats i altres informacions.

Pàgina 24 (entrevista): _Parlem amb... Joni D.

enllà de qui hi participa en cada moment. Els articles són responsabilitat de qui els fa. A qui li piqui que es rasqui.

Si vols col·laborar econòmicament et deixem el número de compte: 1491 0001 22 2028287627.

Tancament d’aquesta edició: 17 d’octubre de 2013.

En aquest número hi ha participat: Alerta, A l’agüait, Ali Bei, Ateneu Anarquista Columna Terra i Llibertat, Espectre Electromagnètic, Gaia Talls, Georgina, Gerard Vilardaga, Inquieta, Joana, Josep, Konvent.0, L’espurna, La RiuAda, Las primas, Lola de Bellesguard, Marxa Maquis 2013, Moscalnas, Mutenrochi, NOMAT, Pep i jo, Pep i tu, Per què unes setvetes si les sabates de taló queden millor, Preso=Tortura, R,M., Ramona, Roger

Contacta amb nosaltres: info@pesolnegre.info

actualitat 3

Es regala hospital Gaia Talls Berga, 22 de setembre de 2013

El passat mes de juny, CiU i PP van aprovar la conversió de l’hospital de Berga en una fundació privada, cedint-ne la gestió a patrons privats encara desconeguts. D’aquesta manera, el govern consistorial segueix la línia de progressiva privatització de la sanitat pública ja iniciada fa uns anys per la Generalitat.

Els fets: una privatització encoberta El passat 4 de juny, el Patronat de l’Hospital Comarcal Sant Bernabé va aprovar convertir l’hospital en una fundació privada sense ànim de lucre. L’excusa ha estat que el greu endeutament del consistori dificultava la gestió econòmica del centre sanitari. Juli Gendrau, l’alcalde de Berga, ha declarat que “no es ven res” i que es manté la propietat del centre sanitari. Però hauria d’haver detallat que la propietat que es manté és només patrimonial, és a dir, l’Ajuntament seguirà sent titular de l’edifici, del terreny i prou. Per acabar d’arrodonir l’eufemisme, ha parlat d’assolir un major grau de representació d’entitats de la comarca del Berguedà vinculades al sector com associacions de veïns, col·legis professionals del sector (metges, infermeres, farmacèutics...), a part de l’Ajuntament de Berga i el Consell Comarcal del Berguedà. Aquesta aposta per la representació de la societat civil és força cínica tenint en compte que en un Ple del 10 de gener de 2013, el govern consistorial va rebutjar que un/a representant dels i les treballadores/rs de l’hospital formés part del seu patronat.

Així doncs, CiU va fer valer la seva majoria al patronat (òrgan de govern de l’hospital) per avançar en la privatització del centre, tot i que entre les seves promeses electorals hi havia mantenir-ne la gestió pública. Cal remarcar que, en la mateixa junta del patronat, es va aprovar gastar 21.000 € en l’externalització de la gestió privatitzadora, despesa que donarà lloc, segons informacions de la gerència del mateix hospital, a treure pagues extres als i les treballadores/rs o acomiadar-ne.

La privatització opera de la següent manera. Actualment, l’entitat gestora de l’hospital és un ens municipal, tot i ser autònom, que s’aixopluga sota el nom del Fundació Benèfica de l’Hospital Sant Bernabé i depèn de l’Ajuntament de Berga. L’hospital és un organisme públic degut a que la seva constitució es va realitzar majoritàriament amb diner públic: les seves instal·lacions i el seu servei assistencial i mèdic s’han pagat i es paguen entre totes i tots.

La Fundació sense ànim de lucre, el nou format jurídic de l’hospital, és una organització dotada de personalitat jurídica privada. Habitualment una fundació privada es constitueix amb aportacions econòmiques o materials d’empreses o persones. Però en el cas de l’hospital de Berga, la única aportació econòmica i material la farà l’administració pública per donar-ho a la gestió privada. El govern municipal «necessita» alleugerir el seu endeutament, que els hi surtin els números i que tot vagi bé, treient-se de sobre el servei mèdic i assistencial per tal que a la resta ni ens surtin els números, ni ens vagi tan bé.

El context Ja fa més de 3 anys que patim les retallades. L’acceleració de la desaparició de la sanitat pública s’està explicitant en el cobrament parcial o total de les receptes dels medicaments; el tancament de farmàcies pel no pagament per part de la Generalitat; la recent retallada del 20% del pressupost en sanitat (un mínim de 878,6 milions d’euros); l’allargament de les llistes d’espera; anuncis imprecisos de tancament dels Centres d’Atenció Primària; supressió de metges, tancament de plantes, cessió d’instal·lacions públiques a mútues, enviament d’usuaris a la privada i viceversa; exclusió de l’atenció mèdica a dones i nenes/ns sense papers, etc. En aquesta línia, el Pla de Salut 2011-2015 i els Plans de Reordenació Territorial i Assistencial (RTA) de Guarda i Boi Ruiz preveuen ingressar 18.000 pacients menys als hospitals catalans: el Parc de Salut Mar de Barcelona ja redueix en un 37% el nombre de llits aquest setembre. Però es preveuen tendències similars als serveis generals a tot Catalunya. A més, Guarda ja ha confirmat que els RTA implicaran acomiadaments i una major mobilitat dels i les professionals entre centres de salut.

Davant aquest panorama i per millorar la imatge pública, la conselleria ha

canviat paràmetres per avaluar l’activitat amb la finalitat de manipular les dades presentades. Així, ara no solament hi ha llistes d’espera sinó també llistes d’espera per a poder figurar en la llista d’espera. S’estan endarrerint proves diagnòstiques i analítiques, fins i tot algunes que tenen poc cost, per veure si així es dissuadeix als usuaris i opten per anar a la privada.

Si no n’hi havia prou, els centres de salut, especialment hospitals, estan privatitzant-se sota eufemismes com la fundació privada als hospitals de Berga, Manresa o Vic; o sota diferents fundacions com l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona, centre d’una important acció judicial. En el cas de l’hospital Clínic de Barcelona, s’ha anat pel dret a privatitzar sense miraments. En qualsevol dels casos, la gestió sortirà del Dret Públic cap al Privat, fet que afavoreix l’amiguisme, l’arbitrarietat i la corrupció, com fer contractacions a dit o gestionar l’economia i càrrecs de l’hospital potenciant el benefici propi i d’escassa ètica social, per si fins ara no en teníem prou. Els diners públics, de totes i tots, haurien de ser molt protegits; els privats són del seu titular, pel què pot utilitzar-los segons el seu criteri.

La pressió apunta a fomentar la contractació d’assegurances i mútues privades entre la població, tot i què l’alcalde de Berga hagi afirmat que no s’haurà de pagar per anar a l’hospital. Temps al temps.

El què ens queda El què ens imposen és pagar dues vegades: pagar impostos a l’estat del benestar, és a dir, a les institucions públiques, per tal que ens cobreixi uns drets-serveis bàsics com són la sanitat, l’educació i els serveis socials; i pagar per aquests drets-serveis directament, ja que és una obvietat que no els tenim coberts i cada vegada menys. I és que la jugada és fosca. Tots els centres afectats, i els que presumiblement ho seran aviat, duent a terme la pràctica totalitat de la seva activitat pel Servei Català de la Salut, és a dir, la Generalitat. Aquesta, amb diner públic, pagarà la gestió privada que seguirà retallant. De cara a la galeria, la Generalitat es posarà la medalleta de reducció del dèficit evitant la problemàtica de més retallades públiques, continuarà demanant vots per mantenir el poder, amb tots els avantatges que aquest suposa. Les i els polítics/ques tenen assegurada la butxaca plena i, per tant, la sanitat a les mútues privades.

No hi ha cap estudi que demostri que la sanitat pública resulti més cara que la privada. El sistema sanitari de qualitat és deficitari, no s’hi pot fer negoci.

La privatització de la gestió no ho canviarà; la Generalitat continuarà pagant a empreses privades el mateix, o potser més. Per deixar de fer-ho, fomenta el canvi a la sanitat privada.

Boi Ruiz va arribar a afirmar que “la sanitat no era un dret, sinó un bé”: és a dir, una mercaderia per fer diners de la qual ell té el control. Hem donat i estem donant aquests diners a unes persones que han tingut i tenen el poder per ferne el què volen: hem estat anys amb un sistema sanitari públic força deficient que ara serà inexistent. Ni tan sols l’han venut, l’han regalat. S’estan repartint la nostra salut entre elits polítiques i econòmiques.

L’estat de benestar que tant defensa Artur Mas són despeses polítiques de nacionalisme i control social, les subvencions a la premsa servil com TV3 o als sindicats majoritaris per tal que calmin els ànims a treballadores/rs que estem emprenyades/ts. Una bona mostra n’és la reducció del 60% del pressupost sanitari entre el 2012 i el 2013, mentre que el d’Interior (Mossos d’Esquadra i altres cossos de seguretat) només han vist reduït el seu pressupost en un 0,90%.

El què ens queda és no deixar les nostres necessitats i bens col·lectius en mans d’altri, ja siguin elits públiques o polítiques, o en mans de poder econòmic. És

clar que al final els beneficis no són per nosaltres, sinó pels qui controlen aquests bens-serveis-mercaderies, encara que portin l’etiqueta de titularitat pública. La gestió col·lectiva (que no pública) pot ser una realitat, al llarg de la història s’han aconseguit portar a terme projectes semblants i han funcionat. Per això, cal que reaccionem conjuntament, tant professionals com tota la societat. Ja hi han força protestes arreu i al Berguedà ens hi hem de sumar. En realitat, actualment la major part del sistema sanitari a Catalunya s’està mantenint amb uns mínims de qualitat per l’esforç del personal sanitari i la paciència dels pacients. En part ja estem funcionant a banda del sistema. Fem unes passes més enllà, aprofundim en els esforços col·lectius, deixem de donar diners i poder a qui ens roba i pressiona i autogestionem els nostres bens, necessitats i serveis.

1. La Junta del Patronat està formada principalment per representants de l’administració pública, sobretot de l’Ajuntament de Berga i el Consell Comarcal, ón predominen membres de CiU. A més, hi ha 2 veïns en representació de la ciutadania, un dels quals, en Pere Casafont i Clotet, anava a les llistes de CiU a les darreres eleccions municipals.

2. Al maig, la conselleria de Salut va emetre, a través de l’àmbit d’ Atenció Primària de Barcelona, una circular disposant que es facturaran les visites a dones embarassades i nens que “no tinguin targeta sanitària sempre que no acreditin que no tenen recursos”. En quant a l’acreditació de “no tenir recursos”, es tracta d’un procediment llarg i confús, difícil de justificar.

També s’havia de facturar la contracepció d’emergència i la visita conseqüent amb un cost de fins a 80€. Després de l’escàndol, els polítics de torn van intentar justificar-ho sense gaire èxit.

3. Ara, el propi conseller d’Economia afirma que retallaran més per valor d’uns dos mil milions. Afectaran més que res a despeses socials: sanitat, ajuts socials i educació.

4. En la mesura en que no estigui del tot acreditada una malaltia, o allargada innecessàriament la diagnosi, el gairebé segur malalt no entra en la llista d’espera.

actualitat 4

Comença a caminar la Biblioteca Social La Inquieta Inquieta Manresa, octubre de 2013 Des de fa uns mesos està en marxa la nova Biblioteca Social de l’Ateneu Popular La Sèquia. La Biblioteca agafa el nom de La Inquieta, volent assenyalar les ganes d’aprenentatge col·lectiu i d’autoformació que impulsen el projecte.

La biblioteca es composa d’uns centenars de llibres de tota mena, però ja destaquen un important volum de llibres de temàtica social, humanitats, política i història. També hi ha un espai destinat a sala d’estudi, que és una de les idees principals del projecte. La sala és amplia i està ben il·luminada, sent així, idònia per l’estudi. A més, des de la seva inauguració oficial del curs, estarà oberta al públic la sala d’ordinadors, amb connexió a Internet. La biblioteca es completa amb un arxiu, que prové del Centre d’Estudis Josep Ester i Borràs, de Berga, amb molts diaris, revistes i documents que aquest Centre tenia duplicats. L’arxiu s’ha decidit que es digui Ramona Berni, antiga militant llibertària de Manresa, amb la idea de començar a recopilar nous materials antics i que pugui servir de consulta per a qui estigui fent recerca.

El dia 12 d’Octubre es va presentar el nou curs, amb un acte que va consistir en un berenar, una xerrada sobre feixisme a l’estat espanyol, el comentari de fragments de la pel·lícula escrita per Franco “Raza” i la lectura de poemes contra el feixisme. http://ateneulasequia.blogspot.com.es/

Ni públics ni privats: serveis universals i gratuïts Pep i tu Berga, setembre de 2013 La salut, l’assistència social, el transport, la cultura, l’educació i la formació..., molts són els serveis als quals ha de tenir accés tothom de manera gratuïta. Per tant han de ser serveis universals i gratuïts per als usuaris, és a dir finançats amb els guanys que generen altres negocis o impostos.

La gestió d’aquest serveis no pot estar en mans d’empreses privades –de concessió sovint sospitosa– que tenen com a objectiu principal el lucre, ja que l’objectiu ha de ser el bé comú.

Tanmateix tampoc és bo que estiguin gestionades per l’administració pública ja que llavors el bé comú passa a ser un objectiu secundari perquè el principal és l’existència mateixa d’uns llocs de treball –de concessió sovint també poc clara–.

Per tant calen uns serveis universals i gratuïts l’objectiu dels quals sigui inqüestionable: el bé comú.

Com he assenyalat la privatització que defensa la dreta (CiU i PP principalment) porta a que els “amics” dels

polítics –una classe social determinada– faci diners de la gestió d’aquests serveis. El tema és claríssim; l’encaix polítics-empresa és perfecte i assegura que uns i altres s’enriqueixin a causa de la gestió dels esmentats serveis.

Com s’ha vist tan i tan clarament a la sanitat catalana. Són faves contades, el sistema és pràcticament perfecte.

La màfia públic-privat funciona molt bé i no té res a veure amb el bé comú sinó que té a veure amb l’enriquiment d’una classe social determinada de la mà de la classe política.

Ara bé, això no vol dir que hagin de ser gestionats per l’administració pública com defensen les anomenades esquerres (ICV, CUP i en menys mesura ERC i PSC). Ja que la gestió pública serveix d’entrada per tenir una administració gran, per tal de donar millor servei? no, per tal de tenir una clientela política més gran –amb l’afegit o externalitat de tenir menys atur–. De fet el sistema actual se salva per la bona feina d’una petita part dels treballadors públics, una part no poc important actuen com veritables

inútils. Tant dretes com esquerres col·loquen els “seus” a càrrecs tècnics a través de concursos públic realment fraudulents malgrat que siguin formalment més o menys correctes. I doncs, on queda el bé comú? Doncs també en un segon pla. Naturalment no parlem ja dels càrrecs directament polítics o dels càrrecs de confiança o dels “assessors” que també es consideren treballadors públics i que són directament paràsits.

Per tant la contraposició de “serveis públics” que defensen les “esquerres” versus les “privatitzacions” —sigui de gestió o liberalització total— que defensen les dretes “liberals” és una falsa dicotomia, un antagonisme irreal ja que en els dos casos el bé comú que ha de ser l’objectiu principal en la gestió d’aquest serveis queda en un segon pla sinó és que desapareix del tot.

De fet actualment a Catalunya i la resta de l’estat agafem el pitjor de cada sistema: la precarització laboral, la burocratització, el mal servei,

el clientelisme, “ l’enxufisme polític”, la corrupció..., és igual si és un servei gestionat per una empresa privada, pública o concertada, en tots els casos el bé comú queda sobrepassat per les desgràcies que he esmentat.

Per tant, és hora d’obrir els ulls i elaborar un discurs propi encaminat a que l’assistència social, l’educació i la formació, el transport, la cultura, etcètera, siguin uns serveis universals i d’accés gratuït encarats al bé comú. Massa temps els anarquistes hem anat a remolc de les esquerres demanat de manera acrítica “serveis públics” sense més, i cal anar més enllà. Que la falsa tria “públic/privat” sense futur no ens porti a la inacció ni a la desesperança. Hi ha tot un seguit de serveis bàsics que han de ser gratuïts, universals i autogestionats.

L’autogestió total segurament no és possible de la nit al dia, però que no ens enganyin, hi ha mil maneres de començar un procés en aquesta direcció i en aquest sentit. No vull dir que les anarquistes ens conformem amb això (amb sistemes mixtos estatistes

tendents a l’autogestió), nosaltres lògicament ho volem tot. Tanmateix, això no està renyit en voler millores immediates a les quals els demòcrates sembla que hi han renunciat ja que enfront les privatitzacions només aposten per la gestió pública (la qual s’ha demostra abastament que és ineficaç i corrupte per definició).

I doncs com ha de ser la gestió d’aquest serveis? La gestió dels serveis universals i gratuïts ha d’estar en mans d’empreses privades gestionades per les pròpies treballadores i usuàries pagades amb els diners de tots. Amb una normativa de funcionament transparent. Naturalment això ha d’anar de la mà d’altres canvis com el final de la partidocràcia que tot ho pot, però és que no hi ha una altra solució. En la privatització lucrativa i en la administració burocràtica hi perdem totes.

actualitat 5

Una altra presó no és possible Lledoners: crònica dels cinc anys d’extermini.

L’espurna Manresa, octubre de 2013 Al novembre farà cinc anys que la presó de Lledoners va entrar en funcionament. Cinc anys d’una institució opaca a la comarca on la majoria de la població resta sorda, cega i muda davant d’aquesta. El miratge que ens mostrava la Generalitat de la mà dels mitjans de comunicació, ara fa cinc anys, posicionava Lledoners com la presó modèlica de Catalunya. Un “model” que es va anar basant en irregularitats, enganys, maltractaments, tortura, abusos de poder i confabulacions terapèutiques.

Entre el 24 i 25 d’octubre de 2008 van passar més d’11.000 persones en les jornades de “portes obertes”. Ràpidament van aparèixer alguns dels tòpics que a dia d’avui, malauradament, encara es mantenen: “Ara les presons semblen hotels”, “Es viu millor a dins de la presó que a fora”, “Les presons d’ara no són com les d’abans, són una avantguarda”, “Entren a la presó i a sobre tenen feina assegurada”, etc. Davant d’aquests tòpics cal cridar i amb força que la situació actual dins de Lledoners i de la resta de presons catalanes és molt precària, que hi ha una alta taxa de massificació dels espais, una progressiva reducció dels àpats i qualitat del menjar i, per contra, va en augment la taxa de malalties mentals i altres dolències físiques.

I es que segons fonts d’Institucions Penitenciàries prop del 30% de la població reclusa pateix algun tipus de malaltia psíquica, un 10% està infectada pel VIH i més del 50% pateix algun tipus de drogoaddicció. La conformitat social penitenciaria està basada en la medicalització forçada i l’ús abusiu de psicofàrmacs per part de la institució com a mecanisme de control. I es que entrant en l’àmbit del control, la majoria de beneficis penitenciaris (com l’accés a la piscina, a no tenir problemes amb les comunicacions, a tenir permisos, a accedir a les activitats, etc.) esdevenen xantatges per mantenir un comportament submís de la persona presa. Per altra banda, les relacions socials i familiars de les persones preses passen a ser institucionalitzades, controlades i dosificades per l’administració penitenciària trencant els pocs llaços afectius que tenen als extramurs. A més a més, cal deixar clar que la pre-

só és un amplificador de desigualtats i en aquest sentit, és fa més palesa la situació econòmica de les preses.

