Organitza:
EL JARDÍ ROMÀNTIC DE CASA PADRÓ
1
TALLER: FEM ALCOHOL DE ROMANÍ
A càrrec de l’Agrupació Ripollet Natura, d’11 a 13 h Visita: de 10.30 a 14 h
EL JARDÍ ROMÀNTIC DE CASA PADRÓ
Til·ler (1884) (Tilia platyphyllos). Originari d’Europa central tot i que s’ha escampat per tot el continent Europeu i a parts d’Àsia occidental. Tenen un efecte ansiolític, sedant i diürètic suau. Es consumeix en infusió i se’n fan xampús i gels. S’utilitzen com a arbres decoratius perquè proporcionen molta ombra. S’aprofita la seva fusta que pesa poc i permet treballar-la bé. És un arbre amb gran simbologia en la cultura occidental. La recol·lecció de les flors va unida a la nit màgica de San Joan de la que es pensa que emanen les seves virtuts.
COLEOS
Washingtònia (1884) Gènere dedicat a George Washington (17321799), primer president d’Estats Units. Originària del sud de la península de Baixa Califòrnia, Mèxic. Poden arribar a mesurar fins a 35m d’alçada. Aquest exemplar és al jardí des de que es va edificar la casa i ha sobreviscut a nombrosos moments crítics com la ventada de fa uns anys.
Baladre El baladre, diva o llorer rosa (Nerium oleander L.), que es presenta en forma arbustiva perenne, pot arribar a petit arbre. La denominació Nerium prové del grec, Nereus, qui simbolitzava el déu grec de la mar i pare de les Nereides, en al·lusió a com és de comú trobar aquest arbust a les zones properes a la costa. Presenta una toxicitat considerable i Desmai durant centúries fou emprat com a verí per a rates. El desmai, plorador o ploraire (Salix babylonica) és un arbre caducifoli del gènere del salze (Salix). És originari de les parts àrides del nord de la Xina Llessamí de nit però cultivat des de fa segles a tota l’Àsia i altres La dama de noche, galán de noche, llesamí de parts del món entre ells a Barcelona o a l’Estany nit (Cestrum nocturnum) és una planta de la de Banyoles. És una planta dioica, és a dir amb família de les solanàcies. És natiu de regions sexes separats en peus diferents. càlides a tropicals d’Amèrica, des del sud-est dels El desmai és una planta molt utilitzada en jarEstats Units al sud i centre de Xile. Destaca la dineria i s’acostuma a plantar com arbre aïllat al fragància nocturna de les seves flors. Totes les costat de superfícies d’aigua. Al seu lloc d’origen parts d’aquestes plantes són tòxiques, causant la seva fusta serveix de combustible i altres usos. una severa gastroenteritis si s’ingereixen. En els oasis del desert de Gobi protegeix les terres agrícoles dels vents.
ZÍNIA O ROSA MÍSTICA
EL JARDÍ ROMÀNTIC DE CASA PADRÓ
La creació d’aquest jardí es pot situar en la mateixa època en que va ser construïda la casa com a residència de la família Padró, l’any 1884. Els Padró, vinculats activament des de fa molts anys a la vida social, política i econòmica de Ripollet, van arribar al poble el segle XVII i eren propietaris de bòbiles. El nom popular de la casa “Can Pesseta” ve de la bòbila del mateix nom, la bòbila Padró, que va ser la primera en pagar el feix de llenya, que era el combustible, a pesseta, com a nova unitat de moneda vigent des del 1868. Fins llavors s’havia pagat a cèntims. La vivenda és una casa adossada de planta, pis i golfes, amb façana d’estuc de calç amb cos central encoixinat i cossos laterals policromats amb la tècnica de pintura al fresc imitant un encoixinat. La coronen balaustres de ceràmica. La façana posterior té una galeria porxada al primer pis, inspirada en les “villas italianes”, que dóna al jardí. El jardí de la Casa Padró té una clara inspiració romàntica, el que es podria classificar com un jardí anglès. Aquest tipus de jardins van substituir el jardí francès a finals de segle XVIII i principis de segle XIX, com a fruit de la nova corrent del romanticisme, que apostava per una major inspiració en la natura i els paisatges naturals, i descartava la rigidesa i estructuració del renaixement i el neoclassicisme. Els jardins romàntics pretenen imitar paisatges naturals creant l’aparença d’una naturalesa aparentment anàrquica. Elements com les fonts, falses runes, escultures o determinades vegetacions orientals li donen un to exòtic. Són espais que conviden a l’evasió i a la tranquil·litat, amb detalls com la remor de l’aigua de les fonts, que contribueixen a crear aquest clima de relaxació. Dins del jardí de la casa Padró hi destaquen dues fonts i l’escultura d’un angelet, déu de l’amor, Cupido. La riquesa d’espècies vegetals evidencia també la voluntat de crear un espai d’acord amb les corrents paisatgístiques de finals de segle XIX. Dins d’aquest espai es poden trobar una washingtònia, un til·ler i un perer, tots de 1884, a banda un lilà, un baladre, menta xerraire, murtra, pitosporum, cubana, aspidistra, tuja, clavellina aèria, lliris d’aigua, limpiatubos, vinya verge, un desmai, llesamí de nit, boix, au del paradís, un magraner nan, una marquesa, espígol i un llorer, entre altres.
