la veu dels llibres

Els bancals de Planisses, amb el Maigmó a la dreta./ Tàndem (1991)./ Mas de Planisses, en la novel·la, l'Almusai./

Si hagués de recomanar algun títol de

l’obra narrativa d’Enric Valor, no dubtaria a triar-ne Viatge de Nadal i Temps de batuda. Viatge de Nadal, recollit en el volum Narracions perennes, és un relat que combina el món de la rondalla popular i el de la novel·la realista. En aquest sentit, constitueix una síntesi, absolutament reeixida, del seu món narratiu. Conté una descripció impressionant d’una nevada, en què es veu atrapat un carreter a la serra d’Aitana, la Nit de Nadal. No té res a envejar a les que podem llegir en els novel·listes russos.

Temps de batuda, la segona novel·la

de la trilogia de Cassana, és la millor de les tres, i segurament la millor novel·la de Valor. És la que té un caràcter més autobiogràfic. En el pròleg, hi afirmava que en aquest cas s’havia decantat per la «novel·la impura», per un tipus de novel·la en què la pura fabulació cedeix el lloc a la crònica i a la memòria personal. Aquest canvi respecte a Sense la terra promesa, la primera de la trilogia, ve remarcat per l’abandonament del narrador omniscient en favor d’un narrador personatge que trasllada molt de prop la veu de l’autor.

En aquesta crònica-novel·la, Valor hi va rememorar els seus orígens perso-

nals: el naixement i la infantesa en el si d’una família provinent de la noblesa rural de les comarques meridionals valencianes, la ruïna posterior amb la pràctica proletarització que la va seguir. Amb l’arribada de l’estiu del 36, Valor fa coincidir l’entrada definitiva en l’edat adulta del protagonista amb l’esclat de la revolució i la guerra. En aquest moment el narrador i la seua família -la mare i la germana- reben una herència inesperada, modesta, però positiva: l’Almussai, nom figurat d’un mas de les muntanyes de l’Alcoià. Tots tres decideixen instal·lars’hi per passar-hi l’estiu, mentre s’aclareix la situació política.

La major part de la novel·la està cen-

trada en la vida al mas -les passejades, les collites, els canvis de la natura, les xerrades a poqueta nit- amb el rerefons, somort, de la revolta i la guerra. És aquest contrast, el que s’estableix entre el ritme impassible de la natura, de l’home integrat en un món rural mil·lenari, i la consciència de la tragèdia que s’està vivint, el que dóna a Temps de batuda la seua peculiar tensió narrativa, i no la peripècia argumental. Com va comentar Josep Iborra, en «Temps de batuda, els trets llunyans d'un afusellament, el cadàver trobat pel camí, el fugitiu que tracta d'escapar a la mort per aquelles serralades mig salvatges, ressonen com elements anòmals de la vida de Cassana». Hi ha una escena,

RUTES LITERÀRIES Notes de lectura: ‘Temps de batuda’, la millor novel·la d’Enric Valor

per Enric Iborra./

antològica, en què Valor utilitza aquesta tècnica d’intensificació per narrar-hi un fet que se sent al lluny, a Cassana, confús i inquietant enmig de la solitud de la muntanya.

Sobre els dies que se succeeixenen una «monotonia temerosa» -«surava sobre tot com una censura»-, la natura hi manté una presència obsessionant. El narrador no l’expressa líricament, sinó mitjançant la descripció precisa, sensual, com ara quan rememora els sons de la nit, la remor de les pinedes o l’aigua de l’aljub, «que té sentor de romaní, de timó, d’espígol, i l’aspror de la coscolla».

Un aspecte d’aquest coneixement del

paisatge natural que mostra Valor, com s’ha remarcat sovint, és la precisió i la riquesa lèxica amb què el descriu. Els arbres no són arbres, sinó el pi blanc, el roig i el ver, la carrasca, el ginebre, els oms, les acàcies, els xops, les nogueres, les serveres… Les aus són els «greixosos cruixidells, que tenen una denteta al paladar», o «les xisclaires torrudanes», o «les cogullades, sempre plenes d’astúcia». Aquesta vivacitat lèxica apareix també quan Valor descriu les accions humanes: «els veien bracillejar discutint», «hi ha una embrolla de dos mil dimonis», «de cara a un petit foc -un foguet de lladres». No fa falta tirar mà del diccionari davant mots i expressions que la majoria de nosaltres llegim per primera vegada. Els entenem i els fem nostres de seguida, com si els haguéssem mig oblidat i els retrobàssem, nous de trinca, en les seues pàgines.

