històries de la deportació | g.llin

· Històries de la deportació IX · Una història que es repeteix: de la mala a l’infortuni - Bautista Navarro Gimeno, Castelló de Rugat (la Vall d’Albaida) -

Fins el passat més recent, en els pobles menuts i agrícoles, quan moria el cap de família la resta d’integrants de la unitat familiar es trobaven totalment desemparats. Poques eren les eixides que se’ls oferia a les dones: posar-se en amo o treballar en una fàbrica. Ninguna de les dues condicions eren factibles a l’agrícola Castelló de Rugat. Per això, en faltar el pare Bautista Navarro Boronat en els anys vint del segle passat, la mare i els fills van emigrar a una població industrial com era Alcoi. En la capital de l’Alcoià hi havia maneres legítimes de guanyar-se la vida i poder sobreviure.

Guillem Llin Llopis./

Bautista Navarro

Gimeno fou el fill major dels quatre que van tindre Bautista

Navarro Boronat (1881), llaurador, i Milagros Gimeno Catalá, les faenes de casa (1892). Vivien al carrer de l’Ermita de la localitat de Castelló de Rugat, a la falda del Benicadell. Després de Bautista, nascut a les quatre del matí de l’11 d’abril de 1916, vingueren al món Teresa, en 1919; Remedios, en 1923 i María. És nét, per part de pare, d’Antonio Navarro Llorens i de Teresa Boronat Parra; i, per part de mare, de Miguel Gimeno Pastor i de Josefa Catalá Moreno, tots ells naturals i veïns de Castelló de Rugat. Posteriorment els pares de Bautista es van traslladar a viure al carrer de l’Església.

En morir el pare, cap a

1930 o 1931, la família se n’anà a la fabril Alcoi. Allí tenien moltes més possibilitats de trobar feina que a l’agrícola Castelló de Rugat. Cal tenir present que eren quatre dones i un home, i que a Alcoi, a més d’ocupar-se en alguna fàbrica tèxtil de les moltes que hi havia llavors, també tenien l’opció que les filles es posaren en amo. Segons sembla, el fill, Bautista, no va seguir la família fins a Alcoi. No apareix als padrons d’habitants ni al Llibre de Quintes. El seu nebot, José Linares Navarro, fill de la seua germana Teresa, diu que pot ser que es posara a treballar de llaurador en una finca del terme d’Atzeneta d’Albaida i que convisquera amb la família d’acollida. Siga com siga, el ben cert és que segons sembla va tornar a Castelló de Rugat. En el camp de concentració de Mauthausen dóna com a domicili el carrer de la Caldereria, núm. 14, de Castelló de Rugat.

En arribar l’any 1936 i

l’esclat de la guerra, Bautista se’n va voluntari. Per raons d’edat (era de la quinta de 1937) anaven a cridarlo aviat i, anant-se’n voluntari, almenys podia triar destinació. Se’n va, entre altres, amb el seu cunyat José Linares Vilaplana, de 20 anys, d’Alcoi. Linares s’havia casat amb la seua germana Teresa i s’havien independitzat. Seria en un permís militar quan deixaria embarassada l’esposa i, posteriorment, en tornar al front, desapareixeria; i no arribà a conéixer el fill que la dona portava en les seues entranyes. José Linares Navarro va nàixer el 16 d’oc“Sempre vam saber que havia mort a Mauthausen, que havia mort en un forn crematori”. Bautista Navarro havia mort al camp de concentració de Mauthausen

tubre de 1938. En morir el pare, la mare amb el fill se’n torna a viure a casa de la seua mare.