Fotografia: joan serrano
Fotografia: joan serrano
Organitza:
EXPOSICIÓ DE CARROS EN MINIATURA DE PERE NAVINÈS
2
Gentilesa del seu autor, Pere Navinès Durant el matí
1
EXPOSICIÓ DE CARROS EN MINIATURA DE PERE NAVINÈS El carro ha estat el mitjà de transport per excel·lència durant segles i segles. Per treballar al camp, per mercadejar, com a diligència o simplement per anar a les zones d’esbarjo els dies de festa. L’ús del carro va fer canviar el disseny de les cases per tal de que s’hi pogués maniobrar a dins: entrades amples, carrils de pedra viva, cantoneres per protegir las parets…; fins i tot els carrers de les poblacions estaven configurats i pensats perquè el pas dels carros no provoqués inconvenients. Un carro es compon bàsicament de tres peces: una empostissada horitzontal, amb baranes o sense; un ó dos braços per enganxar els animals de tir i les rodes. A Ripollet, fins fa unes dècades, era habitual veure carros traginant amunt i avall. Els ripolletencs de més edat encara evoquen l’olor i el soroll del pas dels carros plens de portadores que regalimaven suc de raïm, al setembre, en època de verema. De tipus de carros i carruatges n’hi ha molts i també hi ha molts oficis vinculats al món del carruatge i el cavall: el pagès, el carreter, el ferrer, el fuster, l’esparter, el baster, el mosso d’estable, el traginer, el llenyataire, el boter o el veterinari, tots hi tenien alguna relació. El carro més usat per la pagesia, gràcies a la seva polivalència, ha estat sempre el carro d’escales. Altres carros, més especialitzats, són els de torn, preparats per traginar bótes i bocois; els de trabuc, per a transport de terra, fems, runes.. amb bolquet per descarregar; les tartanes i diligències, pensats per dur persones; i molts d’altres com carrets de mà, cabriolets, xarrets, jardineres… En Pere Navinès és fuster d’ofici però des de fa uns anys està jubilat i en aquest temps s’ha dedicat a desenvolupar una afició: la reproducció de carros i carruatges en miniatura. A través de la seva col·lecció podem conèixer diverses tipologies de carros però també recuperar part de la història no tan llunyana de Ripollet.
6
CARROS DE TORN Serveixen per al transport de bótes, amb rodes més grosses que les dels carros normals, i proveït d’unes cadenes que permeten d’alçar els bocois per l’acció d’un torn. Carro del celler (6). Amb el que repartien el vi als pagesos de la cooperativa.
2 CARROS D’ESCALA O DE PAGÈS La part destinada a la càrrega és constitueix per un marc format per dos braços mestres units als extrems pels capçals anterior i posterior i un marc proveït de baranes, per penjar-hi barres, bossat o 3 cofes (cistells d’espart). Carro d’escala amb vela (1). Entre els diversos accessoris que poden portar alguns carros hi ha la vela de lona, antigament de cànem i sovint decorada amb trossos de cuir, que és muntada damunt les baranes per mitjà d’un barnillatge de fusta. Servia per protegir la càrrega o les persones de la pluja o el sol. Carro de palla o d’alfals (2). Amb estaques que es munten damunt les baranes per augmentar l’altura de la càrrega. Carro per transportar la farina als forns (3).
4 CARROS DE TRABUC El marc es substitueix per una caixa articulada. Serveix per transportar terra, fems, runes. Tenien bolquet per descarregar. Carro de les escombraries (4).
5 CARROS DE PASSEIG Carruatges per al transport de persones. Tartana (5). Carro lleuger de dues rodes, amb vela i seients laterals, per a vuit passatgers o mercaderies lleugeres.
7
8
9
ALTRES CARROS Carro de la carn (7). Transportava la carn del matadero. Carreta (8). De transport, més baix, llarg i estret, amb una llança on va subjecte el jou. Carro del recader (9).