Les descripcions del camp es combi-

nen amb les discussions ideològiques, amb referències a fets de l’actualitat política, d’una manera que recorda els temes i els procediments de la novel·la russa. El mateix narrador, que llegeix un llibre de narracions de Gogol, apunta un «paral·lelisme de la vida de la Casa Gran de l’Almussai amb la de les granges russes, sucoses, alegres i patriarcals, que tan vivament i amb tan nostàlgic amor conservador evocaven les lectures de Gogol». Al mateix temps, no tanca els ulls davant les dificultats de la vida al camp, de l’analfabetisme i de la misèria. En l’obra d’Enric Valor el món rural és l’expressió d’una vivència profunda, no l’esplai sentimental d’un urbanita.

La tensió que es crea entre la calma

de la vida a la muntanya i els fets polítics ve redoblada pels sentiments ambigus del protagonista davant la revolució i els curs dels esdeveniments. D’una banda, veu amb simpatia aquell «gran intent d’una part molt viva i sacrificada de la Humanitat»; de l’altra, se’n distancia davant la crueltat i la irracionalitat. De més a més, i és un altre motiu d’inquietud, el narrador és conscient de trobar-se, socialment i personalment, en una situació equívoca. Ha estat expulsat i ignorat pels de la seua classe, «una societat tancada i egoista», i és mirat amb recel pels jornalers, que en les maneres i en la cultura del desclassat hi perceben encara el senyor. El narrador acaba reconeixent-se com una personalitat dual, escindida, dotada d’una «interna desconfiança»tant sobre els propis sentiments com envers la lògica dels esdeveniments: «Estava inevitablement entre dos mons, ni d’un plenament ni de l’altre tampoc».

“Amb l’arribada de l’estiu del 36, Valor fa coincidir l’entrada definitiva en l’edat adulta del protagonista amb l’esclat de la revolució i la guerra. En aquest moment el narrador i la seua família -la mare i la germana- reben una herència inesperada, modesta, però positiva: l’Almussai, nom figurat d’un mas de les muntanyes de l’Alcoià”

La desconfiança i la incertesa es resolen en un final que recorda el de La muntanya màgica de Thomas Mann. Com un Hans Castorp, el protagonista de Temps de batuda s’incorpora a les forces combatents de la República.

LA LLIBRERIA: NARRATIVA 'Serem Atlàntida' de Joan Benesiu

per Víctor Crespo Ribot./

Serem Atlàntida ha fet palés fins a Mirko Bevilacqua i Clara, una quin punt Joan Benesiu era un es- curiosa parella que junt amb elcriptor necessari per al País Valencià. La novel·la, publicada per Edicions del Periscopi el passat 2019, va ser degudament reconeguda amb el premi narrador viatja per diferents indrets d’Europa d’una manera poc convencional recercant, una Ciutat de Barcelona 2020. Benesiu mica inconscientment, alguna continua així una trajectòria literària autenticitat inconcreta. que començà a veure la llum amb Intercanvi (Bromera, 2008) i posteriorment amb Gegants de gel (Edicions del Periscopi, 2015). El seu estil es caracteritza per l’articulació d’una esAquesta temptativa, tothora present, capta l’atenció de qui llegeix atés que la història del criptura a cavall entre la narració i relat pot canviar el seu rumb en l’assaig mitjançant la qual no només qualsevol moment.relata esdeveniments, sinó que obri espais de pensament per a reflexionar sobre qüestions força suggerents. A més, en un gest d'honestedat intel·lectual, Benesiu desplega el seu univers cultural citant en el text nombroses referències que van des de la filosofia, el cinema, la literatura i l'art, fins a la història o la geopolítica. En aquest sentit es pot dir que Serem Atlàntida és un llibre treballat, amb un estudi temàtic profund que ens convida a pensar i a mantenir en tot moment un ritme de lectura assossegat.