No se sap el periple que Bautista Navarro va fer en guerra, però parcialment almenys sí que es pot seguir el seu rastre per les fotografies que envia. En són dos. En la primera, sense data, escriu a l’anvers: “Os mando esta foto para que le deis un beso porque yo no os lo puedo dar. Salud y Revolución”. Després hi ha un segell que identifica l’autor de la fotografia, “Fotos Rodríguez. Montera, 4-5, Madrid”, la qual cosa significava que en algun moment va estar destinat en la defensa de Madrid. Posteriorment hi ha una altra fotografia feta en la província de Barcelona i que sí que està datada. Escriu:

· Històries de la deportació IX ·

Fitxa de deportat de Bautista Navarro Gimeno. Document: Service Historique de la Défense de France./ Bautista Navarro Gimeno, plantat a la dreta, en la guerra junt a uns companys a Tona (comarca d’Osona, Barcelona). Observes el paregut del primer assegut a terra a la dreta amb el poeta Miguel Hernández, i precisament té una “M” per identificar-lo. Fotografia: Família Linares Navarro./ A l’esquerra: Bautista Navarro Gimeno, amb un company en la guerra. La fotografia està feta a Madrid. Fotografia: Família Linares Navarro./

“Tona, a 3 del 8 del 38. Madre: solamente estas letras diciéndole que aquí le mando a todos mis amigos y a su hijo, que tanto deseaba verlo, una vez que no puede ser en persona, por lo menos que lo pueda ver en la foto. Así es que mucha salud a toda la familia. Reciba muchos besos de Bautista Navarro. Salud y República”. La fotografia són nou soldats en un moment de descans posant davant la càmera amb acordió inclòs.

En 1940, la família s’ha traslladat des del carrer de Pérez

Galdós, 65, al carrer de la Virgen María, 133, d’Alcoi. Aquest carrer és el que en guerra tenia la denominació de María Guerrero, que el franquisme va canviar en entrar victoriosos. Apareixen al padró la mare, Milagros Gimeno Catalá; les seues filles, Teresa i Remedios; el fill de Teresa, José; i l’home, José Linares figura com a “desaparecido”. En la relació falta María, la filla, la qual es trobava en amo.

En perdre la guerra, Bautista Navarro travessa la frontera i es converteix en un exiliat més.

L’empresonen en un camp de refugiats on malviu en els mesos següents. Té una possibilitat d’eixir apuntant-se a una Companyia de Treballadors Estrangers i opta per aquesta opció. Ha de fer feines de suport per a l’exèrcit francés però aquest no està per a guerres. Sensiblement inferiors als alemanys, amb poca o gens moral, poc entrenats, amb munició obsoleta i una estructura antiquada, són un joguet en mans dels nazis. Conquereixen França en una operació rellamp. Els refugiats espanyols queden a la intempèrie. L’única possibilitat és amagar-se i que els nazis no els troben. Ho explica molt bé, fins i tot gràficament, Ferran Planes en El desgavell: “Ja un cop a França, ens havíem allistat a una Companyia de Treballadors Estrangers. Quan els alemanys trencaren el front, ens vam trobar encerclats com a gats engabiats. (...) Érem bales perdudes d’un món enfollit contra el qual nosaltres no podíem lluitar i menys encara tractar de véncer”.

Bautista Navarro cau preso-

ner de la Gestapo i l’internen en l’stalag I-B, a Hoenstein (hui Olsztynek), a l’est de Polònia i prop del mar Bàltic, en un viatge d’uns 1.500 quilòmetres. En un primer moment els alemanys consideren militars els republicans però prompte canvien d’opinió i no els concedeixen aquesta qualificació, que encara que siga sobre el paper té l’emparament dels tractats internacionals. En realitat, però, cal reconéixer que els republicans que s’integraren a les companyies de treballadors no tenien oficialment l’estatus de militars, per més que treballaren per a l’exèrcit.

