històries de la deportació

Deportats de les comarques centrals valencianes als camps de concentració nazis

És possible que un autor, de l’estat espanyol per més senyes, faça referència cinc vegades al camp de concentració de Mauthausen en el seu llibre sobre la deportació als camps nazis i no anomene per a res que hi van haver republicans espanyols? És possible que el mateix autor, a l’anomenat Mauthausen, l’únic camp de concentració de grau tres, on els comandaments nazis deien als deportats, només arribar, que eixirien per la xemeneia en forma de fum, el titlle alegrement com “campo de trabajo”?

Doncs, en efecte, és possible.L’escriptor i historiador César Vidal, va publicar a meitat de la dècada dels noranta el llibre El Holocausto (Alianza Editorial, 1995), en que es donen les circumstàncies ací dalt exposades. Vidal pertany a eixe grup de revisionistes que neguen la part de la història que no els agrada en base als seus postulats ideològics. Com diu l’historiador Ángel Viñas, és un bon exponent no de la historiografia, sinó de la historietagrafia.

Encara que a Vidal no li agrade que es conega la veritat, el ben cert és que als camps de concentració nazis van anar una sèrie de joves i homes de les comarques valencianes. Zones com l’Alcoià, el Comtat, la Vall d’Albaida, la Safor i la Costera. De fet, després de l’Horta, amb València capital, la comarca de l’Alcoià és la que més deportats compta de tot el País Valencià, si agafem el territori que s’entén con la comarca natural i històrica, i no la Demarcació Territorial Homologada (DTH) que va fer la Generalitat Valenciana en l’any 1987, per la qual li borrava un tros que passava a l’Alt Vinalopó. Territori natural que, amb les successives propostes de demarcació, devem considerar com de l’Alcoià als pobles de Camp de Mirra, la Canyada o Beneixama.

Encara que l’estat espanyol sembla despertar molt poc a pocde la letargia i de la desmemoria que l’han afectat durant les darreres dècades, el que ha comportat la desaparició física per raons òbvies dels protagonistes que havien sobreviscut a la barbàrie nazi, hi ha suficients elements com per a saber els deportats de les diferents comarques, tot i que per aquesta tasca cal recórrer al Libro memorial. Españoles deportados a los campos nazis (1940-1945), de Benito Bermejo i Sandra Checa, editat pel ministeri de Cultura en l’any 2006. Llibre que, tot s’ha de dir, necessita urgentment una nova edició que corregisca les nombroses errades que té. També s’ha de consultar, obligatòriament, l’Arolsen Archives, que des de que va modificar el seu modus operandi es pot consultar, via internet, 13 Guillem Llin Llopis./

Madrich Berliner Luftig, d’Ontinyent, és l’única dona de totes les comarques centrals valencianes (era una xiqueta de quatre anys quan va ser gasejada a Auswitch).

Imatge de l’alliberament d’un dels camps de concentració nazis./

milions de documents dels 50 milions que té l’arxiu sota tutela de la UNESCO i que són d’inestimable ajuda per l’investigador.

Cal fer una consideració prèvia abans d’endinsar-se en els deportats de cada comarca. El lloc concret. Qui és d’on? Qui de menut es trasllada a viure a un altre municipi, a quin dels dos pertany, al de naixença o al de residència? Han hi hagut casos, en que el mateix deportat apareix en les ressenyes com de dos poblacions diferents. Per al nostre treball, agafem el lloc de naixença, i punt. Eixe és el lloc de provinença d’una persona. Tornant a les comarques centrals valencianes, i deixant fora la ciutat de València, que és la que més deportats té per raons de població, ens trobem que l’Alcoià és la segona amb més deportats, 36, per darrere del Baix Maestrat, amb 37. D’aquests, Alcoi és qui més n’aporta, 20, si bé en el Libro memorial en consten 21, al computar Vicente Montagud Ferrer com d’Alcoi, quan era de Muro d’Alcoi; Banyeres de Mariola, 3; Castalla, 3; Penàguila, 2; Tibi, 2 (i no solament un com diu el Libro memorial); Beneixama, 2; Camp de Mirra, 1; la Canyada, 1; Onil, 1; i Ibi, 1 (i no dos com en el Libro memorial apareix reflectit).