Organitza:
LA PLAÇA CLOS
3
ORNAMENT FLORAL
A càrrec de Floristeria Morral Durant tot el dia
LA PLAÇA CLOS La plaça Clos és un dels espais urbans més antics de Ripollet i es remunta al segle XIV. Aquest emplaçament constituïa una bifurcació entre camins urbans i rurals i es localitzava just a la intersecció entre el nucli urbà i el camí de la Salut, que, pel que sembla, devia de portar al santuari sabadellenc. Per aquest motiu es va anomenar plaça de la Salut fins que, l’any 1877, va canviar el nom pel de plaça Clos, tot i que de 1931 a 1939 es va dir plaça de Francesc Macià. El nom actual de la plaça deriva de la família Clos, propietaris de terres, que ja vivien a Ripollet al segle XVII en una masia prop de la carretera de Santiga, can Clos Vell, actualment enderrocada. La família es va traslladar al nucli urbà a la recerca de seguretat i es van construir una nova casa pairal, a la cantonada de la plaça amb el carrer dels Afores. Aquest carrer tot just començava a desenvolupar-se en el camí que portava a Santa Perpètua. La casa tenia totes les estances necessàries per a la vida de pagès: cavallerissa, paller, graner, dependències per al premsat del raïm i l’esplanada del davant, actual plaça, feia la funció d’era. Els Clos eren també propietaris del Molí d’en Rata i l’últim descendent va ser l’Ezequiel Clos, conegut con el Boig de la plaça Clos. CAN CLOS, ACTUALMENT DESAPAREGUDA
EL CARRER DELS AFORES: AL FONS, CAL QUEIXALISTA, I A LA DRETA, CAN PESSETA
LA PLAÇA PER CORPUS. A L’ESQUERRA CAL MERO I AL FONS CAN CLOS
A L’ESQUERRA, CAL TRANQUIL; A LA DRETA, AGRUPACIÓ ESCOLTA DE NOIES
LA PLAÇA CLOS
Cal Xapa, can Serra, cal Tranquil o cal Mero són alguns dels sobrenoms amb els quals es coneixen altres cases de la plaça. Precisament cal Mero és l’actual seu de la Societat Coral “El Vallès”. La majoria de construccions conserven la fesomia antiga, amb les característiques de les típiques cases de poble, de planta baixa i pis, amb teulada a dues vessants de teules àrabs. La plaça, que ha estat escenari de diverses activitats al llarg de la seva història, va ser remodelada l’any 2011 i va ser guardonada amb un Diploma Construmat.
PLAÇA CLOS L’ANY 1918. AL FONS UN HOME ARRIBA CARREGAT AMB GARBES DE PALLA
Organitza:
CAL MERO: SEU DE LA SOCIETAT CORAL “EL VALLÈS”
4
ACTIVITATS DIVERSES
A càrrec de l’Agrupació Societat Coral “El Vallès” Visita: de 10.30 a 14 h Inauguració: a les 11 h
CAL MERO: SEU DE LA SOCIETAT CORAL “EL VALLÈS”
L’edifici La seu de la Societat Coral “El Vallès”, coneguda també com a cal Mero, és un edifici adossat i estructurat en planta baixa i pis. Hi destaca la façana arrebossada i pintada, que ressalta per la seva simetria així com per la distribució i la forma de les seves obertures, emmarcades amb motllures. Els balcons són de ferro forjat i simulen greques clàssiques.
La història A finals del segle XIX, una família menestral va aixecar aquesta casa reservant la part per viure-hi al primer pis i deixant la planta baixa per al negoci familiar, una botiga de queviures. Molts dels productes s’hi venien a granel: els cereals, els llegums o el vi, que sovint s’anava a buscar directament amb el porró de casa. La botiga era, també, cansaladeria i els més grans recorden la Dolores o la Carmeta, que despatxaven les botifarres, els llardons o la cansalada.
La façana està coronada per un frontís de perfil modelat amb formes noucentistes i rematat per tres pinyes decoratives, tant al centre com als extrems. Aquest coronament dóna pas a la coberta, d’una sola vessant i teula àrab. Des de fa uns anys, al frontís hi ha un mosaic de ceràmica amb l’emblema dels Cors Clavé, als quals pertany l’entitat propietària de la casa.
Durant un temps el local hi va acollir una fusteria i va ser als anys vuitanta que l’entitat Societat Coral “el Vallès” la va adquirir convertint-la en la seva seu, amb la col·laboració del poble i dels cantaires. L’edifici ha estat rehabilitat en dues ocasions, els anys 1985 i 2015, sota les directrius de l’arquitecte local Joan Canals.