Dormen una nit en la presó d’Allinstein, ben a prop de

Hoenstein. D’ací ixen el 6 d’agost de 1940 en un trasllat d’uns mil quilòmetres cap al sud. Arriben al camp de concentració de Mauthausen el dia 9 d’agost. És el segon comboi de deportats de refugiats republicans. En entrar, al·leguen com a motiu ser uns “Rotspanier”, uns “rojos espanyols”, i a Bautista Navarro li assignen el número de matrícula 3.644. En el camp de concentració, el treball que li encomanen és el de granger. I perquè no quede cap dubte li posen Landwirt (Häftling), és a dir, pres. Com és possible que els alemanys, d’una banda, estigueren deportant republicans espanyols i, per altre costat, preguntant a les autoritats espanyoles què feien amb els que havien agafat presoners? L’ambaixada alemanya a Madrid va preguntar en quatre ocasions diferents per la qüestió: el 20 d’agost de 1940, el 28 d’agost de 1940, el 13 de setembre de 1940 i el 3 d’octubre de 1940. Cap d’aquestes ocasions van obtenir resposta per part de la diplomàcia franquista. Va ser solament, a l’octubre de 1940, quan el ministre d’Afers Estrangers -el germanista, pronazi i cunyat de Franco, Ramón Serrano Suñer- va fer una visita oficial a Berlín, on està prop d’un mes i és quan el règim franquista es veu obligat a haver de respondre. Aleshores, Franco i Serrano Suñer argumenten que fora de les fronteres no hi ha cap espanyol. Aleshores es trobaven ja en el camp de concentració de Mauthausen i els seus kommandos 1.281 republicans espanyols, que havien arribat en huit carregaments els dies 6 d’agost de 1940 (398 deportats), 9 d’agost (169 deportats), 13 d’agost (91 deportats), 24 d’agost (377 deportats; aquest és el comboi d’Angulema, l’únic que va tenir eixida des d’un centre de reclusió civil i no des d’un centre militar, a més a més, fou un dels poquíssims viatges en què els deportats no estaven sota control de la Gestapo, sinó de la RSHA), 30 d’agost (22 deportats), 6 de setembre (un deportat), 8 de setembre (201 deportats) i 27 de setembre (28 deportats). Bautista Navarro arriba en el segon comboi. L’assumpte és complex però la resposta, potser molt senzilla. Com que la Gestapo era un cos especial, les seues accions no estaven subjectes a revisió judicial i, consegüentment, anaven per lliure, sense importar-los si hi havia gestions de la cancelleria alemanya o no. Tenien la potestat de detenir preventivament tots els elements que consideraren sospitosos i que podien ser un perill per a la seguretat del Reich, sempre sota el seu criteri. Ells feien el que els pareixia i no havien de donar comptes a ningú.

Únicament, en el cas que Franco haguera dit alguna co-

sa en el sentit de no deportar-los als camps de concentració (per exemple, teniu-los presoners, però en stalags), i s’haguera produït una comunicació de l’oficina de la Cancelleria del Tercer Reich cap a la Gestapo, aleshores sí que s’hagueren assabentat i s’haurien paralitzat les deportacions de republicans espanyols. El 9 de gener de 1941 Bautista Navarro passa al kommando sinistre de Gusen, no sabem si seria voluntari o per elecció dels comandaments nazis, el qual no està encara acabat i és una extensió del camp de concentració de Mauthausen. Ací té el número 9.492. En el submón concentracionari nazi resisteix 416 dies. Mor durant la nit del 29 de setembre de 1941, als 25 anys, a causa d’una broncopneumònia, segons certifiquen els metges de Gusen, una certificació que cal agafar amb pinces, perquè segons aquestes, ningú era assassinat ni tant sols moria pels maltractaments dels soldats nazis. En la mateixa nit, a la barraca en la qual es trobava Bautista moren un total de 12 deportats. Al nostre protagonista el trauen a les set i mitja del matí cap al forn crematori. Eixe mateix dia, a Kíev, els alemanys executen més de 30.000 jueus.

La família sí que va saber, en

la dècada de 1940, que Bautista Navarro havia mort al camp de concentració de Mauthausen. Ho recorda el nebot José Linares Navarro: “Sempre vam saber que havia mort a Mauthausen, que havia mort en un forn crematori”. El comandament del camp comunicava per carta totes les morts, però aquesta possibilitat que la família s’assabentara per aquest mitjà és molt remota, ja que no haguera passat la censura franquista una carta provinent d’Àustria, d’un camp de concentració on van anar a parar milers de republicans espanyols. Cal suposar que va ser la Delegació Internacional de la Creu Roja la que va informar del trist fet a la família.