Els economats s’estan convertint en botigues a preus de luxe gestionades per la mateixa administració a traves del CIRE. En el camps del treball assalariat, les empreses estan veient en els mòduls productius un sucós negoci explotador per una mà d’obra que no supera els 200 euros al mes.

Maltractes, tortura i morts Lledoners ha estat font de polèmica per les diverses denúncies per maltractament i tortura que han anat apareixent al llarg d’aquests cinc anys.

Diverses morts han esquitxat la presó, entre les quals trobem l’escandalós cas d’en Lluís Dalmau. Un home de 73 anys que va morir a la seva cel·la, en condicions molt precàries, després de què la direcció de la presó rebutgés reiteradament el seu acolliment a la llibertat condicional per causes humanitàries recollit a l’article 104.4 del reglament penitenciari. Més endavant esclata la campanya Presó=Tortura la qual va iniciar la tasca de treure a la llum pública les diverses situacions de maltractament. Entre elles hi trobem diverses denúncies perpetrades a Lledoners i en especial al Departament Especial de Règim Tancat (DERT) d’aquesta presó: pallisses, vexacions, humiliacions, contencions amb subjecció mecànica fins a 8 hores boca terra, injeccions forçades que deixen en estat vegetal i tenen efectes destructius a nivell mental, etc. Diversos carcellers han estat imputats en casos de maltractament als Jutjats de Manresa, entre ells el cap d’unitat del DERT de Lledoners.

Desmitificant els mòduls de respecte L’any 2010 apareix el Grup 33, un lobby dins del món penitenciari que té com a base fundacional la implantació d’una aparent “alternativa” dins de les presons – el seu lema és “una altra presó és possible”– basat en el model de la Unitat Terapèutica de Villabona (Astúries). Els suports que té el G33 són diversos i engloben

diversos àmbits. Els més notoris són els partits polítics, els quals tots van incloure en els seus programes electorals de 2010 els punt demanats per la línia política del G-33 en àmbit penitenciari. També inclouen el suport adherit al manifest d’organitzacions com el Rotary Club del Berguedà (gener de 2011).

Aquest grup va començar la seva activitat en el Mòdul 6 de Participació i Convivència (MPC) a Lledoners. En aquest mòdul s’hi destinaven la meitat de l’assignació del pressupost total de tots els mòduls de la presó i també s’hi invertien la majoria de recursos –exemples l’Associació Ared, la qual només aportava activitats i voluntaris a aquest mòdul 6 i el Grup 33 pagava l’edició de la revista exclusivament del mòdul en un format bastant car i discriminatori a la situació de tots els altres centres penitenciaris, segons dades extretes d’un informe de Serveis Penitenciaris relatiu als MPC–. Al desembre de 2012, entra a Lledoners un Nou Pla Funcional en tots el mòduls del CP Lledoners (menys el DERT) anomenant-los “Mòduls Tipus”. Actualment els mòduls 4 i 6 resten com a MPC –però amb molts menys recursos dels que comptaven– i la resta de mòduls intenten esdevenir espais basats en els MPC. Un model que per molt que ens ho amaguin, encobreix la submissió, l’explotació, la censura, la tortura i la impunitat.

Però què és el MPC? Segons dades del mateix G33 aquest mòduls es basen en 7 principis i es podrien resumir en “la creació d´espais lliures de droga i violència, generar nous hàbits de conducta i treball i establir una convivència que resulti terapèutica, amb l’acompanyament i la implicació del carceller”. Podríem dir que aquests mòduls tenen una major dotació de recursos i intenten crear espais d’autoorganització dins del mòdul, donant marge de decisió als presos. La manca de control i vigilància per part dels carcellers està substituïda pel control que exerceixen els propis presos de dins del Mòdul. Així doncs, el pres és converteix en carceller i qualsevol comportament que se

surti amb les pautes “terapèutiques” és motiu d’expulsió del mòdul. També són motius de baixa el fet de presentar recursos o denúncies. Els “mòduls tipus” de Lledoners tenen una intervenció especialitzada, que a la pràctica comporta la inscripció més o menys forçada als programes específics –la negació a realitzar-los és vista com una greu falta conductual–. Els mòduls s’organitzaran en comissions i s’establiran persones delegades o representants a més de dinamitzadores.

S’intenta, que els presos ocupin el seu temps el 100%, ja sigui amb activitats com amb programes. La distribució de la població presa en els mòduls serà estratègica, ja que s’equilibraran entre tots els mòduls la presència dels qui han anomenat presos “amb conductes desestructurades per evitar l’estigmatització, el foment de lideratges negatius”. La traducció d’aquesta frase, és l’aïllament de persones que denuncien les vulneracions de drets dins de la presó i no es presenten amb una actitud submisa davant la institució carcerària. Trobem diversos exemples que constaten aquesta estratègia a Lledoners, ja sigui separant al presos que han denunciat tortures en diversos mòduls o directament traslladant-los a altres presons de Catalunya.

Diversos grups de suport a persones preses i col·lectius anticarceraris han criticat reiteradament aquests ardits que només posen pedaços i no ataquen el problema d’arrel. Com es pot crear espais lliures de drogues, quan la institució mateixa en fa ús i necessita d’aquesta drogoaddicció, ja sigui amb substàncies legals com il·legals?

Vols col·laborar amb nosaltres?

Envians els teus textos a: pesolnegre@berguedàllibertari.org

Com es pot demanar que el carceller actuï com a guia, quan al mateix temps és qui s’encarrega d’aplicar maltractament i tortura? Com crear espais lliures de violència quan la institució carcerària, en sí mateixa, ja és una font de violència? Com es pot anomenar i convertir en ”terapèutic” l’empresonament? En aquest últim sentit, el més greu és l’omissió del perquè aquestes persones es troben tancades, ja que la majoria d’aquestes provenen de l’exclusió social. El sistema punitiu està al servei de l’actual marc politicoeconòmic i tota aquella persona que desestructuri aquest ordre delinquirà i, potser, pel sol fet de sobreviure (més del 63% de les condemnes són per delictes contra la propietat i salut pública). Per tant, aquesta tasca “rehabilitadora” i “terapèutica” el que fa és tractar aquest conflicte social com si fos una patologia, despolititzant l’arrel del problema. Com bé expressa l’autor i antropòleg Álvaro Garreaud: “Por medio de esta operación abstracta, el gobierno terapéutico hace possible una alianza inèdita entre presos, guardias y cuadros técnicos en el interior de un nuevo régimen de verdad que elimina toda referencia a la conflictividad o el enfrentamiento social (de clases), y en el que, inclusive, pasa a segundo plano la distinción entre lo legal y lo il·legal”[1].

1. Cita extreta de: “Umbrales. Fugas de la institución total:entre captura y fuga”. UNIA, 2011.

abusos de poder/memòria 6

Ens volen calladetes!

Ateneu Anarquista Columna Terra i Llibertat Berga, setembre de 2013 El passat Primer de Maig a Berga un grup de persones vam participar en una jornada de lluita contra les injustícies que patim totes. Vam recordar les primeres obreres que van plantar cara al capitalisme just quan naixia i ho vam fer acusant al sistema dels seus abusos. Vam assenyalar alguns dels responsables dels mals de la societat: els banquers i els polítics. Ho vam fer per mitjà de pamflets, amb un megàfon i posant cartells a les seus bancàries i dels qui ens governen. Diversos mossos -entre ells dos secretes- van estar intimidant i destorbant el dret de manifestació per mitjà de constants fotografies i comentaris despectius. Als qui governen no els hi agrada que denunciem els seus robatoris i els seus privilegis.

En record de Youssef Dues persones que no van ser identificades en cap moment i que eren presents aquell dia han estat multades amb dos-cents euros cada una pel Departament d’Interior, que menteix en dir que hi van haver desordres públics. Llistes negres potser? Ui! la democràcia! Han abusat tant d’ella que ja ni ells la reconeixen. I doncs que haurem de fer? Quedar-nos a casa callades i parades? Acumular multes i més multes per exercir el nostre dret a protestar? Cap de les dues opcions ens convenç. La lluita no s’aturarà, això és innegociable, caldrà assenyalar als responsables locals de tot això: els Mossos d’Esquadra i els seus caps, en especial als de Berga, i el nostre alcalde que és alhora el delegat del Govern a la Catalunya Central, ells

són els responsables de la repressió.

Ah! I naturalment seguirem assenyalant als banquers i als polítics que roben sense parar i se’n riuen de tothom descaradament! Cal respondre a aquests dictadors! I cal respondre en proporció a les seves agressions d’una vegada i per totes!

Properament esperem convocar diverses accions de protesta.

Salut i anarquia!

La seu de CiU de Berga, junt amb la de nombroses entitats bancàries, van servir per col·locar uns murals de denúncia de l’expoli que banquers i polítics han fet a la societat.

Crònica XVI marxa-maquis Alt Llobregat Marxa Maquis 2013 Sallent, setembre de 2013 El cap de setmana del 10 i 11 d’agost d’aquest any, coincidint amb el més proper a la data de l’assassinat d’en Ramon Vila Capdevila l’any 1963 (7-8-1963), les companyes de diversos col·lectius de la zona vam organitzar la setzena Marxa-Homenatge als maquis. Una caminada que va tenir el seu inici a Pedret (Berga) i acabà a Castellnou de Bages en record i memòria de la idea i acció d’en Ramón Vila Capdevila.

A la marxa participaren una trentena de persones caminant, a les quals s’hi afegiren una desena al sopar de dissabte i al dinar de diumenge.

La caminada es va dividir en dues etapes; Pedret-Ametlla Merola i l’Ametlla de Merola-Castellnou.

Assassinar amb total impunitat

Tot i que la ruta marcada no era la ruta d’en Vila ni de cap altre guerriller, el recorregut decidit per la primera etapa passava per la ribera del Llobregat (ruta de les colònies), fet pel qual semblà interessant fer aquest traçat. Un company del Centre d’Estudis Josep Ester Borràs mostrà i parlà de les construccions fabrils tèxtils, on les obreres i les seves famílies al llarg del Llobregat, van viure.

Explicà les condicions de vida a nivell laboral i social que vivien aquestes obreres, condicions marcades bàsicament pel control i l’explotació per part dels patrons.

El diumenge, abans d’arribar al nucli de Castellnou i a la masia enrunada de la Creu del Perelló, lloc on en Ramón Vila topà amb la guàrdia civil i la mort, es feren varis parlaments.

Primer biogràfics i després es comptà amb la presència de Josep Mª Reguant, que aquell dia 7 d’agost de 1963 va acompanyar al seu pare, metge de Sallent, cridat pels Guardia Civils a recollir i fer l’autòpsia al Ramon Vila. També va parlar en Jean Marc Rouillan i es llegí un comunicat enviat per l’exmaqui Joan Busquets, que actualment resideix a França.

Arribats a Castellnou es compartí un dinar pro-pèsol i es donà per acabada la marxa-maquis 2013.

Agraïm al Guillem la seva col·laboració, al Xavi i a la gent de l’Ametlla per la seva rebuda i tracte.

Pep i tu Berga, setembre de 2013 Parlar d’abusos d’autoritat per part dels Mossos d’Esquadra pot resultar per desgràcia reiteratiu, però és obligació de qui tingui un mínim de respecte per la vida —pels drets humans qui ho prefereixi— d’explicar-ho. Només al Pèsol Negre hem tret a la llum desenes d’abusos per part dels Mossos d’Esquadra al Berguedà i al Bages des de la implantació d’aquest cos a les nostres comarques. Estrany és el número on no hem de ressenyar algun abús. Abusos que, d’altra banda, solen quedar en la total impunitat. Ens estalviarem fer aquest cop una llista sistemàtica d’abusos, però sí volem recordar-ne alguns d’importants i sobretot els que han tingut resultat de mort. Les càrregues indiscriminades al jovent berguedà el novembre de 2004, o durant la festa major de Manresa l’any passat no han estat episodis aïllats. El cas del jove de Torà el 2003 és un cas de tortures exemplar.

La negació d’auxili al nostre company Pep Isanta el 2005, per molt que es vulgui oblidar els que la vam viure la tenim ben gravada al cap i al cor. La mort amb un matalàs a Cercs de Fancisco Javier Roman l’any 2008 malgrat la poca importància que li va donar la premsa fou un cas claríssim d’abús i impunitat. I clar, la mort del Mustapha a Manresa l’estiu del 2011 o del Sergio el març de 2012, simplement van ser una constatació que en mans dels mossos ningú no està segur. En fi, la llista seria tant llarga... Però resumim: els mossos han abusat i abusen del seu poder i, el que és pitjor, amb total impunitat ja que acaben protegits pel sistema polític, judicial i, per si fos poc, compten també amb la complicitat de la majoria de mitjans de comunicació.

Bé, doncs ha tornat a succeir. El passat mes de juliol el veí de Mollet del Vallès Youseff Laaouni va ser abatut per les bales de diversos agents dels Mossos d’Esquadra a Vilada. El van cosir a trets —15 segons Regió7— després d’una llarga persecució de dos dies que va sortir als mitjans perquè durant el periple el Youseff va disparar als agents i fins hi tot els va arribar a sostreure un vehicle policial. Tot va començar quan els mossos van decidir perseguir un “sospitós”. Ser d’origen migrant sempre ha ajudat a aixecar sospites. Si a més has delinquit alguna vegada a la vida, per als mitjans de comunicació el teu assassinat ja és del tot justificat. Un gran desplegament i 15 trets van acabar amb la vida del Youseff, com si es tractés d’una salvatge batuda per caçar senglars. Amb la única diferència que en aquest cas es tractava d’una persona. Però no tots som iguals. Immediatament el jutge va imputar els cinc mossos que van disparar. Democràcia? Transparència? No, no patiu: el procés “normal perquè l’actuació ha acabat amb un mort”, així ho celebrava el Departament d’Interior, ja que la rapidesa en obrir el procés significaria rapidesa en tancar-lo, tot garantint la impunitat dels executors. I així ha estat unes setmanes més tard, a l’agost el procés ja estava tancat.

Crec sincerament que no som prou conscients dels abusos que cometent els servidors de la llei i en conseqüència de la total desprotecció i desempara en la qual ens trobem. El Pep, el Francisco Javier, el Sergio, el Mustapha, el Youssef són algunes de les persones que han mort a les nostres comarques per l’acció o per la inacció dels Mossos d’Esquadra. Qui serà la pròxima?

actualitat 7

La cortina de fum dels nacionalismes Per què unes set vetes si les sabates de taló queden millor Manresa, setembre de 2013 No és un secret per ningú que els nacionalismes (siguin de dretes o d’esquerres) augmenten en èpoques de crisi. L’increment significatiu de la mobilització i la participació al voltant de la independència de Catalunya, per tant, no és casual. Tampoc és casual el creixement identitari al voltant d’una Espanya unida.

El nacionalisme pot servir de via de fuga per a moltes persones que davant d’una situació social i econòmica complicada, busquen o es reafirmen en una identitat col·lectiva per a confrontar “millor” i “conjuntament” aquesta situació. Buscar la col·lectivitat per a recolzar-se ens sembla, en certa manera, una reacció lògica. El què qüestionem potser és quina col·lectivitat es busca, quina identitat col·lectiva. Per què justament es recau en el nacionalisme, amb totes les tràgiques conseqüències que això provoca.

Primerament, perquè defensem que el nacionalisme interpel·la a la emotivitat; és un sentiment fàcilment manipulable, al què històricament les elits governants han recorregut per a aconseguir els seus objectius.

Per exemple, esbiaixant i model·lant una història comuna. Per escenificar aquesta realitat, en Xavier Díez en el seu llibre Anarquisme, fet diferencial català, explica com el Noucentisme intentà dibuixar una cosmovisió oficiosa sobre el poble català en un moment on la conflictivitat social era molt elevada degut a les lluites obreres. Tot venent un suposat comportament gairebé natural català de seny, treball i ordre.

Desviar l’atenció d’una problemàtica estructural, tot traslladant la culpa a una qüestió nacional Però el nacionalisme defensat per les elits pot servir també com a cortina de fum, per exemple, per a desviar l’atenció d’una problemàtica estructural com l’actual crisi econòmica, tot traslladant la culpa a una qüestió nacional. D’un mal endèmic que també afecta a la denominada societat catalana, responsabilitzar “a les de fora”.

El “Madrid ens roba”, que no deixa de semblar-nos inversemblant quan la classe política i econòmica catalana és la promotora i sustenta de la crisi perpètua inherent al sistema capitalista “a casa nostra”.

També s’ha utilitzat per a envair territoris. Després que el nacionalisme desbanqués, en l’era del racionalisme i el romanticisme, a la religió com a

principal argumentació teòrica per a defensar el colonialisme. Les dues guerres mundials en són una bona prova, però també ho podria ser la invasió a l’Iraq o a l’Afganistan.

A més a més el nacionalisme, és un calaix de sastre on tot hi cap. És interclassista. Deixa innòcua la lluita de classes, perquè tot si val per a defensar una idea; sigui la unitat d’Espanya o la independència de Catalunya. La fi justifica els mitjans i en aquesta carrera desigual, la història ha demostrat

que sempre s’aposta pel pactisme de la unitat nacional tot posposant i relegant en segon terme el conflicte de classes. L’intent de revolució social del 1936 o la lluita anti-franquista són períodes històrics on s’ha demanat unitat (en aquests casos per fer front al feixisme i a la dictadura), i ja s’han vist els resultats, on sempre les explotades surten vençudes i les demandes socials (ja no la revolució social) queden oblidades.

Algunes esgrimiran que això no és del tot cert i potser tenen part de raó, defensant el potencial que té el nacionalisme de l’oprimit, de la nació oprimida, acompanyat d’un component i d’una interpretació classista i/o de gènere. Però sincerament per a nosaltres aquest nacionalisme que parteix d’una situació injusta, de l’opressió d’un estat vers un poble, ens sembla un clau calent que també pot tenir tràgiques conseqüències i no creiem necessari servir-nos d’ell per a fer front a l’ opressió. Perquè creure que la mateixa eina que oprimeix, pot ser la mateixa que allibera no ens acaba de convèncer. No crèiem que per deslliurar-nos de l’opressió de l’estat espanyol, fonamentada en el nacionalisme espanyol, haguem de recórrer al nacionalisme català. Exaltar una

identitat no ens sembla una forma correcta de resistència. En primer lloc perquè oblida un factor fonamental: el principal motiu de l’opressió de l’estat vers la nació és l’interès econòmic, geo-polític, estratègic; l’opressió cultural i política es realitza bàsicament per cercar una uniformització que permeti i legitimi el manteniment de la unitat territorial. Per tant, treure pit i defensar l’orgull de ser catalans només servirà per anar-nos apropant cada vegada més al xovinisme.

sobre i l’exaltació que s’està fent del nacionalisme, de la identitat i la cultura en aquest cas catalana, ens sembla més obvi (i ens podríem servir altre cop de la història) que recorri abans a la xenofòbia i al racisme que no pas a la lluita de classes.