Serem Atlàntida conta el periple de Mirko Bevilacqua i Clara, una curiosa parella que junt amb el narrador viatja per diferents indrets d’Europa d’una manera poc convencional recercant, una mica inconscientment, alguna autenticitat inconcreta. Aquest enigma serveix al lector per introduir-se en un moviment metafòric al voltant de la nostàlgia. En un món dominat per la societat de l’espectacle, en què el turisme ha explotat i posat al descobert tots els racons existents, sembla impossible accedir a un paratge veritablement insòlit i desconegut. No obstant això, als protagonistes de la novel·la els queda alguna esperança i, com si d’un joc literari es tractara, s’aventuren a l’atzar resseguint els meridians, intentant trobar-se entre el bullici de grans ciutats europees, visitant ciutats fantasma com ara la mateixa Prípiat, o sovint zones fronteres com ara Trieste. Benesiu estira la literatura per a situar el relat i els personatges davant l’abisme de les situacions límit.

Serem Atlàntida ens obri així a l'inesperat i fins i tot desconegut.Aquesta temptativa, tothora present, capta l’atenció de qui llegeix atés que la història del relat pot canviar el seu rumb en qualsevol moment. A més, el moviment constant dels protagonistes, el seu trànsit per diferents escenaris, dota de gran dinamisme la novel·la. No hi ha una ubicació permanent sinó moltes. De fet, el desplaçament humà és un tret força distintiu en la literatura de Joan Benesiu.

Amb Serem Atlàntida reflexiona sobre el contrast “extraordinàriament lacerant” que mostra Europa entre vols low-cost, maletes facturades o agències de viatges, i exiliats que a les perifèries lluiten per sobreviure davant la frontera que suposa l’espai Schengen. Amb quina justícia es pot parlar de la gent exiliada com a “refugiats” tenint en compte la situació d’intempèrie i desemparança a què els llança Europa? El text suggereix preguntes d’aquesta mena perquè l’autor transporta la literatura als territoris de frontera.

La preocupació per aquelles identitats sotmeses a la radiació estrangera,

és a dir, a la relació amb qualsevol forma d’alteritat, es palesa en les seues novel·les. En Serem Atlàntida, Trieste és l’espai narratiu amb major fixació. Es tracta d’una frontera triple o, en paraules de Benesiu, “d’una cruïlla plena de desigs”, la qual no ha deixat d’atreure nombrosos escriptors. La multitud d’ètnies, governs, llengües i interessos que ha albergat al llarg de la història reflecteix, en efecte, un potent xoc cultural així com una realitat identitàriament complexa. Trieste simbolitza la perennitat de les ciutats i les seues gents davant dels conflictes europeus i les nombroses mutacions frontereres. És Europa, amb tot, una Atlàntida perduda? L’Atlàntida -diu Benesiu- és “un lloc mític, un lloc que no hi és, però que pot orientar, que es pot buscar”. La nostàlgia, en el fons, constitueix una hibridació que -com el mateix títol del llibre- combina futur i passat. Serem Atlàntida ens convida a repensar el nostre llegat històric a fi d'albirar amb ulls crítics l'avinguda de nous horitzons polítics.

LA LLIBRERIA: ASSAIG Enzo Traverso, 'Els nous rostres del feixisme'

per Tobies Grimaltos./

El contingut del llibre el constitueix una

conversa, mantinguda a París el 2016, entre l'antropòleg Régis Meyran -que fa el paper d'inquiridor- i Enzo Traverso, el reputat historiador (també) de les idees, que exposa el seu pensament sobre el tema que dóna títol al llibre: les noves formes adoptades pel feixisme. La versió catalana és de Gustau Muñoz.

Crec que els tres noms esmentats són garantia suficient de la qualitat del producte. D'altra banda, és digne d'encomi que una editorial valenciana menuda, com és Balandra, publique un text d'aquestes característiques.

La conversa que recull el llibre fou revisada per l'autor als Estats Units justament durant el període de les eleccions que portaren a Trump al poder. Ara, quan escric aquestes línies, les acaba de perdre, però havent-hi obtingut més de setanta milions de vots. Això és una mostra de la necessitat de llibres com aquest. Personatges com ara Donald Trump encarnen molts dels elements del que Traverso anomena postfeixisme, elements que ajuden a entendre la puixança de l'extrema dreta i que, com demostra aquest cas, no sols es dóna a la vella Europa, sinó també a altres llocs del nostre món. Però, com ell diu, les analogies no són homologies: hi ha similituds, però també diferències que fan que fenòmens com el de Trump, Le Pen i tants altres meresquen un estudi independent per tal d'interpretar adequadament l'actualitat.

