Pep Gimeno 'Botifarra' comença l’any amb èxits

El cantautor xativí ha sigut l'encarregat d'encetar els concerts del Festival Barnasants al País Valencià amb un recital molt especial a Bellreguard. A més a més, l'Associació Cultural Socarrats de Vila-real li va atorgar el premi Socarrat Major 2023

BR | Xàtiva./ A principis del mes de febrer Pep Gimeno 'Botifarra' va ser l'encarregat d'inaugurar el Festival Barnasants al País Valencià. Ho va fer amb una actuació a Bellreguard, que ha sigut definida per l'organització com a èxit. En aquest concert el xativí va posar en escena el seu darrer treball discogràfic, 'Ja ve l'aire', i amb el qual segueix la seua tasca de recopilació de la tradició valenciana, en aquesta ocasió centrant-se en les cançons de treball. En aquest nou disc s'ha comptat amb la col·laboració de Maria Arnal, Noelia Llorens 'Titana', Carmen París i Judit Neddermann. El Barnasants continua a Bellreguard amb concerts els dies 11 de març i 29 d'abril de la mà d'Albert Pla, polifacètic i trencador artista català, i del grup 'Va de Dones', on presentaran noves peces creades per les seues integrants, Maribel Crespo i María José Pastor, i que portaran al poble de La Safor la música tradicional valenciana, fruit d'anys d'aprenentatge de rondalles de diversos grups de danses.

Premi Socarrat Major de Vila-real

El concert a Bellreguard no ha sigut l'únic moment a destacar del 'Botifarra' en aquests primers mesos de l'any 2023, i és que, des de l'Associació Cultural Socarrats de Vila-real va atorgar al cantautor xativí el premi Socarrat Major 2023. Aquesta entitat ha valorat "el fet que haja reivindicat el gran patrimoni que representa la música tradicional valenciana des d'un esperit proper al poble, didàctic i generós, i la dedicació de tota una vida a la recuperació de les albades, les cançons de batre i totes les modalitats que configuren una herència cultural en perill d'extinció". Pep Gimeno, com continuen argumentant des de l'associació "ha contribuït a normalitzar el valencià a través del cant als escenaris, la discografia, el treball als mitjans de comunicació, i la dedicació per rescatar l'oblit una tradició cultural que es perdia, amb un gran abast territorial, dins i fora del País Valencià".

Els records de Pepito Sanz al Museu Camilo Sesto d’Alcoi

A més de molts dels seus records, també s'inclourà correspondència amb el primer Club de Fans de l'artista, i en un futur, la fonoteca amb entrevistes i converses

BR | Alcoi./ L’Ajuntament d’Alcoi, està treballant en l’adequació del Museu de Camilo Sesto, i la seua futura posada en marxa. Fins ara s’havia comunicat que el museu tindrà molt material del mateix artista, i altres donacions, però, el consistori ha anunciat que s’incorporarà també l’aportat per Pepito Sanz, ja que la seua família ha acordat donar-ho per a poder tindre més documentació sobre el cantant alcoià.

Pepito Sanz, va faltar en el mes d’abril del 2022, i va ser un gran divulgador durant tota la seua vida de la música de Camilo. Durant molt de temps ho va fer a la seua emissora de ràdio, coneguda popularment com a ‘Ràdio Pepito’. A més a més, també va ser conegut per treballar a ‘Discos Ritmo’.

Abans de la seua mort, Sanz es va posar en contacte amb el regidor de Cultura, Raül Llopis, i li va comunicar que volia donar tot el seu material per al museu. La seua perduda va arribar abans de poder formalitzar la donació, però, han sigut els seus familiars els que han complit la seua última voluntat amb aquest gest.