CAL MERO: SEU DE LA SOCIETAT CORAL “EL VALLÈS”
L’entitat La Societat Coral “El Vallès” va ser fundada l’any 1877 amb el lema “Virtut, progrés i amor”, tot seguint les directrius de Josep Anselm Clavé quan va crear la primera societat coral l’any 1845. Els seus impulsors a Ripollet van ser Jeroni Montenys, com a primer director, i, també, el ripolletencs Laureà Tatché i Pol i Jacint Llargués. A Montenys el seguiren com a directors Prats, Pere Artigues, Olivella, Laureà Tatché i Pol, Jacint Llargués i Pere Miquel Baqués des de 1929 i durant 57 anys. Després vingueren Montserrat Baldevey, Joaquim de la Cuesta, María José Toledano, Iolanda Olivella, Toni Santiago i, actualment, Jordi Giménez. Tot i que als seus inicis només hi havia cantaires masculins, l’any 1975 la nova junta hi va introduir veus femenines. Actualment, l’entitat compta amb tres seccions: La Coral Tradicional, Veus del Vallès i la Coral Infantil.
PERE MIQUEL, DIRECTOR HISTÒRIC DE LA SOCIETAT CORAL “EL VALLÈS”
Organitza:
LA BAIXADA DEL CARRER DEL GENERAL PRIM
5
ORNAMENT FLORAL
A càrrec de Floristeria Montcada Durant tot el dia
LA BAIXADA DEL CARRER DEL GENERAL PRIM FOTOGRAFIA: HÉCTOR HERNÁNDEZ
El carrer del General Prim neix a la plaça Clos i continua fins a creuar-se amb el carrer d’Isabel la Catòlica. Aquest punt constituïa la frontera entre el nucli urbà i el camí que portava al Molí d’en Rata, a les àrees rurals del seu voltant i a la carretera de Santiga.
FOTOGRAFIA: HÉCTOR HERNÁNDEZ
En l’encreuament entre aquests dos carrers hi havia cal Magre. Aquest mas, construït al segle XVII, va estar arrendat per la família Ramon durant set o més generacions. Els masovers conreaven el cardó, per fer-ne llana un cop polit. A la pujada del carrer, a mà esquerra, al número 6, hi ha un mur de tancament amb dues entrades amb pilars de planta quadrada, de maó. A l’entrada principal a mà esquerra destaca un coronament d’estil modernista amb rajoles i maons, que dóna accés a un pati jardí on se situa l’edifici que estava coronat amb la torre de l’aigua. L’entrada es tanca amb dues portes metàl·liques. L’altra entrada de maó arrebossat té un coronament piramidal de rajoles blanques i verdes. El mur baix enrajolat connecta les dues entrades. L’estil constructiu d’aquest mur de tancament es relaciona amb la construcció coneguda com “la torre de l’aigua”, recentment desapareguda, i que es podria datar cap a començaments del segle XX. Les torres d’aigua són una tipologia constructiva molt comuna al Vallès Occidental, que s’aixecaven per solucionar els problemes de subministrament d’aigua que el creixement demogràfic de la segona dècada del segle XX havia propiciat. L’objectiu era acumular, a través d’uns sistemes de bombes, l’aigua extreta dels pous del riu Ripoll. Segurament va deixar de funcionar cap al 1965, a mesura que s’instal·lava la xarxa de canalització d’aigua potable. Un altre punt de referència d’aquest emplaçament és la porta del darrere, “la porta gran” de l’escola FEDAC Ripollet, fundada per les germanes dominiques.
CAL MAGRE I, AL FONS, LA TORRE DE L’AIGUA
FOTOGRAFIA: HÉCTOR HERNÁNDEZ
FOTOGRAFIA: HÉCTOR HERNÁNDEZ
NENS PREPARANT LA FOGUERA DE SANT JOAN
Organitza:
LA CAPELLA DE L’ESCOLA FEDAC RIPOLLET MARE DE DÉU DEL ROSER
6
VITRALLS DE JOSEP M. GASSÓ I BUXÓ DECORACIÓ: “VITRALLS D’ESPERANÇA, FLORS D’IL·LUSIÓ” Visita: de 10.30 a 14 h Decoració a càrrec de l’escola
LA CAPELLA DE L’ESCOLA FEDAC RIPOLLET MARE DE DÉU DEL ROSER
La història Les religioses de l’orde de les Germanes Dominiques de l’Anunciata van arribar a Ripollet l’any 1893 gràcies a l’impuls de la senyora Rosa Anglada de Boniquet. Primerament es van establir al carrer del Sol. Amb l’ajuda de la mecenes Maria Torras, vídua de Joan Almirall, i el seu nebot Joan Buxó van adquirir i reformar set cases adossades dels actuals carrers de la Sagrera i Isabel la Catòlica per tal de fer-ne una casa-convent. Les façanes es van retocar per oferir un aspecte unitari. L’any 1899, la senyora Torras va comprar una altra casa que es va enderrocar per construir-hi la capella, declarada d’ús semipúblic sota l’advocació de la Mare de Déu del Roser i de Sant Domènec.