I sens dubte hi ha moltes formes de viure els nacionalismes. Però la realitat és que en la majoria d’ocasions, els separa una ratlla ben fina amb el xovinisme, en la creença de què el propi país és el millor. D’acord que racionalment hi ha tota una argumentació teòrica que suposadament nega aquest indesitjable sentiment, però només fa falta parar l’orella enmig de l’eufòria col·lectiva per adonar-nos que no és precisament així. El nacionalisme ens sembla una estructura emotiva justificada ideològicament, una construcció social difícilment controlable i de conseqüències imprevisibles. La mostra més exagerada, però potser més exemplificant, podria ser el sionisme, on un poble confessionalment parlant oprimit s’utilitza d’excusa per a crear un nou estat opressor. I ens genera un dubte encara més important: si exaltem el nacionalisme com a forma d’alliberament social, què passarà quan simplement no es produeixin els canvis desitjats? És a dir, i aterrant al cas més pròxim: quan Catalunya sigui independent i això òbviament no suposi un canvi estructural, a qui es culparà de tot plegat? Seria genial que el poble, aquesta entitat que sembla omnipresent en els discursos d’alguns polítics, apuntés cap a les elits. Però amb el llegat cultural que portem a

un “seguirem parlant el català, sense fer bandera que ho estem fent”.

Per tant, per nosaltres la forma d’oposar-nos a lleis injustes que tenen a veure amb l’opressió lingüística o cultural, passa principalment per la desobediència. Per exemplificar-ho de forma eminentment simplista seria

Cap a l’autodeterminació total Potser és cert que l’anarquisme no és massa sensible vers l’opressió nacional. Tot i que pensem que molta part d’ell no nega aquesta opressió, sinó que sincerament la relativitza, la situa com una opressió més de tantes altres. L’anarquisme potser té altres prioritats. Es fa difícil preocupar-se per una llengua i una cultura fins i tot institucionalment reconegudes i promogudes, mentre hi ha moltes altres problemàtiques socials amb unes conseqüències més evidents i dramàtiques almenys a nivell humà que resten pràcticament oblidades.

Possiblement també hi té a veure el fet que no se sent del tot seva una determinada cultura, una determinada història. Com participar i sentir-se identificat amb una cultura que de segur també té els seus valors positius però que entre altres està carregada de sexisme, autoritarisme i individualisme? Com sentir afinitat amb una història carregada igualment de colonialisme o religiositat? Com defensar, per posar un cas, el català a les esco-

les, si per moltes de nosaltres aquestes són una de les principals institucions repressives que contribueixen a l’adoctrinament?

A més a més, hi pot tenir molt a veure el qüestionament, el no acabar d’entendre el com es crea la cosmovisió al voltant d’una determinada identitat. Dintre la denominada cultura catalana (o espanyola, o francesa) hi trobem moltíssimes formes de fer diferents més enllà dels estereotips; hi ha realitats tan diverses i confrontades

que ens costa entendre el node comú en aquesta identificació col·lectiva, més enllà de la llengua.

Per altra banda, el sentiment de pertinença per a moltes anarquistes no es circumscriu a un territori determinat i preestablert, sinó que l’acompanya a tots els llocs on s’ha sentit com a casa i ja històricament les idees llibertàries han potenciat el cosmopolitisme, el sentir-se part del món com a forma de solidaritat i germanor.

De totes maneres tampoc ens oposem al procés independentista, tot i saber de la seva utilització com a cortina de fum per part d’alguns.

Simplement les aspiracions independentistes són crear un nou estat, no abolir-lo; amb l’exclusió social que això implica per a molta gent (catalans vers migrants), el manteniment de l’estructura repressiva com és un estat i la dependència econòmica vers el capitalisme que la major part de l’independentisme defensa. I enlloc de lluitar per passar de tenir un estat espanyol a un estat català, preferim dedicar els esforços en la lluites per la llibertat i contra tota autoritat: és a dir, per l’autodeterminació total.

anticarcerari/antirepressiu 8

Joaquin Manrique, ni oblidem ni perdonem Presó=Tortura Manresa, setembre de 2013

Després de mesos de ser-li denegada la llibertat, el passat 4 de setembre Joaquin Manrique va morir a causa del greu estat de salut amb el què havia sortit de la presó de Brians II el passat mes de juny.

Tal i com recollíem en l’últim número del Pèsol Negre (número 61), Joaquín Manrique, pres en lluita a la presó de Brians II es trobava en un estat de salut molt greu (patia diverses patologies, entre altres un càncer de coll el qual li havia fet metàstasi), fortament accentuat els últims mesos. Tot i això se li va estar denegant contínuament la llibertat, tant des del Jutjat de Vigilància Penitenciària com des de la pròpia presó de Brians II. Finalment el mes de juny se li concedí la llibertat per raons “humanitàries” (recollit a l’article 104.4 del reglament penitenciari). Tres mesos més tard, el passat 4 de setembre J.Manrique morí a causa del greu estat de salut amb el que va sortir de la presó de Brians II.

J.Manrique va patir deixadesa mèdica en el seu darrer any de reclusió a la presó de Brians II. * Des de l’octubre de 2012, Joaquin Manrique no va rebre ni l’atenció ni la medicació necessària, fet pel qual el mateix pres es va posar en vaga de fam i es van obrir denúncies per via judicial. Després d’un temps, les millores sanitàries aconseguides no van ser suficients i el seu estat de salut s’anà afeblint.

Manrique va demanar la llibertat condicional anticipada per causes humanitàries, la qual, com dèiem, li va ser denegada diversos cops.

No deixem de pensar que si Manrique hagués estat alliberat al primer moment que es demanava la condicional, la seva malaltia potser hagués estat agafada a temps . Tampoc oblidem la manca d’atenció que va patir Manrique, fet que li provocà l’agreujament de les seves dolències. Assenyalem els motius d’aquest actuar de l’estructura carcerària com una sanció repressiva vers Joaquin Manrique per la implicació que va tenir amb la Campanya Presó=Tortura, en l’activa denúncia de tortures i maltractes, així com diversos abusos de poder que va patir

en el seu pas a la presó de Lledoners.

I és que un cop més, la salut s’ha fet servir com una arma punitiva dins de la violència estructural que comporta el sistema carcerari.

Cal recordar que el 25 de febrer de 2013 van declarar al Jutjat número 4 de Manresa tres carcellers acusats de torturar, vexar i humiliar a Joaquin Manrique al DERT (Departament Especial de Règim Tancat) del Centre Penitenciari Lledoners. Les conseqüències de les agressions van ser diverses lesions, entre les quals contusions a l’orella dreta, contusió al canell dret i dos fractures de costelles. Ara, després de la mort de Manrique, aquest procés judicial segurament s’arxivarà i aquests torturadors continuen fent i desfent a la presó de Lledoners. Res més enllà de la complicitat del sistema judicial i el sistema penitenciari que tantes i tantes vegades s’evidencia de forma incamuflable.

llibertat condicional per raons humanitàries. I és que no deixa de ser totalment cínic que encara s’atreveixin a parlar d’humanitat! I és que com dèiem el cas del Joaquin no és un cas excepcional, segons dades del Departament de Justícia de l’any 2013 des del gener d’aquest mateix any s’han presentat fins a 13 sol·licituds de llibertat condicional demandades a causa de malaltia greu o terminal de les quals només 3 han estat acceptades.

Solidaritat activa amb les preses en lluita!

A terra els murs de les presons!

*Per a més informació sobre les condicions mèdiques a les presons, veure pèsol negre número 61.

El cas de Jaoquin Manrique no és un cas aïllat, són moltes les persones que moren a les presons cada any i moltes també les que moren fora, pocs dies després que se’ls hagi concedit la

La reforma del Codi Penal... o com perpetuar la repressió A l’agüait Manresa, octubre de 2013 El projecte de reforma del Codi Penal aprovat el passat 20 de setembre és una nova mostra de la deriva autoritària que estan desenvolupant els sistemes democràtics per a fer front a les nombroses contradiccions internes que es presenten en el seu interior. El populisme punitiu, impulsat i agreujat des del periodisme convencional, sembla ser la nova tendència que ha arrelat entre bona part de la societat, que resulta impassible a l’escarni de les dissidents i les desposseïdes. Les caretes van caient i la suposada funció social reinsertadora de l’actual sistema penal queda en paper mullat en instaurar-se de facto a l’estat espanyol la cadena perpètua; això si, maquillada amb el nom menys clarivident de “Presó Permanent Revisable”.

S’instaura de facto a l’estat espanyol la cadena perpètua Una de les perles que ens oferirà aquesta nova aberració legislativa és que si es considera que una persona no s’ha rehabilitat després de complir

una condemna, se l’hi podran aplicar mesures de llibertat vigilada durant els següents 5 anys. És a dir, les mesures de llibertat vigilada que fins a l’actualitat només s’aplicaven preventivament, ara es poden aplicar també posteriorment.

Ampliació o difuminació de la figura d’atemptat a l’autoritat Una de les altres característiques del nou codi serà l’ampliació o difuminació de la figura d’atemptat a l’autoritat: així, per exemple, el delicte de resistència activa que fins ara tenia una condemna inferior podrà ser entès com a “atemptat a l’autoritat” Per altra banda, al delicte de desordres públics (que està penat amb una condemna de 1 a 3 anys de presó) se li incorporarà un agreujant si l’il·lícit es produeix en el context d’una manifestació, podent arribar a establir una pena de fins a 6 anys de presó.

Seguint amb aquesta línia de persecució a la dissidència, si les garants de l’ordre establert creuen que es realit-

za una convocatòria que incita a la violència es pot penar a les difusores a un any de presó.

Un nou article que no té desperdici és el 557.ter, que castiga amb penes de presó de 3 a 6 mesos o de multa de 6 a dotze mesos “a los que, actuando en grupo, invadan u ocupen, contra la voluntad de su titular, el domicilio de una persona jurídica pública o privada, un despacho, oficina, establecimiento o local, aunque se encuentre abierto al público, y causen con ello una perturbación relevante de su actividad normal”. És a dir, es tracta d’un article encaminat directament a fer front a les protestes que està duent a terme la PAH en entitats bancàries o a les ocupacions d’escoles, hospitals,... que hi està havent.

Digne de ressaltar també és la desaparició de les faltes com s’entenen avui en dia. Bona part d’elles passen a ser delictes lleus d’1 a 3 mesos. A nivell pràctic, la principal conseqüència que tindrà serà que es generaran antecedents penals on abans no n’hi havia. I òbviament, i sabent dels requisits que

es necessiten per aconseguir la nacionalitat espanyola, aquesta mesura tindrà tràgiques conseqüències per a aquelles immigrants que per robar en un supermercat poden veure truncats els seus somnis. Altres faltes passen a ser administratives, quedant relegades a l’arbitri total de les autoritats i sabent que el cost i les sentències dels processos administratius solen ser més elevats que amb les condemnes actuals per judici de faltes.

El súmmum de tot plegat és que si una persona que ha comès un furt es considera que és un professional (encara que només hagi robat 20 euros, és igual) no se li aplicaria un delicte de furt sinó una pena de 1 a 3 anys de presó. Aquesta llei és una de les més populistes ja que va directament encaminada a satisfer la venjança impulsada pels grans diaris contra els carteristes o els lladres de coure. En la mateixa direcció, nombrar que torna a ser delicte l’activitat del top-manta amb pena multa de 1 a 6 mesos.

També voldríem ressaltar les conseqüències que tindria la nova llei per

a les persones amb un diagnòstic psiquiàtric, ja que tal i com han denunciat alguns col·lectius de salut mental equipara malaltia mental amb perillositat, quan la realitat és que les persones amb malalties mentals han estat més objecte d’abusos i maltractaments que els que han pogut arribar a produir. En aquest sentit, un dels punts més violents del codi és que una persona podrà ser o restar tancada inclús per delictes que no ha comès, en previsió dels què pugui arribar a cometre en el futur.

En definitiva, la previsible aplicació de la reforma del Codi Penal no ens hauria d’estranyar, sabent que les lleis les realitzen els poderosos per a protegir els seus interessos i que estem en un moment on la crisi ha posat sobre la taula les incoherències del sistema. El què resulta preocupant és l’acceptació de la mateixa per bona part de la societat. En tot cas, per a les anarquistes i moltes lluitadores socials suposarà ni més ni menys que una accentuació de la repressió que hi ha hagut fins ara. Haurem, doncs, d’accentuar l’ofensiva.

actualitat 9

Coses que passen enmig de les Festes Majors de Manresa Moscalnas Manresa, setembre de 2013

El passat 28 d’agost unes 300 persones recrregueren els carrers de Manresa per mostrar la seva oposició frontal a l’Ordenança del Civisme de la ciutat, enmig d’una Festa Major Alternativa que vingué marcada per les polèmiques al voltant del boicot a les persones com a forma de fer política.

Aquest any, tot aprofitant la Festa Major Alternativa de Manresa, la Coordinadora per la Transformació Social, el Capitalisme i el Patriarcat ha recuperat un dels actes recurrents que feia temps que no es veia durant aquestes dates: la manifestació que antany havia caracteritzat i polititzat unes festes que poc a poc havien perdut potser, el caràcter combatiu. La manifestació es realitzà en un moment en que el civisme tornava estar en boga a la ciutat, degut a la controvertida mesura aprovada pel Consistori de posar requadres pintats de groc al terra i de difondre cartells sense pixalar on es veien joves fent les seves necessitats al carrer per a prevenir el suposat incivisme. I un any després que l’Ordenança Cívica de Manresa s’apliqués a cops de porra amb el desallotjament policial de la Plaça Major durant la nit del Correfoc.

La manifestació que recorregué els carrers cèntrics de Manresa sota el lema “Tombem l’ordenança de civisme”, es realitzà el passat 28 d’agost.

Gairebé unes 300 persones participaren de la iniciativa, que entre lemes i empesquinades, realitzà diverses accions titllades per l’Ajuntament d’incíviques de manera provocadora. Algunes estengueren la roba enmig de la Plaça Sant Domènec; altres agafaren aigua de la font; uns tercers jugaven a pilota durant el recorregut; unes últimes llançaren bombetes de pintura a algunes seus dels partits que aprovaren l’ordenança, entre les quals, la de CiU, que havia aparegut dies abans amb els vidres trinxats.

La manifestació advertia que <<en un context d’agudització de les desigualtats, l’aplicació d’aquesta ordenança condueix a reforçar el model de “ciutat aparador” destinada al consum>>.

A banda de denunciar l’ordenança en el seu conjunt, la mobilització també va ser motivada en el seu inici per l’augment de multes que han rebut diversos col·lectius socials de la ciutat en els últims mesos, ja sigui per enganxar cartells com per fer activitats al carrer.

Circ i sionisme Una de les polèmiques que ha aparegut aquest any al voltant de la Festa Major Alternativa ha estat el posicionament que han adoptat els col·lectius organitzadors de la FMA vers la previsible actuació de persones amb formes de fer que xocaven

frontalment amb els ideals de molts dels col·lectius que participaven i que han participat de la FMA. La primera d’elles, una Mossa d’Esquadra que havia d’actuar a l’espectacle de circ del dimecres a la nit. La segona, un músic sionista de Amúsic Skazz Band.

Les raons per boicotejar (o expressar la incomoditat) davant l’actuació d’aquestes persones són sinó òbvies, almenys comprensibles. Pertànyer al cos dels Mossos d’Esquadra, sigui quina sigui la funció que un realitza, significa participar de forma directa en la persecució a la pobresa i a la dissidència. Posicionar-se clarament a favor d’un model autoritari de gestionar els conflictes i de perpetuar les desigualtats. I no podem oblidar les porres, els nostres companys empresonats. Una Mossa segueix sent una Mossa toqui la gaita, balli un tango argentí o es pengi d’unes teles; potser fins i tot pot ser que no sigui mala persona del tot i sigui simpàtica, però la funció social que realitza ens sembla aberrant. Tenir empatia amb el diferent, no vol dir permetre-li fer tot el què vulgui i totes podem decidir amb qui ens volem relacionar i amb qui no. I sempre que ens hem hagut de relacionar amb autoritats uniformades no ha estat precisament perquè nosaltres haguem volgut, sinó perquè ens han vingut a buscar.

Donar suport al sionisme és donar suport a l’apartheid que l’estat d’Israel està realitzant vers la població palestina Donar suport al sionisme és donar suport a l’apartheid que l’estat d’Israel està realitzant vers la població palestina; és estar d’acord amb les massacres i els bombardejos a Gaza i Cisjordània; amb la construcció indiscriminada d’assentaments i de murs; oblidar Sabra i Xatila.

El boicot a les persones ens sembla un acte legítim, sent persones les què representen les institucions. La Festa Major Alternativa és un espai des del què teòricament es potencien uns valors determinats. Ens sembla obvi que no es doni cabuda ni serveixi d’altaveu a l’espectacle de persones que entren en contradicció amb els valors de la mateixa. Encara que no vinguin a fer bandera de les seves

idees. De la mateixa que no es vol permetre la presència de babosos, que hi hagi sionistes o autoritats ens pot fer sentir incòmodes a moltes de les què hi participem. D’haver participat dels espectacles, no ens hauríem pogut estar de conflictivitzar i demostrar el nostre malestar per la seva presència. D’acord que si es tracta de crear un nou model no podem reproduir l’exclusió social de l’actual, però ara per ara la balança no es decanta precisament cap al cantó de les oprimides i mentre l’equilibri de forces no canviï, optar pel boicot ens sembla un acte d’autodefensa. De fet, no se’ls està perseguint i no són unes víctimes com se’ls ha volgut presentar: tenen tot un món institucional que els recolza i pel que segur tindran les portes ben obertes.

D’altra banda no és casual que es realitzi tan rebombori mediàtic crític amb aquest posicionament. La voluntat de certs sectors de l’establishment de desprestigiar una festa major alternativa incòmoda que malgrat tots els malgrats, s’ha consolidat com un dels espais d’oci que no passa per les institucions a la ciutat. I si desprestigiar-la no és possible, com a mínim buscar que tingui el mínim contingut polític possible, que sigui descafeïnada, que simplement sigui un espai de festa que poc tingui a veure amb l’enfrontament amb el poder, amb la protesta i la coherència.

També és digne de ressaltar que cada cop que hi ha mostres de solidaritat amb Palestina o de boicot a Israel, sembla que hi hagi d’haver enrenou a la premsa. Incrementat en aquest cas ja que el membre de la formació Amúsic Skazz Band és el marit d’Anna Simó, actual vicepresidenta primera al Parlament de Catalunya i membre d’ERC. A la premsa no és notícia que

no deixin entrar gent a les discoteques per la seva forma de vestir o la seva capacitat adquisitiva. Tampoc surt per enlloc el boicot premeditat dels masMèdia a desenes d’articles pel seu contingut polític. Però si que hi surt el posicionament de la FMA, bàsicament perquè està clarament oposat a la forma d’opinar de les elits.

Una de les grans victòries de la democràcia ha estat criminalitzar el conflicte, per petit que sigui; no fa tant temps que les pràctiques de resistència com el sabotatge eren compartides i/o acceptades per una part substancial de la població. Actualment realitzar un boicot, però també un “escrache” pot ser considerada com una actitud deplorable. Si seguim per aquest camí, qualsevol de les eines que pot tenir algun tipus d’efecte serà considerada violenta o ofensiva...

La plaça es neteja així...

La nit del 2 al 3 de setembre tingué lloc com cada any el ball del Correfoc.

Un any després que l’actuació policial combinada acabés amb el desallotjament a cops de porra de la Plaça Major, algunes de les solidàries amb les afectades i encausades per aquella actuació decidiren realitzar una “performance” per recordar aquell abús d’autoritat. Un cop finalitzat el concert, sonaren unes sirenes a la plaça i aparegué una furgoneta de cartró simulant la dels Mossos d’Esquadra, de la què sortiren tot de joves armats amb porres de porexpan de piscina que anaren “invitant” a la gent a marxar de la plaça. Tot plegat amenitzat amb un àudio que explicava el què havia succeït la nit de l’any anterior.