Pel que fa al material, a més de discos amb el mateix segell de Discos Ritmo, revistes, pòsters, o fotografies personals, també hi ha correspondència amb el primer Club de Fans que va tindre Camilo Sesto, així com d’altres que es van crear per tot el territori espanyol. A més a més, també s’està treballant en la di- gitalització de la fonoteca de ‘Ràdio Pepito’, on es podran escoltar entrevistes i converses personals amb el cantant més internacional que ha tingut Alcoi. Llopis ha donat les gràcies a la família Sanz per donar aquest material, i ha afirmat que: “La gent se sorprendrà amb els enregistraments en les quals podrem escoltar a Camilo en un to totalment distés. També hi ha material molt curiós com cartes i postals amb el seu primer club de fans. Camilo Sesto tindrà el Museu que mereix, amb el material donat per aquest, l’aportat per Pepito, i el que custodia el Club de Fans de Camilo Sesto d’Alcoi, que està fent una gran labor sent un dels espais més visitats pels turistes que venen a la nostra ciutat”

Al museu hi haurà una mostra d’objectes permanents com és el cas dels discos d’or i platí, o altres distincions que Camilo Blanes va rebre durant la seua trajectòria; i també es destinaran diferents espais per a anar reemplaçant els materials que té depositat l’Ajuntament per part del mateix artista (més de 800 peces), sumant els diferents objectes donats, fons fotogràfics, materials personals, etc; sense contar aquestes noves incorporacions de Pepito Sanz. En total s’espera que hi haja més de 2.000 objectes. L’edifici compta amb un total de 300 m², que es dividirà en un primer espai de recepció amb un espectacle audiovisual i alguns materials personals. Allí estarà l’accés a la botiga, amb un espai de ‘marxan- datge’, que es generarà amb imatges, logotips, i fotografies de Camilo Sesto, i que estan avalats amb el vistiplau del seu hereu i dels representants legals. Després hi haurà un altre espai amb les diferents etapes de la seua vida; passant des de la més personal, des de la infància, fins al seu pas pel rock en la joventut, i la seua època de fama. Tot estarà acompanyat per objectes personals, vestuaris, entre molts altres. Cada etapa estarà posada en context amb les portades de tots els seus discos i singles. Actualment, les obres estan en la primera fase, amb l’adequació, rehabilitació, i millora de l’edifici; ja que s’està consolidant l’estructura, i millorant l’accessibilitat. Aquesta primera part de les obres té un ter- mini d’execució de 9 mesos a partir de la formalització de l’adjudicació, que va ser el passat 21 de setembre.

Una vegada finalitzada aquesta fase, es farà una segona intervenció de rehabilitació energètica, instal·lació d’ascensor, instal·lacions elèctriques, instal·lació de climatització i acabats com a portes, finestres, sanitaris, etc.

Les obres són finançades al 80% pels Fons Europeus, concretament, 1,6 milions d’euros en Ajudes Específiques del Pla de rehabilitació d’edificis públics millorant l’eficiència energètica que serviran per a aquest projecte i per a la Pinacoteca Municipal que albergarà obres de la pintura alcoiana de finals del segle XIX i del segle XX, i estarà en El Camí 38-40.

per Josep Sou

Dr.Tècnic Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani Universitat d’Alacant

Dibuixos

-Joan Castejón-

Centre Ovidi Montllor d’Alcoi

J. M. Eça de Queiroz

El proppassat dia 31 de gener, i fins el 24 de març de 2023, al COM d’Alcoi s’inaugurà l’exposició Dibuixos, de l’artista Joan Castejón. Mostra que ha estat organitzada per la Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani i amb el suport i estreta col·laboració de l’Ajuntament de la ciutat. A l’acte inaugural acudí nombrós públic, amb presència dels alcaldes d’Alcoi i Dénia, que pogué contemplar, una vegada més a Alcoi, la mestria i el gran to creatiu de l’artista il·licità. Quan parlem de Castejón, la referència ens condueix, inexcusablement, a la valoració del seu alt compromís amb els valors de l’art, tot atenent a diverses variables del concepte vital que en comporta. Així, per una banda, l’exquisidesa en el tractament del dibuix, formula línies singulars dins el panorama artístic contemporani. La perfecció (potser ací sí que existeix) en la rellevància de les formes naturals vincula les seues aportacions al classicisme renaixentista, on cadascuna de les connotacions possibles en la referència de l’objecte pictòric podien atribuir-se al cànon rigorós de la cultura d’aleshores. Ara bé, per una altra banda, no només el trasllat elegant i subtil del dibuix damunt la superfície del llenç,o del paper en aquest cas, esdevé causa o motiu de reconeixement, també la força de la imaginació de l’artista ens corprèn de manera categòrica. El món, o els mons, s’avenen a sobre de nosaltres amb la calidesa infinita d’un salm eloqüent i dinàmic. Allò que s’hi esllavissa des d’una atmosfera permeable i fora dels judicis de la raó, ara conclou el trajecte, tot projectant-se sobre la nostra admiració. Les vint-i-vuit obres que se’ns presenten, entre retrats i dibuixos (alguns homenatges), sintetitzen la força expressiva de l’autor, així com la seua total sensibilitat.