El 20 de juliol de 1936, les germanes van haver d’abandonar la casa, ja que l’escola es va convertir en el centre d’operacions del Comitè Revolucionari CNT-FAI. Un cop acabada la guerra, van retornar i van haver de residir en altres punts del poble fins que van acabar les obres de rehabilitació. A poc a poc, l’escola va anar recuperant la normalitat i amb la vinguda de la democràcia hi van entrar els primers professors laics. L’estiu de 2008, les germanes van marxar de Ripollet per anar a reforçar altres comunitats i des d’octubre de 2009, l’escola va passar a formar part de la FEDAC (Fundació Educativa Privada Dominiques Anunciata Pare Coll). Després de més d’un segle, els mestres segueixen la tasca que van iniciar les germanes, transmetent valors i educant els homes i les dones del futur amb il·lusió. L’any 2014, l’escola va iniciar una nova etapa incorporant l’educació secundària obligatòria (ESO), i es va haver de reformar novament l’edifici, adequant espais com la capella als nous usos i necessitats actuals.
LA CAPELLA DE L’ESCOLA FEDAC MARE DE DÉU DEL ROSER
La façana Està presidida per un campanar d’espadanya molt identificatiu del perfil de Ripollet. Hi destaca un fris o gablet molt estilitzat que corona la porta d’accés. Està format per diferents motllures i un arc apuntat. El timpà d’aquest arc tenia com a centre una Mare de Déu del Roser, que fou destruïda l’any 1936. La motllura principal presenta diversos elements decoratius de tipus vegetal. El fris queda flanquejat per dos pilars que arriben fins al llindar de la porta i que descansen sobre mènsules amb decoració vegetal i animal. A banda i banda s’obren finestres ogivals que possiblement tenien d’origen vitralls de colors, però que només es conserven a la rosassa central. La capella De planta rectangular, coberta amb doble vessant i teula àrab.
L’interior Està format per una nau única rectangular amb l’espai marcat per quatre arcs de diafragma amb petits capitells que finalitzen amb culs de llàntia esculpits amb decoració vegetal. El sostre interior permet la visió de l’embigat de fusta que conforma les dues vessants. Als peus de la capella se situa un cor de fusta. La capçalera és quadrangular i s’ornamenta amb un seguit d’arcades apuntades coronades per un floró central que donen pas a finestrals, un a cada mur lateral i un gran finestral triple al mur central de la capçalera. En tots els casos es troben protegits amb vitralls de colors. Els vitralls Es desconeix la data exacta de la instal·lació d’aquests vitralls, però se sap que va ser a la dècada dels anys cinquanta i que el seu autor va ser el pare Josep Maria Gassó i Buxó, monjo de Montserrat i fill de Can Buxó. Els vitralls representen escenes de la vida de la Mare de Déu: l’ascensió als cels, l’anunciació, la Mare de Déu amb els seus pares, Joaquim i Anna i la coronació de la Mare de Déu.
ROSASSA ORIGINAL, SEGURAMENT DE L’ANY 1889
Organitza:
L’INTERIOR DE L’ESGLÉSIA DE SANT ESTEVE
7
EL TRESOR DE L’ESGLÉSIA I EL BAPTISTERI
Visita: de 12 a 14 h
EL TRESOR DE L’ESGLÈSIA GLOSSARI El Tresor de l’església està format per una col·lecció d’orfebreria religiosa de diferents èpoques, amb algunes peces del segle XVIII i una majoria d’objectes posteriors al període de la guerra civil.
Aspersor d’aigua beneïda: recipient amb eina que s’utilitza en celebracions i rituals especials com batejos, enterraments, inauguracions... Simbolitza la purificació del mal.
En aquest espai de l’absis hi destaquen també el conjunt de Sacras d’estil gòtic de metall daurat, damunt de l’altar, així com els canelobres de bronze amb gravats de la Mare de Déu, Jesús i el Sagrat Cor.
Bacina o plat petitori: safata utilitzada per la col·lecta.