Posteriorment agafaren estris de neteja i acabaren escombrant la plaça elles mateixes.

abusos de poder 10

El sol ja no és gratis!!!!

Espectre Electromgnètic Manresa, setembre de 2013

La reforma del model energètic que està impulsant el ministre d’Indústria José Manuel Soria demostra una vegada més l’estreta relació entre el lobby energètic i el govern. Teòricament ha de ser una reforma per frenar el dèficit del sector, però les mesures proposades demostren que ni els interessa resoldre d’arrel el problema del dèficit ni els interessa tampoc promoure un sistema energètic més sostenible.

D’on vé el dèficit?

Durant el temps que va estar vigent el Marc legal Estable, entre 1988 i 1997, les tarifes que pagaven els consumidors havien de ser suficients per pagar les despeses de la generació d’electricitat. Mitjançant el RD 1538/1987 es van reconèixer per a cadascuna de les diferents tecnologies de producció existents en el moment unes despeses d’inversió que havien de recuperar-se a llarg termini a través de la tarifa regulada.

En total, es van reconèixer uns costos d’inversió per a totes les centrals existents d’aproximadament 56.700 milions d’euros. Gairebé la meitat d’ells, 24.000 milions d’euros, corresponia a costos d’inversió de centrals nuclears, no perquè la potència nuclear instal·lada fos la meitat sinó perquè el cost unitari reconegut per quilowatt instal·lat va ser molt superior al de les instal·lacions de carbó o gas.

Quan entra en vigor la liberalització, aquests costos d’inversió no havien estat pagats íntegrament raó per la

qual s’estableixen els denominats Costos de Transició a la Competència (CTC). L’objectiu dels CTC era garantir a les empreses generadores la recuperació de la inversió realitzada ara que la nova situació de competència al mercat d’electricitat no garantia que aquestes centrals venguessin tota la seva producció d’energia tal i com passava en el context del Marc legal Estable.

El repartiment de CTC entre les empreses es realitzava segons uns percentatges fixats inicialment en 51.2% per Endesa, 27.1% per Iberdrola, 12.9% per Unión Fenosa i 5.7% per Hidrocantábrico. Per això les empreses elèctriques rebrien com CTC la diferència entre el preu de mercat i el preu de referència (que es va fixar en 3,606 cent€/kWh). Si el preu de mercat era inferior al de referència les empreses elèctriques rebrien una compensació i si ocorria el contrari i el preu de mercat era superior al de referència haurien d’abonar elles la diferència.

Ara bé, en obtenir preus de mercat molt superiors al de referència, a la fi de 2005 els CTC pendents de cobrament resultaven negatius, és a dir, les empreses havien rebut més diners pels preus fixats al mercat que el que s’havia considerat necessari per garantir la rendibilitat, és per això que mitjançant el RD 7/2006 se suprimeixen els CTC. Existeix certa controvèrsia en relació a la quantitat total de diners rebuts per les empreses generadores en concepte de CTC en part perquè gran part dels CTC reconeguts a les empreses van passar a formar part del dèficit de tarifa i no van ser retribuïts en els anys corresponents. Diversos autors assenyalen com les empreses generadores elèctriques van rebre 12.000 milions d’euros (quantitat superior als 8.400 que s’havien establert com a límits). En eliminar-se els CTC van garantir la rendibilitat a les

empreses que no podien perdre pel canvi normatiu mentre que, els beneficis extra obtinguts a causa del mateix no van ser reemborsats. És aquest l’origen del dèficit i seria tan senzill solucionar-ho com exigir a aquestes empreses que tornin els diners. Però el govern no para de pregonar que el problema econòmic del sistema energètic són les renovables, que són massa cares. Costa creure que aquest discurs qualli però és que la relació entre les empreses energètiques i el poder són estretes i venen de lluny; per posar un exemple, després dels seus mandats els ex presidents van passar a ser assessors de l’oligopoli energètic: Aznar de Fecsa Endesa i Felipe Gonzàlez de Gas Natural.

I qui pagarà?

A les empreses no els reclamen aquests diners sinó a les persones que paguen la factura de la llum les quals aquesta tardor veuran augmentar la seva factura al voltant del 20%.

A més a més aquesta reforma potencia els consums elevats d’energia i penalitza els hàbits d’estalvi energètic i consum responsable. Volen canviar l’estructura de la factura de la llum. Augmenta el preu de la part fixa (la potència, que no depèn de l’ús que fem) i redueix la part variable (l’energia, allò que consumim). Una estructura que, en donar més pes a la part fixa, desincentiva l’estalvi i l’eficiència, i al mateix temps dificulta l’autoconsum d’energia renovable que ajuda a reduir la demanda d’energia a la xarxa.

Aquesta decisió, que justifiquen per la baixada de la demanda, ajuda a mantenir els “ingressos” del sistema elèctric, però no plantegen una revisió en profunditat del seus “costos” mitjançant una auditoria independent. D’aquesta manera faciliten que

l’oligopoli energètic existent segueixi obtenint grans beneficis.

D’altra banda moltes associacions, cooperatives i persones individuals que apostaven per les energies renovables s’han topat de nassos contra aquesta reforma. Aquestes estaven proposant que la reforma reconegués les instal·lacions fotovoltaiques d’autoconsum i que els excedents d’aquestes que s’injectaven gratuïtament a la xarxa es poguessin intercanviar per kw nocturns procedents també de la xarxa, el que anomenaven Balanç Net. La resposta del govern ha esta una negativa a aplicar aquest Balanç Net i no només això sinó que a partir d’ara, totes les instal·lacions fotovoltaiques d’autoconsum connectades a la xarxa hauran de pagar un peatge per estar suposadament fent servir la xarxa elèctrica (encara que tota l’energia generada es consumeixi al mateix edifici!!!).

Hem arribat al moment que fa uns anys semblava ciència ficció: el sol ja no és gratuït!!! Volen fer pagar un peatge per les instal·lacions fotovoltaiques, encara que no surti ni un sol watt cap a la xarxa! I és que fan venir ganes de tallar tots els fils i fer-nos autosuficients, de generar petites xarxes autònomes lliures de nuclears, de deutes falsejats, de normes absurdes i de factures usureres.

El perill dels magatzems de gas Alerta Manresa, octubre de 2013 Aquests dies hem pogut veure els greus sismes ocasionats a Vinaròs pel magatzem de gas submarí Projecte Castor. Segons dades difoses, s’han produït uns 300 terratrèmols i una desena d’ells perceptibles (amb notable graduació com els 4.2 a l’escala de Richter). L’alarma que a comportat aquest fenomen ha forçat que l’empresa aturi la injecció de gas i que l’Instituto Geográfico Nacional investigui les causes. Mentre s’està

depurant conseqüències i responsabilitats per aquests efectes sísmics, cal recordar que a la comarca del Bages hi ha l’amenaça de construir possibles magatzems de gas en el subsòl implantats en les antigues mines de Súria i també de Balsareny per part de Gas Natural. Una amenaça que s’agreuja si sumem les prospeccions de gas amb fractura hidràulica planificades a la comarca. Algunes de les conseqüències devastadores dels

magatzems de gas serien sismes reiterats, moviments de terres, afectació a la biodiversitat del subsòl o possibles fuites i explosions, segons fonts ecologistes.

Amenaça que s’agreuja si sumem les prospeccions de gas amb fractura hidràulica

Les administracions ja estan disposades i és que el Ministeri d’Indústria ja va incloure en la planificació 2008-2016 (i també inclòs al Pla de l’Energia de Catalunya) la possibilitat de construir un gran magatzem de gas a les cavitats salines de Cardona ja que segons la Generalitat “tenia bones potencialitats”. El mateix estudi apostava per tres opcions més: el de Reus-Riudoms - i dues explotacions petrolíferes situades davant el

delta de l’Ebre (un projecte similar al Castor que es construeix a davant de la costa de Vinaròs i Alcanar).

Síria: La demolició d’un país DOSSIER 11

Síria: La demolició d’un país L’actual guerra a Síria ja ha costat més de 110.000 vides, 7 milions de desplaçats (2 milions d’aquests, refugiats fora del país) i la destrucció de tot un poble (o un gresol de pobles). En aquest dossier veurem com s’ha arribat fins a aquí, explicant les claus internes de la gestació de la guerra civil, així com les implicacions geopolítiques del conflicte. També analitzarem el procés d’autorganització existent i com la rebel·lió ha tingut fins ara una autèntica arrel popular – en contra del que es pugui creure, donada la presència d’Al-Qaeda en el seu propi bàndol.

Volem deixar de banda la cronologia de la guerra civil, que està explicada extensament en altres llocs [1] i ens centrarem en alguns aspectes dels quals podem extreure’n ensenyaments. En aquest món regirat del segle XXI, és necessari saber que cap país està exempt de la possibilitat de la guerra civil, sobretot quan aquesta en gran part està instigada per foscos interessos externs. Si els calgués, aquests interessos, no dubtarien en actuar a la Península Ibèrica, per posar un exemple, enfrontant militarment als seus pobles, com ja va succeir a Iugoslàvia, a Líbia o ara a Síria.

Síria: La demolició d’un país DOSSIER 12

Com s’arriba a la guerra...

La Primavera Àrab va portar el final de diversos règims autoritaris, com el de Mubarak a Egipte i el de Ben Ali a Tunísia. En altres països va provocar forts conflictes interns, com al Iemen o a Bahrain, ara en calma, però que poden reactivar-se en qualsevol moment. A la resta del món àrab les protestes van tenir repercussions menors, encara que molt significatives. No obstant això, els interessos occidentals i de les petro-monarquies del Golf Pèrsic van aconseguir que unes protestes a favor de la democràcia es transformessin en guerres civils obertes a Líbia primer, i després a Síria.

va començar a intentar nous atacs. Es diu que en aquest moment hi havia membres dels serveis secrets occidentals, israelians i turcs actuant al país. Aquest podria ser l’origen de les primeres armes. Tots aquests governs estaven interessats a enderrocar al seu vell enemic, el règim de Bashar Al-Assad, cap del partit àrab socialista Baaz i xiïta de tipus alawita (religió que predomina a la costa mediterrània síria).

No obstant això, de moment, el moviment rebel era espontani i no estava instigat per ningú.

Les primeres protestes a Síria daten del 26 de gener de 2011, el mateix dia que cau el líder egipci Hosni Mubarak. A partir d’aquella setmana, es reprodueixen manifestacions a les principals ciutats de Síria fins que, el 15 de març d’aquell any, es desencadenen ja manifestacions a gran escala. Aquestes protestes són reprimides rutinàriament a trets per part de les “forces de l’ordre”, cosa que afegeix més llenya al foc de les protestes.

Durant l’estiu de 2011 comencen les desercions en massa a l’exèrcit sirià. Els soldats d’origen sunnita (oposats als xiites, que recolzen al govern), comencen a passar-se al bàndol rebel. Fins i tot batallons sencers canvien de bàndol donant força al recentment creat Exèrcit Lliure de Síria (ELS). Hi ha una forta sospita, a més, que governs occidentals, i sobretot Qatar i Turquia, van subornar a alguns militars d’alt rang per a que s’unissin a l’ELS. Alhora, existia una forta corrent anti-Al Assad entre els soldats sunnites. Així doncs, no tot aquell qui deserta ho fa per diners.

L’origen del malestar, a banda de l’evident autoritarisme del règim d’Al-Assad, el podem trobar en les conseqüències de la implantació del neo-liberalisme al país, que va provocar una llarga crisi econòmica. Aquesta crisi va anar empobrint a capes de la població cada vegada més àmplies, sobretot a les zones rurals. Les primeres mobilitzacions populars protestaven contra l’alta desocupació, la inflació, les privatitzacions i la duplicació del preu del pa en un any (just les mateixes causes que a Egipte o a Tunísia). A tot aquest malestar s’afegia que la població estava farta de la corrupció, del favoritisme amb les elits i les seves famílies. El malestar també confluïa amb la fresca esperança que obria la Primavera Àrab.

La situació mai hauria anat a més, si certs grups de rebels no haguessin pres les armes. El primer enfrontament comença a Jisr Ash Shugur, província d’Idlib, el 10 de juny de 2011, quan els manifestants assalten la comissaria de la ciutat ajudats per alguns soldats desertors [2]. Aquesta, i altres accions, van embravir l’oposició que

Els combats comencen a tornar-se seriosos al setembre de 2011, quan els enfrontaments provoquen centenars de morts. Però cada atac i cada massacre provoquen una nova onada de resistència i noves desercions en tot el país. Per exemple la massacre d’Homs, produïda entre el gener i el febrer de 2012, provoca condemnes unànimes contra el règim, que sembla tenir la batalla política perduda (encara que no la guerra).

A finals del 2011 i començaments del 2012, ja podem parlar de Guerra Civil a Síria. Ja des de setembre de 2011 existeix l’autodenominat Exèrcit Lliure de Síria (ELS), que compta amb milers de milicians i de soldats que s’enfronten a un exèrcit governamental molt minat moralment i a la defensiva. El nou exèrcit compta amb armes i tècnics enviats pels enemics estrangers del règim.

El gran joc geopolític Però en aquells mesos l’atenció del món està centrada a Líbia, que és un altre dels governs enemics d’Occident, i que serà finalment destruït. A Síria estaven intervenint discretament els serveis secrets de França i Turquia i, possiblement, també els d’Israel. Se suposa que en aquells moments les armes que reben els rebels les hi proporcionen sobretot Qatar i Turquia.

Però, quins interessos movien a aquests règims?

A Turquia governa Erdogan, del partit conservador AKP. Se sap que des de la Primavera Àrab, el govern turc ha estat impulsant la presa del poder en altres estats àrabs dels partits vinculats als Germans Musulmans. A Egipte i a Tunísia, entre 2011 i 2012, aquests partits prenen el control dels seus estats. Sembla que els

interessos de Turquia d’impulsar governs islamistes moderats i democràtics, coincideixen amb els interessos de Qatar.

Però Qatar s’implica en la guerra siriana també per altres motius: pel control dels importants gasoductes i oleoductes que van de Kuwait fins al Mediterrani passant per Síria i el Líban. En aquest cas també compten amb el suport d’Aràbia Saudita, que poc a poc també es va involucrant en el conflicte. Els països del Golf tenen una aliança político-militar que els està preparant per a un possible conflicte amb Iran.

Cap a finals de 2012 les forces rebels sirianes van començar a patir escassetat de soldats. Ja no desertaven més soldats lleials, perquè en aquell moment, ja

havien desertat tots els que podrien haver-ho fet. I les milícies populars havien arribat també al màxim de la seva capacitat mobilitzadora. És llavors quan des de Turquia, Iraq i Jordània travessen la frontera milicians voluntaris, aquesta vegada de tendència islamista. Aquestes milícies eren reclutades amb diners de Qatar i Aràbia Saudita per tot el món musulmà i també entre els sirians que estaven als camps de refugiats de l’estranger. Després de la guerra de Líbia, nombrosos islamistes que havien lluitat a la guerra de Líbia (del bàndol prooccidental), van anar a lluitar a la guerra de Síria. També se’n recluten molts a l’Iraq, Iemen i Aràbia Saudita. Tots aquests voluntaris van engrossint les forces de noves milícies com les del Front Islàmic Sirià, o el Front d’Alliberament Sirià.

A més existeixen famílies de milionaris àrabs que financen directament els grups vinculats amb Al-Qaeda com el Front Al Nusra o l’Exèrcit Islàmic de l’Iraq i Síria, que són cada dia més forts.

Aquests grups s’organitzen sobre la base de l’organització d’Al-Qaeda a l’Iraq. Cal dir que en els últims mesos hi ha hagut unes espectaculars fugues massives de presos al Pakistan, Líbia, Iraq i Tunísia en les quals s’han escapat gairebé 3000 islamistes radicals presos allí [3].

Occident no s’interessa per aquesta guerra pràcticament fins l’any 2013, una vegada enderrocat Gadaffi i repartit el botí de Líbia (i acabades les seqüeles de la guerra de Mali).

Fins llavors l’ajuda promesa als rebels es basa en declaracions polítiques i en mirar cap a un

altre costat davant les atrocitats fetes pels propis rebels.

Fins aquest moment, d’armes, els rebels n’havien vist poques, i no les havia facilitat Occident, sinó Turquia, Qatar, Aràbia Saudí i Israel. Però ara Occident i els partidaris dels rebels tenen enfront a Rússia, que arrossega a la Xina. Rússia té interessos directes a Síria. Té una base naval, la base de Tartus. Aquesta base és l’única que té Rússia fora del seu territori. A més tenen un fort acord militar, comercial i estratègic amb Al-Assad. I Rússia sempre ha bloquejat qualsevol intent d’atac sobre Síria per part de l’ONU. No només això sinó que cada vegada que es parla d’intervenir a Síria, els russos envien nous vaixells i míssils a Síria. Sembla que aquesta vegada no renunciaran a defensar al seu aliat com van fer amb Gadaffi.

Síria: La demolició d’un país DOSSIER 13

Rastres

d’autorganització L’origen popular de la revolució siriana sovint s’oblida quan veiem milicians barbuts que enarboren banderes negres amb versicles de l’Alcorà escrits en elles. Tampoc ajuden els relats conspiranoics que acusen a tots els rebels poc menys d’estar al servei de la CIA o dels serveis secrets israelians.

Però a Síria ha tingut lloc un procés revolucionari que està a punt de ser totalment aixafat, excepte al Kurdistan sirià, al nord. Parlarem més extensament en un altre article del cas kurd, però cal dir que des que va començar la guerra han estat controlant les seves zones amb certa tranquil·litat, ja que l’exèrcit lleial no ha arribat a enfrontar-se amb ells directament, per estar, els kurds, fora del seu abast, i perquè l’Exèrcit Lliure estava concentrat en altres batalles.

Però ara són els islamistes estrangers els qui s’estan enfrontant als kurds, intentant controlar les terres kurdes i duent a terme una neteja ètnica. Els islamistes estan proclamant emirats independents on la llei es basa en la Sharia (la llei islàmica) i on s’estan produint execucions de civils per blasfemar, no obeir, parlar kurd, voler una administració laica, o simplement no fer-los cas.

Aquests Comitès van ser creats en produir-se les primeres victòries alliberadores dels rebels a certes ciutats i pobles.

A més a més de Rússia, Síria té un vincle polític, militar i estratègic amb Iran, els quals es veurien obligats a intervenir en cas d’atac exterior. En aquests moments Síria és una peça clau en un possible atac contra Iran. És una rereguarda, en cas de guerra. Estats Units i Israel ho saben, i volen acabar amb aquest obstacle abans d’iniciar un conflicte més gran amb Iran.

Per això Iran, per la seva banda, ha estat reclutant milicians xiïtes al Iemen i a l’Iraq, i ha enviat ajuda tècnica i algun suport material a l’exèrcit governamental.

Però el major suport del govern sirià actualment ve de Hezbollà.

Aquest moviment, amb base al Líban, ha enviat fins a 10.000 milicians a combatre en suport del règim d’Al-Assad [4].