No obstant això, sempre alena a les propostes de Joan Castejón alguna cosa que s’hi lliura de l’equidistància social. Podem llegir, amb els ulls de les anàlisis, i entre les línies primes de l’enteniment. Sempre hi ha present alguna història que suscita matèria suficient per a fer-ne valoracions de caire humaníssim, o pròximes a la naturalesa elemental de les persones. Es tracta de la situació (dibuixada o pintada) que determina l’univers de pertinença del gènere humà. Altrament, el contacte amb l’art subscriu l’essencialitat determinant d’un comú que resta com a penyora dins les mans de la reflexió gràfica. Retrobament d’elements categòrics, altament suficients, per agermanar la voluntat de contar, dir o referir, quines són les causes gestores del temps que ens ha tocat viure, tots plegats, també ara. Joan Castejón pren partit per la causa dels éssers humans, i ho fa amb la disciplina exacta del seu treball compositiu. La càrrega de la seua veritat s’hi trasllueix mitjançant la màgia del dibuix. Tot ca- mina vers un més enllà que denota compromís. La realitat aflora virtuosa com un registre sil·làbic ple de força i determinació. L’art al servei de la idea i, aquesta, enregistrada per a parlar de la condició humana: esforç, dolor, tribulacions, conreus solidaris, trànsits de la por, nostàlgia del viure plaent, virtuts de la comprensió social, transmissió del sentiment d’estar-se foragitats d’un cosmos que, tanmateix, ens pertany...i la finalitat com a punt de partença, clar. I el retrat, en la línia prima per a la transmissió dels afectes.

Ara bé, com se’ns refereix a la màxima: «...prima est eloquentiae virtus perspicuitas...» (el primer requisit de l’eloqüència és la claredat), (Quint., 2, 3, 8), l’artista Joan Castejón irradia, des del coneixement, la poderosa virtualitat del dibuix que parla per sí mateix. Les històries que ens narra, potser a cau d’orella, eleven la veu mitjançant la veritat del dibuix amb fórmules que no són màgiques, car resten construïdes per la destresa marcada també per la intel·ligència. I des del silenci del taller... van creixent les imatges, fulguren els cossos, branden tot de misteris les mans... renaixen els esguards en la mirada dels més pròxims. Cal netedat en l’eficàcia comunicativa. Cal deler en la voluntat d’intervenir en les coses tan fràgils de la vida. I, des dels ressorts que la història vehicula, veure allò que viu darrere de les portes de l’existència. L’artista Castejón amb la sola veu, clara, neta i projectada vers l’infinit inexhaurible, contribueix al cant comú i acordat. Això també són coses de l’art: formula encontres des de la ribera de la substància formal. La paraula (el gest en la pintura) de l’artista proclama el verb plural de la societat que l’envolta. I tot circumstancial, doncs les coses són com són i l’artista s’hi pronuncia lliurement, encara que els seus versos a tots ens refereixen i impliquen.

I la tècnica, en aquest cas concret que ens ocupa, és el talent per a escriure mots dibuixats, i que són l’expressió documentada de la presència dels individus socials en lliure disposició, i per a contar la seua història particular. Els elements s’hi barregen amb la dinàmica que solament el moviment determina. La vida travessa cada instant on la memòria basteix fortes sotragades de reconeixement dins la matèria constructiva. El dibuix delinea les imatges, i aquestes volen lliures per l’espai d’una real fantasia.

Una vegada més, Castejón ens aproxima el món i les persones; el seu tarannà i la vasta comprensió de l’univers creatiu. I nosaltres restem agraïts per poder aproximar-nos-en amb la mirada intensa d’aquell qui vol assolir la comprensió d’horitzons sense límits. Si més no ens regraciem per abraçar, una vegada més, el magisteri creatiu del valuós artista il·licità.

