mirades

Baix l'etiqueta #LaDemocraciaSeGanoEnLaCalle diversos col·lectius, com ara el sindicat CC.OO, volien commemorar este mes de febrer els fets històrics ocorreguts des de la mort de Franco i fins a març de 1976.

Recordem que només morir Franco, les Corts, que encara són les que va elegir el propi Franco, proclamen al Rei i confirmen a Arias Navarro com president. Milers de ciutadans veuen una continuïtat de la dictadura i decideixen eixir al carrer. Què reclamaven? Alçament dels topes salarials, amnistia i llibertats polítiques i sindicals. I així milers i milers de personesvan fer vaga per a plantar cara al govern per tal d'exigir millores ciutadanes i obreres. Sols a gener de 1976 van anar a vaga Correos, Renfe, Metro Madrid, Taxis, Telefónica, Renault, Michelin i el Sector de la Construcció, Agrícola i Educació calculant vora 1.000.000 de seguidors.

A Elda, el 23 febrer, el jove obrer Teófilo del Valle, amb sols 20 anys, mor pels tirs de la policia en una manifestació i més vint mil persones acudixen al soterrament. El 3 de març a Vitòria, que estaven en vaga, la policia desallotja amb gasos lacrimògens l'església de Sant Francesc, on es realitzava una assemblea obrera. A l'intentar escapar dels gasos la policia metralla als i les vaguistes i van haver 5 morts i més de 150 ferits. Com a resposta a eixos crims, el 8 de març 500.000 treballadors i treballadores van a la vaga a Euskadi (en la que serà la major mobilització obrera des de la guerra civil). A Biscaia, mor un altre jove de 18 anys, Vicente Antón Ferrero, per tirs de la Guàrdia Civil. Al llarg dels 3 primers mesos de 1976 va haver-hi 17.731 vagues i 150 milions d'hores de treball perdudes, el que va suposar una Espanya ingovernable i inestable i, per tant, va suposar un desgast important al Govern continuista d'Arias Navarro, facilitant la seua destitució pocs mesos després.

La democràcia no ens la van regalarcom sembla quedar en la memòria col·lectiva. La Transició no va ser tant exemplar com ens venen. Estem en deute amb totes eixes persones que van lluitar perquè hui gaudim els avantatges de viure en un país avançat. En les nostres mans està el no perdre'ls per a les següents generacions. La democracia es va aconseguir al carrer

lletres Ovidi Montllor Imatge: Antoni Miró

Va com va

A tu t'emprenya molt, que jo et tingui mania. Va com va. A mi m'emprenya molt, que tu vagis fent cria. Va com va. A tu t'han dit preciós, a mi m'han dit: Tu calla. Va com va. I jo no vull callar mentre tu tens la tralla. Va com va. A tu t'han dibuixat i jo trenque la ploma. Va com va. A mi m'han fet ple d'odi, a tu t'han fet de goma. Va com va. A tu t'han dat l'herència, a mi m'han dat la vida. Va com va. A mi em toca lluitar, a tu prendre la mida. Va com va. Si jo no tinc per mi, si tu no en tens mai prou. Va com va. I ets tu qui reps de mi, jo de tu cobre un sou. Va com va. Si jo ja m'he cansat d'anar vivint dient el va com va, pensa que sols diré fins que més no podré: Va com vull. Com volem.

Sumari

EL GRAT 712 2ª Quinzena Febrer de 2020

imatge i poesia: personatges mirades opinions actualitat alcoià carnestoltes alcoi quan a alcoi hi havia ovnis - p.jordà el poble és savi sandra obiol - guanyar alcoi alcoi en festes entrevista aferes moro alcoi horaris filaetes alcoi 30 anys ballet virginia bolufer Suplement art&cultura entrevista pere camps - barnasants Any ovidi mostra teatre alcoi teatre a l’era - bellreguard 2 3 4 5-18 9 11 12 13 14 15 16 17 19-30 21 24-25 27 29

reportatge javier llopis comarques centrals valencianes històries de la deportació ontinyent medieval ontinyent xàtiva firall xàtiva pego carnestoltes pego carnestoltes oliva oliva la safor especial carnestoltes muro anuncis classificats herbes remeieres - ferran albors el racó jocós alta fidelitat - amàlia garrigós 31 32-45 33 34 35 36 37 38 39 40 41 42 44-45 46 47 47 48

Alcoi, ponts, costeres, muntanyes, fàbriques, telers, modernisme, caragols, Ovidi, Camilo, moros i cristians, Nadal, bajoques farcides, plis-plai. Alcoi, balconet per a festes, pisos buits tot l’any, malviure al centre, un centre que cau a trossos.