Destaquen també pel seu valor artístic, un Sant Crist del segle XVII que va pertànyer a la col·lecció Ricart, la làmpara tipus baldaquí dissenyada per Josep Maria Brull i, presidint l’absis, l’escultura policromada de Sant Esteve de l’escultor Francesc Juventeny.
Calze: copa, tradicionalment de metall preciós i artísticament treballat, usada per a contenir-hi el vi en la celebració eucarística. Campanetes de consagració: petites campanes que es toquen en la consagració en el moment de l’elevació. Canadelles o setrill de missa: gerreta utilitzada a la missa per portar l’aigua i el vi que es fan servir a la consagració. Canelobres: utensilis de metall destinats a la il·luminació que suporten les espelmes. Copons: vas de metall amb tapa que sovint és daurat a la part interior i que serveix per guardar les hòsties consagrades. Conxa: peça de metall daurat que es fa servir de recipient per abocar l’aigua beneïda en els batejos. Custòdia: peça d’orfebreria on s’exposa el Santíssim Sacrament a la veneració pública. Va néixer per les processons de Corpus al segle XIV, com a manera de presentar al poble la Sagrada Forma, que fins llavors sempre es portava en recipients tancats. Encenser: braseret amb una tapadora amb forats, suspès amb cadenetes, que serveix per cremar-hi encens. Es fa servir per les solemnitats. Naveta: vas en forma de nau on es guarda l’encens en les cerimònies. Palmatòria: canelobre petit amb mànec i nansa que s’utilitzava per il·luminar quan es llegia l’evangeli. Patena: plat de metall noble en el que es diposita l’hòstia a la missa, entre el parenostre i el moment de prendre-la. Portapau de plata: làmina que a les misses solemnes antigament es donava a besar als fidels en substitució de l’òscul de pau (rite de la pau). S’utilitza també amb visites importants a l’església.
EL TRESOR DE L’ESGLÈSIA
1
2
3
PRESTATGE SUPERIOR 1. Canelobre petit de metall daurat. 2. Canadelles o setrill de missa. 3. Encenser. 4. Naveta.
4
SEGON PRESTATGE 5. Copons Col·lecció de tres peces d’argent on destaca especialment la central, amb una medalla d’or. 5
5
5
6
TERCER PRESTATGE 6. Bacines o plats petitori Conjunt de tres peces de plata amb imatges del segle XVIII. La tercera està cedida temporalment al Museu Diocesà de Barcelona.
6
9
8
7
8
8
11
8
11
PRESTATGE INFERIOR 11. Sacras de metall daurat. Postguerra. 12. Aspersor d’aigua beneïda. 13. Campanetes de consagració. 14. Conxa de metall daurat. 15. Palmatòria de metall daurat. 16. Patena. 17. Canelobres de metall daurat. 18. Corona.
11
15
14 12
10
13 13
18
17
16
QUART PRESTATGE 7. Custòdia Peça de plata de l’any 1963, l’any del Concili. Va ser un regal de la família Masachs. 8. Calze Col·lecció de quatre peces d’argent, on destaca especialment el tercer, amb un gravat de filigranes a la part de la copa i tres esmalts al peu que representen Sant Josep, el Sagrat Cor i la Mare de Déu. 9. Portapau de plata (a dalt) 10. Custòdia Peça de metall argentat sobredaurat i estil gòtic, amb circonites, cisellat i repussat amb elements de fosa de l’any 1940, regal de la propietària de ca l’Argentera (actual edifici de la Inem), que rebia aquest sobrenom perquè el seu marit era joier al carrer Pelai de Barcelona. Hi té afegides tres joies donació d’una feligresa.
17
EL BAPTISTERI
Aquest espai existeix des de que al març de 1603 es va alçar el campanar vell, un campanar de torre de tres pisos a la paret nord de l’església. El campanar tenia inicialment una campana i més tard tres. L’any 1793 s’hi va instal·lar un rellotge. El 1831 li va caure un llamp i el campanar va quedar molt malmès, tot i que es va reparar amb ajut popular. Però el campanar envellia i l’any 1892 es va construir el campanar nou. El campanar vell es va enderrocar fins gairebé la meitat i va esdevenir baptisteri. El baptisme és el primer dels sagraments del cristianisme, significa “immersió” i simbolitza l’entrada de la persona a l’Església. Es va instaurar per imitar la vida de Crist que abans d’anar a predicar es va fer batejar per Joan Baptista. Els primers cristians es batejaven a rius, fonts, llacs o al mar, però amb el pas dels segles es van destinar espais dins les esglésies. Destaquen: Terra Fet de tessel·les de marbre, original de 1892. Ciri Pasqual Simbolitza la llum de Crist, s’encén la nit de Pasqua. Conté lletres i números, les lletres alfa i omega signifiquen el principi i la fi, missatge d’eternitat. Els números són els de l’any en curs i recorden el moment present. Crismera dels sants olis És l’arqueta on es guarden els sants olis que es fan servir en alguns sacraments, com el baptisme. Els sants olis són tres, el crisma, l’oli dels malalts i l’oli dels catecúmens. Pila baptismal És el contenidor de l’aigua baptismal. Se’n troben ja a les catacumbes i als baptisteris des de l’època de Constantí el gran. “Baptisme de Jesús al Jordà”, obra d’Andreu Solà i Vidal Als baptisteris acostuma a haver-hi alguna pintura que representi el sacrament i l’any 1892, el pintor local Andreu Solà va pintar per encàrrec una obra de grans dimensions que va ser destruïda l’any 1936. Actualment s’exposa l’esbós de la pintura, donació de la família del pintor amb motiu de l’Any Solà, l’any 2003.