«La raó dels somnis»

-de José Hernández-

Casa de Cultura d’Alcoi

Gérard-Henry Bauer

El passat dia 1 de febrer, i fins el 24 de març en què romandrà oberta, a la Casa de Cultura d’Alcoi s’inaugurà la mostra «La raó dels somnis», de l’artista José Hernández. Exposició gestada des de la Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani de la Universitat d’Alacant, i amb la col·laboració i suport de l’ajuntament de la ciutat. Mostra que convoca, des del moment d’iniciar el seu camí, nombrós públic. Tal és la qualitat, i aprofundida exhibició, que l’obra d’Hernández palesa.

Es tracta d’una obra, la d’Hernández, on l’art fantàstic celebra la cerimònia de la preceptiva onírica per excel·lència. Dibuix de vessant surrealista, principalment, allibera una forta càrrega inquietant, tot atrapant l’esguard de l’espectador amb força, i plenament. La commoció resta servida quan la matèria orgànica s’hi precipita des del quadre: cal la reflexió, però també la mirada desperta, per traduir l’estat metafísic que s’incorpora en tot moment a la proposta artística. Són universos que s’hi avenen a sobre de l’espectador amb formes no fàcilment traduïbles, però nouvingudes des de l’esfera de la imaginativa intuïció.

Ens diu Carles Arenas a la introducció al catàleg de la mostra: [«El seu univers personal, coherent i pertorbador, ens introdueix en una obra de tints surrealistes en el qual estranyes figures deambulen en escenaris teatrals i barrocs. Geometries implacables, ruïnes, màscares, rostres tumefactes, efígies indesxifrables, personatges quimèrics, anatomies llenyoses i cossos que es metamorfosen, habiten en la seua obra, en la qual melancolia, angoixa i terror es fonen en una sensació de misteriosa i atractiva bellesa...»] Efectivament, aquest combinat de falsa aparença i de realitat inventada, conviuen al si d’aquest meravellós teatre de la vida just a la vora del precipici. Un conreu de veus il·limitades s’exercita per maniobrar des del ressort d’un horitzó força inversemblant: la màgia, però també la gravetat de la intuïció, formalitzen l’escenari vital entre bambolines de misteri.

Les seixanta obres de què consta l’exposició, entre dibuixos, olis i gravats, indiquen el cosmos creatiu d’Hernández. Així com podríem apreciar «entre línies» la presència del cànon literari en aquests dibuixos, doncs moltes són les referències transversal que s’hi aprecien al llarg de la contemplació. La poderosa literatura de misteri és ben audible mitjançant l’alliberament de l’esguard. Allò obscur, esotèric i fosc s’hi manifesta al seu treball pictòric amb una intencionalitat de construir, des de la fragilitat del traç, la memòria inhabitada de cadascun de nosaltres. Habitatges complexos quan il·luminen la percepció d’un món quimèric: «...si haguérem de destruir tots els somnis i visions dels hòmens, la terra perdria la seua forma i color i ens adormiríem en la més trista estolidesa...», apunta en la seua reflexió, tot referint-se al somni com a condició primera per a fer valer la importància d’aquest entre les penyores que resideixen al nostre interior, Anatol France. I és ben certa l’afirmació, doncs un món al nostre abast, i sense la capacitat per a elevar la ment per damunt de l’instant figuratiu quotidià, resta una pobra eina de resistència davant l’adversitat. I, a més, la pertinença significa esforç autònom: «...aprèn a viure aïllat i a meditar en soledat...», apunta Periandre. La visió òptima sempre serà la individual, encara que la passió per l’esguard siga col·lectiva.

Potser la decadència, o l’autodestrucció, d’aquest món que coneixem, estiga al rerefons de la seua aprofundida manera de treballar la imatgeria que en proposa: el desfici d’un univers que s’hi estimba pel pendent oclusiu de «la manca de raó».

Així, l’art, però també l’artista com a referent faedor, irradien la força motriu, sempre bullent, de la darrera proposta, tan com necessària és la vitalitat de deixar-se anar per la sintaxi en el llenguatge de la fabulació. I en aquesta exposició de José Hernández s’aconsegueix la dual virtualitat des de l’origen: commoció i èxtasi creatiu. La recepció acull el millor dels mons possibles...la il·lusió.