En aquests moments Síria és un camp de batalla internacional que amenaça amb estendre’s a altres llocs, per exemple a Turquia, a causa del conflicte kurd o a l’Iraq i el Líban amb la violència sectària entre xiïtes (partidaris d’Al-Assad) i sunnites (partidaris de l’oposició). La situació s’ha complicat encara més amb l’enfonsament aquest estiu dels Germans Musulmans a Egipte i

la dimissió de l’emir de Qatar – que va ser substituït per un emir que vol centrar-se en la política interior. Els rebels han perdut uns padrins molt importants. És en aquest moment quan ha entrat en el joc el tema de les armes químiques.

Occident busca una excusa oficial per intervenir a Síria. No obstant això, aquesta vegada, a diferència de Líbia, tenen davant a Rússia, que es nega a cedir. Un atac injustificat contra Síria situaria occident a les portes de la III Guerra Mundial, malgrat que no li interessi a ningú arribar a aquests extrems.

Si al 2012 l’oposició va guanyar molt territori (perquè el govern havia abandonat al seu destí les zones rurals per concentrar-se a les ciutats), al 2013 el govern ha dut a terme grans ofensives militars que han equilibrat la situació, de tal forma que es pot considerar que a hores d’ara l’exèrcit governamental està guanyant la guerra, tot i que li faltin molts mesos encara.

L’arribada d’armes a l’oposició no oculta que s’estigui donant en aquest bàndol un procés de

substitució política i militar. Es tracta d’una substitució progressiva dels rebels sortits de les protestes i dels desertors de l’exèrcit per mujaidins islamistes que vénen de tot el món a combatre per la Jihad. Les seves milícies operen fora de la cadena de comandament de l’ELS i tenen experiència de combat en altres guerres (Iraq, Líbia, Iemen, Afganistan, Txetxènia, Pakistan, etc.). El seu nombre amb prou feines arriba a 10.000 milicians,

Encara que el Kurdistan té possibilitats de resistir l’envestida islamista, desgraciadament no sembla que hagi de ser el mateix cas pels Comitès Populars locals, creats arrel de la revolució política contra el govern d’Al-Assad. Aquests Comitès van ser creats en produir-se les primeres victòries alliberadores dels rebels a certes ciutats i pobles.

La gestió passava a mans del poble, i aquest s’auto-organitzava com podia. Sembla difícil de creure, però això es va produir a instàncies d’un anarquista, Omar Aziz, que va impulsar la creació d’un d’aquests primers Comitès que seria el model de molts altres Comitès Populars [5]. Els comitès són assemblees populars que gestionen els serveis bàsics del barri o del poble (sanitat, educació, obres públiques, transport, comunicacions, etc.). S’oposaven al desencadenament de la guerra i optaven per la desobediència civil.

Síria: La demolició d’un país DOSSIER 14 Els Comitès tenen una coordinadora multi-regional de comitès locals. No obstant això, l’organització opositora més coneguda és el Consell Nacional Sirià, creat a instàncies de Qatar i amb seu a Londres, que és vist com el govern a l’exili.

Així doncs, mentre hi ha un govern a l’exili que molts estats reconeixen com a legítim tenim a Síria una coordinadora d’assemblees locals que més o menys auto-governa parts del territori rebel. L’impuls autogestionari encara conserva un fort poder de convocatòria.

Per exemple, s’estima que hi ha cada dia unes 250 manifestacions en tot el país [6]. Últimament s’està produint un fort rebuig contra les milícies islamistes, que assassinen caps de batallons rebels, que assalten i cremen cases de partidaris dels kurds i d’altres grups de la rebel·lió.

Durant la primavera d’aquest any 2013, Turquia, sabent que el Kurdistan a Síria era en la pràctica independent, va a començar a deixar circular lliurement pel seu territori milícies islamistes fortament armades. Aquestes milícies tenien com a missió assegurar els passos fronterers amb Turquia i Iraq, per poder introduir armes en la guerra. Com era previsible, aquestes milícies, van xocar directament amb els kurds que viuen en aquella zona del país. El poble kurd porta en guerra 40 anys, i és un os dur de rosegar. Al mes de juliol va esclatar una guerra oberta entre els dos bàndols que va provocar al voltant d’un miler de morts i unes 40.000 persones desplaçades [8]. Com a conseqüència directa, el poble kurd van promoure una mobilització general de la població declarant la guerra als islamistes.

teix una milícia pròpia del partit Baaz, la Sabihah. Caldria dir que el moviment Baaz es considera d’esquerres. No és rar veure soldats o milicians pro-governamentals amb xapes del Che Guevara [9], o que directament es consideren marxistes [10]. Els marxistes-leninistes recolzen al govern ja que el consideren un mal menor respecte als islamistes o a un possible govern titella dels Estats Units o davant de la partició del país. És per això que els països llatinoamericans de l’ALBA i moltes organitzacions revolucionàries del món li donen suport.

Conclusions Acabi com acabi la guerra, Síria està condemnada a ser un nou “estat-fallit”, segons la terminologia nord-americana. És a dir, un país fragmentat, destruït i amb forts odis entre les diferents minories ètniques que podria provocar futures guerres sectàries. Tenim un nou cas d’estat que ha estat condemnat a la destrucció com Afganistan, l’Iraq, el Líban, Líbia o el Iemen.

Alguns politicòlegs treuen a col·lació un programa americà i israelià que preveu la fragmentació de tots els països d’Orient Mitjà en territoris més petits [11]. Però els seus esforços xoquen amb Iran, i a partir d’ara amb Rússia. La situació d’Orient Mitjà sempre ha estat un polvorí, però ara amb les guerres de recursos i els enfrontaments sectaris aquest polvorí està molt, però que molt actiu.

Pel que fa l’existència d’una societat auto-organitzada, ens temem que aquestes experiències seran aixafades a Síria pel bàndol vencedor, sigui el que sigui, igual que va passar a l’Iraq el 1991 o a Iran el 1979. No obstant això, apareix a l’horitzó un nou moviment revolucionari que pot donar a parlar en els propers temps, es tracta del poble kurd, que intenta aconseguir una autonomia basada en la lliure convivència entre els pobles (Veure secció “d’arreu” d’aquest número del Pèsol Negre).

Notes: 1. La wikipedia en castellà i en anglès compten amb unes cronologies molt completes.

2. El setge de Jisr Ash Shugur: https://en.wikipedia.org/wiki/Siege_of_Jisr_ashShugur 3. Al juliol i a l’agost s’han dut a terme unes sospitoses fugides d’islamistes de presons de màxima seguretat en 9 països. http://noalaguerraimperialista.blogspot.com.es/2013/08/interpol-alerta-mundial-sobre-la.html 4. Els aliats de Al-Assad: http://lamanchaobrera.es/siria-rusia-china-hezbollah-ykurdos-se-preparan-para-la-defensa-2/ 5. Omar Aziz, un reportatge: http://www.alasbarricadas.org/noticias/ node/26064 6. Una entrevista interessant: http://tahriricn.wordpress.com/2013/09/07/syriasyrian-anarchist-challenges-the-rebelregime-binary-view-of-resistance/ 7. Una web d’esquerres pro-rebel: http://syriafreedomforever.wordpress.com/ 8. El 20 d’agost 20.000 persones van creuar fins al kurdistan iraquià. Des de llavors molta més gent està passant la frontera. http://recortesdeorientemedio. com/2013/08/20/exodo-sirio-hacia-el-kurdistan-iraqui/ 9. Una entrevista interessant a un periodista de Telesur que va estar a Síria: http://www.publico.es/internacional/465582/me-impresiono-ver-una-banderade-al-qaeda-en-la-base-militar-de-los-rebeldes-en-siria 10. Web amb fotos de les milícies pro-gubernamentals: http://resistencialibia. info/?p=6281 11. La partició de l’Orient Mitjà: http://www.laproximaguerra.com/2013/03/ obama-y-putin-se-repartiran-oriente-medio.html

Hem parlat d’auto-organització mencionant a un anarquista.

Evidentment els anarquistes no són més que un grapat a Síria, però l’impuls de l’autoorganització va més enllà de l’anarquisme. Els trotskistes del Socialisme Revolucionari, per exemple, participen activament en la rebel·lió. [7] Els kurds també han donat suport repetidament al bàndol rebel, fins i tot tenint algunes unitats milicianes a l’ELS. Però els kurds tenen el seu propi full de ruta i són considerats com un tercer bàndol en el conflicte. Des d’alguns mitjans pro-rebels es considera que els kurds li fan el joc al govern, per no mullar-se més.

Però faltaríem a la veritat si neguéssim l’auto-organització popular que és partidària d’AlAssad. Durant els mesos que va durar l’aixecament popular contra el govern, nombrosos partidaris d’aquest van organitzar altres comitès populars (amb el mateix nom). Va haver-hi una època en la que l’exèrcit era poc fiable, donades les nombroses desercions. El govern va haver de demanar voluntaris. I d’aquests Comitès es van formar milícies d’autodefensa de les seves localitats, la Força Nacional de Defensa. Així doncs, a les zones xiïtes (druses, alawites, ismaelites) hi ha milícies populars que recolzen al govern. També exis-

d’arreu 15

El Confederalisme Democràtic del poble Kurd Ali Bei Manresa, setembre de 2013 Entre els grups que operen a la guerra civil síria, destaca, per la seva originalitat, el projecte del poble kurd siri del partit PYD (el Partit de l’Unió Democràtica). Aquest partit és “cosí germà” del PKK del Kurdistan turc i, per tant, ha seguit els mateixos canvis de direcció política que s’han dut a terme dins del PKK en les últimes dècades.

Quan el PKK es va formar, als anys 70, el món es trobava en plena Guerra Freda. La guerra de Vietnam estava a punt d’acabar amb una inapel·lable victòria dels revolucionaris comunistes (tot i que més tard defraudarien les expectatives) i es multiplicaven els moviments d’alliberament nacional al tercer món que tractaven d’emular aquestes i altres extraordinàries gestes. Un d’aquests moviments va tenir lloc al Kurdistan turc.

Allí es fundaria un partit que combinava el marxisme-leninisme amb l’alliberament nacional del poble kurd. Durant els anys 80, van dur a terme una guerra de guerrilles contra l’estat turc que va dessagnar el territori amb més de 40.000 morts.

La guerra bruta duta a terme per l’exèrcit turc contra els pobles kurds va provocar la despoblació del món rural kurd, la base tradicional del PKK. 4.000 pobles van quedar destruïts, la qual cosa va provocar un èxode de gairebé un milió de persones.

A finals dels anys 90, el partit-guerrilla va tenir seriosos problemes per operar al territori, problemes que anunciaven la inexorable victòria de l’exèrcit turc. Per aquest motiu la guerrilla es va replegar cap al nord d’Iraq. Aquest replegament va donar ales als rivals polítics del PKK al Kurdistan – més conservadors, normalment. Alhora va donar peu a una nova recerca de referents polítics.

Aquesta crisi política va coincidir amb l’empresonament d’Abdullah Öcallan l’any 1999 que era, i encara és, el màxim exponent polític i ideològic del PKK. Öcallan va ser condemnat a mort pel govern turc però, gràcies a diverses protestes europees, la pena va ser commutada per cadena perpètua. Öcallan, un cop a la presó, començà a replantejar-se la lluita anterior i, en fer balanç històric, va trobar noves idees. A resultes d’aquest

replantejament, va publicar, el 2005 la Declaració sobre el Confederalisme Democràtic al Kurdistan [1].

Aquest manifest es configura com una síntesi de les teories de l’anarquista nord-americà Murray Bookchin sobre l’ecologia social i el municipalisme llibertari amb les formes organitzatives tradicionals del mitjà rural kurd. La síntesi es dirà Confederalisme Democràtic atès que l’estructura superior que substitueix a l’Estat en les idees de Bookchin i d’Öcallan és una confederació de municipis lliures. Això no vol dir que aquests municipis siguin anarquistes, sinó que senzillament són democràtics – municipis gestionats d’una manera democràtica. És un pas previ a una societat sense estat. A partir d’aquell moment, el PKK, va entrar en un procés de debat intern, que va tenir com a resultat l’assumpció de la nova proposta d’Öcallan sobre el Confederalisme Democràtic per a la societat kurda post-revolucionària [2].

Es tractava d’un brusc viratge, ja que fins llavors, encara que fos només de forma nominal, seguien sent marxistes-leninistes.

L’estructura superior que substitueix a l’Estat en les idees de Bookchin i d’Öcallan és una confederació de municipis lliures Mentrestant, es formen nous partits “germans” del PKK a Síria (l’esmentat PYD, en el 2003), a Iraq (el PÇAK, en 2004) i a Iran (el Partit de la Vida Lliure en el Kurdistan, PJAK, en el 2007). A partir de la invasió de l’Iraq pels Aliats occidentals al 2003, el PKK aconsegueix alliberar una petita regió muntanyenca en el nord del país. Es tracta de les muntanyes del Qandil on els diferents grups guerrillers lligats al PKK i als seus partits germans tindran a partir d’ara les seves bases de rereguarda.

Actualment s’estima que en total hi ha uns 7000 guerrillers vinculats al PKK a Turquia, 2000 al PJAK d’Iran, 40.000 al nord de Síria, i uns 3000 més a les bases de l’Iraq. Les milícies dels altres partits kurds són només

d’uns quants centenars de persones a Iran, Síria i Turquia, però a l’Iraq arriben a ser gairebé 200.000 peshmergas (milicians kurds), dominats políticament per partits conservadors, normalment enfrontats al PKK [3].

Durant aquesta revolució Kurda, el paper de la dona ha estat molt important en tot moment. Les dones han participat des del començament en el moviment, tant a la rereguarda com a la guerrilla, trencant, així, amb alguns dels estereotips de la societat eminentment conservadora que predomina a l’Orient Mitjà. El PKK, fundat en el marxisme, sempre ha considerat el paper de la dona des d’un punt de vista molt menys retrògrad. Una de les fundadores del PKK, Sakine Cansiz, va a ser assassinada el gener d’aquest any (2013) a Paris, per a sabotejar les converses de pau. S’estima que dins de les guerrilles les dones són un 30% dels efectius.[4] Un altre dels temes a tenir en compte en la revolució kurda, son les últimes treves convocades pel PKK. Durant el cap d’any kurd de 2013, el PKK va proclamar un alto-al-foc unilateral.

Es tractava d’un pas cap a la pau. Es feia en termes “confederalistes”, ja que no parlaven únicament del poble kurd, sinó de la lliure convivència entre kurds, àrabs, turcs, assiris, armenis, etc. que viuen a les terres de majoria kurda. L’única pau possible a l’Orient Mitjà, defensen, no vindrà de mans de la nació-estat kurda, sinó de la convivència pacífica als territoris de població mixta, que estaran federats i confederats lliurement. A canvi, els kurds li exigien a Turquia l’alliberament dels presos (i especialment la d’Öcallan). Fins a dia d’avui, el govern turc no ha mogut peça i, al contrari, continua amb les seves provocacions [5]. La treva està arribant a la seva fi, sense cap resultat [6].

La situació del Kurdistan de Síria, ha canviat molt en els últims dos anys, ja que l’estat no pot controlar el seu territori. Per garantir la seguretat dels habitants kurds, el PYD (Confederalista) va crear milícies populars als pobles kurds. D’aquesta manera van començar a controlar el seu territori. Les milícies es van anar generalitzant i en pocs mesos van aconseguir unir uns territoris que abans estaven escam-

Vols col·laborar amb nosaltres?

Envians els teus textos a: pesolnegre@berguedàllibertari.org

pats i que nominalment pertanyien al “bàndol rebel” de la guerra siriana.

Amb la seva expansió han entrat en conflicte amb alguns batallons de l’Exèrcit Lliure de Síria dominats per islamistes que no veuen amb bons ulls el caire autònom que està prenent la situació al Kurdistan de Síria.

Malgrat aquesta difícil situació, el Kurdistan se sobreposa a tots els obstacles i els seus partits revolucionaris surten reforçats de cada enfrontament, aconseguint nous suports d’altres sectors de la població. Comencen a enfrontar-se, per tant, dos models de país: el dels kurds que defensen una nació-estat tradicional (majoritaris a l’Iraq i en algunes zones de Turquia), i els que defensen un estatus confederalista (majoritaris a Síria, Iran i en altres zones de Turquia). Veurem en els propers mesos una definició més clara en els moviments dels diferents actors en joc cap a postures més clares, donada l’ambigüitat actual de la teoria del confederalisme.

Un exemple d’aquesta ambigüitat, és que al nord de Síria el PYD està recolzant una mena de proto-estat amb el seu parlament i un govern que sortirà d’unes eleccions que seran convocades al gener. Això entraria en contradicció amb el Confederalisme Democràtic que defensen [7].

Tot i així, des de fa uns anys hi ha representants del PKK en les trobades anarquistes de Centre-Europa. De vegades actuen maldestrament davant un públic europeu que entén les coses d’una altra manera, com quan un representant kurd va dir en una xerrada a Croàcia que en el Kurdistan hi havia

5 milions d’anarquistes (prenent com a anarquistes a tots els partidaris del PKK i els seus partits germans). En la trobada anarquista internacional de Saint Imier el PKK també hi va tenir presència. De totes maneres, encara són habituals els recels davant un partit que segueix sent jeràrquic i que es pren la disciplina molt seriosament. Es pensa que la estratègia és aconseguir el suport de la societat civil que té el zapatisme.

Malauradament els kurds estan sols en un territori on tots els seus veïns són enemics declarats de la seva llibertat. Malgrat tot, el poble kurd, sembla saber nedar prou bé en aquest riu tan remogut.

1. freedom-for-ocalan.com/english/download/Ocalan-Democratic-Confederalism. pdf 2. Article: “Per què la nació-estat no és la solució”. http://www.pkkonline.com/en/ index.php?sys=article&artID=204 3. Dades de la wikipedia (versió anglesa).

4. Per a conèixer més del paper de les dones: http://solidaridadkurdistan. wordpress.com/2013/06/26/video-de-lacharla-movimiento-de-liberacion-de-lasmujeres-del-kurdistan/ 5.- Provocacions com construir torres de vigilància al territori kurd, en comptes de retirar soldats, detencions massives desprès de protestes a Síria, detenció de candidats i càrrecs polítics kurds, etc.

6. L’1 de setembre s’acabava el termini.

Es suposa que el PKK està col·laborant a Síria, i que ara no l’interessa obrir un altre front.

7. Veure l’entrevista: http://www.alasbarricadas.org/noticias/node/26224

defensa del territori 16

No a la MAT! No al sistema que la necessita!

NOMAT Manresa, setembre de 2013 La MAT és una autopista elèctrica que transportarà més de 400.000 volts d’energia. La línia va del territori francès i fins al nord d’Àfrica. Aquesta autopista, a part de la destrucció ambiental que escampa al seu pas i de les conseqüències de salut que pot dur als habitants de les zones per on passa, és un nou projecte que implica més dependència de les centrals nuclears, grans produccions d’energia concentrades en un punt, per alimentar els grans projectes faraònics sense els quals el capitalisme no pot sobreviure; el TAV, el turisme...

I cada cop ens allunyem més de cobrir simplement les necessitats bàsiques per viure i de les possibles autonomies energètiques. I cada vegada tendim a concentrar més les grans zones de producció per continuar amb l’esclavatge de la població a la dependència energètica afavorint els monopolis i negocis de les companyies elèctriques. No ens allargarem més en aquest tema perquè ja n’hem parlat en anteriors números del Pèsol Negre o podeu trobar més informació a les següents pàgines: torresmasaltashancaido.espivblogspot.net i noalamat.com El que ens porta a parlar novament de la MAT, és la reactivació de la lluita contra la construcció d’aquesta autopista. Alguns trams ja es troben completament construïts. El tram que ara mateix es troba en obres és el de Bescanó a Santa Llogaia d’Àlguema, al costat de Girona. I allí és on ha tingut lloc la revifada de la lluita contra la MAT, amb l’acampada de resistència activa en defensa del territori i la posterior okupació del Mas Castelló.