En el llibre s'exploren i analitzen diferents manifestacions de la política actual, com són els populismes, la islamofòbia, el radicalisme islamista, la xenofòbia, la deriva de la Unió Europea i el Brexit. Quina relació tenen tots aquests fenòmens amb el postfeixisme? Què explica la seua actual vigoria? A Traverso li agrada emprar el terme postfeixisme en compte de feixisme o neofeixisme, perquè sembla que uns moviments i altres són considerablement diferents. Partits com ara el Front National de Marine Le Pen no són feixistes, perquè tenen una sèrie de característiques que l'allunyen del feixisme clàssic, no es presenten tampoc com un intent de recuperar-lo, com podria ser el neofeixisme estantís d'algun país de l'Europa de l'Est. El postfeixisme té la seua matriu en el feixisme clàssic, ens diu Traverso, però no presenta una continuïtat clara amb ell.

A diferència del feixisme clàssic, no vol acabar amb el sistema, sinó transformar-lo des de dins. Accepten la democràcia d'una manera instrumental i tramposa; no són feixistes, però tampoc demòcrates de veritat. Han trencat relativament amb el passat, però no saben cap a quin futur es dirigeixen. D'altra banda, ens diu l’historiador que l'extrema dreta presenta rostres diferents en diferents països, tot i que amb trets comuns, com són la xenofòbia, la islamofòbia, l'homofòbia, el nacionalisme contra la globalització, el proteccionisme, l'antifeminisme, etc., i el fet que, a diferència dels feixis-

A diferència del feixisme clàssic, aquest no vol acabar amb el sistema, sinó transformar-lo des de dins. Accepten la democràcia d'una manera instrumental i tramposa; no són feixistes, però tampoc demòcrates de veritat.

Personatges com ara Donald Trump encarnen molts dels elements del que Traverso anomena postfeixisme, elements que ajuden a entendre la puixança de l'extrema dreta.

mes clàssics, "no volen ni reconstruir imperis colonials ni fomentar guerres". Són moviments que sorgeixen del desencant, de la desconfiança respecte dels partits polítics, que cada vegada donen menys importància a la ideologia i més a la comunicació estratègica i les enquestes.

Un tema que s'aborda des de diferents

perspectives és el de l'islam. En primer lloc, fins a quin punt la islamofòbia juga en els postfeixismes el paper que tenia l'antisemitisme dels feixismes clàssics i fins a quin punt l'ha substituït. Certament la islamofòbia ha conegut un gran auge als països occidentals arran de l'esclat del terrorisme islamista. Però, d'altra banda, fins a quin punt es pot parlar amb justícia d'islamofeixisme? Es pot considerar al Daesh com un moviment feixista?

Traverso marca una altra vegada les dife-

rències amb el feixisme tradicional: mentre que el nazisme i del feixisme italià s'han considerat "religions polítiques", que tractaven de substituir les religions tradicionals per "creences paganes que disposaven dels seus propis sistemes de valors i dels seus propis símbols", el Daesh representa més aviat una religió polititzada, "una religió tradicional, interpretada de forma integrista, que es polititza i es radicalitza fins a l'extrem". De tota manera, el concepte que s'aplica amb més propietat a aquest fenomen és, d'acord amb l'autor, el de totalitarisme, perquè no està tan històricament constret i és de més ample espectre.

I ara, dues consideracions per acabar.

Com he dit al començament, quan Traverso va escriure el llibre, Trump acabava de guanyar les eleccions americanes. Quan jo escric aquestes ratlles, les acaba de perdre, i algunes coses significatives han canviat, com ara, que aleshores Vox no havia pres tanta volada i el poc que s'ofereix al llibre de la visió del panorama polític a Espanya ha variat d'una manera digna de consideració. L'altra, que l'anàlisi dels moviments polítics està molt focalitzat en el cas francés. Pel que fa a la resta, un llibre ben útil per entendre la situació política del nostre temps.