FOTOGRAFIA: JOAN SERRANO
Organitza:
L’ANTIC CLAUSTRE DE L’ESGLÉSIA DE SANT ESTEVE
8
ORNAMENT FLORAL
A càrrec de l’Associació Cosir i Xerrar Visita: de 10.30 a 14 h
L’ANTIC CLAUSTRE DE L’ESGLÉSIA DE SANT ESTEVE
Aquest espai és actualment un lloc de pas, un pati que permet l’accés a l’edifici de la Rectoria i que alhora comunica amb la nau lateral del costat sud de l’església de Sant Esteve. Tot i ser un lloc de pas, és un d’aquells espais que les famílies trien per fer-se les fotografies de record després de les cerimònies de batejos, comunions o casaments. I és que si ens hi fixem, trobarem que l’entorn és molt agradable i que són diversos els elements que fan d’aquest petit racó de Ripollet, un espai singular i, sense dubte, un espai amb molt d’encant. Alguns escrits del segle XVII i XVIII ens indiquen que justament aquí es situava el claustre, mostra de que en algun moment hi havia hagut un convent. Però segons els experts, les restes existents són encara més antigues i es podrien datar aproximadament al segle XV. Aquests vestigis són ben visibles tan des de l’interior de l’església, a la nau lateral dreta on es poden observar clarament les dovelles, com justament des d’aquest espai on som, a la banda esquerra, just des del mur exterior del costat sud, que a més incorpora a la part superior un pòrtic o galeria cega composada per arcs de mig punt. Aquests restes van estar ocultes durant molts anys ja que a l’espai del claustre s’hi va construir la rectoria vella que quedava completament enganxada a l’església. L’any 1948, a l’enderrocar l’antiga rectoria malmesa durant la guerra civil, les arcades van quedar a la vista.
L’ANTIC CLAUSTRE DE L’ESGLÉSIA DE SANT ESTEVE
L’edifici de la rectoria es va construir de nou i, si ens hi fixem, observarem alguns elements singulars en els que val la pena parar-hi atenció. A la dreta d’aquest espai, just en el passeig que uneix la Rectoria amb el transsepte sud de l’església, observem una finestra geminada d’arcs arrodonits. El mainell que la divideix està format per tres petits capitells i una columneta central estriada d’estil renaixentista que fa un metre d’alçada. Originàriament formava part d’una pila d’aigua beneïda i es va integrar en aquest mur durant les obres de l’any 1948.
Al mateix mur es conserva el fragment de la làpida d’una tomba que havia estat al terra de l’interior de l’església, data de 1648 i correspon a la sepultura del reverend Josep Riera. També hi ha adossats altres fragments com un relleu amb una galeria arcuada.
Durant les mateixes obres, es va integrar una altra columna a la finestra arrodonida de la cantonada sud de l’edifici. Es pot veure des del carrer, des de la vorera que dóna al parc de Maria Lluïsa Galobart. Aquesta columna és més baixa i gruixuda i d’estil romànic i pertanyia, probablement, a l’altar romànic original.
Organitza:
l’àbsis DE L’ESGLÉSIA DE SANT ESTEVE
9
L’OU COM BALLA
A càrrec de l’Associació Cultura i Tradició Durant tot el dia
L’ÀBSIS DE L’ESGLÉSIA DE SANT ESTEVE L’àbsis La primitiva església de Sant Esteve era de nau única, tot i que actualment té una planta de tres naus. La central, encapçalada per l’àbsis, correspondria a la nau romànica i està coberta per una volta de canó seguit d’arc apuntat i data del segle XII. L’àbsis és de planta semicircular, té una doble finestra esqueixada, arc de mig punt i està cobert per una volta de quart d’esfera. Aquest espai va quedar a la vista arran de l’enderrocament d’una de les cases adossades a l’església i, des de llavors, es dedica al culte a la Mare de Déu de Montserrat, patrona de Catalunya.