Acampada de resistència activa en defensa del territori El dia 23 d’agost a Viladasens (Fellines) es va convocar una trobada/acampada per posar en comú estratègies de lluita per fer front a la nova línia de molt alta tensió que volen construir.

L’acampada va néixer amb ganes d’evitar la construcció de l’últim tram decisiu per connectar França amb Catalunya, perquè no passi l’energia de 6 centrals nuclears franceses per aquest territori ni per cap altre. Per prendre la lluita contra la MAT com a punt de partida cap al qüestionament de la nostra manera de viure, en la seva major part imposada pel domini del “Progrés”. Per crear un espai de trobada, informació, agitació i acció a les terres afectades.

Es va triar aquest moment per convo-

car l’acampada perquè el setembre de 2013 començaven les expropiacions als propietaris que no han volgut firmar la venta dels terrenys necessaris per la construcció de les últimes torres de la MAT a Girona.

L’acampada es presentava com un espai on participar activament, on compartir, lluitar i resistir en un lloc autogestionat, lliure de líders i representants. On crear, també, moments d’intercanvi i connexió entre diferents lluites.

Durant la primera setmana d’acampada es va aprofitar per conèixer el territori, i veure l’estat de les obres en el tram que va de Bescanó a Santa Llogaia d’Àlguema, que avancen ràpidament. Els obrers treballen cada dia de la setmana, no sempre a la mateixa torre.

També es va visitar alguns mercats de la zona i pobles veïns repartint octavetes i xerrant amb els veïns de la zona, això ha generat solidaritat per part de les habitants.

Durant l’acampada hi va haver diverses xerrades i debats amb companys/ es vingudes d’altres lluites, com la lluita contra la MAT en territori francès, contra les nuclears a Normandia, la lluita contra els parcs eòlics a l’Ariège, la lluita contra el TAV a la Val di Susa (Itàlia) i a Euskal Herria, la mineria a cel obert de Laciana de León, el macro aeroport de Notre Dame de Landes, prop de Nantes, a França, de la mina d’or a Rosia Montana (Rumania), les mobilitzacions contra les empreses petrolíferes que saquegen l’Amazones, la línia d’alta tensió a la Vall d’Albaida (València), l’intent de devastació de la muntanya prop de Tesalonika...

Des de l’inici de l’acampada la presència policial va ser constant. Ja sigui amb el pas de patrulles i d’alguna furgoneta amb actitud provocadora, o fins i tot amb la presència, durant una simple caminada pel bosc, de la polèmica BRIMO, amb una dotació d’entre 6 i 10 furgons. Així com diversos tot-terreny dels Mossos de Girona, uniformats i de paisà, un helicòpter i algunes motocicletes policials que patrullaven de nit. Des del dia de la caminada es va establir un pesat dispositiu exageradament major numèricament als participants de l’acampada, fent punts de control al voltant de la zona, mantenint el setge policial.

Okupació del Mas Castelló El dia 1 de setembre, malgrat el setge policial, s’aconsegueix okupar el mas Castelló, prop del poble d’Orriols. El mas portava anys buit i està situat al costat del traçat de la MAT. La idea és que sigui un espai col·lectiu on totes podem aportar idees, energia, ganes, dubtes. Aquesta ocupació no és un fi en si mateixa, sinó un mitjà per donar nous impulsos i reprendre la lluita contra la MAT, per connectar i participar de les altres lluites per la defensa del territori contra els macro projectes destructius i el món/societat que els sosté i els necessita.

amb 11 retinguts.

Durant els següents dies, la presència policial continua sent constant i assetjadora. El “segurata” de les torres, -de l’empresa Eulen- també col·labora amb els mossos apuntant matrícules dels cotxes que passen en direcció al mas. Els mossos estan atents als moviments, fan controls, registres continus, i a finals de setembre hi va haver la detenció d’una companya que va demanar “massa” explicacions a l’hora de ser identificada...

Tant durant l’acampada com des del Mas Castelló, s’han fet diverses visites i caminades a les obres en curs aturant els treballs temporalment. En algunes hi ha hagut diverses persones identificades i hi ha hagut l’amenaça de denúncia per una falta de coaccions, tot i que encara no està confirmat.

Des de l’inici de l’okupació, la presència dels mossos ha estat constant. Entre altres fets, hi ha hagut un intent de desallotjament: Els primers dies van aparèixer els antiavalots amb un tractor que suposadament venia a llaurar els camps.

Mentre el tractor desmuntava les barricades, els mossos no dubtaven a disparar pilotes, o bé salves i fins i tot pedres, amb una actitud clarament provocadora.

Des de la masia es convida a les persones a passar-hi i participar de la lluita. La masia es va adequant per l’estada, s’està començant a fer un hort, s’estan fent tallers i hi ha ganes que l’activitat contra la MAT no s’aturi.

En aquesta situació, un grup de solidaris amb la okupació van dirigir-se al peatge de l’AP7 a Orriols, fent difusió, aixecant les barreres del peatge i incitant a la gent a no pagar... Aquesta acció va desembocar en una persecució camp a través que va resultar

La lluita contra la MAT, però no s’acaba a les comarques gironines, des de qualsevol lloc podem mostrar solidaritat amb aquesta lluita, ja sigui senyalant polítics, constructors i empreses que es lucren de la construcció d’aquesta infraestructura,

com mostrant la nostra solidaritat a qui resisteix encara a un model energètic i de vida que només busca una dependència cada dia més gran, i la destrucció del què ens dóna vida.

De fet la lluita s’escampa, algunes solidàries amb la lluita ani-MAT, aquest últim mes han contribuït a la lluita amb 12 sabotatges i milers d’euros en danys a les màquines destructores i les seves empreses. Ho han fet amb mètodes senzills i a l’abast de totes, de dia i de nit, sense obrers ni “segurates”, o davant els seus nassos...

Amb les ganes de parar la MAT com a única arma.

Algunes de les empreses que estan participant en la construcció de la MAT són: Red Electrica de España (REE), Rotella, Promsa, Garoc, Vinci, Eulen, Grues Güell, Estabanell, Inelgir, Terroca Treballs, Elecnor, Monfo S.L., Siemens, i Unió de Pagesos que participa pressionant les persones dels terrenys afectats perquè venguin sota l’amenaça de no rebre cap tipus de retribució.

[Just quan estàvem tancant l’edició d’aquest Pèsol Negre,el passat 16 d’Octubre, ens asseventàrem del desallotjament policial del Mas Castelló.

Més informació a: torresmasaltashancaido.espivblogspot.net ]

autogestiona’t 17

Cap a unes Arts Marcials Anarquistes Mutenrochi Manresa, setembre de 2013 Les arts marcials han estat tradicionalment una eina del poder, sorgides en masses ocasions com a sistemes de combat per a servir als interessos de la noblesa o de les elits governants. Com a exemples d’aquesta màxima podríem posar algunes de les històricament més reconegudes: el Ninjitsu, grup militar de mercenaris entrenats en formes no ortodoxes de fer la guerra per tal de desestabilitzar l’exèrcit enemic; els Samurai, on la pròpia paraula vindria a significar “aquell que serveix en estretes assistències a la noblesa”; o el Pancratio convertit en entreteniment en els jocs olímpics com a forma de reafirmar els lligams de la plebe amb l’estat. El Krav Maga, (les arts marcials adoptades per l’exèrcit israelià) o el MCMAP (programa d’arts marcials del Cos dels Marines d’EUA), són una prova recent d’aquesta trista tendència. Avui en dia els cossos policials se serveixen sovint del Jujitsu i d’altres sistemes de combat, encaminats sobretot a la reducció i la immobilització.

Per sort també han sorgit arts marcials desenvolupades per les oprimides o moltes de les existents han estat reapropiades per aquestes. El Wing Chun, creat segons algunes teories per una monja Shaolin dissident, i que permet utilitzar la força de l’adversari per a posar-la en contra d’ell, òptima per l’autodefensa de les dones. O la mundialment coneguda versió marcial del Capoeira, practicada pels esclaus negres portats al Brasil i que prenia la forma de ball en un context en el qual els colonialistes portuguesos els hi prohibiren la lluita o la pràctica de qualsevol tipus d’esport.

El què intentarem realitzar des d’aquest autogestiona’t és tirar una pedrada a l’aire, somniar: donar nocions sobre com es podria desenvolupar una pràctica de les arts marcials des d’una òptica alliberadora personal i col·lectiva, que a mi m’agradaria denominar com a “Arts Marcials Anarquistes (AMA)” tot i que podria tenir qualsevol altre nom. Però per què podria ser interessant la creació i sobretot desenvolupament d’unes “Arts Marcials Anarquistes”?

Per a què unes Arts Marcials Anarquistes?

La voluntat de no delegar la nostra seguretat a terceres persones (i menys a ens estatals), és un dels principals motius pels què creiem necessàries unes AMA. Pel fet de creure en una forma de fer que si pretén transcendir a la realitat s’ha de visualitzar constantment, que ha de recórrer al conflicte social ja que les idees alliberadores no són ben vistes pel poder, som col·lectius i individualitats que

ens podem trobar en diverses situacions delicades que poden posar en perill la nostra integritat física. En un estat repressor, que usa la seva maquinària policial constantment per reduir la protesta, eludir l’enfrontament no és una possibilitat. Sectors retrògrads de la societat intentaran per tots els mitjans mantenir la pau social. En algunes zones específiques, la presència de grups d’extrema dreta genera la possibilitat d’agressions mútues. I ja que tristament bona part de l’economia que generem per a l’autogestió prové de l’alcohol, no són poques les ocasions en les què ens podem trobar en situacions nodesitjades degut a l’efecte d’aquesta i altres substàncies. A més a més, si no tenim ganes d’eludir agressions autoritàries, sexistes i racistes potser ens aniria bé estar una mica preparades.

A banda d’això, la pràctica de l’esport sempre és saludable, tal i com defensaren molts dels nostres avantpassats ideològics. I seria una bona forma de disminuir l’analfabetisme corporal, és a dir, d’explorar altres potencialitats del nostre cos. Per últim, la pràctica de les arts marcials pot ser una forma d’empoderament (en el bon sentit de la paraula), de pujar “l’autoestima col·lectiva”.

Idees sobre com podrien ser unes AMA Per començar, unes AMA haurien d’intentar restar lliures òbviament d’autoritarisme. Articular una pedagogia del combat, on entre molts altres rols no hi hagi professors-alumnes, és tot un repte sobretot quan parlem de la necessitat de transmetre coneixements específics. La humilitat de les acompanyants en el procés d’aprenentatge, és de vital importància. Possiblement apostaria per l’autoria col·lectiva, per fer que fossin vàries les persones que organitzades entre si elaboressin a l’inici un “programa d’entrenament” d’acord amb les necessitats col·lectives per a transmetre una base comuna i necessària. Un cop passada la primera fase d’aprenentatge, amb aquesta base ben sòlida, ja hi hauria la possibilitat d’incloure i incorporar tècniques proposades per tothom.

Les AMA crec que haurien de potenciar l’aprenentatge de tècniques senzilles i directes. L’anarquisme sempre ha tingut interès en potenciar i socialitzar el coneixement de forma lliure i gratuïta. Per tant, com més difícils i rocambolesques siguin les tècniques, més difícil serà transmetre-les després. S’hauria d’optar per tècniques senzilles basades en els moviments i reaccions naturals del propi cos, per tal que siguin més fàcils de socialitzar en el menor temps possible

(no per inculcar un sentit productivista; més aviat partint de la certesa que moltes de les dissidents compten amb poc temps lliure, amb una agenda atapeïda). Tècniques directes per què tal i com deia Bruce Lee la distància més curta entre dos punts és la línia recta. No busquem l’espectacularitat, el lluïment, la parafernàlia; busquem saber-nos defensar. De poc ens serviran les kates, els cinturons, complicades luxacions, les puntades a la cara o voladores al carrer, on es pot fer més necessari buscar altres cops com els dits als ulls, la puntada lateral als genolls o amb la punta als genitals.

Es tracta d’acabar ràpid el combat. La majoria de lluites al carrer es duen a terme en pocs segons. De totes maneres sempre es podrien donar eines a totes aquelles interessades en les arts marcials com a expressió artística per a què es poguessin desenvolupar, sabent que una revolució sense art no és una revolució.

Per altra banda, les AMA podrien partir del no estil com a estil.

Defugir de practicar una art marcial específica, agafar allò que serveix de cada una d’elles i treure el què no ens serveix. Partir de què les arts marcials no són una cosa finita, sinó que muten, es desenvolupen constantment i que és necessari un estudi exhaustiu de les mateixes per anar-les adaptant a les necessitats de cada moment.

Part dels esforços es podrien destinar a investigar com es mouen els nostres enemics, quins són els seus punts febles per anar-les modulant. Fins i tot, les AMA podrien tenir en compte l’individu: cada persona és diferent i

hi ha tècniques que a moltes persones no els hi funcionen o els hi costen de realitzar. Enlloc de passar-se hores i hores treballant-les, molt possiblement seria millor afilar les què els hi surten bé. D’altra banda fins i tot es podria mirar més enllà de les arts marcials, i apropiar-nos d’altres coneixements que poden ser del nostre interès. Com a mer exemple, podríem posar el Parcour, l’art del desplaçament urbà, un fantàstic complement a l’hora de córrer amb òbvies potencialitats.

• Les AMA s’haurien de basar en la realitat. Partir de les múltiples situacions possibles en les què ens podem trobar en la lluita quotidiana. Treballar-les no només en sales adaptades per aquesta fi, sinó en els nostres espais alliberats on poden sorgir els conflictes, al carrer amb les seves particularitats, en sales estretes o amb poca llum; reproduir mínimament manifestacions, fins i tot amb efectes sonors com sirenes o càrregues policials.

• I haurien de tenir un alt component col·lectiu. No és el mateix defensar-se sol d’una agressió que veure’s immers en una batalla multitudinària acompanyat dels teus.

Canvia la lògica, es torna molt més caòtica. I el treball previ amb el grup d’afinitat pot ajudar a saber-se moure, a generar confiança amb les altres, a multiplicar les forces enlloc de ser un entrebanc.

Una última característica que podrien tenir és que no només s’haurien

d’enfocar en l’acció conflictiva, sinó tenir en compte el component preventiu i post-conflicte. A nivell preventiu, inclouria totes les accions destinades a evitar precisament situacions de perillositat indesitjada o a minvar els efectes contraproduents d’alguna situació buscada. Tenir sistemes de defensa als nostres espais, esquivar carrers o zones delicades, mostrar-se segura o tapar-se si hi ha la possibilitat abans de l’enfrontament per evitar conseqüències posteriors, tenir uns codis establerts amb les nostres companyes per si les hem de trucar per telèfon per demanar reforços, podrien ser alguns dels exemples. Pel què fa al post-conflicte, estaria bé realitzar dinàmiques per a verificar que estem segures un cop evitat un primer encontre. Acostumar-se a la quotidianitat de l’entrenament, a escapar-se un cop acabada la tècnica, a mirar als voltants per assegurar-se que no hi ha altres agressors, a generar una zona de seguretat que impedeixi a les nostres enemigues agafar cap objecte que pugui utilitzar com a arma,... I com no, crear espais de confiança i de suport mutu per si hi ha alguna seqüela psicològica derivada del conflicte.

Sense cap mena de dubte, aquestes són només algunes idees dels possibles components que podrien tenir unes Arts Marcials Anarquistes. Tan de bo es pogués dur a terme a la realitat algun dia. Mentrestant, els tallers d’autodefensa de les cases okupades poden ser un bon succedani.

antipatriarcal 18

Amor Lliure: Si la teoria és tan bonica, per què carai ens costa tant a la pràctica?

Las primas Manresa, octubre de 2013 Després de vàries converses formals i informals sobre el tema de l’amor lliure. I sí, perque no dir-ho, hores i hores emprades en riure i fer molta broma de les nostres misèries. Amb moltes preguntes, algunes respostes i noves preguntes fruit de les anteriors preguntes i respostes..., ens decidim a escriure aquest article on ens agradaria donar el nostre punt de vista i deixar escrites les reflexions i divagacions inacabades, algunes sustentades en la teoria, d’altres experimentades i viscudes en la pràctica. Sense voler escriure un manual d’autoajuda (encara que pensem que en moltes ocasions l’haguessim necessitat) ens agradaria que les nostres divagacions (en format preguntes i respostes) puguin si més no ajudar a prendre consciència en el terreny bonic però pedregós de l’amor.

Comencem per definir la “normalitat”: podem definir la monogàmia?

La definició que hem trobat que més ens agrada, és la següent: La monogàmia és un model de relacions ideal i hegemònic en l’ imaginari col·lectiu d’una societat basada en un pacte explícit o implícit d’exclusivitat sexual entre dues persones. Afegiríem que per a la gran majoria aquesta relació sol ser heterosexual.

Aclaracions previes...

En aquest article no proposem substituir l’obligatorietat de la monogàmia per l’obligatorietat del poliamor. Quan parlem d’amor lliure, parlem d’un pacte lliure entre dues o més persones, basat en l’autonomia personal de cada una d’elles i en l’acceptació de les pròpies limitacions per no esdevenir esclaves de les emocions i les pors. Creiem que lliure implica autoconeixement i reconeixement de l’altre.

Proposem reflexionar sobre el com construim relacions sexoafectives.

Molt conscients de les dificultats que vivim per voler trencar la norma i anar contra el poder. No per aixó deixarem de seguir-ho intentant, en la mesura de les nostres capacitats.

I aquí comencen les nostres divagacions...

Tenim relacions obertes perquè està de moda?

Si observem el nostre voltant incloent-nos en aquesta observació,(ens referim a les que ens solem autoanomenar anarquistes, llibertàries, antiautoritàries ens atrevim a dir...)

D’on sorgeix i què és això de l’amor lliure?

I què és el poliamor?

La idea d’amor lliure resorgeix amb més força a finals del segle XIX de la mà d’anarquistes com Emma Goldman o Émile Armand.

Emma Goldman creia que l’amor no podia ser altra cosa que lliure. Al 1911 escibia un article on parlava d’amor i on s’oposava fermament al matrimoni, institució molt forta a l’època. La seva idea d’amor lliure era la d’un amor sense lligams, que es donava als amics, a les compañes, als amants, sense convencionalismes ni limitacions de cap tipus.

També Èmile Armand ja des de 1907 va escriure nombrosos articles que parlaven d’amor lliure, sexualitat, naturisme i poliamor. Fou el personatge que s’inventà el terme de “camaraderia amorosa” que implicava un lliure contracte d’associació entre anarquistes individualistes de diferents gèneres, respectant unes normes d’higiene sexual, amb l’objectiu de protegir a l’altre part de certs riscos de l’experència amorosa, com el rebuig, la ruptura, l’exclusivisme, la unicitat, la coquetería, els capritxos, la indiferència, el no tenir en compte a altres i la prostitució.(Emile Armand and la camaraderie amourouse. Revolutionary sexualism and the struggle againts jealousy.” by Francis Rousin). Podem entendre dels seus escrits, que no només va donar suport a la idea d’amor lliure sinó que va anar més enllà i va defensar un concepte de “parelles múltiples”, terme que anomenà “amor plural” i que vindria a ser el que entenem per poliamor. A més, va defensar també el dret dels individus a canviar de sexe.

ens sembla que moltes vegades es dóna per suposat que si tenim relacions amoroses aquestes han de ser relacions obertes. Això ens fa pensar que potser la pressió del nostre entorn ens fa mirar cap a una direcció i seguir unes normes. Exactament el mateix que critiquem que passa amb la monogàmia en la societat en general. Per tant, allò que havia de ser lliure podria acabar sent determinat per una pressió social mogut pel desig d’acceptació al grup, més que pel propi desig de trencar amb la monogàmia.