Del Comtat hi ha 9 republicans que van anar a parar als camps de concentració: de Muro d’Alcoi hi ha quatre, -en consten tres, com a quedat ditamb la particularitat que tres d’ells eren del llogaret Setla de Nunyes, depenent de Muro). Els altres cinc corresponen als municipis de Benilloba, Gaianes, Cocentaina, Quatretondeta i Planes amb un deportat de cada una de les referides poblacions. La Safor té un total de 15 deportats (i no 17 com apareix al Libro memorial). Gandia, amb 4 (el 5é, Jaime Ferrer Segura, havia nascut a Teulada); Oliva, 3; Tavernes de la Valldigna, 2; i amb un Bellreguard, Benirredrà, el Grau de Gandia, Potries, Rafelcofer i Xeraco. Cal esmentar que Vilallonga, encara que aparega un (José Queralt Pascual), no és d’aquest municipi, sinó de Vilallonga del Camp, de la comarca catalana del Tarragonès. La Vall d’Albaida té 18 deportats en lloc dels 15 que apareixen referenciats al Libro memorial. Falten Salvador Bataller Anduig, de Castelló de Rugat; Vicente Casanova Payà, d’Agullent, i Madrich Berliner Luftig, d’Ontinyent. Berliner és l’única dona (era una xiqueta de quatre anys quan va ser gasejada a Auswitch, de totes les comarques centrals valencianes). Els 18 deportats es reparteixen, Ontinyent, 8; la Pobla del Duc, 3; Castelló de Rugat, 2; i Ràfol de Salem, Aielo de Malferit, Aielo de Rugat, Fontanars dels Alforins i Agullent, amb 1.

La Costera en té 15. Un d’ells, Vicente Colomer Vila, era de Vallada, en lloc de Xàtiva com apareix al Libro memorial. Xàtiva és la que més, amb 6; Canals, 4; Vallada, 2; Moixent, 2 i Llanera de Ranes, 2.

La Marina Alta en suma 17 deportats. Dénia i Pego, amb 4; Calp i Xàbia, amb 2; i Beniarbeig, Benimeli, Castell de Castells, Pedreguer i el nucli urbà de Benimaurell, del municipi de la Vall de Laguar, amb 1.

Hi ha dos grups entre els deportats. En una primera fase, tots foren traslladats a Mauthausen, que va rebre el nom “el camp dels espanyols”, perquè van anar en una primera fase i van acabar de construir-lo. I la major part d’ells, traslladats posteriorment al kommando de Gusen, que arribaria a conéixerse com “el cementeri dels espanyols” donada la seua altíssima mortaldat. Eren republicans fets presoners en juny de 1940 mentre formaven part de les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE), donant suport a l’exércit francès, fonamentalment en treballs de reforç de la Línia Maginot. Durant el que restava d’eixe any, i durant tot 1941, foren traslladats a Mauthausen i quasi tots eren membres de les CTE. Una segona tanda es va produir a partir de la meitat de 1942. Una bona part dels republicans exiliats s’havien involucrat en la Resistència francesa, i als apressarlos, foren desviats a camps de concentració diversos, i molts pocs d’ells van anar a Mauthausen. Dachau, Berger-Belsen, Buchenwald, Neuengamme, Flossenbürg, Sachsenhausen, Auschwitz foren, majoritàriament, els nous destins dels valerosos combatents que portaven més d’un quinquenni de lluita desigual.

En total -i segons les nostres dades- de les sis comarques centrals valencianes (l’Alcoià, la Vall d’Albaida, la Costera, la Safor, el Comtat i la Marina Alta) foren 110 malaguanyats republicans que donaren amb els seus ossos en els camps de concentració de la infàmia. No tots van morir. I dels que van sobreviure, la major part d’ells es van establir a França en un exili permanent. Molts d’ells, en la Catalunya Nord, al costat de la frontera, però en França, perquè a l’estat espanyol hi havia governant un sanguinari. Franco.