La mort del centre, la mort d’Alcoi, la mort d’un poble.

Hui he dibuixat a mode de protesta arran dels terribles esdeveniments ocorreguts fa un parell de dies per la caiguda de diversos edificis del centre històric d’Alcoi. Núria Gisbert

Vaig trobar una rialla pel carrer, asseguda a terra, amb llàgrimes als ulls... - Que et passa preciosa?, li vaig preguntar. - Que ja no sé si sóc de dolor o felicitat. Ulls rojos pel fum, per la brisa, la llum o la calor, ulls rojos de son, de picor o per la pantalla de l'ordinador. Freguem cadascun dels nostres ulls pensant en què no pot ser realitat el que albiren els nostres iris, en què hi ha quelcom més enllà dels nostres límits, 'regola' la certesa de què no som més que plomes, que el vent s'encarrega de portar-nos on ell creu, sense cap ni peus, sense futur ni present, i ens deixem portar, almenys al principi, creiem que aplegarem a Ítaca, i tan sols és un suïcidi, lluitem contra corrent per sortir a la superfície, i veure el sol, i tornar a fregar-nos els ulls per saber que no és un malson, i morim, i renaixem amb una altra oportunitat, un nou ordre mundial que en res ha canviat, però caminem i continuem avançant, esperant l'inesperat, esperant una noia, un somriure que no plore, una abraçada que durarà anys, potser el trobem, potser haurem de fotre la volta al món sencer, però busquem, realitats possibles, impossibles reals, i ens tornem a ofegar, i arriba el moment en què no podem mirar un altre cop al més enllà, i de sobte una nova abraçada, un nou somriure, un nou vers que ens torna a despertar, la mínima força, encant misteriós d'una bruixeta com un Sol, com el Sol d'Alcoi, i aleshores els ulls es tornen rojos, d'alegria, de goig, per la sal de la suor del nostre cos, aigua cristal·lina que neteja el nostre rostre, ja no tenim sostre, el món és nostre i per cap Déu perdre en aquest conte, i plores com un nen, no saps si de por o alegria, doncs potser aquest moment meravellós tan sols durarà fins al final del dia. Perquè sempre donem voltes al mateix, dies dalt, dies baix, un dia peix, un altre ocell, perquè desitge que els vostres dies siguen en l'aire, mirant tots els rojos, tots els verds des del cel, perquè d'aquesta vida no ens podem refiar, us desitge el millor, com a ella, com a mi mateix.

Guitarres Mishima

A casa hi havia una guitarra que no era meva. Sempre he vist en aquesta guitarra una metàfora. I és que les guitarres són un misteri, perquè són belles, i la bellesa sempre és misteriosa. Sobre l’amor han escrit molt i han cantat més, però crec que no existeix poema més bell que el simple so que ix d'una guitarra. Aquestes notes sublims o maldestres són una resposta contra vent. Això bé ho sabia l'Ovidi Montllor que li compon una cançó a dues guitarres. Perquè una guitarra és com un permanent camí d'anada i tornada... Qui sap què?

Publicitat: 96 554 80 01 · comercial@elgratis.net

El Grat cada 15 dies al quiosc, - llibreria o comerç · Segueix-nos dia a dia a www.lesmuntanyes.com · Twiter: @elgratis i @les_muntanyes

Difusió controlada

Fundat el 1987 EDITA: - Digital […]Gràfic ISSN 1698-8922 Depòsit Legal A-658-1994

Membre de la ‘Associació Espanyola d'Editorials de Publicacions Periòdiques’ Amb la col·laboració de la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport Generalitat Valenciana.

Periòdic EL GRAT · Redacció i Oficines: Plaça d’Espanya, 14 - 4ªplanta - 03801 Alcoi (Alacant) · Tel.: 96 554 01 68 · 96 554 80 01 · info@elgratis.net • www.lesmuntanyes.com