En les relacions amoroses obertes, de vegades ens forcem a fer i acceptar coses que van més enllà del què podem assumir?

Amb l’ànim d’experimentar o amb la voluntat ferma de fer allò políticament correcte ens passa que ens forcem a acceptar i participar de situacions que no estem preparades per suportar dignament. No coneixem els propis límits i ens vestim amb armadures de ferro per poder sortir menys ferides de les nostres batalles interiors. Perquè de sobte el nostre pitjor enemic som nosaltres mateixes. Quan afrontem relacions on compartim amants i/o parelles, encara que no vulguem ens surten els monstres interiors, és a dir aquells sentiments contradictoris amb els quals no ens volem reconèixer però són part nostra. Els gelos, la possessió, la inseguretat...

Estem preparades per construir relacions sexoafectives més enllà de la monogàmia sense fer-nos mal?

Sincerament creiem que no estem gens preparades. Ens queda molta feina per fer en aquest terreny. I podriem començar per reconèixer i acceptar les pròpies limitacions i misèries.

A vegades ens fem mal perquè volem aguantar més del que podem assumir i a més no sabem comunicar-ho a l’altre o altres persones involucrades, o no ho sabem escoltar quan ens ho transmeten. Això ens pot passar perquè no coneixem els nostres límits. O a vegades ens fa vergonya assumirlos i reconèixer els obstacles (gelos, inseguretat, dependències, pors..).

I com acceptem la nostra vulnerabilitat? Quan no ens en sortim de fer allò que al nostre entorn és considerat com a políticament correcte ens sentim culpables, frustrades i vulnerables. Però mentre ens passa ens agrada recordar constantment: “estamos

en ello, no som perfectes, la caguem i aprenem dels errors. Endavant, ànims!”

I per què carai deu ser tant difícil construir aquest tipus de relacions?

Hem après la monogàmia com a única manera de construir relacions sexoafectives amb compromís. Pràcticament no en coneixem opcions alternatives i encara menys en sabem referents positius. Si busquem experiències no monògames, les trobarem, però pràcticament totes frustrades. Qualsevol conversa sobre aquest tema amb la majoria de col·legues, acabarà tard o d’hora al carreró sense sortida del “doncs jo, tots els casos que en conec, han acabat fatal”.

Genial, això està abocat al desastre abans d’intentar res.

I sí qualsevol de les pràctiques quotidianes que van en contra del sistema social hegemònic, solen comportar algun grau més o menys elevat de dificultat. Aquesta també. Trencar amb la monogàmia és trencar amb una de les bases del sistema patriarcal capitalista (en tant que la parella heteronormativa monògama i la conseqüent família és la cèl·lula bàsica d’organització social), i òbviament es dota de les seves estratègies (com l’ideal d’amor romàntic) per perpetuar aquest sistema d’estructura social.

No seria més fàcil tenir una relació “normal” monògama?

La parella monògama és la cèl·lula bàsica d’organització social, per tal de perpetuar el sistema capitalista heteropatriarcal, en el qual compleix una funció bàsica per tal de constituir projectes econòmics estables i de per

vida, per a reproduir i criar filles legítimes a qui transmetre l’estatus social i la propietat privada, a fi de reproduir l’ordre i jerarquia social existent.

Per si això no fos efectiu del tot i hi hagués qui es resistís, es crea tot un sistema cultural que justifica la monogàmia: l’amor romàntic. La parella monògama compleix una funció de satisfacció afectiva i sexual dels individus d’acord amb l’ideal d’amor romàntic. L’ideal d’amor romàntic amaga dinàmiques basades en el sistema capitalista i que algunes teòriques han anomenat capitalisme emocional, com és la possessió de l’altra persona i la idea que se’n deriva que si la nostra “meitat” té relacions sexuals o afectives amb altres persones ens està prenent quelcom que ens pertany.

Podem viure l’amor amb el sentiment de possessió de l’altre? Podem abandonar la idea que l’amor és un bé escàs i que quan passa, ens l’hem d’apropiar a tota costa?

“Las dificultades en las relaciones abiertas se basan en desafiar y superar los miedos, mientras que las dificultades en la monogamia más bien se basan en mantener y preservar los miedos”.

(Textos contra la monogàmia)

“Las nuevas formas de amarnos, de follarnos, de mezclarnos, de relacionarnos no se pueden construir desde la miseria emocional sino desde la alegría y desde el coraje, (...). Desde la intimidad menos vistosa de nuestra vida privada, sí, pero con las bases mucho más perdurables, mucho más transformadoras, de la vida propia como revolución cotidiana”.

(Romper la monogamia como apuesta política)

ressenyes 19

El riu de les dones Jordi Suñer Morales Centre d’Art i Natura de Farrera, 2012 La RiuAda Manresa, octubre de 2013 Escoltar les veus de les dones. Concretament de les padrines de l’Alt Pirineu.

D’aquesta manera Jordi Suñé recull les veus d’una vintena de padrines nas-

Anarquisme, fet diferencial català Xavier Diez Virus Editorial, 2013 Gaia Talls Berga, setembre de 2013 Enmig de la pressió econòmica, política i mediàtica catalanoindependentista, Xavier Diez i Virus Editorial treuen aquest llibre, certament polèmic.

cudes entre el 1912 i el 1952 a l’alt Pirineu. “El riu de les dones” parteix de ser un estudi de caire etnogràfic, però la lectura d’aquest evoca anar més enllà. Es tracta d’un llibre que et transporta, t’apropa les padrines i et fa sentir la vida quotidiana al Pirineu del segle XX. Tot i que, en alguns moments, la lectora hi pot veure més “la descripció social” que el “sentiment personal”, el fet que el llibre estigui basat en part, en la transcripció literal de les entrevistes i converses que l’autor tingué amb aquestes dones, fa que puguis sentir de prop les vivències que aquestes relaten.

Més enllà que pugui agradar més o menys l’enfocament de l’estudi o els temes escollits per l’autor que guien el llibre a través de vint capítols (el treball, la família, les festes, l’educació, la salut, la gastronomia...), cal ressaltar el llibre pel fet de ser visibilitzador de l’altra història, la història que massa sovint és silenciada o relegada a segons i tercers termes: la història de les dones, la història relatada des de les seves veus.

Tal i com ja han fet investigadors com Soldevila, Termes o Izard, entre altres, el llibre treballa l’arrelament dels principis anarquistes en el sentiment popular dels i les habitants del territori català. S’evidencia la importància de la llibertat individual i col·lectiva, la tendència a l’igualitarisme, la cultura d’autodefensa de les classes populars i la seva desconfiança cap als poders superiors; trets que s’han manifestat repetidament en l’antagonisme de classes o de poders al llarg de la història, fruit del recel dels sectors populars a perdre capacitat decisiva i de gestió en els afers públics.

referència constant a la identitat catalana és una burla cap a la retòrica catalanista oficial, aquesta que ens parla del seny conservador com a característica de la personalitat catalana, que ha estat i continua sent tan explotada pels sectors dominants de la societat per tal de mantenir els seus estatus i privilegis. Així, Diez parafraseja icones de l’erudició catalana com Vicens Vives i Torras i Bages: «En primer lugar, el título del libro es una provocación intelectual deliberada. (...) El epílogo del libro se recrea en su ánimo provocador al parafrasear a Torras i Bages (autor de la frase “Cataluña será cristiana o no será”) quien consideró al catolicismo como elemento fundamental de la identidad catalana. El título de esta última parte pretende, en contraposición, reivindicar el legado libertario de nuestro país como elemento irrenunciable de nuestro pasado, escamoteado en la narrativa oficial (...).»

Tal i com el mateix Diez reconeix en una entrevista*, el llibre pretén ser un recull de diversos fets de la història de Catalunya amb una mirada més profunda a la què estem acostumades.

La revolta dels Remences; la dels Segadors; l’arrelament del bakuninisme i els diversos intents insurreccionals dels segles XIX i XX; la consolidació de la CNT; la revolució del 1936 i el gran rebrot llibertari postfranquista fins avui dia: un repàs a la història catalana que treu a la llum una societat gelosa de la seva llibertat, on l’anarquisme i el seu substrat han estat presents.

Però si, per una banda, el llibre obre una polèmica enfront al catalanisme tradicional que busca una societat catalana cohesionada verticalment, és a dir, que combregui amb els poders polítics, econòmics i religiosos, no és menys cert que l’enfocament de X. Diez sembla apel·lar a una identitat o caràcter anarquistes exclusivament catalans, aspecte que no seria gens llibertari i menys realista. Per això, l’autor ha hagut d’explicar que és conscient que, a l’estat Espanyol; Andalusia, Aragó, València, Menorca i el País Basc, entre altres, també han tingut nuclis llibertaris rellevants.

I és que s’ha d’entendre que aquesta

El Senzill, guerrilla i presó d’un maqui

avui ens semblen, malauradament, de ciència ficció.

Joan Busquets Verges CEJEB, 2013 Lola de Bellesguard Berga, juny de 2013 L’any 2008 el llibre del Joan Busquets: El Senzill, guerrilla i presó d’un maqui va publicar-se per primera vegada en català en una edició a cura del Centre d’Estudis Josep Ester Borràs de Berga (CEJEB). Abans, el relat del Senzill s’havia fet públic en anglès i més tard en castellà, el 1998. El llibre del Joan és un tros de memòria, de la nostra memòria més crua, un dels pocs testimonis vius d’unes lluites que

El CEJEB tot just acaba de reeditar de nou la lluita d’aquest maqui amb una versió revisada i ampliada. La reedició del llibre va ser el pretext per poder gaudir una altra vegada de la companyia del Joan, que actualment viu a Normandia. Des d’allà segueix amb la lluita pel reconeixement de tots aquells que van lluitar per l’anarquia enmig de la dictadura. A les memòries que ens acosten a la figura del Joan hi trobareu una narració que parteix amb la infància de l’autor en una Barcelona en guerra i la posterior derrota que el condemna a viure en un atmosfera opressiva. És aquí, a la postguerra embrionària, quan el Joan entra en contacte per primer cop amb les idees llibertàries, quan la gana de llibertat l’encamina cap a un primer intent frustrat per creuar la frontera

El riu de les dones també té la capacitat, a través d’aquestes narracions de vida tan lligades al territori

El llibre, però, no amaga la importància del descontent de catalanes i catalans, al llarg dels segles, envers el centralisme castellà i espanyol, sent part de l’origen del desig d’autonomia política catalana. Per això, a Catalunya, els federalismes de Proudhon o Pi i Maragall han tingut molta força,

amb França, quan entra a presó... I quan, finalment, el Joan desembarca al país veí i sobreviu a la manera de l’immigrant, de l’exiliat. És així com ben aviat la seva determinació i la militància a les Joventuts Llibertàries li fan agafar les armes.

A partir d’aquí, els fets se succeeixen de forma ràpida, sense massa temps per aturar-se en una dinàmica de lluita i revolta constant. El Joan contacta amb el Massana i és amb el maqui berguedà amb qui fa la primera travessa de França cap a Catalunya. Durant un any els viatges a l’interior amb el grup del Massana seran freqüents, com també ho seran els sabotatges i altres accions guerrilleres fins el 1949, quan tot s’acaba amb la gran caiguda i una pila d’anarquistes catalans són detinguts en un degoteig de fracassos que els portaran a la mort o a les presons franquistes. Al Joan el ca-

on han viscut, de convidar-nos a analitzar aquesta visió sovint molt idealitzada i romàntica del món rural i la vida a la muntanya que alguns sector de la població té. A través de les diverses visions de les padrines es valora i es positivitzen aspectes com que les famílies treballaven per l’autosuficiència, que els productes es collien i s’elaboraven en l’entorn més proper... però també hi ha veus que reivindiquen de la modernitat alguns canvis que les van ajudar a deslligarse de certes tradicions i obligacions.

així com la barreja del separatisme de Macià amb bona part de la CNT. Però ens recorda que a finals del segle XIX i principis del XX, temps de consolidació del moviment llibertari en aquest territori i societat, els i les anarquistes catalanes no desitjaren un estat propi, sinó la gestió col·lectiva dels afers públics sense l’empara de cap gran poder, sigui propi o aliè, des del conjunt de les sobiranies individuals i des d’una gran sobirania col·lectiva, basant-se en la intervenció directa de tots i cadascun dels individus.

Deixem-ho en paraules del propi Díez: «Como conclusión final, trata de considerar como elemento identitario propio una historia en la que hombres y mujeres, en distintas épocas, desde perspectivas y finalidades diversas, y desde adjetivos diferentes, han tendido a rebelarse contra la injusticia, la opresión y la desigualdad. Y es esta tendencia al inconformismo, a la búsqueda de la libertad y la igualdad en un contexto político adverso la que ha mantenido la identidad propia.» *Podeu llegir l’entrevista sencera a http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/ id/248999

cen a la seva ciutat, extenuat i sense sortida. El règim el porta a la Model i ràpidament és condemnat a mort.

Però, a l´ últim moment, li commuten la pena capital per vint anys a les presons feixistes.

Fins el 1969 no sortirà en llibertat, vint anys on haurà passat per un bon nombre de presons i on ens relata la pèrdua de companys, la lluita carcerària, els intents de fuga, la repressió, la divisió entre els presos.

I un cop en llibertat, més. Més lluita, malgrat la vexació constant per ser un ex-pres polític i l’exili de nou cap a França. Fins avui, més lluita, dia a dia des del petit despatx d’una caseta perduda de Normandia. Més lluita fins al final d’aquesta història.

el dia que em van enredar/la recepta 20

el fort lligam personal i familiar amb el poble miner de Sallent i la seva història (que amagaven i criminalitzaven); la primera vegada que vaig anar a una Marxa Homenatge als Maquis amb setze anys, sortirem de Sallent fins a Castellnou i visitarem la tomba de Ramon Vila Capdevila. amb contradiccions sí, però sense abaixar el cap, ni amagar-lo sota l’ala.

Ser anarquista no és res extraordinari, moltes no ho saben i ho són, altres ho proclamen als quatre vents i hi estan ben allunyats. Les persones que més m’estimo són companyes i ara ja amigues, és clar.

NOM: Josep EDAT: 37 anys CIUTAT: Berga Jo vaig néixer a una família obrera.

Els meus pares treballaven tots dos al tèxtil. De ben petit recordo tenir present la classe social a la qual pertanyia. A més el meu pare sempre s’ha implicat en lluitar contra injustícies diverses: laborals, veïnals, etc. Un follonero per segons qui i una persona amb qui poder comptar per altres.

En definitiva que a casa potser no teníem segons què, però consciència social sí.

Sent un adolescent vaig llegir un llibre sobre la revolució Russa que corria per casa, però no em va apassionar.

Poc després el Habla mi conciencia de José Francisco va despertar el meu interès per la guerrilla i acte seguit vaig llegir el Marcelino Massana. ¿Terrorismo o Resistència? que el mateix Massana havia donat al meu pare. Aquest llibre de Josep Maria Reguant sí que va apassionar-me. La CNT, l’anarquisme, la revolució social, les col·lectivitzacions, la crema d’esglésies, la guerra civil, els maquis, la clandestinitat..., tot se’m barrejava al cap i vaig començar a llegir sobre aquest temes.

Més tard vaig anar a Barcelona a estudiar història. Vaig participar en fer

les biografies de les persones que van participar al moviment obrer berguedà al passat segle XX per al Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Paral·lelament vaig començar a anar a l’Ateneu Llibertari del Berguedà, a participar en algunes mobilitzacions socials i a col·laborar amb el Pèsol Negre que acabava de néixer. Què va ser primer? No ho sé. Jo de vegades dic que l’objecte d’estudi va seduir-me i atrapar-me.

Vaig passar d’estudiar i llegir sobre anarquisme a militar molt activament, no només investigant sinó a tots els nivells: organitzant xerrades, una biblioteca, una distribuïdora de llibres, fent articles, participant i impulsant el Pèsol Negre, el berguedà llibertari, mogudes laborals, socials, culturals, etc.

Conèixer gent que va viure la revolució social o els maquis o els grups autònoms, per entrevistar-los i aproparme a la història de l’Alt Llobregat o per portar-los a xerrar a Berga m’ha possibilitat conèixer moltes experiències vitals anarquistes de gran valor per mi, també el fet de conèixer gent autoritària –fins i tot molts d’ells autoproclamats llibertaris o anarcosindicalistes– m’ha permès valorar molt i molt les actituds anarquistes. Ser anarquista a casa, a la feina, al carrer, a les manifestacions, a les relacions...,

L’anarquisme no és una ideologia amb un full de ruta, és una actitud permanent de crítica, autocrítica i lluita contra totes les autoritats i totes les explotacions i per tant en favor de la justícia social. Res extraordinari però molt important. T’ho recomano! Com cantava l’Edith Piaf: Je ne regrette rien!

NOM: Joana EDAT: 27 anys CIUTAT: Sallent No aconsegueixo saber quin dia exacte em vaig deixar enredar, però sí que recordo que rondava la època que començava a sortir de l’adolescència entesa com a “edat del pavo” i entrava poc a poc a una nova etapa de joventut post-adolescent... Recordo un cassete d’Skaparàpid que li havia agafat a la meva germana i que escoltava sense parar. Després va venir Maniàtica i més endavant cap als setze- disset anys el grup madrileny Hechos Contra el Decoro. Bona música amb contingut polític. La meva germana més gran que jo, sempre va ser un referent per a mi, en tots els sentits i també em va despertar unes inquietuds polítiques que m’apropaven a conèixer el pensament anarquista i llibertari. Altres fets i realitats que influenciaren les meves idees van ser;

Així doncs, per si no tenia suficients influències, recordo que em va marcar molt quan amb disset anys vaig conèixer en persona a un vell de la CNT que havia estat portat a Mathausen i n’havia sortit viu, era Josep Simon i Mill i en pròpia pell ens explicà la història de la seva vida.

M’encantava la història i m’interessava molt tot allò que havia passat a la Guerra Civil Espanyola, sovint preguntava a la meva àvia o als meus pares, però no en treia massa res que m’aclarís els dubtes. Tot i que no tenia gaire clar què era l’anaquisme, en un treball que ens varen fer a classe d’història (a l’institut) on varem dividir a sorts la gent de la classe entre anarquistes i comunistes i realitzar un debat oral on cadascú defensava la seva ideologia (la que li havia tocat a sorts). Volia que em toqués defensar les idees anarquistes i així va ser. El debat va ser calurós i motivador, ho vaig disfutar com mai, de les millors classes que he assistit amb diferència.