FOTOGRAFIA: JOAN FRANCESC AINAUD
L’ou com balla En aquest espai, des de fa uns anys, s’hi fa l’activitat de L’ou com balla per la festivitat de Corpus. El costum és fer ballar la closca sencera d’un ou buit als brolladors de les fonts situades a claustres, patis o jardins, de manera que gira sense caure. Les fonts es guarneixen amb fruites i flors, generalment cireres, ginesta i clavells. La tradició diu que si s’aguanta bé ballant es tindrà prosperitat. Es desconeix amb exactitud l’inici d’aquesta tradició, tot i que es creu que va ser a Barcelona cap al segle XV. Sembla que un frare dominic ho va veure en un petit poble d’Itàlia i en traslladar-se a Barcelona va proposar de fer-ho a la Catedral. Es té constància que al segle XVI ja es feia cada any a la font del claustre de Barcelona. Se n’encarregaven els escolans que, després d’una llarga processó de quatre o cinc hores, es menjaven l’ou, les cireres i la resta de fruita amb què s’havia decorat. La interpretació més generalitzada és que l’ou representa l’hòstia consagrada i la forma de l’aigua el calze de la sang de Crist, en clara al·lusió a la festa catòlica del Corpus Christi. Altres interpretacions apunten a la plenitud de la primavera. FOTOGRAFIA: JOAN SERRANO FOTOGRAFIA: JOAN SERRANO
Organitza:
LA PLAÇA ONZE DE SETEMBRE
10
ENRAMADES
A càrrec de l’Associació Cultura i Tradició i dels veïns de la plaça Durant tot el dia
LA PLAÇA ONZE DE SETEMBRE La plaça Onze de Setembre ha estat des dels seus inicis un nucli neuràlgic de l’activitat de Ripollet. El nom A partir de l’any 1881, el seu entorn va començar a urbanitzar-se i es van obrir noves vies com els carrer de Sant Joan, Montcada o la Lluna. A l’any, 1894 el poble es va convertir en vila a partir d’un reial decret de la reina Maria Cristina i es va iniciar la primera gran transformació urbana. Com d’altres espais del poble, la plaça va canviar d’imatge, però també de nom. Fins a l’any 1891, era la plaça del Progrés; fins al 1927, plaça de Buxó; fins al 1931, plaça de Sant Joan, i fins al 1939, plaça de la República. Des de l’acabament de la guerra i fins a l’any 1979, va tornar a ser plaça de Buxó. És des de llavors que manté el seu nom actual. Plaça, mercat i teatre Cap a l’any 1929 era una plaça enjardinada amb arbrat i una font al bell mig que va tenir una durada molt curta. L’espai acollia aplecs de sardanes, gitanes i diverses activitats culturals. Va ser un espai “buit” fins que l’any 1931 s’hi va edificar el mercat. El mercat va ser, juntament amb l’escola Anselm Clavé, un dels grans projectes que va poder dur a terme l’administració de la Segona República. Seguia la tradició dels grans mercats locals del s. XIX, com ara el Mercat de Sitges, de l’arquitecte Gaietà Buigas, i el Mercat Galvany, al barri de Sant Gervasi de Barcelona, amb els quals té clares semblances modernistes. A partir dels anys 1982-1983, el Mercat Municipal es va traslladar a un nou lloc a la rambla de Sant Esteve. L’antic equipament va ser convertit en Teatre-Auditori l’any 1994.
LA PLAÇA ONZE DE SETEMBRE
Cal Magí Davant la façana d’entrada al Teatre hi trobem cal Magí, una façana que, juntament amb les cases del número 12, és de les més espectaculars del municipi amb un marcat estil modernista. Es tracta d’una casa adossada de maó arrebossat, planta i pis amb coberta plana. A la façana simètrica s’incorporen elements decoratius com rajoles de ceràmica i finestres amb motllures i arcs mixtilinis. El balcó té com a suport quatre grans cartel·les ornamentades i una barana de ferro forjat. El frontis està dividit per set merlots de diferents dimensions lligats pel ferro forjat i amb coronaments de ferro i ceràmica, materials molt característics de l’art modernista.
Les enramades Les enramades són coberts fets amb branques entrellaçades que fan ombra. Sembla que l’origen de les enramades ve de l’època medieval i consisteix a posar branques a les parets per on passa la processó del Corpus. Antigament alguns veïns blanquejaven les parets abans de posar-hi les enramades.