En aquesta època ja vivia a Sallent i recordo com em van marcar algunes converses que vaig tenir amb algunes velles glòries del Ferroka, també vaig prendre consciència de com havia entrat el cavall a un poble miner lluitador, i el mal que havia fet. Carregada de ràbia al veure que al poble tot continuava com estava establert, la vida anava endavant i cadascú havia de jugar el seu paper, però sobretot encaixar en tot l’entramat i així contribuir a mantenir la falsa pau social convergent que regnava a Sallent sota els dominis del Moltó. Aleshores vam començar fent realitat les nostres ànsies de conèixer allò que sen’s amagava amb l’Assamblea de Joves de Sallent. Més endavant a través d’una amiga que realitzava un treball de recerca sobre la Okupació varem poder assistir a una assamblea de Na Bastardes.

L’any següent, quan vaig començar a la universitat, un dia qualsevol al tren em vaig creuar al mateix bagó casualment amb una aleshores coneguda que em va parlar que estava en un col·lectiu feminista anomenat columna clitoriana i es reunien a Na Bastardes. Primer m’hi vaig passar i més endavant vaig començar a formar part del col·lectiu. Aquella època va marcar un abans i un després, ja que el meu “aterrizatge” a la ciutat de Manresa i la següent trajectòria política que se’n derivà va consolidar les meves creences en l’ideal anarquista i així va motivar la meva pràctica política.

La recepta de la iaia Ramona Sangria sense alcohol Ramona Berga, octubre de 2013

Ingredients: 1l de suc de raïm negre 1/4 de suc de pinya 1/4 de suc de préssec 1/4 de suc de taronja 1/4 de suc d’aranja 100cl de suc de llimona

Preparació: 2 pomes tallades a daus 1 plàtan tallat a rodanxes 1 taronja, amb pell, tallada a mitges llunes 2 llimones, amb pell, tallades a mitges llunes

En un bol gran tipus ponxera, barrejarem tots els sucs amb les fruites tallades.

Deixar reposar un mínim de dues hores; afegir uns glaçons de gel just abans de servir. ¡És boníssima i la podem beure amb tothom, ja que no porta alcohol!

Vols col·laborar amb nosaltres?

Envians els teus textos a: pesolnegre@berguedàllibertari.org

in memoriam 21

El Joan (DEP) R.M. Vilada, 1 de juliol de 2013 Aquest matí (divendres) ha mort el Joan, en un accident. Els últims dies ens havíem vist i parlat molt. El dimecres vaig veure’l per darrera vegada; de fet el vaig portar en cotxe. I de la xerrada amb ell, al vespre en vaig escriure un tuit: “Avui un veí m’explicava que fa 18 mesos que li van concedir el PIRMI però encara no ha cobrat ni un duro. Així estem...”

El Joan era una persona força coneguda al Berguedà, i sobretot a Vilada. Jo el coneixia d’aquí, del poble, de tota la vida; feia teatre a La Teia, la companyia amateur del poble, i sobretot era molt conegut per estar sovint caminant per la carretera, amb les seves sabatilles, sense mitjons, pantalons de xandall i camisa per dins als pantalons, els cabells arrissats i esbullats. No tenia cotxe ni carnet ni falta li feia. Quan volia marxar del poble, a tota hora, marxava caminant carretera enllà. Amb els anys havia anat afinant, coneixia els horaris de tothom, les matrícules dels cotxes...

Alguns l’havíem carregat sovint, amb el cotxe. A vegades, però, feia que no amb la mà quan un cotxe s’aturava; tenia ganes de caminar i, sí, anava d’un poble a l’altre caminant.

Quan organitzàvem xerrades a Berga quasi sempre venia; sobretot quan venia gent lluitadora, que havia donat la cara amb dignitat i no s’havia deixat trepitjar; gent com en Jann Marc Rouillan o en Solís, aquests últims mesos. Se’l trobava sovint a la biblioteca; llegia molt, i a consciència. Recordo els meus anys d’estudiant d’antropologia, quan ell ja llegia llibres del Manuel Delgado i els comentàvem. A més, quan llegia sempre tenia una llibreta a punt, i paraula que desconeixia la buscava al diccionari i en prenia nota. Al poble el tenien per un beneit, però no n’era gens; al contrari.

Deia que aquests últims dies havíem parlat molt. Diumenge passat, a la carretera encara dins del poble; ell esperava sota un arbre, davant de Cal Climent, algun cotxe que se l’endugués i jo passejava per allà. Em va parlar una altra vegada de gent com en Jann Marc Rouillan o en Solís. En Jann Marc va militar al MIL, als

GARI, a Action Directe... i ha passat més de vint anys pres; així i tot mai ha renegat de les seves lluites, i ha escrit la seva experiència en diferents llibres. El José Solís fou el portaveu dels presos en el motí de Quatre Camins del 2004, i en patí les conseqüències: fou cruelment torturat; però així i tot ara està explicant arreu la seva experiència i fent el possible per evitar la impunitat dels carcellers torturadors.

Un i altre, persones molt dignes, que han rebut moltes garrotades però no s’arronsen. Això deia el Joan, admirava aquesta gent. I deia, “No, jo no... jo no tinc els collons* que tenen aquesta gent, no! Jo una mica sí... però conseqüent fins al final com aquests... hòstia, no, jo no els tinc tan ben posats, no... Aquests són persones excepcionals. La majoria de gent no podem aguantar aquest ritme de lluita!”. Era així, el Joan: sincer, sense la fatxenderia d’altres companys, i admirador de la gent lluitadora i digne.

Vam parlar de política, comarcal i del país. Em comentava que l’alcalde de Berga havia renunciat al sou d’alcalde i ara se’l repartien la resta de regidors; tots, fins i tot els de la CUP, remarcava. Em va explicar anècdotes gracioses del Ramon Felipó (“el carlí del barri”, l’anomena Joan de Sagarra) que ara no goso escriure aquí. I una llarga conversa, tranquil·la.

El dimarts a la tarda, quan vaig baixar a fer el cafè al bar el vaig trobar al banc del davant, fent el cafè i el rosli, com de costum. Vam parlar una mica, allà fora; assenyalà la tv i començà a despotricar dels tertulians, del tertulianisme en sí, amb una mica de menyspreu i fàstic, arrossegant la veu cansada: “Quan les coses estan molt putes* toca molt la moral veure aquests xarlatans que viuen de la tertúlia, d’opinar aquí i allà, ara de moda, ara de macroeconomia, ara de política internacional, ara de l’arribada de la calor... va home va!”

I l’endemà, dimecres, encara el vaig retrobar, aquesta vegada caminant dins del túnel de Berga; a mi em faria por caminar per allà. Vaig aturar-me a la sortida del túnel, just al trencant; mal lloc per aturar-se. Per sort de seguida em va atrapar i va pujar. El quart

d’hora que hi ha fins a Vilada no vam parar de xerrar d’això i d’allò. Em va explicar que venia de ser explotat. Fa molts anys el Joan treballava en una fàbrica tèxtil del poble; recollia el cartró sobrant de la fàbrica i el revenia; a finals dels anys noranta jo vaig tenir la meva primera feina allà (auxiliar de manteniment, o sigui, noi per tot) i hi havíem coincidit. Aquella fàbrica ja és tancada. Ara el Joan treballava quinze hores setmanals al Grup Horitzó de Berga, una associació que “dóna feina a persones amb risc d’exclusió social”; anaven amb un o dos companys més a recollir mobles vells i trastos diversos per les cases. A fer de camàlic, deia ell, a vegades. Així que dimecres quan va pujar al cotxe venia d’aquesta estona d’explotació. Em va dir que cobrava uns dos cents euros al mes. Se’l veia abatut. La crisi, la maleïda crisi. Em va dir que feia divuit mesos li havien aprovat el PIRMI però encara no n’havia cobrat res de res; “no hi han peles, diuen”. El vaig veure abatut, sobretot quan m’explicava que, és clar, l’havia hagut d’ajudar la família. Estava tristoi. Em va explicar que al bar del poble només se sentia parlar de futbol, del Gran Hermano...

“Hòstia, però què tenen al cap, la gent?! Amb la gent que hi ha al paro, amb la gent que estan desnonant, amb la gent que està ben fotuda i refotuda...”. Arribava la conclusió inevitable, que la gent no es mou fins que està ben fotuda; i encara la conclusió aquella, que quan pitjor millor.

Que potser aviat tots estarem tan, tan malament que ens mobilitzarem tots, per fi, d’una punyetera vegada. Em deia que era escèptic, cada dia més; que no volia caure en el puto cinisme, però que escèptic sí. S’entén. La crisi, la maleïda crisi. Em deia, que ja no sabia què coi s’havia de fer; “tirarme d’un pont? Encara ho faria malament”.

Recordo encara que vam parlar de política catalana, una vegada més. La independència i tot això. El Joan era partidari de la independència, des del possibilisme. “Ara ens putegen dos cops; llavors ens putejaran només uns. Sí, sí, ja ho sé que serà una merda i ens continuaran donant pel sac els de sempre... però hòstia, és que ara ens les foten dos cops...!” Coin-

cidíem tots dos que si determinats partits ara diuen voler la independència ho fan només condicionats per la població; evidentment, aquesta colla eren ben feliços gestionant la comunitat autònoma! Vaja, ben al revés del que diu el senyor Alfonso Guerra. Li deia jo al Joan que si la cosa venia de dalt, de l’stablishment, seria una mica allò de que tot canviï perquè tot segueixi igual. (I aquí ell em va demanar si havia llegit Lampedusa i li vaig reconèixer que només en coneixia la famosa cita). “Sí, una revolució no hi serà, no...”, em deia. Coincidíem que si es podia evitar, des de dalt s’intentaria evitar tot el que signifiqués un procés d’independència, encara que no portés cap mena de canvi social. Parlàvem també del context internacional: què faria el món si es donava el cas que aquí es feia un referèndum? Cap dels dos era tant il·lús com per tenir aquest discurs autocomplaent de “la voluntat democràtica”. Que no estan massacrant pobles cada dia davant del silenci lamentable de la comunitat internacional? Que no ens van deixar penjats ja el 1945, quan l’antifeixisme es va quedar als Pirineus? En fi, les converses de sempre. Però jo no sabia que seria la darrera.

Aquest matí a l’ajuntament de Vilada, on em dedico a regirar els arxius municipals, he sentit veus; un accident a Berga, el Joan... He preguntat a la secretària què estava passant. A Berga, la furgoneta del Grup Horitzó s’havia estavellat contra un plataner per allà prop del Carrefour; hi anaven tres persones, i una havia mort: el Joan.

La feina, la maleïda feina. Al vespre teníem reunió de la PAHC. He entrat a Berga pel sud, per passar per allà on hi havia hagut l’accident. No és un lloc on es pugui córrer gaire, ja dins el municipi. Després, a l’assemblea, ara un company, ara l’altre, em comentaven si sabia això del Joan; sí, tots el coneixíem per allà. I encara perplexitat, estupor. Descansi en pau aquest esperit lliure.

* s’ha respectat l’aparició d’aquests termes en l’article, ja que el Joan els utilitzava amb quotidianitat. Tot i això no s’està d’acord amb la utilització d’aquestes paraules amb un ús que suporta connotacions negatives, despectives i / o androcèntriques.

humor i poesia 22 Poesia Amb essència anarquista, dona de vida, no pertanyo a ningú, i ningú em pertany, sóc de la terra, sóc de la llum, sóc del foc, sóc del vent.

Camino pel misteri de la vida sense saber cap on vaig, ara sóc matèria després qui ho sap, sóc cèl·lula, sóc àtom, sóc partícula universal, danso entre els estels que em parlen de llibertat.

Si algú amb la seva força em volgués aturar ha de saber que no serà amb la meva voluntat, força la de la vida que m’abraça i em desfà, és el desig de crear un ésser en llibertat!

Dona d’aigua, dona de fang, dona que desitja i estima, dona que sap escoltar, la solfa de la lluna un dia em va cantar una cançó que parla de volar molt alt, més alt que les muntanyes que molts volen escalar.

Amb la ment oberta vaig poder observar que sóc dona, dona, dona lluna, lluna, lluna.

Georgina - agost de 2013

art 23

entrevista 24

PARLEM AMB…

Joni D. Activista cultural i autor dels llibres Grups Autònoms i Què Pagui Pujol!

Pepitu Berga, setembre de 2013

Després de Què pagui Pujol!, una crònica personal del moviment punk a Barcelona, el polifacètic i conegut Joni D. ha publicat un segon llibre, aquest dedicat als grups autònoms: Grups Autónoms. Una crónica armada de la transacció democràtica. Un tema fins ara poc explicat i molt interessant també per a la gent que vivim a l’Alt Llobregat i el Cardener, per ser aquest un dels escenaris d’aquestes lluites i pel protagonisme d’alguns companys de casa nostra com per exemple l’Agustín Rueda.

Joni, què et va impulsar a fer aquest treball?

La idea va néixer a Berga, al CE Josep Ester i Borras, on a finals del 2007 ens vàrem ajuntar uns companys de Berga, de Sallent i de Barcelona per catalogar i ordenar l’arxiu de l’Associació d’Amics d’Agustín Rueda. En aquell moment va sortir la idea de fer un llibre sobre aquella generació de joves, la de l’Agustín, de la qual tan poc es sabia. En principi la idea era buscar algú amb “experiència literària” per fer-li l’encàrrec, però davant del fet que no trobàvem aquesta persona i marcat per la personalitat de l’Agustín, en la qual vaig començar a endinsarme durant la catalogació de l’arxiu, finalment em vaig decidir a tirar endavant eltreball jo mateix. D’altra banda jo ja havia tingut certa relació amb alguns d’aquells joves, fet que em va animar a aprofundir en les dinàmiques d’aquella generació.

Qui eren les persones que van protagonitzar la lluita armada durant els anys finals del franquisme i del principi de la restauració borbònica democràtica?

Jo parlaria de tres generacions, més o menys, diferenciades. Els primers membres dels grups autònoms sortien de l’obrerisme, tot i que no tots pertanyien a la classe obrera. Eren joves que van rebre la influència del Maig del 68 francès i dels situacionistes i que tenien una formació teòrica marxista, que era la formació principal dels obrers de l’estat espanyol a finals dels anys seixanta i començaments

dels setanta. Tot i això, crec que es pot dir que la seva pràctica s’apropava més a les pràctiques llibertàries, i de fet van anar defugint de les diferents estructures marxistes per les quals van passar. La segona generació sorgeix prioritàriament de les universitats, principalment com a resposta a la desarticulació del MIL i la posterior execució de Puig Antich. Eren joves que ja s’identificaven amb els postulats llibertaris i que tenien consciència del que havia significat el moviment llibertari durant la revolució de 1936, encara que la gran majoria havien passat també per organitzacions maoistes o trotskistes. La tercera generació sorgeix ja en “democràcia”, al voltant de l’any 1977, és plenament llibertària i neix com a resposta a la mancança de canvi real a les estructures de l’estat i a la instauració d’un capitalisme salvatge.

Què eren els grups autònoms, com neixen?

també important entre el jovent d’aquell temps: grups de joves disposats a donar, quan menys, la seva joventut cercant un canvi social i sense voler per ells res que no volguessin per tothom.

“Eren joves antiautoritaris que van viure el seu moment com el cervell i el cor els deia que s’havia de viure, crec que van viure un moment històric importantíssim que se’ns ha volgut amagar voluntàriament” Quines activitats duien a terme?

Tot i algunes excepcions, eren grups sense estructura formal i sense nom, grups d’afinitat. La major part dels seus membres van començar emprant l’acció directa sota un concepte propagandístic. Una de les coses que més em va sobtar en anar coneixent algunes de les seves històries personals és que la primera acció que van realitzar molts d’ells va ser el robatori de material d’impressió. El pas a la lluita armada va venir marcat per la repressió: propaganda clandestina primer, pallisses, tortures o presó després, necessitat d’autodefensa en sortir i, com a darrera fase, atac. Aquesta va ser una de les dinàmiques que va fer néixer alguns dels grups, altres grups van sorgir, com he dit, com a resposta concreta a fets repressius, la desarticulació del MIL, la repressió de la COPEL... Eren joves antiautoritaris que van viure el seu moment com el cervell i el cor els deia que s’havia de viure, crec que van viure un moment històric importantíssim que se’ns ha volgut amagar voluntàriament. I ells van representar una realitat

En un primer moment la propaganda i el suport a les diferents lluites van ser el dinamitzador de la creació d’aquells grups. De bon començament intentaven respondre a la repressió mitjançant atemptats no personals, pretenien estendre la revolta gràcies a l’acció i la propaganda i van donar suport a les vagues obreres atracant bancs i grans empreses. El principal problema posterior va ser la clandestinitat obligada que forçava unes necessitats econòmiques importants. Van donar suport econòmic a importants campanyes antirepressives i es van coordinar a nivells fins i tot internacionals per donar visibilitat a la repressió global que implicava el capitalisme en un moment en què la lluita armada prenia força a tota Europa.

Com acaba aquella lluita? I quins errors creus que van cometre?

Aquella lluita va acabar quan la piconadora repressiva de l’Estat els hi va passar per sobre. Es va utilitzar tota la maquinària re-

pressiva disponible i fins i tot es van emprar nous mètodes, com l’heroïna, que va ser definitiva per desactivar aquella generació de joves. Aquells joves van viure un canvi social que avui dia podem catalogar de “desfeta social històrica” i finalment es van acabar ofegant totes les demandes socials quan el 1982 el PSOE va aconseguir el poder.

Com diu David Castillo van haver d’optar entre la xeringa i la corbata, i els qui no ho van fer i van continuar la lluita van acabar morts, empresonats o exiliats. Personalment penso que van ser les víctimes finals de l’anomenada Transició, abandonats per tothom, fins i tot per aquells que havien rebut el seu suport en moments de necessitat. Em costa parlar d’errors, tot i que n’hi va haver. Potser el que els va sortir més car va ser el fet de buscar suports i donar-se a conèixer entre el moviment clandestí o llibertari.

El grup que van anomenar OLLA va ser desmantellat perquè es va relacionar amb altres sectors en formar part del Comitè Pro Presos del MIL, un important grup de Madrid es va desarticular després de passar per Barcelona i donar-se a conèixer a un altre grup català...

El sistema contra el qual lluitaven segueix intacte, tanmateix la lluita armada avui és gairebé inexistent.

Segons la teva opinió, què ha canviat?

Ha canviat la societat i les tàctiques dels dominants, de l’estat.

La manipulació de la paraula, la tergiversació de la història...

Avui dia la violència és tabú, però hi ha una de les dues parts enfrontades (si, per no fer excessivament extensa l’entrevista, em permeteu parlar de “dominants” i “dominats”) que la continua emprant constantment i en canvi el sector majoritari de l’altra ni s’ho planteja... Quan abans parlava de “desfeta social

històrica” em referia a tot això, des de principis dels anys vuitanta tot ha canviat, el llenguatge, les mesures defensives enfront les agressions, la resposta davant les retallades... Ara està de moda parlar de retallades, però portem trenta anys de retallades, especialment en la cultura i l’educació, però també de manera molt forta en els drets laborals, i els responsables d’aquestes retallades van des del PCE fins a la dreta, i entre ells, també, els dos sindicats majoritaris, CCOO i UGT. La base social que disposaven aquells grups durant els anys setanta, aquella que arribava a permetre’ls la clandestinitat, va desaparèixer i sense base social és difícil, o impossible, dur endavant una lluita com aquella.

Estàs treballant en alguna altra investigació?

No, de moment continuo amb les presentacions del llibre i preparo l’edició en castellà. Altrament, com que vaig coneixent nous “vells” activistes que van formar part dels grups autònoms continuo fent algunes entrevistes perquè la seva història, al menys, quedi recollida en propers treballs...